T2xC22 - La bústia

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el batlle!

Antigament les cartes les transportaven als missatgers, les recollien a l'emissor i la donaven personalment al receptor, s'entén, no es disposava d'un lloc on deixar la carta, no existia la bústia, que és del que parlem avui, la bústia.

La bústia és la millor manera, si no tens bústia no et deixen propaganda que no la vols ni fot nosa.

No tens bústia, s'ha acabat el problema. Sí, sí, sí. Al segle XVII, a París, es van instal·lar unes caixes metàl·liques on la gent podia dipositar les seves cartes. Llavors, uns treballadors les recollien diverses vegades al dia, les anaven a buscar, saps? Aquestes bústies, les bústies públiques, diguéssim. Són les bústies primeres de la història. Exacte, exacte. El que passa és que el servei no va triomfar perquè la majoria de la població no sabia ni llegir ni escriure. Potser era un invent massa avançat per l'època.

Amb l'Alexa també ha passat això. La meva àvia li donava les gràcies a l'Alexa. M'entens què vull dir? Era un invent massa avançat per la meva àvia. És pensar que era una persona. Gràcies, Alexa. Que és maca, aquesta nena.

El primer lloc on triomfen les bústies al segle XIX és Anglaterra. Les primeres, heu de saber que eren de color verd, però Anglaterra, com que tot és verd, entre la boina, els arbres i tot plegat, es van haver de pintar vermelles perquè no les trobava la gent. Això és veritat. Us prometo que és real, això.

No, és que els anglesos, per algunes coses molt intel·ligents i per altres.

És que depèn d'aquí, eh? Sí, sí, perquè els anglesos. Bueno, hi ha el rei d'Anglaterra, aquell home, sembla ben a dir. No, no sembla. El llàpid més esmolat de la. No, vull dir, canviar-la a l'air i t'agafes la Camila perquè no vols, també, què vols que et digui? Això és la moira que no t'hi deixa veure bé. I el menjar, pobre gent que no coneix la verdura, aquella gent. Vaig buscar la foto de la Camila. No és tan lletja, aquella dona, eh? A veure, no, de veritat.

Estem parlant ara mateix de si és guapa o lletja una senyora de 80 anys.

Simplement destaco que no és tan lletja, que sempre se li ha fotut l'etiqueta aquesta de la Camila a que lletja que és, i és perquè se la comparava amb Lady Di, però que la Lady Di era molt guapa, però la Camila, pobra dona, si la mires. Que t'agrada la Camila, Peyu, no passa res. És una senyora de 80 anys que fot el seu goig. Sí que li agrada, sí. Una senyora. El que és lleig és ell. Ell és molt lleig.

Aquí no hi ha adultos que siguin lleigs. Foto'ns dits com Botifarro. Sí que és veritat.

Aquelles orelles, collons, aquelles orelles. Aquelles orelles, veus a l'Empordà? Bueno, amb la tramuntanada t'han d'anar.

Aquests perquè són anglesos i hi ha la boira, però el dia que marxi la boira i ell el vegi amb ell com és de veritat. Aquella dona li marxarà corrents. Les primeres bústies públiques, com us deia, s'instal·len a Anglaterra. Més tard també es van popularitzar les domèstiques, les que té cadascú a casa seva, diguéssim. Abans, penseu que el carter anava a casa i si no trobava la persona no podia deixar la carta enlloc. Havia de marxar i tornar, que és el que fan ara els repartidors de paquets, sense ni tan sols anar-hi la primera vegada. Què vols dir? Bueno, que t'arriba el missatge aquell de hem intentat entregar el seu paquet, però no hi havia ningú al domicili. I tu penses, no hi havia ningú al domicili, idiota? Si he sigut tot el dematí. Si tinc les dues cames trencades. Exacte. No hi havia ningú al domicili. El que no hi havia eren ganes de pujar a Montanyola amb el perit. En fi. Ja no sé on passava. Ah, això, això. Anglaterra. Anglaterra. No estàvem a Anglaterra. Lady Di. Ah, sí, sí, sí. Allà, allà. Us envien cartes a casa, encara? Feu servir l'abustió?

Propaganda. Sí, propaganda. Jo la meva l'he de buidar un cop cada dia. Ah, sí? Sí. Em queda taponada de cartes d'admiradors que m'arriben de manera contínua.

Admiradores. No, hi ha de tot, hi ha de tot. La veritat, en aquest sentit, hi ha molta parida. Una cada dia te l'escric jo. Sí.

Ja la noto, és aquella que té el cor i un raig de colònia. Brumel.

Jo me'n recordo quan era petit que érem una mica desordenats a casa meva, encara ho som ara, i vam perdre molts anys, es va perdre la clau de la bústia. I llavors havies d'agafar les cartes ficant la mà per la part de dalt. M'ho feien fer a mi, que era el que tenia la mà més petita de la família. Però allò creix. Bueno, és que clar. Sí que tens les mans petites. Sí, bueno. Ara que me les miro. Anaves ficant la mà i hi havia un moment, hòstia, que era molt mal allò, eh? Clar, clar. Molt de mal. Llavors feies pinça amb dos dits, que no podies fer molta força, l'anaves traient amunt

i just quan estaves a punt de treure, caia dintre de tu. Ah, com diu, hòstia. Sí, és com el mite de Sisyphus. Eh? És igual.

També fa molta gràcia fixar-me en la gent que, no sé si a la bústia de casa hi teníeu el nom posat. Hi ha gent que posa el nom de tots els membres de la família, hi ha gent que posa els dos cognoms també, i llavors hi ha la gent normal, que som els que treballem, que ho teníem en blanc, allò. No sé si és la família. Bueno, ho posa al pis i ja està.

Ja està. És el segon, segona, no cal, no cal.

Gent que té allò. Has de les aficions, hi posem. Sí? A casa meva, els noms de tots quatre i les aficions de cada una. M'agrada jugar a futbol. Em feia ella jugar a pàdel, ens agraden els macarrons.

Jo quan anava a casa, quan veies timbres i bústies amb els noms molt ben fets en ordinador, tot molt ben posat, sospiteu. Psicòpates, psicòpates. Carles Uriguera, Fel Feixada, Eslaia, Lú, Garnau, Tordera, Joel. Ties, Ties. Joel Ties. És un cognom castellà, però està bastant estès. Sí, sí. Mercè Martínez, benvinguts a la Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Avui ens visita una sàvia per conèixer, tot i que ella ja s'ha fet un lloc en el panorama literari català. L'any 2004 va guanyar el Premi Columna Jove amb la seva primera novel·la, Denedor a Vic. Actualment combina la seva feina d'escriptora amb la d'infermera. Una bona notícia pels lletreferits. En els seus llibres toca temes com la sexualitat o el fet de viure entre dos mons. En fi, temes que encara couen i s'hi couen massa. Li demanarem que ens hi posi aigua oxigenada. Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Laila Carruch.

Laila, què has menjat avui per esmorzar? Pa amb tomàquet i formatge. Excel·lent combinació. No soc gaire original. Ara ja és bastant original, perquè la gent menja unes bestieses increïbles, albocats i coses d'aquestes, vull dir que pa amb formatge està bé. Laila, no sé si tens la sensació, o jo almenys tinc la sensació, que se't reconeix poc una mica la teva trajectòria i portes sis llibres escrits ja, sis llibres publicats. No sé si ho sents una mica així també, tu, o no?

Home, avui en dia sí. Avui en dia sí perquè les coses s'han canviat. El primer llibre va ser el 2004 i hi havia, doncs, no parlaré de qualitat literària perquè hi ha molta qualitat encara, però no hi havia tants escriptors. Ara hi ha molts. Entre els influencers, entre els que s'autopublicen els llibres, entre els mediàtics, la veritat és que no tenim gaire focus i això es nota moltíssim. Complicat això, eh?

Molt. Bueno, és que els mediàtics no hauríeu d'escriure llibres. No. Mira que fàcil s'acaba el problema.

I explica'ls-hi a les editorials que no hi ha setmana que no m'arribi un correu d'un editorial d'aquest país proposant-me de fer un llibre de qualsevol història. Cada setmana.

Però que no vol dir que als mediàtics no hi hagi bones històries darrere, però. Hi ha molts llibres cada dia i tu mateix ho has dit i tothom rep molts llibres els escriptors volem estar però costa moltíssim abans era més fàcil que et responguin i que t'acceptin per una invitació que per cert moltíssimes gràcies per convidar-me però això no vol dir que em desmoralitzi ni molt menys la feina que faig la faig amb moltes ganes intento. Si pogués comprar el temps el compraria, però intento tocar els temes que a mi em preocupen i que potser aporten una mica a la societat.

Tu vas arribar a Vic quan tenies només 8 anys. Com recordes aquella arribada?

Recordo un sac d'emocions tot barrejat, sobretot basarda. Si hagués de posar només un sol adjectiu posaria basarda, perquè vaig sortir del poble amb il·lusió, però aquella il·lusió s'anava com perdent pel camí, perquè quan vas a un lloc que no saps on vas i que la trajectòria per un nen petit es fa eterna,

Collons, si aquí els portes amb cotxe d'un lloc a l'altre, ja arribem, ja arribem. Denedor a Vic. Imagina't venir del poble

denedor amb cotxe cap a la ciutat. Aquí ja començàvem a demanar quan faltava. Quan falta. Anàvem encara a l'aeroport.

Ara combines la teva feina d'escriptora amb la feina d'infermera, dues feines. No sé si t'inspira una mica, també, suposo, el tracte amb la gent.

La infermeria també ha canviat. La infermeria no és com abans, i després del Covid hi ha un abans i un després. Què vols dir? Que abans treballava a l'Hospital de Vic, a urgències, amb un equip que m'estimava i m'estimo encara, els trobo molt a faltar, és molt diferent. Després, a Toulouse, la infermeria jo la visc d'una altra manera. Estic fent domicilis, que no es ben bé la feina que més m'apassiona, l'equip no és el mateix, jo crec que tampoc es valora la nostra feina com a infermera, això no vol dir que no m'agradi, m'apassiona encara, però jo crec que potser no és la mateixa passió. Si ara pogués, hi ha moltes circumstàncies que haurien de canviar, però si pogués tornar a urgències amb el meu equip, jo tornaria. Aquí vinc, eh?

Aquí vinc. Hòstia, urgències?

Hòstia, és fort això, eh? Urgències. Que la paraula. Sí, clar. No enganya, no.

És dur perquè tu saps que la gent que ve no ve a veure't bé perquè té una necessitat, però saber improvisar i ser conscient que potser formes part d'aquest benestar d'aquesta persona i veure-la com entra cargolant-se dolor i surt per la porta i et diu gràcies amb una altra cara, ostres, això és.

Jo crec que s'ha de ser d'una pasta, eh? Per ser la mena que estàs fent tu, penso que jo no ho podria. S'ha de ser d'una manera de manera i sou heroïnes.

T'ha d'agradar, no pots fer mentre trobes alguna cosa millor. T'ha d'agradar, no, no.

Escolta, vas fer el teu primer llibre el 2004, el publiques el 2004, de Nadal a Vic, que és un llibre pràcticament autobiogràfic. És cert que el vas escriure primer tota mà, aquest llibre? El vaig escriure a mà. A mà, eh?

Un boli? Una llibreta o? Una llibreta de l'escola, perquè no tenia cap intenció de publicar un llibre. No m'entrava, o sigui, no era una cosa que tingués al cap. A casa meva hi havia quatre llibres, vull dir que tampoc era el meu somni. Era un diari secret, era un diari per curar-me. Perquè jo tenia molta pressió a dins, havia callat durant molts anys, havia deixat el poble sense que ningú em demanés permís, sense que ningú m'informés, i una criatura no la pots portar així d'un lloc a un altre. Però també a la vegada s'entén que els pares estaven en una situació desesperada. I abans que van estar psicològics els teus fills, hi ha la prioritat de donar-los a menjar.

Que tu arribes a Vic també en un moment en què no hi havia tanta immigració com ara, no? No sé, com recordes l'arribada a Vic?

Jo recordo la meva mare que portava mocador sortir al carrer i que tothom sortia a mirar-se-la. Uita-la, mira quina gràcia! Sí, sí, o sigui, era com veure algú que sortia disfressat. Sí. I la botiguera del costat sortia, la veïna al costat, tothom mirant per les finestres, la meva mare caminava 100 metres, mirava així, no? Amunt i avall i tornava cap a casa. I es tancava. I es va tancar durant molt temps. Per por, bueno, les mirades de la gent. El pànic, perquè la meva mare era algú molt important. Al poble. Era algú que cuinava quan hi havia batejos, casaments, era algú que feia els forats a les orelles a les nenes acabades de néixer, era algú que curava, que si hi havia alguna sutura la feia, o sigui que era una persona que tenia molt pes. Llavors la portes a un lloc on el pis és molt més petit, on hi ha on hi ha veus que hi ha aigua per les parets, que hi ha. És tot com si el teu món s'encongeís de sobte i que surts al carrer i que ningú et coneix, però a més a més et miren com si fossis una cosa estranya.

I no aprenem, perquè no queda tan raro ara mateix. Hem avançat, però seguim tenint situacions així,

que és el més greu. Sí, jo porto dues dècades, per exemple el llibre de Nadal a Vic ha entrat als instituts i porto dues dècades fent xerrades a tots els instituts i les preguntes de fa 20 anys es repeteixen. Llavors a mi em deprimeix una miqueta perquè penso que el diàleg entre ciutadans falta, falta moltíssim i ara més encara, que tinc la sensació que la meva ciutat, la ciutat de Vic s'ha dividit completament.

Hola Laila, tenim ara un parell de partits al Parlament que estan molt preocupats per la immigració, no sé si estan molt preocupats per la immigració, però no per tota Laila, els preocupa sobretot la pobra. I més concretament l'africana i encara més concretament la del nord d'Africa. La marroquina. La marroquina, perquè diuen que els marroquins veniu bàsicament a delinquir i a implantar el califat. Et volia preguntar tu, com a marroquina que ha vingut del Marroc, com ho teniu això d'implantar el califat? En quina fase d'implantació del califat esteu ara mateix? Bé, estem a la fase inicial, diguem. Sí, encara esteu aquí. Home, jo. Sí que aneu a poc a poc a implantar el califat.

Jo al líder d'aquest partit que està tan preocupat per nosaltres, jo li diria que es mirés els antecedents perquè té més cara de marroquina que jo. Llavors. No voldria posar, sé que és un tema que tenia pensat no posar-me, però al final quan t'insulten a tota la cara, quan t'insulten i que et consideren constantment que ets algú molt dolent pel fet d'haver nascut al Marroc, i a més sigui la nacionalitat la marca, no tothom és dolent, evidentment que hi ha gent bona i gent dolenta. El problema que trobo aquí, perquè jo no penso en aquests partits, sinó en la gent que vota els partits, I no crec que la gent que voti aquests partits siguin gent d'entrada racista, però sí que són gent que potser necessiten una solució. I els partits, en comptes d'omplir-se la boca a tantes promeses que saben que són promeses absurdes, proposeu solucions perquè la gent pugui conviure.

I a aquesta gent què se'ls ha d'explicar? Què se'ls ha d'oferir a aquesta gent?

Solucions als problemes d'habitatge, per exemple, al nostre jove. Què li passa al nostre jove que no tenen un futur? Que d'entrada molts no tenen feina, molts no es poden pagar els estudis, molts no tenen accés a la feina digna, diguéssim, molts han de continuar vivint amb els pares perquè no es poden independitzar, etcètera, etcètera. En comptes de dir que no, que la culpa la té aquella dona que porta el mocador, Jo aquestes persones, ja em dirigeixo cap a ells, dir-los, si les dones marroquines musulmanes es treuen els mocadors, en què millorarà la teva vida? O la teva situació econòmica, tindràs una millor situació econòmica? Doncs jo soc la primera a dir-los que es treguin el mocador, però no és el cas.

Diria que no, seria molt màgic. L'Aila presidenta de Catalunya, eh? Moltes gràcies, tinc un vot. Els teus llibres es llegeixen als instituts? Has dit que feies xerrades? No sé què et diuen els joves després de llegir-te. Si t'has trobat algun cas que diguis, hòstia, això m'ha fet pensar o no sé, com vius aquesta A mi els canvia.

Jo la primera cosa que els dic, no soc ningú que ve a donar-vos lliçons de vida, ni vinc a estar aquí una hora parlant de llibres. Vull una comunicació mínima amb vosaltres. Aquest llibre és 100% autobiogràfic, no hi ha ni una paraula canviada, que de fet quan vaig guanyar el premi, això era un diari secret, i quan vaig guanyar vaig demanar a l'editorial si podia canviar cosetes i em van dir no, ni una paraula. Només t'ajudarem, mirarem les faltes d'ortografia, les correccions que fan les editorials i punt, no canviarem res més. I els hi dic sobretot quan vulgueu preguntar coses, no tingueu por preguntar-les, pregunteu. I veig que hi ha un intercanvi. I moltes vegades em comenten, és que hem vist, és que ens han dit, és que no és el que sentim a la televisió, veiem que I es comparen molt amb els companys de classe i això està molt bé. Jo crec que el problema tampoc són els nens, el problema són els adults.

Els nens normalment no són cap problema. Escolta, tu vens de Nador, vius entre Vic i Toulouse, entenc que domines diversos idiomes, però escrius en català. Català. Per què això? Quan vas prendre aquesta decisió?

Vaig ser la pionera en el català, com a persona que ve del Marroc. El català és una llengua molt sensual, molt poètica.

Sensual, Xuriguera. Ha dit sensual, eh? Ja parla, Xuriguera, parla. Hola. És depèn de qui el fa servir, també, una mica.

A mi m'encanta, és molt musical i en cap moment m'he plantejat català o castellà, com tenia. És que és la meva llengua. I després ja es traduirà si és necessari.

A principis d'aquest any vas publicar Jure'm que tornaràs. És aquest llibre de la Laila, jure'm que tornaràs, això ho has publicat aquest any, una novela on abordes un tema complex, un tema una mica tabú, que és l'amor lèsbic, que ja en si és una mica tabú, ambientat al Marroc, que ja és una mica més tabú, als anys 80, que ja és encara més tabú, diguéssim. Se n'ha parlat poc, entenc d'això, i no crec que molta gent s'hi hagi aventurat en aquest tema.

No, perquè és tabú jo com que desgraciadament no tinc gaire temps per escriure i quan escric intento fer alguna cosa que sigui una mica que tingui qualitat no és un llibre escrit així a l'esart he investigat molt. M'he basat molt en els recordatoris de quan jo vivia al Marroc. Als anys vuitanta, a les cases de pagès, les migdiades eren sagrades, que els nens ens tancaven i ens deien, va, a dormir, i fèiem bé o a veure que dormíem i després saltàvem per les finestres i anàvem a jugar o espiàvem la gent gran, que era el meu cas, no? Les portes sempre eren obertes, però de tant en tant veies que alguna porta era tancada i no podies accedir-hi, i de sobte els nens fèiem nosa, havíem de desaparèixer, i veies que les dones sortien de l'habitació. Això per una banda. Després el llibre va sorgir perquè em vaig preguntar què devia passar darrere d'aquelles portes tancades. Per què les dones sortien feliç? I això és una cosa, i l'altra cosa és, si aquells anys 70-80 en què els homes van haver de marxar, o sigui, no hi havia homes, només hi havia gent gran que treballava al camp, els nens petits i les dones, per què ningú s'ha preguntat què passava amb la vida sexual d'aquestes dones? I el resultat almenys una és aquesta història

aquí en aquesta història jurem que tornaràs aquí podreu sentir això que explica la Laila també hi ha part d'autobiografia també doncs en aquest llibre també has mamat del que has viscut tu correcte, sí. Escolta, has explicat moltes històries sobre identitat i arrels, no sé si et queda algun tema encara que diguis, hòstia, a mi m'agradaria escriure sobre, no sé, un altre tema, que et quedi encara en el tinte.

És que és un tema bastant verge aquí, no s'ha parlat gaire, hi ha poques escriptores d'origen marroquí que expliquin històries. A França sí que se n'ha parlat més. Per cert, m'ha xocat molt que vaig fer una xerrada sobre el llibre de Nador Abí, que les preguntes fessin fossin molt similars a les preguntes que se'n fan aquí. Tant a França com aquí, les mateixes preguntes. Sí, quan ells ja porten avantatge, porten moltes més. Bueno, segons Mariano Rajoy no, però sí. Porten molts anys més de convivència, però que em fessin preguntes molt similars em va xocar bastant. I aquests temes no s'han parlat encara. I hi ha encara temes que s'haurien de parlar. I jo penso que m'encantaria, tinc unes ganes per jubilar-me, que no us podeu imaginar, per poder-me dedicar a l'escriptura i per poder llegir llibres. Perquè les infermeres, això, no pots llegir una novel·la i seguir-la, no. Has d'anar parant i potser no el pots tornar a agafar al cap de dos o tres dies.

El poble masí, que és un poble històricament reprimit, i llavors tu decideixes venir a Catalunya, no sé. Vols dir que és la millor idea? Em van donar per una gata, m'havien de donar per l'altra, no? Ens assemblem en alguna cosa o no? Ens assemblem moltíssim.

Ens assemblem moltíssim i jo crec que molts, i jo com a masia agafo molts referents catalans, perquè penso que a mi aquest caràcter tossut en plan positiu dels catalans de lluitar per la seva llengua, defensar-les, mantenir les festes, mantenir. Això m'encanta perquè mostra l'orgull català. L'única cosa que jo, en tot cas, hauria de dir, com a cosa negativa dels catalans, és precisament. Puc dir-ho.

Cuidado. A veure què diràs. Alguna cosa contra en Joel.

No, no, no. És, a veure, per què preguntar-nos el per què, els immigrants, el per què parles el català quan. Ho hauríem de tenir com molt interioritzat. No ho hauríem de preguntar. Hauríem d'adonar per normal que una persona que viu aquí que parli el català o que. Jo, per exemple, porto molts anys treballant a urgències. He fet la meva carrera en català, he estudiat aquí des dels 8 anys i els meus pacients. Parlaven en castellà, però a més a més deies poc a poquet, alçant la veu, que dius que estem fent aquí el pallasso, no? Era un moment que dius, va, expliqui'm què li passa i I ja està. I ja està.

No, i jo suposo que és perquè també tants anys de repressió et dona la sensació que, ostres, el català. No tenim pas superat, això. No, no, això també ho portem a la sang. S'ha molt d'il·lusió, també. El què? Ai, que ha après el català. Sí. Sembla un miracle, no hi ha per tant. No, no. No, el que passa és que com que tens l'experiència d'altra gent que fa 60 anys que hi són, no hi ha collons que l'aprenguin. Aquest és el tema. I venen de bastant més a prop. Sí, la llengua s'assembla una mica més, però vaja.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Laila, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ral de vinyó. Gentilesa de. Vera! No em deus pas menjar la llangonissa, o sí? No. No. Però tant si guanyo com si. La pots regalar al públic i ja està. Si no. La regalàs a algun amic, qualsevol. La paraula és blaixar, avui. Blaixar. Blaixar. Ah, blaixar. Respirar, especialment amb fatiga.

L'1 d'octubre vaig perseguir un guàrdia civil corrent. I quan el vaig veure bleixar sense esba,

el vaig fotre d'alta baix d'un marge. B, bleixar. Forma tècnica i poderosa que s'utilitza per descriure l'acció de tirar-se un pet voluntàriament. Li donaré un putet,

se'l posa l'anus i llavors ha de provar d'apretar

i bleixar dins el pot i tapar-lo ràpid. És infermera, per tant aquesta la pot conèixer, si és aquesta. O C, bleixar. Finalitzar una relació sentimental amb algú. Trencar-la, deixar-la.

Em va mirar als ulls, em va dir que no m'estimava i em va bleixar. Sempre bones, eh, amb aquestes paraules.

S'emociona. O C, Laila. Ja em quedaria amb l'A. Amb l'A, eh? Amb l'A. Correcte! Bravo! Sí, te la dono a tu i la. Gràcies. La sorteges entre el públic, tu mateixa la regales a qui vulguis. L'Aila, L'Aila Carruch, ho he dit bé, Carruch? Carruch. Carruch, fantàstic. Doncs, L'Aila, molta sort amb els teus propers projectes, amb aquest llibre. Jure'm que tornaràs i jure'ns que aniràs tornant entre Tolús i Vic, ves venint a Vic de tant en tant, també. Ho juro. Fort aplaudiment per la L'Aila Carruch.

Creus que ets un boig digne de ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Sabeu que hi ha una bústia al món que no para de rebre cartes? La de TV3, la que gestiona la Mari Pau? No, no, és una altra bústia. No, és la de la Julieta Capuleto, la protagonista de Romeu i Julieta.

És morta. A veure, és morta. No ha existit mai. Clar que ha existit. Ha fet una obra de teatre i pel·lícules i de tot. És un invent de Shakespeare. Ella no ha existit, és un personatge. La Julieta Capuleto. ¿Calapeto? ¿Què diu? Capuleto.

Capuleto. I tant, que és morta. Que sapigueu que ella no és real, però la bústia sí que ho és.

A Barona hi ha el seu balcó i tot.

Això mateix us anava a explicar. A Barona hi ha un balcó que li atribueixen. És morta. Que és el balcó de Romeu i Julieta. Jo hi vaig anar allà.

És dels puestos lletjos que he vist d'Itàlia. És lletjot. És que Itàlia està sobrevalorada. Cuidado que ens barallarem, Joel. L'Itàlia és preciosa, però concretament aquest trosset és una mica.

Va, doncs allà, a principis del segle XX, els visitants van començar a deixar cartes, de manera espontània, cartes on demanaven a Julieta consells amorosos. Però quin consell vols que et doni? És morta! No és morta, que no existeix!

No et pot donar cap. Com que no existeix? El problema no és que sigui morta, és que és un personatge d'una obra de teatre. No et pot donar cap consell, no et pot contestar una carta. No existeix. Doncs resulta que. No, és que aquest programa

a vegades diu unes mentides. I això ho pagarem. No són mentides. No pots anar dient a la gent que la Julieta Calapeto. Capuleto.

Capuleto. No són mentides, és màgia. Va, Mercè. Va. El vigilant de seguretat va començar a recollir les cartes que li anaven arribant. Ah, sí? Sí, sí, les obria, les llegia.

Home, això no es fa. No es poden llegir cartes que són per una morta.

Exacte. No existeix.

Exacte. No existeix. No els pots obrir. No existeix. Que ara no entenc com fot 30 anys que t'aguanto.

Hòstia, noi. Doncs els va començar a llegir i després el que va fer va ser començar a contestar-les totes. El vigilant de seguretat. I contestava com el secretari de Julieta. Bon psicòpata, també, aquest. Va, actualment el vigilant ja no les contesta. És mort, aquest sí que és mort. I hi ha una associació que es diu Juliet Club, que continuen la tasca, i són un grup de voluntaris. Segur que són gent molt normal,

molt, molt, molt normal. A tota la pinta.

Ai, nois, no us agrada, gent? És ben bonic, això que us estic explicant. Sí, és preciós, Mercè. Va, doncs reben unes 50.000 cartes d'arreu del món, les llegeixen, i les contesten totes, cada any 50.000 cartes.

Això sí que m'interessa a mi, Mercè, això és real, hi ha una adreça. Clar que és real, que t'he mentit mai, Arnau. Vols preguntar alguna cosa, Arnau? Bé, consells d'aquests amorosos. Sempre m'interessa tenir aquest tipus de tècniques. Doncs sí. Podem enviar una carta. Podem enviar una carta. Deixeu-me.

Pots callar. És que no vencem. Si voleu, podeu enviar la carta a Piccolo Santa Cecilia 9, codi postal 37121 de Verona.

Itàlia, eh? Si no existeix, no hi hauria una adreça. Hi ha una adreça. I això demostra que existeix. A l'atenció de Julieta Calapeto, no? Calapeto. Qui també escrivia cartes

i que de fet eren una bona merda era Paul McCartney. Sí, senyor. Després de la dissolució amb els Beatles, Paul McCartney va fundar els Wings justament amb la seva esposa, Linda McCartney. Resulta que hi havia un periodista britànic que estava molt interessat en fer un reportatge d'aquesta nova banda, així que els va demanar si podia assistir no només als assajos, sinó fins i tot a la seva intimitat, si podia viure amb ells, conviure durant. Un gran hermano, un seguiment constant. Sí, una mica sí, per fer això, un reportatge periodístic, i sobretot de fer una crònica del primer concert de la gira d'aquesta banda, Wings. Doncs bé, resulta que el dia que va arribar el concert en qüestió, el periodista no es va presentar. No va anar-hi. De veritat. Sí, sí, sí, britànic. Malprofessional. I tant mateix, va arribar a publicar l'article i la crítica del concert que va exposar que era bastant desastrós. És a dir, va fer una crítica feroja d'un concert que no havia anat.

Això de vegades penso, els crítics, que no hi van.

I tant, passa sovint. Doncs Paul McCartney i Linda McCartney, que en aquells moments feia poc temps que havien tingut la seva filla Estela, van decidir enviar un petit detallet al crític en qüestió. Ai, ai, ai. Doncs van agafar una petita deposició de la filla. Què dius ara? La van introduir dins d'una carta i li van enviar la seva bústia.

Molt bé. Torneu ja en saps d'anècdotes. Un ratet hem d'anar a sopar, tu i jo. Jo no sopo amb ningú.

Tu saps tot de memòria, això. És tot aquí dins. Joel, anem a disseccionar la bústia. Vale, vinga.

Utilitat en una illa deserta.

Bueno, cap ni una. Em sap greu decebre-us, però tothom sap que a una illa deserta les cartes arriben dins d'una ampolla de vidre amb molt paper a dins i un tap de suro. Per això no hi ha bústies. És impossible que hi hagi una bústia a una illa deserta per pura lògica. Per tant, si tu arribes a una illa deserta, tu, xuriguera, un dia que diguis no vull saber res de ningú, me'n vaig a una illa deserta. Si tu arribes a una illa meda, que creus que està deserta i trobes una bústia de correus d'aquelles grogues. Malament. No, és que segurament és un minión despullat. No és una bústia. Utilitat com a joguina sexual. Un mínim despullat. No saps el que és un mínim, no? Sí. A veure, joguina sexual. Anem per feina. La bústia de Correus. La groga. Fins i tot té una mica de prepússida. Sí, que és veritat. És un símbol fàlic, però això no vol dir. Que sigui una joguina sexual, per un tema de dimensions, evident. I aquí és on entra una cosa molt estranya, que és, bueno, molt estranya, molt interessant, que és la idea que tu pots fantasejar, si tu vols, amb la idea de follar-te una bústia de correus droga, perquè té propulsió.

Es va posar de moda una cosa. Sí, mira que ara parla l'accent. No, és una dada tècnica que porto, que allà era en castellà, posava correus, i hi havia la moda de posar-ho en mi cara, a sota, que jo no ho vaig escriure mai.

Vaig a la moda era aquesta. Bueno, doncs això, que van la idea meva, que jo, per exemple, si tinc un dia un somni eròtic amb una bústia de correus, perquè no és un símbol fàlic, però això no vol dir que ho hagi de posar a la pràctica. No. Això és una cosa que la gent ho ha d'entendre. Les fantasies són una cosa, però no cal posar-les a la pràctica. Hi ha molta gent que s'obsessiona en posar a la pràctica les seves fantasies sexuals i llavors acaben malalts del cap. Hi ha accidents. Acaben fent coses estranyíssimes, disfressats de guineu, i entres a una pàgina porno i has de vigilar on cliques perquè et trobes cada barbaritat. Disfressat de guineu, eh? No ho feu, no ho feu. Jo, per exemple, tinc fantasies irrealitzables. Com, per exemple? La independència a Catalunya, Patxell.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Pots jugar un paper molt clau en un conflicte del tipus epistolar. Això t'agradarà a tu, que ets xuriguera i ets intel·lectual. Ah, pensava de guerra. No, de guerra no. Ara la gent s'insulta per Twitter, però abans la gent s'insultava per carta. Per exemple, Voltaire contra Rousseau. Preciós. Ho saps, oi? Sí, sí, sí. Boníssim. Se les deien molt grosses per carta. Voltaire li va dir a Rousseau que mai ningú no havia gastat tant d'enginy en tornar la gent estúpida i que els seus llibres feien ganes de caminar a quatre potes. Oh, oh, oh. O el pique epistolar, un bif, que diuen els joves ara, entre Quevedo i Góngora. Góngora li deia a Quevedo que era un coix i un borracho. I al Quevedo li va dir a Góngora que era un hombre a una nariz pegado. I aquest és molt bèstia el que diré ara. Com que Góngora era jueu, li va dir, voy a untar mis obras con tocino para que no las muerdas, Góngorilla. Preciós. Lo de Góngorilla es lo que acaba de fer mal. Góngorilla.

Recomando també les cartes que s'intercanviaven Francisco Franco i el seu germà Ramon Franco. Ah, sí, eh? Interessants.

Utilitat metafòrica.

Aviam, no és ben bé una metàfora, però és una història maca, que ara us farà gràcia. Al costat de la catedral de Barcelona hi ha un edifici que es diu la Casa de l'Ardiaca. La Casa de l'Ardiaca. No ho conec. De l'Ardiaca. De l'Ardiaca, sí. Vols explicar-ho tu? No, no, no. Doncs la Casa de l'Ardiaca té una bústia de marbre dissenyada per aquí. Per Domènech i Montaner. I a la bústia hi ha esculpides a dalt unes oranetes i a baix una tortuga que són justament metàfora de la rapidesa i la il·lusió. Les oranetes són metàfora de la rapidesa i la il·lusió en què s'envien les cartes. Sí. En el cas de les oranetes. I la tortuga és la metàfora de la lentitud en què després correus per arribar a la carta al destí. Ah, mira. És bonic, eh? És molt maco, això. Perquè després es digui que vinc aquí només a cridar i a dir borrades. No, no, no. Està molt bé.

Està molt bé. No, gràcies, home. Propaganda del segle XIX Una separació difícil,

una ruina econòmica, una pèrdua inesperada o qualsevol altre detall pot afectar el nostre estat d'ànim. I en aquest moment és quan s'ha de confiar la nostra salut mental en qui més hi entén.

Consulta de psicologia del doctor Pasqual.

Hola, sóc el doctor Pasqual i t'ajudaré a preservar la teva salut mental.

Salut mental? Què és això? Es refereix a les migranyes? A la consulta de psicologia del doctor Pasqual sabem que al 1900 ningú no sap què és la salut mental, però cregui'ns, d'aquí cent anys no es parlarà d'altra cosa.

M'han despatxat, he perdut tots els estalvis del casino, la meva dona m'ha deixat i els meus fills m'ho dien. Doctor Pasqual, vostè em pot ajudar?

Esclar que sí, sóc el doctor Pasqual, el de la salut mental. Treballaré perquè torni a tenir ganes de viure.

No, no, no, si ganes de viure ja en tinc. Jo vull que, a veure si em pot ajudar, em deixa alguns cèntims. Ja li he dit que ho he perdut tot.

Consulta de psicologia del doctor Pasqual. L'ajudem a preservar la seva salut mental.

S'ha d'estar malament del cap per no ser client nostre.

Consulta de psicologia del doctor Pasqual.

Patrocina històries per passejar el gos.

Més grossa. Té taques a la llengua, aquest. El mongrillo. Com jo, vitiligen, però al revés. Té taques a la llengua. És l'etna.

És el castell del mongrillo. És el castell del mongrillo de Tarroella. Em deixeu parlar del gos? És dels castells més tristos que hi ha a Catalunya.

Aquesta és l'etna. És un gos d'atura, de 6 anys. És de la Judit i és de Terrassa. Li encanta la seva caseta de gos. Ui, ui, ui. Recordeu l'Snoopy? Sí. Doncs li agrada tant que dorm a la taulada, com l'Snoopy. Bueno, a la taulada no sé si és així, potser és plana millor, no?

Bueno, en totes les taulades la carena és plana, en totes les taulades, diguéssim.

Jo aquest estiu he dormit a la taulada també de casa.

Ah, sí? Ganes no em faltaven aquest estiu de dormir despullat a la taulada.

Quina escena tan bucòlica. En Xuriguera i aquesta gosseta dormint sobre la taulada. Per cert, la història que us explicarem també gira sobre casetes. Ja ho veureu. Avui passegem el gos per Espanya.

Som el 2008. Sí, un moment, Peyu. Trobo que has estat poc concret. Espanya és molt gran i molt plural. Sí, sí. No pots dir Espanya, com si fos aquí.

No, però és que la història no l'hem volgut situar en un punt concret de la península perquè els fets que us explicarem es patiran indiferentment a tots els punts de l'estat. Ens situem en un context amable, de fet dels més amables que es recorden. Fent la volta per qualsevol punt et trobes el mateix panorama. Gent amb vides aparentment normals que es comporten com si fossin autèntics milionaris.

Ai, no, no, de debò, narrador. És que estem tan contents. Sí, mira, amb el meu marit hem fet un cop de cap, eh? I ens hem copiat una torreta, saps? Aquestes així quatre vells. Una casa. Amb piscina i tot, eh? I jardí. Ah, no, eh, eh, eh, nois, apunteu, eh?

I un 4x4, també. Ah, sí, és el tàctil de la meva vida. Escolta'm, tu no feies la dependència? Sí. I el teu marit es manobra? Sí, sí, sí, sí. I heu fet tot això?

Nois, seguim igual, eh? Ah, coi. Però mira, saps què? Mira, vam anar al banc, no? I ens van dir, mira. El que faci falta, per vosaltres, el que vulgueu tu. I ens van donar una hipoteca, i mira, amb tot el que ens han donat, ens ho hem pagat tot, i encara ens van. Bueno, per la vaixella, els mobles. Oh, ens haurem de mirar-ho això, eh? A la dona, ja li he dit a la meva dona. Vacances, tot pagat, tot pagat. Tot pagat, eh? Sí, sí, sí. Avui dia, és que a veure, qui no té una casa pròpia, eh? És perquè no vol. Aquesta situació. Sí o no? Sí, no, no. Oita.

Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do. Amb l'Etna hem vist madrilenys, catalans, sevillans i bascos que fan el mateix. Tots semblen podrits de calesto. Ep, telèfon. Hola, narrador? Un moment, que no he agafat el telèfon encara. Sí, em pots sentir ara? Sí, digui'm. S'ha d'esperar, el telèfon l'he d'agafar per poder-lo escoltar, m'entén? Ara ho he entès. Vigui, vigui, vigui.

Com que no el veig, saps? Llavors no sabia si havia agafat. De com te truca? Jo truco d'una caixa d'estalvis. És que he sentit que a vostè se li fa estrany que la gent es comporti com rics, encara que no siguin rics. I el truco perquè vostè també pot ser ric, si vol. Ah, sí? Sí, sí, sí. Aviam què s'ha de fer. El truco perquè si. Si em vens a veure a l'oficina, al redor. Ara em toteges, m'estava parlant de vostè i ara em toteges. Podem minar-te una hipoteca

perquè puguis comprar una casa. Ah, no, gràcies, que ja en tinc una de casa. Ja, ja, ja, ja. I si vol, també, també en podem fer una casa. Ara em tracta de vostè una altra vegada.

Una hipoteca pel gos aquest que té aquí, doncs també li podem

fer una casa pel gos. El gos? Sí. Home, no, el gos. A més, és una gossa. És una gossa. Escolti, però un gos és un animal. Com vol donar una hipoteca a un animal? No podrà pagar les quotes, no?

No, segur que sí que podrà, segur que podrà, i tant que podrà, ja veurà que sí. Quedem que veniu cap a l'oficina, eh? No, no hem quedat amb res. Director, director, dos hipoteques més, sí. Apunta-m'hi a la meva anàmia, eh? Dos bonos ja tinc.

La situació és estranya. La banca està deixant diners a tort i a dret i els pisos es venen com si fossin xurros. Les immobiliàries i els promotors d'habitatges són els principals beneficiats d'aquesta bogeria col·lectiva. Escolta, xaval. Què? T'interessa un àtic nou estrenar al mig de la ciutat? No, no. Però per curiositat, al mig de quina ciutat? Això és igual, home. Això és igual. T'interessa o no? Eh?

En tinc un per 200.000, 1.000 euros. No, no. Escolta'm, està de puta mare, eh? Te ho agraeixo, però de veritat que no. Segur que no. No. Pensa que tinc un àtic per 240.000 euros. 240.000.

No es troba sempre això. 220.000 m'has dit fa un moment.

Mira, no t'ho diré més. Són 260.000 euros.

Escolti, senyor especulador. Sí, digui. Senyor promotor, disculpi. M'és igual com em diguis. Em quedo aquest àtic per 280.000 euros.

Vinga, vale. Mira, senyor promotor, jo també. Jo per 300, que segur que el val malbé.

320.000 euros en comptat. 350.000.

El panorama és aquest. La gent compra habitatges a preu d'or amb diners prestats pels bancs i els bancs i els venedors d'habitatges s'estan fent d'or. Es venen una gran quantitat de pisos i a uns preus desorbitats. Per aprofitar-ho, els constructors construeixen nous habitatges com bojos. A mi això em va enganxar una mica a l'època que acabaves batxillerat, estaves fent batxillerat, i hi havia nanos que s'anaven a posar pla dur i deies, doncs potser no estudiem. Hi havia un moment que et van fer plantejar coses. Es compraven uns cotxes que deies, hòstia, els que passaven droga ja eres conscient, però llavors deies, no passa droga i també va amb un bon cotxe, escolta. Qualsevol camp de patates pagat a preu d'hora és bo per construir-hi un bloc de pisos. Total, tard o d'hora l'acabaran venent a un preu infladíssim.

Mira, que tinc una oferta, senyor Naranó, que si vols ser promotor de pisos, si vols ser promotor de pisos, tenim uns crèdits per comprar terrenys, per pagar materials, nòmines als paletes, el que calgui. És que no m'interessa. Ja tinc prou feina, jo, no vull. Pensa-ho, pensa-ho, pensa-ho. Posa-l'hi, posa-te'l. Sí. Posa-l'hi. Pensa-t'ho.

Ha de pensar abans de trucar si em tractarà de vostè o de tu, i mantenir-ho tota l'estona, perquè s'embolica entre mi. A veure, si necessito unes llicències,

doncs també tenim contactes als ajuntaments, que si vostè li paga una petita quantitat en aquesta persona, que és una bellíssima persona. Un arquitecte municipal, per exemple. Per exemple, per exemple, i llavors vostè aconsegueix la llicència i pot fer el seu bloc de pisos.

Ja el trucaré, gràcies. Adéu, adéu, adéu. El tema dels suborns per aconseguir requalificacions de terrenys també cal tocar-lo, eh? L'Etna s'ha quedat blanca, però la cosa va així. Si et cal un cop de mà d'un corrupte que validi una operació a canvi d'una comissioneta, doncs t'ho fa, ja sigui per construir-hi una parcel·la o la Ciutat Esportiva del Real Madrid, o el que sigui, no?

Molt bé aquí la polleta al darrere. Hi ha hagut una crítica. No, no. Hi ha hagut una crítica aquí. Molt ben fet. Aquí tothom en silenci, eh? És que allà allò va ser gros, allò. No, espera, encara ho fan. Encara ho fan. Fa quatre dies també en van fer un altre. Avancem, va.

El temps ha passat fins al punt en què els bancs han deixat tants diners als seus clients en forma d'hipoteca que s'estan quedant sense efectiu.

Mira si en són d'amables. Sí. Eh? Van deixant diners a tothom. Eh? Perquè tots anéssim bé, pobra gent. Sí, sí, sí. Vols que te truqui?

Eh? Vols que te truqui? Eh?

Per tal de recuperar efectiu, decideixen vendre's les hipoteques a inversors.

A partir d'aquí, si pots explicar-ho molt a poc a poc, perquè des de 2008 que estic intentant entendre la crisi aquesta. Què va passar? I no ho he entès. Ara ho entendrem. Però molt a poc a poc, eh? Ben bé com si fos idiota.

Hem hagut de venir nosaltres, deixa't estar de Sala i Martins. Ara, ara. I de Nines Becerres. Per favor. Quants n'hi ha? Eh? Oh, un de cada. Ah, anava a dir. Per sort, un de cada. Ah, ara digui, no m'atabalis, eh? Gaires més, eh? Anem a posar un exemple que s'entendrà fàcilment, a veure si em seguiu. Un banc ven un paquet de 1.000 hipoteques a un inversor. S'entén això, no? Sí. L'inversor paga una quantitat en efectiu molt gran i en treu un rendiment mensual, les quotes que la gent anirà pagant. S'entén. Ara ha comprat les hipoteques, per tant, la gent li pagarà les hipoteques a ell. De moment, Peyu, estic amb tu. Perfecte. Mentrestant, el banc cobra de cop la quantitat acordada, perquè li han comprat la hipoteca. L'inversor, jo te pago les 1.000 hipoteques. El capital. Exacte. El capital, el capital. Llavors, clar, el banc torna a tenir líquid, un líquid, uns calés que torna a fer servir, aquests diners els fa servir per concedir noves

hipoteques als seus clients. Molt ben pensat. No, però i l'inversió, la inversió no hi guanya res. Sí, sí que hi guanya.

Tots els interessos de la hipoteca seran per ells. Fins i tot un recàrrec que pugui haver-hi per haver pagat la quota un dia més tard del que toca. Això no us veia passar, que trucaven. I quant he previst pagar-ho? Jo és que no els invento els diners, senyora. No tinc una fàbrica, sóc al Banco d'Espanya. Exacte. Llavors cada cop hi ha més impagadors, perquè els tipus d'interès són cada vegada més alts. Veus, feu una idea de com està la situació. Les hipoteques que costaven 500 euros mensuals, ara ja n'estan costant 900. Estem explicant el 2008. Si algú s'ha connectat a la ràdio en aquest moment, que no s'espanti. Que s'espanti igualment. Anem pel camí. És un negoci molt lucratiu i teòricament molt segur perquè hi ha agències de qualificació que es dediquen a certificar que els paquets dels bancs només contenen hipoteques solvents. En teoria, no hi ha hipoteques d'amorosos.

Senyors del públic, fixeu-vos que ha dit en teoria. Això més endavant serà molt important.

Esteu al cas, no, públic? Aquí ve el problema, la teoria, però la pràctica és una altra. Resulta que els bancs subornen a aquestes agències de control perquè donin la valoració més alta als seus paquets d'hipoteques, encara que sigui mentida. Realment aquests paquets són plens d'hipoteques amb risc d'impagament. Són una merda. Merda. I tota aquesta xapeta cap on va? Cap on va? Bueno, ara us ho explico. Això és important pels qui fa un parell de pàgines vivien com rics. I també importarà els que han comprat pisos i cases i cotxes gràcies a les hipoteques. I també els que s'estaven fent d'or amb aquestes vendes, perquè ha petat la bombolla financera. Els bancs fan fallida perquè estaven operant amb diners que literalment no existien. L'efectiu que es movia eren crèdits sobre crèdits sobre més crèdits. Ens fotarem una hòstia. De cop, els bancs entren en pànic i s'acaben els negocis entre ells. Ara cap banc deixa diners a ningú, ni els particulars, ni els professionals, ni tan sols a un altre banc. I, esclar, això provoca que els bancs es quedin sense un duro. Bueno, mira, que es fotin, que es fotin.

Per una vegada que pringuin. Ara pringaran. Ara pringaran. Ara patiran de veritat. Ara farà justícia contra els bancs. Segur que passarà això, ja veuràs.

Pateixen els bancs, però també pateix tothom. És una roda. Com que els bancs es queden sense diners per prestar, els préstecs es congelen, els promotors es queden sense calés per acabar les obres que tenien a mig fer i comencen a aparèixer projectes que es queden a mig construir. A més, la venda d'habitatges es paralitza i comencen a quedar cases i pisos buits. En conseqüència, promotores i agències immobiliàries entren en fallida.

Escolta, xaval, sóc el que abans te volia vendre un attic, te'n recordes a mi? Sí. Tu no deus estar buscant algú per treballar? Eh? De lo que sigui, eh? No, no, no. Però de lo que sigui, eh? Amb les cabres, que tu no tens unes cabres? Jo tinc cabres, sí. Jo els rento el cul a les cabres.

És que m'he quedat a l'atur, tio. Sí, noi. Els que venien pisos es queden a l'atur, però l'onada d'acomiadaments també s'emporta paletes, fusters, venedors de material i milers de persones més per davant. L'atur es dispara, cosa que fa que d'un dia per l'altre gairebé tothom s'acabi arruïnant.

Mala pècora. És que no t'hauria fet cas mai de la vida. M'he quedat sense feina i ara no sé com fer-ho per pagar el coi de pis que em vas animar a comprar. A tu t'ho dic. A mi m'ho dius?

Mira, ni venent el pis, el preu que vaig pagar arribaria a pagar el deute que he deixat al banc. I és que estic. Estic desesperada. Està desesperada.

Vigues a plorar. Se la veu. El desastre és enorme. Els impagaments s'amunteguen i els desnonaments són un continu. La gent perd la casa i els bancs, els principals responsables del que ha passat, encara tenen el morro de reclamar les quantitats que queden per pagar dels pisos que s'han embargat els propietaris.

Bueno, esclar, és que ja ho sé, ja ho sé que has tornat les claus del pis, però encara et queden 100.000 euros per pagar. Esclar, vull dir, s'ha de ser responsable i conseqüent amb els teus actes, eh? S'ha de ser responsable, xuriguera.

A veure si fotré un hòstia, eh, de la ràbia que m'estàs fent. Bueno, això és violència. Sabent que no ets. No, ja, ja. Això és violència. Hòstia, tu.

Per evitar que l'estat faci fallida per culpa de la crisi bancària, al govern li toca salvar les entitats. Injecta una milionada pagada amb diners públics i crea un banc dolent que es quedarà als pisos de la gent i les hipoteques impagades. El millor és que els pisos embargats s'envien a subhasta. I sabeu qui els compra? Doncs els mateixos bancs a meitat de preu. Mira, mira.

És així, la banca sempre guanya, amics.

M'estic enfadant retroactivament, eh, Peyu? Sí, sí, sí. De fet, els que guanyen en aquest cas són els fons voltors. Van comprar cases a les subhastes a preu de saldo i ara ens les estan venent i llogant a preu d'or. Aquell rescat bancari és la primera pedra per sortir d'una situació dramàtica. Malgrat tot, es calcula que es tarda 6 anys a superar la crisi. Això sí, hi ha moltes famílies que encara a dia d'avui arrosseguen deutes d'aquella època. Però bueno, per sort. Va valdre d'experiència, no? I ara, si voltes una mica per les immobiliàries i mires preus de pisos, fa tota la pinta que no passarà mai més.

No! Què ha de passar? Què ha de passar? Hem après la lliçó. O l'altre dia mirava 8.000 euros al metro, què vols que passi?

Què? És re, home. És lo normal. 8.000 euros al metro?

Amb un metro ja hi estàs. Si ets quatre, una sobre l'altra. Sí, sí, sí. Jo el que quedo és per

barat és els pleus dels parcs, les places de pàrquing. Ah, també. 20.000 euros per una plaça de pàrquing.

Depèn on, hi ha llocs que 35.000. Sí, sí, sí. A Costa Brava hi ha llocs que 35.000. Una plaça de pàrquing. Parques de pàrquing, eh?

Sí, sí. No ens encallem aquí, tampoc. No, no, no.

Anem a veure si ha sobreviscut la nostra gossa, l'Etna. Això ho decidirà qui, Mercè?

Ho decidirà la Mariona. D'on ets, Mariona? De Sant Pere de Torelló.

Sant Pere de Torelló. És maco, eh? Places de pàrquing més barates que la Costa Brava. Com s'anomena el banc dolent que es va crear per comprar els pisos que van quedar buits arran de la crisi del 2008? A. El Sareb. B. Banco Malo. O C. Jafar. Sí. Jafar. Jafar. Home, li han dit. Qui li ha dit? Jafar. L'Etna és morta! El Sareb. El Sareb és el banc dolent. El Sareb. El Sareb. La nostra gosseta de Terrassa ha tingut una de les morts més tristes de la història del programa. S'ha mort de pena, tu. Hòstia. De la crisi del 2008. Mar de Déu de Déu. Per l'Etna veure com patia la gent ha estat massa insuportable. S'ha creu però la seva caseta ha quedat orfa. Ha quedat una casa buida. La caseta ha quedat orfa? Si la caseta queda sense propietari, la caseta queda orfe. Se la quedi un banc. Bueno, la caseta queda. Orfe, eh? Queda deshabitada. No, no, no, si tu dius orfe. Doncs no sé. No vol pas una hipoteca. No! Fins aquí, a la Renaixença, ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres!