"MobLand" torna més fosca i més violenta, amb Tom Hardy, Helen Mirren i Pierce Brosnan desfermats

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de películes i sèries, perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio. You've been warned!

Pierce Brosnan, Helen Mirren i Tom Hardy, quina triada, i després per la contundència en moments claus, és a dir, no té por d'oferir escenes de violència espectacular, cosa que no ens hauria d'estranyar perquè té al darrere aquesta sèrie de Guy Ritchie, i sap dosificar molt bé aquests moments amb un entramat d'aliances i amenaces molt complex, i que la segona temporada es complica, perquè la família té uns conflictes interns molt preocupants amb dos dels fills fent moviments pel seu compte.

Aquí tothom pot traïcionar a tothom. Per mi, Mobland és una sèrie que m'ha reconciliat amb la cara més crua de la ficció de gangsters. Penso que al llarg del segle XXI, començant sobretot també als anys 90, hem vist un cert gir irònic, satíric, postmodern en el cinema i les sèries de gangsters. És veritat que hi ha excepcions, penso en Peaky Blinders o les darreres pel·lícules de Martin Scorsese, però tinc la impressió que la ficció de gangsters ha anat perdent gravat. Fins i tot una certa solemnitat. En canvi, Mobland, des dels seus inicis, proposa una espècie de retorn, o potser un reinici, oblidant el to irònic de les ficcions de gàngsters dels germans Coen o de Tarantino, per recuperar una tradició més crua del gènere. I en aquest sentit, el que és paradoxal i molt interessant és que el director de molts dels capítols és Guy Ritchie, i productor executiu.

Sí, sí, sí. La creadora és Ronan Bennett, que és un dels guionistes de Top Boy, per exemple, que és una sèrie de gàngsters bastant més sòbria que això, però que hi ha un contacte temàtic.

Clar, però l'interessant és que Guy Ritchie havia sigut, per mi, un dels responsables de la pèrdua de gravetat de la ficció de gàngsters, tirant més cap a la ironia, cap a la paròdia, gairebé. Però aquí el tenim reprenent, no sé si una certa seriositat,

però una certa gravata. Però no trobes que fa O sigui, per mi aconsegueix, especialment a la segona temporada, fer les dues coses. És a dir, pot ser greu. I alhora amb un punt caricaturesc. I a mi m'agrada. És a dir, abraço moltíssim aquest Pierce Brosnan absolutament passat de voltes. L'hem pogut escoltar cridant abans. O el personatge de la Helen Mirren. És a dir, ha agafat un to. En la frontera. Però més pujat. Sí.

Més proper al que et podria fer el creador de Peaky Blinders, per exemple. Sí, o el mateix Tarantino, o el Guy Ritchie de. Com es deia la saga de Gentleman?

Sí, que s'estrana de segona temporada fa poc. És a dir, combina. Una qüestió passada de voltes. Exacte, combina la gravetat que deies, Manu, que funciona molt bé en els moments d'aliances, enemics, traïcions, amb aquest punt de personatges que sí, que són caricaturescos, que són excèntrics,

amb aquest punt excèntric. Per mi, l'exemple perfecte d'aquesta evolució o transformació que planteges, o combinació de registres, és el personatge de la Helen Mirren, que per mi, a l'inici de la primera temporada, era un personatge molt sinistre, clarament té una aura a Lady Macbeth, que va movent els fils des de darrere, i en realitat, ficant mala baba i creant tensió en aquest nucli familiar però per mi era un personatge força seriós i a l'inici de la segona temporada hi ha una escena en un lloc de carreres de gossos on ella sembla una paròdia, no sé, sembla una comèdia estadounidense de família guillada. Però jo ho passo molt bé,

amb aquest concepte d'estar com una cabra. Especialment ell i ella estan com una cabra, perquè per seriós ja tenim el personatge de Tom Hardy.

Clar, que per mi potser és massa seriós i tot, eh? Massa la cony. Però hi ha un contraste. Però no ho sé, a mi em fa una mica de por, que la cosa s'acabi anant de mare, se li escapi de les mans al Guy Ritchie. Podria ser. Ja veurem. Jo de moment m'estic passant molt bé. Perfecte. La primera temporada, fins i tot et diria que els últims plans de la primera temporada, que era el Pierce Brosnan allà celebrant-se a si mateix dins d'una presó, ja em semblava massa passat de voltes. Ara en la segona temporada estic veient potser algun puntet més d'això. Estic un pèl preocupat, però estic enganxat a la sèrie.

Jo crec que anem cap aquí, eh? Jo crec que anem cap a pujar el nivell de l'exageració i d'aquest esperit juganer i d'entreteniment.

En tot cas, he de dir, i parlem dels actors, i la qüestió del Pierce Brosnan em té absolutament fascinat, no? Aquest gir de sobte a veure l'antic James Bond convertit en aquest gàngster d'espietat salvatge, absolutament amoral, és molt impactant. I m'ha fet pensar en un gir actoral mític que és quan Henry Fonda va deixar enrere la seva imatge d'etern home noble per encarnar el pistoler d'espietat del western fins que li va arribar l'hora de Sergio Leone. Crec que el que fa Pierce Brosnan aquí té molt nivell, té molt nivell.

Doncs va, repassem les sèries que hem comentat, perquè hem parlat de Mis Muertos Tristes, de Paolo, de El Problema Final, que segur que triarem, i de Mobland, que no ho hem dit, però es pot veure a Sky Showtime, que està inclòs en altres plataformes també, com per exemple en Movistar Plus. Amb quina us quedeu?

Ostres, jo no ho tinc fàcil, perquè estic molt enganxat a Mobland, Mis Muertos Tristes m'ha semblat molt suggeridora. Doncs jo tiro per Mobland, mira. Potser et sorprèn, Toni, crec, eh?

No m'ha sorprès. Ah, fantàstic. No, perquè he notat que a Mis muertos tristes t'agrada,

però no t'ha entusiasmat. És que em costa connectar amb aquestes pel·lícules on hi ha tanta crueltat.

En canvi, Mob, l'han aconseguit entretenir-te, i això. Sí. De vegades no té freu, eh? M'has deixat els muertos tristes, tio. El Tarik, en canvi, era evident que triaria Mis muertos tristes. No, no, jo vaig pel problema final, eh? No, no, no, no. Et quedes. Deixo clar que. Mismo estos tristes, sí. I jo desempato, i crec que també es pot intuir que em quedo emmoblant. Gràcies als dos per aquesta estona de prescripció. Ens veiem la setmana que ve perquè ara arriba l'Albert Galera per reivindicar un clàssic imprescindible del cinema italià.

Has escoltat un fragment de La Finestra Indiscreta. Pots escoltar el programa sencer a l'app de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3Cat.