Molts artistes expliquen que les seves cançons s'inspiren en la seva vida, però en el cas d'Ernest Prana això és més cert i transparent que mai. Acaba de publicar "Tornar a casa", un àlbum a través del qual podríem reconstruir la seva vida més recent i que marca el seu debut en solitari.
La segona part del recorregut per Sant Andreu i Sant Martí està farcida d'anècdotes, des dels restaurants que els ofereixen menjar fins a les ambulàncies que no paren, sobretot per excessos d'alcohol. La Núria Jové no canviaria la seva feina per res i no suporta una ciutat bruta, però també té la impressió que no se'ls valora prou la feina.
El dol és una experiència universal, però també profundament íntima. Tots hi hem passat o hi passarem, però cada procés de dol és un món propi amb lleis particulars. Una de les mil maneres d'entomar el dol és l'art, la creació artística. Això és el que ha fet l'artista, terapeuta i escriptora Lali Ribalta, que ha escrit el poemari "D'olor", per transitar el dol per la mort de la seva parella.
Una expedició científica liderada pel CSIC en què participen tres investigadors catalans viatja fins a Groenlàndia, on s'estaran dues setmanes. Els acompanyarà la nostra companya, periodista dels Serveis Infortmatius especialitzada en crisi climàtica, Montse Poblet.
Heu anat mai a pescar? Trobeu que pot ser un bon moment d'evasió i de calma? O penseu que ha de ser terriblement avorrit? Avui visitem l'illa de pau de dos pescadors, de perfils molt diferents. El pescador tranquil és el Jaume, un veí de Sitges, que treballa de tècnic de calderes i aires condicionats. I el pescador inquiet és el Joan, un veí de Terrassa que treballa de comercial. Tots dos tenen 47 anys i són amics. Hem anat a Sitges a xerrar amb ells i a tirar la canya. Aquesta és una illa de pau de dos capítols. Aquest és el primer.
La Celsa és gallega, té 79 anys i va venir a Catalunya de molt joveneta, on ja tenia la seva germana. Vivia en un poblet molt petit i quan va descobrir Barcelona ja no en va voler marxar. És aquí on es va casar, on ha construït la seva vida i on l'any 1984 va decidir posar una petita botiga de barri... En canvi, el Yago, un dels seus nets, ha tingut uns estudis i una entrada més fàcil al món laboral.
Conversem amb Montse Trias, una de les primeres dones pallasses de casa nostra. En aquest sentit, la Montse és una de les fundadores del Circ Cric, conjuntament amb Tortell Poltrona. La Montse reflexiona sobre com va començar en aquest ofici, de la seva senyoreta Titat i de les portes que ha obert perquè altres dones es puguin dedicar a aquest ofici. També reivindica el paper del circ, sovint menystingut, ja que se'l considera el germà petit de la cultura.
El Mag Lari acaba de publicar "La casa dels àngels", la seva primera novel·la, editada per Pagès Editors. Un llibre basat en casa seva, un antic casalot del segle XVI a Castellserà, a l'Urgell, que va comprar el 2018 i que amaga diversos secrets i llegendes.
Maya Casaubon Leonardo és una jove de 24 anys que treballava a la botiga Fuji Balmes de Barcelona, al costat de l'estació dels Ferrocarrils d'El Putxet. Hi va treballar durant 4 anys i mig fins que el seu propietari va decidir que tocava jubilar-se i la Maya va pensar: aquesta és la meva i va fer l'impossible fins a aconseguir ser-ne ella la propietària.
El recull de relats d'aquesta setmana és "Lluenta", de Marta R. Gustems. Ella és il·lustradora, escriptora i pintora. Fins ara ha publicat un poemari i un parell de novel·les, i ara s'estrena amb els relats amb un llibre inclòs a la col·lecció Idil·lis, d'Edicions de la Ela Geminada, dedicada a llibres sobre gènere eròtic en català. Són 22 contes, molt diversos, que amaguen una curiositat. Tots els relats acaben amb una paraula o expressió que és el títol del conte següent.
Parlem amb Methkal Khalawi, un noi sirià que ha creat Xiuxiuejar, una xarxa social en català que ja suma més de 13.000 usuaris. Aquest jove enginyer informàtic i programador fa més de 8 anys que viu a Catalunya, després d'escapar-se de l'Estat Islàmic i jugar-se la pell per travessar el Mediterrani.
Hem estrenat la primavera i com que l'abril és, en l'imaginari de molta gent el mes de Sant Jordi -llibres i també amor-, hem pensat que estaria bé parlar amb la psicòloga Elena Puig Guitart sobre què vol dir estimar, de si sabem estimar bé o de com podem aprendre a estimar millor.
La Sílvia Comet ens recomana dues sèries amb històries alternatives. La primer és "Para toda la humanidad", que parteix d'una premissa molt potent: què hauria passat si un cosmonauta, és a dir, un astronauta de la Unió Soviètica, hagués arribat abans a la Lluna que els nord-americans? La segona sèrie és "La conjura contra América", adaptació d'una novel·la de Philip Roth que proposa una història alternativa dels Estats Units explicada a través dels ulls d'una família jueva de classe obrera que viu a Nova Jersey. Ens explica l'ascens polític d'un heroi de guerra feixista que arriba a la presidència als anys 40 després de vèncer Roosevelt a les eleccions.
Què té la cuina que fa que ens agradi tant mirar-la? La cuinera Ada Parellada no té cap programa de televisió, però sí que està entre els fogons cada dia. Fa vídeos per les xarxes socials i ara ha decidit fer inventari de les receptes que durant 30 anys, al capdavant del restaurant Semproniana de Barcelona, ha servit als menús del dia, perquè el seu establiment és dels que encara dona aquest servei al comensal amb plats senzills, variats i econòmics.
Coneixeu els que ens netegen els carrers a la nit? Ens han explicat què es troben cada nit quan surten a recollir les escombraries. La ciutat no sempre dorm i en alguns casos dorm malament. Núria Jové, conductora d'un camió de recollida de deixalles orgàniques, n'és un testimoni silenciós i lamenta que no sempre se'ls valora prou la feina. Es coneix de memòria els carrers de Sant Andreu i Poblenou i sap perfectament qui ens trobarem en un racó o en un altre. Va aprendre a conduir un camió per una aposta i avui no canviaria per res la seva feina, ni els seus companys, que a força d'anys i de cafès compartits, són com una família.
Alba Coma Rosell té 38 anys, viu a Gelida, el poble on ha nascut i on ara treballa de mestra de primària i on també ha fet de monitora de l'esbart i de locutora de la ràdio municipal. És una destacada esportista d'esquí alpí adaptat, amb un palmarès que inclou ser subcampiona d'Espanya i campiona de Catalunya. Però la seva història va més enllà perquè va néixer amb espina bífida, però aquesta malformació no li impedeix ser un exemple i un referent per als infants de l'escola.
Fem un viatge imaginari fins a la península malaia o de Malaca, la més gran del sud-est d'Àsia i alhora el punt més austral, compartida per 4 països: Birmània, Tailàndia, Malàisia i Singapur. A Malàisia hi ha algunes ciutats que en el passat van ser ports neuràlgics per al comerç de l'època: Pinang, Malaca, Kuala Lumpur, Singapur. Per totes hi creuaven mercaders d'Aràbia, l'Índia, la Xina, els països àrabs i africans, i finalment també europeus.
Visitem la Sala Flyhard, al barri de Sants de Barcelona, per celebrar els 15 anys d'històries impossibles de teatre. Parlem amb els seus codirectors, Clara Cols i Sergio Matamala. Ens expliquen com es gestiona una sala de proximitat, el criteri artístic que segueixen i la importància de la feina en equip. Així mateix, reflexionen sobre la importància cabdal de la cultura en el moment que viu la societat actual.
"L'última trucada" és una novel·la que cap oient de ràdio pot deixar de llegir, una paròdia ben tramada sobre un programa de ràdio on la gent pot trucar per concursar però a vegades per alguna cosa més... Un thriller humorístic escrit per Gerard López Fageda, una veu coneguda d'aquesta casa, de Catalunya Ràdio.
Els protagonistes d'aquest mes són la Celsa, una àvia de 79 anys, i un dels seus quatre nets, el Yago, de 22. La Celsa és gallega. Va venir a Catalunya de molt joveneta i és aquí on ha construït la seva vida i la seva família. Hem quedat en un centre cívic del barri de les Corts de Barcelona, on l'àvia participa en les xerrades en català que organitzat la CAL, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana. Però d'això ja en parlarem un altre dia.
"Alea iacta est", "Errare humanum est" o "Només sé que no sé res" són frases dites de fa molt més de dos mil anys que es poden continuar aplicant avui en dia, on les xarxes socials i la vida apressada podrien haver-les deixat de banda. Aquesta vigència es demostra en el fet que el professor Jordi Rincón i la il·lustradora Núria Solsona acaben de publicar el llibre "La saviesa dels clàssics", a l'editorial Akiara books.
El 15 d'agost del 2021 els talibans consumaven el retorn al poder de l'Afganistan després de l'evacuació a càrrec dels Estats Units. Aquell fet capgiraria la vida de molta gent, especialment de les dones, com Farzana Tariq. El 22 d'octubre del 2003 va arribar a Barcelona acompanyada dels seus pares. Deixaven tota una vida enrere, també uns estudis de Medicina que la Farzana va haver d'abandonar. Avui, a Barcelona, és alumna de la Facultat de Medicina de la UB. El periple per arribar a aquest punt no ha estat fàcil.
Sortim d'excursió pel Pallars Sobirà per visitar una església d'origen romànic: l'ermita de Sant Beado, a la vall d'Unarre. Una ruta amb bones vistes d'alta muntanya i una caminada molt agradable entre pastures, rierols, algun petit pont i un desnivell relativament assequible, de 250 metres.
L'illa de pau que visitem avui és a l'Àfrica, a Namíbia. Allà, en un poblet de la sabana, el Jordi hi va tenir una pèrdua tan immensa que el va trencar: hi va perdre la seva filla. I amb el temps, allà a la sabana, el Jordi hi ha aixecat la seva illa de pau. Ell és un veí de Girona de 63 anys. És periodista i cineasta. Va fer una pel·lícula dedicada a la seva filla que es diu "Viatge màgic a l'Àfrica" i l'hem fet servir per teixir el seu relat.
Cinquè i últim capítol del "Tercera generació", que ha tingut com a protagonistes aquest mes de març l'Anna, una àvia de 90 anys de Mataró, i dos dels seus 9 nets: en Nil, de 26 anys, i la Laia, de 23. Aquesta és una família que ha viscut per l'esport i la muntanya, una família d'artistes, amb una àvia i una neta que canten i un net que fa de discjòquei en algunes festes.
La Laia Gené té 38 anys. Fins al 2022 treballava al CAP Borrell, a Barcelona. La pandèmia, però, li va fer veure que necessitava un canvi de vida. Gràcies a unes oposicions, es va poder traslladar fins a Riudecols, on va tornar a començar com a metgessa rural. Va ser un canvi de vida total. Passa consulta, fa visita a les cases; si hi ha una urgència li toca arremangar-se i per si no n'hi hagués prou, de vegades, la paren pel carrer per preguntar-li per aquell dolor que no acaba de marxar. És la vida d'una metgessa de poble.
El novembre de l'any passat vam sentir a parlar per primera vegada de les gastrosàvies. Va ser coincidint amb la designació de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia. La Generalitat i la Fundació Alícia van decidir tirar endavant aquest projecte per recopilar receptes tradicionals de la cuina catalana al mateix temps que es retia homenatge a les àvies que al llarg dels anys han preservat el nostre llegat culinari. Hem parlat amb Esther Casanovas, de la Cava, al delta de l'Ebre, que ens ensenya a preparar la seva recepta de cavalla, és a dir verat, amb fideus.
Mercè Rodoreda va escriure novel·les, contes, teatre i poesia. Aquestes dues setmanes, Anna Maria Ricart ens recupera "Tots els contes", un gènere que Rodoreda va començar a conrear ben aviat. Hi ha els reculls "Vint-i-dos contes", "La meva Cristina i altres contes", "Semblava de seda i altres contes" i "Viatges i flors". Tots aquests reculls estan inclosos al llibre "Tots els contes", que va publicar Edicions 62 l'any 2008.
Aquesta setmana una de les notícies que més conversa ha generat és l'eutanàsia de Noelia Castillo, una jove de 25 anys que havia demanat el dret a morir fa dos anys després d'un intent de suïcidi i de viure des del 2022 amb paraplegia. Al voltant d'aquest cas, com sol passar, han circulat alguns rumors falsos. En parlem amb Carlos Baraibar, cap de Verificació de 3CatInfo.
El 21 de novembre del 1964, al Liceu de Barcelona s'hi sentia "La Bohème", de Puccini. El tenor era Jaume Aragall. Tenia 25 anys però ja havia debutat a La Fenice de Venècia i a la Scala de Milà. Diuen les cròniques de l'època que el públic del Liceu se'n va enamorar i des del pati de butaques li cridaven que era el millor, i allà va néixer l'apel·latiu d'"el tenor de la veu d'or". Aquesta nit hem parlat amb ell i ens ha explicat que voldria ser recordat com un "bon tio simpàtic".