L'art d'envellir bé

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

Avui a l'ofici de viure, l'art d'envellir bé. Va escriure Josep Pla a notes per a Sílvia, una de les coses més difícils de comprendre, per això que s'anomena parentescament la intel·ligència humana, és el fet incuestionable de la fatiga del cos, em va dir ell. És a dir, l'entrada en la bellesa, fins i tot quan la persona no està aclaparada per cap malaltia. Ja ho digueren els moralistes, va escriure Josep Pla, és molt difícil de ser vell, fer el paper de vell és una cosa diferent, terriblement grotesca. Tots envellim, o el cos envelleix, des que naixem fins que ens fem grans, però sovint no en som conscients fins que arribem a una determinada edat en què els fills s'han fet grans, en què estem a un pas de la jubilació, etc. Antigament, la bellesa equivalia a experiència, saviesa, es respectava la figura de l'ancià, i de fet, en moltes tribus el consell dels ancians o dels savis era qui dirigia tot el grup. I els joves aprenien d'ells, rebien la saviesa dels que havien precedit i la passaven, a la seva vegada, als seus descendants. Avui la bellesa, en bé baixa, és una altra cosa. Diu Josefina Llargués, que ens acompanya avui al programa, que no és una sala d'espera, sinó una etapa amb valor propi en què, quan és el moment i si ho volem, podem seguir aportant la nostra contribució a la societat. La seva proposta és centrar-nos en quin és el nostre propòsit vital per a aquesta etapa, així com en el nostre benestar i el de les persones que ens acompanyen en el camí. En una societat on l'edatisme va guanyant terreny i ens esforcem a amagar canes i arrugues, envellir no és fàcil. Avui a l'Ofici de Viure ens preguntem com podem acceptar el pas dels anys i aprofitar cada moment en aquesta etapa de la vida.

Marie von Ebner Eschenbach. A la joventut, aprenem. A la bellesa, entenem.

Jordi Carol, arquitecte. Per mi, envellir en plenitud

és continuar vivint, sent feliç. És a dir, quan et fas gran, el cos, com un cotxe, un autobús o un ascensor, es deteriora i llavors aquests deterioros són tan absolutament diversos, són infinits. És a dir, tu compares una persona de 86 anys amb altres 10 persones de 86 anys i els 10 casos són absolutament diferents uns dels altres. La gent parla de la gent gran en general i això és el primer error, perquè hi ha persones que desgraciadament i per causes de l'atzar de la naturalesa, etcètera, etcètera, etcètera, qui més val no entrar-hi, no viuen una bellesa en plenitud perquè estan molt malalts. Els que tenim la sort de no tenir cap malaltia greu i simplement tenir un parell de mils de petits deterioros, Podem ser feliços, però has d'ajudar, has de donar idees, perquè normalment aquesta segona vida, que normalment pot durar avui, més endavant serà més, però avui pot durar 35 anys, tu has de saber fer coses perquè la societat et jubila. I jo ho entenc, és a dir, els fills dels meus grans clients, que ara tenen l'edat dels meus fills, també els agrada fer projectes i parlar amb arquitectes de la seva edat, és lògic. No.

Avui a l'Ofici de Viure, l'art d'envellir bé amb Josefina Llargués. Josefina, benvinguda. Gràcies per ser amb nosaltres. Hola, què tal? Psicopedagoga, escriptora, divulgadora especialitzada en salut, benestar, alimentació, desenvolupament personal i ha escrit una dotzena de llibres de moltes temàtiques. I ara, El arte de envejecer con sentido, suma vida a tus años, que va néixer a partir d'una conversa que vas sentir en un banc, oi?

Sí, a vegades els temes surten assentats a la taula de l'ordinador, però en aquest cas estava passejant al nostre gosset, que es diu Nolan, com el director de cinema, perquè als meus fills els encanta el Nolan. Caram. Sí. I bueno, anava passejant i em vaig assentar a un banc perquè estava esperant una trucada, no? I vaig contestar la trucada i em vaig quedar un moment allà, perquè s'estava molt tranquil. I al meu costat, en un altre banc, hi havia dues persones. Que estaven comentant, bueno, semblaven molt bones amigues, no? I de cop i volta, una es va posar molt nerviosa i li va dir a l'altra que ja no tenia edat d'anar pel món sola amb 70 anys, que ja havia fet el que havia de fer en aquesta vida. I que es havia de quedar a casa cuidant dels seus nets. Sí, era perquè volia viatjar. Sembla ser que ella volia viatjar. Aleshores jo vaig sentir tot això i vaig pensar, bueno, me'n vaig. I de camí cap a casa vaig estar rumiant, no? I a partir d'aquí va néixer com la llavor, perquè en principi no m'havia plantejat escriure aquest llibre. Va néixer com la llavor i, bueno, em vaig anar animant i al final ha quedat un llibre bastant gruixut, no?, per cert.

L'envelliment, dius, Josefina, que no s'inicia d'un dia per l'altre ni amb la jubilació i que necessitem començar a cuidar-nos molt abans d'invertir en un pla de pensions de salut. I bé, tu aquí parles de cuidar-nos físicament, també mentalment, hàbits, etcètera, des de moltes perspectives.

Sí, exactament, perquè jo crec que el benestar conscient, que seria la part central del llibre, el capítol central, comporta moltes coses. Entre elles, jo crec que les indispensables és l'alimentació, menjar menjar de veritat, que trobem ara molt menjar que ens atipa però que no és de veritat, i moltes vegades recorrim aquest tipus d'alimentació amb molta facilitat. Després dormir quan toca, no moltes hores, sinó les que toquen i quan toca, i moure'ns físicament. Jo crec que aquestes serien les essencials. Després hi ha altres coses que ja comento, com no permetre que les creences limitants entrin a la nostra vida, hi ha tota una sèrie de coses, no?

Ara mateix estem enregistrant aquest programa des del tercer pis de Catalunya Ràdio, que ha pujat a peu les escales. La Josefina, com sol fer a casa també, fins i tot a vegades ha carregat amb la compra no sé quants pisos.

Sí, jo visc en quart pis i sempre pujo i baixo peu, i quan vaig al despatx també, i a vegades quan arribo al vestíbul em trobo l'ascensor allà, que m'està dient, agafa'm, agafa'm, però soc molt disciplinada, això és veritat, i jo pujo peu igualment, perquè penso, si és un moment, i ho faig, i després estic contenta, estic orgullosa de mi mateixa d'haver-ho fet, perquè això fa que siguis més independent. Com més et mous, al complir anys, més independència tens. Si et quedes al sofà o estàs molt apalancat, per dir-ho d'alguna manera, tens una vida molt sedentària, doncs la cosa no.

Són claus, aquests gestos, hàbits d'incomoditat, volguda, oi?

Exacte, incomoditat, volguda, que en el llibre també parlo de l'hormesis, que és aquest tipus de. D'incomoditat que una miqueta et fa molt bé. Si tu et passessis, per exemple, en el cas de les escales, si jo m'estigués pujant i baixant, jo què sé, 400 vegades al dia, tindria un problema, no? Però aquesta petita incomoditat et fa més fort, et fa més resilient, cuida el teu cos, la teva ment, i pot ser moltes coses, no?, que et generi una petita incomoditat.

Ernest Hemingway. Tenia por de fer-me vell fins que vaig comprendre que guanyava sa viesa dia a dia.

Escriu la Josefina, a Occident, la fortuna de complir anys se sol viure més com un càstig que com un regal. La creença generalitzada que a partir de certa edat s'inicia una inevitable pèrdua de capacitats ens fa pensar que res o poc podem fer-hi, que només ens queda afrontar estoicament una etapa del declivi progressiu, durant el qual les xacres, les malalties cròniques o el deteriorament cognitiu la pèrdua de mobilitat o la formació a la plena de pastilles ens acompanyarà fins a la fi. I d'alguna manera, Josefina, tu et rebel·les contra això.

Jo em rebel·lo totalment perquè crec que hi ha tants tipus d'envelliment com persones, que això també ho comento al llibre, i no podem catalogar tothom per l'edat cronològica. Una cosa és l'edat cronològica, l'altra és la biològica, la psicològica, és a dir, tots reaccionem diferent davant de qualsevol etapa de la vida i l'envelliment és una d'aquestes etapes que hi ha molta diversitat. I cal, doncs, ens hem de fer vells, perquè això penso que és un privilegi, vol dir que hem viscut, però l'altra cosa és revelar-se, tenir mentalitat de vell i actuar com si ja fossis vell. Jo crec que ens hem de cuidar per tenir independència i per formar part del món i de la vida, tinguem els anys que tinguem.

El llibre fa un repàs de persones famoses i anònimes que salven l'edat i adversitats per fer realitat els seus somnis després dels 50. Un dels casos que cites és el d'Edgar Moren, una de les figures més influents del pensament contemporani, mort als 104 anys, que entenia la vida com conservar la curiositat de la infància. Les aspiracions de l'adolescència, les responsabilitats de l'adult i com a ansiar intento, deia ell, nutrir-me de l'experiència de les etats que he atresurat. Un gran exemple. Un gran exemple.

Crec que aquest pensament ho diu tot, no? No caldria escriure un llibre amb això i en veig que he tingut prou. És l'art de saber expressar-te en poques paraules. Aleshores, jo crec que ha de ser així. O sigui, cada etapa té lo seu i lo maco no és viure del passat, sinó anar acumulant l'experiència, la saviesa, tot això, perquè després tot això, amb aquest còctel, tu puguis fer lo que ell deia, acumular tot aquest coneixement per viure l'ancianitat o la bellesa com cal i en plenitud.

Ho dèiem a l'iniciar el programa, no és el mateix fer el paper de vell que ser vell. I dius que si et resignes a ser gran, ets gran. No estic parlant, escrius, de rugues o petits mals, sinó de la teva mentalitat. Desterra la mentalitat fixa, escrius, i la creença que amb el pas dels anys i l'arribada de la jubilació la vida és avorrida i no et queda res per aprendre o oferir al món. Adopta, en canvi, la mentalitat de creixement, perquè en aquesta etapa, escrius, Josefina, es desplega davant teu un mar d'opcions i un univers infinit de possibilitats que mantindran viva la il·lusió d'estrenar cada matí un nou dia. O sigui, d'alguna manera ho dius com si la bellesa fos un inici i no un final.

Jo crec que la bellesa és un inici i no es tracta de romantitzar la bellesa, perquè evidentment a mesura que et fas vell tens pèrdues, tens pèrdues de gent que estimes, tens pèrdues a nivell físic, de salut, o sigui, et passen moltes coses, no? I no és tan fàcil, si la vida t'ha donat molts motius per plorar, segurament encara és menys ideal, no? Però jo soc molt positiva i penso que hem d'encarar les coses que vivim amb positivitat i aleshores intentar estar el millor possible. Per tant, el fet d'envellir. Per mi no és un càstig, és un privilegi, i hem de desterrar aquestes creences que són limitants, de dir, jo ja no ho puc fer, ja no tinc edat per això, a la meva edat una cosa o altra m'ha de fer mal, que és normal que et faci, però no cal que t'hi recreïs i et facis la víctima, avui em fa mal això, avui em fa mal el otro, ja sabem que et faran mal coses, però si no és una cosa important, doncs no se li dona importància i normalment passa, no? Per tant, hem de trobar tot el bo d'aquesta etapa i aprofitar-la, doncs, ja que tenim més llibertat, perquè els fills no acostumen a estar allà fora de casa, aquí n'ha tingut, no tenim tanta por del que pensaran de nosaltres ni del que diran. O sigui, això ens dona peu a tenir una vida més plena, no? I el que es tracta és trobar-li aquest sentit a la vida, perquè això és una de les coses més difícils que hi ha, crec jo, a vegades. Perquè podem menjar bé, dormir bé, fer moltes coses bé, però si a la nostra vida no tenim aquesta il·lusió de quan ens llevem, que poden ser coses molt senzilles. Potser és algú que té un hort urbà, o té un hort a casa seva perquè viu fora, o perquè va a buscar els nets, o perquè comença un nou projecte en una empresa. Poden ser tot tipus de coses, no? Aleshores, jo crec que això és bàsic.

A les societats modernes escrius la vida de la majoria de la població es divideix en dos grans etapes, la productiva i d'un dia per l'altre la jubilació. Però paradoxalment no existeix cap tipus de preparació per aquesta segona etapa del cicle vital i per això el declivi psicològic prové, en la teva opinió, de la pèrdua d'identitat en confondre qui som amb la nostra professió.

Sí, jo crec que hem estat educats per, primer, formar-nos bé, després treballar, i no ens eduquen per quan s'acaba aquesta etapa, que és molt important a la vida d'una persona, perquè són molts anys. Aleshores, si tu has disfrutat molt amb la teva feina, ho pots fer durant més temps. Però de vegades, si treballes per compte aliena, doncs el més habitual és que t'hagis de jubilar tant si et ve de gust com si no. I clar, si tu no t'has preparat tu o no t'ha preparat la societat, doncs aquesta etapa pot ser molt buida. Allò de dir, bueno, i ara què faig jo? M'han jubilat. Per tant, jo crec que ens hem de preparar abans que arribi aquest moment. Per trobar les coses que realment ens omplen i perquè no ens agafi desprevinguts.

Saber envellir és la més gran de les savieses i un dels capítols més difícils del gran art de viure.

La gent pensarà que no gires rodó. L'Eva va preferir no discutir, es va limitar a somriure i va comprar el vestit i les sabates perquè el volia lluir el dia del casament. O sigui, tu ets suposo partidària del que va fer l'Eva, eh?

Jo soc totalment partidària, vull dir, cadascú té els seus gustos i no perquè tinguis una edat els has de canviar. Per exemple, jo sempre he anat amb taxans i samarretes i ara que vaig fer 70 anys al juny, doncs continuaran igual qui li agradi vestir amb colors i amb flors té tot el dret de fer-ho o posar-se el cabell del color que li doni la gana no veig per què l'adaptar de l'imitar em sembla totalment injust.

Sí, m'imagino que casos com aquest de l'Evan has vist molts. Sí, n'he vist uns quants,

perquè, clar, a les persones que et consulten molta gent li fa por fer-se vells, bé, no a tots ens fa por fer-nos vells, més que res no per l'edat en si, sinó perquè ets més conscient de la finitud de la vida. Perquè tens por de ser depenent, o sigui, hi ha una sèrie de coses que evidentment no vol dir que no les pensis. Però sí que jo a tothom l'animo a que faci tot el que vulgui fer i pugui fer. Evidentment, s'ha de ser realista amb els teus ideals, però tinguis l'edat que tinguis, tu has de tirar endavant i fer allò que realment tinguis ganes de fer, perquè de vida aquí només en tenim una, per tant. Si no l'aprofitem, doncs no sabem com serà després.

O si no sabem com serà després, vols dir que potser sí que hi ha una altra vida? Bueno, per què no?

Jo no dic ni que sí ni que no. És un tema molt delicat, però jo penso que sí, que hi ha alguna altra cosa.

Hi ha un capítol que es titula Que nadie pise el freno de tu vida, ya no tienes edad para esto. I tu dius, si no sabessis quants anys tens, o si la indústria, els governs i la societat en general no et recordessin cada dia que pertany a una determinada franja d'edat i que conseqüentment hauries de tenir determinats mals i actuar i parlar d'una determinada forma, quina seria la teva actitud davant la vida? Com et comportaries? Com vestiries? Com seria la teva existència sense el DNI, sense la xifra que marca el DNI. Jo crec que és molt interessant aquesta proposta.

Sí, crec que és molt important tenir-ho això en ment, perquè, clar, és que tot això ens marca molt, no? Vagis on vagis et pregunten quina edat té vostè aquí, no sé què, i és com anar-te recordant, no sé, ara explicaré una anècdota que és molt tonta, però. Necessitava un paper, vaig anar a la Seguretat Social i la doctora que em va atendre em diu, a veure un moment, aquí hi ha un error, no? Tu fa 20 anys que no t'has fet un anàlisi? Dic, sí. Diu, home, doncs a la teva edat te n'hauries de fer un cada any. I jo dic, però si em trobo bé, per què me l'he de fer? Diu, bueno, perquè és que a la teva edat ja s'ha de cuidar. És veritat, però clar, no sé, jo si em trobo bé, doncs no em faig res. I el dia que em trobi malament ja aniré al metge, si he d'anar, no és que jo em negui amb això, no? Per tant, no hem d'acceptar aquesta creència que la meva carreta d'identitat posa una data i jo m'he de comportar d'acord amb la data que posa allà. Clar, perquè això no deixa de ser. És una mena de presó, també. Sí, sí, sí. És una mena de presó. És com dir que tots els adolescents no fan res, que no tenen opinió. Això no és veritat. Vull dir, hi ha gent per tot, a totes les edats, no? I crec que no ens hem de deixar posar aquesta etiqueta de falses creences.

Però tu, Josefina, com dèiem, que ets licenciada en psicopedagogia, màster en nutrició i salut, has escrit molt sobre salut, sobre alimentació, sobre benestar, i per tant, d'alguna manera, has predicat amb l'exemple, perquè si dius que feia 20 anys que no et feies analítiques, estaves bé, no? Sí. Per tant, sí, allò que deies, ho practicaves? Sí.

Sí, jo sempre soc una persona normal i corrent, però tot el que recomano a altres persones que facin, ho faig jo sempre. O sigui, no recomano mai res que no hagi experimentat en primera persona. I ho recomano perquè a mi fins ara m'ha funcionat. Dic fins ara perquè això no saps mai, no? La vida dona moltes voltes. Per tant, jo hi crec molt, en tot això. I soc 100% coherent amb el que dic, penso i faig en aquest àmbit.

Ja hem dit que puges les escales sempre que pots, fas aquests exercicis d'incomoditat, t'exposes al fred també?

També, m'agrada molt i em costa, no és fàcil, però jo m'agrada el fred i fins i tot a l'hivern faig una capbussada al mar o en una piscina a l'aire lliure. Evidentment no m'estic nedant un quart d'hora com a l'estiu, però sí que entro i és que et dona una sensació increïble després. Sopes aviat i poc? Intento sopar aviat i poc. Si estic a casa, a mi m'agrada molt la sopa d'avena, m'encanta i me la faig quasi cada dia. I normalment menjo això, potser menjo un parell de dàtils o alguna tonteria, però faig un sopar breu. Això sí, molts dies me'n vaig a dormir i estic pensant en el que esmorzaré l'endemà, perquè ja tinc gana, no? Ja tens gana. Ja tinc gana, però. Llavors la temptació

d'anar a obrir la nevera sempre hi és, m'imagino, eh?

Home, jo soc un mortal com tothom, eh? Però no l'obro, la nevera. O sigui, quan m'agafa aquest. Les ganes de menjar alguna cosa. Recordes l'aigua de mar? Sí, sí. Bec un got d'aigua amb un rajolí d'aigua de mar i amb això ja em quedo tranquil·la.

Perquè l'aigua de mar, dius, que té uns minerals que ajuden també, entre altres coses. Té magnesi, entre altres minerals. Sí, té magnesi que relaxa, té calci.

Té tots els minerals i oligoelements pràcticament de la taula periòdica i és un gran aliment. Sé que té detractors, també però l'aigua de mar és un gran aliment. De fet, si li vaig dedicar un llibre sencer.

La farmàcia del mar, algues i aigua de mar. I aquí va ser, quan vas publicar el llibre, va ser quan vas descobrir que hi havia detractors?

Sí. Sí, perquè, bueno, també jo crec que, abans de dir que una cosa no funciona, en primer lloc, t'has de documentar. No perquè jo ho digui, ho digui qualsevol altra persona, ho has de posar en pràctica, t'has de documentar i si tu entres a portar els científics està ple d'estudis sobre l'aigua de mar. Després tu pots decidir prendre'n o no, això ja és una altra història, però que està documentat és veritat i funciona. Però s'ha de fer amb seny, evidentment. No t'has de beure un litro d'aigua de mar. Exactament. Exactament. Per tant, és un bon aliment sempre i quan, repeteixo, ho facis amb seny i amb poca quantitat. Jo, quan em llevo al matí, el primer que faig és prendre'm un got d'aigua tèbia amb un rajolí d'aigua de mar. I ja està. Això et regula el funcionament intestinal. No necessites prendre relaxants ni res d'això, a part de l'alimentació que facis, clar.

Bé, com dèiem, tens un recorregut llarg, perquè també has publicat un llibre sobre gelats, sorbets, granissats, begudes i glaçons, un altre sobre cosmètica ecològica, sostenible, feta a casa. Dius que aquí, que la indústria cosmètica, vaja, troba amb la gent gran un filó, perquè la indústria cosmètica, dius, s'enfoca en campanyes per disfressar el procés d'acceptació que tot canvi en la vida comporta. Ens volen vendre, escrius, el mite de l'eterna joventut, però a aquestes alçades som conscients que cap cosmètic pot esborrar el pas del temps. I aferrar-nos a l'anhel de l'eterna joventut és negar la pròpia essència de la vida, privant-nos del canvi, l'evolució i el creixement personal que cada etapa ens brinda. Ja n'hi ha prou, dius, amb un to una mica com indignada, que ens enganyin i que ens deixem enganyar.

Sí, és que és veritat, ens enganyen i a vegades ens deixem enganyar i cap crema per cara que sigui ens donarà la pell dels 20 anys si no els tenim. Vull dir, és que és de sentit comú, no? I a més una cosa amb la que jo em fixo és que normalment els directius d'aquestes grans multinacionals tots estan arrogats. I tenen michelins, i tenen de tot, i jo penso, bueno, i per què aquesta persona no fa tot el que em vol vendre a mi, i està guapíssima, guapíssima, no? Aleshores, jo no gasto en cosmètics, i soc com soc, i estic molt contenta, i mira, sempre dic a qui no li agradi que no miri. Aquesta és l'avantatge de fer anys, no? Que quan ets més jove estàs més preocupat amb el que pensaran els altres. Potser hi ha un moment que dius, bueno, mira. Doncs això, a qui no li agradi que no miri.

Tens la mirada espiritual també en la línia d'aquest programa. Dius que ens recorda aquesta mirada espiritual que la bellesa no és una etapa buida, sinó una oportunitat preciosa per posar la mirada interior als petits miracles quotidians i assegurar la vida en tot el seu esplendor.

És que és veritat, perquè et canvia molt la perspectiva del temps i a més a més parlo del wabi-sabi, aquesta paraula tan maca japonesa que és acceptar les imperfeccions i el pas del temps. Acceptar d'una manera natural, vull dir, amb serenitat, amb pau interior, perquè és això, és el pas del temps, i no ho podem evitar, ni volem, potser. Jo no voldria tornar als meus 20 anys, tot i que van ser molt bonics, perquè jo ara tinc tota una sèrie de coses que en aquell moment no tenia, i per mi són molt importants. Aleshores, jo crec que cada etapa s'ha de viure plenament i donant les gràcies de poder estar aquí, perquè no tothom ho pot fer.

Escriu Josefina Llargués, és preocupant observar com gran part de les persones grans en l'anomenada societat del benestar acaben en una residència en el moment que necessiten una mica més d'atenció i la família decideix que són una càrrega de la qual no es poden responsabilitzar. I poses l'exemple d'en Julio, que va quedar vidu als 83 anys. Gaudia de bona salut, podia fer una vida totalment independent amb les seves rutines diàries, vivia sol, però no se sentia sol. Trobava a faltar la seva dona, però la seva vida actual omplia totes les seves necessitats. Fins que un dia la seva filla va decidir que era millor que anés a una residència on tindria totes les comoditats, perquè ella no podia cuidar-lo.

Sí, aquest cas és molt trist perquè. Un dia em va trucar la seva filla i em va dir que ja no vindria més, que estava en una residència perquè era el millor per ell. I la veritat és que vaig plorar i tot perquè em va fer tanta pena perquè aquell home, clar que estava trist perquè no hi havia la seva dona, però tenia una vida molt plena, feia moltes coses. I ell era feliç. Aleshores no veig per què hem de decidir per la gent gran. Si la persona està bé. Mentalment parlant vull dir que tingui xacres i tingui coses això no passa res pot viure sola perfectament és que estar a casa teva no perquè tinguis luxes és que és casa teva i no és el mateix estar en una residència encara que sigui un lloc meravellós o sigui tu vols estar a casa teva aleshores crec que l'opinió dels grans s'ha de tenir en compte i no podem decidir pels altres cada persona té dret a viure com cregui.

Bé, estem acabant aquesta conversa sobre l'art d'envellir amb sentit, que de fet és el títol del teu llibre, en castellà, de moment ha sortit. De moment, sí. I acabes com parlant del teu dia a dia, de com de vegades qualsevol petita circumstància t'ajuda, com per exemple un veí, a cultivar la tolerància. Ens ho pots explicar?

Sí. Jo, quan era més jove, era bastant rebelde, encara em dura això, però ara m'he tornat molt més tolerant amb les coses i tal. I aquest veí era molt antipàtic. Saps aquelles persones que les veus cada dia i no et saluden mai? I a mi em caia fatal. Però un bon dia vaig pensar, pobre, poder. És que no li van bé les coses o vés a saber el que li passa, qui sóc jo per jutjar l'actitud d'un altre i el vaig començar a saludar i primer em saludava així com morrut com dir ho faig perquè no em queda més remei però de mica en mica es va anar relaxant i al final i em deia bon dia, què tal afegir alguna paraula més. I això em va fer donar això, de lo important que és ser tolerant amb els altres i amb nosaltres mateixos, perquè jo crec que quan ets més tolerant amb els altres, a mesura que tu fas anys, també ets més tolerant amb tu mateix. Dius, mira, avui potser no tinc ganes de fer això.

Normalment se sol dir a l'inrevés, o sigui, està bé també aquesta A vegades es diu, mira, sigues més tolerant amb tu i després ho seràs de retruc amb els altres. Tu ens estàs proposant girar aquesta.

Sí, perquè potser et serveix per adonar-te que quan ets tolerant la resposta és molt diferent. Aleshores, si tu ho apliques amb tu mateix, doncs tu també te'n beneficies, no? No voler fer coses que potser un dia no tens ganes de fer perquè no et trobes bé, no forçar-te. I a més és una etapa, un cop un s'ha jubilat o està com prejubilat, que no té aquella pressió d'abans, que pots ser molt més tolerant amb tu mateix.

Entre altres coses, tens més temps, relativitzes més situacions, potser amb una mica de sort tens més sentit de l'humor, no necessàriament tothom, perquè hi ha gent que no, que el caràcter potser a vegades és una mica més amarga, a vegades.

Sí, el caràcter a vegades es torna més amarg, però jo no sé, i ara estic dient una cosa sense cap base científica, si és perquè la persona ja no ha sigut mai unes castanyoles, i això es va accentuant, o perquè realment té motius de pes per haver perdut aquesta alegria de viure, no?

Evidentment no es pot generalitzar perquè totes les generalitzacions són injustes estem totalment d'acord tot això, aquesta tolerància amb el veí que era al principi antipàtic forma part de les virtuts estoiques que dius per la vida quotidiana que les hauríem de cultivar més en general.

Sí, són virtuts com l'amabilitat, són coses que a vegades et costa una mica de fer. Vull dir, això que parlava jo de fer coses que et costin una mica no sempre han de ser aplicades al teu físic, per dir-ho d'alguna manera. Practicar l'amabilitat, practicar la tolerància, ser més empàtic amb els altres, A vegades són coses que costen una mica i que també, a mesura que les practiques, et surten més fàcilment. Si tu comences, una persona que no sigui gaire amable i s'esforça per ser amable, allò acabarà formant part de la seva vida, perquè és una cosa que interioritzes. I no és que et tornis fals, és que allò ja forma part de tu, no? És com dutxar-te o rondar-te les dents, per posar un exemple molt quotidiano. I jo crec que això ho hem de practicar. A més, són coses que són de franc, no s'han de pagar.

Josefina Llargués, gràcies per haver vingut a parlar a l'Ofici de Viure de l'Art d'envellir amb Sentit. Un plaer. Moltes gràcies,

ha estat un plaer venir i estic molt agraïda que m'hagis convidat, Gasper.

La Rosa Silló i la realització tècnica, en David Bueno a la producció i la Rosa Pujol al guió. També ha estat un plaer, com sempre, compartir aquest programa. La setmana que ve hi tornem una abraçada.