
A mitjans del segle XIX, Barcelona va enderrocar les seves muralles per poder créixer. El govern espanyol va triar Ildefons Cerdà per dissenyar l'expansió de la ciutat. Enginyer i urbanista, va idear un traçat de carrers quadriculat, illes de cases octogonals i amplis espais per a jardins i vianants. Amb el pas dels anys, aquell nou barri, l'Eixample, s'ha convertit en un dels emblemes de la capital catalana i a molts llocs s'estudia com a exemple de l'urbanisme modern. En parlem amb l'enginyer i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya, Francesc Magrinyà, autor del llibre "Teoria Cerdà". Magrinyà serà també comissari de l'exposició "Univers Cerdà, més enllà de l'Eixample", que a la tardor es podrà veure a Centelles, localitat natal de l'urbanista, Barcelona i Madrid. Aquesta exposició serà una de les fites de l'Any Cerdà, que commemora els 150 anys de la seva mort.

La història de nit d'en Jordi Esteve, el pagès d'Aitona que -com tants altres companys- cada vegada surt a treballar més nits. Fa temps era per regar quan et tocava el torn de nit, ara és per sulfatar quan no fa vent, per evitar la gelada, per reparar un programador de reg o fins i tot per fer la collita amb temperatures baixes. Ara bé, de joves, el més dur podia ser haver de marxar del Big Ben per sulfatar el camp quan encara no havia sonat la teva cançó preferida!

Anem fins a Noruega amb un periodista, escriptor i viatger que hi ha anat cinc vegades pel cap baix. La primera, quan només tenia 20 anys i amb una motxilla a l'esquena la va recórrer fent autoestop i li van passar coses que no ha oblidat mai. Parlem de Xavier Moret, per a qui Noruega, una terra de naturalesa desbordant, és un país que no l'ha decebut mai. Per això probablement diu que ja ha passat a formar part de la seva vida. Una terra on ha vist el sol de mitjanit, ha perseguit aurores boreals i fins i tot ha intentat buscar el tauró de Groenlàndia, que pot fer set metres de llarg i viu a les profunditats dels mars àrtics.

L'any passat, els metges Toni García i Laura Guarro van deixar les seves feines respectives, al CAP d'Agramunt i al CAP de Sant Cugat, per viatjar fins a l'illa de Livingston, a la península Antàrtica, per fer de metges a la base científica. La seva taca es va centrar a prevenir mals majors, tot i que allà una situació en principi senzilla es pot complicar.

Avui ens n'anem al Pròxim Orient. Marxem al Líban per saber quina illa de pau hi pot haver en una ciutat en guerra. Això és el que li hem preguntat a una dona nascuda a Barcelona fa 27 anys, que en fa 3 que viu i treballa a Beirut. Ella es diu Maria, és consultora en cooperació i està enamorada de la ciutat. Reivindica el seu esperit hospitalari i de diversitat religiosa, malgrat els bombardejos israelians, malgrat que veu cada dia els milers de libanesos que s'hi han refugiat fugint de la devastació del sud i malgrat que també palpa cada dia la guerra psicològica.

Aquest mes hem anat fins a Sallent per parlar amb els protagonistes del projecte intergeneracional que uneix persones grans i estudiants del PFI (programa de formació i inserció) de l'Institut Llobregat d'aquest municipi del Bages. Un grup de persones grans i joves van cada setmana al parc de Salut per fer exercici, reduir la soledat no desitjada i fomentar vincles socials i l'aprenentatge entre les dues generacions.

El 2026 ha estat l'any en què la intel·ligència artificial s'ha començat a desplegar massivament, segons els analistes del sector. Avui, però, us proposem descobrir una cara clarament positiva d'aquesta eina: l'aplicació de la intel·ligència artificial a la salut mental. Per exemple, emprar aquesta eina per detectar possibles intencions de suïcidi a través de les xarxes socials. Aquest és un dels projectes de l'Ana Freire, enginyera informàtica que investiga com la intel·ligència artificial pot ajudar a prevenir el suïcidi o l'anorèxia, per exemple.

Al Teatre Lliure de Montjuïc s'hi pot veure l'obra "Contra Antígona", dirigida per Andrea Jiménez. Aquest muntatge té la singularitat que cada dia pugen catorze persones del públic dalt de l'escenari que voluntàriament decideixen participar com a observadors/participants de la tragèdia. La directora de l'espectacle, Andrea Jiménez, ens explica els motius que l'han portat a formar el cor de l'espectacle amb catorze espectadors. També parlem amb l'actriu facilitadora Mònica Molins i dues participants del cor, Montse Tomeu i Elena Ibeas.

El doctor Garriga va començar, de petit, ajudant el seu pare a la Clínica Corachan de Barcelona. Quan no hi havia feina s'enfilaven a la teulada a veure els partits de l'Espanyol, tot i ser culers. Avui acumula 50 anys de professió, ha estat mestre de generacions de metges, és un gran divulgador i un ferm partidari de trencar tabús a l'hora de parlar de tot el que té a veure amb el nostre aparell digestiu, el recte i l'anus.

Fins al 7 de juny hi ha en cartellera "Perfectes desconeguts" al Teatre Poliorama de Barcelona. Una comèdia i després tragicomèdia en què 4 parelles que es coneixen de tota la vida queden per sopar i proposen un joc: posar sobre la taula els telèfons mòbils, llegir en veu alta els missatges que hi arriben i contestar les trucades. L'obra la protagonitzen Marta Bayarri, Biel Duran, Eduard Farelo, Júlia Molins, Albert Prat, Vanessa Segura i Cristian Valencia i la dirigeix David Selvas.

La Sílvia Comet ens porta dues sèries del "nordic noir", subgènere de ficció criminal originari dels països nòrdics. La primera és "Detective Hole", que porta a la petita pantalla un dels detectius més carismàtics del gènere: Harry Hole, creat per l'escriptor i músic noruec Jo Nesbo. La sèrie arrenca amb un seguit de desaparicions i assassinats especialment violents, a priori de tipus ritual, que aparentment no tenen relació. La segona sèrie és "El caso Hartung", basada en una novel·la danesa i que arrenca amb l'assassinat brutal d'una dona als afores de Copenhagen.

Com es crea una marca? Quins mecanismes fan que davant d'una prestatgeria et decantis per un producte i no pas per un altre que hi ha al costat i que és més barat? Sara Villegas fa més de vint anys que es dedica al màrqueting i acaba de publicar el llibre "Lecciones de 'El Principito' sobre marketing. Una guía para marcas con alma y personas con propósito", editat per Empresa Activa. De la mà del Petit Príncep, el personatge creat per Antoine de Saint-Exupéry, ens explica d'una manera directa les diferents estratègies que es fan servir --algunes d'encertades; d'altres, autèntics errors--, amb exemples, on veiem que el que s'amaga darrere una campanya de publicitat és molt més complicat del que podem pensar.

El Gerard López ens porta d'excursió fins a l'Alt Urgell per fer una ruta entre els pobles de Tuixent i Josa de Cadí. Una ruta pel camí vell de 7 quilòmetres amb alguna pujada i baixada. La vall és coneguda per les trementinaires, que antigament venien herbes remeieres i ungüents de tota mena, el seu producte estrella era la trementina. De fet, aquest cap de setmana, a Tuixent, se celebra la festa i la Fira de les Trementinaires.

Aquests dies a Verdú, a la comarca de l'Urgell, es pot visitar l'exposició "Sifons de Catalunya. Joies de vidre i gas", que recull 500 sifons de tota mena i color. Aquest envàs de vidre, amb un tap característic amb una palanqueta per fer sortir l'aigua carbonatada de l'interior, el van introduir a Catalunya els indians que tornaven d'Amèrica a començaments del segle passat. Totes les peces que s'exposen són de Jaume Castells, jubilat de Mollerussa, que va començar a col·leccionar sifons fa uns 50 anys i que n'ha reunit gairebé un miler.

Avui tornem a l'illa de pau de la Cinta, a qui ja coneixeu del capítol anterior. És una veïna de Vilanova i la Geltrú, una publicista de 63 anys, que fa i que ensenya a fer "quilling", al casal municipal de gent gran. Avui sabreu d'on ve i com es fa aquesta manualitat amb petites espirals de paper. Una tècnica, mig mecànica mig creativa, que fa gaudir i asserena tant la professora com una de les seves alumnes, l'Alegria, que té 87 anys.

Tanquem l'espai "Tercera generació", que aquest mes hem dedicat a l'Angelina, de 80 anys, de Barcelona, que durant 12 anys va ser la cangur d'una noia, l'Emma, que al juny ja en fa 22. Durant els capítols anteriors ens ha quedat clar que la relació que s'ha establert entre totes dues és especial. L'Angelina s'ha convertit en la tercera àvia de l'Emma, des que ja no és la seva cangur com a mínim es veuen dos o més cops cada any, estan en contacte i l'Emma pateix per l'Angelina quan fa dies que li ha escrit un missatge i la ja excangur no contesta... El que no falla és la felicitació cada aniversari.

Joan Sala Pujol, originari de Roda de Ter, va bufar les cent espelmes el 18 d'abril passat. Des que es va jubilar que escriu poesia, menja de tot i es pren només dues pastilles cada dia: una per al cor i un protector d'estómac. Cada dia també fa els mots encreuats del diari. I pot pujar a peu, xino-xano, quatre pisos sense problema.

Milions de persones treballen o dediquen part de la seva jornada a tenir cura d'altres persones, familiars o no. Hi ha els professionals i els no professionals, sigui perquè són treballadors informals, sigui perquè són familiars. Intentant concretar el nombre d'aquests cuidadors no professionals, hi ha fonts que ho xifren en quatre milions i d'altres que pugen fins als sis o els vuit. La figura d'aquestes i aquests cuidadors no professionals serà una de les qüestions importants que abordarà la FiraGran, convocada de dimecres a divendres a La Farga de l'Hospitalet. Entre els assistents hi haurà l'infermer Josep París, especialista en geriatria, vicepresident de FiraGran i coautor del llibre "Cuida't. Quinze vivències personals de cuidadors", un recull de quinze testimonis reals de persones que, sovint sense preparació prèvia, es troben en la situació de cuidar un familiar o algú proper.

El llibre de relats "Vint-i-nou contes menys", d'Eduard Márquez, és el protagonista d'aquesta setmana. Són relats molt curts, però tenen la capacitat de crear un món determinat. Molts es mouen entre la realitat i la ficció, i és que molts d'ells parteixen de notícies reals. Ens trobem un món de personatges amb vides avorrides que se segueixen, s'espien, es fan mal...

Aquesta setmana, dimecres, se celebra la Festa del Xai, una celebració musulmana equiparable al Nadal dels cristians que comporta que les famílies es reuneixin. En aquest context, l'organització ramadera Revolta Pagesa va alertar que s'estaven produint molts robatoris de xais en tot el país. A les xarxes, milers d'usuaris han fet el lligam assegurant que molts musulmans estan robant els xais per a la festa. En parlem amb Carlos Baraibar, responsable de verificació de 3CatInfo.

La xocolata és un aliment que desperta passions. Hi ha qui diu que és gairebé medicinal i hi ha qui la veu com un pecat, però amb el que ens hem de fixar és en el cacau. El cacau pur és una llavor molt rica en compostos bioactius interessants. Conté polifenols i flavonoides, que tenen efecte antioxidant i antiinflamatori. En canvi, moltes xocolates comercials tenen molt sucre, greixos de mala qualitat, additius i molt poc percentatge real de cacau.

La Sílvia Comet ens recomana dues sèries sobre lladres, i no només d'objectes, alguns també s'atreveixen fins i tot a usurpar identitats. La primera és "Vicios ocultos", protagonitzada per Jon Hamm, que, per un seguit de desgràcies, aprofita les relacions socials i les reunions amb els seus amics per saber quan no seran a casa i robar-los objectes de luxe. La segona sèrie és "Ripley", nova adaptació sobre el personatge de Tom Ripley en format de sèrie, que parteix del mateix material literari de Patricia Highsmith, però que aconsegueix una cosa poc habitual: convertir una història coneguda en una experiència completament nova. En el paper protagonista hi trobem Andrew Scott.

El psicòleg Xavier Guix acaba de publicar el llibre "El reto de soltar el pasado", perquè en algunes ocasions el passat forma més part del present del que ens pensem. Deixar passar temps, tal com destaca Guix, "pot arribar a situar les coses en un altre lloc, però no ho resol" i afirma que "si arrosseguem moltes pedres a la motxilla serà difícil tenir una vida plena".

Nin Alminyana, "backliner" o tècnic d'escenari amb trenta anys d'experiència, per començar la conversa tria una cançó amb la qual s'identifica perquè parla d'un vampir, dels que viuen de nit. És un d'aquells professionals que entre cançó i cançó d'un concert surten a canviar les guitarres dels músics. Acompanya intèrprets i bandes com Love of Lesbian, Blaumut, Ramon Mirabet, La Pegatina, Guitarrica de la Fuente i molts altres, tant en concerts puntuals com en gires. Li toca ser a l'escenari abans, durant i després de l'actuació per muntar, desmuntar i tenir sempre a punt els instruments. I no hi ha marge per al romanticisme. El pitjor drama és quan falla alguna cosa i no saben què és. I la millor satisfacció és la mateixa que la del grup: que tot funcioni i la gent s'ho passi bé. Ell i els seus companys són imprescindibles, però se senten poc valorats, no tenen una categoria professional reconeguda i no hi ha un ensenyament reglat per al seu ofici.

Els globus aerostàtics tenen una forma majestuosa i imponent, però són la màquina voladora més senzilla que existeix: una lona que embolica un gas més lleuger que el de fora. Com es governen? O fins a quin punt es poden governar? Ho demanem a Josep Lluís Puntí, pilot de globus aerostàtics i fundador d'AirCAt, amb una amplíssima experiència que pocs pilots poden acreditar a l'estat espanyol. Ell ha volat no només a Catalunya, sinó per tot el món: ha sobrevolat el Kilimanjaro, a l'Àfrica, ha fet la travessa dels Alps a Europa i ha volat també a Birmània i a Mèxic, per exemple. També és instructor d'aprenents de pilot. Té una empresa amb una flota de set globus que es diu AirCat, amb seu a Vic.

Entrem a l'Amazònia. Ho farem de la mà d'un periodista que fa anys que porta una càmera a les mans però que no només retrata imatges, sinó que les descriu, les explica, ho viu en primera persona i després o bé ho escriu en reportatges i llibres o bé ens mostra les imatges en fotografies i documentals. Aquesta nit hem viatjat fins al Perú, al parc nacional del Manu, en plena selva, "un territori verge on la natura encara imposa la seva llei". Així ho explica Josep Maria Palau Riberaygua, director de la revista Viajar, que acaba de publicar "Mi madre se convirtió en pájaro. Una aventura en la Amazonia".

Aquesta és l'illa de pau d'una dona que ha tingut engabiada la seva ànima artística durant sis dècades. La seva història retrata una època en primera persona del femení. Ella es diu Cinta, és publicista, i ens ha rebut al casal d'avis de Vilanova i la Geltrú, on, a 63 anys, ha acabat fent classes d'una manualitat amb paper, molt poc coneguda, que es diu "quilling". Una de les seves alumnes és l'Alegria, una quiromassatgista jubilada de 87 anys.