T2xC19 - Les ulleres de sol

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Adéu, gosguards! I visca la valla!

La Renaixença.

Les ulleres de sol. No m'agraden gota, veio. No ens importa, tampoc, xuriguera. És que no puc, eh?

No puc amb les ulleres de sol, eh? Per què? És que hi ha gent que les porta fins i tot a dins, eh? A dins d'on? A dins dels postos, eh? Als restaurants, per exemple. Bueno, perquè potser són secs, pobra gent. No, no són secs, no.

Són xulos, són. Tens tota la raó, xuriguera, la gent que porta ulleres de sol en interiors. Mira, és per aparentar el que no són. Ara. Això ho porten, sobretot, cantants i cocainòmens. Sí. El palc i la redonda.

De veritat, eh? He de dir, Xuri, que tens raó. Estic amb tu. S'ha de ser bastant idiota per anar amb bolleres de sol en interiors, a no ser que tinguis algun defecte físic que t'obligui a anar amb bolleres de sol, llavors. Sí,

al cervell tenen el defecte físic. Bueno. Hòstia, aquest una vegada em va empotrar una, allà, en un restaurant. Ah, sí? Hòstia, ho vam entrar allà. Sí, hi havia un tio allà, d'això, va agafar així per darrere el clatell. Per darrere el clatell. Placa! A sobre el plat de A la taula, i amb el cotxe allà així. Sí. I li vaig dir, què? Els veus bé els espaguetis, ara? Els veus bé? Eren espaguetis. És veritat, això no és veritat. Sí que és veritat. Sí que és veritat, anàvem de bolo.

Sí. Anàvem de bolo. Vaig agafar i li vaig dir, pa! Mira els espaguetis, eh? Els veus, no, ara? Diu, no els veia abans i tampoc els vec ara. No, però era ben cego, però. Calli és la teva boca forta. Però un cop que passa deu calenxar-te. Sí, sí, sí.

Però que allí vas a acabar que la bosta que allí, eh? Sí, bueno.

Perquè també vaig insultar el pare.

Bueno, prou, prou. Quedareu parats perquè els primers que inventen unes ulleres de sol per protegir-se del sol són els esquimals, que es veu que no es pot dir esquimal, eh? Perquè és ofensiu. Sí, sí que es pot dir perquè no ens escolta cap esquimal.

Bueno. Ja t'ho puc confirmar.

Segurament que no. Ofensiu, esquimal. Si dius esquimal cara girat,

llavors seria ofensiu. O si dius esquimal. Sí, sí. Quim, és ofensiu. No em despisteu del guió, sisplau. Al voltant del segle XIII, els inuits i altres pobles indígenes de la. Inuits. Qui són aquests? Els esquimals. Ah, d'acord, d'acord. Era per no tornar a dir esquimal, hòstia. Bueno, doncs aquesta gent, els esquimals. Per protegir-se del reflex del sol el Pol Nord allà reflexa molt el sol llavors, atenció, van fer unes ulleres de sol que era, es ficaven un tros d'os d'oial de morsa a l'ull, completament opac. I llavors hi feien un foradet petit, una ratlleta de dos mil·límetres, i miraven per allà, diguéssim. És un foradet que. Bueno, era com mirar la vida, des d'un foradet de dos mil·límetres, no entraven els rajos de sol, tampoc hi entrava gaire res més. Vull dir que és una cosa que. No us les poseu per anar a 180 per l'AP-7, tampoc, aquestes. Unes ulleres de sol una mica rudimentàries. A Europa, els primers a portar-ne van ser els venecians, aprofitant la indústria del vidre de Murano, doncs, també per protegir-se dels reflex del sol dels

canals de Venecia. Imagina't, eh? Les primeres ulleres de sol que s'inventen no són pel sol, són pel gel i per l'aigua. Saps què vull dir? Ulleres de sol. S'haurien de dir ulleres d'aigua o ulleres de gel, però no de sol. Sí, tens raó.

La reflexió que he fet. Sembla una merda de reflexió, però l'entenc. Ah, doncs jo pensava que m'hauria acabat pel dintre. Però és el reflex del sol sobre el gel o sobre l'aigua. O el reflex, reflex. Bueno, m'entens o no? Bueno, escolta, quan les ulleres de sol es posen realment de moda és als anys 20, que als anys 20 del segle passat parlo, sobretot gràcies a les grans estrelles de Hollywood, que, bueno, les posen de moda. D'aquesta època s'ha d'estacar un nom, que és un senyor que es deia Sam Foster.

Hòstia, boníssim, boníssim. Els he vist totes les pel·lícules. Ah, sí? Hòstia, eh, en sèrio, eh? I aquella que surt allà. Sí, eh? M'agradava que era bon actor, eh?

Hòstia, aquell tio. Un paper dramàtic? Bueno, és que no era actor, eh? Sam Foster, no. Aquest home fabricava pintes, eh? Unes pintes ben parides. Als anys 20 es va posar de moda que les dones portessin els cabells curts i va baixar dràsticament. El pentinat de la garçom. Sí, exacte. Es deia així. La demanda de pintes va. El pentinat de la garçom. Tot lo francès ho portes tu, eh? Sí, sí. Va baixar la demanda de pintes, llavors aquest home va dir que, hòstia, amb la mateixa pasta que feia les pintes, va dir, faré muntures d'ulleres de sol. I es va fer ben milionari, eh? De fet, la seva empresa, Foster Grand, és una multinacional que fabrica ulleres per tot el món i que encara existeix a dia d'avui. Molt interessant. Si et dius Grand. Sí, sí, sí. Tant pot ser actor com fabricava pintes i ulleres, el que sigui. Foste gran. Carles Juriguera, Fel Faixedes, gran. Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díez, Mercè Martínez. Benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un boig conegut, Peyu. Un home que porta 36 anys al capdavant d'un grup que ha marcat història al nostre país. Però amb això no n'ha tingut prou, així que no només és cantant i compositor, sinó que també és escriptor, actor, dramaturg i ha fet aparicions en política. És tan de verga que ha decidit renunciar a feines per no perdre's la Patum, que és el lloc on el 2005 van posar el que semblava ser el punt i final del seu grup. Però a dia d'avui podem dir que això no és així i encara els gaudim dalt dels escenaris catalans. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Tito't!

La Laia no pot ni tocar.

S'ha presentat pels que només ho escolteu per la ràdio, ha fet una entrada triomfal per la porta amb ulleres de sol posades. Hem dit que era propi de cantants i cocainòmens. Doncs ja està tot.

També canto. Ah, d'acord.

Ui, mare, com estem. Què has menjat avui per esmorzar, Francesc?

Res. I per culpa teva. Ah, sí? No, perquè sabia que m'ho preguntaries i llavors la pressió. Què dic? Perquè, clar, segons què digui, que d'una manera o d'una altra, no? Correcte, correcte. D'uns peus de porc, no sé. Què sols esmorzar, però? Res.

Tampoc he fet cans, cap sacrifici. Ja, ja, ja. Francesc Rivera. Tito, eh? Et molesta que diguin Tito? Hauria estat tot el dia emprenyat. Clar, clar, perquè ja és. Ja és el que la gent. Quan neix aquest nom? De petit. De petit ja t'ho deia. Sí, d'adolescent i d'això ja m'ho deien. I de què deriva? Home, Peyu, tu què et sembla? No, què sé, no ho sé.

Eh. Eh. No, és una broma de nens, diguem. No, de nens que ja comencen a ser adolescents i es foten mitja ampolla de mosquedells, se'ls posa tot això vermell. Cada vegada, no? Ah, i llavors. Com els titots.

Vas vermell com un titot. Menos mal que ve d'aquí, doncs.

I si no ve d'aquí, ja us he colat.

Correcte. Escolta, ¿creus que Brahms és un dels únics grups del panorama musical català que d'alguna manera, com ho podríem dir, no s'ha venut a la indústria, s'ha mantingut fidel als ideals una mica?

No, perquè n'hi ha d'altres i nosaltres. No ens hi hem venut, potser tampoc perquè tampoc hem tingut cap oferta. Ah, parlem-ne de. No, però ara podem dir que no ens hem venut. No us heu venut, home. Tot ha sigut bastant una ruïna. Sí. Home, en algun moment, o sigui, devíeu poder guanyar bé la vida. B, normal. Qualsevol altra feina normal, érem fet el que fèiem en el millor moment. Però no t'ho haguessis passat tan bé. Ah, no. Ah, amigo. No, altra feina, llevar-se d'hora, aquestes coses. No, no es llevava pas d'hora. No, es llevava d'hora. O hi havia dies que sí, i està, dies que no.

Ja dius de tot. Va com va. Qui sou? Sou una colla d'amics?

Al principi érem la colla que ens trobàvem al bar, una mica. Què fem? I vam muntar una mica el grup perquè teníem ganes d'explicar coses, sobretot. I un altre, doncs, vam muntar un fanzine que es feia abans. Ara ja no existeix això. Ara seria un podcast. Ara faríeu un podcast. I llavors, en aquell moment. Hi havia un grup que s'estava dissolent, que es deien els Pots Contar, que pots contar. I llavors una mica de les cendres d'això vam muntar el grup amb tot de cançons que ja teníem fetes, que les fèiem jo i amb algun altre amic per cantar-les a la taverna, a un bar de Berga que es deia La Taverna, i on anàvem els dissabtes a sopar. I la cantàvem allà amb una taula llarga, diguem, i fèiem cançons noves. Això deu passar encara a Catalunya,

això. Hi ha jovent ara que es troben al bar i canten les seves cançons. Sí, s'intenta. Sí? Sí, home, sí. S'ha de recuperar. Bé, laia, bé. No, no, joves. Bueno, hi ha tot el món aquest de la glosa, no?, també, que s'està tornant a posar una mica de moda. Tu en saps, d'això, també, Francesc? Ho havia fet. Havies guanyat algun concurs i tot, no? Sí, sí.

Algun any es polla, allò que feien el. El concurs del combat de Glossa i aquestes coses, sí. Sí, sí. Sí, sí, està bé.

Doncs mira, el jovent, que s'hi animin. I tant, home, i tant. Fa pinta que sou gent que us agrada celebrar les coses, diguéssim, els de Brams. Sí, passa que tenim poques oportunitats per celebrar coses. Són tristes les vostres lletres, una mica. Molt. Perquè només parleu de Catalunya.

Sí, però jo crec que és més l'estigma, perquè tenim la fam aquesta, però en definitiva, si miréssim estrictament les lletres que són. Hi ha una mica de tot. Sí. Hi ha de tot. El que passa és que ja et quedes amb el.

Tens controlat quina és la cançó de Brahms més escoltada? Ho saps, això? Sí. Quina? Història d'Espanya explicada pels espanyols. I tant, que sona així.

La historia tan gran que té España.

No faríeu pas una cançó d'història de Catalunya explicada pels catalans?

Sí, però jo ja t'he dit que en general és l'estigma de cançons polítiques. Ara me n'has posat una i casualment. Home, és la més escoltada. Si no posessis una altra, casualment també ho faria.

Però és un estigma, és una sensació. Ostres. La dels catalans no està prevista fer-la, Història de Catalunya.

No està prevista. Sí, però quan tinguem alguna mica més interessant per explicar. Que no ens torni a quedar una cançó trista. Sí, perquè la tenia mig feta i llavors, l'última estrofa, que era la bona, llavors vam haver de. Està mig gravar.

Tu ets músic, escriptor, actor, dramaturg, has passat per la política local. De petit, què volies ser? No soc res de tot. Soc un impostor. Au, va, home, tanta modestia. Escolta, quan vas estar a l'Ajuntament de Berga, pel que tinc entès, vas reduir un 40% el deute municipal.

Sí, soc garrepa de mena i llavors vaig portar la meva idiosincràsia al govern municipal. I vas enfonsar Berga. Sí, estava fet un desastre. Tot.

No, però vull dir que tot ho has anat fent i ho has fet bé, eh? No sé què volies ser quan eres jovenet.

Si vols que digui la veritat, no me'n recordo, perquè fa tant temps que no me'n recordo. I què t'agradaria ser ara? Jo tinc la sensació que ho he d'acabar fent una mica tot, no? Però passa que hi ha un moment que dius, hòstia, no sé si una vida donarà de si. T'agrada tot una mica. A mi també em passa. I viure tot i allà algun temps hi hauria d'anar a viure, allà, també, no sé què.

Sí, perquè t'has bellugat molt, també. Has estat a Borbou, ara a Vilajuiga.

Sí, en fi, a Lleida, Girona, Palma. Però és perquè et fan fora dels llocs, o com vas? No, saps què passa? Sempre has de tenir un paradís, algun lloc de referència que diguis el dia que m'emprenyi de tot me'n vaig allà. El que passa és que quan et vas allà, llavors la cosa decau,

Com vau viure al final, el 2005, amb el concert Sempre Més? Baixes aquell moment de l'escenari, dius, no hi pujarem mai més,

o ja deies, igual tornarem? No, perquè nosaltres ja teníem engegades altres coses, i llavors les fas, i després les deixes de fer, algunes perquè no funcionen, d'altres perquè et canses, i ja està. Quan vam plegar, nosaltres ens pensàvem que plegàvem del tot. Passa que després. Dius, bueno, tampoc vam. Ens va donar permís ningú per plegar, ara no sabem a quin art ni demanar permís per tornar, no? I llavors, doncs I amb previsió, perquè no poguessin dir, és que jo vaig pagar l'últim concert! I costava dos euros cinquanta l'entrada a l'últim concert. No, perquè si venia, començava a venir gent, que ens torni els calés! Què podeu fer? Qui tens?

Amb cellos, amb cellos. Tinc entès que llavors tampoc no es van validar les entrades i va entrar qui va voler, també.

Què ficaràs? Algú a la porta? Havíeu de fer calés per força. Impossible fer quartos. No, impossible. És que si fas calés. Malament. Un negoci, si fas calés. Algú falla.

Pita, hi ha alguna cosa que no va bé. Aquest 2026 heu tret un nou disc de cinc cançons que es diu Tornar-hi, Tornar-hi, Tornar-hi. No són polítiques, tampoc. No? Res, eh? Brams tornarà fins que Catalunya assoleixi la independència o com anireu fent això? Aquestes ganes de tornar ara d'on han sortit?

No, les ganes de tornar era sobretot perquè havien quedat una sèrie de coses que nosaltres teníem ganes d'explicar-les i de fet sempre que vam anar traient discs és perquè teníem ganes d'explicar coses i ara no hauríem hagut de fer-ho perquè tampoc hi havia ni cap discogràfic darrere ni cap companyia ni formar part de cap estratègia us venia de gust havíem de dir una sèrie de coses les sortíem, les gravem. Fem quatre concerts per pagar la gravació. I fora. I perdem poc. I perdem poc. I ja està.

És la idea empresarial aquesta, eh? Perdre-hi poc, eh? Això és un bon negoci. És un bon negoci, segons ell. Sí, sí, sí. Quan vas a perdre-hi poc. És perfecte. Malament.

Malament, també t'ho dic. Malament perds molt. L'objectiu és perdre poc. Malament. Hòstia de Déu, escolta. Trobes a faltar que es diguin una mica més de coses a les cançons que sonen ara? Sí, això sí. Sí, eh? Això sí, perquè tampoc és que. Tot i que no feu cançons polítiques, com ja has dit.

Però sí que és cert que jo trobo que quan algú es posa a cantar i em reclama l'atenció, doncs espero que em digui alguna cosa. Llavors, quan no em diu res, em sap greu. No em sap greu. Si em dius alguna cosa, digue'm alguna cosa. No m'expliquis res. I el no res està molt extès, perquè també és una manera molt còmoda. I també et diré que és una manera de no buscar-se problemes. Perquè moltes vegades ens hem trobat. Ui, saps què? Aquests altres.

Això també passa en altres sectors, no només en el de la música. Veus? Però tu no.

No, no, no. Totes les portes obertes.

Tens ganes de mullar-te una mica, Tito, a parlar d'aquest tema. Hem preparat un joc. Vinga. Ets un tio que. Ah,

no és aquell de les cabres i d'allò, perquè vaig estar practicant. No.

Almenys sabia com va. No, no, no. És un joc que jo t'aniré traient personatges. Tenim uns números, 1, 2, 3, 4, 5 i 6, i tu me'ls has d'ordenar segons els que et facin més ràbia, diguéssim. En la primera posició, el que tu odiaries més, i en l'última, el que estimaries més. Jo sóc incapaç d'odiar, ja t'ho dic ara. Doncs el que li tens. Menys apreci. Menys apreci, el que li tinguis menys apreci. Mira, començarem. La gràcia és que tu no saps qui surt, llavors cuida-t'ho en posicions cada personatge. Miquel Valls. Miquel Valls.

Ah, però clar, pot ser molt pitjor. Exacte. Ho diu tant que li he dit Miquel i es diu Manel. Sí, sí. Manel Valls.

De fet, crec que es diu Manuel. Manuel. Posa'l al 4. Al 4, eh? Al 4. Hòstia. Però qui pensa que sortirà aquí? Ets molt previsor, trobo.

Felip, 5, eh? El 4. Es pot canviar després? Vull dir, si en surt algun altre que A veure. Felip, 6, eh? 6, eh? Posa'l al 5.

Menys que Manuel Valls Aviam si sortiré jo al final Quan només en quedi un Te l'estàs jugant molt, eh?

Ho has entès bé, eh? En primera posició, el que et faci més ràbia Ah, no, al revés El tarat aquest,

el 2 I l'altre. Quin dels dos?

El tarat de sota El de sota, el 2 El nulo Felip Cisè, en la posició de segon més odiat I l'altre, el tercer Ara hi ha quadre més Gràcies. M'estava espantant, m'estava espantant. Pilar Rahola. No és fàcil, eh? No és fàcil el joc, no és fàcil. De moment tenim el rei en segona posició, Manuel Valls

en tercera. Pot moure posicions? No, no, no, un cop decideix. Ara ja està. És molt difícil, és molt difícil. Fota la sobra d'en Manuel.

Però clar, pot ser que vinguin bellíssimes persones. Sí, també. Jo ho posaria al 4. Sí, jo seguiré aquest consell. Ara ja ho mouria. Ara tenim Sílvia Oriols.

A l'1. A l'1, eh? Ara ja hem perdut.

Tota l'oportunitat. No, anava a dir l'audiència del programa. 10.000 oients pel que em va ser han anat a tomar pel cul. No passa res.

I tot. Els recuperarem. No passa res, els havíem perdut des que vam fitxar en Joel, que els hem perdut. Llavors tenim. Ja no ho saben. Pilarín Vallés. Home, no m'ha fet res, pobre.

Com que no m'ha fet res? A mi no m'ha fet res. No hi tinc res en contra. Dibuixos molt macos. Aviam qui serà l'altre. Aviam qui serà l'altre. Jo el veig des d'aquí.

Quins nervis, és molt guapo. Ens queden només dues posicions, cinquena i sisena, de menja més odiat. A mi la Pilarín em va tirar els trastos, eh? Llavors fica l'Alcís. Alcís, eh? Alcís. Seria la. Seria el personatge més estimat per el Titot, seria la Pilarín Vallés, de moment. Crec que ara ve Jordi Pujol. Ah, doncs mira. En cinquena posició. No t'ha quedat malament, eh? T'ha quedat una cosa apanyada, eh? T'ha quedat un quadro. El bosc pel quarto de casa? Si te lo vols penjar allà a l'habitació. Es canta igual a punt de fer 60 anys que amb 20 i pico, que és quan vas començar. Home, no ho sé, espero que falta molt temps d'això. Bueno, quants en tens ara? 59. 59, eh?

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

La paraula d'avui és flotó, flotó. Ah, flotó, sensació d'inflamació estomacal que es dona sobretot després d'haver fet un àpat copiós.

Cada any per Sant Esteve menjo 14 canelons, però aquesta vegada, noi, m'ha quedat un flotó que em sembla que els vomitaré.

Bé, flotó, petita flota o grup, però no gaire nombros.

Estava aparcant i vaig quedar hòstia al de darrere. No hi havia ningú, però de seguida va aparèixer un flotor de xafarders. Aviam què havia passat. O C, flotor.

Estrima 6, però flotant, que home utilitza per sostenir un cos damunt l'aigua. Normalment utilitzat pels socorristes.

Jo és que quan era joveneta volia ser com la Pamela Anderson, no? I córrer per la platja amb aquells pits i aquell

flotor de color taronja. A, B o C. No és fàcil, eh?

No és fàcil i em preparava per això, però només vaig arribar a la D. M'estava llegitant. Però és llarg, eh? Sí, sí, sí. Et vas entretenint. Va venir l'Enric Gomà,

que el vam entrevistar, i va dir que es llegeix els diccionaris i que lletra, lletra, i vinga, paraula, paraula, i anar-li fent, eh? Sí, sí, sí. Complicat. A, B o C? No ho sé, però diré la A. Doncs és la B. Era difícil. Sí, sí, sí, sí, sí. Escolta'm, no t'endús la llangonissa, la sortegem entre la gent del públic. No marxaràs sense abans cantar-nos una cançó. I tot, avui amb la Laia Gluck i l'Arnau Tordera ens interpreta A Cada Enterrament.

La història que un dia ens va nascar. Commemorant el nostre trist final. No acaba mai de produir-se, no hi ha forma que es mori aquest malalt. Quan sentim que ens canten les assoltes, contra pronòstic que ens eixeremem, dar-nos permís fora de poques saltes i tan mateix existir. Aquesta terra té l'estigma d'un prodigi persistent, que és la traça de ser capaç de sobreviure fins a l'extrem, i acaba enterrament com l'amfènic franc. Ens han aïllat i ens han fet desconeixer-nos i els miralls on s'hi han posat fotos d'ells. Han redibuixat els nostres mapes, ens pinçant de cada cop un tros més. Ens han negat la llengua i la cultura i com a màxim ens l'han fet opcional. Ja no hauria de quedar ningú parlant-la i tanmateix la continuem parlant. Aquesta terra té l'estigma d'un prodigi persistent, que és la traça de ser capaç de sobreviure fins a l'extrem, i a cada enterrament com l'ofèlix res. Pots mudar a ser exemple de resistència i que ens diguin que som d'ús de palau. Però a nosaltres la nostra existència no volem fiar-la a aquest atzar. No volem ser figurants d'allò que forem ni demanar permisos de palau. Pobla que es vol concentrar en viure, que se'n vagin i que ens deixin en pau.

¿Pensas que els de la Renaixença hauríem de conèixer la teva història? Entra al corral.cat i omple el formulari.

A tothom. Escolta, no, no, però ho dic jo, eh? Ho diu un estudi científic. Concretament, una professora de la Universitat de Nottingham, aquesta dona afirma que les persones amb ulleres de sol són més atractives, però objectivament parlant. I això passa bàsicament

per dues coses. Això, perdona, eh? Què? Ho diu una professora de no sé on. És un estudi científico. Un estudi d'una senyora que, això es devia aixecar un dia al dematí, dius unes bestieses a ratos. És una professora.

Mira, bestieses altres que fan estudis sobre la menopausa amb homes. Això sí que és una gran bestiesa. Això has fet tu, Fel. Estàs dient a mi com si ho hagués fet jo. No sabia que feies estudis. Ho fa com a hobby. Això és un estudi objectiu que parla, per exemple, La primera cosa que et diu l'estudi aquest és que fa augmentar la simetria facial. I això, la simetria facial i la simetria és atractiva.

No has tingut mai res igual.

No, ja t'ho asseguro jo. Està sobrevalorada la simetria. Ah, sí? Per què? Jo no ho soc i soc ben guapo. Depèn de quina banda et miris. Bueno, clar, aquesta és la gràcia.

L'altra cosa que O sigui, les ulleres milloren la simetria? I també que potencien el misteri.

I això també fa ser més guapo. Això diu aquesta dona. Aquí hi ha nois, sí, que han trobat sobre.

Aquesta professora del Nottingham aquest, l'agafes pel clatell i li dius, pum, a sobre la taula. Mira els espaguetis, senyora, mira els espaguetis.

I té una bona anècdota amb això de les ulleres de sol, és en Paul David Housen. Paul David Housen?

Sí. Qui és aquest? És de Tottenham? És de Tottenham? El el el. Cantando Dos. El Bono, correcte. El Bono. Sí, sí, sí, aquest és el seu nom real. Es diu? Paul David Housen. El Bono, eh? Sí. Bono, el Bono?

Sí, sí, sí. Bueno, jo ho he llegit al guió, eh, per. Hòstia, però trobo que canviar-te Bono m'agrada molt més.

És molt difícil de dir. Paul David Hewson. Ja, és molt més ben parit que Bono. Ho estàs jutjant des de la perspectiva catalana, però pels del Regne Unit el terme Bono els agrada molt més l'atenció. La qüestió és que l'any 1999 va fer una visita al papa, que en aquella època xuriquiera, El quin any? 1999. Joan Pau II. Correcte, Joan Pau II. I bé, estàvem parlant de les seves qüestions íntimes i es va adonar que. Íntimes? Bé, qüestions privades, en tot cas. Ah, d'acord. I es va adonar que. Doncs digues privades, millor, perquè si no queda, queda raro. Bé, entes, tot allò íntim és privat. No cal ser una cosa sexual, la intimitat. No, ara ja.

De veritat. A veure, no vencem. La qüestió és que estaven

conversant i en Bono es va adonar que no estava per ell, sinó que s'estava fixant tota l'estona en les seves ulleres, aquestes ulleres de sol amb el vidre colorejat de color blau, si us sonen. I ell, pensant-se que havia incorregut en un acte pacaminós, se les va treure ràpidament i es va adonar que el papa continuava mirant les ulleres, perquè tenia interès en les ulleres en qüestió. Al final li va regalar les ulleres. Joan Pau II se les va posar, i en el moment de posar-se-les, se li va dibuixar al rostre un somriure juganer, que ens demostra que, al final, tot i que siguis l'elegit per Déu, no hi ha res que pugui molar tant com portar unes ulleres de sol.

Ens saps d'anècdotes? Un rato hem d'anar a sopar.

Jo no sopo mai amb ningú.

Tot això tu saps de memòria? Tot de memòria, sí. Anem a disseccionar les ulleres de sol, Joel.

Motivitat en una illa deserta.

Mira, hi portem programes, eh? Sempre t'enganxes. La Marta Marco és molt impulsiva. La veu, la Marta Marco. Ah, la Marta Marco. Bé, en fi, m'estic a punt de marejar, eh? Les ulleres de sol en una illa deserta, jo personalment me les enduria sí o sí. Si fos gilipolles diria que són un must. Un must. Ah, una cosa obligatòria. Per què me la s'enduria segur? Doncs evidentment i d'entrada perquè et protegeixen els ulls de la radiació ultraviolada. És una paraula horrible, ultraviolada, però ho he buscat i gràcies a Déu ve del color violat, que és el violeta, que és el color que està entre el morat i el lila. Que li podríem dir radiació ultravioleta seria menys violent? Doncs sí, però mira, què hi farem? També hi ha gent, per exemple, que li posa la seva filla violant, no passa res. De gustos, n'hi ha de molts, i jo, en principi, no jutjo absolutament a ningú. No, no ho facis.

Anem a les ulleres, anem a les ulleres. És un nom històric, violant.

I maco perquè sí. Canviem de tema. Més violants hi hauria d'haver. Per favor, avancem, perquè estic suant. Anem a l'objecte sexual, que hi quadra perfectament. Vols que anem directament? No, no, acabem, va. A veure, jo me les enduria no només per protegir del sol, que també, sinó per protegir-me de ser vist. Les ulleres de sol també serveixen per mirar. Sense que vegin que mires, no? Qui no ha anat a la platja, que entoni el mea culpa, no? Qui no ha anat a la platja i ha aprofitat que portava les ulles de sol, doncs, per observar algun cos que li resultava atractiu. Mercè. Ah, no entones el mea culpa? No. No, jo no he mirat mai. No és una illa deserta. Que mires? Hòstia, és que m'agrades. Joel, si és una illa deserta. Ja ho sé, mira, ara tenia apuntat, però, hòstia, algun burro dirà que és una illa deserta. Soc jo, aquest burro soc jo. Jo diré, no, persones no, però si ve un mandril sexy, per exemple, d'aquells que tenen el cul vermell inflat, amb aquell culet tan mono que tenen els mandrils, que tenen el cul vermell. Sí. Té un problema amb el cul, eh? Sí. I m'agraden molt els culs. Sí, ja ho veig. En general, eh?

Els dels mandrils, els de qualsevol. Tots, sí, qualsevol. Ídola.

Utilitat com a joguina sexual.

Els aixafaràs tots? Els aixafaradors, sí. Que no sé quan ho tiraran. El general és després que en Peyu faci així. Normalment és després que jo faci aquest gest. I si estic mirant el paper? M'has de mirar més a mi. M'has de mirar el director d'orquestra. M'estic posant molt nerviós, francament. No pateixis. A veure, joguina sexual, ulleres de sol. Quan s'emeti això ja estaràs acomiadat. Bueno, això ja s'apropa al bullying. Prou, prou, prou. Aviam, les ulleres de sol, parlant en termes de joguina sexual, tenen un índex de ficabilitat baixíssim, això és així. Ara bé, si més que com a joguina sexual les entenem com una eina de seducció, aleshores sí. Ho ha dit la Mercè. El misteri? No, no, el misteri. Ha dit una amiga de Nottingham. Una professora. No, però el que passa és que jo no estic d'acord amb el que ha dit la Mercè, perquè. Les persones són més guapes amb ulleres de sol si són lletges. Correcte. Si tu tens uns ulls macos de collons. No te'ls tapis. No te'ls taparàs pas.

És una mica el que passava amb la mascareta, us en recordeu? Sí.

Amb la mascareta la gent era més guapa. Jo guanyava moltíssim amb la mascareta. Jo vaig conèixer una persona en època de Covid i quan es va treure la mascareta vaig dir.

Les dents grogues, aquelles dents grogues, corcades, és un desastre. Amb el burca també passa. Sí que passa, sí. I el tema del misteri, doncs, també és això, fer-te el misteriós. El que passa és que darrere d'una persona misteriosa, normalment, normalment, hi ha un imbècil. És que no parla, deu ser molt misteriós. No parla perquè, si parla, tothom volà que li parli. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Bueno, baixíssima. A no ser. Ojo, xuriguera. I tu també, Fel, sabràs de què parlo. A no ser que portis unes Ayesha Crystal Fringe Collector Showpiece. Hombre, i tant. Hombre, les collector piece. Les tens, no? A casa dues. He fet recerca, Peyu, perquè vegis que treballo, no vinc aquí només a fer xescarrillos, i he trobat aquestes ulleres, les Aiesha Crystal Fringe Collector Showpiece, que porten 150 peces de pedreria, valen 2.500 euros i pesen 350 grams. Hostia. Amigo. Això llençat amb una mica mala folla, ja són punts de sutura, eh? Depèn d'acord que ho tirin, no? Pues es la única arma arrojadissa que se m'ha ocorregut amb les ulleres de sol.

Utilitat metafòrica. No t'he vist, Peyu, no t'he vist.

És que jo estic d'esquena, ho he d'explicar. Estic d'esquena i no t'he vist. Voleu fer el favor de mirar-me?

Mireu-lo. Vosaltres dos ho teniu molt fàcil perquè estem de cara. Fixa que no hem aixafat res. Bueno, ja veniu aixafant-ho des de.

És del primer dia d'aquest programa que veniu xafant-ho tot.

És del primer dia d'aquest programa que veniu xafant-ho tot. A la utilitat metafòrica. Sí, senyor. Doncs mira, aquí també he fet recerca, i ara m'haureu de perdonar, perquè abandonaré el meu to d'estraler un moment. He trobat que la Maria Barbal, grandíssima escriptora, que us obligueu a haver llegit tota la seva bibliografia, té un llibre que es diu Ulleres de Sol. Són cinc narracions curtes i en cadascuna hi ha un personatge que porta ulleres de sol. Per què? Perquè les ulleres de sol. Vols que ho digui jo o vols dir tu? No, ho digo tu, digo tu. Les ulleres de sol funcionen com una metàfora de la distància emocional, de l'ocultació i de la dificultat d'establir una reacció clara o transparent entre els personatges. Per això porten ulleres de sol. Igual que jo faig servir el sentit de l'humor. Això t'ho va dir la grafòloga aquesta, efectivament. O sigui. Des d'aquest dia que estic com amoïnat. Bueno, no sé, parla-ho a casa, si cal. Ara no sé si és el moment. Vaig arribar a casa i vaig explicar un xiste. Per tant, Peyu. Això vol dir t'estimo, no? Exacte, el meu idioma és O sigui que si volem, tornant al tema dels ulleres de sol i la metàfora, que si una cosa negativa no ens afecti, podem dir que ens la mirem amb ulleres de sol. Ah, mira. Per exemple, Joel, has vist els candidats a les properes eleccions municipals a Barcelona? Sí. Jo et diré sí, però amb ulleres de sol. Ah! Per això estic tan content. Ho heu entès tots, no? Bravo, bravo. Faia divulgació que estic discutent aquí, eh? Propaganda del segle XIX.

No em puc creure que hagis explicat l'acudit davant del meu pare. A la gent li ha fet riure, no?

Ell trobo que no ha rigut gaire. Ell està en coma, idiota!

És una persona disfuncional que no sap viure en societat, vingui a la nostra acadèmia de bons modus per aprendre les normes bàsiques de convivència de la societat occidental.

Ara puc donar condol en un enterrament sense preguntar de què s'ha mort. Ara sé que si algú espera un fill l'he de felicitar encara que sàpiga perfectament que serà un pare horrible. Ara sé que tots els nens del món són macos per lletjos que em semblin. Gràcies, Acadèmia de Bons Modos. I quant costa el curs aquest?

Recordi que preguntar el preu és de mala educació. Acadèmia de Bons Modos.

Patrocina Històries per passejar el gos.

Aquí tenim dos gossos, però només és un. Quin és?

El blanc o el negre? El maco o el llet? El negre. Ah, no, és el blanc. No, és el negre.

No, ha de ser el negre, però si és una barreja de Golden Retriever. És igual. És un dels os, és el negre. Perquè potser és el fill

que sortirà d'aquí. No, és el negre. Està posant la cosa per l'acudit racista. No, no, que aquestes coses me les conec jo.

És d'en Rem, és el negre, és de Bagú i és de la Judit del Mou. És un gos que té molta, molta energia, que no té por, ni seny tampoc en té, i li encanta el mar, es passa llargues hores nedant.

Molt bé, a Bagú ja pot fer-ho. Sí, sí. Judit del Mou, eh? Judit del Mou? Judit del Mou, la coneixes? Que sona. Són com si nòvios. Ah, sí? Sí.

Mira, m'he adonat que es passa llargues hores nedant i que es diu rem. Sí, això és curiós. Bé, l'any 1898. Ara l'he pillat, jo també. Bravo! Vinga, nois, ara. És que aquests nanos són lentíssims. Enginyós que arribes a ser. Jo passo la pàgina 16, ja, però aneu fent. Doncs bé, escolteu-me, si us plau, l'any 1898 Cuba es troba en plena guerra d'independència. Els rebels cubans, fars del domini espanyol, s'han alçat en armes. Molt bé. L'imperi espanyol està a punt de perdre la seva última colònia, el Carib. El Carib, eh? El Carib.

Perquè altres poestos encara en tenen. I tant. Ceuta i Melilla. I Catalunya. I d'altres.

Avui passegem el gos per l'Havana. Som al febrer de l'any 1898. Tio, pensava que hi hauria una manera o algo. Ai, el nostre passeig a Manrem comença al port de l'Havana, veu-te'l, que és maco. El Quiso està encantat d'estar al costat de l'aigua, però no hi ha temps per banyar-se avui. El port està ple de soldats espanyols corrent amunt i avall. La situació és molt delicada. Els independentistes cubans tenen el gran exèrcit espanyol envoltat envoltat envoltat. Sí, sí, envoltat, en moltes fases. Com el tenien? Envoltat. T'has quedat aquí, eh? M'he encallat, m'he encallat. I a punt de rendir-se. L'exèrcit espanyol, eh? A punt de rendir-se. Els independentistes cubans tenen contra les cordes a l'exèrcit espanyol. Sabeu de quina sensació parlo? No. La Habana és dels pocs territoris on els espanyols encara resisteixen. Va. Que gaudirem fort,

que ja sabem com acaba això. Aviam, aviam. Fem espòilers, fem espòilers. Heu de saber que Espanya. Bueno, bueno, bueno.

Heu de saber que Espanya ha mobilitzat més de 200.000 soldats per sufocar la revolta, però no hi ha hagut manera. Els cubans són durs de pelar i han presentat batalla. Bueno, jo ja estic amb el paper i el boli, eh? Vinga, aviam. Continua, sisplau. Els rebels cubans han fet servir una guerra de guerrillas, de desgast. Com que estaven en clara inferioritat numèrica, s'han dedicat a sabotejar i a fer petits atacs contra l'exèrcit espanyol. Petits atacs. Petits atacs. Sabotejar. Per ràpid, eh? Per ràpid, eh? Les tàctiques dels militars espanyols són efectives contra exèrcits professionals, però no contra la població civil. Apunta-t'ho això, Joel, també. La

clau

de tot plegat és aquesta. Els espanyols no saben diferenciar el cubà, que no vol complicar-se la vida, del cubà rebel que lluita contra ells. Qualsevol persona podria ser un enemic potencial.

¡Alto y viva España! Hòstia, quins sustos.

No, és que com surt la cosa guarda civil. Sí, sí, sí, ho portes a dins, eh? Porto tot un guarda civil a dins meu. Tots portem un espanyol a dins. Sí, sí, sí. Què porta aquí? A veure. Porta alguna urna amagada? Una urna.

Perquè la vull, una urna, mi amor. Porto un parell de fusells, munició, dinamita. Es faran a caçar. Dinamita per caçar? Sí, i tant, que no veus que estem al Caribe? Les feres d'aquí a Cuba són molt grandes, mi amorcito.

Molt bé, molt bé, doncs tot en ordre, tot en ordre, doncs tiri endavant. Ai, que perds els papers, xuriguera.

Ai, que t'estàs fotent.

¿Dónde quedó un guardià civil? ¿Dónde está el guardià civil?

Ven acá, guardià civil. Ets un xosquero, eh? Bueno, bueno, què vol que li digui, doncs. Bueno, si veu algun urne, ens avisi, eh? Yo le aviso, yo le aviso, mi amor, sí. Con un beso de la flaca haría lo que fuera.

La majoria de la població cubana està al costat dels rebels. De tota manera, el que realment els està fent perdre la guerra són les malalties tropicals i les pèssimes condicions de vida. Malalties tropicals. Ah, perdona. Els soldats espanyols estan llepant de valent. Febres, vòmits, malnutrició. Febres, vòmits. El clima del Caribe els està passant factura. Es calcula que la majoria de soldats espanyols han mort per les epidèmies i no pas pel combat directe.

Una cosa, algú té el telèfon de l'Oriol Mitjà per un tema que ara se m'ha vingut al cap? Per parlar amb ell un moment, perquè fa idees.

És qüestió de temps que l'exèrcit espanyol sucumbeixi contra els rebels. És l'operació logística i militar més desastrosa d'Espanya. Però enmig de tot aquest conflicte passa una cosa del tot inesperada. El nostre gos, en Rem, està agonitzant. Busquem algun altre. Està espantat, està espantat perquè ens alerta, perquè acaba d'entrar al port un vaixell de guerra. Un vaixell amb la bandera dels Estats Units. És l'USS Maine. Aquests americans es foten a tot arreu, eh? Sí. I normalment quan no els ha cridat ningú. Els Estats Units fa temps que tenen un gran interès cap a Cuba. De fet, han provat de comprar-la als espanyols per 300 milions de dòlars. El que passa és que els espanyols s'hi han negat.

A veure, estàs perdent la guerra. T'ofereixen 300 milions per vendre't l'illa i dius que no? Vull dir, és que.

És de segurs, això, eh? A Catalunya ens hauríem vengut 10 vegades, ja. Hòstia. L'illa! No, l'illa no, l'illa no, eh? Ara fas aquí la guerra d'independència contra Espanya i tal, i estàs perdent. I et fan un oferta? I te prenen els francesos amb 100 pessetes a sobre la taula. Ja s'ho podeu quedar bé. Adeus-ho tot. Adeus-ho tot. Què hi fot aquest vaixell, però, de l'armada dels Estats Units enmig de la guerra de Cuba? La versió oficial dels Estats Units és que l'han enviat per protegir els ciutadans nord-americans durant la insurrecció cubana. El capità de l'USS Maine és un tal Charles Sixby.

Ei, hola, bona tarda. Senyor Sixby, què tal? Com esteu, nois? Com si no hi fóssim, eh? No heu fet la guerra, vosaltres. Ah, sí? Sí, sí, feu tranquils, jo avui vaig sent. La presència del vaixell. Tu ets un americà? És un. No ho veus, o què? Sí, sí. No foto pinta, americà? Uau. Què foto pinta? Finlandès? És americà, és americà.

És el capità del vaixell USS Maine. No, Xiflix no et dius. Però em diuen Xiflix.

Xiflix. Et diuen Xiflix a casa teva? Et dius Charles Xiflix. Que sí, però que em diuen Xiflix.

Els meus amics em diuen Xiflix. Xiflix. Xiflix no, Xiflix. Ah, Xiflix, perdó. Deixa-me avançar. Avança. El vaixell està allà a l'abadia de l'Havana i, bueno, ha fet arrufar el nas aquest vaixell a les autoritats espanyoles, perquè, bueno, a dalt del Main també s'hi viu una calma tensa. Per tant, està tothom una mica nerviós, tant a dalt del vaixell com a baix, eh? Saben que la seva presència a l'illa és una provocació, els americans. El capità Sixby, en Xiflis? Xiflis, Xiflis. Té por d'un impossible atac espanyol, per això hem anat a tenir

una de les calderes actives. És que és millor tenir-ho ralentit. Així, si d'això, toques el dos ràtios. Arrenques el barco. Si no, arrencau, saps? L'estàter. L'estàter a vegades se'ns encalla, també, i així jo estic tranquil.

El problema és que les calderes estan situades just a sota de les cambres on dormen els mariners. Entre això i el clima tropical, el Main és una sauna, tu.

Capità Xiflix, Capitán Xiflix, senyor, mi senyor, que hi fot molta calor aquí.

Som a Cuba o no som a Cuba? Som a Cuba. I què hi fot? Calor? Calor. Doncs ja està, no et queixis, dropo.

El capità és un murri. Ell i la resta d'oficials dormen a l'altre costat del vaixell, ben lluny de les calderes. Una altra dada interessant. Aquesta caldera també està al costat del magatzem on s'hi guarden la pòlvora i la munició. O sigui,

la caldera i la pòlvora al costat, eh? De les calderes. Bueno, bueno. No, això no, perquè avui en dia ja no es fa servir, això, però. És del género tonto, no? Una mica, no?

El pitjor de tot és que els mariners tenen prohibit baixar del vaixell. Només el capità i els oficials tenen permís per passejar per l'Havana. Agafem en rem. I acompanyem el capità a una missió d'exploració.

Tot i

la paranoia d'un possible atac, el capità s'acaba fent amic dels espanyols. Resulta que a la plaça major de l'Havana, els espanyols organitzen corredes de toros per distreure's una mica. Que no ho poden evitar, eh? Qualsevol puesto foten una corrida de toros, eh? La cabra tira el monte. Sí, noi. I han acabat convidant el capità. Han convidat el capità Sigsby a la corrida.

Mira que ha integrat el tio, eh? Sí, t'has integrat força. Quan has dit vaquilla, són vaquilles?

No, vaquilla no, quillo.

Havien t'esbaquillat.

No, no. Un cop al vaixell, el capità ordena mantenir les calderes engegades. Ara mateix veuríem les xamanelles de l'USS Maine a ple rendiment si no fos perquè s'està fent de nit. Som el 15 de febrer de 1898.

És de nit amb grills m'agraden els grills pots dir que hi ha grills a Cuba? hi ha llocs que se'ls mengen la meva xicota

diu que el dia aquell que hi va haver aquell eclipsi total a l'estiu quan es va fer fosc estava ella pasturant les cabres i els grills van començar desorientats els grills van començar a cantar i llavors va tornar a sortir el sol i van dir que els grills són tontos calleu tots! no els grills! ara estàs fent de grills. Ho has fet tan bé, Mercè, que dic, què li passa a aquesta, ara? Deia que som el 15 de febrer de 1898. Els 355 mariners del vaixell ja són al llit, fent voltes al matalàs xop de suor. Dormen al costat de la caldera. Fa tanta calor que fins i tot alguns han demanat permís per dormir a coberta. De cop, es produeix una gran explosió. El cel s'ha il·luminat

i des del port de l'Havana tothom ha quedat amb la boca ben oberta.

Si una cosa tenen els americans és que saben fer el xou.

Sí senyora. A veure, no és un xou, no és un castell de focs. És l'USS Maine que acaba de volar pels aires. L'escalfor de la caldera ha traspassat la paret i ha encès el magatzem de pólvora i munició. Dels 355 mariners que hi havia al Maine, en moren 266.

Ah mira, els dos no els he trobat que encara.

Bueno, per cert, el capità. Si sabés restar et diria quants. Són quasi bé 100. Casi me sent, eh? Sent supervivents, gairebé. Deia que el capità 89. 89? Ara m'has sortit. Ara m'has fet? Molt bé. 89. El capità Sixby ha sobreviscut. És d'aquests 89. L'home estava tan tranquil a la seva cabina en el moment de l'explosió, tu. Tu, que ha passat a algú? Eh? Que ha passat a algú? Home, t'ha explotat el barco, eh? Jo he sentit un boom i he dit, hòstia, que hem xocat contra un iceberg, pute. No, a Cuba no n'hi ha gaires d'icebergs. Bueno, no n'hi ha. Què estaves fent? Eh? Què estaves fent? Bandido. És la veritat. Estaves com el capità Schettino, aquell del Costa Concordia, una mica. Sí, bueno, hi havia. Estàvem repassant una cosa. T'abas ensenyant el barc amb unes noies.

Mi amor, el cos de la blagueta. La blagueta que te la cortis, que. Es modista, es modista.

Curiosament, els primers en socorre als mariners del Maine són els espanyols. De fet, el governador de l'illa ha obert tots els hospitals de la ciutat per atendre els ferits. Però mentre els espanyols socorren als supervivents, la premsa nord-americana prepara els titulars del matí següent. Els diaris dels Estats Units donen per fet que Espanya és la responsable de l'atac. El New York Journal obre amb això.

L'explosió del Maine ha sigut obra de l'enemic. I continua amb. La responsabilitat és espanyola. Aquest diari ha pogut tenir accés a un diagrama detallat del lloc on els espanyols han col·locat la bomba. Són gent traïdora que ha instal·lat la bomba al magatzem de la pólvora per infligir tot el mal possible. Altres diaris encara van una mica més directes. ¡Espanya culpable! El nostre vaixell ha estat destruït per una mina o per alguna espècie de torpeda flotant. Recordeu el Maine. A l'infern amb Espanya!

Malgrat que totes les investigacions apunten que l'explosió ha sigut accidental, el govern dels Estats Units s'aferra als titulars dels diaris. Dos mesos després, els Estats Units entraran en guerra amb Espanya. Ves per on? Els americans ajudaran els cubans a guanyar la guerra, però amb el petit detall que després es quedaran amb el control de l'illa. Les teories de la conspiració apunten que l'explosió del Maine hauria sigut obra del mateix govern dels Estats Units. Un atac de falsa bandera per tenir una excusa per declarar la guerra.

Un atac de falsa bandera per tenir una excusa per declarar la guerra als Estats Units? Per acabar després expuliant el puesto? Em estàs dient això? És impossible. Això no ha passat mai a la història.

Anem a veure si ha sobreviscut aquesta història el nostre gosset, en Rem, el gos de Bagú. Mercè, de qui depèn la vida del gosset?

Doncs del Nino, que no sé d'on vens, Nino.

De Vallver. De Vallver, de Cerdanya. Sí, hi ha molt mar allà. Hi ha molt mar. És una broma.

Nino, aviam, si entres a un bar de l'Havana i demanes ropa vieja, què et portaran exactament? Home, és ben fotut. No ho sé, algo de bé. Un moment, un moment. Era, home. Hi ha opcions, hi ha opcions. Ropa vieja. A, un plat de carn de vedella esparracada amb tomàquet. B, un còctel fet amb coco i vodka. O C, és una contrassenya per saber si el bar és gay friendly. A, B o C. Mira, mira, li estan xivant, eh? La primera, eh? La primera, eh? És un plat de carn de vedella. Doncs en rem és. Biu! Biu! En Rem pot tornar a begur com si no hagués passat res. El Quiso s'ho ha passat d'allò més bé en el moment de l'explosió. Ell era a l'aigua fent un bany nocturn, com que li agrada banyar-se. Ha trobat molt divertit perseguir barcos, aibraços i cames amputats dins de l'aigua. I fins aquí la. Perdoneu. L'agafo, l'agafo, un segon, un segon. Un moment. Sí. Ei, mama, què dius? Ah, sí, mira, ja no hi pensava, és veritat.

Ai, sembla un matí de com passa el temps. Fa nou anys del referèndum.

Nou anys, sí, però bueno, s'ha fet feina, eh? S'ha fet més feina des de l'altra banda, poder que des d'aquesta

A mi és que vam badar, ja. Vam badar. Ja ho teníem, eh? És que ho teníem. No sé si ho teníem tant, tampoc, eh, mama? S'ha de pensar bé què fem l'any que ve, que farà deu anys, tu.

Sí, que és veritat. L'octubre del 17, 2017. Sí, sí, 17-27, però bueno, falta un any encara. Oh, coi, per això, eh? Un any és molt poc. I què vols fer, mama?

Mira, si ho fem amb temps, la declaració de la renda d'aquest any 2026, que. Sí, però què surt ara amb la declaració de la renda? Que la gent pugui marcar una equis, igual per allò de l'església, saps? Però en comptes de donar-ho a l'església, que sigui per fer un donatiu al nou exèrcit català. Com vols fer-ho, això? No ho sé, amb els cèntims, llavors, es compren quatre metralletes. Els catalans som gent pacífica. Sí, i tant, i ens ha anat perfecte. Que allò del referèndum no va funcionar? Doncs, escolta, agafa una metralleta.

Prou, mama, això és incitació a la violència. Si seguim per aquí ens denunciaran. Pam, pam, pam, violín, tal eclipsi. Prou, mama, de veritat, sisplau. Prefeu la renda de l'any que ve. Sí, prou, mama. La renda, a més a més, la fan els de la gent d'Espanyola.

Doncs marqueu la X de l'Iglésia i l'Iglésia ja ens ho donarà després en el CDR.

Sí, som molt donats a donar diners als de l'Església i per causes revolucionàries encara més, normalment.

Sense veure què? Jo és la independència. Ah, bueno, doncs ho veig complicat. Calés, home, necessitem calés. Escolta, mama. Pongarem a fotre peatges a les carreteres? Sí. Tots els calés? Comprar metralletes? No, no ho veig, no ho veig. Mama, penjo, vale? Que vagi I el líder, ens falta un líder, hòstia. Sí, sí. O Hansi Flick, que ho facin capità general. Però si és entrenador de futbol, mama. Oh, i què necessites amb un exèrcit? No ho sé. Bueno, mama, penjo, va.

Adéu, adéu, mama. Adéu, adéu, adéu. Va, fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX.

Que el Senyor sigui amb vosaltres. I amb el vostre Espírit.