T2xC15 - La xinxeta

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el banja!

La Renascença.

La xinxeta. La van inventar els xinesos? No, què dius? Amb aquest nom?

Xinxeta, xina, xinxa. No, no té res a veure. No la van inventar els xinesos. Però se la va inventar un català. No, tampoc, tampoc. És un invent de finals del segle XIX. Només? Sí, sí, quan hi ha una mica de. Bueno, tot el que és l'expansió de les oficines administratives, llavors és quan fa falta enganxar els papers en panells de suro, sabeu?

Home, és que de poc et serveix una xinxeta si no tens un panell de suro.

No. No, pots fer acupuntura barata.

Què dius? Calla boig. Què dius, home? Que moriries de sangnat. Que no ho diguis, això. Que diguis com un colador. Era una exageració. No, però no ho diguis. Tranquil, fela, també. Els nanos els dius, escolteu aquest programa, que prendreu coses, i va, i el narrador, aquest presentador, comença a dir, foteu-vos a xinxetes pel tot el cos, i de sangraus i morius. Jo no he dit això, què dius? Que els nens, hòstia, és que de veritat, Peyu, eh? Que et cardin fora, eh? Si has d'anar dient cada programa bestieses així, en sèrio, eh? Què li passa? Té un mal dia, té un mal dia. Però és que jo no ho he dit.

Sí que ho has dit, Peyu, ho reconeixo.

Bueno, nois, aquí és igual. Arribant a casa, tots els nens clavats

de xinxetes al front. La veritat és que té raó, ara veig que té raó el Fel, eh? Sí, sí, sí. Us he canviat de bàndol.

Us n'han fet mai de copuntura? De la normal parlo, eh? No, amb xinxetes no, de la normal. Potser amb xinxetes que quedi clar que no. No, és que no.

Hi ha una cosa pitjor que l'acupuntura, que és la punció seca aquella. Hostia, calla, calla, calla. I t'agafen l'agulla i fa. Quan t'has impulsat el nervi.

Una mica tot estranyot. La que et claven a les orelles, sobretot, per més connectat que estigui el cos, o sigui, si et fa mal el peu, no és millor clavar l'agulla al peu. No, perquè llavors et faria mal l'orella. Sí?

Ho entens o no? És simètric, això.

Com una autopista. Costa una mica que toquen l'òvul aquí de l'orella i et diuen, aquí tens el fetge. Bosdi. Així que és petit. Sembla que la xinxeta l'inventa un rellotger alemany, el 1886. Es veu que estava un dia treballant al seu taller, va fotre una ràfaga de vent i li va fer volar tots els papers.

Home, és que Alemanya fot un vent molt malparit, sobretot quan bufa un vent de la dreta. No, és que quan ve el vent de la dreta a Alemanya,

si ets jueu, o gitano, o gai com tu, o gai com jo, o negre, o bueno, en general no ets ari,

ja pots fer les maletes. Fot el camp. Es veu que li van volar els papers i llavors amb un tros de fil ferro i una fusta va crear improvisadament la primera xinxeta de la història. Així de casualitat, pràcticament, eh? Sí, després va començar a fabricar-ne, però de seguida es va vendre la patenta a un empresari. El rellotger, pobre home, doncs va morir pobre i l'empresari va fer-se més milionari del que ja era prèviament.

Això sempre va així, eh? Us heu fixat, eh? El que inventa una cosa, aquell, dius, doncs fa el caler el dels costats. Sí, és veritat, això.

Mai el del mig no l'ha inventat. No passa només amb els inventors, eh? És una norma general. Sí. Sempre el que es fa milionari a casa sempre ha sigut l'altre. Treballant és complicat fer-se milionària, no sé que facis informes per a algun polític com això de les filles del Zapatero. Que després es fa milionari l'altre, però tu també.

Han acabat bé les filles del Zapatero, perquè hi havia una època, quan eren més jovenetes, que no apuntaven gaire maneres. Aquelles noies les veies i deies, no aneu bé. Eren gòtiques. Cuideu-vos de casa vostra. Exacte. Encara que no li van sortir romàniques. Però és que ja els informes a vegades. Mireu una brometa. Tampoc li donarem més importància.

Carles Churiguera, Fel Feixades, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Vots conegut, Peyu. Un usonenc que ha sabut convertir la sensibilitat, la poesia i la música en una manera única d'explicar el món que l'envolta. Amb un univers creatiu honest i profund, ha connectat amb un públic que busca emocions autèntiques.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Guillem Ramisa! Passaves de llarg, no em saludaves, Guillem, escolta. És la pressió del directe. La pressió del directe, eh? Què has menjat avui per esmorzar?

Avui he fet un cafè sol i un entrepà de bull. De bull? No és lo habitual, però m'he trobat amb això avui. Bull blanc? Bull blanc, sí. Par tomàquet? Millor el bull blanc que el bull neve, estem d'acord. Par tomàquet, però d'aquell que ja veus que no.

Que està fet amb molta pressa. Ah, que ho has fet en un bar. Sí, sí, exactament. D'acord. Hòstia, als bars hi ha prou de sucar el mac de pinzell, eh? No costa tant, eh? Suquem-ho bé, sisplau. Bueno, Guillem, ets de Roda de Ter, tu? Exactament. Què passa a Roda de Ter, que hi ha tanta proliferació de músics?

No sé què dir-te. Potser és Camp Puigneró, alguna cosa de les gavines que volten per allà. Què és Camp Puigneró? Una fàbrica. Fàbrica de què? De les naus. Era una fàbrica tèxtil que fa segles que està tancada.

Sí, va entrar en alguna polèmica, també, de contaminació de rius i coses. No té res a veure amb el conseller Puigneró? Vull pensar que no. No, jo també vull pensar que no, però vaja, no ho sé. No, no, no. Sí, sí. Tens algun lloc preferit de roda? Encara hi vas, habitualment? Sí. M'agrada molt el Camí dels Pous, per exemple. El Camí dels Pous, eh? Sí, m'agrada molt. Sabries dir-me quina és la teva cançó més escoltada a Spotify? Ho tens controlat, això? Sí, és Ànima de Corall. Ànima de Corall, que és una cançó que vau fer amb en Josep Montero, que també és de Roda de Ter. Exactament. En Josep Montero, doques grasses. Però avui et vull presentar una mica amb l'última cançó que vas publicar, que es diu Lliure i Bohemi. Va girant el món,

tothom persegueix a algú. Ei, ei, em banyo en boles al bord del molinó, tan soroll de flor.

Lliure i bohemi, és autobiogràfic això? Ets així?

Sí, o sigui, aquesta és la visió que tenia el meu jo de 10 anys, com em volia aquell nen que fos. I bueno, quan escrivia la cançó pensava, bueno, tampoc estava tan. Equivocat, perquè al final queda molt infantil dit d'aquesta manera, però he tingut una vida així una mica. Bohemia. Que va per fora del carril, diguéssim. Sí. En quin sentit? Sobretot laboral. I també de relacions. Vas una mica a la teva, una mica cap aquí, cap allà. No ha estat volent, eh? M'hi he trobat, eh? He anat trobant l'esclava.

No, perquè ens entenguem, no portes una vida de parella estable, cap de setmana, platja d'aro, tornar, això no ho fas. No. No.

Platja d'Aro no hi vas, eh? Bueno, és que. No. Fas bé, fas bé, perquè està a tope. Sí, sí. Està a tope.

Perquè un artista així com, no? Pot anar. O sigui, hi ha artistes que responguin a aquest estereotip d'una parella heterosexual que el cap de setmana van a Platja d'Aro. Quimi Portet. Quimi Portet. No va, Platja d'Aro, Quimi Portet. Podria anar-hi. No. No, eh? No, home, no. No. El dels búhos. No, a Platja Daro. No, no ho sé, no ho sé. El Diango. El Diango sí, mira, el Diango em quadra més, el Diango. Creus que ets més músic o més poeta, Guillem? Perquè tu has escrit poesia, escrius poesia, encara.

Jo ho visc com si fos la mateixa cosa. És el mateix. Ho barrejo. Sí, al final és expressar-te. I amb la música hi ha les paraules també i ho visc amb molta consonància. A mi, si em preguntes què m'emociona més, et diré la música. Sí. Però, no ho sé, faig les dues coses A mi, Déu, sembla que s'hi guanyen més èntims. Sí, potser sí. Més que amb la poesia, diguéssim. Sí, però això és curiós, això que estàs dient, perquè a vegades fas més diners venent un llibre de poesia que no pas. Tot i que se'n venguin pocs, però. Sí, sí. Sí que es guanya poc amb la música, escolta. No, però és curiós que la gent comprar un llibre és com que li fa més il·lusió. Ara els discos ja. Clar, clar,

com que ja físicament no existeixen. Sí que existeixen.

Sí, però vull dir que poc. Una relíquia.

Es torna a portar. El toca discos. El vinil, sí. Es torna a portar,

que sí, senyors musicmestres. Ara l'altre dia vaig sentir que el CD es revaloritzava. Què di? Ara el CD toca? Puretes del CD. Estic esperant el caset. Quan torni el caset, sí que ho faré.

Déu senyor. Déu senyor. I on vendràs meus, que en tinc un munt? Mira, mira, mira. Escolta'm, el teu últim llibre, es podria dir que l'últim llibre de poesia i el teu últim CD van una mica sobre l'agraïment a la vida.

Sí, ha anat així. Va ser un any dur, perquè el meu pare es va posar malalt i va ser com un any de dol. I és curiós com tot va agafar aquest camí. O sigui, em va fer fer com la reflexió de dir, hòstia, estem vius i pot ser que no ho estiguem d'aquí un temps.

Perquè en el teu terreny personal, ara que deies això del teu pare, ets dels que. Projectes les emocions una mica cap a fora, en públic, diguéssim, o també escrius poesia per la gent que estimes, per exemple, els escrius cançons o poemes?

Hi ha com dos nivells. Jo crec que els meus pares sabien més de les meves emocions per les cançons i els poemes que no pas per parlar amb mi. Sou tancats a casa?

És Osona en general.

Sí, jo diria que és aquesta generació en general, no? Però sí que hi ha gent propera que sí, que directament li faig una cançó i per mi és importantíssim que la faci dirigida a algú. Ho has fet servir mai per lligar, suposo que sí. Un poema, una cançó, una noia. Evidentment que sí. Jo a ningú li recomanaria que fes un poema per lligar. No, perquè fa una mica de psicòpata. Totalment, o sigui, crees l'efecte contrari. Ho dius per experiència, entenc. Bueno. Algún cop allò que t'embalantones, veus que no.

No, però una vegada hi ha amor, aleshores sí que és maco dedicar-lo. Allò queda per sempre.

On et va començar a interessar la poesia, recordes? A l'escola eres dels que guanyava els

Jocs Orals, ja. Això és curiós, perquè jo al principi no m'interessava gens en l'adolescència, però jo hi vaig connectar per la banda de la música. De cop em vaig agafar molt amb el món del hip-hop i el. Hip-hop, eh? Sí, i em fixava moltíssim en les lletres, m'atreia moltíssim. Però des de la banda que deies tu de l'escola, de les classes de català, és que allò semblava que no anava amb mi per cap banda.

És que tu tenies un grup de música que fèieu rap. Què dius? Exactament. Sí, sí. Va fotre rap, tu. Va començar fent rap, el Guillem Ramisa.

Des de Roda de Tera. Fent rap des de Roda. Cap ànim d'ofendre, no em fas gens de pinta.

Es diuen Víctimas de la Monotonía. A sobre el castellà, tu. Era el grup de rap del Guillem Ramisa i tenia cançons com Volveré a nacer mañana. Vendo sol.

No. Escolta, escolta. Escolta.

Bon accent, eh, per ser de roda de terra. Sí. Hostia, no m'esperava aquest cop baix, eh. Pell de gallina. Serà molt remuntar, això. Sí, en una altra vida va passar això.

Va passar en una altra vida, en un univers paral·lel. Bueno, per tot es comença.

Bueno, vaig aprendre molt a escriure i a rimar, sobretot.

Al meu estudi hi tinc un adhesiu que era el logo de víctimes de la monotonia, que era un executiu amb un maletí i una pistola disparant-se al cap.

Aquella època em capficava molt això de la vida avorrida i rutinària i em feia un pànic terrible que pogués acabar així. Quina edat tenies aquí?

16, 17, 18. Un tio inquiet, un adolescent inquiet, amb ganes de fer coses. Després, el 2009, vas formar una banda que es deia Guillem Ramisa. M'agrada molt aquest títol de banda, que és Guillem Ramisa i el teu pare.

Ah, i el meu pare, o sigui. Sí, el pare de qui? El pare de qui? El del qui ho digui. Sí,

jo tenia una mica de. Em molestava el tema aquest de com us dieu. I jo vaig crear això com a protecció.

Perquè com us dieu? Guillem Ramís era el teu pare. Això és fabulós, és meravellós. És un bon nom de banda.

Tens un rebel a dintre teu, però no. El mires i no.

Té aquest posat com de. De bon nen. Sí, de bon nen. Com de gendre de Marta Pascal, una mica.

Com de fuster d'un poble de Suècia. Sí, tio bonetxon.

Bonetxon. Però després, mira, un logo d'un tio disparant-se

el cap. Sí, rapejant en castellà. Sí, sí, sí. Ep, Joel, vols fer una pregunta? Sí, clar, si no, no portaria el botó. Endavant, vinga. Guillem, ara t'interpel·lo de poeta a poeta. No sé si saps que sóc un aficionat a la poesia. Tinc claríssim. Bueno, tinc alguna coseta publicadeta. Al Google Drive. Mira, Guillem, tinc un poema a mitges. Fa temps que hi estic treballant i voldria demanar-te, tu que també ets poeta, que m'ajudis a acabar-lo. Treu-el també. Collons, que sóc poeta! Em falta només el final. Jo te'l recito i a veure tu quin final li trobes. Diu així, diu. Té un no sé què que m'encisa i a la que et descuides i no avisa. Deu ser la lletra concisa o com li queda la camisa, la seva bohèmia insubmisa, tan segur com que la meva gata és grisa i que la meva mare es diu Lluïsa. Jo soc molt fan del I aquí em falta el final del poema. Ho dic claríssim. Saps? La meva mare es diu Lluïsa, de veritat. La meva mare és grisa. Tot lliga. Hauria de ser fan d'algú que rimés. En Cisa. Ah, el Jaume Cisa, clar. Ah, no et sortia. Merda, mira, ja ho vaig. Molt millor, molt millor. Estava pensat perquè diguessis, hòstia. És que m'ha fet vergonya.

Ets una mica vergonyós de tu mateix, no? Et costa autovendre't, diguéssim? Soc molt dolent, sí, amb això. Doncs no anem bé així.

Has de mirar més vídeos d'aquests de quillos amb tatuatges d'Instagram. Ja, ja, ja.

Aquest tema de l'autoestima, eh? I l'autosabotatge i tot això. Fes un poema d'aquesta gent, que és maco, això. Està molt bé. No sé, hi hauria d'haver una assignatura sobre aquest tema a l'escola i tots aniríem molt millor, eh?

Sí. Com li diries a l'assignatura?

Com ser un quillo? No. Cripto bro. Bueno, pues. No ho sé, jo sí, vaig molt perdut amb tot aquest tema, sí, sí.

Escolta, aquest 2026 amb el Jordi Torrents heu creat l'EP Tot va sol, on combineu poesia amb música electrònica, fas de tot, eh? Un exemple és Només ets un trosset de tu, i sona així.

Estàs fent tot de coses i no ho saps. Ara mateix et creixen els cabells i les ungles i potser algun pèl se't torna blanc i tens una cançó posada al cap i no la pots deixar de cantar.

Que és una manera d'intentar costar la poesia als joves, això, no?

Això va venir de part d'en Jordi Torrents, amb aquest seu projecte que es diu Eva, i m'ho va proposar ell. Ell fa música electrònica i tenia ganes com de posar-hi veu d'alguna manera, posar-hi paraules, i em va dir, aviam, si jo hi podia posar alguns poemes meus. I va ser un experiment molt divertit. Per mi molt diferent, també. Gravar d'aquesta manera, mirar. És com rapejar, però diferent. Sí, sí, sí. Escolta, tinc entès que tens vincles amb Corea.

Amb Corea del Sud, sí. Ah, del Sud, eh? Sí, la bona. Bueno, l'altra. La bona per tu. Sí, no, ja, ja. Em sembla que Corea menja en gossos, eh? Sí, mira. Però no és la del Kim Jong-un. És la del Nord, és l'altra. Que no sé ni qui governa, perquè tothom s'ha quedat amb el Kim Jong-un. Qui governa Corea del Sud? L'altra. Els altres. Sí, la del sud està governada per. Sí, de facto. Què hi fas a Corea?

Què hi fas a Corea, exacte. No, ara res, en el seu moment jo hi tinc un amic allà que ens vam conèixer en Kiu. Kiu. Kiu. I ell és director de cine i jo li vaig fer una banda.

Perdó, però com coneixes un tio que es diu Kiu de Corea del sud?

Clar. En un viatge, justament el vaig conèixer a Finlàndia, no tenia res a veure amb ell. Ah, Finlàndia. Em coincidia en el mateix hostel i.

Sí, veu en Ferran i tal, hola Kiu, què tal? Jo bé, i tu mira, jo Guillem.

Què tal? I sí, sí. I ell estava començant a fer una peli, després em va proposar de fer la banda sonora.

Llavors has fet la banda sonora d'una pel·lícula coreana. Sí. És gros, això, eh?

Colló. Es pot veure la pel·lícula aquesta? Es va poder. Ara crec que no està a cap plataforma. Aquí es va passar al Festival de Cinema Oriental, no sé, en algunes ocasions, però no està massa distribuïda. Ja ho buscarem.

Escolta, el 2012 vas fer unes declaracions on estaves força enfadat amb el sistema musical del país. Deies que tenir enxufe i caure en gràcia és molt més important que la qualitat de la música. No sé si ho segueixes pensant, això, o estàs ja en una altra etapa on has decidit ignorar-ho tot, passar una mica del panorama, O has trobat algun enxufe. O has trobat algun enxufe, sí.

Jo crec que segueix sent així, però m'he adonat que perquè t'obrin les portes la gent que té les claus, ells han de veure't algun talent també. Al final, sí, hi ha aquesta roda, però m'he fet com una lectura una mica més de. Bueno, tampoc és tan atzarós. Ells hi veuen alguna cosa amb la gent que promocionen? Sí. No ho sé, és igual. Però sí, és bastant així. És bastant així.

Si els pots guanyar calés amb ells, t'obriran la porta. Normalment baixes.

Si no, no. Això és una mica així, eh? Sí, sí, sí. O sigui, el que a mi em molesta és que hi hagi algú que t'ha d'obrir la porta. Ja. Tu guardaries la porta a terra. I sobretot que tingui tant pes el carisma, en general. O sigui, ja m'està bé que en el món de la comunicació, d'allò. El carisma o com t'expresses sigui lo principal, però en el món de l'art, bueno, hi hauria d'haver una mica més de sensibilitat, penso. Sí, sí.

Per això en Joel fa comunicació i no fa art.

Jo vinc del carisma. A mi em treus el carisma i. És un tronc.

Jo crec que en Joel és bastant artista. Calla, tu, calla. Més del que ell voldria, crec.

Sempre t'has dedicat a coses vinculades a la música o t'has mogut per altres terrenys també?

m'he mogut per altres terrenys faig coses de tècnic de so jo de fet vaig estudiar disseny gràfic ah sí? m'ha servit per diverses coses has exercit o no? en una època sí, he estat en alguns estudis vas fer el logo aquell del tio disparant-se el cap vaig estar al bon preu també fent etiquetes mira que bé. Sí, sí.

He fet una mica de tot. Molt bé, molt bé, molt bé. Guillem Ramisa, un dia ens vam trobar al tren, te'n recordes o no? Me'n recordo. Vam baixar junts a Barcelona amb tren. Ah, mira. Sí. I anaves cap a una entrevista. Ah, sí? De què?

No sé, t'havien de fer una entrevista en alguna ràdio. Ja, ja, ja.

Vau parlar durant tot el viatge? Sí, vam xerrar. No va caure en la conversa, encara. No em demanis exactament,

però vam seure cara a cara i vam estar xerrant. Però no hem coincidit gaire més per aquí a Osona. Vull dir que. No. Perquè tu ets de l'Esquirol. Estàs vivint allà a l'Esquirol, ara.

Ara estic allà, sí. Queda més lluny. Sí, sí. Bueno, tampoc que estàs en un lloc molt. Vull dir, també estàs en un lloc. No, ell viu.

Jo estic a Montanyola. Sí, viu al centre del món, saps? Escolta, he estat mirant el teu Instagram i he vist que fa unes setmanes que vas anar a fer un concert a San Francisco, en una trobada de catalans. Allò, hi vas anar expressament, estaves allà, te trobes uns catalans que et diuen, eh, hem de fer un concert.

No, m'ho vaig fer venir bé, perquè jo hi havia d'anar perquè hi viu el meu germà. El teu germà viu a San Francisco? Uita! Sou una família ben curiosa, també. Sí, el Ramisa. Està allà i llavors hi havíem d'anar i ja hi havia anat algun altre cop i vaig pensar, va, aquest cop aprofitaràs i també hi tocaràs. I, hòstia, va ser molt guai, em va agradar molt. Molts de catalans? Bueno, són pocs, eh? Allà de catalans, sí, sí, no ho sé. 12? 30, per dir alguna cosa.

30 catalans. Jo en crec una, un parell. A San Francisco? Sí, no sé quants n'hi han,

si els incis a buscar porta per porta, però les trobades, bueno, no ho sé. També he trobat en el teu Instagram,

he trobat un vídeo que m'ha fet molta gràcia, que és bàsicament la contrapromoció. De fet, tu mateix ho dius a la descripció del vídeo, un vídeo sense cap objectiu promocional, i llavors et dediques a filosofar, és aquest vídeo, mira.

Els humans construïn coses així amb ferros. Aconseguim arribar a la lletjor profunda, saps? No, la natura no hi arriba quasi mai a la lletjor profunda, però els humans ho fem molt ràpid. Hòstia, el cafè és tan dolent. M'agradaria parlar amb calma del tema del cafè. Del cafè. Hi ha gent que, no sé, no sé si és que pilla l'aigua bruta, el covell i la va servint.

Nets de penjar contingut a Instagram, t'agrada? Com ho vius això de les xarxes? M'agradaria saber-ne més.

Escolta, això estava molt bé. Sí? Gràcies.

Depèn de quin sigui l'objectiu del vídeo. Ja, ja. Sí, és veritat que com a vídeo promocional és just.

Sí, no, jo no vaig guanyar gaires seguidors.

Però el de la lletjor està ben. Està ben pensat.

Però és veritat, això. Avui estava tornant d'Olot. Sí. Hòstia, uns paisatges, una cosa increïble. De cop et fots a dintre el túnel. O sigui, tot el que toquem els humans baixa de nivell,

però a una velocitat. Hi ha un tema del túnel de barcons que s'hauria d'arreglar, que és que hi ha uns símbols triangulars que reflecteixen la paret blanca, i a la paret blanca el llum combina d'una manera molt lletja que fa la bandera d'Espanya. Què dius? Quan passeu per Bracons fixeu-vos-hi hi ha uns llums triangulars d'advertència llavors els reflex a la paret queden les franges vermelles i grogues com la bandera d'Espanya fa molt de mal efecte sobretot entrant a Olot que és una zona que dius aquí no m'hi trobaré doncs sí què tens en ment ara mateix Guillem?

Què remenes? He estat fent aquests concerts i ara faré una mica de peron per intentar gravar un disc nou. Gravaràs disc nou? És el que m'agradaria, sí. Que es publicarà més o menys. Bueno, l'any que ve.

2027. Sí. 2027. És el que m'agradaria. Doncs escolta, n'estarem pendents. I tant.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Mentrestant, una paraula i tres definicions, si l'encertes t'emportes una llangonissa ral de vinyó, gentilesa de. La paraula d'avui és ratxillera. Ratxillera. Ratxillera. Ah, ratxillera, expressió que s'utilitza sobretot a la Catalunya Central per fer referència a la bona sort continuada, la ratxa.

Vam anar al bingo i vam tenir una bona ratxillera, ens vam fotre fora per guanyar massa premis.

B, ratxillera, conjunt de pèls llargs que guarneja el coll d'alguns animals.

Tinc una mica de l'ús que té un cavall. Li pinta les paulles amb els colors de la verandera d'Espanya i li fot trenes a la ratxillera.

O C, ratxillera, sinònim d'escletxa, obertura entre dues peces que no ajusten bé, que no tanquen.

Per la Covid, que no podíem estar amb altra gent, jo anava al pis de la meva mare a passar pernil, dolç i formatge per la ratxillera de la porta. A, B o C?

Hosti, vaig perdut, eh? Jo diria la C. La C, eh? L'escletxa de la porta, la ratxillera de la porta.

Correcte! Guillem Ramisa, un plaer tenir-te assegut aquí a l'Escó de la Renaixença. No marxaràs, però, sense abans interpretar-nos una cançó amb l'Arnau Tordera i la Laia Gluc. M'ha fet un gluc com de. Laia Gluc, Arnau Tordera, Guillem Ramisa, interpreten Un forat al mig del pit.

Jo tinc un forat al mig del pit i tu me l'has vist i l'has tocat. I he vist que tu en tens un d'igual i que no et deixes ajudar.

He dormit nits al teu costat, amor, he omplert l'esquena de petons. T'he vist al fons dels ulls la por, animal ferit,

al final m'has fet fugir.

Ens queda tant món per trepitjar. Naixen les flors, tant els fa que estigui trist, i el sol es bon i el mar de llum és infinit. Que tu no em vulguis embullir,

Nos coneixem. Puc dir tranquil el que t'he escrit. Yo creo que eres tú, yo creo que eres tú Yo creo que eres tú Yo creo que eres tú.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. Pel que costa el programa, trobo que fa prou riure.

Abans de l'aparició dels ordinadors, la xinxeta era imprescindible en moltes oficines i, sobretot, en preses de transport i logística.

Clar. Sí, i per resoldre assassinats. Sí, senyor. La policia en fa servir moltes. Es veu molt a les pel·lícules. Tenen un suro a la paret amb un mapa o així i claven allà on hi ha les víctimes. Sí, senyor.

Fils vermells, un fio vermell. Sí, i fotos. D'una xinxeta a l'altra i van posant el fio vermell que, hòstia, sembla com una peça de macramé. Sí. Jo allà al passadís de

casa ara n'estic fent una, a més. Fotos de la família i fils vermells. A la teva oficina hi ha un mapa amb xinxetes on has actuat. Però no hi ha fil vermell.

Doncs aquesta imatge tan típica de les pel·lícules, de les policiaques i també les de la Segona Guerra Mundial, recordeu? També, també. Doncs això és que és una escena ben real. Els centres d'operacions feien servir moltes xinxetes i fils per marcar els moviments de les tropes sobre el mapa. A la Primera Guerra Mundial i a la Segona Guerra Mundial. S'en gastaven tantes, però tantes, que alguns fabricants van rebre contractes governamentals per produir-ne així en massa.

Això no hi penses, quan vas a la guerra? Què ens farà falta? Ningú cau amb la xinxeta. Per això vam perdre la guerra. Segur que vam perdre la guerra perquè no teníem xinxetes. Ni xinxetes ni avions nazis. També ajuden.

Els de la Lleva de Viveró portaven de tot menys xinxetes. Ilusió, portaven ilusió. Molta ilusió. Ui, se'ls veia amb una cara d'ilusió. Doncs això, que sí, que sí.

No tens coses de veritat, no guanyes guerres, per molta xinxeta que tinguis. Exacte.

Anem a disseccionar la xinxeta, Joel, va. Bueno, a veure, no tan ràpid, perquè hi ha molt poca a disseccionar, Peyu. La xinxeta és el súmum de la simplicitat. No ens pots dir res de la xinxeta? Evidentment que sí, però m'hauré d'inventar bastantes coses. Si arribem a aquest pacte, ningú s'enfada? No, no. No puc inventar les coses? Endavant. No, ho dic perquè després no vull que queixes el cac del lobby xinxetista. Oh, que el Joel Tia ha dit això. S'ha inventat una cosa. Oh, estem tots els xinxatistes molt ofesos. Ja ho dic ara, m'inventaré coses.

Perfecte. Home. Inventa, no passa res. Va. Què et suggereix així d'entrada, la xinxeta?

A veure, jo si tanco els ulls, malament, perquè no podré llegir el guió, però si tanco els ulls en un altre pla d'existència i penso en xinxetes, què em ve al cap? La meva habitació de quan era adolescent. Que maco. Cada centímetre de paret havia d'estar tapat per algun pòster enganxat amb xinxetes, i clar, tenia les parets més foradades que una samarreta del Gerard Quintana. Home, que. Quin pòster teníeu a l'habitació? Bern Schuster.

Tu, xuriguera, no fas cara que tinguessis pòsters.

Hi tenia Sant Genís. Sant Genís.

Jo tenia una barreja de cultures molt interessants. D'Espollat, entenc, d'Espollat. Ah, ho dius en sèrio, no, que tenies en Sant Genís? Sant Genís, és el patró de Tarruella. I res més no tenies? Va, i Santa Catrina. Jo a una època hi vaig tenir els Beach Boys. Mira que maco, també. Els Beach Boys, per generació, et queden una mica lluny. Molt lluny, però no sé, els preparava guapos i rostros. L'amor no té edat ni època. Mira, jo tenia, ara anava a dir-la, Pamela Anderson. També et queda. En representant Amèrica i Risto Stoikov, representant Bulgària. Eren dues cultures que es donaven la mà a la meva habitació. Veus? Que maco. I jo li donava la mà a una altra cosa. Per favor. Utilitat en una illa deserta. Bueno. Sorprèn-nos, vinga. Vols que et sorprengui? Sisplau. Ara hem de fer un exercici d'imaginació important, eh? Tu imagina't que naufragues. Perquè jo, illa deserta, només m'ho imagino naufragant. Jo no hi vas expressament, a una illa deserta. No. Arribes a l'illa deserta agafat a un contenidor de fusta ple de xinxetes, perquè el barco en què anaves transportava xinxetes. D'acord. Fins aquí m'aneu seguint, eh? Sí, sí, sí. No vull deixar ningú enrere, eh? Tothom agafat a la corda, eh? L'únic que tens són xinxetes. Arribes allà, milers i milers de xinxetes i res més. No te'n surts, Peyu, perquè ets un urbanita amb alergia als cocos. Sí. No te'n surts, tu, en aquella puteïlla deserta. No. Només amb una caixa de xinxetes. Llavors intentes caçar animalons amb les xinxetes. Dius, bueno, això al final és una cosa que punxa. Sí. Però no hi ha manera perquè la part del cap, diguem-ne, fa de parapent. Sí. La xinxeta no agafa velocitat perquè la part del cap frena. No és aerodinàmica. Aquí veig que m'està seguint. Quan algú diu el que anava a dir, passen les setmanes i vas deprimint. Hòstia puta, merda, no estic menjant res. No estic matant cap esquirol. Els típics pensaments circulars. Aquesta vida no té sentit, no vull veure més el meu propi pipi. Els típics pensaments circulars. Entres en un bucle. Entres en un bucle. I no hi ha ningú per treure't del bucle. Llavors, un dia perds l'esperança. No et trobaran mai. Aquesta vida no val la pena. No val la pena. Em rendeixo, et dius a tu mateix, em rendeixo, Joel. Me'n vull anar d'aquest món. I aquí és on entren les xinxetes. Són l'arma del suïcidi, Peyu. Ai, no. Ara t'ho diràs, segurament que diràs. Que no et pots suïcidar amb xinxetes. No pots, no pots suïcidar amb xinxetes. Cal molta paciència, però si t'enclaves moltíssimes, al final em mors. No, no, no, no té més, eh? Sí, sí, sí. Si tu et claves moltes xinxetes, al final moriràs. Potser sí.

Te les empasses. I no has pensat agafar les xinxetes, tirar-les al mig del camí? I tirar-t'hi fora. No, home, no!

Que passin els animals i els cases. Ah, mira, està mal vista. Quin animal trepitjant les xinxetes morirà? Un gos. Un gos t'ho farà. En canvi, el gat te l'esquiva. Utilitat com a joguina sexual. Un moment, aquí hauríem de debatre ràpidament si el sadomasoquisme és sexe o malaltia. Doncs no tenim temps per fer això ara, anem a un altre tema. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Aviam, tema arma de conflicte. Ja hem dit abans que com a projectil té el problema que no agafa velocitat perquè el cap fa de parapent, de freno. La descartem. Com a arma la descartem. La descartem. Llavors, com a projectil, però pot ser molt útil en un entorn de guerra psicològica. Sí. Per exemple, en un conflicte a la feina. Estàs a la feina, el tipi gilipolles que et cau malament, li vols fer la vida impossible, però sense enfrontar-t'hi directament perquè ets un covard. I no s'hi ha trobat. Llavors el xuriguera, per exemple, posem per cas, què faria jo cada vegada que jo veig el xuriguera que em cau fatal, veig que vol seure, pam, xinxeta. L'últim moment, quan ja està a punt de repensar les natges, pam, li deixa la xinxeta. Quin problema té. Que es treu la sabata el xuriguera, pam, xinxeta la sabata. Hi hauria un moment que el xuriguera diria, mira, plego, me'n vaig a RAC1 o a 2CAT, on sigui, però jo no vull seguir en aquest programa. Tothom va a 2CAT, eh? Sí, perquè ara hi ha quartos. Bueno, tampoc m'han dit que tampoc gaires, eh? Normalet. Ara que no sembla que em cau malament el xuriguera. No, no. Que t'estimo més que molta família meva, eh? Vinga, una altra cosa. Utilitat metafòrica. A veure, aviam. De bones de primeres, potser no em sortiria cap. Metàfora. Però al final, pensant-hi molt. Pensem, què significa la xinxeta? Què simbolitza? És la idea de fixar una cosa perquè no caigui, però de manera molt dèbil, molt dèbil. No pots penjar una cosa que pesa molt amb la xinxeta, no? Llavors, en aquest. Perdona? Què? Què? Ah, sí. Sents veu? Sents veu? Sents veu? Sents veu? S'ha colat un walkie-talkie dels Mossos d'Esquadra. Doncs en aquesta línia metafòrica podríem dir, per exemple. A l'atzar, eh? Sí. El matrimoni del Fel s'aguanta amb cinxetes. Està bé. Què voldria dir això? Bona matalca. No ho sé, eh? S'aguanta, s'aguanta, però d'una manera dèbil. Bueno, després amb un pio vermell, saps? Quan ja has mort. El cadàver. El cadàver. El marca és el cadàver del matrimoni del Fel. S'entén, s'entén. Bravo! Bravo! No era fàcil, eh?

Propaganda del segle XIX.

Que condena, quina jubilació de merda. Tota la vida pagant i ara. Hauries d'haver confiat aquests temes a la gestoria Florenci. Ja m'ho vas dir. Obvio que m'ha quedat una pensió que em surten

els calés pels orelles. A gestoria Florenci treballem perquè el dia de demà sigui un paradís. I no només el de demà, el d'avui també.

Doble comptabilitat, emissió de factures falses, gestió de paradisos fiscals, creativitat documental A l'empresa tinc 20 treballadors

i necessito estalviar en costos. A Gestoria Florenci, em poden ajudar? Oh, i tant!

Els nostres contractes fantasmes són la solució que busca.

Jo he de blanquejar una mica de cèntims en efectiu que he cobrat per uns temes que ara no venen al cas. M'ajudaran a Gestoria Florenci?

Esclar que sí. Per alguna cosa som la

gestoria de confiança de la família. No, no ho diguis. A la Gestoria Florenci la confidencialitat dels nostres clients és el més important.

Els papers a Gestoria Florenci. Un servei fiable i legal. No, no, no. I, i, fes la pausa. Ah, i. Ara, ara!

Aquest que veieu és el xurro, que és un tekel de 14 anys.

Això no és el jardí seu, això és parc públic, diguéssim, no? Sí. Sí, sí. Si no, quin tros de jardí. Allà darrere hi ha un invernadero, no? Sí que us sembla que hi ha una. Un hivernacle, diríem en català. Li hauríem de preguntar a la Carla,

que és la seva responsable, que és de Sant Vicenç de Torelló. Ah, mira. Compta que és un d'aquells gossos que. Què? És un gos racista.

Ai, això. Ja passa, això. El zurro és racista amb els gossos negres. Quan en veu, es torna boig.

Em sembla fatal que sigui racista, però ens lliga amb la història.

Em sembla fatal que sigui racista, però ens lliga amb la història. Avui passegem el gos per Wilmington, Carolina del Nord, als Estats Units d'Amèrica. Som a novembre de 1898.

Han passat 33 anys des de la fi de la guerra de successió americana. A hores d'ara, ciutats com Wilmington han aconseguit una bona convivència entre la ciutadà blanca i la negra.

Sí, deixem dir-te una cosa, Peyu, i és que bona convivència està entre cometes al guió. I això la gent ho ha de saber. Fes-les amb les mans o algo. Bueno, és que no m'agrada gens aquella gent que fan. Bueno, no ho has pas de fer així,

d'aquesta manera. Pots fer-ho normal. No cal fer. Bueno, hi ha cosetes de la convivència que no acaben d'anar tan bé com haurien d'anar. Collons de negres. El carrer no està ben ple, eh?

Mare que en va, te'ls trobes pertot arreu.

Mira, digue'ns-ho a nosaltres. Els veïns de banda i banda, negres. I ara, no, no, no. Els d'aquí davant han obert. Un bufet d'advocats. Què dius? I negres.

Advocats negres, eh, Peyu? Advocats negres, eh? No els havies vist mai, això, eh?

Quina vergonya. On anirem a parar? No ho sé, però sort que la convivència era bona. Bueno, era entre cometes. Ja, ja, però com que t'has oblidat.

Allà, potser dir que hi ha bona convivència és excessiu, però comparat amb la situació que es viu, bueno, o que es vivia fa tres dècades, us prometo que ha millorat força. Abans la cosa era molt pitjor. A Wilmington demostren haver fet un pas endavant. Així que el panorama de Wilmington és d'aparent normalitat. Sapigueu que el 60% dels ciutadans de la ciutat són negres i tenen drets que anys enrere eren inimaginables. Compren terres, munten negocis, estudien.

Estudien, eh? Sí, sí, sí. Qui s'ha vist? Negres, ben negres, estudiant. Es que de veritat. No, no, no, a veure, és que és una cosa fora de lo normal.

No ho sé. Per exemple, a Wilmington hi ha un diari que està confeccionat i destinat a la població negra. Això era impensable a temps enrere. Home, home, és que.

Ves que heu d'haver de seguir sent, eh? On s'has vist un diari per net?

Aquesta dona es resiste. A veure, jo, que sàpiguen llegir, Mira, dius, mira, no em puc pas emprenyar-me massa.

Al final que llegeixen. Per llegir quatre merdes,

també, vull dir. Però un diari? Un diari per ell? No, mira, mentre ho facin a casa seva, saps què te vull dir?

El diari escandalitza els ciutadans blancs poc tolerants, però hi ha coses que encara els semblen pitjor. La que més. Que hi hagi negres a l'Ajuntament.

Això sí que no, eh? No, prou, eh? Un diari dius, mira, jo què sé. Ara, que a mi em mani un negre? De què? De què, Moreno? Exacte. Exacte. Exacte. Exacte. Exacte. Exacte. Exacte. Exacte.

Exacte. Blancs que no tenen cap problema amb aquesta situació i que hi estan encantats. N'hi ha que són tolerants. Són, de fet, els que voten al moviment de fusió, la coalició de blancs i negres que governa ara mateix. I estan d'enhorabona perquè fa res que han guanyat les eleccions. Però, com sempre, els intolerants no accepten el resultat de les votacions.

Home, és impossible que hagin guanyat aquests, home. Blancs i negres, això és una topinada. No, hi han guanyat. Que són uns escacs, blancs i negres. Que són uns escacs. Vol dir uns ajedrés. No, perquè abans he dit una cosa i he dit invernadero i m'ha retopat. Escacs ja no ho sap ell.

Estan emprenyats i s'organitzen per protestar contra el govern. Ho fan en mítings racistes, on es diuen bestieses de l'alçada d'un campanar. A més a més dels mítings, la premsa també ajuda a crispar l'ambient. Els diaris convencionals omplen les pàgines amb proclames racistes i fake news. Oh, fake news, fake news, fake news.

Fake news ho dius tu, eh, narrador? A mi, el que diu el meu diari de capçalera,

allò va a missa, eh? Uoke, que ets un uoke. Ui, que t'ha dit uoke, Peyu. M'has dit uoke? Uoke. Sí, sí, a la cara, eh? És el que diu el guió. No saps pas què vol dir uoke. No saps saber, jo. Ets de Wilmington? Sent de Wilmington no saps què vol dir uoke, sent de Wilmington. De Tarroella de Montgrí soc.

Walker. De la pelicula aquella, de la Guerra de les Galàxies. Ah, de la Guerra de les Galàxies. Walker, Walker.

Walker Skywalker. Aquest, aquest.

Amb aquest panorama no n'hi ha prou, encara s'hi sumen els Camises Roges, un grup paramilitar que es dedica a atemorir els negres de Wilmington. Organitzen processons en què desfilen carregats d'armes. Són tètriques fins al punt que en Xurro s'ha cagat una mica quan les ha vist passar. Xt!

Quixo, vine aquí, me cago en nena, no tinguis por, Quixo, racista, vine amb nosaltres, hòstia, vine.

Ara, mira que ja ho feu, això, els racistes, que aneu a veure plegant tots els gossos per tot arreu. Ja veieu com estan A mi sempre em fan patir aquestes llistes. Ja, ja. Vull dir que n'hi ha un que dius mira, el salvarem, però llavors quan venen eleccions municipals i comences a veure segons quins candidats. Ui, espera't, eh. Ja, ja, ja. Hi haurà cada disgust. Els pobles, hi haurà cada disgust. Ai, ai, ai. Bé, ja veieu com estan les coses a Wilmington, eh? Els supremacistes s'han proposat enviar a Adida la bona convivència que hi havia fins ara. Bona estava entre cometes, també, Peyu. Sí, sí, és veritat. O sigui que en una ciutat de majoria negra, els supremacistes blancs s'estan organitzant per expulsar els governants i prendre les llibertats als negres. El pitjor de tot és que els supremacistes més radicals s'estan concorxant concorxant, no, conxorxant.

Potser també ho estaven fent. S'estaven consorxant i concorxant. Què deu ser concorxant? Un és una cosa, jo ho sé, i més val que no ho expliquem.

S'estan conxorxant per prendre el poder al partit mig que els governa.

Els volen fer fora. Què m'estàs dient? Partits racistes a les eleccions? Home, sort que estem al segle XIX, perquè si no. Quin susto. Ostres, tu. No, és una ironia. Ara també n'hi ha, Peyu. Ah, sí? Sí, de partits racistes. Cons en comptes, més o menys. Bueno, les pròximes. Encara tindrem un ensurt a les pròximes autonòmiques. No sé, no sé, no sé. No sé, a veure si. No sé.

Hi ha un detall que heu de recordar. Ja us hem dit que els supremacistes han perdut les últimes eleccions. Així que, en lloc de manar des del poder, el que volen és manar des de la força. Volen fer fora els actuals governants. Volen cometre un cop d'estat. El 23F Yankee. Sí, senyor.

Everybody to the floor. Pinyau, pinyau. Everybody to the floor. És guapo.

Sona més bé que en castellà. Sí, sí. Jo faria cançó de l'estiu, eh?

Everybody to the floor. Everybody to the floor. Pam, pam. Pam, pam. Sit down. Sit down. No està mal, eh? And the Tejeros. Antonio and the Tejeros.

Bueno, va, per favor. Atenció, perquè avui us expliquem uns fets molt transcendents de la història dels Estats Units. El primer cop d'estat que hi va haver al país. Va ser el novembre de 1898. La ciutat més poblada de Califòrnia del Nord el van protagonitzar els supremacistes blancs. Una història important que, curiosament, s'ha intentat ocultar per part dels qui la van cometre. Sí, Califòrnia del Nord

i fins i tot Carolina del Nord, Peyu. He dit Califòrnia, però. Perdó. Ara és quan aquests d'ultradreta dirien no cal remoure el passat. No cal remoure. Els que guanyen. Tu quan guanyes una guerra sempre dius ah, no remoguis el passat. No mirem enrere. No mirem enrere. No aixequem les cunetes.

Tots germans i cap endavant. No mirem enrere.

Si he dit California o que he dit Carolina, què importa? Què importa? Estaves concursant, home. Era de Mèxic del Nord. Bé, en fi. Sento fer espòilers, però el cop d'estat de Wilmington és l'únic que acabarà en victòria pels revoltats.

Jo ara us regalo un consell. Si vols guanyar, ves amb els dolents.

Sempre. Sempre. Ara, qui són els dolents? Això és molt subjectiu, també. Situem-nos el 10 de novembre de 1898, el dia en què salta tot pels aires. Xurro, vine aquí, prepara't que això agafa intensitat. Ai, madre. Us en recordeu que fa poc que la coalició de blancs i negres s'ha imposat, oi? Segurament ens en recordem tots, Peyu, perquè ho has dit 70 vegades. Perdó. No, però està bé que repeteixi. Context. Cal no deixar ningú enrere. Exacte. Els supremacistes han enviat una carta al diari de la comunitat negra exigint als negres acatar l'ADIP. L'Adui? L'Adui, deu ser. L'Adui. L'Adui. L'Adui. Bueno. Es diu dip, és la declaració d'independència blanca. La dui! Blanca. Bueno, però és el mateix. T i B alta. I també ho era de blanca. Sí. I negra. Sí, va ser més negra que blanca. Què vols dir? Bueno, vull dir. No, metafòricament. Metafòricament. Entre cometes. Entre cometes. Entre cometes. Fer metàfora del negre és racisme,

també. Sí, ja ho sé, ja ho sé. Ja. Bueno. Perdó. M'estàs fotent negra, eh, Chori?

Puc seguir? Sisplau, sisplau. Bé, deia que es fa, bueno, volen que facin la DIP, que és la Declaració d'Independència Blanca. És com la DUI, però amb una B. Sí, idàlia. Que no seria amb anglès, això. La llegim, sisplau? Sí. Vinga, la llegirà. Que feu vosaltres que interpreteu els personatges supremacistes, perquè a mi em costa llegir segons què.

La Constitució americana la van redactar els blancs. Un senyal inequívoc que només els blancs tenim el dret diví i històric de governar.

Que els negres tingueu un diari és insultant. Exigim el tancament immediat de la publicació. Bueno, primer publiqueu això i després tanqueu el diari.

I a més, exigim que els líders polítics negres renunciïn al càrrec i abandonin immediatament la nostra ciutat.

Quina vergonya, quines barbaritats, eh?

Us prometem que totes les coses que hem explicat surten a la DIP. Que és com la Dewey.

Dewey, Dewey, Dewey. Però és que si fos en anglès tampoc es diria Deep. És el que anava a dir jo. Deep. Seria Independence Declaration of the White. White.

Id, id. Perquè blanc amb negre.

White. Blanc amb negre, blanc amb anglès. Blanc amb anglès. White. Blanc. White. White. White. El contingut de la declaració és ridícul i, a més a més, resulta ser una trampa. És un teatre que fan perquè sembli que volen negociar mínimament, però realment no tenen cap intenció de negociar res. Així doncs, a primera hora del matí, els supremacistes inicien el cop d'estat. La manera és ben salvatge. Prenen les armes i surten al carrer. Bé, és evident que això acabarà fatal. Fatal. Però com el Rosari de l'Aurora, eh? Comencen incendiant les instal·lacions del diari de la Comunitat Negra. Ja hi som, veus? I això només és el principi. Un parell d'hores després es posen a disparar contra qualsevol persona negra que es troben pel carrer. També contra les cases on viuen i contra els negocis que regenten. Allò és una carnisseria.

Dels dies que em cau

pitjor el meu personatge. Ja en són dos. A veure si amb una mica de sort ens maten. Doncs costarà que us matin perquè aneu ben armats. Les elites blanques de Wilmington fa molts mesos que financen la compra d'armament pels supremacistes i això fa que ara tinguin una matralladora de l'exèrcit. És tan grossa que el nostre gos xurro ha quedat ben blanc, pobret. L'estan fent servir a tort i a dret. Quin desastre, estan matant a tothom.

Espera un moment, Peyu. Però això d'acabar amb una ametralladora de l'exèrcit vols dir que no li estàs fotent una mica més de pa que formatge?

No. Vols dir que no? No exagero, de veritat. És molt fort. Pot semblar que exagerem, però el cop d'estat de Wilmington és així, tal com l'expliquem. Hi ha desenes de ciutadans negres que els han assassinat al mig del carrer. Els han matat a sang freda, sense ni parlar. No els han dit res? Mal educats? Res. Sobre mal educat. Va passar una vegada davant del Club Capitol, que vaig aparcar la furgoneta un moment per descarregar el material, i un guàrdia urbano de Barcelona estava allà al costat i el veia que anava escrivint. I va venir, jo estava assegut dins del cotxe, i me va posar la multa allà al parabrises. Vaig baixar el vidre immediatament i he dit, què fas? Què fas? Així, eh? Amb aquesta xuleria, eh? No, li vaig dir, perdona, perdona, m'he equivocat. Però era per posar una mica més de paquet de formatge. I em va dir que aquí no pots. Doncs digue-m'ho primer. Digue-m'ho primer, digue-m'ho primer. Amb aquest tonito. Digue-m'ho primer, idiota. Digue-m'ho primer. Bueno, vaig pagar la multa. Va parlar en català, almenys? Sí, sí, un català molt tancat. Semblava castellà, fixa't. I ara que vas tenir sort. Bé, després de disparar a Tor i a Dret, els supremacistes revoltats van cap a l'Ajuntament, on obliguen a tothom, bueno, a tot el govern, a dimitir. Els encanonen a punta de pistola, de manera que aconsegueixen el seu propòsit. Bueno, sempre és més fàcil que et foti en casa. Si vas amb una pistola, és difícil que et porti a la contrària. Jo aquell dia, perquè amb el guàrdia urbana no en tenia, de pistola. Després d'allò, i un cop al poder, el nou govern colpista de Wilmington ordena l'expulsió de per vida dels polítics i els empresaris negres. De retruc, milers de ciutadans fugen de la ciutat per por de represàlies. L'episodi destrueix els drets que s'havien aconseguit fins llavors, fa que el cens de la població negra passi de ser del 60% a pràcticament zero. El pitjor de tot és que els colpistes mai paguen pel que van fer, ni pel cop d'estat ni pels assassinats. Es ve en tot com una revolta racial provocada pels negres i ningú ha de passar mai comptes amb la justícia per tot el que van fer. Per acabar-ho d'adobar, els colpistes es mantenen al poder durant 70 anys. Bueno, ara en porten 50, eh? Eh? Ah, sí. Bueno. De quin país parlem? No. De Narnia. Bé, tenim en Xurro, que no sabem si ha sobreviscut aquest cop d'estat. Dependrà del que ens contesti.

La Teresa. La Teresa. Que d'on vens, Teresa? De Barcelona.

La Teresa de Barcelona. Teresa. Quina proclama cridava el líder de la revolta supremacista el dia de les eleccions? Ah. Si veus un negre votant. Si veus un negre votant, canvia-li el sobre. Si veus un negre votant, canvia-li el sobre. B. És un referèndum il·legal. És un referèndum il·legal. O C. Si veus un negre votant, mata'l. Aquest no rima. No rima res, no rima cap. No té tempo. Jo crec que el que no rima. La C? Sí. Doncs en Xurro és. Viu! Visca! Enxurro ja torna a ser a Sant Vicenç de Torelló i ha tornat completament penedit de comportar-se com fins ara. Els atacs dels supremacistes l'han deixat molt tocat, tant que mai més l'han vist tornar a abordar els gossos negres. I fins aquí la Renaixença, ens trobareu com sempre al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres i amb el vostre esperit!