La vida, com una casa

Avui a l'Ofici de Viure, la vida com una casa. Quants cops ens hem dit, ja se'n passarà. Sovint decidim ignorar la veu o el crit interior que en el passat ens va ensenyar a callar o a reprimir. El llibre Ja te passarà, Silvia Severino diu, ningú no escoll el terreny on construir casa seva. Moltes vegades heretem un pis, el lloguem, però el terreny no es tria, simplement hi és. I el mateix passa amb el terreny emocional en què naixem. No el triem, se'ns entrega, és l'herència emocional de la nostra família. El terreny és el context en què hem crescut. La nostra família, l'ambient emocional, el que hi havia, el que es deia, el que es callava, també inclou l'amor disponible o el que no hi era. Tot això conforma el terreny en el qual vam néixer i en aquest moment tot comença a tenir sentit. I ara et diré, diu la psicòloga Sílvia Severino, que no parlem de cases, sinó de relacions, perquè el terreny no serveix només per contenir una construcció, també defineix com es construeix. Què s'hi sosté i què es trenca. Una casa, una relació, nosaltres mateixos, es va construint sobre uns fonaments que han de ser forts i cal anar mantenint-la, actualitzant-la, fent la nostra. Diu la Sílvia, vaig néixer molt destocat, moltes esquerdes, molt de pes no calculat. Vaig aprendre a sostenir, aguantar, a no llençar el que ja no funcionava, a quedar-me fins i tot quan jo no era al meu lloc. Però no cal buscar culpables, ens hem de començar a comprendre i reconstruir casa nostra. Perquè tots venim d'alguna casa, d'uns fonaments que no escollim, d'unes formes de vincular-nos que vam aprendre sense adonar-nos-en. I el que aprenem ho repetim. La bona notícia és que podem canviar els fonaments, construir la casa que volem, escoltar la nostra veu interior i no quedar-nos estancats.

Avui a l'Ofici de Viure, Sílvia Severino, psicòloga. Sílvia, benvinguda. Gràcies per ser amb nosaltres. Bé, l'últim programa que ens vas acompanyar i que els nostres oients i les nostres oients poden recuperar si ho volen, Saps el que hauries de fer però no ho fas, que es va emetre el 20 de setembre. Ens acompanyaves juntament amb la Sílvia Caballol i la Teís Casals. Recordàvem que ets una influencer amb milions de seguidors a les xarxes socials. T'has convertit en tot un fenomen. Més o menys ens has dit altres vegades i en aquell programa que tot ha sigut una mica sense buscar-ho. Tu no havies previst ser influencer, però que sí que fas una tasca de divulgació molt important a les xarxes socials. Ja et vaig preguntar què tal, com ho portaves, i ho portes bé?

Se't veu bé? Ho porto bé, des de casa i la consulta, bé. Però no has arribat aquí

perquè hi ha influencers que de vegades venen amb un parell o tres de mòbils, fent fotografies, fent-se selfies. No és el teu cas.

No, jo crec que soc molt senzilla amb tot això i vaig arribar aquí per ganes d'explicar sobretot als adolescents que m'arriben que moltes vegades no tenen diners per anar a consultar i que es puguin conèixer i retornar això de la societat, que s'entenguin. I així ho he començat a fer, molt senzill. Crec que és la base del que he fet.

I ara publiques el teu primer llibre, Ja se te passarà, de Penguin, de fet surt a la venda la setmana que ve, i és curiós perquè en ell expliques algunes coses íntimes, no va d'intimitats al llibre, però en alguna pàgina expliques per què vas fer-te psicòloga. Sí. Em vaig fer psicòloga

primer perquè per treball personal meu vaig començar a fer moltes formacions, vaig començar a buscar en mi què és el que no estava bé, com podia reconstruir certes parts i el que tenia molt clar és que no volia fer una versió totalment diferent de Sílvia Severino, no volia cremar-me i fer una versió totalment reformulada. I llavors vaig començar a fer formacions i de les formacions vaig veure que no en tenia suficient ni per mi ni per acompanyar. I vaig entrar dins del món de la psicologia, que m'apassiona.

Però tu vas començar estudiant música, no? Tocaves l'harpa?

Jo vaig fer la carrera d'harpa amb la meva professora, que també surt al llibre, perquè crec que és d'aquí més he après la capacitat d'esforç i de resiliència. I vaig fer la carrera d'harpa, vaig saltar a Magisteri Musical. Vaig treballar de mestra molts anys, molts anys, molts anys, i vaig anar fent cursos. Primer eren d'autoconeixement, després han sigut de moltes altres teràpies, fins a acabar fent psicologia i fent-ho de manera molt intensa, amb el màster, amb el doctorat.

Dius que quan eres petita no necessàriament eres una bona estudiant. Era fatal.

Jo era allò que em consideraven un fracàs escolar. Què dius? Sí. Sí, sí, jo he estat un fracàs escolar. El primer curs que vaig repetir va ser 6E DGB i aleshores en aquelles èpoques no estava molt ben vistos els repetidors i vaig canviar d'escola. A canviar d'escola no em va ajudar a millorar, tenia greus problemes a l'hora d'estudi i ara amb el temps he comprovat que el que jo tenia és allò que fa un temps dèiem dislexia i ara ja dèiem trastorn d'aprenentatge, el que passa que en algunes esferes era forta i vaig anar compensant les meves habilitats amb les que no eren tantes habilitats. La meva capacitat sempre va ser més d'explicar, la part artística i de memoritzar, molta capacitat de memoritzar. Bé, i ara publiques aquest

ja se te passarà. Sí. Per què aquesta expressió que ens han dit moltes vegades, ja se'n passarà?

Perquè durant molt de temps la manera en què hem anat transitant els problemes ha sigut amb el pas del temps, no? El temps ho cura tot, el que necessites és temps, no? I jo me'n recordo la meva primera ruptura amorosa que penses que se t'acaba el món, no? Els consells que la gent em deia és, Sílvia, això ja passarà, has d'esperar que passin els dies, has d'anar passant dies, mesos, i arribarà un dia que no sents, no? I en realitat amb el temps he comprovat que no era així, perquè seguia amb molts patrons tòxics, per dir, d'aquelles ruptures. Fins que no ho mires, ho analitzes i veus el que passa, realment no se't passa.

O sigui, d'alguna manera, quan ens diem, escolta, ja se'n passarà, és que no volem burxar més, és que preferim no fer-nos cas, és que estem fent nostres frases que ens han dit amb les millors intencions, però que d'alguna manera ho tapen,

allò? És que moltes vegades ignorem el que passa. Fa dolor, mirar les emocions desagradables fa molt de dolor i remenar-nos. I el ja se't passarà que ens han dit, i en el llibre ho dic, no es tracta de buscar culpables, perquè a mi quan m'ho van dir eren les eines que tenien en aquells moments les persones que m'ho van dir. O sigui, la persona a mi concretament que m'ho va dir m'ho va dir perquè és com ella va poder conduir una situació similar. Aleshores, el consell que em va donar és des d'aquí, des de ja se't passarà. Però això no vol dir que funcioni, no? I amb el temps hem pogut veure que no, que necessitem aturar-nos. I no necessitem alimentar-nos del dolor, però sí que hem de veure què és el que passa, què és el que em desperta i com amb això tiro endavant i com no.

Igual que una casa no cau d'un dia per l'altre, la nostra vida no cau de cop. El desgast és lent, silenciós, gairebé imperceptible, fins que arriba un moment en què deixem de poder sostenir-lo. I llavors, encara que faci mal, comença el canvi. Perquè escrius, Sílvia, que l'ensorrament gairebé mai té una única causa, que és una suma. Expectatives no revisades, límits que no vam posar, paraules que callem, decisions que prenem des de la por i d'altres que ni tan sols prenem. El símil de la casa ens ajuda molt a entendre-ho.

M'agrada molt utilitzar-los i qui em coneix i qui m'escolta ho sap. M'agrada molt perquè és una manera que connectem amb algo visual i que les persones ho entenen i la casa per si és per excel·lència la que s'utilitza dins de la teràpia. I dona moltes possibilitats, i realment som com una casa, així ens veiem.

Escrius, a casa meva, igual que a la meva família, les coses només es canviaven quan es trencaven o no es podien aprofitar de cap manera, i encara moltes vegades es guardaven encara que no servissin per res o no funcionessin, seguien allà, no se substituïen, no es llençaven. I això, tot i que de petita jo no ho sabia, no només parlava d'una casa, també parlava d'una forma d'estar al món, perquè al cap i a la fi creixem veient, aprenent i repetint, i el que veiem cada dia, encara que no ens ho expliquin, se'ns queda a dins. Com era aquesta forma d'estar al món?

La forma que tenim d'estar al món, en la meva família i fins i tot als 80, era d'aguantar, no de sostindre, d'aguantar. De no canviar les coses, com diem, encara que algú no funcionava, ens quedàvem perquè estàvem en aquell lloc i ens havia conduït la vida allà. I el mateix que dic que passava amb els mobles, amb les coses, és com passava. Jo estava rodejada de familiars que potser no s'estimaven com s'havien d'estimar, que s'havien distanciat molt, però què havien de fer? Havien arribat fins aquí i ara no ens anem a separar. Ni s'ho replantejaven. Aleshores, les relacions tant d'amistats com de parelles, jo mai posava límits. Jo mai deia això ja no ho vull. Jo m'esperava fins que l'altra persona realment em tirava a mi. Això quan. Sí, quan eres més jove Sí, sí. Sí, al canvi bé, jo el 2004 fins al 2008 vaig topar amb el que és una forta depressió i allà em vaig treballar moltíssim, moltíssim. I toques, les persones que hem tocat algun tipus d'enfermetat toquen fons i d'allà em vaig remuntar. I, bueno, bàsicament al llibre hi ha experiències, hi ha coses de pacients, de clients, no? És un poporri.

Sí, per exemple, el cas de la Marisa, que feia temps que sentia que hi havia alguna cosa amb la seva parella que no acabava de funcionar, però no sabia el què. Necessitava posar-hi paraules i va decidir parlar-ne amb ell mentre feien uns encàrrecs, però ell no es va presentar a la cita. La Marisa va plorar durant hores pensant que sempre estaria sola. Són pensaments que ens paralitzen, creences limitants que hem anat creant al llarg de la nostra vida. Tu em parles d'aquestes creences. Aquest sempre estaré sola, o sigui, em quedaré sempre sola. Sí. Això és una cosa que

acompanya i sobretot quan hi ha una ruptura hi ha persones que tenien moltes expectatives sobre com anava a ser la vida amb aquesta persona i si amb ell o amb ella no ha funcionat, que tot estava tan bé, potser no trobo ningú més i queda la creença de em quedaré sola o no soc suficient o no podré tenir una relació, tot això són creences i les hem de construir. Ja sigui sols, amb biblioterapia, que es pot fer o anant a consulta o parlant.

Tu expliques a la introducció que t'hauria anat bé els llibres, que ara n'hi ha molts, que ajuden a moltes persones,

però en aquella època no hi eren, aquest tipus de llibres. Jo recordo que entrava a moltes llibreries i demanava directament per l'autor i sempre hi havia el comentari, ah, autoajuda, ai. Era com algo molt de despojo, per dir-ho. I no, hi ha molta ajuda bona amb la biblioterapia i hi ha molta persona que es pot reconduir. Ajuda. Avui és curiós perquè

trobes grans científics, psiquiatres, neurocientífics de renom, i els busques a la llibreria i ja estan col·locats a autoajuda. És a dir, que una mica ara. Aquest és un terme que és veritat que al principi s'utilitzava amb tot una mica d'espectiu per part d'algunes. Tu, en cap canvi, no tens cap problema en dir que fas autoajuda?

No, no, ho dic molt orgullosa. Ho dic molt orgullosa. Perquè crec que connecta el poder de la persona, que jo només li deixo una eina i ells ho fan. Jo deixo les patates, els ous, la paella i l'oli i ells se fan una truita de patates excel·lent. I aleshores crec que sí, que el potencial està en la persona.

Aquestes creences de les quals parlàvem a partir del cas de la Marissa, dius que són com els fonaments d'una casa, la base estructural enterrada d'una construcció. Segurament es tracta de la part més crítica, ja que si surt malament o hi ha errors, té conseqüències durant tota l'obra. Qui escoll i treballa els fonaments normalment no és el propietari, sinó els arquitectes, els paletes, els aparelladors. Normalment aquestes creences venen de quan són petits. Sí, de la infància.

I no necessàriament cal que ens les hagin dit, perquè moltes vegades hi ha qui diu, és que a mi això ningú m'ho va dir, a vegades està l'ambient. A vegades podem tenir famílies on els homes han desaparegut, o per posar un exemple, i aleshores van creant certes idees dins del context familiar. I s'arrelen en nosaltres, i s'arrelen de tal manera que fan mal. O sigui. Hi ha qui pensarà, una creença fa tot això? Sí, hi ha gent que ve a consulta per una creença que té, de no soc suficient, soc tonto, tu i molta gent, no aconseguiré mai una bona feina, un bon treball.

I no l'hi han dit mai, potser que és tonta, ni molt menys, tot i que podria haver sigut amb l'estil d'educació que hi havia en una altra època, podria ser que algú l'hagués dit, però ara no, probablement, però potser aquella persona ho ha interioritzat i s'ho creu.

I també, com dèiem a l'anterior programa, les creences durant molt de temps ens han servit per arribar on estem. Aleshores, més que dir, ui, això ara no em serveix i tot això ho tiro a la brossa, no, hem de revisar què és el que m'ha servit i fins on he arribat amb això.

Bé, el que està clar és que no són veritats absolutes. No. I, per tant, les podem actualitzar. I revisables, actualitzables, sí. Tot això dius, que clar, no deixa de ser la nostra veu interior, que dius que funciona igual que els cruiximents que sentim de nit en una casa. Apareix amb més força de nit i respon a estructures passades, a creences molt antigues. Com en la casa el soroll intern apareix quan hi ha silenci, quan ens aturem, quan ens permetem imaginar un canvi. Tu de petita vivies amb els teus pares a la Meridiana de Barcelona i senties uns sorolls que et feien por, que et relacionaves amb alguna cosa sobrenatural. Jo sí.

Tenia moltíssima por. Vivia a l'Avinguda Meridiana, vivia amb la meva mare i el meu germà, i sí, feien sorolls, perquè la gent de Barcelona deu conèixer aquells edificis, són els edificis de l'Hipercor, i eren uns blocs enormes, molt grans, eren blocs de moltes escales i de molts pisos, i sí, a la nit feien sorolls. I aleshores, clar, vaig trobar interessant connectar aquesta idea dels sorolls perquè a la nit, quan ens anem a dormir, és quan se'ns activen tots els pensaments i totes les preocupacions del dia.

Esclar, tu dius que efectivament el problema és que ho confonem amb senyals de perill. Tot i que no sempre som conscients que hi és, tot reconèixer-ho és clau per al nostre benestar.

Clar, hi ha algú que està fent soroll i aleshores les persones t'endim a preocupar-nos i a voler-ho descartar o imaginar possibles escenaris dolents, no? I aleshores, bueno, aquesta veu interior, aquests pensaments, els hem d'agafar, els hem de destriar, hem de veure qui ens està dient on està la meva preocupació i amb això que tinc, què és el que puc començar a accionar per millorar.

L'obra bruta en una casa, dius, comença quan estiren parets a terra o s'aixeca el terra, hi ha pols, fa soroll, amb les persones passa el mateix, arrenquem creences, trenquem relacions tòxiques, aprenem a dir el que necessitem, què no ens agrada, i dius que és una de les fases més caòtiques.

Molt. Perquè la gent del voltant la comenta molt perquè no tenim a vegades la capacitat de veure que aquella persona està en un procés i que necessita això i jutgem i opinem però l'obra bruta d'una persona per mi és quan toca fons i comença a veure cap aquí no vaig bé, cap aquí no com em reformulo i què és el que em serveix i què és el que no em serveix.

Fins a quin punt cal ser valents per engegar aquesta obra bruta, per començar aquesta obra bruta en un mateix, en una mateixa, o de vegades senzillament és desesperació i no ens queda un altre remei?

Hi ha qui la manté perquè té fills i vol tirar endavant. Hi ha per qui té por a morir. Hi ha qui la societat, la família l'emputxa i hi ha d'altres que és perquè volen modificar i no volen seguir sentint el dolor que senten. Perquè hi ha molt dolor a la societat. O sigui, actualment hi ha dolor. Tu em veus cada dia de dolor? Sí, i em veig cada vegada més en els adolescents. Veig molt de dolor. Recordo que en el programa

que tal qual fèiem referència de l'ofici de viure del setembre, saps el que hauries de fer però no ho fas, ens deies que veus força apatia entre els adolescents.

Veig molta apatia i molts adolescents que estan una mica perduts en com reconduir la seva vida, pensen que no val la pena fer moltes coses perquè s'orienten al resultat final de moltes persones. Llavors jo els explico de la mateixa manera, utilitzo altres exemples i els dic que no podem comparar el capítol 1 d'una persona amb el capítol 20 d'una altra persona. Llavors jo estic en un moment vital i és fruit de tot el meu camí fins a arribar aquí.

Llavors no el podem comparar. Tu tens molta responsabilitat per la feina que tens, no només, sinó que aquests adolescents, tots els entorns que tenen, efectivament, també hi ha una responsabilitat compartida, però m'imagino que no ha de ser fàcil per tu ajudar aquella persona a recuperar la il·lusió, o a recuperar o a tenir-la.

És difícil, m'agrada molt quan treballo amb els adolescents també integrar molt la família, perquè per mi la família és molt important, no puc treballar amb una persona de manera individual sense veure tot el que té al voltant i la família treballar molt, què és el que passa a casa, com ho fem, com em puc comunicar millor amb els que tinc a casa, què necessito, què demano, què no demano, què callo, què no, i llavors mica en mica anem traçant camins.

Quan vivim en automàtic, escriu la Sílvia Severino, és fàcil desorientar-nos, prendre'ns o avançar sense saber cap on anem. Per això necessitem espais que actuin com un far, moments de pausa que ens permetin reconectar, recuperar la direcció correcta i tornar a sentir que estem presents en la nostra vida. Quins són aquests fars?

Els farts per mi seria allò que ens dona plaer, desig, com hem dit abans, en altres ocasions, i sobretot el pilot automàtic no ens donem compte però som com uns hamsters, i de cop i volta diem és que vaig molt accelerat i no gaudeixo de res, doncs estem en aquest pilot automàtic. Llavors, hem de posar atenció de voler parar, hem de posar atenció de què és el que vull, cap on vaig, què em fa gaudir i què no, i prendre el moment d'això ho vull fer, necessito fer aquestes accions, aquests desitjos i parar-nos.

En Mario va arribar a la meva consulta, escriu la Sílvia, amb un estrès crònic de jornades inacabables, intentant connectar sense èxit amb la seva família i la seva parella. Va venir gairebé sense voler, empès per uns conflictes que li frenaven el cor. Tenia els sentits apagats i s'havia convertit en un home repetani, arrossegat pel seu diàleg interior tan negatiu com catastrofista. Ell pensava que era un fet recent, però en realitat no. Dius que portava més de 30 anys en una mort sobtada a càmera lenta, sense adonar-se que s'estava apagant lentament.

Ens abandonem. Moltes vegades ens abandonem, no? I hi ha una tendència a mirar-nos poc i, bueno, treball, treball, treball, que sí que hem de treballar, no? Hem de tirar les coses endavant. Però ens anem deixant, anem abandonant espais i entrem en certs punts conflictius, no? I aquest cas n'és un, és una mostra, no?

Dius que normalment considerem que estar motivats és suficient per passar l'acció, però la realitat és que la motivació per si sola, escrius, no sosté res si darrere no hi ha estratègies concretes que l'acompanyin. I si ens diem a nosaltres mateixos haig de, ens desmotivem. Els haig de són el primer truc de la desmotivació. Ens ho pots explicar?

Sí. Perquè ens posem com, he de fer això, no? Volem aconseguir aquesta meta, però no mirem el procés, no mirem com arribar. I al marcar-nos punts finals, tan lluny a vegades, tan difícil, tants grans, i no veure el procés del camí, i no veure com ho desfragmentem, com arribo aquí, no? I no és només haig d'acabar la carrera, sinó mirar què és el que vull fer, on vull arribar, què em portarà, gaudir de tot això. Aleshores, la motivació en si ha de tenir un focus. És que no ens revisem. Crec que hem arribat a un conflicte que veiem moltes coses externes i volem tot això, volem copsar-nos de tot això, però no ens estem analitzant què és el que nosaltres volem aconseguir, com ho volem fer i què ens aportarà, perquè estem plens d'expectatives. És a dir, vull arribar aquí, però realment per què vull arribar a fer això? O vull això, i això què espero que em provoqui? Perquè després arribem aquí i ens fostrem perquè la sensació que arribem allà no és la que havíem programat.

Hi ha moltes persones que dius, es queden quietes no perquè vulguin, sinó perquè senten que no tenen permís intern per fer alguna cosa diferent. Ens pots parlar d'aquest permís intern, d'aquestes.

El permís torna a anar connectat molt amb situacions de la infància, amb situacions de com hem viscut. Aquí, per exemple, un exemple molt clar és quan algú es vol separar, sent que no té el dret a separar-se perquè hi ha un judici, perquè què en pensaran, perquè com ho plantejo i què faré jo, i aleshores el judici aquest, el pepito grillo que n'hi dic, aquí actua com a algo molt limitador. I en el llibre el que faig constantment és anar abocant certs termes que ens ajuden a analitzar això a mi m'està passant, això no, i si m'està passant com ho milloro, com tiro endavant, com puc anar cap a un camí més estructurat meu i més saludable per mi.

Utilitzes el concepte d'escombraries emocionals per referir-te a tots aquells pensaments que ja no ens encaixen, relacions que ens desgasten, versions de nosaltres que ja no ens representen. I dius que seria l'equivalent als enderrocs de les cases quan les tirem a terra, pols, restes que ja no serveixen, que apareixen quan la casa comença a prendre forma. I què podem fer d'aquestes escombraries emocionals? Llançar-les? Canviar-les per unes altres? Si no ens serveix,

ningú s'imagina que construiria una casa i deixaria una habitació totalment ocupada. Ho traiem, no? I això hem de fer el mateix. I a vegades pensem que anar al psicòleg és anar a seure'ns o llegir-nos un llibre és. Em llegeixo un llibre d'autoajuda, però també hi ha una voluntat de voler canviar i de voler fer accions.

Arriba el moment de decidir, dius que consisteix a evitar, és com entrar en una casa buida i començar a donar-li forma, decidir on va el dormitori, on va el despatx, on va el menjador. No perquè hi hagi una única forma correcta, sinó perquè en algun moment cal escollir-ne una i començar a viure-la. No hi ha eleccions perfectes, dius, però sí que és important no triar des de la por.

Perquè hem escollit molt des de la por. I també des de la por i des de la por equivocar-nos. Aleshores jo recomano molt començar. Ens comencem a moure cap on sigui, però comencem. I no passa res si decideixo posar aquí una habitació i després vull posar el menjador. Ho puc modificar. És la capacitat aquesta d'anar-nos reconstruint, d'anar-nos recalculant com si fóssim un tom-tom. I d'aprendre el que em funciona i el que no em funciona. Perquè no ens hem d'oblidar que l'autoconeixement és això, és començar a mirar-nos cap a dintre i saber què és el que em passa a mi per dins i com arribo als millors estats, perquè el que busquem són estats saludables, estats mentals de vida saludables.

En Nacho, un altre cas pràctic, dubtava sempre, li costava prendre decisions, la por equivocar-se el paralitzava, tenia por a fallar, a no triar la dona correcta, i aquest dubte sostingut en el temps li feia perdre oportunitats. Ell pensava que no decidia, però en realitat sí que ho feia, decidia no escollir. I això també és triar, només que és triar des de la por. El cas d'en Nacho, clar, ell mateix al principi no se n'adonava.

I passa molt també a consultar, no? Que la gent vol triar la solució perfecta, la que ens porti a l'èxit, no? Tant de parella, o sigui, aquí t'ho diu. És que tinc dubtes de si començo aquesta relació d'aquí 30 anys estaré amb aquesta persona. És tan difícil aquesta certesa? O sigui, t'estàs oblidant de tot el camí que et farà arribar que sigui aquesta persona d'aquí 30 anys. O sigui, ho has de treballar. No podem mirar la fotografia de revista de Final Feliz. Aleshores, passa.

Però en el cas d'en Nacho, em sembla recordar que era una feina, que a ell li havien ofert una feina i ell no havia donat el sí. No havia donat i un altre li passa per davant. Que llavors es va quedar sense feina, però que d'alguna manera ja li anava bé, perquè així. No podia decebre, no decebria ningú. Sí, perquè no em fostraré,

no podré pensar que la feina no era suficient per mi o que he fallat, no? Me l'han agafat. Aleshores aquí.

I un altre cas, l'últim que comentem, la Melissa, que anava de mudança en mudança, dius al llibre, de desallotjaments emocionals. La seva vida havia anat de mal en pitjor i cada canvi de casa l'havia dut a un escenari menys controlable, més caòtic, més incert. Ella estava convençuda que la raó era el trencament d'una relació, però la realitat és que es collia des de la correcció i no des del desig. Fins que va ser conscient que cada mudança anava desprenent-se de més coses, sentint-se més lleugera, desarrelant-se, fins que va decidir començar de zero. El silenci va deixar d'estar buit i tot estava bé com estava encara que no fos perfecte. No ens agrada el silenci i ho volem omplir tot. Què vol dir escollir des de la correcció i no des del desig?

Perquè constantment ens estem autocorregint què és el que s'espera de nosaltres, que ho treballo molt al llarg del llibre, què és el que s'espera, quines són les creences, on vull arribar, i ens preguntem molt poc què vull, on vull arribar, i jo què vull. No tant el que em demanen els altres, o la parella, o la família, o la societat, o la feina, i jo on vull estar, què vull fer. A vegades sembla que fer això sigui ser egoistes, i no, és que és la nostra vida. Hem de decidir nosaltres i hem de saber per què decidim això i si no ho sabem, doncs ens parem i en pensem i llegim i busquem, però no ens podem quedar apàtics davant de les decisions de la vida.

Cal anar amb compte que viure, per acabar, Sílvia, dius, no es converteixi en una obra infinita. Quan sempre trobem coses per corregir, per sanar, per revisar, per millorar, coses que hem d'entendre abans de poder descansar, la vida es converteix en una casa en reforma, plena de por, soroll, trastos pel mig, una sensació constant d'encara no. Encara no puc descansar encara no puc relaxar-me encara no puc gaudir encara no puc viure del tot dins meu i així el camí personal deixa de ser camí es converteix en exigència la consciència deixa de ser llibertat i es torna vigilància. L'evolució deixa de ser una possibilitat i es comença a funcionar com a un mandat. Tu has conegut gent ja que té una edat i que continua vivint així?

Sí, i em passa molt que primer comencen a buscar, per exemple, parells, i després, i ara els fills, i ara aquí, i això és un constant de recerca, d'anar buscant teràpies, psicòlegs, i arriba un moment que, ei, aturat. Comencem a gaudir i m'arriben pacients així pacients que estan constantment i quan els dius bueno, perquè normalment hi ha moltes maneres de treballar però jo plantejo uns objectius sempre a principi de sessió on volem arribar, fins on, perquè el dia que arribem aquí et diré adeu i aleshores molta gent és, no, però és que ara he descobert. Madura tot això i camina tu sol i hi ha unes certes persones que estan constantment volent revisar millorant i quan no és jo és la meva filla i és el meu fill i és el meu home i aleshores no estan habitats per dintre.

La vida com una casa en obres infinites, que no s'acaben mai. Un dia o altre hem d'acabar les obres. I gaudir a dins. Gràcies, Sílvia Severino, per aquest llibre. Ja se te passarà, que surt a la vent de la setmana que ve, pels teus perfils, a les xarxes socials de totes les xarxes socials, amb milions de seguidors. L'altre dia ens parlaves també d'aquesta cara B, que és la sombra de Sílvia, on surt allà tot fosc, tot és negre. Tot és negre. Terrorífica. Però, o sigui, que és la teva ombra, és l'ombra del perfil,

per entendre'ns, no? Sí, exacte. Vaig voler jugar una mica. I jugar una mica tant amb mi com amb els seguidors, no? Perquè hi havia qui deia que si s'hoquia, que si O sigui, et deien que eres intel·ligència artificial? Sí, pensaven que era. Sí, que estava fet, però que no, que se moven les arruguetes.

Doncs jo et dono fe que no ets fruita de la intel·ligència

artificial que soc jo i que es veu que és una cosa molt amateur que

fa una senyora i tal com ens has dit al programa vas començar tocant l'harpa no treies bones notes no eres bon estudiant l'intel·ligència artificial no podrà dir mai no vaig ser bon estudiant amb

el temps he sigut bon estudiant però perquè jo mateixa he sabut compensar-m'ho Silvia Severino, un plaer, moltes gràcies moltes gràcies.

Gràcies també en nom de la Rosa Pujol Alguió, de la Rosa Silloe, la realització tècnica i d'en David Bueno a la producció. Una abraçada.