Juli Soler, El Bulli i la revolució del xerès

Paula Molés obre un restaurant caníbal a Berlín.

Collim les olives encara verdes i les aixafem donant-hi un cop sec amb una massa de fusta. Després les tindrem tres dies en remull i canviarem l'aigua cada dia. Després farem allò que se'n diu la prova de l'ou, que és que en un recipient hi posem aigua i un ou fresc i anem afegint sal i quan l'ou floti ja tenim feta la nostra salmorra. Llavors agafem els pots de vidre i al fons hi posem dos fulles de garrofera verda, dos de llimera i una miqueta de saborija. Després les olives. I a dalt de tot tornem a repetir amb aquestes mateixes herbes. I l'últim pas, doncs amb aquella aigua amb sal que ja havíem preparat, emplenem els pots fins a dalt de tot, tanquem bé i els guardem unes setmanes fins que no amargueixin. I així és com faríem les olives trencades, almenys aquesta és la recepta de Manuel Opaco, que les feia religiosament cada any i que després gaudien plegats. De fet, la seva manera de fer-les és ben semblant a la d'altres cases i altres contrades, potser variaran una miqueta les herbes, potser fonoll, llorer o trossets de llimona, però ben bé la idea és la mateixa, que és fermentar les olives per conservar-les durant tot l'any. I és que textos grecs, ja parlen de les olives en salmorra, al segle IV abans de Crist, eren molt preuades llavors i les anomenaven kolimbades, que vol dir nedadores, perquè la salmorra en aquella època duia aigua de mar. O sigui que des de temps immemorial fins avui, tot l'art mediterrani ha anat fent les seves olives trencades en salmorra i encara ara, quan sovint tenim la sensació que tot sense empanorris està bé, continua practicant aquests rituals forjats amb el pas dels anys que marquen el canvi d'estació i el pas del temps. Un restaurant caníbal a Berlín.

Gerard Jovany, com estem?

Bé, i no en fas, tu, d'olives trencades,

amb la recepta de l'abuelo Paco? La tinc, la tinc per escrit, però em faltaria una olivera propera, perquè clar, a Burriana, les alqueries del Niño Perdido, que ell era d'aquell poble. Com es diu el poble? Alqueries del Niño Perdido. Però això és el País Valencià? Sí, sí, sí, sí, sí. I és així, eh? Em sap greu. Ja sé que a algú les orelles li faran mal, a mi també, però bé, li tinc una certa estima. Però a tocar, a tocar de Vilareal i de Burriana,

allà mateix. Sí, sí. Doncs teníem Oliveres. Et volia preguntar, ara ho aniré a buscar, em ficaré a l'ordinador, a veure l'origen del nom d'aquest poble. Però estàvem parlant de les olives, no? Sí, però ara he quedat atrapat en això.

El querías del niño perdido, sí. Teníem moltes oliveres, i ara mateix aquí, bé, a la ciutat on soc, no en trobo massa, però sí que m'agradaria. I tu en fas, per cert?

Olives? Sí, olives trencades. Sí, no, les compro. Les compres. Les vaig a comprar, però. Tampoc sabria on trobar. El què?

La fulla de. La llimera. Ah, la fulla de llimera. Bueno, és fulla de llimoner, eh? I la saborija? la saborija és l'herba de les olives que es diu i jo crec que això sí que ho trobaries bastant fàcilment la saborija, sí però saborija és un nom que dieu per allà i que aquí en diem d'una altra manera aquest és normatiu, busca'l també sí, mira, avui quan acabem ja tens dues feines buscar la saborija i el que eries del niño perdido cada dia aprenem coses anem amb les atrilleres i les olivetes, va.

Va, avui començo omplint el saler i el pebrer, de fet avui hi ha més pebre que sal, perquè hem de començar parlant de la nova jornada de protesta dels pagesos i ramaders catalans, que ha sigut dimecres d'aquesta setmana, el dia 14, i que s'ha materialitzat en una altra gran tracturada.

Sí, de fet això va ser dimecres i hem vist aquestes imatges que ens recordaven certament aquella protesta dels pagesos, aquelles tracturades de fa un parell d'anys. Sí, tots hi van pensar.

En aquest cas, van confluir a Barcelona pagesos distribuïts en diverses columnes que havien sortit a diferents punts de Catalunya a primera hora del matí i un cop a la capital van tornar a fer sentir la seva veu.

Al voltant, més o menys d'un miler de pagesos i més de 200 tractors que es van trobar a la delegació del govern espanyol de la capital catalana. I que reclamen que se'ls

escolti i se'ls ajudi a resoldre una situació que ja consideren insostenible. Un dels principals problemes, l'increment dels costos de producció a causa, sobretot, de l'encariment del combustible.

Però aquest és només un dels greuges que pateix la pagesia. Al restaurant Caníbal, mira, nosaltres hem parlat amb la Raquel Serrat, que és coordinadora nacional d'Unió de Pagesos, i ens ha explicat amb claredat què reivindica el sector primari.

Ens diu, efectivament, que el sector primari està contra les cordes per l'increment de preus del combustible, però també per la disminució del preu d'alguns dels aliments que produeixen i la sequera històrica que arrosseguem. Parla la Raquel Serrat.

Una altra de les reivindicacions essencials és que es garanteixi l'accés a l'aigua per tota la pagesia. El decret de sequera recull que la pagesia, en el cas de l'agricultura, pateix reduccions entre un 60 i un 80% de la disponibilitat de l'aigua. Això vol dir, senzillament, deixar de produir. Nosaltres el que demanem és que se'ns equipari a qualsevol sector econòmic. A la indústria i al turisme, per exemple, se'ls demana una reducció del 20%.

Déu-n'hi-do. El sector també reclama controlar la fauna cinegètica i també rebre un preu just pels aliments que produeix. I com no, el tema recurrent, aquell que deies, Jovany, un dels que més s'hi ha parlat, l'increment de fins a uns 60% del preu del gasoil. I sobre això, això opina la Raquel Serrat.

Qualsevol oient que ara ens estigui escoltant pot pensar, però això ens afecta a tothom, i té tota la raó. Però la pagesia necessitem el gasoil per produir. És una matèria essencial que sense ella el món no menjaria. No tenim una alternativa ara viable. És per això que una de les demandes històriques d'Unió de Pagesos és la creació d'un gasoil professional. Aplicaria els mínims impostos que permet la Unió Europea.

Sí, de fet sap greu que els pagesos sentin que en els últims mesos, després de tantes protestes i després de tantes accions, la situació del sector primari hagi empitjorat.

Totes aquestes reivindicacions es podrien resumir en una. Que el sector agrari fos considerat d'una vegada per totes sector estratègic i essencial de país. Nosaltres estem produint elements, fem una funció de gestió i d'equilibri territorial i davant de la situació geopolítica mundial, davant l'augment d'adversitats climàtiques cada vegada més extremes i més sovint, garantir l'autoabastiment, és a dir, la sobirania alimentària tant com es pugui, hauria de ser una prioritat de país.

Doncs queden clares totes aquestes demandes de la pagesia i a veure si canvia alguna cosa, i que sigui aviat, si pot ser. I ara ja tenim el pebre, més pebre que sal avui, i què posem més en aquesta cetrillera?

Ara sí, ara toca omplir de vinagre les cetrilleres de la casa, perquè, atenció, això farà mal. Farà mal, ai, a veure, a veure, va. Tanca, tanca, canca brises. L'històrica pastisseria de Cadaqués, perquè la Mercè, la Mercè Cabrises, ha dit que fins aquí hi ha jubilat. El dia 31 d'aquest mes viurem el punt i final a més d'un segle d'història.

Ai, Can Cabrises, per si algú no n'està al cas, és aquest establiment on es van inventar i on s'elaboren els taps de Cadaqués, els famosos taps de Cadaqués. Va ser el seu besavi, el besavi de la Mercè, qui se'ls va inventar, qui els va crear. Així que m'imagino que sabeu a quin pastisset em refereixo, coneixes els taps.

O pa de pessic aquest petitet en forma de tap de cava.

Sí, molt lleugerets, molt dolços, en menjaria un ara mateix. Avui no tenim croissants, ara en menjaríem un tap de cadaqués. Sol, o ara penso, com el preparen al motel Empordà de Figueres, que són flamejats amb cafè rom.

Boníssims. Doncs mira, ens explicaven que els mesos d'estiu, en plena temporada alta de turisme a Cadaqués, que ja sabem com es posa el poble a l'estiu, a la pastisseria s'hi arribaven a fer 4.000 taps al dia i els acabaven tots.

Mare de Déu, 4.000 al dia. 4.000 al dia. Sí, també havia llegit que si no els tenies encarregats que res, que no passessis per allà, que no en trobaries. Però escolta una cosa, ara molts oients potser s'estan preguntant, molt bé, tanca cancabrises, però això vol dir que es deixen de fabricar el de fer els taps de Cadaqués? La resposta és no. Que no. Que no, que no. Que se seguiran fent taps de cadaqués. Perquè membres de la família, això ens diuen, mantindran l'elaboració, tot i que encara s'ha de definir de quina manera els vendran, qui ho farà, on. En tot cas, n'estarem pendents i us ho explicarem de seguida que ho sapiguem. I encara ens falta posar-hi l'oli.

Doncs sí, avui l'oli serà per la companyia de vaixelles d'Uralex, perquè ha tornat a esquivar la mort i em sembla que no és la primera vegada que ho fa. La popularíssima marca francesa ha arribat a un acord amb un empresari francès, un senyor que es diu Cédric Metson. I que és un empresari d'aquests audaços que es dedica ara mateix a les hamburgueses vegetals i tots aquests productes carnis, però que no són de carn, que estan fets a partir d'alguna proteïna vegetal, doncs es dedica a això. I ara està convençut de poder remuntar la situació de Duralé.

Ja, li deu anar bé això de fabricar salchiches vegetals, perquè invertirà 16 milions d'euros, diu Messias Edric, cosa que sempre ajuda a remuntar el que calgui.

Amb 16 milions d'euros remunta tot. Amb aquesta inversió preveu salvar 155 dels 220 llocs de treball que genera la marca d'Uralex, que és una marca emblemàtica a França, que ha fabricat des de 1945 i que ha tornat a demostrar que és indestructible.

Indestructible. Destructibles. Això sí, quan es destrueix, prepárate a escombrar.

A recollir cosetes de

sota 10.000 trossets. Tot arreu, sí. Bé, ja hem repartit la sal, el pebre, l'oli i el vinagre i és l'hora que entra la Dolors a cantar-nos aquest menú d'avui.

Bon dia, ben tornats. Com aneu de gana? Sempre bé. Avui us hem preparat uns ronyons de sommelier al xerès, una truiteta de patates que fem amb ous d'actor i un escriptor gironí escabatjat. I com a plat principal us podem oferir un guisat de carn de guia turístic amb espècies, una cantant pop rostida amb moniatos. O bé un moll de l'os de forner que fem a la brasa i servim amb uns bastonets de pa. Què us ve més de gust?

És que. Què? No, dic, és que jo si em poses un moll de l'os,

què vols que et digui? Només tinc ulls pel moll de l'os, jo. Sí, sí, sí. Jo he vist pop, em pensava que era pop, però no. Ah, és cantant pop? Sí, és cantant pop. No, no, no. Fem el moll de l'os. Moll de l'os, sí, sí.

Bona tria, ja surten el moll de l'os de forner.

Bona nit.

Un restaurant caníbal a Berlín. A Instagram i a X ens trobareu amb l'usuari arroba caníbalberlins.

Molant el ganivet, el crepitar del sofregit trenca el silenci, que s'apagui el món, que la poesia comenci. A Catalunya Ràdio.

El pa, pa. I el vi, vi. Amb Daniel Jordà i Ferran Centelles.

Daniel, Jordà i Ferran Centelles, ben tornats, ben tornats. Com esteu? Molt feliços.

Aquí estem. Us heu fet esperar, eh?

Massa, massa. Estem a mitjans d'octubre, ja gairebé no tenim records de l'estiu. Però bé, aquesta, a més, amb una mica de novetats. Després entrarem en el món de les begudes amb el nostre estimat Ferran Centelles, però aquesta temporada amb el Daniel Jordà, que és el nostre forner oficial, portarem pans recuperats, és a dir elaboracions, a vegades pot ser que no siguin pans però elaboracions que surten de les fleques dels forns, que corren una mica perill d'extinció o que han caigut una mica amb l'oblit i que s'han de protegir s'han de reivindicar perquè nosaltres pensem que formen part del nostre patrimoni només faltaria. I avui, Daniel, no comencem ben bé amb un pa, avui no comencem amb un pa, sinó amb uns bastons o bastonets de pa, que és una elaboració que segurament a molta gent li porta records d'infantesa,

no? És de l'imaginari, et porta a la infantesa, no?, quan ho veus, i s'està perdent, realment. Nosaltres ara ho hem començat a fer, posant exemple, a veure si segueixen uns quants, i no els cobrem, els regalem.

Ah, o sigui, tu els fas perquè creus que els has de fer i els regales.

No ho diguis molt alt, això, a veure si. Que vinguin, que vinguin.

Sobretot pels nens i els clients simpàtics.

I els simpàtics. Sempre ho dius, això, eh? La gent que entra a un forn, és que és molt important, això, als establiments, i diu bon dia, oi?

Sí, sí, no costa gaire i. I jo crec que gastronomia segurament és dels pocs llocs que et diuen bon dia, bona tarda, bona nit, sempre que entres. Jo crec que són les últimes qüestions on queda aquesta educació, però bé, a poc a poc.

Ferran, te'ls estàs mirant amb ullets perquè tenim aquí els bastons que fabrica Daniel Jordà, que regala i a nosaltres també ens ha portat. Són molt llargs, no? Són molt llargs, eh? Això fa dos pams. Òbviament s'hi nota l'artesania, que és una cosa molt bonica, molt maca, perquè veus gairebé les mans,

els dits, els dits d'estirar-ho.

D'estirar-ho. I mira, pensava que feia cruixent, no és ben bé cruixent, eh? No.

Normalment, per exemple, a casa teníem unes llaunes especials per fer-ho, que se posava amb oli d'oliva, que ara no les tinc. Però té oli igualment, perquè té segura oli, no? Sí, sí, posen oli, i a la llauna on anem posem una mica d'oli, i tenen una mica d'oli, sí, sí.

Pot ser un regal fantàstic, però perquè, ara has dit, molts llocs els estan deixant de fer.

Tu què ho atribueixes? Per què molts llocs deixen de fer? Mira. Al principi era una feina més. La gent durant molt de temps, com ho donaves als nens, s'ho prenia com l'obligació que els havies de donar. I una mica els uns pels altres. Un per no voler pagar la misèria que valien i els altres per no tenir feina, doncs els van anar deixant de fer. Clar, quan anaves a l'obrador a ajudar era el que te tocava fer. Són aquestes feines que quan no saps gaire te les fan fer o quan els veteranos no ho volen fer. Et toca, et toca, no? Hi ha molts records, és una peça maca. Avui parlava amb ma mare i li preguntava el tema del bastó, no? Jo pensava que havia quedat com quan es va treure la torna, la torna era, el pas havia de passar i si no arribava el pes, havies de donar un altre tros, llavors es tallava. Finalment, a vegades la gent s'acostumava que li tornessin la torna, I si no li donaves, si hi havia algun nen o venien els nens, pues es feia o bé un tros de coca d'oli o bé un tros de pa. I jo pensava que el bastonet, i me deia ma mare que no, que sempre se n'havien fet, però que no era tothom que els podia pagar, tot i que eren baratos i tal, però era.

O sigui, per gent, segons et diu la teva mare, en aquella època, fa molts anys, gent amb poder adquisitiu,

una mica com un caprici, a més a més del gasto que suposava. Era la peça sofisticada que havia l'obrador, el bastonet era la peça sofisticada. I jo sentia que la comprava molta gent que potser li costava més digerir les molles o tal, i el ser crosta, en principi, no sé si té algun valor científic, que la molla o la crosta, no sé si tal, però deia la gent que li costava menys digerir el pa.

Ara deies això de la digestió, però poca broma, perquè em sembla que està una mica amb els orígens del. Nosaltres aquí diem bastons, sabeu com li diem nosaltres al País Valencià, que és una cosa que mira, aquí t'he de dir que es cobra, super super valoradíssima a tots els forns artesans, i li diem rosquilletes. Que no tenen res a veure amb una rosquilla, però els paquets de rosquilletes és una cosa que sempre hi és, a més va buscadíssima i que brenen molts nens, però això connecta també amb els grissini italians. I una mica sembla que està aquí l'origen, Itàlia, i també amb això de l'estómac.

Sí, es parla d'un príncep del Piamont, al segle XVIII, que no podia. Assimila bé les molles dels pans i llavors un cuiner de la cort li fa uns bastonets més prims per poder-ho I crec que d'aquí vindria. De fet, ma mare em deia que era de les poques coses que podíem fer, perquè com que el gremi de pastisseria i el de panaderia eren molt potents, cadascú es defensava el seu, I realment de panaderia sol podies servir una mica de sucre per la cuca de forner i poca cosa més, no podia ser. Per això podia ser una peça tan sofisticada el bastonet amb oli d'oliva i tal.

Ara pensava que aquests bastons de pau, almenys així ho fem amb les rosquilletes valencianes, nosaltres les farcim. Aquests bastons els farcim i a més gairebé el farciment coincideix a tots els fons. Jo no sé si aquí Daniel ara m'ho has de dir o estic donant una idea per innovar una mica amb això. Nosaltres els farcim o d'enxova o de sobrassada. Però són ben finets, no? Sí, seria una miqueta més grosset que això, però no molt més, eh? Però els enfornem a dins. I els enfornem ja farcits, eh?

No és que els farcim després, eh? Sí, sí. Ho dic perquè es pot innovar amb aquí, no? I en el seu moment que havíem treballat per Fira de Barcelona. Que em demanaven grissinis i tal. També havíem fet d'anxova, com dius tu. També havíem fet d'oliva negra, oliva verda, romaní. Fèiem de tot allò que se'ls acudia per les coses. Però igual, no, necessito 5.000. I clar, era una feinada al moment. Perquè aquestes fires tan grans. Sí, sí, sí, on passa tanta gent. No, no, mare meva. Però jo crec que l'Ibai agafa mania d'aquelles comandes. Exacte, no? Home, quants en fas tu cada dia? Els fas cada dia? Sí, sí. Ara ja els faràs cada dia. A les 4 de la matinada. A les 4 de la matinada estàs fent bastons? Sí, bastonets, sí, sí. Faig 50, una cinquantena. Una cinquantena.

I tots els regales al final del dia no te'n queda cap. Bueno, queda algun, però bueno. L'altre dia parlava amb el meu germà. El Daniel està a l'hora de sopar, ja, eh? Vull dir, hem de saber-ho, això.

Si a les quatre està fent I li deia, mira, estem tornant a fer bastons, i tal, no sé què. Diu, ah, sí, aquí també en fem, de tant en tant, i tal. Dic, que si els hi repartim més els gossos, que. Aquests nens que venen. Que afortunats.

Que afortunats els gossos. Doncs ja ho sabeu que de fet, oi Daniel, aquesta reivindicació dels bastons, bastonets de pa,

amb la intenció que no es perdi aquesta tradició. Sí, la idea és aquesta idea que tu vas al forn i et regalen alguna cosa, i aquesta idea que per ser nen tens aquest privilegi, no? I la gent guarda aquest record, perquè veus la gent, ui, bastons, quant de temps, no sé què, no, tot això és el que, bueno, aquest imaginari col·lectiu, no?, que queda.

Visca els bastons, bastonets de pa, i aquesta temporada amb el Daniel Jordà. A banda de recuperar i reivindicar elaboracions en perill d'extinció, també descobrirem forns artesans, farem una guia, una guia Jordà, de forns artesans singulars que val la pena conèixer i visitar. Avui descobrirem el primer.

I comencem per aquest forn que avui volem fer la primera recomanació, que es diu Forn Pere Dugà, o Dugà, a Sant Feliu de Llobregat, al Baix Llobregat. Un forn de pa, un forn de brioixeria artesanal i tradicional, que aquests últims mesos, Déu-n'hi-do, s'ha convertit, Déu-n'hi-do. Ja ens agradarien fenòmens a les xarxes socials com aquest. Ja. Però s'ha convertit en tot un fenomen. Explica'ns una mica quin és aquest forn, per què val la pena visitar-lo i què ha passat amb el que ha reivindicat ell

a través de les xarxes. Avui parlàvem bé aquest matí. El noi que surt a les xarxes és el Marcel. El Marcel, que no és el Pere Dugà. El Pere Dugà és el fundador, diguéssim. El Marcel és un noi joveníssim. Sí, sí. No sé, 30 anys o. Sí, aproximadament, sí. I seria en la quarta generació. És un fort que deu tenir uns 70 anys, que ha venido als anys 50, 1950 i tal. I el que pretén amb el que pugen a xarxes és sobretot reivindicar tot l'esforç que hi ha darrere de qualsevol elaboració que ells fan. Les hores que fan, la jornada de treball que hi ha darrere, tot això és el que en principi volen donar a conèixer. I s'ha fet viral quan carregava una mica contra les franquícies. Llavors, Sant Feliu m'explicava que fins no fa gaire hi havia entre 7 i 8 forns artesans. Avui en dia queden dos. Dos? Dos, només. I quantes franquícies, no? Seria la pregunta, no? Això és el que li he preguntat i me deia que van en. Van en augment, eh? Van en augment. Llavors. M'explicava la manera que tenen de treballar. Una cosa que m'ha fet molta gràcia és que sol treballar gent de la família. Ja, només de la família. Exacte. A vegades és complicat, també. Una de les coses que la dona del fundador, del Pere Dugà, que és l'àvia, diguéssim, de tots, 94 anys, encara va per la fleca de tant en tant. A despatxar. Sí, sí, està per allà. Sí, sí, a lo que sigui. I que encara segueix al peu del canó. I m'ha sorprès.

Deia el Marcel en aquest vídeo que dèiem que havia sumat i aconseguit tants milers de magrades, no? Que clar, l'estratègia de moltes franquícies ja ho sabem, però bé, no està de més tornar-ho a sentir i que la gent que forma part del sector ho digui, no és vendre aquest pa a preus molt més baixos del que tu i altres artesans ho poden fer, és a dir, per sota del cost, fins que clar, els petits forts familiars no poden assumir aquesta competència i es veuen obligats a tancar i com a mostra un botó, mai millor dit, perquè s'enfaliu de llobregat amb aquesta baixada de 7-8 forts artesans a un parell que ens en queden ara.

Nosaltres també ho vam patir durant anys, quan van obrir Mercadona i tal, que regalaven el pa. Tu entres a comprar Mercadona i et regalaven el pa. Al final el client va on vol i has de saber diferenciar-te i has de saber. Fer un producte que realment cautivi a la gent i una cosa que m'ha agradat que ell me deia que diu realment si no estàs enamorat d'aquest treball no el fas i això és cert has d'estar enamorat has d'estar enamorat de fer pas.

I a més hi ha alguns estudis una mica científics que diuen que el que elabores amb amor després

té millor gust segur que sí com aquest super bastonet de pa però queda fet en la recomanació del Forn Pere Dugà a Sant Feliu de Llobregat al Baix Llobregat. Daniel Jordà, un plaer, com sempre. Que bé, que bé. Bona feina amb els panetones.

Ara ja t'hem de desitjar sort amb els panetones. Sí, sí, ja comencem. Amb què estàs ara mateix? Ja comencem, ja panetone a tope.

A tope, a tope. Que bé, que bé. Va, som-hi ara amb el món líquid, no marxis,

que hem d'aprendre moltes coses avui. Sí, sí, amb el Ferran, brutal. Amb el Ferran Santelles.

I sonen els Rolling Stones, sona aquesta cançó, Beach, Ferran Centelles, un plaer, com sempre, compartir i escoltar tota aquesta saviesa. Ja ho sabeu, sempre diem sommelier, encara que ara superdivulgador del món del vi, però sommelier històric del Bulli, i avui té més motiu que mai dir-ho, tot això, sommelier històric del Bulli, perquè suposo que deus haver vist el primer a l'últim capítol de Gènesi. Exacte. De la sèrie de 3CAT que hem comentat sobradament aquí al programa i que, de fet, et vam veure també a l'Instagram amb un vídeo que havies visitat el set del rodatge, que et vas tornar a vestir amb aquell uniforme negre que portàveu als sommeliers del Bulli, que us identificava tant i que t'ha semblat, o ja no que t'ha semblat com a comentari, sinó totes les emocions que deu despertar per

la gent que vau viure allò, no? Doncs molt emocionant el Gènesis, molt emocionant haver pogut estar en un rodatge i realment una feina. Crec que extremadament ben feta, no? I de fet, de vegades estàvem a l'oficina treballant, no? I es ficava en parts de la sèrie, on, per exemple, sortia el Miquel que feia de Ferran, i nosaltres estàvem a l'ordinador, se sentia de fons, i tu pensaves que era el Ferran, de veritat, dic, què passa, no? Però una cosa increïble, o sigui, la feina que han fet, no només això, sinó com.

Està arribant, per cert, eh? Sí. El Miquel Fernández està arribant aquí. Avui el tindrem al restaurant Caníbal. No em diguis. Sí, sí, sí. El submetrem a un nyapotop. Pobre, ell que ve a tastar totes aquestes tan bones. Però li preguntarem moltes coses sobre com s'ho ha fet per fer això que dius, eh?

No, no, però increïble. Ferran, aquesta meravella. Estava treballant a l'ordinador i dic, què vols, Ferran? I no, i mira, és que una cosa I bueno, i el Juli, l'Ivan, que també fa un. Ivan Massaguer fa un paper extraordinari on copia molts dels moviments i si us preneu la sèrie com gairebé un documental, aquí està molt ben treballat.

Avui per això nosaltres d'aquesta sèrie Gènesi ens volem fixar, ara ho dèiem, amb el personatge que interpreta l'Ivan Massaguer, que és el gran Juli Soler, que ara ens explicaràs, podríem dir, gairebé el teu mestre, no?, I si et sembla, mira, escoltem per sentir una mica la seva veu, no la d'Ivan Massagué, sinó la del mateix Juli Soler, en aquest cas recuperant un fragment del documental El bull i història d'un sueño, i l'escoltem, va.

L'any 83, amb el doctor Schilling. Vam dissenyar aquest salonet, perquè això era un espai buit, era una terrassa oberta que no hi havia res. Vam buscar fusta d'alguna masia antiga perquè es quedés tot igualadet. El vam dissenyar nosaltres i el vam fer amb el Joan Arnau i el vam fer a la nostra manera. Eres aquestes tan magnífiques que no tenen marc.

Sentíem ara la veu del Juli Soler, de veritat, l'any 81 ell entra com a cap de sala del Bulli, en va ser director fins al seu tancament i de fet va ser el responsable de fitxar Ferran Adrià, que això també surt explicat, eh? Però tu sempre dius, i a més ho dius sempre amb emoció, Ferran, que va ser el teu pare gastronòmic, i clar, jo et volia preguntar, doncs, com era el Juli, no? Com va ser aquella revolució importantíssima a la sala que ell va protagonitzar, i que una cosa sense l'altra no té massa sentit, eh?

Sí, la veritat que el Juli jo me l'estimava i me l'estimo com un pare, com has dit, gastronòmic, una persona amb molta energia, una persona molt creativa, que estimava molt a tothom, a totes les persones que estàvem allà, i que va ser un revulsiu de com tracta el client a la sala d'un restaurant de tres estrelles Michelin. Allò va ser un canvi de paradigma total en el món del servei. Perquè vam passar de tots aquests restaurants que feia en Nouvelle Cuisine i eren molt formals i els cambrers eren quasi autòmates i molta distància entre el client i l'equip de sala amb el Juli que va apostar per un tipus de servei proper molt professional perquè allà sí que no la podies ser molt professional i havies d'estar molt despert de ment no podies dormir-te, havies d'estar realment concentrat. Però sí que amb la llibertat de no haver de ser un autòmat i d'atendre les persones una miqueta de forma casolana, amb molta proximitat entre el client i el cambrer. Això va ser revulsiu i a sobre. Amb aquest toc d'humor tan especial que tenia. Ara t'ho explicaré. Em va trucar un amic i em va dir, he vist la sèrie, eh? I em diu, ets un cabrón. Per què? Perquè aquesta broma que sempre fas tu no és teva, és de Juli. I dic, ja m'has enganxat. Quina de totes? Perquè en tenia moltes. És el millor pa que m'he menjat en tot el dia, que això sempre deia, no? I. Llavors jo aquesta la dic molt, i li va fer molta gràcia, i és una forma també de rememorar el Juli, que era un apassionat de la vida, que no s'estava quiet, i que tractant el client, ell tenia perfectament, sabia com ningú, i el límit del que pots fer o no pots fer en un restaurant de tres estats, estava en aquella línia, però ho destensava tot d'una manera, de vegades les persones que venien al restaurant, que podien venir amb una miqueta de neguit o una miqueta sobrepassats per tot el viatge, per estar al Bulli, en aquella època que era el Bulli el millor restaurant del món, ell amb una broma, amb un somriure, amb un gest divertit, destensava molt i feia que tots els clients el sentissin com a casa.

Perquè tu, Ferran, amb quina edat vas entrar al Bulli?

Jo vaig entrar amb 17 anys. Oh, no, no, no, no. Fins. Bueno, fins al 2011.

Fins al tancament. O sigui, tu amb 17 anys entres allà, trobes el senyor Juli Soler.

A mi em va fascinar aquell personatge, no en tenia res.

No en tenia res, no? Una esponja, devia ser una esponja, t'imagino agafant tot.

Em va encantar. I després vaig tenir la sort de poder continuar el bulli i descobrir el Juli enamorat dels vins. I aquesta va ser part de la connexió, o gràcies a que ell tenia tanta passió pels vins, doncs jo m'he dedicat a ell també.

Sí, sí, el Juli era un apassionat del món del vi efectivament era un savi aspecte que a la sèrie no s'explica se centra molt en la sala però no, el món del vi passa una mica és que es podria fer una sèrie del Juli home, doncs sí òbviament, doncs aquí reivindiquem que volem una sèrie només del Juli Soler però aquesta cosa que us uneix que és el món del vi quines eren les seves debilitats si parlem amb el món del vi que li agradava, que no.

Era un paladar clàssic, el del Juli. Li agradaven els grans vins, li encantaven els vins de Borgonya, li encantaven els vins de la Rioja, el Cava i els vins del Penedès també, i la seva debilitat, el que més li agradava del món del vi eren els vins de Xerès, que era un total enamorat, viatjava molt cap allà, Jo crec que va ser el gran descobridor dels vins de Xerès per la alta restauració, per la restauració gastronòmica, i va fer una aposta molt, molt, molt intensa pels vins de Xerès al restaurant avui. Tu havies viatjat per allà amb ell, suposo? Jo m'ho havia passat molt bé amb ell.

Us imagino escoltant una mica de flamenc. Sí, sí. Vinga, escoltem una mica de flamenc. Sí.

Una mica d'Enrique Morente, però acaba de dir el Ferran una cosa importantíssima, que potser no s'ha explicat prou o és una cosa que a vegades s'ha considerat secundària, però no. És a dir, el Bulli va ser un dels grans restaurants pioners a situar els vins de xerès al centre de la seva proposta gastronòmica.

Absolutament. Tant era així. Tant, a veure. Tant era així. Que inclús quan obrías la carta i començaves amb aquella carta que tenia 1.520 al restaurant. Uau, us ho aclaràveu. Bueno, no, no, ja s'ho passàvem bé, ja. Però la primera pàgina era de vins de xerès. La primera, la segona, la tercera. La primera, eh? Sí, sí. La carta obria amb els vins de xerès, amb una selecció de més de 60 vins. Per copes, que va ser el Juli qui va proposar aquesta aposta, però tots els sommeliers, jo recordo l'Agustí Pérez, l'Eloi Sánchez, l'Isabel, el Lucas Payà, l'Isabel Brunet, el David Cejas, tots els sommeliers que han passat per allà, vam ser una mica continuadors, vam absorbir aquesta passió pel món màgic i de duende de xarès.

I aquesta primera pregunta que fèieu a la gent quan entrava,

què dèieu? No dèiem. Normalment quan entres a un restaurant et diuen, vol un aperitiu? Sí. Nosaltres no dèiem això. I què dèieu? Què vol, cava o jerez? O sigui, ja directament no preguntàvem si volíem un aperitiu. Érem directes, així no podíem dir que no volíem un aperitiu.

La forma en què preguntàvem I el jerez posat al mateix nivell que un cava, ara diríem escumós, eh? Mira, això ja no ho podríem dir, no? Diríem escumós o xerès? Exacte.

I clar, hi teníem unes copes fantàstiques per servir el xerès. Com és la copa, per servir un xerès? És una copa petiteta, però molt esbelta, i molt maca, I llavors tenia tota una litúrgia quan servíem al xerès, perquè l'ampolla l'agafàvem diferent, no l'agafàvem del cul, sinó l'agafàvem de mitja ampolla, fent un gesto de servei una miqueta més clàssic, i quedava molt bonic, també, el servei del xerès.

I el públic del Bulli, com ho va abraçar, allò? Va abraçar el xerès?

Ho va abraçar, sí, ho va abraçar tant que que 15% dels vins que se servien al Bulli eren vins de xerès, que és una passada moltíssim per un restaurant perquè tothom es prenia una copeta o després en algun maridatge que en fèiem algun amb xerès també ho apostàvem llavors era una quantitat molt gran de fet el Juli és una persona molt estimada de tot el món del xerès i Andalusia molt coneguda ha tingut molts reconeixements. I ha sigut un dels millors ambaixadors de la cultura del vi de xerès.

Això també li devem. Però per què? Aquesta és la pregunta del milió. Per què xerès? Què té el xerès a nivell de vi? Quan el tastem, que pot ser versàtil o no?

Primer que el xerès té màgia. Jo crec que si el xerès estigués a França seria dels vins més cars i prestigiosos del món, que jo crec que ho és. Sí. I amb el nivell de restaurants ho entenem així, potser a nivell popular no, però a nivell de restauració sí. Són vins que necessiten molt de temps per fer-se, amb un sistema molt complex de criaderes, de soleres, en una mena de catedrals que més que bodegues semblen catedrals precioses, increïbles, que estan al poble de Jerez, a Sant Luc, a Barrameda també, i al port de Santa Maria. Però a nivell gastronòmic són vins molt versàtils. Nosaltres al Bulli no fèiem maridatges, mai mai vam ser un restaurant de fer maridatges, però sí que en algun, no?, pels snacks, tot aquest tema dels cruixents, que funciona molt bé el xarès, inclús per alguna elaboració, algun plat, jo recordo un plat boníssim que sempre servíem amb un oloroso, que són aquests vins de xarès més potents i més oxidats, que era un ciobet de conill amb cacau, amb foie i amb una gelatina de poma verda que era realment excepcional. Allò amb el cacau, amb el xerès, feia un maridatge màgic.

I avui en dia, superat el bullir, continuem recomanant xerès? Ah, avui en dia sí, sí, sí. Quan s'hi escau una copeta de xerès?

Una copa de xerès, la voluntat del xerès és que és molt versàtil, s'escau d'aperitiu, tenim també xerès de postres dolços, i per mi el xerès, l'estil més màgic que és la montillado, una montillado que és un vi també oxidat, però molt potent, una miqueta pungent. Amb molts aromes de fruits secs, de pastisseria, de panaderia, també, que és una delícia que es pot prendre en qualsevol moment. Molt gastronòmics, són. Que bé.

Convençuts, eh? Sí, sí, sí. Ara anirem a comprar.

Una visita a Jerez. O a Jerez mateix. És una de les coses més meravelloses. Jo me'n recordo d'un dels restaurants favorits del Julis, deia Casa Bigotes. Però sabeu per què o no? Per què no? Digue'ns-ho. Què pot ser Casa Bigotes? No sé, però has dit que és un restaurant. De llagostins. A Sant Lucar de Barremeda està. Perquè es veu que els llagostins, que tenen molts bigotis o molt llargs, vol dir que no han estat congelats. Llavors, Casa Bigotes era perquè allà tenien els llagostins més potents i amb els bigotis més llargs i és un restaurant fantàstic.

Encara existeix? Sí, encara existeix. Doncs mira, tots cap a Casa Bigotes. En portem una recomanació també. Moltes gràcies de veritat, Ferran Centelles. Reclamem des d'aquí.

Una sèrie pel senyor Juli Soler si us plau tindrem guions cada història qui la viu l'explica diferent cadascú explica la història com l'ha viscut que interessant

de fet també, moltes gràcies Daniel Jordana va dir, són els millors bastons de pa que hem menjat avui. Sí, exacte, exacte. I tens un llibre a la mà, per cert, eh?

Sí, per si algú vol saber més la història del Juli, hi ha un llibre que es diu Juli Soler, que estàs en la sala, escrit per Òscar Caballero, que és una delícia, per conèixer més sobre aquesta persona, un llibre molt, molt, molt. Molt bonic. On també hi surt el xerès, segur. Moltíssim, sí. El xerès, el xampany, de tot.

Ferran Centelles, Daniel Jordà, un plaer, com sempre. Ens retrobem aviat. Ho hem passat molt bé, moltes gràcies. Sí, mira, ara li toca el torn a un molt, molt bon amic del Juli Soler, que va ser el Salvador García Arbós. Molt bé, ja. Gran defensor també de la seva figura, que avui ens fa una nova entrada de la seva badopèdia, avui dedicada a la sal i al pebre. I després, com dèiem, eh, atenció, no marxeu, perquè ve el ñapo top amb Miquel Fernández, que és l'actor que fa de Ferran Adrià i que fa confondre a vegades el Ferran si el sent amb els ulls tancats.

Total, moltíssim, o sigui, ja li pots dir que. Felicitats. No, no, sisplau, eh. Una abraçada, estimats. Abraçades. Bona setmana. Adéu, adéu.

Sal i

pebre són els condiments primaris, fons d'armari de la cuina. L'una és mineral i l'altra és vegetal. La sal s'obté essencialment per evaporació de les aigües marines, que en contenen una quantitat de fins a 35 grams per litre. També se'n comercialitza d'algun lloc de terra endins, que va ser mar o oceà. Parlar de tipus de sal i de manera d'obtenir els cristalls seria entrar al mercat dels preus, dels gustos personals, de la geometria i de l'esnovisme. Com més petit i decorat és el pot de sal, més car la fan pagar. La sal és el potenciador de gust més universal i també és un conservant i un agent de cocció i tot alhora. Podem coure la sal i amb salmorra. Podem cobrir la peça amb sal gruixuda i posar-ho tot plegat al forn. Podem omplir un pot de capes de sal i d'enxoves i esperar que la salmorra et cogui el peix. També podem deixar que la sal i el temps et facin pernils i llongonisses. El pebre dona sabor, aroma i picant, i també conserva. Abans hi havia pebre, verd, blanc i negre. Avui hi ha pebres de tots els tròpics, pebres molt especials i pebres que no en són. El pebre vermell no és pebre. Del pebre vermell també en diuen piment, que ve de pigment, o pimentó, que va arribar d'Amèrica i no pas d'Orient. Per alguna gent, pebre és el fruit de la pebrotera. El que per a molts és el pebrot, té pebrots. Fa molts anys que el van confondre pensant que van descobrir un nou pebre i un nou món. Tots els pebres donen personalitat i nacionalitat als embotits. Fuets, botifarres, sobrassades, camps de llom, lloms embotxats i xoriços. Si ens passem de sal, fem salat. Si ens passem de pebre, sempre hi ha algú que li pica. Cal tenir cura de les proporcions, que són la clau de la cuina. Fa tants de segles que la sal i el pebre reposen i caminen junts que n'hem fet un verb, salpebrar.

Mejillones de roca calientes con picada deconstruida, crunchy de almendra tierna y tomatillo, nueces con crema de nueces, sesos de cordero con erizo y algas, leche merengada, liquid de melocotón, cocción roja, morfings.

Un restaurant caníbal a Berlín. Diumenge a la una del migdia. A Catalunya Ràdio. Amb Paula Molés. Nyap? O top?

I arriba un dels moments més esperats sempre del restaurant Caníbal. A vegades es fa esperar, més o menys, depèn, popularment conegut com a Nyapotop i Gerard Jovany, que torna a seure a la taula. Què tal, com estem? Torno a seguir molt bé, molt content. Qui s'ha ofert com a voluntari avui per aquest Nyapotop?

Doncs mira, avui s'ha ofert voluntari una persona que està acaparant moltes mirades aquests dies per la feina que fa en un restaurant de fama mundial. No t'estic dient qualsevol cosa. Sí, sí, no com el nostre. La gràcia és que ell no és cuiner. Ah? És actor, és cantant, és en Ferran Adrià de la sèrie Gènesi, que ho està petant a TV3 i properament a la

plataforma que convingui, tenim entès. Miquel Fernández, com estem?

Molt bé, amb això de voluntari, no sé jo.

Ho diem a tots, no és per tu, o sigui, tots són uns enganyats.

No sé per què ningú. Ningú s'ofereix a venir voluntàriament. No, no, no. L'Helena Miquel, pobre,

té una feinada per convèncer-vos. Però bé, benvingut al restaurant Caníbal. Moltes gràcies. Bueno, ja t'hi deus trobar més bé que fa uns mesos o uns anys, no? Dius del món gastronòmic?

Sí, sí, el de la veritat. Sí, home, sí. Ara ja fa temps, perquè la sèrie ja fa temps que la vam rodar. Quasi, quasi un any. Però bueno, sí, estic més familiaritzat, diguéssim.

Felicitats. Ara t'anava a dir que tampoc és res nou, perquè la teva interpretació és una de les més lluades de la sèrie. L'actor que fa de Ferran.

La més. Tothom en diu esbegènesi. L'actor que fa de Ferran Adrià ho clava. És el comentari més sentit i ja deu haver arribat.

Era complicat, no? Jo crec que perquè tothom penso que estava esperant a veure qui era l'actor que feia de Ferran Adrià. Que s'atrevia. O que s'atrevia. Exacte, un dels objectius principals era no caure en una paròdia o no fer una imitació burda, que a més és un home superimitat, un home mundialment conegut, i al final tothom el coneix, i llavors jo el que li volia donar bàsicament és molta humanitat i vulnerabilitat al personatge, i que fos creïble. David Pujol,

em sembla que a la presentació va dir una cosa, éreu molts actors fent aquell càsting, perquè tu físicament oi, Jovany, tens una retinadeta una retinada, una retinada més o menys, però no devia ser això més o menys, amb totes les diferències,

no em facis carasses no faig carasses no, no, no. Respecte a la màgia de la ràdio, Paula, sisplau, no diguis les coses que no es poden veure.

Éreu molts, em sembla, però llavors va dir una cosa, diu, no, nosaltres el vam triar pels silencis. Vas fer un silenci, vas fer un silenci al càsting.

No, ell diu que quan jo vaig anar es va fer el silenci. Ah, que es va fer el silenci. Però m'agrada molt, però m'agrada molt això també que has dit. Perquè hi ha molta, o sigui, dius moltes coses amb el silenci també. És molt maco això.

I l'entorn ho fa a la sèrie. El personatge, vull dir, a la sèrie ho fa. Hi ha moltes vegades que parla més la mirada que.

És el llenguatge cinematogràfic al final, quan tu tens una càmera en un primer pla a la teva cara i als teus ulls i no tens cap text però estàs dient coses i t'estan passant coses això és molt important

hi ha una cara d'he tingut una idea brillant sí, hi ha unes quantes aquestes

estic creant o estic pensant una altra cosa

però t'estic escoltant, no pateixis tot el rato passen coses tot el rato passen coses.

I com et vas preparar per fer el Ferran Adrià? Suposo que a veure vídeos, entrevistes, potser?

Vaig veure moltíssims vídeos, vaig veure les 15 hores dos vegades seguides de la Història d'un sueño, que és un documental que us ho recomano, que és meravellós, que també està fet pel David Pujol. Després vaig tenir la sort de poder conèixer el Ferran, vaig fer-li una entrevista d'una hora, el tenia gravat, i després ell va ser molt guai, en aquest sentit, perquè em va passar com. Va fer com un exercici d'introspecció i de dir, mis virtudes i mis defectos, no? I llavors em va passar una llista de coses que ell, les seves virtudes i les seves defectes, i em va servir molt, molt, molt, molt també a l'hora, sobretot, de l'àmbit laboral de quan el Ferran està a la cuina.

I ara dius els defectes, suposo que no ens en pots confessar cap, o no ho sé, però.

No, la majoria de defectes eren laborals. Sí. Laborals. Hi havia un, per exemple, és, no m'agrada que m'interrompeixin quan parlo. Ja. Bueno, obvi. Però és que es veu, vull dir, tu fas una entrevista amb ell i ja es veu, no? Sí, sí, sí. Després, òbviament, no? Però, sobretot, en la feina. Ell donava molt èmfasi en la feina, en la feina i el rigor que s'havia de tenir dintre la cuina.

Rigor també amb vosaltres, perquè ara pensava molt bé la imitació i tot això, però clar, si us veu una mica treballar, tocar els aliments, aquí hi ha una feinada d'ex-mollinians que us han ensenyat a cuinar, a sofregir, a tallar, a fer la truita, la famosa truita també de patates chips, tot això.

Sí, a més aquella truita va ser molt difícil perquè ho vam fer en un camping gas. De veritat. Sí, de veritat. Hi havia molt de vent. I era impossible. Però va sortir, no? Més o menys. Sí, va sortir després de 15 tomes. Però tallaven perquè no hi havia foc. No perquè jo digués malament el text o algo. No hi havia foc. O sigui, sempre s'apagava. I era impossible. Però s'havia de fer tot. I això és la gràcia, no? Que mentre tu estàs interpretant, estàs explicant un plat i estàs fent-ho, no? Però. Jo tenia una llibertat brutal per interpretar, i això només ho vaig aconseguir a base de practicar, i practicar, i practicar, i practicar, i practicar, amb el text, amb la manera de parlar. Jo ja ho he dit diverses vegades, però em vaig fer un diccionari de Ferran Adrià. Em vaig posar, com deia tots, les els, los, els fossiu, haguessiu, no sé qui, tot això tenia com un Ferran diario,

i deia allò. Ferran Diario, mira, tenim algú aquí a l'estudi que quan has dit diccionari de Ferran Adrià ha fet un somriure complissà, perquè jo crec que ara podeu compartir entrebancs, dificultats, misèries, com que avui eres el convidat del Nyapotop, hem volgut convidar un altre Ferran Adrià, és, perdó, Miquel, però és el nostre estimat, el més estimat Ferran Adrià que coneixem del matí de Catalunya Ràdio, Xavi Espinosa, actor de Polònia i company de la casa, què tal?

Me lo pregunta el Ferran o me lo pregunta el nen? A tu, a tu, a tu. Molt bé, molt bé.

Això ho pots superar, això?

No, i tant. Ell ho fa molt millor. En absolut.

Quina experiència, eh?

Dos Ferrans Adrià al mateix estudi. No sé si ho podrem superar, això. Tu també t'has fet un diccionari fernadria, com diu el Miquel, amb paraules i.

Jo no acostumo a apuntar molt quan preparo personatges coses, perquè evidentment entenc que pel que és la sèrie hi havia una responsabilitat molt gran i per tant havia d'estar tot milimetrat. Jo fent humor no tinc aquesta responsabilitat. Tens una mica més de llibertat. Correcte, però sí que m'hi fixo molt. I tinc també, segurament, si em posés a buscar. Val no? Val no? El vale o no del Ferran està aquí? No, no, no, no. Val no?

Aquestes coses estan. Jo crec que les persones que imitem, perquè jo també faig, o sigui, jo imito també, no? Tot i que hi ha una construcció molt més estricta i molt més tal, però, i no és el que deies tu, sense tanta, amb molta més responsabilitat. Sense paròdia. Exacte, però sí que hi ha una cosa com d'auida. Que se queda molt ràpid aquí. I la gent que imita, crec, penso, que se queda molt ràpid al coco. És com, ah, esta entonación, a ver, ah, mira, mira. I ets capaç o tens la virtut de poder fer això. I això és el que, bueno, tu imites amb moltíssima gent.

I jo sempre dic que és més important per la imitació l'escolta i l'oïda que no pas la capacitat que tu tinguis després. Que és evident que has de saber jugar amb les cordes vocals i demés, però si tu no ets capaç de captar aquelles coses. Que és el que després fa que la gent, hòstia, identifiqui el personatge, no serveix de res, no? I hi estic totalment d'acord, és molt important.

Probablement tu volies fugir de Xavi Espinosa, no? Volies fugir de la paròdia, en aquest sentit, deixa-m'ho dir així, com dels grans imitadors de Ferran Adrià, no? Quan deies, ostres, que difícil, no?

És que, clar, per suposat, no? És el que et deia, o sigui, jo crec que. La gent coneix de Ferran les entrevistes, el veu a entrevistes, i sap, o sigui, el sent parlar, i sent el discurs que es prepara per entrevistes, i sent això, però clar, jo el que volia era aprofunditzar, és el que et deia al principi, volia donar-li humanitat, vulnerabilitat, que li passessin moltes coses, o sigui, la meva feina era com puc fer que aquest home soni natural, amb aquesta manera de parlar com puc fer-ho?

era el meu objectiu tu t'has sentit ben representat

pel Miquel el pots valorar si vols li pots fer un tocar a mi suena ara i li fas la valoració no m'agrada que m'interrompis estava parlant ja perdona, perdona. Lo que es el Miquel, una persona fantástica de los regones, pero a mí me ha gustado mucho, me ha gustado mucho, pero que ha hecho un ferran, Adrián. Més guapo. Sí, realment és més guapo que tu. No, no, és veritat. Estás encantat, Fernando. Y la meva dona també. I l'Albert no tinc res.

A l'Albert li ha tocat el carro. Aquest és encantadíssim. Sempre lo dius a les entrevistes.

Sí, no, no. Está muy bien, pero la meva dona también le agrada al Miquel. Sí, claro. Y aquí ponemos el freno. Ya, ya, ya. I la teva dona,

jo he sentit que t'ha confós amb ell, a casa, quan reproduïa la sèrie. La veu, eh? Sí, la veu, la veu. Però bé, contentíssim.

Mentre no passem una frontera, que te pots venir a sopar a casa, però en una bunda de la taula te posa tu i la teva dona.

Ja t'ho haurà dit tothom, però jo estic admiradíssim, he vist els quatre capítols que hi ha fins ara i estic admiradíssim de la feina que has fet. És una salvatjada incorporada en un personatge fins al punt de ser ell, que no hi hagi aquest punt de paròdia, que es nota el que deies que improvises i fiques la teva cullerada, i és absolutament creïble,

o sigui, és increïble. Gens forçat, no? és una cosa molt difícil

gens forçat tu tindràs, segur que tu et veus el que percep el públic és que no és gens forçat direm que sí, gens forçat la mateixa d'això que soc voluntari avui, és el mateix.

Has fet moltes entrevistes després, però no t'hem vist tornar-lo a imitar, és una cosa que no vols fer?

No ho vull fer, perquè crec que perdo una mica la màgia, crec que és maco que la gent vegi el que he fet, la feina que he fet després, no ho sé, no tinc una explicació així, però és com que la sensació

que em dona. I escolta'm, tot el món de la gastronomia i tot això, abans de la sèrie, t'interessava?

Sí, m'interessava, a veure, no a un nivell increïble, però m'agrada molt menjar, m'agrada cuinar. Saps cuinar, eh? Sí, sí, sí, sí, no soc un super cuiner, però. Què fas? Què fas? Amb què et defenses? Jo soc especialista a agafar la nevera i buidar-la del tot. I fins que no la tinc buida. Home, això és perfecte. Molt baratament, zero. Sí, perquè faig O sigui, improviso moltíssim. És com que tinc això, això, això. Doncs vinga, em faig un plat. Perquè la gent cada cop menja molt més ràpid, menja molta merdeta, molta tal, i sí, realment és important que la gent prengui consciència en menjar bé, perquè l'alimentació és molt important.

Doncs em sap greu, perquè ara hem de fer el llapotó de veritat i no sé si en aquest moment baixarà el nivell una mica del que és menjar bé. Mengem força bé en aquest restaurant, però aquí a vegades ens permetem algunes llicències, tot sigui pel bé del guió. No sé què li faràs tastar avui al Miquel.

Mira, avui era complicat trobar en un supermercat un producte que es pugui vincular d'alguna manera al Ferran Adrià o al Bulli. Però he pensat en una creació, si en podem dir una creació, del Ferran Adrià, bastant simple, i que surt a la sèrie, que és la, ho citàveu ara fa un moment, la truita de patates fregides de bossa. No n'he trobat, de truita de patates fregides de bossa, però sí que he trobat unes patates fregides de bossa bastant curioses, que són aquestes que porto aquí a la bossa, i que són patates fregides amb gust de, ho diu aquí, pato confitado. Ui. Quina combinació. Ha posat cara d'interès. És una merda. Bueno, espera, espera, que no ho hem tastat. Mira, això és el que deien els cuiners francesos quan tu començaves a treure el caparró. Tota la ràbia que tenen els francesos. Exacte. Doncs us donaré tres arguments a favor d'aquest producte, tres arguments en contra, i després ho testeu i dicteu sentència. Ho hem de tastar, Miquel, però escoltem els arguments. Jo també, jo també, jo també. Que ara us agradarà.

Va, comencem pels tres arguments a favor.

El primer argument és que és creatiu. Si ens posem bolliniants recordarem que en un capítol el Ferran Adrià diu que crear és no copiar o alguna cosa així. I a mi personalment no em sona haver vist abans unes patates esfregides de bosc amb gust d'ànec confitat. Jo tampoc. Per tant, no han copiat, això deu ser creatiu. Sí, sí, sí. Segon argument a favor, potser fomenta el consum d'ànec. No sé si és un punt a favor o no, però tinc la sensació que se't menja poc d'ànec al nostre país, i ja no dic si ho comparem amb els nostres veïns francesos. No sé, potser algú tasta aquestes patates i pensa, o sigui, potser m'agrada l'ànec confitat i no ho he sabut fins ara. I el tercer argument a favor, escolta'm, això és apte per a una dieta vegetariana. Alerta amb això. Són unes patates amb sabor de confit d'ànec, però mires els ingredients i no hi ha ànec. Per tant, estàs obrint la porta d'un plat desperit, càrnic,

a un públic que no menja carn. Sí, sí, sí. Bona pensada, mira els ingredients. No està malament, eh? No està malament, no, no. Avui tastem aquestes patates amb gust d'anar confitat amb el gran Miquel Fernández sota l'atenta mirada de Xavi Barra Ferran Adrià. I aquests són els tres arguments en contra.

Primer argument en contra. Cal. Vull dir, que això sigui un producte creatiu, com he dit abans, no vol dir que sigui necessari. De fet, no ho és gens de necessari, com tampoc altres aberracions gustatives que s'han aplicat a les patates fregides, com les patates d'ou ferrat, les patates amb gust de llimona i pebre, les de barbarecho, les de paella.

Pernil, pernil ibèric, també.

Pernil encara, però ni unes de paella. Ni unes de paella, però. Clar, sí. N'hi ha de pizza, n'hi ha de tot el que et puguis imaginar. Per això la pregunta seria, cal? Jo crec que no. Segon argument en contra, molt poca gent et sabria distingir el gust d'ànec confitat en un tast de cegues. Vull dir, quin percentatge de gent tastarà aquestes patates i després dirà, mmm, sembla ben bé que estiguis menjant un ànec confitat. Per tant, el mes que ve podrien canviar l'envàs, vendre patates de guisat de senglar amb aquestes mateixes patates i, mi jugo el que vulguis, que ningú notaria la diferència. Diria, ah, doncs sí que té gust de senglar. No. I el tercer argument en contra. Posats a fer invents, per què no potenciem les coses d'aquí? A veure, per què no fem patates amb gust de calçotada? Patates amb gust de fricandó? O si forcem una mica la màquina, patates amb gust de mel i mató? Per què no? Posats a crear, escombrem una mica cap a casa. Doncs, per tant, els arguments a favor i en contra estan exposats. Ara arriba el moment de la veritat, que és el del tast. Perran, tu si vols. No, no, primer en Miquel.

Miquel, vinga. Tot teu. Vaig a olorar primer. Sí, sí, sí. A veure si perceps. Està ben entrenat, eh?

Ara tocaràs, miraràs el cruixent. No perceps l'ànec. Sí, no percebo l'ànec, però. Amb l'olor, almenys no. Una miqueta, una miqueta. M'ha vingut una baforada. A veure.

Cruixents? Cruixents són. Passeu, passeu, perquè jo estic ansiosa per tastar això. N'agafaré unes quantes.

Perran, ara sí? Va, va, va. Estàs molt integrat. A veure, la Paula ja comença a

fer aquella cara de. Ah, doncs m'agrada. Són bones. Bones són, però tu hi trobes. És ànec confitat? No, però tant se val. Aquí tenim un problema.

És que t'estem venent una cosa que no és. Si et concentres molt, te tanques els ulls. Si et concentres molt. Però aquí necessites concentrar-te tant. Cap ni una.

Comences a pensar en ànecs, no?, A més, dura poc el gust, eh? El notes a l'inici i

després ja és una patata normal i corrent. Sí. Ui. Una miqueta de bluff, eh? Una decepció.

El Ferran no ens ho compraria, això. No ens ho compraria ni. Es verdad que a la serie surten un cop de pèsol, que al inicio es calent, después es fred, la puta madre. Eso podría ser lo mismo, ¿no? Al inicio de gust después no desaparece. Sí, sí.

Potser també és creatiu, no? El gust que desapareix. Ja. Doncs, escolta'm. Fem la pregunta, va. No, no, dictem sentència. Us faig la pregunta. Primer li pregunto al Miquel si haguessis de situar aquest producte, aquestes patates amb gust, on diu aquí de pato confitado, on els situaries? En quin punt de la línia acaba del producte ñap o producte top?

Mira, si he començat el vermut a les dotze i mitja, i són les dos. Me les foto. Arriba un moment que ja entra tot. Però com si és anar confitat o és paella. Però en una situació normal, normal així de vamos a catar, una bona merda.

Mira que soc benevolent, eh? Normalment jo soc aquí la fluixa de tot això. És un nyap com una catedral. Només faig que menjar-ne a veure si em ve l'ànec i no em ve de cap de les manetes.

No ve l'ànec, no ve l'ànec. Doncs, escolta'm, ho tenim bastant clar. Aquestes patates fregides amb gust de pato confitado, ànec confitat, són un producte. Nyap!

Miquel Fernández, sap greu, sap greu. Potser tornem a convidar i hi ha una mica més de sort. Enhorabona, de veritat, per la teva feina. Felicitats. Moltes gràcies. L'amenaça d'una segona temporada hi és,

que el Ferran insisteix molt. Aviam, aviam si A totes, eh? Jo a totes, home. I tant, i tant.

Ferran, tu pots avançar alguna cosa? Mira, te diré una exclusiva. Sí. La segona temporada de Genesis. ¿Cómo? No puc dir res més. La mare que el va. La mare que el va. No, no, jo ja t'ho he dit. Es que ho fa tan bé.

Gràcies, Xavi Espinoza. A vosaltres, com sempre. Ferrans Adrians, en plural. Una abraçada. Adéu, adéu.

I avui, després d'aquest nyapo top, la cadira lliure del restaurant Caníbal, on segur sí que hi menjarem bé, l'ocupa avui el cuiner Frank Beltri, que ahir abaixava per sempre la persiana del seu restaurant, les Low& Low, amb una estrella Michelin, ho explicàvem fa uns dies, malauradament al barri de Sant Antoni de Barcelona. Doncs bé, el Frank Beltri continuarà, això sí, ja ho sabeu, al capdavant del bar Canyí, té nous projectes que anunciarà aviat, però avui seu a la nostra cadira lliure per fer-nos aquesta recomanació a Mataró.

El restaurant que recomano és el restaurant Arrel de Mataró. El Robert Lechuga té la capacitat d'emocionar-te amb plats tradicionals de tota la vida. Si hi aneu, no us perdeu els peus de porc amb gambes. Són sensacionals.

I fins aquí el Caníbal d'avui. Nosaltres tornem diumenge vinent. A la mateixa hora, a la una del migdia, canviarem el menú, però a la cuina serem els mateixos.

Pilar de Pedro, Sílvia Andrés, Helena Miquel, Nil Hernández, Gerard Jovany i una servidora, Paula Molés.

Garantir l'autoabastiment, és a dir, la sobirania alimentària, tant com es pugui, hauria de ser una prioritat de país.

Yo pensaba que era Roma, pero al final era Shanghai, per això no contestas, per això no contestas.