T1xC4 - El flow 2000

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

Jo soc filla d'això. De bloquejar el telèfon a casa durant hores i desesperar els meus pares. D'intentar inútilment que el mòdem fes menys soroll. D'estar d'amagat connectada a xats multitudinaris plens de desconeguts. Però, sobretot, d'estar hores aquí. Parlant pel Messenger amb la mateixa gent que veia cada setmana, però amb una versió més atrevida de mi, més llançada, la que ens començava a permetre la virtualitat. Amb un nick quilomètric i ple de símbols, esperant que aquella amiga es connectés, rient amb molts XD i baixant-me música del Napster o Lemony. Fins que la connexió estallava en sec. El meu pare ja en tenia prou. Els 2000 van ser els de l'arribada massiva d'internet a les cases i els de la meva adolescència. A Sabadell també van ser anys de canvis.

Les primeres eleccions sense Antoni Ferrés, alcalde de Sabadell des del 1979, han deixat un panorama encara incògnita a la capital vellesana. Per escassos 100 vots, el socialista Manuel Bustos

va guanyar l'alcaldia a la Dolors Calvet.

A Sabadell estrena en alcalde. Es tracta de Manuel Bustos, del PSC. La ciudad en la que todo

el mundo cabe solamente espera que la respeten y la quieran. Ese es el gobierno que yo quiero representar como alcalde.

Fins ara, tot el que t'he explicat de l'Hermètica no ho havia viscut perquè era massa petita. Però als 2000, amb només 14 o 15 anys, ja era a primera línia. Perquè si vivia a una ciutat amb més de 40 locals per sortir de festa, què podia fer si no? Soc la Carola Soler i això és La Zona Hermètica. Episodi 4. El Flow 2000. Hola, Aleix, què tal? Com estàs? Escolta, et faig aquest àudio? Li envio un àudio a un excompany d'escola. Ell és més gran que jo, però la vida ens ha anat creuant momentàniament. Primer a la universitat i després a la ràdio. Hola, què tal? Quina il·lusió sentir-te. L'Aleix Pariser és un reconegut periodista esportiu. És el presentador del Tu diràs de RAC1 i un dels tios més simpàtics que conec. I probablement és també una de les persones que més va viure a la zona hermètica als 2000. Hòstia, és que era molt bèstia, tot allò. Va ser molt bèstia. Així que quedem un matí a casa seva perquè m'expliqui tot el que recorda. Hola, hola, un dos, un dos, què tal? Una mica en situació, vale? Més de 20 anys enrere. Fort. Bastant. La veritat és que la nostra generació, els millennials, hem sigut de sortir molt de festa. I vam ser molt precoços. Abans que els tardeus es convertissin en un refugi per nostàlgics, a la zona hermètica les sessions de tarda eren pels menors. Eren tardes de disfressar-te per sortir. En el meu cas, de pijeta. De posar-te talons, minifaldilles i tops. De maquillar-te per semblar més gran. De negociar dramàticament l'hora de tornada amb els pares. I de cubates extra dolços amb gots de tub. I, òbviament, de Malibú en pinya.

Malibú en pinya era un clàssic d'aquella època de la zona hermètica. Ja ho he explicat. Era horrorós.

Sortir de festa era entrar a un univers sense adults, un univers propi, on podies desinhibir-te i ser més tu. O una versió més llançada de tu, com el Messenger. I havies de fitxar cada dissabte si volies ser on passaven les coses que es comentarien tota la setmana. Les tardes en principi eren per majors de 16 anys, però entrar vam entrar-hi gairebé tots abans.

Això ho hem fet tots. I falsificar. Bueno, la fotocòpia, sí, aquestes coses, posar un número que no era.

Recordo els nervis de posar-te a la fila de la discoteca esperant el veredicte d'un gimbró que feia de porter. Després d'examinar-te de dalt a baix, a vegades amb despreci i a vegades amb un somriure còmplice, normalment entraves. Quan fèiem ruta pels locals, recordo que ens movíem amb ramat. I pel carrer començava a haver-hi un exèrcit de nois i noies, els promotors, intentant captar-te amb descomptes o begudes gratis. L'Aleix, amb 15 anys, era un d'ells.

Jo sempre m'he mogut molt, jo tinc molt morro a la vida. Llavors va ser com un, jo, hòstia, que si faig això puc beure gratis i puc entrar gratis? Dic, vinga, som-hi. Jo anava a les tardes, a les 5 o així, em donaven un plec de flyers, i llavors allà darrere del flyer tu posaves el teu número. Aleix, tu ets el número 8. Llavors jo poso 8, 8, 8, jo posava el 8. A cada cantonada, el mateix discurs. De promotor del Nyabu,

l'Aleix va passar a treballar a la SAL, un bar musical al qual llorava molt. I feia d'office.

I a poc a poc, va anar pujant de nivell. Quan vaig entrar a Palladium, allà sí que vaig dir, hòstia, això m'agrada molt.

Parc Palladium era una de les discoteques amb més fama de l'Hermètica. Treballar-hi donava estatus.

Per mi era el local elegant de l'Hermètica. Pijo, pijo, sí, pijo, era pijo. En aquella època hi havia molt Gigi D'Agostino, House 7, un house d'aquest més vocal. I want you to watch me.

Jo recordo molta gent al pòdium metàl·lic de Palladium ballant tectonic. Aquell ball estrany en què es feien mil formes amb els braços, una mena de remolins i creuaments per sobre del cap, que vista amb la distància ara em sembla clarament un ball d'aparellament. A Paladium l'Aleix va començar posant el segell a la porta i com que parlàvem tothom, ràpidament vam veure que havia d'ocupar una altra funció, la de relacions públiques.

Jo entenc la vida així, amb un somriure, i llavors crec que se'm donava bé, perquè la meva feina era fidelitzar clients.

Les zones d'oci es poden veure de moltes maneres, i a inicis dels 2000 l'Hermètica era, en realitat, una mena de selva capitalista.

Era, imagina't, centenars i centenars de gent pel carrer, caminant, cotxes intentant aparcar, i la policia, evidentment, donant voltes, vigilant de controlar-ho tot, perquè és que era com. Saps com la Roca Village? Era això, era entrar en un univers paral·lel, en comptes de ple de botigues, ple de locals d'oci. Era la ciutat de la festa, era com una ciutat. No sé, és que va ser una de les millors etapes de la meva vida, de veritat.

L'Hermètica era un espai per les primeres vegades. Pels primers amors, les primeres borratxeres i pels primers ensurs, també. Recordo perfectament l'impacte de veure una amiga amb coma tílic. Per l'Aleix va suposar també una primera vegada important.

El primer contracte laboral de la meva vida és Parc Palladium S.A.

En un món on gairebé tot funcionava en negre, la primera feina oficial de l'Aleix era a una discoteca que intentava desmarcar-se de les altres.

Jo tenia un contracte de feina que me'l va fer el senyor

Joan Cosp. Joan Cosp, l'amo de la discoteca més exclusiva de l'Hermètica. És una persona entranyable.

Per mi, com un. Pare, és que dir-li pare em sembla. Però era com un. És com un amic.

Els amos de la nit de Sabadell no són gens com me'ls imaginava. Aquest és el Joan Cosp, l'amo de Parc Palladium.

Vaig començar als 14 anys al banc de Sabadell i vaig anar a casa amb el negoci tèxtil.

El Joan és un senyor del centre amb aspecte impolut, amb els cabells blancs, ulleres metàl·liques, camisa i jersei marró.

I a partir d'allà vaig passar al sector d'esports, en un gimnàs, i arrel del gimnàs ens trobàvem aquí molta gent que ens deia "Bé, aquí venim a fer esport, però per què no munteu una cosa que puguem anar de festa?". I tu ets un home de la nit? No he sigut mai un home de la nit. He dirigit l'empresa, però no soc un home que m'agradava la festa i tot això, no. He sigut un home d'empresa. Ni de ballar, ni de festa, ni d'alcohol. No, no, no. Al contrari. Més aviat tenia companys que se me'n enrenen una mica per dir, hòstia, tio, potser que et fotis un cubata, de tant en tant no.

Park Palladium s'inspirava en una de les primeres discoteques modernes de Catalunya, el Palladium de Platja d'Aro. La de Sabadell va obrir als inicis de l'Hermètica, el 1993, però va viure els seus anys més daurats, els 2000. ¿I tothom podia passar al palàdio?

¿Tothom podia entrar? No, tothom podia entrar, evidentment. No feia falta venir ni amb camisa, ni amb corbata, ni amb vestit de lentejuelas, això no, però que sigui una vestimenta normal, i això els de seguretat tenien la vida presa.

Normal volia dir, per exemple, no anar amb pantalons curts. Amb vestir? Sí.

Sí, però també depèn de quines bambes. Vull dir que sí que podem dir que sou una mica maniàtics, sí, però hi havia aquesta norma que ens va donar molt d'èxit.

De fet, Palladium tenia una sala VIP que alguns dies era una desfilada de famosos. Si haguéssim de fer una alineació, tindríem 11? Tindríem 11, sí. L'Aleix Pariser torna a entrar per ajudar-nos.

Per començar, Messi ha vingut a Palladium.

Messi era un xabalín, un xabalín que l'acompanyaven i el venien a buscar.

I estava allà tranquil. No sé què bevia, no recordo quin cubat es demanava Messi. Xavi Hernández, un dia entre setmana va tancar la discoteca per celebrar el seu aniversari. Saviola, Raúl Tamudo, Sol de Vil a de l'Espanyol, Argençó a de l'Espanyol. Home, jo tota la vida he sigut del Barça, però si venien a l'Espanyol, pues cap tipus de problema. Gervasi de Fer, era un altre que venia bastant. Sergio Dalma, Dani Pedrosa, Miquel Iceta. Miquel Iceta bailoteos una mica. Sí, sí, sí, ah, sí, sí, clar, clar, sí, sí, allà potser va ser quan es va deixar anar. La Mari Pau Huguet, també. Leonardo Dante, gent de Crónicas Marcianas, gent de Gran Hermano, havia vingut. Fresita, el Gran Germán.

Algú teníem perquè vingués la gent que venia, però que vingués aquesta élite. Doncs això te l'agrada molt.

I a l'Hermètica, la festa començava forta des del dijous.

Era el dia dels universitaris, que venien sobretot de l'Autònoma.

I muntàvem tres autocars a la UAB, a l'Autònoma, a la Vila. Jo anava a dalt de l'autocar els dijous, jo cobrava un euro, i llavors els dijous universitaris, gent de tot arreu de Catalunya, venia a la zona hermètica.

Els moments àlgids, en un sol dia, passaven per l'hermètica entre 10.000 i 20.000 joves, com un Palau Sant Jordi ple.

Qualsevol cosa que passés a nivell de seguretat, també ens hi jugàvem el físic. Ho havíem de tenir tot perfecte.

Ser un lloc de moda també comportava responsabilitats. L'Ajuntament i la policia feien la seva feina, però internament l'Armètica tenia també les seves pròpies institucions. I el Joan Cosp, als 2000, va convertir-se en el seu màxim representant, en el president de l'Associació d'Empresaris de la Nit.

Més aviat m'hi van fotre, jo no en tenia cap interès, perquè recordo quan vaig arribar a casa i vaig dir que m'havia presentat, em van dir, però tu estàs boig o què?

I van començar a regular moltes coses, com la venda d'alcohol amb polseres.

Aquesta iniciativa que porten a terme unes 25 sales de la zona hermètica de Sabadell s'emmarca en l'entrada en vigor la setmana passada de la prohibició de vendre alcohol a menors de 18 anys.

Fins i tot van fer una cosa de la qual jo no en tenia ni idea. Van posar vigilància encoberta als carrers.

Jo calculo que uns 18 o 20 persones voltaven per allà. 18 o 20? Sí. De paisà? De paisà. Que potser xerraven amb gent que havia d'anar a la discoteca, però la seva tasca era vigilar que no hi hagués cap cosa rara pel carrer. No podien fer cap altra cosa? No, no, no. No podien actuar? No, no, no. Actuar físicament i tot això, res, res, res, res. Prohibidor.

Tot coordinat amb l'Ajuntament. I heu notat algun canvi quan entra el Manel Bustos a l'alcaldia?

No, que no hi havia cap tipus de problema. Via directa. Via directa tant pel seu cantó com pel nostre.

Als 2000, l'Hermètica va ser el meu lloc de festa. Aquell polígon anava veient com jo em feia gran. Vaig passar de sortir de tarda a sortir de nit i a tornar a casa de dia ja esmorzada. I de tots els locals, el que recordo amb més carinyo, el que més em va marcar, era un lloc petitó. Semblava un bar, però en realitat era una discoteca que obria fins a les 6 del matí. Era just davant del Palladium i es deia Blas Blas.

Nosaltres sempre, ja et dic, ens vam guiar una mica per música alternativa, i cabia a tothom, i cabia una mica el més hippie i el més pitjor depenia de si li agradava la nostra música. Recordo al principi que teníem unes guerres amb el porter que teníem perquè ell era un porter clàssic de tota la vida i si venien amb bambes no els deixava entrar. I això ens feia morir de riure.

La Marta Orizal és una de les propietàries del Blas. La recordo perfectament amb la seva melaneta pelroja i el seu serrell darrere de la barra.

I Marta, veient una mica el món de la nit, jo sé que és un món molt d'homes. Mmm.

En aquest cas, clar, els socis també eren homes, eh? El que passa que jo sempre vaig estar molt, molt, molt implicada. Al local el van aixecar

de zero tres parelles d'amics el 1994, tots apassionats per la música. Ells els inicis feien de DJ i elles s'encarregaven de la resta, és a dir, de tot. El tema personal el portava jo.

Begudes, comandes, tot això ho portava jo. La comptabilitat també m'encarregava jo amb la gestoria personal.

Per mi, el Blas va ser una escola musical. Els anys que hi vaig anar van coincidir amb els d'Album de l'Indie. Jo començava a la Uni i era un projecte de moderna, de popera, com la majoria dels que érem allà.

Hi havia Post Blur, Oasis, The Killers, The Strokes, Franz Ferdinand, Petusta Morla, Dorian, Yalobo Lesbian. El que vulguis.

Blas feia bandera del que se'n diu cultura de club. Va ser escola per DJs sabadellencs que després han fet carrera punxant a llocs com Ras Matàs, La Polo o El Sónar, com DJ Madraso o DJ Lucien. I també convidaven DJs top del moment.

Llavors vam començar a portar DJs de Barcelona. Vam tenir el Luis Lenuit, vam portar l'Amable.

En un moment Blas era una mena de Ras Matàs en petit?

Sí, era el rotllo que nosaltres volíem tenir.

Cadascun de nosaltres recorda especialment algun dia del Blas, però hi ha una nit que diuen que va ser absolutament memorable. Jo no hi era. Diuen que aquella nit va aparèixer un tio amb aire desmenjat i els cabells negres molt fins, i que va demanar un cubat a la barra en anglès.

Jo havia sentit que Julián Casablancas havia estat al Blas.

Possiblement. Possiblement.

La llegenda diu que el cantant dels Estrocs, Julián Casablanca, va sortir de festa al Blas. Sona molt boig, oi? Però aquest és ell el 2023 al Primavera Sound.

Ho

torno a posar per si no s'entén.

Al final diu, visca Sabadell. Et deus preguntar per què Julián Casablanca de cop és fan de Sabadell. Podria ser per la zona hermètica, pel Blas, però el vincle del Julián amb Sabadell ve de lluny, perquè és vesnet d'un personatge insigne de la ciutat, de Ferran Casablanca, l'empresari tèxtil que va crear una de les primeres multinacionals catalanes i va emigrar a Nova York. I que el Julián vingués al Blas potser no seria tan estrany perquè algú molt proper a ell sí que hi era sovint.

Molta gent no ho sabia, però hi havia algunes nits que el mànager dels estrucs estava al blaç. Tot té una explicació. En aquell moment teníem la Gina de Cambrera.

La Gina Vallvé, la germana de la Bibiana Vallvé, la presentadora.

I a la Gina li molaven molt els estrucs. I va acabar tenint una història amb el mànager dels estrucs.

Així que mentre la Gina Vallvé servia copes a un dels bars més petits de l'Hermètica, el mànager dels Estroks passava l'estona allà esperant-la.

Era un tio molt especial, venia i se sentava amb un llibre i igual es passava la nit allà llegint. Sí, sí, sí. Era molt curiós perquè anava al seu puto rollo.

La Marta no es considera gens mitòmana. De fet, diu que no convidava mai els famosos que anaven al Blas perquè volia que se sentissin com un més.

La Bibiana sempre ens explicava que fèiem festes, per exemple, i fèiem festes a Barcelona, i a les festes aquestes hi havia, com es diu, l'actriu de E.T.? La Adriú Barrimor. Sí. Sí, perquè l'Adriu Barri Monts sortia amb un dels estrocs, també. Jo li deia, porta'l al Blas! A ella, potser sí que l'hauria convidat. Però no havia arribat a venir el Blas, l'Adriu Barri Monts. Teníeu el mànager llegint. Sí, sí.

Hi ha dues persones que sí que hi van passar moltes nits al Blas. Són el Marc i el Màrio.

Has quedat el dia més fred de l'any. No, quin horror, o sigui. Què tal? Molt bé.

Com anem? El contraste va ser tradiciós. Ah, tampoc és per tant.

Drama. Menys un grau.

El Marc Rius és actor. Segurament l'has vist a alguna de les obres de la Calòrica o protagonitzant la sitcom de TV3, La Casa Nostra. Què tal, les festes? I els 40? Molt fort, eh?

Ja està. Encara no. T'ho queda un any.

I el Mario G. Kelar és Lucian, productor i un dels dígits que et comentava abans. Ha tocat a diverses edicions del Sónar, al seu moment als Nasty Mondays de l'Apollo, i ara és resident a un dels millors clubs d'electrònica de Barcelona, el Laut. Jo els faig aquí 10 dies. És molt fort, això. Crec que feia gairebé 20 anys que no ens trobàvem tots tres junts. Quedem l'endemà de Reis, a una famosa cadena d'entrepans de Sabadell, on anys enrere havien passat ressaces i prèvies de festes a l'Hermètica. Digue'm, jo un cafè amb llet i tens prisionets petits. Jo vaig conèixer el Marc als 15 o 16 anys, quan em vaig apuntar a teatre a la joventut de la faràndula. I el Mario era el seu millor amic de l'institut. Estava intentant buscar fotos de l'època, però clar, no hi havia Facebook, no hi havia Instagram, hi havia Fotolog. Hi havia Fotolog, no? Fotolog s'ha borrat. Ah, sí? S'ha perdut tot. Us recordeu com us deieu a Fotolog?

Sí, jo em deia Riverland. Riverland.

És veritat, me'n recordo.

Memoria desbloqueada. Sí, sí, sí, me'n recordo. T'ho deia papallones, o sigui, és com. Papallones. És molt pop, no?

És molt graciós recordar com érem i com vestíem quan érem joves. O quan érem més joves.

Jo anava bastant viejoven, amb boines, amb camises de quadres.

Jo recordo molt les samarretes i les ratllades. O sigui, anava amb la. La teva samarreta de placebo, que era una samarreta blanquinegra de rai. Sí, llavors de sobre l'americana de pana, marró, les xapes, no? Les xapes.

Sí, jo crec que ens vam destrossar la roba, o sigui.

Que al final tot el moviment d'aquests dos mil, tal, no deixa de ser com una espècie de revival, entre cometes, del rotllo UK i novaiorquès de 90's i tal, i les xapes, per exemple, jo crec que té molt a veure amb el rotllo mot, amb el rotllo. Les americanes,

també, els flequillos. El meu referent és el de joves, el. Sabeu, de joves, el. Tu eres allò. Jo volia ser, jo aspirava a ser allò.

A mí el grup de teatre em va obrir un nou món. El recordo increïblement malòmans. Després d'assajar, normalment fèiem la prèvia a un bar alternatiu del centre, el Kafka. I després, a l'hora bona, cap a les 3 o quarts de 4 de la matinada, tots anàvem cap al Blas Blas, on moltes nits punxava el Mario. Let's go, baby!

Sí, sí, era tot festes de guitarras. És que era una cosa rara.

Van ser uns anys en què van sortir molts grups britànics i americans, com The Strokes, Franz Ferdinand, Arctic Monkeys, Block Party o The Killers.

Himnes, himnes, melodies que sonaven i la gent aixecava els braços.

I també sonaven bandes indis d'aquí, com Love of Lesbian, Sidoní, DeLorean, Lori Mayers o Dorian. Jo penso molt perquè sortíem tant de festa,

o sigui, sortíem molt de festa. Sí, és una hermètica que et feia sentir part també d'alguna cosa. Sí, molta música, molta gent, molts amics, alguna parella també, inclús.

Aquest punt com de la família, d'aquesta discoteca de la família, hi havia clanes, hi havia clanes. Sí, sí. Jo crec que també hi ha un punt, portant només a l'emocional, que és com molt ancestral, de perteneixer a una tribu i de fer com un ritual de ball i d'espiritualitat, de posar-te a cridar o cantar junts una cançó A pulmó,

i d'estar connectats a un present. Exacte. I no sé per què, Carola, jo recordo molt veure't cantar a qualsevol altra part a pulmó, pot ser? Cantava.

De fet, l'esperit dels clubs indis estava en sintonia amb l'efervescència dels festivals. Als 2000 hi havia referències com el FIB de Benicàssim, festivals emergents com el Primavera Sauna a Barcelona i el BBK a Bilbao, i també un nou festival a Sabadell, l'Embassa. La massa et comença,

por favor, gràcies al Blas Blas. Està molt relacionat amb el que sonava allà i amb les ganes de portar música a Sabadell. El 2009, el Marc,

el Mario i part dels amics del grup de teatre, amb l'Arnau Solson al capdavant, van fer un salal buit i van llançar aquest festival independent, que el 2026 es fa oficialment gran i compleix la majoria d'edat.

Som un festival molt petit, que viu molt dels marges. Sabadell està als marges de la gran ciutat. A nivell musical intentem donar espai a la música dels marges, i a més que, bé, això, i aquesta connexió que hi ha amb la Manchester del Vallès, que diuen sempre, amb el so també del Britpop, Bueno, i això són coses més aviat romàntiques, mirem, és que són tonteria.

No, però al final l'Ambassad és un projecte que neix del romanticisme i jo sempre he sigut de l'escola de si no t'agrada el que hi ha, doncs fes tu alguna cosa diferent. I l'Ambassad és un exemple que amb dedicació i passió pots arribar a fer un projecte molt interessant per la teva ciutat. Cap dels tres vivim a Sabaderia. No, és cert. El Mario ara viu a Madrid

i el Marc i jo a Barcelona. Sempre ho he vist una mica pueblerino. A tots tres se'ns ha fet petita la ciutat. Ens l'havem acabat ràpid.

Jo sempre he tingut una relació molt d'amor-odi. És allò de jo rajo de Sabadell, però que ningú raji de Sabadell davant meu, saps?

I el pròxim episodi. Va passar una cosa que ens va marcar molt generacionalment aquells anys, que va ser el cas del Bemba.

I tant. I érem. Sí, sí. Vam córrer per davant els polis. Recordo de passar por, perquè es valia una tangana aquí als carrers del centre, que semblava la Guerra Civil, això.

El Bemba és el primer gran detonant. O sigui, quin tipus de ciutat s'ha volgut acabar convertint en Sabadell, no?

La Zona Hermètica és una producció de Catalunya Ràdio per 3CAT. La idea original, direcció, guió i producció són fets per mi, Carola Soler, amb el disseny sonor de la Laura Romero i l'edició de l'Enric Bach. Les il·lustracions són del Marc Pallarès i la tipografia de la Gina Serret. La revisió lingüística és de la Lourdes Pons. En aquest episodi ha sonat a qualquier otra parte de Dorian, llicenciat per Pies.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.