Per una humanitat més conscient

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

Avui, a l'ofici de viure, per una humanitat més conscient. Diuen Mercè Conangle i Jaume Soler, vivim immersos en una societat plena de contradiccions, d'incertesa, d'agressivitat, bombardejada per tota mena d'estímuls, connectada a les tecnologies i desconnectada de les persones. I submergits en aquesta voràgine, correm el risc de deixar de ser nosaltres i bandejar la bondat de la nostra vida. Aquest any a la Fundació que van crear fa 30 anys, Ecologia Emocional, dediquen el curs a treballar per una humanitat més conscient. I diuen, en un món accelerat, la consciència és una forma de coratge. És atrevir-se a mirar cap endins per comprendre millor allò que passa en fora. És reconèixer que les nostres emocions, les nostres paraules i les nostres accions són llavors que deixen petjada en la vida dels altres. I cada gest de respecte, de bondat, que no busca recompensa, contribueix a teixir una xarxa invisible que sosté el futur.

Mercè Conangle, Jaume Soler, juntament avui amb Jordi Vilaseca. Benvinguda, benvinguts. Gràcies per ser amb nosaltres. Hola, què tal? En Jordi Vilaseca, com vol que el presentem? Mestre, pedagog i un amant de l'educació. I la Mercè Conangle i en Jaume Soler, aquestes alçades, com voleu presentar-vos? Com amics del programa, no? Que bonic, que bonic. Oi tant, que sí, molt contents d'estar aquí. Per una humanitat més conscient, bé, és un tema amb el qual vosaltres vau obrir el curs de la Fundació. Com va anar? Va anar. Bé, enmig del xàfex. Enmig del xàfex. Sí, a Barcelona, ho vau fer online.

Bé, hem de traslladar la trobada física a una altra trobada digital. Però va anar molt bé perquè aquest és precisament un recurs positiu d'aquestes noves tecnologies que abans no teníem. També hem de saber veure aquest costat. Vam poder estar amb els amics i vam poder reflexionar

i vam quedar contents. I a més ens va sorprendre perquè tota la gent que se ve va venir. Virtualment, no? Però va venir i això, vull dir, encara que fes aquell temps, doncs molt bé. Va ser una trobada molt conscient.

Tot i que es va fer de manera virtual, la pregunta és obligada, és compatible tota aquesta voràgine relacionada amb les noves tecnologies, la intel·ligència artificial i la humanitat més conscient, el fet d'anhelar aquesta consciència global?

Jo penso que no només és compatible, sinó que ha de ser urgent i necessari. És a dir, si no ens fem més conscients i més desperts en aquest moment dintre d'aquest ecosistema de les intel·ligències artificials, Jo crec que la humanitat estaria perduda. Precisament hem de despertar més que mai i la nostra relació amb aquestes noves intel·ligències ha de ser des d'aquests valors que porta la consciència. I així no perdrem el que ens defineix.

Vosaltres dieu que cada cop estem més distrets

de nosaltres mateixos. És un dels efectes, perquè la tensió. Amb aquestes noves tecnologies tendeix o a sequestrar-se, a segrestar-se, ens l'atrapen, o bé ens la dispersen molt. I llavors vivim no presents. Ens falta presència. I si falta presència, falta consciència.

El que passa que nosaltres sabem de què estem parlant quan parlem de presència, però aquest concepte encara, bé, el concepte d'estar presents en majúscules no se'n parla prou, eh?

Bé, quan estic present estic en l'aquí i en l'ara. Ara estic aquí amb tu, estic aquí amb el Jordi, amb el Jaume, i la meva ment miro que no se'n vagi ni al passat, ni al futur, ni al que passarà aquesta tarda, sinó que estic amb total atenció, estic amb concentració. Tinc el meu focus de consciència posat en aquest moment i amb el que m'estàs dient. I això és molt important perquè, a part d'un estalvi d'energia important, perquè quan la tensió es dispersa surfegem però no aprofundim en res, això em permet d'alguna manera aplicar la reflexió profunda amb allò que estem dient. I, per tant, el que jo vaig dir estarà més ben agafat amb el que soc jo mateixa.

Bé, per on començaria aquesta humanitat més conscient per a en Jordi Vilaseca?

Agafant el fil del que diu la Mercè, i si em permeteu, baixant-ho a una pràctica educativa, buscant moments de més quietud, buscant moments de més reflexió i entrenant. Jo soc del parer que aquesta consciència, com també tot el que s'ha plantejat al llarg dels anys de la gestió emocional, s'entrena, es practica. És a dir, no n'hi ha prou, crec jo, amb una conferència, no n'hi ha prou només amb un podcast, amb un programa, de tant en tant, sinó que s'ha de posar en el currículum. I s'ha de fer conscient que els alumnes, i en aquest cas els joves, porten a la motxilla tota una colla d'intangibles que no es veuen i que els acompanyen no només al llarg de la seva estada a l'escola, sinó a la vida. Els anells, les pors, desitjos, expectatives a vegades de les famílies que no satisfan el centre, I això d'alguna manera nosaltres ho tenim en compte. I per tant sempre m'agrada dir que abans que un alumne hi ha una persona, abans que un professor hi ha una persona, i que d'alguna manera això comença també per posar-ho en els programes. No n'hi ha prou amb una xerradeta, amb el dia de l'alegria, amb el dia de la pau, amb el dia de. Sinó que dia cada dia s'ha de practicar i s'ha de buscar aquests moments de pausa, de quietud, i quelcom que a mi m'agrada dir, doncs aquest vincle també i aquesta relació que ells tenen entre ells. Que alguna manera de passar del jo i de l'autoconeixement al reconeixement de l'altre i el respecte també als altres.

Però això és compatible amb el fet que estem enganxats a les xarxes socials, a les noves tecnologies, és a dir, que hi ha una mena d'addicció.

Sí, nosaltres en el cas nostre, que estem parlant de postus migratoria i persones a partir de 16-17 anys, Al final, una part de ser conscient és també poder adonar-se'n, ells, que aquestes 6 o 7 hores de mitjana que estan al mòbil no estan fent altra cosa. Després, una de les coses que m'agradaria destacar dels informes PISA és que, després de 400 paraules, estan fora. Estan fora del centre i, per tant, ja no estan atents. Coneixent aquestes dades i aquestes evidències, nosaltres som més conscients de mai de posar el focus, com deia la Mercè, a parar, a deixar el mòbil, a apagar-lo, i que d'alguna manera puguem tornar a aquesta educació artesana, aquesta educació del que es fa amb les mans, del que es fa parlant, del que es fa pensant, i per tant, sí, és compatible, perquè aquest mòbil d'alguna manera el necessiten i el fan servir, però per altra banda també se n'adonen, que quan no el tenen també es pot aprendre.

Cal Jung. Qui mira cap enfora, somia. Qui mira cap a dins, es desperta.

Diuen la Mercè i en Jaume que la transformació col·lectiva comença sempre en un espai íntim, aquell en què una persona decideix viure amb més coherència, més compassió i més consciència. Citeu Federic Mayor Zaragoza que deia sovint que no hi ha força més poderosa que una ciutadania conscient. Bé, i aquí, bé, la pregunta torna a ser la mateixa que li feia també a la Mercè, no? És, Jaume, per on podem començar tots plegats? Perquè se'ns fa, és un enunciat per una humanitat més conscient, que és molt bonic, però ens va com una mica gran, ens fa la sensació que nosaltres som poca cosa.

Sí, abans la Mercè ha parlat del món virtual i la presència. Hem de trobar un equilibri, perquè perdre presència també vol dir alguna cosa. No vol dir que no pugui estar present en les xarxes socials, però el contacte personal jo crec que això en aquests moments és una altra cosa molt diferent. Llavors jo, referent amb el que deia també en Jordi i el que deia la Mercè, no es tracta d'anar més lluny, es tracta de ser-hi. I això demana temps. Llavors, lligant amb el que tu deies, l'atenció és molt important. I llavors, jo crec que ens hem de qüestionar el més ràpid com a valor. Perquè avui dia és un valor que està posat a sobre la taula i que això porta, doncs, o sigui, tot ha de ser immediat i tal. I les xarxes socials, doncs, són ràpides, tot és ràpid, tot es fa i hi ha coses a la vida que no funcionen així.

Les importants. Les importants necessiten procés. És que aquí, en aquest programa, és una constant d'això, però és el que diu el Jaume. La rapidesa va contra el que és la humanitat. Nosaltres, pels processos que ens fan humans, per la tendresa, per la compassió, per l'acompanyament en moments de vulnerabilitat, de patiment, de malaltia, de mort, moments també d'alegria, per compartir el que a un altre li ha anat bé, necessitem ser-hi i necessitem anar més lents. Llavors, per això també dintre de la programació tenim l'art de la paciència, de la lentitud, el pare, atura't, respira, no?

I hem de treballar el pilot automàtic, això també, perquè és molt important. Sí, sí, no, amb pilot automàtic no hi ha presència. Exactament. Impossible. Ni consciència, per tant.

Hem preguntat, la Rosa Pujol, la guionista del nostre programa, ha preguntat a la intel·ligència artificial què pensa sobre la humanitat conscient. I li ha respost, és una pregunta bonica. Si per treballar per una humanitat conscient entens, diu la intel·ligència artificial, ajudar les persones a comprendre és millor, a pensar amb més profunditat, a ser més empàtiques o més sàvies, aleshores això sí que està molt a prop del motiu pel qual existeixo, diu la intel·ligència artificial. Però hi ha una diferència important. Jo no tinc una missió pròpia ni un ideal personal que vulgui perseguir. Si em preguntes què em sembla més important d'una humanitat consciente, diria que una cosa molt senzilla, la capacitat de recordar que darrere cada persona hi ha una experiència interior tan profunda i complexa com la pròpia. Això diu la intel·ligència artificial, que no té experiència interior profunda, en cap cas. Això ja és motiu d'un altre programa, però què us sembla aquesta resposta? Que és molt certa. La teoria està bé.

No, no, és que és certa. Les intel·ligències artificials, almenys en aquests moments, simulen sentir. I utilitzen el llenguatge cada vegada millor, amb la qual cosa poden descriure molt bé processos que ens poden semblar que allà al darrere hi ha un humà. Però no hem d'oblidar que no tenen experiències ni vivències. Ells no experimenten la tristesa, no experimenten el patiment. Ens poden trobar un paràgraf d'un llibre que descriu la tristesa. I fins i tot poden fer coses per provocar-nos tristesa. El que sí que poden fer és manipular les nostres emocions o induir-les. Això sí, però sentir-les ells o elles o ello, com la màquina, la tecnologia, no. Això no hem d'oblidar-ho. Això no hem d'oblidar-ho. Per tant, paraules boniques, però no hi ha l'experiència d'haver viscut allò que ens diuen. Jo crec que aquí és on hem de fer una reflexió. Ull. Diferenciam. No és el mateix un humà amb el seu caliu, amb el fet que ha patit pèrdues, ha estat ferit. Això és el que ens dona la humanitat, no? I una màquina pot explicar-ho, però no ho pot sentir. No oblidem això.

I un humà pot captar la tristesa silenciosa. Que és molt important de vegades, la màquina, això no ho capta. Clar, aquí com ara parla el psicòleg. La tristesa silenciosa, exactament.

En tot cas, Jordi, no sé si la intel·ligència artificial ens pot ajudar de retruc a contribuir a fer una humanitat més conscient.

Ens ajuda, com ens ha ajudat a altres revolucions tecnològiques, a sistematitzar processos. A organitzar també el coneixement, sobretot també ens ajuda a seqüenciar segons quines dinàmiques d'ensenyament aprenentatge i per tant és una eina interessant pel docent. Però amb el fil del que deia el Jaume i la Maria Mercè, per exemple, ens dificulta l'avaluació. Gaspar, perquè com avaluem ara els treballs de recerca o els treballs de síntesi quan la intel·ligència els fa en cinc minuts, no? I després hi ha una altra cosa de l'algoritme que també és perillós. L'algoritme si li vas fent preguntes capcioses perquè d'alguna manera no està gaire bé el que diu, et va donant la raó. A vegades si planifiques un viatge o busques alguna cosa, fixa't que, ah, molt bé això que dius, també és interessant, però no et qüestiona, no et porta a un esperit crític o a un anàlisi, sinó que a vegades l'algoritme sembla entrenat per anar-te donant la raó. Això també perd. Confiança o autoconfiança que tu t'has de pensar amb aquest esperit, que t'has de pensar realment què necessites en aquell moment i per tant ens ajuda en qüestions que tenen a veure amb dinàmiques d'ensenyament i aprenentatge, però té unes certes amenaces que nosaltres les estem avaluant i que les estem posant també sobre la taula, amb les famílies i amb la comunitat.

Diu la Mercè Conanglà Mai havíem tingut tants coneixements, tanta tecnologia, tantes possibilitats de comunicar-nos i capacitat per transformar el món, però les grans preguntes són. Això ens ajuda a créixer interiorment? Som més conscients? Vivim millor? Ens relacionem millor? Som més saludables? Gaudim de benestar? Les respostes són clares.

Les respostes cadascú se les ha de donar, no? Però sí, hi ha moltes preguntes que ens hauríem d'estar fent en aquests moments. I ull, estem parlant d'uns moments que són grans oportunitats. El Jordi ara deia. Que hi ha moments en què realment poden fer serveis i cada dia veiem. I ara, per no portar només aquest lema en el territori de la intel·ligència artificial, que en parlarem més extensament, Podríem dir que ara hi ha en aquests moments que la nostra humanitat pateix el que en diem a vegades noves malalties de la consciència. Jo en voldria dir algunes perquè no tot és la IA perquè ara també ens fan pensar això. Per una banda tenim una saturació informativa a tothom. Hi ha moltes dades que volen, que ens arriben. Però a vegades no estem prou entrenats ni cognitiva ni emocionalment per digerir aquestes dades, per buscar les fonts, per buscar les referències, per aplicar el pensament crític, per discernir. I sobretot, això ho veiem amb joves també, però també amb adults, davant de molta informació la gent es col·lapsa i li costa trobar el nucli essencial. És a dir, de tot això, per això amb el Jaume diem que la nova alfabetització hauria de ser l'art d'aprendre a fer preguntes. De tot això, quina és la pregunta essencial? Què té a veure amb tu i tot això que tu deies ara? Després el Jaume ja ha dit lo de la pressa. Després podríem afegir-hi l'addicció estar estimulats constantment. Sobretot ho veiem molt amb els petits, però també amb grans. El no fer aturat. És el m'avorreixo, no, i si no passen coses constantment, doncs, i això és una addicció ja, i això fa que surfegem d'una manera molt superficial en tot. Després la comparació continua, estem en una societat, com que tenim totes aquestes xarxes i tenim tantes possibilitats, aquest li va més bé, és més guapo, és més no sé què, constantment la gent s'està posant a la balança i això genera molta inseguretat. I després estem delegant el pensament, però no només a les màquines. Ja fa anys que la humanitat està delegant el pensament a la Iglesia, a l'Estat o als grups de no sé què, perquè si algú pensa per nosaltres això és més còmode. I això també és una malaltia de la consciència perquè vol dir que no em responsabilitzo de decidir jo. I una altra cosa important és que cada vegada costa més a la gent sostenir el silenci. Un silenci per molta gent és violent. I això també és un tema, eh? I la desconexió emocional, i podríem continuar. Vull dir que hi ha més temes que ens afecten.

Jaume, vols afegir alguna cosa al que ha dit la Mercè? Suposo que esteu d'acord.

Sí, sí, sí. I també amb el que ha dit el Jordi, que és que tot això no és de franc, eh? La consciència és un do, però sobretot és un entrenament, eh? I que la consciència creix quan deixem de preguntar-nos què ens deu la vida i comencem a preguntar-nos què podem oferir nosaltres. I això no es fa en un dia ni en dos, és com tot el tema, per exemple, ara que empreguem aquí, doncs de la IA, sí, ens hem de posicionar davant d'això també. És que ens hem educat emocionalment, doncs ens hem d'educar també com a persones com ens posicionem davant d'aquesta IA, emocionalment, amb responsabilitat, Perquè humanitat conscient, però hi afegeixo també el que nosaltres parlem amb ecologia, responsabilitat personal. No n'hi ha prou només en ser conscient d'una cosa, sinó que m'haig de fer responsable. I aquí hi ha uns valors importants. Sí, el Jordi també ho ha dit molt,

que això és una pràctica quotidiana, això no ve de cop i vas pel carrer i dius, ai mira, ja soc conscient, i m'ha baixat la consciència de cop. Ara que dèieu això,

de fet a mi m'agradaria enfatitzar amb el fet que aquests valors que tots els centres educatius, universitats, fundacions, tenim a les nostres webs i a l'entrada a les nostres escoles, amb en Jaume i amb l'Universitat vam tenir l'honor, el privilegi de treballar-los i de baixar-los a l'aula. De fer uns maletins, de fer unes accions concretes, i en vam dir valors en acció. Per tant, quan parlem de la curiositat o parlem de la responsabilitat, tot això ha de ser veritat. Quan fem aquesta promesa que diuen els finesos quan parlen dels seus projectes educatius, aquesta promesa ha de ser veritat. Un noi o un jove ha de marxar d'una universitat o d'un centre educatiu dient allò que em vau dir, I per allò que vaig venir s'ha complert. I moltes d'aquestes qüestions tenen a veure amb els valors. Aquí em vam dir que seria més lliure i em vau ensenyar a tenir aquesta pausa entre l'estímul i la resposta. A fer silenci. Aquí em vau ensenyar a fer unes sessions de ioga, a fer una mica de mindfulness i a gestionar les emocions per quan venien curves. Si això passa, aquell jove queda també impactat d'aquella experiència d'aprenentatge que al cap d'uns anys li ressona. I un dia el trobes a l'hospital o en un restaurant i et diu, venir a casa teva i poder fer aquelles pràctiques em va anar bé, em va fer més responsable, més lliure i més curiós. I jo aquesta coherència jo penso que l'estem perdent. Estem en aquesta immediatesa tan ràpida que el mateix docent o el mateix adult o el mateix pare i la mare anem una mica, com deies Mercè, surfejant, però no baixem en la necessitat real d'aquell noi o noia, aquell jove, no?

Però fixa't que això, si ho vinculem amb el tema de la IA, perquè anem anant perquè és el temazo, però ens pot donar ràpidament, o sigui, jo puc accedir més ràpid que mai i més bé que mai si sé fer les preguntes adequades, un púl de coneixements, interacció, tota la part cognitiva, tot el que. Això la IA m'ho pot aportar. Ara, tot això que deia el Jordi, de sortir d'un lloc després de quatre anys, de tres anys, portant integrats, posats, jo dic posats, aquests valors. Aquests valors que quan jo em trobi en un entrebanc pararé, reflexionaré, miraré si aquella acció està alineada o no amb els meus valors personals, si crea o destrueix, si és amorosa o és violenta. Totes aquestes preguntes que venen de dintre, que venen d'aquesta consciència que estic cultivant. Això la màquina jo crec que tardarà molt o potser no ho farà mai. I aquí hi ha la diferència, és a dir, una escola de futur o actual no es diferenciarà perquè els doni molts continguts. Tenim els programes educatius totalment desfasats, no estan per l'època actual. Algunes escoles sí que ja s'estan avançant fa temps, però ha d'anar per una altra banda. Ja amb el tema de l'art de preguntar, Però no preguntar en profunditat, qüestionar, com deia Cris Namurti, qüestionense, qüestionense. Això ho han de portar posat tota aquesta generació de gent perquè si no estaran perduts.

Diu en Jordi Vilaseca que l'educació ha de ser molt més que transmissió de coneixements. Dius que ha de ser una escola de vida, oberta al món, inclusiva per a tothom i amb una pedagogia que intenti extreure el bo i millor de cada persona. També dius que la humanitat més conscient és aquella que desenvolupa les competències emocionals necessàries per entendre's millor a si mateixa i per relacionar-se millor amb els altres. Estem parlant avui a l'Ofici de Viure amb Jordi Vilaseca, amb Jaume Soler i Mercè Conangla.

Víctor Hugo. La consciencia es la presencia de Déu en l'home.

Per una humanitat més conscient, dieu Mercè i Jaume, s'entén en general una evolució de com pensen, senten i actuen les persones. Implica passar d'un estat de reacció automàtica i egoista a un altre de més coneixement, empatia, responsabilitat envers nosaltres mateixos als altres i al planeta. Hi ha aquesta connexió amb un mateix, de la qual ja heu parlat, no? I també aquest de viure amb més presència. També hi ha la part de sostenibilitat i ecologia. Sí, el més important és que jo em posicioni com a persona.

Tot aquest procés que estem parlant aquí vol dir que ens hem de conèixer. I no només conèixer, sinó evitar-nos. I l'educació emocional ja és un camí que hem fet i que molta gent està fet, eh? Però també les emocions, avui en dia, no ateses, poden convertir-se en una irractivitat, un cansament ignorat, una distància, un conflicte. Allò que no escoltem a dins nostre acaba parlant. I primer hem de passar per aquí, perquè això és molt important. A través d'aquí és el que deia la Mercè, ens hem de posicionar, i també el que deia la Jordi, hem de convertir en valors, i els valors s'han de dur a terme, i això vol dir també responsabilitat. L'atenció, com deia abans, és un recurs molt escàs, perquè jo mateix em faig l'examen moltes vegades. Acabo d'anar amb el cotxe i no me'n recordo per on he passat. Acabo de llegir una pàgina d'un llibre i dic què he llegit, no? Vull dir, esclar. I llavors això em porta a una metàfora que és la de la llenya taire, que talla molts arbres cada dia. Un dia, i un altre, i un altre, però cada dia en talla menys. I algú li diu, i escolta, per què en talles menys i tal? Doncs no ho sé. I un altre li diu, potser que és molt desgadastral, no? Hem de tornar una miqueta cap a nosaltres mateixos, i això jo crec que és la base més primordial, vull dir, d'això. Però aleshores llavors comprometre-me, perquè no podem passar només amb la teoria, sinó que hem d'anar a l'acció.

I a partir d'aquí preguntar-nos quina petjada estem deixant. I no només a nivell mediambiental. Sempre vosaltres, ja fa dècades que convideu a prendre consciència, mai millor dit, de quines són les nostres, no només quines són les accions, quines són les paraules, quines alteren a qui radiem, com estem afectant els nostres entorns. Clar, clar.

Jo tornaria o recolaria amb el fet que vivim a vegades pensant que som immortals. Que amb les noves generacions, encara parlar del tema de la mort, en moltes famílies i en molts llocs és tabú. Estan creixent preadolescents. Ho sé perquè tenim nets que afortunadament fan aquestes preguntes però que rarament la seva família parlen de quan mor algú que passa s'acaba tot i que va haver-hi al principi per tant passen un seguit de coses que deixem de fer l'abordatge que entorpeixen el camí. D'evolucionar. Perquè si algú pensa que és immortal, no es planteja el fet de la mort, la seva vida deixarà que se li passi, no farà que passi. A mi em va agradar molt, no sé de quin autor és, però que deia. La nostra vida és com una petita espurna de llum entre dues foscors. La primera és d'abans de néixer i la segona. Nabokov, això deia. Pot ser, pot ser. I la segona quan morts. I jo dic, aquella petita espurna de llum que és tan breu, hauríem de dir aquests infants i joves i adults. Aquesta petita espurna que és la teva oportunitat, és la teva vida que estàs vivint ara, com vols que sigui, de quin color, a qui vols il·luminar amb aquesta espurna de llum? Això serà la teva petja, pots il·luminar moltes vides, és una gran oportunitat viure, és una sort. I jo penso, realment, els hi transmetem aquest missatge. Potser no és tan important com va a començar o què acabarà, sinó la llum que ets ara, aquesta consciència.

¿I és possible això, Jordi, transmetre-ho a les generacions més joves?

No només és possible, sinó que molts mestres del nostre país i molts pedagogs ho estan fent. No ho estan intentant, ja ho estan fent. Jo a vegades em titlla de massa optimista o una mica il·lus, no? Però sempre dic que les escoles són espais sagrats i són espais d'esperança i de reconciliació, perquè entre aquests dos espais d'ombra, doncs hi ha esperança. Quan hi ha llum és quan un noi o una noia arriba als 16, als 17 o als 18 i també li brillen els ulls per aquell propòsit que està cercant i que encara no sap que aconseguirà. Aquelles tècniques, habilitats que li ensenyarem i que el faran ser ocupable i útil. I jo estic il·lusionat. Dintre d'aquesta foscor també hem de pensar que una minoria menys conscient o inconscient, deixem-ho dir així, no només parlo dels altres esferes o inclús de persones que es presentaran en algunes eleccions ara d'aquí a poc, és molt sorollosa i en canvi una majoria més conscient i més empoderada dels seus processos de vida és molt silenciosa aleshores hi ha molt bona gent als hospitals a les entitats socials, a les escoles a moltes organitzacions del nostre país hi ha persones que cada dia es lleven en propòsit. I que intenten que la vida dels seus conciutadans o de les seves famílies siguin millors. Per tant, jo no perdo l'esperança, a part que aquest moment en el que estem, que és un moment complex, difícil, però si mirem la història, n'hi ha hagut molts de molt difícils, doncs hi haurà també com una consciència col·lectiva, a mi m'agradaria afegir això, que quan ens coneixem millor, i reconeixem l'altre, entrem en aquest bé comú i en aquesta consciència col·lectiva que ens fa evolucionar i que ens fa prosperar també.

I Jordi, tens l'esperança que això afecti també l'àmbit polític? Amb això soc menys esperançat. Més prudent. Més prudent, deixem-ho així. Quan hi hagi una massa crítica, també sorgeixin, per exemple, nous partits, que diguin unes coses que ara semblen impensables. O sigui, que aquí a l'ofici de viure es diuen cada dos per tres, però que sembla impensable que les digui un partit polític.

Estem davant de dues persones que han volgut portar això a la política des de l'Institut de la Bondat, Nosaltres, d'alguna manera, des de l'escola, ens passem el dia fent debats, analitzant també la realitat des de diferents àmbits, però sí que és veritat que quan l'exemple no acompanya, quan la referència no hi és, quan jo m'emmirallo amb una persona que insulta, que menys té i que parla grullerament, i aquella persona representa que és la que m'ha de representar perquè jo l'he votat o no, però que estem en un estat de dret i democràtic, llavors perdo l'esperança. Jo penso que només polint el llenguatge del Congrés o només polint la càrrega d'aquest llenguatge és tan forta i tan potent que llavors ens desanima. I llavors s'estranyen que ens desorientem a nivell també polític. I mira, jo aquest any vull fer una prova amb les eleccions. El meu fill és politòleg, el meu fill gran. I li vull proposar de fer una cosa que no he fet mai, em vull llegir tots els programes de tots els partits. Més que res perquè quan vegi votar, que encara no sé a qui votaré aquesta vegada, vull ser més conscient de per què ho faig i a qui voto. Però almenys coneixent el que diuen en els programes, després ho faran o no, però almenys vull saber i vull conèixer què hi posen, quines persones ideòlegues de cada partit han posat què per intentar anar endavant. Sí, Déu-n'hi-do, Jordi Vilaseca.

Després faltarà un segon pas, que és, a finals de la legislatura, veure si. Passar, exactament. A veure si s'acomplirà o no. Algun comentari sobre el que està dient Jordi Vilaseca, Jaume Sué, Mercè.

Jo crec que és molt important perquè nosaltres, des del punt de vista de la bondat en acció, hem intentat, o procurem, doncs, a dins de la política, també, és molt difícil. I voldria començar per petites o grans coses, no?, No sé, el pergament parga un pergamentari allà i per comptes de triturar l'altre, jo començaria dient, mira, del que tu dius m'agrada això, això i això. I ara et diré també el que no m'agrada. Però això avui en dia no es dona en absolut perquè aquesta polarització és tremenda. És molt vergonyós.

Molt vergonyós. Jo realment. Pensem, i ja us dic als polítics, als que us dediqueu a la cosa política, els joves us veuen. I jo, quan tinc un jove al costat i estem veient-vos. Tancaria la televisió com abans tancaria quan veus segons quines escenes de violència, perquè això que feu és violència, perquè no us escolteu, perquè ja porteu el discurs preparat i no ateneu què diu l'altre. Jo puc ser d'un partit radicalment oposat perquè tinc un altre propòsit, però segur, com diu el Jaume, de tot el que diu l'altre. De tot el seu programa. Potser hi ha dues cosetes que comparteixo. Hauria de començar per aquí. Mira, amb això i amb això t'he de dir que estic d'acord. I amb això, l'altre dia vau fer bona feina. Us felicito. I ara anem a la discrepància. Això que ha dit el Jaume jo crec que és clau. I haurien de començar a fer-ho, perquè ens enmirallem, els joves s'enmirallen i veuen que és tan desastre que llavors diuen "Oh, és que la gent es desentén de la política". Coi, què voleu que passi? Fem una altra mena de política conscient, responsable, preneu l'autocontrol, aneu a fer educació emocional, torneu a l'escola si convé. I plantegeu-vos si realment això que feu és una vocació per servir a les persones i al bé comú o per servir-vos a vosaltres mateixos i al vostre partit. Perquè a mi m'indigna bastant.

Poques vegades t'havia vist tan contundent, t'havia escoltat tan contundent, Mercè, amb 20 anys.

Sí, amb això soc contundent. Saps què passa, Gaspart, que com que amb el tema de la bondat procurem el màxim i ens diuen. No perdeu el temps amb això, perquè no hi ha res a fer, però la Mercè i jo anem picant pedra.

El que passa és que cada vegada que us diuen això, Maria Mercè i Jaume, cada vegada us motiveu més, traieu un nou llibre. Saps que una resposta a una certa provocació és fer un nou llibre, un nou estudi, i fer un nou sociograma.

Sí, perquè no ens hem de rendir, Jordi. No, mai, mai. Jo crec que tu abans deies les minories silencioses, la gent que dia a dia en silenci. Aquests són els que aguanten el món. I tant que sí. Aquella persona humil que beu un arbot i el treu i posa aigua quan la planta no en té o que beu una bessura al carrer i el tira a la paperera. Que mira del seu petit territori mantenir-lo. Més harmoniós, més bé, i aquesta gent aguanta en el planeta, perquè els altres no. I jo vull emmirallar-me i localitzar aquesta gent, que de fet, Jaume, és el que fem amb l'Observatori de la Bondat.

La gent va a mirar actes bondadosos i posar-los en valor. I permeta'm que digui, que a tu et sembla que a Espai Eretz, però el 30 aniversari de la vostra fundació. Vareu fer una taula rodona, que d'entrada quan em vau convidar vaig pensar, què estan dient, no? Una taula rodona sobre les bones notícies del món, des de l'àmbit sanitari, social i educatiu, i no t'imagines les que van sortir, no? I molta gent va quedar com parada perquè poder, algunes eren més anecdòtiques, però. Hem fet extraordinari algo que abans era normal, dir bon dia, ajudar algú a travessar, deixar el lloc amb alguna persona gran al metro. I jo també incideixo molt, i allà vaig dir una cosa que m'agradaria repetir, que és que avui també fer l'humanitat més conscient passa pel cos a cos, pel un a un, perquè cada persona faci una o dos cosetes molt ben fetes cada dia. Si això ho logrem, no cal abastar poder grans masses, no? Però si jo cada dia me'n vaig a dormir pensant, mira, avui he fet dos o tres coses molt ben fetes cada dia, no? I això ens ho vàreu explicar nosaltres.

Saps què feia jo a l'estiu, Jordi? Així és, ara que estem compartint, quan me n'anava, me n'estàvem de vacances i me'n portava un dels anys a buscar el diari del poble, caminàvem, I llavors jo els explicava i els deia, jo cada dia quan sortim amb gent que no coneixem de res, veuràs que la iaia els somriu i els diu bon dia. I trobàvem alguns, creuàvem i els deia que tingui bon dia. I la gent habitualment quedava parada i algú deia bon dia i els vaig acostumar a fer això i quan venien i deien avui només en portes dos te'n falta un devien pensar que Déu vulgui

aquesta senyora però és això que diu el Jordi és que és lo habitual encara que no coneguis algú desitjar-li que tinguis un bon dia vol dir et veig ets persona, no et vull agredir no et vull cap mal, al contrari i això ens humanitza. I a vegades estem en uns nivells de deshumanització tan brutals que ja no ens veiem com a humans.

Aquí en la línia del que comentava en Jordi, també per al·lusions, efectivament, aquí hi ha el tòpic que les bones notícies no són notícies. Sempre hi ha sigut aquest tòpic, no? I realment també som en un programa que intenta trencar aquest tòpic. Afortunadament. I sempre també convido a fer autocrítica, no? Que és el que estem fent també als mitjans de comunicació perquè no deixem de ser altaveus. De totes aquestes picabaralles dialèctiques que moltes d'elles no són constructives i no procuren pel bé comú. Llavors aquí estaria bé fer més filtratge del que estem retransmetent.

Jo voldria ampliar una mica el tema de les petites coses perquè no són tan petites. L'altre dia estàvem en un congrés d'infermeria. Que parlava de tots els progressos tècnics i que hi ha hagut i que hi està bé, que són moltíssims, i l'aplicació de la IA, etc. I al final els vaig dir, a veure, vosaltres cada dia esteu en una sala on hi ha magals, A part d'aplicar-los a totes les IAs que vulgueu, tota la part tècnica, de posar el catèter perfecte, quants us atureu amb el malalt el dematí i ja li dius, com estàs? Com t'ha anat avui? Com et sents? Encara que només siguin per uns minuts. Perquè això, si perdem això, ho perdem tot. I això, avui en dia, la IA no pot donar-t'ho. I dic de moment, perquè sembla que avui dia tot és possible, i que desitjaria que no fos així, però avui dia això no és possible, i realment és el més important, i no són tan petites, per tant hauríem de canviar el nom de petites coses.

Jo volia acabar precisament, ens queden 10 minuts. I tot, vull dir que tenim moltes coses pendents a dia en aquest programa dedicat a una humanitat més conscient que et donaria per tota una sèrie de programes vosaltres efectivament ja dieu fa molts anys, Mercè i Jaume que no hi ha cap acció petita que totes valen, que totes serveixen, que totes milloren perquè un petit alateig en una part del món pot provocar una enorme venda val en una altra i aquest contagi emocional del qual parleu tant vosaltres avui dia és més fàcil gràcies precisament a internet, a la forma de comunicar-nos de manera immediata. Així doncs, dieu vosaltres, de la mateixa manera que podem transmetre toxicitat i fer mal als altres, també tenim a les nostres mans la possibilitat de ser portadors. D'aquesta bondat que vagi ocupant territori i deixar cada vegada menys espai a la violència, sigui del tipus que sigui. També, com ha dit moltes vegades en aquest programa en Rafael Vizquerra, la violència hauria de ser totalment inadvisible, des de qualsevol àmbit, començant des dels més menuts. Ell sempre ho diu. Tolerància zero. Tolerància zero amb la violència. Absolutament. Bé, per tant, aquestes petites coses, que no són tan petites, la Mercè Colangla ja ens ha explicat l'exemple d'aquest estiu del bon dia, en podem dir més en la recta final, per acabar?

Sí, hi ha una pregunta que jo em faig moltes vegades. Hi ha pot ser un canal per arribar a una humanitat més conscient, per exemple? Jo me la faig remenant una miqueta per allà, no? Doncs que és difícil de contestar això, perquè crec que també hem de canviar moltes coses, i hem de canviar nosaltres, i ens hem de situar i ens hem de posicionar, vull dir, doncs també amb això, sobretot amb el que fa referència al tema de presència, no? On estem i on volem anar, perquè això és molt important, vull dir, en aquest camp, no? I sobretot al progrés li hem de donar sentit, sobretot sentit humà i direcció. Perquè, si no, jo crec que ens perdrem. I jo crec que el progrés, diguem-ne, de tècnic, en aquest moment, va per davant de nosaltres. En molts aspectes.

Per retornar coses molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt. Hi ha grans coses petites. Per exemple, jo he començat a fer llistats de persones que hi ha en la meva vida, no forçosament del meu nucli més proper, però que en determinats moments sé que estan en moments especialment difícils. I miro perquè sí de trucar-los una vegada a la setmana, de tant en quant, només, hola, o enviar-los un missatge, t'envio una abraçada, no cal que sigui per dir-los res, però estic aquí. Un estic aquí, jo crec que això és important i que no saps amb qui li cobrar en quin moment, però que sàpiguen que no estan sols. Això ho vam fer molt a la Fundació, per exemple, quan hi va haver el Covid, que vam telefonar i vam dedicar temps a totes les persones de la comunitat. Però coses així petitones, aquell petit detall, allò que saps que a aquella persona li agrada especialment, a vegades una nota, una carta enviada per correu físic, allò de dir que trobi una carta que no sigui una factura, aquesta persona, i que digui, doncs t'agraeixo això, que en determinat moment avui hi he pensat. I t'ho faig saber que t'ho agraeixo. Jo crec que hi ha mil, podríem fer llistats. De fet, en el llibre La bondat en acció, a la part final, em sembla que vam agafar com 100 coses. Em sembla que vam posar 100 petites coses grans.

Si algú vol recuperar el programa, es pot recuperar fàcilment. La bondat en acció el trobareu al podcast de

l'Ofici de Viure. No dona massa feina fer això, Gaspar. És només posar consciència que allò que deia el Jordi, dues coses. No ens proposem fer-ne 25 i llavors no ho farem. Avui dues coses o jo, com deia, tres oles a gent que no coneixes. Un somriure, un detall. I si tothom fes això, mare meva, com canviaria el clima emocional i com estimularíem. Com ho contagiaríem? Un dia, recordo que fins i tot

ens vas explicar, Mercè, al programa que t'havies fet unes ulleres noves o canviat les ulleres o volies sempre d'ulleres perquè això et permetia veure la gent que ja. Ah, sí, de l'altre cantó. Sí, sí, sí. Clar, és més important que mai.

Clar, clar, perquè a vegades si no les porto posades. Clar, no veus la cara. És que això de les ulleres podríem dir que la consciència també seria com una mena de focus de llanterna o d'ullera que et permet veure l'altre. Si no el veus no interacciona llavors hem d'aprendre

a veure l'altre i a sentir l'altre jo no tinc xarxes socials però tinc un correu bastant important que la gent m'escriu i el que procuro és sempre abans de contestar aturar-me una estona pensar perquè estic content d'escriure amb aquesta persona i procuro posar-li el seu nom i posar-hi el màxim de sentiment. Que en contesto 20 cada dia, doncs és fantàstic. Vull dir, si d'aquí ja sé que llavors no puc donar una certa qualitat, doncs ho faig el dia següent.

El que és el Jaume, tu ets molt perseverant i un dels lemes que va passar el Jaume a la Fundació és aquí no fem les coses en sèrie, les fem en sèrio. I això amb tots els formadors ha sigut un constant. I allò de personalitzar també ha sigut una cosa que jo he après molt del Jaume, de dir no fem cartes així circulars. Si fem una cosa que hi ha un cos compartit, però posem aquella nota especial per aquella persona perquè se senti que l'hem vist. Que no estem fent un. Puc donar fe d'això, eh?

Puc donar fe que ho feu els dos i que a més a més sempre contesteu i a més a més sempre d'una manera molt apurada.

Sí, són la Mercè Gonalda i en Jaume Soler de la Fundació Ecologia Emocional i en Jordi Vila-Seca, també parla en nom d'una altra fundació, eh?

Bueno, Julià, no? S'ha de dir.

Bueno, Julià, no? S'ha de dir. Que va fundar el pare fa 67 anys i que ara ja també hi ha els meus fills i que jo ja fa tota la vida que he nascut i he viscut i he crescut i bueno. I deixem afegir dues coses només. Un moment d'aquí a tot, abans de començar cada classe, un moment de silenci, de pausa entre classe i classe, connectar els nois i les noies amb l'art, com a llenguatge i com a esguard d'aquella part. Que ens permet connectar amb una obra connectar amb un artista i veure realment connectar-la amb la bellesa d'algú que ha fet algú amb una intenció i sobretot més píndoles de filosofia a les escoles tècniques i a les escoles científiques i per últim avui alguna escola de Barcelona molt disruptiva està fent altra vegada mitja hora de lectura diària cada dia tots els alumnes i tots els docents a la mateixa hora i tornarem a recuperar la lectura en veu alta i tornarem a recuperar. Per favor l'escriptura a mà i per tant tornarem a fer coses amb les mans i així farem una escola i una societat més sostenible i més humana.

Amén, Jordi. El de connectar amb la bellesa, que és un dels atributs de la bondat, és clau, més que mai. I recuperar la corporalitat, la dansa, la música i tot el que d'alguna manera és creació humana cal, i cal fer-los viure els infants, perquè així quan estaran en contacte amb la tecnologia no seran abduïts, tindran vacuna.

Són la Mercè Conang, l'en Jaume Soler i en Jordi Vilaseca. En Jaume Soler, sàpigues, Jaume, que penjarem aquest programa al podcast, o sigui, a les xarxes socials. Tu no te n'assabentaràs. No, però jo li passo.

Llavors dic, escolta això, mira aquesta. Cosa. És que el Jaume dedica molt de temps a atendre persones i també telefònicament, abans deia, per escritura, però cada dia passa consulta

gratuïta amb molta gent. I soc un client habitual de la ràdio, això també. De la ràdio convencional. Exactament. I ja ho sap la Mercè, que els programes que m'interessen més, doncs vostres, els escolto també a l'hora que es fan.

Moltes gràcies. Gràcies per tota la. Vostra trajectòria per haver tornat a l'ofici de viure parlant d'aquesta humanitat més conscient, més necessària que mai. Moltes gràcies. Fins una altra. Adéu. Com cada dissabte, tancant l'ofici de viure, Sergi Torres.

A Catalunya Radio, l'ofici de viure. Amb Gaspar Hernández.

Avui en Sergi Torres tanca l'ofici de viure com cada dissabte. Avui parlant de la pau interior. Vols desmitificar algun aspecte d'aquesta pau interior? Sergi, endavant. Gràcies, Gaspar.

Sí, la famosa pau interior, per la qual molt sovint meditem o deixem una relació o ens canviem de vivenda. La famosa pau interior. Aquesta búsqueda, que el que està buscant en realitat és una experiència. Més aviat de comoditat o no conflicte, que confonem la pau amb el no conflicte, perquè la manera en la que veiem la realitat, la majoria d'éssers humans, és a través de l'oposició i la dualitat. Per exemple, el bo i el dolent. Per tant, quan veiem la pau, la veiem com absència de conflicte, no la veiem com una pròpia entitat complerta que és la pau. La pau és complerta en si mateixa, la pau no està en conflicte amb el conflicte, perquè si no, no seria pau. Per tant, quan comencem a descobrir la profunditat de la pau, ens adonem que és un estat intern, és cert, és interior, que és un estat de la consciència, que no lluita ni es defensa del que succeeix, sinó que s'obre a explorar-ho i a viure-ho. I quan descobrim que la pau no és el concepte que jo tinc de la pau per la qual he lluitat durant tota la meva vida, Aquí comença a entrar un aspecte primari de la pau interior, quan m'adono que la pau no és el que jo penso que és, sinó que la pau és un espai a descobrir dins meu, és un camí d'accés a un espai que per a moltes persones pot ser nou, però que en realitat és un espai de pura innocència interior que tot ésser humà té dins, darrere, dels seus conceptes, de la seva autoimatge i de la manera en la que veiem la vida. Si ens n'adonéssim, Gaspar, que la manera en la que veiem la vida ens impedeix accedir a aquest estat de pau, alegrement començaríem a deixar anar totes aquestes idees i conceptes que tenim.

Sergi Torres, moltes gràcies. Una abraçada. Fins la setmana que ve.

Gràcies, Gaspar.

What's this new desire called? I didn't know that much at all about love before, but now I think I'm learned. You bewitched me From the first time that you kissed me Waited all night Then we ran down the street In the late London light The world froze around us You kissed me goodnight You bewitched me. Every damn second you were with me I try to think straight but I'm falling so badly I'm coming apart You wrote me a note, cast a spell on my heart And bewitched me.

What's this new desire called? I didn't know that much at all about love before but now I think I'm lost. You bewitched me From the first time that you kissed me Waited all night Then we ran down the street In the late London light The world froze around us You kissed me goodnight You bewitched me. Every damn second you were with me I try to think straight but I'm falling so badly I'm coming apart You wrote me a note, cast a spell on my heart And bewitched me.

I already miss you What's going on? I've never been through This all-consuming, fire-fuming experience. I'm falling You bewitched me From the first time that you kissed me Waited all night Then we ran down the street In the late London light.