T2xC18 - Les estisores

Déu vos guard! I visca el Valle!

La Renaixença.

Les estisores. Ep, ep, ep, frana, frana, fitipaldi.

Fitipaldi, fitipaldi. Feia 20 anys que no sentia

jo la paraula fitipaldi. Què dius? Tisores o estisores? Es pot dir de les dues maneres. Jo sempre dic tisores. Jo també. Tisores.

A la nostra època ens deien tisores.

Estisores. No, però és que llavors si dius les. Les estisores.

A l'Empordà es diuen les estisores. Fins aquí el debat. Us dic que es pot dir de les dues maneres, tisores o estisores. És com les carxofes, que es pot dir també carxofes. No, de les estisores no es pot dir carxofes. Eh? No. No, no, no. Seran els micròfons que en diem carxofes. Les carxofes també es poden dir escarxofes. Tisores o estisores. Carxofes o escarxofes. Això és com corres o escorres. No sé si és exactament el mateix. En tot cas, diria que amb l'exemple de les carxofes ja quedava. Era un lingüístic. Era suficient, Arnau. Ets molt sexual, Arnau. Sí que és un tio molt sexual. És molt sexual, Arnau. Tu el veus i penses. Tisores. Tisores, tisores. Les primeres tisores de les que es tenen constància tenen uns 3.000 anys i són de l'antiga Mesopotàmia. Tot i que no eren exactament com les coneixem ara, eren dues fulles de ganivet que es premien una contra l'altra, però no hi havia un neix que les unís, saps? Ah, no hi havia. Havies d'anar com amb dos ganivets fent l'idiota una mica. L'eix aquest central que les uneix arriba més tard, eh? Realment, però qui fa l'evolució ben parida de les tisores O estisores. O carxofes. O carxofes, no. O escorres. No, no, no, prou. El personatge que inventa les tisores modernes, amb els forats per posar els dits i tot això, és un anglès. Collons d'anglesos. Un tal Robert Hinchlife, eh? A finals del segle XVIII. Es diu que, bueno, també és l'inventor de les estisores per escarrans. Home, aviam. Perdona'm una cosa,

però si ja has inventat les de tants, a inventar les d'Escarrans només has de girar-les. És veritat. Pràcticament no té mèrit, això. És poca feina.

Diuen que la d'Escarrans la va inventar, bueno, que la va inventar ell, per conquerir el cor d'una noia que era escarrana.

I li va funcionar, perquè a mi si algú em ve amb un regal així, la primera cita, la veritat és que fujo corrent.

És raro. Però tu ets escarrana, Mercè. No, i tu? Doncs clar. Saps que m'agrada molt a mi? El soroll aquell, a l'època aquella abans de Nadal, que vas a comprar regals i llavors vas al botiguer i hi ha uns botigueres, sobretot botigueres que fan, és tot un art allò del paper de regal, que el tallen amb les estisores i fan aquella ratlla. Una mica com un ocell quan planeja sense moure les ales.

Ho proves de fer a casa i se'n va estripant tot. En canvi elles fan I

aquella seguretat, van rectes, rectes. És dels sorolls que m'agraden més.

I llavors encara hi ha un moment, Peyu, que encara és per mi millor, que és quan ho tenen embolicat i fan el llaç i tot plegat. Agafa les estisores, les obren, agafen aquella mica de llaç i fan. Així la cinta. Ai, escargola. Escargola. Jo tinc unes ereccions.

Què dius, ara? No, no, no. En sèrio, en sèrio. De veritat, a mi, no tant com a en Fel, però m'heu fet venir ganes d'anar a comprar una botiga i que m'emboliquin alguna cosa per regal. Aneu a les botigues. Aneu a les botigues. Home, aquesta mania de l'Amazon i el Zara. Home, aneu a que us emboliquin coses, home.

Botigues petites, eh? Físiques. No, que aneu a, jo què sé A una altra. Al Zara, per exemple. Home. Bueno, no sé si. No, esteu al Zara, home, va, que aneu al Zara. Aneu on vulgueu. Tenen coses molt maques al Zara. Aneu on vulgueu, però a poder ser al comerç petit del poble. Ah, ja t'he vist dir una cosa, tu a l'Amazon no li pots dir emboliqui-m'ho per regal.

Ara. No t'embolicar per regal. Ara, què carai, home, què tant embolicar. Aneu al comerç del poble i diu, vinc aquí, no vaig a l'Amazon, jo vinc aquí a comprar perquè vull sentir el. Sí, sí. Que pagaràs el doble. És igual. Però content. I el. Final? Això ja és. Ara, ara, ara. Carles Churiguera, Fel Fejadas, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un savi per conèixer, un enamorat de les campanes que ha visitat i documentat campanars arreu de Catalunya i que ha recuperat l'ofici gairebé perdut de campaner. Tant és així que ha creat l'escola de campaners a la Vall d'en Bas. Esperem que els seus alumnes siguin aplicats i no facin campana.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Xavier Pallas.

Xavier, què has menjat avui per esmorzar?

Normalment sempre menjo un pa amb tomàquet, amb una mica de pernil o llonganissa. Molt bé. Avui també, sí? Sí, sí, sí, sempre. El primer, abans de començar el dia, és una bona torrada.

Pa amb tomàquet amb embotit. Què vas veure ahir a les campanes, Xavier? Què et va fer pensar, escolta, jo vull anar cap a aquest món, cap a les campanes?

Sobretot, el que em va cridar l'atenció és que era un patrimoni totalment desconegut i totalment abandonat. La primera vegada que vaig pujar a un campanar. Quants anys tenies? Bueno, aquí ens hem de remuntar una miqueta més, perquè la primera vegada va ser. Jo vaig ser escolar de Montserrat. Ep! I va ser el campanar de Montserrat. El campanar de Montserrat. Però en aquell moment vaig fer un treball sobre les campanes i suposo que això ja devia despertar una mica la llavor. Però va ser de més gran. Un dia que jo tocava en un casament, la nòvia devia tardar i vaig pujar dalt al campanar, em vaig escapar cap a dalt. Mentrestant, eh? Sí. I vaig trobar una campana del segle XVII, preciosa, totalment decorada, vull dir, una obra d'art, però totalment coberta de. Merda, digues merda. Ah, exactament. No volia dir-ho al micro, però sí, sí. I això em va fer pujar altres campanars i aquí ja va començar una aventura que.

Deies que era un dia que estaves tocant en un casament, perquè tu ets músic, no? Sí. Que tocaves aquell dia el piano? El violí. El violí, eh? Sí, sí. El violí.

Eh, però també toques el sac, no, Xavier? Sí, el sac de gemecs. Sac de gemecs, el violí i la campana,

entenc, perquè la campana també deu ser un instrument, no? I la campana, sí, sí. Ara, el violí és el que he estudiat més, però el que m'hi dedico menys. El sac de gemecs l'he estudiat a mitges i, bé, i les campanes, de fet, ara les he estudiat molt, no? Però vull dir que no he anat a estudis, per entendre'ns. Ha sigut aprenentatge. Autodidacte. Autodidacte i buscant molta gent, de gent gran, que encara recorda els tocs i que m'ensenyés.

Tu que has sentit el so de tantes campanes diferents, no sé si sabries distingir el so de dues campanes. Això es distingeix? Per exemple, ets de la Garrotxa, no? Has inventariat allà més de 200 campanes de la Garrotxa. Sabries només amb el so distingir la d'Olot i la de Montegut?

Fer un examen. No, no, no. Pregunto, només és una pregunta. A veure, em porto tantes estudiades que ja tinc un batibull, però ho podem intentar, si voleu. No, no, no, no ho farem. Ah, d'acord, d'acord. Ara ho vol fer. Perquè ho sap bé. És que ara hauria volat. Ara hauria volat. De fet, us he de confessar. Que me'n recordo més del nom de les campanes del fonador de l'any que de vegades dels noms de les persones. De la gent, eh? Sí, sí, és una cosa molt curiosa que em passa. No, perdó, eh?

No, no, no. Escolta, quina és la campana més antiga que has trobat? D'aquestes que has inventariat? Mira.

Hi ha algunes que jo crec que són més antigues, fins i tot, però no porten l'edat escrita. Però la que porta l'edat escrita, una a Sant Andreu del Torn, de 1303. Collons! Sí, sí. Collons, 1303. Què se n'ha fet de la majoria de campanes a aquest país? Mira, la majoria van desaparèixer durant la Guerra Civil. Sobretot les campanes d'ús litúrgic es feien servir per fer material de guerra. Es ponien el ferro per. Quina metàfora. I aquí se'n van destruir entre un 70 i un 80% de les campanes. Però per sort van deixar les que estaven vinculades als rellotges. I ara, en els llocs que hi ha campanes de rellotge, bé, m'agrada molt anar-hi a investigar perquè sol trobar les campanes més antigues i les més interessants. Clar, clar, clar.

Escolta, dèiem que tu ets musicòleg. Una campana considerem que és un instrument, sí? Sí, és un instrument. I pot estar desafinada, una campana, per exemple?

Bé, les campanes depèn de quina regió estan més afinades o menys. Aquí a Catalunya,

en general, estan desafinades. Com el país, com el país, senyor. Estem desafinats. El tema dels harmònics i la ressonància del plegat.

Aquí sobretot el que es busca és els diferents ritmes combinats amb els diferents sons de les campanes, però no es busca tocar una melodia musical. En tradicions més del nord d'Europa es toquen més melodies i per tant les campanes han d'estar perfectament afinades. Aquí no és tan important. De què depèn el so d'una campana? Bé, depèn de moltes coses, sobretot, bé, primer de tot la qualitat del metall, del bronze, però també, doncs, de la forma que tenen, del gruix, del diàmetre, com una campana com més grossa és, doncs, més greu sona, i curiosament, com més gruixuda, més aguda. Ah, sí? Sí, sí, és una cosa que a mi també em va trencar els esquemes quan ho vaig a.

Bueno, jo dormiré. No, no, però. Una certa inquietud, eh? Una certa inquietud he tingut, Toni. Avui m'has fotut la nit en l'aire, més o menys, saps?

Sí, sí, sí, sí, és que. És una cosa per reflexionar-hi.

No, però ara que ho dius a alguna sobretaula que vas una mica tonto i dius, vaig a fer una mica de carrillón aquí amb els tots. Em sembla que també passa. Com el got de whisky, per exemple. Com més gruixut és. Sona gut. És un detall que us dono.

Ara ell pensa per què vaig venir a aquest programa. No passa res. Quina és la campana que sona millor de Catalunya?

Uf, jo crec que la campana que sona millor és la del teu poble. Aquí has quedat bé. Sí, però és que si ho preguntes a la gent, les que sonen més bé sempre són les del seu campanar. Perquè estàs acostumat a l'oïda. Però n'hi ha moltes que s'assemblen o són iguales. A veure, es poden assemblar, però si les posessis de cantó, ningú O sigui, totes són diferents. No hi ha cap campana igual. Tu les toques, les campanes, a part d'estudiar-les, les toques, diguéssim. Sí, sí, sí. Com es toca això? Com es toca una campana? Bé, es toca de moltes maneres. El més bàsic és estirant el batall amb una corda i fent batallades o fent un repic, però aquí a Catalunya també les ventem, que vol dir moure-les a un costat o a un altre, gràcies al joc de fusta que tenen. I una cosa molt particular és alçar-la tant fins a deixar-la aturada boca amunt. Això és molt difícil.

Calleu, sisplau. Això ha de tenir força. Això. Són una tècnica. Aquí t'estem veient ara com fas. Són quatre cordes, una a cada peu i una a cada mà. Has de quedar ben sorta. Sí, normalment portem taps a les orelles. Portes taps, eh? Sí, sí. Però ho sents una mica, també, perquè si no no saps què toques. Sí, sí, sí. Déu-n'hi-do.

Ho has anat tot, eh? Sí. Però que n'hi ha quatre.

Sí, això és una tècnica, també, que antigament feien molt els campaners aquí a Catalunya, que era tocar quatre campanes alhora, dues amb les mans i dues amb els peus. I fins i tot, de vegades, es construïen una cadira amb pedals per facilitar, doncs, els peus.

El que sigui per no anar acompanyat, eh, veig. O sigui, perquè amb lo fàcil que seria que hi haguessin quatre persones.

Sí. Sí, però el campaner és així, no? No van tan coordinats, eh? Una persona sola és més fàcil. Clar, clar, clar, clar, clar.

Perquè antigament això tenia una funció. Ara s'ha perdut, no? Però hi havia certs missatges que es transmetien tocant

les campanes. Sí, de fet, les campanes transmetien tot el que volies informar, eh? Des de les convocatòries tant per exemple quan es reunia el Consell de la Vila o per als actes litúrgics també, després per celebrar la festa, per quan hi havia una defunció, quan hi havia perills, doncs es tocava a foc, a sotmetent.

Arbúcies, la meva àvia, a vegades tocaven a morts i deia "s'ha mort una dona". Per què? Perquè. És diferent, el toc. Per com sonava. No, era una ronda més o una ronda menys, no ho recordo, però era diferent el toc si s'havia mort un home o una dona. No ho vaig entendre mai.

Els tocs de mort són els més complicats que hi ha, perquè indicaven moltíssimes coses. Si era home, si era dona, si era casat, si era solter. Si ha sigut cirrossi. Si era un.

Has portat una campana aquí. Ens podries fer una demostració o no? Bé, és una campaneta molt petita.

Són d'aquestes de convent. Sobretot aquestes campanes es feien servir per avisar la comunitat. A dinar! A dinar! Sí. Jo, per exemple, he trobat investigant en comunitats de monges, per exemple, doncs hi ha un toc per cada una de les monges. Com? Què vols dir? Cada monja té un toc? Per si no arriba, si s'ha distret. Per si va tard? Sí, per exemple O sigui,

el que ara, a dia d'avui, els supermercats fan Mercè, sisplau, passa per caixa, doncs, en comptes de fer-ho així, cada persona tindria

el seu toc de campana. Sí, per exemple, la mare priora, per exemple, doncs seria una batallada i després un repic. Una batallada. Mare Priora, Mare Priora. Exacte. I després, el més curiós és que les altres monges tenen un nombre de batallades ordenades per ordre d'ancianes. O sigui, la més gran té dues batallades, després tres, quatre. Si hi ha 40 monges, el que toca la campana es torna logo. Sí, sí. La que toca la campanya. O la que toca la classe, el monje. Sí, sí. I és curiós perquè també hi ha el toc per quan arriba el pare confessor. Ah, sí? Sí, sí, sí. Quin seria? El sabem, aquest? Bé, de fet, o sigui, quan es reunia en la comunitat era només un repic. Sí. Sí. I pel pare confessor no es feia amb la campana, sinó amb el timbre. Però un repic amb el timbre. Ah, mira, més modern.

Exacte. Ojo que ve el pare confessor, eh?

Exactament. Tu distingeixes fàcilment, suposo, si un campanar l'està tocant una persona, si una campana la toca una persona, o és automàtic el sistema?

Això es nota moltíssim, perquè clar, un toc automàtic són uns tocs molt simples, que normalment són iguals a tots els campanars, i en canvi un campanar tocat per una persona, musicalment té molta més riquesa, cada campanar ha anat fent una mica la seva pròpia tradició i per tant els tocs han anat variant, el que es transmetia oralment de campanar a campanar, amb el temps han anat variant i cada poble té els seus tocs. I després també el sentiment que hi posa el campaner. Vull dir, quan toques un instrument, el que transmets, sobretot, són emocions. Les campanes també transmeten aquestes emocions, sobretot si estan tocades per una persona. Correcte, correcte.

Escolta, però això passa. Mira, s'ha creu, però t'has.

Has tocat la teva campana. He tocat la meva campana? Bueno, no, això no seria una campana. Ah, sí, és una campana com.

És una campana. És un timbre d'hotel. Sí, sí, sí. És un timbre. Sí. Que per lo poc gruixut que és,

Déu-n'hi-do lo agut que sona. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Escolta, Xavier, el meu paper aquí, diguem-ho clar, és fer les preguntes estúpides que el Peyu, per qüestions de prestigi, doncs no s'atreveix a fer. Et volia preguntar si l'expressió estar com una campana és una expressió pejorativa que refereix a algú que no està bé del cap. Et volia preguntar si tu, com a amant, parafílic fins i tot de les campanes, et molesta que aquesta expressió sigui pejorativa perquè per tu estar com una campana potser podria dir, per exemple, tirar-li un piropo a algú, eh? Estàs com una campana, tia. La idea que algú està molt bo.

Sempre hi ha algú que et fa la broma, que ets un toca-campanes, però el que és curiós és que hi ha moltes expressions relacionades amb les campanes i els campanars. I això demostra com les campanes havien sigut importants dintre de la nostra cultura i societat. Quan hi ha tantes expressions populars és que realment tenien un pes molt important.

Parlem sempre una mica en passat perquè ha quedat com en desús. Hi ha algun poble a Catalunya que encara hi hagi campaners tocant les campanes o

és tot automàtic ja? En queden pocs, però encara n'hi ha. I n'hi ha que hi ha colles de campaners molt nombroses i fins i tot que toquen cada setmana. A Mataró mateix, cada dissabte els podreu escoltar. O sigui, si us agrada, aneu a Mataró el dissabte, que les toquen manualment. Exactament. I després hi ha molts campanars que en dates puntuals toquen les campanes. Però bé, el que estem intentant és que es torni a recuperar aquest llenguatge i com més campanars hi hagi amb campaners humans, doncs bé, més perdurarà aquest llenguatge i podrem conservar totes aquestes variants.

És una feina com moltes altres que històricament l'han fet els homes, no? Hi ha més campaners que campaneres? Bé, això no és del tot cert, no?

Informeu-se, informeu-se. Foteu entrevistes preparades pim-pam. Em fa vergonya, perquè d'alguna manera,

com que sóc participat d'aquest programa, em fa vergonya una pregunta d'aquest tipus. D'alguna manera quedes damnificat.

Quedo malament, preocupa't. La pregunta es fa precisament

perquè s'ha estudiat i es veu que hi ha més campaneres que campaners, però que ho feien des de.

Ah, ja saps la resposta? T'ho explico. I llavors per què preguntes?

Perquè ho expliqui qui ho ha d'explicar. Està molt ben preguntat.

Callau, que és pilota. A vegades interrompiu el programa, però res. Xavier, sisplau. El que passava és que, normalment, el títol de campaner o qui se li donava aquesta responsabilitat era un home, però aquest home feia altres feines. I després moltes vegades s'havia de donar un missatge mentre ella estava treballant, quan s'havia mort algú, o per exemple els tocs d'oració que es feien matí, migdia i vespre, si estava al camp no podia anar al campanar. I després ho acabava fent la dona. I m'he trobat en molts casos que qui sabia molt els tocs era la dona. Veus? Quina pregunta tan bona. El que passa és que des de l'anonimat, Com sempre.

També t'ha de fer una il·lusió, no? Ser la dona, en aquest cas. Si a vegades truques i dius, pots passar tu pel supermercat a comprar, que et truquin i et diguin, pots passar un moment pel campanar que s'han mort,

no sé qui, toques tu la campana que jo estic acabant aquí. Com si la dona no tingués feina. Exacte. Perquè la dona estava

a casa tocant-se el nas. Pensar la campana. Escolta, fa tres anys, Xavier, que vas engegar l'escola de campaners. No sé com va començar aquest projecte.

Bé, sobretot, va començar a adonar-me que la majoria de campanars estaven abandonats, i els que no ho estaven era perquè hi havia un campanar, i per tant, el que calia era que hi hagués un campanar a cada campanar, i aquí va sortir d'aquí la idea de fer l'escola. I què tal? Doncs, la veritat és que aclaparà per l'èxit. Sí?

Mira que bé, mira que bé. Mira que al principi pensava que diries, hòstia, un desastre.

Clar, jo pensava, digues que no s'apuntarà ningú, quatre amics que trucaré, i així, i el primer dia de fer les inscripcions van quedar totes les places plenes, i més de 50 persones en llista d'espera. Que hi ha gent que vol fer de campaner, a Catalunya. Campaneres hi ha, campaneres? També, també van vinguent. I gent jove? I gent jove. Aquest any passat hem tingut fins i tot joves de 14 i 15 anys. Això és maco, eh? Sí, sí. Això és maco. Hi ha futur.

Sí, sí. I tu, Xavier, en els dinars amb els amics i així, parles sempre de campanes. Tu fots aquesta pinta, eh? Si em posen la falca, sí. Sí, eh? Sí, sí. I després em fan callar. Clar, és que et veig un tio apassionat amb el món de la campana. No, no, molt bé, molt bé. Està bé. Has de guanyar calés llargs aquí, no?

Bueno. A la meva parella sempre fem la broma de ara arrenca, això ja arrenca però de moment no gaire es treballa moltes hores però per amor a l'art però bé, al final jo sempre dic que cadascú ha vingut a tenir una missió en aquest món i la meva deu ser aquesta.

Pot passar de menjar, també, eh? Però això, vull dir, per més il·lusió que ens faci, que hi hagi gent que s'apunti a fer de campaners i tal, una cosa que està bastant condemnada, no? Vull dir que em sap greu, eh, ara, però.

Mira, Peyu, puc apretar aquí? És que justament tinc una altra pregunta que crec que pot ser la resposta, fixa't, no la de l'expert, la meva a la pràctica pregunta, i és. Hi ha tocs de campana per tot, dius. Però potser n'hi podria haver per coses molt concretes que realment serien molt útils a la gent. Per exemple, quan arriba una patrulla de Mossos, es posa la rotonda de sortir al poble a fer controls de colèmia, que hi hagués un toc de campana que signifiqués estan els Mossos fotent controls, no passeu per allà, sortiu per la carretera aquella de cabres. Quan tornis de festa, això seria ideal i estaria bé fer el toc per drogues per beu avui han portat el test de drogues s'han

d'adaptar els tocs als temps actuals això és el que volies això no està malament què en penses tu?

Home, aquest me l'apunto, eh? Sí que hi ha pobles que m'han dit, no podríem tocar, per exemple, abans es tocava molt pel bateig de la mainada, però ara quasi no es bateja cap. I em diuen, no podríem tocar pel naixement? I dic, home, doncs és una bona idea. Amb els pobles tocar a festa quan neix una criatura, doncs. A quants quilòmetres arriba això? Un so d'una campana? Des d'on es pot sentir? A veure, depèn molt del campanar, de la campana, de com bufi el vent, però a uns 4 o 5 quilòmetres de distància. D'un poble a l'altre. A l'Empordà, quan sona tot, és maco de sentir.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ral de vinyó. Gentilesa de. La paraula d'avui és escambuixar. Escambuixar. Ah, sinònim de. Ai, perdó. Escambuixar, sinònim d'escabellar, d'espantinar o d'esfer.

Li vaig ficar una mà per sota la faldilla, amb l'altra mà li vaig escambuixar els cabells i llavors vaig veure que era la meva sogra.

Bé, escambuixar. Expressió que fan servir a Menorca quan volen descriure un lloc que és un desori. Es fa servir pel paral·lelisme, amb una antiga casa de barrets coneguda amb el nom de Can Buixà.

Després ahir, a l'hora baixa, vaig anar al metge i, mare de Déu, dues hores esperant, quan me tocava, el metge va haver de partir, se'ls havia espanyat l'aire condicionat, allò és que han pujat. Molt bé, aquest major. Molt bé, eh? Queda parat, ja.

O C, escamboixar acció que fan els peixaters i peixateres quan netegen el peix abans de ser venut.

És que aquella peixatera és una porcassota. Mira, en comptes d'escamboixar el rap amb aquella eina que tenen, li ha tret les escates

amb les ungles. A, B o C, Xavier.

Difícil, eh? Difícil, aquesta. Molt difícil, avui.

Sí, sí, jo pensava que anava més bé de català, però. La d'enfelt la pots descartar. Llavors et queda l'A o la C. Sí. Sinònim d'escaballar, d'espantinar o desfer, o el que fan les peixateres, sinònim d'escatar, diguéssim. Diguem l'A.

L'A. Aviam, què passa.

Correcte! Bravo!

Escambuixar, escambuixar els cabells. Xavier, doncs escoltarem les campanes amb més atenció, intentarem entendre-les i sobretot no queixar-nos quan anem de cap de setmana a un poble i sonen les campanes del campanar. És així. A mi no em miris que jo no ho he fet mai. No, no, no. No sé si et mereixen alguna opinió aquesta gent, Xavier.

Bé, diuen que les persones que es queixen de les campanes és perquè no estan prou integrats al poble. Per tant, amb el temps ja les apreciaran.

Exacte. Un optimista. Amb això ens quedem. Xavier, gràcies per venir a seure una estona a l'Escola de la Renaixença.

¿Creus que ets un boig digne de ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Heu de saber que hi ha un model de tisores que és, bàsicament, un invent català. Ah, mira, les de l'Artur Mas.

I les del Boi Ruiz, conseller de Salut. Boi Ruiz es deia, és veritat. Home, aquell tenia unes tisores que. No me recordaba d'aquest nom, eh?

Boi Ruiz, que té un nom una mica de stripper barato, no? Per un comiat de solter. El concepte barato, a més a més, està bé. Barato, barato, sí. Que no és de pila,

és dels que van sense de pila.

Anem a deixar de parlar? Perdona, Mercè. Si no se'ns allarga, eh? Us deia que hi ha unes tisores, que és un model de tisores de costura catalanes, que es van desenvolupar sobretot a les metalúrgiques de la zona de Solsona entre els segles XVIII i XIX. Home, i tant, Solsona.

De fet, encara hi ha el Solsona Pallaresa. Sí. Senyor Pallarès Pallarès Pallarès que encara fan tisores i fan ganivets és l'única

que ha quedat per això però es veu que abans hi havia una vintena de tallers fent ganivets allà se m'ha dit això sí, sí, 24 24? mira 24 tallers hi havia sí,

jo els vaig conèixer sí, tots tots els vaig conèixer ah, però que ara és una altra persona qui és vostè? sí, soc la Maria ah, Maria Maria de les Tisores es diu així? sí. Sí, sí. També té nom d'estriper barata, eh? A veure, per favor. Em dic Maria Galobarga, que també ho voleu saber tot, eh? Però, mira, em diuen la Maria de les Tisores perquè, bueno, soc provadora de tisores. Ah, sí? Existeix aquest ofici? Sí, sí. Bueno, ara ja no. Ara ja no, eh? Això, més aviat, al segle XVIII, ara ja no. Ja no es fa. No es porta.

O sigui, vostè provava les tisores que es fabricaven a Solsona. Ah, sí. Mira. Una per una. Una per una. Una per una? Què vol dir, una per una? Una per una. Ah, o sigui, una per una vol dir. Una per una. Una per una. Una per una. Una per una. Com es proven les tisores? Disculpi la desconexió.

Com collons s'han de provar les tisores? Una per una. Una per una, eh? Què et sembla que agafem i les llepem així amb la llengua? No, no les llepem. No, tallant, es proven collons, tallant.

Com és que ho feia vostè això i no ho feia una altra persona del poble?

Mira, doncs perquè tenia una mica d'àcid úric. Sí, sí, sí. Tenia àcid úric, tenia els dits molt infladats. Jo soc una dona, bueno, tinc els dits com botiferrons. I, bueno, doncs jo provava les tisores, les provava, i a mi, si em passaven els dits. Bona senyal. Acaba de donar un cop. Si em passaven els dits, bona senyal. Vol dir que anirien bé tothom. Sí, sí.

I això de l'àcid úric, és fotut, això. No, és que se't queda un dit.

Gros, gros, gros, inflat. Mira, me'l toco de vegades. Saps el que fa molt bé? Fa molt bé, això va molt bé de fer. Si t'agafes i te'ls xucles ben fort, el dit, t'agafes i te'ls xucles ben fort, Saps com aquella cosa de xuclar la gamba? El cap de la gamba? Estic a punt de vomitar, senyora. No, per favor. Sí, sí, però té un gustet bo.

Sabeu que les estisores també són un bon instrument de percussió? Què dius, ara? No ho sabia, Arnau. L'any 2017, Noel Gallagher, d'Oasis. Home, aquell era un xulo idiota, no? Però ara no ens posarem en. N'hi ha un de bo. N'hi ha un que és més idiota que l'altre, no? En tot cas, Noel Gallagher estava preparant la seva gira en solitari, amb la seva banda de músics, on hi tenia una músic francesa que era la Charlotte Marionnet, que ella es dedicava a interpretar les parts corals i fins i tot tocava una flauta, una espècie de flauta exòtica. Doncs en Noel li va demanar a veure si també podria incorporar algun instrument de percussió. Li va dir, tu toques la pandereta? Ella va dir, no. Tu toques les maraques? Tampoc. I li va dir, què toques? Què fas aquí? I no se li va acudir a altra cosa que a respondre les tisores. Davant d'aquesta circumstància, a Noel li va fer tanta gràcia incorporar unes tisores a la banda que, podem veure el vídeo, això va passar de veritat en un dels seus concerts.

O sigui, tocava les tisores amb un instrument de percussió. Jo em pensava que picàvem unes tisores, un bombo o una bateria, i no, simplement les obre i les tanca davant d'un micròfon.

Sí, és un petit so de sisell llegut. Per tant, doncs, la incorporació d'un element rítmic a tota la banda i, a part, amb una part performàtica també interessant.

Voleu que us ho faci jo, aquí, la regent? No cal, no cal, és molt amable. I l'ha de no tocar-les molt a prop del nas, això és important.

Sí, certament. El més divertit del cas és que el seu germà, Lian, quan va saber que havia incorporat aquestes tisores al seu espectacle, va dir que en el seu, quan fes una gira, incorporaria properament un músic que fes punta al llapis. Mira.

Ara estàvem discutint a veure qui era més idiota i em sembla que ho eren tots. Jo de gran Arnau puc saber tantes coses com tu. És que sap moltes coses. De memòria això ho saps.

Sí senyors, a veure. Tens tot aquí.

Un dia hem d'anar a sopar i m'expliques anècdotes d'aquestes.

Jo no vaig a sopar mai amb ningú.

Anem a disseccionar l'objecte d'avui. Sí, bueno, saps que m'aniria bé per disseccionar? Unes tisores.

Utilitat en una illa deserta. Bueno, seguim.

Aviam, si naufraguem a una illa deserta unes tisores ens poden solucionar moltes coses. Pràctic, pràctic. Però clar, has de decidir quina mena de tisores t'endús. Perquè, per exemple, les tisores de podar, les tisores de manicura, hi ha un ampli espectre de tisores. Sí, senyor. Allà els cabells. Àngela Maria, per aquí vaig. Llavors, no pots podar. Per exemple, si les vols per podar, amb unes tisores de manicure no et serveix. No. I si et vols tallar les ungles dels peus amb unes tisores de podar. Tampoc. Ah, no sé! Que tinguis ungles de iaio, d'aquest, amb fongs, aquelles ungles gruixudes. Hi ha ungles molt gruixudes. Grogues! Allò necessita tisores de podar, l'ungla de iaio.

He vist trencar algun mirall, eh? Mare de Déu! El meu mare era esteticien i venia un tiet a casa i li feia les ungles a ell. I havíem de ser dos o tres. Amb una radial.

Era amb uns quants, eh?

Sortia allò disparat, pam, quan estallava.

Sí, home, que sí. Però puc seguir o no? Sí, sí, perdó, perdó. És veritat que hi ha gent que té alguna mena de criadero de musclos als seus. Però en principi les tisores han de servir per la seva funció. Totalment d'acord. Però bé, pel que ens ocupa, que és l'illa de Jerta, jo agafaria una cosa intermitja, que serien les de cuina que tenen a les pulleries. Sí. Que eren una mica com les de la senyora Galleguer, aquesta. Sí. La que és la metàl·lica de pulleria. Sí, sí. Va bé per tot. Va bé per tot, va bé per tot. Allò que no et pot servir per tallar-te les ungles, com la barba en un moment donat, perquè jo, ja ho sabeu, que reivindico que per ser un nàufrag no cal anar deixat, s'ha de ser un nàufrag amb dignitat. Llavors amb allò talles la barba i quan et venen a rescatar, doncs estàs. Pascoig. I no com el Tom Hanks.

Utilitat com a joguina sexual.

Tu vas què, xuriguera? Tu vas a un punt. Vaig pelar la meva filla petita amb les estisores de la cuina. Pelar què vols fer? Te la vas matar? No, la vaig matar. Li vaig tallar el cabell. Tampoc millora gaire la cosa. Truca la de Gaia. Ho dic per el sentit aquest que amb una estisora així que serveixi per tot, doncs va bé.

És per confirmar el teu. Gràcies, xuriguera, i quan vulguis pots tornar a parlar. Davant. Insisteixo que per mi la millor és la de la pulleria. Aquella que agafen i. Ha quedat clar. Ara anàvem a la joguina sexual. D'entrada, calmem-nos. Jo com a joguina sexual no les he vist mai unes tisores, però també és veritat que jo he follat bastant poc, per tant no sé tu, Xuriguera, que has follat tantíssima la vida. M'he trobat amb circumstàncies molt diverses, però no tant com l'Arnau. Arnau, alguna tisora? Tu que fas bondage. Tinc un kit on només hi porto tisores de tots els dies. Bueno, és que ets un marrano, ja ho sabria. A mi, que jo no tinc tanta vida sexual com aquesta gent, l'únic que se m'ha ocurregut és que si algú tingués els testicles molt petits, uns testicles gibaritzats, doncs, per entendre O sigui, podria ficar-los dins dels forats de les dits, de les tisores. Però tampoc sabria què he de fer després. No, perquè si obres les tisores. Quin gest estàs fent? Prou, sisplau, prou.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Anem a l'arma. Un amic meu el van atracar una vegada amb unes tisores a la plaça de les Glòries Catalanes. Com que no portava quartos, li van robar les bambes i va tornar descalç a casa, pobret. Gràcies a Déu ha canviat molt Barcelona perquè abans s'atracaven els pobres i ara t'atracen els rics. És una cosa molt més civilitzada. Ara t'atracen sense necessitat de passar por física. I sense tisores. Utilitat metafòrica. Això és interessantíssim. Segons el Dieck, hi ha l'expressió passar les tisores en sentit figurat per referir-se a una cosa que no diríeu mai, per referir-se a murmurar o parlar dels defectes d'altri. Què vols dir? Per exemple, tu i. Mercè, jo t'estem criticant a tu, no? I llavors algú diria, hòstia, a la Mercè i al Joel li estan passant les tisores al pei. No ho havia sentit mai. No, no, jo tampoc ho havia sentit mai. Però a mi el que em sembla més evident és la de les tisores com a eina per fer retallades també metafòriques. L'any 2005, quan el de l'Estatut, us en recordeu? Ja fa molt de temps, eh? Una bona esquilada. Quan els convergents encara no eren independentistes. Imagina't si fa anys això. Allà es va dir molt que al Tribunal Constitucional li havia passat les tisores a l'Estatut. Ha retallat molt. I a fer de Déu que li va passar, però no una mica, li van passar les tisores com si tingués el cap ple de polls. Va quedar l'Estatut rapat, pràcticament. Com la filla d'en Xuriguera va quedar. Sí.

El van pelar. El van pelar.

Propaganda del segle XIX.

Busques un pis, una casa o un terreny on construir la teva llar? Sí. Vols vendre un pis, una casa o un terreny i per una morterada? Sí. Doncs tria Immobiliaria Tries. Fa 20 anys que unim les ganes de comprar d'uns i les ganes de vendre dels altres.

Gràcies a Immobiliària Trias li vaig poder vendre el pis a un pobre desgraciat. Jo sóc el que et vaig comprar aquella merda de pis, eh? I gràcies a Immobiliària Trias me'l vaig poder treure de sobre el mes següent. Ah, però que ja no vius el pis que et vaig vendre, Ramiro? Tan maques que eren les vistes. Bueno, i quan va caure un tros de façana encara més. Veia tot el Montseny des del vàter. Hòstia, i ara qui viu? Me'l va comprar una parella jove, pobrets.

Gràcies per trobar-nos un niuet d'amor immobiliària Tries.

Si ets intel·ligent, a l'hora de vendre un pis, ens tries a nosaltres.

Jo trio Tries! Immobiliària Tries.

Patrocina Històries per passejar el gos.

Mira, tu, quin marbre té en aquesta casa. Epa, està morant, això.

És que no us fixeu en el gos, us fixeu en el terra. És que és tan estrany. A mi em fa gràcia veure les cases de la gent. Els gossos són tots iguals, al final, els gossos. Aquesta és la Llama, que és una família de bretó, de 10 anys, de la Roser, i viuen a Sant Saloni. Va pertot arreu amb la seva joguineta, que es veu que és un porquet rosa, que mira, que l'ha adoptat com si fos un fillet.

Mira. És raro, eh? És una mica estrany, però justament de porcs anirà la història d'avui. Presenciarem un judici la mar de peculiar que té una d'aquestes bèsties com a protagonista.

Avui passegem el gos per Falais. Falais. Falais. Tu saps tots els idiomes, eh? No, només anglès i francès, però coincideix que són els que normalment. Falais. Falais. França. És gener de 1386.

Ens situem en un context de pobresa extrema. La pesta negra ha causat estralls per tot Europa. Dir que la gent les passa magres és quedar-se molt curt. Som a Falès, un poblet miserable del Regne de França, on la gent es mor de gana i de fred. Sobreviure és un miracle. Nosaltres hem vingut a conèixer un paleta, anomenat Jonet, i que el veiem. Bueno, quan el veiem ens preocupem ràpid, ens en portem un esglai. Està tan prim que sembla una calavera, té un aspecte famèlic, el pobre home fot pena. Bonjour, monsieur, que té un croustó de baguette pels meus petits fills? No, no porto res ara. En Jonet és un mort de fam, com tots els seus veïns. Ui. Ui. Ui, ui, és un mort de fam. Sí, sí, se't veu famèlic, eh? Jo no menys. No menys. Jo no menys. La Llama farà bé de vigilar la nostra gosseta perquè se la acabaran menjant. Se la menjaran amb ella i a tanta gana que encara es menjaran el porquet de plàstic. No, això no. Cuidado. Deixeu-me dir que en Jonet està de mala sort perquè gairebé cada cop que s'enllita amb la seva dona fa Diana. Aquest parell tenen una dezena de fills. Sí.

De tota manera, sembla un poc precís comptar els fills de

la gent per desenes. La gent anava així. En Jonet es passa el dia fora de casa treballant com un boig i la majoria de fills que té també ho fan. El més gran, que encara no és adolescent, s'eslloma de valent per ajudar la família a tirar endavant. Ah, aquesta és la canalla que ens agrada, eh? Tots a pencar, vinga! Tots, tots no, eh? El més petit, el fill petit d'en Jonet, només té tres mesos, encara no treballa. Va, els ha sortit d'endul aquest, eh? Home, té tres mesos. Tres mesos, feixades, collons. Per l'amor de Déu. Aquesta criatura tan petita dorm al bressol i la mare el vigila, és que no pot fer més. Com que està ben clapat, la dona aprofita per anar a la font del poble per agafar una mica d'aigua. Ah, i deixarà el meu fill sol? Sí, aviam, no pot passar a carretejar la criatura, les garretes d'aigua I no es pot quedar el puto xitxuxu gos aquest pollós que porta que es quedi a vigilar el petit fill deixem el gos allà si deixem la llama en aquesta casa se'ns la fotran per sopar

un petit bebé que guapo que ets ets el més bonic de tots els teus germans per no els diguis la mare ha de sortir un momentet per retornar.

Després d'assegurar-se que la criatura està ben adormida, la mare se'n va i li promet que al cap d'una horeta tornarà a ser casa.

Una hora? Una hora, Peyu? Això de la font és mentida. Home, aquí darrere hi ha un amant. Home, aquí hi ha folleteo. I tu què has de saber?

Aquí hi ha folleteo. Què has de saber, Rosa Tòtil? No, no, no, és que no saps com de lluny n'és la font. Ara, ara.

Després d'assegurar-se que la criatura està ben adormida, la mare se'n va. Això ja ho he dit, eh? Ho rectifico, ho torno a dir. És important remarcar-ho. En aquests moments tenim un nadó sol en una casa, dormint com un liro.

Eus, dormint, ja us ho deia, oieu com és un gandul, aquest nano? Que té tres mesos, Fel. Ah, bueno, però ja se li veu. No pot fer res, què vols que faci? Bueno, per l'actitud, l'actitud, no dormis tant,

xaval, que hi ha feina a fer a casa. Que faci peces. No, no, que peces de què? Peces per la Renault, allà dins el bressol. Bueno, que guapet hi ha pilotos per cosir, eh? Sí. Mentre la criatura dorm, el protagonista de la història apareix per la porta. Bonjour, déu vos guarde. No, no, tu no, tu no. Ah, perdó, perdó. No, no, no entra pas per la porta en Jonet. Qui entra per la porta és una truja. Que ho dius per mi, narrador?

No. És una falta de respecte, trobo.

A la meva dona no li diguis truja. Em va dir truja. Perquè te renco el cap, eh. I per dir alguna cosa. Pochón. Eh? Pochón. Parlo d'una truja autèntica, una truja de les de veritat. S'ha colat a dins la casa. Guaita-la. Ai, fàstic. No, fàstic no. L'escena és inquietant, eh? Una truja ronda per una casa on dorm un nadó. Com us deveu imaginar, si els humans d'aquella època passen gana, els animals encara en passen més. De manera que la pobra bèstia regira les estances de la casa amb l'esperança de trobar alguna cosa amb què alimentar-se.

Perdona, Peyu, que surti un moment del personatge francès, que també estava interpretant per dir-te que això comença amb una mala pinta. Fa bastanta mala pinta. Mare de Déu. No, però no anirà per aquí, no? Eh.

Ha estat dubtant en veu alta. Francès. Quasi tan francès. Són dubtes francesos. Nosaltres marxem d'aquí, que la llama s'està posant nerviosa.

Marxes? Sí, sí. Ah, quins pebrots que tens, també. Després vindreu amb ploresa si passa alguna cosa, eh, Peyu? Ei, escolta. Hi ha moments.

En moments que no s'ha d'intervenir. Al final, els que filmen documentals d'animals també deixen que el lleó esmetgi la zebra, no? Això és un error. La truja busca aliment per tota la casa, però no troba res. Està famèlica. No, no, no, no.

Ja, ja, ja.

I som a temps, pareu, pareu. No, home, no, que per aquesta música que sona ja es veu que no ha de passar res dolent. Bé, bé, tot anirà perfecte. Mira quina música d'esperança. Ai, per favor, no, no, prou, prou. Això és la típica música de final feliç, de tota la vida. Advertencia pels aprensius.

No, no, és que ens fotràs patir ara, pareu. Sí, sí, perquè passarà una cosa. No, home, no. El tros que us relatarem és impactant. La truja famèlica ensuma el nadó. Ai, pareu. I creu que pot ser comestible. No! Mercè! Per l'amor de Déu.

Per una casa, hòstia, deixa estar les garrafes d'aigua i vine cap a casa, que se't menjarà en la canalla, collons. La truja famèlica està passant tot el morro per la cara de la pobra criatura. Joel! Què? Però no ho expliquis en tant de mal! Francesc, torna, torna cap a casa. Torna cap a casa.

Ara no puc tornar cap a casa. Em passarà una de grossa, eh? Ai, madre. Torna cap a casa. Ai, madre. El que us està venint al cap és inevitable. No, per favor. La truja famélica decideix que el nadó que dorm serà el seu dinar. Se li està menjant la cara i les mans. Un moment, un moment.

Però si estem parlant d'una truja menjant-se un nen de 6 mesos.

Això seria, si se'l menja la cara, és una mica menjar un morro, no?

Mentre la truja menja, la mare de la criatura entra a casa i es troba tot el xou.

M'hauria d'haver instal·lat un aparell d'osmosis a l'aixeta, tal com em va dir aquell venedor. A fora la truja. Veu cas els venedors d'osmosis.

M'agraden molt els anuncis d'osmosis. I més al segle XIV és quan més es venia. I és bona l'aigua d'osmosis. M'agrada molt aquell que deia, quant pesa un quilo d'aigua? Recordeu aquest anunci? Doncs no. Quant pesen dos quilos d'aigua? Dos quilos. Sí, clar, exacte, clar. Fa fora la truja cops de pal, però no pot salvar el seu fill. La criatura és ben morta, vaja. I ara avancem una setmana a la història.

Home, no, no, no passis, passis. Estan fent el dol, eh? No, bueno.

No, Peyu. No passa res. Estem al segle XIV, tu. Era un nen de tres mesos. Sí, però allà la mort es vivia diferent, també. Sí que és veritat. A veure, la família no ho ha superat, eh? Home, normal. També se'n fa molt drama, trobo, ara. Sí. Els pares del nadó estan molt compungits. Bueno, no ha de ser bon país que una truja se't mengi el fill. Però hem d'avançar. Això sí, eh? Vinga, continua. Sí, sí, no, no, s'obre pas la natura. Passem pàgina, tu. Resulta que un tribunal ha decidit que aquella bestiesa que ha passat no pot quedar impuna.

Escolteu-los. Opino que un crim com aquest no pot quedar impuna. És una atrocitat. Sí, senyor, totalment d'una atrocitat. Opino que la justícia ha d'actuar davant d'una bestiesa com aquesta. Exacte. La justícia ha d'actuar una bestiesa així. Opino que la culpable s'ha de seure al tribunal i pagar pel que ha fet. Sí, que pagui. La mare ha de pagar, eh? Vull dir, no pot deixar el fill sol. A veure, a veure una cosa. La mare? Que ha dit res de la mare. Que ha dit res de la mare. Qui ha de pagar no és ella.

Esclar que no, no és ella. És el pare. És el pare, que mai no és a casa.

Que pagui el pare. A veure, què dius tu ara? Ell tampoc. Ell tampoc. Qui ha de pagar pel que ha passat és la truja. Qui ha comès l'assassinat? La truja. Doncs que passi pel tribunal la truja.

Atenció que el que acabeu d'escoltar és 100% verídic. El tribunal de Falès decideix que la truja ha de pagar per haver-se menjat una criatura humana. La donan a judici. Ni la llama entén com s'ha decidit una absurditat tan gran.

Perdonin, perdonin una cosa. No podríem arribar a un acord i no ens la podríem menjar nosaltres, la truja? Que al final estem morts de gana. Igual que ella s'ha menjat el nen. Al final és la cadena tròfica. Sí, però llavors t'estaries menjant el teu fill d'alguna manera.

Bueno, és el segle XIV. No pot ser.

Senyor Francesc, això no pot ser. Tothom mereix un judici.

No és possible. No és possible.

El 9 de gener de 1386 hi ha un moment curiós en la història de la justícia. Una truja entra a un tribunal perquè la jutgin per assassinat. Mare meva.

Ostres. Ordre a la sala. És que és molt. Calli, sisplau. És que és molt estrany, jutge, és molt estrany, això, eh? Sí, és estrany, ja ho sé, que és estrany, però ordre a la sala. La sentència del tribunal és terriblement. Ordre a la sala, Peyu. Ja ho has dit. Ja, però estàs parlant, eh?

Sí, sí. Però és que he de parlar perquè he de continuar la història. Surt del jutge. Surt del jutge. La sentència del tribunal és terriblement severa amb l'animal. L'acusació li imposa la pena capital. La truja serà executada públicament a la forca.

¡Pare! ¡Asesón! ¡Asesine! ¡Asesón!

La sentència, atenció, perquè la sentència té detalls interessants. Per exemple, el tribunal ordena a tots els que tinguin porcs que siguin presents a l'execució i que hi portin els porcs i les truges. Volen que l'execució de la truja menjadora de nens serveixi d'escarment per la resta d'animals. Eh, perros, veieu?

Ho veieu el que us passarà si us mengeu la canalla? Que ho entendran, això. No entendran res, home.

No sé gaire d'etologia, però diria que. Vull dir, perquè. Per exemple, sempre quan un gos, si el renyes, l'enganxes pixant-se al teu llit, el gos, i no l'enganxes just en el moment, si el renyes després, ell no sap. Estàs parlant dels gossos pels porcs? Sí. Són molt intel·ligents, els porcs. Tant intel·ligents com per estar pendents de la qualitat.

Ells fan de porc, però no són tan porcs. Ja, ja, ja. Qui ho sap, això?

Hi ha humans menys intel·ligents que un porc. Això també és veritat, no m'ho crec. Bé, si això us sembla sorprenent, compte amb el que ve ara. Hi ha un matís que sembla inventat, però que és real i està documentat. El tribunal ordena que la truja sigui executada vestida com els humans.

No, mira, pareu la música. De veritat. Mira, tio. Sempre fas el mateix. Així la història ja és bona. No cal que tu t'inventis un altre plus per la patilla. No és invenció, això? No és invenció. O una truja vestida de persona, al segle XIV.

A veure, costa de creure, però us prometo que el judici. A una truja de falès és real i que va ser tal i com sentiu, amb tots els detalls. Es va fer portar els porcs del poble a presenciar l'execució. Això no està gravat, però se la va vestir com un humà, la truja. Se li van posar una camisa i uns guants. Calçotets, ni calces, ni res. Calçotets no. Per la part de darrere anava ensenyant el cul. No, un bolot, unes calcetes. Sostenidors. Un tanga, ni que sigui. No sé, no sé, no sé. Quan la llama. Traja jaquetes, devia anar amb un traja jaquetes. Una truja de negocis. El més gros és que es va fer patir molt la pobra bèstia. La van arrossegar fins a la forca estirada per un cavall, com es feia amb els condemnats de l'època, i un cop allà li van mutilar la cara i les mans, tal com havia fet ella amb el nadó.

És que de veritat, aquesta història m'està posant els pèls de punta. Em sap greu fins i tot a mi, que representa que soc la mare del fill. Sí,

a tu se't van menjar la criatura, eh? Ets tu que vas anar a buscar aigua a la fona.

Però ten patir amb la truja, també. Pots estar contenta, eh? Estar contenta que s'ha encarregat la truja i no s'ha encarregat a tu, eh?

Sí. No sé si se la van menjar, després, suposo. Home, evidentment que sí. La gana que passaven, aquella. Del porc s'aprofita tot, dient-ne. Tot. Sí, sí, sí. Així acaba aquesta història, eh? Amb un nen mort i una truja morta, executada davant de centenars de trujes del poble. Història tan maca, avui. Preciosa. Anem a veure si ha sobreviscut a tota aquesta matança la nostra gossa, la llama, Mercè. Doncs això ho decidirà l'Eva.

Que d'on ets, Eva? De Manlleu.

Manlleu. Eva de Manlleu. Així de porcs més o menys pots tenir cert coneixement. Hi ha proximitat, sí. Sí, perquè vull dir que Osona és una zona tradicionalment. Porcina, porcina. Quin temps de gestació té una truja? A. 8 mesos. B. 2 mesos. O C. 4 mesos. Quatre mesos. Quatre mesos. Has triat la del mig. Molt intel·ligent. És la C, és l'última. No, la del mig de. Ah, de dos, quatre, vuit. Ja m'entens. Quatre mesos. La llama és. Viva! Manu! Pensa sobreviscut algú. La Llama de Sant Saloni torna a casa consternada. Recordeu que el seu porc de peluix per ella és com un fill. S'ha horroritzat de pensar que a la truja se li podria haver menjat la joguina. Però no, per sort, només va rebre el nadó. I fins aquí la Renascença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX.

Que el Senyor sigui amb vosaltres. I en el vostre espai.