T1xC7 - El Far West

Muntarem zones de controls amb la finalitat de poder detectar si algú porta substàncies estupefaents o armes prohibides. La segona part de la nit la destinarem a fer reacció als possibles incidents i baralles que pogués haver-hi a la zona d'oci. ¿Has pres alguna beguda alcohólica? Una mica més, més, prou. Más, más, más, más, más, más, muy bien, más, más, más, más.

Un equip de televisió passa una nit sencera a la zona hermètica, seguint la feina de la policia.

A les imatges es veuen

patrulles amb els llums blaus fent escorcolls a diferents punts del polígono. Un agent ensenya un bat de beisbol cada comissat. I més tard, un tornavís.

Sortir de festa amb un tornavís a la butxaca, ho considerem no hedient, a part d'això aporta, doncs, fa xils.

El reportatge és de l'Entre Línies de TV3 i en un moment pregunta a alguns joves sobre

la presència policial. Si és una veràdia, podem moradria, però ara aquí, si és en aquest ambient que tothom va de bon rotllo i tal, doncs sona una mica. A

mesura que

avança la nit, comencen les corredisses.

Normalment són problemes de baralles entre persones i la idea és tallar-ho a l'inici.

Les càmeres graven a un jove desmaiat al mig del carrer que no és capaç de respondre als seus amics. No, va, a part de l'alcohol,

què m'has fet, home? Que he de dir-s'ho al mèdic. Què m'has fet? Però te lo juro que no he ingerido ni droga ni nada.

Soc la Carola Soler i això és La Zona Hermètica. Episodi 7. El Far West.

Al llarg d'aquest podcast m'he anat fent bastantes preguntes i n'hi ha una que no sé respondre. Quant temps dura una bona festa? És molt relatiu, oi? Depèn de qui preguntis. Jo, per exemple, soc gairebé sempre de les últimes a marxar. Em costa dir adeu. Penso en això mentre camino de nit prop de la zona hermètica. Soc al barri de Gràcia de Sabadell, un parell de carrers més amunt del que era la zona d'oci. Vaig a veure el Fabià. Què tal? Encantada. Com estàs? Bé. Cansat, però bé. El 2010 l'hermètica portava exactament 20 anys de festa. 20 anys sense parar. El Fabià ho va viure de prop, de massa prop. Ella en va començar a tenir prou a inicis dels 2000.

Bueno, vam dir, hem d'intentar parar això. Hem d'intentar parar-lo d'alguna manera. Era un càncer i no podia ser. I va entrar a un grup on tothom pensava el mateix. Tu has de conèixer el teu enemic, entre cometes. Aquí no parlem d'enemics, però és la manera de parlar perquè s'entengui. I has de saber una mica com pots fer-ho per poder, diguéssim, guanyar-li la partida. Això és un logo que vam fer, no a la zona hermètica. No a la zona hermètica, per un barri més amable.

Fins ara, tot el que havia sentit eren persones que havien gaudit de l'hermètica. Però també hi ha els qui la van patir. I aquests, sobretot, van ser els veïns del barri de Gràcia, com el Fabià.

Bé, ara estem al barri de Gràcia de Sabadell, que no és el barri de Gràcia de Barcelona, que tothom li ha d'explicar, que és de Sabadell, que també hi ha un barri de Gràcia.

Gràcia era un antic barri obrer de gent gran, tranquil i també.

Molt lluitador, vull dir, sí, molt d'esquerres.

Al llarg dels 2000, els veïns van estar donant guerra a l'Hermètica i a l'Ajuntament. Posaven pancartes als balcons exigint descansar, convocaven la premsa, demanaven més policies, pressionaven perquè es tanqués l'accés a alguns carrers. De tant en tant aconseguien concessions. Però un dia se'ls va acabar la paciència i es van començar a organitzar perquè se'ls prenguessin seriosament.

Vam començar a treballar i el primer que vam fer va ser fer un estudi a fons del que teníem allà.

Van crear una comissió especial. De cop, una quinzena de veïns es van convertir pràcticament en detectius. Detectius de la matinada.

Hi havia gent que es dedicava a comptabilitzar els locals. Hi havia gent a fotografiar-los. Hi havia gent que havien gravat vídeos.

El problema era que l'Hermètica havia crescut tant que els locals havien sobrepassat el polígon industrial i havien arribat fins a la part residencial del barri. I això afectava unes 400 famílies. El Fabià, per exemple, tenia un taller mecànic i vivia al costat de quatre locals amb la seva dona i les seves filles.

I això es convertir en un formiguer, de gent amunt i avall, per aquí, en cotxes, cridant, corrent. Bueno, passant-s'ho bé, fent un botellón I mentrestant tu no pots dormir. I això poden ser a les 4 del matí o a les 5 del matí. Amb la crisi econòmica,

els joves estaven cada cop més al carrer, perquè beure era més barat que a les discoteques. Cada cap de setmana, riuades d'entre 10.000 i 20.000 joves circulaven pel barri. Però el soroll que feien era pràcticament el menys greu.

En tantíssima gent, hi ha gent que es comporta, però hi ha gent que no es comporta. Què passava? Trencaven milers de cotxes, hi havia gent que anava saltant per sobre dels cotxes, d'un cotxe a un altre, rodes punxades, pixades, cagades, arbres trencats, el que vulguis, vandalisme total, que també hi havia baralles, clar, venia gent a vendre droga, i això comporta un mal rotllo que no vegis, perquè, bé, a vegades havien hagut aquí gent amb pistoles, vull dir, tiros per aquí al carrer. Pim, pam, pam.

Com ho expliques és una mica com si fos el Far West, però no sé si. Bueno, sí.

No sé si tant, però. No, no, sí. Bueno, ara ja no. Jo no ho tinc, però havíem fet vídeos de veïns que havien gravat baralles, etcètera, i també apallissar algun veí, també.

Jo vaig deixar de sortir per l'hermètica cap al 2009. Mai vaig viure cap baralla, però algun amic meu sí. I tot i que no em consta que les armes de foc fossin habituals al polígon, és cert que amb la crisi econòmica l'ambient es va anar deteriorant. De fet, el 2009, un jove de 19 anys va morir apunyalat enmig d'una baralla.

Aquestes imatges mostren com són les nits dels veïns del barri de Gràcia de Sabadell. Si la situació no millora, posaran una denúncia amb aquestes imatges com a prova. Els veïns del barri de Gràcia ho tenien tot documentat.

Van fer un informe extens sobre l'hermètica. I un cop més van trucar a la porta d'una persona que creien que els podria ajudar molt més del que ho feia. La persona en qüestió era el Manuel Bustos, l'alcalde de Sabadell. Li van demanar audiència i ell els va rebre. Hi havia molta gent de l'Ajuntament, una sala gran. A la reunió hi anaven uns 10 veïns, amb el president de l'associació, el Miquel Casanovas, al capdavant. El Miquel Aradeu

tenia 80 anys ben bé, o més. Jo crec que ha sigut la peça més fonamental d'aquesta batalla.

El Miquel, efectivament, té més de 80 anys, però té una memòria boníssima.

Ens vam fer entrar allà i vam quedar sols.

Era una sala enorme amb una taula llarga. I de cop va aparèixer l'alcalde.

Entre ell i jo de Susekito. Susekito era tots els regidors, els 27 regidors, i la tira de caps.

Fer veure que érem més grans que nosaltres. És a dir, érem petits i vas allà a dir, escolta, és que això no em va bé, de discoteques em molesten i tal.

El Bustos va agafar la paraula.

Va fotre una plàstica de deu minuts i un quart d'hora, renyant-se, pum, pum, pum, pum, pum, pum, pum.

Bueno, el calde és una mica especial. Ho deixo aquí. L'alcalde estava molest.

Els veïns havien fet un escrit al diari qüestionant els seus interessos a la zona hermètica.

El Miquel va ser clar. Que anàvem aconseguint coses, però clar, havíem d'aconseguir la fonamental, o que desapareixés el problema.

Els veïns van proposar una alternativa, una solució, i l'alcalde i el seu equip van dir que els donessin uns minuts.

Ells es van aixecar a la taula, van anar a parlamentar, després van tornar a venir i van dir que posaven fil a l'agulla.

Mentre l'Ajuntament estudiava què feia amb l'hermètica, la festa seguia al polígon. I allà, una altra associació també intentava lluitar pels seus interessos. Els empresaris de la nit no passaven pel millor moment.

A partir del 2008 es nota molt que la gent comença a sortir menys. Comencen a sortir menys, comencen a gastar menys.

Per si no la recordes, aquesta és la Marta Orizal, una de les propietàries del Blas Blas, el bar de música indi.

La música també comença a canviar, comencen a obrir bars més de reggaeton i llavors l'ambient es va enrerir molt. Molt control policial perquè comencen a canviar molt el rotllo dels bars que teníem al voltant. Alguns locals comencen a tancar.

Els pioners de la zona, com el Jordi Pla, l'amo de l'antic Adi Buit, que has sentit a l'episodi 2, observaven preocupats i tristos el declivi.

Ja es notava que no era el mateix, la zona hermètica de quan vam començar o va anar creixent, va abrir un que ja anava baixant, anava de baixada.

Cada cop eren menys els locals que resistien. L'amo de Parc Palladium, el Joan Cosp, era qui donava la cara per tots com a president de l'Associació dels Empresaris, també davant dels veïns.

Clar, entenc que per cara d'ells érem els dolents de la pel·lícula. Pancartes i pancartes i pancartes i pancartes, evidentment que ho entenc, però busquem una solució. Clar, no és el mateix que passin 20.000 persones cada setmana per allà que que en passin 4.000.

I mentre lluitava per sobreviure, el novembre del 2010, l'Hermètica va rebre una ganivetada per l'esquena.

Va ser la bomba atòmica, allò ja va ser. Allò va ser la bomba atòmica. Va ser de. Va, vinga, anem de cara a la zona hermètica.

Es el polígono que nunca duerme. Un antiguo polígono textil que se ha convertido en referencia de la noche catalana. Hoy, en Callejeros, zona hermètica.

Hay heridos ahí. Necesito constantes. No se baje del coche. No se baje del coche.

Bates de béisbol, navajas, también ha habido algún arma de fuego. Es van a buscar lo pitjor de lo pitjor. Pegar, copiar y pegar, y venga, pa la tele.

¿Y dónde has sacado esa navaja? Entras en los locales con este arma. Sí. Es van passar un pou, perquè van ensenyar lo més dolent de la zona hermética, o sigui, ens van ficar tots en el mateix sac.

Separe las piernas. Te voy a cachear,

¿de acuerdo? Y luego la seguridad nos pega. ¡Ah! ¡Ah! ¡Ah!

Van venir a explicar la part negativa de todo lo que había. Això és la selva,

i no aneu allà perquè us poden matar.

Sople, sople, sople, sople. Nos va a tener que acompanyar.

Sí que hi va haver alguna història fosca i llavors ho van voler fer gros.

No llevamos nada, venimos a comer un franfú. ¿Su documentación dónde está? ¿Por qué me lo hace? Porque le voy a cachear. Ya, pero bueno, si quiere me bajo los pantalones.

Jo me'n recordo de molta gent trucant-nos i dient-nos, ostres, jo deixo anar els meus fills a l'hermètica, això és segur.

A partir del reportatge, ja interiorment va dir, bueno, això s'ha acabat ja.

El reportatge de Callejeros va augmentar l'escala de problemes de l'hermètica. La va posar al punt de mira estatal.

Va ser una mica el començament de la destrucció de l'hermètica, aquella supermala imatge, ens va donar molt mala imatge.

Sí, un, dos, tres. Soc el Joan Carles Sánchez.

Una de les persones que apareixia al programa de Callejeros era el Joan Carles Sánchez. Tu crec que hi apareixes? Sí, sí. El Joan Carles, en aquell moment, era el regidor d'urbanisme de Sabadell. Va arribar a l'Ajuntament el 1999, amb només 28 anys, de la mà del Manuel Bustos.

O sigui, com vau venir des de l'Ajuntament perquè es donava una imatge? Guau, com dura, no? Bueno, és que era dura.

Callejeros van marcar, sí, aquell reportatge va ser molt heavy. Fixar només l'atenció en això també és un esbiaix.

El Joan Carles assegura que l'Ajuntament fins aquell moment havia fet el que podia amb un problema heretat de l'administració anterior

de l'Antoni Ferrés. El problema va ser clarament de magnitud, de densitat.

No s'havien posat prou límits a la festa i ara se'n pagaven les conseqüències. Ell ja les havia viscut com a regidor de la Policia Municipal.

Des d'un punt de vista de seguretat, jo patia quan estava a la policia municipal, perquè el volum era molt alt de gent.

Havia arribat un punt en què l'Ajuntament començava a tenir forts debats interns. Tots els locals que hi havia al polígon hi eren de forma legal i feia anys que les llicències estaven congelades. Què podíem fer, doncs, amb l'hermètica? Tenia sentit aquell model d'oci?

O no compensava, des del punt de vista de l'Ajuntament, molts dels neguits i de les obligacions que teníem envers la zona hermètica.

La pressió els arribava per diferents bandes, però especialment per una.

Els veïns són l'actor clau perquè l'Ajuntament abordés un canvi de planejament. Van tenir bastanta paciència, però la paciència s'acaba. Les mesures pal·liatives ja no servien. No pot ser només bones paraules. Teniu raó, però no podem fer res. La gent necessita veure que vols anar una mica més enllà.

Algú havia d'obrir els llums perquè la festa s'acabés.

I al final la reflexió ve per dir, no podem estar tota la vida amb la gestió d'aquest problema així. I es va abordar una solució dràstica, diríem.

El maig del 2011, l'Ajuntament de Manuel Bustos aprova un nou pla d'usos per a la zona hermètica.

Però al final la mesura era, senyors, en aquests carrers, en aquesta àrea, les llicències que estan aquí tenen aquesta temporalitat.

En un termini de cinc anys s'anulen totes les llicències i totes les discoteques i bars musicals han d'anar fora. I per tant,

passat aquest temps, això s'ha acabat. S'ha acabat com l'hem concebut fins ara.

La contraproposta de l'Ajuntament és traslladar l'hermètica, portar-la a un antic polígon industrial més allunyat i abandonat, a Sant Pau de Riussec.

No hi ha veïns al voltant ni n'hi haurà en el futur i, per tant, és un espai que reunia les característiques més adients.

La solució és moure la festa a la sortida de Sabadell, on encara no hi havia res, però on es preveien projectes gegants com l'arribada de l'IKEA.

Jo crec que va ser un convenciment col·lectiu i el primer que estava convençut era l'alcalde, òbviament. Al final no pots governar per tothom i que tothom estigui content i s'ha d'entendre que a vegades hi ha activitats que comencen a ser massa

nocives i que s'han de suprimir. I no hi havia com un punt entre mig? En algun moment vau pensar que reduïm de 40 a 10?

No, perquè quines 10?

Era o tot o res. És a dir, res. La zona hermètica tenia data de caducitat. El 2016 tots havien de marxar. Començava el compte enrere.

Es va decidir carregar-se totalment l'oci aquí a la ciutat. Sí, sí, ens donen una sentència de mort.

En aquell moment ens sentim traïts perquè ens ho hem currat durant molts anys.

Perquè tots teníem llicència, tots teníem llicència. Com pot l'Ajuntament, mitjançant un article potre, totes les famílies que depenen d'això, a la merda, i els locals i la gent que viu d'això.

Els empresaris de la nit calculen que, cap al final, unes 400 persones treballaven a l'hermètica.

El paladium perquè havia de tancar, la vora a vora perquè havia de tancar, o nosaltres perquè havíem de tancar. A més, els empresaris no s'esperaven aquell gir de guió. Perquè la Bustos Ventauri ens apujava. Però les coses van canviar. Ens recita ell, ens reuneix ell. Ens va convidar al Bustos, a l'Ajuntament. Ens va assentallar, ens va ensenyar una vaqueta, ens va presentar els constructors de les naus de la zona aquella.

Ens proposen traslladar la zona armètica. Traslladar pagant nosaltres.

Llavors ens hem dit, això és inviable, perquè això no és desmuntar quatre màquines, carregar-les en un camió ni posar-les allà. Això és impossible.

O sigui, havies de tancar el teu local, que el tenies fet, que funcionava, i l'havies de moure a un lloc on havies de fer un local nou.

Era inviable. Home, vam dir, ui, queden cinc anys, però esclar, cinc, quatre, tres, dos, i quan dèiem cinc, quatre, tres, dos, pam, surt el caso Mercurio.

El fiscal anticorrupció Fernando Bermejo, acompanyat dels Mossos d'Esquadra, està escorcollant les dependències municipals de l'Ajuntament de Sabadell en una macrooperació contra la corrupció urbanística. El cas està sota secret de sumari,

però ja hi ha 12 detinguts i 26 imputats, entre els quals el mateix alcalde.

¿Quién jaleo hay aquí? ¿Quién jaleo hay aquí? A la una del migdia, l'alcalde ha comparegut en roda de premsa.

Yo soy inocente. I algú ha volgut, segurament, generar un clima de confusió i desconfiança. I jo no tinc res que amagar.

En total s'han fet una quarantena d'entrades i registres en empreses i societats municipals.

Empreses com Construcciones Garrido, empresa propietat de Melquiades Garrido, familiar de l'alcalde Bustos i també imputat en el cas.

El novembre del 2012 tot canvia a Sabadell. El cas Mercuri esquitxa de ple l'alcalde Bustos i el seu entorn.

Llavors ja vam quedar sense respiració, perquè no sabíem amb qui ens havíem de dirigir. El tema del Mercuri ho va tallar tot.

La zona hermètica és l'última de les prioritats pel consistori. I tot i que l'alcalde resisteix, al cap d'uns mesos cau.

Vull anunciar que he decidit renunciar a l'alcaldia de Sabadell.

El regidor d'Urbanisme, el Joan Carles Sánchez, acabarà el mandat.

Vull ser alcalde de tots i totes, i per tant vull parlar amb tots i totes.

Tot es precipita. Manuel Bustos, alcalde de Sabadell, ha arribat als jutjats de la seva ciutat saludable. Comencen les declaracions als jutjats. Sobren causes i més causes i comencen a sortir a la llum alguns detalls de la investigació. I de cop. Jo em vaig trobar una notícia que te l'ensenyo i diu que la zona hermètica es persona del cas Mercuri. A mitjans del 2015, en temps de descompte, els empresaris de la zona hermètica demanen ser acusació particular en el cas Mercuri. Creuen que poden ser víctimes i perjudicats, que el trasllat que els proposava l'Ajuntament potser forma part d'una operació urbanística per, presumptament, beneficiar l'oncle de l'alcalde, el president del gremi de constructors Melquíades Garrido.

I tal, van dir, potser sí que us volen traslladar allà perquè les naus les faci el melquiades i cobri calés. Sortien temes de tot arreu, que si 25 causes, que si 30 causes, que si 35. Ens hi vam afegir, bueno, si 35 no, doncs vinga, siguem 36 ara, m'entens?

Potser hi havia interessos ocults en el trasllat de l'hermètica? Mai ho sabrem, perquè l'acusació no va anar endavant. Recordo que es va esbandir. Enmig d'aquell sabadell convuls, l'alcaldia canvia de mans i a mitjans del 2015 és governada per un quadripartit d'esquerres. Aquell any desapareix de l'Hermètica Caroline del Valle, una nena de 14 anys. I ja ningú sembla interessat en la zona hermètica ni en el seu trasllat.

Els propietaris dels locals de la zona hermètica acusen el govern municipal de falta de diàleg. L'endemà que l'Ajuntament hagi enviat l'ordre de precinta a dos d'aquests establiments.

El polígon que havia sigut un dels epicentres de la Festa Catalunya agonitza. A partir del 2016, cada cop tanquen més locals.

Llavors ja vam començar i es va començar un conte enrere, un conte enrere, i vam acabar com vam acabar. Es va anar a nivell judicial, reclamacions, gastos, històries.

Els empresaris de la nit, amb el seu president Joan Cos pel capdavant, intenten allargar la vida de l'Hermètica als tribunals. Acaba el Suprem. El Suprem, sí, sí.

El que passa és que vam decidir arribar pràcticament fins al final. Llavors ja havíem d'anar a Europa, ja. I, clar, la gent no estava per anar pagant abogats i tal.

L'any 2018 ha significat el total desmantellament de la zona hermètica de la nostra ciutat. Actualment, la pràctica totalitat dels locals han abaixat la persiana. Els operadors de la zona, però, no resignen i continuen reclamant ser escoltats per l'Ajuntament de Sabadell.

COSP insisteix que la zona hermètica actual, amb sis locals abans de l'ordre de precimte, no produeix les mateixes molèsties que la de fa una dècada.

Els empresaris esgarrapen una mica de temps, recollen signatures i fan un últim intent de pressió.

De la mateixa manera que els veïns posen "queremos descansar", els empresaris "queremos continuar" i el públic "queremos ir a la discoteca". Vull dir, a veure, a veure què.

Treballadors de la zona hermètica es manifesten davant de l'Ajuntament amb xiulets, música i ganes de guerra. Fan la revolució amb les seves pròpies armes, ballant. I anàvem a cremar tot. Però arriba un punt en què ja no hi ha res més a fer. Per ordre judicial, la festa s'ha d'acabar. El Joan Cosp ho comunica als seus 40 treballadors. Nois, això ja hem arribat al final. La seva discoteca, Parc Palladium, és l'últim gran local de l'Hermètica a tancar juntament amb el Drinking. L'última festa, la de Comiat, és el dissabte 21 de juliol del 2018.

Molta emoció perquè vas veure una quantitat de gent que fa temps que no anava a la discoteca, que es venia a despedir.

L'Aleix Parizé, el periodista, és un dels que hi va anar.

Sí, sí, hi vaig anar, hi vaig anar. Ens vam escriure entre tots els que vam treballar i vam anar-hi, vaig anar a fer una abraçada amb el cos, amb el Lluís i amb tothom. Va ser emotiu, va ser emotiu. Veure una discoteca tan gran i que l'has vist en plena buida, et fa mal als ulls, et sap greu, no?, amb tot el que havíem viscut allà.

Nosaltres hem estat 28 anys amb la persiana oberta. I si m'ho permets, com mucha honra. Però el noi es va tindre de tancar.

Punt i final a tota una era. L'acte de defunció simbòlica de la nostra joventut. Aquest havia de ser el final del podcast. Era un bon final. Un desenllaç inevitable i una mica trist. Però Sabadell tenia uns altres plans per mi i per tu.

Bona tarda, són les dues. Primera nit d'obertura de la zona hermètica. El primer local de la renascuda zona hermètica obre portes aquest divendres. És, de fet, el primer local d'oci nocturn.

Què ens passa a vegades a aquesta ciutat?

Tot això al pròxim i últim o penúltim episodi.

La Zona Armètica és una producció de Catalunya Ràdio per 3CAT. La idea original, direcció, guió i producció són fets per mi, Carola Soler, amb el disseny sonor de la Laura Romero i l'edició de l'Enric Bach. Les il·lustracions són del Marc Pallarès i la tipografia de la Gina Serret. La revisió lingüística és de la Lourdes Pons.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.