Millors moments (setmana 7)

¡Deus guarde! ¡Y nos acompañe!

La renaixença.

El despertador és un invent. Dels mandrosos, Peyu. Jo ho pots ben dir. Digo, digo. És un invent dels mandrosos. Jo no ho anava a dir, això. Sí, a veure, una persona com cal? Una persona de seny, un català de veritat, s'ha de despertar sense cap aparell estrany. Va, home, va.

S'ha de despertar per ell mateix. Ets un fantasma. No soc un fantasma. Sí, perquè si t'has de llevar a les 6 del matí, què?

No s'hi ha llevat mai a les 6 del matí, ell.

Perquè és un fantasma. No, senyor, no, senyor, jo ho noto. Ho noto quan són les 6 del matí i me desperto. Però què nota? Què has de notar, tu? Què notes? Què notes? Què notes? Noto la cosa, noto que, bueno. Es nota, esclar que ho noto. Sí, notes que t'has de despertar. No n'he fet servir mai de despertador, això, no? Mai, eh? No? Creus que t'ho digui què?

Fel, Fel. Què? N'ha fet servir mai de despertador? Mai, mai, mai. I ha fet mai tard?

Mai, mai, mai. Ha fet mai tard? No, no, no, no. Vull dir, un prei de cops com a màxim. Com a màxim? Com a màxim. Amb dos cops, com a molt? Quatre, cinc vegades, potser, com a màxim. En tota la vida, això? No, no, en tota la vida. En tota la vida, potser 15, 17. Bueno, en tota la vida. Si anem mirant la vida, potser 30, 40, eh? 30, 40 vegades ha arribat tard. A l'any, a l'any.

A l'any. A l'any, més o menys. Això seria màxim, màxim. 30, 40 vegades a l'any podés una mica massa, però vull dir, no.

Collons, que tu t'adormes. Però jo no he fet servir mai despertador, això és veritat. Bueno, això sí, això és veritat. Mai, eh? És veritat que cada cop que s'ha adormit era a primera hora del matí. Això sí, quan ha arribat tard. No sé si fa despertador o no, però que arriba tard és a primera hora del matí.

Deixeu-me explicar la història del despertador. Sí, per favor. El primer sistema per despertar-se a una hora determinada el van inventar els grecs cap al 250 abans de Crist. Ui, és de grecs. Sí, era una mena d'ocell mecànic, sabeu com el dels cucuts, i funcionava amb la marea. Van fer un sistema que quan pujava l'aigua del mar sonava el cucut. Poc precis, perquè la marea no puja mai a la mateixa hora. Sí, és una mica tonto, perquè com a excusa m'agrada, eh? Arribes tard a treballar, perdoni, però és que avui la marea ha pujat a les 11. Jo no ho tenia previst, em sap greu. Llavors, els romans van anar sofisticant tot el sistema, tot i que. Sovint, en els romans, qui s'ho podia permetre es feia despertar pels esclaus. Perquè el despertador, anem a dir, és una mica de pobre, no? Sí. Tu creus que el rei, el Felip VI, es desperta amb l'alarma del telèfon? I ara! Hi ha algú que li pica la porta, algú que fa sonar una campaneta, no?

Majestad, es hora de levantarse. No jodas, si son las 10 solo.

¿Quiere usted que despierte a doña Leticia? Ah, sí, cuando la encuentre sí, porque aquí no está.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Sabi per conèixer. Un home que ha explorat les cavitats més fondes de la Terra, allà on viuen les aigües subterrànies, creixen les estalactites i ressona un silenci profund. Tan profund com aquell record d'infantesa que la teva psicòloga et va fer aflorar a l'última sessió de teràpia. Sigui com sigui. És un home que ha descobert i cartografiat galeries, coves i avencs. Un aventurer acostumat a moure's per llocs estrets, sense cobertura, foscos i humits, on fins i tot un talp tindria claustrofòbia.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Víctor Ferrer. Bravo! Quants anys tens, Víctor, ara? 72. 72, i segueixes fent espeleologia?

Sí, vaig començar als 13 anys, sí, perquè jo m'he dedicat professionalment. Encara segueixo fent llibres, he publicat més de 35 llibres, tots del Mediterrani i 4 de Brasil, i també faig museus i coses d'aquestes.

Dius que vas començar amb 13 anys, i quan descobreixes amb aquests 13 anys, com descobreixes.

Doncs jo soc d'un poble de València, que allà hi ha una cova, un dia em vaig ficar i em vaig adonar que era el meu. De quin poble ets? Com es diu el poble? Es diu Quésar.

Llavors descobreixes que t'agrada l'espaleologia i enfoques la teva carrera i la teva vida cap aquí. No sé si has tingut mai algun ensurt dins d'alguna cova.

Home, clar, perquè això, aviam, és com la vida, això. Vull dir, tu comences a posar les coves i tal, i amb tants anys, doncs un dia et quedes sense llum, no? Doncs mira, és com que comences a palpar, a tocar les parets, i al final recordes una mica com era i acabes sortint. Sí? Sí, sí. Completament a les fosques, eh? Això t'ha passat a tu? Sí, sí, m'ha passat més d'una vegada. Jo estaria mort. Perquè abans anaves amb carburero i a vegades fallava, el carburero s'espatllava o el que sigui.

Carburero vols dir amb llum en flama, amb un llum que cremava. Exacte. Amb un dipòsit penjat a l'esquena.

Sí, sí. I clar, què passa? Que després vaig aprendre que es val la pena portar un matxero. Sí. Perquè encara que s'acabi la flameta del matxero, només amb la xispa. Ja t'hi veus una mica. Ja fas alguna cosa, clar. Clar. Fas xaf i veus i camines dos metres i així, així. Clar, si hi ha pous i tal, és més malparit, no?

I la flama i el foc allà sota no és perillós? Si hi ha algun gas o?

Eh. En realitat, gasos, gasos no hi ha. D'acord. El que passa, per exemple, que a Garrap va haver una desgràcia molt gran perquè vam fotre allà el vertedero a Gabà, el vertedero de Barcelona, i nosaltres anàvem a les manifestacions, els crisos es fotien un cop de. Els agradava donar coscorrons, no? Sí, això tampoc no prenent. I anàvem rebent, al final ho vam fer. I després, què va passar? Un tio, un dia, que anava a explorar una beng, amb la flama va explotar el metano que hi havia dintre de la beng.

De l'abocador, el metà que havia en general, les deixalles que abocaven.

Avui en dia, l'Ajuntament de Barcelona està expedientat perquè ha contaminat tot l'equífer del riu subterrani de Garraf. I a més a més ha arribat fins a Sitges, una urbanització, i li vam haver de donar a nosaltres un estudi que ja el teníem fet feia 30 anys.

Per això no ho hem explicat, Víctor, tu cartografies, has descobert i cartografiat diverses coves subterrànies.

Jo he explorat més de 100 quilòmetres de conductes subterrànies. És gros, això.

No sé com es fa el mapa d'una cosa que està sota terra.

Sí. Tu arribes allà i a partir d'aquí el millor és fer un mapa, perquè si és una cova gran, així cada vegada que vas i vas explorant, això és com els fontaneros, anem fotent conductes i connectant-los i tal i qual. Al final tens una red de conductes que si has fet el mapa està clara. Hi ha molts de rius subterranis, el Garraf. La falconera només, però està contaminat. Tot, eh? Han hagut inclús explosions del metano que hi ha dintre i pels diaris van dir que era un terratrèmol. Terratrèmol, res. De què? És que peta, allò peta. Quan agafa certa calor, peta. I, evidentment, aquest riu subterraní no es pot bussejar avui en dia. Això ja el conte Güell ja donava calés a Font i Seguer perquè busqués el riu subterrani, a l'època del Gaudí, imagina't. Aquí a Catalunya som pioners de l'espeleologia mundial al mateix temps que a França, però. El món té més considerat França, no sé per què. D'alguna manera, jo he fet més llibres. Tenen més màrqueting. I he anat donant-los una mica de cultura, de tant en tant, als francesos, als italians i a tots, que van una mica ignorants, saps?

Com els faries perdre la por a la gent, no?, que diguis, hòstia, ficar-te dins d'una cova no és tan perillós com sembla, o?

Home, amb les edats que estic veient per aquí, que sou bastant avançadets, més val que aneu a coves turístiques ja pobrets, no?, Però què és aquesta? Ho teniu negre, xavals.

Jo m'hi he ficat al Montgrí, al massís del Montgrí, que és Calcari, doncs allà hi ha molts avencs i coves i m'hi he ficat. Sí, a l'avenc de Montgrí, per exemple. Que té una reixa, oi? Bueno, aquest és un i prou. I t'has quedat mai encallat, Víctor?

Això és el que em fa més por, perquè tinc ciàtica fa 30 anys. Hòstia, clar. I per això he fet 35 llibres. Per si les mosques. Pues ya no puc es lo que s'ha de fer o sigui que cada vegada que jo surto em passa factura això em fa mal i m'és

igual o sigui tu segueixes és com el fumador que li diuen a vostè de deixar el tabac però segueix fumant a tu et diuen has de deixar l'espeleologia però tu cap allà masoquisme

a tope i ja està saps què vull dir? s'ha de seguir visquent

has viatjat pel món també a buscar coves?

Sí, he fet expedicions a Indonèsia, a Irianjaia, també he estat a Brasil. La més profunda del món, quina és? Es diu, en una cova que es diu la Crubera Boronja, és la segona, que té dos. 2.300 i pico metres de fundària. Més de dos quilòmetres en avall. Sí. Hi ha un parell per allà per Abkhazia que tenen. És avall, això, eh? És avall. 2.300 metres de fundària, que és una barbaritat, això.

Has estat mai moltes hores dins d'una cova? El màxim que hi has. Jo hi he estat.

He dormit tres nits A dins d'una cova? I m'hi he quedat quatre dies. Quatre dies sense A la cova de los Chorros, al Bacete, que és una cova de 40 quilòmetres, que he fet dos llibres, com que hi ha un pas tan malparit i escarós per entrar, i jo amb l'asiàtic em costava sortir, i després, a més a més. Cada dia t'havies de llevar a les 6 del matí. Quan arribaves allà i començaves a baixar cap a dintre, ja eren les 10 del matí. I després, clar, tornaves i una altra vegada no podia ser. De manera que em va sortir més pràctic quedar-me en una tenda de campanya tres nits i quatre dies. I allà dins no hi ha dia, no hi ha nit? Allà era una tenda petita, tenia tot de menjar. Treia la roba, la tenia, la posava a estendre, i llavors se'm fotia un tiberi de collons. Sí, senyor. Després tenia el carajillet que em feia, perquè. Carajillo, se l'emporta tot arreu, el carajillo. Molt important, això psicològicament. Si no, és que és com que estàs sol. Clar. Carajillo està sol. Carajillo fa companyia, no? Llavors, després de fotre's a dormir i les gotes les gotes de les estalatites a poc a poc és com que s'amplia el soroll clanc, clanc aquí els paios aquells que ja estan allà fotent el control, li foten reverberància d'aquesta collons tio a les 6 del dematí ja estàs, te despertes acollonit perquè penses que està passant un riu subterrani per allà i no.

Va tenir un bon ensurt amb un despertador, va ser en Matt Berninger. Matt Berninger. El cantant de The Nationals. No sé qui són aquests. Una banda d'Ohio. No els conec, Arnau, no els conec. No els conec, no els conec. Bé, la qüestió és que durant una gira. Sí, sí, sí, anècdota. No, no, vull dir que a mi m'agrada molt. Algún dia hem d'anar a sopar, tu i jo. Calla boig! Calla boig, que em passarà com en Joel, eh? Durant una gira a Tòquio, en Matt va veure un objecte que li va cridar l'atenció. Era un despertador, però amb una forma peculiar. Molt atractiva. Té una forma de bomba clàssica. De bomba clàssica? Sí, cartutxos de dinamita, cables. El temporitzador, que era pròpiament la part del despertador, li va fer gràcia i s'ho va comprar. El problema va venir uns quants mesos després a l'aeroport de Honolulu. Que malauradament l'equip de seguretat va percebre que hi havia un objecte misteriós en el seu equipatge, van evacuar l'aeroport durant tres quarts d'hora, van clausurar-ho tot plegat, van parar els vols, fins que van adonar-se que en realitat aquell objecte amb aspecte de bomba era simplement el despertador d'en Matt.

Jo el primer consell que voldria donar a la gent amb el tema dels despertadors és sobretot no fer allò de posar-te la teva cançó preferida. No. Perquè l'acabes odiant profundament. No, vull dir, la desperdicies. Per exemple, la teva cançó preferida quina és? All you need is love. All you need is love. Al cap d'una setmana ja la voldries sentir mai més, All you need is love. All you need is love. Vaya merda la cançó també per despertar-se. Tampoc és bona idea agafar-se un so despertador massa agradable. Ara no sé si us heu fixat quan entres allà a la configuració del despertador, que et dona. Ho tens en castellà, això? Bueno, no. Francament, no. No ho sé, surt així. És una cosa que. Sóc idiota, vale, ja està. No, vas allà i trobes sons de Rianou, so del bosc, sí, so d'onades de la platja, so de pluja. Bueno, jo em vaig posar un dia el so de les onades de la platja per dir, bueno, anem-ho a provar i, clar, què em va passar? Em vaig adormir, evidentment. Mira, l'he portat perquè el sentiu. Aquest era el teu despertador. Escolta'l. Vas a tenir molt fort. No, espera't, que el so es va integrar a dins del somni i jo el que vaig fer va ser seguir somiant el que somio sempre, que és que feia l'amor amb una professora meva de matemàtica que se'n quedeja bé, però a la platja. Ah, molt bé. I no canviava res. Llavors és molt mal assumpte. Llavors vas pensar, has de fer la tàctica contrària. Jo li dic despertador per contrast. I és fotre't un so tan merdós, tan horrible, que després la vida, a partir d'aquell moment, et sembli fantàstica. Per exemple, jo vaig tenir aquesta. Es el novio de la muerte. Compositor català, si no vaig errat. Bueno, tu no vas mai errat, Arnau. En principi hauria de ser veritat. No, és que crec que ho vam comentar aquí. Sí, crec que ens ho vas explicar. El novio de la muerte és català. El compositor. Som capaços del millor i del pitjor, eh? Sí, noi. Com a societat. L'himne de la legión. Clar, tu et despertes de mala llet igual, però almenys content de no ser legionario. Això està molt bé. I això et va funcionar? Fins que me'n vaig cansar, vaig acabar assumint-ho, llavors em vaig posar el himne de l'espanyol, que em servia exactament igual. Com que tampoc us conec gaire perquè fa poc que treballem, dic calla, començarem a analitzar els sons dels despertadors. Els nostres? Els vostres. Els he demanat a producció. A veure. Ara sentirem el de l'Arnau.

No. Que desagradable, Arnau. Què collons és això? A veure, jo és que per no molestar la meva parella, amb el meu despertador em vaig comprar una polsera que a priori només vibrava, però després em vaig adonar que en la vibració feia tant o més so que el meu despertador que tenia abans. Escoltem el del Fel? Sisplau. Vinga, va.

Això ho feu, el temps.

Aquesta mena de Michael Phil de xixinabos. Això fa molta pinta de ser la que et surt per defecte. M'equivoco, ho feu? Jo me l'acabava amb el mòbil. Què diu de tu? Mira, això diu de tu que ets poc detallista. És l'alarma d'una persona que no és nadiua digital. Tu no ets nadiu digital. I tu què? Jo tampoc. Xuriguera. Va, a veure el xuriguera. Tens l'alarma del xuriguera. Ep, aquí tenim una altra cosa. Aquest so, em confirma el que ja sospitava. Està molt més elaborat això, Arnau, tu que en saps de música, autopau. Home, sí, sí, aquí hi ha timbres més acústics, no? Què ens diu això? Què ens diu això? A mi m'agrada com fa això.

Tu et despertes cada dia amb això, Juri.

Normalment me desperto abans que soni, eh? Però mira com se li il·luminen els ulls. Què hi ha darrere d'aquest so? Doncs una persona que en la seva vessant mediàtica és veritat que és una mica tarugo, però d'aquest tarugo mediàtic, darrere s'hi amaga un home d'una gran sensibilitat i delicadesa. I ara tenim el so que compartiu tu, Peyu, i la Mercè. Tenim el mateix despertador, Mercè? Sí, escoltem-lo. Aviam. Escoltem-lo. Bueno, fixa't, eh? És molt tecnològic, això. S'ha acabat. Ah, ja s'ha acabat? Era aquest, era aquest. Jo estic desperta de seguida. Jo quan l'he escoltat penso, això són dues persones apassionades pel cosmos. Sí. Dues persones. Us podeu passar nits senceres imaginant les estrelles, no? Sabeu l'ossa major, l'ossa menor. Sí, sí, sí. Jo sí que ho sé. De petits volia ser astronauta, eh? Que sí. No, però m'interessa, m'interessa molt, sí. Jo volia ser cap allà. Tu volies ser cap allà, eh? També miraves cap a dalt. El fort és que m'ho crec, eh? Sí, sí, sí. I escombrir aire. Bueno, ojo, ojo. Exacte. Es toquen, es toquen. I per tu, Peyu, he pensat que el dia que et cansis d'aquest soso, he pensat que en tinc un de millor. Per mi? Sí. A veure. Aviam què et sembla. Perdona, senyor Peyu. No, perdona, senyor Peyu. Què és això? Però no l'ha posat. Perdona, senyor Peyu.

El telescopi l'inventa. Galileu, Peyu, aquest el sabem, Galileu. Doncs no és exacte. El van penjar perquè va dir que la Terra era rodona.

Tampoc és exacte. No, no, i tant que no és exacte, perquè la Terra rodona qui ho diu? Galileu Galilei. Bueno, és la seva paraula contra la de Javi Poves, populista del Móstoles, que diu que la Terra és plana. Sí que és veritat. No, no, és paraula contra un,

contra la de l'altre. Sí, sí, sí. Em puc posar una mica d'ordre a tot això? Galileu, el 1609, millora el telescopi que ja havien inventat un temps abans una altra gent. Ah, sí? Sí, t'ho havia inventat abans. Uns òptics holandesos que treballaven pels Medici. El que passa és que els primers telescopis no servien per mirar les estrelles i buscar planetes, eren bàsicament un arma militar per mirar l'enemic en cas de conflicte, per veure'l venir de lluny, els vaixells, agafaves el telescopi i veies com venia. Però era un instrument militar, bàsicament. I en Galileu què hi pinta? Quan el pengen? No penja ningú. No penja. Sí que el van penjar. Un moment, sisplau. En Galileu millora el telescopi, cosa que li permet descobrir les llunes de Júpiter, entre moltes altres coses. Llavors també afirma que la Terra gira al voltant del Sol. I el penja. Sembles la meva mare mirant una pel·lícula. Ara el maten, ara el maten. Un moment. Encara no l'ha matat ningú. La Santa Inquisició jutja Galileu i el condemnen a presó. A més d'obligar-lo a abjurar la seva teoria, perquè es veu que això que la Terra girava al voltant del Sol no els quadrava gaire amb el que diu la Bíblia. No quadra gens. Que també ha de quedar una il·lusió de Déu, això. Segle XVII. Tothom gairebé és mitjanalfabet i tu allà inventes un pepinaco per poder comprovar que la Terra gira al voltant del Sol. Ho vas estudiant. Tot el dia he fet números i ve una gent. No, no, no, no, no. No, no, no, no, no. Més tard, després, Isaac Newton inventa el telescopi reflector basat en un joc de miralls, que això és el sistema que utilitzen encara els telescopis actuals. I ara, després de tot aquest rotllo que us he fotut del Galileo Galilei, l'Isaac Newton, ara vaig a desmuntar-vos totes les teories, perquè hi ha una teoria, amics meus, que diu que el primer telescopi de la història el va inventar un català.

Fins a Catalunya! Ni una! Ni una! Empeyo a haver començat per aquí. Perquè necessitem referents

com aquest. Quina il·lusió. A veure, es deia Joan Ruget i els pares eren francesos, però això ho passarem per sobre. Era un fabricant d'ulleres instal·lat a la ciutat de Girona. Immortal. Sí, sí, sí. Tant ell com la ciutat. Una informació aquesta que surt d'un llibre, es veu, un llibre del segle XVII, escrit per un astrònom milanès que parla de l'invent d'en Joan Ruget, aquest home de Girona. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Avui rebem la visita d'un boig conegut, Peyu. Un cantautor amb 30 anys de trajectòria dalt dels escenaris. Un artista que reivindica la música d'arrel i els sons ancestrals, que fa dialogar la terra amb la poesia, la tradició i la música. És una de les veus més singulars i lliures de casa nostra i ve des de les entranyes dels solsoners.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Roger Mas! Bravo! Bravo! Bravo! Roger Mas, a veure, 30 anys de trajectòria, una bestiesa, em dona la sensació que estàs en un punt que podries fer una cançó. Voluntàriament, volgudament, que fos una autèntica merda i colar-los aquest gol a tots els crítics de Catalunya. Podria passar això? Pot ser?

No ho sé. Proposa-t'ho. Fes un dia. Quan vaig començar ja va anar una mica així. Ah, sí? Va passar això? Bueno, és un dia. És un dia.

Però la crítica no et va estimar al principi. No, al revés, perquè no m'estimava el públic. No t'estimava el públic?

No, gaire, no. Com? És al revés això normalment, no? Sí. No, no, jo vaig estar de sort. Tu t'estimava la crítica i el públic no. Sí. I ara en quin punt estem? No ho sé, ja no hi penso gaire en moltes coses. El públic l'estima molt.

Escolta, tornant una mica als teus inicis, i no sé si fas l'exercici mai de repassar la teva trajectòria, ¿hi ha alguna cançó que et faci vergonyeta quan l'escoltes avui? De dir, hòstia, què vas fer aquí?

Moltes. N'hi ha que encara les canto. No és veritat, tens una falsa modestia. No, saps, el Pablo Conte, hi havia lletres que les anava modificant. Si és la mateixa cançó, a vegades anava canviant la lletra. Jo hi ha unes quantes cançons que cada cop que estic a l'escenari, mentre la canto, penso, hosti, això ho podries arreglar, eh? Llavors ja no hi penses, després. Jo hi penso més. Això sol passar.

És que torno a estar. Jo vaig estar tres anys fent un espectacle dient des del primer dia que al final l'hauríem de canviar. I també, no. Va, que sembla que va ser el mateix, ja està. Quan arrenques la roda és molt difícil. És que saps que els musics quan baixem de l'escenari ja no. Ja no treballem. Perdem el nord, sí. Ah. Tu toques molts d'instruments, Roger? No. Vols fer una llista, una mica? Jo canto, jo canto. Però toques uns quants instruments.

Bueno, per acompanyar-me una mica, però no. Però perquè has viscut la música de petit, no? A casa teva eren músics. Sí, però jo vaig sortir cantador, i de músic no vaig acabar de sortir. Ja. No és el mateix, eh? No és el mateix, no. Ah, no? No, és ver que no. No. Però vas estudiar música? No. No gaire, tampoc. Llavors, d'on te'n surt tot això? D'on te'n ve? Bueno, l'avi era músic. L'avi era músic, veus? Cantava, també. Veus? Sí, no sé ben bé d'on surt, però va anar a sortir. Bueno, jo volia fer moltes coses. Què volies fer? Jo volia pintar, volia escriure, volia fer moltes coses. Res relacionat amb la feina, veig, eh? Pintar, escriure. Sí, és veritat. Portar una excavadora. No, i al final veus que si hi ha una de les coses que vas provant, que veus que hi ha una mica de resposta, diu que allà pot poder que. Cap aquí. Pot poder que concentrem els esforços. Cap a la música. Recordes on va ser el teu primer concert fa 30 anys? Sí, va ser amb un pub que es deia el Drag Màgic. Això és Lleida? El Lleida, que no existeix ja a la casa. Lleida sí que existeix. Li queda poc, però. Ensorrada a la casa. Està molt bé, perquè saps aquests tuits que fan a l'Underrock, per exemple, cada any tenen un tuit que el deuen tenir programat, i cada any posa que fa, ara al setembre, cada setembre surt un tuit, no sé quin dia de setembre és, Fa no sé quants anys del primer concert de Roger Mas, de la seva estrena, el Papa Esponja i de Solsona. Ah, diuen a Solsona. I cada any, bueno, ja fa dos o tres anys que no els hi dic, però cada any m'estic allà a contestar digues que ho teniu mal posat. Que no em foten ni cas. Que ho sapigueu,

el primer concert del Roger Mas va ser a Lleida, no digueu més que va ser a Solsona, però va ser a Lleida.

En Gendrauda ho tenim al traspapelat, això. Sí, sí, sí.

2004 vau fer un segon volum del Roger Mas i la copla Sant Jordi. El 24, sí. 2024. Això és perquè el primer va anar molt bé i dius, va, ara em fot mantra fer alguna cosa nova i això sembla que funciona, una mica amb el que has anat seguint a la vida, la gent vol això, vaig cap aquí.

Ja estava previst fer el segon. Abans de fer el primer. Pràcticament. Sí. El que passa és que hem estat 12 anys. 12 anys? 12 anys fins que no. Hòstia, no els tens pas en nòmina. No, a la copla van sols. A la copla són gent que s'espavilen molt.

Escolta, tu tens cançons, que has recollit cançons populars de tot el món, italianes, mexicanes, sèrvies. No deus pas parlar tots els idiomes que cantes. No. Llavors ho fas una mica. Repeteixo que mulloro. Duida, digues. Home,

però ja bé saps el que estàs dient, no? Sí, home, clar. Sí, m'ho he llegit. Ah, vale. Perquè si no, quina decepció. Sí, però vull dir que no puc parlar. Tu no parles l'italiano?

Sí, perquè la seva dona és italiana. Àngela Maria.

Sí, perquè la seva dona és italiana. Àngela Maria. Escolta, hi ha una cançó, puc fer-te una petició, hi ha una cançó de la Paulina Rubio, que és increïble, que és una versió teva en català. Pots gravar-ho bé, això, ja, perquè estic fart d'escoltar-ho. Has d'anar al YouTube. Mira, és que és aquesta cançó, se sent així.

Ni una sola paraula ni gestos ni mirades apassionants

la gent aplaudint això va ser amb l'Alberto en la TV3 i el regidor va fer aplaudir la gent de Tortosa quines granyes no, home, no hi ha una versió més ben gravada el castell de Cornellà però també se sent una gent xerrant sí, i rient gravo bé sí, home, però allà canto bé almenys vaia l'hora aquí no. Aquí anem tots. Un cop fet, és el que hem dit abans, un cop fet està fet. Tira milles, home. D'on te va sortir la idea de versionar Paulina Rubio? Passant l'aspiradora. Sí? Dius de veritat? Sí, m'agradava molt. Quan una cançó m'agrada molt. Me la poso un repeat a tot volum perquè l'aspiradora fa molt soroll. I l'anava cantant. I de tant cantar-la, al final la vaig anar traduint, però no va ser expressament, diguéssim.

Ara se m'ha ajuntat Freddy Mercury. Sí, sí, sí. Roger Mas, Paulina Rubio.

Tens alguna. Amb què estàs passant l'aspiradora actualment, diguéssim? No.

Últimament no poso música per passar l'aspiradora. No, eh? Però tens algun altre

plaer culpable de dir, hòstia, és que hi ha un artista que la gent considera que és un bodrio i a mi m'agrada molt, hi ha una cançó que em. Hòstia, m'hauria de pensar ara.

Segur que n'hi ha, eh, però.

El més ben parit d'en Roger Mas i jo és quan ens coneixem per primera vegada. On va ser això?

Te'n recordes, tu, Roger? Mira, aquesta cançó que diu està en un disc que es diu DP, i el Xuri me'n va robar una caixa sense. I no m'ho va dir. I es va fer de dia. I ell m'ajudava a buscar la caixa.

Per allà aquells boixos. Per més mentides que ens diguis, jo ja la sé, l'anècdota, Roger. Sí, sí.

És veritat, és veritat. És veritat. Jo t'ajudava a buscar la caixa. I al final vam marxar

cadascú cap a casa seva, jo sense la caixa, i la casualitat em va voler que es vam trobar a la porta de l'hotel. I el cabrón va portar-me la caixa sota el cotxe.

Amb els calés i tots els discos que havia vengut, eh? Sí, eh? Te'ls vaig tornar tots, eh? Sí, clar, però collons, es vam trobar a la porta. I des d'aquell dia que som amics.

Molt bé. Escolta, el 2027, Roger, prepararàs nova música? Arribarà algun disco nou? No, no ho compto, no. Home, si l'altre 12 anys, doncs ara hem d'esperar ben bé pel 2040 o així.

Ah, sí? No, 2036.

2036, perfecte. Algun concert a la vista? Alguna cosa que diguis? Deixa'm fer una mica de propaganda.

Serem al Casino de l'Aliança del Poble Nou, al Cruill, el 22 de novembre. Perfecte. La setmana que ve em vaig a l'Alguer. Mira. Si Déu vol, igual no, eh?

Això has voltat bastant pel món cantant en català. Quina gent ve a aquests puestos? Ve gent? Depèn d'on. Catalans. Has fet algun concertot ben tristot, això, amb 10 o 12? Anem a Brussel·les, no sé què A Madrid, a Madrid. A Madrid, eh? Quant zero?

Mira, a Madrid, això va ser, crec que el 99, l'abril del 99. Abril del 99. Ah, sí, mira, sí, vam parlar a la sota. Sí, senyor, sí, senyor, ho recordo. No cal que torni a explicar la cosa.

Repetirem ara aquí l'anècdota. Creu-me que no és la mateixa audiència. Tenim un altre públic, tenim un altre públic.

Que era un Real Madrid-Manchester, un dimarts, i jo tocava a la Sala Sur-Istan. Ben programat. Sí. I vam fer proves de so i estàvem a punt de tocar i no va arribar ni hi havia els cambrers, hi havia els de la sala i tal. Zero persones de públic. Entre zero persones. Uau. I al cap, com d'una hora que havia d'haver començat el concert, va entrar el Sisa. Llavors ens vam emborratxar amb el Cisa i al cap d'una hora més, que el concert ja s'hauria d'haver acabat, va arribar l'Adrià Puntí. I ja està. I ens vam emborratxar tots, però no hi va haver concert. Molt bé.

No el veus, pare, que mira fit a fit. El rei dels verds amb corona i mantell. És la boira que el mou com un ocell.

Vine, petit, va a córrer, vine amb mi. Quin joc bonic farem plegats aquí. Flors de colors a la riba fan nimo en un lloc on tot hora és estiu.

Pare, que no sents el rei dels verds que em promet mormolar en somnis eterns. Tranquil, fill meu, són les fulles que el vent fa girar i n'arrenca aquest lament.

Qui va construir un telescopi quan era un nen era Brian May, icònic guitarrista de Queen, que ell és conegut per ser un gran virtuós d'aquest instrument de les sis cordes, però potser no sabeu que també és doctor en astrofísica. No ho sabia, no ho sabia. Un autèntic cervell. Doncs també és prou coneguda l'anècdota que quan era jove va construir la seva pròpia guitarra amb el seu pare, la Red Special. Això ho sabíeu. El teu pare també te fa les guitarres. Aquesta merda no me l'ha fet el meu pare. Però altres guitarras sí. Aquesta que toco aquí, no, però totes les restes sí.

La bona, la que no portes aquí. Aquí perquè vas decidir portar la barata. Sí, aquesta guitarra.

Perquè les meves guitarras no les portaré aquí, amb vosaltres aquí tan a prop. Perdó. Són instruments de gran valor que no poden córrer risc. Ah, molt bé.

El proper dia vindrem uns calçotets bruts per aquesta regla de tres. No us moreixeu els meus calçotets nets, vosaltres? Tens o no?

T'he posat davant del mirall, Arnau. Em sembla bé si els portes bruts. De fet, la meva pregunta era, els que portes ara són nets? Sí, clar. Bueno, ara no, perquè ja ha passat.

Però quan ens canviem. Bueno, estàvem amb el Brian May, el guitarrista de Queen.

Sí, doncs que eren aficionats a construir coses amb el seu pare, i a part de la guitarra, doncs uns anys abans van construir conjuntament un primer telescopi, perquè el nen, doncs, mirés el cel. Així que van cultivant l'amor per la música i per l'espai des que era ben petit.

Telescopi, o com m'agrada dir-li a mi, una finestra oberta a un univers meravellós de coses que em són completament iguals. No, home, no. Tant de bo m'interessés l'espai, les estrelles i els planetes, però malauradament no és el cas. Soc incapaç d'estar més de tres minuts mirant les estrelles i et juro, Mercè, que m'he esforçat moltíssim. Per què fan males cervicals? Has de venir un dia a Montserrat, home. Sí, home, allà, amb els friquis aquells. Es veu que hi ha l'Oriol Junqueras allà. Què dius, ara?

Buscant ovnis. Ja han vingut personatges de tot tipus. Tu li has vist l'Oriol Junqueras allà, en directe? L'he vist mirant el cel.

El van confondre amb un extraterrestre.

El van confondre amb un extraterrestre. Bueno, jo ho he intentat, això de les estrelles i la ossa major. Faig veure que ho veig tot, ho veig una merda. Perquè, a més, els amants de l'astronomia, la gent que va a telescopis, t'ho expliquen amb una passió. Hòstia, que pobret sap greu dir-los i mira, tio, no estic veient ni el carro petit, ni el carro gran, ni cap mena de carro. És veritat que li has de donar una mica el sí del boig. Sí, sí, ho veig tot. Oh, un escorpí, sí, home, i tant, un escorpí. Són tres punts, això. Això d'un escorpí és una forquilla, no hi ha cap d'allò. I clar, a mi em fascina aquesta gent perquè a mi em fa la sensació que han de tenir tan controlada la vida a la Terra. Que diuen, d'acord, ara tinc control de la Terra, vaig a mirar altres planetes, no? A mi em sorprèn perquè jo vaig tan agobiat per controlar. Sí, Catalunya, ja. Sí, sí. Ja enorme. Com per a sobre, anar-me'n a dir que a veure què collons passa allà, mil milions de quilòmetres llums, no? El comprenc. Jo quina sensació tinc, Peyu? Que la gent que li agrada l'astronomia ha dit, no, no, jo passo directament als planetes, i saps per què és això? Perquè, clar, a distància, Tot es veu maco. Sí. Júpiter. Júpiter és una gran bola de foc horrorosa amb tot de boles de pedra xocant entre elles de grans dimensions. És un horror. Però clar, ho veus. A molta distància hi ha aquest cucú. Tu vas a Mollerussa. Cuidado. De prop, és lleig. I la gent diu que és lleig. Mira-la des de Júpiter. Preciós. Mira-la des de Júpiter. Es veuen unes coses.

El canti és un dels invents més antics que han passat per aquest programa. Bueno, apareix fa uns 5.000 anys a Mesopotàmia. Argentona.

Argentona va aparèixer. El canti va aparèixer a Argentona, que tenen el museu del canti i tenen una col·lecció de canti. 5.000 cantis tenen. 5.000 cantis? On vas amb un canti? Que porta un canti? Cada any en fan un de canti a Argentona. Ui, te va traient cantis de sota la taula. Carai, xuriguera. Veus amb canti, tu?

Està molt bé lo d'Argentona és cert hi ha un museu ens ha creu dir-te però que els primers cantis es troben fa més de 5.000 anys a Mesopotàmia no

a Argentona exactament què és un canti? un canti és un canti però n'hi ha de molts tipus un àmfora és un canti.

Ah, mira, la pregunta no és dolenta, eh? No és dolenta. No, és dolentíssima. No, mira, la principal característica del canti és que està fet d'argila i és porós, i llavors això permet que l'aigua que emmagatzemes a dintre, amb la calor, s'evapora i la que es manté dins del canti es manté fresca. Ah! S'entén, això? S'escalfa a marxa, diguem. Exacte. I, en canvi, les àmfores, per exemple, les impermeabilitzaven per poder-hi guardar líquids més temps, però si s'escalfava, s'escalfava, diguem.

Aquell que tens allà, Churiguera, està ben vernissat, eh? Aquest sí, però. Aquest és d'un perfil més clàssic i aquest és un perfil I en tens, de cantis, Churiguera. Una de les coses que m'agraden més d'aquesta vida, el canti. Ui, en té a casa seu. Ui! No hi cabem, a casa. Quants cantis tens? I fas veus del canti, també. I et fas el xulo d'això passa que aquí hi ha una aigua de Mesopotàmia i m'estimo més no veure-la. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Avui ens visita una sàvia per conèixer. Una dona que perfectament podria ser descendent directa de la reina Violant de Bar. Historiadora, divulgadora, nòmada, creadora de paisatges sonors i propietària del millor somriure del solsonès. Amb ella, avui viatgem uns quants segles enrere fins a la Catalunya medieval.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Laura de Castellet.

A veure, Laura, tu ets historiadora especialitzada en història medieval i paisatges sonors, que és la cosa curiosa, diguéssim. Què vol dir ben bé això de paisatges sonors?

Vol dir que jo no soc descendent de la violanda barca, aquesta era pija. Era pija, eh? Sí. Segur. Home, si era així de la noblesa o reialesa, aquesta era pija. Jo no, jo no. I paisatges sonors, què vol dir? No només música, sinó també objectes sonors que serveixen per avisar, per comunicar-se. Ah, per exemple, tu estàs aquí a Gurb, hi deu haver un castell. Sí. Estàs allà i veus que ve l'enemigo. Sí. Sí. Com avises en el següent que es prepari.

L'és alert de l'època.

Fa vent, plou. No, això no existia. La parlant tampoc existia. Llavors s'havia d'avisar d'alguna altra manera. De les coses importants. Què és això? Això era la banya d'una vaca, però li talles la banya, no la vaca.

Vull dir que no li fa mal, és com tallar les ungles. A la banya li talles la vaca, això sí.

Sí, exacte, i et quedes amb la banya. La vaca, no sé si en fas alguna cosa.

El meu avi tenia unes ungles, el meu avi, que eren bastant similars.

Sí, sí. Home, per rascar-se l'esquena no aniria malbé. No, perquè allà li talles la punta. La banya de dintre és buida, eh? Bueno, té un tendromet, li treus I això s'utilitzava

per avisar la població. Tens aquí un forat. Com sona, aviam? Com sona? Això sona així. Cuidado. Hòstia.

Se m'ha ficat pel cul, eh? Eh, és gros, eh? T'ho juro. Sí o no, Mercè? Les ones, eh? No ho has notat, la vibració? T'ha entrat.

Això és per esperonar-te a anar a rebre l'enemic. T'ho juro.

Mira, mira que maco. Com t'especialitzes en aquest tipus d'història, diguéssim? Hosti, a mi em crida l'atenció els sons que hi havia a l'edat mitjana.

Per exemple, això de la banya, jo he pensat, molt bé, tenim una banya, tens un capitell, amb algú amb una banya A on se sent? A on se sent? Fins a on se sent? Fins a on arriba. O depèn del vent, no poder. Pot dependre del vent, de si fa boira, de si és de nit, si és de dia. Mil coses. Però això, més o menys, se sent un quilòmetre i mig. Déu-n'hi-do.

Ja està bé. Sí.

Però llavors mires d'una torre a l'altra i potser hi ha més distància. I com ho feien? Llavors, clar, no només mirant això, senyor, arqueologia, trobes que hi ha corns de ceràmica. Sí. Textos diuen, en aquest castell hi ha un corn de terra apte per cornar. Dius, bé, és de ceràmica, però que està sencer, perquè si no, no seria apte. I és això, això és un cor de ceràmica. És més maco, aquest, però. Home, aquest és maco perquè li he posat aquí unes decoracions que estan. L'has fet tu, aquest? Ho construeixes tu, també. Mira, mira que ets apenyada. No, què penses, que vas aquí i poses mitja dotzena de cor de ceràmica. I el de ceràmica? I el de ceràmica. És més fort, eh? Sembla la sirena d'un barco. Ha fotut una cara de susto. Això menys arriba a 4

o 5 quilòmetres. Sona més fort. Encara que se trenqui, passa res, perquè en fots mitja dotzena et sortirà més barato que fer mitja dotzena de torres. Clar, clar.

Vas fer una tesi doctoral sobre això, una tesi amb la que vas guanyar un premi, va ser premiada. Sí, sempre va bé que et donin un premi. Era pasta, eh? Ah, sí? Quanta, quanta, quanta?

150 euros, poder? No, una miqueta més.

En aquell cas, la cinquena part del meu sou anual, perquè ja soc autònoma i vaig replegant el que puc fer. Va anar molt bé.

Hi ha algun sou medieval que diguis, a part dels corns, però una cosa més de la vida quotidiana, que diguis, això a l'edat mitjana se sentia, ha desaparegut i aquest sou no el sentirem mai més.

Per exemple. Què portes?

És que porta tants trastos. En aquí porto la caixeta amb tots els trastets. En aquí, per exemple, hi tinc.

Això, clar, ara ja no es fa servir. Què és això? És un os. El famós os de Xai? No, aquest no és de xai, perquè si tens un xai amb aquestes cames.

Ha de ser d'algun parent teu, això, no? Ha de ser d'algun parent teu, això. Això d'aquí és, d'aquí és.

No, no, no és humà, tampoc seria més gruixudet,

perquè això no aguanta una mica. Això deu ser d'un cavirol. Un cavirol, va, d'un cavirol. Aquí fots un cavirol, a part d'aquest salte d'una valla a l'altra. Ara hi podem estar una hora, això. Igual ens ho dirà. No, és un animal que té les

extremitats molt llargues, però que no pesa. Una girafa. Una girafa. No, hi havia girafes a la plana de Vic, al segle XIII hi havia girafes. És un ocell. Un voltor. Ah.

Molt bé. El de la ciutat ens ho ha anat a dir. Ha hagut de venir, Joel, de Barcelona.

Un bastrós. Mira, un bastrós, tu. Un bastrós. Això és un botó. No he dit res.

Sembla realment treta de l'edat mitjana i deixar d'anar aquí en aquest escó, eh?

Home, em va més bé el segle XII que el XXI. T'agrada, eh? I això per què servia? És una flauta? Això és un flavial. Perquè una flauta es toca amb dues mans. L'esquerra a dalt i la dreta a baix. I això està reproduït d'un trasto que es va trobar entre els dos, que només quedava la part de baix. I van dir, aquest deu ser escarrà perquè hauria de tocar al revés. No és que fos escarrà, és que un flavial es toca amb l'esquerra, perquè amb la dreta tens el tamborí. I això, doncs, és. Com sona, això? I primer va ser trobar el voltor. Buscar un voltor mort. Sí, sí, sí. Quan el vaig trobar allà al fons d'un barranc, jo tota feliç baixant, el problema va ser pujar. Allà, li tallo les ales. Llavors vaig provar, clar, per ser un Flavio se li ha de posar aquí el bloc. Aquí hi ha una flautista, eh, hi deu entendre. Sí, sí, la Pau. La Pau està aquí, que està flipant en colors. Però la flauta que tens tu va amb bisell i prou. Sí, sí, és una flauta travessera. Exacte, però en canvi n'hi ha que han de tenir un bloc per dirigir. Que ja em tens aquí provant de fusta. No, esclar, un os és irregular.

Fixeu-vos que la pregunta la gent l'ha oblidat ja. És igual, però és molt interessant. Però tu no ho estàs veient, que és el que m'interessa a mi. És la passió.

Ho faré venir cada setmana, aquesta setmana. Però tocar-lo no el tocarà, eh?

No, no. Al final el vaig fer de suro,

perquè s'hi adapta més. Toca, toca. Toca, Laura, per favor.

Sona ben igual que un flaviól.

És un flaviól. Sí senyora. Doncs això està tret d'un jaciment del Montsec de mitjans del XIII. La sensació que a l'edat

mitjana la tenim una mica mitificada, no? I sempre penso que és perquè no sentim l'olor, només veiem les imatges.

Ah, olor! L'olor, què? L'olor, sí. Però ja t'he ensenyat aquí el flac, però. Ara aniré a l'olor, però hi ha una cosa intermitja. Tinc aquest instrument, que això es va trobar en un jaciment del segle XI. Ah, gràcies. Sí. I. Es va trobar això i es va pensar, guaita una flauta, però clar, li falta el bisell aquest famós. Llavors vol dir que va amb canya, que la canya és aquest tubito, que és com allò del cap d'any amb una paperina. Sí, les pantes sobres.

Es una manera

molt hàbil de no contestar les preguntes. Jo ara m'estic imaginant si tingués aquí el Salvador Illa assegut amb tots aquests instruments i li preguntes. Escolti, Salvador Illa, l'ensenyament què? Mira quina flauta que té.

Seria molt bé això. Sí, sí. Ara no t'he contestat la pregunta i t'has picat. Clar, és que no me'n contestes cap. No, a veure, perquè llavors això ho poses aquí i això sona així. Aviam.

Oh, que maco. Sí.

Aquesta és maca, eh?

O el que passa és que per sonar això, a la ràdio no es veu, però en imatge sí, o fot unes galtes així.

Has de bufar fort, eh? Et fots ben bé 5 o 6 centímetres dins la boca, eh? Garganta profunda.

Sí que és trepada la mitjana. Laura, per l'amor de Déu. Ho has dit tu?

Jo només he descrit una cosa. M'has provocat el personal tu.

I tota aquesta informació, perdona. Tu com saps que a l'edat mitjana feien els instruments amb aquests materials i que eren així i tota la història. Però tu vas preguntant, eh?

Això s'ha trobat en un gestiment del segle XI amb un estany. Perquè és fusta i s'aconsegueix com si fos Banyoles però a França. Fixa't que he anat a fer la pregunta i he anat a buscar un altre instrument. No, llavors aquest era el que em preguntaves. Per què? Perquè he d'ensenyar-lo de les galtes així i la garganta profunda. Llavors, per evitar-ho, el que es van fer va ser inventar-se una galta artificial. Que és això que tenen aquí. Això què és?

Això és l'escorot d'un elefant.

Sembla, eh? No, no, no. És com un sac de gemer, eh? No, hi havia elefants al plan de dir que al segle XI. Merda, merda.

Cuidado, que tocarà. Apassionant.

Els dinars a casa teu deuen ser bons. Al cap d'any ha de ser ben parit.

Al cap d'any. Ja es deveu tirar confeti. Laura, és molt interessant, però sona fatal, això.

Primer, sonarà fatal,

però això s'ha d'escalfar. És un budell. És un budell. No t'ho dirà, Soriguera, no t'ho dirà. Què és aquest material?

No és un budell per una raó, perquè guita el cul d'aquest instrument. No té cap forat. Ah, és un penis. No té cap forat.

Tindria forat. Tindria forat. Podem anar directament a la resposta?

I això, mira, t'ho passo perquè ho ensuma. En sumo. En sumo.

Ara anem a l'olor. La meva pregunta era l'olor. Per això te la passo. Oh, quina furtó més dolenta.

He dit furtó. Tu entres en un obrador d'una carnisseria i és el mateix. No ho dirà, no ho dirà. Això és un estómac. Un estómac.

Tu també ets expert en el cant de la Sibila. També. Has publicat llibres sobre el tema i organitzes des de fa anys el cant de la Sibila a la seu d'Urgell. Què és el que més et fascina d'aquest cant medieval català? I explica'ns una mica què és per a la gent que no hi estan avesats.

Home, català, per què va arribar a Catalunya? Però el divertit és que la melodia es pot remuntar al segle VI al mig de França. Sí. I reviure això, doncs, és tremendo. I la Sibila, el mite de la Sibila, segurament se'n va. Pels grecs antics, la Sibila ja era antiga. Fixa't. Queda molt lluny, això. Em conservo bé, eh? Sí.

Però qui és la Sibila? Per tenir com uns 4.000 anys. Qui és la Sibila? La Sibila en si mateixa qui és?

És una, diguem-ne, una oracle, seria profetessa, però com que no és hebrea se li diu oracle, que predeia el futur. Aquesta és una versió catalana de la Seu d'Urgell i és la que canto cada any per Nadal. Perfecte.

El jorn del judici parrà qui haurà fet servici. Un rei vendrà perpetual, vestit de nostra carn mortal. Del cel vindrà certament, per fer del segle jutjament.

Qui també feia servir un canti era un dels membres de Mungo Jerry, la banda britànica. No ho coneixeu, Mungo Jerry? Evidentment, Mungo Jerry. Quin tema coneixes, Seu? Home, aquell.

El segon del primer disco. El segon del primer disco. Sí. Ah, sí. Bueno, si jo tonto no ho he sigut mai.

Doncs aquesta gent que bàsicament tenia aquest gran èxit, un dels seus membres, en Paul King, habitualment sortia a l'escenari amb un canti ple de citra. La qüestió és que a mesura que anava evolucionant el concert, el canti s'anava buidant i al final aquell canti formava part del seu arsenal d'instruments, és a dir, com la Laura l'interpretava en directe i formava part de. Bufava el canti. Bufava el canti i sonava un so greu.

Per què és sexy el càntir? Perquè recorda una mamella. Ah, sí? I la mamella ens recorda atàbicament aquella època, que és la millor de tota la nostra vida, que és quan podíem mamar directament de la mamella de la nostra mare. També recorda un micropenis. No. Tu no has vist gaires micropenis, eh? Ah, vols dir només la part de. Ah, va clar! Una altra cosa molt interessant és saber d'on venen els càntirs. La gent es pensa que els càntirs venen dels llocs on que hi ha una gent fent càntirs en fang. Això és mentida. Els càntirs neixen als marges de la carretera C66, entre Girona i Palafrugell. Neixen allà en grans famílies, de petits i grans, que esperen a ser adoptats per gent amb jardí. Jo no sé què passa entre Girona i Palafrugell. Hi ha 34. Establiments de càntirs. Iguals. Ben iguals, ben iguals. Els nomos de jardí. Nomos de jardí i càntirs.

I unes torratxes infectes. I grans ànfores. Sí, sí. Grans ànfores que I francesos comprant. I allò de l'ànima de càntir? Mira, ara, ara.

T'ho anava a dir, t'ho anava a dir. Algú sap per què es diu? Aquest noi és ànima de càntir. Fa servir per referir-se a una persona pusilànima, ingènua, perdilla, podríem dir. La perqueta del roquer entre surt. Sí, tu m'has dit abans això i t'he donat la raó, eh? Però per dins pensava, no ho veig, no ho veig. Aquest noi és un ànima de càntic. O és que té l'ànima molt gran perquè és com càndid, no? Ja. No ho sé, no ho sé. També es diu, també es diu que ho he trobat, que això sona espanyol, però no hem de pensar que tot el que sona espanyol és perquè sigui espanyol. No. No, passa que com que ells tenen molts més parlants. Sembla que sigui espanyol, però no és. No, tant va el canti a la font que al final es trenca, per exemple. Això és una metàfora, perquè en realitat no, no es fa servir per gent que està portant un canti a la font. Per exemple, si et diuen, hòstia, saps el Joan, el que sempre agafa el cotxe borratxo i es posa 150 bala nacional? Doncs al final s'ha estampat i ara menja per un tubet. Llavors tu dius, tant va el canti a la font que al final es trenca. Si busques el perill, al final el trobes. Per favor, eh, i gràcies.