Millors moments (setmana 5)

Déu vos guard! I visca el baile!

La Renaixença.

Bé, avui ja us avanço que tenim un objecte polèmic. No ens posarem d'acord amb el nom, bàsicament. És que tothom l'hi diu de maneres diferents. Avui dediquem el capítol a l'espray i aquest pulveritzador dels productes de neteja. A veure, qui tria els objectes en aquest programa? Bueno, tot un equip. Presento-te una denúncia. Hi ha tot un equip de redacció i de contingut d'aquest programa. Vols que et digui com

va anar la reunió? Estaven tots allà, aquests de contingut, de guionistes, i van dir, bueno, hem de pensar algun objecte pel dolor de la nascença, i jo m'havia deixat un pot de catxacieta allà a sobre, i el més llest de tots va dir. Em direm Flis Flis. Farem el programa sobre el Flis Flis. Jo li dic Flus Flus.

A veure si seràs castellana. És castellà Flus Flus. Ui, Mercè. Us he dit que no ens posaríem d'acord. El precedent del Flis Flis, o Flus Flus, que li diu la Mercè, Flis Flis, entès com a sistema de bomba manual per pulveritzar un líquid, diguéssim, això ho inventa. Un metge nord-americà a finals del segle XIX. Collons d'americans. Sí, no? Sí, sí. Un metge que, bueno, pulveritzaven medicaments pel nas. Tiraven com una bomba amb una pera, sabeu? Sí, amb una pera. I llavors amb allò pulveritzaven aigüeta amb cocaïna, coses d'aquestes. Jo diria que la cocaïna va millor sense aigua, però m'ho han explicat, jo no ho sé. No, no, però els metges abans no ho feien, això. Els metges, eh? Sí, sí, d'acord. Com a tractament, no per oci, diguéssim. Tot això ho feien a finals del segle XIX. El fill d'aquest metge americà que inventa aquest spray, aquest llavors ho implementa en el sector de la perfumeria. Això sí que ho recordareu tots, aquelles ampolletes de perfum que van amb una pera. Són ben maques. M'agraden molt. M'agraden molt. Allò és l'origen del Flis Flis. La forma del flis-flis actual, heu de saber, el que té com un gallet, com una pistola, allò és un invent d'una empresa japonesa. Com el del K-7, vols dir, no? Exacte, sí, correcte. Aquest s'inventa al Japó el 1960. Fa quatre dies. Sí, és molt pràctic el sistema aquest, si és de qualitat. Perquè si és senzillet, hi ha un moment que comença a perdre líquid per tot arreu, hi ha un punt que tu estàs netejant, i quan te surt més K-7 pel cotxe que per la punta de la pistola,

és que allò s'ha de canviar. Sí, sí.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boja coneguda. Una de les actrius més estimades de l'escena catalana, capaç de fer-nos riure, emocionar i, si cal, posar-nos una mica nerviosos. Ha passat per les grans telenoveles de la televisió catalana i no hi ha cap espectadora que no hagi volgut ser amiga seva. Ha fet teatre, cinema, televisió i no ha parat de rebre reconeixements durant tota la seva trajectòria. L'últim, el Premi Margarida Xirgú.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Rosa Voladeras. Bravo! Bravo! Bravo!

Deixa'm felicitar-te, Rosa, perquè aquest estiu vas guanyar el Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgo per la teva interpretació de Tinc un bosc al cervell. No sé, t'han donat gaires premis al llarg de la vida. Com ho portes, això?

Doncs, a veure, premis així relacionats amb la feina.

Sí, que també n'hi ha que no són relacionats amb la feina. Sí. Com ara? Ara m'interessen aquests altres. La vida sencera. Una medalla als Jocs Olímpics. Amb la feina, amb la feina.

Sí, amb la feina m'han donat algun premi butaca, que n'estic molt contenta, aquests reconeixements. Un premi de Barcelona, del Teatre Barcelona. Nominación y es premio, que sempre dic jo. Nominación y es premio. Em van nominar els Premis Max. I he tingut el gran premi de. De treballar molt. Sí, de treballar moltíssim.

Poblenou, Estació d'enllaç, Temps de silenci, L'Abrindombre, La Riera, com si fos ahir. No sé si n'hi ha alguna que dius, hòstia, aquesta m'hagués agradat sortir-hi. No.

De TV3, eh? La veritat és que sí i no, és a dir, totes, totes, és una meravella, no? Tot el I a més ara aquesta, com si fos ahir, no? Amb qui, a més a més, amb la Mercè tenim la sort de compartir escena a la tele, doncs és una sèrie molt. Gent del barri, no creieu? Molt EastEnders. Sí, sí. Que és una sèrie que connecta moltíssim amb el dia a dia. No hi ha tants assassinats com a Vent del Pla, diguem. De moment no hi ha tants assassinats.

Ni incestos. Abans n'hi havia d'incestos. Jo els trobo a faltar una mica, els incestos.

Era una cosa molt del Benet i Jornet, una mica, que li agradava aquest rotllo. Li agradava. Escriure-ho. Escriure-ho. Ja m'heu entès. Sí. Que llavors els diaris fan titulars que no perdoquen. Deies que comparteixes, com si fos ahim, la Mercè, comparteixes també amb les teves filles, oi? Exacte.

Hostia. És molt gros, això. Això és molt gros. Sí, sí. Resulta que jo, ja ho deia, a casa, sempre. Aviam, noies, com va. Nois, noies, no? Perquè tinc tres. Tens de tot. Sí. I. Ens faria falta un gestor financer, no? Algú més dedicat a la banca, per exemple. Metge, doctores, una cosa així. També donar quartos. Coses d'aquestes que sempre va bé tenir-les a la família, no? Perquè vas una vida ordenada, toca, la Isenda no et fot aquells. Això tothom sap els trucos de. Sí, un assessor, un nen que fos assessor fiscal. No sé què, exacte. Doncs tot ho tenim arreglat. I no, eh? I et surten actors. I al final van dir, no, no, al final així artistes. Així artistes, eh? Tots? Tots? Tots. Tots tres? Muere. Muere.

Què haguessis sigut si no haguessis estat actriu? A què haguessis dedicat?

Doncs mira, quan vaig fer les proves aquestes de la selectivitat vaig posar periodisme. Sí. Llavors, pedagogia, tal. Vaig estudiar una mica de magisteri entre mig d'una obra de teatre i l'altra perquè m'agrada

molt el tema de la prestació. Tot per fer-se ric, tot, eh? Sí, tot per fer-se ric. Està tot pensat a la cosa econòmica.

Bueno, t'haig de dir que va haver-hi un moment quan estava fent segon de batxillerat que vaig fer com un cursillo. Que feien d'auxiliar de Clínica Dental d'Odontologia. Aquí veig que has anat bé. Aquí i als quartos. Aquí veig que has anat bé. I això ho vaig provar per això. Vaig dir, deixa'm provar. No fos cas que m'encantessin les endodòncies, saps? I els nervis que passava ja només revelant la radiografia. No és lo teu. Vaig dir, no, doncs mira, una altra vida serà. He tingut molta fortuna, no, no.

Has tingut la sort, Rosa, de treballar molt, almenys així ho percebem els espectadors, que t'hem vist a molts de llocs. No sé si hi ha respecte entre el col·lectiu d'actors i actrius, si us ajudeu o si us trepitgeu una mica. T'he entès que hi ha un grup de WhatsApp d'actrius a Catalunya, i allà funciona A mi no m'han convidat!

Hòstia, no existeix això.

Ah, no sé, no sé. Jo només estic que un grup que es diu Catalanes en Madrid.

Vols dir aquest? No, no sé, no sé. Saps què podem fer? El començar amb tu i jo, el grup. Això seria bonic.

Si no existeix aquest grup, crear un grup de WhatsApp d'actors i actrius i dius, mira, m'he entrat d'un càsting, jo no hi puc anar, te'l passo a tu.

Però crec que està bé, perquè jo de grups no. Ens en feia falta un altre. És bo aquest, perquè a més a més serà molt concret, perquè d'actrius n'hi ha molt poques.

Bueno, més o menys crec que per les tonalitats i les intencions es contesta la pregunta. Sí, sí, sí.

Però som dels que ens ajudem. Nosaltres som dels que ens ajudem. Però vol dir que n'hi ha que no. No ho sé. És un altre grup de WhatsApp. Els que sí, els que no. Tot és així. Sí o no.

El teatre suposo que et coneixem molt per la televisió, però com tots els actors deus dir que el teatre és el millor del món. El teatre és el millor del món. Veus. No n'hi ha ni un que digui, no, a mi m'agrada la tele.

El teatre el faig per guanyar diners. A mi m'agrada la tele, m'agrada el cinema, m'agrada el teatre, m'agrada el teatre de carrer. Jo vaig començar fent teatre de carrer. Imagina't. M'agrada tot el que sigui. Mira, transformar la teva energia, la teva creativitat en energia per un bé a la vida, doncs des de qualsevol lloc.

¿Sabeu qui era molt bo amb el Flis Flis? No. Ai. John Bon Jovi. Què dius ara? El Bon Jovi aquell, el Bon Jovi. El cantant, i tant. L'any 1986 estava a punt de publicar el seu tercer disc, Bon Jovi, Slippery When Wet, i van tenir. Què vol dir? Vol dir que si està mullat rellisca. Sí? Doncs van fer una portada que podia suggerir justament aquest significat metafòric, però sembla que la discogràfica no estava del tot d'acord amb el que aquella portada ensenyava, tot i que en altres temps hi havia algú amb seny. Mireu com era la portada original.

A veure. La portada és una noia que porta una samarreta que posa Sleepy when wet.

Sí, una dona, una noia, vaja, doncs ben calçada, diguéssim. I amb alguna. Amb unes dones peres, eh? No surten pas els peus en la portada. La qüestió és que a la discogràfica hi havia algú amb seny i va dir que probablement no era oportú publicitar aquest disc amb aquesta imatge. Així que, bon jovi, Joan, bon jovi. Ofuscat per aquella frustració i aquella negativa, va decidir empascar-se-les, va anar a un estudi de fotografia, va penjar una bossa d'escombraries a la paret i amb un flis-flis ple d'aigua ho va arroxar tot una mica i va escriure el nom del disc, Slippery When Wet. Va fer venir un fotògraf i va fer una foto i sense mirar-la va dir això serà la portada del disc, mireu-la. Ah, boníssima.

A mi m'agrada més aquesta.

Utilitat en una illa deserta. Aviam.

Aviam, em va perfecte perquè puc tornar a insistir en la idea que la netedat i l'ordre són valors que no només són socials, sinó de respecte a un mateix. Per què ho vull dir, això? Vull que quedi clar que el fet que ningú et vegi, com és el cas d'una illa deserta, això no et dona dret a anar fet una merda, anar com si fossis un puto animal. Jo soc partidari del naufrag que es fa la seva cabaneta cuca a l'illa deserta, que la té mona, que la té ben decorada, i que la té neta. I aquí és on entra el flis-flis, eh? Que tindrem una fusta per cuinar, per exemple, per tallar els aliments, no volem contaminació creuada ni res d'això.

Utilitat com a joguina sexual.

Aviam. És que, clar, m'ho he posat difícil. Amb un flis-flis, eh? Aviam, de flis-flis. No li veig. N'hi ha de moltes formes i hi ha formes més suggerents que altres. Sí. Jo el que sí que recomano és que si algú decideix ficar-se en un que sigui pel cul. Eh? Pel cul de l'espray. Per la part del cul de l'espray. Ah, d'acord. Per la part de baix. Sí. No per la pistola. No, per la pistola no. Perquè allò és un. És que et talluda. És un pulveritzador i. Sí. I et bota't.

I pot entrar, però per sortir vas al revés. Però a vegades no cal dir que t'ho fiquis a dintre.

No, per ruixar una mica. Per ruixar una mica està bé. Mira, aquí és on anava jo. A veure. Jo en l'àmbit sexual he pensat que faríem un flis-flis. Jo, per donar-me a mi mateix un plus de sensualitat, un plus d'atractiu, un plus d'apatitositat. Sí. Doncs quan estigués jo completament despullat i a punt de fer l'amor, em vaporitzaria una mica d'aigua que em caigués així com. Fresqueta, fresqueta. Que em quedés com la rosada. Utilitat metafòrica. A veure, la idea de l'espray com una eina de dispersió de coses que queden impregnades a la superfície d'allà on ho apliquis. Sí. No físicament, sinó metafòricament. Per exemple, Anna Rosa Quintana és un espray de merda. Això, quan algú ho diu, no vol dir que si tu agafes Anna Rosa Quintana i li pretes el cap, a la boca li surti merda. No passa, això. No s'ha provat, tampoc. A la boca li surt merda, sí. Sí. Però no cal que li pretis el cap. Clar. O sigui. M'entens o no? T'entenc, t'entenc. La metàfora és aquesta. Això no li arribarà. No, no.

Ens enviarà al villarejo. No em consta que ens consumeixi, diguéssim. Seria divertit. No, no és de consumir. Podríem convidar un dia l'Anna.

L'Anna Rosa Quintana. A mi m'ho fotria il·lusió. Home, a mi també. Sí, li punxem les rodes del cotxe i que es quedi aquí atrapada a Gurb. Les estisores. Ep, ep, ep, frana, frana, fitipaldi. Fitipaldi, fitipaldi. Feia 20 anys que no sentia jo la paraula fitipaldi.

Què dius? Què passa? Tisores o estisores? Es pot dir de les dues maneres. Jo sempre dic tisores. Jo també. Tisores. Les primeres tisores de les que es tenen constància tenen uns 3.000 anys i són de l'antiga Mesopotàmia. Tot i que no eren exactament com les coneixem ara, eren dues fulles de ganivet que es premien una contra l'altra, però no hi havia un neix que les unís, saps? Ah, no hi havia. Havies d'anar com amb dos ganivets fent l'idiota, una mica. L'eix aquest central que les uneix arriba més tard, eh? Realment, però, qui fa l'evolució ben parida de les tisores O estisores. O carxofes. O carxofes, no. O escorres. No, no, no, prou. El personatge que inventa les tisores modernes, amb els forats per posar els dits i tot això, és un anglès. Collons d'anglesos. Un tal Robert Hinchlife, eh? A finals del segle XVIII. Es diu que, bueno, també és l'inventor de les estisores per escarrans.

Home. Perdona'm una cosa, però si has inventat les de tants, a inventar les d'Escarrans només has de girar-les. És veritat.

Pràcticament no té mèrit, això. És poca feina. Diuen que la d'Escarrans la va inventar, bueno, que la va inventar ell, per conquerir el cor d'una noia que era escarrana.

I li va funcionar, perquè a mi si algú em ve amb un regal així, la primera cita, la veritat és que fujo corrent.

És raro. Però tu ets escarrana, Mercè? No, i tu? Doncs clar. Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un savi per conèixer, un enamorat de les campanes que ha visitat i documentat campanars arreu de Catalunya i que ha recuperat l'ofici gairebé perdut de campaner. Tant és així que ha creat l'escola de campaners a la Vall d'en Bas. Esperem que els seus alumnes siguin aplicats i no facin campana.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Xavier Pallas.

Què vas veure ahir en les campanes, Xavier? Què et va fer pensar, escolta, jo vull anar cap a aquest món, cap a les campanes?

Sobretot, el que em va cridar l'atenció és que era un patrimoni totalment desconegut. Sí. I totalment abandonat. La primera vegada que vaig pujar a un campanar. Quants anys tenies? Bueno, aquí ens hem de remuntar una miqueta més. Sí. Perquè la primera vegada va ser. Jo vaig ser escolar de Montserrat. Ep! I va ser el campanar de Montserrat. El campanar de Montserrat. Però en aquell moment vaig fer un treball sobre les campanes i suposo que això ja devia despertar una mica la llavor, però va ser de més gran. Un dia que jo tocava en un casament, la nòvia devia tardar i vaig pujar dalt al campanar, em vaig escapar cap a dalt. Mentrestant, eh? Sí. I vaig trobar una campana del segle XVII, preciosa, totalment decorada, vull dir, una obra d'art, però totalment coberta de. Merda, digues merda exactament no ho volia dir al micro i això em va fer pujar altres campanars i aquí ja va començar una aventura

deies que era un dia que estaves tocant en un casament perquè tu ets músic el violí el violí.

Eh, però també toques el sac, no, Xavier? Sí, el sac de gemecs. Sac de gemecs, el violí i la campana, entenc.

La campana també deu ser un instrument, no? I la campana, sí, sí. Ara, el violí és el que he estudiat més, però el que m'hi dedico menys. El sac de gemecs l'he estudiat a mitges i, bueno, i les campanes, de fet, ara les he estudiat molt, no? Però vull dir que no he anat a estudis, per entendre'ns. Ha sigut aprenentatge. Autodidacte. Autodidacte i buscant molta gent, de gent gran, que encara recorda els tocs i que m'ensenyés. Quina és la campana més antiga que has trobat? D'aquestes que has inventariat? Mira. N'hi ha algunes que jo crec que són més antigues, fins i tot, però no porten l'edat escrita. Però la que porta l'edat escrita, una a Sant Andreu del Torn, de 1303. Collons! Sí, sí. Collons, 1303. Què se n'ha fet de la majoria de campanes a aquest país? Mira, la majoria van desaparèixer durant la Guerra Civil. Sobretot les campanes d'ús litúrgic es feien servir per fer material de guerra. I aquí se'n van destruir entre un 70 i un 80% de les campanes. Però per sort van deixar les que estaven vinculades als rellotges. I ara, en els llocs que hi ha campanes de rellotge, bé, m'agrada molt anar-hi a investigar perquè sol trobar les campanes més antigues i les més interessants. Clar, clar, clar.

Escolta, dèiem que tu ets musicòleg. Una campana considerem que és un instrument, sí? Sí, és un instrument. I pot estar desafinada, una campana, per exemple?

Bé, les campanes depèn de quina regió estan més afinades o menys. Aquí a Catalunya, en general, estan desafinades. Com el país.

Estem desafinats. El tema dels harmònics i la ressonància del plegat.

Aquí sobretot el que es busca és els diferents ritmes combinats amb els diferents sons de les campanes, però no es busca tocar una melodia musical. En tradicions més del nord d'Europa es toquen més melodies i per tant les campanes han d'estar perfectament afinades. Aquí no és tan important. De què depèn el so d'una campana, diguéssim? Bé, depèn de moltes coses, sobretot, bé, primer de tot la qualitat del metall, del bronze, però també, doncs, de la forma que tenen, del gruix, del diàmetre, com una campana com més grossa és, doncs, més greu sona, i curiosament, com més gruixuda, més aguda. Ah, sí? Sí, sí, és una cosa que a mi també em va trencar els esquemes quan ho vaig.

Bueno, jo dormiré. No, no, però. Una certa inquietud, eh? Una certa inquietud he tingut ara. Avui m'has fotut la nit en l'aire, a mi, no saps?

Sí, sí, sí, sí, és que. És una cosa per reflexionar-hi.

Tu les toques les campanes, a part d'estudiar-les, les toques, diguéssim. Sí, sí, sí. Com es toca això?

Com es toca una campana? Bé, es toca de moltes maneres. El més bàsic és estirant el batall amb una corda i fent batallades o fent un repic, però aquí a Catalunya també les ventem, que vol dir moure-les a un costat o a un altre, gràcies al joug de fusta que tenen. I una cosa molt particular és alçar-la tant fins

a deixar-la aturada boca amunt. A seure-la escampat. Hostia, això ha de tenir força. Això és una tècnica. Aquí t'estem veient ara com fas. Són quatre cordes, una a cada peu i una a cada mà, eh? Has de quedar ben sorta. Sí, normalment portem taps a les orelles. Portes taps, eh? Sí, sí. Però ho sents una mica, també, perquè si no no sabies que toques. Sí, sí, sí. Déu-n'hi-do.

Vols anar tot, eh? Sí. Però que n'hi ha quatre.

Sí, això és una tècnica, també, que antigament feien molt els campaners aquí a Catalunya, que era tocar quatre campanes alhora, dues amb les mans i dues amb els peus. I fins i tot, de vegades, es construïen una cadira amb pedals per facilitar, doncs, els peus.

El que sigui per no anar acompanyat, eh? Perquè amb lo fàcil que seria que hi haguessin quatre persones.

Sí, però el campaner és així, no? No van tan coordinats, eh? Una persona sola és més fàcil. Clar, clar, clar.

Perquè antigament això tenia una funció. Ara s'ha perdut, no? Però hi havia certs missatges que es transmetien tocant

les campanes. Sí, de fet, les campanes transmetien tot el que volies informar. Des de les convocatòries tant, per exemple, quan es reunia el Consell de la Vila o per als actes litúrgics també, després per celebrar la festa, per quan hi havia una defunció, quan hi havia perills, doncs es tocava a foc, a sotmetent.

Arbúcies, la meva àvia, a vegades tocava a morts i deia, s'ha mort una dona. Per què? És diferent, el toc. Una ronda més o una ronda menys, no ho recordo, però era diferent el toc si s'havia mort un home o una dona. No ho vaig entendre mai.

Els tocs de mort són els més complicats que hi ha, perquè indicaven moltíssimes coses. Si era home, si era dona, si era casat, si era solter. Si ha sigut cirrossi. Si era un.

Imagina't. Molt concret. Que conec un campaner que va morir de cirrossis. Sí, també pot. Xavier, has portat una campana aquí. Ens podries fer una demostració o no? Bé, és una campaneta molt petita.

Són d'aquestes de convent. Sobretot aquestes campanes es feien servir per avisar la comunitat. A dinar. A dinar. Sí. Jo, per exemple, he trobat investigant en comunitats de monges, per exemple, doncs hi ha un toc per cada una de les monges. Com? Què vols dir?

Cada monja té un toc? Per si no arriba, si s'ha distret.

Per si va tard? Sí, per exemple O sigui,

el que ara, a dia d'avui, els supermercats fan Mercè, sisplau, passa per caixa, doncs, en comptes de fer-ho així, cada persona tindria el seu toc de campana.

Sí, per exemple, la mare priora, per exemple, seria una batallada i després un repic. Una batallada.

Sabeu que les estisores també són un bon instrument de percussió? Què dius, ara? No ho sabia, Arnau. L'any 2017, Noel Gallagher, d'Oasis. Home, aquell era un xulo idiota, no? Però ara no ens posarem en. N'hi ha un de bo? N'hi ha un que és més idiota que l'altre, no? En tot cas, Noel Gallagher estava preparant la seva gira en solitari, amb la seva banda de músics, on hi tenia una músic francesa que era la Charlotte Marioner, que ella es dedicava a interpretar les parts corals i fins i tot tocava una flauta, una espècie de flauta exòtica. Doncs a Noel li va demanar a veure si també podria incorporar algun instrument de percussió. Li va dir, tu toques la pandereta? Ella va dir, no. Tu toques les maraques? Tampoc. I li va dir, què toques? Què fas aquí? I no se li va acudir a altra cosa que respondre les tisores. Oh! Davant d'aquesta circumstància, a Noel li va fer tanta gràcia incorporar unes tisores a la banda que, podem veure el vídeo, això va passar de veritat en un dels seus concerts.

O sigui, tocava les tisores com un instrument de percurs. Jo em pensava que picàvem unes tisores, un bombo o una bateria, i no.

Aviam, si naufraguem a una illa deserta unes tisores, ens poden solucionar moltes coses. Home, pràctic, pràctic. Però, clar, has de decidir quina mena de tisores t'endús, perquè, per exemple, les tisores de podar, les tisores de manicura, hi ha un ampli espectre de tisores. Sí, senyor. I a fe de Déu. Allà els cabells. Àngela Maria, per aquí vaig. Llavors, no pots podar un esti. Per exemple, si les vols per podar, amb unes tisores de manicura no et serveix. No. I si et vols tallar les ungues dels peus amb unes tisores de podar. Tampoc. Ah, no sé que tinguis ungles de iaio d'aquest amb fongs, aquelles ungles gruixudes, grogues. Allò necessita tisores de pudor, l'ungla de iaio.

He vist trencar algun mirall. Mare de Déu! La meva mare era esteticient i venia un tiet a casa i li feia les ungles a ell i havíem de ser dos o tres. Amb una radial. Era amb uns quants, eh?

Ara anàvem a la joguina sexual. Bueno, d'entrada, calmem-nos. Jo, com a joguina sexual, no les he vist mai unes tisores, però també és veritat que jo he follat bastant poc, per tant, no sé tu, Xuriguera, que has follat tantíssim a la vida. M'he trobat amb circumstàncies molt diverses, però no tant com l'Arnau. Arnau, alguna tisora? Tu que fas bondage. Tinc un kit on només hi porto tisores, de totes. Bueno, és que ets un marrano, ja ho sabria. A mi, que jo no tinc tanta vida sexual com aquesta gent, l'únic que se m'ha ocurregut és que si algú tingués els testicles molt petits, uns testicles gibaritzats, doncs, per entendre O sigui, podria ficar-los dins dels forats de les dits, de les tisores. Tampoc sabria què he de fer després. No, perquè si obres les tisores. Mercè està fent un gest. Sí! Quin gest estàs fent? Prou, sisplau, prou.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Anem a l'arma. Un amic meu el van atracar una vegada amb unes tisores a la plaça de les Glòries Catalanes. Com que no portava quartos, li van robar les bambes i va tornar descalç a casa, pobret. Gràcies a Déu ha canviat molt Barcelona, perquè abans t'atracaven els pobres i ara t'atracen els rics. És una cosa molt més civilitzada. Ara t'atracen sense necessitat de passar por física. I sense tisores. Utilitat metafòrica. Això és interessantíssim. Segons el Dieck, hi ha l'expressió passar les tisores en sentit figurat per referir-se a una cosa que no diríeu mai, per referir-se a murmurar o parlar dels defectes d'altri. Què vols dir? Per exemple, tu, Mercè, i jo t'estem criticant a tu, no? I llavors algú diria, hòstia, a la Mercè i al Joel li estan passant les tisores al pei.

Les ulleres de sol. No m'agraden gota, veio. No ens importa, tampoc, xuriguera. És que no puc, eh?

No puc amb les ulleres de sol, eh? Per què? És que hi ha gent que les porta fins i tot a dins, eh?

A dins d'on? A dins dels postos, eh? Als restaurants, per exemple. Bueno, perquè potser són secs, pobra gent. No, no són secs, no.

Són xulos, són. Tens tota la raó, xuriguera, la gent que porta ulleres de sol a l'interior. Mira, és per aparentar el que no són. Ara. Això ho porten, sobretot, cantants i cocainòmens. Falc i la redonda. De veritat, eh?

Els primers que inventen unes ulleres de sol per protegir-se del sol són els esquimals, que es veu que no es pot dir esquimal, perquè és ofensiu. Sí que es pot dir perquè no ens escolta cap esquimal.

Ja t'ho puc confirmar. Segurament que no.

Esquimal no és ofensiu. Esquimal, cara girat, llavors seria ofensiu. O si dius esquimal.

Per protegir-se del reflex del sol, el pol nord, allà reflexa molt el sol. Llavors, atenció, van fer unes ulleres de sol que es ficaven un tros d'os d'oial de morsa a l'ull, completament opac, i llavors s'hi feien un foradet petit, una raïeta de dos mil·límetres, i miraven per allà, diguéssim. Era com mirar la vida, des d'un foradet de dos mil·límetres, no entraven els rajos de sol, tampoc hi entrava gaire res més. És una cosa que. Vull dir, no us les poseu per anar 180 per l'AP7, tampoc, aquestes. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un boig conegut, Peyu. Un home que porta 36 anys al capdavant d'un grup que ha marcat història al nostre país. Però amb això no n'ha tingut prou, així que no només és cantant i compositor, sinó que també és escriptor, actor, dramaturg i ha fet aparicions en política. És tan de verga que ha decidit renunciar a feines per no perdre's la Patum, que és el lloc on el 2005 van posar el que semblava ser el punt final del seu grup. Però a dia d'avui podem dir que això no és així i encara els gaudim dalt dels escenaris catalans. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Tito!

S'ha presentat, pels que només ho escolteu per la ràdio, ha fet una entrada triomfal per la porta amb ulleres de sol posades. Hem dit que era propi de cantants i cocainòmens. Doncs ja està tot. Ja el tenim aquí. Francesc Rivera. Sí. Titot, eh? Et molesta que diguin Titot? No, hauria d'estar tot el dia emprenyat. Clar, clar, perquè ja és. Ja és el que la gent. Quan neix aquest nom? De petit. De petit ja t'ho deien, eh? Sí, d'adolescent i d'això, ja m'ho deien. I de què deriva? Home, Peyu, tu què et sembla? No, què sé, no ho sé.

Eh. No, és una broma de nens. No, de nens que ja comencen a ser adolescents i es foten mitja ampolla de mosquetells i se'ls posa tot això vermell. Cada vegada, no? Ah, i llavors. Vas titot.

Vas vermell com un titot. Menos mal que ve d'aquí, doncs.

I si no ve d'aquí, ja us he colat.

Correcte. Escolta, ¿creus que Abrams és un dels únics grups del panorama musical català que d'alguna manera, com ho podríem dir, no s'ha venut a la indústria, s'ha mantingut fidel als ideals una mica?

No, perquè n'hi ha d'altres i nosaltres. No ens hi hem venut, potser tampoc perquè tampoc hem tingut cap oferta. Ah, parlem-ne de. No, però ara podem dir que no ens hem venut. No us heu venut, home. Tot ha sigut bastant una ruïna. Sí. Home, en algun moment, o sigui, devíeu poder guanyar bé la vida. Bé. Qualsevol altra feina normal, érem fet el que fèiem en el millor moment. Però no t'ho haguessis passat tan bé. Ah, no. Ah, amigo. No, una altra feina, llevar-se d'hora, aquestes coses. No, no es llevava pas d'hora. No, es llevava d'hora. No. Hi havia dies que sí, i està, dies que no.

Ja dius de tot. Va com va. Qui sou? Sou una colla d'amics?

Al principi érem la colla que ens trobàvem al bar, una mica. Què fem? I vam muntar una mica el grup perquè teníem ganes d'explicar coses, sobretot. I un altre, doncs, vam muntar un fanzine que es feia abans. Ara ja no existeix això. Ara seria un podcast. Ara faríeu un podcast. I llavors, en aquell moment. Hi havia un grup que s'estava dissolent, que es deien els Pots Contar, que pots contar. I llavors una mica de les cendres d'això vam muntar el grup amb tot de cançons que ja teníem fetes, que les fèiem jo i amb algun altre amic per cantar-les a la taverna, a un bar de Berga que es deia La Taverna, i on anàvem els dissabtes a sopar, i cantàvem allà amb una taula llarga, diguem, i fèiem cançons noves.

Fa pinta que sou gent que us agrada celebrar les coses, diguéssim, els de Brahms. Sí, passa que tenim poques oportunitats per celebrar coses. Són tristes les vostres lletres, una mica. Molt. Perquè només parleu de Catalunya.

Sí, però jo crec que és més l'estigma, perquè tenim la fam aquesta, però en definitiva, si miréssim estrictament les lletres que són. Hi ha una mica de tot. Sí. Hi ha de tot. Passa que ja et quedes.

Tens controlat quina és la cançó de Brahms més escoltada? Ho saps, això? Sí. Quina? La Història d'Espanya explicada pels espanyols. I tant, que sona així.

Tu ets músic, escriptor, actor, dramaturg. Has passat per la política local. De petit, què volies ser? No soc res de tot. Soc un impostor, eh? Au, va, home! Tanta molèstia, no, eh? Escolta, quan vas estar a l'Ajuntament de Berga, pel que tinc entès, vas reduir un 40% el deute municipal.

Sí, soc garrepa de mena i llavors vaig portar la meva idiosincràsia al govern municipal. I vas enfonsar Berga. Sí, estava fet un desastre. Tot cinxat, deixat.

No, però vull dir que tot ho has anat fent i ho has fet bé. No sé què volies ser quan eres jovenet.

Si vols que digui la veritat, no me'n recordo, perquè fa tant temps que no me'n recordo. I què t'agradaria ser ara? Jo tinc la sensació que ho he d'acabar fent una mica tot. Però passa que hi ha un moment que dius, hòstia, no sé si una vida donarà de si. T'agrada tot una mica. A mi també em passa. I viure tot i allà algun temps hi hauria d'anar a viure, allà, també, no sé què.

Sí, perquè t'has bellugat molt, també. Has estat a Borbou, ara a Vilajuiga.

Sí, en fi, a Lleida, Girona, Palma. Però és perquè et fan fora dels llocs, o com vas? No, saps què passa? Sempre has de tenir un paradís, algun lloc de referència que diguis al dia que m'emprenyi de tot me'n vaig allà. El que passa és que quan et vas allà, llavors la cosa de cau i tal.

Aquest 2026 heu tret un nou disc de 5 cançons que es diu Tornar-hi, Tornar-hi, Tornar-hi. No som polítiques tampoc. No? Res a veure. Res, eh? Brams tornarà fins que Catalunya assoleixi la independència o com anireu fent això? Aquestes ganes de tornar ara, d'on han sortit?

No, les ganes de tornar era sobretot perquè havien quedat una sèrie de coses que nosaltres teníem ganes d'explicar-les. I de fet, sempre que vam anar traient discs és perquè teníem ganes d'explicar coses i ara no hauríem hagut de fer-ho, perquè tampoc hi havia ni cap discogràfic darrere, ni cap companyia, ni formar part de cap estratègia. Us venia de gust? Havíem de dir una sèrie de coses, vam dir les sortíem, les gravem, Fem quatre concerts per pagar la gravació i perdem poc. I perdem poc. I ja està.

És la idea empresarial aquesta, eh? Perdre-hi poc, eh? Això és un bon negoci, segons ell.

Hem preparat un joc. Ah, vinga.

Ets un tio que. Ah, no és aquell de les cabres i d'allò, eh? Perquè vaig estar practicant. No.

Almenys sabia com va. No, no, no, no. És un joc que jo t'aniré traient personatges. Tenim uns números, 1, 2, 3, 4, 5 i 6, i tu me'ls has d'ordenar segons els que et facin més ràbia, diguéssim. En la primera posició, el que tu odiaries més, i en l'última, el que estimaries més. Jo sóc incapaç d'odiar, ja t'ho dic ara. Doncs el que li tens. Menys apreci. Menys apreci, el que li tinguis menys apreci. Mira, començarem. La gràcia és que tu no saps qui surt, llavors cuida-t'ho en posicions cada personatge. Miquel Valls. Miquel Valls.

Ah, però clar, pot ser molt pitjor. Exacte. Ho diu tant que li dic Miquel i es diu Manel. Sí, sí. Manel Valls.

De fet, crec que es diu Manuel. Manuel. Posa'l al 4. Al 4, eh? Al 4. Hòstia. Però qui pensa que sortirà aquí? Ets molt previsor, trobo. Felip, 5, eh? El 4. Es pot canviar després?

Vull dir, si en surt algun altre que A veure. Felip, 6. 6. Posa'l al 5.

Menys que Manuel Valls Aviam si sortiré jo al final

Menys que Manuel Valls Aviam si sortiré jo al final Quan només en quedi un Te l'estàs jugant molt Ho has entès bé,

en primera posició El que et faci més ràbia Ah, no,

al revés Ja va començar

El tarat aquest, el 2 Quin dels dos? El tarat de sota El de sota, el 2

El nulo En la posició de segon més odiat I l'altre, el tercer Ara hi ha quatre més Gràcies. M'estava espantant, m'estava espantant. Ara, Pilar Rahola.

No és fàcil, eh? No és fàcil el joc, no és fàcil.

No és fàcil, eh? No és fàcil el joc, no és fàcil. De moment tenim el rei en segona posició, Manuel Valls en tercera.

Pot moure posicions? No, no, no.

Un cop decideix, ara ja està. És molt difícil, és molt difícil. Fota la sobra d'en Manuel. Però clar, pot ser que vinguin bellíssimes

persones. Sí, també.

Jo ho posaria al quatre. Jo seguiré aquest consell. Ara ja ho mouria. Ara tenim Sílvia Oriols.

Alú. Alú, eh? Ara ja hem perdut. Tota l'oportunitat. No, anava a dir l'audiència del programa.

10.000 oients pel que em va ser anar a tomar pel cul. No passa res. I tot. Els recuperarem.

No passa res, els havíem perdut des que vam fitxar en Joel, que els hem perdut. Llavors tenim. Ja no ho saben. Pilarín Vallés. Home, no m'ha fet res, pobre.

Com que no m'ha fet res? A mi no m'ha fet res. No tinc res en contra. Diu, això és molt maco. Aviam qui serà l'altre. Aviam qui serà l'altre. Jo el veig des d'aquí.

Quins nervis, és molt guapo. Ens queden només dues posicions, cinquena i sisena, de menja més odiat. A mi la Pilarín em va tirar els trastos, eh? Llavors fica l'Alcís. Alcís, eh? Alcís. Seria la. Seria el personatge més estimat per el Titot, seria la Pilarín Vallès, de moment. Crec que ara ve Jordi Pujol. Bueno, no t'ho puc guiar. Ah, doncs mira, en cinquena posició. No t'ha quedat malament, eh? T'ha quedat una cosa apanyada, eh? T'ha quedat un quadro. El bosc pel quarto de casa?

Dar-nos permís fora de poques soltes i tan mateix existir. Aquesta terra té l'estigma d'un prodigi persistent, que és la traça de ser capaç de sobreviure fins a l'extrem, i acaba enterrament com l'eufèric reneixent.

La corretja de gos, que podria semblar un invent relativament modern.

Què diràs ara? Que ja el passejaven els antics egíptics, ja passejaven el gos.

Els egíptics? Els egíptics? Els egíptics? Els egíptikings? Doncs mira, sí senyor. Va, va, va. Els antics egíptics. És indignant, això. Eh?

No, és que ens fotran. La cordona aquella ens fotrà una denúncia, al final.

Pregunta-l'hi a ella, perquè és completament certa. L'antic Egipte ja tenien mascotes. Concretament, els animals domèstics d'aquella època eren el gos, el gat i el babuí. Què perquè és el bagui? El bagui és el cim aquell amb el cul pelat? Sí, senyora.

És moníssima, eh? Mai més ben dit. Si té uns ullals que fot por de veure, allò no el pots tenir.

Tenim el de companyia, home. I aquell culet, què? Hi ha un sarcòfag del 2200 abans de Crist on es veu el dibuix d'un home passejant el gos amb una corretja. Un egipci que li tenia molt a preci el seu gosset i llavors quan es va morir els van ficar tots dos dins del sarcòfag. Mira.

Bueno, a mi em sembla una mica raro, la veritat. També hi ha gent que hi ha parelles que s'adormen amb el gos al mig, eh? Separats pel gos, eh? Guarro, eh? No, home, no fot. Depèn del que faci el gos, és guarro.

Jo conec el cas d'una parella que el xicot estava una mica fins al capdamunt de dormir, són masses en aquell llit, i li va fer un ultimàtum a la xicota, o al gos, o jo, i la xicota va dir el gos. Evidentment. Hòstia. També conec el noi i potser també hagués dit el gos, jo. No sé, no sé. Xuriguera, sisplau. Exacte. Evidentment, passejar el gos, em correge, era una cosa reservada a les elites, a l'antic Egipte. I els faraons, els camperols, ja tenien prou feina. És que tenir gos és de pijos.

Que si, home, que si ets pobre, te'l menges, el gos. Animal. Home, és veritat això, eh? Has de menjar el gos. Actualment, a Barcelona,

heu de saber que hi viuen 120.000 gossos, eh? És una bestiesa, eh? No hi caben tots asseguts al

Camp Nou, eh? Hòstia, això seria maco de veure, eh? El què? Quanta gent hi cap al Camp Nou assegut? No ho sé, quants ara? Cent i pico? Cent cinc mil. No, no, però en el. Dic el Camp Nou Nou, eh? El Nou. El Nou Nou. El Camp Nou Nou. Quan estigui acabat, hosti, quan estigui acabat. M'han dit cent cinc mil. Hòstia, doncs hi fotem cent cinc mil gossos en el Camp Nou Nou en un partit del Barça.

I els altres 45. El dia de l'Inau. El dia de la inauguració.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita una sàvia per conèixer. I jo em pregunto, ¿hi ha algú més savi que una persona que ajuda a portar criatures al món? Ella és doctora en Ciències de la Salut, llevadora i vicepresidenta de l'Associació Catalana de Llevedores. Vaja, la primera persona que et dona la benvinguda. Si tinguéssim memòria del naixement, segurament la recordaríem com una portera de futbol, però al revés, la seva feina és aconseguir que entris al fons de la xarxa. Avui s'asseu a l'escó de la renaixença, Roser, gol!

Gol! Gol!

Quants anys fa que ets llevadora, Roser? Doncs mira, 30.

30 anys, eh? Ara fer 30, sí.

Són uns quants anys, això. I molts nens. Els vas comptant, els nens que van sortint? Els tens comptats, tots els que has ajudat a néixer?

Quan vaig començar, sí que els comptava, però va ser una part de la meva feina, eh? Ara mateix no estic fent atenció als parts, però va haver un moment que vaig deixar de comptar-ho, clar. Però me'n recordo de molts.

Sí? Sí. Però molts quants són, per tenir un número? Quants nens pots haver ajudat a néixer? Més de 2.000. Més de 2.000. Ja és. Més de 2.000, eh? Bons i dolents, eh?

Perquè quan neixen no saps. A vegades ja es veu, eh? Mirant els pares, sobretot.

Deies que ara no exerceixes, bé, ho fas de llevadora, però no estàs en els parts perquè les llevadores, nosaltres tenim la idea de l'assistència al part, però feu moltes més coses. Moltes més.

Quina és la feina de la llevadora? Mira, la llevadora s'encarrega de l'atenció a la salut sexual i reproductiva de la dona durant tota la seva vida. Llavors això comporta una part molt important, que és atenció durant l'embaràs, el part, el postpart, la lactança, la criança, però després hi ha tota una atenció. Que fem sobretot més des de l'atenció primària, que és a part del control de l'embaràs, fem tota la part del control ginecològic, cribatge de càncer de mama, de cèrvix, atenció als joves, atenció a la menopausa, anticoncepció.

Tu quedes la imatge aquella de la pel·lícula d'aquell moment que neix ja la llevadora allà. Ja la pensava jo, ho he de dir. Com estem de llevadors a Catalunya, llevadores, diguéssim?

Llevadores, doncs molt malament. Malament, eh? Sí. Ara a Catalunya estem a aproximadament 5,7 i gairebé 6 llevadores per 10.000 dones.

Hòstia. Home, així a priori és una mala ràtio. Sembla que truques i comuniquen, diria.

Compten que tenim dones de 14 a 65, però la ràtio és més ampla. A part que també tenim homes, sobretot amb altres infeccions sexuals, de transmissió sexual. I la referència europea és de 9 cada 10.000, gairebé el doble. O sigui, estem a la meitat del que tocaria. Sí, ara a Catalunya, per estar bé, necessitaríem mil llevadores.

Mil llevadores. Ara obrim telèfon.

No, però és curiós, perquè parlis amb qui parlis del món de la sanitat pública, et diu bàsicament el mateix, sigui de la branca que sigui, eh?

Sí, el que passa és que nosaltres, a més a més, som dones que cuidem a dones, i a la part femenina, sobretot en el món de la salut, hi ha molt de viatge, eh?

Volem donar quatre consells perquè la gent, si la llevadora comunica, diguéssim. Ah, per si volen parir a casa? Una mica, quin és el millor part? Perquè hi ha tantes teories aquí, no? Els que volen parir a casa, els que no sé què. Què s'ha de fer? Quin és el millor?

Mira, el millor part és un part que la dona el visqui bé i ha de ser un part acompanyat, i jo crec que per una llevadora. I l'home, què? L'home al costat.

Al costat, eh? Si la dona vol. Que no molesti. Quin paper, eh? El de l'home en aquell moment. Ai, pobre home, eh? Mira, espera't un moment. No, pobret no. Pobret l'home. No, però precisament per això. O sigui, per bé que ho facis, no estaràs mai a l'altura, perquè tu no estàs O sigui, el que faràs tu és ridícul.

Espera, espera. Que vols fer una pregunta? Sí, és que m'interessa. La gastarem això. Endavant. Quin és el millor pare de part? Perquè a mi se m'ha explicat de tot. Hi ha pares directament absents, pares que es dediquen a gravar un documental allà al mig. Jo n'he vist. Jo he vist primers plans de la vagina d'una amiga meva que no tenia per què veure-ho. El tipi que et desmaia, el que es limita a donar la mà i li trenquen totes les falanges. Quin és el millor pare de part?

Què ha de fer ella? El millor pare de part és el pare que està present, que està pendent, Dona la mà o no dona la mà? Si la mare vol la mà, li dona la mà. El que vulgui la mare, no? No parla massa.

No toca els collons, bàsicament. No pregunta massa. Càmera sí o càmera no de vídeo? No, al principi no. Ja soc un pare perfecte.

Un pare de part perfecte. Ho he fet molt bé. Jo tinc la sensació que més o menys també. Hi ha un moment que estava la meva xicota allà en una banyera i em van donar un pot. I em van dir, vés-li tirant aigua a l'esquena, i vaig pensar, t'han donat la feina del tonto, perquè no molestis, bàsicament. I ja està, no sé què aportava allà. Doncs és una feina molt important. Sí, veus, mira, això és important.

Sí, perquè el benestar de la mare físic, que pot ser aigua a l'esquena, una dutxa, un coixí, una pilota, aguantar-li els braços, fer-li pressió a l'esquena. És molt important. Llavors, són hores que aquí, per desgràcia, amb la manca de llevadores, hauríem d'estar una llevadora, una partera, i no hi som, estem una per tres. Doncs tenir un pare que col·labora en el benestar físic i mental de la mare és meravellós. Veus? La cesàrea sempre és l'últim recurs, o no? No, la cesàrea no és que sigui l'últim recurs, sinó que és un recurs que s'utilitza quan hi ha certes situacions obstètriques.

Perquè també hi ha la brama aquesta, una mica de. És que de seguida et fan la cesàrea.

Bueno, però llavors és necessària, no necessària, que és diferent. Què volen a la frase? Necessària no necessària. És a dir, necessària és una eina fantàstica quan hi ha una dificultat obstètica. Això passa més a la privada, no? Potser això de necessària. Quan és necessària passa a tot arreu. Ah, ja, ja, però vull dir quan no és necessària. Però clar, quan és necessària, que a veure, també és una vegada. És una barreja de coses. Si el meu obstetra és en Joan Fernández, m'invento el nom, i vull que estigui ell el dia del part i té 25 parts, doncs m'hauran de citar un dia i segurament m'hauran de fer una inducció, perquè és més complicat que sigui espontània, perquè potser aquell dia en té 5. Si els parts no deixem que comencin de manera espontània, o tenim una medicina molt legalista. Però això es fa? O tenim una medicina molt legalista i a partir de les 42 els estudis s'ha vist que és millor induir tot el part que és més medicalitzat, doncs és més fàcil que diem que se'ns distorsi una mica, que és que surti de la normalitat. És a dir, la intervenció sempre ha de ser la mínima necessària i no passar-nos. Sí, sí, sí.

Recordes algun part en especial? Suposo que n'has passat, bueno, més de 2.000, has dit. Alguna anècdota concreta, alguna cosa que et fes especial il·lusió? Perquè abans comentàvem a les pel·lícules que ho tenim una mica mitificat, allò, quan una dona es posa de part, no?, i apareix algú allà, i de com neixen, si hi ha la musiqueta. Tovalloles. Sí. I al final sempre se'n surten, allò, i és molt maco, no? Però deu haver-hi de tot.

Sí, sí, sí, hi ha de tot. El que és bonic és que vagi com vagi el pare a acompanyar, i no que el pare sigui. Evidentment, hi ha pares meravellosos, però que a vegades el pare és un pare distòssic, com un fort, si és necessari, i és un pare superagraït, i la dona està molt contenta de tenir-te al costat. Sí que és veritat que hi ha moments emocionants, i que te'n recordes. Jo me'n recordo d'una noia, que treballava a l'hospital de Mataró, que anava tot molt bé, era un primer fill, i el pare es va aturar, es va aturar, vam posar l'anestèsia, i estava molt avançada i no avançava, vam enviar a la parella, va dir que anava a esmorzar, li vam fer una pausa perquè tothom es refresqués una miqueta, i llavors ella parlant, jo em vaig quedar una estoneta amb ella parlant, em va explicar que la mare estava malalta, estava amb quimio, patia perquè no li havia dit res, perquè si sabia que estava a l'hospital. Que no s'atabalés. Ahí estàvem. Jo vaig sortir unes quantes vegades perquè és això que diem, no és una llevadora una dona, vaig sortir a buscar alguna urgència i vaig trobar una senyora asseguda a la sala d'espera i li vaig preguntar si tenia visita, em va dir que no, no, és que la meva filla està a dins, però no vull que sàpiga perquè sé que patirà molt i tal. Totes dues s'estaven autoprotegint una mica, mare i filla. I llavors, bueno, doncs mira, no vaig pensar en un momo gens. Li vaig dir, mira, passi un moment. No, perquè no, no li diré res. Passi un moment, que em sembla que ens anirà bé totes. I la vaig acompanyar, li vaig dir, mira, em sap que tens una visita, les vaig deixar un quart d'hora, i amb cinc minuts més ens vam posar de part i va parir.

Mira, quan es van trobar mare i filla, llavors va sortir la criatura sense. Que maco, però que maco. Sí que és maco.

Ai, per favor, que em podré plorar. Utilitat en una illa deserta. Bueno, aviam, jo crec que si t'endus el gos a una illa deserta l'hauries de deixar lliure, no? Home, com a mínim. Vamos, dic jo, eh? Quin motiu hi pot haver per tenir un gos lligat a una illa deserta? Cap, no, clar. Home, és que se'n podria escapar. Home, si en una illa deserta, on no hi ha absolutament ningú, el teu gos t'abandona, vol dir clarament que no t'estima i que està amb tu per l'interès.

Ara. Utilitat com a joguina sexual.

Aquest apartat l'hem tocat ja abastament no fa ni cinc minuts. Només voldria recordar una cosa, i és que aquesta gent que els agrada posar-se de quatre potes i fer guau-guau, i fer veure que són gossos, n'hi ha molts i poden estar sempre entre nosaltres. És que és gros, això. Aquella senyora d'allà, no la vull assenyalar. Aquell senyor. Podria ser-ho. Podria. És que no ho saps mai. Són degenerats. No és veritat. Són gent que està malament. Si es fa des del respecte, si els agrada, deixa'ls que facin el que vulguin. N'hi ha que es pixen. Ara no jutgem, doncs jo sí que jutjo. Jo si es pixen, mentre estirin una mica d'aigua després. El gos en castellà, eh? Vivim bup-bup. Bueno, que volia des d'això, que vivim envoltats de pervertits, i el pitjor és que no ho sabem. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Aviam, el que en tot cas podria ser un arma de conflicte és el propi gos en si mateix, no? Més que la corretja, i depèn del gos, clar, jo la majoria de gossos que conec són de Barcelona i te'ls pots treure de sobre amb una simple petada. Si saps jugar a futbol. Pots xutar el gos. Pots xutar el gos. Utilitat metafòrica. Aviam, la corretja del gos i la corretja de coll, en general, que, com ja hem comentat, no només és per gossos, també és per altres animals i per humans que són degenerats, té el significat metafòric evident del control, no? Per exemple, hòstia, el Francesc s'ha casat i la dona li ha posat la corretja, tu. Què és aquesta frase a part de pròpia d'un cunyat que es posa? Una metàfora? La dona no li ha posat una corretja físicament al Francesc? O sí. Exacte. O sí. O sí. Aquest és el tema, no? Si has un BDSM, un HTML. Un HTML, què? Sí, sí. És un HTML.

Un HTML, BDSM.