T1xC8 - La penúltima

L'any 1919, un grup de joves de Sabadell van decidir rebel·lar-se contra la ciutat. La veien massa conservadora i avorrida, massa grisa. Volien sacsejar-la i un dia d'estiu ho van tenir clar. Es van vestir amb les millors gales, pantalons de pinces, corbata i tirants, i van començar a passejar-se pels carrers sostenint en l'aire uns paraigües travessats per una gran barra de pa. La gent no entenia res al veure'ls passar així, repentinats, seriosos, aguantant com si fos una bandera un paraigua punxat en una barra de quart. Aquests joves eren els escriptors Joan Oliver Pere IV, Francesc Trabal i Armando Viols. I aquest va ser part de l'acte fundacional de la Colla de Sabadell, un grup que va revolucionar el panorama cultural català a inicis del segle XX. Eren gent brillant, pares de les performance que als seus inicis van convertir l'humor absurd en art. Ara que ens acostem al final d'aquest viatge, puc dir-ho. Per mi Sabadell és una ciutat una mica contradictòria, perquè sento que tenim molt accentuat el seny, hi ha molta gent extremadament normativa i correcta, però també la rauxa. De fet, tinc la sensació que a Sabadell tenim un cert gust pel surrealisme, per personatges i coses que surten de la norma, capaços del millor i del pitjor, com Pere Quart, Albert Pla, Jimmy Jam o el Gran Germán.

Hi ha gent subrealista. Però fixa't que, per exemple, a Sabadell, la gent subrealista no se li ha posat creu. Al revés.

Si no, com ens expliquem moments com aquest?

O com s'entén la presentació de la nostra particular mascota del transport públic, la bussi. La bussi. Si no l'has vist mai, et recomano que miris el vídeo. De fet, va causar sensació a un late night dels Estats Units.

La Bussi es difícil

de definir. És una mena de bitlla amb cara de payaso desfigurat y bañas de cargol, que balla batucadas y fa el moonwalk. Sí, y parece una mapa.

On a clown. And a bowling pin. Yeah, that's what he wanted. Yeah. If you see that thing on a public bus in Los Angeles, run. Run.

El presentador diu que si algú veu això a Los Angeles, el millor és arrancar a córrer. Però a Sabadell ens va semblar una boníssima idea com a icona municipal. Igual que ens va semblar una bona idea la zona hermètica, una ciutat paral·lela de la festa. I després de mantenir-la viva miraculosament durant gairebé 30 anys, qui deia que no hi havia marge per una última o penúltima festa?

Sabadell, bona gent i sempre bona pell. Passejar pel seu gran parc, Catalunya, que és bo. O a la creu alta prendre-t'un bon cafetó. Sabadell, és per ella i també és per ell. La ciutat del textil.

Soc la Carola Soler i això és La Zona Hermètica. Episodi VIII, la penúltima.

¿La nieta qué? ¿Está bien o qué?

Eso es que la nieta. Mira, esto es lo más grande que tengo. Es por la sombra, ¿eh? No, son dos XL, que es la talla 7.

Entonces, pues ella se ha quedado descansando. Y esto, algodón. Bueno, este tallaje más grande.

Si has arribat fins aquí, sabràs que la nostra protagonista, la zona hermètica, va morir oficialment el 2018. Si ara passes amb cotxe pel polígon, encara pots veure alguns cadàvers, alguns rètols oxidats de les discoteques. Els últims anys, l'únic que s'ha mantingut viu de la zona hermètica és això, el mercat ambulant dels diumenges, gairebé tan antic com la zona d'oci, i que encara avui es diu així, el mercadillo de la zona hermètica.

Entre setmana al polígon tot són magatzems, petites indústries, tallers i bastants gimnasos nous. I els diumenges al matí, el descampat que fa frontera entre Sabadell i Sant Quirze del Vallès, el que hi ha són fileres i fileres de paradetes de roba i menjar. El mercadillo es eso, encontrar la ganga y la oportunidad. El mercadillo està just davant del que era l'àrea Concord, la macrodiscoteca maquinera del senyor Castro, l'única supervivent de l'antiga hermètica, que des de fa uns anys es diu Waka i que ha sortit als diaris més d'un cop per alguna baralla.

Tenemos que venir más tarde porque si viene muy temprano no encontramos las figuras y tenemos jaleo.

Pero las restas de la festa d'avui no tenen res a veure amb el que els venedors ambulants es trobaven al passat, aquells anys legendaris al polígon.

Us trobau molta gent de festa?

Sí, de vegades fent la festa aquí fora també. El bocadillo de tortilla era una pasada. Veníamos por la mañana, porque veníamos a las 5, que nos traen el pan, nos lo quitaban de las manos.

El ritme, d'alguna forma, no ha parat a l'hermética. Però la festa sí que va parar.

Nosotros que tratamos no es por nada, tenemos muy buenos precios, somos muy simpáticas. Es verdad, y tenemos siempre mucha faena, tú ya lo ves. Café buenísimo, si quieres te invito a un café, cariño. ¿Quieres un cafelito ahora? Es que soy famosa, ¿eh?

A partir del 2018, Sabadell va quedar desert d'oceanocturn. Vam passar d'un extrem a l'altre. Segurament sense saber ben bé com digerir tot el que havia passat i necessitant un temps per mirar el futur. Quin sentit havia tingut tot allò? Feia falta una alternativa alarmètica? Per on podien sortir els joves sabadellencs? O és que potser els joves ja no surten i es diverteixen igual que abans? Va haver de passar un any i mig perquè la ciutat s'animés a obrir el debat. Jo crec que no ens podem permetre en una ciutat com Sabadell no tenir oci. Aquesta és l'alcaldessa de Sabadell, la socialista Marta Ferrés, a finals del 2019.

No només pels joves i pels que no són tan joves, simplement no ens podem permetre no tenir també aquest tipus d'oci, perquè n'hi ha molts d'ocis,

aquest és un més. A finals del 2019, l'Ajuntament va obrir la porta a donar noves llicències de discoteques a Sabadell. I per tant, la línia que s'ha donat

i que està treballant ja urbanisme és a buscar zones on aquest oci es pugui desenvolupar. Intentant, això sí,

aprendre del passat, posant límits. I abandonant per complet la idea de l'alcalde Bustos de moure la festa a tocar de l'Ikea. El gran error que vam

cometre amb la zona hermètica va ser la densitat. És a dir, és un element que volem evitar a tosta costa. El que hi haurà és locals d'oci per poder fer aquest tipus d'activitats, però no amb la dimensió que teníem en la zona hermètica. Per tant, no hi haurà. Amb una zona hermètica d'os, per entendre'n. No hi haurà una zona hermètica d'os.

Però a Sabadell hi havia autèntics nostàlgics de l'hermètica. Gent amb moltes ganes de ressuscitar-la.

Soc a l'oficina d'un nostàlgic de la festa de gairebé 70 anys, amb un dels amos del Bora Bora, el petit dels germans Vinuesa, el Juan Vinuesa. Dir que és el petit és un contrasentit, perquè el Juan té un físic que impressiona. És un senyor de metre 90, amb cara de pocs amics i unes mans fortes i enormes. Però ara aquest gegant s'emociona obrint sobres de fotos antigues i això encara m'impressiona més.

Estos son los chicos ahí en el Bora Bora. Fa nostalgia o no? Sí, es que no me gusta, no te creas, que me da un poco de mal rollo. Sí? Sí. Com de pena? Sí, sí, sí. Bueno, yo creo que es como si hayas tenido una pérdida de algo, porque yo llevo 50 años aquí en Sabadell y lo siento, la hermetica la sentía como algo nuestro también.

Els germans Vinuesa van ser una mica els reis midas de la zona hermètica. Van crear el grup Sweetbox i van tenir-hi diferents locals, com el famós Bora Bora, el Delay o el Drinking. Eren coneguts per no deixar gaire marge a la competència.

Estábamos ahí arriba y tampoco nos dejábamos que viniese uno nuevo y estábamos nosotros.

Entre cigarro i cigarro, el Juan m'explica que el món de la nit ha canviat molt els últims anys. Que hi ha res és el que era. I tot i que ells es van buscar la vida fora de Sabadell, trobaven a faltar el lloc on va començar tot.

Siempre hemos tenido un cierto cariño al público de Sabadell.

Així que quan a la primavera del 2023, 5 anys i una pandèmia després del tancament de l'hermètica, l'Ajuntament va donar llum verda per reobrir dues noves discoteques al polígon, el Juan Vinoesa estava amb la bitlletera a punt.

Qui més podia estar interessat

a ressuscitar aquell mort? Doncs un altre sabadellenc bastant diferent a qui li diuen "el niño".

Jo començo com a militar amb els amics, amb 14 o 15 anys, amb els moviments socials de Sabadell. Llavors era el petit de la colla, era el niño, era el niño, era el niño, i el niño se quedó como niño.

El José Luis Castet va amb xandall, arracades i barba. I té 35 anys. Jo era el friki que estava

allà despertant-me a les tres del dematí cada dia a veure si sortia.

El niño es relativamente nou al món de l'oci nocturn, però el 2019 va obrir una petita discoteca al centre de Sabadell, la NIT, i des del 2022 dirigeix el festival de música Observa. I estava molt il·lusionat amb el possible renaixement de l'Hermètica.

El que trobo l'hora, cada dia em llevo, em llevo, em llevo,

fins que surt publicat. El José Luis sabia que els primers que ho demanessin serien els guanyadors. Així que matinada rere matinada es despertava per refrescar la web on havien de sortir les llicències per les noves discoteques. Quants dies vas estar fent F5? Em sembla que van ser tres mesos. Tres mesos?

Sóc el primer a entrar-ho i per això tinc la llicència.

Saba nova i Saba vella per rellençar la zona hermètica.

Estic convençut, clar, tu fas una cosa així dient ho vaig a rebentar.

A finals del 2024, la nova zona hermètica dona el tret de sortida. Bona tarda, són les dues,

primera nit d'obertura de la zona hermètica. El Drinking, el primer local de la renescuda zona hermètica, obre portes aquest divendres.

Teníem moltes ganes de sortir a les xarxes socials per dir tornem, tornem.

Després del drinking arribaran dos locals més al polígon sud-oest, al Maloa i al Blis, i ho faran tots abans de tancar el 2025.

Són locals força més petits i que s'ajusten al nou pla d'usos que va aprovar l'Ajuntament.

No sé si tu tens la mateixa sensació que jo quan sents tot això. És el dia de la marmota, no? Atrapats al lup de l'hermètica. El lup, el lup, el lup, el lup, lup, lup, lup, lup de l'hermètica. Per una periodista que passi això és un malson. Que la història torni a començar quan semblava que ja estava tancada. Quan preparava aquest podcast intentava donar-li un mínim de sentit i ordre perquè algú me'l comprés, no paraven de sortir articles sobre el final de l'era de les discoteques. Sobre com en una dècada a Espanya ens n'havíem carregat la meitat. Sobre com Barcelona havia vist abaixar la persiana a més de 200 locals de la nit, textos i assajos sobre com els joves d'ara ja no surten de festa ni beuen tant, sobre la nova cultura de ment sana en un cos sa. Aquest era el final que estava escrit per la zona hermètica. Però la meva ciutat em boicotejava amb el seu penúltim gir de guió. Així que em tocava destripar tota la planificació, deixar d'alimentar-me i fer la meva feina. Intentar entendre com li anava la nova vida. Tornar de festa a l'hermètica. El dia escollit és un divendres de febrer. La missió ha de ser eficaç. Màxim un parell d'hores de ruta i a dormir. He desplegat les meves millors armes de seducció per convèncer un grup d'amics de Sabadell, amb qui sortia de festa fa 20 anys, que m'acompanyin, que serà un pla divertit.

Guapos, com esteu? Hola, bona nit. Hola, bona nit. Dia plujós avui, eh? Barro, gent. Potser quedar i fer un beure i entrar.

No li fotis busquipits a la meva dona, eh? Vosaltres aneu xumant i jo aneu forrents.

No, tampoc, no aneu xumant perquè. Sí, estic parlant amb la Carola. Com ho veieu? A mi em fa molta gràcia que tornem a sortir tots de festa junts per l'hermètica, la veritat. Com va la logística? Entenc que. Vols iPhone? Entenc que no ha de ser fàcil, eh?

Però. Vinga, una abraçada.

El resultat ha estat nefast. Ningú m'ha volgut acompanyar. I la realitat és que és divendres a la una de la matinada i em trobo completament sola a l'hermètica amb un micro i una gravadora a la mà. Comença la meva missió. D'entrada, després de fer una ronda ràpida pels nous locals i veure que no hi ha gairebé ningú, he deixat el cotxe al descampat davant de la macrodiscoteca, al Waka. L'estampa em sembla bastant desoladora. Amb prou feines hi ha 15 cotxes. Res a veure amb el bullici de fa uns anys. Tot molt fosc, un parell de patrulles de la policia il·luminant de blau el descampat i molt poca gent a qui poder entrevistar. Però a una cantonada veig un parell de grupets reomplint cots de plàstic. Ja tinc les meves primeres preses. És el primer cop que venim tots? Sí, és el primer cop. Són un grup de 6 o 7 nois i noies, amb poca roba i molt col·lage.

Vosaltres sou de Sabadell? No, no. Són Esteves els Roviras. Al costat de Martorell. Martorell? Sí, allà, allà. Per què veniu fins aquí? Perquè ens ha recomanat molt guaca. Ens diuen que és top, festa.

A més, a Sant Esteve no hi ha res per fer, llavors. Venim aquí de festa, a vegades.

Vosaltres quina edat teniu? Eh, 17.

17, 17, 18. 17, 18.

A vegades has de vigilar què demanes perquè les preguntes et poden rebotar. Tu? Jo en tinc 39.

Uau, del segle passat, eh? Del segle passat? És molt ofensiu, això.

A mi també m'ha molestat una mica. D'aquí al taca-taca, un pas.

Jo i el meu taca-taca hem de canviar de grup. I fa estona que em criden l'atenció tres amics que són al descampat fent un parquineo una mica estrany. Perquè estan asseguts amb cadires de càmping davant del seu cotxe, però sense música ni begudes. Com uns avis a la fresca observant la discoteca. De TikTok, diu ella. Jo no tinc TikTok.

Necessito entendre què fan allà, així que m'agafo una cadira de càmping.

La Cristina, l'Àlex i l'Ahmet tenen 17, 18 i 19 anys. Perquè no voleu entrar o com.

Bueno. És que a mi no em crida

l'atenció el de la festa, o sigui, m'agrada perquè t'ho passes molt bé, però no és algo que em cridi l'atenció, prefereixo estar tranquil amb els amics i tal.

Sincerament, jo no acabo d'entendre la idea de no estar de festa, però a la vegada tan a prop de la festa.

I avui el plan, o sigui, és beure alguna cosa d'alcohol?

No, no, res, res, ets de conduir. No.

Jo no veig mai quan surto de festa. He vingut algunes vegades, però prefereixo no veure. Estic més tranquil·la, més segura. I em desperto bé, sense ressaca, sense estar malament.

Quan jo era adolescent, això era impensable.

Per això no m'agrada veure tant, perquè a la mínima que veig em descontrolo i soc conscient,

però a la vegada no. A part, soc entrenadora de futbol, llavors a vegades no puc perquè tinc partit i tal, llavors ho combino tot molt bé.

Mentre el reggaeton segueix dins del huaca i jo sento com l'ambient s'està posant cada cop més estrany al descampat, la Cristina em confessa una cosa, que ella és filla d'aquesta macrodiscoteca, de l'antiga Àrea Cunca.

Sí, la meva mare, el meu pare, guaca. Sí, es van conèixer aquí. En sèrio? Sí, sí.

De cop, la sensació és real. Jo estava tan pendent de la conversa que no m'he adonat del que passava uns metres més enllà del cotxe.

Ara mateix, estaven allà, no sé, sabien, no sé, estaven tots allà vigilant.

Un grup de joves s'estan escridassant i barallant prop de la porta de la discoteca. És per això que ja a

mi se'm cansen les ganes de venir aquí, perquè cada dos per tres hi ha problemes.

Tots els senyals em diuen que és hora de marxar, almenys per mi.

M'acomiado dels meus nous amics, una mica remoguda de veure com està l'Hermètica.

Necessito reconfirmar les meves sensacions, que jo no estigui equivocada. Si això és efectivament el Titanic, encara que soni la música. I faig la meva última visita al polígon, amb llum de dia.

Bon dia. Bon dia. Què tal? Endavant. Hòstia, mai havia estat clar en una discoteca buida.

Buida, no. Mai, eh? Havies estat en una discoteca buida? No, buida, no.

Vaig a veure El Niño, a la seva discoteca, al Maloa, que a poc a poc també funciona com a sala de concerts. Vull saber com li va després d'uns mesos d'haver obert.

Els riscos, quan fas un projecte així, no els mires tant com els hauries de mirar. És que ens trobem en una zona de certa, que hem de reactivar una zona de zero.

De moment, el que funciona millor són els tardeos, festes sobretot per més de 35 anys, i també alguna nit d'electrònica.

No soc d'enganyar ningú ni dir que va superbién. És la realitat. Pensàvem que seria molt més fàcil. No ho està sent. Està canviant molt la nit i l'oci.

Són altres temps. I el pas dels anys no

ha estat amable amb l'hermètica. Jo crec que hi ha dos factors. Un, el Covid, que trenca, però sobretot el factor principal és la gent jove té treballs de merda o no té feines i mal pagats. Al final, l'oci nocturn és l'última esglaó de la vida.

Li pregunto quina ha estat la pitjor nit des de l'obertura. Mira, pitjor nit,

el dia 24 de desembre de l'any passat. No hi va venir ningú. No va venir ningú. Zero personas. No sé si cuatro o cinco personas. Cuatro o cinco personas. Como gestiones. Quan m'ho gestiones? Hòstia, com pots? De la millor manera que pots? És dur, és molt dur. I molts moments de dir, tio, què estic fent? En quin moment vaig decidir aconseguir una llicència, saps?

Té sentit avui en dia l'hermètica?

Bueno, la verdad es que no son las expectativas que teníamos.

També li pregunto el que va ser el rey Midas de la zona, el Juan Binuesa que has sentit a l'inici, un dels amos de l'antic Bora Bora i del nou drinking.

Que no es lo que era ni el 20%. Ha estado muchos años Sabadell sin nada, aparte de que ha cambiado los hábitos de la gente. Entonces la noche se ha resentido algo, se ha resentido bastante. Cuesta mucho que venga la gente a la hermética. Otra hermética en los tiempos que estamos no se va a volver a repetir. No, que va, que va. Impensable.

De fet, mentre escric aquest episodi, la notícia és que el Waka, l'última macrodiscoteca de l'antiga zona hermètica, ha de tancar. Quin futur li espera a la nova zona hermètica?

Doncs no ho sé, la veritat. No està a les meves mans. La festa ha de continuar?

Pot continuar? La festa ha de continuar.

Encara que no la continuï jo, però que, sisplau, que la festa continuï. Perfecte, per part meva ja està. Apago això. Molt bé. De res.

Mentre escric les últimes línies d'aquest podcast, penso en fa un parell d'anys, quan em vaig embarcar en aquesta història. En aquells moments no entenia per què l'eco de la zona hermètica em perseguia, per què necessitava explicar aquesta història de la meva ciutat. I de cop, remirant entre les meves primeres notes, trobo una cita que m'havia guardat. És d'un dels escriptors de la colla de Sabadell, del francès Trabal. Dos anys després la torno a llegir. Diu No sabreu mai per què hi vivim a Sabadell. Si voleu, la gràcia d'aquest poble és aquesta, que no en té cap ni una. Però ben mirat, si us hi fixeu, en voleu una altra de més temptadora? I som rics.

Gràcies per arribar fins aquí. Espero que t'ho hagis passat bé. I com que em costa marxar de les festes, et proposo un últim brindis i una última pregunta. Per què sortim de festa? En parlem a l'episodi bonus final amb dues meravelloses sabadellenques, l'actriu Elisabet Casanovas i la periodista i escriptora Gemma Ruiz i un professor que coneix la nit com ningú. T'hi esperem.

La Zona Hermètica és una producció de Catalunya Ràdio per 3CAT. La idea original, direcció, guió i producció són fets per mi, Carola Soler, amb el disseny sonor de la Laura Romero i l'edició de l'Enric Bach. Les il·lustracions són del Marc Pallarès i la tipografia de la Gina Serret. La revisió lingüística és de la Lourdes Pons.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.