T1xC6 - Zona calenta

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast. Soc a dues cantonades de casa dels meus pares, dins d'un edifici tan anodit al centre de Sabadell que hi passaries de llarg. És la casa de dos germans.

Dic que és casa seva perquè fa més de 40 anys que el Toni i el Xasqui s'hi passen el dia. Però som al seu estudi de gravació, als estudis dels germans Ten.

Però al Facebook jo no sé. Hi ha fot anys que no entro al Facebook, eh?

I estem tots tres mirant una pantalla d'ordinador enorme envoltats de taules de mescles i de so.

Fotos.

El Toni i el Xasqui em volen ensenyar una foto de fa més de 20 anys. La imatge és, precisament, de la porta del seu estudi. S'hi veuen dos policies municipals una mica atabalats, però amb una actitud molt diferent de l'episodi anterior.

Aquí estic, ara aquí. I la caporal aquella que ara no recordo com es.

Reies, sí, sí. Els agents són a un cantó de la foto, no són els importants. Les protagonistes de l'escena són desenes d'adolescents xisclant al voltant d'un cotxe. Algunes porten pancartes i fan gestos d'excitació amb els braços. Em recorda una mica aquelles fotos de les fans dels Beatles. Les veuen ben bé els rissos del Bisbal i la fa, eh? Ostres, tremenda aquesta foto. Mira, jo t'ho passo. Anem passant fotos i van apareixent, un a un, tots els ídols d'aquestes noies.

Per sort,

jo no hi surto a les fotos. Però hi podria ser perfectament.

Soc la Carola Soler i això és La Zona Hermètica. Episodi 6. Zona calenta.

Moltes cançons que has ballat a la discoteca s'han fet a Sabadell, i els germans Ten en tenen bona part de la culpa.

Quan s'ha vist tot allò del Sabadell Sound, que en deien, recordo que a Barcelona ens ho deien, però què passa, Sabadell, que aquí tothom que ens porta cançons i música, tothom és de Sabadell.

Durant anys, el Toni i el Xasqui es van especialitzar a fer música disco. Van barrejar el que havien après al conservatori amb treballs de camp a les discoteques de Sabadell.

Clar, va ser una escola com involuntària, que té aquesta cançó que quan sona la primera melodia ja tothom salta, no?

Quan van obrir la seva productora musical a finals dels 80, aquí on som ara, els prenien per bojos.

Tothom ens deia, però com és que em punteu un estudi de grauació a Sabadell? I ens van dir, majoritàriament, que ens equivoqueu.

Però el Toni i el Chasqui volien demostrar que els que estaven equivocats eren els altres.

Ser del Barça o del Madrid és molt fàcil, perquè saps que sempre guanyaràs, però en canvi el Sabadell no. Ell s'obvia que es guanya, ostres.

Potser sí que és aquesta cosa que els de províncies també podem fer coses interessants.

La figura del productor musical és força desconeguda. Podríem dir que és el director creatiu i tècnic d'una gravació. És una figura tan imprescindible com invisible. ¿Cuántas cançons heu produït?

Uf, no sé, no sé. Milers.

Els Germans Ten van estar darrere de molts hits en què els crèdits semblaven no importar. Van produir cançons del Sabadell Sound, temes Màquina, molts remixos i fins i tot van ser compositors del Duro de Pelar de la Rebeca.

O sigui, la música d'ens, la música de ball, representa que era el parent pobre de tot. Quan això és una indústria que a nivell internacional mou moltíssim, però aquí no s'ha sabut valorar.

Però a ells els era igual. Seguien produint, passant hores i hores a l'estudi, fins que als 2000, inesperadament, van saltar a la fama.

I aleshores a nosaltres un dia ens truquen que hi havia un projecte i tal, d'una cosa rara, que hi ha un concurs.

Diu, és per fer un programa de televisió on cantaran covers, cançons d'altres cantants, i són gent que no coneix ningú.

La idea sonava regular i el programa requeria exclusivitat. Havien de bloquejar l'estudi gairebé quatre mesos per fer la música de les gales i gravar els concursants. Hòstia, no fotis. No hi havia garanties ni gaire pressupost. I a més, el projecte venia de ser rebutjat per les grans companyies.

Ho havia ofert a les multinacionals de Madrid i tots havien dit que no, que no els interessava, que no ho veien. Però aquests dos germans sabadellencs van dir, per què no? Mira, vam escollir bé, afortunadament.

Com ja t'imagines, aquest programa era Operación Triunfo, un concurs per on desfilaven paletes, cambreres i estudiants que somiaven ser artistes i que va generar unes audiències i un fenomen fan mai vistos.

Per primera vegada tu veus gent triomfant que podria ser el teu veí de dalt. Hòstia, això em podria haver passat a mi. El conte de la Cenicienta existeix.

OT va canviar la vida d'aquells joves i la del Toni i el Chasquitén. I una mica també la de Sabadell a inicis dels 2000, perquè cada setmana teníem tots els concursants a dues cantonades de casa. I desenes d'adolescents, al sortir de l'institut, anàvem a la porta dels estudis a veure'ls de prop.

Els dos Davids més buscats en aquell moment a Espanya eren el David Bisbaul i el David Bustamante, i estaven aquí, i aquí fora la gent, bueno, si tu hi eres.

Em fa vergonya reconèixer-ho, però jo hi havia anat un parell de cops, i havia vist escenes molt boges, com nenes donant-se empentes i amenaçant-se de mort si algú els prenia el lloc, i alguna mare resignada fent de guardaespatlles.

És que jo deia, els que ens tiraran la porta a terra, perquè la gent es fotia allà, pum, pum, pum, pum, pum, i dic, clar, què fotem?

La veritat és que els adolescents de principis dels 2000 vam viure, com se sol dir, una edat del pavo bastant dolça. Ens semblava que podríem aconseguir-ho tot. No ens en sumàvem la crisi ni de lluny.

Jo penso que era una època d'abundància, no? L'economia funcionava, tot anava bastant bien tompupa.

I musicalment, després d'anys de màquina i molta tralla, Operación Triunfo i la moda dels realities van començar a marcar també un canvi a les pistes de ball.

Va haver-hi com un pam, com un canvi, i vam tornar enrere.

Nosaltres vam agrair que tornés una altra vegada la cançó.

De fet, vam anar a Eurovisió amb una de les cançons dels germans Ten, Europe is living a celebration.

I és quan també torna una mica la música llatina. En definitiva, torna la festa, saps? Les ganes de festeta, que et toqui l'aire, de carpes I jo crec que, clar, tota la gent aquesta que venia aquí a veure els bisbalers, etcètera, jo té. Després se n'anaven a l'Hermètica a ballar, clar.

I el temple de la música llatina a la zona hermètica era el Bora Bora. Què era exactament el Bora Bora? Un beach club. Un club de platja caribeny a un polígon industrial a 20 quilòmetres del mar. Una mica com la Polinèsia de Portaventura.

Tu entraves allà i era otro mundo. Amb palmeres, amb, bueno, amb taules de sur. És que ens ho correva molt.

Al llarg dels 2000 va ser la macrodiscoteca de moda a l'Hermètica.

Nosaltres el rècord el tenim en una nit, i no m'ho oblidaré mai, amb 4.000 i pico persones, en rotació. O sea, era gent de. La gent diria Garrulós, jo no ho diria, sincerament. I bueno, va acabar sent la millor discoteca del barcelonès sencer, perquè era divertida, era sexy.

Cada dia era estiu al Bora Bora. Era una discoteca per cantar i ballar.

Era l'època dels triomfitos. Sonava Bisbal, sonava Chenoa, el Bustamante, la Rosa. Vull dir, eren cançons. Era el pop espanyol, però és això, latineo, Ricky Martin, Carlos Baute. Era el reguitón antiguo i. Ballar, ballar. Jo soc el Javier Toleda no Sánchez, més conegut com JV o Jota. Qui parla és el Jota,

que va ser cap de sala durant molts anys del Bora Bora.

Jo avui en dia soc funcionari, soc professor de tecnologia i matemàtiques. Canvi, canvi, canvi bastant diferent, sí, sí, sí.

Ara té 44 anys, t'ho penguminat i t'autoritza grups d'adolescents. Però el Jota venia entrenat perquè amb 20 i pocs anys ja gestionava un equip de gairebé 60 persones.

Jo tenia 25 cambrers, tenia 8 guardarruperes, 2 taquilleres, 7 office i no sé si eren 15 porters.

Al seu voltant es movia un negoci milionari.

No et pots imaginar la de pasta que es movia un cap de setmana en aquella discoteca. Digue'm una xifra. Una xifra, 200.000 euros, tranquil·lament, tranquil·lament.

Una de les obligacions com a cap de sala era estar pendent de la caixa.

És que treballàvem amb quantitats ingents de diners. I jo anava al banc cada setmana a buscar canvi i jo anava amb 20.000 euros, així, sota el braç, tranquil·lament, amb un carro de la compra, perquè, clar, m'havia de portar 20.000 euros en monedes. Allà era tot efectiu. No hi havia datafonos. Jo quadrava caixes amb caixa. I al principi no tenia ni màquina de comptar. Després, amb els anys, vaig aconseguir que em compressin una màquina de comptar bitllets.

A partir de quarts de sis de la matinada, tocava pujar al despatx i engegar la màquina.

Puntadines, pu, pu, pu, pu, pu, sí, sí, sí, brutal. Era molts, molts, molts calés. Era la glòria, era la glòria. Jo era un nen de 22 anys que estava dirigint la millor discoteca. Jo tenia uns sumos que de vegades viure enrere i penso, madre mía, que capullo llegava a ser, saps? Però clar, amb 22, 23, 24 anys, pues te vienes a arribar. I te crees que eres el rey del mambo.

I una de les funcions més importants del cap de sala era la selecció del personal, dels cambrers i les cambreres.

Bueno, era la base, el final de l'èxit. Eren nois i noies espectacularment guapos i guapes. Dios es bajado del Olimpo.

Si hi havies anat algun cop, segur que el recordes. Els nois eren tios quadrats de gimnàs i les noies supervoluptuoses.

Esclar, es venia bàsicament això, el cos, el bon rotllo, el festivo i I carn, una mica de carn. Efectivament, una mica no, carn.

Elles anaven en biquini pareo i ells en banyador. S'havia de notar que era estiu. Anava a mig amb pilotes, sempre ho dic. El Jota havia fet molts càstings de personal.

I jo els deia, ven aquí, me'ls emportava al despatx, si eren tios, els deia, quítate la camiseta. Clar, jo havia de veure el cos que tenia. Els deia, vale, guapo, buen cuerpo, perfecto. A les noies, els deia, necesito verte. Llavors, me la mirava així. No, no, mai li vaig dir a una noia que es quedés en sostens. Em semblava A mi em feia vergonya, sincerament. Clar, hi havia algunes que deies, por Dios. Els deia, bueno, també tu número i la teva mare. Mai la trucaves, no?

I com a cap de sala, caçava talents també en ple servei, entre els clients i clientes.

Sí que veia gent a la discoteca que deia, uau, que xica, saps? I m'anava i li deia, oye, t'interessa treballar, tal.

Això és exactament el que li va passar a la Míriam.

Hola, soc la Míriam, soc cirurgiana maxilofacial, treballo a l'hospital.

La Míriam estava a punt de fer 18 anys i ja havia fet de cambrera a altres locals, però no esperava que l'agafessin al

Bora Bora. Això em va sobtar perquè jo no he tingut mai O sigui, res. O sigui, jo no tenia pits grans. I culo plano. Tu sents que era com una aspiració ser com Cambre del Bora. Sí, sí. Era el somni de tothom. Jo ho puc comparar com ara els influencers. És el mateix. El fet de ser Cambre te donava un catxe especial per a lligar. Si tu deies ser Cambre del Bora, ja està. O sigui, tenies ahí fogos artificials encara que fossis un truñaco.

De fet, a la seva facultat va començar a circular un rumor.

Un dels grans de sisè de Medicina em va venir a preguntar si era stripper. I jo, madre mía, jo no negava, eh? Jo deixava el rumor ahí. Ja jo crec que la persona que entra a treballar allà, tu ja de por si eres una mica exhibicionista, perquè jo quan anava de festa de Medicina, que era l'únic dia que no treballava, no anava en biquini, però que sí.

Per la Míriam l'equació era molt senzilla. Ella volia guanyar diners. I com més, millor. Sí,

jo sempre he sigut molt materialista. Llavors jo deia, si em paguen més per posar un biquini, em poso un biquini. I llavors a les barres, a totes les barres, hi havia com una sirena. Tu ja sabies que quan començava a girar la sirena de color blau, ja havies d'estar preparat.

La sirena sonava uns tres cops per nit. Era l'avís que els cambrers havien de pujar la barra a ballar. El moment més esperat era quan sonava l'himne oficial del Bora Bora.

I quan començava a sonar la cançó, pujaves i a ballar. Encara me'n recordo del ball.

A la Míriam, treballar al vora l'ajudava a desconnectar.

Amb els meus amics era bucle, medicina, medicina, medicina, medicina, esta nota, y este más listo y este más tonto.

Al vora tot era més lleuger i divertit, tot i que ella a vegades es sentia una mica fora de lloc.

Hi havia molta gent que no treballava, no feia res amb la seva vida, i l'única cosa que feia era treballar al vora. I es passava tota la setmana entrenant, o fent-se uva, que esto era otro tema, el uva quemaba ahí marrón.

La tele i els realities començaven a traspassar la pantalla i a marcar l'estètica de la discoteca.

Però moltes el que guanyaven al vora era per pagar-se les tetes. Que això ho trobava jo, que m'explotava la cabeça.

I a mesura que passaven els anys, la cosa anava pujant de temperatura.

I després ja va arribar l'època de les que guanyaven tanga.

Van arribar dos cambreras que venían amb tanga, directamente. Y la sota del jefe va a dir, eh, si estas van así, ¿por qué las otras tienen que ir tapadas? Niña, reunión, esto es lo que hay.

Quan van arribar les de tanga van intentar que tothom anés amb tanga. Jo era un mandau, eh?

També et dic que a dia d'avui, gràcies a la vida, que he après molt, em negaria a fer això.

I ell em diu, bueno, jo em vaig negar. Era una cosa que tenia jo claríssima i que vaig dir, és que això no ho faré. I les que no volíem portar tanga ens fotien a la barra que menys es veia de la discoteca, que era la barra que estava com al final de tot, doncs allà, les fees. La barra de les fees. La barra de les fees, que eren les que no volíem

anar amb el tanga. Castigades a la barra de les lletges.

Jo també era de les més soses i les més bordes de la barra. Llavors jo anava molt per la feina. No anava per xorrades de ligoteos ni de xupitos sexy.

Báilalo. Siéntelo. Els xupitos sexys eren un clàssic del Bora Bora. Eren uns 15 o 20 euros directes pel cambrer o cambrera que ho feia. L'objectiu era que el

soteig a la barra acabava de genolls, acabaves donant un xupito amb l'ampolla directament a la boca, ara te toco, ara te levanto la camiseta.

Bueno, una mica de marraneo. Se roneaban, se volían d'espalda, se rozaban.

I la idea era que deixessis en calçotets el noi a la barra. Llavors havies de controlar que les mans no s'anessin.

Si algú tenia la mà més llarga del compte, anava directe al carrer.

M'ha passat només una vegada. Un guiller em va tocar el cul, caminant per la pista, em va tocar el cul, vaig girar, vaig agafar un porto i vaig dir tal, y ese volando.

El cert és que l'ambient estava tan carregat que hi havia bastant salseig entre els cambrers. Follar els lavabos, tot deu. Però el Jota estava amb vot de castellà.

Clar, jo era homosexual. Era, no, soy homosexual. Però jo no havia viscut aquesta etapa d'anar, com dic jo, a mariconear por ahí. Però a Sabadell, no, el col·lectiu no tenia lloc on anar.

L'hermètica era zero queer, 100% heteronormativa. I a falta de Tinder, la barra del Bora Bora va ser un trampolí per noies que després van fer carrera a programes de cites.

Bueno, de fet, he caçat talents. Hi ha gent que va acabar la tele. Pues la Jennifer Ortiz, que va a sortir a Hombres y Mujeres y viceversa.

Al menos dos companyes de barra que van ser tronistas, que va a ser la Jenny Ortiz y la Laura Fernández.

Y también voy a descubrir fiascos, porque la Rosa Peral va a ser cambrera mía y la voy a contratar yo. ¿Qué? Sí, sí. Esto siempre que lo explico. Sí, sí, Rosa Peral va a ser cambrera d'Albora. Ya apuntaba maneras, quan la tenia mallada. Era molt lianta, la tía. Tinc fotos d'ella. T'he de dir que he vist proves que ho confirmen. La Rosa Peral,

abans de ser guàrdia urbana, anava amb l'uniforme oficial de cambrera del Bora Bora. Fort. Però no és l'única cara coneguda que va passar per la discoteca.

Que va ser la primera discoteca d'Espanya que va portar a los de Pasión de Gavilanes, allò va ser una bogeria. Al final portàvem reclamos y televisivo de ha ganado Gran Hermano fulanito, pues que venga.

I a finals del 2008, poc després de la caiguda de l'Eman Brothers, quan tot començava a enfonsar-se sense que ho sabéssim, va entrar a Gran Hermano el rei de la nit de Sabadell. I, òbviament, va passar pel Bora Bora.

Germán va entrar, i clar, coneixíem tots, però era perquè estava zumbado, estava grillat,

El gran Germán era un vell conegut de la zona hermètica.

Catalunya!

Avui, el matí de mar que el va parir, zona hermètica de Sabadell en plena essència musical.

De totes les entrevistes que he fet per aquest podcast, aquesta és la més imprevisible. Soc a casa del Germán Ramírez, el gran Germán, showman, presentador i home de la nit.

Home, Carola! Has vingut a veure el gran Germán, el que et porta el millor flan! Aviam, aviam com acaba la tarda.

El Germán no sol obrir la porta de casa seva a periodistes. Em fa molta curiositat saber com viu. Casa seva és un dúplex al barri de Gràcia de Sabadell, d'estil nòrdic, minimalista, amb llum càlida, perfectament endreçat, com de revista. Però només calen uns segons per adonar-te que hi ha coses que no encaixen. Que encara tens l'arbre de Nadal,

Germán? El tinc tot l'any. Què dius? Tot l'any. M'encanta la llumeta i m'agrada molt l'arbre. M'agrada.

El menjador hi ha una vitrina plena d'objectes inclassificables, coses que ell necessita tenir a mà.

Aquí tinc tots els meus estris dels festivals i del xoc, una part, el que es pot veure. Després hi ha altres coses que no es poden veure.

Té barrets de cowboy, de leopard, té un prestatge amb boes brillants,

nassos de pallasso. Tu tot el meu set d'ulleres, sembla que sigui tot el meu set de preparar per anar a fotre un pal. Ai, que sí, eh? Tinc de tot, tinc de tot. I tinc també bigotis, tinc tallavis, tinc de tot aquí. Sí, sí. Bueno, és que, clar, el Germán és el Germán.

El Germán és un personatge legendari de Sabadell que durant anys vivia de nit. La gent em veia i veia la festa.

I a dia d'avui encara em passa. La gent em veia i veia en festa.

El Germán va ser presentador d'un mític concurs nocturn a la televisió local, on apareixia descamisat i bastant passat de voltes.

I també en relacions públiques de moltes discoteques, amb els seus propis crits de guerra.

Clar, jo tenia frases meves del sale sale que no em fa mal, el que no pare que no pare el festival. Gent de la nit, gent de la nit! El gas aquí, gas aquí, gas allà, can de magallà, no? O folitoñina, o marxandatge. Gent de la nit, gent de la nit!

El Germán és història de la nit a Sabadell. És dels que van veure néixer a la zona hermètica.

El primer, de l'Alfons, que en pau descansi també, Alfons i la Pili, que era un bar, era un bar de polígon, que el van convertir en bar de copes. I allò era un festival increïble. I també és dels que la van fer créixer. Jo la vaig treballar molt, molt la nit, a nivell de treballar-la físicament, d'estar-hi, de moure'm, de bellugar, de fer la ruta que deia jo.

Era un animador, donava ànima, vida al polígon.

I aquí Sabadell va marcar una tendència a la zona hermètica brutal. Era com viure en una ciutat nocturna. No sé si m'entens, val?

El 2008, el Germán va fer el salt. De ser animador local, va passar a ser un personatge nacional. Era clarament carn de reality. Va ser el nostre representant a l'edició número 10 de Gran Hermano. Va estar a la casa un total de dos dies. Va ser el primer expulsat.

Es van pensar que era un topo o un actor. No em van acabar d'entendre. Ja em passa, això, eh? Però ell ho va capitalitzar. L'època que jo vaig viure amb això, haig de dir-te que va ser boníssima, perquè treballaves molt.

Ja ningú anava als realities a viure l'experiència. S'havia perdut la innocència.

Aviam, aviam, Carola, Carola, no ens equivoquem. Tothom entrava en aquest programa per veure, aviam, quants bolos faré i aviam si després em puc col·locar aquí i si em puc col·locar allà. El que et digui que no t'està enganyant.

I el primer bolo que va fer el marxar de Guadalix de la Sierra el va fer a casa.

Jo el Bora Bora el recordo perquè jo el primer bolo que vaig fer al sortir de Gran Hermano va ser el Bora Bora. I el vaig fer. Amb el Pozzolo. Imagina't.

Difícil imaginar una nit més explosiva a la zona hermètica.

Entretinguda, entretinguda fins a altes hores matinals. Marchantatge full equip, des de manera fins a mi, guia-me d'una manera que la marxa té trompera. Que abans, arribar a les 10 o les 11 del matí era bastant normalet, saps? Sí, sí, sí. A dormir, sí, si podies dormir, clar. Era curiós, eh? El Germán ha viscut tots els excessos de la nit. Jo he disfrutat, buah! He disfrutat la nit d'una manera. Clar, la gent em coneix, jo he sigut molt fiestero. I jo no me'n arrepenteixo de dir-ho. Jo me l'he passat de conya. M'he divertit i he estat al límit. Al límite. Però va haver-hi un moment

que es va passar de frenada. Aquella bombolla en què vivia va acabar esclatant.

Però clar, jo fot 15 anys, 15 anys que estic. Vull dir que no bec ni alcohol ni res. La bombolla també estava a punt d'esclatar a l'hermètica. També et diré que es va deixar perdre la zona hermètica, principalment perquè es va començar a embrutar la zona hermètica, d'acord?

La zona hermética ja era major d'edat i cada cop tenia més enemics.

Va arribar el moment que la zona hermética s'acabava, doncs com es va acabar la ruta del bacalao, per dir-ho d'una manera, i quan una cosa s'embruta, si tu no la cuides, al final acaba com acaba. Això serà el pròxim episodi. Això és un logo que vam fer, no a la zona hermética.

No. Sona hermètica. Però va ser de. Va. Vinga, anem de cara a la sona hermètica. Això és la selva. I no aneu allà perquè us poden matar.

La Zona Armètica és una producció de Catalunya Ràdio per 3CAT. La idea original, direcció, guió i producció són fets per mi, Carola Soler, amb el disseny sonor de la Laura Romero i l'edició de l'Enric Bach. Les il·lustracions són del Marc Pallarès i la tipografia de la Gina Serret. La revisió lingüística és de la Lourdes Pons. En aquest episodi han sonat El Movimiento del Amor i Bora Bora del Gusanito, llicenciades per Blanco y Negro Music.