La pèrdua generalitzada de l'atenció

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

Avui a l'ofici de viure, la pèrdua generalitzada de l'atenció.

Diu el psicòleg Tomàs Navarro que la nostra ment és com l'habitació desordenada d'un adolescent. És un compendi desordenat i caòtic de pulsions, emocions i pensaments. Aquest desordre ens perjudica, ens impedeix concentrar-nos en allò que és veritablement important. Posar ordre al caos psíquic ens permet recuperar el control de la tensió, organitzar les prioritats i guanyar energia mental, deixant espai per allò que és essencial. Avui en dia no parem de rebre estímuls que requereixen una resposta gairebé immediata que moltes vegades no podem donar. Diu David Bueno, que ens acompanya avui a l'Ofici de Viure, juntament amb Anna Serra Dulcet, que l'atenció conscient és un recurs molt limitat pel nostre cervell, perquè consumeix molta energia metabòlica. O la posem tot al mateix lloc o ja no ens centrem el 50% en cada tasca perquè gastem un tant per cent en mantenir-la dividida. I arriba un moment que tot és superficial, diu David Bueno, i el cervell es satura, es queda sense energia i perdem la capacitat de reflexionar. I d'aquí la importància de planificar i de buscar moments de no fer res. L'atenció avui serà la protagonista de l'ofici de viure, un dels recursos més valuosos que tenim, ja que ens permet aprendre a adaptar-nos a l'entorn, a tenir una vida més calmada, més plena, estar pel que volem estar. Gràcies a l'atenció podem seleccionar la informació, els estímuls, que volem ignorar allò que no és important en una societat que està sobresaturada d'estímuls i en què moltes vegades l'accés d'informació provoca desinformació.

Hola, soc Tomàs Navarro, psicòleg i autor del llibre La Zona. La Zona és un llibre que neix amb l'objectiu de compensar tots els problemes de dèficit d'atenció amb els que ens estem trobant. Per una banda, tenim nous hàbits de consum de material digital, tenim manca de son, tenim una manca d'entrenament en tot el tema atencional, que es pot treballar. De fet, l'atenció m'agrada veure com un múscul que, si la treballes, és permeable, flexible i pot millorar. Això és el que he fet a la zona, donar-te recursos perquè puguis millorar de manera autònoma la teva atenció amb exercicis molt pràctics, molt senzills i que no requereixen de cap inversió perquè puguis recuperar el control de la teva atenció en comptes de ser un esclau de la teva atenció.

Avui, la pèrdua generalitzada de l'atenció amb Anna Serra Dolcet i David Bueno. Senyora, senyor, gràcies per tornar a l'ofici de viure. Benvinguda, benvingut. Hola. No sé, David, faries teves aquestes paraules que ens deia el psicòleg Tomàs Navarro, convidant-nos a no ser esclaus i a tornar a ser els responsables, els propietaris de la nostra pròpia atenció?

Jo sé, jo me les faria meves. Clar que sí, clar que sí. Potser amb matisos diferents, perquè venim també d'origens, de coneixements diferents, però per descomptat, ser capaços de ser nosaltres qui focalitza l'atenció en allò que ens interessa, en comptes de deixar que sigui l'entorn que ens l'activi per qualsevol altre motiu, el que fa és donar-nos aquest marge de llibertat d'acció.

Sí, o sigui, en aquests moments l'atenció costa més mantenir-la amb allò que volem que no pas fa 10-20 anys enrere, d'acord, no?

Costa més perquè hi ha molts més estímuls. Aquí, però, m'agradaria distingir entre dos tipus d'atenció. L'atenció inconscient involuntària. Que és la que se'ns activa quan sentim un soroll molt fort, veiem un flash de llum, aquí no hi ha una consciència darrere, hi ha una zona del cervell, el tálam, dic noms perquè sembli que sé de què parlo, però no veu massa cas, tampoc, eh? Però el tálam, que és el que marca el llindar d'atenció, que se'ns activa quan hi ha algun canvi sobtat al nostre entorn, per si un cas és una amenaça, perquè aquesta atenció no és voluntària. Després, la podem tornar conscient. I veure si aquell espant que hem agafat per un soroll fort mereixia la pena que el tinguéssim o no. Però, clar, una societat on ens van arribant inputs constantment, constantment, constantment, constantment, el que fa és que el tálam es vagi activant constantment, constantment, constantment, i això no deixa espai a l'atenció voluntària, a la conscient, que és la que neix d'una altra zona del cervell, és l'escorça prefrontal, que és la que ens permet decidir què és el que volem nosaltres i focalitzar-nos en un tema, en un altre, descartar allò que ara potser no ens interessa. El cervell se satura, de tanta sobreinformació i no deixa espai en aquesta altra tensió que és la realment interessant.

Recordem que David Bueno és doctor en biologia, professor de genètica a la Universitat de Barcelona, divulgador de neurociència aplicada a l'educació. Els seus darrers llibres els hem presentat també aquí a l'Ofici de Viure i esclar, no sé si a les aules, ara escoltarem l'Anna Serra Dulcet, tu et trobes en què cada cop et costa com a professor també universitari. Mantenir més l'atenció dels alumnes. Sí, sí, segur, segur.

Mira, l'atenció, l'atenció conscient, la voluntària, és la que consumeix moltíssima energia, molta energia metabòlica, i segueix uns cicles que sempre es havia dit que era aproximadament d'uns 20 minuts en un adulte. Un adult més o menys entrenat. Cada 20 minuts hem de tenir necessàriament una baixada d'atenció perquè el cervell regeneri, torni a recuperar energia i poder tornar a mantenir un altre bon nivell d'atenció voluntària. Clar, en una aula tu vols que els alumnes tinguin una atenció conscient perquè puguin captar tot allò que sigui possible de les teves classes, no? Això, intuitivament, ja ho veus quan ets docent. És a dir, una classe de 50 minuts, que són els que duren les meves, si més no, classes magistrals a la universitat, ja ho sé que cada 20 minuts he de fer una baixada, he d'explicar una anècdota, és a dir, jo em puc regular l'atenció dels meus alumnes ja gestionant què els estic dient. Doncs aquests últims anys ja no pot ser cada 20 minuts, ha de ser cada 15. Perquè ja veig molts que la que passes dels 12 a 15 minuts l'atenció els cau. Clar, llavors podries dir, ja s'espavilaran que ja són adults, sí, són adults, però jo penso que no és culpa seva que l'entorn que els hem generat sigui aquest i per tant d'alguna manera també els hem de facilitar aquests passos. El que sí que jo crec que hauríem d'intentar és anar allargant. És a dir, anar-los entrenant, anar-nos entrenant per mantenir com mínim aquests 20 minuts, que els fisiòlegs diuen que és el que fisiològicament hauríem de poder mantenir si estem més o menys acostumats.

Ana Serra Dulcet, psicopedagoga, comparteix aquest diagnòstic?

Totalment, totalment, totalment. I diria fins i tot que aquests 20 minuts, i tu deies 12, de vegades quan tens una conversa amb una persona, veus que costa arribar als 30 segons. És a dir, és molt curt, t'expliques una cosa i veus que l'altra ja canvia de tema, o que mira i desvia la mirada, o que fa pampallugues als ulls, perquè necessiten aquest moviment i aquest nerviosisme, aquest neguit intern, no?, que el sistema nerviós està bastant alterat i saturat moltes vegades, doncs el que fa és buscar inputs nous i no pot mantenir una conversa, poder no.

Déu-n'hi-do, eh? Si ens ho haguessin dit fa uns anys no ens ho hauríem cregut.

Clar, si ens féssim l'escàner de com van les converses amb la nostra parella, amb el nostre pare, la nostra mare, veiem quant sostenim aquest interès per l'altre, no?, sense haver de parlar amb nosaltres com aquest xut de força. Quan parlem de nosaltres som com els protagonistes, però mantenir l'atenció en l'escolta en un altre és també un termòmetre de com estem.

Agatha Christie. Cal posar d'acord les cèl·lules del cervell abans de fer servir els ulls.

Diu el psicòleg Tomàs Navarro, que obria el programa, "En la nostra societat tot és ràpid, curt i intens. Hi ha inputs que duren pocs segons, que competeixen per captar la nostra atenció, i el nostre cervell s'adapta al que rep. De la mateixa manera que si vas a tot arreu en cotxe en lloc de caminar guanyaràs temps, però perdràs forma física. Si et passes el dia veient vídeos curts de pocs segons, perdràs la capacitat d'atenció sostinguda". La causa, tot i que estem simplificant, David Bueno, però podria ser aquesta una de les causes, és el fet que dèiem que el nostre cervell cada dia va rebent més inputs curts i per tant es va acostumant a mantenir l'atenció pocs segons.

Sí, sí, sí, clar, de fet el nostre cervell és extremadament plàstic i una de les seves funcions és adaptar el seu funcionament a l'entorn que vivim per poder-hi sobreviure. Una paraula molt biològica aquesta de sobreviure, però de fet som una màquina de supervivència. Clar, quan tots els inputs van arribant tan ràpid, tan ràpid, el cervell ho detecta com moltes possibles amenaces. Pensem un segon, faig un petit parèntesi. Aquest tálam que deia abans, que s'activa quan hi ha un canvi sobtat al nostre entorn, és un senyal d'alarma. Passa alguna cosa? Clar, què perjudica més la nostra supervivència? No estar pendents dels senyals d'amenaça o no estar pendents de les oportunitats ens arrisca molt més no estar pendents dels senyals d'amenaça perquè si no l'anticipem se'ns pot acabar tot l'oportunitat, mira, si l'hem perdut mala sort ja en vindrà una altra per tant, cada vegada que ens arriba un flash d'aquests en forma del que sigui d'una xarxa en pocs segons mira, per si un cas. I això és molt difícil de controlar-ho si no ho fem conscientment, perquè l'instint és, i si és una amenaça? I si és una amenaça? I cada vegada necessitem més acceleració. Però això ho he vist a tots els adults, jo ho estic veient. Fa quatre anys a vegades em deien, quan faig una conferència, grava-te en vertical per les xarxes socials o d'aquelles instruccions que jo no me'n recordo mai. Que sobretot que no passi, em deien d'un minut i mig, un minut 40 segons per un de fa 4 o 5 anys un vídeo per passar per xarxes, anunciar una conferència que faràs, perquè més d'un minut i mig la gent es desconnecta, adults aquest any m'estan dient no passis dels 30 a 40 segons per tant els adults hem perdut també aquesta capacitat i a la causa són els

dispositius mòbils sobretot?

És una de les causes, no és l'única. Jo penso que és una qüestió multifactorial. Tota la societat es mou molt ràpid. També la intel·ligència artificial ens està influint en això. El que abans potser trigaves tres dies a pensar-t'ho tu sol, ara ho vas comentant en un sistema d'IA i ho fas en mitja hora. Tal qual, eh? Jo els faig servir, no me n'amago. I esclar, t'acceleren el temps, però en comptes de dedicar el temps que t'has estalviat a estar amb tu mateix, el dediques encara a produir més. Potser l'error és aquest.

Bé, un dels col·lectius més afectats per aquesta falta d'atenció són els nens i els joves, en gran part també, com dèiem, per la influència de les pantalles, aquest impacte dels estímuls contínuos que reben, i això, Anna Serra Dulcet, tu també ho veus, dia sí dia també en el col·lectiu de l'educació.

Tu ara parlaves de causes, i jo també veig que aquestes pantalles serveixen d'analgèsic emocional, és a dir, una de les causes que hi ha a sota és que de vegades no sabem què fer amb el conflicte, amb la frustració, amb el malestar emocional. I llavors què passa, per exemple, que és una manera de fugir-ne, és un espai d'evasió. El lloc com que no tenim, no ens n'han ensenyat tampoc, la cultura no podem culpar ningú, no n'hem après, ens falten estratègies quan estem enfadats què fem, quan estem frustrats o decebuts, o tenim por del que pugui passar, què fem? Doncs per no pensar-hi, perquè ja tenim prou insomni algunes persones a la nit, per no pensar-hi, doncs una manera és posar el mòbil. I als infants i als adolescents, si nosaltres no sabem gestionar la nostra frustració i busquem vies d'escapament, tampoc els podem ensenyar amb ells. I llavors, què passa? Que ara es veu molt als restaurants, no? Que hi ha criatures petites que per dinar tranquil·lament els adults els deixen el mòbil, i això es veu molt, i amb el mòbil estan callats. És a dir, és una manera de gestionar el que no funciona. I a casa igual. Si ens falten habilitats comunicatives amb els adolescents, què fem? Doncs no en parlem. I llavors ells, que els adolescents tenen molta força i que tenen un discurs. Molt ràpid i amb la bandera de la injustícia poden anar a tot arreu perquè ho troben injust i d'alguna manera compren el que ells volen viure, doncs fan un portassó, se'n van a l'habitació, es tanquen i es refugien en la pantalla. I si a l'adult li falten recursos, doncs deixi que això passi.

I per on començaries tu? Ara escoltarem també en David Bueno, que és director de la càtera de neuroeducació de la Universitat de Barcelona, però des del punt de vista educatiu, tu per on començaries? Per aprendre a gestionar, per exemple, millor les emocions?

Clar, clar, clar. Si hem de detenir, hem de deixar de tenir por les emocions. És a dir, en lloc d'escapar, i hi ha moltes maneres d'escapar ara, perquè els últims anys hi ha les tecnologies, però s'havia escapat molt amb el menjar, el menjar, l'alcohol, totes aquestes addiccions. Una altra també seran les drogues, la sexualitat, hi ha moltes vies. El que passa és que ara n'ha entrat una que està com en primera posició del rànquing, però tota la vida i fa molts anys que s'escape de les emocions. La societat necessita veure-ho, adonar-se i fer-se'n responsable. Deixar de tirar pilotes fora, deixar de fer-nos trampes als solitaris, per tant, posar-nos excuses davant i dir, vinga va, com em puc entrenar també emocionalment perquè és el que també sostindrà aquesta capacitat d'atenció.

Per on començaríem, David Bueno?

Jo començaria pel món dels adults. És a dir, pensant en els infants, començaria pel món dels adults, perquè som nosaltres que hem generat aquesta situació. Hi ha un treball que em va impactar molt, que es va publicar fa uns quants mesos, on demostraven que el que té més impacte pel sentiment de soledat, angoixa, malestar emocional dels adolescents, no és l'estona que els adolescents passen davant del mòbil, sinó és l'estona que els seus pares passaven amb el mòbil quan ells eren petits i estaven presents al mateix lloc. És a dir, tenir el fill al costat i tu estar mirant el mòbil sense tenir un contacte visual, tàctil amb el teu fill, això l'està perjudicant més quan sigui adolescent, que no pas les hores que quan sigui adolescent es passarà davant del mòbil. Perquè esclar, es desconnecten emocionalment aquí estic perfectament alineat amb el que deies com aprenem a gestionar les emocions, a conèixer-les veient-los en els altres els infants han de veure les emocions en els adults, han de veure com ens els mirem amb tendresa, o si ens enfadem han de veure enfadats, han de veure que som capaços de gestionar aquestes emocions segons la situació i així és com n'aprenen ells i elles. Si nosaltres no ho fem perquè ens refugem amb la tecnologia ells tampoc no n'aprendran. Continua sent una assignatura

pendent la gestió de les emocions malgrat que cada cop hi ha més consciència de la seva importància en totes les franges d'edat.

Però ara últimament també als centres educatius s'aporta tota aquesta educació emocional. I s'ha volgut posar com en llibre d'alguna manera, en la banda teòrica. Sembla que l'educació emocional reconeix el que t'està passant i posa-li un nom. I amb això no n'hi ha prou. És a dir, amb la recepta de com fer una crep. No tinc prou a posar i escriure la recepta si jo no em poso a la cuina i faig la crep. Doncs tenim moltes receptes, als infants se'ls ensenye molt escriure les receptes, però no es va a la cuina i no ens veuen a nosaltres tampoc cuinant, que és el que deies tu, David. Llavors, passa als centres educatius, però passa a casa. Si la parella o l'exparella discuteix, no se'n parla o no es torna a treure el tema. O agafes una emprenyada de l'1 i d'alguna manera ho apuntes en et sents ofès per allò. I d'allò no saps què fer-ne, perquè hi ha molt encara el donar la culpa als altres. I en el donar la culpa als altres i veure el que els altres fan malament, no hi pots fer res, perquè la resposta i la solució no estan als altres, estan en un mateix.

Si tu creus, Anna, per tant, que cadascun de nosaltres hauria de fer la crep, cada cop millor, intentar fer-la cadascun.

Què m'està passant? Què necessito? Com m'explico la realitat? Quines paraules utilitzo per descriure-la? I com tu parlaves de la paraula amenaça, aquí també entraria l'amic de l'ano, veiem tant una amenaça al comportament dels nostres fills, dels nostres alumnes, de les persones amb les que convivim, que estem molt en guàrdia, i des d'en guàrdia, si ens falten aquestes habilitats fonamentades i aquesta claredat, doncs.

Cada cop vivim més amb una sensació d'amenaça, David, inconscient. Estem en guàrdia, com diu l'Anna Serra Dorset, en part a causa del fet que el Tàlam, com tu deies, s'activa davant possibles amenaces, que veiem el telèfon mòbil, que nosaltres, d'altra banda, no veiem com amenaces, perquè en aquell moment ens fa la sensació de dir mira que interessant, a veure quina és l'última notícia, potser ho vivim com un plaer.

Conscientment no ho vivim com una amenaça, però pel nostre cervell, per aquest tàndem talam amígdala, que és el centre emocional, es viu d'aquesta manera. A veure, per això qualsevol noticiari que facin per la tele o per la ràdio, si només expliquessin coses boniques. La gent no el miraria. Si expliques coses terribles, com més terribles són, més ho mires, perquè estàs més pendent, perquè el teu cervell diu això, aquí m'hi va la supervivència. Llavors aquí hi ha un efecte que és perniciós, que és que aquesta sensació d'amenaça va molt lligada a la sensació d'estrès, d'estrès crònic. L'estrès puntual, jo ho dic moltes vegades, que no ens preocupi mai. L'estrès puntual va i ve i pot ser activador i tot, és un mecanisme d'activació, de supervivència, fins i tot, con una amenaça real. El problema és l'estrès crònic i l'estrès ha anat augmentant a la societat. L'estrès és la reacció fisiològica davant d'una possible amenaça. Per tant, en una societat que vivim estressats, vivim amb més sensació d'amenaça, per tant, amb aquest sistema amig de la tala molt més sobreactivat i amb menys capacitat de focalitzar-nos fins i tot en nosaltres mateixos, perquè reconèixer les teves emocions implica un exercici de metacognició importantíssim.

També et fa la sensació que cada cop hi ha més persones que estan més a la defensiva, amb més mal humor, que de seguida es crispen, tot plegat i deu tenir a veure.

Sí, sí, sí, clar. Aquest,

ara tu deies de la supervivència, David, clar, hi ha la supervivència física i més material, no? Arribaré a final de mes, tornaran a renovar el contracte, però també hi ha aquesta supervivència torno emocional, com em veuen, agrado, no agrado, i ara les xarxes. Això és un punt, no?, com una esquerda, O una ferida que es podria obrir molt en l'autoestima, no? Quants likes? El meu amic en té més? Què he de fer jo per no quedar-me a sota i jo també vull estar a l'altura? Llavors això és molt desgastant. Com he de pentinar per agradar? Com he de parlar per agradar? Volem agradar molt en les xarxes. És com estar sempre en un aparador. I en aquell aparador, entre cometes, ens hi va la vida. Ens hi va la posició, quan jo ara torni a l'institut, quan vagi a l'escola, perquè cada vegada és abans, o en els jocs, al Fortnite, doncs quants punts, quants no, jo he aconseguit més hores, si jo he pogut estar tota un cinc hores i tu només una, jo em sento més que tu, i és una lluita, això.

L'antídot seria treballar, ensenyar a treballar l'autoestima des de ben petits?

Però l'autoestima passa perquè no se me'n vagi la vida quan les coses no són com jo vull. Llavors, no se me'n va la vida perquè no em mengi tres gelats i no se me'n va la vida perquè no tingui tres hores de pantalla. Estàs parlant de tolerància a la frustració? Clar, clar, clar. Els adults l'hem de poder viure a la cuina i que les coses no són sempre com volem ni ens han posat de company de feina amb la persona que volíem ni la feina la tenim al costat de casa i amb els infants han de poder sentir-se forts quan les coses no són com volen.

Tornem a la pèrdua generalitzada d'atenció, molt ben entès que tot està lligat, però que aquí, per sort, tenim, volem pensar, que tenim oients que poden escoltar tranquil·lament el programa i que no desconnecten al cap de 30 segons. I si no, per sort, el podcast permet tornar a escoltar el programa de nou, com també ens consta que fa part de la nostra audiència. David, dius que perquè un alumne o qualsevol persona presti atenció de forma sostinguda, cal activar determinats circuits neuronals a través de tres elements bàsics. La curiositat i la sorpresa, el binomi atenció-emoció i evitar aquest enemic número 1, que era l'estrès crònic del qual ens parlaves, juntament també amb l'avorriment. Sí, tot això va lligat a

veure aquesta curiositat, aquesta sorpresa, és una de les moltes emocions que nosaltres tenim. Clar, què fa la curiositat? Doncs activa la motivació. I la motivació dins el nostre cervell incrementa el flux sanguíny dins el cervell, per tant, rep més energia, més glucosa, més oxigen, que és l'únic que mengen les neurones per tenir energia per funcionar, i això permet mantenir l'atenció més estona. Aquest és un dels trucs. A vegades dic, voleu un truc per mantenir més l'atenció? Motiveu-vos. Aquí també tenim una part gran de responsabilitat dels adults quan hem venut a les noves generacions que han de fer allò que els apassiona. És fantàstic poder fer el que t'apassiona, però ens hem deixat la segona part de la frase, que és han d'aconseguir que allò que facin els apassioni. Perquè en aquesta passió és on hi ha aquesta curiositat, aquesta motivació, aquestes emocions que et fan sentir a gust i per tant que t'estimulen a continuar endavant sabent que la frustració existeix, que els mals moments hi són i que l'avorriment és necessari.

Per regenerar-nos fa 20 anys un dels primers convidats de l'ofici de viure quan vam començar era el jesuit Oriol Pujol Brutau el mestre Oriol Pujol que en pau descansi que ell tenia un lema que era faig el que m'agrada i m'agrada el que faig és a dir que va en la línia del que comentes David d'una banda feia el que li agradava i allò que no li acabava d'agradar tant feia per maneres que li agradés i passar-s'ho bé i gaudir-ho perquè sempre hi havia un motiu o un altre. Que podia ell explorar per tal que li agradés aquella activitat.

Sí, sí, jo penso que és un dels secrets que ens ajuda a mantenir no només l'atenció, sinó el bon estat d'ànim.

Avui la pèrdua generalitzada d'atenció a l'ofici de viure amb Anna Serra Dulcet i David Bueno. L'Anna és experta en Educació Conscient i Pedagogia Sistèmica i dius que la falta d'atenció i el malestar dels nens actuals és un símptoma d'un entorn saturat i desconnectat. O sigui, que creus que aquí l'entorn ja està jugant un paper importantíssim.

Mira, he trobat i he buscat l'etimologia de la paraula tensió i ve de la paraula atendere. At vol dir cap, capar, i tendere m'ha sorprès perquè vol dir tensar, estirar, estendre. I llavors, això podríem posar el símil com que l'atenció és com l'art d'un tiramar, no? I aquesta atenció el que fa és com que tenses la corda, però no la sobretenses, has de trobar com el punt just. I aquí, per tensar, necessitem força. És a dir, per tenir atenció necessitem tenir força. Aquesta força m'agrada molt quan fa temps vaig trobar també l'etimologia d'esforç. Perquè esforç és tenir força i és treure la força de dins cap a fora. Llavors tu David parlaves de motivació, de fer el que t'apassione, però també de que t'apassione el que fas. Llavors és trobar aquesta fortalesa perquè si no hi ha com feblesa. O les coses són com jo voldria o és com que em desfeig com la mantega, no? Llavors, què vull dir amb això? Aquest acord d'atenció que ens porta ordre, direcció. Quan estem atents, hi ha com un ordre, també es podem generar com un ordre que ens ajuda a dirigir-nos cap a la nostra vida. L'atenció ens ajuda a no tenir ocupes a la nostra vida. Quan estem molt dispersos, que també he buscat l'etimologia de dispersar, aquesta dispersió diu que és com separar en múltiples direccions. De cop i volta, aquesta multitasca que

fa uns anys era com tan valorada i que deien que les dones, d'això n'érem unes expertes i depèn de com tu miris, no sé si ens ajuda o no i si ens va a favor, la dispersió i fer moltes coses a la vegada poder també ens va en contra i és d'alguna manera ens perdem, ens perdem i ens desfocalitzem. Llavors, en la vida també hi ha, he observat també en les parts, quan faig teràpia, que hi ha moments de crisi a la vida, cap a on vaig, qui soc, què vull tenir, és aquesta la feina que vull, o per exemple els adolescents i ara que estudio, cap a on m'enfoco. Com més ordre i més atenció tenim a la vida és com si l'aigua fos més transparent ens és més fàcil veure cap a on enfocar-me com més dispersió no sé què fer amb la meva vida i llavors això ens genera molta més buidor i els adolescents i els nens per exemple aquesta buidor i aquesta dispersió la veiem en el seu joc tampoc aguanten un joc més de dos minuts i un adolescent aquesta dispersió no sap cap a on va. Aprofito també per dir. David també deia d'aquesta escorça cerebral, d'aquest lòbul prefrontal, que també has dit i té sentit, que comença a madurar cap a l'adolescència. Llavors, com cultivem aquesta consciència d'atenció en un infant més petit?

Doncs que aquesta força, i ara torno a lligar amb la força i amb aquesta tensió ben justa, la necessita l'adult. Quan l'adult, un mestre al pati, està present i està centrat i està atent, li regala una part d'atenció necessària als nens que estan jugant. Si els mestres, els pares, els mestres, els professors es posen a parlar o els pares estan treballant amb l'ordinador, hi ha una presència que els nens no entenen i llavors hi ha molts més conflictes en els patis i a les cases.

L'Anna Serra Dulcet ha obert molts fronts que necessitarien molts programes per tractar-los amb profunditat, però esperem i desitgem que algun dels aspectes que has comentat estimuli també la nostra audiència i ajudi també a tenir més elements de reflexió. David, l'aspecte concret de la multitasca. La multitasca, com deia l'Anna, hi havia una època en què estava ben vista, no?, perquè semblava que eren més eficaços. I, si no tinc mal entès, el que s'ha demostrat és que ens fa menys eficaços, perquè el nostre cervell no té tanta atenció com en tindria si només es focalitzés en una cosa.

Sí, per començar, la multitasca simultània. No és possible. No puc estar fent dues coses simultàniament. O en faig una o en faig l'altra. Clar, quan parlem de multitasca vol dir fer diverses coses en un interval curt de temps. Vol dir que estic uns segons fent-ne una i uns segons fent-ne una altra. Si jo estic escrivint a un ordinador i al mateix temps pendent dels whatsapps que m'arriben, això és una multitasca. Però puc estar uns segons amb una cosa, uns segons amb l'altra i què faig? Perdo eficiència en qualsevol de les dues coses.

No faria tan bé allò que podria fer ho faria millor si em centrés només en una cosa correcte,

exacte una altra cosa és la multitaska de dir he de fer diverses coses avui. I planifico, i faig ara una, i em centro en aquesta, i oblido què he de fer les altres, ara no ho oblido, però no utilitzo part de la meva energia per fer les altres, i després ja faré les altres. Aquesta multitasca entre cometes no és el que s'entenia abans, però el multitasca és fer moltes coses alhora. Però requereix aquesta atenció, requereix focalitzar-te en tu mateix, en prioritzar, en categoritzar i en planificar bé el teu dia, la teva jornada professional o a casa. I aquí sí que guanyes molt. Però simultàniament és una pèrdua.

Més aspectes sobre l'atenció. Si ara, per exemple, jo estigués com concentrat amb l'ordinador o fent qualsevol tasca i rebo una trucada o algú m'interromp i la meva atenció, per tant, deixa d'estar posada en allò que tenia entre mans, quan tria el cervell a tornar una mica a centrar-se en el que estava fent? Perquè sembla, de vegades, que no donem importància a les interrupcions, però en tenen molta.

Entén moltíssima. Mira, no m'atreviria a dir-te un temps, uns segons o uns minuts, perquè depèn molt de cada persona. Com més entrenat estiguis a focalitzar l'atenció, més ràpid la recuperaràs, perquè més ràpid deixaràs de banda el que t'hagin dit en aquella trucada. Però si no estàs entrenat i una situació com la que viuen moltes persones avui, d'informacions constants, no ens permet entrenar l'atenció focalitzada, no estrigues molt més. Perquè el teu cap no sap desconnectar d'allò que has rebut per tornar-se a centrar en allò que realment li feia el tensionista. Per tant, aquí ens estàs donant

un dels titulars que ens esteu donant avui, en David, és que l'atenció s'entrena. És com un múscul, podríem dir?

Bueno, no és un múscul perquè és del cervell, però sí, sí, sí. Per utilitzar una metàfora. Sí, sí, sí, sí. S'entrena. S'entrena i s'ha d'entrenar des de ben petits. El moment en què a un infant l'estem ocupant constantment a fer coses, estem perjudicant la seva atenció. El moment en què deixem que tingui estones perquè s'aporreixi, perquè faci el que vulgui, estem entrenant la seva atenció. És una cosa tan senzilla com aquesta, eh? És deixar-los estones. Perquè facin el que vulguin. Amb la nostra presència activa, com a adults, però que ells facin el que vulguin. I això entrena l'atenció, directament.

No sé si vols afegir alguna cosa en aquest últim aspecte, Anna, sobre les agendes plenes, també, dels infants.

També, també, també. Les agendes plenes vol dir que hi ha zero per aquest avorriment, no? Ahir un amic de la meva filla deia que arribarà d'entrenament a dos quarts de dotze a casa, no? Aquestes extraescolars esportives i dels nois grans o noies grans que arriben tan tard han de sopar, sopen molt tard. Llavors, potser quan han tingut temps de fer deures, perquè potser abans de fer l'esport han anat a Anglès o han fet una altra cosa. El sistema nerviós està desgastat, li falten hores de parar simpàtic per regenerar, per parar, per dormir. Jo crec que se li dóna o s'entén o es coneix poc el valor d'un bon descans i la importància que hi ha per col·locar totes les coses que hem viscut durant el dia i poder començar el dia regenerats. Si no comencem regenerats, el nostre nivell de mal humor pujarà, la irritació pujarà i el nivell de frustració de la capacitat de sostenir-lo baixarà. Llavors, això que deies, deixem-los avorrir, pels pares pot ser molt difícil perquè es tornen. Quan no estem bé hi ha una tendència a estar més exigents, més demandants. I què faig? I què faig? I ara què faig? I m'estic avorrint. I si no sabem que l'avorriment és bo o ens falten habilitats, ai mira, ja no et vull sentir més. I ja està, ja està, ja hem obert la porta del canvi fàcil. Per això estem nosaltres posant-nos ben clars en com acompanyar-los en aquest avorriment i que no és una pèrdua de temps, sinó que és un guany en benestar.

Sobre el cansament i l'atenció, David Bueno, més d'una vegada en aquest programa, ara em ve al cap la doctora en Psicologia, Jenny Moix, que ella deia, home, a mi m'és més fàcil al matí, quan estic descansada, prendre determinades decisions, mantenir més l'atenció, no obrir la nevera per no consumir segons què, que no pas a última hora del dia quan estic cansada. Passa el mateix, o sigui, ella es referia una miqueta a la voluntat també, no? A tenir més o menys voluntat. No sé si passa el mateix amb l'atenció.

Mira, depèn molt de cada persona. Hi ha persones que ens és més fàcil mantenir l'atenció al matí, jo soc d'aquests, s'anomenen cronotips, segons el temps en què el cervell està més focalitzat en allò, i hi ha persones que els va millor cap a la tarda. Jo no acabo de veure, clar, aquells que diuen jo és a la matinada aquí hi ha algun desajustament del seu ritme circadiari però hi ha persones que ens és més fàcil concentrar-nos al matí i d'altres que

ho fan millor si estem cansats imagino que al cervell li ha de ser més difícil també mantenir

o hem dormit poc, per exemple sí, el cansament juga en contra de l'atenció. I el dormir, dormir sobretot amb bona qualitat de son, que a vegades ens empenyem molt amb les hores, no has de dormir les hores que toquen, i home, un mínim d'hores és important, però és més important la qualitat d'aquest son, dormir desconectat absolutament. I aquí és molt important també, connectant amb el que deia l'Anna fa un moment, no fer coses fins a l'última hora abans d'anar a dormir. El cervell necessita mínim mitja hora per anar bé tres quarts d'una hora de desconexió progressiva abans que ens posem al llit per agafar un bon son que sigui reparador. Estar estudiant, estar fent deures, estar treballant fins al moment d'anar a dormir no et permet aquest son reparador.

Ho està veient en reels d'Instagram o notícies, efectivament.

Mira, aquí depèn de com te'ls prenguis. És a dir, si te'ls prens com una cosa que no va per tu i és com mirar una pel·lícula. Si mires una pelicula abans d'anar a dormir d'aquelles que són exigents, després no dormiràs bé. Si és una pelicula d'aquelles que t'adorms mirant-la, bueno, potser tot pot ser una manera d'anar-te desconnectant de mica en mica.

Hi ha gent que s'adorm escoltant aquest programa. Jo dic, escolta'm, que ho celebro. Jo dic, me n'alegro perquè mira, aconseguim que no hi hagi tants somnífers, que la gent no s'hagi de prendre tants somnífers si escoltant a l'ofici de viure es poden adormir, esperem, plàcidament. En una societat, bromes a part, en una societat que està, com dèiem, saturada i en què hi ha una pèrdua generalitzada de l'atenció, com ens en podem defensar una mica de tants estímuls? Vosaltres sou partidaris, David Bueno, en aquests moments no teniu cap mòbil damunt la taula, però sou partidaris de fer desconexió una mica digital?

Mira, jo penso que és important que tinguem clar que cada dia una estona l'hem de dedicar a no fer res. I no fer res vol dir tampoc tenir el mòbil a la mà. Penso que això sí que és important. I és un missatge subliminal que llancem cap a les noves generacions, si ens aguant fer-ho a nosaltres.

I menjar sense televisió això també estaria molt bé perquè ens puguem mirar als ulls perquè puguem entrenar aquests espais d'espera perquè ens puguem escoltar i l'escolta a nivell familiar va molt carregada d'estima i amor i per tant és una bona motivació per escoltar i tu com t'ha anat el dia i què has fet, què has viscut bé, què no tant. O, per exemple, ara a casa nostra, ens hem. Acompanyant la nostra filla, estem fent ronda. Què assumim del dia d'avui cadascú? És a dir, donem-li pistes a la filla adolescent de com assumir coses. Per tant, els adults, jo avui assumeixo, que m'he posat nerviosa quan o que m'he atabalat quan I que aquells espais de menjar, de trobada, siguin també d'enriquiment i de com a família, no? I com a persona. I que això, que els hi puguem oferir aquests espais rics als fills i a les filles.

En aquest programa estem a la recta final de l'ofici de viure que estem dedicant a la pèrdua generalitzada de l'atenció en un programa, l'ofici de viure, en què hem dedicat uns quants espais al TDAH. No sé si creus, David Bueno, que té una cosa a veure amb l'altra en alguns aspectes. Mira, el primer que dic és

que jo no soc especialista en TDAH, jo soc biòleg. Vull dir que no soc ni neuròleg ni psicòleg i, per tant, hi ha molts aspectes aquests que no en puc parlar en propietat. Però el que sí que s'ha vist des de la neurociència, la part biològica, és que en una societat que viu amb estrès, el nombre de casos de TDAH augmenta. I una societat que viu tranquil·la, sempre hi haurà casos de TDAH, hi ha un component biològic darrere, però seria molt menor, o els efectes molt menors també.

Molt bé entès, que tampoc és quan es diu, hi ha especialistes que han dit en aquest programa, que exactament tampoc estem parlant de dèficit d'atenció, quan parlem de TDAH, exactament.

No, és que clar, és que hi ha la hiperactivitat sense dèficit d'atenció. El que sí, també sembla que des d'un punt de vista biològic evolutiu, la hiperactivitat s'ha vist afavorida. Per la selecció natural. I ara ho vivim com un problema a les aules, és que no s'està quiet mai. Però la prehistòria, que és quan es va forjar la nostra espècie, una persona que no parés de bellugar aconseguia més recursos alimentaris per la seva tribu i per la família com que s'estigués quiet. Per tant, sembla que la selecció natural ha afavorit una mica, doncs, això. I ara ho veiem al revés, però la nostra biologia passa per aquí. Clar, l'estrès, què fa? Ho exagera tot. Sí, que em pensa sana.

Aquest trobar el punt òptim de les coses, ni massa salat ni massa dolç. Llavors, el que faria l'estrès, la por, aquesta hiperalerta, hipervigilància, és que ho magnifica tot. És com si tots els plats fossin hipersalats. Llavors, des d'aquí, el nostre cos col·lapsaria per excés de sal i ens pujaria la pressió. I també passa, no? Hi ha la pressió molt alta a nivell social, del dia a dia, d'això, de com ens parlem, de com anem, vinga, va. Va, que fem tard, vinga, que tenim pressa. I això és una alteració molt bèstia. I a nivell, no?, doncs, també de l'atenció, és més difícil, com hem dit.

És que hauríem de començar el dia descansant. Començar el dia descansant. Descansant. Jo estic pensant en els infants. Vinga, ràpid, lleva't, vesteixa't, que has d'anar a l'escola, que arribem tard, esmorza, no has tingut temps d'esmorzar, va, no has més d'una galeta pel carrer. Això és molt habitual. No. El despertar ha de ser tranquil. Pausat. Ja me'n recordo una entrevista

que vaig fer fa molts anys al matí de Catalunya Ràdio al cardiòleg Valentí Fuster, que em deia, mira, un dels meus secrets és que em llevo a les 5 del matí per pensar i estar tranquil. I això ja em permet tenir un dia endreçat. És d'una manera també de fer el que tu dius. Jo ho faig així també. Jo ho faig així també. Bé, tu mateix, David, tu et prepares molt una classe abans d'impartir-la. O sigui, dediques molt de temps també, no? Una mica et practiques amb l'exemple.

Jo sempre dic que començo les classes una hora abans de l'hora de començar-les, perquè a l'hora abans em tanco el despatx, apago el mòbil, apago el correu electrònic i simplement penso sobre com anirà aquella classe. I llavors flueixen molt bé.

També estàs entrenant el teu cervell, no? Estàs creant noves rutes neuronals o reforçant-les en la direcció del que després faràs. És la que intento, sí. Bé, estem, ens queden tres minuts per tancar aquesta conversa a l'ofici de viure, que com cada dissabte acabarem amb Sergi Torres, diu Tomàs Navarro que la tensió pot anar per lliure, però que tenim la capacitat de controlar-la voluntàriament i exercir control sobre ella, decidint així en què la centrem i què volem ignorar. Jo crec que aquest missatge val molt la pena per acabar, no? Decidir, a veure, cadascun de nosaltres, en què està centrada la nostra tensió en el dia a dia? Val, I amb què ens agradaria que estigués més centrada? I això intentar cultivar-ho una mica, no?

Per salut, per salut, per benestar, per aprofitar la vida, perquè no tinguem la sensació que ens hem dispersat en moltes coses i al final ha quedat com poc destil·lat, poques essències. Per tant, aprofitem-la i aquesta paraula que també m'ha agradat molt sentir-te, la paraula motivació. Ojalà en lloc de dir, uf, quina feinada que tinc, si no sortim després d'escoltar-ho, va, estic motivat a reforçar-me, estar més forta, més alineada, més ordenada. Si sento un clinc del telèfon, doncs, cinc minuts, i jo mateixa donar-me aquest autodomini de, jo decidiré quan miro el mòbil, no?, O si diu el nostre fill, m'escoltes? Doncs cinc minuts, però després d'aquests cinc minuts t'escoltaré amb el cor i l'ànima i estaré aquella estona només per tu. Aquells deu minuts de qualitat, no? Que és el principal regal, no?

Aquest, aquest, aquest. La nostra atenció, també, no? Aquest, i tant. Perquè, esclar, si estem mirant el mòbil, malament.

No, amb ganes, amb interès d'escoltar, amb motivació d'escoltar i amb motivació d'apoderar-nos de la nostra vida.

Són l'Anna Serra Dolcet i en David Bueno. Ha estat un plaer, senyora, senyor. Igualment. Gràcies per tornar a l'Ofici de Viure, que tingueu un molt bon inici de curs. Gràcies. Fins aviat.

I tanquem l'ofici de viure com cada dissabte amb en Sergi Torres. Avui volem parlar dels imprevistos, perquè, ho vulguis o no, sempre hi ha imprevistos, Sergi, i tu els voldries desmitificar una mica. Endavant.

Sí, gràcies, Gaspar. Recordem que aquesta secció el que estem fent aquí és plantejar-nos coses que no ens solem plantejar al nostre dia a dia. I els imprevistos, els imprevistos. Que no són tan imprevistos com pensem, perquè la manera que tenim de viure la vida el que està intentant és preveure allò que pot succeir per poder atendre-ho anticipadament. Aquesta és una manera, per la majoria de persones, de veure i viure comú. Però a la vida els successos succeeixen de forma natural. És natural el que succeeix. Per tant, no hi hauria, des d'una perspectiva de vida, des d'una perspectiva de cicles naturals a la vida, no existeix el concepte imprevist. El concepte imprevist és una idea humana que hem creat. Quan apareix alguna cosa que té lògica que aparegui, però que no té lògica des de la nostra manera d'entendre les coses conceptuals de la vida. Tenim por dels imprevistos perquè pensem que no sabrem com atendre'ls, però en realitat els imprevistos són situacions noves, són situacions, és cert, inesperades, però que ens permeten descobrir l'espontaneïtat de la vida, ens permeten descobrir espais que no teníem pensats que poguéssim viure, ens permeten créixer, ens permeten. Desenvolupar aquesta flexibilitat davant la rigidesa mental de que pensem que les coses han de ser com nosaltres voldríem perquè d'aquesta manera tinguem èxit o serem feliços. La vida no és un espai previsible. La vida és un espai per viure-la.

Sergi Torres, tancat l'ofici de viure. Sergi, moltes gràcies. Una abraçada. Gràcies també en nom de la Rosa Silloe, de la realització tècnica, de la Rosa Pujol al guió i d'en David Bueno a la producció.

Mira els ocells, com noten que ja ve l'hivern, com noten que ja ve l'hivern, se'n van buscant. Altres paratges més calents,

altres paratges. I sobrevolen deserts i sabanes i oasis cristal·lins. Sónia en el viratge que només neix de l'instint. Mira els ocells,

com noten que ja ve l'hivern, com noten que ja ve l'hivern. I una cançó que reconec perfectament, que és la de sempre.

Que tu a l'agenda i tens un telèfon saps que sempre em pots trucar. En cas de tenir fred un dia al vespre una emergència puntual. I tot i que ja vaig d'estar per casa, creu tota la ciutat. Carrers, semàfors, taxis, pampa, llogues, algun cop de què hem anat. Mira els ocells,

ja han arribat, torna a ser estiu, ja han arribat, torna a ser estiu, tots dos al llit. Lentament et vas adormint a poc a poc.

I ara ve el moment que dius que em quedi, que aquest cop ho veus tan clar. Que jo podria ser l'home que un dia et recollís quan surts de treballar. Jo que em sé el final de la comèdia, que a casa teva he estrenat més d'un raspall, dec portar un cartell que diu imbècil, perquè m'acabo quedant.

Paradoxes, punyetera, si t'hi pares a pensar, acabarem fer-ho volar tot pels aires intentant-nos estimar. I jo, quan hem estat més feliços és quan ens hem utilitzat. Amb premeditació, amb traïdoria i.