Millors moments (setmana 6)

Déu vos guarde. I vins companyes.

La Renaixença.

Sí que és veritat que sabates amb velcro, segons quina edat, bueno, si voleu podem jugar a ser políticament correctes tots i fer veure que no. Sisplau, juguem-hi, sisplau. Ai, que si tu tens un judici un dia i el teu advocat es presenta amb unes sabates de velcro, pensaràs, aviam si no torno a veure-ho a més.

És difícil, segurament és difícil. A veure, és que són ben curts la gent que va amb sabates de velcro.

Home, no, la merda, la metàfora, ja. Vinga, cancelats tots. Us he de dir que jo ara mateix vaig amb sabates de velcro. Mira, a veure.

Per cert, escolteu, tècnicament velcro no és correcte. En català n'hauríem de dir beta adherent. Sí, beta adherent.

Mira, tu ves al Bershka i demana unes sabates amb beta adherent.

Sí, a vegades sabates, ja els costa entendre-ho. Unes sabates del 42 amb Beta Adren. La noia agafa un ictus i cau a terra. El Belcro, que sapigueu que n'hi diem Belcro, perquè, bueno, el nom és el nom que li va posar el seu inventor el 1954. És una suma de dues paraules franceses, a veure si ho dic bé. Perdó? Velú. Sí, molt bé. Velú, que vol dir vellut. Sí, ara de la difícil. Croixet. Croixet. Croixet. Croixet. Que és ganxo. Velú, croixet, velcro. La T és muda. Va inventar un francès. No, no, va ser en Georges de Mastral, un enginyer suís. Collons de suís. Sí. La idea li va sorgir un dia després de passejar el gos pels boscos de Suïssa. Va veure com aquelles boles d'una planta se li enganxaven als pèls. Sabeu què passa? Ah, és una merda allò quan passa. Sí, allò passa. A vegades es fot un merder que val més rapar el gos al zero.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer? Boig conegut, Peyu. Ha convertit la xocolata en alta gastronomia i la pastisseria en una autèntica obra d'art. És campió del món d'una cosa que no és cap esport, sinó que provoca, just al contrari, guanyar pes. És el culpable de creacions i elaboracions que són una temptació de dolç plaer pel nostre paladar.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Lluc Cruzella!

Tu anaves per ciclista, això la gent no ho sap potser. Anava, anava, però jo anava. Bueno, però vas ser semiprofessional, quasi.

Fins als 18 vaig competir i estava a la selecció catalana. I ara mateix el ciclisme és un hobby que ja té molta gent ara, però en aquells moments érem quatre gats que pedalàvem. Lluc, i xocolata en menges o no?

Xocolata sí. Sí, eh? No l'hi has perdut, allò que dius?

No l'hi he perdut, sí que és veritat que jo ho veig com un producte més al dia a dia. Potser no em genera el que, quan porto xocolata a algun lloc, el que genera la gent, aquest guau. Sí. Però sí, en menjo i en menjo I quan descobreixes que

això serà el teu ofici i no anar amb bicicleta, per exemple?

Doncs mira, va ser un moment molt clau, va ser amb això, 18, 19 anys, jo m'agradava la gastronomia i aquest meu cosí treballava en aquell moment a Can Jovany i em va dir, vine a passar un estiu aquí, veuràs si t'agrada o descartes la gastronomia. Si no t'agrada, ho veuràs de seguida. I just em van posar a la partida de postres i allà veia que realment, o sigui, durant l'àpat la gent disfrutava, però arribava el postre i era aquest moment de felicitat, de celebració, de compartir i deies, ostres, el que estàs fent amb les teves mans, la gent ho celebra, ho viu i és realment increïble aquest ofici.

Això que a Can Giovanni a les postres hi arribes justet. Molt just. Moltes vegades inconscient. Inconscient i borratxo.

La xocolata, eh? Escolta, engreixa o és un mite, això? És un mite, 100%. La prima.

Una rajola de 100 grams, 70%, té el mateix sucre que un refresc. Per refresc, podeu anar a rajola de xocolata. Pots quedar una rajola. Una rajola, en vez d'una Coca-Cola. Una rajola és total. De 100 grams, 70%. És igual que una Coca-Cola? A nivell de sucre, té 30 grams de sucre.

Si et menges una rajola de xocolata, portes bambes amb velcro, eh?

El parell a l'ISB es bo.

Anem a lo gros. Tu vas guanyar el World Chocolate Masters el 2022, que és un Mundial que he vist que es fa cada tres anys, però és que no s'ha fet més des que el vas guanyar tu? El van aplaçar a quatre. Ah, amigo. O sigui, de moment continues sent el millor xocolater del món.

De moment, allà, seguim en peu, en teories, a finals d'octubre d'aquest any. Sí. D'aquí no molts dies, d'aquí 20 dies. Jo hi vaig aquest any com a jurat. Com a jurat, ja, eh? Sí, o sigui, no et deixen participar a la segona edició, has de ser jurat, i d'aquí quatre puc tornar a participar. Declaro nul. Declara nul. Clar, i ho seràs quatre anys més.

Desert. Si tu vas a la de jurar.

Desert. Si tu vas a la de jurar. Si és veritat que tots els que han guanyat abans meu, ningú s'ha tornat a presentar, però jo volia fer-ho i em van dir no, si a la següent edició no pots. I has de fer d'aquí vuit representants. Bueno, ja ho seguirem. D'aquí vuit anys ho seguirem.

Quan s'ha tacut això? Com t'arriba la proposta? S'ha tacut a tu? Et surt un anunci a l'Instagram?

Com funciona? Aquí realment hi ha un comitè a cada país que busca diferents candidats i hi ha com una preselecció aquí a nivell peninsular, perquè és tot Espanya-Portugal, i hi ha una competició aquí i el que guanya aquesta competició pot anar a la final mundial. Pots decidir anar-hi. I llavors són 18 països que competeixen amb. Amb aquesta competició, i són tres dies de competició, són 22 hores totals, que es fa tot allà en directe, i que passi el que passi.

Parlem una mica d'aquell elefant, que tots el teniu al cap, suposo, l'elefant aquell de 200 quilos. Quan decideixes que dius, bueno, vaig al concurs, em presentaré amb un elefant de xocolata?

Doncs mira, realment. Per què un elefant? Quants elefants hi ha a Osona? Hauria pogut ser un porc, no?

Un porc de xocolata, vale.

Però realment va ser. Hi havia més proves, no només hi havia l'escultura de xocolata, hi havia postre, bombó, snack, petit four. La gent li ha agradat l'elefant. Totalment, perquè és la part visual. Jo volia que tot definís la frase, la senzillesa de les coses grans. I volia fer un animal, i l'animal per mi que defineix més aquesta frase era. L'elefant. I a partir d'aquí també dona molt joc al final per la seva estètica i el que imposa.

Doncs mira que tenia sentit al final, veus? Veus? Elefant, escolta. I això, allò no ho vas construir tot allà, vas portar coses. L'elefant era l'únic

que podíem portar parts construïdes des d'aquí i ho vam pujar tot, es feia a París, i vam pujar-ho A l'avió, eh? No, no, en furgoneta fins i tot. En furgoneta. 16 hores i patint bastant, perquè si allà no teníem obrador, la que arrencàvem ja havies d'arrencar. Hi havia pla B. Hi havia pla B perquè en portava dos. Dos elefants. Dos elefants.

Amb dos furgonetes diferents, m'imagino.

No, era un camió refrigerat. Però si tens un accident i et xafen els dos elefants. Et xafen els dos? No, no, pujàvem a 80, conduïa jo a les 16 hores d'allà. Ah, doncs conduïes tu. Sí, sí. Aquí li dones la responsabilitat

perquè. No, clar, clar. Si hi ha un accident, els elefants eren el de menys, també us dic. Si condueix el pastisser

i llavors hi ha l'elefant, és igual. Al final allò s'ho menja algú, no? L'escultura no. Com que no? L'escultura es van destruir. Doncs mira, Lluc, no em sembla bé.

No, realment, haig de dir que altres concursants la van desmuntar i se la van emportar, i jo, sincerament, un cop vaig guanyar, no recordo què va passar amb l'elefant. L'elefant aquell ja estàvem celebrats. Van venir 80 amics d'aquí a Osona,

a París, i es poden imaginar com va ser la festa. 80 amics, no els tenim junts tots els que sortim a aquest programa. Entre família, entre família, coneguts. Ah, d'acord. Amb què treballes? Què fas?

Després d'això, al cap d'un any, vam obrir el nostre projecte, que és una marca de productors de xocolata, una mica per donar. Bueno, donar. Vendre, vendre. Vendre. Bueno, avui us ho dono, eh? Gràcies. A la gent pugui disfrutar i pugui, sobretot, internament, fer aquesta pedagogia al paladar de la gent del producte, no?

Escolta, ens podries fer una mona de Pasqua aquest any que ve, de la Renaixença. La que vulgueu. La farem, la farem. La sé trencada. Sí, la farem. Si la fas, vine a la portar. Va. A més a més, eh, de fer-la jo. El velcro també pot servir

d'inspiració. Ah, sí? Per què? A veure, a veure. L'any 1985, la banda taxana ZZ Top, us sonaran, són aquells de les barbes generoses.

Durant aquella època es veu que l'empresa de texans Levis estava començant a innovar en els seus pantalons col·locant justament el velcro a la part de la bragueta. No, home, no! Ah, sí, home, i tant! Sí, sí, sí. Això no es fa i seria molt pràctic. Això jo havia tingut. Havies tingut texans amb velcro a la bragueta. És per gent curta, això. Sí, però això ja és molt molt curta. La qüestió és que el cantant de la banda, aquella circumstància, aquella innovació tecnològica. Billy Gibbons! Exactament, exactament aquest. Doncs li va semblar que aquesta innovació tecnològica era una cosa increïble, extraordinària, de la mateixa manera que li va semblar.

Jo no hi havia caigut mai i trobo que seria molt pràctic.

En aquest cas va escriure justament la peça Velcrofly, que vol dir bragueta de velcro,

Utilitat en una illa deserta.

Aviam, jo a una illa deserta evitaria el velcro per el tema de la sorra. La sorra és el gran enemic del velcro. Si t'hi poses sorra, la capacitat d'enganxar perd moltíssim. Això ja us deu haver passat a tots. A tu, Xuriguera, no, que vas despullat. El velcro és una cosa que no coneixes.

Utilitat com a joguina sexual.

Mira, això potser t'interessa a tu, Fel. El velcro pot ser una molt bona solució per a la gent que és sadomasoquista, però també és molt prudent. Entendràs per què. Segur que n'hi ha de gent així. Sadomasoquistes assenyats. Sí, els catalans. Sado sí, però amb seny, no? En comptes de lligar-te amb cordes, manilles, civelles de cuir, coses que costen de treure. Coses castellanes. Clar, doncs ho fas amb velcro i zero problemes. Tu imagina't que estàs allà fent el marrano amb una altra persona, allà estàs de quatre potes, lligat de mans. Amb velcro? No, no, espera't. I aquesta persona li agafa una enginya de pit i es mor. Ai i quedes allà, lligat de mans i peus, amb una pilota segurament vermella a la boca. No pots ni parlar. Jo no tinc groga. Tu la tens groga.

Posa-t'ho a la boca, si vols. Així estaries. Jo no puc cobrir gaire la boca.

Clar, perquè tens aquest problema. Llavors, què passaria? Que ve la policia al cap d'hores i que et trobin d'aquella manera. Molt lleig. A quatre potes. En canvi, amb el velcro, tu, còmodament, dius que s'ha mort. Bueno. Li treus el velcro, el camp.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Bueno, jo veig que, com a molt, pot ser una arma dissuasòria. Dissuasòria. Dissuasòria. T'imagines que tens un conflicte amb algú pel carrer. Sí. Una discussió de trànsit, en el meu cas, que sóc un conductor colèric. Ets d'aquests que s'enfaden? Molt, molt, molt. De veritat? Tot m'ho prenc personal. No, m'ho prenc personal. Sí, però ho canalitzo tot aquí. Després, fora, sóc una persona venuda a Déu. Excelent. Allò que baixes del cotxe, disposat a estomacar-te el que faci falta, i jo veig que l'altra persona porta bambes de velcro. I paro, perquè sé que allà hi ha un problema cognitiu o del tipus que sigui. Utilitat metafòrica. La més evident, no? El Joan, el Joan, saps aquell, jo que sé, que es pensa que les esteles dels avions ens fumiguen? Sí, hi ha gent que ho diu. Aquest porta-bambes amb velcro. Això seria la metàfora, no? Com per dir que no és massa ria. Com per dir que és. Sí, sí, sí. No passa res.

Antigament les cartes les transportaven als missatgers, les recollien a l'emissor i la donaven personalment al receptor, s'entén, no es disposava d'un lloc on deixar la carta, no existia la bústia, que és del que parlem avui, la bústia.

La bústia és la millor manera, si no tens bústia no et deixen propaganda que no la vols ni fot noses.

No tens bústies, s'ha acabat el problema. Sí, sí, sí. Al segle XVII, a París, es van instal·lar unes caixes metàl·liques on la gent podia dipositar les seves cartes. Llavors, uns treballadors les recollien diverses vegades al dia, les anaven a buscar, saps? Aquestes bústies, les bústies públiques, diguéssim. Són les bústies primeres de la història. Exacte, exacte. El que passa és que el servei no va triomfar perquè la majoria de la població no sabia ni llegir ni escriure. Llavors. Potser era un invent

massa avançat per l'època. Amb l'Alexa també ha passat això. La meva àvia li donava les gràcies a l'Alexa. Ah, sí? Va, entens què vull dir? Era un invent massa avançat per la meva àvia. Per la teva iaia, sí. Era una persona. Gràcies, Alexa. Gràcies, Alexa. Que és maca, aquesta nena.

El primer lloc on triomfen les bústies al segle XIX és Anglaterra. Les primeres, heu de saber que eren de color verd, però Anglaterra, com que tot és verd, entre la boina, els arbres i tot plegat, es van haver de pintar vermelles perquè no les trobava la gent. Això és veritat. Us prometo que és real, això.

No, és que els anglesos, per algunes coses molt intel·ligents i per altres. És que depèn d'aquí, eh?

Sí, sí, perquè els anglesos. Bueno, hi ha el rei d'Anglaterra, aquell home, sembla ben a dir. No, no sembla. El llàpid més esmolat de la. No, vull dir, canviar l'aire i t'agafes la camí la part que no vols, també, què vols que et digui?

Això és la moira que no t'hi deixa veure bé. I el menjar, pobre gent que no coneix la verdura, aquella gent.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita una sàvia per conèixer, tot i que ella ja s'ha fet un lloc en el panorama literari català. L'any 2004 va guanyar el Premi Columna Jove amb la seva primera novel·la, De Nador a Vic. Actualment combina la seva feina d'escriptora amb la d'infermera. Una bona notícia pels lletraferits. En els seus llibres toca temes com la sexualitat o el fet de viure entre dos mons. En fi, temes que encara couen i s'hi couen massa. Li demanarem que ens hi posi aigua oxigenada. Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Laila Carruch.

Tu vas arribar a Vic quan tenies només vuit anys. Com recordes aquella arribada?

Recordo un sac d'emocions tot barrejat entre. Sobretot basarda. Si hagués de posar només un sol adjectiu, posaria basarda. Perquè vaig sortir del poble amb il·lusió, però aquella il·lusió s'anava com perdent pel camí, perquè quan vas a un lloc que no saps on vas i que la trajectòria per un nen petit es fa eterna,

Collons, si aquí els portes amb cotxe d'un lloc a un altre, ja arribem, ja arribem. Denedor a Vic. Imagina't venir del poble

denedor amb cotxe cap a la ciutat. Aquí ja començàvem a demanar quan faltava. Quan falta. Anàvem encara a l'aeroport.

Ara combines la teva feina d'escriptora amb la feina d'infermera, dues feines. No sé si t'inspira una mica, també, suposo, el tracte amb la gent.

La infermeria també ha canviat. La infermeria no és com abans, i després del Covid hi ha un abans i un després. Què vols dir? Que abans treballava a l'Hospital de Vic, a urgències, amb un equip que m'estimava, i m'estimo encara, els trobo molt a faltar, és molt diferent. Després, a Toulouse, la infermeria jo la visc d'una altra manera. Estic fent domicilis, que no és ben bé la feina que més m'apassiona, l'equip no és el mateix, jo crec que tampoc es valora la nostra feina com a infermera, això no vol dir que no m'agradi, m'apassiona encara, però jo crec que potser no és la mateixa passió. Si ara pogués, hi ha moltes circumstàncies que haurien de canviar, però si pogués tornar a urgències amb el meu equip jo tornaria.

Vas fer el teu primer llibre el 2004, el publiques el 2004, de Nador a Vic, que és un llibre pràcticament autobiogràfic. És cert que el vas escriure primer tota mà, aquest llibre? El vaig escriure a mà. A mà, eh? Un boli? Una llibreta o?

Una llibreta de l'escola, perquè no tenia cap intenció de publicar un llibre. No m'entrava, o sigui, no era una cosa que tingués al cap. A casa meva hi havia quatre llibres, vull dir que tampoc era el meu somni. Era un diari secret, era un diari per curar-me. Perquè jo tenia molta pressió a dins, havia callat durant molts anys, havia deixat el poble sense que ningú em demanés permís, sense que ningú m'informés, i una criatura no la pots portar així d'un lloc a un altre. Però també a la vegada s'entén que els pares estaven en una situació desesperada. I abans que van estar psicològics els teus fills, hi ha la prioritat de donar-los a menjar.

Que tu arribes a Vic també en un moment en què no hi havia tanta immigració com ara, no? No sé, com recordes l'arribada a Vic?

Jo recordo la meva mare que portava mocador sortir al carrer i que tothom sortia a mirar-se-la. Uita-la, mira quina gràcia! Sí, sí, o sigui, era com veure algú que sortia disfressat. Sí. I la botiguera del costat sortia, la veïna al costat, tothom mirant per les finestres, la meva mare caminava a 100 metres, mirava així, no? Amunt i avall, i tornava cap a casa. I ell es tancava. I es va tancar durant molt temps.

Ai, ai, ai, Joel! Què fas, Joel? No pregunto, amb molta passió, perquè ha sortit el timbre. Volies apretar el timbre per fer una pregunta? L'has fotut per terra. Tranquil, no passa res. Si vols ser fora del programa, ho entendré.

Cap problema, fes la pregunta. Hola, Laila. Hola, què tal? Tenim ara un parell de partits al Parlament que estan molt preocupats per la immigració. No sé si estan molt preocupats per la immigració, però no per tota, Laila. Els preocupa sobretot la pobra, més concretament l'africana, i encara més concretament la del Nord-Africà. La marroquina. La marroquina. Perquè diuen que els marroquins veniu bàsicament a delinquir i a implantar el califat. Et volia preguntar, tu, com a marroquina, que ha vingut del Marroc, com ho teniu, això, d'implantar el Carifat? En quina fase d'implantació del Carifat esteu, ara mateix? Bé, estem a la fase inicial, diguem-ne. Sí, encara esteu aquí, eh? Home, jo. Sí que aneu a poc a poc a implantar el Carifat.

Jo, la líder d'aquest partit que està tan preocupat per nosaltres, jo li diria que es miri els antecedents, perquè té més cara de marroquina que jo.

Llavors.

A principis d'aquest any vas publicar Jure'm que tornaràs. És aquest llibre de la Laila, jure'm que tornaràs, això ho has publicat aquest any, una novela on abordes un tema complex, un tema una mica tabú, que és l'amor lèsbic, que ja en si és una mica tabú, ambientat al Marroc, que ja és una mica més tabú, als anys 80, que ja és encara més tabú, diguéssim. Se n'ha parlat poc, entenc d'això, i no crec que molta gent s'hi hagi aventurat en aquest tema. No, perquè és tabú.

Jo com que desgraciadament no tinc gaire temps per escriure i quan escric intento fer alguna cosa que sigui una mica, que tingui qualitat. No és un llibre escrit així a l'esart, he investigat molt. M'he basat molt en els recordatoris de quan jo vivia al Marroc. Als anys 80, a les cases de pagès, les migdiades eren sagrades, que els nens ens tancaven i ens deien, va, a dormir, i fèiem bé o a veure que dormíem, i després saltàvem per les finestres i anàvem a jugar o espiavem la gent gran, que era el meu cas, no?, Les portes sempre eren obertes, però de tant en tant veies que alguna porta era tancada i no podies accedir-hi. I de sobte els nens fèiem nosa, havíem de desaparèixer, i veies que les dones sortien de l'habitació. Això per una banda. Després el llibre va sorgir perquè em vaig preguntar què devia passar darrere d'aquelles portes tancades. Per què les dones sortien feliços? I això és una cosa, i l'altra cosa és, si aquells anys 70-80 en què els homes van haver de marxar, o sigui, no hi havia homes, només hi havia gent gran que treballava al camp, els nens petits i les dones, per què ningú s'ha preguntat què passava amb la vida sexual d'aquestes dones? I el resultat, almenys, és aquesta història.

Aquí, en aquesta història, jure'm que tornaràs, aquí podreu sentir això que explica la Laila.

Qui també escrivia cartes i que de fet eren una bona merda era Paul McCartney. Sí, senyor. Després de la dissolució amb els Beatles, Paul McCartney va fundar els Wings justament amb la seva esposa, Linda McCartney. Resulta que hi havia un periodista britànic que estava molt interessat en fer un reportatge d'aquesta nova banda, així que els va demanar si podia assistir no només als assajos, sinó fins i tot a la seva intimitat, si podia viure amb ells, conviure durant. Un gran hermano, un seguiment constant. Sí, una mica sí, per fer això un reportatge periodístic i sobretot de fer una crònica del primer concert de la gira d'aquesta banda, Wings. Doncs bé, resulta que el dia que va arribar el concert en qüestió, el periodista no es va presentar. No va anar-hi. De veritat. Sí, sí, sí, britànic. Malprofessional. I tant mateix, va arribar a publicar l'article i la crítica del concert que va exposar que era bastant desastrós. Doncs Paul McCartney i Linda McCartney, que en aquells moments feia poc temps que havien tingut la seva filla Estela, van decidir enviar un petit detallet al crític en qüestió. Ai, ai, ai. Doncs van agafar una petita deposició de la filla. Què dius ara? La van introduir dins d'una carta i li van enviar la seva bústia.

Utilitat en una illa deserta. Bueno, cap ni una.

Em sap greu decebre-us, però tothom sap que en una illa deserta les cartes arriben dins d'una ampolla de vidre amb molt paper a dins i un tap de suro. Per això no hi ha bústies. És impossible que hi hagi una bústia en una illa deserta per pura lògica. Per tant, si tu arribes a una illa deserta, tu, xuriguera, un dia que diguis no vull saber res de ningú, me'n vaig a una illa deserta. Si tu arribes a una illa meda, que creus que està deserta i trobes una bústia de correus, aquelles grogues. Malament. No, és que segurament és un minión despullat. No és una bústia. Utilitat com a joguina sexual. Un mínim despullat. No saps el que és un mínim. A veure, joguina sexual. Anem per feina. La bústia de Correus. La groga. Fins i tot té una mica de prepússida. Sí, que és veritat. És un símbolo fàlic, però això no vol dir. Que sigui una joguina sexual, per un tema de dimensions, evident. I aquí és on entra una cosa molt estranya, que és, bueno, molt estranya, molt interessant, que és la idea que tu pots fantasejar, si tu vols, amb la idea de follar-te una bústia de correus. Però això no vol dir que ho hagis de posar a la pràctica. Això és una cosa que la gent ho ha d'entendre. Les fantasies són una cosa, però no cal posar-les a la pràctica. Hi ha molta gent que s'obsessiona en posar a la pràctica les seves fantasies sexuals, i llavors acaben malalts del cap. Hi ha accidents.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Pot jugar un paper molt clau en un conflicte del tipus epistolar. Això t'agradarà a tu, que ets xuriguera i ets intel·lectual. Ah, pensava de guerra. No, de guerra no. Ara la gent s'insulta per Twitter, però abans la gent s'insultava per carta. Per exemple, Voltaire contra Rousseau. Preciós. Ho saps, oi? Boníssim. Se les deien molt grosses per carta. Voltaire li va dir a Rousseau que mai ningú no havia gastat tant d'enginy en tornar la gent estúpida i que els seus llibres feien ganes de caminar a quatre potes. Fixa't. Utilitat metafòrica. Aviam, no és ben bé una metàfora, però és una història maca, que ara us farà gràcia. Al costat de la catedral de Barcelona hi ha un edifici que es diu la Casa de l'Ardiaca. La Casa de l'Ardiaca. No ho conec. De l'Ardiaca. Sí. Vols explicar-ho tu? No, no, no. Doncs la Casa de l'Ardiaca té una bústia de marbre dissenyada per aquí. Per Domènech i Montaner. I a la bústia hi ha esculpides a dalt unes oranetes i a baix una tortuga que són justament metàfora de la rapidesa i la il·lusió. Les oranetes són metàfora de la rapidesa i la il·lusió en què s'envien les cartes, en el cas de les oranetes, i la tortuga és la metàfora de la lentitud en què després correus per arribar a la carta el destí.

Avui parlem dels porticons. Pots dir els porticons

de les finestres. Correcte. Molt bé. Us vaig avisar, eh? Què? Us vaig avisar, eh, Peyu, quan vam començar aquest programa i vau dir cada capítol el dedicarem a un objecte. Què us vaig dir jo? No me'n recordo. Se'ns acabaran els objectes. Sí que és veritat que ho va dir. No s'han acabat. Se'ns acabaran els objectes, Peyu. N'hi ha molts d'objectes, Fel. N'hi ha molts. Porticons, eh, Peyu? Què? Has dit porticons. Aquí collons li importen els porticons.

A mi m'importen els porticons. Jo vull saber qui va inventar els porticons.

A mi m'interessa. Doncs no sé massa qui els va inventar.

O sigui, un objecte que no interessa a ningú i que, a més a més, no sabem qui se lo va inventar.

Perfecte. Sabem una mica la història, però penseu que els porticons són més antics que les finestres. Com ha de ser el porticó més antic que la finestra? Bueno. Aplica la lògica. Que els vidres, vull dir. Que els vidres. O sigui, són més antics que els vidres. 2.000 anys, les finestres de les cases es tancaven simplement amb porticons de fusta. No hi havia finestres

de vidre que deixessin passar la llum. Sí, que d'alguna manera aquesta gent podrien triar entre tenir llum o cagar-se de fred. Exacte. Aquestes dues maneres de viure. Dues variables.

Els porticons ja existien fa 2.000 anys. Es feien servir durant l'edat mitjana, també. Eren macissos, sense escletxes. Els que tenen lameles inclinables no apareixen fins al segle XVII. Com ho has dit, això, Pey? El què? Que apareixen al segle XVII, dic. No, no, la paraula aquella. Ah, lameles. Això mateix. Lameles. Lameles inclinables.

Lameles. Lameles. Lameles? Lameles és. Així és com es diuen els porticons? Les làmines. Les làmines?

Dels porticons es diuen. Les meles.

Exacte, la mela. Com el de les entrevistes a l'avantguàrdia, xuriguera. Aquell que sembla que porta un niu de cigonyes al cap, el Víctor la mela.

No es diu la mela, aquest.

No es diu així. I tant, que es diu la mela. Són unes entrevistes molt bones, aquelles.

Bueno, si tu ho dius, xuriguera. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boja coneguda. Una cantautora i poeta amb una trajectòria de més de 20 anys a dalt dels escenaris. I tot i així té només 38 anys. És a dir, que porta més anys escrivint i component música i poemes que sense fer-ho. Lletres que expliquen allò que li passa i que sent. Una cantautora granullerina, aquí, sí, granullerina, aquí gairebé de granullers, una cantautora de granullers, aquí gairebé no li falta cap gran escenari per trepitjar i enamorar. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Ivet Nadal!

La teva primera cançó amb 17 anys, eh? La vas treure?

Sí, que la publiqué, sí, n'havia fet abans, eh? Però publicable, sí. I ho vius igual?

Una mica, quan treies cançons abans i quan les treus ara, alguna cosa deu haver canviat.

Jo crec que abans no hi havia massa consciència de què volia fer, no? Vaig començar a composar i enviar-ho a ràdios jo mateixa, fins i tot, i va agradar a certes persones, no? Però ara, evidentment, ara ho pateixo molt més. Abans ho disfrutava molt més, crec, sí.

És una veu sensacional, eh? No? Hasta parlant, eh? Sí, sí, sí. Hasta parlant. Parlant sona així, i si la voleu sentir cantant, sona així. Ibet, ets cantautora i poeta. Si un dia et fessin triar entre la música i la poesia, no sé amb què et quedaries.

Mira, pels músics soc escriptora i pels poetes soc del món de la faràndula. Això a Catalunya ja passa. Això passa sovint. Jo em sento bé amb aquestes dues vessants, barrejant-les una mica. Ja de petita escrivies?

Eres de les que guanyava els Jocs Orals a col·le o no? Sí. Sí, eh?

M'enviaven aquells certàmens que si guanyaves, doncs, guanyaves una tele. Sí? El de la Coca-Cola. I el vaig guanyar. Jo hi vaig anar un any i no vaig pas guanyar. Jo sí, vaig guanyar una tele i em van enviar per escriure en castellà, que em va sorprendre, perquè jo. Realment, el castellà el parlo molt malament i. Jo l'entenc menys. Sí, exacte. I la temàtica era escriu sobre la nova moneda, sobre l'euro. Hòstia! Apassionant, eh? Romàntic. I vaig guanyar una tele.

Dona't bé l'afició per la música, no sé si a casa ho havies viscut, quan dius, va, vaig a dedicar-me a la música.

Havia estudiat música de joveneta piano i guitarra però la meva mare era una gran seguidora dels cantautors catalans diuen que em van engendrar no en un concert un moment els meus pares són serios després de veure un concert del Marialmar Bonet

no m'estranya la meva mare era fan de Julio Iglesias

i va sortir així és una mica raret.

Mai no li he dit tan clar engendrar una persona en un concert de Julio Iglesias això és bèstia i que no sigui ell el part i el rock perquè tu et decantes pel rock al final vas començar a fer rock de jovenet amb 17 anys per què aquest gènere també?

Jo el que havia escoltat era la música rock català perquè m'interessava entendre les lletres i per tant havia escoltat molt aquesta onada d'adolescent. I llavors em vaig apuntar com a un campus que es feia vinculat a un festival que es deia Sanglar Rock. Sí, el Sanglar Rock, home, clàssic. I allà una mica vaig dir, doncs jo vull fer això, Pop Rock.

En el teu tercer disc, Mestres i Amics, posaves música, poemes d'autors catalans com Víctor Soñol, Francesc Garriga, Anna Aguilar Amat, Enric Casasses, molts d'ells vius, que clar, jo sempre dic, hòstia, si musiques, poemes de poetes morts. Mira, que passi el que digui vulgui. Però que això l'Arnau ho fa molt, em sento verdeguer. Jo només em mors sempre. Sempre em mors. S'estalvia problemes. Exacte, aquí està. No sé com han rebut els poetes. No, va anar força bé. Un es va morir. Després d'escoltar la cançó.

Va coincidir. Va coincidir, però hi ha ara una persona molt gran, però va estar molt content i al cap de molt poquet, pobre, va morir. Va morir. Però li va agradar, Francesc Garriga. Li va encantar, sí. I la resta molt bé. És veritat que és més difícil musicar poetes vius perquè sempre hi ha rifirrafes i sempre hi ha músics que diuen aquest poeta és meu, és intocable.

Ara acabes de treure nou disc i això serà tot amb aquest títol. Què vols dir amb això? I això serà tot? És que acabem ja? Ens retirem? Faràs una gira de comiat?

Molt positiu, no sembla. No. I això serà tot? Sí, m'han dit triar algú que tingui ganxo, ganxo, però, esclar, d'on aquest ganxo? Bèstia, això. No, home, però això després et

serveix també per després dir, ei, que torno. No marxis. No marxis. Saps què passa?

Que si marxo, ningú se n'adonarà.

Què dius? Tu ben juro, eh? Tu ben juro. Vale que et baixeta, però tan baixeta no és. No, sí que ho soc. Molt, molt. Però escolta'm, no,

el títol ve d'una cançó que diu i això serà tot pedres, ocells i flors. A vegades donem moltes voltes a tot, no? I a vegades les coses són les coses tangibles, no? I també és veritat que estic en un moment de salut que a dia d'avui puc cantar i que puc oferir aquestes cançons però que no sé si d'aquí dos o tres anys les podré oferir igual. I per tant, això és el que soc ara jo, no? Això és el que puc oferir ara jo. Ara s'entén, bé. Ara es veu bé, no?

Queden pocs minuts d'entrevista. Ara has tocat el tema, tu, que no sé si estàs cansada de parlar-ne, però durant molts anys has hagut de conviure amb l'anorexia i fa poc que et vas diagnosticar esclerosi múltiple, també. No sé, diagnòstics que ets molt jove i que no sé com s'afronten.

Doncs saps que estic més feliç que mai? Sí? Ole. Hosti, sí. Ole. Mira. És bèstia, eh? Quan et passen aquestes coses, sobretot aquesta última, és que no tens força per estar trist, no? Llavors, ara, per exemple, estic treballant per afrontar concerts nous i una professora de ball em va dir què t'agradaria fer tu a l'escenari, no? I dic, hòstia, a mi m'agradaria moure'm. I la noia es va posar a plorar. Diu, hòstia, perquè l'esclerosi s'associa molt a algú que no es pot moure. Com que jo sí que puc moure'm ara, vull ballar. Per tant, estic bé, estic bé. Som els claus d'uns quants records que estaran vius fins a la nostra mort.

I això serà tot. Que això serà tot. Tendrás los sellos y.

La casa callada.

Porticons són una cosa ben parida que pot arribar a valer molts calés. Ah, sí? Sí. Concretament, si ets Ludwig van Beethoven i és el porticó de la teva habitació. Què dius? Quan ell vivia al costat de Viena, resulta que era un compositor tan prolífic que se li acabava el paper pautat i es dedicava a escriure certes idees musicals que se li acudien de tant en tant als porticons de la seva habitació. De veritat, està documentat. Era una habitació que tenia de lloguer. I el propietari del pis en qüestió, que era una persona xerida, se'ls va vendre, se'ls va vendre com a peça de museu. I anys més tard, quan Beethoven va tornar a aquella mateixa habitació, a llogar-li aquell pis, el propietari li va reclamar que els porticons s'havien fet malbé i que els havia hagut de substituir i li va demanar que els pagués.

Utilitat en una illa deserta.

Bueno, com dic jo sempre, un porticó sense finestra és una pastanya sense ull. Sí, senyor. Mare de quina merda de secció serà això avui. Ha dit que feia una secció d'imaginació superlativa. La millor frase que tenia és aquesta. Està fregant la poesia, llàstima que no hi sigui ara l'Ivet. Perquè l'Ivet ja ha marxat, però hauria plorat en aquest moment. Jo crec que sí, hauria plorat. Aviam, si és un porticó molt gros en una illa deserta i vols marxar de l'illa deserta i és prou gros, pots treure els llistons, fer-te una barca, una canoa, un petit caiac. Si és més petit, per fer llenya, però això et dura res. 3 o 4 dies d'hivernies a la merda al porticó

utilitat com a joguina sexual aquí sí que reclamo

la vostra ajuda a companys, sobretot els que teniu gustos sexuals menys, més, més sobretot Arnau i Soriguera Soriguera està clar, però jo? home, tornau, ets sadomasoquista declarat, ara no sé amb què em vens.

No, declarat no. Bueno, doncs ara ja sí. Sí que ho soc, però no ho he declarat mai públicament. Ara sí, ara ja ho he fet. Ja has fixat que ara ja ho has fet, no? Bé, ho he insinuat probablement. Se t'acuta alguna cosa sexual a fer amb un porticó? Home, diverses. Com ara? Bé, doncs, colpejar el cul de l'altre

interlocutor en el joc. De l'altre interlocutor, eh? Sí, en el joc sexual. Se li diu així.

Cas de conflicte. Vols matar una persona amb els braços molt curts. D'acord. Tens una amiga amb els braços molt curts que dius, et mataré, fill de puta. Un tiranosaurus. En Frank. Vale. Llavors, te'n vas a una casa rural que tingui una habitació molt amunt i que tingui les parets molt amples. D'acord. D'aquestes de pedra molt amples. Molt gruixudes. Què passa quan tu intentes un porticó que està totalment obert, quan l'intentes tancar? Que has d'inclinar-te molt per agafar la merda del molinet aquest i fer venir el porticó. Com que té els braços molt curts, el tio pràcticament posarà i a mig cos fora. Fots patada i el tires i el mates.

L'altaveu és un dels invents que ens ha canviat la vida. Home, vols dir? A veure, la penicil·lina, però. Sense altaveus la gent no podria escoltar aquest programa, eh? A nosaltres ens ha canviat la vida, Xuriga. Ah, bueno, sí, a nosaltres. Grahan Bell, que va inventar el telèfon el 1876, si ens posem puristes, ja va inventar l'altaveu, perquè dins l'auricular del telèfon hi ha un petitet altaveu que et permet sentir la persona que te truca, no? Però si anem a l'origen del que entenem avui com un altaveu, això és obra d'Oliver Lodge, un físic anglès. Collons d'anglesos. L'Oliver Lodge, el 1898, inventa l'altaveu dinàmic que permet convertir la senyal d'àudio elèctrica en nones mecàniques de sons. L'altaveu, collons, inventa l'altaveu. Correcte, correcte. Deixem-ho explicar una mica tècnicament.

Te vas escoltant i te vas lluint i l'altaveu. Vas amb uns fums també, és l'altaveu. No, no.

L'altaveu l'inventa l'Oliver Lodge, que era un tio curiós, eh? Se li va morir un fill durant la Primera Guerra Mundial. Això és ben curiós. No, no, però això ho trobo curiós. Des d'aquell moment va demostrar molt interès per l'espiritisme, els fantasmes. Formava part d'una societat que es deia The Ghost Club, el club fantasma. El Real Madrid Club de Fútbol. Home, l'has definit, eh? Sí, sí, sí. Era un club que es dedicava a buscar fets paranormals. M'interessa, Peyu, com has dit que es deia aquest tio? És igual, Arnau. Oliver Lodge potser va inventar l'alta veu per sentir la veu del seu fill mort. Ai, calla. No sé, no farem broma, però també s'ha de dir que el senyor tenia 12 fills.

Home, a veure, a veure, començar per aquí. Home, si se't mor un fill, encara te'n queden més de 10.

Què vols dir, churi? No te'ls estimes a tots per igual, no?

Bueno, a veure, quants fills tens tu? Això no ho saps. Un. Un, doncs calla, no ho saps.

A veure, Mercè, aquí té raó. Saber-ho no ho saps. Però m'ho imagino. Jo en tinc dues i te les estimes més o menys igual. Ai, ai, ai. Ai, ai. No, tot és igual.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Sabi per conèixer. I probablement és un dels savis més joves que han passat per la Renaixença. Imagineu-vos si és jove, que és que és més jove que la Laia Gluc. Hosti, això és ser molt jove. Existeix gent més jove que la Laia. Creiem que no, però en aquest cas, com a mínim, una persona més jove que ella existeix, perquè té 18 anys, senyores i senyors. És molt jove, és molt jove. És fotògraf de natura i, malgrat la seva joventut, ha guanyat premis nacionals i internacionals. Coneix com pocs la fauna i la flora que ens envolten i té un somni molt clar, treballar amb National Geographic. Nosaltres no tenim cap dubte que tard o d'hora ho aconseguirà.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Jofre Cotal. Bravo! Bravo!

Jofre, t'he de dir que et vaig descobrir a les xarxes socials, a l'Instagram, i encara estic captivat per una de les fotografies que vas fer, sobretot la que vas fer durant l'eclipsi del passat 12 d'agost. La trobo espectacular. Com s'immortalitza aquell moment? És una fotografia on es veu l'eclipsi. Vale. I davant hi ha dos animals, explica'ns quins animals són. No la mireu, no la mireu així.

Sí, no, estàvem una mica així en aquesta situació, però va ser molt divertit perquè aquest animal és una cabra montesa, una cabra que es troba, per exemple, en els Portabaset, a Montserrat, ara se'n parla molt perquè hi ha molta sobrepoblació. I com que sabia que l'eclips seria el 12 i tinc família a terra alta, vaig dir, aprofitarem i baixarem. I aquesta foto l'havia fet feia uns dies abans, perquè són dues fotos diferents. L'únic que a la càmera hi ha una tècnica que es diu doble exposició. I és sobreposar dues imatges en el mateix moment. Llavors, jo en aquell moment em va venir la idea de dir, ja que és un moment únic, Ho ajunto, perquè tot està ajuntat a dintre la càmera, o sigui, no està res editat exteriorment.

D'acord, o sigui, és una opció de la càmera que et deixa agafar una foto antiga i posar-ne una de nova.

És una combinació d'imatges a dintre la càmera, llavors això, en teoria, és vàlid. O sigui, és una tècnica vàlida i per molta gent molt ben valorada.

Tens 18 anys. Quant fa que et dediques a la fotografia? Home, ja fa. Des dels 7 fa. Des dels 7 anys? Des dels 7 anys. O sigui, tu amb 7 anys comences a fer fotos de bestioles. Sí, sí.

Sí, sí, perquè, bueno, a casa meva sempre hem sigut una família que ha fet molta muntanya, esports de muntanya. Sí. I sempre, com que voltàvem, imagino que em va començar a cridar l'atenció per aquí i tenia un profe, bueno el considero superamig meu, que viu just al meu carrer i és profe de fotografia i em va anar introduint i jo tenia la càmera de ma mare, que bueno, li vaig robar. Molt bé. Però bueno, aquí comencen les passions. A la filla de la Mancio Ortega

et penses que ho va fer sola. Exacte. Penses que no va robar res el seu pare.

No, però crec que de mica en mica aquí és com va anar sortint tot, llavors.

Llavors tens gran coneixement, a part de la fotografia, de tota la fauna. Sí, clar,

això és un punt essencial, jo crec. En la fotografia de fauna, al final, quan surto, en els llocs on vaig, ja sé el que trobaré, si ho trobo, més o menys, com es mouran, com reaccionaran. O sigui, és un món molt friki, si t'he de dir la veritat.

O sigui, s'ha de ser una mica friki. Sempre tens aquella pregunta, no?, de quantes hores estàs esperant i tal, que l'animal faci una cosa. Són moltes hores, però a mi el Jaume Sanyé una vegada em va dir això precisament, que si tens el coneixement, si saps com es comporta l'animal, és més fàcil del que sembla. Sí, ho pots intuir una mica,

però tot i així et passes moltes hores. Sí, avorridot, eh? Bueno, distret.

Quantes hores estàs passant, per exemple, esperant que un animal faci una cosa?

Home, mira, hi ha una foto que fa res la vaig aconseguir, que vaig trigar tres anys, o sigui, estiu tres anys a fer-la. Tres anys? Sí, sí, bueno. Però anaves a casa, no? Anaves a casa? No, sí, sí, però anaves. Quina foto és? És una foto d'una papallona que viu dues setmanes. Clar, això també és una mica com formules la frase, però de veritat és una papallona que viu dues setmanes. Durant l'any. D'acord. I clar, llavors de veritat són. Si se't passa un any a l'esperida. Clar, clar. Costa molt de trobar-la. I jo. Com es diu la papallona? Graelsia isabelae. Graelsia isabelae. És un nom científic. Però és una papallona molt maca i la veritat és que. Anava moltes nits a dormir al bosc, a buscar-la, perquè és una papallona nocturna i costa molt de trobar-la. Però mira, al final. Estem veient la foto, la foto és preciosa.

La foto és la papallona i llavors està com dins

d'uns llums que l'envolten. Clar, perquè aquesta és una mateixa foto. És una foto on al principi enfoques la papallona i quan queda enfocada, enfoques manualment fins al final de la imatge, fins a l'horitzó. Llavors tu deixes que la seqüència de fotos vagi fent el seu procés i això és el moviment de l'estrella. Ah, les estrelles! Sí, clar. Llavors si us hi fixeu. Les estrelles donen voltes? O som nosaltres que voltem?

Vas guanyar el Premi Internacional Nature and Human Photo en la categoria Joves Fotògrafs amb la imatge d'un mico dins d'una gàbia. No sé els premis, com els reps, a més aquesta fotografia que estem veient, ens l'expliques una mica?

Sí, aviam, això va ser l'estiu passat que vam anar amb la meva família a Marroc i la veritat és que em vaig fer un fart de córrer perquè em perseguien la gent local d'allà. Ah, sí? Per fer fotos de denúncia, perquè això és una foto de denúncia en la qual jo vull denunciar la sobreexplotació per beneficis propis, que la gent d'allà, local, agafa animals i els posen, per exemple, a la plaça local de Marrakech, i la gent s'acostuma a fer-los fotos i llavors els has de pagar per. Per haver fet la foto al mico. Sí, per fer-te la foto amb el mico, la cobra africana, el que sigui. I clar, tu en el moment que vas a fer fotos. Per fer la denúncia amb i amb merders. Vas haver de córrer. Sí, i també posar els meus pares de models davant i fer la típica de. Posar-vos, estic fent vosaltres i llavors amb el tele estàs enfocant al final.

Ah, fent veure que feies una foto als teus pares i estaves fotografiant el mico de darrere, tu.

Sí, era una mica i amagat, també, sota les cabanyes. Sí, no, no. I com et van pillar? T'acabaven pillant, perquè no n'hi ha un individual, o sigui, no és una persona només. Es vigilen entre ells. Són grups de 6-7 persones. En el moment que et veuen una mica que ja fas alguna cosa que no t'agrada, ja.

Els teus amics t'ensenyen les seves fotos, també, o no? De festa, sí.

Fas fotos de festa, així, artístiques? De festa, tot és artístic. Ara vas sortint, ara vas sortint. Ara vas sortint. Bueno, és que té 18 anys, què vols? Hi havia un punt que em preocupava jo.

Sabeu que una altaveu pot arribar a fumar? Un altaveu pot arribar a fumar, a treure fum.

Quan s'espatlla, si el fas anar molt fort.

Això és el que li va passar al guitarrista Eddie Van Halen. El coneixeu, no? Mític guitarrista, inventor, entre altres, de la tècnica del tapping. Què és el tapping? Això, eh?

Tocar el màstil de la guitarra molt ràpid amb dos dits.

Jo li deia tiruriru. Bé, amb més dits, el que faci falta. En tot cas, és un virtuosístic guitarrista que va passar la història, entre altres coses, també per col·laborar amb Michael Jackson a la cançó Beat It. Yeah! Yeah!

La qüestió és que quan Eddie Van Halen va gravar aquell solo mític de la peça de Michael Jackson, Beat It, va començar a sortir fum d'un dels altaveus de l'estudi. I el tècnic, esperbarat per aquella circumstància, va intentar veure què passava i va trobar que un dels altaveus estava en roig incandescent i que d'ell hi emanava tot de fum. Evidentment, la mitologia del rock va generar la idea i la llegenda, diguéssim, que l'altaveu no va poder aguantar l'aura fermejada de Eddie Van Halen. Però la realitat era més prosaica i és que simplement hi havia una mala connexió que hi havia darrere.

Utilitat com a joguina sexual. Aviam.

Jo li veig possibilitats i bastant interessants pel tema de la vibració dels baixos, el que els músics ho sabran perfectament. Vibració dels baixos? Quins baixos? Sí, no, a veure. Els greus. Els greus, els baixos. No, no, és que mira, ja me va bé perquè. El Satisfyer funciona així, i ho he estat mirant, és com un altaveu molt petit, no sé si Mercè o Laia o Peyu. He perdut el carregador. Però no funciona per vibració, eh? Són com uns. No, és succió. No! O sigui, és una succió que funciona. Però que m'he estat mirant un PDF dels plànols per dins d'un Satisfyer. Ho has fet tu, això? Estàs dient que el Satisfyer és un altaveu? Estic fent mansplaining de Satisfyer, que és una cosa que crec que no s'havia fet mai i és el campió mundial de mansplaining. En fi, de la mateixa manera. Que l'altaveu emet unes zones. Aquell pum-pum, aquell dels baixos que fa pum-pum. Si te'l poses molt a prop. Si te'l poses als ous, per exemple, doncs potser fa gust i rini. No ho sabem. No en tinc ni punyeteres. Proveu-ho a casa. Es pot provar, es pot provar. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Bueno, jo mateix l'he utilitzat en algun conflicte veïnal. Per exemple, vaig viure durant un temps a un pis de protecció oficial, això és verídic, i a les parets eren una merda i se sentia tot. I els meus veïns eren una parella que discutia crits cada dos per tres, deien coses molt grosses. Com per exemple? Molt grosses, tota la setmana. Joder puta, te voy a matar. Te voy a matar. Sí, sí, sí. Te voy a matar, per exemple, la filla a la mare. Ai, ai, ai. A la filla a la mare. És que això a Barcelona és terrible. Sí, això no passa. Més passa a Barcelona, això. No, això no. Bueno. Jo en el meu poble no ho he sentit mai. Te voy a matar. No ho he sentit mai. Allà se sentia bastant. I què feia jo? Posar els altaveus forts mirant cap a la paret, els hi posava el We are the world, We are the children. Que maco. Utilitat metafòrica. Es diu molt, per exemple, allò de tal mitjà de comunicació és l'altaveu de tal partit polític. Jo què sé. La cadena CERN és l'altaveu polític del PSOE. No ho crec. Ho he dit a l'atzar. M'ha vingut això de casualitat. Si haguessis pogut dir el 2CAT, també. No, per exemple. O 3CAT és. L'altaveu del PSOE. No, no. Tot és del tema del PSOE. Ho has dit a l'atzar. Ara mateix crec que sí. Ho has dit a l'atzar,

Peyu, creu-me que sí que ho has dit a l'atzar. Jo fa rato que no t'escolto,

estic pensant en el que he de dir. En el PSOE. Fa rato que estic pensant com ho tallarem. Quan diem això, per exemple, la sèrie és l'altaveu política del PSOE, No estem dient directament que la SER amplifiqui directament físicament el discurs de Pedro Sánchez. Evidentment que no és així. El canvien una miqueta. El canvien una miqueta i ja està. O sigui, no és que Pedro Sánchez qui ho digui, sinó que agafen una altra persona per dir el mateix que està dient el Pedro Sánchez. D'acord. S'entén o no la idea? Perfectament. Voleu que ho expliqui en TV3? Aviam. Ai, ai, ai.