Sitges 2026: les pel·lícules que ja ens han sorprès i les que no et pots perdre

Comença La finestra indiscreta, amb Toni de la Torre.

Benvinguts a La Fenestra Indiscreta, el dia que celebrem que ja tornem a ser el Festival de Cinema de Sitges. Avui, programa especial al rovell de l'ou del festival, en un fantàstic estand de Catalunya Ràdio, des d'on us explicarem tot, tot el que hem vist fins ara i també, molt important, tot el que hi podreu veure. Per exemple, s'estrenarà Hope, la pel·lícula del sudcoreà Na Hong-jin, que ve precedida de molta expectativa. També Teenage Sex and Death at Camp Miasma, cinema indie de terror que reflexiona sobre les grans segues del gènere. I El Samurai y el Prisionero, la nova pel·lícula de Kiyoshi Kurosawa, entre moltes altres. Aquesta edició té convidats ilustres, com per exemple Peter Jackson, Robert Eggers, Kevin Bacon o Amy Irving, actriu coneguda sobretot per Carrie. I precisament Carrie és l'eix de l'edició d'enguany del festival. La pelicula de Brian De Palma fa 50 anys i per això avui li dedicarem un monogràfic de la mà de la Miriam Cano, traductora al català de la novela de Stephen King en què es va basar la pelicula. Però abans de tot això. Parlarem de les estrenes, perquè no volem que perdeu de vista el que s'ha estrenat avui a l'estadal de cinema, que no és poca cosa. Tariq Porter, Joan Pàmies, de nou a Sitges. I a més, us rebo amb un tema memorable de la banda sonora de Braindead. Què més vols que començar amb Braindead? O sigui, només això ja.

Quina gran rebuda de Sitges, no? Braindead. I quan veus el goril·la de Sitges a la pantalla i les han aplaudint, ja et sents com a casa, realment.

Después anirem a fons amb el que ja hem vist a Sitges, perquè deia que les estrenes de la setmana no són poca cosa, perquè avui ha arribat als cinemas El precio de la red, pelicula dirigida per Aaron Sorkin, que agafa el relleu de David Fincher, per continuar la historia sobre Facebook i el seu creador, Mark Zuckerberg.

La raó per la que has oído de la derecha y la derecha sobre la moderación de los contenidos, es que trabajan en los refes. Facebook no es el ref, ese es el punto. Ese es el punto, Charlie. No somos el ref, somos el cuadro público.

Una història que va començar fa més de 15 anys perquè la pel·lícula de David Fincher, la xarxa social, és del 2010. I també hi havia aleshores una percepció diferent de les xarxes socials de la que tenim ara i també dels grans grups de la tecnologia que hi ha al darrere. Aquesta diferència marca la distància que hi ha entre les dues pel·lícules perquè ara estem molt més informats sobre el que hi ha darrere de Facebook i companyia i el negoci que fan amb les dades i la captació de l'atenció. Potser podríem dir que la xarxa social ens va descobrir moltes coses en el seu moment, coses que no sabíem, i en canvi el precio de la red ens confirma el que ja sabem. Sí, totalment.

De fet, crec que és una pel·lícula que val la pena, o és especialment interessant si es mira en perspectiva, més que si es mira en fred. És a dir, i és molt interessant la distància i, diguéssim, els canvis que hi ha hagut en aquests 16 anys. Jo per començar el que destacaria d'aquesta pel·lícula és la direcció, perquè abans fa 16 anys la xarxa social estava dirigida per David Fincher i aquesta nova entrega la dirigeix Aaron Sorkin, que era el guionista de la primera, però que clarament jo diria que Aaron Sorkin com a director no és David Fincher. No té la mateixa precisió de plans, la mateixa fluidesa narrativa, la fredor quirúrgica d'alguna manera era molt coherent amb el que explicava la primera pel·lícula. I en aquest sentit crec que sí que David Fincher era un cineasta i és un cineasta de raça, en el sentit que, siguin o no siguin seus els textos sobre els quals treballa, sap que fem vells i en canvi Aaron Sorkin és una mica més un guionista de raça però no un director diguéssim que sàpiga bé com conduir el material base o almenys no de la mateixa manera. En aquest sentit crec que El precio de la red és una pel·lícula més impersonal, una mica més genèrica i que perd una miqueta aquesta frescor en tots els sentits que ja l'havíem vist a la primera.

Sí, jo crec que si la comparem clarament al marge social té totes les de perdre. És una pel·lícula molt més insípida, amb molt menys ritme, una pel·lícula jo crec que molt menys arrelada al present que estem vivint, però sí que, com el que deies tu Toni, per exemple, jo crec que hi ha una cosa que m'ha agradat molt de la pel·lícula, que probablement el que més m'ha agradat, que és que. Hi ha alguna cosa que es tracta, el que es va crear a la red social, Facebook, les xarxes socials, com un virus que s'ha expandit. Si pensem en aquesta primera escena de la pel·lícula, que és el que més em va agradar, de fet, veiem un personatge, una noia, que venen dos policies. Està al mig de la carretera, té el cotxe espaiat, està a dintre del mòbil i veuen dos policies a preguntar-li què passa. Aquest tipus d'escenes a mi em va recordar aquestes pel·lícules de zombis o de terror, que hi ha uns policies que arriben a un lloc on ha hagut una cosa que tu no saps molt bé què ha passat, i hi ha un personatge que actua de forma estranya, a poc a poc es va tornant més violent fins que es torna realment hostil, doncs crec que realment hi ha algo com de, a la red social vam veure la creació d'aquest virus i comença la pel·lícula del precio de la red veient com ha intervingut aquest virus, que és un virus que el que genera és unes onades d'odi, una espècie de zombificació ideològica que porta a la violència. Llavors trobo que això està molt ben plasmat.

I encara diria més, jo penso que és una pel·lícula que sobretot explica com s'ha injectat aquest virus. És a dir, t'està explicant, per si no ho sabies, com Facebook t'injecta cada vegada que entres a les xarxes socials discursos d'odi, perquè al final tot això. Per qui no ho sàpiga, ve d'aquests arxius que es van destapar l'any 2020, d'aquesta filtració dels documents de Facebook 2021, i que van destapar aquestes males pràctiques de l'empresa, de desinformació política sobretot, que van incidir en les eleccions dels Estats Units que va guanyar Donald Trump, i sobretot també a la sala, al capítoli del 2021. Aleshores, aquesta manera de funcionar de Facebook passa per recomanar o amplificar uns discursos que envien cap a tots els perfils, cap a tots els usuaris, i són discursos d'extrema dreta i són discursos d'odi. És la investigació d'un periodista que interpreta Jeremy Allen White a partir d'una informació que obté d'una treballadora de Facebook que és el personatge de la Maggie Madison.

Sí, jo crec que a nivell informatiu o didàctic, aquesta pel·lícula compleix la seva funció perfectament d'explicar aquest cas. Jo, per exemple, que és una cosa que no sabia com funcionava tot el tema de com compartir aquestes xarxes, com el Facebook alimentava més el compartir en lloc del like, no? I com funciona aquest sistema de valors, crec que està molt ben explicat. I la pel·lícula jo crec que juga tota l'estona amb aquesta dicotomia que representa el personatge del periodista, del Jeremy Allen White, que està bastant bé, trobo, a nivell interpretatiu. Sí, ara pararem de les interpretacions. I representar més aquesta qüestió analògica, per mi mostrada de forma una mica cutre, com que és una persona que mira cinema clàssic, com que és una idea una mica vaga, contra el personatge de la Miki Madison, que és aquesta treballadora de Facebook, que estima Facebook, que està molt a favor del que permet les xarxes socials en quant a la. Comunicar-se amb més gent, la connexió, que pertany més a aquest món més virtual, però que els dos, en aquesta denúncia, acaben comunint-se. Jo crec que la pel·lícula té com una voluntat de remetre un tipus de cinema més clàssic, més analògic, d'un tipus de gènere com de pel·lícules de periodisme, que no sé si se'n surten bé, però jo veig com una petita idea que em remet a aquest tipus de pel·lícules.

Sí, de fet, crec que en aquest sentit la banda sonora em sembla que és molt representativa d'aquesta mirada d'Aaron Sorkin. Recordem que a la xarxa social de David Fincher la banda sonora era bastant revolucionària de Trent Reznor, aquí, en canvi, és més aviat, diguéssim, clàssica, crec, en el pitjor dels sentits. És veritat també el que comentàveu, que jo crec que no és una pel·lícula que, d'alguna manera, t'ensenya una cosa que no sapiguessis, com sí que feia la xarxa social, és a dir, la xarxa social t'emportava cap a un món que, diguéssim, que ignoraves i que et sorprenia molt, i en aquest sentit era molt oportuna. En canvi, aquesta, bàsicament, plasma una cosa que sí que saps, però que t'ho recorda d'una manera molt il·lustrativa. I de fet, crec que comentant el personatge d'aquest periodista, d'alguna manera crec que es pot fer un paral·lelisme bastant evident entre Aaron Sorkin, que és un personatge, ja és un senyor gran, diguéssim, que està parlant d'una cosa que al final és una realitat molt, diguéssim, actual, i podem fer com aquesta paral·lisma entre el personatge aquest del periodista que és molt analògic investigant sobre una cosa del qual a priori no té cap idea però que a poc a poc, diguéssim, endinsant-se va trobant, diguéssim, la veritat o coses interessants a través del personatge de la Maiki Madison.

De fet, si hagués de fer un paral·lelisme en la carrera d'Aaron Sorkin, jo diria que la xarxa social és com The West Wing, en el sentit que hi ha aquesta voluntat d'ensenyar l'entrada en balines d'una cosa que tu desconeixes, i en canvi aquesta nova pel·lícula és una mica com The Newsroom. És a dir, que les notícies tothom sabia quines eren i ell les treballava a partir de la ficció. Igualment, a mi em sembla, estic d'acord que Aaron Sorkin amb els anys, és un excel·lent guionista, però amb els anys ha anat multiplicant moltes de les seves virtuts de manera que de vegades han deixat una mica de ser virtuts. Però hi ha coses que continua fent molt bé i hi ha pocs guionistes que crec que poguessin posar tanta quantitat d'informació com la que hi ha en aquest cas en una pel·lícula i que fos fàcil de seguir. I això és una virtut que em sembla que és molt lluable.

Sí, totalment. Però igualment sento una mica, arregla el que deies tu, Tarik, que no només hi ha una diferència. A nivell de direcció en la formalitat, el ritme, sinó també en com de condescendent és una mica amb l'espectador. Hi ha uns salts temporals a la pel·lícula que estan molt, molt sorollats, literalment, perquè. Es vol assegurar que no t'ho perdis. Clar, perquè entengueu que estem parlant, surt directament una espècie de timeline que va movent-se de 2020 a 2022, o d'aquests anys, que literalment va canviant i els personatges estan al mateix escenari, sinó que tan sols ha hagut un canvi d'escenari, però hi ha una espècie de. De preocupació perquè aquest aspecte, que és una tendència del cinema mainstream actual, no és l'únic que ho fa, però sí que sento que hi ha alguna cosa en relació a com Aaron Sorkin entén el present que potser pensa que l'espectador no entendrà tot el que que potser abans aquesta por. No ho sé, perquè jo no he vist les sèries que esmentaves, però sí que sento que hi ha una espécie de preocupació perquè l'espectador actual no entengui el que està passant. I en aquesta pel·lícula ho veig, és el més flagrant, de fet, en termes narratius, a més que li treu tot el que podria aportar la tensió narrativa, o sigui, tampoc acaba funcionant, aquestes les temporals.

Sí, és un didactisme que acaba anant en contra de l'experiència cinematogràfica, en realitat.

Sí, jo crec que aquesta per mi també és el gran hàndicap de la pel·lícula, perquè realment tot va una miqueta en un carril, diguéssim, en línia recta, encara que vagi fent-se els temporals, però va en una línia recta que genera poca tensió, en el sentit que saps més o menys cap on es dirigeix i efectivament es dirigeix cap allà. A mi el que m'ha segurament interessat més de tot plegat, i crec que per això comentava al principi de mirar-ho en perspectiva, és que d'alguna manera la primera pel·lícula. Mostrava a Zuckerberg com un geni, el qual evidentment tenia ambiguitats morals, et generava certs conflictes, però en última instància era un geni, era un gurú tecnològic i segurament la percepció que teníem tots plegats en aquell moment. Era aquesta. Exacte. I ara és gairebé, bueno, no gairebé no, ara és l'antagonista tant a la realitat com a la ficció, no? I crec que això està ben plantejat perquè. En cap cas et diu aquest és el dolent, però sí que et diu que totes aquestes petites ambigüitats morals o aquestes coses que segurament podien ser problemàtiques fa 16 anys, ara són un problema majúscul en la societat. Crec que en aquest sentit és interessant i és molt, diguéssim que fa reflexionar, surts de la pel·lícula una mica més conscient de què mou les xarxes socials.

Qui us ha semblat Jeremy Strong? Jo tenia por de que estigués com massa caricaturitzat i de fet havia dit això de que havia començat a actuar com els Ruckerberg com en els rodatges i coses d'actualitat. Però sí que em va fer pensar, ara que parlaves sobre el tema de que és l'antagonista i que és el dolent i que és com un villano, A la vida real, em fa pensar que el Jesse Eisenberg, que va interpretar el Zuckerberg a la red social, després va interpretar el Lex Luthor a una pelicula de Superman, que ja ni recordo quina era. Crec que era la que lluitava contra el Batman o així. I algo com de que, tal i com està tractat aquí el Zuckerberg, que és realment com una espècie de villano de pelicula, però que és així la vida real. I a mi em va convèncer bastant Jeremy Strong. Sí, a mi, de fet,

per mi és la millor interpretació de la pel·lícula, Jeremy Strong, i a més és molt magnètic, perquè també el personatge, evidentment, és molt magnètic. A mi, la Mikey Madison, que és una actriu que m'agrada molt, inclús el Jeremy Ellen White, em semblen correctes, però una mica, diguéssim, van sobre la marxa sense grans.

És curiós perquè ella, justament, que tenia qualsevol opció, diguéssim, després de guanyar l'Òscar, ha tirat aquest paper que no és el que la permeti destacar gaire. Ell, Jeremy Strong, està per mi fantàstic, que a mi m'agrada molt ell com a actor, però el personatge l'ajuda moltíssim. Clar, jo crec que és més culpa,

en el cas de la Miki Madison i del Jeremie Ellen White, que per mi estan tots dos molt correctes, crec que és més problema de com estan escrits aquests personatges. Hi ha això que esmentava, per exemple, de com caracteritza el personatge del periodista analògic que. Creo que las decisiones de Aguillo son bastante más cutres y, en cambio, ella, por ejemplo, tiene una presentación de personaje lamentable, como que hay algo como de la friki que trabaja Facebook y que, claro, es muy difícil defensar a este personaje y creo que lo hace bien.

El que he sabido es que El príncipe de la red es una de las estrenas destacadas de la semana, pero no es l'única. El

príncipe de la red es una de las

estrenas destacadas de la semana, pero no es l'única.

Avui també s'estrena NASA, el nou documental de Yuval Abraham i Rachel Storr, que, recordem, va guanyar l'Òscar el millor documental amb el seu anterior treball, No Other Land. Aquest cop el que fan és investigar com es prenen les decisions dels bombardejos israelians a Gaza i, sobretot, com calculen el possible nombre de víctimes i com de deshumanitzants tenen aquestes víctimes. Està feta a partir de múltiples entrevistes. A soldats i oficials de l'exèrcit israelià, que a més tenen la particularitat de produir-se totes de nit, gairebé a les fosques. Això ho han fet així perquè els testimonis no es vegin gaire i així preservar la seva identitat, que és una cosa que se'ls ha criticat, però a mi em sembla que era necessària, perquè si no, no haurien obtingut aquests testimonis de cap manera. Sí, totalment.

Suposo que és el preu que has de pagar per poder tenir aquests testimonis tan sincers i tan esgarrifosos. És una pericla, com no podia ser d'una altra manera, terrorífica. Perquè l'oient sàpiga una mica què vol dir NASA, NASA és el terme que utilitza l'exèrcit israelí per referir-se als danys col·laterals dels seus ataques aèris contra els terroristes de Hamas. És a dir, quan han d'assassinar un terrorista de Hamas en un edifici on hi ha 40 persones més, serien 40 NASA. El que vas veient en aquesta pel·lícula és que l'exèrcit israelí va considerant com més NASA, millor, perquè així poden realitzar el genocidi i la neteja ètnica. Sí, és una pel·lícula molt dura de veure, però a mi el que més m'ha interessat és probablement que si a No Other Land era una pel·lícula que parlava sobre la pèrdua de terres, com els anaven traient l'aigua, els anaven contraient les terres al poble palestí, era una pel·lícula molt directa, que estava realment al dispositiu film i que era com gravar directament des del poblat, des de la ciutat, com anaven traient les terres. Aquí estem davant d'un dispositiu aeri, perquè precisament és una pel·lícula que parla sobre la vigilància que fa l'exèrcit israelí, el govern israelí al poble de Palestina. Llavors hi ha una coherència increïble entre el conflicte que denuncia i el dispositiu estètic. Realment llavors. Clar, si l'explicit que era No other land en termes visuals aquí és molt explícit en el relat.

Llavors, el que realment és molt fort és el contrast que genera. Aquests plans aeris de la ciutat de Tel Aviv, que són gent fent vida normal, veient la televisió, amb un país que està realitzant un genocidi. Hi ha una espècie de sensació de normalitat, de banalitat absoluta, mentre estan generant un genocidi, inclús hi ha un moment que s'escolta una bomba que s'escolta des de Tel Aviv, que veien a Palestina. Llavors, aquest contrast realment és el terror i inclús hi ha una escena. Que és molt encertada, que mostra la filmoteca de Tel Aviv i just estan passant la pel·lícula Shoah del 1945, que és aquesta pel·lícula del Claude Lanzmann que parla sobre l'Holocaust, mentre escoltes també aquests testimonis dels soldats israelins que ressona directament amb els testimonis del nazisme. Llavors, una pel·lícula extremadament intel·ligent, molt, molt dura. Repeteixo, realment us recomano que. O us recebeu unes hores després per poder pair-la, però em sembla que a vegades parlem de pel·lícules com les sàries, aquesta clarament ho és, i vaig llegir ahir que Israel ha fet un documental en forma de resposta que es diu NASA, la història real, que proposa seguir expandint aquest discurs d'Israel envers el 7 d'octubre, etc. I que és una pel·lícula que l'han fet com express, les pel·lícules com la nueva setmana la van fer perquè van veure que realment. Intenten contraatacar d'alguna manera. Exacte, perquè els volen treure la nacionalitat als dos directors.

Sí, sí, fa temps que tenen problemes en molts sentits pobres.

Sí, i la pel·lícula realment, a mi em sembla com molt, quan se l'ha criticat perquè diuen això, que no s'hauria de protegir la identitat d'uns assassins, jo crec que posar una balança em sembla més important, com poder ser testimonis del que diuen i de com ho expliquen, no? Hi ha testimonis d'origen, hi ha testimonis que expliquen com ells disfrutaven d'aquestes.

És que és això, o sigui, sobretot és el com ho expliquen, per què? Poden explicar els sistemes que fan servir per decidir si bombardegen o no, quanta gent civil morirà o no, però ho podrien explicar d'una manera freda, el que és més esgarrifós d'aquest treball. És que accedeixes a una mentalitat que te posa la pell de gallina, perquè al final estan parlant de persones, però és que no estan parlant de persones, és a dir, ells tenen una concepció com que tots mereixen morir, és a dir, quan dic tots vull dir tots,

els nadons també, tothom. No, expliquen com els roben la privacitat, també, que jo crec que això és el que aquest dispositiu fílmic de tu veus com una persona televip a casa enviant la tele tranquil·lament, genera una sensació de ser espiat, no? I és precisament el que els directors volen transmetre'ns com a espectadors de, mira, això és el que estan patint el poble palestí que està espiat amb els seus mòbils, no? Hi ha un moment de. D'un arxiu que mostra l'arribada de la infraestructura telefònica a Palestina, que és Esgarrifós, i intenta transmetre aquesta sensació de pèrdua de la privacitat i del perill que suposa. Llavors, una pel·lícula molt intel·ligent que recomano moltíssim.

Sí, per les dues bandes, jo diria, perquè t'explica el funcionament en aquest sentit de l'exèrcit israelià, però també t'explica la mentalitat que hi ha al darrere. Jo crec que la combinació de les dues coses. És necessària, com deia el Joan, de conèixer, encara que sigui efectivament una proposta molt dura, NASA, pel·lícula que s'ha estrenat avui als cinemes. I tenim una estrena més. La nova pel·lícula de Nicolas Winding Refn, director de Drive, de Pusher o de The Neon Demon, que torna a les sales amb su propio Infierno, una pel·lícula sobre un actriu que participa en la pel·lícula, una pel·lícula que té darrere les càmeres el seu propi pare. És una premissa que ens fa pensar molt ràpidament en Sentimental Value, o en El ser querido, que és curiós, tres pel·lícules que tinguin pràcticament el mateix punt de partida i totes estrenades al mateix any. Aquí la trama se centra en la relació d'aquesta actriu, que interpreta Sophie Thatcher, amb una altra actriu que participa en la mateixa pel·lícula, que resulta que és la nova parella del pare. I el que sembla que podria ser una bona ocasió perquè s'entenguin millor, o això sembla que és el que pretén el pare, doncs es va torçant, es va torçant molt ràpidament. És una pel·lícula més que el director va explicar que sorgeix després que patís una insuficiència cardíaca greu. Va estar a prop de morir i d'aquesta experiència sorgeix aquesta pel·lícula sobre. Sobre la recerca del pare, d'alguna manera, o sobre la figura d'estar a prop de l'estimació del pare, i que a més a més té el cinema al centre.

Sí, de fet, és bastant curiós, no?, aquest trio de pel·lícules, com comentes, Toni, i de fet, aquesta segurament és la més inesperada, perquè. Sentimental Value o El Ser Querido són dues pel·lícules que sí que tenen unes narratives similars i uns punts de partida segurament dels seus directors més properes i en canvi Nicholas Winding Refnitz és una espècie de satèl·lit en aquest sentit també aquesta pel·lícula és un satèl·lit en aquest trio i a més jo crec que porta el seu cinema cap a cada vegada un terreny més abstracte dins de les seves pròpies amb, diguéssim, filies cinematogràfiques. De fet, jo crec que és molt coherent aquesta pel·lícula dins de la filmografia de Nicolas Winding Refn. Sempre juga molt amb la nocturnitat, amb els neons, amb una certa languidesa de diàlegs i d'accions i amb aquests esclats de violència que aquí tornen a aparèixer. De fet, juga també sent cinema de gènere i per això també estava ahir aquí al Festival de Sitges amb Refn presentant la pel·lícula. També hi ha una cosa que, bueno, després a més de parlar d'una pel·lícula tan important com comentàveu de NASA, aquesta, jo crec que juga una mica en tots els sentits a tot el contrari. De fet, jo crec que és una pel·lícula molt superficial en el sentit que és molt esteticista i inclús en la manera de plantejar els personatges, no? Són sempre els personatges de d'aquest director sempre són una miqueta binaris, en el sentit que els personatges masculins, i aquí també són homes, joves, atractius, violents més aviat, de poques paraules, etc. Això també ho veiem molt a Drive o a altres pel·lícules, i en canvi les dones sempre juguen aquesta feminitat entesa des d'un punt de vista clàssic, aquesta joventut, aquest component també molt esteticista, molt atractiu. És a dir, crec que és una pel·lícula que és molt coherent en el que seria la filmografia de Refn.

Doncs aquestes són les pel·lícules destacades de la setmana. Recordem els títols perquè hem parlat del Precio de la Red, de NASA i de su propio Infierno. I com sempre us demano que us mulleu i us pregunto, si n'haguéssiu de triar una, amb quina us quedeu?

Jo em quedo amb NASA, no només pel seu component polític, sinó també perquè crec que és una gran pel·lícula.

Doncs jo faig cas al Joan. Sempre és bona idea fer cas al Joan. I en aquest cas jo em sumo també a Nas, em sembla que en aquesta setmana ho tenim claríssim. I ara sí, anem amb tot el que hem vist al Festival de Sitges. Comencem amb l'esperadíssima Teenage Sex and Death at Camp Miasma, un títol magnífic i llarguíssim, de la directora Jenny Schoenbrun, que proposa una mirada reflexiva al voltant de les películes Slasher, on un assassí va matant diferents víctimes i s'obsessiona normalment amb un personatge femení. Sexualitzats, una mica com en les pel·lícules del Nicolás William Reff. Sí, té la seva proximitat. I la protagonista és una directora de cinema que ha de dirigir una nova entrega, que ha de ressuscitar una saga d'aquest tipus de pel·lícules, i que es troba amb l'actriu que va protagonitzar la primera entrega per mirar de convèncer-la de participar en la nova pel·lícula. Elles són la Hannah Iwinder, l'actriu de Hacks, i Gillian Anderson. A més, faig referència a Hacks perquè hi ha una similitud aquí, perquè al final Hannah i Binder. Representa una mica una generació jove, i Gillian Anderson, una generació més veterana, que juga el mateix joc, una mica, que la sèrie.

Sí, aquí hi ha aquesta espècie de lluita entre una espècie d'intel·lectualisme molt contemporani sobre les pel·lícules de terror i el personatge de la Gillian Anderson, que és aquesta final girl d'aquesta saga de Can Miasma, que li exclama al personatge més jove. Que vol que torni les pel·lícules al blot en fles, fles en bot, a l'estang i fets.

Però això és molt interessant, especialment aquí a Sitges, perquè al final aquesta intelectualització que estem fent constantment és realment, és molt pròpia de la generació més jove, és a dir, com més joves més intelectualitzen el cinema, jo diria, i aleshores aquest contrast em sembla molt interessant i aquesta reivindicació que ve a fer més aviat per la via de l'estupefacció el personatge de l'actriu, que és com pots deixar de llegir, de. De 50.000 maneres diferents. Una pelicula que el que és, és un assassí amb un cap de quadrat.

Clar, clar, és una pelicula que parla molt sobre el desig i sobre això, sobre el deixar-se anar. A mi m'ha agradat moltíssim, sí que és cert que intenta ser, intenta moltes coses, hi ha moltes capes, masses potser, però a mi és una directora que m'ha agradat molt, la Jane Sopron, I és curiós perquè aquesta pel·lícula, que és la que té més sang i fetge, em sembla la seva pel·lícula més lluminosa. O sigui, les anteriors pel·lícules que una mica tractaven del mateix, que és sobre com els espectadors ens vinculem amb un producte, la primera pel·lícula de We Are All Going to the World's Fair era més sobre com veiem internet, no?, i com ens vinculem amb internet. La segona pel·lícula, que a mi em sembla extraordinària, que és I Saw That TV Glow, era sobre una sèrie de televisió i un nen que li agradava molt la sèrie, un fan de la sèrie, i aquesta, que també parla del mateix, però parla des d'una espècie de prisma molt més, sí, com molt més lluminós, molt més esperançador, romàntic, inclús.

Jo diria, o sigui, hi ha una cosa que a mi em sembla preciosa d'aquesta pel·lícula i que a més crec que té molt sentit que gent parli sempre des del cinema de terror, que és que al final el cinema de terror parla gairebé sempre de l'alteritat i crec que és un gènere en el qual. A vegades pot semblar un lloc, diguéssim, un gènere que et faci enrere, però molta gent també és un refugi, perquè d'alguna manera accepta aquesta alteritat i l'abraça i juga amb això. I aleshores crec que aquesta és una tercera sublimació, en aquest sentit, d'aquesta directora cap aquí i que fa que, diguéssim, fa que canviïs una miqueta o que d'alguna manera confirmis la percepció que es té a vegades sobre el cinema de terror o aquest equívoc que genera el cinema de terror. I crec que, en aquest cas, com deia el Joan, és una pel·lícula molt lluminosa. A mi sí que m'ha passat que comença, em sembla que l'inici és brillant, i fins a mitja pel·lícula o una cosa així estic molt, molt, molt a dins, diguéssim. També em va passar a Maisuda TV Glow. I crec que fa una cosa que, efectivament, intenta moltes coses, evidentment, diguéssim, per pròpia definició, no totes arriben al mateix port, i intenta, crec que, fer tantes coses que. Jo crec que una certa subtilesa li donaria, diguéssim, una certa capacitat de síntesi en alguns moments faria que guanyés, perquè a vegades l'excés de gestualitat, l'excés de voluntat de fer coses i aquesta fugida cap endavant sempre, diguéssim, crec que a vegades el minimalisme li jugaria a favor.

Clar, potser acaba una mica atrapada en si mateixa, però clar, és que és tan fascinant, o sigui, l'inici. I aquesta idea de posar una capa sobre una capa sobre una capa, que al final és una pel·lícula molt metalingüística, que està parlant sobre una anisaga de pel·lícules de terror, que podem més o menys identificar en moltes pel·lis que hem vist, està intelectualitzant també moltes d'aquestes pel·lícules. Parla del desig, parla del paper que tenen els personatges femenins i les final girls en aquesta mena de pel·lícules. Parla de la relació que tenen els espectadors amb aquesta espectadora. A mi em sembla que al final és una història que si la primes és una directora que ha de ressuscitar una saga que està morta. I d'aquesta idea tan petita, en realitat, aconsegueix treure'n. Contradictòriament, eh? Tantes reflexions, perquè la pel·lícula en si mateixa està criticant el fet de reflexionar o interactualitzar el cinema en general, però especialment aquest cinema, però la pel·lícula ho acaba fent també, i a mi em sembla fascinant tot el que arriba a aconseguir i tot el que ens arriba a fer pensar mentre està passant tot això. Totalment, sí, sí.

Sí, jo tinc ganes realment de tornar a veure, crec que és aquestes pel·lícules que et donen com ganes d'intentar esbrinar encara més com totes aquestes capes i si realment hi ha tanta profunditat com sembla, però jo crec que sí, que sí que n'hi ha.

I a més és un univers, no sé si us va passar a vosaltres, que tot l'univers que desplega en les pel·lícules del camp miasma és un univers de ficció que jo em vaig acabar creient. És a dir, va haver-hi un moment que jo realment pensava que havia vist totes les pel·lícules de camp miasma.

I si no les has vist, tenies moltes ganes de veure, encara que fos la sisena seqüela, que segurament era dolentíssima, però t'agradaria veure-la i poder-la analitzar o com a mínim riure amb unes crispetes en la banda. Com a l'escena de crèdit inicial,

amb aquesta cançó de sonar, que vas veient tot el merchandising que genera Can Miasma, és una forma fantàstica d'explicar l'origen de la saga.

Hi ha un moment en què l'actriu i la directora s'asseuen per mirar la primera pel·lícula, i aleshores la pel·lícula dona pas a la pel·lícula. I va haver-hi un moment que jo vaig oblidar que estava mirant. Estava tan a dintre de la pel·lícula, de dins de la pel·lícula, que vaig oblidar que estava veient amb elles. I em va semblar que hi havia una feina allà molt ben feta, realment, de recrear un tipus de pel·lícula d'una manera que no eres una excusa per la pel·lícula principal, diguem-ne. Que realment aconseguia, que era prou sòlida i era prou rica com perquè tingués entitat per si mateixa.

I a més, hem començat parlant de la xarxa social i de veure les coses en perspectiva, crec que. El que comentava el Joan de deixar-se anar, crec que és una cosa també com a retrat generacional d'una generació que sobreanalitza les coses i li costa tantíssim deixar-se anar, també és superpotent. Al final, una de les coses que també té el cinema de terror és que en tots els sentits és molt visceral. Aleshores, si sobreanalitzes, si ho estàs mirant massa restret, diguéssim, no gaudeixes d'això i en el moment en què et deixes anar és el moment en què realment gaudeixes d'aquí. Però, irònicament, estem en l'era de l'elevated horror, eh? Sí, sí, clar, clar. I a més es parla molt d'això, també, a la peli.

Sí, però és això, com que, a mi és el que més m'impressiona de la pel·lícula, que, sense renunciar a caure en el que critica, perquè realment crec que és necessari que hi hagi una mica d'aquesta espècie de territorialització, la pelicula ens porti cap a aquesta espècie de festival final de sang i fetge que és la

lliberació I que és una bogeria absoluta. No explicarem res, però la peli és una bogeria absoluta.

Podem dir que l'assassí és una espècie d'aire condicionat amb una espècie d'arma molt estranya.

Una llança arpó, una cosa molt estrambòtica. En fi, doncs això és Teenage Sex and Death at Camp Miasma, però no és l'única pel·lícula que hem vist, perquè avui mateix també hem vist Leviticus, una pel·lícula de l'australià Adrian Shirella que barreja terror i cinema queer a partir de la història de dos nois joves que se senten atrets l'un per l'altre. I després hi ha un tercer discòrdia, però el seu entorn, que és una comunitat religiosa extremadament homòfoba, el sotmet a una teràpia de conversió. I la teràpia de conversió és el que acaba sent el que propulsa o posa en marxa. L'aparició d'un, no sé com definir-ho, un ésser. Sí, una espècie d'ésser homòfob, un ésser que no veiem. És que diria mònster, però no és un. Sí, mònster no visible, cosa que ha fet que la pel·lícula se la compareix molt a Meat Follows.

Clar, o sigui, a diferència de Meat Follows, que sí que les persones, els éssers que perseguien els personatges de la pel·lícula eren com humans, humans una mica zombificats, caminaven molt lent. Aquí la persona que et persegueix d'alguna manera és la persona que més t'agrada, la persona que més estimes, la que més desitges. És a dir, si jo estigués enamorat del Toni, el Toni se m'apareixeria a mi. Llavors ja el que genera és que com que tu no saps si aquesta persona que se t'apareix és la persona real o és el propi monstre. Llavors aquesta premissa és molt guai perquè genera escenes on el protagonista no sap si el que se l'apareix és el noi que li agrada o és la persona que el vol matar. Llavors s'han de com. Frenar el seu desig, perquè a més és un desig que a més és prohibit, perquè són dos nois en una comunitat extremadament homòfoba. I a mi el que més m'ha agradat de la pel·li, que trobo que està realment molt bé, no és tant aquestes seqüències on apareix o no apareix lo fantàstic, lo terrorífic, sinó que lo terrorífic per mi està molt en els personatges humans, en els personatges d'aquesta comunitat molt homòfoba i aquesta espècie de. Cura, que els fa aquesta espècie de teràpia, com que els fa mirar una I la mare, la mare. I la mare és la pitjor. Avui parlarem de perquè

avui hem de parlar de Carri, també, eh? I aquí hi ha una competició de mares fanàtiques religioses no gaire aconsellables.

I a més, jo no sé si és per la decisió de casting, que és la mia o es dibosca, però tenia com certa esperança que la mare, no sé, fos més bona, però realment és terrorífica, esta mare. I genera una mica com aquesta espècie de rebuig al que comentava el Tarik de l'alteritat, com que és una pel·lícula que els més monstruosos acaben sent els humans. I a mi quan una pel·lícula de terror aconsegueix això trobo que és molt valuós.

I com treballa? A mi el que més m'ha agradat és que la metàfora serveix molt per treballar l'homofòbia, de fet. És a dir, al final el que aconsegueixen amb la teràpia de conversió. És que tinguin por del seu desig. És a dir, aquest monstre al final fa que tu tinguis por de la persona que més t'atrau o que més estimes. I per tant, justament està fent que tinguis por del teu desig natural. I per tant, d'aquí ets tu. I trobo que és una metàfora que està molt ben trobada.

Sí, a més, jo crec que també té un gran valor que és que d'alguna manera t'enamoris una mica de la parella protagonista. Aquesta espècie d'història de molt prohibit. Hi ha un moment, per exemple, que a un dels dos li diu que. La persona que vol veure sempre com la persona que el persegueix vol que sigui ell, com que realment no vol renunciar a estimar-lo. I això em sembla que realment no només funciona a nivell de criticar aquest tipus de teràpies, aquestes comunitats, com a pel·lícula de terror també funciona, sinó que com a història d'amor trobo que també està molt bé. Sí, també funciona.

Doncs això és Levíticos. I també val la pena comentar la Muerte de Drácula, pel·lícula del duet Burning Percebes, que explica la història d'una dona malalta que ven la seva sang per guanyar diners. Així és com coneix a Drácula, un comprador interessat en la seva moglovina, que es converteix en el seu confessor la nit que ella ha de morir. Estem escoltant de fons la banda sonora del Drácula de Bram Stoker, perquè no tenim cap tema de la banda sonora d'aquesta pel·lícula, però així ens ambientem.

Perfecte, perfecte. A més, té tot el sentit del món perquè, de fet, els dos últims anys jo crec que a Sitges estem veient moltes adaptacions, diguéssim, singulars del relat original de Dràcula. L'any passat vam veure aquestes dues absoluts antònims que era el Dràcula de Radojude versus el Dràcula de Luc Besson. El primer home de Radojude de lluny. Sí, sí, sí, sí, totalment. I aquí tenim un Dràcula que viu a Barcelona, en un apartamentet una mica decadent, com no podia ser d'una altra manera.

A Plaça Molina viu, eh? Ah, mira, increïble. Ella para a Plaça Molina, la zona on viuria Dràcula.

Boníssim, doncs. I a més interpreten un dels grans, jo diria un dels grans actors, més enllà de, no només pel seu físic, que evidentment dona molt de peu a cinema de gènere, que és Javier Botet, però també com un actor que representa molts personatges molt diferents, i ho fa molt bé sempre, i Laura Weismar, dos, o sigui, és un duet actoral que crec que és fantàstic, i aquest dràcula barceloní que juga molt amb aquesta quotidianitat, diguéssim, enrerida, i també amb les convencions del que sempre sabem dels vampirs, i de la dràcula concretament, Deformant-les a poc a poc, combinant una Barcelona noctàmbula amb aquest relat clàssic de Dràcula, crec que és molt potent i de més funciona molt bé. Jo havia vist dels Burning Percebes, també es va estrenar Sitges fa uns anys, La reina de los lagartos, que també era Javier Botet amb Bruna Cosí, si no m'equivoco. I allà potser el relat trobava que es feia una miqueta feixuc, que es menjava una miqueta la seva pròpia idea. En canvi aquesta crec que és una pel·lícula molt petita, molt conscientment petita, dura una hora i cinc i tant Javier Botet com Laura Benjamin funcionen fantàsticament bé i crec que. No està, potser, tan pagada de la seva pròpia idea i flueix fantàsticament.

Sí, a mi també em va agradar moltíssim. De fet, em va fer pensar en les primeres pel·lícules dels Aburriments Percebes, que Ikea 2 i Searching for Meritxell, que són unes pel·lícules molt trash, amb molt poc pressupost, i aquí trobo que aquest poc pressupost el que fa és que les idees visuals que tenen són molt manuals i es remeten a una espècie de cosa com. Com del cinema dels orígens és molt guai. M'agradaria fer un petit apunt sobre que el look del. Estic convençut de que la caracterització de vestuari del Dràcula és una còpia de com era l'Ivan Zulueta, que és el director de Rebato, que era una espècie de vampir, també de persona molt noctàmbula, i el look que li posen al botet estic segur que és una espècie d'homenatge a aquesta espècie de vampir del director de Rebato, que és un dels grans cinestres que parlava d'una manera indirecta sobre el vampirisme de la imatge.

I també hem tingut les primeres decepcions, com per exemple la pel·lícula inaugural Found Alive, pel·lícula dirigida per Carlota Pereira, una cineasta madrilenya coneguda per Cerdita, que aquí ha presentat la història d'una noia. Interpretada per Chloe Grace Moretz, que quan era adolescent va ser segrestada per un home sàdic. Va aconseguir escapar, però encara és una supervivent d'aquell trauma. Que la pel·lícula triada per inaugurar enguany el festival sigui d'una directora, ho podem llegir, jo crec, clarament, com la voluntat de fer visible el talent femení en un gènere com el del terror, que sovint s'associa a directors homes. De fet, l'any passat ja va ser una dona, si recordeu, va ser Julia Ducogno, Però és una llàstima que Found Alive no estigui a l'altura d'aquesta posició perquè encara que té una mirada valuosa és un thriller que podríem definir com a entretingut i en realitat bastant oblidable. Sí, a veure,

moltes vegades passa que el cinema, o sigui, que les pel·lícules d'inauguració de festivals són pel·lícules de consens, en el sentit que ja estan pensades per ploure mínimament a tota mena de perfils i públics, i jo crec que en aquest sentit aquesta pel·lícula compleix completament el paper. Per altra banda, parlem de dones cineastes que es dediquen al gènere al nostre país. Crec que és de justícia mencionar, per exemple, a Marta Argarona, la productora i directora, o a Denis Castro, o a Ángeles Hernández, que són cineastes catalanes que estan intentant, diguéssim, tenir una filmografia sempre mirant cap al cinema de gènere, i crec que això és important mencionar-les. Jo crec que, per una banda, evidentment és molt bona notícia que el cinema fantàstic i el Festival de Sitges aposti pel talent femení per inaugurar. Esperem que així sigui sempre i que deixi de ser notícia en algun punt de la vida, del futur. I hem estat parlant una miqueta de la mirada en les pel·lícules anteriors i crec que en aquesta pel·lícula, encara que sigui més aviat genèrica, sí que hi ha una petja de la directora de Carlota Pérez en el sentit que té una certa mirada i, a més, té una mirada femenina, no una mirada femenina des d'aquesta aquest terme que pot ser tan abstracte, sinó que crec que parla al final de dones segrestades i la manera que té de retratar els cossos i el punt de vista de les dones crec que té sentit i té una certa intencionalitat, té una certa posada en escena que d'alguna manera revela que no deixa de ser una dona qui està plasmant això i crec que en aquest sentit és positiu que hi hagi

aquesta mirada. Sí, perdó. Jo estic bastant d'acord amb això, com que jo crec que ja es nota molt amb lo amenaçador que és la presència masculina en la pel·lícula. O sigui, hi ha alguna cosa de que el poder és masculí, i el poder que genera violència contra les dones està molt present des del principi de la pel·lícula, realment. Com els personatges masculins que van apareixent, inclús el psicòleg, que seria com l'únic personatge masculí de 15 hores, de fiar, en mitja pel·lícula se'n va perquè ha de cuidar el seu pare, no? Llavors, inclús com que deixa tirada la protagonista, no? Que és clarament una decisió de Guilló per deixar-la sola, però que hi ha algo de, com deies tu, Eric, com d'aïllar com a la noia i que fer una espécie de divisió entre homes i dones i els homes com a la cosa com violenta i de poder.

Sí, i sí que és veritat que per mi diguéssim la gran problemàtica segurament d'aquesta pel·lícula és que diguéssim que la trama en si, el plantejament formal no és especialment estimulant i sobretot hi ha una cosa que he trobat molt a faltar perquè a més la Carlota Pareda és una directora que havia començat fent uns curtmetratges que eren molt interessants que era Cerdita o Abramonstruos, també el primer llargmetratge que era Cerdita que era plantejar qüestions moralment diguéssim incòmodes per al públic. I en aquest cas crec que és una pel·lícula més aviat acomodatíssima, en el sentit que vas transmetent tota la trama, però no et posiciona tu en una situació incòmoda com a espectador. I crec que per mi és el que més he trobat a faltar de la pel·lícula. Sí, vas una mica com pilot automàtic,

no planteja cap dilema ètic com les anteriors obres de la directora, inclús jo trobo que. Cauen coses com del gènere, que a mi em van enfadar una mica, perquè com dèiem ara, i sí que té aquesta cosa de mostrar els homes com a figures violentes, però cau com, sobretot i únicament en la presentació del monstre, diríem que és aquesta espècie de, aquest pederasta que s'agrista a les nenes, com que ho fa com estètica la presentació del personatge. Sortir com sense samarreta, posant-se una màscara, com de queer mirant-se al mirall, amb una llum vermella i una música estrident, que per mi cau en l'estadització del monstre, que és algo que estem vivint bastant amb tot el tema de l'ultracrimes o de les sèries de ficció que es fan. Comentava l'Eufèlia l'altre dia, com la sèrie aquesta del rei Amorfi, com es planteja l'assassí com una cosa cool, l'assassí real com una cosa cool. Aquí evidentment no és real, però sí que hi ha una espècie de fer flagrant que això són casos que passen, malgrat que això sigui una ficció, i trobo que aquí cau en l'espectacularització d'un dolent que no li fa justícia a la pel·lícula.

Estic d'acord, tot i que crec que és potser només aquest moment en el qual probablement sigui més reprobable en aquest sentit. I sí que hi ha una cosa que a mi em va interessar en aquest sentit també, és que és una pel·lícula que trenca una miqueta les estructures clàssiques del thriller d'aquesta mena en la qual no saps qui ben bé és el dolent, diguéssim, és aquest segrestador o qui. És a dir, jo crec que fa una cosa, s'aproxima una miqueta al silenci dels anyells, t'ensenya qui és el dolent o el responsable d'això més aviat d'hora i salia o diguéssim et porta de la mà d'una persona que ha viscut aquesta situació, en el cas dels Inens i els Anyells era diguéssim un dels butxins, en aquest cas doncs és una de les víctimes, però fa servir una persona que ha estat directament implicada en casos anteriors per intentar resoldre el cas i crec que. Aquest plantejament estructural com a mínim trenca una

miqueta amb les estructures més clàssiques. Fa que una mica pugui passar una mica més desapercebut que en realitat és una pel·lícula que és bastant convencional. I això, jo crec que fins i tot en l'estatització del malvat, del dolent, en certa manera també és convencional en aquest sentit. És una llàstima.

Però això acaba de començar i ara hem de repassar les pel·lícules més prometedores que encara s'han de projectar al festival. Per exemple, una de les que està generant més soroll previ és Hope.

Jo tinc unes ganes boges de veure Hope i, a més, de veure la Sitges. Les dues anteriors. És realment el lloc, eh? El lloc, absolutament, sí. Les dues anteriors d'ell, de Na Hongjin, les vaig veure també a Sitges, una de Yellow Sea, en una sessió de les dos quarts de nou del matí, anàvem una son i teníem en perspectiva un thriller de dues hores i pico per endavant, i m'ho vaig passar tan bé. I després vaig veure The Wailing, una peli de terror, que la vaig veure a les 8 del vespre i m'ho vaig passar tan bé que només estic esperant un quart de nou de no sé quin dia demà passat, em sembla, per veure aquesta nova pel·lícula de Na Hong-jin a Sitges.

Realment és una pel·lícula. De la que ja fa temps que s'està parlant com un gran espectacle. Clar, crec que és la mena de peli que, com menys coses sàpigues, millor, probablement.

I mira que s'ha intentat trencar molt, s'ha fet molt spoiler. Fins i tot el tràiler crec que traeix.

I em sembla, segurament, i em sembla perfecta per Sitges. També apuntem a l'agenda The Face of Horror.

No vamos a ir a ningún lugar. Cuando tomamos nuestros deseos, pedimos quedarnos juntos hasta la muerte.

És la nova pel·lícula d'Anna Willer que presenta una història ambientada de l'Anglaterra medieval que té com a protagonista una donzella que està esperant que torni el seu cavaller que ha marxat per viure aventures de tot tipus. Sembla rodada en tecnicolor, té unes vibracions de pel·lícula de la Hammer importants.

Sí, l'Anna Willer ja ens va meravellar fa anys a Sitges amb The Love Witch que va confirmar que no només hi havia un exercici d'estil sinó que. La relectura que proposava sobre la figura de la bruixa en un context contemporani era super intel·ligent i jo realment tinc moltes ganes de saber que farà amb aquest univers medieval i de princeses i que estic segur que hi haurà una espècie de lectura molt interessant d'aquest univers.

També és molt esperada el samurai, el prisionero, tot i que no és una pel·lícula de terror que sembla fins i tot un bolet dins de la programació de Sitges. És una pel·lícula de samurais, però clar, el nom del director japonès Kiyoshi Kurosawa tira molt i us diré que aquesta és la que, malgrat justament no ser de terror i ser una mica estranya, és la que jo tinc més ganes de veure.

Sí, Kiyoshi Kurosawa és d'aquests grans cineastes, de les grans icones del J-horror, del terror japonès, però fa molt de temps que està fent altres coses, està explorant altres registres, altres gèneres, i segurament aquesta pel·lícula, que a més és una pel·lícula de crims i d'averiguar qui ha comès un crim i a més en el Japó feudal, que segur que serà una de les grans pel·lícules d'aquest sitges.

D'altra banda, és una pel·lícula que arriba a sales d'aquí un parell de setmanes, que això és una cosa que cada vegada està passant més a Sitges, que hi ha pel·lícules que vens a veure al festival i triguen molt poc a arribar a sales de cinema. És el cas del Semurany y el prisionero. No és el cas de Badi. Que també és una pel·lícula que no penso perdre, perquè, clar, és que la idea de fer terror amb elements infantils m'encanta, en aquest cas és un programa de televisió per nens dels anys 90 i a més, clar, ho fan molt d'humor, és a dir, és. Nens, programa infantil, anys 90, humor i, evidentment, terror. Sí, sempre ens ha generat

com cert terror, com tornar a veure com series que veiem quan érem petits, no? De fet, ja la gent soborn a ESO, a TVGlow, ja hi havia una mica d'això. I potser els oients hauran vist un vídeo a YouTube que es diu Too Many Cooks, que era un gag de Adult Swim de fa bastants anys, que era una espècie d'intro d'un programa d'una sèrie d'Estats Units en bucle i es anava com fent cada cop més terrorífica. Això és una cosa que va fer el Caspar Kelly, que és el director de Buddy. Així que ell sempre ha anat jugant amb aquests codis de buscar el terror i també la comicitat dins de la televisió com més convencional. Estic segur que ha sigut un fenomen a Estats Units aquesta pel·lícula i estic segur que proposarà algo bastant còmic i terrorífic.

Ara, si el que voleu, desitges, és venir a viure una sessió d'aquelles que tothom es tornar absolutament boig, aleshores, exacte, el que heu de fer és no perdre-us la sessió de Braindead. Tu madre se comió mi perro. Exacte, tu ho has dit, ara per fi. Que segur que serà una de les que tindrà més cua.

O sigui, només. Tu madre se comió mi perro, ja ho definís tot. Exacte, o sigui, és una absoluta meravella. Peter Jackson. Crec que Peter Jackson, les seves tres primeres pel·lícules, Bad Taste, els Feebles i Tu madre se comió mi perro, són tres obres mestres, especialment aquesta última del cinema ultra gore, de terror. La comedia de terror em sembla que és una. Si s'ha fet un marc perfecte per veure aquesta pel·lícula, aquest marc és el Festival de Sitges. Per mi és una de les meves pel·lícules preferides de sempre. On la vas veure, Tari?

Curiositat, eh? Quina edat?

Vols saber-ho? Mira, em vaig obsessionar amb els zombies quan tenia potser 14 anys. Vaig començar a baixar tot de pel·lícules de zombies, totes les pel·lícules que tinguessin el seu títol, zombie, morts vivents o el que sigui. Vaig saber d'aquesta pel·lícula, me la vaig baixar i des de les hores s'ha compartit en el meu gran referent del cinema.

Però més considerar amb la Zombie Walk, no? Si no vaig errar, és demà, la Zombie Walk. Vull dir que potser surts de Braindead i. Jo, de fet, no l'he vist, Braindead, i crec que la veuré demà. Home!

Ostres! Serà perfecte. Quina enveja! Mira que t'anava a preguntar l'edat, eh? No, no, no. Jo crec que diria que als 14 o 15. És que és una peli, almenys jo, i veig que el Tarek també, associa molt aquest descobriment de. Del gènere i sobretot de la bogeria del gènere i com el gènere et pot portar molt a l'extrem i sorprendre-te. Però és que a més parlem

d'aquesta pel·lícula, sembla una barrabassada així, una cosa molt passarrosca, però és que és una pel·lícula molt intel·ligent. Que ho és al mateix temps. Totalment, totalment. Però és una pel·lícula molt intel·ligent i a més trenca trenca amb o sigui, és una pel·lícula molt revolucionària en termes ideològics i polítics, inclús diria, perquè, per exemple, hi ha una actriu que és la Diana Madrilenya, que és la Diana Peñalver, que fa d'immigrant, que, diguéssim, relativament pobre, en un entorn més aviat ric a Nova Zelanda, i juga molt en trencar els esquemes tant des d'un punt de vista sexista com des d'un punt de vista racista, etc. Crec que és una pel·lícula molt lúcida i que alhora fa un all-in increïble amb sang i fetge i passar-se de rosca. Una festa absoluta.

Queda claríssim que heu d'anar a veure Brain Dead. Hem parlat de moltes pel·lis que es podran veure a Sitges, però ara vull que em digueu quina creieu que pot donar la sorpresa. És a dir, feu-me. L'aposta personal més enllà dels grans noms. Tariq.

Mira, jo et diria Guerra de Verano, Summer Wars. Una pel·lícula de la directora chilena Alicia Sherson que adapta un relat de Roberto Bolaño, un relat que de fet està ambientat a la Costa Brava, que és el Tercer Reich. Aquí Alicia Sherson, de fet, ja havia adaptat Roberto Bolaño a El Futuro. I aquí doncs adapta aquest relat d'una parella jove que se'n va de vacances a un hotel i ell és jugador d'un joc de taula que es diu Tercer Reich i a partir d'aquí tot comença a embolicar-se, a més. Tinc molta curiositat per saber com ha adaptat aquest relat concret que a més he llegit i m'agrada molt de Roberto Bolaño amb Alicia Scherzón perquè a més entre altres la protagonista, la coprotagonista és Lux Pascal, així que crec que seran aquestes tapades que pot ser ben interessant de descobrir.

Doncs Guerra de Verano, que es projectarà la setmana que ve, el dijous i el divendres, us diem dia, fins i tot. No cal ni que entreu al web del festival, que us diem el dia. I tu, Joan, quina tens com a recomanació personal? Jo em quedo amb Too Many Beasts.

Sí, aquesta és una pel·lícula francesa, és la primera pel·lícula d'una directora que es diu Sarah Arnold, jo sincerament no la coneixia, i és una pel·lícula que va guanyar la millor pel·lícula europea a la quinzena de realitzadors de Cannes, el 2026, i l'he escuit principalment perquè. El cinema de terror francès últimament sempre ha destacat com més pel seu terror corporal, no? I ja porta anys, de fet, cap a aquesta línia. I aquesta pel·lícula el que proposa és més una espècie de misteri rural, d'un enfrontament rural entre dos personatges, que fa recordar una mica esbestes, però que aquí sí que hi ha. Aparentment bèsties fantàstiques, comporta com aquesta espècie de thriller rural cap a un territori molt més fantàstic que pel que he pogut llegir i veure, realment promet bastant.

Doncs tu me l'he vist que en aquest cas es podrà veure aquest diumenge mateix, que aquest diumenge té dues sessions, podeu mirar els horaris perfectament al web del festival, evidentment de totes les pel·lícules també, queda tot apuntadíssim, promet, eh, aquest festival? Promet molt, sí. Sí, sí, sí,

moltes ganes de submergir-nos durant tota aquesta setmana a la programació del festival. Jo tinc dubtes de quina

serà la pel·lícula, la sessió sorpresa, i estic com molt expectant que potser sigui la nova pel·lícula del Nathan Fielder, You Can See Everything, que s'estrena el mateix dia als Estats Units. Llavors, com que ja tinc una petita. Tu tens la teoria feta. Sí, sí, jo com que realment, si ho és, es podrà dir que ho he dit ja. Ostres, és una bona aposta. Si és el cas. Jo tinc l'entrada ja. Ah, tens entrades, eh? Ha fet la hipòtesi i l'aposta. Així em podreu imaginar com molt frustrat quan no estigui a la sala esperant una pel·lícula que no serà.

Jo crec que t'acabarem tenint enveja, això segur. Crec que hem ajudat els oients a preparar una bona agenda per Sitges. Gràcies a tots. Us deixo marxar a descansar perquè demà comencen les projeccions a primera hora.

A les 8 del matí estarem aquí, per aquí al festival.

Ara que hi ha força menys gent aquí al festival de Sitges, nosaltres continuem el nostre especial endinsant-nos en el món de Carrie, que fa 50 anys, és que és una pel·lícula que fa 50 anys, que a més a més és la imatge del festival, que se n'ha estrenat una sèrie, que s'ha publicat el llibre de Stephen King en català, i que hi hem de tornar perquè continua dient coses que són encara molt vigents.

La finestra indiscreta. Divendres a partir de les 12 de la nit. Amb Toni de la Torre.

Una noia tímida, assajada pels seus companys a l'institut, descobreix que té un poder extraordinari. I el que comença com una història sobre un adolescent que només vol encaixar, acaba convertint-se en una de les grans tragèdies del cinema de terror. Fa 50 anys, Brian De Palma estrenava a Carrie, adaptant la primera novela de Stephen King. 50 anys després, encara recordem perfectament algunes de les seves imatges. Les duches, el vestit del ball de graduació, el covell de sang. Però Carrie és molt més que aquestes imatges. És una pel·lícula sobre la vergonya, sobre el cos, sobre la crueltat adolescent, sobre la repressió religiosa i sobre l'assetjament escolar. Sobre què pot passar quan una persona és humiliada una vegada i una altra fins que ja no pot més. I també és una pel·lícula profundament cinematogràfica. Brian De Palma juga amb la càmera lenta, la pantalla dividida i el suspens seguint l'empremta del mestre Alfred Hitchcock. Carrie és també la gran protagonista del festival de Sitges d'enguany i avui ens hi tornem a endinsar. Ho fem amb l'ajuda de l'Ofelia Carbonell, col·laboradora habitual del programa, i amb l'ajuda de la Miriam Cano, escriptora, traductora, que segur que molts oients coneixeu per haver participat al programa L'Hirradiador, i que aquest mateix any ha traduït el català a Carrie, la novela de Stephen King publicada per l'editorial Les Males Herbes. Bona nit a les dues. Bona nit. Començaré preguntant-vos quina edat teníeu quan vau veure per primer cop Carrie i què recordeu de l'impacte de l'escena de les dutxes. Doncs mira,

jo tenia 11 anys quan vaig llegir Carrie, no quan la vaig veure, la vaig veure després. Vas llegir la novela abans, eh? Vaig llegir la novela abans, en la traducció de la Ertes, i a més a més, per algun motiu havia menjat alguna cosa, i mentre la llegia em va començar a sortir una erupció, em vaig espantar molt, era una al·lèrgia, però vaig pensar, potser. Era el llibre. I, clar, quan vaig llegir el llibre, em va impactar, perquè, clar, jo tot just m'havia vingut la regla, segurament, i pensava, clar, imagina't, amb la vergonya que ja tenies quan eres petita, que t'havia canviat el cos, aquella escena em va semblar terrorífica com a dona.

Sí, jo la vaig veure també potser massa petita. A casa meva són molt de pelis de terror i llavors, doncs, com anava. Hi havia com fites cinematogràfiques que jo havia de veure, suposo. Havies de passar per carri. Sí, exacte. Però, clar, per mi va ser diferent quan la vaig tornar a veure potser una mica més gran, ja amb 20 anys o això, que ja veus més en perspectiva aquest horror. I no només és una pel·lícula de por, sinó que parla de pors molt nostres.

Sí. L'escena més recordada segurament és la de les dutxes, però la pel·lícula no comença amb l'escena de les dutxes gairebé, però abans tenim una escena que és el grup de noies jugant a voleibol, hi ha una escena a l'institut que estan jugant, Carri ja està apartada en aquell moment i és després de fer esport que entren a les dutxes i arriba a l'escena, però en aquella imatge inicial. Carrie ja és un personatge que es presenta com algú que no acaba d'encaixar.

Sí, crec que és un arquetip. Potser cada cop que al cinema o a les sèries, sobretot nord-americanes, hem volgut mostrar que algú no encaixa, hi ha una escena al gimnàs d'educació física on ja queda clar qui no encaixa. Però crec que també funciona molt visualment perquè hi ha aquesta cosa d'equip, d'esport, que hi ha una persona que l'equip no encaixa i que ja veus que la que no agafa la pilota se'n comencen a riure, la comencen a insultar i tot el que vindrà després del vestuari.

Sí, el vestuari ja veiem també que, clar, quan entra en el vestuari també la veiem que, a part de l'esport, tampoc no encaixa en altres aspectes, perquè està asseguda sola, les altres van vestides a la moda, ella està com desubicada tota l'estona.

Sí, la pelicula ens ho va mostrant com tota l'estona va alternant com aquestes imatges de grup, en diferents situacions, fins i tot potser més endavant, quan castiguen a tot el grup i ella no, quan estan totes juntes a la classe, ella no, ella no forma part de les bromes, i aquí al vestuari ho veiem molt clarament que mentre totes ja van vestides, ella segueix vulnerable, no, la veiem, o fins al principi sí que veiem que jugant entre elles, les noies, no hi ha aquesta escena com gairebé idíl·lica, algú podria dir potser una mica bollerística o.

Sí, sí, ho podries dir. De fet, ja parlarem d'això, de la part voyerística de la pel·lícula, que hi és.

Però el que veiem al final és una cosa molt visual, molt física, de la Carrie sola, nua, en el seu món, ni mirant a les noies ni mirant a ningú, fins que ve la sang i les altres noies a part.

Exacte, aleshores arriba la primera menstruació, que li arriba a la Carrie just quan està a les dutxes, i passa aquesta escena.

¿Què esteu fent? ¿Què esteu fent? La Carrie, li ha vingut la regla. ¿Qui te la regla? La Carrie. ¿Què esteu fent? No, Carrie. No, tampoc. Carrie. Carrie, escolti, Carrie.

Tranquil·litza. Venga, tranquila, tranquila. Escolta'm, no passa res. No passa res. Aixeca d'esperir-la, vinga. No siguis criatura, aixeca d'esperir-la, vinga.

Ella no sap que és la regla, que això és un contexte que anem deduint, i aleshores li agafa molta por, perquè està sagnant i no sap per què és, i les companyes s'enriuen d'ella i li llencen compreses en aquest moment. És una entrada magnífica perquè en pocs minuts De Palma ja ens ha explicat qui és, bueno, De Palma i Stephen King al darrere, ja ens ha explicat qui és la Carrie, quin és el seu lloc dins del grup, i quina és la relació també amb el seu propi cos. La menstruació és el primer gran símbol de la pel·lícula que representa dins la història.

A mi em sembla que la menstruació és, d'una banda, aquest conflicte amb el cos, però també és el primer senyal, diguem-ne, que la Carri viu en un món aïllat, en què no se li ha explicat res sobre el cos, sobre el món en general, no? I alhora, narrativament, també serveix perquè hi hagi aquest impàs. És el primer engany que ella descobreix per part de la seva mare. És a dir, la seva mare no li ha dit que tindrà la menstruació. Llavors, quan arriba a casa, la seva mare intenta dir-li, oh, mira, t'ha passat, no t'hauria d'haver passat, no? Però ella ja sap. Que alguna cosa no va bé. Per tant, narrativament funciona com aquest clic que farà que es desencadeni tot, i de l'altra és quan nosaltres, com a lectors o com a espectadors, descobrim que realment has d'estar molt aïllat per no saber que potencialment et pot venir la regla.

I tant. És una escena que a Sissy Spacek, a la pel·lícula, està fantàstica. Una escena que, per cert, va rodar sola a la pel·lícula. Les escenes de CC Space que es rodan soles i després el contraplano de les companyes que té tot el sentit del món. O sigui que fins i tot la deixen sola a actriu. Home, no crec que fos la intenció. Però és una escena molt vulnerable i de noesa, aleshores treballar-ho sola I té aquell punt psicosi, no? Totalment, ja parlarem molt de psicosi. En tot cas, ens queda clar que és una persona que viu en un món hostil.

Sí, a més a més, també la manera com entra la sang en el pla, que trenca fins i tot la banda sonora, que va sonant aquesta musiqueta que és idíl·lica o fins i tot de telenovela, no sé com dir-ho, que és molt bonic, i llavors entra la sang com. Com si fos el monstre. Quan el monstre parla Carrie és créixer, descobrir que està mentida i entrar, passa de ser una nena que no encaixa perquè no entén el que no coneix, aquest món de les noies, a ser una dona adulta, entre moltes cometes, que no encaixa perquè, tot i conèixer aquest món, no hi té lloc, no? I per mi hi ha una cosa molt literal fins i tot en l'agressió de tenir totes les seves companyes i ensant-li compreses i tampons, que és amb aquests elements de la intimitat femenina que es transformen en violència cap a ella. O fins i tot ara sentíem la seva professora quan intervé per ajudar-la que li diu tranquil·litza't, tranquil·litza't, no siguis criatura. I aquesta cosa de has de créixer, no pots viure així. Sí, sí, i s'enfada amb ella, a més a més. Sí, li fa una plantofada, de tot.

També hi ha aquesta part que deies, Ofèlia, de la mirada masculina, en aquesta escena és molt present. Perquè, clar, al final tens un repartiment d'actrius joves, la majoria despullades.

Sí, i que surten allà jugant com si fos una festa de pijamas amb coixins, no tots els tòpics que vulguis. Com ninfes enmig d'un.

De fet, hi ha una anècdota al voltant d'això, que és que a De Palma es veu que va trucar a Spielberg i li va dir, escolta, tinc aquí. Has de venir a veure'n aquest rodatge, perquè tinc aquí tot de noies molt boniques i molt joves, i es veu que Spielberg es va plantar allà. I va demanar de sortir amb absolutament totes les noies del repartiment. De debò? De veritat. I Amy Irving va dir que sí. I de fet ja ho sabeu que Amy Irving i Spielberg van estar casats i de fet Amy Irving va estar a punt de ser coprotagonista d'Indiana Jones. O sigui, va haver-hi un moment en la història, si hi ha un món alternatiu en alguna banda, on la primera pel·lícula d'Indiana Jones està protagonitzada per Amy Irving i Tom Selleck. Però la relació entre Amy Irving i Spielberg va passar per un mal moment just en aquell moment concret i aleshores el paper va acabar en mans de Karen Allen i el mateix De Palma va tenir una relació amb la Nancy Allen que després va la Cristina a la pel·lícula que després va interpretar i va ser protagonista de Bastida per matar vull dir que hi havia allà un context de noies joves que tant el director com aleshores suposo que el seu col·lega van aprofitar. També és una escena que posa al centre el gran tema de la història, de fet, que és l'assetjament escolar, explicat des del punt de vista de qui el pateix, tot i que també adopta altres mirades, com veurem, jo crec que més de la novel·la que la pel·lícula. Si li traiem els poders de la carrera, pràcticament podria ser una pel·lícula sobre com funciona l'assetjament i sobre com som incapaços de posar-hi remei. Sí.

Sí, jo crec que en una primera lectura podem pensar això. Jo quan tenia uns anys, encara no existia la paraula bullying, però sí que sabies qui era el marginat o la marginada de la classe. Però sí que és cert que quan la vaig acabar de traduir aquesta vegada, Va haver-hi una cosa que em va cridar l'atenció per sobre de l'assetjament, que naturalment hi és, que és que el personatge de la Sue Snell és un personatge que ens parla de sororitat, de companyia femenina, de complicitat femenina. És ella qui diu, no, no, hem d'ajudar aquesta altra dona que pateix, i a més a més ho faig regalant-li el moment més preuat de la vida d'un adolescent nord-americà, que és el ball de graduació. I em sembla que, de cop i volta, com a adulta, em va entendre molt això. Vaig pensar, ostres, en el fons, també, a l'any 74, un senyor va dir, ostres, el grau zero de la feminitat, del feminisme, perdó, és portar-se bé amb les altres dones, ajudar les altres dones. Clar, és que, a més, aquest senyor,

Stephen King, havia treballat com a professor d'institut i, per tant havia vist com a mínim de prop les dinàmiques que s'estableixen entre els adolescents i el paper de la Sussnell que jo crec que una mica de vegades no dic que sigui l'espectador però és amb el que potser és més fàcil trobar-t'hi segons com però és aquest personatge que especialment en la novel·la es descobreix ella mateixa es descobreix a si mateixa participant d'una cosa de la qual no vol participar Absolutament.

Sí, per mi també. Jo sé que li veig aquest punt de ser l'espectador o fins i tot quan llegia el llibre, que a vegades el mateix llenguatge amb què se'ns presenta la Carrie ja et fa una mica partícip, encara que no vulguis, que sento que és una de les coses que a vegades passa als instituts i a les escoles i fins i tot suposo que quan hi havia menys consciència del que era el bullying passava encara més. Que a vegades molts nens o no se n'adonen o per no intervenir són mig còmplices o no, hi ha com tot aquest, es crea com una espiral de violència que fins que no ets més gran no entens ben bé què ha passat o què no. Llavors a mi m'agrada molt de la pel·lícula que el director et converteix en un company de la Carrie, i que al final quan passa el que passa és com si nosaltres també ens tanqués en aquell gimnàs, per haver pensat això, que la Carrie és estranya, que potser s'ho mereix, que per què no espavila, que per què no creix. Absolutament.

A més, hi ha molts personatges que van en aquesta direcció, la mestra, per exemple. Clar, la inspiració de la Carrie, per part de Stephen King, són concretament dues noies que havia conegut. Una d'elles era una noia molt tímida, socialment aïllada, que patia assajament escolar, sobretot per la roba que portava. Es veu que portava una roba molt antiquada. I, a més a més, tenia una família molt religiosa, que són trets que veiem directament en el personatge de la Carrie. I l'altre és una altra companya que vivia en unes circumstàncies familiars, diguéssim, molt estrictes. Aleshores, ell va agafar aquestes impressions entre aquestes dues noies per crear la Carrie White, que ha acabat sent una icona de l'adolescent solitària, insegura. Tu deies, Miriam, marginada, no? La idea del marginat, marginada de la classe.

Sí, sí, sí, la marginada de la. De la classe, i a més a més, hi ha una cosa, no?, que la veiem entre tots aquests. Perquè, clar, la pel·lícula potser és més difícil de veure, no?, perquè el que passa a les pel·lícules nord-americanes, que tots van a l'institut però tenen 35 anys, en realitat, no?, llavors. És complicat de veure, en realitat.

De fet, ara no recordo la diferència, però sí que recordo que l'edat de l'actriu que fa la professora no és tan llunyana de l'actriu que fa la mestra. Potser es porten 3-4 anys.

Exacte, però el llibre, clar, sí que veus això, adolescents de 17-18 anys que estan sent extremadament cruels i que, a més a més, la crueltat és una condició per pertany al grup, no? És a dir, marginar un altre al boc expiatori, no?, que se'n parla que es diu, no? És una condició per formar part, per tenir una comunitat més cohesionada. Llavors, odiar la carri és una manera de pertànyer, no? Que és terrible, això.

És horrorós, però és el funcionament de l'assetjament escolar, és una clau del per què acaben passant aquestes coses i continuen passant. També és important, ara que parlaves de la novel·la, també, l'aspecte de la carri, perquè, clar, l'aspecte de la carri a la novel·la. Te l'imagines d'una manera que no és l'aspecte que té la Carrie a la pel·lícula. És a dir, a la novela se la descriu com una granota entre signes. Aleshores, jo m'imagino que és una noia, com a mínim, amb sobrepès. Se la descriu també amb grans al coll. Clar, quan passem a la pel·lícula, passem a la figura de Sissy Spacek, tot i que havia de ser Amy Irving, la que fa de sua, havia de fer el paper de Carrie. Clar, és un model de dona molt diferent.

Sí, de fet a la coberta, el primer disseny, això us ho explicaria millor els Males Herbes, però el dissenyador va agafar el model de Carri de Sissi Spacek i els editors li van dir, tira, tira, que no és així. No tan prima. La Carri és, ho diu aquí, refeta, és una noia que no és prima a la Sissi Spacek, és molt, molt prima, no?

Sí, a més a més, la Cici, com a actriu, que a mi ara em costa imaginar-me una Carrie de la pel·lícula Carrie que no sigui ella, però també per una cosa de l'expressió dels ulls, que ho tinc com molt clavat al cervell, perquè realment crec que captura molt bé aquesta transformació terrorífica que fa. Però clar, per mi canvia una miqueta la història de per què passen aquests casos d'assetjament i a vegades tinc la sensació que costa que les pel·lícules, els mitjans visuals s'atreveixin a posar actrius que després que no quadrin exactament amb el canon de Hollywood del moment Sí,

perquè al final l'aspecte físic és un dels motius també que condueixen a l'assetjament.

Clar, després d'això Carri torna a casa, i allà ens introduïm en el món, diguéssim, domèstic de la vida de la Carri, allà es troba la seva mare, ja ens havien avisat que la mare és particular, perquè si la Carri no sabia res de la menstruació és perquè la mare no n'havia parlat amb ella, però res no ens prepara pel terror que s'amaga en aquella casa.

Ara ja ets una dona. Per què no m'ho vas explicar, mamà? I Déu va crear Eva de la costella d'Adam. I Eva era dèbil i va introduir el corp al món. I el corp es deia pecat.

Dígau, el corp es deia pecat. Per què no m'ho vas explicar, mama? Dígau, el corp es deia pecat. No, mama, no. El corp es deia pecat. I el primer pecat va ser fornicar. El primer pecat va ser fornicar. No he pecat, mama. Diga-ho. No he pecat, mama. El primer pecat va ser fornicar. El primer pecat va ser fornicar.

El primer pecat va ser fornicar. Passa tanta por, em pensava que em moriria. I totes les noies es reien de mi. I Eva era débil. Diga-ho.

La mare és una fanàtica religiosa que en comptes d'ajudar-la, després del que ha passat, pobre, doncs la maltracta. Aquest error canvia, perquè ja no és terror en institut, és el terror a casa. I Brian de Palma, realment, a la pel·lícula construeix molt bé aquest espai amenaçador.

Clar, passem, hem passat de les duches d'aquest idili de nois adolescents, passem a uns plans on tot està com encaixonat, tot està partit. Per columnes, formes fosques, no? A la Carri la veiem tota l'estona que sí, contrapicat, primeríssims, pleno, gairebé com si la càmera l'estigués assetjant. I sí, sí, i aquest punt també gairebé fins i tot veta, no?, que el pecat, que la mare li diu que no, ara tens el pecat que s'ha transmès de les dones a dones a dones. Clar, que hi ha un punt de preguntar-se potser el problema que té la Carri a l'escola, en part, li ha transmès la mare, no?, on s'acaba aquesta violència autoinfligida entre dones.

Clar, si és una herencia claríssima de la mare, no? Al final, la mare de la Carrie, per cert, també es basa en algunes persones reals, però sobretot es basa, i això crec que és el més interessant, en l'educació religiosa que va rebre Stephen King. Va ser a partir d'això que va poder elaborar aquests temes de la culpa, el pecat, la por, que són una mica els vectors que dominen el personatge de la mare de la Carrie. Què hi ha darrere d'aquest fanatisme religiós de la mare? És una mare abusiva? És una dona, com deia l'Ophelia, una mica destruïda pel seu propi sistema de creences i aleshores

això ho trasllada a la filla? Sí, clar, el llibre jo crec que s'explica millor que la pel·lícula. Però justament la mare de la Carri es queda embarassada de la Carri sense voler-ho d'alguna manera i llavors això també fa quan està amb el seu marit que no sabem, no tenim clar si és aigua clara o no, tampoc també un fanàtic religiós. Jo crec que aquest fanatisme religiós li serveix per tancar-se en el seu propi món i per conjurar un cert poder. La mare de la Carri no té poder sobre la resta del. Del món, igual que la Carrie, però en canvi construeix aquesta mena de redol on pot tenir poder sobre la Carrie. I a més a més juga sense matisos, i és el símbol d'alguna manera de la repressió, és a dir, a la pel·lícula ho veiem, serà tota aquesta repressió de la ràbia, tot el que va acumulant la Carrie el que farà esclatar, però la seva mare és la primera que li insufla aquesta repressió, aquest tancar-se.

Sí, sí, literalment, perquè la tanca dins de l'armari vull dir que no hi ha gaire no

hi ha gaire espai allà Sí, hi ha una autora de cinema amb perspectiva gènere que es diu Bárbara Crit que fa una anàlisi bastant xulo de Carri de la pel·lícula, on ho relaciona tot i que el llibre de Carri està molt clar que es parla de telequinesis i que a més a més ho fa mesclant amb textos com de notícia científic com que tot pren un caire molt científic. La Barbara Creed planteja que Carrie és una peli de bruixes, llavors a mi em recordava molt gairebé en aquest procés d'abús familiar o de l'entorn social proper fins al trencament i a la transformació, accedir a aquest mal. Pensava en una versió més moderna, la The Witch d'Eger, com que també és la seva família a través del fanatisme religiós i que al final doncs la protagonista accepta aquest poder o no per venjar-se i si llavors doncs ja totes aquestes visions correlacionen sobretot amb el paper de la dona que va canviant sobretot a finals dels anys del segle XX. Ara parlàvem de menstruació, Carri surt en un moment que als Estats Units s'aprova l'ús de la píldora anticonceptiva, primer per dones casades, després per dones solteres, també hi ha la sentència de l'avortament i que el cos de la dona comença a ser també un camp terrorífic per explorar en les pelis de terror.

Clar, mentre la pel·lícula s'està parlant de tot això, que no ho hem dit, però la Carrie comença a tenir, és a dir, comença amb els seus poders que no pot controlar, però comencen a passar coses. Hi ha l'escena de la dutxa, hi ha, si no recordo malament, rebenta un llum, i ara aquí amb la seva mare també hi ha algun moment en què ja es veu que hi ha alguna cosa allà que està passant. Que això és independentment de la mare, però sí, clar, és que amb aquesta mare és impossible que s'apropi a la normalitat de l'entorn, que és una mica també el tema, eh? A Carrie has de ser normal, no? Jo no he posició. Que és la normalitat. Que és la normalitat, sí. Jo no puc perquè tinc poders, però a part dels poders també té aquesta dificultat.

Sí, no, no, i és una cosa que la peli ens va reiterant tota l'estona, de veure la Carri en escenes sola, a part, a més a més va alternant escenes on veiem grup versus la Carri després sola a la biblioteca, on sigui, fins i tot fent un tu a tu amb la professora, i fins i tot quan la professora castiga les noies després, que és el que arrencarà tot aquest tema de la venjança, El muntatge ja juga amb aquesta idea de comunitat, les veiem un altre cop fent esport totes juntes, aquesta idea de l'adolescent sana amb l'American que hi havia en el moment, i en canvi la Carrie a part, sempre en contrapicat, sempre amb els cabells a la cara.

He de dir que penso que Brian de Palma va entendre molt bé el material que tenia entre mans, perquè recordem que això era una primera novel·la de Stephen King i que la pel·lícula, al final, n'estem parlant ara 50 anys després, però la pel·lícula era una producció de baix pressupost. Sí, sí. Quatre duros.

Llavors, Brian de Palma ja té uns quants anys de carrera, però no ha tingut el que se'n diu un èxit de taquilla, de fet, fins i tot en algunes pel·lis com Phantom of Paradise, el 74, divideix molt la crítica i el públic ara es considera de culte, no? Però en el seu moment crec que no estava tan clar. I Carri és un projecte de United Artists, que és aquest estudi que es funda una mica per competir amb les majors, tot i que als 70 ja no funciona així el sistema, sí que era un lloc on anaven molts directors així més independents o que volien preservar molt la seva visió, com Woody Allen, per exemple. Però després sí que és veritat que després de la pel·lícula, la novel·la, tot i que ja va tenir èxit d'entrada, va repuntar encara més d'èxit.

Poc després de l'escena de les duches i d'aquesta trobada amb la mare, la pel·lícula fa una cosa molt intel·ligent, que és mostrar una nit qualsevol de la principal assajadora, la Christine, que interpreta la Nancy Allen, actriu també coneguda per Robocop, per exemple. I la veiem al cotxe amb el seu xicot, que és John Travolta, un John Travolta que en aquella època jo diria que havia fet només Welcome Back Cotter, la sèrie, i encara no era el John Travolta famós, i clar, el xicot, el John Travolta, intenta una aproximació sexual, i vaja, és un personatge que no ha sentit mai a parlar del consentiment, ni l'importa.

Però, Déu meu, què et passa? No et pots esperar una mica? Per què, si ho fem sempre? Ets tan ignorant. Ja sé que t'agrada de mi això.

Deixa'm. Deixa'm, imbècil.

Ja t'he dit que no m'agrada que em diguis això.

La pega, és a dir, és una escena que és important perquè estem veient l'assetjadora que de cop i volta és víctima de violència.

Sí, no, crec que fins ara la pel·lícula ens ha ensenyat molt com aquests rols de poder en aquest món domèstic o d'intimitat de les dones dels anys 70, i ara veiem per primer cop la que té el poder sobre la càrrec, en realitat està negociant tota l'estona el seu poder amb la seva parella, amb un home, que jo no me'n recordava que sortia això entre volta en aquesta pel·lícula.

Sí, sí, és la peli que va començar a fer el boom John Travolta. M'agrada que és un paper realment molt petit, però sí, sí, John Travolta és una de les estrelles de Carrie. De totes les companyes de Carrie que participen, diguéssim, en aquell moment, l'única que se sent culpable és la Sue, la Sue Snell, que li demana al seu xicot, en Tommy, que és un personatge molt diferent del John Travolta, que porti la Carrie al ball de graduació. I això també és una mica l'inici del final, no? Bones intencions, però que no sortirà gens bé. Però la Su's Nell és això, és bones intencions.

Sí, jo crec que a mi és un personatge que en aquesta segona lectura profunda mentre el traduïa, és un personatge que m'ha fascinat, la Su, perquè ella està igual de perduda que la resta, de nou, són gent de 17, 18 anys. Sí. Però veu que cal fer alguna cosa, que li sap molt de greu la tristesa, l'emarginació de la Carri. I ella sap que tindrà moltes oportunitats de ser l'estrella al llarg de la seva vida. La Susnell està feta d'una pasta que segurament acabarà. Tenint un lloc privilegiat dins la societat, però la Carri no, i la Susnel és capaç de veure això. Donem-li un dia, deixem-la que sigui feliç, només un dia, una cosa que potser mai més no tindrà.

Que a l'hora també està enverinat, perquè al final la idea que hi ha de fons és deixem-la que tingui un dia normal, un dia de normalitat, entesa la normalitat per anar al ball de graduació amb el amb el noi guapo de torn.

Sí, el que passa que jo crec que és aquesta bona intenció, també, de dir, ostres, la Sus Nell li està cedint una cosa molt preuada, és a dir, el ball de graduació per un estudiant nord-americà és el gran moment. O almenys això ens ha ensenyat l'audiovisual. I llavors li està cedint una cosa molt preuada, i jo crec que nosaltres com a catalans, com a europeus, no ens en podem fer exactament la idea, ser la reina del ball. La reina del ball, fins i tot, de vegades surt en currículums de gent, reina del ball, l'any no sé quantos, surt als anuaris, és una cosa que queda fixada per sempre i la Susnell hi renuncia. D'aquí surt una pregunta

que és molt interessant, que és si és possible sortir del paper que els altres t'han assignat. Per la càrrega, evidentment, aquella nit se suposa que té l'oportunitat de sortir del paper que ha tingut sempre, però també per part d'altres personatges. Es pot?

Jo crec que la sua esnel li fan pagar, però crec que també al llibre es veu una miqueta més clar que a la pel·lícula. La Cristin, si us hi fixeu, també, a banda de la relació de poder que té amb el seu xicot, el seu pare tampoc no és que la tracti especialment bé. I llavors la Sus Nell, la seva família, la seva mare. Jo crec que hi ha també una tensió aquí amb la Cristin, que enveja la possibilitat de ser una Sus Nell, perquè si la Cristin és com és, també és per tot aquest odi que ha viscut a casa, no?, i tota aquesta pressió. Llavors, quan la Sus Nell fa això, no?, de deixar que la Carri vagi al ball, l'altra s'enfada i l'escridassa i li diu que és una poca pena, no? Però en realitat. Té enveja, li fa ràbia, com és que la Susnell tingui una certa capacitat de bondat, i ella no.

Clar, tot això que estàs dient, de fet, s'elabora en la novel·la, però no en la pel·lícula. És un dels motius per llegir la novel·la, realment, que la relació entre aquests dos personatges s'elabora molt més. Després també tenim la mestra, també molt ben intencionada, que quan descobreix que el Tom i aquest noi guapo l'ha convidat a la carra i al ball, l'anima a acceptar la invitació. I també intenta que ella faci un canvi justament per això,

per sortir del paper assignat. És que m'han convidat al barí. Això està molt bé, és fantàstic, perquè ets aquí baix tan deprimida. M'hi ha convidat en Tom i Ros. Encara és millor. És molt simpàtic, oi? Sé amb qui surto. Em volen tornar a prendre el pèl, ho sé. Potser no. Vull dir que potser ho deia de veritat. Ei, Carri, pensa-t'ho bé. Pot ser fantàstic, t'ho pots passar molt bé. Carri. Ei, Carri, vull parlar amb tu sobre l'actitud que tens sobre tu mateixa. Vull dir que sempre vas escabellada i sempre estàs deprimida. Carri. Vine amb mi, ximpleta, vull que et miris al mirall.

Però és que a ella no es creu que pugui sortir bé. Si li diu tot això, ara li està fent correccions, passa a fer-li correccions, diguéssim, estètiques, que també és. Ella no se'n la dona, però és terrible que li estigui fent això. Li va dient, però si mira, si tens uns uns cabells que són bonics, però si tens això, no t'obrofites, no? Sembla que sigui la idea.

Sí, i aquest punt, que també suposo que són bones intencions, que tot i que la Carrie no s'ho creu, que ja sospita, hi ha aquesta cosa de pensar que una relació romàntica o el teatre d'una relació romàntica, que és aquest ball que fan els nord-americans, d'aquest noi. Li demana a la noia, llavors la va a buscar a casa amb unes flors, llavors van allà, ballen i els hi posen una corona, que és com una mena de teatre de la ventafocs de princeses, que al final reprodueix com aquests rols de gènere. Crec que la professora potser també s'ho pren com el ritus de pas que necessita la Carrie per créixer, fer-se dona i ser normal. Llavors l'intenta convèncer que en participi de les altres coses que ella considera normal per una noia o dona, com és maquillatge, pentinar-se, fer-se atractiva, no sé què.

Però mentrestant es prepara un pla, perquè veiem com el xicot de la Cristin i els seus amics volen matar un porc, i estem preguntant-nos per què volen matar un porc, quina relació té això amb la Carrie,

però alguna relació té. Això és molt hitchcockiano, que tu veus que va passant una cosa, no saps què passarà, però saps que acabarà fatal, i llavors es van intercalant totes aquestes escenes, on la Carrie, no?, com es deixa potser saludar una mica per aquesta idea de normalitat, i llavors et van posant enmig aquestes escenes terribles de gent matant porcs, no?, Amb porcs que no són porcs, no?

Perquè parlen de porcs, però també parlen de truges.

Clar, parlen de truges i, a més a més, un dels amics de la Cristin i el seu xicot, a més a més, està comentant i un cop vaig sortir amb una noia que era tota una truja, no sé què, com fan molt aquest símil, no?, de veure les noies o les noies vulnerables o la carri com a animals a l'escorxador.

Mira, escoltem aquest fragment. I què? Tu vols deixar estar?

No, no, serà una bona broma. I tant que serà una bona broma. Serà una broma ben divertida. Mireu això. Què? Tots aquests forquets. De què en parles? D'aquests porcs pintats a la paret.

Bell ximplet, és un imbècil, mira que pintar-los per tot arreu.

Ja ho sé, vaig sortir amb la noia que li feia de model. Era una veritable truja. Pots tancar la boca.

Clar, és que si estàs atent a aquesta escena i estableixes que els porcs que hi ha allà són dones o són noies, i tot el que passa després, a part d'anticipar el que passarà després, és una escena que es llegeix d'una manera

completament diferent. Sí, de fet, l'autora Bàrbara Crit, que esmentava abans el llibre The Monstruous Feminine, considera que la Carrie és. Fa de sacrifici expiatori en aquesta mena de ritual del ball de la comunitat. No només per l'assetjament de les companyes, sinó en la mateixa festa. Ella diu, la dona és el sacrifici universal, la víctima perpètua. I talment com en un ritual d'expiació, la carri és conduïda com una víctima a sacrificar, com un porc al ball.

Aleshores anem a la preparació del ball, que amb tot aquest bagatge audiovisual que tenim de pel·lícules on hi ha balls de graduació, estem entrant en una zona arquetípica, hi ha les típiques escenes d'estar-se preparant pel ball, i veiem a la Carri que està, si bé s'hospitava abans, ara està completament dins d'aquesta nit que hi espera.

Fins i tot sembla que canviem de llenguatge cinematogràfic o de gènere, no? Absolutament, amb aquesta música i tot, sí. I llavors hi ha escenes de comèdia explícita, no?, on els nois fan bromes, les noies se'n proven vestits, els nois se'n proven trajos, no?, de gala, i es fan broma entre ells, i sembla que per un moment tot hagi d'anar bé.

Míriam, què passa exactament en aquesta escena en la que la Carri està mirant-se davant del mirall, preparant-se per aquesta nit?

Jo diria que, justament, ara em venia al cap la frase mítica d'Expedient X, I want to believe, en aquest moment en què la Carrie s'està emprovant el vestit, s'està pintant els llavis, etcètera, jo crec que ella realment vol creure que hi ha una possibilitat, que hi ha una sortida. I alhora, també, a la pel·lícula potser triga una miqueta més a veure's, però. És on ella té l'absoluta seguretat dels seus poders. És quan ella desplega, allò mou la calaixera, i és quan sap que la seva mare ha de vèncer l'últim obstacle, perquè sap que la seva mare no la deixarà sortir. I llavors decideix fer servir aquests poders conscientment. Fins ara, els poders sortien com una mena d'esternut, per dir-ho així, constantment. Com una resposta, com una espurna. Però ara ella està controlant els seus poders. És la primera vegada a la pel·lícula que la veiem mirant-se i tot plegat, però és la primera vegada en què està direccionant.

Clar, perquè ella té claríssima en aquell moment que vol allò. Aleshores, com que vol allò, ara sí que pot fer servir el poder per enfrontar-se a la seva mare.

Puc veure els teus fastigosos globus. Tots els veuran.

Pits, mama. Es diuen pits. I totes les dones entenen. No, segur que no vindrà. No vindrà aquí.

Estira's quieta. Deixa de fer-te el mal, mama. Ja saps que tinc raó. Es riurà de tu. Tots es riurà de tu. Encara no és massa tard. Et pots quedar aquí amb mi. No em vull quedar aquí amb tu, mama. Ja diré jo i li diré que estàs malalta. Li diré que has canviat d'opinió. Si us plau, seu, seu.

No ho podem veure, perquè estem fent ràdio, però utilitza els seus poders per immobilitzar-la. I, per cert, no ho hem mencionat, però cada cop que Carri utilitza els seus poders, sonen uns violins que recorden immediatament la partitura de Bernard Herrmann a Psicosi, que mencionàvem abans. De fet, Brian De Palma volia que fos ell, volia que fos Herrmann, amb qui havia treballat Obsessió, una pel·lícula d'altra banda absolutament hitchcockiana, que fes la banda sonora de Carri, però. Com que el compositor va morir abans que això es pogués materialitzar, el que van fer va ser que amb el compositor Pino Donaggio va recrear aquell efecte amb els violins. Per això cada vegada que Carri utilitza el seu poder, hi ha aquest eco tan evident de psicosi que podem escoltar.

Està claríssima la referència. En tot cas, deia que Carri mobilitza la mare perquè això, perquè l'impedia anar al ball.

Sí, en aquest moment fins i tot hi ha una escletxa, que penses que la mare realment la vol protegir del que pugui passar.

Clar, és que en el fons la mare aquí està sent més cínica que la filla, però ella ja veu, li diu, se'n riuran de tu.

Sí, hi ha com dos extrems que es tiren a la carra, hi ha la professora que l'empenya a fer com si res i adaptar-se i encaixar el motlle, i la mare que li diu que no, que la manera de protegir-se és fugir del motlle o de qualsevol cosa que tingui a prop.

La Carri entra al gimnàs, on se celebra el ball de graduació, i tenim la música, les mirades, en Tomi, el ball, el somriure de la Carri. És com si de cop i volta la gran nit de la Ventafocs es fes realitat. La idea de Stephen King és que en aquest moment desitgem que li vagi bé.

Jo crec que aquesta escena jo sempre l'he vista com una mena de, si pensem en el camí de l'heroi, en aquesta narrativa, la Carri aquí travessa, o arriba, diguem-ne, en aquest llindar de l'èxit després d'haver derrotat la mare, és a dir. És la glòria després d'haver escapat del seu confinament. Llavors jo crec que el contrast és molt bèstia, perquè venim d'una escena de molta violència i ella es mostra triomfadora, és a dir, em sembla molt bonic el contrast. Clar, aquesta potser també

és una de les grans seqüències de la pel·lícula. A més està filmada la seqüència del ball amb el Tommy, Els dos estan posats sobre una plataforma que gira en una direcció i la càmera gira en l'altra. Crea aquell efecte marejant que reflecteix molt la intoxicació que està

sentint la Carri en aquell moment. Sí, fins ara hem vist com dos espais, l'espai públic, que és l'escola, els companys, el món públic, l'espai domèstico íntim, la casa asfixiant fosca amb la mare. I ara veiem com aquest altre món, que és el món de somni, de la carri, on la llum canvia, els colors canvien, tot brilla moltíssim i que Brian de Palma es permet exagerar aquesta sensació. Fins i tot, no sé si onírica o de fantasia, perquè arriba un moment que gira tant la càmera que és una mica exagerat.

Clar, però en aquell moment estem com dins el cap d'ella, no? Aleshores és lògic que es transmeti aquesta sensació d'intoxicació. I a més és un dels millors moments de la Sissy Spacek com a actriu, perquè només amb l'expressió reflecteix una falsitat tan gran de veure que està sent acceptada.

Sí, i fins i tot penso que fa una mica, jo que deia que si la suerem al públic, no, ara la su, potser som el seu company, no, perquè crec que la càmera deixa que ens enamorem una mica d'ella, no, i que, no, com que tot canvia i tot s'acompanya d'aquest brillant, tot canvia de color, ella està també tan radiant i com vols que li surtin bé les coses, no, és com que. Com que fas el procés de val, tot anirà bé. Sí,

i també confies en els altres, no? És a dir, ningú, d'entrada, l'està tractant malament, no? És com si, de cop i volta, tothom hagués dit, vinga, va, ja està, no? És a dir, no augura el que vindrà després.

Ja ha patit prou, el pobre. Ja ha patit prou, el pobre. Fins i tot el Tom hi sembla molt, realment, molt ficat en el paper. Sí, sí.

I a sobre guanyen el premi a rei i reina de la nit, però ja sabem que hi ha trampa, que hi ha un pla en marxa, perquè el guanyen, justament perquè hi ha un pla en marxa. Sí, a més,

trenca una mica el cor, perquè tu, en el moment que tenen la discussió ells de si es voten a si mateixos, si no, llavors el Tomi com la convenç que es voti a si mateixa, com que com que s'acabi d'empoderar, que acabi de passar-s'ho bé aquella nit, realment penses que potser és una cosa bona que guanyi, però en el moment que ja tornes a veure els altres personatges, la Cris, el Xico, que fins i tot la música comença a canviar una mica, ja veus que tot anirà cap a una altra banda.

Per què és tan important que, ara dius amb la música, però per què és tan important aquest muntatge en paral·lel que fa que nosaltres sapiguem què li passarà abans a la Carri?

Fa, jo crec que és una cosa que ens anem trobant aquesta cosa, aquesta música idíl·lica que també surt a les dutxes al principi, que representa aquest món imaginat de color de rosa de la noia adolescent americana, on totes creixen els seus somnis en el ball i si reines, i tant al principi amb la sang com ara al ball es va introduint un motiu. Més fosc, que trenca la música gairebé, que no són els violins de Sicosi, és com un anava a dir com el tauró de Tiburón, però hi ha una amenaça que va entrant. Sí, sí, es va fent tèrbol. I que sembla que només veiem els espectadors.

Això està molt relacionat amb el que deies abans, Ofèlia, sobre les referències, inspiració, com li vulguis dir, de les teories de Hitchcock.

Sí, hi ha una cosa de Hitchcock que es la teoria de la bomba, que surt de les converses entre Hitchcock i Truffaut de l'any 1966, on Hitchcock explica la diferència entre la sorpresa, el xoc i el suspens. La diferència justament en fer partícip al públic. Si cada cop expliques una bomba i no ho has preparat, serà una sorpresa, un xoc. Però, en canvi, si tu vas introduint, fas que els personatges no sàpiguen que hi ha una bomba sota la taula, això és el que diu Hitchcock, però, en canvi, el públic, si go sàpiga, el públic s'anirà posant nerviós i només pensarà en quan explotarà, que és el que ens passa aquí en el ball, que comencem a veure, a més de la música, la galleda, que no només sabem que està dalt de l'escenari, sinó que veiem com va trontollant, gairebé va tagant amb la música, i no saps si la llençaran, caurà sola o què passarà.

Clar, hi ha molts elements aquí de carrer que es podrien considerar un homenatge a Hitchcock, eh? Ja hem mencionat abans la banda sonora, acabem de mencionar aquesta teoria de la bomba, però n'hi ha més, l'escena de les dutxes mateix.

Sí, bueno, clar, que podria ser, és un psicòsio, no? Al final, clar. Després hi ha com detalls que fan molta gràcia, com que a la novel·la l'institut es diu Ewan High School, crec, però a la pel·lícula es diu Bates High School.

Sí, això és una referència, hi ha una picada d'allò directe, directe, directe. A dir és que està la galleda trontollant, també hi ha la Su, que ho està veient tot, que jo crec que en aquell moment som nosaltres, quan s'adona la Su del que està passant, i la professora, la professora que aquí intervé. Però clar, ja és massa tard perquè el covell ple de sang és a punt de caure sobre la carri. Quina funció té la sang en el llibre? Què simbolitza? La sang,

jo crec que és el que dèiem abans, la mare de la carri es mou entre aquests dos extrems i tu pots triar el bé o pots triar el mal i cada cosa té matisos, però la sang pot ser alhora portadora de vida i i portadora de malaltia, de desgràcia, etc. Llavors, em sembla que aquesta sang que cau, que ve d'un sacrifici, una sang que, a més a més, ha estat present des del principi a la pel·lícula, una sang que és la de la menstruació, que és un símbol de vida, però que després, al llarg de la pel·lícula, i ja cap al final no us explico, però aquest bany de sang que ve de. D'aquest sang del mal, del sacrifici dels porcs i tot plegat, és el que desencadena ja el mal final. Si al principi pensàvem que amb la menstruació de la carri podia haver-hi aquest pas de nena a dona, la galleda de sang fa que aquesta possibilitat es trenqui del tot. És com una mena de bateig de sang que fa que allà ho desencadeni tot.

Efectivament, perquè finalment d'una estrabada gira en el covell i tota la sang cau sobre la carri.

I aleshores la pelicula es queda en silenci durant una estona força llarga, que només veus les cares de reacció, però en absolut silenci, i aleshores la Carrie comença a sentir veus. Tots es riuran de tu! Tots es riuran de tu! Tots es riuran de tu!

Que les veus es van sumant, aquest Tots Arribaran a Tu, que és famosíssim, és un dels moments més famosos del cinema de terror.

Sí, a més a més aquí gairebé entrem dins el cap de la carri per aquest silenci, no? I a més a més perquè tota la imatge es tanyeix de vermell, com si ens haguessin tirat el covell a nosaltres, no? Aquí hi ha un punt que jo no sé. Sempre que he vist la pel·lícula em pregunto fins a quin punt si la gent comença a riure com ella pensa o és una cosa que ella ja se li ha trencat. Del disgust que li facin això, potser ho veu diferent.

Realment no ho saps, hi ha un moment, i jo crec que això comença a passar a l'inici del ball, que hem dit abans, és que estem dins del cap de la carri, jo crec que en aquest moment estem més a dins que mai, i aleshores és molt difícil distingir si és que estem veient a través del seu filtre i a través de l'humiliació veu rialles que no hi són, o si realment les rialles hi són. Clar.

Sí, jo també penso que hi ha una cosa que està molt ben muntada al voltant de l'assetjament escolar, tant a la pel·lícula com al llibre, que és que en realitat qui organitza tot això, qui es riu d'ella, són aquests quatre, però aquests quatre a ella li semblen el món sencer, no? La resta, quan la veuen arribar al ball, "Ai, mira, Carri, mira que guapa que estàs", etc., no? Però aquests quatre parelles són el món sencer i aquestes rialles s'amplifiquen perquè es pensa que tothom està rient d'ella quan no és cert.

Que al final ve de la mare, perquè la mare també té aquests pensaments absoluts. Les persones són d'aquesta manera, no hi ha ningú que sigui bo, tothom és pecador. En fi, després, clar, amb tot això al cap, lògicament, la Carrie, que ja ha après a utilitzar els seus poders, doncs, tanca les portes del gimnàs, i ven, sentia el gimnàs, i aquí comença la gran matança, no? La intenció de Stephen King aquí és convertir Carrie en una assassina vencedora, però al mateix temps també continua sent una víctima. Com aconsegueix la novel·la aquesta ambivalència?

A mi em sembla que la novel·la justament el que hi ha, que és una escena, a més a més, és a dir, tota la tercera part de la novel·la, és tota aquesta massacre de A més a més, la novel·la va molt més enllà. Molt més enllà. I a més a més, a mi em sembla que, no sé com ho veureu vosaltres, però hi ha un tractament a la novel·la i a la pel·lícula que és com d'una certa reparació. Una mica el que ha fet Tarantino amb les últimes pel·lícules, que es carrega els Manson i això aquí no ha passat, doncs em sembla que Stephen King li dona una possibilitat de reparació. Allò de dir, ostres, si poguessis demanar només un desig. Què demanaries? Doncs em carregaria tothom que m'ho ha fet passar malament. Llavors jo crec que li dóna aquesta mena de grandesa, aquest anar passant pel carrer, obrint les buques d'incendis perquè ragi aigua incendiant coses, d'aquesta societat que l'ha rebutjada, que morin tots, els tanca l'església, que per mi el llibre surt molt clar, no? Els tanca dins una església, incendia l'església, vull dir que és com una mena de no parar, de venjança. Però em sembla que també té aquest punt de dir, bueno, això sí, va passar. Però és tot el que estava reprimit que al final explota, no? Tota aquesta repressió que li surt i que no té mesura, com les mateixes boques d'aigua que van esclatant el seu pas, no? Em sembla que és una metàfora increïble sobre les conseqüències de la repressió,

no? Aleshores, després de la matança, la Carrie torna a casa, coberta de sang, i allà hi ha una escena molt interessant perquè, clar, es retroba amb la seva mare.

Mamá! Mamá. Mamá, mamá, muy muy. Se han rigut de mi. Abraça'm, mama. Abraça'm.

La mare l'abraça de retorn, tot i que té la mà que s'està apropant a un ganivet. És gairebé en aquesta escena com si la Carrie tornés a ser una nena. Després de convertir-se en una força destructora de venjança que deia la Miriam, ara de cop i volta torna a ser una nena que només volen que l'abracin.

Sí, és bastant per això, encara que ella es pugui venjar en certa manera, però a la pel·lícula almenys no acabes de deixar de veure-la com una víctima tota l'estona, fins i tot quan està com posseïda pels roig de la pantalla tancant a tothom el gimnàs. I quan arriba a casa justament fa una destransformació, podríem dir, perquè veiem com es treu la sang, es neteja la sang, però també es treu el vestit que s'havia fet per anar a la festa, es treu el maquillatge, com torna a ser la càrrica, veiem al principi, i l'últim pas d'aquesta destransformació és com acurrucar-se amb la seva mare i l'agafa com. Com pels peus, per la cintura, gairebé de manera fatal. S'ha fet adulta, vol tornar a ser nena, però no es pot, i això a la mare és un pecat que no li perdona.

Ja no pots tornar enrere. Sí, exacte. És interessant això que deies, que es dutxa i es treu la sang, perquè l'actriu segur que s'ho va passar tres dies amb la sang. Van trigar tres dies a rodar tot això. I es veu que la sang falsa de la Cici Spacek no se la treia. Se n'anava al trailer a dormir, no es traia la sang, i l'endemà hi tornava a estar una mica de seguir. Per estar en personatge. Per estar a dintre, sí, sí. Per tant, en aquest moment en què es treu la sang a la banyera, l'actriu se l'estava traient tres dies després, vull dir que. Déu-n'hi-do.

La mare intenta matar la Carri, però no ho aconsegueix, és la Carri qui acaba matant la mare amb els seus poders, i aleshores la casa s'enfonsa i les dues queden sepultades.

Hi ha una cosa com molt simbòlica, aquest pes d'aquest pecat de dona, dona, dona, fins a Eva, i aquesta cosa del trauma familiar, aquesta cosa que arrossega la mare i que li ha pesat a Carrie fins al punt de no poder ser, entre moltes cometes, acceptada com a normal per les companyes, ara li acaba caient la casa, la llar, a sobre seu. També hi ha, al final, que és bastant dramàtic, la Carrie acaba havent de matar la seva mare, no amb un ganivet, sinó amb. Amb diversos ganivets i clavant-la en forma de creu a la. Sí, diversos objectes que hi ha per la. Sí, que són objectes de la cuina, són objectes com també domèstics, també de l'espai això de les dones, i la mare, quan mor per fi, deixa anar com un crit gemec horrorós que hi ha autores que han relacionat si també té una connotació sexual per tot el tema de la càrrega puritana, o si és com deixar-se anar per fi de tot el patiment que també arrossegava.

A la novel·la la casa no s'ensorra, però al final és bastant diferent.

Al final de la novel·la és preciós. No sé si faré bé de desbatllar-lo, però diguem que té a veure. Així els oients aniran a buscar. Si no tenim motius. No, no, no, i a més a més és un final molt emocionant i a més a més és un final que en l'epíleg, diguem-ne, dona lloc a l'esperança també, no? Les nenes del futur tindran un altre entorn, diguem, un altre.

A la pelicula tampoc és això el final de tot, perquè després hi ha un salt temporal, hi ha una elipsi, veiem la Sue que visita el lloc on hi havia la casa, on hi havia hagut la casa, i ara hi ha la tomba de la Carrie, que ha quedat enterrada allà, i unes mans surten de la terra per agafar-la, és només un malson, però d'alguna manera al final ens diu que la Carrie ha desaparegut, però que el trauma continua.

Sí, per mi hi ha un punt, suposo, del sentiment de culpa o de preguntar-se quina responsabilitat ha tingut la SU o tota la gent que ha estat al voltant d'un cas d'assetjament. I que després pots preguntar si hauria fet una altra cosa o si la tria que va fer la SU de portar-la al bany no va ser l'adequada. Tot això d'aquestes bones intencions que surten malament.

Al final, és difícil de dir què fa més por. Fa més por el que la Carrie pot fer amb els seus poders, que no és poca cosa, i a més no discrimina, diguéssim. Tu deies, Míriam, són singles que li fan això, però ell escarrega a tothom. O fa més por el que som capaços de fer a la Carrie mateixa o qualsevol persona quan aquesta persona és vulnerable.

Jo crec que fa molta més por el poder, al final el que fa la Carri és una conseqüència d'aquesta ambició de tenir poder sobre els altres, que poden tenir aquests quatre o cinc. De fet, també, quan destrueix el poble, destrueix la comunitat que t'estigmatitza, i una comunitat que t'estigmatitza, en què sempre seràs el raro del poble, fa molta més por que una sola persona que sigui estranya.

Amb tot el que hem anat analitzant, és evident que Carri continua sent vigent. El tema central de l'assetjament escolar continua sent un problema que arrosseguem. I això explica que en continuem parlant i que, de fet, que se n'acabi d'estrenar una sèrie que s'ha estrenat aquí a Sitges, però que ja es pot mirar a Amazon. És una sèrie que està ambientada en l'actualitat. I que el que busca és portar la història de Carrie als adolescents i joves d'avui.

Sí, a més tinc la sensació que busca ser potser més fidel al llibre, o que també pel ser una sèrie té més espai per desenvolupar totes aquestes històries.

Algunes coses sí, per exemple, hi ha una escena del llibre que recordo, que són les pedres que cauen sobre la casa, que això apareix a la sèrie, Però, d'altres coses, la sèrie se'n va cap a la seva. Se n'aparta absolutament, eh? Fal molt la seva història.

Sí que té més espai, potser, per aprofundir en el personatge de la Cristina, de la Sun o de les amigues, com dóna més vaca o no, i potser tracta de manera més profunda què porta aquest assetjament. També tinc curiositat de veure com seguirà, perquè entenc que l'assetjament que passa avui en dia als instituts és molt diferent del dels anys 70.

Hi ha telèfons mòbils per començar, això. Al final ja veureu quan hi arribeu que deixa un final obert que promet com per continuar la història. De tota manera, la Carrie White sempre serà en la ment de molts la inoblidable Sissy Spacek en aquest clàssic del terror dels anys 70 que hem recordat avui, juntament amb la novel·la original Stephen King que trobareu a les llibreries. Moltes gràcies a les dues. Gràcies a vosaltres. I fins aquí el programa d'avui. La setmana que ve tornem a fer programa des del Festival de Cinema de Sitges i farem balanç de tot el que haurem vist, que no serà poca cosa. Gràcies, com sempre, per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.