L'emoció ha de ser guiada per la raó

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

Avui a l'ofici de viure l'emoció ha de ser guiada per la raó. Quan hem de prendre una decisió se'ns diu fes cas al teu cor o segueix la teva intuïció. Però n'hi ha prou per prendre decisions encertades? Què hi té a dir, la raó? Diu l'enginyera i experta en neurociència Núria Martín al llibre La trampa de l'emoció que presentem avui, ens han venut la pel·lícula que sentir més és sinònim d'una vida més feliç, però la neurobiologia ens diu el contrari. Pensar més ens proporciona un millor sentir i ens protegeix d'altres coses. La neurociència actual revela com funcionen la raó i l'emoció al nostre cervell i com una sense l'altra no tenen sentit. Una vida entregada només a l'impuls de la passió ens aboca al caos. En una societat que dona molt de pes a les emocions i a les reaccions immediates, podem perdre capacitat de reflexió i de pensament crític. Núria Martín defensa que les emocions són importants, però que necessiten el contrapés de la raó. El secret, sembla, no és que la raó domini l'emoció, sinó que aprenguin a ballar juntes, que la raó aporti el mapa i l'emoció el motor per caminar.

Plató. La raó ha de governar el cor. Si l'emoció agafa les regnes, el carro de la vida es precipita cap a l'abisme.

Estem parlant d'una dimensió essencial de la salut, que és bàsica per tot, per l'equilibri, per les relacions amb els altres, per l'aprenentatge, per la convivència, per la sensació de donar sentit a un mateix, d'autoconeixement, d'empatia, d'autoestima. És capdalt, no? La part emocional està present en tot. Les emocions hi són, en tothom i en tot. Poden ser que les veiem o poden ser que no. Se'ns veuen, encara que no les veiem. I està clar que o ens influeixen a cegues o ens influeixen d'una manera visible, però hi són sempre. Llavors, al veure que és una cosa tan important i tan capdalt i que l'estem simplificant i restringint i malentenent i que és una llàstima que haguem passat de l'auge que hi va haver al descobrir a través de la neurociència lo important que eren, ara aquest caos. Promogut potser per tanta informació, a vegades tan simple, que acaba sent desinformació. I llavors és com, ostres, quina llàstima, tanta entrega, tanta dedicació a una cosa tan vital, tan essencial per al benestar personal i social, per la salut, en definitiva, i que, en canvi, per no estar-les usant bé, per fer-ne un mal ús i un abús, doncs tornem a la casella de sortida, que pot ser almenys tenir-les, reprimir-les, o que fins i tot, sent una qüestió que la volem per la salut, acabi no ajudant en aquesta salut i acabi fent mal el que voldríem que fes bé.

Avui a l'Ofici de Viure, Núria Martín Molló presentant La trampa de l'emoció que ha publicat Destino. Núria, benvinguda. Gràcies per ser amb nosaltres. Gràcies, Gaspar. Hola. Disculpa que et faci la primera pregunta que et fan sempre, dius. És que a més tu comences el teu llibre així. Què hace una ingeniera superior de telecomunicaciones hablando de neurociencia? Així ho escrius. Sí, tal qual,

i com sempre explico i com acostuma a passar, és degut a circumstàncies personals. El meu pare va patir una malaltia neurodegenerativa que al final va acabar amb ell, pràcticament al cap de 15 anys, i davant la falta total i absoluta d'informació que teníem en aquell moment i que continuem tenint de la majoria de les malalties mentals o cerebrals, com els hi vulguem dir, Jo, que soc una persona de ciència o em considero així, em vaig llançar de cap a estudiar el cervell i què podia haver-hi al darrere de tot això. No va servir per poder ajudar el meu pare, però és el motor que m'impulsa per mirar d'intentar ajudar altres persones a que entenguin millor el que està passant al seu cervell i puguin tenir, per tant, una vida amb més salut i amb més qualitat. Exacte. El cervell, eh?

Quin misteri. Encara continues sent el gran desconegut? Cada cop en sabem més coses, però en molts aspectes encara és indexifrable.

Sí, perquè, de fet, si ens hi fixem, és l'orga que tenim més protegit del tot, el cos. Dius que és l'únic que té un casc, eh? Clar, naixem amb casc incorporat, no? De fet, un dels. L'os, és una cosa que la gent no sap, no? L'os més dur que tenim, més resistent que tenim el cos. No és ni el fèmur, o sigui, no està a les cames, no és a l'húmer, no està als braços. No, no, està aquí. És un os de la part temporal del nostre crani. O sigui, imagina com està protegit, no? I per sota d'això hi ha una quantitat de capes, de teixit, la barreria metoencefàlica, etcètera, etcètera, no? Clar, el tema és que. Des de l'antiguitat, sí, els anatomistes podien analitzar cervells de persones mortes i podien identificar diferents parts, etc. És a dir, el cervell es ve estudiant de forma intensiva des del segle XVI aproximadament, però sobre cervells morts. El que no podíem saber era quines parts del cervell s'estaven activant, què passava dintre el nostre cervell davant estímuls en una persona viva. Perquè, com ho fèiem per accedir a això? Podíem preguntar-li, però no podíem saber neurobiològicament què estava passant. I hem hagut d'esperar fins que enginyers i altres tipus de disciplines han entrat al món de la neurociència, creant una disciplina molt gran i creant les eines, com les ressonàncies magnètiques funcionals, que ens permeten. Veure en temps real què està passant al cervell d'una persona viva. I això ha passat a finals del segle XX. És en aquest moment. És relativament nou, eh? Clar, per això ara hi ha un boom de la neurociència, perquè podem tenir un accés a una informació que fins a finals del segle XX pràcticament no existia.

Hi ha grans frases. Ves on et porti el cor. Buf. Ara sentíem la pedagoga Eva Bach precisament parlant en el fons de com hem passat d'una generació de vegades, sobretot d'homes, que no parlaven d'emocions, que hi havia emocions que estaven ben vistes com la ira al camp del Barça, per exemple, els diumenges de la tarda, però d'altres emocions se'n parlava poc, en parlaven poc, sobretot els homes, s'associava tradicionalment les emocions a les dones. Ara que les emocions semblen ser el pal de paller de tot plegat, s'han d'expressar, s'han de gestionar, tot ha de ser emocional, i tu, precisament, alces una veu crítica en aquests moments.

Sí, perquè, de fet, amb el títol jo crec que explico molt, no?, que hi ha una petita trampa, no? Jo escoltava aquesta introducció de la Eva Bach ara i deia, tan vitals que són les emocions, no?, sembla que s'estiguin simplificant. Bé, jo crec que el que s'ha simplificant, de fet, és una altra qüestió del cervell, no?, és a dir, la importància de la nostra escorça i, particularment, de l'escorça prefrontal, no?, Aquesta jerarquia cognitiva, és a dir, no ens podem oblidar que tenim una part fonamental del cervell en la que fa 30 anys que no li parem cap tipus d'atenció, justament, i que l'única capaç de gestionar adequadament aquelles emocions, que per molt que les vulguem restringir, etc., no es poden eliminar, no es poden negligir, perquè hi són, sempre hi seran, L'única manera que tenim, com deia, de gestionar-les adequadament és a través d'una escorça prefrontal forta. O sigui, a través de la raó. A través de la raó, però si voleu no li diguem raó, sinó que és una part del cervell que té com una de les funcions fonamentals, justament la regulació emocional, la regulació dels impulsos, i com que també domina el llenguatge, perquè l'àrea de Broca, l'àrea de Bernic, etc., són parts corticals. Si no desenvolupem aquestes parts corticals, No podrem posar comunicació, expressió adequada a les emocions, ni podrem modular-les com realment sigui necessari perquè ens vagin a favor i no a la contra. I ens hem focalitzat, justament el que jo explico en aquest llibre, és que se li ha donat molta importància a un concepte que és un oxímoron. O sigui, aquest concepte de la intel·ligència emocional, l'emoció no és intel·ligent. Ho sento, eh? Pels superfans de l'emoció, eh? Estàs aquí desmuntant un dels grans bestsellers de la. És l'escorça prefrontal i és ella qui pot exercir aquesta intel·ligència sobre les emocions. De manera que jo crec que justament ens ha passat al contrari amb els últims 30 anys, que hem donat una importància exacerbada. En la intel·ligència de les emocions, deixant de banda el desenvolupament de l'escorça cerebral, i això ha estat el nostre gran problema.

Escrius, Núria, en la neurociència no existeix res que s'anomeni intel·ligència emocional com una capacitat cognitiva mesurable, diferenciada i científicament sòlida. És un concepte del màrqueting de finals del segle XX. Total. Déu-n'hi-do.

Però no ho dic jo, o sigui, no només jo. És un concepte que a dia d'avui en els entorns neurocientífics està claríssim. El Daniel Goleman, que de fet tampoc ni tan sols és ell el creador d'aquest concepte, ja el van manegar altres psicòlegs anteriorment, però se'l va apropiar, de fet el van demanar. Per apropar-se d'aquest concepte. És un concepte que realment no està sostingut sobre fonaments realment neurocientífics. Ell va mig aprofitar descobriments d'un altre científic de veritat, el Josep Leducs, i es va apujar també amb el gran llançament del llibre de l'Antonio Damasio "El error de Descartes". Que l'Antonio Damasio no va dir que l'emoció era més important que la raó, ni molt menys, es va enxarxiversar les seves idees, sinó que va dir que eren imprescindibles les dues i que hi hagués un equilibri i que efectivament la raó havia de conduir l'emoció perquè fossin totes dues útils.

Seneca, si governes la teva ment, governaràs el teu món. Deixa que la raó mani sobre l'emoció, no al revés.

Sí, estaries d'acord d'alguna manera amb aquesta frase que acabem de sentir de Seneca? Deixa que la raó mani sobre l'emoció?

Bueno, no totalment, perquè a més, jo crec que hem de contextualitzar el Seneca, no? Jo a més soc una gran estudiosa de la filosofia, en el meu proper llibre, Barrejo, Neurociència i Filosofia, hem d'entendre que el Seneca va viure en uns moments en els quals l'imperi romà s'estava desmembrant. És a dir, un moment de crisi, potser fins i tot més exacerbada que la que puguem estar vivint en aquests moments, no? I ella es va adonar que en aquest contexte, sobretot per part dels adonistes, etc., i dels epicúreos, que proposaven era una vida fonamentada en els petits plaers, bàsicament deien, escolta, oblida't de tot el que ens envolta, que és un caos, deixa de pensar, viu i disfruta, el carpe diem. És d'aquests moments, no? Sorta en aquest moment. És l'historiador Loracio, no? Que ho diu, no? El cine que diu. Ojo, no? I en aquest moment de caos, no? Potser hem de tenir una mica més de raó, no? O sigui, sí, estic fonamentalment d'acord en el sentit que no ens podem oblidar de la raó i donar-nos exclusivament en una vida d'unista, que és, de fet, el que ens està passant ara també, no? És aquest sentit d'escolta, obliden de pensar, deixa-ho de banda, no? Tu disfruta, que la vida són dos dies, no? Però tampoc dic que només la raó ha de dominar, sobretot la resta. Les emocions són informacions reactives que genera el nostre cervell límbic en relació al nostre contexte per assegurar la nostra supervivència amb el menor consum possible d'energia. Per tant, és una informació rellevant que hem de tenir en compte. El que no vol dir és que siguin 100% certes. Si vols després poso un exemple, que sempre poso en els meus cursos per explicar-ho. Però és una informació que la raó ha de tenir en compte? Sí, home, per suposat. Però l'ha de tenir en compte. No l'ha de seguir cegament. L'ha de valorar, l'ha de supassar, ha de veure què significa seguir les instruccions que ens estaria donant aquest cervell límbic amb aquesta emoció i decidir si això ens convé o no ens convé.

Avui, en el contexte actual, és fàcil tenir por. És per sentir l'emoció de la por, no? I tal com s'ha dit moltes vegades, a diferència dels nostres avantpassats, no tenim pors, moltes pors no són reals, no tenim por del tigre que amenaça la nostra supervivència, sinó que podem tenir por de qualcom que veiem a les notícies, a Instagram, no? I això és constant. No sé fins a quin punt la trampa de l'emoció també fa referència al context actual social en què ens trobem.

Totalment, i sí, tens tota la raó, i ho explico tal qual. De fet, jo crec que estem en aquest moment d'aquesta preeminència del todo a la razón, d'apostar tot en una vida d'alta intensitat emocional, perquè estem des de fa aproximadament uns 20 anys en una situació de crisi contínua. Ja ho explico, o sigui, la pel·lícula de la veritat inconvenient de l'Algor sobre el canvi climàtic, em sembla que és de l'any 2007-2008, en aquell moment també va arribar la crisi econòmica més important dels nostres temps actuals, la crisi de la subprime. Inmediatament després va haver-hi tota la crisi migratòria per la guerra de Síria, a aquell moment amb el que l'Angela Merkel, em sembla que va ser el 2015-2016, va dir "lo lograremos, podrem fer-ho". El 2020 la Covid, el 2022 la guerra d'Ucrània, la invasió d'Ucrània. El 2024 el senyor Trump carregant-se tot el dret internacional, tot el que havíem construït.

Abans també veníem de la guerra freda, el perill d'una guerra nuclear.

Total, o sigui, realment estem. Intensificadament en una situació de crisi contínua aquests últims anys, que és una situació que, de fet, ja hem anat vivint al llarg de la història, quan parlaves dels nostres passats, no només que l'anar-se a la sabana amb l'amenaça d'un lleó, parlàvem fa un moment de l'imperi romà, jo crec que no ens fem a la idea del que va significar la caiguda de l'imperi romà davant l'assetjament de les tribus bàrbares, la caiguda abans de l'imperi grec. O la mateixa crisi que va viure Europa des que el cristianisme es va implantar, les guerres de religió, etc. És a dir, el que oblidem una mica és que, malauradament, la nostra existència està quallada de grans crisis existencials que provoquen en nosaltres una enorme incertesa vital. O sigui, possiblement el que primer hauríem de fer seria assumir això, no? La vida no és fàcil. La vida no és un jardí de roses, no? I la vida és molt complexa. El que passa és que, a més, totes aquestes incerteses, malauradament, no tenen una solució immediata, claquejant els dits i s'ha acabat, no? Però sí que és abonament justament per això, per dues coses, perquè tothom digui, escolta, mira, tot és tan complex i tinc tanta por que prefereixo habilitar-me de la realitat i submergir-me en una vida d'alta intensitat emocional que com a mínim em doni certes satisfaccions, el famós carpe diem. El problema és que aquesta vida, des d'un punt de vista neurobiològic, significa viure fonamentalment des del nostre cervell límbic, sense activar la nostra escorça prefrontal. I quin és el problema? Doncs que el cervell no és un múscul, però sí que funciona de la mateixa manera. És a dir, com més fem servir una part del cervell, més es desenvolupa, i com menys fem servir una altra part del cervell, Per tant, cada vegada tenim una vida més límbica, una vida més d'alta intensitat emocional, sense el contrapès d'una escorsa cerebral, d'aquesta part cortical, que pugui posar un cert equilibri i una certa moderació i que no es converteixin en aquest caos i en aquesta. Plaga d'ansietat, d'estrès generalitzat, etcètera, etcètera, que vivim en la nostra societat.

Però hi ha hagut societats al llarg de la història i no fa tantes dècades, i tu les esmentes en el teu llibre, que eren conegudes per aquest ús de la raó, per tenir. M'estic parlant d'Alemanya, eh?, per haver fet, o sigui, per ponderar les coses amb el sedàs de la raó, una societat molt culta, molt avançada, i que va caure en el feixisme.

Sí, però si t'hi fixes, de fet, el feixisme surt a Alemanya com a conseqüència del moviment romàntic. Moviment romàntic que va de la mà des del punt de vista de la filosofia ja iniciada per Schopenhauer, Nietzsche, Heidegger, podríem dir, i des del punt de vista de la literatura, de l'art, etcètera, amb el Friedrich Schiller i companyia. De fet, és que cal distingir. La racionalització, el racionalisme i la raó crítica. Són tres conceptes diferents que la gent confon, no? És a dir, aquesta època, aquesta època prèvia al naixisme i que de fet va ser el caldo de cultiu, no? No és una època dominada per la raó, ni molt menys. És una època dominada per l'emoció exaltada, per l'exaltació del pur romanticisme, per l'exaltació de l'espiritualitat, per l'exaltació. Del concepte. Alfredic Schiller té una obra que és una obra fonamental dins d'aquest moviment que és, no recordo el títol exactament, però és una cosa així com l'apreciació de la bellesa en l'ésser humà, i explica com la bellesa, entenem la bellesa com la emoció fonamental de l'ésser humà, És l'únic camí perquè l'ésser humà pugui desenvolupar art, pugui desenvolupar cultura, etc. Poder desenvolupar literatura, poder desenvolupar tota una sèrie d'emocions que, segons ells, són l'única via perquè l'ésser humà sigui feliç. Tot això és una racionalització. D'un moment històric volcat en l'exaltació de l'espiritualitat i l'emoció. No és racional. Aclarim-ho. Perquè aquesta barreja de conceptes existeix i és molt profunda. Per exemple, hi ha un tema i és que l'Ixiles, justament amb aquest llibre, jo som un lector en aquest tipus de coses, ve a explicar que la percepció de la bellesa. S'ha de cultivar, s'ha d'aprendre, i s'aprèn com, amb l'escorça cerebral, l'apreciació de la bellesa no és emocional, és racional. Igual que, per cert, coses com l'empatia, que deia abans l'Eva Blanca en la seva introducció de l'empatia, no és emocional. Perdoneu-me, eh? O sigui, això és un dels últims descobriments en la neurociència. L'empatia és racional. Per què? Perquè depèn de zones corticals, perquè depèn de la corteza insular i de la corteza cingulada. Són neurones que estan ubicades allà les que generen aquest pensament, que és l'empatia profunda. Altres coses són contagi emocional, que no té res a veure amb l'empatia.

Per cert, escrius que l'altre dia un amic músic et va dir que la raó està matant la bellesa. Des del punt de vista intuitiu, emocional o romàntic, dius, sona molt bé, però neurocientíficament és una afirmació falsa. La raó no fa impossible la bellesa, que de fet és una construcció del cervell racional, dius. Com més entrenat està el cervell, més complexa pot ser l'experiència de percebre la bellesa, i això és neuroplasticitat pura. El cervell aprèn que és bonic i que no ho és, i per això el concepte de bellesa canvia contínuament. Molt interessant, ens donaria per molt. Sobre la situació actual, i tu ets a les xarxes socials també, en parles molt sovint de. De com està el pati a nivell local, a nivell internacional, a nivell planetari. Tu parles de la dictadura de l'emoció, un ecosistema en què es prioritza la immediatesa, el que és visceral i sentimental enfront de la reflexió pausada. La dictadura de l'emoció. No deixa de ser una extraordinària contradicció que l'aposta per l'emoció com a forma de alliberament al segle XIX s'ha convertit en una de les eines més funcionals del neoliberalisme. Dius que el que va néixer com una rebel·lió contra la repressió s'ha convertit en un mecanisme de control.

Totalment. Per això que dèiem, i per aquest funcionament que té el nostre cervell, quan funcionem massivament amb aquestes respostes ràpides, impulsives, totalment emocionals que són pròpies d'aquest cervell límbic, deixa de poder entrar en acció l'escorça prefrontal i, per tant, la capacitat de pensament crític. O sigui, que ens manipulen més emocionalment? Sí. I aquest és un tema que cal explicar, crec, i que és molt important i és un dels objectius del llibre. Tenim un sol cervell, però tenim dos motors de generació de pensaments. És com si tinguéssim al cervell, permeteu-me l'analogia, un motor híbrid. Un motor híbrid és un motor que té, quan funciona a baixa velocitat, pot funcionar tirant de l'energia que té amagatzemada en una bateria. Però si volem anar més ràpids, per tant amb més rendiment, i apretem l'accelerador, resulta que entra en funcionament el motor que tira de combustible tradicional. El nostre cervell passa igual. Tenim un cervell límbic que ens serveix pel dia a dia, per funcionar en pilot automàtic, amb un consum d'energia mínim, perquè aquest és el seu objectiu. I que, a més, està molt orientat a l'identificació d'amenaces i, per tant, aconsegueix la supervivència humana. O tant, s'ha portat fins aquí, per tant, tan mal no ho farà. D'acord. Però com són aquests pensaments que ets capaç de generar aquest cervell? Més enllà de si són ràpids o no, això és una cosa que va desenvolupar el Daniel Kahneman amb el seu llibre famós de pensamiento, pensar rápido, pensar despacio. Més enllà d'això, el que hem d'entendre és que són pensaments molt bàsics, molt poc elaborats, molt negatius, que sobregeneralitzen molt i que no saben construir coses complexes. És el nostre servei límbic el que genera pensaments del tipus, puf, tot és un desastre, tot és un caos, estem destinats a l'extinció.

Sí, estàs dient, perdó, Núria, que quan veiem alguna determinada notícia o un determinat missatge d'algun polític, estem anant directament al límbic?

Total, perquè el límbic és el primer lloc on arriba. La mèdula espinal, que és el lloc a través del qual arriben totes les senyals elèctriques decodificades de la informació que, a través dels nostres sentits externs, estan arribant al nostre cervell. És a dir, no podem oblidar que som un sistema obert al món i que el captem a través dels nostres cinc sentits externs. La vista, l'oïda, etcètera, etcètera. Per exemple, les mans, tenim unes cèl·lules que es diuen nociceptores, nociceptors, que el que fan és, si jo toco aquesta taula, percebo la seva temperatura, la seva rugositat, etc. Tot això, a través d'aquests nociceptores, per això els enginyers tenim cabuda a la neurociència, es transformen, són transductors de senyal. Aquestes percepcions es transformen en senyals elèctriques que viatgen pel nostre sistema nerviós, a través del braç, per exemple, arriben a la mèdula i entren al cervell. El primer lloc on arriben és el tálamo, que és una formació neuronal del cervell límbic. I el primer processament que hi ha és un processament orientat a què? A la supervivència, és a dir, es pregunta al cervell límbic, això és potencialment generador de dolor o de plaer? De dolor, evita-ho, fuig, reacciona, apartant la mà. O sigui, imagina que en aquesta taula us haguéssiu deixat una agulla, i que jo sense diner donar-me faig així, la toco i em punxo. En el moment que el meu dit sent aquesta punxada en el moment que jo em punxo aquest senyal arriba rapidíssim no va a la velocitat de la llum però va molt ràpida arriba al meu cervell i al meu cervell, en particular al centre d'aquest sistema límbic que és l'amic de la cèrvera el que fa, aparta la mà d'aquí i jo què faig? si em punxo, eh que sí? au!

però això és comparable, per exemple, al missatge segons quin missatge polític?

clar, exactament igual. Exactament igual. El nostre cervell límbic genera sempre una primera resposta instantània davant qualsevol estímul. És igual que l'estiguem llegint en una xarxa social o que sigui una agulla amb la qual jo m'estic punxant. O sigui, hem d'entendre que aquests primers pensaments, que són, insisteixo, pensaments molt simples, no poden elaborar pensament complexe, sobregeneralitzen, tot és un desastre, etc. Són supernegatius perquè tenim un esbiaix de negativitat molt profund de les emocions bàsiques que té l'ésser humà. La majoria són negatives, que no vol dir que siguin dolentes, sinó que són emocions que no ens generen benestar. Per què? Perquè evitem allò que ens està generant aquesta emoció. Per què? Perquè està orientada a la nostra supervivència. I ser negatius i posar-los en el pitjor cas ens assegura una millor supervivència. Però els senyals elèctrics encara no han arribat a l'escorça. L'escorça encara no ha tingut temps d'intervenir, no ha tingut temps de dir, a veure, espera't, aquest missatge que estic llegint, aquesta notícia que estic llegint, primer. ¿Deu ser certa o no deu ser certa? A veure, ¿de quina font està venint? ¿De quin origen? ¿Què pretén provocar-me? ¿Sí? ¿Quin és el missatge que hi ha al darrere en realitat?

Però tots volem creure que abans d'anar a votar, per exemple, pensem, reelaborem una mica aquest primer estímul. Ojalà,

però la certesa és que no és així. Està calculat, el Daniel Kahneman ja ho va fer, pràcticament el 95% del temps que vivim cadascun de nosaltres estem vivint des dels pensaments que genera aquest motor límbic de pensament del nostre cervell i només el 5% són pensaments racionals elaborats, o sigui, és tremendo, eh? En mitja, eh? Que hi haurà gent que sí que dirà, bueno, em paro, escolta, vaig a mirar les propostes electorals de cada partit, vaig a mirar de veritat què proposa cadascú i tal. Segur que hi haurà algú, però malauradament no supera el 10% de la població. La resta de la gent de què o com es mou i en base a què decideix votar aquest tipus d'impulsos que no són d'escorça racional. Malauradament, per això la comunicació política és tan important, per això la manipulació. Sí, algú se n'apropita, eh? Sí, clar, evidentment, no? Hi ha una batalla cognitiva plantejada en aquests moments clarament per aconseguir el vot de la ciutadania per una banda i per l'altra, o per totes les bandes, podríem dir, per no fer aquesta dicotomia única.

Dius que necessitem una nova racionalitat, una forma renovada de pensar que sigui capaç de conviure amb la complexitat del moment present, amb la lleu de dades, discursos i interessos creuats que ens envolten. I això amb el nostre cervell de fa 100.000 anys. Tu dius que el nostre cervell no ha evolucionat tan ràpid.

Bueno, no ha evolucionat tan ràpid, però a la vegada és absolutament plàstic i, per tant, té unes capacitats i unes possibilitats pràcticament infinites. És a dir, que amb una adequada educació barra estimulació. Podem aconseguir coses magnífiques. O sigui, de fet, només hem de comparar-nos com a espècie amb totes les altres espècies que habiten el planeta i clarament som diferencials. Escolta, no hi ha cap altra espècie que hagi creat hospitals i professions per cuidar els nostres congèneres. És a dir, està clar que som diferencials i la diferència està en el nostre cervell. I per tant això ho podem cultivar i multiplicar. El problema és que aquesta dictadura de l'emoció de la que parlàvem fa que. Avui llegia un article d'una professora en un diari que deia, ostres, jo és que em trobo clar a ser ara que els alumnes, ja de l'ES o batxillerat, etc., em diuen que ells poden i tenen dret a pensar una cosa radicalment diferent de la que diu una llei física o una llei biològica, que potser a ells això no els aplica i que ells tenen una opinió diferent. Clar, això és una autèntica barbaritat, no? És a dir, perquè de la mà d'aquesta aposta per l'alta intensitat emocional va el dubte sobre la ciència, no? I, clar, aquí ja entrem a qüestions molt delicades, no? És a dir, quan aquesta gent jove està començant a qüestionar que principis físics són dubtables, no? Ostres, llegir unes dades, el 5% de la població a Espanya, i es ràplica a la resta del món, són terraplanistes, i subiendo. En una població de, o si fixem Catalunya, de 9 milions de persones, aproximadament un 5%, contra mig milió de persones, pràcticament, són terraplanistes. Creuen que la Terra és plana. O sigui, de veritat? De veritat? En sèrio? I perquè tenen dret a creador euro. Ostres, tu! Sí? És molt greu, perquè hi ha qüestions que no són realment opinables. Portem 2.500 anys de la civilització en la qual estem vivint i hi ha una sèrie de certeses que les hem demostrat empíricament. Caramba mira, ve al cap una frase del Santiago Ramón y Cajal que estava molt preocupat justament per aquestes qüestions a principis del segle XX i va dir una frase que em sembla que aplica totalment avui, ell va dir tenim massa poetes i pocs científics jo crec que passa una mica el mateix aquí tenim massa gent que creu que la seva opinió. Gens informada té més pes que la ciència empírica, no? I això crec que és molt greu. Si t'estan veient una altra frase de

Ramon y Cajal, el cervell humà és com una màquina de fer monedes. Si tires metall impur, obtindràs escòria. Si tires or, obtindràs moneda de llei.

Clar, precisament per això, no? El cervell és absolutament neuroplàstic, però malauradament per bé i per malament. És a dir, si l'estímul i la qualitat que donem de la informació a cada persona és positiva, és valuosa, és constructiva, és. Una que tingui en compte la humanitat i el progrés de les persones, estarem creant una sèrie de persones. Si el que posem aquí són idees, efectivament, basades en no-humanisme, estructura social jerarquitzada, hi ha unes persones que valen i unes altres persones que no valen, racismes, xenofobies, etcètera, etcètera, Estem reconfigurant cervells, la neuroplasticitat també actua en aquest sentit, però estem reconfigurant cervells perquè vagin cap a llocs que no sembla que ens afavoreixin com a societat.

Què vas pensar darrerament quan vas veure tot el fenomen dels bàndols a Barcelona i no només a Barcelona? Amb la violència que comportava entrar a botigues, robar, les detencions posteriors. Et vas preguntar des de la neurociència quins estímuls havien rebut aquests i aquestes joves?

Sí, sí, per suposat. I justament aquest article que llegia avui d'una professora anava precisament d'això, no? És a dir, són col·lectius de joves. Hem de pensar, aquí hi ha un tema molt important, que és que aquesta escorsa cerebral, i en particular l'escorsa prefrontal, és la part del cervell que més anys triguen a desenvolupar-se. No la tenim teòricament desenvolupada fins als 20 o els 25 anys. Imagina't. Per tant, tota aquesta gent jove, primer de tot són gent que funciona fonamentalment de manera límbica, ho hem de tenir en compte. I hem d'afegir aquí unes circumstàncies que són totes aquestes circumstàncies del moment social, econòmic, etcètera, que els diuen bàsicament que no tenen futur. I que són un exèrcit, parlava aquest article, són un exèrcit de gent desesperada, d'aquest nou nihilisme. Que creu que la vida no té cap sentit, que no porta enlloc i que no hi ha esperança de cap tipus, mal conduïts, en el moment que a aquestes persones els diu, escolta, esteu sent maltractats. Maltractats per qui? Per les institucions, pels polítics, pels que tenen propietats, pels que tenen tendes, etc. I en realitat tot és vostre, aneu i agafeu. Quan es llencen aquest tipus de missatges, que són els missatges que es llencen, eh? Amb aquest tipus de joventut, recordem-ho, eh? Amb funcionament límbic, amb poca capacitat de criteri, amb una escossa prefrontal encara no totalment desenvolupada, bueno, doncs tenim un caldo de cultiu brutal, no? Clar, aquí el problema quin és? Que ha d'haver-hi uns pares, ha d'haver-hi una influència parental que pel que sembla en aquests casos ni és ni se l'espera, no? Les institucions estan clamant justament perquè estan aquests nanos de 16, 17, 18 anys que encara se suposa que viuen sota la influència familiar fent aquestes coses. On està la família?

Estem a la recta final d'aquesta conversa que estem mantenint amb Núria Martín Mulló sobre la trampa de la emoción que et dona molt de si. A cap, tota la segona part està dedicada al teu llibre precisament a aquest àmbit com més social, amb propostes també per fer canvis interiors i exteriors. I una de les propostes que tu fas a títol individual i dediques tot un capítol i dius que és una gran inversió, és la, com se'n diu tècnicament, la reserva cognitiva. Em sembla que dius que és la millor inversió que podem fer. I dediques tot un capítol a parlar també de l'episodi de les monges, de tota la investigació que es va fer al voltant d'un col·lectiu de monges. Ens en pots fer cinc centis?

Sí, és un cas molt maco, una investigació de finals del segle XX, que es va fer amb un col·lectiu de monges, perquè són un col·lectiu que està tancat, que tenen una vida molt similar, se suposa que una bona vida, amb una bona alimentació, etc. És a dir, una sèrie de condicions comuns per totes les que formaven part d'aquell col·lectiu, no?, Es va fer en una congregació però amb molts convents, van ser quasi 600 monges que es van investigar, a més amb un estudi longitudinal de pràcticament tota la seva vida i es van anar fent investigacions sobre tot el que havia passat en la seva vida i es va descobrir finalment perquè a més elles van acceptar que quan moríssim entregaven el seu cervell a la ciència. Són molts cervells. Molts cervells. Molts cervells als quals se'ls va fer una anatomia patològica comparada amb la patologia o no patologia que havien demostrat al llarg de la vida i amb totes les entrevistes que havien fet al llarg de la tota vida. I el que es va demostrar, i és un concepte plenament acceptat avui en dia, és que totes aquelles que havien tingut una vida dedicada a l'estudi, a la reflexió, etcètera, etcètera, tot i que havien arribat a edats molt, molt, molt llargues, va haver-hi monges que van morir amb més de 100 anys, etcètera, etcètera, i patir. Neurodegeneració per l'edat. Hi havia algunes monges que tenien un cervell, el cervell normalment pesa entre 1,3 kg i 1,4 kg. Un cervell de 700 grams, com era el cas d'alguna de les monges, alguna de les més conegudes, és un cervell que ha patit una gran degeneració neuronal, és a dir, ha tingut una gran quantitat de mort neuronal. En una persona normal, sense una gran reserva cognitiva, això s'hagués vist comportamentalment amb una demència manifestada clarament. En el cas d'aquestes monges, aquesta manifestació no hi era. Tenien un comportament normal. Per què? Perquè aquesta reserva cognitiva el que suposa és la creació de múltiples sistemes redundants de pensaments, de manera que encara que hi hagi una mort neuronal massiva, encara queden. Són com sistemes de backup, que encara ens permeten continuar pensant suficientment com per poder tenir una vida normal, encara que la demència o la degradació neuronal hagi fet. L'espai en el nostre cervell. És cert, si ho he entès bé,

que hi havia monges que tenien imatges, per entendre les resonàncies magnètiques, eren compatibles amb l'Alzheimer, que si només haguéssim vist la imatge, haguéssim dit aquesta senyora pateix Alzheimer, però en canvi I no es pot valdre per si mateixa. Però en canvi no era

així la realitat. No era així. Eren persones que podien mantenir converses normals, que eren autosuficients, que tenien la vida normal de les monges al convent. Que s'aixecaven cada dia, que es vestien,

que feien tot el que havien de fer. Aquest missatge és molt esperançador, també. Clar, clar, clar. Perquè depèn de nosaltres anar augmentant en la mesura del possible aquesta reserva cognitiva.

Sobretot perquè la neuroplasticitat. Actua tota la vida. No és veritat això que només actua en els primers anys de la vida, que només podem aprendre. Aprendre hem d'entendre que és cultivar el nostre cervell neurobiològicament, és a dir, creant més connexions sinàptiques i fins i tot creant noves neurones. I això ho podem fer al llarg de tota la vida per augmentar la nostra reserva cognitiva. I per tant per protegir-nos de malaltia mental, per equilibrar aquest servei límbic que es pot desequilibrar en base a que tot entorn i tot aquest context que ens bombardeja amb sensació de caos i per estar més saludables a nivell de salut cerebral.

Si em permets acabar amb un apunt també personal com has començat al principi, jo interpreto que el teu pare, que en pau descansi, tenia una bona reserva cognitiva. Molt bona. Clar, perquè la malaltia neurodegenerativa va ser arran d'un accident, precisament, a Barcelona.

Sí, el que passa és que justament la seva. Aquí es barregen diverses coses. Ell va tenir una miocitis por corpus d'inclusión, que és una cosina germana d'una ela. Però que afecta sobretot a neurones del cerebelo, que són les que tenen a veure més amb la capacitat motriu. El meu pare va perdre la mobilitat, va perdre la capacitat de moure la musculatura llarga, braços, mans, esòfagos, dificultats de passar aliments, etc. Mobilitat a les cames, anava amb caída de rodes, etc. Però no tenia una afectació neuronal massiva de l'escorça prefrontal. Ell va estar lúcid fins a l'últim dia. I, a més, amb un ànim i una possibilitat, una positivitat brutal. O sigui que, a més, aquesta malaltia és degenerativa d'una part molt concreta del cervell que afectava sobretot la seva part motora.

I ara, la Núria Martín amb la qual hem conversat ha estat moguda per l'emoció o per la raó? Per totes dues coses. És que són indisolubles. Jo t'he vist molt tranquil·la. Estàs parlant del teu àmbit d'expertesa. Bueno, i apassionada. Apassionada, que seria aquí l'emoció.

Clar, clar, clar. O sigui, realment m'emociona, que per cert dir m'emociona no és dir res, perquè tot ens emociona. Tot genera en nosaltres una emoció, o sigui, em fascina, m'alegra, m'encanta poder pensar que estic construint la possibilitat de generar un servei públic, que és que tothom tingui un accés i un coneixement més profund de com funciona el seu cervell. Jo considero que avui en dia conèixer com funciona el nostre cervell hauria de ser un nou dret humà.

Llavors, quan penses, per exemple, en l'educació de la teva filla, en què penses exactament, en relació a l'emoció?

En desenvolupar les seves funcions executives, la seva escorça prefrontal. Sens dubte. És el gran repte que té la nostra educació en aquests moments. Ens hem estat confonent, torno a demanar disculpes als superfans de l'emoció, eh? Aquí n'han vingut molts, eh, en aquest programa, de superfans de l'emoció. O ens posem les piles i ens focalitzem. Que no vol dir matar les emocions, ni restringir-les, ni reprimir-les, ni res, tot això. És entendre com funciona el cervell. O ens arremanguem les mànigues i ens posem a treballar les funcions executives dels nostres fills, la capacitat atencional, sostenir focalitzada, la capacitat analítica, sistemàtica, la flexibilitat cognitiva, la memòria de treball temporal, etcètera, etcètera. O estem enfonsat, i ja no només en dades concretes d'informes PISA, etcètera, etcètera, sinó com a societat, no? Què volem tenir? Fills manipulables que funcionen com animalets des del seu servei límbic exclusivament i sense capacitat de judici criteri? O volem tenir persones adultes formades en criteri propi, capaços de decidir? I no parles de la intel·ligència artificial? Bueno, és un tema molt important, clar. El que passa és que jo, fixa't, jo, com a tecnòfila que soc, jo que soc enginyera i he viscut moltes revolucions tecnològiques, no? Quan jo estudiava, quan jo estudiava, es va descobrir internet, la World Wide Web, i en aquell moment es deia que acabaríem la humanitat, que acabaríem tots els negocis, que acabaríem tot, bàsicament, no? Bueno, no ha acabat, no?

Jo crec que la història de la humanitat és la història de la seva tecnologia, també, no? Escolta, sempre dic el mateix, eh? El Sócrates no va escriure ni la seva paraula perquè estava convençut que l'escriptura acabaria amb la humanitat. Sócrates. Sócrates, eh? Vale, aleshores, la intel·ligència artificial, que en penso, té enormes riscos i, bueno, té un efecte brutal perquè té un consum de recursos bàsics de la humanitat, d'aigua, provoca directament escalfament, etcètera, etcètera, i hem d'anar amb molta cura. En aquest sentit, i genera un risc important sobre el servei de totes les persones, no només els nens, sinó nosaltres també. Si deleguem constantment la resolució de problemes amb una agència externa al nostre cervell, deixarem de fer servir la nostra escorça prefrontal i, per tant, cada vegada degenerarà més. I no serem capaços de posar-la en actiu. Això és com un bíceps. Si el fem servir i el musculem, creix de volum, i si el deixem abandonat i no movem el braç, cada vegada tindrà més volum. Amb l'escorça prefrontal passa el mateix. Per tant, el risc hi és. Ara bé, Té possibilitats magnífiques? Jo també crec que sí. Ara, soc d'aquestes que pensa que, efectivament, a l'ésser ser humans, a través de les nostres institucions, hem de decidir quins usos han de tenir, com s'ha de fer, com han de ser de transparents, com han de ser d'obertes

o no obertes, fins a quin punt han de consumir recursos que són de tots. És a dir, hem de regular la seva construcció, el seu ús i la seva aplicació. Però si això som capaços de fer-ho bé, compte per què no, no?

Dius, per acabar, en aquest argument al voltant de la trampa de l'emoció, que no és només d'estil de vida, sinó que hi ha frases també, com tu pots, busca dins teu, etcètera, de les quals que a tu et grinyolen.

Molt, perquè fixa't, per exemple, aquesta de busca dins teu, És brutal, és a dir, això encara és un pensament platònic i de tot el platonisme, que creia que en realitat els éssers humans quan aprenien l'únic que feien és treure el que ja portaven dintre. Això és una idea que parteix de la base que l'ésser humà, com que neix d'un déu, ja té tot el seu coneixement a dins. Clar, això no és veritat. La neurociència avui en dia ha demostrat que naixem pràcticament sense res. De fet, som un dels animals que naixem amb un cervell més infradesenvolupat i ho hem d'aprendre pràcticament tot. Aprendre no és treure el que ja tenim en un tresor amagat i oculte al nostre cervell. Això no és veritat. Aprendre és aprendre. Recollir qüestions del nostre voltant, del nostre contexte, de la nostra història, del que han après atres abans de nosaltres i amb això construir noves coses per la nostra societat i pel nostre futur i pels nostres fills. Clar, això de mirar dins teu, mira dintre teu, què? O sigui, és una barbaritat tal com això de segueix el teu cor, segueix el teu cor, segueix el teu servei racional. Amb la informació que et donin les teves emocions, però no pots fer únicament cas de les teves emocions. Jo tinc un exemple, no sé si tenim temps d'explicar-lo. Bé, sempre dic, dos nens que tornen junts del col·le, 10 anys, i quan tornen del col·le es troben un senyor passejant un gos gegant, un bitxo d'aquests enormes i tal. Un dels dos nens, que ha tingut males experiències amb animals, surt corrents i s'amaga en un portall, trimulant com un botge. I l'altre nen, que ha tingut bones experiències, sap com comportar-se davant d'un gos i tal, el primer que fa és anar a l'amo i dir-li, escolta, que maco, el puc tocar? Perquè li han ensenyat això, no? Clar, són dues reaccions emocionals davant la mateixa realitat, radicalment diferents. Un nen que té un atac de pànic i està amagat i no pot fer res amb la seva vida perquè està totalment paralitzat, i un altre que sap congestionar. Allò que li genera la visibilitat d'aquest gos. Clar, on està la diferència? Un s'ha deixat portar per la seva emoció una emoció per ser improductiva, que no l'ajuda a viure millor, i en canvi l'altre ha tingut una educació sobre com comportar-se i com manegar les emocions que li genera la visibilitat, per exemple, d'un gos molt gran, d'una manera que no afecta la seva supervivència i que, tot el contrari, li pot donar una millor vida.

Nuria Martín Molló, gràcies per haver vingut a l'ofici de Viro i per haver publicat La trampa de l'emoció, neurociència per a recuperar la raó i protegir el cervell en l'era del caos. A tu d'espart, moltíssimes gràcies, un plaer. Als oients i a les oients també, moltes gràcies, una abraçada.