Quines sèries noves valen la pena?

La finestra indiscreta. El programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Porque avui s'ha estrenat Mis muertos tristes, una nova miniserie dirigida pel xile Pablo Larraín i basada en diversos relats de l'argentina Mariana Enríquez. La protagonista és Emma, una metgessa acabada de jubilar que té un do inquietant. Pot veure i escoltar els morts.

Este show lo viene haciendo desde que tenía cinco años. Me hacía llorar a mí. No sé por qué tengo que soportarlo todavía. Es un show. ¿No? No.

Es un síntoma de mi estrés postraumático. Es muy normal, muy común entre la gente que, como yo, cuida durante meses a su madre sola hasta verla morir gritando de dolor.

La sèrie comença amb la mort de la mare, com estàvem escoltant, i l'arribada a casa de la germana, que també escoltàvem al tall, i que li deia, això d'escoltar els morts és una història que tens tu des que eres petita. Nosaltres sabem que no, perquè l'estem veient a ella, i veiem, primer veiem com veuen els morts, i després els escoltem també nosaltres, perquè envaeixen fonamentalment tot el matratge d'aquesta sèrie, i a part de la germana també arriba la neboda, que descobrim molt al principi, que també té aquesta capacitat d'escoltar i veure els morts. Al mateix temps hi ha uns assassinats que desencadenen una sèrie d'esdeveniments sobrenaturals que fan que els morts comencin a fer-se presents entre els vius. La sèrie està protagonitzada per Mercedes Morán, i utilitza aquesta figura dels fantasmes per parlar de la memòria, la pobresa, la violència, la injustícia i l'abandonament social.

Sí, és una sèrie que enceta molts temes i que, a més, crec que ho fa d'una manera inquieta des d'un punt de vista formal, no només narratiu, sinó formal, no? Per començar, perquè tot el plantejament, inclús ara el tall que escoltàvem, ja té un punt que sembla com desapassionat, com molt neutral, inclús. No hi ha grans escarafalls, no fa els mateixos tics que la majoria de sèries de misteri o d'assassinats o de casos, diguéssim, no és un thriller. Clàssica en aquest sentit, i tota l'estona està jugant amb l'afredor, amb un afredor que evidentment té a veure amb la interpretació de Mercedes Morán, que per cert està molt bé en el seu paper, però també jo diria que tots els escenaris, fins i tot els exteriors, semblen una miqueta un tenatori, no? El plantejament cromàtic, tot són colors apagats, blaus foscos, violetes, roses així apagats també. Tot juga una certa irrealitat, un onorisme. Em sembla que en termes atmosfèrics és una sèrie molt interessant. També la manera en com grava la reina les escenes, que són amb grans angulars, que el que fan és tenir una visió enrerida de la realitat i d'alguna manera també ens fan empatitzar una miqueta amb la mirada de la protagonista, que això veu més del que veuríem nosaltres. Veu més, en aquest cas veu morts, però també té una mirada que transcendeix la que tenim nosaltres.

M'interessa molt aquesta aproximació que fas, com el formalisme, aquesta força estètica que té la imatge en l'obra de Pablo Larraín. A mi en aquest cas no m'ha funcionat tant. Hi ha pel·lícules de Larraín que m'encanten, com no, potser les seves pel·lícules més obertament polítiques. Altres on s'aproxima a la misèria tinc més problemes. I en aquest cas, el retrat que fa de la misèria d'aquests barris marginals argentins. M'ha semblat una miqueta de disseny. Hi ha alguns tocs de la sèrie, almenys el primer capítol que he pogut veure, o com introdueix la cançó de Shakira d'una manera força gratuïta, m'ha fet no confiar tant en el retrat social que proposa. El retrat dels personatges sí que m'ha interessat, que no em passa sempre, perquè Larraín té una tendència a vegades a ser una mica sàdic amb els seus personatges, li encanta la confrontació, la mala baba, i ja sabeu que això em costa una mica, però aquí he vist com una compassió de fons que es va manifestant amb el pas del temps, sobretot a través del retrat del personatge protagonista de Mercedes Morán i de la. I de la neboda, que m'ha acabat interessant.

Sí, jo diria, en aquest sentit, clarament se li nota molt la petja a Pablo Larraín, aquesta és una sèrie d'autor, i jo crec que també és una cosa que sempre hem de celebrar.

Sí, perquè parleu de l'aspecte visual, però també l'aspecte sonor, eh? I crec que s'ha pogut notar en el tall. Hi ha com un blanc de so permanent que es combina amb tot aquest formalisme d'aquest color violeta, gris, blau que mencionava el Tariq.

Sí, sí, tota l'estona estàs com si estigués en una espècie de purgatori i crec que, evidentment, sí que hi ha tot aquest component social miserable i, de fet, la major part de l'acció passa en unes cases que són limítrofes en un barri marginal on comencen a passar, doncs, però crec que també en aquest sentit és interessant la dimensió política que té tot plegat. En aquest sentit, evidentment, estem parlant d'un text original de Marian Enríquez, que sempre hi ha aquests terrors i aquests elements paranormals, però que clarament tenen tota una petja. Diguéssim, de retrat social de l'Argentina contemporània, però a més és molt interessant perquè ve aquesta tieta, aquesta germana protagonista que ve dels Estats Units, i clarament les dues germanes representen dos països que estan en un estat absolut de decadència, també estan en una espècie de tanatori o en una espècie de purgatori, diguéssim, amb aquesta Argentina contemporània barrejada amb aquesta Estats Units contemporània.

I sense fer cap referència directa ni a Milley ni a Trump, pots sentir en el redafons la presència d'aquestes figures.

Claríssimament, claríssimament. I hi ha tots aquests elements en els quals a l'Argentina contemporània encara hi ha certes rèmores d'una certa mirada socialista, per dir-ho així, dels equipaments. Per exemple, es fan moltes referències a hospitals i als equipaments públics. I l'ús que em fan els argentins que han migrat als Estats Units quan tornen al seu país i totes les coses de tardocapitalisme que també tenen els Estats Units crec que té tota una dimensió política que no és subratllada que està allà i que fa que aquesta sèrie tingui un pes i tota una profunditat que fa no només molt interessant en termes formals, en termes narratius sinó també en termes polítics

i socials és una gran sèrie. Segurament, però per mi el que té més pes, com deia el Manu, són els personatges. Trobo que al final el que t'acaba I mira que són uns personatges que tenen un punt O sigui, no són personatges fàcils. No gens, ni esquematis. És a dir, no és gaire fàcil ni connectar amb ells ni anar a favor seu. I he de dir que és una sèrie que el Tarik deia que era d'autor. Jo diria que és una sèrie d'autor i, a més a més, no és una sèrie fàcil. És a dir, fa pujada en el sentit que no et facilita gens les coses i que has de descifrar tu molt. Però els personatges trobo que, en pocs episodis, perquè són només quatre, se t'acaben guanyant malgrat ser complicadots.

I de fet diria que deu ser una sèrie, moltes vegades quan veus pel·lícules, en aquest cas aquesta sèrie va estar en format pel·lícula de tres hores a secció oficial a Sant Sebastià. Això no surt mai bé. Exacte, i se la va acusar que hi havia coses que s'havien quedat desdibuixades i jo diria que és una sèrie pensada per ser una sèrie de quatre episodis que segurament funcioni molt millor en el format televisiu que en el format televisiu.

Afortunadament, he de dir, perquè quan es fa a la inversa, és a dir, quan hi ha matratge per fer una peli i fas la transformació en sèrie, normalment, que això passa molt poc sovint, passava molt més abans, es nota molt. A la inversa, normalment, es fa per això, per portar-la a festivals. I s'acostuma a notar, perquè, clar, hi ha una idea, hi ha una visió, hi ha una estructura, i per molt que tu treballis allò. Doncs és molt complicat que de cop i volta tingui forma al llarg matratge i que funcioni igual. Clar, clar, quan no respectes les formes originals, acaben havent-hi mancances sempre. En tot cas, els quatre episodis els teniu a Netflix, aquesta sèrie, Mis Muertos Tristes.

Mentrestant HBO han estrenat la sèrie francesa Paolo, un thriller psicològic sobre un home de vida normal que es retrova amb un antic company d'escola que ara és un polític carismàtic que aspira a convertir-se en alcalde. I el Paolo queda fascinat per la seva personalitat i pel món, sobretot, del seu antic company, i decideix implicar-se en la seva campanya. I és així com comença una relació que m'ha fet pensar una mica en Ripley, el personatge de la Patricia Highsmith, que de fet també va tenir una sèrie, on hi havia l'Andrew Scott, entre d'altres. És a dir, és una relació que comença amb admiració i es transforma

en obsessió. Sí, certament té connexions amb Ripley, inclús jo diria que també amb Anniversary, aquesta pel·lícula que ha estat sent un fenomen i que vau comentar aquí a la finestra fa una setmana, i d'alguna manera parla d'aquest efecte que pot fer la política i el poder en certes persones i en aquest cas en un individu, i especialment si es tracta d'un individu que no se sent ningú en el moment en el qual es troba amb aquesta figura que comença a admirar o a obsessionar-se. Dirigeix la sèrie de Sebastià Mornier, que havia fet una pel·lícula que de fet ja parlava una miqueta d'aquesta mena de mecanismes, una pel·lícula que es diu L'origen del mal, l'origen del mal, i de fet és interessant aquest primer capítol perquè parla d'una fascinació no entrant en personatges. Grandiloquents o que estan diguéssim a les més altes esferes de la societat sinó és un personatge que el protagonista és un personatge que té una feina mitjana, és de classe mitjana que té, simplement se sent una miqueta petit i s'emmiralla en un personatge que era company seu de classe a la infantesa que està aspirant a ser alcalde d'una petita ciutat de província diguéssim de

França és una ciutat petita que tampoc és una primera espasa de la política a França.

Exacte. Aleshores, és molt interessant que aquesta fascinació, diguéssim, com descriu aquesta fascinació que pot néixer de coses una mica més insospitades, i no hi ha grans ni gestos heroics, ni grans epifanies, és una cosa que té més a veure amb uns certs desencisos, amb uns certs recursos de gustos amargs, amb una petita crisi existencial soterrada, diguéssim. Que t'hi pots sentir identificat, vols dir? Efectivament, i crec que el gran encert d'aquesta sèrie és aquesta dimensió moderada que va creixent i es va convertint, això sí, comença amb una escena ja d'entrada molt violenta, però que van endinsant-se en aquests mecanismes

que ens podem sentir identificats, però alhora no farem totes les coses que arriba a fer el protagonista, perquè no som així, per sort nostra. Doncs això és Paolo, que teniu a l'HBO.

I de nou a Netflix, avui han estrenat El problema final, miniserie que adapta la novela homònima d'Arturo Pérez Reverte, una mena d'homenatge al gènere de detectius, on José Coronado interpreta un actor retirat que anys enrere havia interpretat a Sherlock Holmes i que ara es troba en una illa a prop de Mallorca on es produeix una situació, anem a dir, una situació agatacristi. És a dir, un temporal deixa 13 persones aïllades en un hotel. Y evidentment, una d'elles és assassinada. Com que l'actor va interpretar Sherlock Holmes, se suposa que pot fer de Sherlock Holmes per descobrir qui és l'assassí.

Se lo ruego, hágalo por mí. ¿Qué pretende que haga? Mírame. ¿Qué deduce? Sabe que solo soy un actor. ¿Ha interpretado al mayor detective de la historia? Bien, déjeme pensar. A práctica de deporte. Bien, probablemente tenis. Y es usted zurdo.

Bé, hem escoltat un intent de fer la típica deducció Sherlockiana, una deducció que acaba sent arquetípica, una deducció que acaba sent un cliché també, que és sobretot el que trobarem en aquesta sèrie. Mira que s'ha treballat de vegades Sherlock Holmes de diferents maneres, homenatjant-lo des de diferents angles, jugant-hi de mil i una maneres, i jo diria que gairebé totes han sortit millor que això. Sí, també en part perquè normalment qui juga amb Sherlock Holmes són britànics, que saben una mica. Jo crec que tenen una aproximació bé, que tenen més clar el que tenen entre mans. És que això no funciona de cap manera. I mira que té, a part, hem mencionat a José Coronado, però també hi ha Maribel Verdú, el repartiment, per exemple, vull dir que té un repartiment. De noms coneguts. Sí, sí, sí, Maribel Verdú,

Coronado, Mariel Valverde, Pepo Nieto, Gonzalo de Castro. Evidentment, el repartiment és de luxe, i crec que vol imitar en aquest sentit, i, bueno, en tots els sentits, més enllà dels grans referents de Agatha Christie i Holmes i companyia, el fenomen que va ser, en el seu moment, punyades per l'espalda, no? De fet, fins i tot la tipografia d'aquesta sèrie s'assembla, però no crec que no va bàsicament enlloc. Jo diria que si volguessis fer una analogia, podries dir que és com una partida de Cluedo, amb tots els seus clichés i tots els seus punts en comú, però que tu no estàs jugant, sinó simplement mirant. T'exigeix això, és com mirar una partida de Cluedo que jugar a altra gent. I jo diria que, bé, en fi, crec que pots estar bàsicament tota la sèrie sigui cuinant, rentant plats o planxant i demana zero. Crec que és la sèrie que menys et demana que visen tot l'any. Pots estar fent el que sigui. I l'experiència serà la mateixa.

Això de les plataformes diuen, pots estar mirant la sèrie i alhora mirant el mòbil. Això és un nivell. Després hi ha l'altre nivell que és, pots estar seguint la sèrie mentre estàs a l'habitació del costat. Això és l'altre nivell. I jo crec que estaríem aquí. Totalment. ¿Pots ser una de les pitjors sèries que hem vist aquest any?

Jo diria que és la sèrie que menys m'ha exigit de tot l'any, però en plan, és que no només que no m'hagi exigit, és que demana que me n'allunyi.

Doncs bueno, també ho fem això de vegades, de vegades també us diem, escolteu millor això, potser és una bala que s'ha d'esquivar.

Això sí, si et ve de gust estar assegut al sofà sense pensar absolutament res, aquesta sí que és la teva sèrie. Quan entrem en coma.

Demanaremos que exposin el problema final a Netflix. Mentrestant.

You've been warned!

Pierce Brosnan, Helen Mirren i Tom Hardy, quina triada, i després per la contundència en moments claus, és a dir, no té por d'oferir escenes de violència espectacular, cosa que no ens hauria d'estranyar perquè té al darrere aquesta sèrie de Guy Ritchie, i sap dosificar molt bé aquests moments amb un entramat d'aliances i amenaces molt complex, i que la segona temporada es complica, perquè la família té uns conflictes interns molt preocupants amb dos dels fills fent moviments pel seu compte.

Aquí tothom pot traïcionar a tothom. Per mi Mobland és una sèrie que m'ha reconciliat amb la cara més crua de la ficció de gangsters. Penso que al llarg del segle XXI, començant sobretot també als anys 90, hem vist un cert gir irònic, satíric, postmodern en el cinema i les sèries de gangsters. És veritat que hi ha excepcions, penso en Peaky Blinders o les darreres pel·lícules de Martin Scorsese. Però tinc la impressió que la ficció de gàngsters ha anat perdent gravetat, fins i tot una certa solemnitat. En canvi, Mobland, des dels seus inicis, proposa una espècie de retorn, o potser un reinici, oblidant el to irònic de les ficcions de gàngsters dels germans Coen o de Tarantino, per recuperar una tradició més crua del gènere. I en aquest sentit, el que és paradoxal i molt interessant és que el director de molts dels capítols és Guy Ritchie, I productor executiu.

Exacte. La creadora és Ronan Bennett, que és un dels guionistes de Top Boy, per exemple, que és una sèrie de gàngsters bastant més sòbria que això, però que hi ha un contacte temàtic.

Clar, però l'interessant és que Guy Ritchie havia sigut, per mi, un dels responsables de la pèrdua de gravetat de la ficció de gàngsters, tirant més cap a la ironia, cap a la paròdia, gairebé. Però aquí el tenim reprenent no sé si una certa seriositat però una certa gravata. Per mi aconsegueix especialment

a la segona temporada fer les dues coses. És a dir, pot ser greu. I alhora amb un punt juganera caricaturesc i a mi m'agrada és a dir, abraço moltíssim aquest Pierce Brosnan absolutament passat de voltes l'hem pogut escoltar cridant abans o el personatge de la Helen Mirren és a dir, ha agafat un to en la frontera però més pujat.

Més proper al que et podria fer el creador de Peaky Blinders, per exemple. Sí, o el mateix Tarantino, o el Guy Ritchie de. Com es deia la saga de Gentleman?

Sí, que s'estrena de segona temporada fa poc. És a dir, combina. Una qüestió passada de voltes. Exacte, combina la gravetat que deies, Manu, que funciona molt bé en els moments d'aliances, d'enemics, traïcions, amb aquest punt de personatges que són, sí, que són caricaturescos, que són excèntrics, amb aquest punt excèntric.

Clar, per mi l'exemple perfecte d'aquesta evolució o transformació que planteges o combinació de registres és el personatge de la Helen Mirren, que per mi a l'inici de la primera temporada era un personatge molt sinistre, clarament té una aura a Lady Macbeth que va movent els fils des de darrere i en realitat ficant mala bava i creant tensió en aquest nucli familiar, però per mi era un personatge força seriós. I a l'inici de la segona temporada hi ha una escena en un lloc de carreres de gossos on ella sembla una paròdia, no sé, sembla una comèdia nord-americana, estatunidenca, de família guillada. Però jo ho passo molt bé amb aquest concepte

d'estar com una cabra. Especialment ell i ella estan com una cabra, perquè per seriós ja tenim el personatge de Tom Hardy.

Clar, que per mi potser és massa seriós i tot, eh? Massa lacònic. Però hi ha un contraste. Però no sé, a mi em fa una mica de por, que la cosa s'acabi anant de mare, se li escapi de les mans al Guy Ritchie. Podria ser. Ja veurem. Jo de moment m'estic passant molt bé. Perfecte. La primera temporada, fins i tot et diria que els últims plans de la primera temporada, que era el Pierce Brosnan allà celebrant-se a si mateix dins d'una presó, ja em semblava massa passat de voltes. Ara en la segona temporada estic veient potser algun puntet més d'això. Estic un pèl preocupat, però estic enganxat a la sèrie.

Jo crec que anem cap aquí, eh? Jo crec que anem cap a pujar el nivell de l'exageració i d'aquest esperit juganer i d'entreteniment.

En tot cas, he de dir, i parlem dels actors, i la qüestió del Pierce Brosnan em té absolutament fascinat. Aquest gir de sobte a veure l'antic James Bond convertit en aquest gàngster d'espietat salvatge, absolutament amoral, és molt impactant. I m'ha fet pensar en un gir actoral mític que és quan Henry Fonda va deixar enrere la seva imatge d'etern home noble per encarnar el pistoler d'espietat del western fins que li va arribar l'hora de Sergio Leone. Crec que el que fa Pierce Brosnan aquí té molt nivell, té molt nivell.

Doncs va, repassem les sèries que hem comentat, perquè hem parlat de Mis Muertos Tristes, de Paolo, de El Problema Final, que segur que triarem, i de Mobland, que no ho hem dit, però es pot veure a Sky Showtime, que està inclòs en altres plataformes també, com per exemple Movistar Plus. Amb quina us quedeu?

Ostres, jo no ho tinc fàcil, perquè estic molt enganxat a Mobland, Mis Muertos Tristes m'ha semblat molt suggeridora. Som molt diferents, jo diria. Doncs jo tiro per Mobland, mira. Potser et sorprèn, Toni, crec, eh? No m'ha sorprès. Ah, fantàstic.

No, perquè he notat que a Mis muertos tristes t'agrada,

però no t'ha entusiasmat. És que em costa connectar amb aquestes pel·lícules on hi ha tanta crueltat.

En canvi, Moble, han aconseguit entretenir-te, i això. Sí. De vegades no té freu, eh? Man, has deixat els muertos tristes, tio. El Tarik, en canvi, era evident que triaria Mis muertos tristes. No, no, jo vaig per el problema final, eh?

No, no, no, no. Et quedes amb. Deixo clar que. Mismo es dos tristes, sí.

I jo desempato, i crec que també es pot intuir que em quedo amb Moplan. Gràcies a les dos per aquesta estona de prescripció. Ens veiem la setmana que ve perquè ara arriba l'Albert Galera per reivindicar un clàssic imprescindible del cinema italià.