T1xC2 - Amunt amunt

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Com es comença a investigar una història? Generalment, el primer és documentar-se i llegir molt. Però amb els anys jo he arribat a una conclusió. El més interessant de la feina d'una periodista comença, gairebé sempre, amb una cita a cegues.

Què tal? Sí, com estàs? Aviam, sí, ens reconeixerem. Com estàs? Bé.

Avui la meva cita és amb la Pilar Martínez. És una senyora ben arreglada amb melaneta rosa. Hem quedat al bar de les seves filles.

La Pilar ara està jubilada,

però amb el seu difum marit, l'Alfonso Teruel, van ser els fundadors de l'Hermètica, els que van encendre la metxa de l'àrea d'oci nocturn més gran de Catalunya. Com va néixer la zona hermètica? Jo al principi només tenia una pista, el nom d'un bar. Però la Pilar ho recorda tot. I tot va començar a finals de l'any 1990, en plena eufòria preolímpica. I va anar d'una manera bastant casual. El seu marit, l'Alfonso, s'havia quedat sense feina a la fàbrica tèxtil i va decidir muntar aquell bar. Un bar.

Un bar típic, eh? Un bar de polígons.

Un bar d'obrers que es deia Can Vives. Desmorzats de forquilla, entrepans i menú de migdia.

Els camioners i tot, si havien de fer el carajillo, allà quedaven.

El bar era en un polígon desangelat que encara no tenia nom, al sud de Sabadell, a prop de l'aeroport, on hi havia moviments, sobretot, per una fàbrica metal·lúrgica enorme.

Unitat hermètica, la unitat hermètica, tenia dos torns que no tancava pràcticament mai.

Can Vives, en canvi, abaixava la persiana després de dinar. I l'Alfonso cada dia se n'anava a casa amb la sensació que d'aquell local se'n podia treure molt més suc.

Jo era una oficinista, amb les meves nenes petitones, que jo ja feia una vida de monja, perquè anava del treball, llactava les nenes a casa de ma mare, m'anava a treballar, les venia a recollir, i de cop i volta aquest home meu em va fer canviar la vida.

I a finals de 1990, l'Alfonso es va il·luminar.

Allà no hi havia res i va dir, és una zona que es pot fer soroll. Va ser canviar amb la història, de fer menús a fer un discobar. I s'acabó.

Can Vives es va transformar. De dia era un bar d'obrers i de nit una discoteca per joves. El local es va dividir físicament en dos.

Hi havia una porta que era corredissa, que feia que hi havia rodes. Llavors això a la nit. Al

torn de nit, a l'altra banda d'aquella porta màgica, no se servia ni un cafè.

Tot eren copes, cubates, cerveses, xupitos. Però bueno, se'ns va anar de les mans, perquè es va posar com un ou allò de gent.

Tant, que en qüestió de mesos, Can Vives va començar a sortir a la tele. Amor a primera vista. Era un dels regals del primer programa de cites de TV3, una de les parades de la Setmana Fantàstica.

On podeu fer una copa en un dels millors ambients de la ciutat vellesana.

Allà va sortir també, amor a amor a primera vista.

I a més, us convidarà a fer una volta amb avioneta pels aires del Vallès. Com el Vallès no hi ha res.

El 1991, Can Vives ja era només un disco bar. Hi havia tanta feina que la Pilar va deixar l'oficina i es va posar a servir copes.

Fer un canvi total. Vida de nit i dormir de dia. Nosaltres, a les camereres, ens posàvem a sobre la barra.

Era el moment del rock català. I ballàvem, i tots allà cantant-la. I a Sabadell, la festa tot just acabava de començar.

Soc la Carola Soler i això és La Zona Hermètica. Episodi 2. Amunt, amunt.

Radio Sabadell, Onda Mèdia 882.

Avui és un dia de festa a Sabadell. Ens acostem a la plaça Doctor Robert, a l'Ajuntament de Sabadell. Quim Ortí, Joan Noguera.

Hola, molt bon dia des de la plaça Doctor Robert. Una autèntica cortina d'aigua ha estat provent a Bolsa i Barrals quan en aquests moments l'atleta Josep Molins ha encès el PBT de la Flama Olímpica i d'aquí a uns instants l'alcalde Antoni Farrés pronunciarà el discurs al Parlament de Benvingut Oficial.

A Sabadell tenim avui la satisfacció i l'honor d'acollir la Torx Olímpica amb qualitat de subseu dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, fet que per irrepetible té una transcendència inquestionable.

A Sabadell als 90 són els Felicis 90.

Aquesta és la postal del Sabadell als 90.

El 1992 inaugurem la Diagonal del Vallès, la nostra particular cinquena avinguda, on hi ha el primer corte anglès fora de Barcelona, gratacels futuristes i el nostre Central Park.

de l'immens Parc Catalunya, a l'altre, gegantins edificis de vidre fosc projectats per acollir comerç, oficines i alguns habitatges.

Això és el del. Quin any va ser? El 92. Abans que tot s'arxivés al núvol,

els records es guardaven en àlbums. En aquest cas, àlbums de pell amb fundes transparents. Va ser el primer o segon any d'estar nosaltres a la discoteca. I el Jordi Pla no guarda fotos. Guarda àlbums sencers de flyers de la zona hermètica.

Són flyers que teníem d'anterior. Aquella època, al no haver-hi mòbils i això,

hi ha poca documentació. Els primers són de 1991 i 1992. El Jordi se'ls mira com si fossin fotos de bebès. Però són papers promocionals, amb lletres grosses que diuen coses com enrotlla't o totes en pessetes. T'agradava la nit? A mi sí,

m'ha agradat tota la vida la nit. De fet, la trobo falta. Sí, la enyoro.

El Jordi Pla ha treballat tota la vida al Món de la Nit. Va començar a les discoteques del centre, als 80.

Nosaltres quan treballàvem el concorredor amb Smoky, des dels porteros fins als crembrers, amb pajarita.

Ara és electricista i em rep al seu pis amb uns taxans, una samarreta d'estar per casa i barba blanca d'un parell de dies. Però el Jordi ha portat molts esmoquings i corbates, perquè va ser dels primers a entendre que la nit podia ser un negoci. Mentre Sabadell es preparava per acollir els Jocs Olímpics, ell només pensava en una cosa, obrir una gran discoteca.

Vam intentar buscar un local al centre de Sabadell i l'Ajuntament, concretament l'alcalde, el Ferrés, s'hi va oposar totalment. Els veïns del centre començaven a estar farts de tanta festa. I ens va engegar d'ida i ens va dir que anéssim a les afores o que aquí no es muntava res més. No sabíem cap on anar.

I de cop, aquell cant de sirenes que venia de l'extraradi.

Ningú s'imaginava com Polirondria els podia acabar convertint en una zona d'oci. Allò era un altre món. Tu anaves allà i tot era. Hi havia els quatre llums dels carrers, però era tot fosc, era tètric. De nit, cap de setmana, no hi havia ningú. Era com molt arriscat muntar allà.

Però que aquell polígon fos una mica al far oest, tenia un cantó bo. La crisi del tèxtil havia deixat moltes naus buides, amb lloguers barats. I allà l'alcalde sí que donava permisos per obrir discoteques. Fins aquell moment, només hi havia canvives.

Nosaltres estàvem cagats. Cagats perquè va costar molts calés, però era un crèdit cada un i vam liar la banda al cap i vam provar-ho. La primera gran discoteca

de l'hermètica començava a agafar forma. Però faltava una cosa important. El nom.

Bueno, vam tenir una baralla molt gran per trobar nom, no t'imagines el mal de cap. I va començar el brainstorming. Cada cop aportava noms, tothom deia noms de mil maneres i que no, aquell no m'agrada. El decorador va dir, escolta, he vist a l'estranger, hi ha postos així més turístics i això, diu que hi ha noms combinats que fan gràcia i això. I me'n recordo que ens havia proposat de dir Ai Tortilla. Aitor Tilla. Per sort, hi va intervenir el dissenyador gràfic. Ens va dir en una de les reunions, foteu-li a 18 que està aquí al costat, per la proximitat amb l'autopista. I ens va fer un disseny amb l'A18 i una bandera que era com una autopista així per darrere. Ens va agradar i al final ens va quedar amb l'A18.

La primera discoteca de la zona hermètica tenia nom d'autopista i capacitat per a unes 800 persones.

Però bé, és com tot, però allà hi havia tranquil·lament 2.000 persones a dintre la sala i era l'habitual.

Un gran llum de neó marcava el camí a l'hermètica. La nit es feia dia. Els obrers i els joves intercanviaven torns. I en un moment amb poques normes, l'A18 va començar a revolucionar-se.

Havíem tingut un caraó, que era una sala de salsa. Feia moltes desfilades de moda. En una temporada en fèiem comiats de solter, festa a l'espuma, això ho vam fer en Navarra. La gent feia metros de chupito. Un que picaves amb tònica i feies puma. Al coscorron li foties un casco de paleta, li picaves al cap i la gent pagava per això. I bueno, després vam convidar el Sebastià Darbou. Hi havia un client que vam conèixer que ell era hipnotista, feia allò mitja fakir i agafava amb unes agulles llargues com aquestes de fer punt, més primes, desinfectades m'imagino i tot això, a la gent li agafava el coll així, atibava el coll així. I li atrevessava. T'ho prometo, amb clients voluntaris, jo flipava.

La creativitat sabadellenca estava a flor de pell i l'A18 va estar molt poc temps sola. De seguida, més locals es van sumar a la festa.

De cop i volta s'obre una sala nova, hosti, curiositat. Se n'obre un altre al costat, hosti, també, eren com volets, la van sortint, clar. I jo per mi que és el tip de marxa de les mans a l'Ajuntament en el tema de les llicències. Qualsevol que anava li donava llicència per muntar això.

Hola, bona tarda a tothom. Avui donem la benvinguda al senyor Antoni Ferrés, tota una institució de la democràcia local a Catalunya. Antoni Ferrés, alcalde de Sabadell des de les primeres eleccions municipals l'any 1979.

El senyor Antoni Ferrés és un cas excepcional. Ha guanyat totes les eleccions democràtiques a la seva ciutat i gairebé sempre per majoria absoluta.

Més que l'alcalde, a vostè li agrada que li diguin l'encarregat.

De fet, se'm coneix pel Toni més que per l'alcalde.

A Sabadell, durant 20 anys, vam tenir un animal polític bastant singular a l'alcaldia. Un home llargarut, amb el nas gros i ulleres fines. L'Antoni Ferrés era un lluitador antifranquista, un advocat laboralista.

Ferrés, bona nit. Bona nit. Som-hi. És comunista o té alguna altra malaltia vergonyosa? No, no. No té cap malaltia vergonyosa? No penso que tingui cap malaltia vergonyosa. Jo soc militant del sud i jo em defineixo, vull dir, com?

El Ferrés era un comunista que en el seu moment s'havia proletaritzat, és a dir, que havia deixat la universitat per unir-se a la lluita dels treballadors a les fàbriques. En concret, va acabar als despatxos d'unitat hermètica, al nostre polígon. Molts asseguren que l'alcalde Ferrés va ser clau pel naixement i també pel creixement de la zona hermètica. Jo no acabo de tenir clar quin va ser exactament el seu paper. Va ser un impulsor o, més aviat, un facilitador? M'hauria encantat conèixer-lo i entrevistar-lo, però va morir el 2009. Per sort, ens queda l'arxiu i algunes persones que van treballar amb ell.

Aquesta és la Dolors Calvet. Poques dones han fet tantes coses com ella a la política.

És una de les mares de la Constitució, una de les primeres diputades del Congrés i del Parlament de Catalunya. I durant anys també va ser regidora a l'Ajuntament de Sabadell, sobretot de la seva especialitat, l'urbanisme.

Ja he corregut molt tota la vida. He decidit que ara no corro.

Gravem aquesta entrevista a casa seva, una típica casa anglesa estreta i allargada del centre de Sabadell. No la vull cansar, però sí que m'ajudi a entendre una mica més el naixement de l'hermètica i la figura de l'Antoni Ferrés. El Jordi Serrano, l'historiador, deia que el Ferrés era com la ciutat. Auster, noble, arreuixat i treballador. Et sembla com ajustat? Bastant, bastant, sí. Em sorprèn la idea de la rauxa.

Bueno, perquè a vegades hi havia coses que semblaven impossibles. Llavors ell s'hi tirava de cap. Se la jugava, se la jugava.

L'Antoni Ferrés volia modernitzar Sabadell. Es negava a acceptar que fos una ciutat dormitori a l'ombra de Barcelona. Reivindicava la personalitat pròpia de la ciutat. Amb el seu banc, el seu hospital taulí, el seu diari, el seu club de natació olímpic, la seva orquestra sinfònica, el seu club de futbol patidor I potser també amb la seva pròpia zona de discoteques? Li pregunto a la Dolors Calvet si amb l'hermètica el Ferrés se la va jugar. I ella em respon parlant d'urbanisme. La reconversió industrial era un fet. L'Ajuntament simplement va mirar de posar-hi ordre, canviant els usos del polígon. A més, traslladar la festa a l'extraradi era una bona notícia.

Dins de la ciutat hi havia molts problemes amb les sales de festa, amb les discoteques, els veïns no dormien, hi havia tensió amb això. Llavors, la veritat és que des de l'Ajuntament ens va semblar una idea genial que anessin allà baixos.

Era una idea genial moure les discoteques on no hi havia cap veí. Era un win-win. Els veïns del centre estaven contents i els joves de Sabadell, també. Però, en realitat, el Ferrés podria haver-se negat a donar totes aquelles llicències. Et volia ensenyar, perquè vaig estar mirant com tot de coses, o sigui, el que trobava de l'època, i vaig trobar d'un ple municipal una mica de discussions que hi havia hagut sobre les normatives. Són transcripcions literals d'un ple en què tots els partits ataquen l'alcalde. Li he demanat a una mica actor de Sabadell, el Joan Soler, que llegeixi els paràgrafs del Ferrés. Joan?

Ei, un, dos, perfecte. A veure, jo crec que és necessari centrar el tema i no criminalitzar la joventut ni criminalitzar tampoc el dret a divertir-se, perquè tothom té dret a fer-ho.

O sigui, un polític reivindicant el dret a divertir-se menys en el món modern, no?

Sí, sí, sí, no, no, això ho teníem cas. És que ningú estava en contra de les sales de festa. La feina del gestor és canalitzar aquestes coses i no les pots prohibir.

Tinc dos paràgrafs més que em semblen interessants. Diu que l'alcalde afirma que li sembla fantàstic.

Mira, a mi em sembla fantàstic que a Sabadell hi hagi un lloc per anar de marxa, amb diferents opcions. És que, a més a més, crec que la concentració de locals estalvia moltes vides, perquè no s'ha d'anar amb cotxe d'un lloc a l'altre.

Sí, sí, aquest era el discurs que fèiem per mantenir això.

A mi personalment no m'agradaria que sortís la imatge que l'Ajuntament de Sabadell està extraordinàriament preocupat pel que passa a la zona hermètica, perquè hi ha molta gent que s'ho passa molt bé i d'una manera molt sana. I crec que això és bo i fa ciutat. I si abans es deia que Sabadell era molt avorrit, doncs mira, ara ja no poden dir-ho.

Tots a la zona hermètica.

Senyor Farrés, proposo que ara els joves no podran dir ja més que Sabadell és una ciutat avorrida.

Però jo penso que Déu-n'hi-do, vull dir, en aquests moments Déu-n'hi-do de la marxa que hi ha a Sabadell. Déu-n'hi-do de la marxa que portem. La marxa que portem. La marxa, la marxa que portem.

Hola, un dos, un dos, provant, provant, un dos, sí, sí, sí, sí. Jo a la meva vida he fet tantes coses, tantes, tantes. No sé si coneixes el Mike Platines. El Mike

és un dels DJs més importants dels 80 i 90 a casa nostra. És el pare dels famosos Megamix, quan els DJs passen d'un racó al centre de la pista.

I jo de cop mirant l'arxiu m'apareix el teu nom relacionat.

Sí. El Mike Platines va ser l'encarregat d'inaugurar la segona gran discoteca de la zona hermètica, l'Odeon. Era una antiga fàbrica tèxtil que ocupava tota una cantonada i que ràpidament es va convertir en la sala de moda. El Mike va ser-hi, sobretot, el 1992.

Per mi, l'època que vaig viure de la zona hermètica, que va ser al principi, és una de les millors, de les que recordo amb més emoció, El Mike acostuma a ser entusiasta

i hiperbòlic, però veig que m'ho diu molt seriosament.

Jo vaig tenir el privilegi de viure els inicis i ho considero sincerament un privilegi. Perquè venia gent que. Ah, jo he vingut des de Tarragona, jo he vingut des de. Jo he vingut des de. Jo he vingut des de Zaragoza. Hòstia, de Zaragoza, què dius? Jo he vingut des de Girona, jo he vingut des de I venia gent de tot arreu.

O sigui, sents que vas viure els inicis d'una moguda catalana.

Absolutament, absolutament. Una moguda catalana, en aquest cas, sabadellanca, i que va impactar en molts i molts i molts milers de persones.

Clar, ens hem de situar en l'alegria que hi havia aquell 1992.

Aquesta és una època d'experimentar, de construir, d'experimentar i de llibertat, si tu vols, d'atrevir-se a tot. I estàvem crescudes perquè tenim ganes de mostrar al món el que som. I realment Barcelona 92 i l'Olimpiada va ser l'oportunitat d'or per mostrar-nos el món i perquè el món digués oh!

Aquí va començar la marca Barcelona, que immediatament va tenir la seva cara bé.

Si poses guapa a casa teva. També la faràs més segura. Barcelona, posa't guapa i segura.

Barcelona s'estava posant tan guapa que va començar a multar i tancar discoteques. I la festa i els DJs es van moure a la perifèria, a polígons de Cornellà, l'Hospitalet, el Passeig de Mataró i a la zona hermètica de Sabadell.

Jo tinc la sensació, personalment, que la visió una mica centralista fa que s'oblidi o no es valori adequadament el que passa a la perifèria. La moda, el nivell, lo guai, està Barcelona, Madrid, València. Tot el que passa al centre és important, i el que passa a les perifèries, no. I s'equivocaven, perquè la zona hermètica va ser primer nivell, i és una cosa que jo ho sé perquè ho vaig experimentar de primera mà. L'Odeon es posava a rebentar 2.000 escats, 3.000 escats persones. Era música electrònica tota, sobretot a l'eurodense, bàsicament. Bona nit! Punxaves un tema número 1 i deies com. La pista que estava pràcticament buida, tot a cop. S'emplenava en cosa d'un minut. Era una sensació fantàstica, no?

He estat llegint tot el que he pogut sobre la història de l'oci nocturn per intentar entendre per què tot això va passar a la meva ciutat. I m'he adonat d'una cosa de la qual no era conscient. Et llegeixo un parell de frases a veure de quin lloc diries que parlen. La primera diu Les fàbriques buides es prestaven com a espais per nits de discoteca. El paisatge industrial, desolador, solemne i decadent s'adaptava a l'estat d'ànim de la música. I aquest altre que diu, aquí passava una cosa extraordinària, única. Aquí teníem espais disponibles, espais plens d'artefacts de la cultura industrial que alimentaven la imaginació de la gent. Podria ser Sabadell, però no ho és. El primer és un text acadèmic sobre Manchester i el sorgiment de l'escena indie. I el segon, part del documental High Tech Soul sobre el naixement del tecno a Detroit. Hi ha com estudis acadèmics que demostren que les ciutats postindustrials. Li explico al Mike tot això que he descobert. La importància de l'escena disco en ciutats postindustrials.

Ja, trònica. De fet, si ho penses, té tota la lògica, no? Sí, és possible. Manchester, sí. Detroit, home, el Tecno de Detroit, clar, clar, sí, sí. El Tecno de Berlín, sí. Clar, sí, sí. Sabadell, home, ciutat industrial, per excel·lència, esclar que sí. Una casualitat pot ser casualitat. Dues, també, però tantes casualitats.

Evidentment, Sabadell no és Manchester, ni Detroit, ni Berlín. No vam tenir discoteques com Hacienda o Albert Gain. Però a la nostra petita, diminuta escala vam fer coses. I la veritat és que el 1992 a l'Hermètica encara li quedava molt camí per recórrer.

Eren quatre gats. Sí, n'hi ha un aquí, un altre allà baix, un altre allà. Sí, està bé. Mancava que hi haguessin el doble o el triple locals dels que hi havia, més a prop un de l'altre, i que es convertissin en un centre neuràlgic de l'oci, no? I va passar, va acabar passant.

Abans de marxar, et vull deixar un últim regal de Sabadell 1992. És un artista local que va vestit com el príncep de Bel Air. Deixo que el Fernandisco te el presenti.

John Boy trabaja con ordenadores. John Boy le encantan los dibujos animados. John Boy es un chaval que tiene 15 años y es un monstruo. Actualmente es número uno de mi programa de música dance. Un aplaudiment per John Boy!

El John Boy és el creador d'aquesta cançó que es diu Arriba Arriba. L'has anat sentint en aquest episodi. I el John Boy en realitat era el Joan Rossell, un adolescent que va fer aquest hit sol jugant amb l'ordinador de casa seva. Les músiques eren molt

maquineres i l'Arriba Arriba tenia aquest punt així divertit, infantil, diguem.

I aquell nen DJ va començar a fer gira per discoteques. El primer lloc on el John Boy va actuar te'l pots imaginar. A la zona hermètica, a l'Odeon.

A l'Odeon jo crec que sí que va ser la primera perquè estava molt nerviós i el segurat ha de deixar-me entrar. Dir-me, no pots entrar. És una broma això, què passa aquí? Em veien i deien, osti, aquest nen, d'on ha sortit?

D'on ha sortit aquest nen? Doncs de Sabadell.

I el pròxim episodi?

Allò era un com un camp de futbol, cobert. Era un camí cap a la llum. Obre un segon, perquè estem coent.

Estava dient, sembla que estem follant. Està fotent un polvo. Com era, com era. Sona que trona. Putrum, putrum.

La Zona Hermètica és una producció de Catalunya Ràdio per 3CAT. La idea original, direcció, guió i producció són fets per mi, Carola Soler, amb el disseny sonor de la Laura Romero i l'edició de l'Enric Bach. Les il·lustracions són del Marc Pallarès i la tipografia de la Gina Serret. La revisió lingüística és de la Lourdes Pons. En aquest episodi han sonat Vine a la Festa dels Pets, llicenciat per Dismedi, i Arriba Arriba, de John Boy i Chesky Ten. Gràcies al Departament de Documentació de 3CAT i també a l'Arxiu Sonor de la Ràdio a Catalunya. A tu t'espero al pròxim episodi.