T2xC23 - El porticó

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

La Renascença.

De saber per la gent que ens escolta per la ràdio que no haurà apreciat el detall, però m'he descuidat la gorra avui, he entrat sense gorra. No passa res. No passa res, no passa res, escolta. Avui parlem dels porticons.

Els porticons de les finestres. Correcte. Molt bé. Us vaig avisar, eh. Què? Us vaig avisar, eh, Peyu, quan vam començar aquest programa i vau dir cada capítol el dedicarem a un objecte. Què us vaig dir jo? No me'n recordo. Se'ns acabaran els objectes. Sí que és veritat que ho va dir, sí que ho va dir. No s'han acabat, no s'han acabat. S'acabaran els objectes, Peyu.

N'hi ha molts d'objectes, Fel, n'hi ha molts. Porticons, eh, Peyu. Què?

Has dit porticons, eh, Peyu? A qui collons li importen els porticons?

A mi m'importen els porticons. Jo vull saber qui va inventar els porticons.

A mi m'interessa. Doncs no sé massa qui els va inventar.

O sigui, un objecte que no interessa a ningú i que, a més a més, no sabem qui se lo va inventar.

Perfecte. Sabem una mica la història, però penseu que els porticons són més antics que les finestres. Com ha de ser el porticó més antic que la finestra? Bueno. Aplica la lògica. Que els vidres, vull dir. Que els vidres. O sigui, són més antics que els vidres. Fa dos mil anys, les finestres de les cases es tancaven simplement amb porticons de fusta. No hi havia finestres

de vidre que deixessin passar la llum. Sí, que d'alguna manera aquesta gent podrien triar entre tenir llum o cagar-se de fred.

Exacte. Aquestes dues maneres de viure. Dues variables. A mi m'agrada el porticó, no? Porticó o persiana, com a mínim una de les dues coses hi ha de ser. El que no pot ser són aquests hotels que llavors per tapar la llum del dematí hi ha aquelles cortines opaques. Aquelles cortines que van amb aquells cordills que estan tots xafats. No hi ha cap cordill. Aquells cordills, com es xafen tan ràpid? Què hi fan la gent allà? Que es lliguen per alguna pràctica sexual? Segurament. Hòstia, aquelles cortines fan angúnia. Estem d'acord o no? Les cortines dels hotels. I es cola llum per tot arreu. Sí, sí, molt fastigós, aquella cortina de la finestra de l'hotel, jo terrible, no m'agrada. Bueno, i la de les dutxes, ja és una altra, aquí ja no hi entro perquè. Ui, calla. A vegades dius, mira quina senefa més maca, aquests puntets negres, i mires i són fongs, allò. Fa molt de fàstic, molt fàstic. Bueno, no ens desviem. Els porticons, que a en Fel li sembla tan interessant. Els porticons ja existien fa dos mil anys. Es feien servir durant l'edat mitjana, també. Eren macissos, sense escletxes. Els que tenen lameles inclinables no apareixen fins al segle XVII. Com ho has dit, això, Pey? El què? Que apareixen al segle XVII, dic. No, no, la paraula aquella. Ah, la meles. Això mateix. La meles. La meles inclinables.

La meles. La meles. La meles? La meles és. Així és com es diuen. Els porticons són. Les làmines.

Les làmines. Dels porticons es diuen.

Les meles. Exacte. La mela. Com el de les entrevistes a l'avantguàrdia, xuriguera. Ah. Aquell que sembla que porta un niu de cigonyes al cap. No. El Víctor la mela.

No es diu la mela, aquest. Víctor la mela. No es diu així.

I tant, que es diu la mela. No. Són unes entrevistes molt bones, aquelles. Bueno, si tu ho dius, xuriguera.

Víctor, a mela. Què deu cobrar aquell per fer l'entrevista? 50 euros, 55 euros. 60 folis. La mela. Es diu a mela. A mela. A mela es diu. A mela com els porticons. Sense L. Es diu a mela sense L. No has dit amb L? No. Amela, no l'Amela. He quasi dit Amela, sí. Sencela t'està dient. El del porticó és l'Amela, i ell es diu Amela, Sencela.

En Víctor Amela es diu com els porticons de les lamelas. Es diu Amela. Sencela, t'ha dit Sencela.

Però s'està dient que és Amela, Amela, tu dime un rato, Amela.

Amela. No, ell es diu la mela, no la mela. Ella es diu Víctor la mela. No, a veure, Peyu, tu.

És igual, no ens en sortirem, és igual. La mela. És igual, és igual. Quedeu-vos en que les làmines dels porticons, allò que serveix per fer el xafarder una mica, per mirar sense que et vegin, per mirar entre les escletxes com un quillo està emmorrejant-se la teva filla abans que entri pel portic. Allò es diu la mela.

La mela, mela geminada, la mela. L'emorrejada d'un quillo

La mela, mela geminada, la mela. L'emorrejada d'un quillo es diu la mela? No.

Podria dir-s'ho. Carles Uribe, Rafael Faixada, Slaia, Gluc, Arnaldo, Tordera, Joel Ríos, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Boja coneguda, una cantautora i poeta amb una trajectòria de més de 20 anys a dalt dels escenaris. I tot i així té només 38 anys. És a dir, que porta més anys escrivint i component música i poemes que sense fer-ho. Lletres que expliquen allò que li passa i que sent. Una cantautora granullerina, aquí, sí, granullerina, aquí gairebé de granullers, una cantautora de granullers, aquí gairebé no li falta cap gran escenari per trepitjar i enamorar. Avui s'asseu a l'escó

de la Renaixença, Ivet Nadal! Hola, hola!

Molt bé, Ivet, què has menjat avui per esmorzar?

Avui he fet unes torradetes amb tonyina i llet amb mel. Llet amb mel, eh? Hòstia. Sí. La tonyina amb la mel. Mari Montanya. Sí, Mari Montanya. No combina bé. No massa, no? És com un jersei amb un pantaló que no. Bueno, si tu estaves còmode. Sí. A veure, jo m'hauria posat cola cau. Però com que sabia que m'ho preguntaríeu, dic, posa-t'hi mel. Queda més adult, no? Queda més adult. La teva primera cançó amb 17 anys, eh? La vas treure? No. Sí, que la publiqués, sí, n'havia fet abans, però publicable, sí.

I ho vius igual, una mica, quan treies cançons abans i quan les treus ara, alguna cosa deu haver canviat.

Jo crec que abans no hi havia massa consciència de què volia fer, no? Vaig començar a composar i enviar-ho a ràdios jo mateixa, fins i tot, i va agradar a certes persones, no? Però ara, evidentment, ara ho pateixo molt més. Abans ho disfrutava molt més, crec, sí.

És una veu sensacional, eh? No? Hasta parlant, eh? Sí, sí, sí. Hasta parlant. Sí, sí. Parlant sona així, i si la voleu sentir cantant, sona així. Sí, sona. Ara sonarà. Mira-la.

Ivette, ets cantautora i poeta. Si un dia et fessin triar entre la música i la poesia, no sé amb què et quedaries.

Mira, pels músics soc escriptora i pels poetes soc del món de la faràndula. Això a Catalunya ja passa. Això passa sovint. Jo em sento bé amb aquestes dues vessants, barrejant-les una mica. Ja de petita escrivies?

Eres de les que guanyava els Jocs Orals a col·le o no? Sí. Sí, eh?

M'enviaven aquells certàmens que si guanyaves, doncs, guanyaves una tele. Sí? Una tele? El de la Coca-Cola. El de la Coca-Cola. El de la Coca-Cola. I el vaig guanyar. Què dius? Jo hi vaig anar un any i no vaig pas guanyar. Jo sí, vaig guanyar una tele i em van enviar per escriure en castellà, que em va sorprendre, perquè jo. Realment, el castellà el parlo molt malament i. Jo l'entenc menys. Sí, exacte. I la temàtica era escriu sobre la nova moneda, sobre l'euro. Hòstia!

Apassionant. Romàntic. I vaig guanyar una tele. Mira, ja fotia anys que havia sortit a l'institut, jo. Imagina't.

Eres de les úniques que, entenc, en aquella edat, adolescència, 12-13 anys, eres de les úniques de la classe que devia escriure poesia.

A aquella edat tan joveneta no escrivia, però m'agradava molt llegir en públic i llegir en veu alta. I tot el tema de la veu sempre m'havia agradat molt.

Veus? A l'època de la Renaixença, la poesia, a l'època del segle XIX, hòstia, la poesia era. L'ordre del dia. Era com el reggaeton d'ara, diguéssim. Anem a trencar una llança en favor de la poesia i volíem fer-te un regal, un petit regal, que és llegir un dels teus poemes, per si la gent no els coneix, i per reivindicar una mica la poesia. Ho farem entre tots tan bonament. Bueno, farem el que podrem. És que dir-li que li fem un regal, també, segur que. Has deixat el llistó molt alt. Et dono un dels teus poemes i. Ens agradaria que llegeixis el final, el facis tu. O arreglis, vaja. Sí, que arrenqui l'arnau, sisplau. Silenci absolut, que és un moment bonic, ara, eh? Un moment.

Si visqués sota el pis de casa teva, et faria cada nit el sopar.

Un cop a la setmana, la bugada, i algun diumenge, el dinar.

Si visqués sota el pis de casa teva, m'ompliria el balcó de flors.

Perquè et pogessin les abelles a omplir-te de mel els pots.

Si visqués sota el pis de casa teva, posaria la gàbia a la cadernera per fer-te arribar la primavera.

Si vivís sota el pis de casa teva, ai, llavors sí, llavors sí que ens podríem, que ens podríem estimar.

Oh! Bravo! Bravo!

Gràcies, eh? Ai, gràcies a tu.

A tu. Per favor, que massa.

A tu per escriure aquesta preciositat. Fixa't que ella no s'ho ha hagut d'erigir, el seu tros, eh? Se'l sabia de memòria. I l'ha interpretat. Sí, sí. Més bé que tots els altres.

Jo fotia temps que estava tan nerviós. Sí, eh? Doncs ho heu fet bé. Jo l'he assajat quatre vegades i totes quatre

m'he equivocat. Si voleu venir a fer un recital i el fem així dos versos cada un. No, pensa que aniries malament. No te'n perdis. No sé si puc millorar gaire, però ja. Dóna't bé l'afició per la música,

no sé si a casa ho havies viscut, quan dius, va, vaig a dedicar-me a la música.

Havia estudiat música de joveneta piano i guitarra però la meva mare era una gran seguidora dels cantautors catalans diuen que em van engendrar no en un concert un moment els meus pares són serios després de veure un concert del

Marialmar Bonet ho tenen clar la meva mare era molt fan de Julio Iglesias i va sortir així és una mica raret.

Mai no l'he dit tan clar engendrar una persona en un concert de Julio Iglesias això és bèstia i que no sigui ell el part i el rock perquè tu et decantes pel rock al final vas començar a fer rock de jovenet amb 17 anys per què aquest gènere també?

Jo el que havia escoltat era la música rock català perquè m'interessava entendre les lletres i per tant havia escoltat molt aquesta onada d'adolescent. I llavors em vaig apuntar com a un campus que es feia vinculat a un festival que es deia Sanglar Rock. Sí, el Sanglar Rock, home, clàssic. I allà una mica vaig dir, doncs jo vull fer això, Pop Rock.

Tu ets de Granollers? Sí. I vius encara a Granollers? Sí, sí, visc i visc. Fes una mica de propaganda de Granollers. Tinc la sensació que. Poc turístic, Granollers, no?

Em van fer cantar una vegada una cançó que deia Granollers, és molt més. Ostres. Que carrers i carrers. Hòstia, la lletra no és teva. No és meva. Ets blanca o blava? Mira'm. Cuidado aquest debat, eh?

Jo era blava, però vaig ser mare i

el meu fill va entrar en una colla blanca. M'he canviat la camisa.

Cor dividit, eh? Els blancs i els blaus, ui, es tornen bojos a Granollers. Una festa molt ben parida, eh? Sí que ho diuen. Poder ser per ells més que per la gent que no.

No, és que realment està molt bé, Peyu. Sí, ja has anat, eh? Sí, bueno, vaig ser relator, però ara no ho cuento, això. Què és un relator? Bueno, una mena de pregoner.

Un relator no és aquella persona que hi havien de posar entre la taula de diàleg d'Espanya i Catalunya.

Doncs vaig fer això, però entre blancs i blaus. Vaig estar una setmana borratxo vivint a Gràcia. És el resum millor i més acurat. I deuries dormir a la Font d'Europa, potser. Sí, senyora, i esmorzava a la Font d'Europa. I m'aniria a la Font d'Europa ara mateix.

Escolta, en el teu tercer disc, Mestres i Amics, posaves música, poemes d'autors catalans com Víctor Soñol, Francesc Garriga, Anna Aguilar Amat, Enric Casasses, molts d'ells vius, que clar, jo sempre dic, hòstia, si musiques, poemes de poetes morts. Mira, que passi el que diu vulgui. Però que això l'Arnau ho fa molt, em sento verdeguer. Jo només em mors sempre. Sempre em mors. S'estalvia problemes. Exacte, aquí està. Vull dir que no sé com han rebut els poetes. No, va anar força bé. Un es va morir. Després d'escoltar la cançó.

Va coincidir. Va coincidir, però ja era una persona molt gran, però va estar molt content i al cap de molt poquet, pobre, va morir. Va morir. Però li va agradar, Francesc Garriga. Li va encantar, sí. I la resta molt bé. És veritat que és més difícil musicar poetes vius perquè sempre hi ha rifirrafes i sempre hi ha músics que diuen aquest poeta és meu, és intocable. Jo, en el teu poema final,

la teva manera de dir final, m'ha recordat Casasses.

És clar. Sí, sí, és un dels meus grans mestres. El vaig conèixer que era molt, molt, molt jove. I sí, ell ha fet una escola i jo me'n sento una miqueta deceble.

Com surten els poemes? On els escrius? O les lletres de les cançons? On treballes?

Abans les escrivia molt al tren. Tren? Sí, sí. A l'R3, tens rato. Sí. I m'encantava el tren. Abans m'inspirava molt i ara, ostres, és horrorós, és insuportable. És impossible escriure un poema al tren. Per què? Perquè he de seure a terra, perquè em posen música reggaeton al costat, coses d'aquestes. No dic, ostres, que no m'inspira gens. Començo a intuir que

no li agrada el reggaeton a la nostra convidada. Sí que és veritat. És veritat. És veritat, no passa res. No passa res, no passa res.

Tots els gèneres són respectables, però et poden agradar més o menys. Els entesos en música diuen que hi ha reggaeton molt ben fet. Hi ha puretes del reggaeton. Sí, això existeix. Jaume Assisa i Pau Riba són dos tòtems, referents i ídols de la música catalana, que per tu són una cosa una mica més gran encara. Què signifiquen per tu? Quan els vas descobrir?

Amb en Pau Riba havia coincidit sovint perquè ell és molt amic de l'Enric Casasses, era molt amic de l'Enric i feien recitals i concerts plegats també. Jo era molt jovenet i l'havia vist a molts concerts sol amb la guitarra i sempre m'havia impressionat veure'l fer proves de so cantant en francès o coses així, m'havia impactat. Al Cisa no hi vaig connectar tant amb la seva obra d'entrada, perquè potser explica més històries, la forma no és tan poema, i en canvi a l'hora de cantar m'he sentit més a prop de la tesitura del Cisa també, i també m'ha agradat jugar a ser el personatge del Jaume.

Ara acabes de treure nou disc i això serà tot amb aquest títol. Què vols dir amb això? I això serà tot? És que acabem ja? Ens retirem? Faràs una gira de comiat?

Molt positiu, no sembla. I això serà tot? Sí, m'han dit triar algú que tingui ganxo, ganxo, però esclar, d'on aquest ganxo? Bèstia, això. No, home, però això després et

serveix també per després dir, ei, que tornes. A veure, això és molt en el món de la música. No marxis. No marxis.

Saps què passa? Que si marxo, ningú se n'adonarà.

Què dius? Tu ben juro, eh? Tu ben juro. Vale que et baixeta, però tan baixeta no és. No, sí que ho soc, sí. Molt, molt. Però escolta'm, no,

el títol ve d'una cançó que diu i això serà tot pedres, ocells i flors. A vegades donem moltes voltes a tot, no? I a vegades les coses són les coses tangibles, no? I també és veritat que estic en un moment de salut que a dia d'avui puc cantar i que puc oferir aquestes cançons però que no sé si d'aquí dos o tres anys les podré oferir igual. I per tant, això és el que soc ara jo, no? Això és el que puc oferir ara jo.

Ara s'entén, bé. Ara es veu bé, no?

Queden pocs minuts d'entrevista. Ara has tocat el tema, tu, que no sé si estàs cansada de parlar-ne, però durant molts anys has hagut de conviure amb l'anorexia i fa poc que et vas diagnosticar esclerosi múltiple, també. No sé, diagnòstics que ets molt jove i que no sé com s'afronten.

Doncs saps que estic més feliç que mai? Sí? Ole. Hosti, sí. Ole. Mira. És bèstia, eh? Quan et passen aquestes coses, sobretot aquesta última, és que no tens força per estar trist, no? Llavors, ara, per exemple, estic treballant per afrontar concerts nous i una professora de ball em va dir què t'agradaria fer tu a l'escenari, no? I dic, hòstia, a mi m'agradaria moure'm. I la noia es va posar a plorar. Diu, hòstia, perquè l'esclerosi s'associa molt a algú que no es pot moure, no? Dic, doncs, com que jo sí que puc moure'm ara, vull ballar, no? Per tant, estic bé, estic bé. Bé, bé, bé. Si no entrem en detall.

Si no entrem en detall. Diguéssim, estic bé. Has dit una frase preciosa, eh? Sí. Ha dit que estic. Com has dit? Per ser preciosa trobo que te l'has ben memoritzat. No t'ha quedat gaire guardada. Que no tinc forces. Que quan et passa una cosa d'aquestes no tens força per estar trist. No tinc forces per estar trist. És que jo no sabia el que passava ahir d'això. Porto anys així. Clar, és igual. Jo de tu faria teràpia. En el teu cas. En el teu cas concret.

Si no haguessis fet això que has fet, si no t'haguessis dedicat a la música o la poesia, tens clar que dius, hòstia, jo potser m'hauria dedicat a aquest altre ofici. Jo volia ser humorista. Humorista? Sí. Doncs tens taules, eh? Perquè de moment porta tota l'entrevista que les va deixant anar. Només amb aquest posat. Hi ha com una ironia tota l'estona, totes les respostes.

Volia ser humorista i també m'agradava molt, m'agradava molt el doblatge, també. Mira, veus? Sí, sí, tot el que sigui una mica coses de veu.

Tot treballar amb la veu, fer riure o fer doblatge, molt bé. Escolta, no marxaràs sense abans interpretar-nos una cançó i abans primer has de superar la prova típica que fem en aquest programa, que et podràs endur una llangonissa.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

Ivete, et dic una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ral de vinyó gentilesa de. Merda! La paraula d'avui és suara. Suara. Ah, suara. Empapada de suor. S'utilitza per descriure una calorada quan algú ha suat molt.

Vam anar de càmping a l'agost i a les 4 de la tarda ens va agafar per fer l'amor a dins la tenda. Mare de Déu, quina suara.

Bé, suara, adverbi que fa referència a ara mateix o ara fa poc.

Sempre me'n recordo aquesta frase dels pastorets. Simeo ara suara n'ha tingut revelació. Ja la donzella ha triat que és tan santa i és tan vella que mai una altra donzella amb ella

s'haurà igualat. O C, suara. En algunes zones del Pirineu s'utilitza per descriure la sogra, derivada del mot italià suacherà, que vol dir sogra.

No hi ha res que m'emprenyi més que el meu home diem que com més gran em faig, més m'assemblo a la meva suara.

A, B o C. Ostres, és difícil, eh?

Sí. I no sé què fer, perquè em ve de gust, em durmo. Però si no, també, potser la donaríem, no? Al públic. És a dir, no sé si equivocar-me expressament.

No. O fer veure que ho faig expressament. Pensa que al públic, nosaltres, quan acaba el programa, els donem pa amb tomàquet. Ells ja van menjant. Ells van menjant. Per ells no pateixis.

I gent que s'emporta coses. Sí, gent que roba.

La gent que ven aquí omplia el bolso. Això passa sempre. A tot arreu. S'ho van dient, la gent hi ve de públic amb el tàper. A, B o C? Jo diria que la B. Tu diries que la B. Un adverbi que fa referència a ara mateix, o ara fa poc. Correcte!

Ivet, escolta, fem una mica de propaganda, que es diu. On et podrem veure els propers dies, mesos?

Doncs, mira, aquests últims dies han estat fent al mercat de música Viva de Vic i sé que han estat tancant coses de cara a passat Nadal, però no tinc totes les dates. Passat Nadal. Sí, passat Nadal. Ivet Nadal, passat Nadal, seria l'eslògan. Molt bé, molt bé. I de joveneta em deien Avet de Nadal. Original. Hostia. Avet de Nadal. Avet de Nadal. Ets d'Espinalbes. T'imagines. El jovent també, quina imaginació. És a dir, que jo m'imagino que a partir de gener començarem a girar. El passat mes de setembre hem tret el disc i també hem fet una decisió amb un vinil. Mira, es porta molt ara això. Sí, està tornant. Fa modern, eh?

Fa modern, fa modern. Ui, és que queda molt bé. Les coses antigues fan modernes, avui. Sí, que és veritat. Així, a veure si treus algun reggaeton, home, una cançó. Jo crec que sí, oi? Va, dignifica-ho una mica. Amb l'Arnau, que m'ajudi, eh? Mira. Això seria boníssim. Arnau. Per l'Ibet ho faria. I la Laia. Reggaeton amb gralla, això no s'ha fet jo, diria.

Aquí a la Renaixença no, hem fet trap, però reggaeton crec que no.

Podem fer com l'himne de la Renaixença, que sigui una cançó de reggaeton. Amb gralla. Interpretada per l'Altrodera, Laia Gluck i l'Ibet Nadal.

I això. Jo em comprometo a que l'escrivim a mitges amb l'Arnau. Bueno, ho tenim, això.

Amb això, tu saps, els cèntims que farem amb això quan descomptem el que s'ha de quedar a la Corpo, el que s'ha de quedar a la Juntoria, les discogràfiques, Spotify. Ho haurem de pagar, al final. Digue-ho, quan hem de posar cada un. Escoltarem una cançó de la Ivette Nadal, que és el que ens podrà oferir avui, que és Pedres, ocells i flors, amb l'Arnau Tordera i la Laia Club. Fort aplaudiment per ell. Moltes gràcies.

Casa callat, ha deixat de respirar, els meus colors ploren de dolor, perquè tenen por, por del passat, ha marxat, ha marxat.

Som esclaus d'uns quants records que estaran vius fins a la nostra mort. I això serà tot,

tindràs ocells i flors. I això serà tot, tindràs ocells i flors.

La casa callada ha deixat de respirar. Els meus colors ploren de dolor perquè tenen por. Per del passat ha marxat. Per del passat ha marejat.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. Saps que estaràs millor aquí que a casa teva.

A veure, porticons. Hi ha una part dels porticons que a mi sempre m'ha agradat. A veure, Mercè, perdona.

Com pot ser que hi hagi una part dels porticons que t'agrada? A mi m'agraden els porticons. De fet, a casa meva en tinc, de porticons. Però és que m'ho haies dit una part dels porticons.

Sí, una part dels porticons que és aquella mena de ganxo com per enganxar la porta. Ah, sí. Allò, mira, em fa gràcia. Ah, sí, sí, sí. Allò et fa gràcia. Amb uns molinets. Sí, sí. Com uns molinets.

El que va a la façana. Sí, una mica de molinets. Però no en diu amb molinets. Com es diu allò? Aguanta porticons.

No, no, aguanta porticons no es diu. A veure, no sé dir-ho en català, però si vols et puc dir el nom en italià. Ah, sí? Sí, perquè el primer lloc d'Europa on es van començar a fer servir va ser Venècia. Els venecians ho van copiar dels països d'Orient, on allà la peça de ferro té forma de persona. Ah, sí? Sí.

O sigui, aquell molinet té una forma de personeta? Una forma de persona, sí.

I no hi posen un molinet, com a tot arreu?

No, no hi posen una persona, us ho explico. Si aneu a Venècia, fixeu-vos-hi, perquè la història és bastant curiosa. Quan els porticons estan oberts, el que podem veure és

la figura d'una dama veneciana. A veure, veiem la foto.

És com el bus d'una dona. Ah, és la part de baix. Què passa? En canvi, quan els porticons estan tancats, el que representa. Posem la foto, és el cap d'un turc. El cap d'un turc penjat del revés. El turc l'identificaven com l'enemic amb qui havien hagut de lluitar i comerciar durant molts anys. Amb lo fàcil que era posar un molinet. Tu poses un molinet. I queda més políticament correcte. Però és maco això, Xuriguera.

Jo ho havia sentit dir, això. És maco perquè, a més a més, té un sentit metafòric. Totalment. Quan tu tanques els porticons, els turcs, que per ells eren els enemics, queden a fora i tu quedes a dins protegit.

En canvi, quan obres els porticons. Els turcs veuen des de fora el seu cap del revés. Exacte. Diuen, merda, tinc el cap del revés.

Exacte. I quan obres les portes és quan hi ha les dones venecianes. Exacte. I com es diu en italià? Perquè has dit que ho diries i no ho has dit. Es diu ferma escuri. Ah, m'agrada molt. Para porticons, seria. Fermare és parar. Mira, mira, que ara faràs una reflexió. Ara faig la classe d'italià. Fermar no és tancar. Ferma escuri. Fermati. Para, fermare. Atura't. I llavors escuri és el plural d'escuro, que és fosc. Ferma xuri? Ferma xuri seria pare xuria. Pare xuri. Ferma xuri.

Ferma xuri. Ferma xuri. No fermes els gossos a vegades? Sí, això també es diu.

Bé, jo crec que és la mateixa real, suposo, fermar. Aquest programa s'aprèn en tantes coses, hòstia.

Els porticons són una cosa ben parida que pot arribar a valer molts calés. Ah, sí? Sí. Concretament, si ets Ludwig van Beethoven i és el porticó de la teva habitació. Què dius? Quan ell vivia al costat de Viena. Ahí som, sí que hi som. Resulta que era un compositor tan prolífic que se li acabava el paper pautat i es dedicava a escriure certes idees musicals que se li acudien de tant en tant als porticons de la seva edició. De veritat, està documentat. Era una habitació que tenia de lloguer i el propietari del pis en qüestió, que era una persona xerida, se'ls va vendre, se'ls va vendre com a peça de museu i anys més tard, quan Beethoven va tornar a aquella mateixa habitació, a llogar-li aquell pis, vaja, el propietari li va reclamar que els porticons s'havien fet malbé i que els havia hagut de substituir i li va demanar que els pagués. No, que en saps de coses. Un rato hem d'anar a sopar. Jo no vaig a sopar.

Aquestes anècdotes les saps totes de memòria? Tinc tot aquí, Peyu.

Joel, anem a disseccionar. Anem a disseccionar els porticons. Bueno, ho faig. Avui sí que, mira, t'ho diré honestament, ho faig perquè em pagues, Peyu. Avui no us espereu grans espavientos. Avui serà boníssim. No, no ho serà, perquè A veure, el porticó és una cosa avorridíssima. Ja ho he dit. El senyor Fel Facedes ho ha dit abans. Estem arribant al límit. I té tota la raó. Llavors, què passa?

Quan fas un programa diari de ràdio o de televisió, hi ha dies més bons i dies més dolents.

No us emmerdeu a posar objectes. Bueno, és igual. Jo ho assumeixo perquè soc un tio. Que hi sou a la reunió quan es trien els objectes, que no veniu? Callar la boca i aguantar. No, però és que, a més, aquest exercici d'imaginació absolutament superrelatiu que m'obligues a fer encara contribueix més a la idea aquesta que té Catalunya que soc una persona que està com unes maraques. Això em va a la contra. Utilitat en una illa deserta. Bueno, com dic jo sempre, un porticó sense finestra és una pastanya sense ull. Sí, senyor. M'agradaria saber quina merda de secció serà això avui. Ha dit que feia una secció d'imaginació superlativa. La millor frase que tenia és aquesta. Està fregant la poesia, llàstima que no hi sigui ara la Ivette. Perquè la Ivette ja ha marxat, però hagués plorat en aquest moment. Jo crec que hagués plorat, sí. És de tristesa. Aviam, si és un porticó molt gros en una illa deserta i vols marxar de l'illa deserta i és prou gros, pots treure els llistons, fer-te una barca, una canoa, un petit caiac, no? Si és més petit, per fer llenya, però això et dura res. Tres o quatre dies d'hivern i ja és a la merda el porticó.

I cuidado si és barnissat, i això no hi feu pilotilles, que llavors. Què vols dir, pilotilles? Bueno, que hi ha gent que fa servir llenya per fer carn a la brasa amb trossos de fustes pintades.

No, fusta pintada mai. Fusta pintada mai, no ho feu. Bueno, si voleu morir-vos, sí, però si no, no ho feu. Fere't. Fere't. En tot cas, que dius, hòsties, que podries tenir una casa a l'illa deserta i posaries porticons. No. Jo m'hi posaria persianes elèctriques. Que són aquestes que apretes un botó i tarda tres quarts d'hora. No sé si les heu provat mai. Les de casa monspares. Jo, casa monspares, jo sé que si mai hi ha un incendi i han de fugir, ja sé que es cremaran. En aquest sentit, ja estic tranquil. No hauré de córrer. Es cremen segur. Tens tota la raó. Utilitat com a joguina sexual. Aquí sí que reclamo la vostra ajuda, companys, sobretot els que teniu gustos sexuals menys, més, més. Sobretot Arnau i Soriguera. Soriguera està clar, però jo. Home, tornau, ets sadomasoquista declarat, ara no sé en què em vens.

No, declarat no. Bueno, doncs ara ja sí. Sí que ho soc, però no ho he declarat mai públicament. Ara sí, ara ja ho has fet. Ja has fixat que ara ja ho has fet, no? Bé, ho he insinuat probablement.

S'ha tacut alguna cosa sexual a fer amb un porticó?

Home, diverses. Com ara? Bé, doncs, culpejar el cul de l'altre interlocutor en el joc. De l'altre interlocutor, eh?

Se li diu així. Ah, jo havia pensat una cosa més poètica, Arnau. Aviam, saps quan el. Us esteu emmerdant i no tindrem temps de fer cap més categoria. No, tenen una cosa bona els porticons en l'àmbit sexual. Imagina't que has passat tota la nit fent l'amor a les fosques. És molt guai. Totalment en els fosques, que és quan renuncies a la vista. I tot és pell. Quan no sou guapos ni lletjos, només sou dos cossos fusionant-se, no? Sí. Aquella cosa atàvica i salvatge que t'ha agradat a tu, Xuriguera, perquè no. És pell, no? Doncs l'endemà al matí, aquell moment en què obres els porticons i entra la llum i llavors sembleu tots dos el cantant de The Cure. Aquell moment és molt bonic, quan obres els porticons. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Aquesta senyora és molt pesada. A veure, com definiries el temps que tinc? Doncs zero. Tens un minut. Cas de conflicte. Vols matar una persona amb els braços molt curts. D'acord. Tens una amiga amb els braços molt curts que dius, et mataré, fill de puta. Un tiranosaurus. En Franco. Vale. Llavors, te'n vas a una casa rural que tingui una habitació molt amunt i que tingui les parets molt amples. D'acord. D'aquestes de pedra molt amples. Molt gruixudes. Què passa quan tu intentes un porticó que està totalment obert, quan l'intentes tancar? Que has d'inclinar-te molt per agafar la merda del molinet aquest i fer venir el porticó. Com que té els braços molt curts, el tio pràcticament posarà i a mig cos fora. Fots patada i el tires i el mates. És una situació molt concreta. Llavors vindrà la policia, evidentment, però no passarà res, perquè veuran el tio amb els braços tan curts, porticó, i diran, bueno, ha muerto, la típica muerte de porticó no és.

Propaganda del segle XIX l'asma no el deixa viure?

té els pulmons com un canari de la mina? visc en un quart pis sense sensor. És com pujar a l'Everest. Us presentem les cigarretes balsàmiques Pulmocalm.

Cansat de sentir allò de. En Josep fumava com un carreter i al final, goita, saps com es va morir? Atropellat per un camió.

Vigília amb els camions i fumi Pulmocalm.

Gràcies a les cigarretes balsàmiques o em curo o m'acabo de morir. Fume i sense por, que per això tenim dos pulmons. Pulmocalm actua ràpidament sobre les vies respiratòries.

Ja em trobo molt millor. Pulmocalm, fum medicinal perquè tot vagi com cal.

Pulmocalm, patrocina històries per passejar el gos.

Mireu quina coseta més bonica. Això és un gos.

Això és un gos com Déu mana. Un pastor alemany amb una escala com d'entrada

a una casa senyorial. Això que dieu és la Duna, és una pastor alemany que viu a la Lloseta, Mallorca, viu amb Laura Coll. Ja es va entenent tot ara. I la Duna és molt bona.

Quan surten pastors alemanys vol dir que hi ha nazis.

Sí que es porta això. Això, almenys. Ara ho veurem. La Duna és molt bona persona. És un gos.

Has dit que era un tros de pa, primer, i després bona persona.

Bueno, noi, és que ja s'havia dit, tu no hi eres la temporada passada, i això és un running gag, és un gos bona persona. És això, que només té un problema, que li agraden molt les gallines. Ah, noi. Molt fins al punt de cruspir-se-les. A en Xuriguera també li passa, això.

Sí. Ja m'expliquem-ho expliquem-ho perquè ha dit així com un mal efecte ja vols dir que té gallines en Xuriguera els gossos

que vigilen les meves gallines no se les cruspeixen

li agraden en Xuriguera i a la majoria de la societat que en menja tampoc és una cosa tan estranya però jo no menjo

gallines així és a dir. No ens entretinguem, nois. No, perquè acabarà sent en

menja gallines. Anem al río. Després d'un cop d'estat paramilitar, Benito Mussolini s'ha apoderat del govern d'Itàlia. Cuidado. Avui viurem un dels diversos atemptats que va patir mentre consolidava el seu poder.

Hòstia, tots han anat patint atemptats i no en van matar cap, eh? Avui passegem el gos per Roma. És 7 d'abril de 1926.

En Benito s'ha assegut a la poltrona i no pensa deixar-la anar. El primer que ha fet és suprimir la democràcia parlamentària. Com? Com, Peyu? Com, Peyu? Explico com. Sí que us interessa. Aquí, pel diari Ara. Com? Com? Doncs ha creat les anomenades Legi Fascistissime. Com parles d'italià? Bueno, m'ha costat molt, eh, perquè en català serien les lleis fascistíssimes. Fascistíssimes. O sigui, són unes lleis que, tal com indica el seu nom, són extremadament fatxes. Ah, perquè fascistíssim és més que fatxa,

ja ho diu la paraula. Fatxa i l'altre és fascistíssim. Una intervenció que estic fent ara no serveix de res. No, no, però. Recalca, recalca. Recalco. Fascistíssime.

Exacte. Una cosa bona que té en Benito és que és una persona que va de cara. Això sí, és un d'aquells fatxes que treu pit de cero. Aquests. Aquests són els fatxes que m'agraden a mi. No, ho he dit de veritat,

els que es veuen a la mania. No, no, no. Sí que és fatxa, fatxa. Això aporta el programa,

això que fas ara? Això sí que aporta. Perquè hi ha uns altres tipus de fatxes. Hi ha uns altres tipus de fatxes. Que et venen pel darrere. Que venen amb que, no, és que hem de protegir el català pel respecte a totes les llengües, que no sé què, i l'únic que els interessa és que. Eh, no ho digo, digo, digo. No ho dius al final, eh? Covart, cagat, callina. Jo no puc dir unes lletres. Ah, són tres lletres. No són tres lletres. Ah, no són? Jo no he dit tres. Vinga, va. Ah, sí? He dit unes lletres, és igual.

No, no, a veure, ja us ho dic de cara. Estic ben orgullós de ser un fatxa. Ets en Mussolini? Soc en Mussolini. Soc en Benito. Em podeu dir Beni. Beni Mussolini. Benito. I estic molt orgullós de ser-ho, eh? Sí. Perquè el feixisme és l'únic que ens podrà treure d'aquesta crisi actual que patim ara mateix. Molt ben dit, Benito. Ara mateix el 1926 estem parlant, eh? Que la gent no es confongui. Extrapolem-ho.

Mussolini el 1926 feia servir els mateixos arguments que els que, bueno, que els faxes d'ara. Benito ha suprimit les llibertats, ha prohibit les vagues i està a punt d'ilegalitzar els partits polítics.

Bueno, Peyu, és que no em deixen cap més alternativa, eh? Sí, sí, sí. Haig de suspendre la democràcia. Suspesa. Sí? Sí. Per sempre? Bueno, per sempre ja es veurà, amb tranquil·litat. Ara per ara sí. De moment sí.

Mussolini diu que ara mateix la millor solució per salvar el país és suspendre la democràcia i després ja ho veurem.

Més endavant ja en parlarem. Si us porteu bé, doncs la tornarem a recuperar. Però mentre us comporteu d'aquesta manera que us esteu comportant, sobretot vostè, senyora, castiga tothom.

Aquesta senyora no ha fet res.

Aquesta senyora que no es passa ni un pau. Ha despertat el fascisme aquesta senyora.

El passeig amb la Duna, el nostre pastor alemany de Mallorca, serà complicat perquè Mussolini no és gaire amant dels animals. Diu que això de sentir amor per les mascotes és una mica ridícul. La doctrina fascista no comparteix aquesta dèria pels animals.

A veure, jo no defensaré la doctrina de Mussolini. Però collons, una mica de rom, això, els animals te, eh? A tu no t'agraden els gossos, Tel, eh? No t'agraden els gossos. No massa, no, ni els gats. Bueno, però hem de respectar, hi ha gent que els agraden. Bueno, sí, però també s'ha de respectar les idees que pugui tenir aquest senyor aquí al meu costat. Sí, sí, que agraden. Que no estan malament, hi ha coses, eh? Hi ha coses que no. En Mussolini opina que

un gos és un gos, i punt. No pot ser que els tractem com persones. Però no tots els feixistes opinen el mateix. Hitler, en canvi, per exemple, és. Bueno, és ben sabut que li agraden molt els gossos a Hitler. Sí senyor, sí senyor, però. Deixa'm dir-te una cosa. Sí que és veritat que li agradaven els gossos,

però només els de raça. Ah, sí. I de segons quina raça.

Exacte. També. De la negra, per exemple. Només li agradaven els pastors alemanys, com la duna. Però és que a Mussolini ni això. A ell el tema de les mascotes li va gros. L'única mascota de la família Mussolini, això és una dada real el que vaig dir ara, els Mussolini només tenen a casa una gallina. Hòstia, home.

A els nanos els hi fotia il·lusió i què vols fer-hi? Doncs mira, voleu una gallina? Aquí teniu una gallina. Sí, sí, sí. És raro només una gallina. Ai, mira-la. Mira-la. No teníem més pasto a casa. Està bé, està bé.

Però les gallines vols dir que no han de viure més d'una juntes?

Una de sola es deu a. Són bastant socials, és veritat. Sí, fan colla. Clar, home.

També si les tanques totes a dins d'un cobert

juntes han de fer colla per força. Sí, és el que té. Si els agardes totes una gallina, una gallina, una gavi, no els deixes sortir d'allà, fan molta colla. Fan molta colla. És veritat.

Els nens de la família Mussolini van anar a una fira i es van comprar una gallina com a mascota.

Mira, la veritat, com a Benito Mussolini, la veritat és que la gallina més m'agrada per fer caldo. Bueno, però per tenir contenta la canalla, Benito, no? Sóc un gran pare, eh?

No sabem el nom de la gallina de la família Mussolini, però sabem del cert que els tres fills d'en Benito van insistir per quedar-se l'animaló. Haurem de vigilar que la duna no es cospreixi a la mascota dels Mussolini, perquè seria l'última cosa que fessin, eh? Tant ella com nosaltres. T'imagines que tens un veí que és en Mussolini i el teu gos li mata la gallina? Hòstia.

Ha de ser de molt mal fet, eh? Hòstia. De veí. Ha de ser molt mal fet. Segons la teva raça, encara més. La reunió d'escala. Uf, uf, uf, uf.

De tota manera, Mussolini és un home ocupat i no para gaire per casa. Entre les reunions del partit, les amants i la gestió del país, Mussolini no pot estar gaire per la seva dona i els seus fills. Avui, per exemple, té un discurs multitudinari a la piazza del Campidoglio de Roma. Com que la Duna és un pastor alemany de raça, no li importa que l'acompanyem. En aquest punt hem de presentar-vos la segona protagonista del passeig. Es diu Violet Gibson. La Violet és una dona de 50 anys que prové d'una família aristòcrata irlandesa. Estem parlant d'una senyora

de molt nivell. Sí. Good morning. Good morning. Hola, Violet. Bona tarda, tingueu.

Què hi fa una aristòcrata irlandesa a la Itàlia feixista? Jo?

Sí. Oh, doncs mira, estic aquí de vacances. Sí, he vingut a descansar una miqueta. De vacances. Perquè estava una mica estressada.

Està de vacances amb matisos, eh? La Violet Gibson és a Itàlia perquè s'està recuperant d'un brot d'esquizofrènia que va patir fa uns mesos. Sí.

Sí, sí, però ara estic millor. Sí que estem millor, estem millor. Estem molt millor. Ningú, ningú. No, la veritat és que m'ha anat molt bé. Ens ha anat bé aquest canvi d'aires.

Només us direm que durant la seva estada a Itàlia s'ha intentat suïcidar dues vegades.

Res, res, una miqueta, una miqueta, sí, però bueno, ja estic bé, ara, bueno, ho he fet una mica, doncs, per cridar. Dada de tensió, no? Però ja està. Ja anirà coneixent. No, no, no volem conèixer. Calla, calla, calla! No, no l'hi deia a vostè, perdoni.

Hòstia, quin susto m'ha fotut, Violet. Sóc amb musulina i estic espantat. Imagina't.

En un dels intents de suïcidi, la Violet va disparar-se al pit amb una pistola, però la Bala li va tocar

una costella. Sí, sí. Dit així, sona com molt fort, eh, Breno? No, en el fons, soc completament inofensiva. Sí, ja se't veu, ja, Violet. Totes ho som, sí.

Només us falta saber que a Anglaterra la van fer fora del sanatori perquè va atacar una altra interna amb un ganivet. Ha agafat un ganivet quan l'ha vist s'ha espantat. Aquest és el currículum de la Violet Gibson, una aristòcrata irlandesa que no toca ni quarts ni hores i que volta pel centre de Roma. Avui s'ha assabentat que Mussolini fa un discurs i el vol anar a veure. Quan arriba a la plaça, està plena a vessar de seguidors d'en Benito. L'enganxem a mig discurs.

El feixisme és l'únic que pot resoldre les dramàtiques contradiccions del capitalisme. Recordeu, camarades, tot dins l'Estat, res fora de l'Estat, res contra l'Estat.

Els carrers seran sempre nostres.

Bon dia de partit! Nois, nois, nois, prou.

No es pot cantar tota la xarxa. Estàvem animant Mussolini i ens n'hem anat aquí a. He vist euforia i dic, no, i va, va. Bon dia de partit. La plaça es fon en un gran aplaudiment com és habitual Mussolini després del discurs baixa de l'escenari per saludar els seus fans.

Enmig d'aquesta gentada és quan passa per davant de Violet Gibson.

Senyor Mussolini, aquí, esperi, que vull dir-li una coseta.

I la Violet es treu un revòlver de sota les faldilles, apunta a Mussolini i dispara tres vegades. Tot i que estava a pocs metres, les dues primeres bales passen sense tocar Mussolini. La tercera sí que arriba

a tocar-li el nas. Home, el nas?

Sí. Home, però Violet, una mica més de punteria, collons, ja que t'hi poses. La Violet intenta disparar-lo més vegades, però el revòlver s'ha encallat. Dispara, Violet! Mata'l, Violet! Això no va!

La Violet prema el gallet, però l'arma està ben encallada i llavors la multitud se li llença al damunt i la comença a estomacar. Els carabinieri han d'intervenir abans que la gent la mati allà mateix. Si la policia arriba a quedar-se quieta uns segons més, haurien assassinat a la Violet a cops.

Home, normal, normal, tio, és que ha disparat el nas de Mussolini. Sí, sí. És el nas més important que hi ha ara mateix a Itàlia. Sí, sí. El que deu haver olorat aquest nas. Sí.

La cocaïna que deu haver passat per aquí. Bueno, ja n'hi havia, eh? Sí, home, i tant que n'hi havia. I tant que n'hi havia. Mentre els policies arresten la Vallolet, es confirma que la ferida del nas de Mussolini és superficial. Només hi té un tall. Tall prou. La policia italiana redueix la Violet i la interroguen allà mateix. Es pensen que la Violet és una espia.

Les primeres declaracions són del tot sorprenents.

La Violet diu que una figura molt important l'ha obligada a cometre l'atemptat. Diu que ha sigut.

El papa de Roma. Ha sigut ell. Ah, sí? M'ho ha ordenat ell. El papa, el mateix papa. El papa, el mismíssimo.

El papa de Roma, eh, tu. Els policies italians es pensen que estan davant d'una autèntica professional de l'espionatge i que els vol confondre.

Els espies estan entrenats per despistar-nos. Sí, sí, això és veritat.

Un cop a comissaria la Violet fa unes declaracions més raonables. Ara diu que ha sigut un encàrrec de.

De la misericordia. Sí, sí. Així, a cau d'orella em va dir, l'Àngel em va dir que havia d'acabar amb el feixisme.

Mira, com el Fernández Díaz. Sí, també sabia. Li parla un Àngel. La policia està ben perduda.

Al final no poden demostrar que la Violet sigui cap espia. La declaren com a de ment no imputable. Com el Fernández Díaz. Molt bé. Perdó, perdó, perdó. A la pobre la tornaran a Anglaterra, on serà tancada en un psiquiàtric fins que es mori.

Veus? Veus? Al final ha acabat tot bé. Sí, sí, sí.

Bueno, ha acabat bé, ho sembla, però aquell mateix dia, quan Benito torna a casa, al seu palauet de Roma, Benito Mussolini es troba amb una desgràcia. De les grosses, eh? La mascota de la família, la gallina dels seus fills.

Ha mort. Quin dia que portem, eh? Primer intenten assassinar-me a mi i ara maten la gallina.

Què ha sigut això? Està sabent greu el Benito, eh? Que la porca fa la Violet. El Benito et sembla poca cosa.

Home, és que posar-t'ho al

costat de l'altre. La gallina és morta i esperem que no hagi estat la d'una. Els fills d'en Benito volen que la gallina tingui un bon enterrament, però en Benito no té ni temps ni ganes d'enterrar la gallina morta. Al final li demanarà un favor a un amic seu amb nom de fantasia. Atenció, l'amic es diu. Antonio Molón. Antonio Molón és l'amic de Mussolini.

Bona nit, soc l'Antonio Molón, amic íntim d'en Beni i també veterinari de confiança.

Exacte, l'Antonio Molón és veterinari, és per això que en Benito li demana que agafi la gallina morta i l'enterri

com Déu mana. Sí, mira, Molón, agafa l'animal aquest de merda i el fots al riu.

No es preocupi, amic meu, m'encarregaré d'enterrar la mascota dels seus fills. I aquesta ha sigut la

història de l'atemptat que Violet Gibson va cometre contra Mussolini, una jornada on només va morir una gallina. Real, això, eh? Real. És fort. Ens falta saber si ha mort la Duna, la nostra gossa. I això ho decidirà algú del públic, Mercè.

Doncs això ho decidirà el Joan. Joan. Soc aquí darrere teu. No pots, no pots. Mira, et farem una pregunta molt senzilla. D'on ets, Joan?

De Tona. Antonio Molón era un home de paraula. Va agafar el cadàver de la gallina i la va enterrar en un descampat de la seva propietat als afores de Roma. En què s'ha convertit actualment aquest lloc? A. En un cementiri d'animals. B. En un museu sobre la Segona Guerra Mundial. O C. En un Kentucky Fried Chicken. Un museu. Un museu. La duna és morta. Home, Joan!

Ens has matat la duna.

Últimament moren tots els gossos, pràcticament.

Allà on es va enterrar la gallina de Mussolini és on hi ha ara un cementiri d'animals, el primer cementiri d'animals de Roma. I la duna, el nostre pastor alemany, que tenia l'adheri de menjar-se gallines, ha estat declarada culpable de la mort de la mascota de Mussolini i l'han executat. Ella també és una altra víctima del feixisme. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres!