Noves incorporacions a la DO Catalunya

Sí,

però amb la Sole García Insua, què faríem sense ella? Ui, gràcies, estimada. Estimada, tu. I amb el Nil Bià, que el tenim avui a l'estudi. És el nostre productor

en cap. L'home que mana en aquest programa. Estàs avui lleugerament. Tinc aquesta veu així, que sembla.

Tens una veu extraordinària per la ràdio. T'intentem sempre arrossegar cap aquí dins, et fem tastar coses, però tu de vegades has d'estar fora trucant convidats. És el que té treballar per molts programes. I també tenim l'Alex Torio que ens posarà la música de seguida i a les vies de so el sempre simpàtic, el sempre content Víctor Villar.

Va, senyor Encostipat, què tenim avui?

Doncs mira, en primer lloc tenim una denominació d'origen, allò per unir-les a totes, seria. És una mica allò com del senyor dels anells, recordem, eh? Ell per unir-los a tots, doncs, una denominació d'origen per unir-les a totes. Tenim en Xavier Pierre, que és el president de la DEO Catalunya.

Pràcticament, el Xavier Pierre és un col·laborador del programa, el convidem sempre en qualsevol excusa perquè ens parli de coses. Com aquell que ve un cop l'any, eh? Sí, sí. Bones a totes. Més, més. El Xavi ha vingut, acompanyat d'una ampolla de vi de la DEO Catalunya que ens fa especial il·lusió que ens hagis portat el que ens has portat.

Bueno, una mica també com que després el tema que havíem de parlar era de l'ampliació i aquesta era una de les zones que històricament només havien estat DEOCAT. També veure com evoluciona un vi, que ja té uns quants anys, un vi blanc, a més a més, que crec que té tot el seu mèrit, i ara veurem com han passat tots aquests anys.

Tenim aquí un Clos de Gon blanc 2020. Això, contents estem, eh? Tenim aquí amb nosaltres també més persones.

Més persones, concretament. Més persones i tot. Un home que ens ajudarà a entendre el qui, el què, el com i el quan i el per què dels vins que avui tenim sobre la taula, que és el sommelier Josep Belmonte.

Ah, en Josep Belmonte, que sempre també és com un col·laborador fix del programa. Hola a tothom. Estàs content? Avui t'estaràs clos de gong blanc.

Fa il·lusió? Sí, és el de la pandèmia, que sempre ens recordem de les coses dolentes, però que també quan tastes una anyada com la 2020, que el poc que va sortir i que no va estar afectat pel mildiu, doncs tothom recorda que va ser una anyada molt bona. I serveix per recordar lo malament que ho vam passar en aquella època.

I qui més? I diem que tenim tots vins sobre la taula, en tenim un que ja hem comentat, i un altre que no podreu trobar encara a les botigues. Encara, però que acabarà sent-hi si tot va bé. I ens l'ha portat en Joan Ramon Lau, que és del Celler Barrancs de Gaià.

Benvingut, moltes gràcies per ser aquí. Esclar, és a dir, el que farem avui és explicar-vos, explicar-vos amb un tast, com sempre fem, l'ampliació de territoris de l'ADO a Catalunya. I em fa particular il·lusió això, perquè, esclar, el municipi del Josep Belmonte, que també és el meu, Castellbell, és dins de l'ADO Catalunya. Exactament. Aviam, Belmonte. Aquest ranci que tu fas a casa teva, ¿podria acabar sent D.O. Catalunya?

Doncs podria ser, podria ser. I ara, a més a més, que s'està en primícia pels oients del TAS vertical, s'està gestant una associació, un projecte incipient que es presentarà al mes d'octubre sobre els rancis catalans, d'unir-los, de l'incabi que hi sigui partícip, de posar unes condicions unes normes i oberta a tothom, a tots els cellers de Catalunya, per reivindicar una cosa tan nostra com és el ranci.

Doncs en farem un programa perquè arriba la castanyada i la castanyada no és res sense rancis. I el ranci. I el ranci. I el ribollit del Bages. Anem a explicar això, que és un tema, però abans l'Àlex ens posa música.

Hola companys, pel programa d'avui, com que va de novetats, porto un músic que crec que us descobriré també avui, perquè no és molt conegut, tot i que ja té 60 anys. És un músic d'art real molt americana, de folk, slowcore, li diuen, o de vegades sadcore, cantant amb veu molt greu, de baríton. Que escriu bàsicament amb guitarra acústica. Es coneixia als anys 90 com Smog, però finalment es va treure el seu dònim per dir-se amb el seu nom autèntic, que és Bill Callahan. Veureu que la seva música és molt personal, molt de fusta, de terra, i he portat un recull de diversos discos per obrir boca.

Doncs amb aquesta música comencem avui el TAS vertical de Catalunya Ràdio. La novetat és aquesta, no sol, eh? La DEO Catalunya. Suma nous territoris vinícoles catalans. Correcte, no?

Hi ha hagut una modificació en el seu plec de condicions que ha incorporat 60 nous municipis, però qui millor ens ho podrà explicar el que representa això, no?, a nivell també d'incorporació de vinyes i de cellers en un futur, perquè, clar, aquesta ampliació és a partir d'aquesta brema, que encara estem a les acaballes, però que encara no s'ha acabat, representarà el futur de la Diocatalunya. Doncs va, Xavi.

Bueno, és una qüestió que és molt senzilla. Jo diria que era una assignatura pendent que teníem de molt de temps. Des de quan es va crear la Dió Catalunya, diguem-ne, es va quedar amb la idea d'una sobreposició a totes les zones vitivinícoles catalanes que en aquell moment hi havia, i algunes zones que quedaven disperses. Què ha passat? Ha passat una mica que la realitat dels temps també ha anat canviant. Hi ha hagut llocs on l'altra vegada ens vam descuidar, i l'altra vegada estem parlant de fa 25 anys, en el moment aquell que es va fer la creació. I que des del moment 1 ens ho havien reclamat normalment els ajuntaments, gent que havien quedat fora en aquell moment i que de tant en tant una carta que arribava al Consell reclamant això. Després també projectes de bodegues, projectes de vinyes incipients, amb diferents zones que anaven apareixent. I que una mica, doncs, hi havia la mancança aquesta de realment poder-se recollir com el que eren, no? I, evidentment, entenent que es fa un vi de qualitat en molta part del territori, o en la majoria. Catalunya té una tradició vitivinícola, diguem-ne, que és com tot el Mediterrani, o sigui, crec que se'n feia des del Pirineu fins a les Terres de l'Ebre, en totes les comarques, no? I, per tant, una mica, recollint aquest esperit inicial, eh?, de sumar, de ser capaços de construir una marca que aglutini tothom. I, evidentment, cadascú tindrà la seva diferenciació més territorial, més personal de cada celler, de cada vinya. Aquests camins, però que al final això es quedi recollit. Dins d'una marca més àmplia. A nosaltres aquí sí que ens feia una mica de mal als ulls el fet que teníem gent fora, gent que ens ho demanava de forma molt insistent. D'altres havíem fet una petició en un moment determinat i havia quedat allà una mica oblidada i en un moment determinat també vam veure la possibilitat d'intentar agafar aquest toro per les banyes que fa temps que tenim aquí pendent. I buscàvem la fórmula, no? I a partir d'aquí, doncs, una mica hi ha hagut aquesta ampliació basada, doncs, en peticions que ja teníem. Evidentment, hem hagut de fer tots els estudis a nivell edafològic, de caracterització, diguéssim, del territori per poder-ho justificar, perquè no deixa de ser una ampliació de zona. Algunes on hi havia zones parcials, doncs, hem pogut extendre-ho a la resta de municipi. Que és el que passava, bàsicament, en el cas de Barcelona, que és una mica paradigmàtica, que hi ha molt poc que vingui a llorar. Però sí que és cert que. L'augment com a augment, diguem-ne, no hi ha hagut un augment de moltes hectàrees, perquè realment són territoris molt petits, ni tampoc de molts cellers. Bàsicament és un augment d'il·lusió de la gent, o sigui, en el sentit que la gent pugui participar, que pugui estar dins d'una realitat i jugar amb les normes que toquen, que jo sempre he dit el mateix, l'interessant de fer les coses dins d'una DIO és el fet que et fa treballar d'una forma normalitzada i que, per tant, després, en el moment que vulguis exportar, en el moment en què tu vulguis sortir en qualsevol mercat, doncs realment això sempre serà molt més fàcil perquè tu ja tens una forma de treballar i uns controls al darrere, evidentment, no?

I això és l'essència. Anar al món i fer com fan tots els altres l'exportació i també pel consumidor jo vull saber d'on ve allò que m'estic bevent i per tant és interessant en aquest sentit llavors aquí tenim un jove cellerista que s'acaba d'incorporar a la Deo Catalunya i un jove cellerista de Terrassa Terrassa. Totes les cases de Catalunya s'hi ha fet vi, però tu no tenies DO on agafar-te.

Bé, nosaltres estem molt contents per haver pogut ser incorporats a la DO, perquè al final la gent quan pensa en Terrassa pensa en el tema de la industrialització i la revolució tèxtil. Però abans que vingués tot això i abans que vingués la filoxera, diria que potser que el més del 60% del terreny eren vinyes. I per això estem molt contents d'haver pogut tornar a incorporar aquesta. És

a dir, ser part d'una D.O. Ser part d'una D.O. Els besavis no ho eren, però no n'hi havia cap, llavors. I llavors. Què s'hi fa a Terrassa? Què hi fas? Bé, a Terrassa,

nosaltres som un petit celler que es diu Barrancs de Gaià.

Barrancs de Gaià. Exacte. Tot una declaració d'intencions, eh? Sí, exacte, exacte. Molt bé.

I, bueno, estem en una masia que es diu Can Font de Gaià, que està al peu, diguéssim, del Pernatural de Sant Llorenç, i nosaltres, amb aquesta finca, doncs, vam voler una mica recuperar la història vitivinòmica de Terrassa, que n'era molta. Per exemple, el meu avi per part de mare i el meu besavi per part de mare, ells treballen a la vinya i a les cooperatives de terrassa.

O sigui que tu has escollit ser viticultor per família.

De fet, ha sigut una cosa una mica indirecta, perquè jo de professió soc doctor en química, he estat treballant en investigació molts anys, i vaig caure una mica indirectament en aquest projecte. I llavors va ser ma mare, quan vaig caure en aquest projecte, que em va comentar, diu, el teu avi, treballava a la vinya i treballava també a la cooperativa, i llavors va ser com un descobriment.

Bé, està molt bé, com químic. Decideixi fer un producte tan natural com és el vi. Està molt bé. Realment, esclar, és a dir, a tu t'han d'explicar com es fermenta. No, exacte,

al final són transformacions que jo he estudiat a la carrera i a part d'això, juntament amb una cosa que a mi m'agrada molt, que és el treballar al camp. És a dir, a mi m'agrada estar a tot arreu, m'agrada estar treballant al camp, m'agrada fer la poda, i també, vull dir, estar en tot el procés enològic, diguéssim.

Sense això no s'entén gaire. Exacte. Llavors, què teniu plantat?

Bé, nosaltres tenim plantades dos hectàrees i amb sis varietats, que són la garnatxa negra, el somoll, amb el vasí de sitges, pica poll blanc, garnatxa blanca i tenim una varietat experimental que és el terrassenc. Que un cop van plantar la vinya i juntament amb l'Ajuntament de Terrassa i amb una iniciativa de l'Incabi ens vam poder cedir un cep que era autòcton de Terrassa i és un cep bastant curiós perquè té sinònimi amb el negrelló de Bages.

Molt bé. De fet, sou a tocar i el picapoll també és un raïm, el picapoll blanc, vagenc. Vagenc, sí. És un. Raïm que el penjaven al revés i servia per menjar una varietat recuperada al Bages.

Bueno, és que els límits a vegades els posem nosaltres, no? Clar, clar, clar. El Parc Natural de Sant Llorenç, doncs, també és límitro. Fem Castellvet, Llamba Carissa, Rellinàs, Terrassa. És zona de vi, i tant. I tot allò, quan hi van haver aquests incendis de fa uns quants anys, es van veure que hi havia tot de pedra seca, que allà hi havia hagut molta vinya. Hi ha el dels Flaquer, a la zona de Rocafort, del Pont de Vilumara. Tu t'ho mires molt, això, eh, Xavi?

Ai, Xavi. Tot allò no vinha, tot allò no vinha. Tu vas trobant. Mira, pedres seques, hem trobat pedres seques. Sí, sí, sí. Llavors, clar, és molt interessant que l'Incabi s'hi posi, amb aquestes varietats, perquè no sabem què seran, no?

Exacte, és una iniciativa que tenen ells de recuperar varietats, diguéssim, ancestrals i cedir-les i veure en els diferents llocs quins vins poden arribar a sortir.

Tu has portat una ampolla experimental avui, un terrassenc. Exacte. Fem treballar el Josep, va. Vinga, anem a fer treballar el Josep i tastarem també, si us sembla, també et farem treballar, Josep, el Clos de Gon blanc, que és un clàssic de la Deo Catalunya. És a dir, és un dels emblemes de la Deo.

De ben segur que si aquesta varietat, el terrasseny, era una varietat que plantaven i feien servir els nostres avantpassats, de ben segur que. Que és resistent al canvi climàtic, a la zona. I que potser en aquella època, pel que es deia abans, no donava molt grau, no donava molta producció. El que fos, van començar a deixar-la en l'oblit. I si a més, com tu dius tu, que tens garnatxa, que és una varietat molt més coneguda, que la pots dir a tothom, mira, és una garnatxa, va, va, va, obrim una ampolla de garnatxeta. Clar, si tu dius, obrim una ampolla de terrasseg, diran.

El nom l'hi heu posat vosaltres, de moment?

El curiós d'aquest nom és que té una història romàntica al darrere, perquè hi ha mencions des del segle XIX d'aquest nom, i inclús hi ha una menció del 1459. Ostres! O sigui, no es pot dir que sigui una. Bueno, estan els arxius de Terrassa.

Oh, ja ens estem emocionant, ja ens fa il·lusió.

No podem dir que sigui el 100%, perquè al final ha passat molt de temps, però hi ha una menció d'aquesta varietat ja en aquesta època, a l'edat mitjana, plena edat mitjana. Des de quan la teniu plantada? Aquest és el tercer any.

Per tant, heu passat aquests anys de sequera, no? Ja teniu una mica l'experiència de com es comporta, no?

Exacte, vull dir, hem passat anys diferents. Aquest any, per exemple, ha sigut diferent als anteriors perquè als anteriors no vam tindre que regar gens i aquest any hem tingut que regar una miqueta. La tenim de regar diu, però bueno, sota demanda, diguéssim. Els nens petits se'ls ha de regar quan són petitets. Exacte, se'ls ha de regar, sí. Però bueno, hem vist comportaments diferents, com ha vingut aquest any les onades aquestes de calor, que no s'han acabat mai i ha fet tot que s'avancés molt.

Llavors Xavi, ara tenim aquí, ja tens feina, més, ara tenim aquí una varietat, l'han trobat, l'Incabi els ajuda, tenen vestigis des del 1400 i la voldrien posar a l'ADO, això és un camí llarguíssim. Bueno, no és un camí que el marquem nosaltres, és el camí que marca la Unió Europea, que és una lògica.

Sí que és cert que, sospito pel que explica una mica ell, que si això realment aquest estudi el va iniciar l'Incabi, pot haver una part d'aquesta feina que ja estigui feta, que jo crec que llavors és relativament més més ràpid, però tot i així continua sent un procés llarg. Pensa que s'ha de demanar una autorització a nivell de ministeri, llavors et demanen una experimentació d'un seguit d'anys, que és la part que sospito que podria estar ja més o menys feta i que, per tant, la plantació. Ja en portem tres. No, no, però jo crec que si els hi van donar escabans, ells ja havien fet algo. Ah, d'acord, d'acord. Si els hi va cedir l'incabi, jo crec que hi havia una fenya prèvia per part de l'incabi, que crec que això també és. És la forma adequada de començar les coses. Perquè moltes vegades les empreses comencen a investigar sense la tutoria, diguem-ho així, de l'encabi i aquells anys es perden. Perquè realment hi ha una verificació per part

de l'administració. Hem de deixar clar que l'encabi, això vosaltres en sabeu més, que l'encabi el que fa és dir sí, això és una varietat que no coneixíem. Perquè pot ser que sigui com un clon o una que s'assembli molt, que sigui una garnatxa salvatge, etcètera, etcètera.

Això va així, no?, Sí, realment ells el que fan és seguir estudis empelogràfics, aquí hi ha bastantes també qüestions genètiques, en el sentit primer de definir si aquesta varietat és una varietat d'aquestes trobades. I després, tot el procés per legalitzar-ho, per normalitzar-ho, en el sentit, evidentment, que sigui un producte que doni la qualitat que toca i, a més a més, evidentment, sigui bona.

Clar, clar, i aquesta és la qüestió. Doncs va, ara sabrem si és bona, Josep.

Hi ha un documental coproduït, em sembla, pel Incabi, de varietats retrobades que es van dedicar a anar buscant varietats, a anar buscant en pèls per poder analitzar amb el tema de l'ADN, coses que fa temps era tan inversemblant, doncs avui és el més normal del món. Doncs va, et fem tastar.

Sí, sí, Josep. Ostres, tu.

Doncs, per primera vegada. Estem tastant. Un honor, tot un honor poder tastar una varietat, una varietat terrassenc. Doncs, una varietat de capa primeta, no té aquell molt, molt, molt color. Que és el que s'està portant ara amb el tema dels negres.

A tot el món, a tot el món. I per això moltes varietats recuperades catalanes, el mandó, el. El fumoll, el trapat. El trapat, el trobat. El trobat, el picapoll negre. El picapoll negre. Són varietats de capa baixa, que és el que volem ara. Quin grau té? Això té 12 graus. 12 graus. També és el que volem, dels consumidors del món.

Quan distingim entre un vi que té intensitat de color o no, és que quan tu hi poses el dit darrere de la copa, si pots veure els dits o l'ungle, és que estem parlant d'un vi, avorgonyat d'un vi de bordel.

Aquí tenim el profe de sommelieria que ens agrada.

Doncs amb nas, amb nas. Molt net, suposo que només hi deu haver inox en aquest, d'això, clar, estem parlant de que és una varietat que encara falta molt per descobrir, que segona anyada de la varema, doncs no se li pot demanar també molta cosa, però allò que diuen, no, apunta maneres, prospera adequadament.

Tu dius inox, és a dir, entenem que no ha passat per bota i entenem que a aquesta varietat igual no li agrada la bota. Ja veurem.

Exacte. I, de fet, és el que vam parlar amb uns anòlegs que col·laborem, el Jaume Arboles i el Joan Rovira, que sembla ser que no li favoreix molt la fusta.

Ja ho sembla, eh? Li aniria més bé l'ampolla, la guarda en ampolla un cop O àmfora, no sé. Sí, una cosa que no interfereixi en els aromes del vi,

perquè a mi m'ha recordat molt. Què dius, Xavi? Sí, sí, molt aromàtic. M'agrada molt.

Sí, sí, sí, molt, molt, molt. Puc que queda una mica més prim, però amb el nas realment és. El nas és molt espectacular. Sí, sí, sí.

I és raïm, és fruita. Aquí no hi ha fustes de vainilles, ni de cacaos, ni de torrats, ni de cafès, ni això.

És el vi. Però no hi trobeu una mica de pebre? Potser sóc jo, que tinc avui un dia fulla.

Bueno, com el. Com el trepat, sí, es que recorda una mica.

Sí, recorda una mica el trepat, per qui ens vulgui, qui digui. Ostres, intentaré trobar-ho.

Molt subtil i molt aromàtic, i també el pinot, evidentment, no?

Sí, sí, sí. I aquella fulleraca seca. Sí, sí. De quan el bosc de tardor, que no està humit, que està sec. T'ho has dit molt net. La fulleraca és.

És veritat que és molt net d'aromes, eh, Sole?

És un vi per copa, no? Sí, sí, sí. És a dir, que és molt.

Ostres. I una acidesa marcada que.

Llavors això es comercialitzarà?

Això en principis ja es podrà comercialitzar aquest any. Molt bé. Aquesta varema em refereixo.

Aquesta varema. I les altres vinyes que teniu, els altres ceps que teniu, feu diversos vins que seran de Catalunya. Exacte.

A part d'aquesta varietat experimental que tenim com a varietat negra, aquest any volem treure dos nous productes que són un blanc, un blanc brisat.

Ole, que també està. El que demana tothom en aquests moments són els brisats.

De malvasia i carnatge blanca. Ostres, serà bo. I també un rosat que sigui molt fresquet de carnatge negra i somoll.

Que fantàstic, garnatxa negra i somoll, no, Josep? Sí. Són amics.

El somoll li donarà aquella rusticitat i la garnatxa el farà llaminer. Vamos, ja me l'estic imaginant, jo.

M'imagino que com a jove viticultor estàs amoïnat pel consum dels teus col·legues joves i llavors intentes fer vins que puguin agradar a la gent que fa copes amb tu.

Exacte, jo el que sí que és veritat que estic veient és que cada cop la gent beu menys vi i els vins negres estan anant cap a una tendència de vins més lleugers, de menys càrrega i de menys pesats. I aquí és una mica on nosaltres volem entrar.

I que puguis posar l'ampolla un parell d'hores a la nevera abans de consumir, de frescor agradable.

I vins això, vins de no molt grau.

I trobo que aquest punt de proximitat, quan parlem molt de consum en aquest programa, clar, al final estem parlant d'un celler ubicat a Terrassa, en aquest cas d'aquesta veritat experimental que estem tastant, el nom fa la cosa una mica, també, que podeu fer bandera. I hi ha tot un mercat de proximitat per explicar aquest passat del que abans referies, no? I que puguis ser una porta d'entrada també per tot Terrassa i per extensió del Vallès i per extensió de la demarcació.

Clar, tu com a persona, com a comunicadora del vi. Suposo que el que es necessita sempre és una història, no?

Busquem una mica el relat, no? I clar, pensava, ostres, a mi ara, bueno, de formació professional ho feia volar. Ja ho estàs venent, tia, ho estàs venent tot. Jo feia volar la imaginació i pensava, home, si tingués qualsevol. Ja t'imagines el showroom, tu. Absolutament, i pensava, home, és que qualsevol restaurant de Terrassa o qualsevol esdeveniment de Terrassa hauria de poder tenir una ampolla servida d'un

celler del municipi. Els nostres amics de Prodis, espero que la subhasta aquest any us hi convidin, els amics de Prodis que fan sempre aquesta subhasta de vi amb finalitats solidàries.

És una targeta de presentació. Que tu visquis en una ciutat o als voltants i que un vi estigui fet amb una varietat que porta el nom de la teva ciutat o del teu poble, això ja és una targeta de visita. I tant, i tant. I si te'n vas un dia a casa d'uns amics, d'on vens? Què portes, doncs? Doncs porto un terrassenc.

Porto un terrassenc, clar. És un vi de regalar. Fa il·lusió, fa il·lusió. Sí. Quins més territoris s'han sumat a l'ADEO?

Buf, és una llista llarga. És una llista llarga. Hi ha pobles de tot Catalunya. 60 municipis. Una seixantena, però que van des del Pirineu fins a. O sigui, hi havia zones del Pirineu

que no estaven sota Déu.

Bueno, algunes estaven en coexistència amb la Déu Costés, però que han tingut peticions de cellers. Per exemple, el Rialp. Estava repassant una mica la llista, que no me la sé pas de memòria. I després, doncs, tota una part. Que ja seria fins i tot el far de Sant Carles. El far de Sant Carles està damunt de Tortosa, és un terme molt muntanyós, que hi ha molt poques vinyes, o m'atreviria a dir que poquíssima. Ah, i saps de què són? Ni idea. La petició la tenim allí, ens ho han demanat, al final és el que toca. Com es fa això?

És a dir, tu tens un celler i truques i dius hola, m'agradaria.

Normalment ningú fa un celler, històricament, venim d'una història que antigament, antigament no fa tants anys, per poder plantar tu vinyes en una zona que fos fora de dominació d'origen no era possible, no era legal, diguem-ho així. Una vinya que era il·legal, no? A partir d'un canvi normatiu que hi va haver a la Unió Europea, aquesta possibilitat va canviar, i per tant tothom pot plantar allà on vulgui. Llavors aquí sí que una mica les regles del joc van canviar, i a partir d'aquí van aparèixer petits projectes per aquí i per allà, però realment són projectes en el sentit, moltes vegades, a títol personal o a títol, diguéssim, de costa que hi hagi una zona que sigui vitivinícola, que històricament ho havien estat totes, però que hi ha d'haver gent que ho vulgui fer a dia d'avui. I això és el que intentem, és donar la possibilitat a qui vulgui ho pugui fer dins de. Avui en dia és legal plantar fora, però que pugui utilitzar el nom de Catalunya, pugui utilitzar les varietats, perquè hi ha un seguit de limitacions que sembla que no existeixen, però al final el vi, com tots els aliments, estan perfectament regulats perquè no hi hagi enganys al consumidor, perquè a la gent no se li doni gat per llebre. Al final aquesta cosa que tothom va explicant el que fa. Sí, però aquí tothom va explicant el que fa i la garantia sóc jo mateix i no sé què. No, a veure, els sistemes perquè funcionin han d'estar auditats, han d'estar controlats, hi ha d'haver una mecànica.

La garantia ets tu, ens encantes, però si pogués ser que hi hagués.

Això és aquesta frase típica que tots sentíem fa molts anys, que anaves per allà al món i tothom se't assenyava vinyes i totes eren ecològiques. A mi no em certifica ningú, però jo sóc ecològic. Seràs el que seràs, però no ho ets. Una mica és el mateix, no? I aquesta és la realitat. Els insectes de per allà anaven llamagant. Sí, però és que al final això és en favor de O sigui, al final, els sistemes normatius semblen molt complexes, però sempre estan pensats per afavorir el consumidor. O sigui, al final. El que es tracta és que li donis unes garanties que realment aquella persona no se senti l'engany, no? Tot i que vivim en un món que sembla que sigui el món al revés, diguem-ho així, no? I que cada dia sentim discursos més discordants amb aquestes qüestions, jo crec que aquesta és l'essència de tot. És com he dit el mateix, l'única defensa que tenim els pagesos són les dimensiones d'origen. Sense dimensiones d'origen, els pagesos estem acabats, perquè qualsevol qualsevol productador podrà emportar d'un lloc molt més econòmic i per tant l'embotellaran aquí. Efectivament, efectivament. Històricament nosaltres vam tenir una batalla forta amb l'Ajuntament de Barcelona precisament perquè ens feia por que l'Ajuntament de Barcelona acabés utilitzant el nom de Barcelona per poder fer de bé allà on fos. I escolta, i no, escolta, i Barcelona serà dels productors de tot Catalunya, però no és ni de l'Ajuntament ni de l'Arcald, és del país. I aquesta és la realitat.

Clar, clar, clar, clar. M'estic traient el carnet de conduir amb resultats desiguals. Sempre penso, clar, aquestes normes que tant em foten, no les han fet per fotre'm a mi, sinó perquè ens entenguem tots. A mi em foten, però és perquè no me'n surto.

És que aquesta mirada sobre les D.O.s de les regles és molt simplista, no? És a dir, i la perspectiva és una mica tramposa, fins i tot, no? Des del punt de vista de. El celler té una sèrie de limitacions. Evidentment, és que hi ha una reclamació. Les alimentàries, que tu has dit.

Les alimentàries. Les que volem.

I que s'ha fet per protegir el consumidor, no? Afortunadament, ara, el saïd del Joan Ramon podrà tenir un distintiu que garantirà al seu consumidor que hi ha un origen, que hi ha una qualitat, no? I no ho dirà ell, i la seva paraula val molt, evidentment, però no ho dirà ell, ho dirà tot un sistema que hi ha darrere que ho certifica,

no? Però és que no és només que no ens enrefiem els consumidors. Comprar una ampolla de vi costa molt, és una festa, tu vols que sigui allò meravellós. No és només que no ens enrefiem, és que jo vull saber, em fa il·lusió saber que tu ets dels barrancs de Gaià. Vull saber-ho, vull saber on és la teva vinya. Que és una pregunta que et faig. Fareu visites a la Masia?

La intenció és fer visites. Sembla bonica. Sí. Sembla molt bonic. Molt bonic. I l'emparrat, hem fet un emparrat així més tradicional. Sí, sí, és molt bonica.

O sigui, estava plantat com? Un emparrat més tradicional, què vols dir? O sigui, està emparrat amb, diguéssim, envàs. Home, això és maquíssim.

Al final, avui dia es va en contra, diguéssim, de la mecanització, però nosaltres ho fem tot manual, o sigui que no.

Si plantes envàs, ara mateix, amb una distància que el CEP pugui lluitar més contra el canvi.

A mi m'agraden tant les vinyes envàs. És una forma més natural, perquè al final no allunyàvem tant la planta del terra, i que històricament és com s'havia fet sempre. El que passa és que avui al final tots hem acabat presoners de la mecanització, i el que realment ho pot fer. Ho pot ser mai, té un projecte que realment li encaixa. Jo crec que és la forma més humana de conduir la vinya a Catalunya.

Xavi, hem vist que estan ara mateix, que això, anem de fer un programa, estan fent servir drons per fer controls de maduració i hi ha màquines que cullen, eh? Com si collissin a mà. És a dir, el món de la ciència aplicada a la pagesia. Però aquesta evolució és constant.

És brutal. Jo crec que, penseu que al final l'agricultura ha sentit ampli. És un dels grans cavalls de batalla que hi haurà per tota la qüestió tecnològica, perquè al final és l'única cosa que és essencial per a tothom, que és fer aliments. I el vi no deixa de ser un aliment i, per tant, la tecnologia aplicada amb això no és que sigui necessària, és que serà ultra necessària aquí i a tot arreu, perquè és l'únic factor que ens pot ajudar a ser més competitius, a entendre més què és el que estem fent, que no vol dir que. Que tecnologia ens hàgim de desvincular sinó que precisament ens pot donar més eines per poder ser més nosaltres mateixos

Estàs parlant has dit diverses vegades la paraula aliment i és molt rellevant que diguis la paraula aliment parlant de vi perquè és un aliment però estem en un moment de la vida en què algú podria determinar que deixa de ser-ho.

Al final aniríem contra una tradició històrica, aniríem contra el sentit real. És un aliment de l'esperit, diguem-ho així. Per què? Perquè forma part d'una forma de vida, d'una forma d'entendre el món, des d'aquesta petita part de la Mediterrània. O de tota la Mediterrània, perquè al final això és tradicional, i que, evidentment, consumit en moderació, consumit tal com toca, que avui en dia les formes de fer, penseu que antigament el 30%, si no recordo malament. A principis del segle XX el 30 o 40% de les coleries que s'ingerien eren del vi. Era una part important de l'alimentació de les persones. Això avui, gràcies a Déu, ha canviat. Quan et castigaven, et castigaven a pa i aigua.

No a pa i vi, no a pa i aigua. Era un càstig, eh?

Però jo crec que no té gaire sentit el que passa és que vivim en una en una societat diguéssim que tot ha d'estar tothom ens ha de vigilar, tothom ens ha d'explicar què hem de fer, tot ha de ser saludable i al final la vida jo crec que hem vingut per viure-la, no hem vingut per res més que per viure-la per ser-hi i ja està, i un dia s'acabarà i serà abans o serà després però aquesta busca de la continua eternització no facis això, no facis allò jo crec que és poc.

Poc humana. Tu has dit, som mediterranis. Fa dos mil anys que fem aquest acte social al carrer, amb amics, amb família, amb persones que estimem, de prendre una copa de vi o un got de vi abans.

I mentre parlàvem, en Josep Belmonte, que és el nostre sommelier convidat d'avui, sommelier de capçalera, ha anat servint aquest clos de gong blanc anyà de pandèmia, deies tu. Sí, 2020. 2020. És un dels cellers, fa molt que és D.O. Catalunya, Clos de Gon, ens encanta. És com un dels clàssics de la D.O., si em podem dir així. És divertit portar una jove incorporació i un clàssic d'aquesta D.O.

Que ens ajuda també a explicar la Deo Catalunya, perquè molta gent encara té el tòpic una mica instal·lat que la Deo Catalunya és una espècie de Deo paraigües que agrupa la resta de les denominacions d'origen de caràcter més local, diguéssim, no és així. Però sí que hi ha una coexistència, no? I en el cas d'aquest celler, precisament, coexisteix amb Déu Empordà i amb Déu Catalunya. En aquest cas, aquest vi és Déu Catalunya. Hi ha molts motius pels quals un celler pot decidir que un vi sigui d'un Déu o d'un altre, no? L'exportació és una, no? Moltes vegades. Vols dir que el nom de Catalunya. Amb la marca de Barcelona, trobo, el seu president segur que ens dona més detalls.

El que passa és que, històricament, Clos de Gondi era una d'aquestes zones que únicament en Catalunya. De fet, diria que el número 1, o sigui, el celler número 1 de la DIO a Catalunya era el Can Estruc del Siscomartí. Can Estruc del Siscomartí, que és el activista. O sigui, quan abans la gent de la visió, perquè, evidentment, eren gent que realment van apostar molt fort per la creació de la Catalunya, i diria que, si no, el segon, o el tercer, el quart o el cinquè, era era clàssica d'un que hi ha des dels seus inicis, no? I que, per tant, sempre han estat amb nosaltres. Va ser després en Portà que els va anar a buscar, diguem-ho així, no? Però vull dir que territorialment obeïa, doncs, aquesta lògica d'aquestes petites illes que havien quedat disperses, a part de totes les zones vitícules tradicionals, per poder moure, doncs, o poder generar tot aquest tot aquest comerç. Clar, de fet,

en aquest programa que estem fent, que hem acabat de rodar per Televisió de Catalunya, que és un programa sobre les 12 DOs inclòs a Cava, el capítol de la DO Catalunya, el siscomartí ens ho explica molt bé. Faig l'spoiler, perquè total, espero que el veureu tots. Ho explica molt bé. Diu, les meves vinyes toquen. Amb D.O. Penedès, però jo no tinc D.O. Cisco Martí, que és l'autor de vins mítics, com l'Idoia, l'Equilibrista, etc. I ara estem tastant.

Jo, abans d'explicar aquest vi, sí que voldria fer un petit incís de dues coses sobre la D.O. Catalunya, que ara quan agafes un vi de les D.O.s d'aquí de Catalunya sí que fa patxoca, podríem dir, que hi ha quasi tots els territoris des del sud, de les Terres de l'Ebre fins la zona de Trem, de la zona dels Pirineus. He vist també, que m'ha fet molta gràcia, Llívia, incorporació nova. La Seu d'Urgell. La Seu d'Urgell. La Bajol. Clar, ja estem pensant ja en el canvi climàtic a la D.O. Catalunya. És a dir, muntanya. Muntanya. I llavors, esclar, pel que la gent ho entengui, tu tens unes vinyes, pot ser que estiguis a D.O. Catalunya o pot ser que estiguis en un altre D.O., quan estudiàvem sommelieria fa uns quants anys ens deien el que deia també la Sole calaix de sastre i cap tot, i cap en totes les varietats i cap en totes les vinyes i quan comences a aprofundir i et trobes vins com aquest i molts altres, ara també amb la nova sonificació que es va fer del Catalunya Vinyeró de donar-li més autenticitat als vins aquest segell és molt important. I en definitiva, el que sempre estem dient, baixa el consum de vi, sort de les exportacions, però cada vegada les exportacions també ens collen amb els arancels per totes bandes, doncs què millor que tu te'n vas a menjar un menú entre setmana a qualsevol restaurant. Ja sabem que pel preu d'un menú no et posaran un vi del priorat de molts diners, però per lo menys que sapiguem que està fet aquí a Catalunya, que el raïm és de viticultors que lluiten. Amb el cel i amb la terra guanyant-se les garrofes guanyant-se el raïm amb les seves vinyes que no que et vingui una cuva amb 10.000 litros de la factoria de Castilla verdejito fresquito verdejito fresquito. Clar, amb tots els respectes, ostres, fem país, fem territori. Bueno, vinga, va, no ens enrotllem més i anem a tastar un A veure,

com ho direm? Un unicorn. Avui estem tastant una cosa important. El Xavi l'ha portat a temperatura ambient, que ens va molt millor per tastar, ens va ideal, i jo ja l'he tastat, és que a mi m'encanta aquest vi. Jo només l'he olorat de moment.

Aquest és un vi que va recollir durant molt de temps, encara ara, puntuacions màximes en algunes de les guies més destacades de l'Estat.

Espera't un moment, que em diu el Víctor que és el moment de la sola, però m'agradaria que ens diguessis res. Quines coses?

Res. Bueno, res i molt. Amb nas és espectacular. Tot i que ja fa sis anys que aquest vi està abaramat, Està en plena joventut, és un vi per assaborir-lo amb tranquil·litat, és un vi per gaudir-lo menjant, amb color no està molt evolucionat, té un color groc, palla, maco, i encara predomina l'acidesa de. Em recorda a mi aquells caramels de llimona.

Llimona i mel, oh, que bo, està boníssim, boníssim.

Doncs amb aquestes dues copes que tenim avui, amb un terrassenc i amb aquest clos de gong blanc que ens estava explicant ara el Josep Belmonte, iniciem el moment més esperat d'aquest programa. I sense escupidora.

I anem sense escupidora. Sense escupidora, la secció de la sole. Sí, ara Xavier seràs la nostra víctima, prepara't. Perquè hem estrenat una nova secció on fem un qüestionari que precisament persegueix això, que l'assumeixis sense escupidora. I per tant, som-hi, seran una bateria de preguntes. Algunes requereixen una mica de reflexió i d'altres, tal i com ho sentis, dispara. I arrenquem. Sense escupidora, eh? ¿Prefereixes tastar cegues o saber que estàs tastant?

Saber que estic tastant. ¿Per què? Perquè suposo que en el fons. De fet, jo no tasto mai, eh? No us vull enganyar. Jo ho feia de president, però no tasto mai. A mi el que m'agrada és veure el vi menjant i, per tant, aquest exercici de tastar, normalment, quan el fas és perquè sempre el veus. Sí que alguna vegada fas l'exercici aquest de tastar cegues i tens algunes sorpreses, però vaja, tampoc no t'equivoques molt.

¿Quin vista sembla més a tu d'allò que voldries reconèixer?

Quina és la millor conversa que recordes amb una ampolla pel mig?

Quina paraula

del Diccionari del Vi jubilaries demà mateix? Clar, crec que totes són necessàries. Ah, carai, eh? Mira, mira.

Sí, aquí. Totes deuen descriure alguna cosa, no? Diga'ns una varietat que mereixeria més fama. La Xarelo, sens dubte. És la gran varietat catalana. Sí. Un jove entra en un bar

amb 6 euros a la butxaca. Dóna'm algun argument perquè demani una copa de vi i no una altra cosa. Bueno, que amb 6 euros encara es pot comprar una bona copa de vi. ¿Cuánto va ser l'última vegada que vas canviar d'opinió sobre un vi perquè algú que podés saber menys que tu et va donar un argument diferent? Soc bastant tossut, em costa molt de canviar d'opinió. Això no ha passat, diguéssim, llavors, no? Si no, com a mínim no ho he reconegut. Què creus que hauria de copiar el vi de la cervesa, del món dels còctels o del món del cafè d'especialitat?

Jo crec que el vi no ha de copiar res de res. El vi ha de fer el seu camí i ha de seguir el seu curs i cadascú es dirigirà. Al final aquí jo crec que són productes diferents, cadascú utilitzarà les seves eines com tingui, però precisament. No sé, jo que encara vaig a missa, diguem-ho així, no he vist mai que va néixer a l'església amb cafè ni amb cervesa, no? Per tant, nosaltres som un producte cultural de més de 2.000 anys. I aquesta és l'essència. O sigui, penseu aixòs, eh? Cada diumenge, en totes les esglésies cristianes o catòliques, encara se celebra amb vi, no? I que, per tant, això es va molt lligat a la nostra identitat. Tot i que avui això no estigui correcte, no sigui políticament correcte parlar d'identitats, jo crec que és una realitat molt punyent.

Quin aspecte, quina cosa del món del vi defensaves fa 10 anys i avui ja no defensaries.

Doncs una mica vins d'aquest estil, o sigui, varietats d'aquestes recuperades, era molt escèptic jo amb les varietats recuperades, i veig que realment han tingut un potencial, han tingut un recorregut, segurament perquè són varietats que gustativament a mi m'agraden més altres tipologies de vins, però que reconec que tenen un discurs propi i que ens donen una identitat que moltes vegades és diferent. Aquí sí que més o menys hi ha algunes paraules en aquest sentit.

Quin plaer, culpable o no, tens relacionat amb el vi quan prens una copa de vi? Sempre menjar. La gula. Això ja seria un pecat. Té un punt de pecat. Arribem a la pregunta final. Si poguessis deixar una sola ampolla, només una, perquè algú l'obri l'any 2100 i deixar dins un missatge, quina ampolla i quin missatge?

Bueno, en Polla, en el fons, tots ens agrada fer el nostre vi, no? I jo deixaria, doncs, un màgnum que recordo que vaig fer el 2007 d'Ull de Llebre, precisament per això dèiem d'Ull de Llebre, que és un vi que. No crec que m'hagi tornat a sortir mai més tan bo. És aquelles coses que la primera vegada que les fas i que quan estava bo de veritat ja ens l'havíem begut tot. No te'n queda, no te'n queda gens. I el missatge seria senzill, perquè en el fons aquell vi el vaig començar a fer una mica per saber quin gust tenien aquelles vinyes. Tan senzill com això, no? Nosaltres al final era una. Era un vi que l'elaboràvem a la cooperativa amb un volum molt més gran, però que mai tenies la diferenciació aquesta de tastar-lo i de veure quin gust tenia realment aquella vinya. Va ser com una broma, hobby, digue-li com vulguis, i que l'hem fet durant molts anys, el que passa és que. Que realment, jo no sé si ho tinc idealitzat o què, però com el 2007, aquell primer any, ja no he tornat a veure mai més.

2007, l'any del port daurat, deien els xinesos. Bueno,

ja hem fet passar el president de la Unió de Catalunya. Sense escupidora.

Sense escupidora. M'ha agradat que quan parlaves que hi ha vida missa sempre, que som una cultura amb dos mil anys d'història de vi, m'estava imaginant un Sant Sopar amb el Josep Belmonte allà enmig. Això s'ha d'obrir, eh? Teniu, germans, s'ha d'obrir. No podem esperar més. S'ha d'obrir. Moltes gràcies per ser-hi. El Joan Ramon Lau, de Barrancs de Gaià, que ens ha portat aquest terrassenc que podrem comprar. Quan? Ja el podrem comprar aviat? Jo calculo que a primavera més o menys de l'any que ve. I el Xavi Pia, que ens ha portat aquest vi, aquest blanc de Clos de Gont, que ara, si vols, podem acabar de rematar-lo. Jo crec que és un vi onyer, de veritat, aquest. És un vi onyer. A mi és una varietat que m'agrada molt, aquesta varietat.

Clar, és que amb la sidesa que té aquest vi, ara es pot dir que està al punt òptim de. De consum. És un vi que s'hi ha esperat cinc anys a dintre d'una ampolla o sis, doncs que el gaudim també amb tranquil·litat. D'aquí quatre dies vindrà Nadal. És un vi que fa festa. És un vinàs de festa, sí, sí. Una sarsuela. Amb aquest vi quedaria espectacular.

Tu cuines, eh? Ja t'estic veient que t'estàs fent aquí el menú a sobre, eh? Està tastant el Josep Belmonte aquest vi. Realment que I la via uñer, doncs, és un exemple de varietat. Forània, potser, però que I que s'ha adaptat molt bé aquí a Catalunya.

És com les varietats aquestes que en deien abans, mejorantes del Cavernet, el Merlot, tot això, al final s'han adaptat aquí a casa nostra i no tenen res a envejar amb els d'on estan plantades en origen. I a mi aquest bionyer, aquest punt de frescor, aquesta acidesa, hi ha molts a la terra.

El Batllac feia l'aigua de llum, el feien bionyer abans, no sé si ara.

A la zona del Trapat també n'hi ha molt a. A la Conca de Barberà, i estan fent uns vins blancs molt frescos que li donen aquest punt de. Aquí no, aquí no s'ha buscat la frescor, aquí s'ha buscat l'estructura i la. És un vi molt senyor. I molt senyor, l'ampolla ja és senyora.

Em diu el Víctor que Déu, m'ho diu amb la seva amabilitat habitual. Gràcies, Víctor, per ser-hi. Gràcies també, oients del TAS vertical de Catalunya Ràdio. Brindem, mirem-nos els ulls i diem salut. Salut.

It's time to put God away.

It's time to put God away It's

time to put God away.

It's time to put God away Damning

the children Making the ill just a little more sad. It's time to put God away It's

time to put God away.

It's time to put God away, I put God away It's time to put God away, I put God away.

This is the end of faith

No more must I strive. To find my peace To find my peace in the light This is the end of faith No more must I strive To find my peace To find my peace In the light In the light.

It's time to put God away It's

time to

put God away I put God away. It's time to put God away.

It's time to put God away. I put God away.

Without a question is just perverse.

A boy without a question is just perverse.

It's time to put God away.

It's time to put God away, I put God away. It's time to put God away, I put God away.

Es chau.

In the light It's

time To put God away.

It's time to put God away.