Saps el que hauries de fer, però no ho fas

L'ofici de viure. A Catalunya Ràdio. Amb Gaspar Hernández.

Avui a l'ofici de viure saps allò que hauries de fer, però no ho fas. Deixar feines importants per després malgrat les conseqüències. No complir amb les pròpies promeses. Escollir persones i hàbits que ens fan mal. Fer plans que mai no durem a terme. Entendre el problema però no actuar per solucionar-ho. No és mandra ni falta de voluntat, és acràsia o el que és el mateix, quan saps que has de fer una cosa però ets incapaç de fer-la, quan fas una que no et convé, tot i que n'ets conscient que no et convé. És un terme encunyat pels grecs que vol dir falta d'autocontrol o impotència en un mateix. El teu cervell busca la satisfacció immediata en lloc del benefici a llarg termini. I no hi podem fer res aparentment, tot i que som conscients del cost que tindrà, per exemple, no endreçar la casa o menjar-nos aquell croissant o estar amb la tauleta o el mòbil fins a les tantes de la nit. És un conflicte que atrapa la nostra ment entre el que vol a llarg termini i el que necessita sentir ara mateix. Bé, sovint es parla de procrastinació, i n'hem parlat molt en aquest programa, o es confona amb la mandra i ens fa sentir malament, ens angoixem, ens enfadem amb nosaltres per no fer el que sabem que hem de fer o triar sovint allò que no ens convé. La bona notícia és que hi podem posar remei i fer que la nostra ment surti d'aquesta gàbia.

Pablo Picasso, deixa només per demà el que estiguis disposat a deixar sense fer quan et moris. Avui doncs parlem de

la cràcia i de tot el que suposa, molt ben entès, que hi podem donar altres noms i que potser tampoc cal etiquetar-ho d'aquesta manera. Però sí la sensació, saber què hem de fer i no fer-ho. Amb Sílvia Caballol, Taís Casals, psicòlogues, senyores, gràcies per ser amb nosaltres. Benvingudes. D'aquí uns instants s'incorporarà Sílvia Severino. Vosaltres com ho etiqueteu, això? De què estem parlant per vosaltres? Perquè ja hem dit que pot rebre molts noms.

Certament pot rebre molts noms. De fet, jo quan estudiava a la universitat ens parlaven de dos termes, de tres, que es poden una mica solapar. Un era la búlia, no sé si te'n recordes, que era aquell no voler fer les coses. Aquella apatia, que era el no poder fer les coses, no puc, no perquè no vulgui, sinó que realment no puc. L'anedonia, aquesta. Tal, i veig que va fent com un gir i van apareixent la procrastinació va aparèixer més tard, ara la cràsia i és veritat que els límits cada vegada se solapen més i es fan més difusos, no? Però realment jo crec que el fondo de la qüestió és aquest etern dilema entre l'obligació i la devoció, no? Mai m'ho he dit. És a dir, entre aquest ser el que em convé, entre la voluntat i el que finalment executem, és a dir, l'acció. Entre aquesta cognició i finalment el que es materialitza en la conducta, no? I aquí hi ha tota una sèrie de processos, aquí al mig, que poden estar obstaculitzant això. Però, evidentment, són temes que són importants que surtin, perquè, realment, la cràcia, tot i que és un comportament normal, perquè la supervivència ens fa valorar més el que és immediat, el pleà immediat, que no alguna cosa hipotètica futura, encara que sigui positiva. Però és bo perquè si deixo d'anar al metge, perquè em fa mandra, em fumo una altra cigarreta, tot i que sé que no em convé, per saber-ho en una relació tòxica, tot i que sé que no és bona per mi, tot i així el torno a perdonar. Quan aquesta acràsia, o fica-li l'etiqueta que vulguis, està afectant les relacions, la salut, el benestar, la felicitat, que és per mi l'horitzó de tota persona humana que viu, Doncs aquí és un problema que val la pena veure causes, conseqüències i possible manera de reconduir-ho tot això.

Perquè és clar, Sílvia Caballola, en el cas dels hàbits, per exemple, hi ha hàbits que no són bons per la salut, que sabem que no ens convenen, però tot i així. Els mantenim.

Sí. Clar. Des d'una perspectiva neurològica, més neurològica, quan tu ja tens un hàbit instaurat vols dir que ja tens un circuit neuronal que tu ja l'has reforçat, l'has reforçat, l'has reforçat. Clar, canviar això és molt difícil perquè vol dir executar una conducta que no és la teva pròpia i repetir-la, repetir-la fins fer-la tan dominant com aquell hàbit ho era. I això no és fàcil. És possible perquè hi ha plasticitat cognitiva, però no és fàcil, no ens enganyarem. És a dir, no és senzill. Però és possible dintre d'una perspectiva tant psicològica com també neurològica.

Estem ja parlant d'addiccions? O no només?

Jo crec que la cràcia no entraria en una addicció, tot i que podria desembocar. Pensa que és un terme que és com la febre, la cràcia. És a dir, la poden provocar moltíssimes coses. Des de trastorns de l'estat d'ànim, des de TDAHs, des de. És a dir, conflueix, és concomitant en moltes coses, la cràcia. No és una entitat clínica com a tal, tot i que pot arribar a ser-ho, però no és una entitat. És una manera de funcionar nostra que ja és molt pròpia, és molt agradada, però hi ha persones que la tenen més cultivada, diguem-ne, no l'han reforçada molt aquesta cràcia. Per circuits, alteracions de circuit de la recompensa, és a dir, no tot és ambiental. Hi ha una part genètica, hi ha gent que té una activació especial del circuit de la recompensa i això els fa més propensos a la cràcia i més propenses a les addiccions també. Hi ha cervells que són potencialment més addictes que d'altres i això és així. Però ambientalment també hi ha un pes important i llavors hi ha un pes en el que nosaltres també podem fer. Aquí hi ha diversos plans en els que podem parlar.

Gràcies, la manca d'autocontrol, falta de voluntat, fa que actuem en contra dels nostres interessos o del que sabem que és el que ens convé, tal i com dèiem, literalment significa falta de poder o impotència sobre un mateix i pot provocar força malestar a l'hora d'afrontar el dilema de saber què hem de fer. O de voler-ho fer, però acabant fent tot el contrari per una temptació immediata. Tot això m'imagino que la facultat tampoc ho va estudiar exactament així, la Thais Casals.

De fet, ja fa molts anys que no el vaig estudiar, no me'n recordo, i al final recordem més la pràctica, l'exercici de la pràctica diària de treballar amb persones i de veure que molts clients o pacients es troben en aquesta situació del voler. Del tenir que, allò que he de fer, però el no poder. I ho parlava molt bé la Sílvia, i crec que ha tocat els temes claus del que parlarem durant aquesta estona. I jo això ho he vist a la meva pràctica, entrar, per exemple, en l'àmbit laboral, concretament. Jo vull fer això, puc fer, però tinc la motivació per fer-ho, o sigui, passo l'acció. Quanta gent hi ha que té aquelles competències, que té aquells coneixements, però potser a vegades no passa l'acció, i és aquesta part de cràcia de dir, què em falta per donar un pas endavant quan vull fer un canvi laboral, quan vull fer o quan assumeixo un lideratge, i a vegades ens fa aquella por que ens paralitza, no per entrar. També la part de les emocions. I també em sembla molt interessant, comentava la Sílvia, aquesta part, jo des de la psicologia gestal també, aquesta part d'entrar i també des del psicoanàlisi que es parla del super jo, d'allò que hauríem de fer, d'aquells deures que hem de fer, hauries d'estudiar, hauries de treballar, has de ser més responsable, t'has de llevar d'hora, tantíssimes coses, has de fer dietes, has de. Has de dir el conflicte entre el jo i el super jo. Entre aquest super jo i després allò que és la part més instintiva, que ens fa estar més amb lo immediat, amb lo divertit, amb allò que ens porta un plaer més ràpid. I sempre estem en aquesta dicotomia i hi haurà persones, com deia la Sílvia, que potser tenen una tendència, sigui per genètica o sigui, jo crec, molt amb el factor ambiental, que tinguen una tendència a aquest super jo, a que sigui molt més gran i. I a treballar o a accionar aquest super jo i anar cobrint allò que s'espera d'elles i en altres persones que tenen més tendència a anar-lo immediat. I aquí és on hem de treballar.

Tu fas alguna diferència amb la procrastinació? Perquè, de fet, la procrastinació podríem dir que és un efecte de la cràcia.

És un efecte, potser la procrastinació és allò que mai acabes de fer, no? O sigui, ja ho faré, ja ho faré, mai acabes de fer. En el cas de la cràsia potser és, no faig això, però faig una altra cosa. Hi ha gent que es perd, he de fer això, però acabo accionant molts altres temes abans d'afrontar la pròpia dificultat. Sí, genera un TDA de vegades. Que la procrastinació també no deixa de ser aquesta. Hem de veure què hi ha al redafons. O sigui, quina és la dificultat amb la qual es troba aquella persona real perquè no fa aquella acció, que a vegades fins i tot és inconscient, eh? Un no és conscient que no està fent aquella acció.

De tota manera, amb la llista aquesta tan gran que has fet, Taís Casals, de coses que creiem tots que hauríem de fer però que no fem, a més o menys ens hi podem incloure tots amb alguna d'elles, no?

La checklist en marcaríem unes quantes, eh? O sigui que ens hauríem de relaxar una mica, potser, no? Bueno, és que pensa que estem en un món que ho afavoreix molt, eh? És a dir, vivim amb la immandietesa, amb l'estímul cognitivista, tenim molt reforçada la dopamina. La dopamina, el circuit dopaminèrgic, el tenim superdesenvolupat i això juga precisament en contra d'això que estem parlant. És a dir, clar, l'ambient ho està afavorint i si a sobre ja tens una certa predisposició genètica. I una certa predisposició de l'espècie que som, de la nostra herència evolutiva, bueno, tenim el maig.

N'hi ha prou ara per entrar a les xarxes socials ara mateix un moment, i vosaltres hi sou també, Sílvia Caballol i Taís Casals, i veure tot allò que hauríem d'estar fent, i no estem fent, que hauríem d'estar fent per la nostra salut, per la nostra salut física, o que hauríem d'estar consumint.

I a més és la paradoxa, no? Les xarxes, ara que parlem de xarxes, la paradoxa entre el que hauríem de fer i no estem fent i després també com ens quedem abduïts amb la immediatesa, per exemple, dels rils, no? Que és aquesta part de buscar com una recompensa immediata. O sigui, que aquí estem parlant no de xarxa, però estem parlant de conceptes diferents, no?

Sí. M'agradaria fer un incís sobre la procrastinació. Estic d'acord amb ella. Jo, la procrastinació, la diferència de la cràcia per la voluntat. És a dir, la persona que procrastina ho vol fer i ho posposa, no? I espera l'últim moment, però bueno. Ho fa. La Gràcia jo l'entenc més com un no poder. És a dir, no és una persona que no és responsable o que poder ho va posposant, bé, ho vull dir més com més relaxat, no? Sinó que realment no pot. És a dir, li falten recursos. Ho sap, té la voluntat de fer-ho i no ho fa. Perquè no pot, no? És com més contundent, no, la cràcia? Així la percebo jo, eh? Perquè són constructes que, bueno, tenen un punt d'abstracció, tot i que els concretem en la pràctica, no? Però, bueno, si ens posem puristes, les definicions tenen un punt, no? I és això, aquest component del no poder, que això ho desmarca del punt moralista. És a dir, no és que jo sigui un gandul o un abúlic, no vull, passo, molt típic dels adolescents, passo. I això no és un comportament ecràtic. És a dir, jo no puc. És a dir, em falten recursos. No puc. Estic enganxat a la dopamina, a la immediatesa, al que sigui. Soc massa perfeccionista o soc insegur i penso que no em sortirà bé i jo mateix em boicotejo i m'incapacito i no puc. Per tant, important per mi. Desvincular-ho d'aquest component moralista i posar-ho bé en terreny psicològic. Sí, de fet, en la psicologia clínica,

com ens diu la Sílvia Caballol, la cràsia s'estudia com l'origen de patologies més complexes, tal com dèiem abans, com les addiccions o el trastorn de la conducta alimentària o el control d'impulsos.

Clar, és que la cràsia està molt vinculada amb la regulació de les emocions. És a dir, aquí hi ha un problema de regulació d'emocions, de presa de decisions, de control del circuit dopaminèrgic. És a dir, realment no és que. No és alguna cosa teua de dir és que no em dona la gana estem en un comportament de l'espectre de la conducta desafiant o rebel o una anedònia més típica de les depressions no, és per anar fent el diagnòstic una mica diferencial anar acotant una mica més així com ho entenc però hi ha diferències entre segons quin any has estudiat segons els criteris perquè podria

ser un diagnòstic o sigui tu Sílvia podries diagnosticar acràsia.

No, gairebé sempre hi ha concomitant alguna cosa més, perquè la gràcia, així volant lliure, acaba donant tota una problemàtica emocional, relacional. Normalment no la trobes així en estar pur. Hi ha entitats clíniques que estan al DCM4, i jo mai les he vist com a tal allà escrites de manual. Quasi bé totes estan solapades, concomitants, amb problemes de personalitat de les dos. És a dir, trobar una gràcia així, lo suficientment greu perquè sigui un trastorn, i que no hagi degenerat en un problema emocional, en un problema de límits, o que no sigui conseqüència d'un TDAH, un tema. És a dir, així sola. Jo diria que no, no sé si és possible, però jo no ho he vist mai.

En psicologia també parleu d'inconsistència temporal o dinàmica, que és la tendència a preferir recompenses immediates en lloc de beneficis més grans a llarg termini i que ens porta a contradir les nostres primeres intencions i que va una mica en la línia del que ens comentava abans la Thais Casals, que com a coach, que entre altres coses també ajuda a aconseguir objectius, els teus clients, deus ser el pare cada dia.

Sí, totalment. I això lliga també amb la infància o a vegades aquesta necessitat de cobrir la redundància, les necessitats més immediates. I que t'endim a anar cobrint les necessitats immediates, però també hem de tenir aquesta mirada com més a mig llarg termini, veure allò que ens convé més i tenir com aquesta part més estratègica. Ja sigui jo que treballo més en l'àmbit laboral o també en l'àmbit de la salut molts cops tendim a anar allò immediat que pot ser, abans parlava de Sílvia, de fumar o en el cas de l'alimentació però després veiem que és saludable per nosaltres, doncs més a mig llarg termini aquí falta aquesta part de voluntat, de cuidar-se d'una mirada com més enllà no únicament acortar-me i que és la mirada molts cops del nen, de l'infant, de l'adolescent, d'aquesta mirada recompensa immediata i que això s'ha de treballar. Hi ha també en edats primàries d'anar treballant aquesta part de la frustració que ens suposa quan no aconseguim un objectiu, sostenir aquesta frustració, sostenir la ràbia, sostenir la tristesa que ens pot provocar el no assolir els nostres reptes i persistir, que també és interessant poder persistir amb les accions per. Per acabar assolint el que volem o també modulant la conducta que també en parlàvem abans perquè acabi sent un hàbit Com

ho feu compatible en un programa en què hem parlat tant de la importància de viure el present? Com ho faríeu compatible, Sílvia Caballol, amb aquest planificar el futur, veure-hi a llarg termini, amb viure el present?

És una forma de viure el present, també. És a dir, està clar que no som. No m'agrada utilitzar l'expressió perquè algú es pot ofendre, però no som com plantes o animalets que gaudim d'allò mateix. És a dir, tenim. Tenim capacitat de projectar-nos en el futur, d'il·lusionar-nos en el futur, de motivar-nos en el futur. I aquestes motivacions, il·lusions i expectatives, tot i que són futures, ens estan fent feliços en el present. El problema és que, clar, és el que deia, no? Nosaltres, primitivament, per sobreviure, la immediatesa era el més important. És a dir, no era la felicitat el més important. El més important era sobreviure i perpetuar. Llavors, els mecanismes automàtics de recompensa immediata, de fugida, d'atac, són els que tenim més ancestrals. Però clar, no som només això. I si volem ser feliços, hem de superar la supervivència i començar el que és la. Sí, el creixement personal que et dona una felicitat no tant de pic no tant de dopamina però molt més sòlida una felicitat molt més arrelada per tant, jo projectant-me en el futur i fent allò que sé que he de fer això em dona una felicitat present. Per exemple, quan vius. Però es necessita recursos.

Sí, per exemple, un d'ells, no? Viure d'acord amb els teus valors seria un d'ells?

Jo els recursos, els. És a dir, tu pots pensar i raonar i fer-te mil justificacions de per què això és bo fer-ho així i tot i així no fer-ho. Tu pots estar en una relació tòxica i perdonar la teva parella perquè el malestar ha de sentir-te sola i haver de tornar a reconstruir la teva vida. I haver de buscar, vés a saber qui, et fa que en aquell moment diguis, saps què? O la baixa autoestima, és a dir, no n'hi ha prou amb un exercici cognitiu conscient. Jo crec que calen estratègies, és a dir, estratègies contundents de regulació emocional, de treball, és a dir, no n'hi ha només en fer-se una checklist de coses positives o inclús fer-se una construcció mental, tot i que siguem molt forts cognitivament, a vegades no serà suficient només això. Sí. Farà falta gasolina cognitiva forta per poder superar aquest bucle en el que a vegades estem. Sí, jo crec que,

tornant a la teva pregunta, jo crec que és trobar l'equilibri entre el present i el futur, o allò que esperem com a finalitat, que també sempre tenim aquesta mirada, per posar exemples concrets, aquella persona que estudia una carrera. O aquell que vol millorar la seva condició física és apuntar al gimnàs, o sigui, potser hi ha una finalitat, però el present també vol dir que avui he d'anar al gimnàs o que tinc exàmens, que he d'estudiar, que és el punt com de dolor també d'aquesta part. Que a vegades intentem saltar aquesta part per dir això em costa molt i no ho faig, però hi ha com un equilibri entre allò que acabarà sent, que és una carrera, que és un estat físic

com volem. Però també hi ha aquell component d'aprendre a disfrutar de les coses del present, és a dir, tu pots anar a treballar dient quina d'acord? I pots anar treballant dient, doncs escolta, jo avui vull disfrutar de la meva feina. Vull disfrutar de les coses petites, de la feina. És a dir, també hi ha un component de no ho faig tot per sacrifici, és a dir, inclús en el sacrifici, un hi pot trobar un gran goig, una gran bondat, no? Això és una mica teològica. És a dir, pots. Atacar en diverses línies, és a dir, pots atacar des de la via de la reestructuració emocional, reforçar circuits neurals, tal, tal, però també pots treballar en el moment present intentant que cada cosa que fas intentis gaudir-la al màxim possible, inclús les situacions que ens puguin semblar.

La veritat és que crida l'atenció, Silvia. Crec que es pot abordar en diverses. Que el sacrifici el puguem viure. Això és molt catòlic. És inevitable, que connecta una mica. A mi, quan jo era petit, em deien els escolapis que ens havíem de sacrificar en aquesta vida.

Però és que en la donació i en el sacrifici, i això està demostrat científicament, hi ha un gran goig, també. Hi ha persones que potser marxaran sense haver-ho descobert.

Prenem nota, Sílvia, això donaria per un programa sencer. En una altra ocasió, potser. Avui a l'Ofici de Viure estem parlant, però, de la cràsia. Saps el que hauries de fer, però no ho fas, amb Sílvia Caballol, Taís Casals i Sílvia Severino, que fa uns minuts que s'ha incorporat en aquesta taula. Benvinguda, Sílvia. Gràcies. Gràcies per ser amb nosaltres. De vegades el trànsit a Barcelona, l'entrada a Barcelona, no és fàcil. De fet, cada cop és més difícil, cada cop és més complicada, oi? Tu em pots donar bona fe, ara. Jo em dono bona fe.

Ha canviat molt Barcelona.

Aristótel, considero més valent qui conquista els seus desitjos que qui conquista els seus enemics, ja que la victòria més dura és la victòria sobre un mateix.

Walter Mischel va fer un experiment als anys 70. Deixaven soles criatures amb un carmel sobre la taula uns minuts. Si no se'l menjaven, els en donarien un altre. És a dir, havien de lluitar contra la cràcia o obtenir satisfacció instantània. Alguns se'ls van menjar immediatament i d'altres van haver de fer mans i manigues per no fer-ho. Del seguiment posterior a les criatures es va veure que les que s'havien pogut autocontrolar i resistir a la cràsia tendien a obtenir millors notes acadèmiques, menys índex de massa corporal i un èxit més gran, un èxit social, en l'etapa adulta. Què en penses, Sílvia, d'aquest estudi,

que el deus conèixer bé? Sí, el conec bé perquè els he mostrat molt, els meus estudiants, és una cosa que després obrim debat i en parlem, però que també, molt més tard, es va descobrir noves informacions i van dir que l'entorn i com l'adult donàvem la recompensa a aquests nens, hi havia nens que s'esperaven i d'altres que no s'esperaven. És a dir, si el meu fill sap que jo li dic espera't un moment i després t'ho donaré i jo he reforçat això, el nen s'esperarà a poder-se menjar el caramel. Si jo li dic al meu fill, espera, t'ho donaré, s'espera, i després no ocorre res, doncs aleshores aquest nen tindrà tendència, me'l menjo, perquè sé que després no passa res. I això és el que es va descobrir el 2000, crec que va ser el 2018, que es va dir que com l'educació familiar, com el context i com l'entorn, havien vist que hi havia altres variables que era la figura de l'adult.

I, de fet, acaba reforçant aquests mecanismes de la recompensa. Si en reforces un o en reforces uns altres, aquí estàs generant possibles conductes més ecràtiques o no, en funció de, des de la infància, quin model educatiu de recompensa has fet servir.

Sí, sí. Tot això,

això que es pot donar a la infància, però després com a adults sabem que no sempre hi ha aquella recompensa, que pots fer accions però que acceptem, o jo crec que és la feina d'acceptar que no sempre tenim recompensa a aquell esforç que hem fet. I això potser un nen té aquesta dificultat i fins i tot ho vincularia com a un vincle més segur. Ja no amb una persona, sinó amb l'acció. Si jo sé que faig això i tinc aquesta recompensa, és com un vincle més segur amb l'acció. Però d'adult tenim aquesta capacitat, potser la maduresa, segurament la maduresa personal, d'acceptar que no sempre que faig aquesta acció tinc una recompensa.

Si tinguéssim un budista entre nosaltres ens diria, home, estàs generant bon karma. I des d'una altra perspectiva la Sílvia Caballola ens en donaria una altra, no?, també.

Acceptem que és un joc acceptem que és com un joc que no perquè juguis bé tu guanyes és veritat que els nens obtenen recompenses que són molt

tangibles si et pots posar davant del micròfon que tot i que tens molta experiència als mitjans sempre m'ho diuen. Val, com que et mous tant,

com que ets tan expressiva, és inevitable que a vegades. Sí, sí, soc expressiva a tope. Doncs, coi, ara ja. Ah, però els adults tenim l'avantatge que les recompenses, malgrat no siguin tan objectives, tu pots tenir una recompensa de saber que has fet les coses bé, malgrat el resultat no sigui el socialment o l'objectivament esperable. I amb això també hem de jugar. És a dir, la reestructuració cognitiva que ens fem nosaltres. És a dir, escolta, doncs això, aquesta. Nosaltres, quan sabem per un bé futur, ja sabem que la probabilitat no és del 100%. Però tot i així ho fem amb aquelles ganes i aquella il·lusió. I tot i així, si no ho aconseguim, això no ens ha de fer anul·lar el circuit que hem potenciat, sinó dir, escolta, he fet les coses bé. Em sento orgullosa, em sento bé. I això també val. També val. Participar, no? Sí. Jo he participat molt a la vida. La vida és justa, Sílvia? Sí. No sé si aquesta és la missió de la vida. Jo intento ser-ho. La vida és com és, assaig i error, les espècies, l'evolució, tot és com una cosa imprevisible.

Sí, que el concepte de justícia seria més aviat humà, no? Seria nostre, racional, però que la vida va més enllà de la justícia.

La vida és molt perfecta tal com és, és imprevisible, és lo maco de la vida, però la justícia sí, crec que és una qualitat més, un constructe més humà, i que nosaltres el garantim, i nosaltres també veiem que és per nosaltres just i no just, que la justícia com a tal és un constructe que aquí és just, Déu nostre Senyor.

La cràsia es coneix des de l'època grega, quan els filòsofs la van classificar segons el que es fixa en la part racional o el que ells consideraven que quedava traïda pel desig. Sócrates assegurava que no és debilitat sinó ignorància i negava, de fet, l'existència de la cràsia. A la Sílvia Severino, abans en parlàvem, Sílvia, abans que arribessis, i ens deien, tant la Sílvia com la Thais, que. Que no recordaven exactament si a la carrera havien estudiat el terme o no. No, la Sílvia ens deia que no. A tu quan et vas interessar pel concepte? Jo tampoc,

ni a magisteri ni a psicologia el vaig estudiar. I ha sigut més d'adulta, clar, la pròpia recerca d'un mateix de buscar, però dins de les carreres no.

I ara mateix tu, però internament, amb els teus pacients, l'utilitzes, no l'utilitzes, fas servir altres termes, perquè també parlàvem de la moda de la procrastinació. Sí, jo utilitzo,

jo personalment utilitzo termes molt senzills perquè m'agrada que m'entenguin molt bé. I els intento explicar com si fossin alumnes meus d'escola i desfragmentar-ho. Sí que entra la procrastinació, com has dit, i l'apatia, que hi ha una certa apatia envers tot, i potser m'arriben molts més ara per l'apatia. Com ho dius això?

Sí? O sigui, creus que hi ha una apatia generalitzada? No estàs utilitzant aquesta expressió, però ja ens entenem.

Sí, sí, no ho vull generalitzar, però molts dels pacients que ara estan arribant, arriben per una certa apatia, que és aquesta manca de desig que jo els veig més. Començar la prevalència moltíssim. Sí, molt, molt. I és el. No gaudeixo i entren en un sentit de culpabilitat. Això és el que jo em trobo més, no? I com a tal intento no focalitzar-me molt en constructes, sinó que entenguin quin és el procés en el que estan, on estan i com busquem solucions.

Exacte. O sigui, perdona, quan arriben, Sílvia, per ser més específics, és aquest no gaudeixo, no tinc ganes, no tingués-me per res, no? Més o menys seria això? Sí. Sense tenir depressió, no?

No necessàriament, eh? No, no, no, no. I no han d'estar tristos, tampoc. O sigui, és no tinc desig.

Es confond com una mica com el que a la psicologia en deien la distimia, és a dir, no arriba a ser una depressió, però és aquest estat d'anadonia, d'incapacitat de sentir plaer per coses que abans et produïen plaer, aquesta búlia de no voler fer res, aquesta apatia, no? I això sí que s'ha augmentat molt en els adolescents, però una cosa bàrbara, eh? I això ha de ser ambiental, perquè la genètica tot no ho pot explicar. Llavors ha de ser aquesta cultura de la immediatesa, de reforçament immediat del circuit de dopamina, perquè si no, no m'ho explico.

Sí, de fet diuen que està molt vinculat també al FOMO, que no es volen perdre res, les xarxes, i aleshores, clar, arriben moments que el no fer res i el disfrutar de coses que potser no són tan intenses també s'ha convertit com, i ara què faig?

Per tant té un vincle creus amb les xarxes

socials amb les xarxes per mi seria més amb el dispositiu perquè no tot és la xarxa la pantalla la pantalla

i aquesta vida que portem tot immediat, tot coses em fa feliç comprar-me un vestit, me'l compro no estar al viu per comprar-me avui ja ho tinc compres per Amazon, el dia següent ho tinc a casa. Però el que no sap la gent és que aquesta dopamina et fa feliç un pic però no et dona felicitat estable amb mascara total.

I aleshores, per exemple, un projecte a mi, no sé, recordo, no? Quan era petit em podia fer il·lusió una excursió, no? Per exemple, o anar a veure el mar, no? Tot això m'estàs dient ara que tu detectes que

tu no els hi podries dir. Mira, ara que m'has dit, quan eres. Algo que fèiem era les col·leccions de. No? Les col·leccions de cromos. Sí, sí, sí. Ho havíem fet tota la vida, no? I quan no tenies els últims era, bueno, canviaves, intentaves canviar amb els nens de més amunt, del cicle superior, no? I ara, des que fan una col·lecció, gairebé la poden sol·licitar. Però quina gràcia té això, eh? I dius, no, això no és una col·lecció, no? I aquesta immediatesa que estem parlant està en moltes esferes i ja per mi s'ha convertit en tot, no? És a dir, em vull aprimar 15 quilos i no tinc la cultura d'anar al gimnàs, de fer dieta i de cuidar-me, perquè al final m'estic intoxicant amb menjar que m'estic engreixant.

Però és que els cervells estan canviant, el que diu l'efecte Flynn, és a dir, els cervells. Ja no són com eren abans. És a dir, les intel·ligències que abans predominava ara cauen en picat. Ara hi ha més resolució, més agilitat mental, que en diuen, de processament ràpid, però menys analítics, molt menys, és a dir. Què està passant? Les estructures cerebrals estan canviant. L'ambient no és inocu. Està creant efectes permanents en les generacions, en els cervells, en l'anatomia, en la fisiologia cerebral. És brutal. I la gent no n'és prou conscient del perill de tot això.

Han sortit evidències la setmana passada. Estàvem parlant de l'informatista, no? No ens escolten. Les comprensions han baixat. La comprensió lectora dels nostres alumnes, dels adolescents joves, ha baixat. I, en canvi, augmenta tot el que és visual.

Però això és el que ve en el sistema productiu, la venda, la publicitat, els flashos, això és el que ve. Llavors, és el que s'ha potenciat. Però a un cost, eh?

Amb aquests pacients que dius, Sílvia Severino, que cada cop en veus més, que no tenen esma per res, que costa molt, que facin coses, que s'hi posin, que s'arramanguin, com se'ls pot fer recuperar la il·lusió?

Ha arribat una onada. Per mi el primer que faig és aturar, connectar, que quan he arribat crec que estava parlant molt del que és connectar amb les emocions, què estic sentint, la regulació emocional, connectar, per mi és molt important, és un treball pilar. I regulació emocional no vol dir engollir-me,

callar-me i estic contingut, no, no, regulació vol dir analitzar-ho.

Aturar-me, veure què és el que necessito, i me serveix molt descartar. Què és el que no vull? Descartem i anem a buscar cap a on caminem. I sobretot, fugir de la culpa, perquè tothom ens diu què és el que hem de trobar, què és el que hem de sentir, què és el que hem d'aconseguir, quan hem d'arribar aquí, quan tal, i fugir molt de la culpa que entra molt dins de tota aquesta onada que ens ve ara. Totalment. Molt culpabilitzant. Sí, jo volia introduir,

a part de l'apatia que estàveu parlant, jo sí que em trobo perquè molts cops els meus clients generalment volen un canvi, volen fer aquest procés de canvi, la il·lusió hi és, la necessitat hi és, però molts cops el que passa és que no saben com o no ho poden fer o. I aquí parlem de creences, creences limitants que no se senten capaços de fer un canvi, que tenen por el canvi, por el rebuig i tot això fa que també es vagin apagant o no passin a l'acció. Perquè o bé no saben quin és el camí que han de seguir, no saben quin és el següent pas, i això és el que treballem, de pas a pas, o de fer accions més petites, perquè potser l'acció que veuen és tan gran que els paralitza. I aquesta pròpia paralització fa que la persona no es vegi capaç d'assumir. Aquell nou repte, sigui el repte que sigui. Avui dia hi ha moltes tècniques validades amb

unes taxes d'èxit altes que si s'apliquen de forma correcta poden generar canvis i això és un. És una esperança. El que passa és que molta gent o no les coneix o potser no van a demanar ajuda. És molt lluït.

Clar, hi ha com el punt sec, que parlem amb psicologia, que un mateix no es veu que és el que el limita. Diu, això ja ho he intentat, i això ja ho he fet, i això també, i això també, i m'han dit que no. I sembla que jo he aprovat tot, però sempre hi ha una escletxa que podem trobar el camí per aquella escletxa que un mateix no ho veu. O sigui, tots tenim un punt sec de nosaltres mateixos. Que no veiem i que els altres ens ho veuen.

I els pots reflexionar molt sobre què ha funcionat i què no ha funcionat. És una cosa que m'agrada molt distingir. Això ha funcionat, què no ha funcionat. I quan arribem a aquest punt que tu deies de. Revisem les nostres creences, anem pas a pas per arribar a una meta, no ho veiem tot tan gran, també és aturar-nos, i aquí on estem ara, sobretot anar a poc a poc i fer petits passos. És a dir, això ho veig una muntanya molt gran, arribar al que comentaves, al final d'una carrera, quines accions puc començar a prendre ara?

Petites recompenses en les petites fites del camí, és a dir, hi ha tota una sèrie d'estratègies.

I faig una petita, no? És a dir, he de fer un article i ara no me'n veig a cor. Molt bé, podem obrir ja el correu, podem començar a llegir, podem fer recerca, petits passos.

Faig només 10 minuts, també ho pots acotar per temps. I després em prenc aquella rajada de xocolata que tant m'agrada, no? No ho sé, és a dir, hi ha estratègies. Aquestes són una mica estratègies a toc, però jo soc més partidària de les estratègies més a llarg termini, aquestes d'estratègies de regulació emocional, reestructuració cognitiva, etc. Aquestes que són més aixacones i necessiten més sessions. Però aquestes ad hoc són molt útils, també. És a dir, fragmentar problemes en subproblemes, tasques en subtasques, petites recompenses per fites que vas arribant, com els jocs aquests de recompensa del mòbil, que ho saben fer superbé. Nosaltres també ho hem de saber vigir, no?

I ara em feia pensar. Espera'm, un exemple molt concret, personal, que fa 20 anys, gairebé 20 anys, que vaig deixar de fumar. Fumava molt. I tinc moltes amistats que encara fumen. I era allò que mai em vaig plantejar com a objectiu. Perquè a vegades el que fem és, no fumaré mai més, ja ho deixo demà i ja no fumaré mai més. I va ser com una mica casual, no? Mira, només per avui no fumaré. Només per un dia. Només per avui. O sigui, em vaig llevar un dia, o bé, me'n vaig anar a dormir, vaig dir, no sé si comprar tabac o no comprar, vaig decidir no comprar-ne, o sigui, que és molt immediat. I tu ja sabies que ho passaries malament. Òbviament, sí, no sabia quin grau, què es passava pel punt de dolor, que en aquell cas era també, no?, que és la part de l'addicció, perquè fumava bastant. Llavors, aquells primers dies era només per avui no fumaré. Podia sostenir un dia. Llavors l'endemà era també només avui. Només per avui no fumaré. Només un dia. Només per avui no fumaré. Clar, i la recompensa és que hi ha un punt que acaba pesant més els cinc dies que portes que no torna a fumar. Llavors hi ha moments claus. La vida social, el cafè. Dona cert plaer. És com un exemple molt concret que tots passem per un punt de dolor que és, en aquest cas, el mono físic i social. I en altres casos és l'època d'exàmens. Avui tinc exàmens, avui estudiaré, demà estudiaré, però d'aquí un mes estaré celebrant amb els amics que hem acabat d'exàmens.

I et projectes en aquell moment de felicitat i goig, i això també és bo, no?

I de fet, fa 20 anys, que jo a vegades inclús dic no sé si tornaré a fumar mai més a la meva vida, però puc dir que fa 20 anys que no fumo. I quan estàs en un ambient de persones que fumen. Ara si parlo, mira, com que em venen ganes. Imagina't, fa 20 anys. No, però sé que. No, però sé que avui no fumaré.

No fumaré. Aquí a l'estudi ho tens malament, eh?

Antigament no, antigament els estudis feien olor de tabac. Però és un exemple que al final és veritat que a vegades parlem molt des de, com des de la teoria o des de, bueno, com a professionals, també del que vivim, però també és vàlid que parlem com a persones, no? Que també hem fet el nostre procés.

I tant. I que no hi ha receptes mèdiques.

I en l'autocontrol hi pot haver molt plaer, també. I, de fet, molts problemes psicològics són precisament per aquest plaer a l'autocontrol, com l'anorexia, coses així, que els dona plaer el tenir control sobre les situacions. Seria com el contrari de la cràcia. El control i el descontrol. És a dir, aquest control que el porten fins a l'accés, o gent que els agrada pràctiques. És a les 12? Sí, estàs parlant de pràctiques sexuals, com el salomasoquisme. En el dolor, en l'autocontrol. En l'altra banda de la moneda, així com hem fet diagnòstic diferencial, també m'agrada veure els contrapunts. També hi pot haver plaer en aquest autocontrol perquè en aquesta part deuen haver potenciat més uns altres circuits neurals que tenen com a nominants i que fan que en l'autocontrol hi trobin seguretat, hi trobin protecció, hi trobin se senten vius, etcètera, etcètera. Vull dir que hi ha el contrapunt, existeix.

Tanquem perestes però el caminat a les 12 és a l'anar a dormir també procrastinem molt saber

que hauríem d'anar a dormir d'hora però continuem enganxats a la sèrie o al mòbil. I per acabar, què passa quan la persona, a més a més, se sent culpable? Perquè vosaltres dieu, es tracta, clar, de no flagelar-nos, de no retreure'ns aquesta falta de voluntat contínuament. Mirar-nos amb amor, mirar-nos amb comprensió, per tant, o sigui, perquè aquesta acràsia

pot anar lligada a sentiments de culpabilitat. Sí, sí, totalment. Precisament l'acràsia és diferència d'altres coses perquè va acompanyat d'aquest sentiment, perquè l'acràtic vol fer-ho. És a dir, sap que ho ha de fer, sap que és el que li convé, és a dir, té el judici ja fet i no ho fa. Això genera com. Sí, com ser el mateix internament, és l'autoestima de dir.

Quina influència té, efectivament, en l'autoestima? Perquè, clar, la persona que va repetint aquesta conducta durant molt de temps i durant anys, potser es veu afectada la seva autoestima.

És a dir, com que no pots governar-te a tu mateix com que no tinc control sobre la meva voluntat això és com com et resta llibertat i percebre-ho és dur et sents una marioneta tu dones importància

a la força de voluntat a la nomenada força de voluntat antigament se'n parlava molt.

Jo, més que la força de voluntat com a tal, que sona molt catòlic, però sí que. Precisament per això t'ho preguntava. Però sí, sí. La perseverança, el plaer de conquerir diverses etapes fins a arribar a l'objectiu, perseguir-lo, fracassar, tornar-me a aixecar. Jo hi trobo plaer, en això, sí. En la lluita, en no rendir-me en fracassar i tornar-me a aixecar intentar treure components moralistes de les coses perquè tot ve a ser una maquinària que jo sempre dic, tots portem un Ferrari i això ens ha de fer sentir orgullosos però clar, conduir un Ferrari és complicat i se n'ha d'aprendre i jo em sento orgullosa cada dia d'aprendre noves coses d'aquesta maquinària tan excel·lent que tenim o sigui, a veure si ho estàs bé

tu et sents perdona. Perdona la simplificació, tu et sents un Ferrari, Sílvia? Tots ho som.

Tenim una maquinària divina potentíssima, el cervell humà és increïble. Miris per on tu miris, això jo crec que no hi ha discussió. El cervell humà és increïble. Llavors, precisament perquè és increïble, ens genera reptes, i ens genera dilemes, i ens genera debilitats i límits. I crisi, i si em preguntes a títol personal, doncs en comptes de veure-ho això com una mancança, ho veig com un repte, i per tant, sí, jo en el dolor de la batalla, de la vida, jo sí, jo hi trobo plaer.

El terme força de voluntat, Sílvia Severino, tu l'utilitzes?

Utilitzo molt el concepte de resiliència, m'agrada molt, a mi m'encanta, m'encanta perquè crec que li dono molt poder a la persona. I vaig a buscar sempre, com us deia, què ha superat, què ha fet quan ha superat aquestes situacions i com ara ho puc aplicar. M'agrada molt la resiliència.

I les creences limitadores que també les treballes, tenen alguna cosa a veure amb la gràcia?

Bé, de fet, Txell ha començat a parlar-ne, a obrir aquest, però sí, alguna cosa.

Però vas a buscar-les o no necessàriament?

Depèn de la persona. Moltes vegades treballo amb les creences limitants i les anem a buscar, les analitzem i sobretot el que m'agrada molt dir-los, perquè a vegades sembla que les creences limitants les tirem a la brossa, però durant una etapa ens han servit i ens han ajudat a arribar on estem. Aquest és el meu treball. A mi m'agrada molt que mirin la potencialitat i que no ha estat tan dolent. Això ens ha ajudat a arribar aquí i amb el que tinc ara tiro endavant. Des d'aquí sí.

Ja dèiem que la Sílvia Cavalloli i la Thais Casals teniu presència a xarxes socials, us pot buscar tranquil·lament i trobar-vos, però, i clar, la Sílvia Severino ja és una altra divisió, perquè tens més d'un milió de seguidors, no? Ja m'he perdut. Déu-n'hi-do!

No, perquè explico fàcil, fàcil, no per intel·ligència. O sigui, pots recordar-nos la xifra? A veure, a Facebook és dos milions i mig, està ara. Mare de Déu. Sí. I aleshores a Instagram tinc dos contes que hem fet, bueno vaig començar a fer un joc, un que seria la conta blanca que està a prop del millor i l'altre que és, he agafat un tema un poco jungiant, que és la sombra de Sílvia on treballo més tot el que és el concepte de manipulació, psicologia fosca. Sí, sí, vas tot allà, tot és negre, eh? Tot és negre. La blanca i la negra. Sí, sí, sí. I aquesta està també sobre els 600 i amb TikTok per igual. 600.000, no? 600.000. Així tu treballes. No, no, jo soc senco en una escola britànica, jo treballo de psicòloga. I arrel dels meus nens, que em deien, és que això no sé explicar, és que no sé com dir-los i els meus pares això, vaig començar a fer contingut i d'aquí que es va quedar fixat això i coses amb els meus fills i coses, però.

És que hi ha la paradoxa que per una part, esclar, efectivament fas aquest servei, perquè ajudes dones, missatges que poden ajudar la gent, com feu també totes, com procurem també fer des de l'ofici viure, però. Nosaltres, clar, fem programes que duren gairebé mitja hora, una hora, però, esclar, tu, en canvi, estàs allà en pocs segons, però que d'alguna manera estàs provocant aquest efecte dopaminèrgic.

Sí, però m'agrada més pensar que estic provocant que ells comencin a pensar i que busquin què és el que està passant. Però sí, també estic a la ola. Gràcies, Sílvia Severino.

Sílvia Caballol, gràcies per haver vingut a l'estudi. Tais Casals, fins una altra.

A Catalunya Radio, l'ofici de viure. Amb Gaspar Hernández.

I tanquem l'ofici de viure, com cada dissabte, amb en Sergi Torres, que aquestes setmanes és a Cuba. Sergi, ben retrobat. Gràcies per ser amb nosaltres. Amb un so que no és impecable, només faltaria, perquè ja sabem les dificultats que en aquests moments hi ha a l'illa. Tu, pel que fa al llum, entens? És a dir, pots connectar, carregar el mòbil i aquestes coses durant el dia? Sí.

Aquí tenim llum una hora al dia, si arriba, o dos. El que passa és que hi ha uns panells solars, perquè estem a dalt de tot un edifici, hi ha uns panells solars que alimenten una bateria que ens permeten tenir certa electricitat, però és certa electricitat. No pots fer un ús normal d'electrodomèstics perquè et quedaries sense electricitat. I problemes amb el menjar n'hi ha? Hi ha problemes en el menjar perquè no tenen com mantenir-lo, com conservar certs aliments. Hi ha les neveres, congeladors, no hi són. Correcte. Llavors hi ha una alimentació molt basada en fruites i vegetals que ells mateixos recullen i venen a les carreteres. Tot i que sí que és veritat que hi ha llocs on poden tenir aquest luxe. A més, si hem entrat en el turisme, que hi ha encara aquest espai que es pot conservar.

Però són punts molt, molt específics. Sí, però el turisme ha caigut, no? Hi ha hotels que han tancat.

Hi ha molts hotels tancats. L'altre dia vam estar en una de les zones més turístiques de l'illa i estaven tots els hotels tancats. Semblava el decorat d'una pel·lícula d'invasió extraterrestre o de bombes nuclears o postguerra. Tot tancat, no hi havia ningú i era una imatge desoladora perquè veies el que havia estat allò i el que estava sent ara. Molt curiós el contraste.

Ens parlaves el primer dia d'aquestes cròniques de la gratitud, de la importància de la gratitud en una situació així, com el fet que tu encara veies com els cubans i les cubanes festejaven la vida. Per tant, l'alegria l'han perdut, no l'han perdut, com ho viuen?

És molt curiós això també, Gaspar, perquè sí que és cert que hi ha un ambient de frustració interna i de decepció que els porta sovint a una espècie de queixa, però encara no és una queixa reivindicativa. És una queixa més aviat, entre cometes, resignada, no té l'energia encara que el poble. Pugui plantar-se davant d'una autoritat que els sotmet en aquesta situació. I és molt curiós veure també com aquesta queixa sí que es parla, sí que es comunica així com clandestinament, perquè a més estan amenaçats, no? Se senten amenaçats, no? I fan aquest tipus de queixa clandestina. I el que també he après, gràcies a ells, és mirar cada instant i preguntar-me què puc aportar de valor jo en aquesta situació. Què puc aportar de valor jo en aquesta conversa. Això que estic vivint ara, aquest impediment, què puc aportar jo aquí. I aquest és un dels gestos que ells m'han ensenyat.

Sergi Torres, des de Cuba, moltes gràcies. Una abraçada. Gràcies, Gaspar. Als oients i a les oients també, moltes gràcies. Una abraçada.

SENSE ÀUDIO PARLAT