"Monster" salta línies ètiques amb el cas de Lizzie Borden

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries, perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit, a Catalunya Ràdio.

This house is like a puzzle to me. You're like a puzzle to me. Never met anyone like you. Your parents, the way they treat you, they deserve it.

Perquè ha tornat Monster amb una nova temporada. És la sèrie antilògica que, com sabeu, explica la història real d'un assassí a cada temporada. Sempre són assassins coneguts i que han tingut un cert impacte en l'imaginaria popular. I en aquesta quarta temporada l'objecte d'estudi de Monster és Lizzie Borden, també coneguda com la boja de la destral, que l'any 1892 va ser acusada d'assassinar el seu pare i la seva madrastra. Efectivament a cops de dastral, que per això li deien la boja de la dastral. Però a diferència de tots els altres personatges que han estat protagonistes de la sèrie, que sempre han estat culpables, aquest és un cas en què ella va ser declarada innocent en un judici. Fixeu-vos que he dit acusada, no assassina. I mai van trobar proves per considerar-la una assassina. La sèrie el que fa és donar per fet que sí que va cometre el crim. ¿És ètic que la sèrie la presenti com a culpable quan judicialment se la va declarar innocent?

Clar, jo aquí ja amb les altres temporades, amb tot el que ha anat escalant del true crime, després true crime ficcionat, després tota aquesta obsessió amb assassins que són molt reals i que han fet molt de mal, jo ja tinc els meus dubtes. Aquí sí que és veritat que la distància d'èpoques ja et dona una altra perspectiva i la sèrie jo crec que s'ho pren. Ja situant-te com en aquesta fantasia d'una assassina gairebé, potser pel fet de ser dona o potser pel fet de ser en aquesta època eduardiana, de sortir amb aquests vestits i aquests cabells, ja tu pinta des d'un punt de vista molt més fantasiós. Comença i ja veus un piano que s'està tocant sol una cançoneta. Molt dolça, i llavors veus la protagonista, l'Elisi, amb un vestit blanc immaculat ple de puntes, fent anar la destral. Jo crec que ja busca aquest impacte. És veritat, a mi em passa que amb tot lo del Ryan Murphy, que té aquesta cosa magnètica, té aquesta cosa que t'estira i t'absorbeix en dins, vulguis o no vulguis, i que alhora també té aquest punt una mica irònic o autoconscient del que està fent. Llavors jo sí que crec que la sèrie està feta per absorbir-te, no t'enganxa des del principi, però jo veient-la també he tingut els meus dubtes, potser per la perspectiva aquesta del primer cop que ens centrem en una assassina, com ho fem?

Clar, jo he de dir que per mi és que èticament és incorrecte, o sigui, més igual que sigui del 1800, si aquesta dona va ser declarada innocent, no pot ser que per, sobretot per entretenir-nos nosaltres, perquè és una sèrie que té sobretot una vocació d'entreteniment, donem per fet, o donem per bona la hipòtesi, o la rumorologia, o el que li agrada creure a la gent. Ja sé que és més divertit creure que era una assassina i va matar a cops de destral la madrastra i el pare, però clar, és que el temps no equivale a poder fer el que et dona la gana. Si no estic dient clar que és de persona, doncs descendents vés a saber, no? O sigui, no sortirà ningú a dir, escolta, la meva probablement no. Però clar, és que igualment penso que has de ser mínimament fidel al que els documents històrics ens han deixat. Aleshores, si en vida se la va declarar innocent, és que imagineu que era innocent, realment, i que no hi ha teoria, i que se la va declarar innocent. Tot el temps que va viure després, va haver de viure. Amb tothom pensant, amb el seu entorn, tothom pensant que era culpable. I ara, no sé quant temps més tard, ella està morta ja, pobra, ja no se salita de res, estem fent una sèrie d'un amper fet que era. Jo trobo que hi ha una línia aquí, d'alguna manera, que segurament, Ofelia, tens raó, que el factor temps fa que no ens sembli més greu. Si fos un cas de fa 20 anys, ens estaríem posant les mans al cap, molt probablement, per molta fantasia que. Que posessis en nivell formal, però que encara que hi ha aquest impasse de temps, a mi em sembla que és una línia ètica que és innecessària i que si no va ser declarada culpable, doncs no pots fer la sèrie d'aquest personatge.

Sí, sí, no, no, i a més a més, jo crec recordar que amb les altres temporades de Monster, cada cop que surt una, sí que hi ha bastanta discussió i controvèrsia per la manera com es retrata. No, uns assassinats, no? Per com es tracta les víctimes, com s'enfoca o no als assassins, perquè vulguis, no? En el moment que els dediques una sèrie, no? I que a més ho fas d'aquesta manera, com deies, no? Per entretenir un públic, no? I amb aquest retrat pot acabar sent seductor per les raons equivocades, no? Es pot acabar creant un mite al voltant d'algú que ha fet violència. Llavors, jo sí que me'n recordo, per exemple, la temporada del Jeffrey Dahmer, crec que va ser, és una cosa que es va comentar molt. Amb aquesta, també, potser precisament per això jo no m'ha agradat com, al marge de que va ser declarada innocent, encara que hagués estat un assassí, no m'agrada com retraten, com intenten justificar que acabés matant els seus pares o no el personatge.

Amb el Jeffrey Dahmer no va passar que va ser de les disferes més venudes per Halloween? Degut a la sèrie?

Aquestes coses passen sempre i no es pot controlar com serà rebuda una història, cap història. Però potser arriba Halloween i la gent va vestida de Ferran Adrià, diguéssim. Aquest any podria ser. No ha matat a ningú. Però al final tu has de ser conscient que si tu vas pel món vestit de Jeffrey Dahmer et falta una mica de sensibilitat. Clar, si fas una sèrie com una mica,

a mi el que, jo no he vist aquest monster d'aquesta nova temporada, però sí que em fa la sensació que intenta com víctim, o sigui, intentar entendre'ls, com fer característica d'entendre'ls, els acaba com no només fent una cosa com molt estètica, sinó que els acaba com victimitzant, com pobrets, els ha portat a això.

El punt de vista de Ryan Murphy sovint és, hi ha uns motius que no són els únics motius, però que val la pena explorar, que són motius relacionats amb la societat de l'època del personatge. Que, repeteixo, jo crec que és bastant clar que no és l'únic motiu, però que formen part dels motius. I és interessant examinar-los perquè, a més, són motius que normalment, encara que siguin personatges, doncs, com en aquest cas de fa del 1800, són motius que encara podem trobar avui. Per exemple, en aquest cas, un dels motius que s'argumenta és la repressió de la homosexualitat. I té una madrastra, diguéssim, que estricta no, és el següent nivell d'estricta. El que passa és que és molt difícil explicar una història d'aquest tipus i poder limitar les reaccions que tindrà l'espectador. Això és impossible.

Sí, jo també, en el fet d'això de ser la primera assassina que retrataven.

És la primera dona que retraten, diguéssim, en la sèrie d'assassina.

Sí, jo aquí també he vist, clar, només en les primeres escenes, a part d'aquesta primera aparició que comença a ensenyar-te l'escena on els mata i després van enrere, quatre mesos enrere en el temps, per explicar-te com justificar-te que la fa arribar en aquest punt. Llavors, en la primera escena ja, com et deixen molt clar que la madrastra està obsessionada que trobi marit, ningú la vol, perquè els seus pretendents li diuen que és lletja, tot i que és molt rica, i que seria un bon partit. I, a més a més, hi ha una primera escena on la rebutgen, on ja ella té un. No sé si això està documentat històricament, si ella tenia problemes amb la menstruació o això, però en la sèrie, de cop té com una menstruació explosiva, com molt. Buscant com el xoc de l'espectador i generant el xoc del pretendent. Llavors això m'ha semblat a mi com una mica escabrós i alhora, no sé, com paternal. No paternalista. Sí que hi ha. El personatge de la destrala amb el vestit adorable, per exemple, em recordava molt a la pel·lícula Pearl del Ty West, que crec que sí que si vols un retrat d'una assassina en sèrie boja amb trenes i assets i que faci gràcia per això, això ja existeix. Però llavors això d'agafar una figura històrica. I retratar-la així em sembla entre paternalista i una mica misògin, una mica així. Llavors, no, a mi no m'ha acabat de convèncer.

És interessant o crida l'atenció que pugui caure en la misogínia quan el que intenta la sèrie en aquesta temporada és el contrari. És preguntar-se, o sigui, la idea és, la dona que exerceix la violència. És una dona que ha patit violència prèviament, no? I el que intenta explicar és quina és la violència que ha patit.

Sí, però trobo que la manera com ens ho ensenya la revictimitza una mica, no? I aquesta cosa de. És que l'escena és com molt directa i molt escabrosa, com no és ni històricament fidel, no? Perquè no parlaven així a l'època, no? Que el pretendent directament li diu tens cara de cavall,

ets molt lletja, no sé, que hi ha com tota A més, és molt intencionalment desagradable, no? Sí, sí, sí. Jo sé que he vingut a fer aquí, jo he vingut aquí per demanar-te que et casis amb mi, però no ho puc fer. I ella, oh, per què? Doncs perquè tens cara de cavall, no? És com molt. Té molt la intenció de clavar-li la bufetada a ella davant teu perquè tu entris en el que jo penso que és en el fons d'aquesta sèrie, que és la fantasia de la venjança.

Clar, però llavors jo em sentia una mica com si la càmera també fos bullying, o butxí, en la manera com ensenya aquesta escena i com ens ensenya la protagonista. Per mi no és només que ens expliqui que era un moment complicat per les dones, un moment masclista, amb unes normes que no sé què, sinó que hi ha una intenció d'evidenciar, d'abusar de la protagonista. Llavors, per això no hem acabat de començar, però bueno, ja. Potser a algú sí que li agrada, potser sí que li sembla reivindicació que també

hi hagi dones assassines, que no sé què. Sí, escoltant-te trobo que tens molta raó, i bueno, doncs sí, és que és normal, són dos creados que són dos homes, han decidit que per primer cop farien una protagonista que seria una dona, i probablement han errat amb les seves intencions. O segurament és que la forma, que és la forma habitual de la sèrie, d'altra banda, potser una mica més juganera en aquesta temporada. Dahmer era més seriosa, era més Mindhunter. Aquí han anat a una cosa, a un punt de comèdia, que probablement està frivolitzant massa.

Sí, per això jo deia que em recordava molt a Pearl, que també és una peli de terror, d'una assassina molt de sang i fetge i molt escabrosa, però que té aquest punt de. De comèdia, d'alguna manera l'assassina està tan boja que fa gràcia entre moltes cometes, però en el fet que sigui històric, com ho explica, jo ho he vist diferent.

Doncs encara ens queda Monsters estrenat a Netflix.