"Hope", l'espectacular pel·lícula sud-coreana que ha fet emmudir Sitges

La finestra indiscreta. El programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries, perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio.

Partia del fet d'haver estat una de les pel·lícules més comentades de Cannes i l'expectació era alta. I podem dir que el que prometia, que és una pel·lícula persecució espectacular que té com a protagonistes agents de policia i altres personatges que proven de reaccionar a un ésser que no veiem, almenys al principi de la pel·lícula, i que està provocant la destrucció per allà on va, això t'ho dona. La força d'aquest ésser agressor és molt gran. Perquè aixeca cotxes amb facilitat i a més es mou molt ràpid d'un lloc a l'altre i converteix la pel·lícula en una experiència trepidant on hi té cabuda el terror, la ciència-ficció i fins i tot també el sentit de l'humor. La direcció de les escenes d'acció és especialment destacable, potser el punt feble al meu parer és la tesi de la pel·lícula que resulta força evident perquè funciona com una mena de. De metàfora sobre els conflictes entre comunitats i la incapacitat de posar-nos en la pell de l'altre i el fet que el poble on passa la història estigui situat a prop de la zona desmilitaritzada convida inevitablement a relacionar-la amb la divisió entre les dues Corees que estarien representades pels humans i per la criatura. Jo dedueixo que els humans seria Corea del Sud i la criatura Corea del Nord, però ja no m'atreveixo a desxifrar-ho tant.

Estic força d'acord amb tu, Toni, que tota la qüestió al rerefons social, ideològic de la pel·lícula potser és una miqueta elemental, la metàfora una mica elemental, però aquí vull recuperar un argument que ha utilitzat la Marta per reivindicar Whalefall i és la qüestió física. I penso, no només física, perquè penso que Hope és una pel·lícula que es pot gaudir amb totes les parts del cos. Amb les grans escenes d'acció desfarmada, et posa la pell de gallina, et fa bategar el cor a tota velocitat i fa que t'enfonsis també a la butaca, però també és una pel·lícula que t'activa el cervell, sobretot en termes cinèfils, perquè combina l'esperança, però de dramas criminals sudcoreans com, per exemple, Memories of Murder de Bong Joon-ho, i està tota aquesta especialitat sudcoreana a l'hora de combinar diferents gèneres, n'has mencionat molts, Toni, i ho afegiria al western, potser no direm com, però hi ha un punt westernià a l'escena final d'acció, Però també hi ha grans referents del cinema de Hollywood. Penso en Depredador, la mítica pel·lícula dels anys 80 de John McTiernan amb l'Arnold Schwarzenegger, o la saga de Mad Max. De fet, quan vaig entrevistar el Nahong Jean al Festival de Canes i li vaig mencionar aquests referents, Va dir que els havia tingut molt en compte i ell, de fet, va posar molt èmfasi en la idea que amb Hope volia fer quelcom que no s'hagués vist mai, amb escenes d'acció inèdites. I ell deia que per aconseguir això realment necessitava aprendre dels millors. I em sembla molt interessant fer una pel·lícula gairebé megalòmana, quelcom que no s'ha vist, però tenint memòria cinéfila.

A mi, recordo que quan amb el Manu vam fer el programa especial des de Cannes, ja vaig dir que m'havia flipat la pel·lícula i que veient-la vaig pensar, és que és una pel·lícula carn de sitges, 300%, i si hagués tingut temps l'hauria tornat a veure aquí al festival amb el públic perquè és que és una pel·lícula que aquí encanta i encaixa a la perfecció. La primera hora, o sigui, funciona tan bé, és com un rellotge i passa tan ràpida la seqüència d'acció que munten a Honzin a la primera hora, és que és això que deia el Manu, l'està sentint amb tot el cos des dels primers cinc minuts. Llavors, hi ha un moment que la pel·lícula, com que de cau, de ritme, i també del que vol explicar, i després al final té una altra gran seqüència d'acció de persecució que t'ho deixa molt amunt. Clar, és veritat que li has de comprar el que et proposa, això ja ho vam dir des de Canes, que és una pel·lícula que a Canes molta gent va dir, ostres, primer, no sé si ha d'estar a Canes, i segon. No sé, jo també gran part d'això era que els efectes visuals, que tinc entès que els ha millorat des d'aleshores, perquè després el Festival de Canes va sortir a dir que els efectes visuals no estaven acabats, perquè molta gent es va queixar d'això. Tenia mitges, tenia la peli mitges. I llavors entenc que ara és encara millor, i que funciona millor sobretot el terç final de la pel·lícula, però li has de comprar el que et proposa, perquè al final. És veritat que hi ha tota aquesta metàfora i tota aquesta cosa que vol explicar, però no deixa de ser una pel·lícula d'acció molt ben parida. Aleshores, totes les coses estranyes que Anna Honjin et proposa, que a vegades són tretes del barret, has de dir sí a tot i entregar-t'hi en cos i ànima perquè la pel·lícula realment et funcioni i et faci flipar, com a mi em va passar, que encara tants mesos després la recordo i penso, és que pel·lícula assa.

He dit això de la metàfora, però en realitat és que ni ell mateix li dóna molta importància a la metàfora. És a dir, la metàfora hi és, però en cap moment és el centre de la pel·lícula, ni és el motiu per anar a veure la pel·lícula, ni està gaire més desenvolupada que 4.000 pel·lícules que tenien aquesta mateixa. De fet, el cinema infantil, en un 99% potser, té aquesta mateixa metàfora. No sé com entrenar el teu drac, té aquesta mateixa metàfora. No és una metàfora molt elaborada, ni tampoc està molt aprofundida, i la pel·li no va d'això. Però és veritat que si li has de buscar una tesi és aquesta. Jo és el que us dic, el que li he trobat és que potser la tesi és una mica simple i no té gaire profunditat. Ara em sembla bastant innegable el que dieu, que és un espectacle visual. La primera i l'última part, que crec, Marta, que ho has posat molt bé. I crec que podem dividir la peli perfectament en tres parts, o millor dit, dues persecucions i la part del mig. Un pont. Li direm, no? Aleshores tens la primera persecució, que et deixa enganxat a la butaca, tens la part del mig i després tens la. La segona persecució que és la que et deixa content a l'acabar la peli.

Clar, en una part del mig que hi ha, el més èpic és un senyor gran explicant una anècdota escatològica. És més sobre el relat escatològic d'un que no desvalorem molt més, però hi ha molta èpica en això. Jo estic molt d'acord amb això que expliqueu, com que realment, a diferència de perígons anteriors del Nahonjin, com The Chaser, The Yellow Sea, sobretot, o The Wailing. Aquesta sí que li falta algo més de profunditat, que jo sento que és una pel·lícula que pels fans clàssics de Sitges hi ha tot el que volen, hi ha persecucions impressionants, realment la persecució final a la carretera és bestial, hi ha monstres que ploren, a mi de fet és de les escenes que més m'agrada, hi ha aquesta espècie d'escena on a un monstre se li cau una llàgrima a càmera lenta i es mira amb el protagonista. Però sí que li falta com algo més. A mi em va fer pensar molt en dues pel·lícules, una és The Host del Bong Joon-ho, que també hi havia aquest misteri de com seria el monstre, com que hi ha un monstre que canvia de forma, i després amb Nope, que sembla una broma perquè el títol és idèntic, només fa canviar una lletra, del Jordan Peele, que també hi havia com unes persecucions a cavall, amb un clímax impressionant, però sí que tenia una reflexió més sobre el present dels Estats Units, o sigui, com que realment hi havia alguna cosa més, que aquí sento que quan tu, Marc, t'explicaves això que Cans estava incompleta, sento que potser estava incompleta a nivell tècnic, però que a nivell de guió també és com que li demanes més, i de fet la peli acaba com de cop, sento que la peli té un final com molt laruta, que crec que ja està gravant-la.

És el que ara va dir, és que tot plegat és un pròleg.

Exacte. És una primera part molt clara.

I ella ha explicat que tots aquests personatges secundaris, monstruosos, que van apareixent, en principi tindran una evolució, tindran un arc. És veritat que sembla que a la pel·lícula li falti alguna cosa. És molt interessant perquè anàveu parlant en moments. Diferents de les vostres aproximacions al film de la noció d'èpica d'una certa humanitat també vibrant o fràgil potser a mi el que m'interessa molt és que no aborda l'heroïsme d'una manera directa o transparent, tot són personatges molt imperfectes i justament en aquest tram central que jo crec que en una pel·lícula més convencional o de Hollywood hi hauria algun moment greu, dramàtic el que hi ha són moments escatològics i una mica patètics. Això em sembla interessant.

Sí, fins i tot en les escenes d'acció hi ha moments que són humorístics que estan col·locats allà al mig i que a mi m'han funcionat molt bé. I a mi sobretot el que em va funcionar molt bé de les escenes d'acció, a part que estan rodades molt bé, és que son una flipada tota l'estona. O sigui, jo crec que la mentalitat a l'hora de construir les escenes d'acció és. Tinc 15 anys i vaig a fer la cosa més flipada que em pugui imaginar.

Sí, i també la comicitat que genera veure que els personatges a l'inici de la peli, quan encara tampoc has vist el monstre i ells tampoc l'han vist, tenen por del que puguis ser. Llavors genera com veus aquests personatges que aparentment haurien de ser herois, armats i tal, que aquí es senten igual que tu com a espectador que encara no has vist el monstre i que també tens aquesta por. Jo trobo que realment és molt conscient d'una espècie de construcció de la figura de l'heroi.

M'ha agradat molt això que has dit, Toni, perquè jo m'imaginava anar honjint com un nen amb figuretes. Saps quan jugues amb figures i tens una Barbie, un dinosaure, un lleó que et va a tocar la mona i els fas tot jugar junts.

És que per mi és això. És exactament això. Però el tio ha plasmat en una peli que és espectacularment brutal i que s'encomana moltíssim, sobretot l'energia de la pel·lícula s'encomana molt i aquí Sitges es va notar molt. Aquesta és una de les propostes, però n'hi ha més.