Millors moments (setmana 3)

Déu vos guard! I visca la pàtria!

La Renascença.

La calculadora té un precedent molt clar, que és l'àvec. Parlem de l'àvec o de la calculadora? De la calculadora, sí. Està posant context. Exacte. Vols deixar-li posar context, de veritat? M'ha posat nerviós. Gràcies. No, i acabem de començar. Va, va, va, perdoneu. Gràcies, Mercè. El capítol avui el dediquem a la calculadora, però perquè veieu que els humans ja fa molts anys que tenim necessitat de fer càlculs i operacions, volia mencionar l'àvec, i per això pregunto, sabeu què és l'àvec?

Sí que és un àvec. Un àvec és allò que posen en els bars de Villar, allò que posen a la paret penjat per cortar les caramboles. Sí, senyor.

No sé si és allò exactament. No, no és allò. Però sí que és veritat que als bars de caramboles hi ha un aparato a la paret que sembla un àvec. I compten les. I les escoles modernetes el tornen a fer servir ara. Una cosa que ja feien servir els sumeris el 2700 abans de Crist. Els sumeris jugaven a caramboles? Feien anar l'àvec, els sumeris. Que és aquest invent amb boles de fusta. Perdona, Peyu, però ja heu anat mai a un bar d'aquests de billar de caramboles o no? Parlem de la calculadora, sisplau.

És que s'hi junta gent molt estranya allà. Molt rara. Hi ha moltes pensions alimentícies que no estan pagant-se allà.

La primera calculadora és del segle XVII. La va inventar un francès. Bullons de francesos. Blaise Pascal. La inventa el 1900. No, perdó, 1642, quan només tenia 18 anys, que la va inventar per ajudar a fabricar. Bueno, per ajudar a calcular, perdó, no estic encertant cap verb avui, eh? Per ajudar. Que al fer càlculs més ràpid el seu pare, que es veu que el seu pare era recaptador d'impostos.

Desgraciat. Recaptador d'impostos.

No, digo, digo. Calma, calma. A veure, no tots els recaptadors d'impostos deuen ser mala gent, no? Sí que és veritat que, aviam, hòstia, ha d'emprenyar una mica que el teu pare treballi de recaptador d'impostos. Cap paraula vull. Impostos, està bé. Què has esmorzat, avui? No sé, no sé, no sé. Vull dir que, si el teu pare és recaptador d'impostos, és difícil evitar-te el bullying a col·le, no? A tothom t'ho dir, eh? Ah, i va venir el teu pare a casa a cobrar-li l'IVA trimestral i els autònoms al meu pare, i ara, per culpa seva, no podré anar de colònies. Era un artilugi amb unes rodes de fusta dentades. Era un invent mecànic. Bé, uns engranatges, coses que es movien. I així van ser totes les calculadores fins que va arribar, doncs, una altra època, no? Va arribar el segle XX, diguéssim, que es va inventar la calculadora electrònica. La Casio! No! La Casio! No, les Casio apareixen als anys 70. Sí, però eren guapes, les Casio. Sí, però no van ser les primeres. La primera totalment electrònica la comercialitza l'any 1961 una empresa britànica. La calculadora es deia Sunblock Comptometer Anita. Anita. Anita, sí. Com la filla aquella de l'Anna Obregón, que li diuen Anita. Es diu Anita. També és neta. També és neta. És filla i és neta, perquè l'Obregón va fer prenyar una dona amb l'esperma del seu fill mort. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boig conegut, Peyu. Si us dic la seva professió i la comarca on treballa, l'endevinareu a l'instant. Ràpid. Per això us diré que és un home que podeu trobar per gairebé tot el món, que combina el seu ofici amb la seva afició pel motor i que sovint la gent es pregunta si té prous dies a la setmana per poder arribar a tot arreu on el veiem. Un cuiner usonenc que no només cuina, sinó que també parla molt i molt ràpid. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença.

Nando Jubany! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo!

Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo! Bravo.

La meva dona, quan li diuen i com ho fas per viure amb aquest tio, diu jo és que el vaig conèixer ja era així quan el vam conèixer.

Et passa a vegades que no te'n recordes de tot el que tens entre mans? Sí. M'ha trucat un tio d'un projecte que ara no me'n recordava que estàvem fent això. No, estar heavy no,

però que no me'n recordo de coses, evidentment. Però dins el meu desordre sóc un tio ordenat, perquè si no m'ho apunto no me'n recordo. Sí. Sí, em passa.

Tens molta gent que t'ajuda, entenc, també, no?, un equipàs. Sí, són molta colla. Quantes nòmines paguem cada mes, més o menys? Cinco o sis, poder, no? Cinco o sis.

No sé, cinco o sis, allà. Six cents i pico. Six cents i pico. Six cents i pico. No. Sí, sí. Sents famílies, eh? Són molta gent, això, eh? És una multinacional, això.

No, no és cap multinacional. El que això és un hòstia d'IRP fa cada tres mesos, increïble, això sí. Això és important, eh? Déu-n'hi-do. Si sentes per. Els coneixes tots, no? No. Impossible. No, no, però bueno, bastant, bastant, bastant. Quasi bé tothom. Escolta, tens restaurants a Osona, Andorra, Formentera, Singapur. Hi ha algun lloc del món que quedi encara. Em fotria gràcia muntar un restaurant allà que encara no hi són.

No, la veritat que ara vaig que enrere, eh? Vas traient, ara. Sí, sí, sí. Bueno, no en trec, però. Has parat. He parat, he parat. Has parat. Ara estàs més amb les croquetes i totes aquestes històries. Ara estem més amb tot, però sí, sí, sí. Hem fet una nau aquí a Vic i estem fent les croquetes i els canelons aquí a Vic. Jo crec que això serà una cosa que no em portarà a la feina que em porten al restaurant. Fots 50.000 croquetes diàries, no? 60.000 diàries. No, una mica menys. Ara una mica menys. Hi ha èpoques que sí, ara una mica menys.

Bueno, una mica menys. Que són una mica menys. 17 menys? Sí. Són moltes croquetes. Collons, si són croquetes. Qui se les mengi, tantes croquetes?

Els catalans, bàsicament. I algun anglès. Ah, sí? Em veneu a Anglaterra? A Anglaterra hem vengut moltes croquetes a Mark Spencer, una de les companyies més importants d'allà. Mira. Hem vengut quasi bé 4 milions, quasi bé 5 milions de croquetes. 5 milions de croquetes.

Els han fotut els anglesos. A un euro qua de croquetes són 5 milions d'euros. Això es fan ràpidament.

No, perquè els del supermercat també hi guanyen. Hi guanyen algú.

Els supermercats hi guanyen algú. Sí, sí, sí. Em consta, em consta. Quan no treballes, vas al restaurant, sí.

Vaig al restaurant, sí. El problema és que queden pocs dies per anar al restaurant. Però sí que m'agrada molt anar al restaurant i, a més a més, que n'aprenc anant al restaurant i miro què fan els altres col·legues, perquè si no, perds el ritme aquí.

Però sempre vas al restaurant o anaves algun dia a fer un menú de.

No, no, no, a mi m'agrada molt anar a Campairot, per exemple. Sí. El Solà, el Solà hi vas, allà, amb un estrol de calderes. El Solà, fa molt temps que no he anat a casa de la meva germana, que potser també m'agrada anar-hi. No, no, a mi m'agrada molt anar el dia que feia festa, anar al restaurant a esmorzar, o m'agrada I allò del

client sempre té raó? Això és veritat, perquè jo, a casa meva, que tinc un restaurant, hi ha clients que són ben idiotes. Hi ha gent. Has insultat mai algú, o?

No, no ha insultat gaire ningú. Mira, si vols et dic una cosa que m'ha passat aquesta setmana. Mira, aviam. Mira, el restaurant Pecador d'Ibiza, valent? Teníem un. Nosaltres. El servia el meu fill. Tenim carta en castellà, en anglès, en francès, en italià. I mirem de ser educats, és a dir, si hi ha un italià donem en italià, francès, espanyol, espanyol, en català, en català. Ah, està en espanyol, fixa't. Això és ser molt educat. Tot i que a Formentera hi ha algun restaurant que no té la carta en català, però en castellà i en anglès i en francès sí. Tot arreu. Sí, està bé. Però aquest dia ens vam trobar que vam donar la carta en castellà, era una gent de Múrcia, que la gent de Múrcia és molt trampada, tinc molts clients. Sí, sí. I en general som molt ben parits. En general, eh, Santi? En general.

Ara bé. Ara bé, ara bé.

Creu, creu, ara bé. I era una taula de 8, amb la família, tal, mans fa de puta mare, tots correctes, això m'ho explicava el meu fill, eh? Els va atendre molt bé i al final la factura, el que és el conte, va arribar en castellà. Aquí sempre les disposicions. Ah, perdona, va arribar en català, el conte. El conte en català. Sí. Bueno, en vez de croquetes amb A, S, era amb A, S, A, M, S. Els números, si fa no fa, se semblen. Els números eren els mateixos. Però el tio va veure que era en català, no? I es va aixecar i va dir indignadíssim que no la pensava pagar la factura en català, que què en havia pensat, que ja sabia que era el meu fill i que li digués amb el seu pare, que era un independentista, que no pensava pagar la factura en català. Va marxar sense pagar. No fotis! Sí, i va tirar una targeta amb el telèfon seu allà, que jo l'any demà el truqués. El cap de mitja hora va tornar a aparèixer amb la cua entre cames. Saps si és culposo que la seva dona o la seva família, quan va arribar, perquè tenia el barco més gran que hi havia a Formentera. És que tenim el barco més gran de Formentera. Va donant pistes, es pot investigar qui és aquest senyor. I total, va tornar, va demanar perdó que s'havia equivocat. Jo crec que al veure també hi tenia algú. I ens va pagar i jo no l'he trucat.

És musiqueta de calculadora, això. Concretament són els alemanys Kraftwerk. Kraftwerk. Sí, sí, Kraftwerk, amb una cançó de l'any 1981 anomenada Pocket Calculator, calculadora de butxaca. Doncs Kraftwerk, que en alemany significa central elèctrica, van néixer com a duet als anys 70 i que encara segueixen en actiu avui dia. Deuen ser grandots, ja, aquesta gent. Sí, de fet la formació ha anat canviant una mica, però els components originals es van formar en l'àmbit de la música clàssica i a poc a poc van anar abandonant els seus instruments iniciàtics, que eren la flauta i el piano, i van apostar-ho tot a les noves sonoritats electròniques que llavors tot just començaven a emergir.

I és que algú de vosaltres tenia una Casio FX500UP, i és que una de les peculiaritats d'aquesta calculadora, a més de fer operacions matemàtiques, com diu l'Arnau, és que també podia generar tons musicals a través de les seves tecles si la connectaves a una casseta.

Això no ho sabia. Ah, mira. Kraftwerk van tenir la pensada de fer servir aquests sons per la seva cançó. La veritat és que aquell experiment els va funcionar prou bé i els seus seguidors assistien als concerts amb calculadores per sumar-se a aquell moment intèrprete. Per sumar-se, eh?

Però, Arnau, una cosa, la calculadora no sap interpretar una partitura amb notació convencional musical, no?

Exactament, i per això van començar a córrer entre els fans de Kraftwerk una espècie de partitures però fetes de números. 4-5-9-9, 8-4-5-8-8-7. A continuació escoltarem una altra cançó seva, també de l'any 1981, i que sembla anticipar un món que nosaltres coneixem prou bé i que ells van per veure de manera diàfana. La peça s'anomena Computer Love i ens parla de manera romàntica i melancòlica d'algú que se sent sol i busca companyia a través de l'ordinador. D'aquests en coneixem uns quants. Escoltem com ens ho explicava en Kraftwerk l'any 81. Música, mestre. Música.

La Mercè se la sap. Me las sé todas.

Sí? Sí, estic a favor. Utilitat en una illa deserta.

Vinga. A veure, jo és una cosa que sí o sí m'enduria a una illa deserta, per exemple, per comptar els dies que fa que hi ets. Tu cada dia et lleves, peio, i fas més un. Més un. I això et sembla absurd? No. Que pot ser. No, no, digue-m'ho a la cara, si et sembla. No, no, que no, que no. Llavors també la pots fer de rellotge. Què vols dir? Passa que és molt esclau perquè has d'estar pendent cada segon de sumar més un.

Un, dos. No pots fer res més, llavors.

Això sí que no és idiota, gens.

Això és molt pràctic. Això és pràctic, perquè al cap d'un temps saps tots els segons que han passat.

No sap què ha dit. A veure, és molt poc ficable,

en principi, la calculadora, però, clar, la gent ja sabeu com és, que a la que s'avorreixen, patapam, cap al cul. I més els matemàtics, ojo, que tothom sap que són gent molt apassionats de lo seu. Llavors, jo us plantejo, imaginem-nos un matemàtic estàndard, normal. Sí, no en conec cap. Una persona que odia profundament les altres persones. Això seria un matemàtic. Un matemàtic normal. Però, en canvi, li encanten els números. Mm-hm. Quina és la cosa que s'aproximaria més a follar-te els números? La idea de follar-te els números. La calculadora. Exacte.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Bueno, és una arma llençívola com n'hi ha tantes. Jo destacaria sobretot la seva capacitat de fer mal, el que és la calculadora de taulell de merceria, que són aquelles calculadores amb els números gegants que els pots apretar amb el colze. Perquè tens les mans brutes o de carnisseria. Això sí. Que fan amb paper el tiquet també a vegades n'hi ha. Àngela Maria, aquestes. Jo crec que ben tirat això, amb una mica de tècnica, són 7 o 8 punts de sutura.

La barbacoa és un estri molt més antic del que us pugueu imaginar.

A veure, Peyu, com diguis que els egipcis ja quedaven els diumenges per fotre una barbacoa i fer la cervesa, m'aixeco i me'n vaig, eh, plego.

Doncs mira, ara parlo amb l'administració i que et preparin una mica tot el que seria el finiquito, perquè. Adéu, Xuri, farem exemple. Els egipcis feien servir graelles rudimentàries de bronza i ferro fa més de 3.000 anys, Xuri.

Mira. L'especialista en Egiptes que va venir la temporada passada, la Irene Cordón,

ens fotrà una denúncia que ens cagarem els calces. S'han trobat exemples dibuixats en representacions funeràries.

A veure, t'ha d'agradar molt la carn a la brasa, eh? Per fotre una barbacoa en el taüt allà dibuixat.

Mira, un farol que li devia agradar molt l'entrecot. Hòstia. Quan em mori vull que em pinteu. Què vol que li pintem? Un retrato de la seva dona, els seus fills? Deixa, deixa. Uns senyors allà fent un xai a la brasa. El nom que sapigueu de barbacoa és un invent dels espanyols. Això és així.

Aviam, no m'estranya. Una cosa de senyor sense samarreta, cremant carn, bevent cervesa, exhibint testosterona. Els finlandesos no ho han inventat.

Tampoc és que ho inventin els espanyols directament. Bàsicament el que van fer els espanyols és agafar el nom, van robar el nom, als pobles indígenes del Carib, quan van colonitzar tot el que seria Cuba i Puerto Rico. La paraula barbacoa és d'origen taíno, que era la llengua que parlaven allà, i els van dir, quan van arribar allà, que ponen tu DNI, hablen cristiano, i m'he quedat la barbacoa per mi, diguéssim. De fet, a Catalunya, no sé si ho recordareu, jo el fet de dir-li barbacoa és una cosa relativament moderna, també. Quan jo era petit, ningú deia fem una barbacoa. La gent quedava per fer carn a la brasa. Barbacoa és de castellans. És de castellans, això. A mitjans del segle XX, sobretot als Estats Units, la barbacoa passa de ser una necessitat per cuinar a convertir-se en aquesta mena d'esdeveniment social.

Amb un excessiu protagonisme dels homes. Sí que és veritat. No sé què us passa als homes amb el foc.

Veieu, una mica de verasa i us agafa un no sé què. Jo soc el típic que soc el que vaig provoint de cerveses. Jo soc el que està al costat d'un faixada i

no se pot res agafar la cervesa. I qui la fa a casa vostra? Els amics. En Callis. En Callis. En Callis.

A mi m'agrada fer carn a la brasa, però a mi s'obren una mica tota aquesta gent. No se te pagarà, una ves que aquí se te farà massa d'allò. Puja-la una mica, puja-la. Són homes que de dilluns a divendres no fan res, i al cap de setmana tenen la necessitat de demostrar que val més que no facis res com el resto de la setmana. Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Un savi per conèixer, Peyu. Un biòleg marí, doctor en ciències biològiques i director del Centre d'Estudis Avançats d'Ablanes. Ha escrit articles a revistes científiques d'arreu del món i d'alt prestigi, com la britànica Zoological Journal of the Indian Society. Des de fa 40 anys s'ha especialitzat en taxonomia. Ara us ho explicarà, però ja us avanço que passa moltes hores bussejant dins de coves on poca gent ha pogut entrar amb l'objectiu de trobar éssers, diguem-ne, llefiscosos. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Daniel Martín. Bravo! Bravo!

A veure, Daniel, ets biòleg marí, t'has especialitzat en taxonomia, ens vas enviar un correu amb aquestes paraules que llegiré textualment, que deia Dit de manera planera, des de fa gairebé 40 anys em dedico a posar noms a cucs marins. És una bona frase per resumir la teva feina? És una bona frase, sí, sí, és exactament el que faig.

O sigui, tu en el teu dia a dia et vas a fotre dins de l'aigua i busques cucs. Sí, sí, sí, això és el que faig. Vaig a l'aigua, agafo normalment mostres del fons del mar i miro el que hi ha per allà dintre. Ah, no ho mires allà in situ? No. Tu agafes un tros de terra, diguéssim, un sac de terra? Sí, agafo amb una draga. Què és una draga? Una draga és un instrument que és com una cullera, que el baixes des d'una barca i. Es tanca a dintre i puja la sorra a dalt. També puc agafar-ho amb un tubo baixant fent immersió o agafant una mica d'algues de les roques, depèn del que estigui examinant. Doncs això ho porto al laboratori i allà és on ho miro, perquè la major part dels cucs que estudiem nosaltres són molt petits. Clar, molt petits, quan dius molt petits,

perquè ja comencem amb això, jo quan hi ha un biòleg, jo m'he dedicat tota la vida a estudiar i veus una cosa que fa un mil·límetre, de veritat dona la vida per això. Sí.

Bueno, hi ha cucs que fan menys d'un mil·límetre i n'hi ha que fan més d'un metro. Més d'un metro? Un cuc, eh? No és un cuc, eh? És una anguila. És gairebé una serp, sí. De fet, n'hi ha alguns, crec, per l'Àsia, que poden arribar a fer gairebé 3 metres. Gruixuts com un dit. Un congre. I mengen peixos.

Cucs marins, eh? Fas exclusivament? Sí, bàsicament marins. I això és una feina que no entenc. Es paga bé, això? No ho sé, ara ho pregunten. Calia, aquesta pregunta? Fem-la, fem-la, va. Vinga, es paga bé, això?

A veure, jo treballo per l'estat. Ep! Espanyol, per desgràcia, però sí. Què vols dir, per desgràcia? Bueno, perquè a mi m'hauria agradat poder treballar fent aquesta feina en un centre de recerca. Català. que pertanyés a l'estat català, però el que jo treballo. De fet, pertany a l'estat espanyol. No te poden fer fora per dir això, no? Bueno, potser no els agrada, però de fet ja. No hi deu haver gaire gent. Sí, hi ha molta gent. Treballo pel Consell Superior d'Investigacions Científiques i hi ha com unes 15.000 persones treballant. Collons! Però buscant cucs tots? No, no. Buscant cucs, les papallones. El que sí que estudiar qualsevol cosa que us podeu imaginar. Que es pugui estudiar o que no. Els lícans. Tot s'estudia, s'estudia tot. Música, filologia, jo què sé, qualsevol cosa. Tenen comportaments molt estranys i una de les coses més gratificants que he pogut fer durant la meva vida ha sigut estudiar-los en viu i veure com es comporten. I què fan? Però que siguin raros, què vol dir? No, raros no. Fan coses que potser no esperes que faci un cuc, com barallar-se. Ah, sí? Sí. Es mosseguen. Tinc un vídeo molt xulo gravat de dos cucs que es barallen i ho fan tan fort que un parteix per la meitat. M'està començant a agradar, eh? Veus? I per què es barallen? Per el territori. Per un herència, segurament, devia ser. No, pel territori, perquè hi ha un que té un espai que és seu i no vol que l'altre s'hi fiqui. Hasta els cucs estan així.

A l'oceà, que tens terreno per agafar-te el que vulguis. Veus, la Marcet aquí sobre el seu taulell del bar, tot de cucs amb formol, bueno, amb alcohol, no sé com estan aquí conservats. Amb alcohol. Amb alcohol. Fan una mica d'angonia, eh? Ens en pots ensenyar un, Daniel? Mira, jo aquest l'he triat

perquè m'ha fet gràcia, tu l'has vist.

A veure, són bastant fastigosos per lo que estem, bueno, no.

Bueno, això és un mite que jo em dedico bàsicament a destruir cada vegada que faig una xerrada. Per què no són fastigosos? Perquè són molt macos si els veus en viu. Si estan així en formol o amb alcohol, que han perdut el color i tot. És que perds molt, eh? Quan et foten en formol, perds.

En general, les coses mortes. Està traient amb els dits ara mateix un cuc de dins un pot. Ai, ai, ai. Bueno, un cuc té potes. Jo pensava que no podien tenir potes,

els cucs. És com un calamar. Sabeu aquells calamars? En el xino te'ls serveixen així.

Ah, és veritat. Home, això rebussat deu ser bo. Qui estem veient ara? Qui és aquest? Aquest es diu. El gènere és Ketopterus. Ketopterus. I el nom encara no hi és perquè és una espècie nova que hem trobat al Vietnam. Se li ha de posar nom? Li hem de posar nom. Xuriguera, no li podem posar xuriguera. No, però sí que tinc pensat, si trobo alguna, aquesta no perquè ja tenim pensat, la volem dedicar a un déu vietnamita que. Sí, un déu vietnamita. Però si en trobem algun així que tingui. Gràcia. Gràcia, ja hi ficaré algú que tingui a veure amb el programa.

Renascença o Soliguera. ¿Tens calculat més o menys quantes espècies de cucs poden quedar per descobrir? ¿Es pot saber això?

Sí, hi ha gent que ha fet alguns càlculs basats en els estudis que fan i calculen que aproximadament unes 100.000 espècies. 100.000 que encara no sabem ni que hi són. Tens feina per estona. Sí, i que segurament moltes desapareixeran abans que algú les pugui descobrir, que això és una cosa que passa bastant sovint.

Qui són aquesta gent, Arnau? Avui sentim els Foo Fighters, la banda estatunidenca liderada per Dave Grohl, el legendari bateria de Nirvana, el grup de Cook Cobain. Cook Cobain. Concretament, sona la cançó Run, publicada l'any 2017 com a part del seu disc Concrete and Gold.

Tot plegat, ens remuntem l'any 2015. Llavors, en Dave Grohl, cantant i líder de la banda, es va trencar la cama. I perquè l'espera, fins a recuperar-se, no se li fes tan llarga, el baixista de la banda li va regalar una Big Green Egg a en Dave.

No fotis, una Big Green Egg? Saps què és o no? Aquelles que tenen forma d'ou fetes de ceràmica i de color berfos. Aquell regal va activar una passió desconeguda que tenia l'atent. Va obsessionar-se a fer costelles, pullet pork i brisket.

Aquella obsessió que li va venir anava acompanyada d'una tècnica cada cop més depurada i va començar a fer-se famosa en els cercles musicals.

Tan és així que l'any 2017, quan gravaven aquest disc, Concrete Angle, en Dave va decidir instal·lar una barbacoa al jardí dels estudis on estaven treballant. Veus? Com que gravaven als estudis East West Studios de Los Angeles, que són un complex de diversos estudis, al final cada nit hi tenia més de 40 persones, músics, tècnics i algú que passava per allà. Dave Grohl, antic bateria de Nirvana i líder de Foo Fighters, reconvertit en xef d'uns estudis de gravació. Mira. Sí, com sigui, aquells sopars comunitaris van ajudar, així, un ambient fantàstic entre tota la gent que treballava als estudis, i això es va transmetre en el resultat final de l'àlbum. Mira. Escoltem una altra peça d'aquell disc, Cuit a foc lent. Make it right. Música, mestre.

Ja t'hi veig, Efeu. Ah, els ho portava la Iolio. Ja. Havies anat a fer barbacoa amb els Foo Fighters. Hombre, amigo, hostia.

Utilitat com a joguina sexual.

Bueno, aviam. Tu ensenya-li una Weber Camado Big Joe de ceràmica amb dos nivells de cocció a un cunyat i veuràs com se li posa el pènic. Sí que és veritat. Això sí. La Weber Camado Big Joe de ceràmica amb dos nivells de cocció val 1.500 euros i una caixa de quatre viagres val 58 euros. Val. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Aviam, es veu que queden algunes tribus caníbales a la província de Papua Occidental, però el problema pel que he llegit és molt greu.

Ara m'he imaginat que deies a la província de Girona.

Bueno, poder també, poder també. El problema que he llegit és que són caníbales de boqueta. Són caníbales socialdemòcrates, Peyu. Per culpa de l'esquerreta Uoke, s'han rendit a la correcció política i han renunciat a la seva cultura i tradicions. És una pena. Llavors la descartem, la barbacoa, com a arma. Sí, si no fem com els nazis a la Segona Guerra Mundial. Utilitat metafòrica. Aquí he de reconèixer que l'únic poeta que s'ha atrevit a fer una metàfora amb la barbacoa és el senyor Georgi Dan. Perquè la barbacoa era una metàfora, ho sabeu o no? No fotis, però era metàfora de què? Que follar, Peyu, de follar, de què ha de ser? Totes les cançons de Georgi Dan, totes, són metàfora de follar barbacoa. El sexo, sexo. No, el sexo, sexo no, hi ha metàfora aquí. Però s'ha d'agafar per la part de darrere. El putxi ruchi, el putxi ruchi.

El con de carretera. Què t'ha passat, Peyu?

Has quedat encallat a la C-17. És mal parida, aquella carretera, Peyu, la C-17.

El què? El con de carretera. El con, eh? Dic, no el con, el con. Ah! El con de carretera. Hosti, havia entès el con de carretera. M'ha passat el mateix. L'objecte d'avui és el con de carretera. Va, va, va. No parlarem del cony de carretera? No, el con, el con. No, el con, que popularment a vegades també se li diu conu. Ara sí que s'entén. Doncs parla bé, Peyu, conu. No, conu no, que es diu con en català. Sí, però no s'entén, Mercè. És que tenen part de raó, Mercè. És veritat que costa una mica.

Si el català no el parlem bé nosaltres, qui cony el parlarà bé? Ningú, ningú.

Però tampoc podem fer veure que tots diem con, perquè. Crec que la realitat és una altra. El con. La gent diu cono. Diu cono. Diu cono per la influència del castellà, també perquè on es fan servir els conos? Bàsicament, amb la gent que juga a futbol i a les obres a la carretera, que són dos entorns on es parla més castellà que català. Home, Peyu, Peyu.

No, no, no, aquí t'he de parar un moment. T'apares? Sí. T'has de parar, perquè això que has dit és classista, etnicista i un prejudici com una casa de pagès, i també és veritat.

L'inventor del con va ser un tal Charles D. Scanlon,

L'inventor del con va ser un tal Charles D. Scanlon, un home que pintava línies discontinues i coses d'aquestes, passos de vianants, aquesta cosa. Llavors treballava a la brigada de Los Ángeles i el tio sempre havia de senyalitzar quan estava pintant amb cavallets de fusta i altres estris que passaven molt per dir amb els cotxes "Ei, no passeu, que estic pintant". I el tio, cansat de carregar trastos, el 1943 li ve la idea aquesta del con. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un boig conegut, un dels grans cantadors de jotas del país. Dalt de l'escenari sovint es fa el sec, però té una orella finíssima per la música. Tot i això, el so que més li agrada és el del riu Ebre a l'altura de Tortosa. Gairebé 50 anys de carrera, 27 discos, més de 2.500 concerts, perquè després diguin que a les terres de l'Ebre no hi passa mai res. Ah! I un Premi Nacional de Cultura l'any 2015 amb el seu grup Kiko Alceliu, El Noi i El Mut de Ferreries.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Arturo Gaya.

Quico, el Celi, el Noi i el Mut de Ferreries, sabeu que teniu una entrada a l'Enciclopèdia Catalana? Ho sabies, això? Sí. Sou patrimoni de Catalunya, una mica, no? Patrimoni?

Sí, ostres, és una cosa. Això vol dir que t'han de cuidar, no?

Bueno, vull dir que sí. Haurien de.

No se t'ha cuidat, no se us ha cuidat.

Mentre no ens facen un pla de protecció, ens posen un comissariat i un coordinador, fantàstic. Ja, ja. Això sol passar,

molta gent a treballar i al final l'objectiu del perquè es treballa no se sap massa. Heu portat, però, la Jota arreu de Catalunya. No sé si et sents gaire sovint allò que la Jota és una cosa aragonesa, que parlem una mica des del desconeixement.

Sí, ho hem sentit molt sovint. Quan vam començar, fa 33 anys, el més comú era dir que la Jota era aragonesa. Eren uns temps en los que la gent considerava que els catalans Sardana i Barretina, els aragonesos Jota i Cachirulo i els valencians Paella. Bueno, estem anant cap aquí un altre cop, eh? Però nosaltres estem intentant demostrar, però a poc a poc, les coses a poc a poc i fermament, que la Jota és una música tan catalana com moltes altres, catalana mediterrània. Què té la Jota que la fa tan especial? Jo diria que per a nosaltres és comunicació, comunicació pura. Em refereixo a la jota cantada, que és la que uso jo. Quan cal reivindicar ho fa ser una jota, quan cal celebrar ho fa ser una jota. És comunicació i molta energia.

De fet, no fa gaire que heu llançat el vostre últim disc, titulat Jota per Cople, en col·laboració amb la Cople Reus Jove. Si voleu saber com sona, doncs pareu l'orella.

Són dos gèneres ben nostrats, la sardana i la jota, però que poques vegades els hem sentit plegats, no?

Sí, per això el disc, per això este projecte, per fusionar los géneros del sud en la sonoritat de la cobla, que el resultat és una sorpresa immensa, jo diria que és una gran fusió de la música popular catalana, i per això, perquè hi havia esta necessitat de fusionar-los, perquè junts construíxen un altre món sonor, i per això ho han fet.

Recordes quan vau començar i amb quina vocació vau fer una mica? Anem a fer això i si us imaginàveu aquests 33 anys.

No, ho vam començar per xalar. Érem només Quico, el Celio i el Noi. El Noi era més teatrero, venia del món del teatre. Era periodista i m'agradava cantar era cantautor i ha fet algunes coses i jugàvem jugàvem a que hi havia un sec que recreava el personatge del sec que anava pel carrer i cantava històries i el noi era el Pigall i de vegades jugàvem fins i tot ens posàvem a llocs, cantàvem cantàvem a cantonades al carrer i de fet el primer concert el vam fer a un bar,

a una taverna quantes vegades us han dit malament el nom?

Buena, aquesta. Jo crec.

No te ho sabria dir, però més que bé,

Quico, el mut, el noi, el cec, el nen.

I un que passava. Jo pensava que éreu quatre i sou tres. Som sis ara, eh? Jo pensava que era el Quico, el Célio, el noi i el mut de Ferreries.

No, Quico el Célio és un sol, que és el personatge que jo interpreto. Quico el Célio és el mal nom, com diem allà baix.

Un personatge que existia, això, no?

Sí, és un personatge que existia. Tia que està descrit als llibres del folklore tortosí de Joan Moreira, que és una miqueta l'equivalent i contemporani al costumari català del Joan Amades. Descriu un sec que cantava i contava històries. Com afronteu el present ara com a grup, després de 33 anys? I com sempre, caminant. Picant pedra encara, eh? Picant pedra. Però bé, bé, és la millor manera. És perquè si ningú et puja a dalt, ningú et pot enfonsar, saps? Això també és veritat. És de savis, això.

Molt savis.

Sou una gent també que sempre us heu mullat per les causes socials, no? Que quan heu cregut que valia la pena, no sé si feu servir la música també com una eina per reivindicar coses, entenc, no? Veu participar, bueno, protestant contra la participació d'Espanya a la guerra d'Iraq, també a l'1 d'octubre

contra i sobretot per la defensa de l'Ebre. Jo recordo una primera entrevista fa molts anys a una ràdio a Barcelona que ens van dir, com és que us heu mullat? Perquè vivíem en aquells temps del això no toca, saps? D'aquell oasi d'això no. Ara hi tornem, tornem cap aquí, ara. I clar, jo penso que tindre l'oportunitat de mullar-te, de posar el teu art, en este cas la música o qualsevol art, al servei d'una causa, és lo millor que li pot passar a un artista. Per a mi és la realització és un nivell de realització fantàstic i hem tingut aquesta oportunitat i crec que ha marcat bastant el nostre camí i ha donat sentit al que dèiem abans al que és la Jota aquest sentit comunicatiu que té d'explicar alguna cosa de crònica social.

Ep, Joel, vols fer una pregunta?

Ep, Joel, vols fer una pregunta? És que tinc una pregunta que és perfecta per aquest moment. Endavant. Arturo. Disme. Tu vens de la zona de Catalunya on més percentatge de catalanoparlants actius hi ha. Això és un fet. Sí. En canvi, quan es parla de catalanó, per algun motiu, en aquest país, sempre es mira al nord. Sembla que només es mira al sud per posar-hi petroquímica, centrals nuclears, macrocasinos i parcs temàtics. ¿Creus que algun dia us n'afartareu i fareu bona la frase de l'ínclit pensador Flixanco Valero San Martí que deia que algun dia a los del sud us matarem a tots? Gràcies. És bona, és oportuna. Gràcies per aplaudir-me, Arturo.

Home, us matarem a tots, no? No, potser no, no cal. A veure, vos sentim molt estimats, eh? Sí? Tu creus? L'OSU té un sentiment, rep molta estima. Quan parlem d'institucions i administració és un altre nivell, no? Però de carrer, jo crec que sí.

Pregunteu-li a l'Olivera, pregunteu-li a l'Olivera lo que en sap dels vents de l'any. Ha fet mostra en primavera, ha fet mostra en primavera i tindrem collit enguany.

Ya no hi ha camín de terra ni aquella casa tan blanca.

Utilitat en una illa deserta.

A veure. Hem pensat que aniríem directament a joguina sexual, tractar-se del con. Veig que no. Escolta'm, un con a una illa deserta. Per què no? A vegades no és preguntar-te per què sí, sinó per què no. Per què no? Home, no li veig molta utilitat. Tu saps per què el Tom Hanks, el naufragó, es torna boig i es fa amic de la pilota? Per què? Perquè no tenia un con. Ara. Si hagués tingut un con, s'hauria dedicat a driblar-lo, que és el que s'ha fet tota la puta vida amb un con. Sí, senyor. Quan no està fent les seves funcions de trànsit.

Tu veus un con, tu ets futbolista. Jo, quan entrenava a futbol, sempre. Ja li vols fer la gambeta, no? Sí, sí, sí. Teníem un psicòleg esportiu que ens deia no vegis el segon con, tu el primer. També. Després el segon. Jo pensava, vaya, nano, qui t'ha pagat la feina, déu-n'hi-do. Així vas arribar a futbolista. No tenia la carrera. Nena meva, no el primer,

que no et vas trobar amb el segon. No sabies què fer. No us espanteu amb el tema de la joguina sexual i el con, d'acord? Ja. Vull dir, obriu la ment, una mica. La ment, hem d'obrir? Vols dir que és el que hem d'obrir, la ment? Sí, collons. No, penseu, per exemple, en una elefanta. Sí. O en una balena. O en una girafa. Sí. Ah, és que sou molt antropocentristes. No havíeu pensat en les necessitats sexuals d'aquest tipus d'animals? A veure, jo no m'ho he fet mai amb una girafa. No, a veure, és que en un con la girafa no et necessitaria fer-la. Clar. M'entens el que et dic? Aquesta és en gran part la gràcia de les joguines sexuals, que no necessites a ningú. Només una mica d'intimitat, unes espelmes aromàtiques, tancar els ulls, pensar en algun girafo que t'agradi. Ja gaudí, que la vida de la sabana són dos dies. La girafa agafa el con, la matixa s'hi seu a sobre. El girafo, el mascle. No! Bueno, el girafo. El girafo, si vol. Si vol masturbar-se el cul, el girafo també pot. Amb el con. Però el meu girafa, que és tan gran, per quin costat?

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Estàs a la guerra, no? Ets el soldat encarregat de la corneta. T'has deixat la corneta. Ja està. La típica discussió de trànsit d'aquestes que s'escalfen que acabes sortint del cotxe amb el ferro de canviar la roda. Tu no tens res a mà, però hi ha un cono. Agafes el cono i fas cara de boig. Perquè tothom sap que en una baralla, el més important és la cara que t'ho fotin. Si tu tens una bona cara de boig, com tu, Xuri, tens una cara de boig brut, fes una cara de boig. Ja està, tu no t'hi baralles amb aquest tio, perquè veus que no té res a perdre. Estic molt boig. Exacte. Vaig amb un cono.

Sí, sí, sí. La lápida existeix des de temps immemorials, primer en unes simples pedres, que, bueno, que eren per marcar on estava enterrat el difunt, simplement.

Clar, no havia pensat jo en això. No, clar, que si agafes l'avi i l'enterres allà al mig del camp i no hi fots un senyal.

Clar, o l'endemà ja no saps pas on te l'has enterrat, eh? No, allò que plou una mica queda tot així. Entens l'avi? I el que el van fotre allà sot,

no ho sabem. La invenció de la làpida va una mica per aquí, era per saber on estaven enterrades les persones. Llavors, qui ho professionalitza, diguéssim, qui l'estandaritza i comença a gravar-hi inscripcions, són els grecs. Collons de grecs. A l'antiga Grècia s'incorporen els epitafis amb la fórmula aquella de aquí hi jau tal persona, aquí hi jau en Josep. Ja sabeu que us hi fareu escriure, vosaltres, o no? Collons, per què ens mires?

Per què ens mires aquí? Per què no me dius els músics? A mi no m'ha mirat, eh?

Per edat sou una mica els que hauríeu d'anar-ho pensant.

Saps què m'escriuré jo a la làpida? Que Peyu vés a prendre pel cul.

Conec un paleta que feia això i m'ho explicava, que hi ha matrimonis, sobretot, que quan es mor un dels dos, ja hi graven el nom de l'altre. Això ja.

Si m'estàs dient que la làpida, jo que sé, per exemple, de la Marta Ferrusola, ja hi ha escrit Jordi Pujol. Què dius? I per què ha cridat algú quan ha dit Marta Ferrusola? Perquè hi ha gent. Home. Ja fa. Anem a mirar-ho, què?

És la primera. Tu t'has tancat a la Marta? A Caralps, suposo. A Caralps?

Ah, a Caralps. O a Andorra, no ho sé. Però que sí que és veritat. Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Una sàvia per conèixer. És investigadora i doctora en enginyeria de telecomunicacions. Va créixer a Hostalets de Balanya, però la seva carrera professional l'ha portat fins a Silicon Valley. No pas a treballar a Google o Facebook, sinó a desenvolupar neurotecnologia per ajudar les persones amb ela a comunicar-se millor. Després d'anys als Estats Units, ha decidit tornar a Catalunya sobretot perquè l'anyor insuportable que li produïa està lluny d'un bon pa amb tomàquet.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Bruna Girvent. Com una

persona d'hostalets de Balanyà acaba treballant a Silicon Valley? Casualitat. Casualitat, eh? Home, alguna cosa ja has d'haver posat de la teva part. La casualitat aquesta jo no l'he tingut.

Et diré que amb moltes casualitats. Jo vaig anar a fer l'Erasmus, diguem, a Boston.

Tu estudies alguna carrera de Biologia aquí, entenc. I jo vaig fer Telecos, Telecomunicacions.

I vaig anar a fer allà un any d'Erasmus. I em va agradar molt, a Boston. I allà vaig començar un doctorat, perquè m'hi volia quedar, i el primer any de doctorat ens van venir d'Intel a picar la porta i a dir, ostres, això que feu, dones cerebrals, Ho volem utilitzar per l'Steven Hawking. Collons. Ho podeu fer. Uala.

Uala. Així tal qual, eh? Tal qual. En català, eh? Sí, sí, sí. Bueno.

Algo d'anglès has de. Ah, bo, bo. Per estar a Silicon Valley, un mínim d'anglès l'has de tongar.

I ja està, i cap a Silicon Valley, amb pràctiques, estudiant de pràctiques, i ja m'hi vaig quedar.

I llavors comences a treballar per la Stephen Hawking. Sí, sí. I què feies? Quina era la teva feina?

Clar, ells, el grup aquest d'Intel que jo estava, ells van fer el sistema que ell utilitzava per controlar l'ordinador, per les seves ponències, tenien aquest sistema. Llavors, amb previsió del futur que ell poder, ell utilitzava la galta, movia la galta i amb la galta ho controlava tot a l'ordinador. Feia com un gesto així i amb això ho controlava tot. Però clar, la previsió és, això ho perdrà, hem d'anar uns anys per davant nosaltres i desenvolupar una cosa amb el mateix sistema, amb ones cerebrals.

Ones cerebrals perquè s'entén que hi haurà un moment que no podrà moure cap múscul.

Exacte, exacte. I com que això és una recerca que tardes uns anys a fer-ho, vam dir, hem de començar abans que no arribi aquest punt, perquè a Stephen Cokie no li pots dir, ara t'has d'esperar cinc anys. Has de començar a fer-ho abans i cap allà, cap a Silicon Valley.

I llavors això ho heu anat provant, entenc, aneu provant amb diferents persones fins que l'implanteu amb ell o no hi arribem a temps? No hi arribem a temps.

De fet, a mi em va quedar el coquet perquè jo havia d'anar a provar el primer prototip. I dius, ostres, les zones cerebrals de l'Steven Hawking. Home, són unes quantes. Hi ha d'haver moltes, eh? I úniques. I aquell viatge es va posposar, es va posposar i després es va cancel·lar. Quan es va cancel·lar vam dir, algo passa perquè mai ens han cancel·lat. I llavors jo no hi vaig arribar. O sigui, no el vas arribar a conèixer mai en persona. El vaig veure en conferències, el vaig veure a l'Universitat de Harvard en una conferència, però jo personalment no. M'acaso, nena. Sí, sí. Saps greu, eh?

Per boquet. Tinc entès que ens has portat el gorro d'ones cerebrals perquè el puguem veure, que és un gorro, perquè la gent es faci una idea, els que us escolten per la ràdio, com de natació, un gorro que s'adapta al cap i porta uns electrodes, no? Sí. Com funciona això, exactament, Bruna? Jo he posat amb en Joel. Mira, la Bruna també se l'ha posat, eh? Carnaval. Escolta'm, tu, per què? Jo me l'he posat tants cops que ja. Clar, clar, pim-pam, en un moment se l'ha posat ella, no hi ha estat gota, eh? I llavors, això va connectat a un ordinador, a un software, entens? Sí, sí, sí.

I com funciona? Doncs això, les neurones dins el cervell generen impulsos elèctrics.

A mi això ja em rebenta el cap. Bueno, hem de mirar que no. No, però vull dir que tens electricitat dins el cap. Sí. Bueno, no ho sé, que ho expliqui ella.

És així, no? Sí, sí, en principi sí. Tenim electricitat dins el cap. Sí, exacte. I llavors aquests electrodes aquí, aquests corats que veieu, detecten aquestes zones, detecten aquesta electricitat. Llavors això va connectat a un aparell que s'envia per Bluetooth a l'ordinador. I a l'ordinador, amb algoritmes d'intel·ligència artificial, processem tots aquests senyals fins que podem interpretar. Però interpretar fins a quin punt? El sistema que vam desenvolupar nosaltres bàsicament busca patrons. Llavors, el sistema s'utilitza amb un sí, bàsicament. Llavors, imagina't amb una pantalla de l'ordinador que tu tens un teclat, per exemple, i llavors posa que tu vols dir hola. Llavors, es van il·luminant les diferents lletres. I quan la lletra H, que és la que tu vols dir, la vols seleccionar, tu penses sí, o penses aquesta. Llavors, quan penses això, el teu cervell genera una resposta, un patró. I llavors el que fem és buscar entre totes aquestes zones cerebrals on està aquest patró.

Però el patró sempre és el mateix. Sempre és el mateix. Sempre ho és, eh? Ah, per això es diu patró. Bueno, el que fem. Però jo puc dir sí de moltes maneres.

Però el que fem és, abans que tu l'utilitzis, et farem un entrenament que s'entrena els algoritmes al teu patró. Llavors és com està personalitzat a tu. Abans de començar a utilitzar, fa cinc minutets que entrenes els algoritmes.

¿I tu creus que això, de mica en mica, es podrà anar desenvolupant com per afinar-ho, per poder-se comunicar amb més fluidesa, que només el fet de repetir un patró?

Bueno, nosaltres el que vam fer és que. Clar, vam començar amb això, per l'Stefan Hocking, però llavors ell va tenir molt clar que això ha de ser per tothom. Llavors, el sistema aquest és de codi obert, significa que tot el codi està obert per la gent. El software que es fa servir és gratuït. És gratuït i codi obert. Llavors, això està disponible. La gent pot anar, descarregar-se i utilitzar-se.

Fa falta comprar el gorro, per això. Fa falta comprar el gorro. Quant val que me'l compro?

Aquest, uns 800, tot el sistema, uns 800 euros.

Encara? Em pensava que diríeu. Mils, em pensava que diríeu mils.

Bueno, és que jo quan vaig començar, clar, passava, és com, tenim el software, que és gratuït, però els dispositius que hi ha actualment valen 20, 30.000 euros. Jo pensava això. I clar, vam dir, això no ho podem fer, perquè no pots dir a l'usuari, vés i compra un sistema de 30.000 euros. Llavors, vam buscar els més baratets. Sí. I vam dir, els vam provar tots quin és el que té més potencial. Llavors va ser aquest el que tenia més potencial. Nosaltres hem posat molta filtratge de les dades i hem fet molta investigació per reduir el cost d'aquest gorro i per aquest, que és molt senzill, com podem, amb els algoritmes, augmentar les dades perquè pugui funcionar amb un de 800 i no amb el de 20.000, que és quan vam començar.

Està clar. Està molt bé.

És ben bonica aquesta música, Arnau. Home, i tant, això és un mite. L'estatonidenca Dolly Parton. Dolly Parton. Ens interpreta Jolene, una cançó de l'any 1973 que va arribar al número 1 de les llistes dels Estats Units. Ah, mira, Déu-n'hi-do. A la Dolly Parton, tota aquesta fascinació pel món dels cementiris li va començar quan era una nena. Llavors buscava la tranquil·litat del cementiri del seu poble per escriure. Bueno, silenci n'hi ha, per concentrar-te, està bé.

Clar, i el que feia és que s'asseia entre els morts amb la guitarra per tocar i cantar i es passejava entre les tombes. Així llegia el nom de les làpides i llavors s'imaginava qui havien estat totes aquestes persones abans de morir.

En una entrevista de fa pocs anys va explicar que recentment havia anat a fer un pícnic amb la seva neboda a un cementiri. Veus?

I la cançó que sentíem, Jolín, però no s'inspira en una d'aquestes làpides. De fet, la idea li va sorgir quan una nena amb aquest nom li va demanar un autògraf. Es veu que simplement li va cridar l'atenció el nom i va decidir compondre'n la peça.

A veure, en una illa deserta què anem a fer d'una làpida?

Algú pot pensar que endur-te una làpida, que al final és una pedra de 50 quilos, a una illa deserta és absurd. Sí. Algú ho pensa? Jo ho penso. No, va, sortiu! Digueu-ho! Jo ho penso. Doncs, efectivament, és absurd. Però, ojo, i si ens la trobem allà? I si tu arribes a una illa deserta i trobes una làpida? Què passa? Bueno, et dona pistes. Que hi havia algú. No cal ser. Efectivament, no cal ser. Com a mínim, dues persones.

Com a. Aquella ira és intel·ligent. La mare que em va parir.

Allà hi ha, com a mínim, hi ha algú que ha viscut allà, com a mínim dues persones, i han mort. Bueno, l'altre no ho sabem. L'altre no ho sabem.

Utilitat com a joguina sexual.

La làpida té la utilitat com a joguina sexual més baixa del que portem de temporada, Peyu, i mira que hem fet el tall a gespa i la radiografia. Doncs passem al següent punt, si vols. Això és el que faria un covard, Peyu. Algú sense esperit aventurer ni ganes de ser cridat a l'ordre pels mandamases de la CCMA. Doncs passem al següent punt. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Aviam, aviam, ara que m'ho explico això. Hi ha dos tipus d'armes, no? Sí. Hi ha les que s'utilitzen llançant-les contra l'enemic. Objectes llençívols. I hi ha les que tu llences l'enemic contra la, contra la. Per exemple, si jo ara, no, mira, agafo aquesta senyora, d'acord? I l'estampes. I jo li tiro la barra del bar a ella. Sí. Malament, no. Difícil. Però en canvi, si agafo la senyora i l'estampo contra la. Ai, ai, ai. Ai, coi, coi, coi. Ai, coi, coi. L'ha tocat, l'ha tocat. Falta, falta. Perdoni'm. Home, la veu no és perrucata. Ja ha fet saltar els auriculars del cap, eh? Bueno, s'ha entès.

Sí. És millor tirar la dona

contra la barra que la barra contra la dona. Efectivament. Utilitat metafòrica.

Gràcies per treure'm d'aquest azucar. Metafòricament parlant, la làpida té bastanta potència per la seva connotació de permanència, de cosa inamovible. Què et diu la làpida? Aquí estic. Aquí estic i aquí m'hi quedaré. Queda per sempre. La làpida és imperecedera, no? En aquest sentit, tenim el concepte frase lapidària. Sí, senyor. És una frase molt solemne, que és tan contundent i plena de saviesa que queda gravada per sempre al cap de la gent. Per exemple, dic uns exemples, eh? Sí. Déu ha mort, de Nietzsche. Això és una frase lapidària. Nietzsche ha mort. L'infern són els altres. Schuster. Sartre. Sartre. I have a dream. Sí. Martin Luther King. Sí, senyor. En dieciocho meses dejaremos Escaño para regresar a la República Catalana. Gabriel Rufián. Sí. Són frases que queden per sempre gravades ben bé, com una lápida, a la memòria col·lectiva. Que no totes tenen per què ser veritat. No totes tenen per què ser veritat. Però queden. Però són brillants. Sí, senyor. Sí, senyor. Sí, senyor.