Ricardo Bofill (1939), és un dels (s)avis més notables de l'arquitectura contemporània. Les seves obres han deixat empremta a mig món -on té una gran reputació-, però no es considera profeta a la seva terra. Defensor de la ciutat mediterrània al món, considera que la seva marca pròpia és, precisament, el fet d'adaptar-se a llocs diferents. Capaç de projectar espais als indrets més insospitats, ha projectat una nova mirada sobre l'ofici, que s'ha anat renovant constantment. Sempre ambiciós, i ara també autocrític, avui, la seva preocupació, més que per l'espai, comença a ser pel temps.
Jaume Figueras (1940), és un (s)avi cronista de cinema. Va néixer l'any de "Rebeca", va fer la primera comunió quan va arribar "Gilda", i el servei militar, mentre a les pantalles es projectava "Psicosi". I es va estrenar com a relacions públiques el dia del primer aniversari a la cartellera de "West Side Story". El cinema ha estat la seva passió i ens l'ha sabut encomanar com ningú. Assegura que no és fanàtic de res, ni tan sols mitòman. Sota un barret icònic, s'hi troba una mirada neta i un somriure murri, sempre a punt, de cronista que no pretén ser crític.
Leonora Milà (1942), és una sàvia pianista i compositor. Virtuosa del piano i autora d'una extensa obra musical, va ser un clar exemple de nena prodigi. En la seva llarga carrera, ha interpretat els grans compositors europeus i els clàssics espanyols amb les millors orquestres del món. De talent innat, els entesos diuen que, quan l'escoltes, no l'oblides mai més. I, els qui més la coneixen, que és cruelment sincera. Potser, per això, no se n'està de dir que s'ha sentit més reconeguda arreu del món, que no pas aquí. O que, si tanqués la tapa del piano, necessitaria un psicòleg immediatament.
Josep Maria Pou (1944), és un (s)avi actor i director que sempre s'ha dedicat a l'ofici que més li agrada, amb el coratge i el sentit del joc del nen etern que mai no vol deixar de ser. Considerat un dels millors d'Europa, assegura que l'actor és un gran mentider que ha d'aconseguir trobar la veritat dins la mentida perquè el públic se'l cregui. Diu que la memòria és fonamental i que el millor actor és el més vell, perquè és el que ha viscut més. Després d'haver treballat sense parar entre Barcelona i Madrid, avui, per primer cop, reconeix que és hora de veure més teatre que no pas de fer-ne. Que el paper que ara més li interessa és el seu paper a la vida.
Dolors Folch (1941), és una (s)àvia sinòloga que ha estat pionera a Catalunya dels estudis sobre la civilització xinesa, l'idioma i la cultura, i les seves relacions amb el món europeu. Té molt clar que, si bé a Orient i a Occident ens hem plantejat històricament preguntes similars, les respostes d'uns i altres no han estat iguals. I això fa que siguem molt diferents. A la professora que porta a dins sempre l'ha preocupat l'educació i com innovar-la per fer-la millor i més estimulant, tant per als professors com per als alumnes. No ha deixat mai les classes. N'ha canviat el format, però no l'esperit.
Aureli Argemí (1936) és un savi intel·lectual. Com a monjo de Montserrat, va aprendre a tenir el seu propi criteri, a valorar els pros i els contres. Per això, un dia va decidir renunciar als vots per tornar a la vida civil i es va casar. Ha consagrat la seva vida a fer recerca dels marginats, però també dels pobles i les llengües minoritzades. Crític amb l'església, perquè s'ha construït al voltant del poder, assegura que sap tots els arguments a favor i en contra de Déu, però que cap el convenç. Perquè la fe li va arribar a través d'un exemple, no d'una doctrina.
Santiago Dexeus (1935) és un dels ginecòlegs més reconeguts d'una nissaga de la qual és l'únic supervivent. S'ha passat la vida fent possible la vida i ha estat pioner de les tècniques de reproducció assistida. No se n'està de declarar-se feminista, diu que entén les dones i, de fet, moltes li deuen la vida. Li agrada parlar d'ètica i de principis i es mostra decebut perquè creu que es van perdent. Confessa obertament haver-ho patit en primera persona. Elegant, educat i amable, considera que, com li va ensenyar el seu pare, un bon metge ha d'aprendre coses noves cada dia.
Joaquim Arenas (1938), mestre i pedagog Està considerat el pare de la immersió lingüística i del model d'escola catalana. Mestre, director d'escola, pedagog, escriptor i activista cultural, ha dedicat gran part de la seva vida a la llengua, sovint on es trobava en una situació més delicada. Preocupat pel present i pel futur de l'educació catalana, creu que caldria repensar el paper dels diversos actors de la comunitat educativa i fer possible que la formació inicial i contínua dels professors sigui la garantia de qualitat del model educatiu. Sempre ha estat un home d'acció i d'idees, fins i tot per poder demostrar la possible catalanitat de Cristòfol Colom.
Carme Solé Vendrell (1944), il·lustradora i pintora És una (s)àvia il·lustradora i pintora de sentiments. Una artista polifacètica, reconeguda internacionalment per la seva àmplia i singular obra en contes per a infants. L'obsessió pels drets dels infants la va portar a la pintura. Els ha posat rostre i, davant les injustícies, s'ha preguntat: per què? Ha estat l'única que ha il·lustrar contes de Gabriel García Márquez i Salvador Espriu l'admirava. Potser per això la va advertir que aquest és un país que no perdona l'èxit.
Hilari Raguer (1928), monjo i historiador Aquest (s)avi monjo de Montserrat ha fet treballs fonamentals per entendre la història politicoreligiosa de Catalunya i d'Espanya al segle XX, convençut que el paper de l'església durant el franquisme s'havia falsejat i calia reescriure'l. Forjat en el catalanisme des de la universitat, va ser a la presó on va descobrir la seva vocació sacerdotal. Estudiós de la Bíblia, diu que tot és veritat al llibre més editat del món, però que són diferents tipus de veritat amb fets històrics i simbòlics, que s'expliquen a través d'exemples. I corrobora que la Moreneta no era negra.
Robert Tornabell (1934), professor de banca i finances internacionals Aquest (s)avi és un dels més reconeguts especialistes en banca i finances internacionals. Va aprendre dels millors economistes, i als milers d'alumnes que han passat per les seves classes els ha explicat les claus dels mercats financers, però també com desenvolupar el sentit crític i seguir uns determinats principis. Ha sabut analitzar el món des de l'economia, i assegura que la globalització capitalista ens ha empobrit. Coneix molt bé el sector del petroli. Tant que, quan una consultora el va enviar a l'Iraq, el govern de Saddam Hussein el va empresonar acusat de ser un espia que no era.