BONUS 2 - Per què sortim de festa?

Som-hi? Som-hi. Hola, soc la Carola Soler i això és La zona hermètica. Aquest és el bonus final, finalíssim, una pila que em venia de gust fer per pensar en veu alta alguns temes que han anat sortint en aquest podcast. Com ja has vist al llarg de la sèrie, això ha estat una mica freestyle, cada episodi ha sigut diferent i aquest final de festa també ho és perquè volia fer-lo acompanyada. De fet, estic molt ben acompanyada perquè tinc aquí al davant meu dues sabadellenques meravelloses. Per començar, l'Elisabet Casanovas, actriu. A l'Elisabet la vam descobrir a Marlí i des d'aleshores no ha parat de fer teatre, sèries, cine. De fet, és una de les protagonistes d'una sèrie que m'ha inspirat molt pel podcast, que ho recomano molt, La Ruta, i també té un grup de música que es diu Grupis. Elisabet, moltes gràcies per ser aquí. Moltes gràcies, què tal? També aquí, al costat de l'Elisabet, hi ha la Gemma Ruiz, periodista i escriptora, cronista cultural icònica de TV3, Premi Sant Jordi de novel·la amb les nostres mares i, molt important també, pregonera de la Festa Major de Sabadell el 2018. Gràcies per venir, Gemma. Moltes gràcies per convidar-nos. I per últim tenim un intrus a la sala, que no és sabadellenc, és de l'Hospitalet, és el Jordi Nofre, que és un professor universitari atípic. Fa més de 20 anys que es dedica a investigar l'oci nocturn, és investigador principal a la Universitat Nova de Lisboa i és cofundador de la International Night Studies Network. Merci per venir, Jordi. Moltes gràcies a tu i a tots vosaltres. I he de dir que sou molt generosos perquè estem gravant aquest episodi sense que el podcast estigui acabat. No heu sentit res? O sigui, veniu una mica cegues, disposats a jugar, i us ho agraeixo molt. Avui vull parlar amb l'Elisabet, la Gemma i el Jordi d'una cosa que en aquest país hem fet molt, tot i que n'hem reflexionat poc, parlarem de sortir de festa. I començant una mica a jugar, m'agradaria fer un test ràpid per conèixer els orígens noctàmbuls d'aquesta sala i mesurar una mica el nivell de festa que tenim cadascú. Llavors, la primera pregunta seria, a quina edat vau començar a sortir de festa?

Jo als 15 vaig anar a la discoteca d'amagat de casa meva, allò fent veure que no hi anava, però hi vaig anar, sí.

Als 15. Jo també als 15, no d'amagat, però amb un DNI fals. Amb un DNI fals, eh? O sigui, un clàssic d'agafar. Tenies el DNI d'algú proper o com era? Sí, de la típica col·lega que feia dos cursos més i que t'aprens les dades de memòria per poder entrar a la discoteca amb les teves amigues, que no sé què. Jo soc de finals d'any, llavors no tenia els 16, tot això. I el Jordi?

Doncs el dia del meu aniversari, als 18 anys, vaig deixar de fer caminades per Pirineu. Ah, sí, eh? Que legal, Jordi. Sí, sí, sí. Aquesta sí que ens esperàvem. Me'n recordaré tota la vida. Ara m'ha petat. El nyabuf. El nyabuf, és veritat. És una hermètica. Sí, sí, sí.

Hosti, que bo. L'Hermètica al final té gairebé 30 anys d'història, no? Llavors hi ha com moltes hermètiques al llarg dels anys. M'agradaria saber així molt ràpid quins locals recordeu de l'Hermètica, quins vau anar. Si ho recordeu, l'Elisabet fa ulls de dir. Sí, eh? Ho recordes? Jo també. Perquè és veritat que, clar, Gemma, per edat, tu vas viure els inicis com més gloriosos. Jo aquí soc la veterana de l'Hermètica, exactament. I l'Elisabet, jo crec que vas enganxar ja més la decadència de l'hermètica, no? Llavors, segurament les experiències són diferents de les dues.

Clar, jo vull dir que nosaltres el concepte de festa no el fèiem servir. Nosaltres sortíem de marxa. I és important perquè les paraules també indiquen, no?, el que anaves I la marxa era ballar. O sigui, en el nostre cas era, i en el meu particular, jo anava a ballar. També us diré que les meves amigues anaven clarament a lligar. Nosaltres recordo l'estàndard, la sal, el palàdium, el nyapbuf, el manicero de la salsa. Aquests són els que de cop em van venir al cap. I sobretot, una cosa que li vaig explicar a la Carola, que la zona hermètica va ser l'únic moment d'autoestima sabadellenca que jo recordo a la meva joventut. Perquè l'autoestima sabadellenca estava enfonsadíssima en la misèria. Als 80 comencen a fer suspensió de pagaments totes les empreses, totes les fàbriques tèxtils. A la ciutat, l'urbanisme esplendorós dels anys 20 i 30 ja no queda pràcticament res, tot en pro d'aquelles places dures. Després a sobre ve l'alcalde Bustos per acabar-ho de trinxar tot. Llavors, tu di que eres de Sabadell, gairebé ho deies amb la boca petita i una mica demanant perdó. Llavors, la zona hermètica no és que la traguessis com a trompo cada dos minuts o cada dues frases, però sí que era una cosa que íntimament et feia sentir, ostres, a Sabadell tenim una cosa guai. I a més era percebut com que era un polígon, però que no era allunyat, era segur per nosaltres si anàvem en cotxes, però si no anàvem en cotxes també era segur pels grups de noies. Era molt casolà, aquell polígon. No era un polígon a la puta ratlla. Era una cosa molt, molt, molt fàcil. I era molt divertit. Hi havia molt bon rotllo en els carrers aquests quan anaves a fer la copa en aquests bars entremig. Que eren els bars on anaves a fer els xupitos i les copes. Que allà es barrejava tothom, gent que no era ni del teu institut, ni de la teva colla. Llavors, els bars entremig de les discos a la zona hermètica eren la cosa més interclass que potser ha hagut mai als vols de Barcelona.

I de fet són interclass i espais, diguem-ne, de construcció comunitària. Totalment.

Pues que a l'hermètica hi havia una mica de tot. Sí, aquesta era la gràcia. El curios de l'hermètica era justament potser aquesta cosa eclèctica, barreja, interclasse, no? Que ara no hi ha res d'això, ara.

Conèixer l'altre, compartir l'espai amb l'altre. Fora del teu àmbit familiar, fora del teu àmbit institut, et trobaves gent, interessants, xerrades. Hi havia com una mena de germanor que gairebé t'abraçaves amb la gent pel carrer i no calia haver-hi hagut massa. Hi havia una eufòria d'ostres, que xulo això que està passant, sense gairebé ser molt conscient. I jo recordo aquest pujar l'autoestima sabadellanca que la tenia molt, molt trinxada.

I tu, Elisabet, com ho vas viure? Potser una mica diferent? Jo ho vaig viure molt diferent i sobretot és que és el que comentava abans. O sigui, jo és una hermètica i havia anat i forma part de les meves primeres vegades de sortir de festa, però no forma part dels meus llocs habituals. O sigui, jo hi anava una mica per formar part, per fer xec al molòmetro social del moment, no tant perquè fos una cosa que a mi m'agradés moltíssim. Per no ser exclosa, quasi. Per no ser exclosa i per dir, no, jo soc superadulta, clar, jo vaig a la meva cermètica aquest cap de setmana, clar, saps? Però va durar poquíssim perquè jo crec que el que més ens divertia amb les meves amigues era la comunitat de maquillar-te com una porta. Que ens posarem. Que ens posarem. I que allò, tot un drama.

Els texans aquells no m'acaben d'entrar, drama. Talons, talons, talons. Jo talons no. Jo sí que n'havia portat. No, jo ballar amb talons, filla meva, no. No, ja, ja, és que nosaltres, ja, està, ja. Però escolta'm, i tu on sorties si no

anaves a la zona? Clar, no, jo anava més a concerts en directe. Ah, d'acord, d'acord, d'acord. No eres fan discotequera. Concerts en directe, no sé què. Jo què sé, si hagués descobert la música electrònica dels 80, m'hauria apassionat molt més, però en aquell moment hi havia reggaeton dels 2000, saps? Que no era el reggaeton d'ara. Que no era el reggaeton d'ara, jo què sé, com. Potser és una hermètica que no va ser de les meves grans passions, però sí que hi vaig anar. I recordo molt Pudle, que mirat amb una mica de distància hi ha. Com maneres dinàmiques internes de les pròpies discoteques per atraure el públic, que ara revisat amb distància, és que és molt violent. Jo recordo com que a Pudle va haver-hi un moment, a part de tot això que les noies entren gratis, o sigui, tota aquesta cosa que et sents, un tros de carn, una mena de cosa. Som un esquí, no? Total. Un cuc, un cuc en una canya. A part d'això, també recordo com concursos de a veure qui es menja la figa i qui es menja el plàtan i que un vídeo es va fer viral per com

els tios havien de menjar-se una figa i les ties un plàtan. Per guanyar una copa.

Per guanyar una copa, però llavors no sé qui ho va gravar, es va fer viral. Crec que aquest cas va existir i era molt sonat. I allò era just quan nosaltres començàvem a sortir de festa. I en aquell moment era com, uau, què fort, aquesta tia ha menjat un plàtan, no sé què penses, perdó. O sigui, qui està incentivant això? És terrorífic. Ostres, aquest tipus d'estratègies

lamentables no les coneixia.

Clar, jo ja he viscut tot això, llavors ràpidament vaig pensar. Passo de performar, ja! Passo de performar, tio. Si mòlo menys, m'és igual. M'és igual.

Potser era la competència, diguem-ne, a la zona pública, del vora-vora. Que era qui més utilitzava aquesta estratègia de sexualització de la dona, de les cambreres, no?

Sí, de les cambreres. Jo al Bora Bora ja no hi vaig anar mai.

Hi ha un episodi sencer del Bora Bora, perquè em sembla una fantasia, és com un univers paral·lel. Tot l'any era estiu a Sabadell, o sigui, cambrers. Jo crec que no existia el Bora Bora en la meva època. Xupitos sexys. Sí, bastant fort. Sí, sí. I t'anava a preguntar, Jordi, perquè a vegades ens diuen a la gent de Sabadell que som una mica pesats, no? Que és com, hòstia, Sabadell, tot el dia parlant de Sabadell. O al món del periodisme, un altre de Sabadell, no ho sé. Però sí que avui jo crec que passa, no? I al món del teatre també. I dic, però avui crec que justifica parlar de Sabadell, perquè sí que vam ser una mica epicentre, un dels epicentres de la festa als 90, als 2000, i tu com a expert, com a persona que has estudiat bé la nit, què diries que feia singular la zona hermètica?

Bé, era una solució que avui encara s'està debatint, per exemple, a Barcelona, que és la gran qüestió de la governança de l'oci nocturn. L'oci nocturn dins del teixit urbà o fora del teixit urbà. Llavors, l'Antoni Ferrés, fruit perquè hi havia bars i algunes discoteques al centre de Sabadell als anys 80 que feien molèsties als veïns, etcètera, i aprofitant la redacció del Pla General del Municipal, dels 90, que va ser aprovat el 93, em sembla, va dir, doncs, i fruit també, que no volia que els joves i les joves de Sabadell anessin molt lluny amb un cotxe, perquè hi havia accidents de trànsit, etc. I època de motos sense casc. Motos sense casc, no hi havia controls d'alcohòlemia, etc. Doncs hi havia accidents de trànsit. Llavors va dir, doncs vull que els meus joves i joves de la meva ciutat. Vagin sortint de festa a la meva ciutat i de forma segura. I per tant, aprofitant la desindustrialització i el tancament d'activitat econòmica, crearem aquesta zona hermètica. I de fet, alguns altres municipis van copiar això, per exemple Mataró amb el Pla d'Ambuet o Cornellà amb Polígon de Can Famades, que toca a Hospitalet. Però té problemes. Clar, que té problemes, especialment en la zona hermètica, quan va créixer tant, es va convertir en un fenomen metropolità, no local, i això va fer que, diguem, el volum de gent que hi havia a la nit es multipliqués fins a arribar a uns 12.000, és l'estimació màxima que hi ha, i l'expansió de locals.

Hi ha xifres molt diferents, eh? O sigui, el món de la nit costa a vegades quantificar. No, és impossible. Però a vegades és com un Sant Jordi, jo dic, no? Com una nit era com un Sant Jordi, per allà desfilant, de fet.

Clar, no pots, hi havia 40 locals, fa ser una estimativa, més o menys, i tal. El problema va ser que es va fer una expansió del teixit d'oci nocturn cap al barri de Gràcia, de Sabadell, i després va haver un canvi d'hàbits, va entrar el botellón, sobretot amb el canvi d'euro, perquè la mitjana va passar de 175 pessetes a 1,75, que és un pestón per un jove. I llavors aquí va coincidir l'entrada del Botello i aquí va començar el

problema de la crisi. Amb la crisi també, o sigui, s'ajunten com una cadena de factors. Se'ls va ajuntar tot, diguem-ne. Però és veritat que l'altre dia ho parlàvem amb la Gemma, que l'alcalde Ferrés reivindicava el dret a divertir-se dels joves. Que a mi em sembla algo molt modern. No ho sé, vull dir, avui en dia no sé.

Jo també hi veig estratègia política de donem-los un xiquiparc i així no ens tocaran el vora viu, també una mica. No sé,

perquè el Ferrer es ve del PSU. Dins de la història del comunisme, per entendre'ns, el pap anglès. A Anglaterra, és fonamental per crear sindicats. I és fonamental per organitzar vagues. Per tant, el pub, i en aquest cas, Tragedat aquí, la nit, pot ser també molt revolucionària. En el moment que tu te'n vas allà, converteixes en un cos i una ment dissident. I per tant, se t'aplica en tot un seguit de mecanismes de repressió, fins i tot violenta.

O m'encanta aquest tema. Jo volia preguntar, justament, pensant en referents de l'hermètica com a model d'oci, jo crec que la moguda valenciana, la ruta, no? Sí, ho estava pensant ara. És el que jo crec que tu coneixes superbé. I no sé quin aprenentatge ha fet la sèrie, perquè sé que tu et documentes com molt. Bueno, això ho he llegit, que intentes documentar-te bastant pels papers, i què vas aprendre tu d'aquell univers, d'aquells joves,

perquè estava molt estigmatitzada també la ruta valenciana, no? Sí, jo no és que ho conegui, és que simplement si ens hem documentat i vam tenir la sort d'estar molt ben acompanyats per fer la sèrie amb gent que l'havia viscut, amb gent que ha escrit llibres sobre això, vull dir, però no l'he viscut, hi ha una part vivencial que també em sembla importantíssima que, evidentment, ens l'hem perdut del tot, no? Però sí que és veritat que en aquell moment, o sigui, a mi em va sorprendre molt que tot com a, o sigui, precisament el que parlàveu ara de que tota aquesta, tota la moguda de la ruta i tal fos diferent a la movida madrilenya i que fos una cosa que naixia als pobles i que naixia totalment descentralitzada de la capital, i que com això comença d'una manera espontània i genuïna, des d'una forma bastant artística, des de les primeres mescles de vinil que venien d'Alemanya, música electrònica, i com això ho agafa en diferents àmbits artístics, tant sigui els cartells, el cartellisme, es deu dir? Sí. El cartellisme, la moda, la performance, i això crec que a mi això em va interessar molt el com neix d'una manera genuïna, espontània i espontàniament queer. Jo crec que la duta tenia un punt de contracultura, no? Clar, i això és una cosa a l'avantguarda al principi. I això ho va convertir en avantguarda, sobre el que hem llegit i tal. Després també hi havia tot el tema de la droga, que també ho acompanya tot, i que no sé fins a quin punt és aquí on tu dius que això és el control social, perquè sí que tenim entès que la ruta, sí que començaven a haver-hi les primeres mescalines, que seria com un MDMA, que anava molt amb la música, però després va entrar la cocaïna i tot es va posar cada vegada més violent i s'ho va carregar una mica tot. Hi ha gent que.

De fet, els moviments de contestació política o de contestació al sistema més forts que hi ha hagut a Espanya, i que el que explicaré ara no és original i únic d'Espanya i Catalunya, el moviment punk, la ruta al bacalao i altres, és a dir, i això està documentat, hi ha participació de l'Estat, en desactivar aquests moviments de contestació. Perquè l'Acadèmia parla en termes d'escenari de no futur a partir dels 2000 i tal, no, l'escenari de no futur en aquest país comença als 80. Clar, perquè la decepció davant d'una transició falsa. Una transició falsa, els hi venem els joves que podran ser com els seus pares i mares i és totalment, absolutament mentida, jo ho estic vivint avui, no hi ha futur, però això ja ve de fa 30 anys.

Volia preguntar sobre el tema justament, o sigui, de les drogues crec que és una cosa que està en aquest escenari, no? Però en el fons també té a veure una mica amb viure el present, amb l'adonisme, no? Que també és important. I la discoteca com un lloc també de, no sé si de llibertat, d'experimentació, de comunitat, o sigui, no sé, es barregen com molts temes. De possibilitat en un moment que el futur és complicat pels joves, no ser aquest espai de la discoteca, que jo crec que això, per exemple, a la sèrie de la Ruta es veu molt bé, o a l'Armètica es veu molt bé, de no saber en quin futur tenim, disfrutem del present, i amb tot el que això comporta, des de qui va més suau a qui va més fort. Sí, sí.

Ella, l'Elisabetta i la Gemma, estan parlant d'una cosa interessant, que és quan es preparaven per pintar o quan calava, etcètera, la marxa, que no era sutil de festa si no era la marxa. És un concepte superinteressant perquè la nit és com una evasió simulada de la realitat, d'una realitat de merda, per dir-ho així, i per tant tu tens la nit com un espai que ha permès, bueno, deslliurar-te només unes hores de tota aquella realitat que t'afecta. El tema personal, de salut, de feina, etcètera, etcètera. Però, a la vegada, aquell conjunt de gent, aquell espai-temps, aquella discoteca, per dir-ho d'alguna manera així més planera, permet constituir un mecanisme de benestar socioemocional per a la persona i, per tant, també pel grup. Només en aquell moment, només en aquell espai, però és fonamental.

És que estàs descrivint les sensacions de tornar a casa. Sí. Hòstia, ara ja he tornat. No, i anant pel camí i com. No, anaves feliç. Feliç del que acabaves de viure, això ho diria jo. Sí, sí, sí. I l'eufòria aquella de tornar a casa diu. Amb un somriure. Quan arriba el divendres que ve? És com que la vida començava al cap de setmana, quasi. Sí, com, ostres, ja estic esperant quan

tornarà a passar aquest moment. Totalment, totalment. Agafar ferrocarrils amb un somriure quan tornaves. Ho has descrit, ho has descrit. Clar, jo era meravellós.

I jo pensava, també veient la sèrie, o sigui, hi ha una escena que jo em va quedar super gravada, que no hi ha text, que és com una seqüència super llarga, ballant. O sigui, és increïble aquesta escena.

Aquesta escena, perdó, però és que perdó que faci un esterisc, és del capítol 6, és que aquest capítol el va dirigir el Carlos Marquès Marcet, i la cotació de l'escena, perquè és final de capítol, posava, tots acaben ballant, era una cotació. I ell va agafar aquesta cotació i va dir, buà. Llavors va, jo crec que ell va intentar com explicar tota aquesta, no? Tota aquesta màgia de la nit, no? Fades i fullets, no? Una mica de I tots ballant alhora i que inclús és l'únic moment que trenquem la quarta paret i mirem a càmera. És brutal, no?

I sí que pensava en el ball. O sigui, què té el ball. Tu deies que ets bastant, o eres bastant de ballar, tipo pòdium, no sé si.

Jo buscava sempre el bafle més alt per acabar pujant i fer el meu solo, perquè trobava que la discoteca necessitava veure'm a mi en el meu moment. Brutal actitud, no? Jo sí. Brutal. I m'havien fet baixar els segurates així de vegades.

I què diries que té el ball? No sé, és una pregunta una mica com oberta, però la música, el ball, o sigui, què ens dona? Perquè és, per mi, és essencial d'un espai

d'oci nocturn. És que jo diria que ens fa humans.

Ens converteix en humans. Però la nostra societat és una mica, no? Vull dir, ens deixem poc anar a trobar. Potser és un espai on deixar-se anar, potser una disputa.

Ens han emmordessat bastant l'instint aquest de ballar que és natural a tots els éssers humans i que ens fa humans al ball. Per coses de recerca, és que miro que ens l'han emmordessat, l'han regulat al ball i és una cosa que ens demana natural.

O sigui, als 40, només tu podies ballar, als 40, per exemple, a Anglaterra, eh? Podies ballar, diguem, ja veiem manuals, de com balla en parella. Llavors, l'entrada del rock and roll, el 56, permet la separació de cossos, home-dona, perquè no podia haver-hi dues dones o dos homes, que hi havia, però estava prohibit. Llavors, es separen les cossos i s'individualitza el ball. Però clar, quan estàs en una sala, quan estàs en una discoteca, al final són suma de cossos. I per tant és un ball col·lectiu també, amb diferents matisos, diferents moviments, i cadascú en pot escollir ballar més i tal, però al final cadascú construeix el seu, com tu feies el bàsquet que pujaves, construeix el seu univers d'abasió, de felicitat, d'expressar-se aquesta persona mateixa, de com és, què vol fer, i està tan reprimit el ball en aquesta societat, que a Barcelona. Els locals d'oci nocturn només poden obrir a les 5 de la tarda. Tu no pots anar a ballar a les 10 del matí, per exemple, amb les criatures. No pots anar a ballar perquè està prohibit. I fins i tot continuem, com era als anys 90 i com era amb el franquisme, l'oci nocturn està governat a Catalunya pel Departament de la Porra, pel Departament d'Interior.

No de cultura. Clar, quin enfocament donem a l'oci? Si és més repressiu o si és més.

Ara me n'aniré a una cosa que potser trobareu molt extemporània, i ho és, però l'origen de la sardana era punquíssim. La sardana no era una cosa regulada el diumenge al migdia, era de la gent jove fotent-se patades i hòsties i ballant unes sardanes que eren la dissidència. L'origen de la sardana és dissident. Imagineu com hem acabat, no? Vull dir, atenció que el ball és contestatari de per se. I llavors és el que diu ell. S'ha anat regulant, regulant, regulant, fins al punt que a vegades amb les amigues o els amics vols anar a ballar a Barcelona i no saps on anar a ballar. Perquè no és que no hi ha llocs. És un desert notú. També t'ho dic, eh? Dius, on anem a ballar? Que no sigui només consumir i mirar. No, no, ballar, ballar. Ostres, pues costa.

Jo us volia preguntar, perquè crec que coneixem bastant bé la movida madrilenya, la ruta del bacalao, i em dona la sensació que la nostra moguda catalana, que és diversa, però l'hermètica seria part de la moguda catalana, O sigui, ens costa com treure pit d'això. No hi ha hagut com una narrativa de l'escena discotequera catalana. Jo crec que últimament sí que hi ha hagut com uns intents de documentar l'escena màquina. Jo crec que potser ha de passar un temps per poder repensar com que va ser certa escena. Però sí que us volia preguntar per què creieu que no traiem pit a Catalunya de la festa?

Clar, també no tenim la indústria cinematogràfica que seria el portaveu de mitificació per excel·lència. Llavors, clar, si aquí no tenim la capacitat econòmica per crear aquestes icones cinéfiles que centrin el marc de què va ser la zona hermètica. T'ho explica una peli, t'ho explica una sèrie increïble. Llavors tots dèiem, ostres, sí, jo, jo. Clar, ells van tenir l'Almodóvar, van tenir molt. La movida és un moviment molt finançat per l'Ajuntament.

Però penso també si tenim com una narrativa més de treballador, de poble treballador, que no de poble festiu. No ho sé si va per aquí, no en tinc ni idea.

Jo crec que també és perquè passa a Sabadell, i Sabadell també és un lloc una mica complicat, és a dir, no té el pedigrí de Barcelona, no té el mar de Mataró, no sé, però clar. Però el problema és Barcelona.

Però tu et refereixes a la zona hermètica especialment? No, pot ser més genèric, eh? Jo em refereixo perquè en realitat jo crec que va haver-hi com escenes bastant perifèriques, no?

Sí, Vic, per exemple, fora de Barcelona. Hi havia a la Catalunya Central, que és la més oblidada d'aquest país, juntament amb les Terres de l'Ebre, hi havia una ruta, també, per la Vic-Bent, etcètera, no? El problema és que quan surt un oci nocturn protagonitzat per la gent dels suburbis, de les perifèries, allò es considera que no és cultura catalana, que tot eren uns joves que estaven com una cafetera, que l'alliaven molt, que era violència, que era droga, etcètera, etcètera. Tot això no és que solide, no. És que s'acaba a través d'accions policials, punitivistes, criminalitzadores i estigmatitzadores, i la zona hermètica acaba, no només a través d'aquests veïns, amb molta raó també, però també per inacció de l'Ajuntament, que no exerceixi la seva competència d'ordre a l'espai públic.

Ara que la Gemma deia això de la ficció, que és veritat que la ficció, quan alguna cosa es ficciona, és com que ja ens entra a la memòria col·lectiva, no com a l'imaginari. Tu, Elisabet, et volies fer una ficció poligonera catalana? Seria brutal, no? Seria increïble.

Seria increïble. Jo ho veig. Seria increïble que es fes alguna cosa així.

Home, jo ara penso en la cançó La juerga catalana de l'Albert Pla. La cançó la tenim, que és La juerga catalana, que passa per tot Catalunya fins que torna a sortir el sol. Llavors, potser els creadors de ficció ara han de fer que aquesta cançó soni en alguna peli o alguna sèrie.

Jo penso si Cladermètica va néixer a finals del 90, principis dels 90 és com el moment més gloriós, si a vegades ha de passar també un cert temps perquè puguem resignificar un espai amb llums i ombres, perquè tampoc és qüestió de romantitzar només de. És veritat que tenim un record, no sé, els que vam passar moltes nits, un bon record en general, però no sé si és això, si a vegades també ha de passar un cert temps per tenir una distància i dir, ah, d'acord, Això era més del que vam veure o del que vèiem en aquell moment.

Segur, perquè hi ha moltes capes que queden ocultes darrere de l'experiència del record i necessites mirar-t'ho amb retrospectiva, segur. Jo estic pensant ja a qui li encarreguem que faci la sèrie o la peli a l'Elisabet. Potser ho necessitem, no? Que se'ns expliqui des de la ficció tot el que vam viure.

Sí, sí, sí. Ja per acabar, jo el que estic veient és com una mena d'atac de nostàlgia amb tot el tema dels vesprets, tardeos, festivals, revival dels 90, dels 2000. No sé com veieu vosaltres aquesta nostàlgia. Què és el que enyorem? Si enyorem una època, una escena, enyorem ser més joves.

Jo el que enyoro és que hi hagi més locals on puguis anar i triar. O sigui, ja n'hi ha prou d'avocado toast i de cafès d'especialitat. Volem llocs on anar a ballar.

I música en directe, grups emergents, sales de concerts. Això és el que falta. Això ens fa pobres, ens fa tristes, ens fa avorrits. Macrofestivals estan molt bé, però falta. Falta sala, no?

Falta sala que puguis anar caminant i tornar cap a casa i anar-hi amb metro.

Ostres, però. Ballar a la nit i ballar de dia. O sigui, reclamar el dret a ballar quan ens doni la punyetera gana.

Moltes gràcies per venir, de debò, us ho agraeixo molt. A tu. I a qui ens escolta, gràcies també per haver arribat al final d'aquest podcast. Ha arribat al final, no m'ho crec ni jo. Així que moltes gràcies i fins aviat.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.