Quines sèries noves valen la pena?

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Anem ara amb les sèries de la setmana perquè n'hi ha almenys dues que val la pena que comentem. La primera es diu El Castillo i aborda l'auge de la màfia dels proxenetes a finals dels anys 90, seguint al mateix temps a propietari d'un local de prostitució una noia molt jove que arriba des de Colòmbia per treballar com a prostituta absolutament enganyada i una unitat policial que detecta un augment del tràfic de persones relacionat amb prostívols.

¿Usted dice explotación sexual? No. Me van a perdonar, pero es que esto. Estas son señoras que prefieren ejercer la prostitución a limpiar escaleras. Punto.

Señoría, no sé si ha podido ver en las fotografías cómo viven esas mujeres. Y mientras los presuntos proxenetas se pasean con sus coches de gama alta. Los jefes ganan más dinero que los empleados en

todos los trabajos de inspectora. Y no me mezcle temas. Que además, si estas señoras están tan mal, ¿por qué no se van? ¿Por qué siguen ahí?

Impacta per començar el fet que la sèrie reflecteix la normalitat amb la que es vivia tota aquesta situació. És una sèrie inventada, com hem dit, a finals dels 90, fins i tot per part d'alguns dels policies de la unitat policial que acabaran una mica investigant el que està passant i destaparan tot el tema del tràfic de persones. Crec també que cal avisar, que ja s'ha notat en aquest tall que hem escoltat, que és una sèrie molt crua amb personatges que són molt desagradables. I que és molt dura, que ho ha de ser, això és evident, però no és una sèrie fàcil.

Sí, crec que és molt evident un dia com avui que estem a Sitges i que estem parlant de cinema de terror parlar d'aquesta sèrie sense frivolitzar, però és una sèrie que realment és terror pel que explica, és un relat realment terrorífic, tot i no pertany, evidentment, al gènere d'una manera canònica. I parla, com dius, de les màfies de tràfic de persones durant finals del segle XX al nostre país i, a més, diguéssim, ho fa retratant, com també s'ha vist en aquest tall o s'ha escoltat en aquest tall, de la immunitat, per una banda, i per altra, també, de la falta de percepció de la prostitució, diguéssim, i d'aquest fenomen com un problema humanitari a gran escala.

Clar, és que això és el que fa, una de les coses que més crida l'atenció de la sèrie. És que és un problema que és allà, que des del nostre punt de vista és molt evident que és allà, però alhora també el que està denunciant la sèrie és que ningú volia mirar allò, ni considerar-ho un problema tampoc.

Sí, exactament, i a més crec que ho fa d'una manera bastant intel·ligent, perquè podria ser una sèrie que gesticulés molt o que portés tot un terreny una mica factista, diguéssim, precisament enfatitzant tot això, però crec que és intel·ligent a l'hora de fer-ho sense fer grans escarafalls o recórrer a maniobres tramposes de guió, a músiques grandilocuents, a interpretacions excessivament melodramàtiques, en aquest sentit crec que és una sèrie molt. Molt intel·ligent, com deia, no? I a més, també tenia curiositat per saber com Isabel Peña, una guionista que crec que es caracteritza bastant sempre per, no diria que sigui frívola, però sí que té una certa fredor a vegades, i té una facilitat per descriure certs personatges terribles, tenia curiositat per saber com podia retratar-ho amb aquest problema sense, diguéssim, trobant aquest equilibri, com deia, no?

Clar, és una sèrie que té punts de contacte amb els personatges d'Antidisturbios, que és una sèrie que ella va coescriure amb Zorro Goyen, sobretot en les escenes del grup de proxenetes, que són un grup d'homes que a la seva manera es protegeixen entre ells, com els policies d'Antidisturbios, i que són molt violents, a banda de masclistes, evidentment, que és una mica també el que passa a la sèrie, que és que el masclisme. Evidentment el veus tu, però clarament es dona per fet, és a dir, són personatges que entre ells, que el tret negatiu que tenen és la violència o l'agressivitat o la traïció, però la misogínia està escampada per absolutament tota la sèrie, cosa que. Condueix, i jo crec que això està molt ben fet, a entendre el per què no s'estava resolent aquell problema que a més a més estem veient en paral·lel, perquè ens expliquen la història en paral·lel d'una dona colombiana molt jove a la qual li prometen i l'enganyen prometent-li una vida millor, té un fill malalt, marxa de Colòmbia, arriba a Espanya per exercir la prostitució i acaba allà endautada. Aleshores, anem veient aquest problema tan gros, molt viscut en primera persona amb aquest personatge i en paral·lel tota la resta d'estructura, fins i tot la unitat policial en si mateixa, amb una mentalitat que. Impedeix, hi ha una relació entre com es veu la prostitució i la impunitat de la qual van gaudir els proxenetes. Sí, total.

Isabel Peña, com deia, és algú que en aquest sentit crec que és molt coherent tal com planteja el guió per parlar d'aquesta misogínia assumida i completament permobilitzada i que està absolutament assimilada en una societat que. A poc a poc i a partir d'aquests casos comença a entendre que això és un problema majúscul i a més és un problema que afecta clarament a les dones. De fet, crec que es pot veure a la sèrie des de la primera escena, del primer episodi, la petja d'Isabel Peña en el sentit que. De seguida agafa el ritme, o de fet, en general, les sèries i pel·lícules que escriu ella, jo crec que són com una muntanya russa a la qual tu puges quan està en plena marxa, és a dir, no et demana temps per introduir-te els personatges ni res, és una màquina que ja està funcionant i que tu hi puges quan està en marxa, i en aquest sentit crec que funciona molt bé per precisament plasmar aquesta assumció general de que vivim en un món masclista, ho vivíem a principis de finals de segle XX, seguim vivint ara. Evidentment aquesta sèrie al final va parlant sobre com això es va entenent, com a mínim, però crec que hi ha una cosa també molt interessant i a més molt ben plantejada en aquesta sèrie que és qui dirigeix els episodis. Els dos primers i els dos últims episodis, bueno, tots estan dirigits per dones, els dos primers estan dirigits per algú que ha explorat d'una manera molt interessant, diguéssim, la mirada femenina en el món del sexe, diguéssim, que és Helena Martín, no? Amb la seva primera pel·lícula, doncs això ja ho havíem vist, i crec que és molt interessant veure la posada en escena, avui que hem estat fent un programa parlant bastant de la mirada del director, de la directora, les escenes sexuals a les quals veiem aquesta prostituta trobant-se en un escenari completament terrible, Crec que són molt interessants per la manera com posiciona la càmera Helena Martín. Veiem sempre els personatges masculins i no es revictimitza aquest personatge, encara que sigui ficció, però està basat en un personatge real, no el revictimitza a l'hora de posar això en escenes, perquè si ho fas més cruel o més cru, d'alguna manera el que estàs fent és revictimitzar-la. Crec que en aquest sentit Helena Martín és molt intel·ligent i crec que la sèrie en si. És molt conscient d'aquest potencial problema.

Van amb molt de tacte i molta sensibilitat i, de fet, les parts més desagradables de la sèrie no tenen tant a veure amb mostrar la prostitució, l'acte en si, sinó tenen a veure amb els diàlegs, de fet. Les parts més repugnants tenen a veure amb com parlen els personatges, què diuen les idees que van destilant tots els personatges que hi ha en aquest univers. El Castillo seria molt recomanable que teniu a Movistar Plus.

I ara canviem una mica de to. Anem a un to una mica més frívol, per sort, per parlar de Bajo la superfície, una sèrie que s'ha estrenat a Netflix, una sèrie inventada en un petit poble de pescadors, molt apartat de tot, que precisament per això està sent sotmès a un procés forçat de despoblació. Però aquest acabarà sent el més petit dels seus problemes, perquè sota les aigües que envolten aquest poble s'hi amaga un monstre de dimensions gegantines que comença a cobrar-se víctimes. I al mig de tot això. Hi ha Josh Hartnett, que interpreta un personatge que quan era un nen va perdre el seu pare en un incident al mar. De fet, la sèrie comença així. I els seus fills, un dels quals és Charlie Heaton de Stranger Things. També hi ha una científica que interpreta Mackenzie Davis, per exemple. És un repartiment que crida l'atenció per una sèrie de terror que jo he trobat molt subratllada i amb un grau, sobretot un grau de sang i fetge inesperat. Primer, per ser Netflix, I segon, per una sèrie que clarament vol convocar tant dues generacions. És a dir, la idea de voler tenir allà a Charlie Heaton, que és un actor que coneix sobretot els nanos més joves, adolescents per a Stranger Things, i alhora Josh Harnett, que probablement era com una icona dels pares-mares d'aquests nens adolescents. És com aquesta idea de convocar dues generacions davant de la tele, que no és gaire. És bastant a prop de Stranger Things, no? Josh Harnett aquí podria fer de Winona Ryder, seria l'equivalent, però en canvi la sèrie, que té un més 18 a la plataforma, té un grau de violència que m'ha semblat inesperat, no dic que no m'hagi agradat, però que m'ha sorprès

que anessin tan forts. Sí, és un potipoti de moltes coses, no totes funcionen, però jo trobo que té cert encant. Això que deies de Josh Hartnett, per exemple, ja ho comentava el Tarik quan va parlar de Verity la setmana passada, que realment. Està que no para, Josh Hartnett. Està que no para, i jo crec que ara està com si abans era el sex symbol de les persones que ara tenen com 40 anys, doncs. Continuen explotant la idea del sex symbol. A mi encara em convenç com a sex symbol, aquí trobo que té un atractiu i un carisma.

No li poden posar samarretes més ajustades en aquesta sèrie.

Però trobo que aquesta espècie de carisma de la sèrie, que és el que més destacaria, està molt ben aconseguit, per exemple, pel càsting, que és molt entranyable. La veritat és que l'escena inicial de la sèrie és molt prometedora, té una imatge molt potent, és una família amb una barca bastant petita transportant una casa amb una corda pel mar. I de sobte hi ha una espècie de monstre que els està. Amenaçant, i hi ha un nen que ha de fer un sacrifici d'alguna manera, no? I aquesta imatge com inicial et fa pensar, o almenys a mi em va fer pensar directament en aquest tipus de contes folclòrics de criatures marines, com una cosa impossible, com transportar una casa pel mar amb una barca i una corda, com una cosa dels germans Grimm, i jo crec que la sèrie, inclou bastant bé com aquest tipus de folklore en una trama com més del present, perquè primer està aquesta trama del monstre, però després hi ha aquesta trama sobre la idea que estan convertint aquesta espècie de poble pesquer en una espècie d'atracció turística. Està gentrificant. Exacte. Però el que és xulo i amb el que m'ha agradat és que aquí el personatge del Josh Harnett, que és aquest pare de família, també és partícip d'aquesta gentrificació, perquè ell també una mica per unir-se amb el fill o no sé, també per una qüestió econòmica, que és una de les temes més importants de la sèrie, acull a una parella bastant ridícula a casa fent un Airbnb. Llavors, com que tenen la qüestió de l'Airbnb a casa, que aporta bastanta comicitat a aquesta parella, i també ells són partits d'aquesta gentrificació i el fill, que és el Charlie Heaton, és com un noi jove, també molt carismàtic, jo crec que és una sèrie, et dic, com una família que vols pertànyer d'alguna manera a aquesta família, o almenys jo, i que realment fan aquesta espècie d'airbnb i es coneix tot a l'aigua i els ensenya. Llavors hi ha aquesta trama de la gentrificació que també genera una espècie de conflicte amb l'altra gent del poble, i amb la germana del Josh Harnett, i també després hi ha la trama més ecologista dels glaciers, on també està implicat el Josh Harnett, perquè el Josh Harnett treballa com caçant gel, o com recolectant gel, arreplegant gel, els glaciers, però no li va massa bé. Llavors, quan apareix un glaciar estancat enmig. No, la millor part és per què es fa servir el gel, que és com per fer un xupito, un xupito com local,

Estem agafant glaciars enormes per tenir glaçons, bàsicament.

Clar, per això jo dic que em semblen bones idees dins d'aquesta sèrie, que és una sèrie de monstres i de terror marítim, incloure aquestes qüestions com més actuals i que realment el monstre representi com una mica de. El cansament d'aquest tipus de societat. De fet, el segon capítol comença amb una subjectiva del propi monstre, com assetjant, que em va fer pensar en la pel·lícula aquesta del Todd Haynes, de Dark Waters, que també comença amb una subjectiva d'un virus i després d'una vaca. Però bé, jo crec que està molt bé com els propis personatges també cauen en les trames que critica la sèrie. Però bé, repeteixo que a mi el que més m'ha interessat és com aquesta energia que desprèn la família, no sé si. La sèrie, el primer capítol, hi ha una espècie de

reencuentro familiar. Sí, no, no, ells connecten bé. Mira, et diré que a mi el que. El que més m'ha agradat i que m'agradaria que haguessin tirat més per aquí és tota la part del folclore marítim, aquest terror més errata, aquest imaginari, que jo pensava que ens transportaria a un estímul visual i d'imaginació, i el problema és que la sèrie és molt poc estimulant en si mateixa. A la mesura que es va desenvolupant, Vaig trobar que tot és una mica previsible, la trama del pare que protegeix el fill, el fill que I el que no ha pogut cuidar el seu pare, també, no? Que va tot molt lligat, el fill que acaba embolicat amb l'altre mariner, que ja es veu que acabarà malament, és a dir, quan comença a desenvolupar-se, els camins que agafa. Són una mica previsibles i ja coneguts. I, aleshores, tenint en compte que té aquest escenari que podria estimular tant tipus d'història diferent, doncs això m'ha decebut una mica. De tota manera, estic d'acord amb tu que la família té un rotllo. Té un rotllo. No sé si hauria de fer un spin-off d'aquesta família en una altra sèrie, però és veritat que hi ha una connexió entre ells que funciona. Jo crec que els actors han trobat bé aquesta química o la recreació d'aquesta dinàmica familiar. Sí, totalment.

I a més, jo crec que aquesta unitat familiar té prou força i hi ha diferents trames que són interessants. Però no acabo d'estar d'acord amb tu que no hi hagi prou pes del folclor, perquè el segon capítol, per exemple, em sembla molt interessant com mostra el monstre a través d'unes gravacions de cames de seguretat. Vull dir que trobo que dins de ser algo que ja hem vist hi ha algunes idees de fer una miqueta més originals, sumat a aquesta cosa que repeteixo de lo bé que estan els actors que trobo que ho manté sí que és cert que sembla que el segon capítol va cap a una trama més de al·lucinacions, com que aquí ja comencen a espallar-ho i espero que no.

És que al final el tema del folclore es queda en el bitxo, es queda només en el monstre, és un creuament bastant curiós entre terror folclòric i tauró. A la part horror folclòrica a mi em tenia, a la part horror ja trobo que està poc treballada, però és una sèrie que també em genera el dubte de si funcionarà o no funcionarà, perquè de moment Netflix l'ha estrenat una mica tapadeta, no l'ha posat a la. La portada, que és una mica estrany perquè té elements aquí que en principi són sèrie comercial.

Sí que és atractiu el punt aquest gore, com que si jo, per exemple, penso que si tingués 16 anys i veig aquesta sèrie té prou ingredients, com si le sumes a la cosa gore com a mig prohibida, crec que a mi m'hi notitzaria una mica.

No, al final del primer episodi, si algú no hi ha en la mira, Al final del primer episodi no us imaginareu que pot acabar així. La capacitat d'impactar, això ho tenen. Doncs això és Bajo la Superficie i en aquest cas us demano triar. Tria molt difícil perquè són molt diferents. I ara molt fàcil, perquè em sembla evident quina és la categoria, però us demano triar entre les dues sèries que hem mencionat, que són El Castillo i Bajo la Superfície.

Amb quina us quedeu? Jo totalment El Castillo. En aquest cas, encara que aquest gore així desenfadat em pot semblar divertit, però no, no. El Castillo crec que és una de les grans sèries de la temporada.

Si jo tinc ganes de veure que ha fet l'Isabel Peña sumat amb l'Helena Martín, crec que em quedo també amb el Castillo.

Sí, jo també ho penso, i a més, com diu el Tarik, segurament d'abajo a la superfície, segurament en una setmana ja ningú no la recordarem, però el Castillo té tota la pinta de ser sèrie o quan acabi l'any apareixerà en moltes llistes.

La finestra indiscreta. El programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.