T1xC1 - Sabadell Sound

Catalunya Ràdio. Catalunya Áudio. Som podcast. Camino per carrers deserts i foscos entre naus industrials. Soc a un polígon de la meva ciutat, Sabadell. No sembla el millor lloc per on està passejant, però busco una festa. Persegueixo un eco. Arribo a un descampat on hi ha desenes de cotxes aparcats amb el maleter obert i grupets bevent.

¡Como el Carlitos! ¡Se robaba de fiesta!

Sembla que tots anem al mateix lloc. I quan m'acosto. ¿Quina edad teniu, si puc preguntar? 52. 50. Bueno, 49. La majoria tenen els cabells blancs i alguns directament ja no en tenen. La fila més amunt és enorme.

¡Uff!

Estic a punt d'entrar a una festa revival maquinera. És la primera festa maquinera de la meva vida, però els meus companys de fila, en canvi, en porten unes quantes d'acumulades.

La música dels 90, el que ens ha marcat la vida. Els festivals que ens ficàvem de no parar el cap de setmana. Era començar el divendres i acabar el diumenge a la tarda, alguna vegada el dilluns al dematí.

Hi ha gent de tot Catalunya. Sempre veníem aquí, 50 persones i.

Desarreu. O tocar sempre ple.

Tots anem a la festa d'una macrodiscoteca que ja no existeix. Es deia Aria Concord, ara es diu Waka. És l'única discoteca que ha resistit d'aquest polígon legendari a 25 km de Barcelona, de la zona hermètica. I dos cops l'any promet fer un retrocés al passat.

És la misma discoteca on tu venies quan tenies 20 anys, no tenies niños, no tenies obligacions, no tenies nada. Era genial, o sea, era libertat absoluta.

Ho passàvem molt, molt, molt bé. I fèiem putrum, putrum i pim-pam. Pim-pam, què és pim-pam? Pim-pam. No sé què és, però pim-pam no. Pim-pam és el mateix que putrum, putrum, però amb la casita.

I mentre els porters em revisen la bossa, em pregunto. Per què aquest polígon segueix sent tan important per a tota aquesta gent i per què ho va ser tan bé per a mi?

Soc la Carola Soler, periodista i guionista. Fa anys vaig marxar de Sabadell convençuda que no hi passava res. Però després d'haver voltat mig món i d'haver explicat moltes històries molt serioses, ara, a punt de fer-ne 40, m'he obsessionat amb aquesta, en què va ser la Zona Hermètica, un dels epicentres de la festa als 90 i als 2000 a Catalunya, el polígon on vaig passar bona part de les meves nits de joventut.

Era un boom, un boom, boom, boom molt bèstia. Era com viure en una ciutat nocturna. Era entrar en un univers paral·lel ple de locals d'oci. Gent de la nit, gent de la nit!

Diu la llegenda que l'Hermètica era la zona amb més discoteques i bars musicals per metre quadrat d'Espanya.

A Sabadell hi havia més discoteques que a Ibiza, tota la illa.

I tant, però molt més. Però vaja, més que enlloc. La veritable muda de Catalunya estava a la perifèria.

Cada cap de setmana hi sortien fins a 20.000 persones, com un Palau Sant Jordi ple.

Se'ns va anar de les mans, perquè es va posar com un nou allò de gent.

Els dijous universitaris, gent de tot arreu de Catalunya, venia a la zona hermètica.

Si no hi vas a anar mai, potser penses que l'hermètica era un polígon bastant xungo, amb molta droga i maquineo. Però en realitat va ser un parc temàtic de la nit, amb més de 40 locals per on fer ruta, on s'hi barrejaven tot tipus de músiques i de tribus urbanes.

Sí, sí, era tot festes de guitarras. Himnes, himnes. I cabia a tothom.

Cabia una mica al més hippie i al més pijo, depenia de si li agradava la nostra música.

Era l'època dels triomfitos. La Tineo, el reguitón antiguo,

Des dels seus inicis als 90, van passar-hi coses bastant boges.

Havíem tingut un karaoke, feia moltes desfilades de moda, festa a les pumes. Rosa Peral va ser cambrera d'Albora, era molt lianta la tia.

I la idea era que deixessis en calçotets el noi a la barra. A la vegada no ens enganyem. Aquí no hi havia DJs internacionals ni gaire glamur. I també va tenir els seus moments foscos.

Rodes punxades, pixades, cagades. També hi havia embaralles.

Separe las piernas. Le voy a cachear, ¿de acuerdo? Això és la seua. I no aneu allà perquè us poden matar.

Però alguna cosa devia tenir aquest espai, aquest no lloc, per estar gairebé 30 anys donant la matraca sense parar i perquè hi acabessin sortint de festa famosos impensables.

Famosos. Messi, Xavi Hernández, Dani Pedrosa, Miquel Iceta, Leonardo Dante, gent de cròniques marcianes, Sergio Dalma, gent de Gran Hermano, Fresita, el Gran Germán. I a la tumba, tumbadera, que la marxa té trompera. Dos, tres, ya no me ves, zona hermética del revés. ¡Chau!

I jo em pregunto, com pot ser que sapiguem tantes coses de la movida madrilenya o de la ruta del bacalao i no sapiguem gairebé res d'aquesta moguda catalana?

Una moguda catalana, en aquest cas sabadellenca, i que va impactar en molts i molts i molts milers de persones. I t'aviso,

aquesta no és només una història de festa. Això és la Zona Hermètica. Episodi 1. Sabadell Sound.

No sé quina idea tens de Sabadell. Segurament que és un lloc no gaire maco, però on es viu bé a prop de Barcelona. Sabadell no té un gran relat. Si podem treure pit d'alguna cosa, és del nostre passat. I nosaltres, sobretot, vam ser això. Un motor de la revolució industrial. Una immensa ciutat-fàbrica que no parava. La primera productora de llana d'Espanya. La Manchester catalana. Durant dècades, aquest era el so de Sabadell. Els talers eren el nostre metrònom. I els que van fer que Sabadell es convertís en una marca que s'exportava a tot el món. El relat oficial de Sabadell és el d'una ciutat industrial i molt treballadora, que a partir dels anys 70 va entrar en crisi. Això és el que m'havien explicat a mi tota la vida. Fins que preparant aquest podcast vaig descobrir que, a part de treballar, aquí també ens ho hem sabut passar bastant bé. Però d'això, pel que sigui, no n'hem tret pit. I el curiós és que mentre em preguntava com havia nascut la zona hermètica, vaig anar a parar una història anterior força desconeguda sense la qual, per mi, no s'entén l'hermètica. I és la història que t'explicaré en aquest episodi. El nostre polígon haurà d'esperar una mica. Perquè jo no tenia ni idea d'una cosa bastant al·lucinant. Que uns anys abans del naixement de l'hermètica, Sabadell havia estat una capital de la música disco. Sí, teníem una escena amb nom propi. A mitjans dels 80, mig país ballava cançons de discoteca fetes a Sabadell. I sonaven així.

Com va passar Sabadell de ser una fàbrica de teixits a una fàbrica de hits disco? Per entendre-ho, havia de retrocedir en el temps, viatjar 40 anys enrere. I havia de trobar els artistes que van començar a posar Sabadell al mapa de la nit.

Hi havia molt poca informació. Havia llegit algun blog que molts eren adolescents de 16 o 17 anys dels barris obrers. Tenia alguns noms, però quatre m'interessaven especialment. Semblaven desapareguts. I casualitats de la vida, un parell d'ells els he trobat treballant a una fàbrica de la zona hermètica. Vale.

Molt bé. Doncs comencem. Vinga. Son la Cristina Manzano. Torna enrere, 40 anys, Carola. Una mica complicat, eh?

La Irene César. Un, dos, probando. Un, dos, probando. Què tal? El Pedro Morales. Bueno, ja comencem, no?

I el Francis Quijada. Mare meva, és 80. Tots quatre tocaven a un grup de música de l'institut. Eren uns adolescents que cridaven l'atenció a Sabadell. Ells es vestien de roquers i elles anaven amb els cabells crepats i els ulls superpintats de negre. Una estètica new romantic o new wave.

Sí, potser era una època de brillar, de no ser invisible. Possiblement, volíem que ens veiessin.

Nosaltres érem músics de barri, però ens agradava el que fèiem. Fèiem molta cosa i fèiem en grup.

Llavors era tot el dia sentint música i esperant anar a la discoteca el cap de setmana per ballar.

Als 80, la música i la festa van començar a ser el motor dels joves.

Nosaltres tampoc ho enteníem, allò del franquisme, no ho havíem viscut, però bueno, hi havia aquell pozo, no? I volíem ser el més modern possible.

A Madrid havia esclatat la movida i a València les primeres discoteques d'avantguarda del que després seria la Ruta del Bacalao. A Catalunya triomfaven sobretot els cantautors i les bandes de rock, però a Sabadell, a les grans discoteques del centre com l'Albatros i el Concord, va començar a sonar una cosa nova.

Clar, ja no eren guitarres, eren tot teclats i era un so diferent.

És un so una mica galàctic, clar. I dius, mare meva, és que això ho senties amb aquells altaveus. Uai, et sonava tot aquí dintre de l'estómac.

Era l'italo disco. Alguns fins i tot en deien espagueti disco, com els westerns. Era una versió kitsch de la música disco nascuda a Itàlia que començava a agafar força per Europa. Era descaradament comercial, divertida, sovint prefabricada i amb unes lletres en un anglès macarrònic. Però com aquests joves de Sabadell van passar de ballar música i taló disco a pensar que podien fer-la? És un salt bastant gran. Doncs sembla que tot va canviar quan el 1985 va aparèixer una nova estrella amb nom britànic, però que cantava cançons sobre la costa catalana.

Yo comenzo a sentir mi comisión, a sentir Gazzivo, Ryan Paris y David Lyme.

David Lyme. David Lyme. Sí, David Lyme. Y Claudius. Hey, let's go to Sitges. Come on, let's go. Hey, let's go to Sitges. Let's go tonight.

David Lime, un artista amb melena poderosa i jaquetes llampants, va entrar en escena i va treure un hit que va fer la volta al món. Let's go to Sitges. Sitges!

Ostres, és de Sitges, no? El nostre Sitges, no? Ostres! Vam esbrinar una mica d'informació a veure que I diu, no, no, si és que és un noi de Sabadell. Què dius? Sí, és d'aquí de Sabadell i tal, mira lo que està fent. Ostres, tu. És que no sabíem ni que era de Sabadell.

Jo no me creia, perquè mira, va fer una cançó, el logo tu desitges, logo tu salou, logo tu què. O sigui, funcionava tot. I jo no me podia creure, però com pot ser això que funcioni, no?

David Lime era, en realitat, Jordi Cubino, un altre adolescent de la ciutat. Un producte fabricat a Sabadell que s'estava convertint en un fenomen fins i tot al Japó.

Diguéssim, això és un detonant. També si estàs veient que el del costat fa això, igual jo soc capaç de fer-ho, no?

Així que aquests quatre sabadellencs van dir, aguanta'm el cubata.

Perquè ets molt jove i tens aquella part de dir, doncs clar que sí, endavant. Per què no? Per què no ho puc fer?

I nosaltres vam dir, això ho fem com xurros. Això, els que vulguis.

Un sabadellenc havia obert el camí, així que la Irene i el Pedro van decidir crear un grup, Daydream. I la Cristina i el Francis, un altre, Squash Gang. Es reunien a casa, al garatge. I al cap de poc, els seus germans petits també s'hi van sumar.

Nosaltres vam agafar 8 o 10 cançons de les que sonaven. Analitzant una miqueta, ¿no? Aquest any, ¿qué fa? Ostres, a ver, ¿qué fa el baix? És molt fàcil. ¿Qué faix la bateria? Pues no, és difícil. Clar, és pum-pam-pum, atún-cum-pam, atún-cum-pam, atún-cum-pam, atún-cum-pam. Saps què vull dir, no? I després el estribillo, no? Jo sempre vaig dir que ha de ser de paraules fàciles que tots se'n recordassin. In the night, my eyes, no sé, coses així.

A partir d'aquí, la simplicitat de l'Italodisco ho feia tot fàcil. Tot menys una cosa, les lletres.

Quina era la teva funció en el grup?

La meva funció era segones veus i compositora de lletres. Tu quin nivell d'anglès tenies? Bueno, molt bàsic. Tampoc és que jo sortia d'una acadèmia, però no vaig acabar. O sigui, tenies un anglès DGB? Sí, sí, sí, DGB, sí, sí, sí.

Quan la Cristina i el Francis van llançar-se a compondre la seva primera cançó, van començar per la melodia.

Francis em va fer, mira, esto tendría que ir así.

Jolín, qué largo tú. Era una cançó dedicada al sol. La Cristina havia de posar-hi paraules. I ho feia com podia amb un diccionari a la mà.

I dic, vull dir, no sé, brillando como el mar. I jo buscava shine, doncs, gerundi, shining, like, como, like the sea. Bueno, vaig treure tota la cançó, però. A l'estribillo no hi havia manera. És que no sé, Francis, perquè. Bueno, ja saldrà, ja saldrà. Tu, tranquil·la, que ja saldrà.

La inspiració, finalment, li va arribar al lloc menys pensat, a l'autobús, Rambla de Sabadellavall.

Bueno, vam pujar ja a la TUS, al número 2, i de sobte dic, Francis, mira.

La cançó, per fi, estava acabada. Es diu I want an illusion. Per mi és un tamarro. Però amb una lletra complicada. L'he buscat a Google i l'he imprès per ensenyar-li a la Cristina. Clar. Hi ha un tros que diu, llegeixo literalment, You will go to making that blue sky give me your sure soul. Give me your sweet soul. Sweet souls?

Sí. Sí, no, sure no. Sweet. Això ho he trobat d'internet, eh?

Ah, vale. Anem a la tornada. La tornada és tremenda. Atenció perquè l'estrofa diu Son of bitch, I want an illusion.

Son of bitch, vull una il·lusió. Son of bitch és una mica conflictiu.

Què vol dir son of bitch? Sí, hijo de la playa, sí, sí, sí. Hijo de la playa? Sí. No, no, ara m'estàs liant, no, sol de playa. Ostres, Carola, m'estàs liant, ara. Però pel que sigui,

la gent el tradueix d'una altra forma.

I no diré pas en directe la traducció. Però és que era això, eh? Era això, perquè si no, ja no és un Ítalo. Al bord de la mer, on parlarà d'amor, jo soc aquí per donar-te el meu cor.

La discogràfica Blanco y Negro va comprar ràpidament els temes fets a Sabadell pels nostres quatre fantàstics. El 1986 van sortir els vinils, els maxi singles. Y a Scorpio,

que es la gran discoteca de Igualada, maratón de música disco, amb l'actuació per Ori Boca de Squash Gang, tres nois joveníssims de Sabadell.

Squash Gang i Daydream triomfan. Les cançons I Want an Illusion i In the Night van començar a sonar pertot arreu.

A la pista, el grup Squash Gang, tres nois de Sabadell, molt joves, que canten anglès, sonen ja a mig Europa amb el tema Vull una il·lusió.

Van vendre molts discos fora, amb Alemanya, França, Itàlia. Una bogeria, va ser una bogeria. De Maxi Singles hi van ser número dos en Alemanya. És que estàvem per sobre de la Madonna. No sé, és que va ser tot pim-pam, pim-pam-pam.

D'un dia per l'altre, la vida d'aquests quatre sabadellencs va canviar.

I actuació divendres, dissabtes, diumenges, a totes les discoteques de Catalunya, de fora de Catalunya, al sud de França. Érem teloners de Sabrina.

De Sabrina, l'única Sabrina possible, la reina de l'Italodisco, la del Boys Boys Boys i també la del Pitalaire. Bueno, per mi era com una diosa, eh?

Clar, jo la veia a la tele.

Probablement es tracta del personatge més excitant del moment, el seu més petit moviment desperta expectació. Té 19 anys, medeix 1,75 m, d'alçada. M'agradaria. Presentar-li una senyora que tothom està esperant per cantar, sobretot per cantar en el programa aquesta nit. Senyores i senyors, Sabrina.

Llavors nosaltres anàvem, clar, ella. Tots teníem un tema, un tema, llavors. El que feien era, bueno, Daydream, Squash Gang, Spacey Boys, Charlie Danone i en grande, Sabrina.

I el Pedro aquí es marca un gol que jo no puc ni vull contradir.

Bueno, jo vaig anar, la vaig acompanyar a comprar ahir a Sabadell a Rambla. No sé si puc dir o no, però ho diré. Y en pesetas, dos millones de pesetas, Rambla que arriba, Rambla que va abajo, va a comprar de top.

Tot en aquesta història, en la gènesi de la zona hermètica, és realment increïble.

Era com dir, però això està passant de veritat? I tot pagat, tu, Carola. Jo em semblava com que robava, no?

De dir, ja me puedo morir, que estic, bueno, estic al cel, no? És veritat que van ser una mica one hit wonder, que ho van petar amb un tema un temps curt.

Tampoc no vam ser David Presley ni The Beatles ni res d'això.

Però en realitat vam fer que la ciutat de Sabadell tingués un nom propi a l'escena disco.

Va sortir el David Lyme, Squash Gang, Daydream, això, l'altre I es va crear Sabadell Sound. Sabadell Sound.

Terrassa Sound, mai en la vida, ni Terrassa ni Sant Cris de Sound, és que són a Sabadell Sound. I és que té musicalitat. Sabadell, Sabadell Sound, perquè va ser aquí, es gravava aquí, fèiem aquí.

Sabadell Sound. Sabadell Sound.

Hi ha una persona important en aquesta història que encara no has sentit. Té l'agenda molt plena, però finalment m'ha fet un forat. Ens veiem a Barcelona un dilluns a la tarda.

Sí, de repertori d'Euphoria. No sé si estic superagubiat amb això, però bueno, perquè són moltes coses.

El Jordi Cubino, segurament ja ho saps, és un reconegut productor musical. Ha treballat amb estrelles com Alejandro Sanz, Pablo Alborán o Laura Pausini. Ha creat temes mítics com Corazón Latino. I entre moltes altres coses, és el director musical d'Euphoria. Però avui no vull parlar amb ell del seu present, sinó del seu passat. I als 80, Jordi Cubino tenia un alter ego, no? Sí, que es deia David Lime, sí senyor. Parlant amb gent de Sabadell de l'època, sento que tu vas revolucionar una mica Sabadell. Sí, tu creus? No ho sé. Jo crec que sí. Ah, sí? No soc conscient d'això. Per mi no hi ha dubte que el Jordi Cubino és el responsable de que Sabadell es convertís un temps en una capital de la música disco.

El veig

a ell, un adolescent amb roba llampant cantant en anglès, en aquell Sabadell dels 80. Una ciutat que m'imagino molt grisa.

Era una ciutat gris. Aviam, Sabadell tampoc ha sigut mai una ciutat molt maca, eh? Però bueno, em mataran, però no, és veritat. A Sabadell ho podem dir. Sí, sí, jo crec que sí. I en aquella època era gris, però jo crec que nosaltres ho vèiem de colors i dels colors buitances perquè també hi havia molt d'optimisme en aquella època, que ara no hi és, no? Una època com de felicitat, que tot era més innocent. Jo crec que la música de Malle és per divertir-se i per estar a la discoteca. I sobretot perquè la gent ballés. Jo no tenia cap intenció més amb aquest tipus d'emoció.

Li confesso al Jordi que estic fascinada pel Sabadell Sound, que els últims mesos escolto les cançons en bucle i que em sap greu que hagi estat tants anys silenciat.

De cop, em quedo descolocada. L'estrella

màxima del Sabadell Sound renega del Sabadell Sound.

Durant anys no he volgut saber res del David Limbaugh, per mi va ser una vida passada. És fort. En sèrio, jo ho veia com una vida, una persona diferent a mi, no era jo.

I per què creus que et va passar això?

No ho sé, jo penso que va ser una experiència xunga amb la companyia de discos, que va robar molts diners, evidentment, en aquella època.

Una part, entenc, té a veure amb els diners que la discogràfica Max Music no li va pagar. Però sento que hi ha alguna cosa més, més profunda. Potser m'equivoco, però aquesta negació subconscient de Sabadell, com si fos poc o cutre, com si ens avergonyís, jo l'he tinguda en molts moments de la meva vida.

Després ja amb el temps, i no fa tants anys, he començat ja a assumir que no estaria fent el que estic fent ara si no fos per allò.

De fet, tot i que el nom no li agradi, el Jordi Cubino reconeix que el Sabadell Sound va ser important. I no només per ell. Jo crec que va sentar

les bases de moltes coses. Jo crec que va portar a fer la música de ball en aquest país, no només a Catalunya o a Barcelona, sinó a la resta del país. ¿Tu creus que a Sabadell som bastant de festa? Ara no massa, però abans sí. Abans era la marxa constante. Era festa completament. Sabadell era una ciutat fosca que es va revolucionar i canviar.

I aquí entra en escena, per fi, la nostra protagonista, la zona hermètica. Del Sabadell Sound dels 80 a la zona hermètica dels 90.

Hosti, hi anava molt. Hi anava els dijous. He tingut anècdotes molt bones de la zona hermètica. A més, és que la gent va on hi havia la gent, i era una passada. Era increïble. No us ho podeu imaginar, la gent jove, 20.000 o 25.000 persones, un dijous a la nit, a Sabadell, s'ajuntava tot. Era un catxondeo, allò.

I ara, la pregunta que jo mateixa em vaig fer al començar aquest podcast. L'he feta a tots els protagonistes de l'episodi. Tu saps com va néixer la zona hermètica? Ni idea. Com va néixer? Saps com va néixer la zona hermètica? No, no, no. No, no, no, en absolut. Això serà el proper episodi.

La Zona Hermètica és una producció de Catalunya Ràdio per 3CAT. La idea original, direcció, guió i producció són fets per mi, Carola Soler, amb el disseny sonor de la Laura Romero i l'edició de l'Enric Bach. Les il·lustracions són del Marc Pallarès i la tipografia de la Gina Serret. La revisió lingüística és de la Lourdes Pons. En aquest episodi han sonat Arcángel d'Alfascan, cedida per Epidemic Sound, I Want An Illusion d'Squash Gang i In The Night de Daydream, llicenciades per Blanco y Negro Music. I Això Que Sona És Nostra, de Josep Xurtó i de Congo Sound. A tu t'espero al proper episodi.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.