Joan Gómez Pallarès presenta "La vida bona"

La Denominació d'Origen Catalunya us ofereix el programa Tast Vertical.

Tast Vertical a Catalunya Ràdio amb en Parc Moliner.

Solé García Insua, que la tenim aquí al costat amb el seu ordinador, l'aigua,

copa de vi encara no en tenim. A veure, això de l'aigua no sé si ho hauríem d'haver desvetllat. No, perquè està millor. Has de beure molta aigua i llavors t'estàs bé. Amb aquestes temperatures necessitem hidratació també. I també amb l'Albert Castellví,

l'Àlex Sòrio i a les vies de sol, la Gisela Cot.

Avui tenim amb nosaltres un amic, un personatge del món del vi que tots coneixeu, que tots estimeu. Ell és filòleg clàssic. Quan tens un filòleg clàssic vol dir que tot va molt bé, perquè la filologia clàssica barreja ciència i poesia. És una ordenació del caos. Única, la filologia clàssica. Ell és l'autor d'un llibre, d'una col·lecció que també estimem moltíssim en aquest programa, el Vivop. Ha escrit La vida bona, una teologia de la vinya i el vi. Ell és el Joan Gómez Pallarès. Què tal? Hola, bon dia. Gràcies per venir aquí a donar-nos una mica

de lliçons de vida. No, no. Una de les coses que aprens quan fas molts camins de vinya, i jo em porto molts camins durant més de vint anys, és que no fas lliçons, que estàs per escoltar, que estàs per caminar, que estàs per veure i, sobretot, que estàs per aprendre de la gent que està amb tu. Clar, tu ets una persona que

has estat sempre envoltat. De filologia clàssica has fet traduccions has traduït a pisi el mític a pisi de la bernat metge és meu de la bernat metge que jo tinc a casa i cada nadal em fas una recepta no faig una lectura faig una lectura perquè algunes receptes de pisi. Són complicades. Són complicades i hi ha algunes coses que no sabem com feien, com el garum, no? Més o menys. Aquells cargols que fa que has d'engreixar. Sí, sí, sí. És molt divertit perquè en aquestes receptes, esclar, són receptes de pici. Llavors, per exemple, hi ha aquell moment de si se't fa mal bé la mel. Llavors, què necessites per si se't fa mal bé la mel? Un esclau. Que vagi a comprar mel nova, mel nova, l'esclau, envia l'esclau, llavors la recepta diu envia l'esclau a buscar mel.

El llibre primer de Pisi és un llibre fantàstic perquè és allò que els anglesos en deien the beautiful housekeeper, és a dir, com fas per tenir la casa endreçada i per tenir un rebost ben fet.

Que això ara es fa molt. Exacte, exacte. I la idea aquesta de. La cultura del rebost, que la tenien abans els nostres avis i que molta gent l'està fent. Ostres, aquesta idea de dir què has de conservar ara i com per tenir fruita a l'hivern.

Aquesta idea, no? Efectivament. I a Pisi no és, de fet, el receptari d'una persona que es deia Marc Gavi a Pisi al segle I després de Crist, sinó que és el que fem nosaltres a totes les cuines, anar recopilant receptes al llarg dels segles i una persona al segle IV després de Crist va agafar totes les receptes amb el nom de Pisi i les va editar. I això és el que coneixem, i això és el que coneixem. I realment va ser una de les meves entrades, perquè he sempre intentat barrejar coses de l'antiguitat amb coses de l'edat mitjana i de la contemporaneitat per intentar entendre on estem i què fem, no? I a PC em va ajudar molt al començament, efectivament, perquè entendre exactament què és el que fan a la cuina, com ho fan, com conserven, com entenen el producte de temporada, ens omplim la boca. Allà, en aquells moments, no hi havia alternativa. Havia de ser el producte de cada moment, no? I això em va ajudar a entendre coses en aquell moment. Fa molts anys, però sí.

Clar, clar, perquè estem tornant a la temporalitat, no? Estem tornant a aprendre allò que vam deixar d'aprendre. És a dir, el congelador ens ha ajudat molt. Ens ha ajudat molt, és veritat. Les eines modernes ens ajuden. I totes les persones que cuinen com abans et diuen que volen fer servir un braç elèctric.

Però hem perdut. L'estacionalitat. Hi ha una paraula molt bonica en grec, que l'explico en el llibre, que és un adjectiu que és kairós, que en singular vol dir allò adequat, allò que és propici. Però que en plural, kairoi, vol dir les quatre estacions de l'any. Per què? Perquè què feien els grecs? En cada moment menjaven i bevien allò que tocava, allò que era propici, allò que era adequat a l'any. I aquest és un dels missatges del llibre. És a dir, fes allò que toca per no trencar aquest, diguem, cicle de virtuositat i d'immortalitat que implica ser respectuós amb les quatre estacions. Cara, tu estàvem explicant que has traduït a Pisi, de re, co cuinaria,

de re, la cosa, la cosa. En català, no sé com hauríem de. Lo de la cuina, hauria de ser. Jo vaig traduir l'art de la cuina. Els anglesos tenen about. About. I llavors va molt bé. About Harry. Sí, sí, sí. About Time, que és una pel·lícula fantàstica. Efectivament. Nosaltres hauríem de tenir el re, aquest re, que potser seria el lu, eh?

Un enciclopedista del segle I de Cris va escriure Remtene, huerva sequentur. Domina l'assumpte, les paraules ja vindran. M'encanta.

Estem per fer-nos samarretes d'aquesta frase preciosa. Seria fantàstic. La vida bona, que ho dèiem, és un llibre de la col·lecció Bebop. És una col·lecció que tots els amants del vi tenim a casa. Cada cop que surt un llibret nou de la Bebop, dius. Ja no hi ha res més per fer, no tindran una nova gran idea,

i sempre tenen una gran idea. I n'hem parlat molt en aquest programa, no? Molt, molt. I sempre recordem que si entreu a bivoc.cat en trobareu tota la col·lecció, hi ha modalitats de subscripció i val la pena fer una ullada amb profunditat.

Em sembla que val cinquanta euros tot, em sembla, eh? És a dir, és baratíssim, ho pots comprar també en llibreries, però tenir tota la col·lecció val molt la pena. És molt bonica. Hi ha el llibre del Pitu Roca, hi ha el llibre del Vicenç Pagès sobre les olors en la literatura i les pudors. És a dir, és una passada. La història galàctica del porró, la que vam tenir aquí al programa. I aquest, la vida bona, clar, és una teologia de la vinya i el vi. Tu expliques molt bé per què has fet servir, tu les paraules les tries molt bé, com els vins, Per què has fet servir la paraula teologia?

Sí. La primera disquisició era, hi poso un article indeterminat o no? Jo, òbviament, vaig decidir que sí, perquè tothom pot tenir la seva teologia per acostar-se a la vinya i al vi. I, per tant, amb això vaig ser molt modest i el que vaig fer va ser agafar la definició del termcat. És a dir, allò que et fa més intel·ligible en cada moment, el llenguatge ja constituït de la revelació, que en general sempre es pensa en dies de. Del Sant Pare a Barcelona, que la revelació ve d'on ve, doncs a mi la revelació, perquè no soc d'aquest tipus de religió, i ho explico en el llibre, soc més aviat panteïsta, la revelació em ve de la natura. I com em ve de la natura? A través de la vinya i del vi. Em podria venir d'altres coses, potser sí, però els camps de blat potser no em motiven prou com perquè la natura em parli suficientment. Em ve d'altres coses, també. Clar, a partir de la vinya i el vi, què he fet jo? Clar, conèixer els arbres i les plantes que estan a dintre o a la vora de la vinya. Conèixer els ocells. I m'he convertit en un ocellòfil absolutament boig. Vull dir, sense fer turisme d'ocells, però m'encanta.

Ara haurem de parlar dels ocells, perquè, clar, els tudons estan descontrolant-se. Sí. I ara tothom està pensant què fer amb els tudons que fa vinya, que fa raïm. Estan pensant que fem els tudons.

Jo l'únic que proposaria és que anessin a casa del Federico Xatz, a la finca Sanguijuela, i veiessin què ha fet ell per intentar estar bé amb els ocells. Què ha fet ell? Donar-los el que necessiten. És a dir, plantar raïms i plantar. Això és el que està fent molta gent. Clar, i plantar fruites en diferents moments de maduració, perquè quan arribi el moment de la varema ja

estiguin satisfets. És a dir, hi ha qui els hi posa el plat a taula i planta vesses, per exemple, a l'entorn de la vinya. Però hi ha qui. Ha comprat per Amazon uns estels en forma d'ocellot rapinyaire. Ja n'he vist dos. Ja n'he vist dos. Per exemple, a Exhibits ho estan fent així.

Sí, sí, jo vaig estar en un lloc fa dos dies, bueno, no puc dir exactament on, entre el Montsany i les Guilleries, que encara hi ha vinya, entre el Montsany i les Guilleries, que encara hi ha vinya, i també s'estaven plantejant això. I durant molt de temps, he tingut un despatx durant molts anys en aquest interval que he estat en el món de la vella, que tenia un despatx que donava el port vell de Barcelona, i veia com entraven i sortien els grans iots i els grans vaixells de turistes rics de Barcelona, no? I n'hi havia tres o quatre que tenien exactament aquests ocells perquè no s'hi caguessin a sobre. Els coloms i els tudons, sí, sí, tenien falcons de ficticis.

Sí, sí, sí. Llavors es veu que els has de canviar de lloc, perquè si no, tampoc són idiotes d'autor. Acaba per no col·lar dins, no? Sí, sí, sí, efectivament.

Doncs clar, a mi la natura i més de vint anys de voltar i de passejar i de fer milers de quilòmetres se'm revela a través d'un cert tipus de vinyes, efectivament, no totes, però d'un cert tipus de vinyes i d'aquestes vinyes els vins que les persones en fan.

Cal treballar amb la natura. No servir-nos-en. Cal viure-hi, no només viure-hi. Cal respectar-la perquè em respecti. Cal parlar amb ella en un llenguatge comú, no en el que nosaltres vulguem imposar-li. Cal cuidar-la. Cal escoltar i mirar. Cal comprendre. Cal ser conseqüents amb tot plegat, també quan mengem i bevem. De fet, tenir aquesta actitud pot ser un dels gestos avui més íntimament revolucionaris si volem respectar-la.

Jo crec que un dels missatges que té el llibre, que és una de les coses que he après durant aquests anys, és que nosaltres, com a consumidors, com a menjadors, com a bebedors, com a compradors, quan anem als llocs, tenim una responsabilitat. I aquesta responsabilitat passa per intentar triar, a mesura que tu ho creguis convenient, evidentment, productes i coses que siguin al màxim de respectuoses. Ara no parlo d'etiquetes ni de certificacions. Triar i no triar, sobretot. Sobretot no triar. Tu tens el poder de la tria. Tu, com a consumidor, tens el poder de la tria. I jo m'he adonat d'això. Perquè després hem treballat en moltes altres coses. Treballar amb la Sol hem fet coses. He treballat des de fa molts anys amb Slow Food, el Convivium, Vasquez Montalbán de Barcelona. Ara estic ajudant en un supermercat cooperatiu que és el primer aquí a Barcelona. Busquem un tipus de producte, busquem un tipus de cosa que ens permeti dir que som respectuosos amb la natura. Sí, doncs això es demostra caminant.

Hola companys, ara fa pocs dies vaig estar en un tast dirigit pel nostre convidat i va ser un tast de gaire, diguéssim, espiritual, una manera holística de comprendre el món del vi i el món de l'agricultura i l'existència. Per això m'he portat al cap la música d'Astral Weeks de Bud Morrison de l'any 68 un disc únic, un dels discos més poètics i transcendents en els dos sentits de la música podríem dir pop rock però és que Bud Morrison és pràcticament un gènere en si mateix és un. És una música que en el seu dia va ser molt poc entesa perquè és molt personal és molt interior però amb el temps s'ha convertit en un disc dels més valorats de la història.

La vida bona, una teologia de la vinya i el vi de Joan Gómez Pallarès, que és un llibre, un altre llibret preciós de Bebop, que són llibres que sempre quedes molt bé per regalar a la gent del vi. Si regales la col·le ja, però si regales a la gent del vi quedes molt bé, molt bé, no? A més, tothom ja ha escrit aquí. Tothom del vi. Qui surt en aquest llibre? En aquest llibre hi ha diversos viticultors.

Sí, n'hi ha alguns. És la part final del llibre,

on jo em vaig inspirar poc o molt en un llibre

on jo em vaig inspirar poc o molt en un llibre fantàstic d'un pastor, d'un pagès de les Terres Altes d'Anglaterra, que es diu James Rebanks, que va escriure un llibre sobre la pastura, sobre els seus gossos, i parlava, sobretot, de la importància que té la feina discreta que es fa a través de les generacions, no? I parlava, evidentment, de les seves coses. Jo vaig pensar, per què no canvies, amb totes les històries que tu coneixes, les ovelles d'en Ribanc, pels ceps i per les vinyes que coneixes aquí? I vaig decidir explicar les històries, una mica, doncs, d'en Joan Asens, per una banda, les tallades de Can Nicolau, el vi del seu fill, en Genís, que ve exactament del mateix lloc. Amb un besavi que arriba i que construeix un pont que és el que uneix el Molar amb el Marroig i planta una vinya al costat del pont i aquesta vinya és la que el seu besnet està fent servir ara per fer el vi i jo no sabia qui era en Nicolau. Ni cal, Nicolau. Llavors, una vegada m'ho va explicar en Jovenescents, ho vaig guardar i ho he explicat ara en el llibre, per parlar una mica del valor que té la mirada de les persones, que recullen la mirada d'altres persones anònimes i segueixen fent el que aquelles persones van somiar que podia passar alguna vegada. I l'altre que hi surt,

amb nom i con nom, és l'Antoni Carbó, l'Antoni de la Salada, que té un picapoll negre, diguem, de les tallades de Can Igual, que per mi és un vi extraordinari i únic en aquest país. Sí, sí. I després, l'Armot. L'Hermot és una vinya, és el nom d'una vinya, una terra herma, Hermot, despectiu, en català, és l'Hermot, que uns senyors que eren els propietaris de moltes d'aquestes vinyes, no diré el nom d'aquesta família perquè encara existeix i encara té molta propietat, doncs un bon dia van decidir que amb els germans, amb l'avi, amb el besavi d'en Toni, li venien aquell tros de terra perquè no valia per res, era un Hermot. I l'avi d'en Toni va plantar macabeu. I aquell macabeu és el que fa servir avui en Toni per fer l'Armot, que és un dels millors vins també per mi blancs de Catalunya. Llavors explico aquesta història una mica com a pretext, parlant també d'altres persones que tenen una mica aquesta mirada, l'Elisabetta Foradori, el Jaime Levenstein, gent que recull d'una manera anònima i sense dir res allò que ha succeït al llarg de segles i t'ho posa en una ampolla i t'ho posa en una copa.

I això no té preu. I no en som conscients del que significa això. Llavors, alguns dels noms i cognoms que surten, després en surten molts altres, sense que jo els citi directament, no? En surt un que també m'agrada molt, en Jordi Esteve, a Rebós, a Rebós d'Empordà. Quan ell va arribar allà, doncs, evidentment, no tenia vinyes. Llavors, va agafar algunes de les vinyes dels avis i de la gent gran que hi havia al poble, no? I jo vaig tenir allà una epifania, quan parlo en el llibre d'una cosa que se'm podria anomenar serendipitat, que sabem el que és, no?, descobrir una cosa per casualitat. Però tu estàs preparat per intentar interpretar i dexifrar aquella casualitat que se't planta davant, no? Jo havia llegit tots els llibres de l'Estefano Mancuso, que parlen dels arbres, de les plantes, de la relació i de la comunicació que tenen els boscos entre ells, les plantes entre elles, i mai no havia vist cap aplicació a la vinilla. De cop i volta em planto allà amb aquella vina, amb en Jordi, i vaig veure que aquella vina actuava com un individu. És a dir, que no era un conjunt de ceps. El raïm funcionava d'una manera, els vins es movien d'una manera, entre els pàmpols i els vents es movien d'una manera, que vaig tenir la sensació que jo era una persona, era un individu, era una entitat. I en aquells moments vaig identificar el que

l'Estéfano Mancuso explicava dels boscos amb el que estava passant en aquella vinya. I això és una cosa que se'm va revelar d'aquesta manera. Llavors, quan parlo que la natura se'm revela a través de la vinya i del vi, vol dir que entenc com soc jo veient coses de la natura, millor que no en tenia d'altres maneres. I aquest és també un dels missatges que jo vull transmetre en el llibre.

Molts viticultors, quan parlen dels seus ceps, personifiquen. T'expliquen que els entenen com els poden els hi parlen tots sovint saben molt bé com és cada ceb això ho hem vist moltes

vegades sí gairebé sempre que tenim un viticultor una viticultora ens parla com si fos per la seva família per una extensió gairebé d'ells mateixos

hi ha un missatge en el llibre que a mi m'agrada molt poder explicar avui. Que és la qüestió de l'energia. És a dir, nosaltres venim d'una

energia que no neix. Ara jo crec que ja podem començar a explicar, tot i que no tinguem unes evidències absolutes, que no existeix realment el Big Bang, que hi ha galàxies que són molt més velles que el Big Bang, les estem començant a descobrir, i, per tant, estem parlant d'una energia en un univers en expansió que es transforma, però que no neix ni mor, que es transforma. L'energia que representa el cep, Podrien ser altres plantes, podrien ser, però és l'única que té un element que es converteix després en un altre element, que és el raïm i el most que es converteix en vi. L'energia que rep un cep del sol i de les estrelles i del subsol i d'allò que l'alimenta, allò és un element de comunicació únic entre el cel i la terra. I allò té una energia que hi ha gent que sap transformar-la. És a dir, la gent que beu aquella vinya i que en fa vi, transforma aquella energia, te'l posa dintre d'una ampolla, i quan tu beus allò i ensumes aquella terra i parles amb aquella persona i mires els ulls i beus aquell vi, t'empares o t'emmares d'aquesta energia. I una mica la meva obligació a l'escriure d'aquest llibre ha sigut considerar que jo podia transmetre també una part d'aquesta energia, perquè l'energia se segueixi transformant. Això ho explica Ovidi, és una de les cites que jo faig, perquè diu, al final de l'esmetamorfosi, que tothom es pensa que és un llibre de mitologia, no, és un llibre de segones oportunitats. Omnia mutantur, diu Virgili, diu Ovidi, diu Nil ínterit, totes les coses canvien, res no mor, res no mor, les coses canvien, es metamorfoseixen, es transformen, i l'energia que tenia aquesta planta i aquesta persona quan la va veure, aquell vi que es va imaginar que s'ha hagut portar-la en una ampolla i tu te la veus, representa que tu estàs rebent aquesta energia i la pots transmetre d'alguna manera, com vosaltres feu quan parleu, exactament com faig jo quan escric.

Tots aquests llibres, aquests autors que tu cites, que parlen d'una nova manera d'entendre la natura, l'agricultura, tots els nous. Horticultors han llegit, però també necessitem referents propis a l'hora de I de la vinya ens calia aquesta manera de veure, no?

Hi ha una manera d'entendre la vida, que és la que descriu un altre de les persones que per mi és un referent, hi ha moltes en el llibre, perquè el llibre, poc o molt, està intentant resumir vint anys de vida i de lectures al voltant de la vinya i del vi. Que és el Wittgenstein. El Ludwig Wittgenstein, en la introducció al seu Tractatus Logico-Filosòficus, diu una cosa que a mi, en el moment que la vaig llegir, se'm va quedar gravada i que la trec aquí, perquè, literalment, diu, el que és més important són els límits d'allò que nosaltres veiem i d'allò que nosaltres entenem. Si nosaltres no som capaços de posar paraules a allò que veiem, allò no existeix. Allò no existeix. I el que he intentat és posar paraules a aquests sentiments i a aquesta energia i a aquest esperit, aquest esperit que en grec és daimon i en llatí també es fa servir la mateixa paraula daimon o genius, aquest esperit ànima en diria algú, en català potser, aquest esperit que ens evita i que tenim també està als llocs, també està a les vinyes. Intentar copsar això, intentar posar paraules justes i adequades, que és el que deia el Toró, Ens permet ser una mica millors i intentar que la gent que comparteix amb nosaltres sigui també una mica millor.

I això és el que jo busco en aquest llibre. Clar, tu estàs parlant sempre, estàs en els dos mons, és a dir, Wittgenstein i la natura. Les paraules, que són el nostre màxim element de civilització, i la natura, que en fons és el nostre màxim element també de civilització, però de. D'irracionalitat, no? Les dues parts de l'ésser humà. Tu dius, s'ha de posar nom allò que hi ha al nostre voltant perquè existeixi, però venim de molt avall. Hem oblidat els noms de les principals parts de la natura.

Però, en part, que cadascú li posi els seus noms. Per mi és molt important, també. Jo no vull que la gent comparteixi els meus noms. El que jo intento explicar és. Que tots tenim una memòria olfactiva gustativa sensorial la nostra que des que naixem i tenim memòria anem acumulant plecs i plecs i plecs de sentiments i de sensacions a dintre nostre i que a cadascú aquesta memòria se li despertarà amb el que sigui i a mi se'm desperta amb la vinya i amb el vi llavors jo puc recuperar tot el que he sigut tot el que he viscut tot el que he sentit tot el que he menjat i tot el que he begut gràcies a sentiments que em provoquen el vi i la vinya però tot en general fixa't volia llegir-te una cosa. Que no està citada literalment en el llibre, però que és del Toró, del Henry David Toró, que és un anarquista extraordinari. Tothom que estigués en un govern hauria de llegir el seu manual contra el govern, per dir-ho ràpid, que deia La persona més rica és la que fa servir la natura com a matèria primera dels trops i els símbols amb què descriu la seva vida. I és això del que estem parlant i cadascú té la seva relació amb la natura i cadascú té la seva experiència com a menjador com a bebedor com a nen com a jove etc i l'únic que proposo jo és em perdó eh deixem-nos d'etiquetes de títols de certificats de formacions que poden estar molt bé si tens una carrera professional jo estic parlant de persones que veuen i que viuen recupera gràcies a allò que tu veus. El que eres tu i el que formava part del teu passat, perquè som present i només present, però acumulem presents del passat. I això és el que em permet. Mira, tu ara parlaves de memòria olfactiva.

Tots la tenim, és veritat, no? Clar. Però ara imaginem un nen de deu anys, no necessàriament de Barcelona o de Tarragona o de Llobregat, pot ser de Manresa, també, eh? Aquest nen pot ser que les maduixes que ara estigui menjant ja, a la taula siguin d'aquestes maduixes que es compren amb una capseta de fusta i plàstic per damunt que no fan olor que no fan olor de maduixa és a dir hi ha nens que no han ensumat per res el préssec el tomàquet no l'han ensumat compren el que hi ha a la botiga compren els seus pares compren el que hi ha a la botiga i no en tenen ni idea d'estacionalitat perquè d'estacionalitat no en tenen ni idea ni. Ni la gent que ens pensem que està interessada en aquest món estàs tocant un punt importantíssim

perquè tenim una responsabilitat com a adults per educar la gent que tenim a la vora educar-la en el sentit de jo et mostro el que hi ha tu estem educats els adults aquest és el camí jo crec que

hi ha una generació o dues que no han entrat a la cuina per mil raons eh per mil raons perquè algunes mares. Van dir a les seves filles fora de la cuina dient-li viu sigues lliure treballa sigues una dona com les altres amb aquesta gran intenció però homes i dones de Catalunya perquè d'altres llocs jo crec que no que no ha passat això hem perdut. La nostra memòria culinària, i aquí tenim un gran problema.

Jo crec que en aquest país tenim, en aquests moments, ja des de fa ja molts anys, un corrent de cuiners i cuineres molt important, molt arrelat a la terra, molt arrelat al producte de cada tros allà on viuen i treballen, i que en molts casos, a més a més, són molt sensibles als vins i a les vinyes. Sí, sí, sí. I, per tant. Tot va lligat, tot va lligat. Exacte. Aquest camí que estem dient ara jo crec que és indefugible. Jo estic intentant treballar, i ara no puc posar-la encara en homes i cognoms, perquè és un projecte massa tendre, en. Un edifici, en un lloc, on tot això de què estem parlant es pugui explicar a tothom. Perquè hi ha restaurants, hi ha bars, hi ha llocs on això ja es pot mostrar. Hi ha supermercats on això es pot mostrar. Hi ha llocs on tu pots anar a comprar, jo què sé, l'Estratgemaner, el Mercat de la Terra. Hi ha mil llocs, el Parc Agrari del Baix Llobregat, hi ha mil llocs. Que, a més a més,

no hi ha excusa que, no, és que treballo. Dissabte. Dissabte, eh.

Dissabte al matí. Jo crec que aquí tenim una obligació a nosaltres, i per això aquest és un altre dels. Dels motius, de les espurnes que han encès a aquell llibre, de fer còmplices. És a dir, de fer, entre cometes, no diré de fer evangelistes, però fer proselitisme. Si nosaltres creem en això i estem convençuts d'això, ho hem d'explicar a tothom que sigui possible.

Nosaltres venim d'un món que és sensible a aquests productes, però tu, per exemple, et deus trobar amb. Pares de l'escola, nens de.

Hi ha un discurs que no sempre és així,

però segons on visquis és més fàcil que sigui així, que intentar accedir a determinats tipus de produccions és més car. És més car, et diuen. Llavors, la barrera del preu, més en els moments que vivim, és evident que existeix i que s'ha de fer. I no hem de girar-li l'esquena. En absolut, ens equivocaríem, crec. Però certament hi ha hi ha molts canals per poder accedir sense que això sigui una barrera i existeix hem de fer aquesta pedagogia evidentment però també és veritat que els estem demanant un esforç quan moltes vegades en el nom d'una suposada modernitat possiblement hem renunciat a això del que deies a poder posar algunes classes de cuina gasolanes domèstiques. No podem saber com es compra a un mercat si de petits no hem acompanyat el pare o la mare a comprar al mercat. Però que el pare i la mare diuen que estan molt cansats, que arriben tard,

una jornada laboral terrible. Correcte. Però al País Basc no ha passat això. Exacte. O a Astúries no ha passat això. És a dir, és una cosa molt seriosa. Ni a Galícia. Ni a Galícia. O sigui, ens ha passat a nosaltres. Sí. Bueno,

no conec totes aquestes societats. La gallega que poder la conec una mica més. També és veritat que hi ha una ruralitat diferent a la que tenim aquí, no? I crec que això determina. Com ho diries tu? Tu que vens darrere els gallegues. Bueno, jo crec que I els nuclis urbans són molt diferents. No hi ha aquests grans monstres tal com en tenim, no? Hi ha una Barcelona, hi ha ciutats poblades i un món urbà. Sí, sí que existeix. Però la massa rural. Té més força que la que hi ha a Catalunya. També és veritat que hi ha una piràmide capgirada, etcètera. És a dir, clar, és que aquí estem obrint un meló que em veig incapaç de tancar en els cinquanta minuts de programa. Però vull dir que les realitats són tan diferents que crec que hem de ser molt prudents també amb els titulars.

Però una de les gràcies de l'antiguitat és que et permet parlar en la contemporaneïtat de qualsevol cosa amb una certa distància. I això és el que jo pretenc amb aquest llibre. Jo no pretenc que la gent conreïa com conreïava Colomela. Naturalment que no. Començant per una cosa tan bàsica com que el terra, químicament parlant, no té res a veure amb el terra de fa dos mil anys, per entendre'ns. Hi ha gent molt divertida que diu, no, fem el vi com ho fèiem als llibres. Perdona? Perdona? Tu saps geològicament com era el terra de fa dos mil anys? Ja no et parlo del portempel, eh? Ja no et parlo d'aquelles vinyes plantades amb peu franc, etcètera, etcètera. És molt complicat, això, no. Jo el que estic defensant. És l'obligació. Ara que tenim un moment de sensibilitat, jo diria màxima, amb bons cuiners i cuineres, amb col·lectius com a Xarcolan, que no volem desaprofitar que tenim el problema dels CO2 i el problema, diguem, de la contaminació i el problema de la petja, en general, de l'antropocè sobre nosaltres. No podem lligar els nostres fills nets una terra pitjor de la que hem rebut dels nostres pares i avis. I estem aquí. I en la vinya i el vi forma part d'aquest discurs com forma part també buscar el formatge que tu creguis millor perquè estan respectant el que toca o buscar el pa i el blat etcètera i l'oli etcètera sempre que puguem actuem sempre que puguem expliquem i això per això és tan bo el que estem fent avui també i el que feu vosaltres.

Les tallades de Cal Nicolau és una vinya extraordinària, igual que l'Armot. La vam veure gravant un programa que aviat veurà la llum i el Joan Asens ens va explicar com feia quan hi havia una baixa. És clar, és una vinya que és prefiloxèrica. Sí, sí. Això és increïble, eh? Sí, sí. Agafava un cep que estigués bé, no podava un dels serments, l'enterrava i el feia sortir com a nou cep

en el lloc de la baixa. I vaig quedar de pedra. Això en diu capficat. Capficat. I és un sistema brutal. És increïble. Es fa servir a Galícia, es fa servir aquí. Brutal. És emocionantíssim això que dius.

Brutal, brutal. Jo no ho sabia. Clar, quan hi ha una cosa que no saps i l'aprens, et tornes boig. I després veus aquell vi.

I veus aquell vi i veus com, i això és una de les coses més emocionants, una mica de les conclusions al final del llibre, que hi ha gent jove que està al costat d'aquesta gent, que hi ha el fill d'en Joan, que és en Genís, i que algun dia hi haurà en Toni Carbó o Serra al costat d'en Toni, que també farà això, i que això no acabarà. I que la nostra obligació és intentar que aquesta flama segueixi viva i que aquest vi segueixi parlant de la mateixa manera que ens l'expliquen els que el fan.

En Joan Asens i en Toni Carbó, Jo sé que van venir al teu tast, que vas fer al Vinceum, bons amics del programa, sempre que podem en parlem, fan coses extraordinàries, però saben que surten al llibre?

Per ser sinceres i honestos, en Joan. Ho va descobrir dilluns. El Toni, el Toni ho va descobrir. En Joan no sabia, però no l'havia llegit. Hi ha un detall molt bonic, sí. Perquè, què passa, que jo amb aquesta gent m'hi comunico des de fa molts anys, el Toni Carbó no llegeix els correus electrònics jo li vaig dir que ho sàpiguen tots

els proveïdors i creditors que no llegeix els correus

exacte Toni i en canvi al Joan sí que li vaig dir i va ser molt bonic perquè el dia del vinceu precisament el Joan va comprar algun llibre i l'únic llibre que va voler que li digués va voler que li digués pel seu fill pel Janís i això va ser fantàstic perquè aquesta. Relació, que estàvem parlant del besavi, del rebesavi d'en Genís, no? Llavors, ell, jo vaig tastar el primer vi que va fer en Genís, un dia que estàvem fent l'anterior llibre, que em va ajudar, em va ajudar la Sole i la Deocata a escriure el Vinos Naturales en Espanya, a l'última presentació del llibre el vaig fer al Moà, i allà va venir en Joan, perquè era a casa de la seva cosina, i va venir amb el primer vi que feia en Genís, i vaig poder veure aquell vi, no? Llavors, ara puc explicar aquesta història. I ara puc explicar, a més a més, això que estàvem dient del vin. I Antoni, que no tenia ni idea de res, perquè Antoni també viu, bueno, és un home fantàstic, feliç, viu en la vinya i en el seu món, i en els vins. I ja es va emportar el llibre, i llavors suposo que algun dia el llegirà i l'explicarà amb el seu fill, i amb l'Anna Serra no l'he pogut passar encara.

La vida bona, una teologia de la vinya i el vi, és la col·lecció amb vinats del Bibob, no? Si algú es volgués subscriure. Han d'entrar a la pàgina web.

La Montse, quan ens ha acompanyat, ens ho ha explicat sempre. En fil per rende heu d'entrar a vivo.cat. Trobareu que hi ha una secció allà que explica com subscriure's a Envinats. I la veritat és que sempre parlem del play accessible, quan els convidats ens parlen dels preus, sempre baratíssims, dels productes que. Que ens porten i amb vinats la veritat és que és absolutament assequible també parlem de cinquanta-dos euros anuals i reps quatre obres durant l'any vull dir que és una oportunitat única trobo que per anar fent biblioteca biblioteca de continguts que transcendeixen com aquest llibre aquest

llibre la vida bona que més a més té és una. Una aposta arriscada, perquè és blanca. Sí, algunes portades. Bé, blanca.

Sí, trencat, és un blanc trencat. Sí, aquest blanc trencat, molt elegant. La Montse ha fet algunes portades de color blanc, però no exactament com dius tu, efectivament, amb aquest blanc trencat. I el que ha sigut una mica més revolucionari és, m'atreviria a dir, el tipus d'il·lustracions que hi han posat. Ara estàs ensenyant aquí la persona que ha fet les il·lustracions, és Namagui Adrobe. Que és de Felanitx, que és una dissenyadora gràfica que ha treballat molt amb etiquetes de vi, ha fet les etiquetes del sistema binari de l'Eloi Sadó, per exemple, i algunes altres.

Són dibuixos d'una simplicitat atrusca molt bonica.

Toquen l'arrel de les coses, sí senyora. Jo li vaig donar el llibre perquè se n'anava uns dies ella a treballar a Porto, se'l va estar llegint un esborrany anterior del llibre i va tornar amb tres pàgines amb les idees que ella considerava fonamentals i les va tocar tant. Que va saber convertir-les després en dibuixos. Namagui, en aquest sentit, és essencial. Ha convertit, abans estàvem parlant de l'energia, ha trobat un tipus d'energia en aquell llibre que jo no havia vist i l'ha sabut convertir en imatges, en il·lustracions. I també no voldria deixar de dir, perquè el dia que vaig fer la primera presentació del llibre, que va ser a l'Acaldès, A la llibreria Caldés, aquí a Barcelona, que va ser fantàstic. Una gran llibreria. Una gran llibreria. I, a més a més, vam beure, per acabar, per celebrar-ho, un vi de pagesos i pageses d'en Salva Batlle, que enguany, el 2025, l'ha tornat a treure, un vi vermell, amb àquim bo. La gent flipava de pensar que en un Bucking Box podia sortir una cosa tan bona i tan. És una envasa absolutament digna, necessària, sobretot pel jovent.

No, i que, a més a més, a Totuam t'està dient, ostres, tant de vols de l'oli pensessin que el Bucking Box és perfecte perquè no te'l no et deixa veure la llum. Clar, clar. L'oli ens sap molt d'olis. Una mica, una mica. Ens sap molt d'olis i sempre li demanem, perquè és un gran moment, la gent té moltes ganes, tots tenim ganes de tastar, que sigui amb pèl, volem fer tastos d'olis, volem aprendre tot dels nostres olis.

Quan el Joan abans parlava d'aquest procés de transformació de la natura a la copa, jo pensava en l'oli també, perquè crec que és un producte germà en tota aquesta.

L'únic que el diferencia, que per mi és molt important, és l'actuació dels llevats, els fons. És a dir, convertir una matèria en una cosa diferent. Llavors, això, a mi, i a l'antiguitat, perquè és el segle sisè abans de Cris i dels primers textos, des de, jo què sé, des de Gilgamesh, que estem parlant de la transformació del most en vi, i és un símbol de vida nova, que és un símbol molt clarament no cristià, i em ve molt de gust dir-ho, és un símbol molt clarament no cristià que després

els cristians adopten. Home, com totes les coses bones. Exactament, exactament. Els cristians, o sigui, premi llena. Exactament, exactament. O sigui, ostres, calla, que fan un solstici. Calla, que ja m'ho agafaré. Exacte. Home! Sí, sí, sí.

El sepulcre de la filla de Constantí, de Santa Constanza, És exactament això, és un sepulcre que està al Vaticà, però que està conservat també en el lloc on la van enterrar, bueno, està internada, és un sepulcre, que mostra exactament això, l'acollida del raïm, pillar raïm, fer most, i cada any això es converteix en un símbol de vida nova, perquè el most cada any és diferent, i el most cada any es converteix en un vi diferent. I l'altra gràcia que et volia explicar, que t'estava explicant, és que sempre m'agrada citar la persona que corregeix i que llegeix el llibre. Perquè a tots els llibres, els que escrivim, ho sabem perfectament, tenim el procés editorial, i dins del procés editorial hi ha un revisor, un corrector, una correctora. I en aquest cas és la Maria Herbós Terrades. I la Maria Herbós Terrades ha fet un treball fantàstic. M'ha ajudat, realment, a fer més llegidor que el llibre, i fins i tot m'ha ajudat a alguna cosa que jo no havia documentat ben bé. No, això sí que hi és. I un dels capítols nous que he fet així va ser per una observació que em va fer la Maria. I és fantàstic poder agrair-li en públic.

Aquest moment del corrector de primeres, corrector de segones, que a més a més tu ja ho saps de memòria. La rata no la veus. I aquesta saviesa del corrector. És impagable.

Sí, sí. La Maria. És molt bona.

Algun dia explico una

altra història de la Maria perquè els.

Cert que les estanca les casualitats no existeixen

i jo vaig tenir el regal que a més la Montse Serra no sabia quines relacions tenia amb la Maria i amb els pares de la Maria doncs me la va posar com un regal fantàstic i el llibre se n'ha beneficiat molt del treball de la

Maria el llibre comença amb la teva història amb estèrics i obèlics això ens ho has d'explicar tots els fans d'estèrics tots els que hem rigut

tant amb estèrics i obèlics sí va. Jo, quan intentava explicar-me, volia ser com, així, molt, no sé, com t'ho diria, molt erudit, molt severut, no. Jo crec que la meva passió pel món clàssic i per l'antiguitat també és d'Estèric i de Bèl·lics. És a dir, jo flipava molt, però des de molt petit. Jo recordo que algunes de les meves primeres rebequeries serioses van ser veure que havia sortit un àlbum de l'Estèric i de Bèl·lic, que la meva mare i el meu pare no me'l volien comprar. I recordo perfectament al peu del Puigdet una rebequeria brutal, amb nou, jo què sé, deu o uns anys, no sé quina edat tenia, per culpa d'això. I els tinc, tots els hi diem, els tinc en llatí, naturalment, perquè el rubric Astellanus els va traduir, els va traduir en llatí. I són fantàstics de llegir i s'han convertit, efectivament, també en uns companys de vida, també pels fills, perquè també els han llegit tots. I jo crec que la meva passió per Juli César i per aquest tapar del món de la ciutat, fins i tot alguna vegada vaig fer alguna conferència, alguna xerrada, parlant de les exactituds i inexactituds en la història del vi, del transport del vi, que m'havien ensenyat, estèrics i obèlics, Per Juli César. Perquè diuen que les botes de vi es van inventar quan van començar a anar a Amèrica per portar la xerera. No és veritat. La cervesa, els gals ja la feien amb botes de castanyer, per entendre'ns. Ja existien aquestes botes. En els sepulcres estan dibuixades, estan esculpides aquestes botes. I Estèrics i Obèlics s'han convertit, doncs, també en una font d'inspiració absoluta. Explico la història al començament del llibre. Aquesta és una d'aquestes desgràcies de les moltes edicions. La primera edició que jo vaig comprar d'Estèrix i Cleopatra, perquè en aquell moment deien Cleopatra. No hi havia accent. No era Cleopatra. En aquell moment no era Cleopatra, encara era Cleopatra. És molt divertit. A la portada eren tan bons, el Gosciní i el Ludersó,

que van explicar quants litres de tinta xinesa, quantes litres de cervesa, quantes llapis havien fet servir per escriure aquell àlbum. I quan van fer l'última edició, allò va desaparèixer de la portada. I ho explico aquí. Va desaparèixer la portada i va aparèixer l'accent. Dic, ostres, no ho sé, gairebé que prefereixo la portada amb tots els ítems d'escriptura i sense accent. Sí, sí, sí, sí, sí. I ara es diu Cleòpatra i, bueno, i l'últim que ha sortit ara fa quatre dies, Estèrics a Lisboa, Olisip, que també és, esclar, són diferents del guionista, el dibuixant, però segueixen tenint l'esperit aquest de la rebel·lia, en el fons, no?

Jo recordo la tarda que feia el dia que vaig llegir Estèrics i el Manir. Rient com una boja, perquè a més feien bromes de, no sé si us en recordeu, d'Estèric Gelmanir, que hi havia, quan estan fent els anuncis al circ, feien servir la lletra de Manolo Escobar. I deia, no m'agrada que al circ hi vagis amb Minitoga. I jo reia, feia més de morir de riure del productor.

Manolo Escobar. Sí, sí. Mare meva.

Eren boníssims. Les traduccions catalanes de l'Estèric ja eren boníssimes. Bueno, era una cosa. I la gent encara el seguim gaudint, clar, perquè segueixen publicant, és una altra història, les imatges són diferents, però les històries són divertides, són més senzilles. Abans eren més complexes. I sortien molts cameos, que en diríem, no? Personatges famosos que sortien allà disfressats, dibuixats. El món anava no tan ràpid i llavors era més fàcil. Hi ha una cita de la Haushofer aquí en el llibre, que a mi és molt important, aquell llibre extraordinari que és el mur que a mi em va deixar absolutament corprès que jo crec que ella parla de la seva pròpia experiència perquè els austríacs després de la segona guerra mundial ho van passar molt malament i alguns han escrit coses extraordinàries el Hans Levert la Marion Haushofer han escrit coses extraordinàries dius el bosc i la solitud i la lentitud m'han fet que el vegi en una vida que no veia abans la lentitud i la solitud. Fan que la vida aparegui, perquè veus les coses d'una altra manera, perquè les veus, senzillament. I això és una cosa que jo intento defensar en el llibre, també.

La lentitud de la vinya, del bosc, de l'hort, és tot el contrari d'aquest món de rils? Absolutament. Superficial,

que tots gaudim i patim, eh? Jo per això defenso també el caminar. No tinc res contra els que corren o els que corren molt fins i tot però si corres o corres molt no veus les coses o et costa més no et

diria això no et diria això jo crec que quan corres atrapes el paisatge l'atrapes potser sí però

si hi ha aquell esquirol allà o hi ha aquell ocell no sé què o d'allò tu no et pararàs per escoltar a veure què és això si és un oriol o a veure què és això és més difícil jo defenso el caminar precisament per la lentitud. Perquè és un ritme més natural. Si vas amb bicicleta, no t'assabentes de res. Si vas amb bicicleta, amb cascos, ja t'ho explico. Si vas amb patineta, et mates, etcètera. Però si vas a peu, fins i tot per la ciutat, perquè la pandèmia ens va ensenyar moltes coses a les ciutats, també. Tu quan comences a veure, no s'ha estudiat això, però es farà algun dia, els escosells de Barcelona, com van florir i amb què van florir, uau! Caminar convida a la lentitud i a una visió una mica més reflexiva de les coses. I jo la defenso molt, aquesta visió. Caminar sol? O acompanyat, però que callin. No, jo ho dic així. Sí, perquè la gent xerra massa, en general. I jo soc partidari. Sí, pots caminar acompanyat. Ho fem moltes vegades, però. Sense xerrar, si és possible. Diem poc, però xerrem massa. Seria, en general. És que, fins i tot a les ciutats, jo visc en una ciutat, però estic molt atent a totes les coses que la natura de la ciutat em diu, també. Perquè en aquesta ciutat també hi ha parcs i també hi ha boscos. Ja m'he dit Coencerola, Montjuïc, etcètera. Hi ha moltes coses que circulen i que existeixen. Si tu no calles, no sents res. Els ocells a la ciutat, els mateixos ocells que escoltes al camp, han après a cantar diferent. Canten més agut per poder comunicar-se entre ells. I això ho notes. Clar, totes aquestes coses, si tu no estàs atent fins i tot a la ciutat, se t'escapen també. I el canvien, i t'ho explico.

Estem fent una conversa aquí entre la Sòlia García Insua i tots els del TAS vertical amb el Joan Gómez Pallarès, que és filòleg clàssic, és l'autor del llibre. La vida bona. No pas la bona vida, eh? La vida bona, la vida bona. Com la vida intensa del Massimo Buentimpeli, allà. Exactament. La vida normal que va fer el Màrius Serra. Exactament.

No necessites gaires diners per aquest tipus de vida. Necessites atenció. Necesites discreció. Jo defenso la paraula petita i ben dita, sobretot quan es parla de vi. No necessito ni etiquetes ni històries perquè m'expliquin grans coses als vins. Necessito la realitat. Necessito vins vius, no? Hi ha una cita dintre del llibre del Toró,

que m'agrada molt, molt, que la vaig descobrir ja fa molts anys, que diu literalment, l'aire. És tan profund com la nostra pròpia naturalesa

em moc per demanar coses noves a l'existència vull transcendir la meva rutina diària i la dels meus veïns vull assolir ara la immortalitat i que tingui les qualitats de la meva vida diària

i que el que digui escric no desmereixi de les estacions les qualitats de la meva vida diària molt bé molt bé molt bé i el que digui escric no desmereixi com ho diu així no desmereixi. De les estacions, del que toca a cada moment, de les estacions, allò que dèiem abans del grec, del kairoi. Mira, això em fa pensar en

el cowboy de mitjanit, que diu, vull buscar un lloc on el temps combini amb la meva roba,

no pas jo. Fantàstic. És bonic, és bonic, sí, sí. Hi ha uns amics que han fet, des de fa un parell de tres anys, un vi que et diuen vi petit.

I el vi petit és el que a les cases de Pellas es feia per cada dia, el vi de cada dia. I a Sandella vi petit, i hem fet un vi petit extraordinari de Sirai, en guany probablement serà de Sirai Marlot, però boníssim. I li diuen el vi petit.

Clar, el vi de cada dia, quan el vi era aliment, era part de les calories diàries de. Això passava a l'edat mitjana, esclar. És a dir, el vi era part de la ingesta de calories. Que no anaven tan sobrats com nosaltres, segurament de calories. I, sobretot, que no podíem beure aigua, o bien poca. Exacte, exacte.

Això era un problema. Llavors, vi o vinagre. Això n'hem parlat de. Sí, sí, exacte. L'aigua era perillosa, més que el vi. I hem arribat fins aquí. Tu parles en aquest llibre de l'energia, d'això de la natura, parles de tots aquests autors. Que molta gent de la nova agricultura ara descobreix, no? Sí. També. Una de les coses que més m'agrada és que intento

mostrar que no tots tenim per què haver llegit tot ni molt menys per tenir sentiments i per posar paraules adequades a les coses. És a dir, una de les coses que m'ha ensenyat el Wittgenstein quan va escriure aquell llibre va ser que jo escric el que em dóna la gana. L'únic que vull ser és coherent amb mi mateix. No necessito ser original. No necessito dir les coses perquè el qui m'està escoltant es pensi que sóc la Remanguiller, per entendre'ns. La Remanguiller. No cal, no cal ser així. L'únic que cal és ser honest amb tu mateix i dir allò que penses. I això és una cosa que podem fer tots. Llavors jo vull desdramatitzar també la relació que tenim amb el vi, amb el tast i totes aquestes coses. A tu què et sembla? Jo només puc dir que m'agrada. D'acord. Però què et remou quan beus un vi o quan menges, segons quina recepta, dintre teu, no? De la teva pròpia memòria. Llavors és una mica aquesta idea de.

De remenar els còdols de la memòria, faig ser una imatge molt antiga, aquells còdols d'aquell marc que va i ve sempre, que és la memòria olfactiva, la memòria de tot tipus, per ser nosaltres també capaços de dir coses d'allò que veiem, de posar noms a les coses, d'allò que sentim, també.

El llibre La vida bona, que avui ens presentava, Joan Gómez Pallarès tornem-ho a dir vivop amb vinats es pot comprar

en llibreries sí jo l'he vist bueno no diré noms però sí digues pots dir noms a la Caldés al Tenen a la Impossible al Tenen a les grans llibreries jo diria que a casa Usher

que està aquí al costat de Catalunya Ràdio al carrer Sant Aló també el tenen també alguns grans llibreries també el tenen jo també l'he vist i.

I també es pot comprar, efectivament es pot comprar a la col·lecció sencera, però també es poden comprar els llibres en el mateix lloc web de Bibop.

Sí, sí, té una botiga online on es poden comprar tots. Són llibres extraordinaris, és a dir, estan.

I fins i tot tenen un preu adequat, perquè el llibre aquest val catorze euros. Ja ho veus tu. És un llibret que la gent es pot comprar. Doncs això, el llibre del Joan Gómez Pallarès, traductor de Pisi, de la

Bernat Metge, Ha estudiat manuscrits, ha fet molta feina amb les lletres i fa molt temps que podríem dir

que es veu la natura, que estima la vinya. No us perdeu aquest llibre i no us el perdeu a ell si teniu la sort de veure'l. Moltes gràcies.

Moltíssimes gràcies, Empar i Sole, per convidar-me i per tenir-me aquesta estona amb vosaltres.

Molt, molt agraït. La Denominació d'Origen Catalunya col·labora amb el programa Tast Vertical. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya i el

Programa de Desenvolupament Rural de Catalunya 2023-2027, cofinançat pel Fons Europeu Agrícola

de Desenvolupament Rural, el vi es consumeix en moderació.

One more time

Up on Cypress Avenue One

more time Up on Cypress Avenue.

And I'm conquered in a car seat Nothing that I can do I may go crazy Before that mansion on the hill. I feel so crazy Before that mansion on the hill But my heart can't speak faster. Yeah, my feet check in step And I had a little girl drop something On the way back home from school. Ah, the little girl drowned something on the way back home from school. And I lived for a while and called me all the time afloat. Every time I try to speak.

My tongue gets tired every time I try to speak. Jerry White I believe I've been walking by the railroad With my Jerry, Jerry White. Wait a minute my lady. Oh, love, come, my lady Rainbow ravens in her hair. That's why hunters in a carriage Should return them from the flesh Baby, baby, baby, baby, baby.

And I'll call you one more time We're up on Cypress Avenue We'll get by now. Yeah, I'm confident of what I see Yeah, I'm looking straight at you. We are born we are born. Way up on way up on way up on way up on the avenue of the tree. You came walking down in the winter rain, darling. You came walking down when the sun shone. Nobody, no, no, no, nobody. Stop me from loving you, baby So young and bold Fourteen Yeah, though Baby, baby, baby.