IA, o la consciència delegada

Avui a l'Ofici de Viure, intel·ligència artificial o la consciència delegada.

El debat sobre la relació entre persones i màquines ve de lluny. El segle passat Isaac Asimov ja va preveure un futur on les màquines estaven presents, va dictar les tres lleis de la robòtica, va crear el personatge de l'Andriu, un robot que volia ser reconegut com a humà. Avui la intel·ligència de les màquines ja és entre nosaltres, ja no és només ciència-ficció. Vivim entre la meravella del que podem fer i la por del que poden arribar a fer o que es revelin contra nosaltres. És un debat obert. I fins i tot ja es comença a parlar de la superintel·ligència artificial. Els éssers humans, diuen en Jaume Soleil a Mercè Conangle, els éssers humans carreguem amb la temptació inicial de voler ser com els déus. Avui aquesta promesa adopta la forma d'algoritmes capaços d'anticipar-se, de respondre i simular comprensió. De máquinas que calculen, responen, recomanen i parlen, d'una intel·ligència artificial que ens ajuda, ens descarrega de feina i sembla que ens facilita la vida, i gairebé, sense que ens n'adonem, van envaïnt espais cada cop més íntims de la nostra ment i del nostre cor. I alerten els nostres convidats d'avui que, sense adonar-nos-en, hem començat a delegar en la tecnologia la memòria, l'atenció, el judici crític i la gestió de les emocions. Diuen que una intel·ligència artificial no té consciència, actua segons els objectius que li donem, el risc no és que les màquines despertin, sinó que els humans atribuïm una consciència on no n'hi ha. No és la màquina la que guanya consciència. Som els humans els que la podem perdre. Per tant, el perill no és la rebel·lió de les màquines. El perill és la nostra pròpia desconexió i el que és veritable el repte és no crear una consciència artificial, sinó que el repte és despertar la consciència humana.

Avui a l'Ofici de Viure, Mercè Conangle i Jaume Soler presentant la consciència artificial que acaben de publicar en un moment més adient impossible. La consciència delegada, el risc silenciós de cedir a la intel·ligència artificial, allò que ens fa humans. Senyora, senyor, benvinguda, benvingut. Gràcies. Hola, què tal? Per ser l'ofici de viure. Gràcies. Bé, vivim en un temps extraordinari, dieu vosaltres, per primer cop a la història convivim amb màquines capaces de conversar, aconsellar, acompanyar i fins i tot consolar. No senten, no recorden com nosaltres, no tenen un cos que tremoli de por, s'expandeixi d'alegria i malgrat tot comencem a tractar-les com si fossin gairebé humanes. És una mica inquietant tot plegat, eh?

Ho és, ho és, ho és. I és un gran repte i és una gran oportunitat. I potser el primer missatge que a mi m'agradaria llançar és que en l'era aquesta de la intel·ligència artificial, la consciència humana, que és fràgil, que és emocional, que és limitada, que està profundament viva, segueix sent el nostre major tresor. Com a humans, i que cuidar aquesta consciència és una forma important de saviesa. I aquest llibre va per això, d'ull, atenció, no estiguem tan adormits, cedint o delegant, a vegades és cedint, no delegant, aspectes que constitueixen aquesta consciència de manera irresponsable a les màquines, aquesta consciència mereix ser cuidada.

Què hi podem fer cadascun de nosaltres? Perquè ens fa la sensació que ja deleguem o cedim sense voler-ho, perquè moltes vegades no en som conscients, valgui la redundància, però la màquina ja ens està mesurant no sé quins valors, sap molta informació de nosaltres, és a dir, una mica inevitable que estiguem delegant o cedint aspectes nostres pel que fa a la informació. El que passa és que la

màquina és molt seductora, molt, més del que ens pensem i cada dia molt més, no? Sempre està disponible, mai escansa, no arriba tard, mai té un mal dia, no ens interromp per parlar quan nosaltres li plantegem els nostres problemes, que això als humans ens irrita molt. Ens dona la raó. Exactament. No necessita reciprocitat de cap de les maneres, no reclama atenció, si no li dius res no passa res, i si li dius també el que. Pot adaptar-se professionalment, progressivament a nosaltres, pot recordar preferències, pot validar, i sobretot pot respondre amb una habilitat que això a la gent s'adueix d'una manera molt tremenda, no? I sobretot, que podem nosaltres controlar molt més la relació que no passi l'altre, doncs, fos humà, no? Però llavors hi ha una pregunta que amb la Mercè ens fem, no? Es pot dir vincle a una relació. En què un dels dos no necessita ser cuidat? Jo crec que aquesta pregunta és molt important. Precisament amb la Mercè estem treballant ara ja amb una altra, perquè tot això ens ha portat molt temps de lectura, d'experiència i de treball. Jo crec que està naixent el confident artificial a través de les màquines perquè la gent jo penso que hi ha hagut tanta quantitat aquí que és interessant estudiar-ho

i amb tot això que has dit Jaume que has fet una gran descripció encara hi falta una altra cosa que és molt tentadora i és que podem apagar la màquina quan volem i una relació no et puc apagar tu no tens un interruptor d'off no? Tot això ajuntat afavoreix molt que puguem caure en addiccions perquè l'humà que tendeix l'estalvi energètic, per dir-ho així, doncs tendeix a lo fàcil. I a lo comú, i a lo que és més còmode. I és més còmode, i de fet a Xina ara darrerament hi havia uns estudis que havien fet amb joves. Que deien que un terç de la mostra que havien estudiat afirmaven contundentment que preferien molt més tenir relacions, interrelacionar-se amb la seva IA, que no pas amb els seus iguals. Un terç? Un terç és molt, molts milions. Llavors, encara ens falten moltes dades reals per veure impactes, només comencem a tenir primers estudis, no?, que ja els anirem tenint, no? Però bé, això és un semàfor, un semàfor taronja. Que ens ha de fer pensar que pot ser que hi hagi humans que acabin dedicant més temps a relacionar-se amb tecnologies, o no, de moment, hi ha cap consciència que sent, experimenta i viu. Per tant, tot el que ens fa arribar és teòric i són dades moltes vegades planes perquè no estan tancades amb les emocions. En detriment de la seva relació familiar, amistats reals, on és més difícil? Fixa't que aquí estem jugant amb el valor. Què és més fàcil? Què és més difícil? Relacionar-se amb una persona real és més difícil, perquè tot allò que abans deia de característiques al jam ho podríem capgirar. L'altre és tot un món per explorar, és imprevist, no em dona seguretat.

Per exemple, he de cultivar la tolerància a la frustració, cosa que amb una màquina no.

No, no, la frustració, i que també, ja m'ho ha dit abans, però és molt important, l'altre té necessitats, té somnis, té desitjos. Necessita ser vist. Necessita ser vist, necessita ser validat. Clar, necessita la meva presència allà. La màquina no. A l'hora de parlar del

que estem delegant a la intel·ligència artificial, ¿en quin moment al llarg de tots aquests anys que heu treballat amb el llibre us heu endut les mans al cap? De dir, ostres, ¿com pot ser que estiguem delegant o cedint tots plegats això a la intel·ligència artificial? ¿Hi ha algun moment en què algun aspecte que us.

Que sigui un motiu d'alarma? Mira, aquí en el llibre, jo crec que una aportació del llibre és que, menjant, hem muntat una piràmide, podríem dir, tipus Maslow, però aplicada a la consciència, on hem volgut baixar els diferents nivells de funcions per parars ment amb què passa amb cada una d'aquestes coses. Ho dic contestant a la teva pregunta. En la base hi ha la memòria. La memòria que externalitzem. Després, i en podem parlar, doncs ve l'atenció, després la guia de les nostres emocions i relacions, el judici, la capacitat de discernir, i la punta de la piràmide seria el sentit, el propòsit de la nostra vida. Tenint aquesta piràmide podem anar visualitzant què va passant en els diferents nivells i respondent a la teva pregunta. Les estimacions que s'estan fent actualment sobre el primer nivell, que és la memòria externalitzada, ens diuen que estem en un 70% de cessió. O delegació, cadascú que digui com vulgui, del que és la memòria personal i col·lectiva cedida ja. Un 70% és molt bèstia. És una barbaritat. És a dir, no parlem ja només de no recordar telèfonos, adreces, no, no, parlem de moltes més coses. De què tenim ja posat en els dispositius, en les aplicacions, que estan explicant qui som, I coses, aspectes importants de la nostra intimitat. I vull afegir una cosa. La gravetat, que pots dir, bueno, però és que almenys queden custodiades. Un moment. La característica que té la custòdia de totes

aquestes dades i memòria en les IA's. És que no són memòries significatives. M'explico. La memòria de l'ésser humà, nosaltres, el que guardem a la memòria, ho guardem per algun motiu. Poden ser fets molt agradables, extraordinaris, que se'ns queden posats per sempre, O moments de patiment o moments traumàtics que també se'ns queden guardats. I se'ns queden guardats perquè ens ensenyen. Això és perillós, vigila, que això t'hi tornaràs a trobar. Per què? Perquè hi ha emocions. Em vaig sentir espantat, em vaig sentir dolgut, aquí vaig patir, aquí vaig estar supercontent. Per tant, si ve una cosa que s'hi sembla, cap allà, jo. Estem aprenent. La memòria de la IA no té el link amb l'emoció. Llavors no és estrany que a vegades, i ho expliquem en el llibre en una anècdota, que, per exemple, obro el telèfon i em passa un vídeo de mira que momento més feliç, mira que bé que estaves amb aquesta parella, i em passa fotos amb una musiqueta de fons. La memòria no sap. Que jo potser fa tres mesos he trencat aquesta relació o que he perdut aquesta persona perquè ha mort i en el moment més inesperat em torno

a obrir una feina. Records memorables, eh? El meu mòbil surt allà, records memorables. Memorables. Memorable per tu, no?

Exacte. O potser et surts d'una parella que fa sis mesos que has trencat i et ponen una foto allà, perquè el teu magatzemat és molt memorable. I l'altra cosa,

Ull, el tema de l'oblit, que aquest és un gran tema que també tractem, que crec que és molt pertinent.

Si vosaltres dieu que hi ha un dret a l'oblit, i en canvi tot el que dius aquí quedarà allà emmagatzemat, dius, bé, fins i tot bé està passant que. Que hi ha persones que moren i totes les seves xarxes continuen actives, totes les seves fotografies continuen penjades al núvol, etc.

El Jaume en diu biblioteca de consciències. Comença a haver-hi com una mena de biblioteca de consciències.

Avui a l'Ofici de Viure estem parlant de la intel·ligència artificial o la consciència delegada.

Ets gerdicste. Preguntar-se si un ordinador pot pensar és com preguntar-se si un submarí pot nedar.

Estem delegant part de la nostra consciència, escriuen la Mercè i en Jaume, en la intel·ligència artificial. Estem deixant a les seves mans d'algoritmes què hem de llegir, què hem de comprar, quins camins i decisions prenem, com organitzar-nos, quina informació creure, i lentament comencem a pensar menys, perquè les màquines pensen per nosaltres. I aquí diu que tot això ens ajuda una mica perquè simplifica els processos, eh? Però vosaltres no ho veieu així.

De totes maneres, esclar, les màquines orienten, però no obliguen, eh? El que tinc l'última paraula vull dir soc jo. Mira, jo volia explicar una cosa, perquè fa molts anys, eh?, que quan començava les xarxes socials, algú em va dir, i jo vaig dir, no, no en tinc, em va dir, Jaume, si no tens xarxes socials, no seràs ningú a la vida. Dic, bueno, ja em perdrem, eh?, vull dir amb això, no?, I amb això he procurat tenir molta cura, és a dir, qui soc jo a l'espai digital? Aquesta és una pregunta, o qui vull ser, o què soc, en certa manera, i això és molt important. Una de les coses és que, jo faig servir la intel·ligència artificial, però per comptes de preguntar-li, fes-me això, el que li faig és dir-li, voldria aprofundir-me aquest tesma, però fes-me 20 preguntes a mi, i jo les contestaré. I moltes vegades queda aturada i tot allò que pensa més del conte. I llavors em diu, però aleshores què vols? Dic, no, jo tornaré tot el material que jo hagi escrit i llavors tu m'ordena si vols i llavors ja els repassarem. Perquè, esclar, estem perdent llenguatge. Això ho estem veient molt i és una de les coses que també, doncs, toquem el llibre, no? Les paraules són molt importants a la vida. I quan deixem de buscar les nostres pròpies paraules, deixem d'exercitar el nostre propi pensament. I els grans pensaments, a més a més, no neixen de la velocitat, neixen del repòs. Això que la mà. No, no, les coses s'han de pensar i has de dedicar el temps, no? Perquè la vida és pensament que madura. Això jo també ho tinc molt clar, no?, Per imaginar consciència humana o artificial, necessitem llenguatge. Les màquines ja parlen, sí, però poden explicar-me què és la calor, però no senten la calor, o sigui, amb els peus. Poden explicar-me què és l'amor, però no senten que és la calidesa de tenir una persona buida en aquest sentit. I empobrir el llenguatge significa que estem empobrint la nostra consciència. Això, sens dubte. I per tant, jo crec que és molt important. Jo penso que s'ha de tornar a escriure una altra vegada i llegir i totes aquestes coses. Escriure a mà, eh? Escriure a mà, vols dir.

Ja m'ho fa, eh? Jo t'he de dir que el material que fa ell dels llibres em ve escrit a mà. I té una lletra preciosa. I ho ha fet tota la vida. Jo crec que retornar a la grafia i cuidar la grafia. Jo treballo, per exemple, amb alguns, amb els meus nets, que m'ho passo molt bé, però entre altres coses, a vegades acompanyant algun deure. I l'altre dia ho estava treballant amb un d'ells i treballàvem deixar respirar el text. No començar amb una punta de paper i acabar amb l'altra. El tema dels marges, el tema de les línies, el tema de la grafia, de fer la lletra. Això, la cal·ligrafia que es havia fet, el mà, pensament, connexions, tot això, jo crec que abans ho deia un amic meu que afirmava que haurem de retornar a introduir aquests processos o reintroduir-los. Perquè el llenguatge és clau i ha de ser el nostre llenguatge, perquè si no tot el que surt de la màquina acaba en un llenguatge molt similar. Estem perdent diversitat d'expressió.

La paradoxa fonamental és que la IA pot convertir-se en el poderós catalitzador que necessitem per recuperar la nostra humanitat.

La Laura, escriuen la Mercè Conangle i en Jaume Soler, és una persona normal, amb feina, família i amics. Només despertar-se mira el telèfon mòbil i al cap de 10 minuts ja està al dia de l'actualitat. Ha repassat els seus missatges i xarxes socials. Ha accedit a una gran informació sobre relacions, èxit, salut, benestar, però tot a través de la pantalla. Ho ha escollit conscientment? No ha dedicat ni un segon a connectar amb les seves emocions. Mentre esmorza connectada al telèfon, no és conscient que està trista, cansada i una mica perduda. Segueix en el seu dia en pilot automàtic. És veritat que això seria el pare cada dia de moltes persones en molts moments del dia.

I, ui, el pilot automàtic és útil en determinats moments perquè és un estalvi energètic. Però també, a vegades, que ja ho hem dit, és una dita que diem amb el Jaume, la rutina, si li treus la T, és una ruïna, no? I la rutina té a veure amb el pilot automàtic, és a dir, tenim automatitzats molts processos. Llavors, potser de tant en quant hem de fer un stop, unes quantes respiracions i dir, bueno, on soc, aquí què estic fent, per què ho estic fent, i donar-me aquest espai de pausa, no?, per trencar. Amb el pilot automàtic perquè si no és cada vegada més del mateix i és una desconexió interior amb aquest exemple de la Laura ens hi podríem sentir retratats molts perquè de seguida jo vaig a fer totes aquestes tasques i no em dono un minut, només un minut de respiració conscient de començo el dia, gràcies, faig un col amb d'agraïment i avui visualitzo què vull aportar en aquest dia jo, la Mercè. No el que em diga la màquina que he de mirar, que he de llegir, el que em va caient per al davant.

Correm el risc de perdre l'essència que ens fa humans en delegar o externalitzar aspectes essencials de la nostra consciència en les màquines, com ara, a part de tot el que hem dit, no? Com ara la memòria, la planificació, el judici, la creativitat. L'orientació i fins i tot consol emocional. I això és un risc real. Està passant. Sense sentiments no hi

ha consciència. Mercè, vull dir, això no es tracta de saber què ens passa, sinó sentir el que ens passa. Per tant, les emocions continuen sent molt importants. I sobretot l'emoció autèntica no es programa. Això també ho tenim molt clar. Preguntant els vincles artificials que cada dia es produeixen més, per què passa això? Què necessitem els humans perquè una màquina ocupi un lloc tan important amb nosaltres? I això és el que ens va portar amb la Mercè a entrar molt avui dia en aquest llibre, no?

En certa manera, no? Perquè el tema del consol, i això ja està passant i comencen a haver-hi estudis de gent. I és clar, això ara necessitaríem temps per parlar d'això, perquè també podem comprendre que gent que no es pot permetre pagar una O sigui, les teràpies per seguretat social tarden molt, et donen poques sessions, hi ha gent que van desesperats. El tema de salut mental al nostre país està molt malament, i en general al món, eh? Llavors, si jo tinc aquesta necessitat i no m'ho puc permetre, i en una màquina trobo un interlocutor. Que a més a més em va validant, em va consolant, em va calmant, encara que sigui donant-me la raó, de dir tens tota la raó, i tant que sí, patatim patatam, i després marxo i em sento com més calmada i m'he pres com una mena de píldora, com un placebo, que de moment em serveix. El que passa que en el llibre amb el Jaume diem ull, perquè en moments importants de la vida o en zones límits on hi ha un patiment o una patologia també sabem que s'han fet barbaritats i que hi ha màquines que han aconsellat coses molt bèsties i que hi ha gent que ha acabat suïcidat i que cometen errors perquè no són terapeutes, no són humans, no saben què és patir, no saben què és una ferida. I per tant això és molt perillós. I el que deia el Jaume, estem tan buits per dintre, busquem tant el fàcil com per preferir, i ara últimament aquestes setmanes estem veient els robots amb IA's que estan imitant la presència humana que es poden comprar i que diuen que poden acabar suplint la parella o una companyia, i és una màquina que sí que té un aspecte humà, però aquí estan passant moltes coses que ens hem de replantejar.

Té un punt de malson, eh? Les màquines no senten, eh? Però de moure'ns i manipular les nostres emocions, això és perillósíssim, no? Mira, quan jo vaig proposar escriure aquest llibre de la Mercè. Vaig posar les mans al cap. Sí, perquè li vaig dir Mercè, escolta'm una cosa. Voldria proposar un llibre. I a més amb una persona que no té ni xarxes socials, que la tecnologia ocupa un lloc d'usuari a la seva vida, però que no gana més, però Mercè aquest llibre no ha d'anar sobre tecnologia, ha d'anar sobre presència humana, perquè si perdem això, ho perdem. Això me'n vaig adonar, moltes coses, però un gràfic. Un dia anava pel carrer i vaig veure una àvia que passejava amb el seu nen. El seu nen anava més endavant que ella, i jo anava al darrere. De tant en tant, el nen anava girant, però no girava per veure si hi havia l'àvia. Això és molt important, la presència. És a dir, a la vida avancem, descobrim, innovem, construïm, però continuem caminant al costat del que ens fa humans? Jo penso que aquesta és la gran qüestió que nosaltres hem procurat desenvolupar en aquest llibre, també, no? Que, no ho sé, regeixi. Per sort, l'àvia no anava mirant

el telèfon mòbil. No, exactament. Ah, sí, sí. No hi hauria presència.

Però aquesta falta de presència, quan en una casa, uller, que està passant, quan en una casa tu, bueno una casa un restaurant és igual, tu hi ha moments que dius ara jo faig una foto aquí i inclús en grups de joves que han quedat i estan asseguts en un parc allà cadascú està assegut però cadascú en un món diferent perquè un juga el videojoc l'altre està contestant no sé què i estan. Junts, però aïllats. Per això no ens ha d'estranyar la gran pandèmia de solitud, que cada vegada es va extenent més,

com si fos el Covid. Mai havia hagut tanta gent que se sentís sola, com ara. Mai, mai hi havia hagut.

Perquè tu i jo podem compartir un territori físic, podem estar a prop l'un de l'altre, però tu estàs en un món i jo estic en un altre. I això dintre d'una família, si són quatre i cadascú està en el seu petit planeta. Comparteixen pis però no són família no interactuen no se senten l'un a l'altre i per tant hi ha molta solitud.

La pròxima evolució de la humanitat no és la intel·ligència, és la consciència.

A Martí escriviu, té 15 anys i dificultats per establir vincles socials amb els seus companys de classe. Sent que no encaixa enlloc, és més alt que la resta i el seu cos no és harmònic, se sent molt insegur. Ara xateja amb un chatbot a través de la IA. Li explica les seves coses, el seu patiment i dubtes. Tot el que no pot compartir amb els altres. I se sent escoltat. Les respostes no són desagradables, el chatbot no es riu d'ell, se sent validat i cada cop dedica més temps a aquest intercanvi que no pas a interaccionar amb els seus companys. A poc a poc se centra en una relació en què no hi ha reciprocitat, només algoritmes. I el que ens alleuja també pot desconnectar-nos. N'hem parlat una miqueta abans. Sí, però jo aquí afegiria

el tema d'habitació del conflicte. És a dir, viure, vivim sempre en territori d'incertesa. No sabem què passarà. I per tant, és molt probable que amb la diversitat humana, quan jo m'acosto en un grup, sigui una classe, sigui un grup per fer el que sigui, jo em trobaré amb gent que pensarà en diferent, que tindran tendències i mirades a la vida, a vegades diametralment oposades. A vegades els agradaré, a vegades no els agradaré. I segurament se generaran conflictes. Però és en aquest conflicte que l'infant, que el jove, ha de trobar les vies per resoldre'l, per pactar, per parlar, per dialogar, per arribar a acords. I és fent això que creix. Quan arribarà i serà potser un polític del futur, si no ha entrenat aquesta capacitat d'entendre que la seva mirada no és la correcta, sinó que hi poden haver mirades diferents i cadascuna pot tenir punts positius, si no és capaç de. Construir un pont cap a l'altre, com serà capaç d'entendre les necessitats de les persones, no només dels seus electors, sinó de totes les altres també, i com serà capaç de poder arribar a pactes i consensos que és per això que els polítics haurien d'existir. No serà capaç, perquè haurà viscut en un entorn úter, un úter protegit amb la seva IA, que tendeix a l'aquiescència, que és a donar-li la raó o a facilitar la vida. I a la vida també hem d'admetre que el conflicte té el seu paper, i és, i hem de preparar la gent per respondre.

Sí, estàvem en un aeroport amb la Mercè, i com moltes vegades l'avió té retard nosaltres seiem allà en un sofà tots dos i llegíem i hi havia una família de 4 o 5 amb un nen petit molt petit que tenia la taula allà però tota la família també un devia contestar un correu l'altre mirava etc. tu et preguntes i què està succeint mentre tot això passa? Aquesta és la gran pregunta, també, que nosaltres. Per dins, per dins, d'aquestes persones. Exactament, d'aquestes persones. Què caram està passant avui dia amb això, no? O sigui, un pare em deia, avui m'ha solucionat, la IA m'ha solucionat un tema. Escolta, havia de tenir una conversa molt difícil amb el meu fill i ho he preguntat a la IA. Oi, diu, excel·lent, sí, sí, potser sí. La resposta que et pot donar la IA, segurament, doncs, que pot ser, doncs, de manual o del que vulguis, no?, però és clar, el que mai la IA podrà fer és abraçar aquest fill o el que mai la IA podrà fer serà en certa manera sentir-lo bullir i tal i el que mai podran fer tots dos és mirar-se els ulls ni en certa manera i tal, és clar. Tot això que sembla tan senzill és el fons del qual jo penso que no hem de perdre, vull dir que aquí està.

Hi ha una altra cosa, a més a més, amb això que diu Jaume, que és la història prèvia, és a dir, la IAP pot donar uns protocols, passo uno, passo dos, passo tres, diga-li això, això, això. Però no té la informació de la nostra història de vida, de què ha passat amb aquella persona, d'on té les seves ferides. Tu quan li dius, digue-me els passos, molt bé, però què saps si aquell pas resulta que toca un engranatge d'una cosa que perquè no té idea de la línia del temps temporal de la història. I nosaltres, en el moment que estem, jo ara amb la meva edat, Soc fruit de la meva història. Jo no estic en un moment així, penjada. Jo tinc la meva biografia i el concepte biografia, això la IA no la té. Per tant, pot fer mal. No és perquè tingui intenció, perquè de moment la IA no té intenció. Som nosaltres que no hem de permetre que accedeixi a segons a quins punts. Però el tema de la història, la biografia, aquesta consciència. És molt pertinent. I mira, un altre exemple. Una parella. Es relacionen a través molt de WhatsApp. Doncs, ens en vam assabentar perfectament. Per contestar l'altre, tots dos consulten a la seva guia. Per tant, la conversa entre els dos són dues IAs que conversen, però no ells dos. Tanta inseguretat de què li dic jo ara, què li dic? I contesta. Clar, això és tremendo.

És una relació aquí de tres, eh? No, de quatre. Els dos i les seves dues. I cada dues, exacte, són les quatre. Exacte, sí, efectivament. Tal i com dieu vosaltres, els vincles amb la IA es poden convertir en vincles també de consciència delegada. Ens sentim acompanyats, però no som vistos consolats, però no tocats, escoltats, però no reconeguts. Bé, de tot això i molts més temes en parleu a la Consciència Artificial. La consciència delegada, el risc silenciós de cedir a la IA, allò que ens fa humans, que ha publicat Diana. Gràcies per tota aquesta feinada, Mercè Conangle i Jaume Soler, per haver-ho fet a me. I, en fi, espero i desitjo que aquest missatge pugui quallar i ens ajudi sobretot a ser conscients de la. Ser conscients de la consciència, de la nostra consciència, que no té la intel·ligència artificial, tot i que vosaltres no descarteu que en el futur la pugui tenir.

Diferent, però. Però no ens preocupa,

això és el que diem al llibre, no és el tema. Ens preocupa a nosaltres.

El tema és on nosaltres posem aquesta tensió, aquesta consciència, i com deia la Mafalda, hi ha una tecla a la tele que és l'apagador, doncs nosaltres encara de moment tenim aquesta tecla.

Moltes gràcies. Als oients i a les oients també, moltes gràcies. Una abraçada. A vosaltres. Gràcies.