T1xC3 - A tota pastilla

Cataluña Ràdio.

Cataluña Audio. Som podcast.

Novembre del 1993. Matinada de diumenge.

La pista està plena de joves que amb el got a la mà cremen les últimes energies de la nit.

El canvi d'hàbits de la joventut fa que últimament prolongui la diversió fins les primeres hores de la matinada.

Incansables continuen els anomenats after hours de 6 a 11 del matí.

La consolidació de les anomenades rutes al bacalao provoca que molts joves recorrin centenars de quilòmetres durant una sola nit per tal de canviar de discoteca.

L'accident va tenir lloc diumenge, al voltant de les 8 del matí, entre Mata de Pere i Sabadell. El cotxe es va partir en dos a conseqüència de l'impacte.

Les víctimes tenien entre 18 i 26 anys i van morir quan tornaven a casa la matinada de diumenge.

Les escenes de dolor s'han repetit durant els funerals que s'han fet a l'església del Sagrat Cor de Sabadell. 6 joves víctimes, 6 joves morts, han estat entrats a l'església a espatlles dels seus companys i han estat aclamats per les més de 2.000 persones que assistien a l'acte.

Aquest ha estat també un tràgic cap de setmana a tot l'estat, en què hi ha hagut un total de 37 morts a les carreteres, 15 d'ells joves.

Soc la Carola Soler i això és la zona hermètica. Episodi 3. A tota pastilla.

Sis joves de Sabadell morts quan tornaven de festa. Havien agafat el cotxe per anar a una discoteca de Terrassa. El 1993, jo tenia 7 anys. Quan ho vaig llegir per primer cop, em vaig quedar glaçada. Estava taclejant paraules clau una mica a l'atzar. Moltes coses d'aquest podcast les he sabut gràcies a això, estar a hores davant d'un ordinador vell a l'arxiu històric de Sabadell. Fa un parell d'estius m'hi vaig passar bastants matins. I anava amb poca fe. Creia que era molt difícil que algú, fa 20 o 30 anys, es molestés a documentar què passava a l'hermètica. Però per algun lloc havia de començar, perquè no sabia res més enllà del que havia llegit a alguns articles recents. L'arxiu conserva bé el paper, així que em tocava bussejar en anys i anys de PDFs.

Recuperar arxius de so és més difícil. Ràdio Sabadell ha perdut tot el seu arxiu històric.

Quedava la televisió local, però això està guardat a un soterrani amb milers de cintes per classificar.

Per què pensa que són cintes VHS? Que quan menys els estressem millor. Si te'n ensenyés com ho tenim avall, veuràs que són milers i milers de cintes VHS. Mare de Déu. El món dels arxius.

A vegades, per moltes ganes que hi posis, buscar no serveix de gaire. La memòria només apareix si algú abans l'ha guardada. Per sort, entre tots aquells PDFs hi havia bones pistes. De fet, hi havia un nom que no em parava d'aparèixer. Xavi Rossell. Any rere any, Xavi Rossell. Sort d'ells. Hola Xavi, què tal? Estic aquí baix, estic trucant a l'interfono, però no sé si funciona. Ah, mira, ara, ara, ara. El Xavi és un home alt, de 60 i pocs anys, amb els cabells tanyits d'arròs. Em rep a casa seva, a prop de l'estació del centre de Sabadell. I trenquem el gel amb un dels temes preferits de la gent de provincia. Els retards de la Renfe. Però no he vingut aquí per parlar del caos ferroviari, sinó de coses més alegres. Xavi, tu quantes nits vas passar a la zona hermètica?

Home, jo tots els caps de setmana hi anava una o dues vegades. Normalment. Durant quants anys? Des del principi fins al final. És a dir? Jo, doncs no sé, tot el que va durar, un quart de segle de la meva vida, quasi. O sigui, si féssim un càlcul, aviam si m'agrada.

Serien, aviam, o sigui, si són, posem, quatre caps de setmana per 12,

per 25, 1.200 nits, potser? Bueno, això és 1.1001 nits. Sí.

Més que les de Joaquim Sabina, no?

El Xavi Rossell és segurament l'única persona que ha anat a tots els locals de l'Hermètica. I és el culpable que es digui així. Zona Hermètica.

Hermètica donava un punt així curiós, misteriós, no? Hermètica. I vaig començar a utilitzar aquesta expressió al diari de Sabadell.

Quan l'Hermètica va néixer, el Xavi treballava a la secció de cultura del diari de Sabadell. I de seguida va tenir clar que seria una mina d'històries.

Jo pensava que periodísticament això s'havia d'explotar, no es podia deixar així. Jo volia posar la nit al dia al diari de Sabadell i això ho vaig fer durant molts anys.

De fet, va crear una secció al diari només per parlar de la festa. I també la va batejar.

Bueno, no sé què posar. Aquí hi ha molta moguda, no sé què. Pues la movida.

La movida. El Xavi Rossell va ser el cronista oficial de la moguda de Sabadell.

No era una movida concreta, va ser una cosa molt variada. Obert a tot tipus de músiques i d'ambients, podies trobar-te un senyor que picant de manos li era de los chichos, passant per un que li agrada una música house o músiques més modernes, electròniques. I bueno, allà hi havia de tot. Era una Torre de Babel de grans dimensions.

El cronista de La Moguda té clars els anys del boom a l'hermètica. Va ser entre el 1993 i el 1995, quan aquell polígon gris va tenir una obertura rere l'altra i va passar a ser una polifonia de músiques i colors.

Tu arribaves amb el cotxe per l'autopista i veies totes les llums brillant allà, tots els neons. Tenien a fora els de la promoció, que a vegades anaven amb els xanquers, o anaven fent desfilades com a Ibiza. Les cambreres sortien a repartir flyers, llegeres de roba. Hi havia un ambient de festa. L'escenari mètic era Las Vegas, d'aquí. Las Vegas. Sí, sí, allò era una bogeria, era una cosa. Era un món que hauria sigut comparable al que hauria pogut tenir Madrid o una ciutat amb milions d'habitants.

200.000 habitants, què hauria sigut lògic tenir?

Home, jo calculo que entre 3 i 4 discoteques hauria sigut ja suficient. Doncs multiplica això per 10. Aquí està la llista, vull dir, de locals.

Començo per alguns dels meus noms preferits. Jet Set, Al Andalus, Michumino Negro, Slalom, l'Espanyol, Parc Palladium, l'Escudella, Eclipse. Les xifres ballen, però en el seu moment més àlgid, la zona hermètica tenia entre 40 i 50 locals, de diferents mides i estils.

A Sabadell hi havia més discoteques que a Ibiza, a tota la illa. Jo mai tant, però moltes més. Però vaja, però moltíssimes més.

Més que enlloc. Costa fer verificació de dades del món de la nit. Però fins on he pogut investigar, a Eivissa, la meca espanyola de la festa, hi havia 7 o 8 macrodiscoteques repartides per la illa. I a Las Vegas, una vintena de locals entre hotels i casinos. I estem parlant de concentrades, que aquesta és la història. El Xavi va publicar una dada imbatible, que l'Hermètica va ser la zona amb més discoteques per metre quadrat d'Espanya. Això és així i no crec

que ningú mai més ho pugui superar, ja. Ni a Barcelona, al Porto Olímpic, en el seu moment, ni enlloc. A veure, i si no, com diu ell, que m'ho demostrin. Que em diguin un lloc a Múrcia o un lloc a Vendralejo que hi hagi això.

Potser et preguntes per què creix tant tota aquesta moguda, precisament entre el 1993 i el 1995. Jo almenys m'ho preguntava. L'accident que has sentit a l'inici hi té molt a veure. L'Ajuntament preferia que els joves es quedessin de festa a la ciutat i va potenciar l'hermètica. Però bona part de la resposta, en realitat, la trobem fora de Sabadell.

de la 25a Olimpiada a la vila de Barcelona, Espanya.

Després de l'eufòria dels Jocs Olímpics, arriba la ressaca. La crisi del 1993 deixa milers d'aturats a Catalunya. Entre els joves, gairebé un de cada dos no té feina. Molts només volen abadir-se, escapar. A més, una mica més al sud, a finals del 1993, comença a passar això.

La Guàrdia Civil ha fet durant tota esta matinada un gran desplegament a les carreteres valencianes, en el que es coneix com la Ruta del Bacalao.

Desenes de patrulles es despleguen a València. La Ruta del Bacalao comença a incomodar i a la televisió s'emeten reportatges alarmants.

Música máquina, alcohol y las denominadas drogas de diseño son ingredientes básicos de tales fiestas. Que es la ruta esa de la droga, el alcohol y los accidentes de carretera a ritmo de bacalao.

La ruta ha perdut la seva essència, s'ha massificat i ara sembla sentenciada de mort.

La ruta del bacalao i fins i tot els circuits habituals de diversió a València tenen els dies comptats.

Però el bacalao no mor, emigra, puja cap a Catalunya i comença a transformar-se. La música màquina catalana, més accelerada, la màquina amb K, és la que marca el ritme del moment. Sabadell s'està quedant enrere. Així que seguint l'estela de discoteques com Chassis, Ponaeri, Perqué o Escòrpia, el març del 1995, la zona hermètica es prepara per una obertura gegant.

Bueno, l'àrea Concord és el que faltava allà. Faltava una discoteca de màquina. Hi havia de tot, però no hi havia la discoteca maquinera. El Xavi Rossell continua. I el senyor Castro, com sempre amb molt bon criteri, va obrir la gran discoteca de màquina. Allò era com un camp de futbol, cobert. Era una cosa immensa.

Als 90 la màquina no és només música. Per molts joves és gairebé una religió. Era com una meca,

però que no era pels assaïdors. Castro no va pels assaïdors, va buscar els maquineros.

El nou temple de la màquina té una particularitat. No és a Sabadell, és només uns metres més enllà, a Sant Quilsa del Vallès. I això, per moments, li permetrà tenir les seves pròpies normes. Darrere d'aquesta jugada hi ha un home de qui se sap molt poc, el senyor Castro de qui parla el Xavi. Un empresari poderós de la nit, però totalment inaccessible. El Xavi és dels pocs que l'ha entrevistat. És veritat que el Gabriel Castro, o sigui, és una persona com misteriosa per mi.

Bueno, no crec que puguis parlar amb ell, perquè ell va per lliure, ell va a lo suyo, perquè també ha estat molt atacat.

I explica'm una mica d'on ve, a què és dedicada.

Bueno, aquest senyor tenia un taller de cotxes aquí darrere, al Carreilla, era un xapista, un senyor que va vendre cotxes de segona mà, va ser un buscavides, aquest home va arribar del seu poble, no sé quin és. D'Andalusia va arribar amb una mà al davant i una al darrere.

La transformació del senyor Castro va néixer així. Va començar amb un petit pub a Barberà. Després, a finals dels 70, va obrir la gran discoteca del centre de Sabadell, el Concor, i va acabar construint un imperi, amb diferents discoteques, un bingo, empreses de la construcció A veure, era un home que.

Bueno, un espavilat, cony, un emprenedor se'n diu avui en dia. Un emprenedor, i ja està, ell ho va aconseguir.

I a l'Hermètica, el senyor Castro tenia un pla i un as a la màniga.

Va agafar el dijoc aquí, en aquell moment, el chasis, que era el David Olear, que tenia una cosa com de guru, com de poder, un senyor amb una cabina, aquests, ballant, el que us posi, no?

Propera parada, Mataró. Final de trajecte. Pròxima parada, Mataró. Final de trajecte.

Soc a Mataró, a un parquineu improvisat, un dimecres al matí. S'ha de dir que estem

en un port fent l'entrevista i estem amb uns barcos preciosos aquí davant.

Quan hi ha soroll, m'he adonat que un cotxe és el millor estudi de so. I aquí em tens, dins del cotxe del David Oleart, a ple sol, un matí d'hivern. El David ara té 60 anys, i no para. És un tio apassionat que ha viscut la música i la festa al màxim.

Jo, en una època, a l'època dels sassis, punxava, sortia el divendres a la nit dels sassis i m'anava a punxar amb un after. Sortia l'after i m'anava amb un altre que es deia Missa de 12.

A finals dels 80 va ser dels que baixaven a València a fer la ruta, a escoltar i ballar un so que no es podia sentir enlloc més.

El dissabte a la nit plegàvem dels sassis, anàvem a l'Espuc, a València, tornavem a la tarda per obrir els sassis per la tarda i a la nit tornavem cap a València, l'Acti i el Noi, els quedàvem allà fins dimarts. I allò de València va ser molt bestial. Ells van començar amb tot.

Seguint DJs com Nando Discontrol, el David Oleart va ser dels primers a portar tot aquell bagallà fresc a casa nostra. Va començar sent una estrella a la seva ciutat, a Mataró, a la cabina del 4 i després dels xassis. Però on més temps va estar és a Sabadell.

I què feia un tio del Maresme de cop a Sabadell?

Justament aquesta va ser la motivació. Anem a provar en una altra zona que no et coneguin de res, a veure fins on te podem arribar. Òscar, m'haig de juntar jo aquí de la teva comarca.

En realitat, el David va canviar les vistes al mar per un polígon industrial del Vallès perquè algú li va fer una oferta massa difícil de rebutjar.

El senyor

Castro li va oferir un xec en blanc i també ser soci del local.

I li vaig posar un número, vaig tancar el paper, li vaig donar, i l'endemà em va trucar i em va dir "Venga, David, m'ha d'apretar un poco, pero estamos de acuerdo".

El David primer va començar a punxar al Concord, al centre de Sabadell. Però al cap d'uns mesos, després d'una obra faraònica on van treballar centenars d'obrers, la promesa que li havia fet al senyor Castro es feia realitat. Havia arribat el dia d'obrir la macrodiscoteca, l'àrea Concord.

Imagina quan després de tres mesos o dos mesos i mig de treballar a saco, 24 hores al dia, veus allò acabat, il·luminat, amb aquell so, molt, i una gent fora del pàrquing.

Fileres i fileres de cotxes aparcats. Els joves, ansiosos per entrar i veure com era aquell nou temple. A punt pel dret de sortida. I de cop.

Ens van denegar la inauguració el dia 10 de març de 1995. Tres hores abans d'obrir va venir una inspecció que ens faltava, no sé quin rotllo, una xorrada, una xorrada. I que no podíem obrir. L'àrea es veia com una amenaça. La por i la pressió de les discoteques que hi havia a la zona hermètica van pressionar de tal manera que van aconseguir retrasar una setmana la inauguració i després va passar tot el que havia de passar.

La màquina tenia la seva pròpia emissora en català, Flash FM.

Com que mira, com que mira, sona que.

Flash FM, com un dron. Drone.

A partir del 1995, milers de maquiners de tot Catalunya pelegrinen fins a l'àrea Concord. Arriben en cotxe, en tren, en autobús. Molts són fills de famílies obreres de l'àrea metropolitana de Barcelona. La màquina els defineix, els diferencia. El que va passar amb

aquest moviment musical va ser un espetacle. La veritable muda de Catalunya estava a la perifèria.

Cada nit, el ritual es repeteix. Des de la cabina, elevat a les altures, el David Olear és com un sacerdot que dirigeix una cerimònia. Amb el temps seran tres DJs, la Santíssima Trinitat, el David Olear, l'Alberto Tapia i l'Abel Almena.

Era sagrat, començar supertranquil, que la gent és entrant, s'anava pujant molt a poquet a poquet, llavors els dos fèiem una presentació xula i allà sí que arrencar ja.

A la pista, els Ariadictes segueixen els seus xamans. Els BPMs van pujant, el terra vibra, el so rebota per tot el seu cos. Ballen com posseïts, il·luminats per llums láser. Braços i colzes amunt, a vegades les mans creuades al darrere, els ulls tancats, balancejant-se endavant i al darrere. Estan en èxtasi. Aquella època es ballava molt raro.

Ves vídeos dels abans i dius, hòstia, que raro que ballava la gent. Com anàvem vestits, amb les búfalos aquelles així altes,

saps? L'estètica dels palats és així, amb bombers, botes i cap rapats. Les noies també van amb coa alta, dues metges engominades, l'icra i el tanga ben amunt.

Hi havia moltes més ties creatives a l'àrea. Però nosaltres érem els menys maquineros de tots. Saps? Els maquineros profuns, els maquineros no estaven gaire contents amb l'àrea.

Però més o menys suaus, les sessions màquina poden durar 7, 8 o 12 hores seguides. Difícil d'aguantar segurament sense una mica d'ajuda.

Són els anys de les drogues sintètiques, pastilles de tots colors i formes que disparen les sensacions i que estan íntimament relacionades amb la màquina.

En aquell moment sí, en aquell moment la gent es drogava bastant, però també hi havia un no et pensis, jo crec que hi havia un nivell. De molts més que no, eh? La música estava més mal vista o se'n parlava més, però crec que droga n'hi ha a tot arreu. Vés-te'n al Senado i vés-te'n al Congrés de los Diputados. Comencem a registrar tothom que surti, a veure què trobem. Segur que en trobem, també, saps?

Portem una bona estona xerrant amb el David amb una calor insuportable. Els vidres del cotxe estan completament entelats.

Aprofito la pausa per preguntar-li què fa el senyor Castro.

Un senyor de 80 anys que encara volta per l'hermètica. Em sembla increïble. Perquè l'àrea Concord no ha tancat mai. Ara es diu Waka. És on es fa la macrofesta revival que has sentit al primer episodi. Li dic al David si em podria ajudar a entrevistar-lo.

A mi sí que m'agradaria conèixer-lo.

Jo crec que sí que t'escoltarà, jo l'hi dic. Jo intercedeixo per tu i ho intentem. Fantàstic.

Guardo la part més delicada de la conversa amb el David Oleart pel final. Perquè sobre l'àrea Concord també hi ha històries negres. Es parlava de baralles, d'esquins buscant brega, de porters abusius. A la discoteca, per exemple, s'hi entrava passant un arc metàl·lic, com els aeroports. Com més gent va a una discoteca,

més problemes hi ha. Si estàs en una discoteca, va tothom una mica calentet, a la gent li agrada apuntar-s'hi. Hi ha portents que se'ls va la mà, hi ha clients que no tenen control, però per tot el que es movia, per tot el que es bevia, per tot el que hi havia, jo crec que no van passar tampoc tantes coses.

Ara són dos quarts d'una. Escolteu, últimament anar a una discoteca a la nit pot arribar a ser molt perillós.

A la tardor del 1998, l'Àrea Concord protagonitza una tertúlia a les mil i una del Jordi González.

Sis joves van presentar ahir una denúncia contra la discoteca Àrea Concord. Per la pallissa que van rebre la nit de diumenge passat per part dels vigilants de seguretat d'aquest local.

Al plató, tres joves acusen els porters d'haver-los pagat.

El David

Oleart defensa el local i al seu costat hi ha un senyor d'uns 60 anys amb camisa de quadres i ulleres que sembla que vingui de jugar una partida de domino amb els amics. Es l'amo, el senyor Castro.

Perdona, si una discoteca aquí es tan problemática, ¿cómo es que la gente va a la discoteca? Claro. Esto es lo que yo me pregunto. No pasa que esté sensibilizado el tema por una cosa que es una desgracia, que eso sí que es una desgracia, que ha pasado hace poco. Y venga. La tertúlia es grava

uns dies després d'un fet tràgic. A l'Hospitalet, un home ha mort per una pallissa que li han donat els porters d'una discoteca.

Doncs jo, jo embarallaria menys i ballaria més.

Em barallaria menys i ballaria més. Putrum, putrum.

Hi ha una frase bastant famosa de quan als anys 60 es van obrir les primeres boates a Catalunya. La cita deia, s'han obert les portes de l'infern. La va pronunciar Aurelio del Pino, el bisbe de Lleida. Trenta anys després, la història sembla que es repeteix. Als 90, el dimoni és la màquina. A Sabadell, els partits de l'oposició posen el crit al cel i diuen que la ciutat s'està bacalanitzant. L'alcalde Ferrés pren mesures. Ha posat el fre de mà. Ha congelat els permisos de discoteques a l'Hermètica, però alguns creuen que ja és tard, que la festa se n'ha anat de mare. I el 1999, un noi que acabava d'arribar de Múrcia creia que podia fer-hi alguna cosa.

Un jove de Cartagena, amb 19 anys, arriba a Catalunya i es troba d'un altre món. Acabat d'arribar a Sabadell,

el Franc Cegarra va anar a la zona on sortien tots els joves.

Al principi, clar, vam caminar per la zona hermètica, per l'ambient, i clar, jo estava, no sé, era com decepcionat. Home, doncs tu veies grups, doncs potser amb molta veu, gent que ja notaves que ja buscaven drogues. Per tot arreu, aquell xumba-xumba. I aquesta música anava a la direcció d'entrar en un trance. I al final és com escapar. És un poc la conclusió, que està sol, buit, i que tot és una performance. I d'alguna forma el Fran va pensar,

si no pots combatre l'enemic, uneix-t'hi. I amb un parell de nois van llogar una de les naus de l'Hermètica.

El lloc

es deia Punto de Encuentro. Era una cafeteria i els caps de setmana un bar musical. Tenia una barra llarga, un billar, un futbolí i un escenari per actuacions amb una imatge al fons pintada amb grafiti.

Era un camí, que era una senda cap a la llum, i sortia d'un lloc trista i l'obre, no?

Els caps de setmana hi feien concerts, de pop, rock, música celta.

Potser la setmana abans d'un concert anàvem per la zona hermètica, mira, una invitació i tal I la gent que hi arribava

es trobava amb el bar més diferent de l'hermètica, on no es servia alcohol, i on venien entrepans amb noms molt curiosos.

Sí, de les tribus d'Israel. No sé si era Judá, el viking era Judá, o Efraín. I quan demanaven a la barra. Sí, mira, tenia a la barra un mirall que tenia la forma d'un peix. I dintre del peix posava Jesús. I clar, van passar un grup de joves i s'assomen i diuen "Ah, mira, aquest és el bar de Jesús!". I era com "Ostras, el bar de Jesús!".

El bar de Jesús, en ple cor de la zona hermètica, era el primer bar evangèlic d'Espanya. Jo penso que sí,

que Espanya era el primer. Per moltes joves era com una sana revolució, no?

Y un día me hablaron de Jesús de Nazaret.

El Punto de Encuentro era un bar on els cambrers eren pastors, amb un grup de música propi que feia cançons com la que sents de fons i que els diumenges es convertia en un espai de culte, en una església.

A vegades es posava ple la sala, quedava gent al carret i tot. Penso que era una sorpresa de dir, ostres, mira aquesta gent que com ho viu.

D'aquest exorcisme va néixer una congregació que avui té centenars de fidels a Sabadell.

Rebo un missatge del David Oleart. El senyor Castro no vol parlar amb mi. M'ho imaginava. I el pròxim episodi serà una mica diferent.

Hola, soc Marc Escudero. Soc Rubén Moreno. Hola, soc Marian Dacal.

Conocida com la cantante de Flying Free. Hola! La Zona Hermètica és una producció de Catalunya Ràdio per 3CAT. La idea original, direcció, guió i producció són fets per mi, Carola Soler, amb el disseny sonor de la Laura Romero i l'edició de l'Enric Bach. Les il·lustracions són del Marc Pallarès i la tipografia de la Gina Serret. La revisió lingüística és de la Lourdes Pons. En aquest episodi han sonat Language of Rhythm, de Florida 135, llicenciada per Blanco y Negro Music, i Libertad, del grup Dos Filos, cedida pel Centre Familiar Cristià de Sabadell. A tu t'espero al següent episodi.