Millors moments (setmana 8)

Déu vos guard! I visca el banca!

La Renaixença.

La ronyonera és un invent. Dels yonkis dels anys 80, de tota la vida de tu, s'ho van inventar ells. Joel, sisplau. Home, tu no l'havies vist abans?

Eh? No, no, no, no l'havia vist. També vaig néixer l'any 86, vull dir que era difícil abans dels 80 beure gaires ronyoneres. Estàven allà a la droga. No sé. És veritat que els 80-90 van ser anys gloriosos de la ronyonera, això sí, amb aquells models fets com de diferents colors fluorescentes. Allò també, allò també, Peyu Déu-n'hi-do, eh?

Hòstia, fot, per uns programes parlàvem de les sabates amb velcro, vull dir, això està més o menys.

Sabates amb velcro i ronyonera, mala combinació, eh?

Genètica, sobretot. Aquesta persona que t'ajuda a aparcar el cotxe, saps aquells. Aquells que et diuen.

És això. En fi, la ronyonera és un complement que es diu així perquè originalment es duia a l'alçada dels ronyons.

Originalment i ara també, no? Eh? No? Vull dir que sempre s'ha. Bueno, a banda dels modernets aquells que la porten creuada. Sí, que és veritat.

No, Mercè, calma'm, els modernets. Perquè també miren aquest programa. Exacte. Cada programa. Bueno, m'agrada cuidar-me en aquest sentit.

Hi ha molts de col·lectius que ens miren en aquest

programa els modernets ens miren però destranquis

queda malament és com la seva droga a la nit no ho puc dir però miro un rato la renaixença tens una mica de renaixença diuen en els locals. Originalment es duia a la ronyonera a la ronyonada, però de veritat al revés, no, no a darrere, o sigui, la part de la bossa es duia a darrere, als ronyons amb el pas del temps, per això per tenir els objectes més a l'abast i per evitar robatoris i tenir-los més controlats va passar a dur-se a la part de davant. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boig conegut, Peyu. Un periodista que va començar a retransmetre partits de futbol a la ràdio local de Súria amb només 15 anys. Aquest va ser l'inici d'una trajectòria com a periodista esportiu que el va acabar portant al periodisme internacional als Estats Units. Ara ha decidit que les tardes de Catalunya Ràdio són la seva hora preferida del dia, tot i que li agradaria jubilar-se vivint al capdamunt d'un gratacel de Manhattan. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença. Francesc Garriga!

Tu vas començar a fer ràdio amb 15 anys? Ah, sí, a Súria. A Súria, ets de Súria? A Ràdio Súria, sí. Què feies allà?

Doncs vaig començar fent el tonto a la ràdio, fent imitacions i. Imitacions? Ah, sí? Què dius? Què imitaves, què imitaves? A veure, llavors, el Maurinho el tenia, el Xavier Trias, els que ha fet tothom, alguna mica, no ho sé.

I ha encarat l'esport o feies algun altre contingut?

Una mica ha encarat l'esport i de seguida vaig començar a fer transmissions de partits del Súria. Del Súria, apassionant. Sí, segona regional, havia sortit d'algun camp corrent perquè no havia agradat el que havia dit. O sigui, estaves allà en directe al camp del Súria. Sí, amb un mòbil gegantí, allà no es devia entendre res per la ràdio, però sí, sí. Tens constància que t'escoltés algú? Mira, només ens deien que ens escoltaven quan es penjava, quan no se sentia bé. Collons, foteu, no se sent res. Aquest dia sí que t'ho deien. Els altres dies no, però vaja, devien ser 5 o 6.

Tu ets del Barça, entenc, eh? No em vull emportar una sorpresa ara de cop i volta. Sí, sí, sí. Del Barça. Com seguies el Barça a l'època que vas estar als Estats Units? Tenies un bar de confiança que fessin el Barça?

Sí, hi havia un bar, vaja, era la penya blaurana de Washington, que era un megabar que feien tots els partits, però normalment el veia a casa. Sol? Bé, no, mentida. Alguns dies sol, i altres dies, a la delegació de TV3 Catalunya Ràdio, amb el Guillem Ayats, que és el càmera de la liderèdia, amb ell ens posàvem a veure els partits molt sovint. Vas fer amics allà? Vas conèixer gent? Sí, allà sobretot fas amics amb l'entorn més professional. Els nord-americans, especialment a la ciutat de Washington, són complicats. Són tancats. Són tancats. No sé si dic que són tancats, però la gent allà va a la idea. A treballar i prou. I és una ciutat que la gent no hi va a viure per sempre. No és un Madrid, no van a fer una estorrada. No, jo vaig viure a Madrid. Els meus millors amics a Madrid els vaig conèixer el primer dia. I a la primera gent que coneixes I el primer dia ja em van convidar a una festa allà a l'Antón. Recordo, vente a mi casa, que mi compañero de piso celebra I dic, però jo què collons pinto a la festa de tu company? Companyero de piso, claro que sí. Són catalanes i d'un parell d'anys i mig. Exacte, exacte. No et conec ni a tu. Allà de seguida et convidaven. I en canvi als Estats Units són molt simpàtics de façana, però portar-te a casa o establir relació a Washington és més difícil. I més si no tens una feina que els serveixi d'alguna cosa.

Arbusis també són molt així, són molt com de Washington. Sí, no? Jo sempre que hi vaig

penso el mateix. Sembla Washington. És el Washington català. Ah, això et diuen.

Els quatre anys que has estat als Estats Units, no sé si has tingut algun ensurt, alguna anècdota, perquè allà la gent va amb pistola, no sé si tu vas.

Home, el primer gran impacte que vaig tenir va ser. Jo vaig aterrar el novembre i el gener vaig fer el meu primer viatge fora de la ciutat de Washington, vaig anar a Texas. Bon puesto. A cobrir un dels primers actes que feia Trump després de les eleccions. A Texas, sí. I vaig anar a Conroe, Texas, un lloc inhòspit absolutament, i l'impacte és, estem parlant de gener de 2022, Covid encara bastant extesa, per entrar als Estats Units necessitaves un permís especial, vull dir que hi havia una certa psicosi encara, tothom amb mascareta a tot arreu, i arribo a Texas, un estat molt conservador, que no creuen en vacunes, no creien pràcticament en Covid, i em trobo que arribo a l'aeroport i dic. Hòstia, ningú porta mascareta. I en canvi, surto a la ciutat, a l'aeroport no, però surto a la ciutat i començo a veure gent amb pistoles.

Vaig veure més gent amb pistoles. No tothom, eh? Si dispares el Covid, el maten. Doncs sembla que a Texas sí, eh?

Perquè vaig veure més gent amb pistola que amb mascareta a Texas. Però hem de pensar pistola com. De cartutxera o costat. Com de vaquera. Ah, per fora, eh? No era una mica amagada, no? No, perquè a Texas es pot portar visible. Hi ha estats que no, a Texas es pot portar visible.

No era pas carnaval, allò que et disfra? No, era el gener. I t'hauria agradat que

la corresponsalia no hagués topat amb Donald Trump? No, no. Què t'ha agradat això? Va a la marxa. Bé, és a dir,

Biden era un altre ritme. Molt ben dit. I llavors era més.

És viu, Biden? Sí, en principi sí. Ara està malalt, pobre home. A 19 d'octubre no ho sabem. Podem discutir si ho era de viu,

ja, en els seus moments. Sí, sí que ho era. Hi ha gent que diu que el movien amb un mando a distància.

Bé, amb Tram acabarem igual, dient el mateix, perquè aquest senyor va cap avall i cada cop diu més tonteries. Jo estic content d'haver coincidit un temps amb Tram i d'haver-lo pogut explicar, però també vaig arribar al límit. Jo en vuit mesos no vaig tenir por. Era molt pesat.

Has anat tres cops als Oscars, també. Sí. Però no has anat mai a la gala de la Pilota d'Or, per exemple. No té cap sentit, això.

Home, vull dir, vaig fer 20 anys d'esports i quatre a Amèrica i he anat tres vegades als Oscars.

Entenc que allò dels Estats Units t'ha obert unes portes a fer coses que no t'hauries pensat mai que faries. Sí, això mateix. Quan feies retransmissions per Ràdio Súria.

Home, anar a uns Oscars, anar a la Super Bowl, que tampoc és que m'interessés molt, però.

Vas avorrir per això, allà, als Oscars? Amb qui xerres, allà? Si tothom va engalanat i tothom va.

No, jo també anava engalanadíssim. Ah, clar, clar. Perquè a la premsa t'obliguen a anar igual. Allà volen que l'experiència per l'actor sigui top. Llavors vol dir que ells han de veure tothom al seu nivell. Supertrajat. Llavors els tècnics que posen, tiren cables. També, trajat. El senyor de l'ADSL, que et col·loca l'ADSL. Amb smoking. Amb smoking. Què dius? Sí, sí, sí, tothom. Qualsevol persona que un actor nominat, actors i tècnics, qualsevol persona que un nominat vegi aquella nit, ha d'anar vestida de gala perquè l'experiència sigui, és una nit de gala.

De vacances encara veig que tornes als Estats Units. És una mica síndrome d'Estocolm?

Segurament. No, això és que tens allà algú, amics. Algú et deixa una casa?

No, no, no. Bé, no. Perquè tu no hi vas anar amb la família? No, no, jo estic sol. Tu ets solter? I això, diguem-ne, que em va ajudar a poder tenir més mobilitat i a moure'm més, no? És a dir, jo crec que un corresponsal en família. Clar, Toni Bassas, que hi ha anat, la Raquel Sanz, que van marxar tot el temps. Anaven en família, això t'obliga també a viure una mica més lluny del centre, perquè l'habitatge del centre de la ciutat és inassumible per una família gran. Jo vaig anar sol i vaig tornar de vacances aquest estiu perquè m'anyorava una mica.

De cop i volta a Terres, a la tarda de Catalunya Ràdio. Sí, fa un any i poc. Bueno, aquesta és la segona temporada. Sí, vam estrenar la mateixa temporada, la Renaixença i la Tarda, amb el Francesc Garriga. No sé com t'arriba la proposta i com recordes aquell moment. I si vas dir que sí, al minut zero.

No, al minut zero no. Al minut 1. Al 3. És veritat que no hauria acceptat si abans no hagués passat per l'estiu aquell que vaig fer el matí de Catalunya Ràdio, i que allà jo vaig veure que era, entre cometes, capaç de fer alguna cosa més. Jo havia fet només programes d'esports, i és més de corresponsal. A mi, quan em deien la tarda, així com el concepte d'entrada. Home, és gros, eh? Em semblava un programa difícil, perquè. És difícil de definir, també, què fas en un programa de tarda, però fas de tot. És un magazín. Sí, però és un magazín molt. És a dir, al matí potser està una mica més centrat, has d'explicar les notícies del dia, després fas altres coses, però l'objectiu bàsic és informar. A la tarda has d'informar, has d'entretenir, la gent s'ha de divertir. Masses coses, masses coses.

I va tenir un bon ensurt amb la ronyonera, és l'ex-cantant, la que havia estat la cantant de Suprems, Diana Ross. Diana Ross. Què li va passar? Tens alguna per explicar o què? En tinc una i tant que sí. Resulta que en una ocasió va anar a un d'aquests grans magatzems de Los Angeles, de compres, com a bona estrella de la música que és, doncs anava envoltada d'un seguici de seguretat privada. Això li passa a en Xuriguera sempre. Doncs bé, malgrat que anés acompanyada d'aquesta seguretat, sorprenentment va perdre la seva ronyonera personal. Bé, la qüestió és que quan va perdre la ronyonera va trucar desesperada la seva filla amb plors i una devastació absoluta. Clar, clar. Però per funció. Fortuna seva, una persona anònima va trobar-la i va poder-la recuperar i ella va fer una publicació a les xarxes definint aquesta persona i aquest acte realment com un acte angelical. Que bona, que bona.

És cert que permet buidar-te les butxaques de tot el que portis, i això millora la qualitat de vida, perquè queda tot. Què s'hi ha de portar? Les claus, la cartera, el diazepam, els tampons, si en fas servir. Una navalla. Una petita palleresa, que no superi els tres dits, sobretot perquè llavors ja és arma blanca. Clar, tot això ho pots tenir aquí centralitzat, però una altra vegada, què et passa? Doncs que el preu a pagar és que pots semblar el cantant de bues sortint d'una fira medieval. Per exemple.

És moda ara o no? Està de moda la ronyonera? Jo em porto. Porteu, eh?

Jo sí. Per passejar el gos. Ara està de moda portar-la creuada. Sí, creuada, creuada. Sí, però jo crec que allò ja no és una ronyonera. Allò passa a dir-se un bolso. Clar. Que sí, que sí. Que en el cas de l'home, com que tenim la masculinitat fràgil, no volem dir-ne bolso, li diem mariconera. És veritat, això. Què passa? Que, que, que, bueno. Eh? D'on ve? No, xuriguera, tu d'on creus que ve el concepte mariconera? No me ve, ara no.

Realment els tenien ben quadrats abans.

Jo he fet la recerca. Nace una pàgina que podeu buscar que es diu mariconeras.com Això existeix? Sí, obro cometes. Nació como una burla en el siglo XX y reflejaba el estereotipo machista de que los hombres no debían llevar bolsos ni accesorios de mano por considerarlos propios de mujeres o de homosexuales. Caray.

La campana extractora de fums. Bona merda d'invent, Peyu. Aviam, bona merda d'invent. Bona merda. I com cuines a dins d'un

pis petit sense campana. Bona merda, Peyu. Vull dir que no ho tenim encara, això, la campana, eh? Ara que em va. Mira que hi ha enginyers, i els de la NASA, i coets a la Lluna, i intel·ligència artificial. Sí, sí, sí. I su puta. I un teso una bona campana una bona campana necessitem en aquesta vida hi ha,

hi ha, de bones pots comptar, és una bona merda fan molt soroll és dels plaers ben parits de la vida per això, i barato, és un plaer barato engegar la campana és un plaer?

parar-la de cop i volta estàs molt nerviós i

ho pares i fas que té un nom una mica d'invent d'en Doraemon sí. La campana d'extractor de fums. Ho fas molt bé. Gràcies. Eres tu? Era jo, era jo. És com una campaneta que la tens. Jo m'imagino un tio que va molt pujat, un tio que es fa el xulo i sona la campaneta i de cop és un tio molt humil. Ah, perquè li baixen els fums. Exacte. En Mourinho, pam, i es converteix en Sor Lucía, caram, de cop i volta. Bueno, jo no sé qui té més fums d'aquests dos.

Ja, sí, perquè la Sor Lucía. Ojo la Sor Lucía, eh? A veure, Peyu, jo saps que et respecto molt i que jo en aquest programa sóc el primer de desviar-me i anar a parlar d'una altra cosa que no té res a veure amb el que portàvem, però ens pots dir d'una puta vegada qui va inventar la campana extractora de fums, sisplau?

Tens raó, xuriguera, quan tens raó, tens raó. La campana extractora de fums, que per cert, saps que s'ha d'engegar. Abans que comencis a cuinar, diuen els experts. No, perquè la gent quan veu el fum llavors l'engega. Jo ho faig així. Doncs no, abans de començar a cuinar tu has de generar ja el corrent d'aire perquè quan comenci a sortir el fum ja vagi amb el corrent d'aire cap amunt.

La meva sogra la nit abans l'engega. Ah, sí? És molt previsora. Abans d'anar a dormir l'engega i així cuina. Demà a migdia haig de cuinar però això ja em va tirant.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Una sàvia per conèixer avui. Una geneta que competeix amb cavalls criats a casa seva, al Maset de Malla. Té un palmarès envejable, ha sigut tres vegades campiona d'Espanya Junior, ha guanyat el prestigiós derbi d'Hamburg. I aquest estiu ha fet el millor resultat d'una amazona catalana al campionat mundial d'Agen celebrat a Alemanya. Què has dit? Què has passat? Agen. Agen. Ara no ens explicarà. M'he assessorat amb alemanys i aquest poble s'anomena Agen. Avui s'asseu a l'escoda. Què vols dir, Joan? No, dic que si mai la busqueu, la trobareu saltant en alguna pista d'obstacles amb l'Írvola d'Almazet, la seva euga preferida. Fantàstic.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Imma Roquet.

I me fa poc que has aconseguit el millor resultat d'una catalana de història de Mundials de salt. Com ho has fet això? Com hi arribes aquí?

Molts anys d'entrenament, tenir una neuga molt bona, tinc una neuga que salta molt bé, i bueno, anant a aquesta competició, capital del món, classificant-me per anar-hi, i després allà, realment, jo crec que vam estar molt encertades les dues.

Totes dues, eh? Sí, totes dues. Quantes hores entrenes? Dius, molt d'entrenament, quan sols entrenar?

Uns sis cavalls, munto uns sis cavalls al dia. Montes sis cavalls al dia?

No ho entenc, això. A mi em sembla molt, això. Jo tampoc ho he entès. Però tu no vas sempre amb la mateixa uga?

No, no, tinc molts cavalls. Tinc cavalls de totes les edats. Per què? Em dedico molt a pujar cavalls. O sigui, cavalls joves, agafar-los, entrenar-los, o vendre'ls, o competir. Els fots bons. Sí, com la masia del Barça. Sí, sí, és igual que la masia del Barça.

Hòstia, que bo. I llavors, i amb el teu, hi entrenes més que amb els altres, o no, amb la teva euga?

No, depèn del grau de. Bueno, del difícil que sigui la competició, saps? Els que salten més gran necessiten més entrenament, més hores d'entrenament, més altura, més tot.

I el premi aquest que has guanyat, això té una dotació econòmica, diguéssim, o no? O només una medalleta o una copa? No, donen diners, també. Quins diners, per exemple?

Quants diners? Una forquilla. Home, jo no. És que, per exemple, aquest no, a Agen vaig quedar la 20 del món. I si haguessis quedat primera, per exemple? Si quedava primera, et donaven 100.000 euros.

Ui, oh, carai! I com que 6 cavalls has de pujar, dius? Ah, sí.

Però també els has d'alimentar, eh?

És un esport, la gent que no hi estan molt avesats, la gent ho classifica sempre, això és de rics, diguéssim, has de tenir calés per dedicar-te a això.

Sí, has de tenir un suport, sobretot quan ets jove, per poder arribar a un bon nivell com a genet. I això requereix molts cavalls, anar a competicions que moltes vegades estan lluny, portar el cavall I tot això val diners. Pots aconseguir-ho de diferents maneres. Si t'ho paguen els teus pares, has de tenir diners de la família. I si no. Per exemple, jo tinc nois que tampoc tenen tants diners, que els lleixo cavalls, i si ho fan bé i s'hi dediquen i tenen una mica de talent, poden arribar a dedicar-se a això i també a saltar al màxim nivell sense tenir una família rica.

Ah, això està bé. Llavors has de tenir només un amic ric, diguéssim. Exacte. Totalment. I talent. I talent. Perquè és car, la despesa és important, això sí. Sí, sí. Escolta, per la gent que no estem molt habituats a l'esport, no sé quines disciplines hi ha, en què feu exactament, en què consisteix la competició. Tu surts allà, has de saltar, jo ho he vist a la tele que ho enganxes a vegades i veus aquell cavall que salta, però què s'ha de fer exactament?

Tens un recorregut i tens un màxim de temps per fer-lo, més o menys, sobre 70 segons, i ho has de fer sense tocar cap barra. Si em toquen una, ja està. Si em toquen una, no, depèn. Res de punts. Si tothom em toca una, llavors em passa un desempat, que els empats són menys salts, són uns 6-7 salts, que allà estigui a compte el temps. I normalment entra la gent que no ha arribat cap barra al desempat, però si tothom ha fet 4 punts, o hi ha molta gent de 4 punts, entrarien tots els 4 punts.

Bé. O sigui, al final, el resum és guanya el que tira menys coses en menys temps. Bàsicament. Què pot saltar un cavall, més o menys? Quina alçada. Mira, aquí hi ha gent que saltava en metro 70. Hòstia, jo faig metro 68. Jo 69. Hòstia, et salta a la natura i.

Perdoneu, he dit metre 70. Sí. Ah, vull dir que I 69 no són metres 70. No, no, no. No, no, això són matemàtiques, Arnau. Terror, terror, no, no passa res. No, que terror, terror. No, és que a veure, ha de venir algú aquí de ciències a donar-vos aquest tipus de dades.

Sí, sí, sí, perdona, perdona. Joel, vols fer una pregunta? Quines hòsties li foten a la. Sí, massa fort. Hola, aquí, Joel Díaz, aquí darrere per la recense. Una pregunta que et semblarà absurda, segurament, però molta gent a casa segur que s'ho està plantejant. El cavall sap que ha guanyat o que ha perdut? I en el cas que ho sàpiga, com reacciona i quin és el premi pel cavall per haver guanyat. Sí, però al cavall dels 100.000 euros li serveix el pimp. Va, a ell li és igual. Ell vol, no sé, que menja un cavall, però. Veiem si serà bona la pregunta al final. Al final serà bona la pregunta. La primera pregunta és si sap que ha guanyat. Tu has guanyat, ets campiona d'Espanya. Com li dius al cavall?

Ho sap, ho sap perfectament. Sí? Ah, sí? La veu que quan surt a l'entrega de premis està contenta. Ah, sí? Sí, sí. La tia, eh? Els hi posen coses, saps, escarapeles. La que li posa l'escarapela ja sap que va cap a dins. La què, perdona? Escarapela. Una com. Què és? Una corona. Un adorno, com un adorno. Un adorno, sí. És allò que és rodonet i porta. Té tres tires a baix i posa el número 1 si has guanyat. Ah!

Escarapela. Escarapela, sí. Te portes el fuet de vera. Ella ja sap que si li posen l'escarapela. Això és bo, és que ha guanyat.

I el premieu d'alguna manera, però el cavall sí.

Sí, els donen molts caramels. Caramels, eh? Caramels per cavall, sí. Com són els caramels de cavall? Tenen gosapoma. Està bé. Molt bé, molt bé.

Escolta, sembla que ho enfoquem tot molt als diners, però què pot valdre un cavall d'aquests? Perquè entenc que és la principal eina per competir.

Doncs els bons poden valdre milions d'euros. Sí? Què dius? Però quants milions? En sèrio? De tot. Dien que s'han vengut per 10 milions. Què dius? Sí, sí, valen diners.

I aquí el que pagues és el cavall o també la genètica del cavall a la llarga?

Les dues coses. Si són sementals encara poden valdre més diners, perquè si pots utilitzar-los per vendre semen es paga bé això.

I els sementals salten igual de bé que les eugues?

A mi particularment m'agraden més les eugues. Els sementals són més estrets. Si tens un semental. Sí que ho són. Són potents físics.

Bueno, i en el moment de saltar hi ha un tema físic que. Ah, bueno, clar, la. No sé si pot tombar alguna cosa.

T'ha passat mai que amb el penis. No, eh?

No, però és veritat que si allò se'ls hi posa d'aquella manera pots tratar un rato a poder començar a treballar. No sembla una tonteria, però. En fi.

Doncs qui té una bona anècdota amb un extractor són en Howling Wolf i en. En Howard Samlin. Exactament. Dos bluesmans d'aquests estadounidenses a l'estat del Mississippi. Dos mites, dues llegendes del món del blues. Ells es portaven aproximadament 20 anys i en Howard era un admirador d'en Samlin. I quan tenia 10 anys volia assistir a un concert i naturalment no el deixaven entrar perquè l'edat permesa per accedir als concerts devia ser 11 anys. La qüestió és que va apilar tot de caixes de Coca-Cola per tal de, per l'obertura que hi havia de l'extractor del dins del local, guipar tot el concert des d'allà, des d'aquesta posició privilegiada. Una anècdota bonica. No li devia venir tot el fum a la cara, pobre nano.

Jo el que d'entrada penso amb la campana extractora és que no entenc per què limitem el seu ús a la cuina tractant-se d'un aparell que serveix bàsicament per eliminar les males olors. Sí, senyor. I jo diria que les pitjors olors de la casa no estan a la cuina. Bueno, a l'alabo hi ha un extractor. Sí, hi ha cases que sí. Doncs mira, tu aquí no. Tu aquí no en tens. No, aquí no, és veritat. És que això és el que volia dir. Que tu tens un lavabo aquí, a la zona de redacció, diguéssim, que està molt bé, està perfectament equipat, però no té cap mena de finestra. Perfectament equipat no està. No, li falta la campana d'extracció.

Hi ha una norma no explicada entre la gent de l'equip, que és que en aquell no es fa caca. I per què no l'expliques?

És molt important explicar-la, Peyu, perquè jo vaig anar a fer el número 1, per lo que fos, vaig acabar fent número 2, i vaig sortir d'allà, i clar, havia d'anar avisant a la gent. És també la gran oblidada de les cases quan toca fer neteja. Això ho sabem de molta gent. Fa molta mandra netejar la campana. Hi ha cases que aparentment netes, que després vas allà, passes el dit així pel filtro, pots canviar l'oli del cotxe. Això és el primer que fan en el joc de cartes? És el primer que feien? Normal, normal. Ara també et dic una cosa. Els filtros aquells es poden fotre perfectament als rentaplats. Ah, sí? És que no hi ha cap problema. I la gent aquí. No barrejar-ho amb les copes. No, això no. Hi ha dues coses que serveixen per veure si la gent és guarra o hi ha netejat només perquè hi vens tu o realment són nets, que és una, passar el dit per la campana i l'altra, aixecar un coixí del sofà. Ah, sí? Sí, home, tu aixeques un coixí del sofà. Si allò està impecable. Vol dir que la persona no només neteja el que es veu. Saps què vull dir? Nosaltres hi vam trobar. Ho vam trobar a l'avi. Ho vam trobar a l'avi. Pesetes. Hi ha cases que encara hi troben pesetes. És que quan busques el mando de la tele,

que el mando de la tele sempre tendeix a ficar-se allà entre els coixins. Fica en aquella ranura. I fots la mà allà dintre. Jo em fico guants a vegades per buscar el mando. A casa teva, eh? Sí, home, perquè les meves filles allà dintre, o sigui, bueno, pots fer una entrapada xurissa amb tot el que surt d'allà dintre. És increïble. La paraula sofà prové de l'àrab, que vol dir, bueno, la paraula àrab sufà, que vol dir banco o plataforma. De fet, el sofà a Europa el vam copiar de l'imperi otomà. Els primers viatgers, als segles XVI-XVII, els primers europeus que visitaven l'imperi otomà, van quedar fascinats amb aquells bancs entapissats, plens de coixins. Hòstia, això ha de ser més còmode que aquelles fustes que tenim nosaltres, no? Perquè és quedar un sofà no és perquè el tenim molt comprat però si el descobreixes per primera vegada hòstia ben parit eh ja t'hi vols quedar allà és el millor moble de la casa bueno vull dir que no sé si us ha passat mai que us traslladeu que vas a viure en un pis sí i t'instal·les però el sofà encara no ha arribat no és el primer que has de portar ah. És que, clar, sense llit pots estar-hi, perquè, mira, pots dormir al sofà, però seure al llit és horrorós. No és horrorós.

Home, t'hi pots posar uns coixins.

No, no, però acabes així amb l'esquena mal posada. Pots intentar convertir el llit en un sofà, però no I els grecs i els romans no tenien sofà? Els grecs i els romans no tenien aquella bestiesa, els romans feien allò que menjaven el menjador amb una mena de sofàs, tenien aquells bancs i menjaven estirats que aixecaven, bueno, es recolzaven sobre el cantó esquerre i la mà dreta quedava lliure per agafar menjar, allò no sé per què.

Triclinis. Triclinis es deien. Ara m'ha vingut, es deien Triclinis. Ara m'ha vingut. Sí, eh. No, no, val, val. Que dius que està escrit aquí? No, no, no. No ho he pasat així. No, no, no, es deien Triclinis i servien per dissimular la taja que portaven. Si tu ja estàs estirat aquí, desmanegat, que tu pots anar mamant, que ningú se n'adona. És veritat. També servien per menjar el raïm de dalt a baix. Molt important això. Ho havies de deixar caure així. Els calçots.

Es va fer molt, els calçots. Els calçots, també, sí, senyor. A mi m'agradaria ara poder anar amb. Menjador a casa i que tinguéssim un triclini. Tens que menjar l'escudella. Això sí que ha de ser gaire còmode.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer? Bojos coneguts. I uns bojos que porten més de 20 anys dalt d'escenaris catalans i de tot el món. Van néixer i créixer a Montcada i Reixac i la seva rumba, esca i festa, han convertit la seva energia en un fenomen internacional. Després de més de dues dècades de trajectòria, continuen demostrant que la seva festa no té final, que potser mai trobaran el fill de la Mari Carmen, però que sempre seran uns gats rumberos.

Avui s'asseuen a l'escó de la renaixença la Pegatina!

D'on neix aquesta vostra vocació mundial, diguéssim, i totes aquestes gires que feu arreu del món? Què passa, que teniu millor mànager que els altres grups de música? Què va passar? No, és que jo crec que al

final teníem aquesta intenció sempre de. Li punxàvem al mànager, no?, de dir-li cada any volem anar a un país nou. És com el nostre regal, no?, com el nostre premi.

Volíem invertir en algun país nou, però tot va començar anys abans, perquè nosaltres tots els grups que seguíem de l'escena de la Barcelona mestissa i tal, tocaven tots a França, Suïssa, Alemanya, tot això, i aleshores nosaltres el que fèiem era mirar on havien tocat tota aquesta gent i oferir-nos. Mira, som amics d'aquests i tal. Llavors, a vegades dormíem que acabava el concert, traiem totes les eines de música i tal, i posàvem allà uns matalassos i ens posàvem a dormir. I així vam fer les primeres gires a Suïssa, a França, i després ja es va professionalitzar i ja podíem anar a dormir a llocs de sense.

Més correctes, més correctes. Sou nou persones en total. Avui heu vingut l'Adrià i el Rubén, però nou persones durant 25 anys. No us heu barallat mai? No m'ho crec.

Francament. 9 persones, eh? Perdó que he saltat així, però és impossible que

no us hagueu barallat. Si debatim, i sí ha costat trobar, però clar, portem 23 anys, i aleshores ja és com una família que al final ja saps com es posarà un, com es posarà l'altre, i trobaràs un punt comú abans que esclati res. I és veritat que hi ha hagut moltes discussions, de debatre coses, que un estava en un lloc i un altre altre, però hem trobat un punt mig, i hem arribat al moment en què la pegatina té una veu pròpia que no és cap de la dels seus integrants. Ah, això està molt bé.

És una suma holística. Una suma holística.

Una suma holística. Que maco, això. Com treballeu? Vull dir que sou nou persones, dieu que no us discutiu massa, però anem a crear un disc. Qui ho fa, això? Com us trobeu?

On us trobeu? Al final, el que fem, sobretot, és cadascú. Fem com assemblees cada setmana. Avui venim d'una. Fem assemblees i cadascú aporta, si són assemblees per fer un nou disc, cadascú porta o bocetos, esposos, o parts de cançons, o si és per parlar d'una altra cosa, doncs cadascú porta la seva part, no? Llavors es debateix i.

Sí, el que fem, o sigui, quan hem de crear un disc, és veritat que hi ha idees, i el Rubén, el Roman, bueno, hi ha més gent que portem idees, i a partir d'aquí les intentem treballar totes. N'hi ha un que no foti res, n'hi ha un.

Sí, home, sempre hi ha. Sempre hi ha algú. El bateria. No diré mal nom. El bateria.

No, res, aleshores agafem totes aquestes idees, les toquem en directe, les gravem i les escoltem al cap d'un temps i diem, d'aquestes hi ha potser 7, 8, 9 que ens convencen, les altres les descartem. Per exemple, per aquest disc crec que havíem fet com 20 poques cançons i ens en vam quedar 11 i després en feia una més extra en el propi estudi, allà improvisant per la nit amb el amb el productor, que ens va posar una cúmbia i vam dir, vinga, doncs anem a cantar alguna cosa a sobre.

Escolta, és que a més a més clar és això, no és només aguantar-se nou persones durant tots aquests anys de trajectòria, són nou persones convivint en unes gires, en viatges molt llargs, aeroports. Entenc que hi ha algú. Tu, Adrià, tinc entès que et deien el nen Bombolla una època.

Ui, fa molts anys, ja se m'ha passat. Perquè quan tu comences a cantar i comences a cantar molts concerts seguits, Cada cosa que notes a la gola és, bueno, escau el món sencer, no? I pateixes moltíssim. Després ja tens callo i ja tires. Però al principi veia que em donava una mica d'aire, no sé què, i ja dic, ui, demà no toco. I així anava. Llavors em anava tapant i anava a la fureta, que no se'm veiés, perquè no em donés l'aire.

Joel, vols fer una pregunta? M'ha semblat bon moment, et sembla? Sí, pregunta. Mira, vosaltres sou un grup que ha tingut gran èxit, encara el té, i per tant, jo sé que heu fet molts estadis. Heu fet estadis i heu fet grans pavellons. Heu fet estalvis. No, i estalvis espero que també. Perquè vosaltres sou de l'època que encara es venia algun disc al principi. Sí, però ara inverteixes en discos i no. Ja, ja, no, però és que aneu portant els CDs aquests, la gent no sap on fotre'ls. Fem salses, fem salses. Les salses molt. Això acaba als balcons de la gent per espantar els coloms. Però, en fi, al respecte d'això, d'aquesta mena d'actuacions de gran format, una vegada vaig llegir el Josep Montero, d'Ocasgrases, a una entrevista dient que si tu vols fer música així, festivalera, grans recintos, que no hi ha més collons que posar-te a fer de monitor d'aeròbic. O sigui, que el tio deia, bueno, jo, i es referia a monitor aeròbic a fer, pues ara piquem de mans, ara anuem cap aquí, ara tot cap allà, ara endavant, ara endarrere. I el tio deia, a mi això em dona pel cul moltíssim, no m'agrada gens fer-ho, però he entès que això la gent li agrada que ho facis i així la gent també es mou i tal. Volia saber si a vosaltres us agrada fer el monitor aeròbic o. Anava a dir, doncs se li dona bastant bé. Sí, però és bo que no li agrada. Però tu també ho fots, això.

Sí, home, i tant. A mi m'agrada ballar. Ah, sí, eh? Sí, m'encanta, em poso a ballar i tal. I sí, ens agrada, perquè sento que si a la gent la fas aplaudir, la fas moure, la fas interactuar més amb tu, no?, i a la que ja fas cantar i no sé què, ja estan més atents. Aviam què és el següent, i crec que és important, això. I a la resta de la banda també li agrada?

Sí, i al final. Ja no només d'aeròbic, de zumba, saps?, perquè al final són de salts. Fas cardio, fas cardio. Fem cardio, de saltar, de pujar per les tarimes, per baixar de les escales.

Una gincama. Sí, sí, sí. Llavors, quan et jubiles, tot això que has après, ja quan vas a classes de zumba, ja ho saps. Ja ho saps bé. Ja ho saps bé, perquè d'això m'ho havies practicat. Molt bé.

I em tiren monedes al sombrero. Perquè sóc el gat, el gat disparat, aquell que balla pel terrat. Perquè sóc el gat, el gat rumbero i em tira en monedas el sombrero. Perquè sóc el gat, el gat disparat, aquell que balla pel terrat. Perquè sóc el gat, el gat rumbero i em tira en monedas el sombrero. Perquè sóc el gat, el gat disparat, aquell que balla pel terrat. Tothom amb nosaltres!

Un altre que va passar unes quantes setmanes en un sofà va ser Led Sheeran, el cantautor anglès. Aquell, el panotxe. El panotxe, el mateix. Sí, sí, doncs a l'inici de la seva carrera, quan tot just tenia 19 anys, va fer un viatge a Los Ángeles amb la voluntat de tocar on fos. Es va plantar a Los Ángeles disposat a tot.

Sí, llavors una nit estava allà i va pujar, sabeu, allò que fan del micròfon obert, que pot pujar tothom al seu gran poder, doncs ell va pujar a cantar.

I aquella petita actuació va tenir cert ressò, de manera que es va començar a fer famosa en aquells petits cercles elitistes culturals estadounidens. Això li va permetre anar a interpretar una de les seves peces al programa de Jamie Foxx, un tio que té un Oscar, actor i cantant. I gràcies a això, en Jamie va quedar meravellat del seu talent i el va convidar a casa seva i el va acollir al seu sofà, on va estar-hi dormint durant sis setmanes.

Bueno, els sofàs, el que està passant últimament és que cada vegada són més grans, no sé si us heu adonat amb això. Els sofàs han anat creixent en vida. Depèn del pis que tinguis. No, és igual, és igual. Estan colonitzant els menjadors de la gent, els sofàs. No sé, potser a casa teva no, potser ja ho encadines. Jo tinc un sofà ben parit. Cada vegada són més grans, cada vegada són més grans. Si el menjador fos Palestina, el sofà seria Israel, en aquest cas, en el sentit que va ocupant. Terreny que a priori no era seu. Digues-li-ho, reina. S'entén, s'entén. Una mica de reivindicació. Què has dit, Laia? Digues-li-ho, reina. La reina sóc jo. Aquí som així. Escoltem, clar, suposo que jo entenc que la idea, a la llarga, és que tota la casa sigui sofà. Estem anant cap aquí. Llavors ens mourem rodolant. De mal fregar, també, t'ho diré.

No, però ja heu volgut fregar. Estàs pensant en mentalitat. T'has obsessionat amb la neteja,

nano. No caldrà fregar. Aspiradora, aspiradora, i et moureàs rodolant com les foques a la platja, allà. I una altra cosa, també, el sofà. Cada vegada és més difícil de mantenir la compostura i estar assegut bé. Tu vas a casa d'algú, i tu estàs tenint una conversa seriosa, tranquil·la, tal com et va, la feina no sé què, llavors t'asseus al sofà i comences a. O sigui, no pots estar amb dignitat allò a l'esquena recta. Correcte. Va com absorbint el sofà i acabes allà espert a regat, així. Sí, sí, sí. Bueno, jo venia aquí per la normal. Però també ho fas perquè així. Estem a punt de menjar-nos. També ho fas perquè així no vinguin a tabalar-te a casa, saps què vull? Ah, jo ho fas expressament.

Vens a explicar la vida a casa i dius, nois, vés a casa teua a explicar-me la vida.

No hi vull ningú, jo, a casa. Ningú? Ningú no hi vull. No et posis sofà? Això li agradarà sobretot al Churiguera i al Fel, perquè són d'una generació. Voldria recuperar una cosa dels sofàs d'abans que s'està perdent i que em semblava meravellosa, que és aquella gent que es comprava el sofà nou i llavors ja ràpid el rand tapissava amb un

plàstic transparent molt grossot.

Plàstic no. Plàstic no, però roba sí.

No, no, no. I tota la vida no ho veies mai. No, podies seure mai. L'original mai.

Avui dediquem el capítol a l'esclop. A l'esclop? A l'esclop. Programa pel jovent, avui. Escolta, el jovent, potser no saben què són els esclops, però saben què són els crocs. Ah, és veritat. Els crocs, que és aquest calçat tan transversal, que tant el pot portar un cirurgià del Vall d'Hebron com un tio arrossegant un carro del Mercadona ple de ferralla, com un pijo amb un iate d'Eivissa, eh? I a les cuines també van amb crocs. També van amb crocs, mira. Al final, els crocs no deixen de ser una evolució dels esclops, no? Per mi, igual d'incòmodes, tots dos, tant els crocs com l'altre. Hi ha una cigala que es diu esclop.

Què dius, tu? Una cigala? Què dius? És una llagosta, una llagosta que viu al Mediterrani i es diu esclop.

Molt bé, gràcies per la informació, Xuriguera. Els esclops no tenen un inventor concret, apareixen a diferents parts del món cap al segle XII, més o menys. Els primers no tenien peu.

Esclar que no tenien peu, collons. Li has de posar tu el peu.

Els han de vendre buits per dins. Vull dir que no tenien mà, Fel. Quina mà vols que tinguin si has de posar el peu? Vull dir que no tenien dreta i esquerra, que els dos eren iguals. Tant et fabricaven el de la dreta com el de l'esquerra. Eren idèntics. Saps què vull dir? Tant fa el del peu dret com el del peu esquerre, anaven iguals.

Això està molt bé com hi ha molts polítics, professionals, sobretot, que també tants els hi han fot, eh? Tant a la dreta com a l'esquerra. Sí.

Als Països Baixos és potser on l'esclop encara té més presència. Alguns pagesos encara els fan servir. De fet, no deixa de ser una bota molt forta, com aquelles que es van posar amb els 90, que els quillos duien aquelles botes amb puntera de ferro. Recordeu? Sí, els esquins anaven amb allò. Hi havia uns a Sant Quirze de Besora, que hi ha el semàfor a la carretera, i es posaven a la tarda allà per provar la puntera de ferro, quan el cotxe era parat en vermell, entre la roda davant i la de darrere posaven el peu, així és. Ah, molt bé. I llavors arrencava el cotxe i la roda darrere els passava per sobre la bota i els hi aguantava i deien, mira, hòstia, que bona la puntera de ferro, com aguanta, com aguanta. Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un savi per conèixer. Un home amb pinta de Robinson Crusoe que va decidir plantar cara a excavadores per salvar un dels paisatges més bonics de Catalunya. Si avui els aiguamolls de l'Empordà continuen sent refugi d'aus i altres animalons, és en part gràcies a persones com ell. Avui. Ah, perdona. Ai, ho tens molta pressa. No. Veí de Sant Pere Pescador, tinc un trossarro de paràgraf, eh? Ja m'espero, ja m'espero. Veí de Sant Pere Pescador, fa tres anys que es va jubilar, però diu que hi ha una feina de la qual no es jubilarà mai, la d'activista. Un home curiós de mena, un savi que ens ha ensenyat que estimar la natura també és una manera de defensar el país. Avui s'asseu a l'escó

de la renaixença Josep Espigoler! Bravo!

Com està el Parc dels Aigua Molls? Està millor ara o estava millor abans quan tu n'eres director? No quan era director,

quan va començar, l'any 83, i abans era una zona que existia. Els primers anys va anar molt i molt bé, perquè un cop la pau en el territori. La natura és agraïda, però no deixem els homes de continuar volent treure un profit d'això. I fora de les reserves integrals, l'altre costa molt perquè el 80% és territori que no és reserva integral, que no és màxima protecció. Per tant, s'hi poden fer activitats del sector primari. Al sector primari t'hi has d'entendre, la pagesia ho té difícil i per tant també utilitza. Tècniques que a vegades no són d'acord amb la natura. Amb la fauna, que poden perjudicar la fauna d'alguna manera. Imagina, un monocultiu, allà hi ha menys vida que amb una closa. Una closa és un prat de pastura que és on hi ha la màxima riquesa, la màxima biodiversitat que teníem al parc, més que en els canyissars. Això, per culpa de la comunitat europea, et donen ajudes perquè arrenquis aquesta closa centenària, un lloc preciós, i valuós, que hi podies engegar les vaques, les millors vaques que anaven a l'Eixample de Barcelona fa 70 anys, encara arribaven en tren amb uns vagons especials, evidentment, a Barcelona, però les que més agradaven eren les que venien de les closes, les braves, les que encara no eren velles, per tant, que venien de les closes dels Aigamolls de l'Empordà, que no es deien Aigamolls, del litoral de Castelló, de les maresmes, perquè elles havien sentit l'olor del mar, d'aquelles herbes fresques, plenes d'ioda, eren les més sanes que de les presoles. Les que es valoraven més a Barcelona.

Perdó, perdó. Ha dit vaques a l'Eixample?

Sí, sí, sí. I va haver-hi una època que això passava. Penseu que tinc una certa edat, eh? Ja, ja. Quants anys tens, podem dir, Josep? Sí, home, els 60 més 10. 60 més 10, 70. Sembla que sí, sí.

No ho sembla, eh? No, no, no.

Però ara de cop aquesta faceta presumida del senyor no m'agava de. No te l'esperaves. No me l'esperava, no. I sí diu que hi havia vaques a l'Eixample, eh? Sí, sí, hi havia vaqueries, eh? Vaqueries, eh? Sí, sí.

Escolta, Josep, tu vas formar part de les lluites per la defensa dels aiguamolls empordanesos per evitar que s'hi edifiqués, perquè allà s'hi anava a edificar.

Un altre empolivrava. Sí. Volien fer un altre Emporia Brava, els Aigua Moll. De més qualitat, havien anat a prendre'n una mica més a Florida, i volien anar a fer una cosa molt arruinyonada, preciosa, amb uns camps de golf en què hi posarien caixetes pels ocellets, vull dir que ja ens explicaven que ja ho farien bé. Respectuosament. Respectuosament. S'hauria acabat per sempre. Tot i que els catedràtics, quan jo era jove a Figueres, d'Història i Geografia, deien que el futur havia de ser això, una espècie de Benidorm tot l'Empordà. Veus, que maco. Era el valor. Aleshores hi va haver aquest canvi amb la mort del dictador i tota la història. Catalunya va poder tornar a ser i nosaltres també vam poder entrar en aquest moment, sinó a cops de. Com ho vau impedir, això, que passés? Va ser llarg, va ser llarg. Jo no soc dels principals. Jo sé que hi ha el Jordi Sergatal i altra gent, però vaig poder-hi participar. Érem amics d'excursionisme, de la muntanya i per tant, també quan tocava, tocaven el pitones, teníem que anar allà i en alguns moments vaig tenir la sort de ser a l'acampada més que vam posar les tendes davant dels camions, que amb tot el dret havien comprat uns senyors i per tant els volia construir allà, amb un dret, i vam posar les tendes per aturar-ho i per sort vam poder-nos agafar amb un petit decret,

una etiqueta que era zona pintoresca. Això ho havia vist un informador d'en Franco, en el seu temps, que voltava pel país, no només per Catalunya, sinó per tot. I aquests informadors donaven valor al paisatge. I aquesta d'això no ho havien tingut en compte, aquesta urbanització. I a partir d'aquí, bueno, hi va haver tota una sèrie de presentacions. Aquest moment estaven allà, sí, vam ser dels 11, que érem. Davant de les màquines que anaven a construir. A vegades havíem vingut a tirar sucs de porc perquè marxessis, eh? Ah, sí? Sí, bueno, aquestes coses. Nosaltres allà aguantant, eh? Hi hem aguantat, sí. Va, que sí. He tingut molt de fills que no són propis, en el sentit no d'aparellaments, sinó d'haver-los il·lusionat per sortir fora. Perquè ets un mestre, has fet de mestre. He mirat de creure millor, perquè hi ha vegades que costa creure, però creure que val la pena la natura, que val la pena sortir fora. Sortir de la teva zona de confort, sortir fora del que t'imagines. Sortir d'excursió, el normal, un bon excursorista surt a les 5 o a les 6 o a les 7 del matí, però més tard ja no, a la muntanya. Doncs jo. Podia trencar els esquemes i sortir a migdia i arribar de nit, diguéssim. No a dalt, fins i tot a casa, diguéssim. Per això, tot això dona una diversitat, també, d'experiències.

L'aventura de viure qualsevol racó d'una manera diferent. I això he intentat aplicar-ho quan he sigut mestre, quan he sigut educador ambiental a la natura, que visquessin moltes. És que tenim moltes, tots, possibilitats de viure coses diferents. Sí, tants. Sí, tants i interessants.

Escolta, Josep, no sé si els aiguamolls de l'Empordò tenen alguna cosa d'especial que no tinguin altres espais naturals a Catalunya. Sí, sí que ho tenen. I què tenen d'especial?

Bueno, tenen d'especial que estan en una comarca singularíssima. No hi ha altra comarca que tingui tants. Pots veure al capvespre fins a arribar a 10 gradacions de blaus i de muntanyes. És com un teatrillo, com aquí que teniu diferents. Enfocaments a l'Empordà i hi ha un punt que jo crec que deu ser el centre de Catalunya a Maragall també li agradava molt el poeta, quan arribava de París i travessava, arribava a l'Empordà havia arribat a dir, si tot Catalunya desapareixés però que des de l'Empordà podria tornar a ser Catalunya, però si desapareixés l'Empordà no seria Catalunya i llavors hi ha un punt entre la Muga i el Fluvià hi ha un punt entre la Muga i el Fluvià que és la zona de la Rogera que ara està super protegida, no s'hi pot ni anar a passejar. Fora d'algun moment guiat, al mig de l'abadia de Roses, que des d'allà tens la possibilitat d'observar milers d'ocells a l'hivern, i aquestes postes de sol, aquestes sortides, és una cosa magnífica. Els esclops d'en Pau.

Què és això? Que és això? Els esclops d'en Pau. No sé quin és, aquest. Jo entro a un teatre i el que veig és que jo estic molt bé. Sí, sí. I a banda i banda dic que no estic de bé. Però això és una cançó tradicional catalana, amics. No l'havies sentit mai, tu. Jo no l'havia sentit mai. Mira, la primera referència històrica on hi consta aquesta peça és del 1903 perquè surt citada a l'esquetxa de la Torratxa. Els esclops d'en Pau. Allà no surt aquella. L'esquella de la Torratxa. Allà no surt citada exactament amb aquest nom, dels esclops d'en Pau, sinó amb el nom dels esclops de Déu, tot i que en altres llocs surt com els esclops d'en Jau. Fins i tot hi ha documentació que explica que diversos voluntaris catalans durant la Primera Guerra Mundial, que estaven per les trinxeres de França, la cantaven per apavegar una mica el dolor de les seves circumstàncies.

Primera cosa important dels esclops, et diria jo, que esclop és una paraula molt Adrià Puntí. Això és una cosa que la deixo aquí, i hi ha if you know, you know, que diuen en anglès. D'acord. A mi esclop em sembla una paraula. Estic d'acord, eh? Estic bastant d'acord. Estic d'acord. Esclop! És que em sona, és una paraula seva. Més coses. Esclop de cop, saps? És una d'aquestes. Esclop de què? Esclop de cop. Això és un tintín. Això és un tintín. No, però ells farien una cançó, l'Adrià.

Nois, podem avançar. Ho dic pel públic més transversal. Que no és droga, que també ens escolta. I que puguin entendre alguna cosa. M'explico? Sí. Mira, doncs esclop, això t'interessarà. Hi ha un percentatge de drogadictes que ens escolten, però n'hi ha un altre molt més gran.

Perdona, però és que estàs tractant l'Adrià Apuntí d'una cosa que és molt més que les drogues,

que evidentment es va fotre. No és l'Adrià. No és l'Adrià, sou vosaltres. Ah, sou vosaltres.

Sisplau. D'acord. Doncs ara molt seriosament, eh? Sisplau. Mira, l'esclop és una paraula que té la onomatopeia pròpia integrada en el seu nom. Això em sembla que és bastant divertit, no? Què vols dir, l'esclop? Sí, no, no, és així, és així. Perquè fa el soroll d'esclop. Ja sé que no t'agrada que llegeixi, però mira, esclop sona molt similar al so que fan els esclops sobre un terra dur. I he mirat l'etimologia, és molt curiós perquè ve del llatí esclopus, que és l'etimologia, que és la onomatopeia llatina de l'esclafit o soroll sec. Ah, sí. Llavors, d'aquí ve també la paraula esclopètum, del llatí medieval esclopetum. O sigui, entre el contingut per

drogadictes i aquest que estem fent ara, hauríem de trobar un entremig. Escopeta. Escopeta!

Però també perquè és la onomatopeia del pam, no? Altres coses que es puguin dir als esclops. Home, que com a arma arrojaditza, no és el mateix que una mare, per exemple. T'amenaci amb una sapatilla normal d'anar per casa, que tu saps que allò a punts de sutura no te'n fotrà, que amb una esclopa et pot obrir el cap. Pots matar la criatura amb una esclopa. És un altre punt d'autoritat que s'ha perdut amb aquesta societat moderna woke que estem construint entre tots. Ja no és que no els podem pagar, sinó que a sobre no els podem ni amenaçar amb una cosa dura. Si els pares i mares anessin amb esclops, la canalla pujaria amb més rectes. L'informe PISA sortiria collonut. Informe PISA, d'aquí el nom. Què? Vols que t'expliqui alguna cosa més? No, ja en tenim prou. Gràcies. Molt amables. A vosaltres.