Millors moments (setmana 11)

Adéu-vos, guard! I visca el batlle!

La Renascença. La viga.

La viga? La viga, sí. La viga. La viga. La viga, viga, la viga. La viga. La viga d'aguantar el sostre. Sí, la viga. Es van acabant els objectes interessants, no?

Escolta. La viga? Una mica de raó té el xurri. No, és veritat. Anem a la viga. La viga és molt important, eh? Només heu de mirar amunt. Aquí dalt, guaita, una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, deu o dotze, tres més de travesseres. Què? Quantes vigues hi ha aquí? Bastantes vigues. No miris amunt. Tenim alguna domida, eh? No miris amunt, xuriguera, que et mareges. Baixa el cap, baixa el cap. Es mareja?

Sí. Ui, mira amunt, llavors un li pinça a la bèrbara. Ah, sí? I diu, hòstia, després, saps, queda com marejat, comença a dir bestieses. Sí, sí, sí. Per com a món de vista, eh?

A vegades parlo en castellà i tot. Què dius ara? Aviam, les vigues, fins al segle XIX, les vigues bàsicament eren troncs d'arbre, més o menys treballats, però troncs d'arbre, al cap i a la fi. Llavors, amb la revolució industrial arriba el gran salt i comencen a fabricar-se les de ferro i acer, que permeten construir vigues molt més grans, més resistents. De formigó. Són molt lletges, les de formigó. Això també és veritat. Ara venen una cosa per tapar les vigues de formigó, que és com d'imitació de fusta.

Ho heu vist, això? Ja ho he vist, això. Són posar la mateixa gent que posa plantes de plàstic que són la mateixa gent. Que es posen gest artificial al jardí, que justament són la mateixa gent que es posen aquell paper pintat de paret perquè sembla que

hi és de pedra. Hi ha pedres pintades. Allò és de les pitjors coses que s'han inventat mai. O sigui, el paper de paper. Ai, el paper de paper. El paper de paret ja sempre m'ha semblat una cosa horrible, però els models concrets que intenten imitar coses que no pots pagar, bàsicament. Aquell bull i no puc. Exacte. Allò em sembla. És horrorós. El model de paper aquell d'obra vista. Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Vots conegut, Peyu. La majoria de gent ens passem la vida intentant entendre els vius, però el nostre convidat ha dedicat bona part de la seva vida a escoltar, entendre i fer parlar els morts. Segurament és el català que millor coneix la mort perquè treballa cada dia agafant-li la mà, intentant entendre i buscant les respostes que deixen tots aquells que han marxat. Una feina que el porta a mirar a la cara d'allò que tots, tard o d'hora, haurem d'afrontar.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Narcís Vardalet! Ets conscient,

suposo, que ets el forense més famós de Catalunya?

No, no en soc conscient, i a més. En primer lloc, perquè m'agrada ser senzill. Em vull morir sent senzill. En segon lloc, perquè a Catalunya, i us ho asseguro de forma contundent, hi ha molt bons forenses. Tenim un bon nivell de medicina forense.

Això és veritat o no? Absolutament cert. En comparació amb qui, per exemple? Hi ha països que diuen.

En primer lloc, a l'Institut de Medicina Legal. Bueno, por ahí, por ahí. L'Institut de Medicina Legal de Catalunya és l'Institut de Medicina Legal de tots els que hi ha a Espanya, cada comunitat autònoma. Que hi ha més número de forenses. En cada número és sobradament el més alt. Per exemple, hi ha comunitats autònomes que hi ha molt poc forenses, com per exemple Navarra, que és uniprovincial, i som quatre províncies. O La Rioja. Que sí, que sí, que sí.

O sigui, som referència, una mica, en aquest sentit. Catalunya, no tinc cap i cap dubte. Veus que bé. Està bé fer-nos el zulu.

No ho sabíem això, no ho sabíem. Doncs en podeu estar segurs. Ja fareu xulo ara.

Nosaltres tenim els millors forenses.

No és perquè ens morim més que els altres?

No, perquè han estudiat més,

probablement. Exacte. Probablement. Escolta, Narcís, és un món estrany, el de la mort. Suposo que és perquè és una mica tabú i ens costa, però sempre fa. És difícil imaginar-te que un nen petit digui, jo de gran vull ser forense. Quan et ve, tu, aquesta vocació? D'on et surt, això?

A mi em ve de petit, petit. De petit, petit. Que a mi la mort m'aterrava molt, molt i molt. En general, les criatures, quan comencem a conèixer i a contactar la mort allà als 7-8 anys, que és quan comencen els terrors nocturns, a tots, a tu i a tots, a tots. I llavors jo vaig tenir una experiència amb un mort, que me'l van fer veure, que era una dona que cada dia em preparava el berenar amb un meu amic, i és mort. Llavors, en aquella època, recorda que ens feien anar a fer un vetllatori. Jo sabia que la gent es moria, a mi m'ho havien dit. Sí, però no t'imaginaves. Jo no havia vist cap de mort. Descobreixes tot això cap allà als 7-8 anys. Llavors arriba el moment crucial, als 15 anys. 14, perdó, 14-15, que es mort una persona electrocutada, una persona que no coneixia. Jo era d'un poble petitet. Quin poble? Sils. De Sils, eh?

Sils. Sils. A Mallorquina és aquells esmorzars. Sí, aquests són uns parents meus.

Ah, sí? Són uns parents meus. Mira. Sí, sí. Llavors tenies 14 anys a Sils, es mor un senyor electrocutat. Electrocutat, i avui vull veure l'autòpsia. A veure, anem a situar-nos. Què vol dir, vull veure l'autòpsia? Que volia veure l'autòpsia, el que vull dir, literalment, el que dic, que vaig demanar al meu avi si podria veure aquesta autòpsia. El meu avi, en aquella època era el jutge de Pau, i va dir sí, però jo t'hi acompanyaré. Hòstia, l'avi, modern. I l'avi, bueno, sí, un home ben parit. El que jo diria, ben parit, i la prova és que han passat 50 anys o 60. No, 60, i me'n recordo, amb un bon record. I tant.

Narcís, tu que has estat en contacte amb la mort, diguéssim, perquè és la teva feina, el teu ofici, el teu objecte d'estudiar, no sé si creus en el més enllà.

Això és molt complicat, diguem, molt complicat. I la problema és que tot el món no s'ha posat d'acord. Ara bé. És molt significatiu que totes les religions, inclús enfantades entre elles, es posen d'acord en que hi ha un cert superior. Probablement és necessari el creure en coses. Això és importantíssim. La gent ha de creure. I jo com arribo? Com arriba Narcís Bernalet després d'haver vist 10.000 morts? 10.000 en portes? Els comptes? Bueno, no, però 10.000 sense comptar els que vaig veure a Tailàndia com vaig estar identificant cadàvers. Allà en vaig veure 5.323. De cop i volta. Una bogeria, una animalada, 5.323. La bogeria. Una borrada, una borrada. Però, sapiguent les autòpsies que he fet cada any, multiplicat per 35 anys de funció.

Després d'aquest gran nombre de morts, a quina conclusió arribes tu?

Jo arribo a la conclusió que quasi segur que hi ha alguna cosa després, alguna cosa, quasi segur. En Eliza Peyo, gairebé, segur.

¿Hi ha alguna part del cos, diguéssim, que d'un cadàver et reveli quina vida ha tingut? Una part del cos que diguis, hòstia, si treballes molt, si pateixes molt i tal, això es desgasta. Hi ha dues parts del

cos que són molt importants perquè els forenses hem de saber interpretar el vocabulari no parlat. Sí, perquè no parla el mort. El vocabulari no parlat, que nosaltres cada dia en fem molts. Un clocar l'ull, guinyar l'ull, fer així, fer així, fer així, fer així. Comunicació no verbal. Llavors, hem de mirar el cadàver. Hi ha en què et diu aquest noi o aquesta dona? Hi ha dues parts fonamentals, com tu molt ben dius, que són les mans. Unes mans d'entrada, tu, ja et suggereixen a aquesta persona si ha tingut un treball dur. No són les mateixes mans d'un paleta que un tio que no ha fotut mai cap cop a l'aigua. Exacte, un funcionari d'Hisenda, per exemple. Un diputat, un diputat. Un diputat que no agafa pic ni pala. Sí, sí, sí. Està allà assegut, per tant són mans diferents. Estàs d'acord? Correcte. Les mans. I llavors una altra cosa, la boca. La boca, clar. La boca és importantíssima inclús per identificar cadàvers. Però quan una persona té un bon nivell, diguem, social, econòmic, un bon nivell d'higiene, té una dentadura conservada. Correcte. Si és una persona. Pobre persona, pobre, pobre, que no té medis, té una dandadura feta un desastre. Sí, també perquè els dentistes van al preu que van, també. Sí, sí.

Una de les coses que t'ha fet més famosa en la teva carrera és l'embalsemació de Salvador Dalí. No sé com arriba aquest encàrrec, això t'ho va demanar ell abans de morir, et truquen un dia i et diuen.

De Torre Galatea, de Torre Galatea vull dir els que manen, i l'alcalde, el senyor Maria Lorca. De Figueres? Sí, uns 15 dies abans. Que en dali era com un esperma que s'està apagant, es morirà, jo no sé si tardarà 8 o 10 dies, però no viurà un any més, s'està apagant, l'esperma s'apaga. Llavors em van dir que volien fer una capella ardent per ell i que es tenia que embalsamar. Es tenia que embalsamar per dos motius, dos, tècnics, motius tècnics. Un, perquè es volia fer una capella ardent i que no s'enterraria fins al cap de més de dos dies. Llavors la llei del moment, pensa que estem parlant de fa prop de 40 anys, 35-40 anys, la llei del moment obligava a embalsamar el cadàver. Perquè no es descomposés. Ara hi hauria altres tècniques, potser. No, igual. I llavors, per un altre motiu, clave, administratiu, que com que Andalí anava enterrat en un lloc que no era un cementiri, Andalí està enterrat en el museu, llavors, per evitar que la putrefacció del cadàver, si no s'embalsemés, entrés en el terra, al subsol, a les aigues del subsol, la llei obliga a embalsamar.

Qui té una bona anècdota amb una biga és el músic anglès Elvis Costello. Joel, entones alguna peça icònica? No, ara no voldria jo trair la memòria d'Elvis Costello. L'any 1977 va actuar un pub soterrani d'aquells típics de Liverpool que es deia Eric's. Lluís Llach. Lluís Llach no em sona que hi actués. Però podria haver-hi actuat. Pep Sala, podem, Pep Sala.

Amb això segur, per favor. I la banda del pub. Sí, senyor.

Com diu el Joel, el paper era subterrani, llavors el sostre era bastant baix. Llavors, persones com tu i com jo, Peyu, de mida mitjana, no tenien problema, però, clar, persones d'una altura més alta, com el Joel, costava una mica entrar-hi, bàsicament.

La qüestió és que, durant l'actuació, l'Elvis Costeló va estampar el seu cap contra una d'aquelles vigues baixes i va haver d'abandonar l'escenari durant una estona fins que va recuperar una mica el sang.

Avui Peyu m'arranca una cosa que no sé com sortirà. Aviam. A modo d'homenatge li he escrit uns versos a la Viga. Què dius? Poema. A vegades les coses no les pots dir en prosa i me surt el vers de natural. Una poesia dedicada a la Viga, una oda a la Viga. És com si jo sóc un autopista i la poesia passa per mi. Vols música de fons o no? Vinga, per favor, sisplau. Es titula Viga, la nostra amiga. I es diu així. Serà tot rima consonant? Absolutament. Perfecte. Viga, la nostra amiga. Ella juga a una altra lliga. No la trobes a botiga. Escalet que mai fa figa. Sosté el sostre que ens abriga. De la inclimència enemiga. Discreta, abnegada, antiga. Mai no es queixa de fatiga. I és important que se diga que li devem molt a la viga. Ai, viga meva, viga. ¿Acaso no ets de casa, espiga? I com el blat sosté la vida, la viga sosté la llar. Cal que es diga i que s'escriga. La Laia s'està morint. Que a la vista o amagada, estiga feta del que estiga, de ser o de fusta antiga, no hi ha casa sense viga, i per això és la nostra amiga.

El telèfon mòbil és, evidentment, un invent modern. Un invent que ens matarà a tots, Peyu. Bueno, home, no. Per què ens ha de matar?

La de gent que deu haver atropellat per anar caminant pel carrer mirant el món.

Això és molt perillós. El primer l'inventa un tal Leonid Kuprainovich, un soviètic. Estem parlant dels anys 50. El primer model es deia LK-1 i era grossot. Què vol dir grossot? Perquè, clar, grossot no vol dir res. Era grossot. Dona referència. Pesava 3 quilos. Grosot. L'invent d'aquest soviètic no va acabar de triomfar perquè no hi havia la tecnologia. O sigui, ell va crear el telèfon mòbil però no hi havia antenes, no hi havia cobertura.

Això és absurdíssim. És com inventar el tren i que no hi hagi la catenària, per exemple. No té cap sentit. Per cert, és una mica el que passa a Catalunya.

Aquí penso. Bé, qui es considera el pare del telèfon mòbil és un americà, el 1973, Martin Cooper, de Motorola. Fixeu-vos que la cosa és molt bonica. Estaven en competició, Motorola, aquest senyor, o Martin Cooper, frec a frec competint a veure qui era el primer d'inventar el mòbil amb un altre senyor que es deia Joel Engel, d'ATN. I quan l'inventa el de Motorola, que guanya la cursa, sabeu com ho fa per comunicar-li? O sigui, a l'altre li comunica la competència, diguéssim, des del telèfon mòbil, el truca i diu, saps des d'on te truco, eh? Des del telèfon mòbil que acabo d'inventar.

Això sé crack, eh?

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Avui ens visita un savi per conèixer. Un referent absolut de la patanca al nostre país. Un autèntic tirador de ferro. Un home que allà on posa l'ull, hi posa la bola. Practica la patanca des que era un nen i d'això ja en fa més de 60 anys. Pot presumir d'haver sigut 13 vegades campió d'Espanya i 4 vegades campió d'Europa. També ha participat en diversos mundials i actualment és seleccionador tècnic de la selecció catalana.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Mario Vascomte. Vascomte, Vascomte.

Seleccionador català de Patanca. Ja tenim selecció a Catalunya de Patanca. I tant. És gros, això.

Però bé, abans de ser seleccionador de Catalunya vaig estar a la Federació Nacional Espanyola 16 anys. Bé, 16 anys. I al cap d'un temps vaig dir, bé, ja em toca estar. Jo he nascut a Barcelona, soc català, i ja volia estar a la Federació Catalana. I avui en dia estic a la Federació Catalana.

La selecció pot competir en competicions oficials?

Sí, sí, sí, sí. Tinc entès que en el món de la petanca, en la disciplina de petanca, que la selecció catalana i la selecció espanyola s'han enfrontat en alguna ocasió.

Alguna competició, però normalment, per exemple, el Campionat d'Espanya d'Autonomia són 17 autonomies i cada un juga Andalusia, Madrid, la catalana, i allà no hi és l'espanyola, perquè entre ells. Sempre s'ha procurat de no tindre que enfrontar com a selecció. 17 autonomies,

però Espanya és una i no 51. Me'n falten aquí d'autonomia.

A veure, hi ha algun ciutat de Barcelona que sí que recordo que venia la selecció espanyola. Jo vaig guanyar almenys dos o tres tornejos. Però ara, avui en dia, o sigui, això ja. Ja no, eh? És molt complicat perquè jo penso que l'Espanyola diu si juguem contra la catalana segurament ens guanyaran. Ah!

La gent tenim associada a la petanca una mica a un esport de gent gran. Això és una imatge que es projecta de la petanca. Veus senyors grans jugant. No, no és així, això.

Perquè la gent gran disfruta molt, es compra unes boles que valen 200, 250 euros, els hi dura. Són cares. Durant, jo què sé, 20 anys o més de 20 anys, se'n van a uns jardins, s'apunten a un club i ho passen bomba, ho passen la mar de bé. Però una altra cosa és jugar a un nivell de competició. Llavors ja canvia, ja canvia. És que està físicament molt bé, un campionat comença a les 8 del matí i potser acaba a les 9 de la nit i el dia següent tornem-hi. Has sigut quatre vegades campió d'Europa. El campionat d'Europa es deia Mundialito. He guanyat-lo quatre vegades. Però el que sí que he guanyat són 13 campionats d'Espanya. He participat en quatre campionats del món. Argelia, Andorra, Aosta.

I ja no va. I què has de tenir? O sigui, quina és la teva qualitat? Per ser un bon jugador de petanca, què has de tenir?

Bé, jo em considero un bon jugador, no un crac. Però no em considero un supercrac. Un bon jugador sí que ho he sigut. I després, la gent m'ha valorat. Per la tècnica i la tàctica. Jo faig de capità i dic, tu has de tirar, tu has d'apuntar, has de jugar per l'esquerra, aixeca la bola, que el terreno és complicat, i això sempre m'ho han valorat moltíssim. Portes molt bé la partida, Mario.

Més complexa del que es veu des de fora, segurament. Aquí hi ha unes posicions, també, diguéssim. Sí, claríssimes.

És molt important col·locar-te bé dintre, hi ha el cercle, un cercle que és de 25 de diàmetre, i si trepitges el cercle i ja t'ensenyen una targeta groga, tens que posar, per això es diu pied tanqué, en francès, pies cerrados, i a la que tu et poses amb els peus així, avui en dia el reglament de la petanca, cuidado, que és això ha canviat moltíssim. Sí.

És la meca de la petanca, França? Sí,

però ara tenim els asiàtics i Àfrica, que ens va darrere, sobretot els tailandesos. Una tècnica que ensenyen els nois a entrenar-se al cop de canyell, i són campions del món. L'any passat va ser Itàlia, també. Itàlia, Argèlia, Túnez, Marroc. Madagascar, els tailandesos sobretot, que són uns fenòmenos, i nosaltres ja estem a punt. Els dos últims anys hem perdut a les finals del Campionat de la Lliga. A Santa Susana, que jo vaig ser un dels organitzadors, i vam perdre 13-10, que podíem ja ser campions del món.

Mario, i què passa amb la petanca, que no és esport olímpic, no?

Bé, doncs jo el de l'esport olímpic et puc assegurar que estava ja fet, perquè el meu amic president Plotas de Mà, president de la Internacional, m'aguió set anys on va ser olímpica, i estàvem tots, i de cop i volta el comitè es va reunir i van treure els quatre esports aquests, els surts, l'escalada i després aquell que ballen que ballen es git dance i despues els patinets aquests aquests 4 i els vam quedar però us dic una cosa. Ai, madre. Sí, sí, això em surt amb tot el cor. Ara, la pròxima que se juega a Los Ángeles, que no sortia, la petanca serà olímpica. Primus.

Com hi entres a la petanca, Mario? Quan eres una criatura, suposa, un nano. Com arribo a jugar.

Sí. És molt maco explicar això, perquè jo anava amb el meu pare a la Barceloneta i ens anàvem a donar una volta per la Barceloneta. Quan entrem al mercat, al mercat de la Barceloneta, és de sorra, hi havia un camió de la Casa Ricard organitzant un campionat de petanca i participaven els tres primers clubs d'Espanya, Barcelona, Condal i Balboa. Davant de la cova fumada. No he estat mai a la cova fumada. Allà hi havia el club Patanca Condal. I aquest bar encara existeix. El Francesc és molt amic meu. Fa molts anys. Jo vaig agafar les boles i un senyor que estava allà organitzant diu, nano, vols jugar? Dic, ah sí, sí. Però jo no he jugat mai. Jo tenia 12 anys. No passa res. Tu tira boles. I vaig jugar unes partidetes, dues partides. Les vaig perdre. Les perdes, però a mi és igual. I al cap d'un mes o dos mesos, això ja. Els meus pares ja ho portaven al cap. Volien enviar-me a França que prengués el francès. Perquè la meva mare sempre havia tingut la idea que fos jo metre d'hotel. I jo tenia un tiet republicà, pobret, que estava allà. Pobret? I. Amb el sentit que ho va passar malament a la guerra. I va amb un camp de concentració allà al costat de França. Abans me'n recordava. Folliure, Argelés.

Sí, Argelés. Bueno, i llavors el tiet tenia

un hotel-restaurant que es deia Chez José de la Gara, a Carbona, a 40 quilòmetres de Toulouse. I quan hi arribo jo allí, amb el tiet, entro al bar. I veig tot de copes. I dic, tiet, tiet, però què són tantes copes? Dic, noi, que jo soc el president de la gara carbonesa de la Petanca. Era el president de la Petanca del poble. I això ja em va enganxar.

Amb els telèfons mòbils heu de vigilar perquè podeu tenir un malentès important, com li va passar, de fet, a la meva compatriota Rosalía. La qüestió és que la Rosalía, quan es posa a compondre un nou disc, necessita tanta concentració que el que fa és una cosa prou pràctica, que és canviar-se de número de mòbil.

Ah, molt bé. No de mòbil, eh? De número. Així ningú li toca la figa i pot fer.

Perdona? Ha dit la figa. És una metàfora, xuriguera. I el 2020, quan va publicar la peça Dolerme, en aquell moment, en Harry Styles, li va enviar un missatge felicitant-la. D'acord. Ho ubiquem, no? Tothom ho ubiquem en Harry Styles? Sí. Vam parlar fa poc. La qüestió és que la Rosalia no comptava amb el fet que, això, quan tu et canvies de mòbil, aquell número no desapareix, sinó que la companyia el passa a un altre usuari. Això ho trobo molt lleig, això. Això és molt lleig.

Però clar, llavors el que passava, que qui rebia els missatges no era la Rosalia, era la nova propietària. Pobre.

Aquella persona va rebre un missatge que deia això que li encantava la cançó, d'un número desconegut, i va començar a conversar-hi una quanta estona, fins i tot amb certs missatges pujats de to, missatges d'amor, entre tots dos, entre aquesta persona desconeguda i en Harry Styles, i finalment la persona, que no se sap qui és, li va reconèixer que s'havia equivocat de número.

Els taps de les orelles, el tap auditiu. Una de les primeres referències sobre els taps auditius la trobem a l'Odissea d'Homer, escrita al segle VIII abans de Crist.

Un bastant enrere, un bastant enrere. A veure si els taps dels horaris inventats dels dinosaures al final.

No és una descoberta arqueològica, és una referència literària. No, s'ho va inventar. No. Quan Odisseu i la seva tripulació han de passar a prop de les sirenes.

Sí, les sirenes. Les sirenes és el supermercat. No, això és congelat. Les sirenes. No la sirena. Les sirenes. De pas, hi ha dies que aquest programa no entenc de res. L'Odissea. No l'has llegit, l'Odissea d'Homè? No l'he llegit. Ara podem mirar la pel·lícula, que dura 80 hores. Ah, 80 hores. Vas a anar al cine i t'hi quedes a viure ja.

Això és el que el viento se llevó. No, nois. Bé, han de passar amb el vaixell al costat d'unes sirenes. Em seguiu o no, més o menys? Jo la veritat és que no. I Circe els adverteix. Circe són les tragaperres! Circe, no el de les tragueperres, sinó el de l'Odissea, els hi adverteix i els diu que el cant de les sirenes farà que els mariners perdin el seny i s'estavellin contra les roques. Llavors Odisseu els diu que es tapin les orelles amb cera d'abella. La cosa increïble de tot això, això us ho explico perquè al segle XX, 2.500 anys després de l'Odissea d'Homer, l'inventor del tapa auditiu, el. Tapa Auditiu, modern, també fa servir cera d'abella com la que surt mencionada a l'Odissea.

Se n'arriben a prendre de coses ben parides en aquest programa. I tu dient xorrades.

Deixeu parlar la gent que hi ha. Qui l'inventa, el Tapa Auditiu? Doncs un alemany. Un Maximilian Nickwer. Un Maximilian Nickwer. No sóc alemany. Maxi, segur que sí. Un fàstic. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Boja coneguda, una cantant i compositora de Falanitx, a Mallorca. Nascuda i crescuda en una illa que ha deixat marca a les seves cançons, que ens porten des de les melodies de casa nostra fins a les barreges d'electrònica i K-pop. Una mallorquina que va començar a obrir-se camí fa només 6 anys, però que ha sigut temps suficient per rebre un missatge de Maria del Mar Bonet dient que l'admirava. Avui s'asseu a l'escó

de la Renaixença, Maria Heim! Home!

Tu vas començar molt jove. Molt, molt. ¿Recordes el primer moment que dius, va, que em dedicaré a la música?

No, no recordes primer moment, record com anava a xiller, jo ja estudiava en el conservatori i una cosa i s'altra vaig començar a gravar cançons i publicar-les a Instagram i un dia vaig pensar, hòstia.

Perquè vas estudiar fort, eh? Vas estudiar piano clàssic, no? Llavors. Sí, bueno, no som molt d'estudiar, jo. Bueno, bueno, bueno, però piano clàssic, piano jazz, cant jazz. Sí, lo que no hay que barras. Això és perquè a casa t'hi van obligar o no? Hi havia tradició musical o va ser decisió teva? No, decisió meva.

Sí, de petita sí que record com. Jo què sé, que m'obligaven una mica com a estudiar. La decisió era meva d'anar a música, no era dels meus pares ni res. A casa nostra no hi ha hagut mai cap músic, ni un. Però clar, sempre he estat molt poc constant. Per tant, s'havien de posar. Molt amunt meu, hi ha un moment que ho vaig deixar, després vaig tornar-m'hi a posar, bueno.

A mi també em passa. En el meu cas, perquè fumava porros. No sé si a tu també et passava pel mateix motiu. El meu, 50-50. Veus que al final ens acabem trobant. Sí.

I qui t'empenya a publicar la primera cançó?

Ho decideixes tu? Els meus amics, en part, una mica. O sigui, jo recordo escriure cançons i arribar un moment que vaig penjar a Instagram els meus amics. És aquesta, sí. I dou un cafè.

Això s'està escrivint, no? No, no, encara no. No, no, no, és una altra, ara la posarem. Ah, d'acord.

Pues això, sí, i dou un cafè. Jo recordo com amb els meus amics ensenyar-los lo que jo et feia i ells animar-me com a va, publica-ho a Instagram. I ho publicava a Instagram, només. Ara, Spotify sí que va ser. Arrel de com veure que funcionava Instagram vaig dir, bueno, pues vaig a ProAro i jo cercava com publicar una cançó gratuïtament de Spotify. Cercava això a Google. Una malhora amb borrar, saps com? Tres anys més tard, però bueno, mira.

I Don Café és la primera que publiques el 2020, per si algú no coneix encara la Maria Hein, sona així.

O només hi eres tu t'enyorava i te sentia quan cantaves i recollaves i ploraves mami.

A casa ve la família amb la decisió de fer camí cap aquí? O t'han anat dient allò de. Ves-te buscant un pla B, has de tenir sempre un pla B?

Bueno, això del pla B fa. Ahir m'ho va dir ma mare, mateixa.

M'ho diu constantment. Vaig a una entrevista de la Renaixença. Ves-te buscant un pla B?

Sí, sí. Sobretot ara. Tal qual, tal qual. Però el tens, el tens, el pla B o no?

No. No, clar que no.

No, no, no. Ma mare sempre m'ho diu, sempre, sempre, sempre. Però, és a dir, en el principi, òbviament, era com. Bueno, estava estudiant batxiller, doncs. Deixar de fer a la nena que faci el que vulgui, que tregui cançons, però clar, els estudis, òbviament, anaven per davant. Ma mare recorda que quan em van contactar amb mi una discogràfica de Barcelona, la meva primera discogràfica, recorda que em va dir que abans de gravar un disc acabes segon de batxiller, selectivitat, tot, No deixaràs això per dedicar-te ara al 100%. Molt ben fet. He de dir que molt ben fet per part de ma mare. El que ara sí que encara a dia d'avui segueix demanant-me un pla B. Tipo, em diu, has de començar a estudiar alguna cosa, no sé què, i jo penso. Ja estudiaré, saps? Ja estudiaré quan. Si un dia això no me funciona, ja ho faré. Realment pot ser que la meva visió no és la que toca, però bueno.

És la que toca, és la que toca. Mira'm felts. No tinc plan B. Jo encara estic buscant el plan B.

Si no tenia plan B de la Generalitat, com l'hem de tenir nosaltres? Exacte. Has publicat tres treballs des del 2020 i no s'assemblen entre ells, no? Cada vegada vas fent com un salt mortal.

És com, bueno, no sé, jo veig com tinc tres fills completament diferents. No sol passar, això?

Jo en tinc dues i ja t'ajudo jo que són ben diferents. Les teves són molt diferents. Són molt diferents, les teves. Tens una de cada color, de fet. Escolta. No et fa por, però, perquè, hòstia, tu comences molt jove i fas un primer disc i et funciona, i dius, ara vaig a fer-ne un que no té res a veure. És arriscat.

Sí que és vera que no m'havia aturat com a pensar mai. És bastant arriscat, podria haver fet un segon disc igual, o semblant, però. També jo crec que quan vaig fer el meu primer disc vivia a Mallorca, després vaig venir a Barcelona, vaig fer aquest segon disc, després el tercer, com. També és que vaig fer un disc amb 17 anys, el meu primer disc.

És molt petit, 17 anys. Què feies amb 17 anys? Masturbar-me. Tot el dia. La gent té una imatge de tu que no t'agrada, tinc entès, d'una noia fina, tranquil·la, sensible.

Jo crec que a més era el seu primer disc, per això potser vaig fer aquests dos discos com per rompre-ho un poquet.

Vas treure un disc que es diu Catana, directament, el 2025, per reivindicar el teu caràcter més violent i més agressiu.

Sí, podríem dir-ho així. I japonès. És que soc una mica oient

jo de l'artista convidada i és de tota temàtica japonesa, una cosa molt nipona. Estava inspirat una mica en Kill Bill, no?

Sí, de fet, jo vaig veure Kill Bill i aquí va ser quan. Bueno, m'ha inspirat molt i vaig decidir que les cançons que en aquell moment estava ja composant tenien molt de sentit i com a potser fins i tot va ser com inconscient aquesta influència a l'hora d'escriure les cançons.

Tu ja que feies judó quan eres petita, d'on t'ha sortit això?

Perquè al meu pare sempre li ha agradat molt com tot el tema arts marcials, la cultura nipona, les katanas, també en part com va ser un moment en la meva vida, quan estava fent aquest disc, que em vaig adonar de per què m'agrada tant tota aquesta imaginària. Sí. I vaig descobrir que realment era per ell, perquè de petita ja, petits inputs, i jo crec que me ve d'allà, i per això també vaig

decidir com fer un disc així. No sé com t'imagines d'aquí uns anys, o quin és el teu objectiu, fer gires mundials, omplir estadis. No sé, seguir fent el que faig ara,

això segur. No sé, o sigui, seguir fent música i ja veurem on m'adú tot això.

Aviam, què tens ara entre mans, però? On et podrem venir a veure, els que et vulguem veure?

Ara mateix estic fent disc, no estic girant. Fins ara he fet qualsevol concert puntual, a piano i bou, una mica més acústic, però ara, que ja estic de tornada a Mallorca, aquest any estic fent composició i preparant un nou disc. 2027.

Que és hermosa com el sol té la cava era rosa i llarga fins als talons a Mallorca hi ha una dama que és hermosa com el sol té la cava era rosa i llarga fins als talons.

I va tenir un bon malentès amb un tap auditiu. Va ser en Jack Antonoff. Sí, això. El coneixereu perquè és el productor musical de Taylor Swift. Segurament ja esteu assabentats que entre Taylor Swift i Katy Perry va haver-hi certa tibetó fa uns quants anys. Un merder que. L'any 2024, entrega dels Premis MTV, on hi havia en Jack Antonoff, que és el protagonista d'aquesta anècdota, la Taylor, i actuava la Katy Perry. Oi, oi, oi.

Doncs durant l'actuació de la Katy Perry, es veu que les càmeres van enxampar com en Jake Antonoff es colcava una mena d'auriculans

a les orelles de la marinera. Però explico, explico, explico. Ara, ara. Sí. Bé, la qüestió és que aquelles imatges, pel gran públic, va semblar que el que es col·locava eren uns taps auditius i la gent va llegir com que es posava aquells taps per no sentir l'actuació de la Katy Perry. I no, eh?

És molt fort. No, en realitat, no.

Se'ls col·locava perquè hi havia un volum tan excessiu que no podia aguantar el volum d'acció.

Insisto, eh? Què us porto jo?

Una sèrie de solucions de pensament lateral per si no teniu taps i necessiteu tapar-vos les orelles algun dia. D'acord. Doncs jo us ho porto. Per exemple, els dits. Ficar-t'hi els dits a les orelles. Els dits és incòmodo. És incòmodo. Però llavors, d'entrada, una cosa bona que tenen els dits és que tenen cinc mites de taps diferents. Mira que tu abans ho deies, Laia. Cada dit s'adapta a qualsevol. Mal o serà? Que no trobis entre els cinc dits. Tens deu de dits. No tens per què, que si no. Arriba-t'hi amb els peus.

A mi em va passar això, que vaig perseguir els dits del tronca. Hostia, deu dits! Dic deu dits! La Mercè acaba de descobrir

que té deu dits a les mans. Que és possible que, efectivament, pel fet d'estar dormint i estar inconscients, ens traiem els dits de les orelles. Això no funcionaria. Llavors, què hem de fer? Podem lligar-nos, demanar-li a la parella, que és la que ronca, escolta, jo em poso els dits de les orelles, tu lliga'm això amb cinta americana. I te queden els dits enganxats. I un problema és que, sobretot, l'endemà al matí, la teva parella, abans de marxar a treballar o el que sigui, que tregui la cinta. Perquè, si no, tu no tindràs mans per treure la cinta, hauràs de sortir al carrer. El tractor. Hòstia, avui sí,

home, genera hora, genera hora. El tractor. Deixa't estar de programes sobre taps de les orelles i vigues. I buguis. I buguis. I porticons. No, es va fer un programa de porticons.

Sí, sí, ho sé, ho sé. Hi ha d'haver objectes de tot, xuriquera.

El tractor, home, el tractor. La gent vol coses ben parides, home, el tractor. Això està bé.

Qui ho va inventar? Un català, Peyu? No te'n valis, no te'n valis. No va ser un català. Com sabeu, fins al segle XIX, la força que es feia servir al camp bàsicament era animal. Bous, cavalls, burros, que estiraven eines. Llavors, això comença a canviar amb l'arribada de la màquina de vapor cap a finals del segle XIX. Comencen a aparèixer alguns invents destinats a substituir els animals al camp. Una mena de tractors propulsats amb calderes de vapor. Però això aquí a Catalunya? No, això als Estats Units. Els Estats Units anaven per davant amb això, nois. També és veritat que allà tenen uns camps molt grossos. Si allò ho has de llaurar tota mà.

Acabes morta. Tenen acres. Les pel·lícules diuen, tengo acres.

Primer apareixen uns tractors a vapor, que us estava comentant, però no va acabar de triomfar perquè era molt. Necessitaves carbó, aigua. Era poc pràctic, el camp. El primer tractor de gasolina l'inventa a Iowa un tal John. John Terry, en John Terry. Doncs no. No, xuriguera. No, que no, collons. Era en John Froelich. Ah, no? Munta un motor de gasolina sobre un vestidor d'una màquina de vapor. És el que es considera el primer tractor de gasolina que va funcionar amb èxit. Tot i així, el John Froelich aquest no se n'acaben sortint amb el seu invent. Va crear una empresa per comercialitzar-lo, però es va menjar bastant els mocs, pobre. Una empresa que sí que més tard va comprar un tal John. Sí, senyor. Ara sí.

No l'aplaudiu, home. Gràcies.

El 1918, John Derr li compra l'empresa i, bueno, molt desconnectats del sector primari, heu d'estar si no sabeu que John Derr és el fabricant de maquinària agrícola més important del món. Són els que facturen més. Sí, senyor. Però no són pas els que en venen més. Correcte. Podeu aplaudir-me? No, no. No l'aproviu. Ho sé, ho sé. Mahindra és la marca de tractors més vendida. Són de l'Índia, Peyo. Sí, sí. Podem anar marxant els altres?

Sí, sí. Jo no tinc res a dir, eh? Aneu marxant, aneu marxant.

La Índia és el país del món amb més tractors. 3 milions de tractors toquen, eh? Què diu? Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un savi per conèixer. Ve de caçar de la selva i és un expert palador de suro, a la manera tradicional. Un busquetà del massís de les Gavarres que parla i entén la llengua dels arbres. Sapigueu que una alzina surera triga 70 anys a proporcionar bon suro per fer el tap d'una ampolla de vi. Casualment, els mateixos anys que té el nostre convidat d'avui. Més savi que una alzina i encara amb molt suro per palar. Avui s'asseu a l'escó

de la renaixença Eloi Marià. ¡Oye!

Tu ets pelador de suro, entenc dels pocs que queden, no sé si n'hi ha molts a Catalunya. Sí, sí que n'hi ha. Bueno, quants?

Ja, si hi ha gent que pela, llavors podríem parlar de com es pela. Com es pela? Com es pela, voldria dir el nivell de. Ah, sí? Sí, és una feina. Clar, jo parteixo sempre. Que l'actor principal d'aquest món del suro és l'arbre. Llavors l'arbre s'ha de tenir molt de respecte. I això és bàsic. O sigui, si tu l'arbre, que és molt generós, el respectes, ell continua donant. Si tu no el respectes, aquest arbre acaba agafant malures i amb el temps també va dient que ja t'ho faràs. Avui en dia aquestes feines es fan a preu fet. I això, per mi, no és bo. Per mi. Jo no ho he fet mai.

O sigui, hi ha arbres que, bueno, s'han de pelar en un moment concret, i n'hi ha que no, perquè si els peles entenc que llavors no creix bé el sud.

Sí, l'arbre. Això és com el segar i el batre. S'ha de fer quan toca. Correcte. El pic del pelar. Jo no sé si haig de mirar el públic. En a mi, en a mi, sobretot en a mi, sí. O sigui, aquells. El públic ja s'ho miraran a casa. Escolti. És que tinc dubtes. Tu mira'm a mi, Eloi. Llavors, l'època bona de fer-ho al pic del Palà va de Sant Joan a Sant Jaume. D'acord. De juny. De Sant Joan a Sant Jaume és un mes, un mes i poc. Llavors, això depèn molt del temps que hagi anat fent. De si ha plogut molt, si no ha plogut, si la temporada serà llarga, si serà curta. Però sempre és bàsic que l'arbre tingui. La saba que circuli. Sí. Per entre aquesta peça i l'escorça hi ha d'haver l'humitat. Aquesta que té donada, aquesta brusca. Sí, sí, sí. Això no ho trauríem si la saba. No va per allà on ha d'anar, que és per sobre l'escorça. Sí. Llavors ho pots treure. Sempre amb respecte, com hem dit. Sí, sí, sí. O sigui, no és allò de patir empatant. I amb quina eina? Amb què ho fas, això?

Amb què es fa? Amb què es treballa? Te l'ensenyo. Ah, mira, cuidado, que has portat armes aquí, eh? Això és una destrala, eh?

És aquesta l'eina, no? És aquesta, és aquesta l'eina.

Aquesta és l'eina. Sí. Això és una destral. Això és una destral. I el mànec veig que acaba com en forma de destral, també.

Sí, perquè això també serveix O sigui, el mànec acaba amb aquesta part, amb aquesta cunya, perquè això serveix com a burxa. Per posar-ho entre el tronc i la. Per fer palanca, no? Per fer palanca. Uita, uita, uita. Molt bé. O sigui, en aquest cas seria palanca. Sí. I en el cas de. D'agafar la destral, posar-la en el punt on hi ha l'obertura i fer aquest moviment, això és l'alça prem, que també és palanca. Sí. Però en aquest cas seria burxar per ajudar a treure-ho. I si l'arbre és molt alt. Jo crec que ja en sé.

Si ho ha entès l'Eloi. Si ho ha entès en Joel,

Eloi ja pot estar content. És llarg de tot.

Sí, de tot, de tot. Llavors, Eloi, sempre fa servir la mateixa destral o en tens vàries? Aquí en tinc una altra per quan són més grossos. Ah, tens vàries mides. Ep, aquesta ja. Això si t'ho troben els Mossos d'Esquadra al cotxe, cuida-t'ho. Ja es veu que ha servit poc.

Jo estic jubilat. Ah, no passa res. Llavors el que fem és alguna mostra. Això que deia Carlos.

Carlos, m'agrada que diguis Carlos. Carlos.

Doncs quan fem alguna mostra, llavors m'hi poso sempre que pugui explicar tot allò que sé d'aquest món. Hi ha gent jove que estigui seguint aquest ofici? Sí. A la Gifra de Santa Coloma, que és una escola forestal, que això en Fel. Hosti, ja la coneix. En Fel la coneix. Doncs allà. Hi ha gent que apren a pelar i actualment s'estan fent uns exàmens, així és allò ben bé per sobre, per dir bé, tu tens qualitat per poder pelar. Has dit exàmens ben bé per sobre. És ben bé per dir, tu més o menys remenes bé la destral, per tant som-hi. Hi ha gent jove, no gaire, però n'hi ha. I llavors et donen el carnet de pelador, diguéssim, una llicència. Seria un carnet de pelador. Un carnet, clar, molt bé.

Veus? Bueno, escolta, no se sap mai.

Tot això estem parlant de. No ho fan així amb aquesta eina, eh?

Sí. També podríem parlar d'unes màquines que hi ha ara, que són per obrir. Sí. En diuen de pelar, però no són de pelar. No, són per obrir. Aquesta pala és això. Sí. Llavors tu amb aquesta màquina li pots fer una obertura, el pots descorrejar, que és el tall circular, i fent el saprem, aquesta palanca que deies tu, Joel, però amb la fulla, llavors separes les peces de l'arbre. I això què? No deu passar massa bo? Però no és una màquina de palar. No. El que serveix per pelar és això. I els romans ja estaven organitzats. Els romans ja treballaven al sur? Ja treballaven al sur en tema de calçat. I estaven organitzats.

I a Catalunya són bons en això? Són punters? Sí,

a Catalunya hem exportat la cultura, sobretot del tap. Del tap de suru.

De fet, tenim taps de suro, en xuriguera i en fel. Jo, si voleu, me'l puc posar pel nas. No, no, Joel, no et posis el tap pel nas. Sort que ha dit pel nas. Vam dedicar un capítol sencer al tap de suro, ho vam dir, que és un invent català, el tap de suro.

Sí, noi, però ara, explica'ls, els portuguesos ens estan comprant tots els suros. Per què? Capital. A la península ibèrica només tenim soró a Catalunya. Però què en fan els portuguesos? El mateix que nosaltres. Sí. El mateix que nosaltres.

No els hauríem de vendre. Bueno, les empreses d'aquí, allò que s'ha dit sempre que l'avi ho crea, el fill ho manté i el net s'ho poleix, doncs ara. Estem amb el net. Estem aquí. Estem amb el net. Diu, escolta, jo m'haig de trencar la clop anant a vendre taps cap a Extremadura, cap aquí, cap allà. Em venc, i n'hi ha un que sempre està a punt, sempre està a punt, que és la Morim, sempre està a punt de comprar, i aquest diu, bueno, jo ja trobaré gent que la farà aquesta feina. I ens trobem en aquest moment, excepte algun cas, que s'hagi algun taper. Que me la forjegui.

Sí, a Palafrugell també. Bon tap, per exemple. Vaig a fer publicitat. Bon tap. Bon tap de Palafrugell.

Molt bon nom. Jo em referia al suro país, el suro català, que només hi ha un que el treballa un i mig, que és Costaquer. Va, fem una mica de. Ho digo, ho digo. Tapa amb suro català i, a més a més, bon suro.

Ella pensa que el meu tractor és sexy. Què dius, home? Ella pensa que el meu tractor és sexy. Què? Sí, home, és una de les peces més exitoses del cantant de country Kenny Chesney, un cantant de Tennessee, que ha venut més de 30 milions de discos a tot el món. I així que l'any 2024, quan estava fent una gira, el seu equip va pensar que seria una bona idea, una idea magnífica escènicament, de cop fer-li una sorpresa i fer aparèixer un tractor al bell mig d'un d'aquests grans concerts d'estadi que ofereix.

Home. Correcte, i així ho vam fer, realment. Però, de fet, no vam fer aparèixer un tractor com el que podeu tenir el Xuri i el Peyu, sinó una mica diferent.

Mirem tots a pantalla, el veurem. És el John Derr petit. Aquest el venen a la John Derr, també, per la canalla. Sí, és en plàstic. Allà a la rotonda. Una rèplica de John Derr, però de joguina. No són pas baratos, aquests, eh? No. Em vaig voler comprar una a la meva filla i vaig dir, és igual, tu. I no l'hi vas comprar.

No. Peyu, no siguis tacanyo.

Era caríssim. En John Derr, perdó, en Kenny Chesney, li van fer aquesta sorpresa i evidentment li va semblar tan ridícul que es va posar a riure al mig del concert.

Una altra cosa que sé dels tractors és que, i això ho he après fa poc, que són com les màquines de tallar pèls. O sigui, el tractor és la màquina, llavors tu li vas posant accessoris, com la màquina de tallar pèls.

I cada un més barato que l'anterior. El dels ous, saps que tens la màquina que tu li vas tallant? Sí. A mi, bueno, ara no ho explicaré, però sí que ho explicaré. Explica. El de la màquina aquesta de tallar pèls, l'accessori dels ous, fa més mal. Quin és l'accessori dels ous? Bueno, a veure, en el cas que tu. Bueno, jo practico aquest tipus de depilació. Sí. No, jo no, però voldria estar A mi m'agrada tenir-ho maco, jo. Però jo no sabia que hi hagués un accessori específic. Ho posa per los huevos, allà a l'aparell? Saps que a la gastronomia sempre es diu que es menja pels ulls. Sí. Que el plat ha d'estar bo, però també ha d'estar maco. Ara, com acabem, ens ensenyarem les tites. Ràpid, ràpid. He tingut una decepció molt gran amb el tema dels tractors. Jo pensava, com a urbanista i urbanita, que l'arribada dels tractors hagués millorat molt la qualitat de vida dels animals. De dir, com que ja no calen els bous, les mules, tal, doncs ara els bous i les mules deuen estar tenint la vida padre, després de segles d'explotació. No? Eh? I què? Doncs no és que les mules estiguin vivint segles. No? És que tinc una pressió molt gran perquè sé que tenim poc temps. No és que les mules estiguin vivint millor, és que no estan vivint les mules. Què vols dir? I ara sí que he de cridar una mica, Peyu, tot i que no t'agradi. Va. Us esteu preguntant, però Joel, tu com saps que les mules. Si no saps distingir una mula d'un burro o d'un cavall mal fet, dibuixat amb l'esquerra, no ho sabies distingir. Doncs perquè no sé de mules, però sé de dades amics. I el que he anat és al paradís de les dades catalanes, que és l'IDESCAT. Això és molt interessant. I surten dades de mules? I resulta que hi ha una cosa que es diu sens agrari. Agrari. Per si no ho sabíeu, això existeix. I atenció a la dada, perquè és molt bèstia. A Catalunya, fa 60 anys, es calcula que hi havia 100.000 mules. Moltes mules. Saps quantes n'hi havia l'any 2000? 200. Ai, ai, ai. Què està passant? 200? Què està passant aquí? Això ho diu el 11. 200 mules. Estan desapareixent les mules. Ens preocupem de l'os, Bru. Fa 26 anys, 200 mules vol dir que ara en deuen quedar 3, eh? Ah! Deuen quedar molt poques. I per què vivim d'esquenes aquesta extinció de la mula? Ara, com que ja la necessitem, ja no feu mal creuament aquest de la mula, perquè és un engendro de la natura de la mula. Sí, sí. És un engendro. Sí, sí, sí. És una barreja d'animal. És una merda d'animal, allò. Ara ja no ens interessa que li donin pel cul a la mula. I ens preocupem pel l'os bru, i pel trencalós, i l'almasquera, que no sé ni lo que és. El ratpenat. Hi ha gent preocupada pel ratpenat, pel fàstic que foten. I les mules, què? I les mules, què? Recuperem la mula. Recuperem la puta mula.