21/04/2020
Subtítols en: català
Subtítols en: català
En els dos últims capítols de "Primera Línia" es recuperen alguns dels protagonistes que han explicat les seves històries al llarg del programa, com l'Íngrid, la infermera en aïllament per la malaltia del seu marit ingressat dos mesos a l'UCI; la Cristina, metgessa d'un CAP de Barcelona; la Montse, de Càritas, que ha vist créixer exponencialment l'emergència social a Montblanc; la Sònia, que acabava d'obrir un bar quan es va decretar el confinament; l'Antoni i la Lluïsa, la parella d'avis que van passar junts la malaltia a l'hospital; la Sònia i la Neus, infermeres al límit a Igualada; l'Alícia, directora de la residència geriàtrica d'Esterri; en Josep Coromines, el pagès que ha viscut aquests mesos en total soledat¿Tots ells, i alguns més, reviuen els moments passats i fan balanç del que han viscut i el que han après en aquestes setmanes que ningú podrà oblidar.
L'impacte del coronavirus ens ha canviat la vida. Per això volem reviure algunes de les històries que hem explicat. Per saber com estan ara, al cap de tres mesos, aquestes persones. Avui, recuperem la història de l'Íngrid i el Xavi, la de la Sònia, la del Lluís, la de l'Alícia, la de la Cristina i la de l'Antoniu i la Lluïsa.
Aquesta setmana, Primera Línia sobre com l'impacte econòmic ha agreujat les dificultats de molta gent per sobreviure però ha impulsat també una gran resposta solidària. Ernest Morera, gestor del Gimnàs Sant Pau, al barri del Raval de Barcelona. El gimnàs va tancar arran de la crisi de la Covid-19. Ara ha tornat a obrir, però no com a centre esportiu. Fins ara oferia serveis de dutxes per a sensesostre. Però amb la pandèmia han hagut d'ampliar els serveis. Ara reparteix 175 àpats diaris, sovint a persones que no havien fet servir abans els serveis socials del barri. L'Abelhamid té 20 anys. Va sortir fa set mesos del Marroc i, des que va arribar a Barcelona en fa tres, dormia en un parc de la Sagrera. La Mónica i el seu marit viuen en un xalet a Sant Andreu de Llavaneres. Van respondre a la iniciativa de la fundació BarcelonActua per propiciar l'acolliment de persones durant el confinament. Ara tenen en acollida l'Abdelhamid. Per Laia Serrano, de BarceloActua, "com a societat no podem abandonar aquests joves en aquest estadi, amb tota la vida al davant i amb una trajectòria d'integració exemplar." Nogay Ndiaye és professora de secundària a Lleida. Forma part de la plataforma Fruita amb Justícia Social que denuncia la vulneració de drets de les persones temporeres. Actualment, calculen que hi ha uns 200 temporers dormint al carrer al centre de Lleida. L'Ajuntament n'ha allotjat alguns, però no hi ha prou places. Aquest any la situació s'ha agreujat, ja que, per la pandèmia, no s'ha obert algun alberg municipal dels pobles del voltant. Les mesures higièniques són molt deficitàries: "En aquesta època de pandèmia en què ens trobem, en què la primera premissa és rentar-se les mans i mantenir una higiene de les mans cuidada per no contagiar-se i per evitar els bacteris, no tenen cap tipus d'accés a l'aigua, ni banys públics, ni banys privats, perquè no poden accedir ni als vàters dels bars ni dels restaurants, no tenen domicili i les fonts tancades."
Nou capítol de "Primera línia". Aquesta setmana, el programa se centrarà en com l'impacte econòmic del coronavirus ha agreujat les dificultats de molta gent per sobreviure, però ha impulsat, també, una gran resposta solidària. Hajar Hoummi és una de les persones del barri del Raval que atén la Fundació Joan Salvador Gavina, una entitat que fa 40 anys que treballa al Raval atenent necessitats d'infants i joves de 4 a 22 anys. La Hajar treballava d'administrativa i va perdre la feina al començament de la crisi sanitària. Ara rep ajuda de la Fundació i participa de les xarxes solidàries del barri. "Del Raval vaig marxar quan anava a la uni i anava amb la idea d'"al barri no tornaré mai". De fet, em feia vergonya i tot. Hi ha vegades que m'avergonyia dir que era del Raval. De fet, quan vaig tenir la meva petita i vaig haver de tornar, vaig tenir com un sentiment de derrota..." Rafael Vilalta és voluntari del Banc d'Aliments de Nou Barris. Atenen unes 150 famílies cada dia. En Rafa va viure 13 anys al carrer i va tocar fons. Va anar al Banc dels Aliments i va aconseguir sortir del carrer. "Jo, quan estava malament, sempre deia que, si algun dia en surto d'aquesta, faré per la gent el que altres ja han fet per mi. Ara veig molta gent que no havia demanat mai ajuda que ho ha de fer." L'Alba Martínez fa un any que rep el suport de la Fundació El Xiprer de Granollers. Feia feines de neteja, però fa dos mesos que no pot anar a netejar cases i no té ingressos. Al Xiprer, recull lots de menjar, que es reparteixen entre 200 famílies. L'Associació té un menjador social, pisos d'acollida i el banc d'aliments. Pels seus responsables, "si aquesta situació s'allargués molt en el temps, no sabem si la podríem sostenir quant a aliments i quant a recursos humans dels quals disposem. És veritat que ha incrementat un 20% el nombre de famílies que estem atenent, però els que ens temem nosaltres és que pot anar a pitjor."
Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat al món educatiu, que viu un moment d'incertesa, amb nens i nenes que no van a l'escola, i mestres i famílies que s'adapten a la situació de la millor manera que poden. Alguns dels protagonistes: Àngels Cadena és directora de l'Escola Mercè Rodoreda del barri de la Prosperitat de Nou Barris, a Barcelona. La Covid-19 i la crisi social han fet estralls al barri, on els veïns s'han organitzat en xarxes d'ajuda mútua. L'Àngels no creu que el confinament hagi significat necessàriament una falta d'aprenentatge per als alumnes: "Aprenentatge és la vida diària, això ho han après tristament en un cop, de vegades com estem aprenent tots." Maria Bouabdellah Shaimi viu a Banyoles amb la seva germana i la seva mare, que és auxiliar d'infermeria a l'Hospital d'Olot. La Maria està fent el batxillerat humanístic i ara es prepara per a la selectivitat, vol estudiar Periodisme a Barcelona: "A l'institut hem passat moltíssimes hores, portem sis anys estudiant allà, és un lloc on hem fet molts amics, on hem viscut moltes experiències, on hem après molt més enllà de les coses més acadèmiques i sap greu acomiadar-se'n d'aquesta manera. Jo formo part de la Generació Z, els que quan començàvem a tenir ús de la raó va esclatar la crisi immobiliària i ara que comencem a fer els primers passos com a joves ens trobem amb aquesta crisi sanitària i econòmica." Carme López i Pere de Paco són pares de dues nenes bessones, la Martina i la Mariona. La Mariona té una discapacitat a causa de la malaltia de Prader Willi i la Martina té TDA. Totes dues van a l'escola pública L'Anxaneta de Mataró. Tenir les nenes a casa, només amb ajudes telemàtiques dels especialistes, els ha estat complicat. Els horaris i les rutines són vitals per a l'equilibri emocional de la Mariona, que està pendent d'una intervenció quirúrgica. "Nosaltres no som professors, no ens han educat per a això i no tenim el sistema ni les eines per poder treballar amb elles."
Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat al món educatiu, que viu un moment d'incertesa, amb nens i nenes que no van a l'escola, i mestres i famílies que s'adapten a la situació de la millor manera que poden. Alguns dels protagonistes: Carmen Magallanes és mestra de 2n de primària a l'Institut Escola Arts del barri d'Hostafrancs a Barcelona. La Carme s'ha mantingut en contacte permanent amb els seus alumnes des dels inicis del confinament. A través de trucades i missatges de mòbil, ha acompanyat nens i famílies, un acompanyament que considera prioritari, i que inclou tant les necessitats educatives i emocionals de nens i nenes com l'atenció a les seves famílies, moltes de les quals s'estan veient molt afectades per la crisi econòmica i social. Per a ella, els aprenentatges dels infants durant aquests dies són tan importants o més que el currículum acadèmic convencional. Míriam Farelo és professora de l'Institut Domènec Perramon d'Arenys de Munt. Cada setmana fa una videoconferència individual amb cadascun dels seus 12 alumnes tutoritzats. Cada dia treballa una mitjana de 10 hores, a casa, com a professora de secundària, mentre té cura de les seves tres filles. La conciliació familiar amb la feina és complicada. Adrià Pons estudia 6è de primària a l'escola rural de Prat de Comte, a la Terra Alta. En una població de 180 habitants, l'Adrià ha estudiat a l'escola rural que hi ha, amb només 8 alumnes. El curs que ve començarà l'ESO a l'Institut de Gandesa: "Serà un canvi prou gran, perquè passaré d'estar en una escola on he estat sempre, de 8 alumnes, a un institut de 420 persones. És lo meu últim any i me sap greu no poder-me despedir de companys i mestres amb los que he estat bastants anys."
Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat a les persones que han patit el coronavirus i l'han superat. Alguns dels protagonistes: Miquel Alemany ha estat ingressat més de 50 dies a la Clínica Nostra Senyora del Remei de Barcelona amb coronavirus. Té 79 anys i el seu pronòstic era molt greu. Ara fa 10 dies que és a casa després de superar la malaltia. El 25 de juny és el seu aniversari, fa 80 anys. La seva màxima il·lusió és poder-ho celebrar amb la família. Durant l'estada a la clínica mantenia contacte amb ells per videotrucades. En una d'elles, l'Eva, la seva filla, va pensar que no se'n sortiria. Rosa Maria Om és infermera de l'UCI de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. Ha estat en primera línia des que va començar la pandèmia. A finals de març va començar a tenir símptomes. Va perdre l'olfacte i tenia tos. El test PCR va sortir negatiu, però una analítica de sang posterior va determinar que havia passat la malaltia. Per ella, el més gratificant és quan un pacient abandona l'UCI: "Recordo especialment l'alta del Pedro, un dels primers ingressos amb Covid. Va estar a l'UCI 30 dies." Albert Fortuny és metge resident a l'Hospital Trias i Pujol de Badalona. Es va encomanar intubant pacients a l'UCI. Quan els van donar l'alta, ell i la seva parella, que és infermera, van treballar durant les pitjors setmanes de la pandèmia. L'Albert ha decidit fer-se donant de plasma al Banc de Sang per si els seus anticossos serveixen per a altres persones: "Aquesta és la segona vegada que dono plasma, no sabem encara si serà efectiu o no, però val la pena provar-ho."
Nou capítol de "Primera línia", en aquest cas dedicat a les persones que han patit el coronavirus i l'han superat. Entre ells, Maria Branyas, d'Olot, que, amb 113 anys, és la persona més gran que ha estat donada d'alta de la Covid-19. Alguns dels protagonistes: Maria Branyas té 113 anys i en fa 18 que està ingressada a la residència Santa Maria del Tura, a Olot. La Maria és la persona més vella d'Espanya i una de les més velles d'Europa. A més, ara és considerada la persona més gran del món que ha superat la Covid. Ella no ha tingut mai cap malaltia important, només pateix una certa pèrdua d'audició, però té el cap despert. Gemma Barrera viu a Cerdanyola del Vallès i es va encomanar de la Covid quan estava embarassada de 38 setmanes. Quan es va posar de part es va activar el protocol de "gestants Covid" a l'hospital Parc Taulí de Sabadell, on va parir, sense que el seu marit la pogués acompanyar. A més, no va poder tenir contacte amb la seva filla, la Maria, fins 15 dies després de superada la malaltia. Se n'havia de mantenir a 3 o 4 metres de distància. "Van ser els pitjors moments de la meva vida. No podia fer-li petons, no podia tocar-la, no podia olorar-la. El 13 d'abril va passar finalment la quarantena i és quan vaig poder fer petons a la nena." Els quatre membres de la família Castellví-Canet han estat ingressats per coronavirus. Primer va ser el fill, Pau, de 27 anys. Després la mare, Rosa Maria, de 68. A continuació el pare, de 70. L'àvia, Dolors, de 96 anys, es va quedar sola a casa, preocupada per l'estat de la família, fins que va començar també a trobar-se malament i va ser ingressada a l'hospital Parc Taulí de Sabadell. Els metges van comunicar a la família que no se'n sortiria i, de cop, l'endemà va fer un canvi extraordinari.
"Primera línia" dedicat a persones a qui el coronavirus ha provocat conseqüències psicològiques, sigui per la pèrdua d'algun familiar, per l'estrès de la feina dels sanitaris, per la por del contagi, l'angoixa pel confinament o per un futur incert. També tindrem testimonis de professionals que treballen per minimitzar aquest estrès emocional i psicològic. Alguns dels protagonistes: Francesc Collado-Roura és metge cirurgià, fill del doctor Francesc Collado Roura, el primer metge difunt a Catalunya degut al coronavirus, el 18 de març. Tenia 63 anys i era metge de família en actiu al seu consultori del barri de Sants de Barcelona. La setmana següent també va morir la seva àvia. "La mort del meu pare va ser un cop molt dur, com és perdre un pare, però encara més en aquest context del coronavirus. A l'enterrament només hi van poder assistir deu persones, sense possibilitat de sala de vetlla ni de cerimònia." Maria Fontanals, de 22 anys, és infermera de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Va començar a treballar com a infermera fa cinc mesos. Arran del coronavirus, va decidir viure sola, aïllada de la seva família. Va demanar ajuda psicològica al servei de l'hospital: "Fa molt poc que m'hi dedico i no havia vist mai morir ningú. Al llarg de la Covid he vist morir moltes persones i morir soles, i jo no sabia què fer". Xavier Gómez-Batiste, metge especialista en cures pal·liatives de Tavèrnoles, va ser l'introductor dels equips de cures pal·liatives a Catalunya i és el màxim responsable de l'àrea de Pal·liatius de l'OMS. Considera que els metges i infermeres en primera línia tenen un alt risc d'estrès emocional, i també els professionals i responsables d'UCIs.
"Primera línia", avui, dedicat a persones a qui el coronavirus ha provocat efectes psicològics, sigui per la pèrdua d'algun familiar, per l'estrès de la feina dels sanitaris, per la por del contagi, l'angoixa pel confinament o per un futur incert. Alguns dels protagonistes: Maria Teresa Navarro, de 90 anys, viu a la residència de gent gran Mutuam de Collserola. El seu marit va agafar la Covid, el van aïllar en una altra habitació de la residència i va morir a finals de març. La Teresa va poder acomiadar-se'n un cop mort: "Ben enfundada, ben equipada i protegida, li dic a l'assistent, deixa'm agafar el bastó. I em diu, no, agafa't al meu braç. Em van portar a veure'l, em van dir si el volia tocar i se me'n va anar la mà al seu front: `Ramon, descansa, Ramon, has començat a passar, al cel ens trobarem tots'. Li vaig posar la mà al pit: 'Ramon, t'estimo'." Dr. Jordi Mancebo, cap de l'UCI de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. El 13 de març, a les UCIs de l'hospital, hi havien ingressats dos pacients amb coronavirus i en molts pocs dies van arribar a haver-n'hi un centenar. Cada dia la situació era pitjor. Ara el preocupen les conseqüències de tots aquests dies entre el personal sanitari: "El pitjor de tot és anar-te'n a dormir i saber de ben segur que l'endemà no serà igual que el dia abans. Hem estat a punt de caure pel precipici i quedar-nos sense respiradors, sense medicació, van ser dies extremadament durs". Patrícia Díaz, administrativa de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Abans de la pandèmia, programava visites i proves mèdiques a consultes externes. Al març, la van traslladar a una planta Covid: s'encarregava de tenir a punt tots els tràmits, com demanar ambulàncies o gestionar l'adjudicació de llits lliures. Va començar a no dormir i tenir malsons, i finalment va tocar fons i va haver de demanar ajuda psicològica.
Sonia Vargas i el seu marit viuen a Pineda de Mar i han fet sempre de cambrers. Fa tres mesos van decidir capitalitzar l'atur i muntar un bar. Van tancar per l'alerta sanitària i ara han de fer front a unes despeses mensuals de 2.300 euros pel bar i l'habitatge. Tenen tres fills i viuen la situació amb desesperança. "El meu dia a dia és aixecar-me i intentar ser forta. Perquè no em puc permetre caure, perquè tinc tres fills que em necessiten. Però les nits són dures, et surten tots els sentiments retrobats, la culpabilitat per haver-me embarcat en aquest projecte, la ràbia, la impotència" L'Eulalia Corralero, de Lloret de Mar, va ser fundadora de les Kellys, l'organització de netejadores d'hotels on totes les treballadores són fixes discontínues i només cobren els mesos que treballen. La majoria d'hotels de costa només obren sis mesos a l'any i moltes treballadores passen l'hivern amb els estalvis de l'estiu. La Eulalia va perdre la feina quan va tancar l'hotel on treballava. Ara cobra 430 euros al mes d'ajut. Des del confinament no pot fer neteja de domicilis. Gairebé totes les netejadores d'hotel són dones. Les entitats solidàries preveuen que augmentarà la pobresa en zones turístiques. La Carla Rovira viu a Barcelona i és dramaturga, directora teatral i actriu. Està embarassada i el confinament li ha trasbalsat tots els projectes professionals. Fa dos mesos que no té feina ni ingressos i la seva parella, també free-lance, s'ha quedat també sense projectes ni sou. Ara hauran de viure amb la baixa maternal, que cobreix 4 mesos. Veu el futur del sector de les arts escèniques de forma incerta. "Una de les altres coses més encoratjadores d'aquests dies ha estat veure la quantitat de moviments que estan sorgint, malgrat l'àmbit virtual, poc presencial, l'organització que s'està generant. I és de les coses que a mi em fa pensar que el futur pugui ser nou i transformador, perquè d'on veníem no estava bé. I això es pot aplicar a moltes persones i molts sectors"
Montserrat Fernández, vídua, amb dos fills i sense feina. La seva vida ha estat un seguit de problemes: la mort del marit, una depressió, quedar-se sense feina, haver de dependre dels serveis socials... Ara, viu ofegada per la burocràcia que hi ha darrere de les ajudes socials. "He trucat a l'assistenta social per demanar una tarja d'aliments i m'ha dit que m'enviarà un formulari. Aquí tot són formularis, papers i papers per omplir. I m'ha dit que a finals de maig no sortiran les targes. Jo, com tothom, estic engreixant-me amb el confinament, i no ho entens. En la meva situació hauria d'estar aprimant-me i aprimant-me." Fanny Fuertes, voluntària de Càritas Palamós-Sant Joan. Un cop per setmana reparteixen lots de menjar a les famílies derivades pels Serveis Socials de l'Ajuntament. Des de l'inici del confinament, les peticions d'ajuda per menjar han augmentat un 30% i preveuen que pugin més en les pròximes setmanes. "Hi ha molta gent que fins ara no venia. La immensa majoria fa un mes i mig o fa dos mesos portaven una vida que es podria dir `normal' i no es pensaven mai haver-se de trobar en aquesta situació." Michelangelo Pala. Tot i treballar de lampista, el Michelangelo no ingressava prou diners per pagar-se l'habitatge. Després d'un temps vivint al carrer, va entrar al Centre Residencial d'Inclusió Creu dels Molers, un centre de Sant Joan de Déu Serveis Socials que atén sensesostre. Quan es va començar a estabilitzar la seva vida, es va posar malalt de Covid-19 i el van acomiadar de la feina. Per Xavi Prieto, educador del centre, "és molt preocupant la situació de les persones que estan perdent la feina o a qui no paguen. Augmentarà el nombre de sensesostre, s'allargarà en el temps i repercutirà en el seu estat de salut mental".
Alguns dels protagonistes d'avui: Salvador Ribes, de Sabadell, es va trobar malament i va donar positiu en Covid-19. Tot sol, a l'hospital, va pensar que no tornaria a veure els seus fills i els seus nets. Després d'estar ingressat quinze dies, la setmana que li van donar l'alta va fer 87 anys: "Vaig poder celebrar-ho a casa amb un pastís, tots plegats. Vaig poder bufar les espelmes i això a mi em va fer despertar una ànsia de viure. Jo que he passat per dos infarts, per una intervenció de vesícula, per operacions de cataractes..., vaig pensar: 'Has de claudicar per aquest coronavirus? No, no." Maria Vilalta, de la Selva del Camp, té 87 anys i viu sola a casa. Va néixer pagesa, diu que encara se'n sent. La seva rutina és llevar-se d'hora, posar Ràdio Estel i resar el rosari, les laudes de Montserrat i sentir les notícies a les 8. Té dos fills, cinc nets i dos besnets. "Ai, quines ganes que tinc que s'acabi això, enyoro tant la canalla, i poder anar al tros, fins a l'hort de ca la filla, a veure aquelles floretes i donar un tombet per allí. El que més em fa falta és el sol i poder caminar. I poder veure els besnets." Víctor Oliveras, del barri de Gràcia de Barcelona, té 65 anys. Vivia a Castellbisbal, però fa 5 anys va començar a tenir símptomes d'Alzheimer i ara, durant la pandèmia, viu amb la seva germana. A causa del confinament, no pot anar al taller de memòria que organitza l'Associació de Malalts d'Alzheimer del Baix Llobregat: "El centre ens ajuda molt, tant a nivell emocional com terapèutic. I trobes altra gent que també té Alzheimer. El meu pare també va morir d'això i coneixem bé la malaltia. No pensem en el demà." I a les vuit del vespre, el Víctor surt al balcó a aplaudir i a ballar al ritme de la música que posa un veí.
Alguns dels protagonistes Manel Gorina, cirurgià maxil·lofacial de l'Hospital Josep Trueta de Girona. El Manel fa dues o tres traqueostomies cada dia. Quan els pacients porten molts dies intubats per problemes respiratoris generats per la Covid-19, s'han de sotmetre a una traqueostomia. Es fan per evitar lesions a la boca, la faringe i les cordes vocals. "La Covid-19 ha multiplicat la necessitat de fer aquestes operacions, que ara fan cirurgians de diverses especialitats. Treballem en quiròfans improvisats en boxs de l'UCI. Calculo que des de l'inici de la pandèmia ja n'hem fet més de 21." Anna Solanas, educadora del Casal dels Infants del Raval. El Centre Obert del Casal acompanya uns 170 infants i adolescents. També han de donar suport a les famílies dels infants, a qui la pandèmia ha situat en una situació encara més vulnerable. "Molts dels nostres infants i adolescents no estan acostumats a treballar de forma autònoma, ni tenen les condicions per fer-ho, ni tampoc tenen una família que els pugui ajudar a fer els deures. Per això, des del Casal estem buscant la manera per seguir oferint aquest reforç educatiu de manera online, però intentant que la bretxa digital afecti el mínim possible els usuaris del nostre servei." Maria Moreno, treballadora social d'una residència de gent gran a Canet de Mar, al Maresme. Hi ha 92 residents que han distribuït per plantes per evitar contagis. Saben que una de les situacions més dures és no poder veure els familiars, per això faciliten als avis poder fer videoconferències amb ells. "I en mig d'aquesta tristor d'aquest maleït coronavirus, encara queden moments per a l'amor. Un dels residents ha descobert un telèfon del centre des d'on es poden fer trucades a l'exterior, i cada nit, d'amagatotis, truca a la seva dona per desitjar-li bona nit. No és maco això?"
Alguns dels protagonistas del capítol d'avui: Agnès Abella, infermera de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona, fa torns de 12 hores amb l'equip EPI, que els dificulta fins i tot anar al lavabo. Només fa 3 anys que és infermera i no havia viscut mai situacions tan extremes: "Aquesta nit mateix, nosaltres teníem un pacient ingressat i avui ens ha ingressat la seva dona al box del costat. Són situacions en què se't trenca l'ànima i la ment. Són moments en què t'enfonsaries a l'instant, però és quan nosaltres hem de ser forts i intentar pensar que tant de bo un dia pròxim tots dos es puguin despertar, desentubar i vegin que estan bé, l'un al costat de l'altre. Seria fabulós, esperem que això passi com més ràpid millor!". Enric Balcells, educador de l'Ajuntament de Barcelona, treballa en un programa en què acompanya persones amb problemes de salut mental i addicions. Han de fer visites mantenint les distàncies de seguretat, però creuen que la soledat és el principal problema aquests dies per a aquestes persones vulnerables: "Hem hagut de reinventar-nos i modificar la manera d'acompanyar les persones i hem transformat moltes de les visites presencials en trucada o videotrucada. La veritat és que la descoberta de la videotrucada per a moltes persones ha sigut molt gratificant, és una manera de sentir-nos més a prop i veure'ns les cares, i ens ajuda a passar-ho una mica millor aquests dies". Gemma Planells, metgessa de la UCI de l'Hospital de Granollers, està acostumada a treballar amb el caos i sota pressió, "però aquesta situació ha sigut desbordant. Passes d'estar eufòrica i hiperactiva a tenir un momentet de baixada, de cansament, fins i tot de dubtes..."
Alguns dels protagonistas del capítol d'avui: Míriam Alba, infermera de Cures Pal·liatives de l'Hospital de Terrassa. Treballa 12 hores en el torn de nit. Quan es fa de dia i ha de tornar a casa és quan li venen les preocupacions: "Costa desconnectar. Perquè a l'hospital la majoria dels pacients estan sols, no hi poden ser els seus familiars; i l'únic suport que tenen és el nostre. La veritat és que impacta una mica que estiguin tan sols, que no tinguin els familiars tan a prop i a l'equip això és el que pitjor portem". Jordi Cea, transportista de Vallbona d'Anoia. Treballa per a una empresa de bugaderia que neteja roba contaminada dels hospitals. Fa quatre viatges diaris i és conscient que la càrrega que porta és molt perillosa. Anima la gent que està confinada: "A tots els que esteu a casa, no afluixeu, continueu, dia a dia, sembla que no, però acabarem amb això. Nosaltres aquí, a peu de carrer, a peu d'hospital, lluitarem perquè això s'acabi el més ràpid possible!" Mari Carmen, educadora social de Càritas al Vallès Occidental, que atén persones sense llar. Té el telèfon actiu les 24 hores del dia i segueix l'estat de persones que són a pisos tutelats de Càritas: "L'altre dia van fer fora un home a les 10 de la nit d'un caixer. Li van dir que havia d'anar a casa seva, i ell va contestar que no en tenia, de casa, que si sortia d'aquell caixer, havia d'anar-se'n a un altre. Vaig sentir per televisió que aquesta pandèmia no entenia de classes socials. Pot ser que sí". En el programa també es recullen diversos testimonis d'agents dels Mossos d'Esquadra sobre la tasca que fan aquests dies de confinament.
Alguns dels protagonistas d'avui: Neus Riera, infermera d'Igualada. Ella i una companya, vestides amb unes mesures de seguretat extremes que els dificulten els moviments, van a fer el test a diversos pacients amb símptomes de la ciutat d'Igualada. La Neus diu que ha viscut dies molt durs: "Els moments més difícils van ser veure com companys sanitaris ingressaven a l'UCI". Carlota Gudiol, especialista en malalties infeccioses de l'Hospital de Bellvitge. Diu que va agafar aquesta especialitat perquè és una branca mèdica que aconsegueix curar moltes malalties: "Ara ens trobem en una situació en què no som capaços d'interferir en l'evolució d'aquest virus. I això em genera molta inquietud i molta frustració. I és una sensació de sentir que no en sabem prou, que ens queda molt per aprendre, d'esperar a veure com anirà. Segurament hi haurà un abans i un després d'aquesta situació, per a tothom i per al personal sanitari segur que hi haurà també un abans i un després". Raquel Fernández, infermera dels bombers de l'Ajuntament de Barcelona. Han hagut de reconvertir l'ambulància per evitar que els aparells toquin la llitera i haver de desinfectar-ho tot després de cada servei. La reconforten els homenatges al personal de primera línia, però creu que hem d'aprendre per al futur: "Els valors prioritaris són els d'una societat agressiva, competitiva, que mostra poc els sentiments, centrada en els beneficis, no en el benestar de les persones. Hauríem d'aprofitar aquest moment per feminitzar la societat, que no vol dir que ho hagin de fer les dones: pensar com ens hem d'organitzar, l'ajuda mútua, les xarxes de solidaritat, l'acompanyament emocional... Perquè tot això que ens està passant ara, ens serà una petjada".
Els protagonistes Pierre Malchair, coordinador d'Urgències de l'Hospital de Bellvitge. Amb experiència com a metge amb l'ONG Metges sense Fronteres en diverses emergències humanitàries, creu que la situació actual té moltes similituds. Això l'ha ajudat a establir un protocol per catalogar les prioritats quan arriben pacients a Urgències de forma massiva. Després de moltes hores de feina a l'hospital, en tornar a casa, fa balanç: "Estic feliç per la solidaritat entre el personal mèdic de l'hospital i per l'energia que els mou; i trist perquè quan arribo a casa veig que encara hi ha gent que va al supermercat per comprar una bossa de patates i dues cerveses. I més quan se sap que la major part dels nous infectats són a conseqüència de no respectar el confinament. Això fa molt de mal...". Sara Capdevila, directora tècnica del Centre de Medicina Comparativa i Bioimatge (CMCiB) de Badalona. Diu que han estat els dies més intensos de la seva vida, treballant amb un equip molt divers per poder investigar i homologar nous models de respiradors. Aquests dies fan proves contrarellotge de respiradors amb porcs, com a part prèvia a la prova amb humans. Al vespre, abans de tornar a casa, surt a la terrassa del centre: "Des d'aquí veig Can Ruti, i això em fa pensar en els pacients de l'hospital que estan a les UCIs i necessiten utilitzar aquests respiradors. Estem lluitant perquè els tingueu i pugueu superar la malaltia. La nostra feina és per a tots vosaltres. Ho aconseguirem, endavant!" Lola Torremorell, metgessa del Consorci Sanitari de Terrassa. Des de la seva experiència a la unitat de cures pal·liatives, aquests dies ajuda els professionals de les residències de gent gran, els pacients que estan molt greus i el personal mèdic que ha de comunicar notícies doloroses: "El nostre paper ara per ara és garantir que totes les persones que malauradament moren per aquesta malaltia, morin bé."
Alguns dels protagonistas del capítol d'avui son: Cristina Ramírez, metgessa de família del CAP Roger de Flor de Barcelona. A part de passar consulta als pacients del CAP, truca a molts d'ells al seu domicili. "S'ha disparat molt l'angoixa, la gent està molt angoixada. I tenen més demanda que tu els truquis, que els donis suport, tinguin patologia o no. Necessiten que hi hagi algú a l'altra banda, i això t'ho diuen per telèfon. Perquè tothom està vivint moments de molta incertesa." Laura Fàbregas, psicòloga de l'Hospital Santa Caterina de Salt. Normalment es dedica al tractament de malalties neurodegeneratives, però arran de l'epidèmia de la Covid-19, la xarxa de salut mental de l'hospital ha decidit crear un equip de suport emocional per a pacients, familiars i professionals sanitaris. "Ahir mateix vaig estar acompanyant una filla en el moment d'acomiadar-se del seu pare i ens deia que recordaria per sempre aquest moment, que l'hi haguéssim deixat fer i que estava molt, molt agraïda. Intervenir en crisi és una feina dura, però alhora és molt agraïda. Ajuda molt sentir que ajudes." Judit Pierola, llevadora de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Aquests dies, al seu hospital es concentren parts d'altres llocs que ara estan convertits en centres de tractament del coronavirus. Li costa acostumar-se a les ulleres i mascaretes perquè normalment els parts tenen més proximitat amb la gestant i la seva parella. "A les 03.20 ha nascut la Maria. Ha sigut un part curt, però intens. És una nena de 2,820. La tenim amb la marona fent pell amb pell, un fet que en aquests moments podem dir que és una situació de luxe."