T2xC24 - L'altaveu

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el barri!

La Renaixença.

L'altaveu és un dels invents que ens ha canviat la vida. Home, vols dir? A veure, la penicil·lina, però. Sense altaveus la gent no podria escoltar aquest programa, eh? A nosaltres ens ha canviat la vida, Xuriga. Ah, bueno, sí, a nosaltres. Grahan Bell, que va inventar el telèfon el 1876, si ens posem puristes, ja va inventar l'altaveu, perquè dins l'auricular del telèfon hi ha un petitet altaveu que et permet sentir la persona que te truca, no? Però si anem a l'origen del que entenem avui com un altaveu, això és obra d'Oliver Lodge, un físic anglès. Collons d'anglesos. L'Oliver Lodge, el 1898, inventa l'altaveu dinàmic que permet convertir la senyal d'àudio elèctrica en nones mecàniques de sons. L'altaveu, collons, inventa l'altaveu. Correcte, correcte. Deixem-ho explicar una mica tècnicament.

Te vas escoltant i te vas lluint i l'altaveu. Vas amb uns fums també, és l'altaveu. No, no, no. No, es va escoltant, i es va agradant, i es va creixent, i a un punt que no entendrem els demés. Vols dir l'altaveu, Peyu i Punto.

Endavant. L'altaveu l'inventa l'Oliver Lodge, que era un tio curiós, eh? Se li va morir un fill durant la Primera Guerra Mundial. Això és ben curiós. No, no, però això el trobo curiós. Des d'aquell moment va demostrar molt interès per l'espiritisme, els fantasmes. Formava part d'una societat que es deia The Ghost Club, el club fantasma. El Real Madrid Club de Fútbol. Home, l'has definit, eh? Sí, sí, sí. Era un club que es dedicava a buscar fets paranormals. M'interessa, Peyu, com has dit que es deia aquest tio? És igual, Arnau. L'Oliver Lodge, potser va inventar l'alta veu per sentir la veu del seu fill mort. Ai, calla. Home, no sé, no farem broma, però també s'ha de dir que el senyor tenia 12 fills, eh?

Ah, bé. Home, a veure com un sap per aquí. Home, si se't mor un fill, encara te'n queden més de 10, eh?

Què vols dir, churi? No te'ls estimes a tots per igual, no?

Bueno. A partir d'aquí, diferents enginyers contribueixen a millorar els altaveus durant la primera meitat del segle XX. Al principi era un sistema reservat a uns quants privilegiats i no va arribar igual de ràpid a tots els països, tampoc. Penseu, per exemple, que quan Lluís Companys surt del balcó i proclama la república des del balcó de plaça Sant Jaume, allà la proclama a viva veu, cridant, sense cap altaveu. I per això va durar tan poc, perquè la gent no ho va sentir. Què ha dit la república? No se oye!

Perdoneu. Estem comparant Hitler amb Companys?

No, només dic que uns bons altaveus aquella època, de fet no estem comparant Hitler amb Companys perquè jo no he parlat de Hitler encara, si t'hi fixes. D'on t'ho has tret això de Hitler?

Que ha llegit el guió.

M'ha avançat el temps. Jo no he parlat de Hitler. Espera, espera, digues lo teu que ara m'haurà de tornar.

Com si no ho haguéssim sentit.

Paral·lelament a Alemanya, mentre en Lluís Companys aquí proclamava la república a viva veu, Hitler, per exemple, feia instal·lar. Sabeu que feia instal·lar uns altaveus molt potents durant els seus discursos? Aquelles imatges de milers de gent escoltant les bestieses que deia Hitler? Sense els altaveus no haguessin tingut cap sentit perquè la veu no hagués anat més enllà de la primera fila.

A veure, a veure, a veure. Què vols dir, ara? Ai, què fas, això? Ara què dirà, què dirà? Estem comparant Hitler amb Companys? Ah!

Déu mos enguard, Déu mos enguard. Estic posant sobre la taula que si tenies uns bons altaveus, a l'època les coses eren més fàcils. Bueno, i que d'alguna manera,

sense altaveus, o sigui, el feixisme és culpa dels altaveus.

Mira, bueno, jo crec que. Una mica sí. Si no hi haguessin altaveus no hi haurien fatxes. Dit d'una altra manera, potser millor fins i tot. Jo crec que n'hi haurien igualment, perquè si una cosa tenen els fatxes és que criden molt, això sí. Carles Fioriguera, Fel Feixades, Laia Aglú, Carnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Sabi per conèixer. I probablement és un dels savis més joves que han passat per la Renaixença. Imagineu-vos si és jove, que és que és més jove que la Laia Gluc. Hosti, això és ser molt jove. Existeix gent més jove que la Laia. Creiem que no, però en aquest cas, com a mínim, una persona més jove que ella existeix, perquè té 18 anys, senyores i senyors. És molt jove, és molt jove. És fotògraf de natura i, malgrat la seva joventut, ha guanyat premis nacionals i internacionals. Coneix com pocs la fauna i la flora que ens envolten i té un somni molt clar, treballar amb National Geographic. Nosaltres no tenim cap dubte que tard o d'hora ho aconseguirà.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Jofre Cotal. Bravo!

Deixeu-me dir que és jove i se'l veu encara més jove del que és. Perquè si em dius que té 16 anys, t'ho compro, eh? Jofre,

què has menjat avui per esmorzar? Home, doncs, ara que ho dius, ara. És que avui al matí la meva mare crec que ha sortit així espontani, però m'ha dit d'anar a esmorzar. I és el primer cop. Deu ser perquè devia ser bé que preguntàveu això.

O sigui, la teva mare no esmorzeu mai junts i avui, curiosament, t'ha dit,

Jofre, anem a esmorzar. Ara entenc el per què. Em deu haver sorprès, mira. No, però ha estat molt bé, m'ha agradat, la veritat.

Mira, podeu repetir més sovint. I què heu esmorzat?

On heu anat a esmorzar? Bueno, hem anat a un bar de Berga. Tu ets de Berga, eh? Sí, sí, soc de Berga. I, bueno, m'he fet un entrepà vegetal, però, bueno, m'han demanat, tal com he dit, entrepà vegetal, no sé per què m'ha vingut avui així, em diu, de pollastre reposat o pollastre normal a la planxa? Home, jo juraria que l'entrepà vegetal seria més. Sens el pollastre. Sens el pollastre. No, no, però estava molt bo, estava molt bo.

Oh, wow! Vale. I davant hi ha dos animals, explica'ns quins animals són. No la mireu, no la mireu així.

Sí, no, estàvem una mica així en aquesta situació, però va ser molt divertit perquè aquest animal és una cabra muntesa, una cabra que es troba, per exemple, en els Portabaset, a Montserrat, ara se'n parla molt perquè hi ha molta sobrepoblació. I com que sabia que l'eclips seria el 12 i tinc família a terra alta, vaig dir, aprofitarem i baixarem. I aquesta foto l'havia fet uns dies abans perquè són dues fotos diferents. L'únic que a la càmera hi ha una tècnica que es diu doble exposició i és sobreposar dues imatges en el mateix moment. Llavors, jo en aquell moment em va venir la idea de dir, ja que és un moment únic, Ho ajunto, perquè tot està ajuntat a dintre la càmera, o sigui, no està res editat exteriorment.

D'acord, o sigui, és una opció de la càmera que et deixa agafar una foto antiga i posar-ne una de nova.

És una combinació d'imatges a dintre la càmera, llavors això en teoria és vàlid. O sigui, és una tècnica vàlida i per molta gent molt ben valorada.

A mi em passa amb les fotografies, que des que hi ha la intel·ligència artificial, dubtes de tot. I és, hòstia, aquello que abans deies, quan veies una foto molt ben parida, deies, hòstia, aquí hi ha un fotògraf que l'ha clavat molt fort. Però clar, ara sempre dubtes, sempre dius,

això ho han fet amb intel·ligència artificial. Sí, això passa bastant. Com ho vius, això? Bueno, al final, jo crec que. Tu has d'agafar-me una mica també de conya, perquè en el moment que et diuen això, imagino que deu ser perquè deu estar ben feta la feina, llavors tu agafes amb conya i si tens els coneixements per desmentir-ho, ho desmenteixes, però sempre també hi ha el punt aquest a vegades que et molesta una mica, però bueno.

Tens 18 anys, de quant fa que et dediques a la fotografia? Home, ja fa. Des del 7 fa. Des del 7 anys? Des del 7 anys. O sigui, tu amb 7 anys comences a fer fotos de bestioles.

Sí, sí, sí, sí, perquè, bueno, a casa meva sempre hem sigut una família que fem molta muntanya, esports de muntanya. Sí. I sempre que voltàvem, imagino que em va començar a cridar l'atenció per aquí i tenia un profe, bueno. El considero superamig meu que viu just al meu carrer i és profe de fotografia i em va anar introduint i jo tenia la càmera de ma mare que li vaig robar però bueno aquí comencen les passions la filla de la

Mancio Ortega et penses que ho va fer sola exacte penses que

no va robar res el seu pare exacte. No, però bé, crec que de mica en mica aquí és com va anar sortint tot, llavors.

I llavors tens gran coneixement, a part de la fotografia, de tota la fauna. Sí, clar,

això és un punt essencial, jo crec. En la fotografia de fauna, al final, quan surto, en els llocs on vaig, ja sé el que trobaré, si ho trobo, més o menys, com es mouran, com reaccionaran. O sigui, és un món molt friqui, si t'he de dir la veritat.

O sigui, s'ha de ser una mica friqui. Sempre tens aquella pregunta, no?, de quantes hores estàs esperant i tal, que l'animal faci una cosa. Són moltes hores, però a mi el Jaume Sanyé una vegada em va dir això, precisament, que si tens el coneixement, si saps com es comporta l'animal,

és més fàcil del que sembla. Sí, ho pots intuir una mica, però tot i així et passes moltes hores. Sí, avorridot, eh? Bueno, distret.

Quantes hores t'has passat, per exemple, esperant que un animal faci una cosa?

Home, mira, hi ha una foto que fa res la bike aconseguir, que vaig trigar tres anys, o sigui, es diu tres anys, ja fer-la. Tres anys? Sí, sí, bueno. Però anar-los a casa no? No. Anaves a casa? No, sí, sí, per anar a ver si. Quina foto és? És una foto d'una papallona que viu dues setmanes. Clar, això també és una mica com formules la frase, però de veritat és una papallona que viu dues setmanes durant l'any. D'acord. I clar, llavors de veritat. Si se't passa un any a l'esperida. Clar, clar. Costa molt de trobar-la. I jo. Com es diu la papallona? Graelzia Isabella. Graelzia Isabella. És un nom científic. Però és una papallona molt maca i la veritat és que. Anava moltes nits a dormir al bosc, a buscar-la, perquè és una papallona nocturna i costa molt de trobar-la. Però mira, al final.

Estem veient la foto, la foto és preciosa. La foto és la papallona i llavors està com dins

d'uns llums que l'envolten. Clar, perquè aquesta és una mateixa foto. És una foto on al principi enfoques la papallona i quan queda enfocada. Enfoques manualment fins al final de la imatge, fins a l'horitzó. Llavors tu deixes que la seqüència de fotos vagi fent el seu procés i això és el moviment de l'estrella i si us hi fixeu. Ah, les estrelles! Sí, clar. Llavors si us hi fixeu. Les estrelles donen voltes? O som nosaltres que voltem?

Una mica les dues coses aquest tipus de formulacions em toquen a mi ja, ja, ja és que jo quedo parat

a vegades la física em al final és buscar l'estrella polar i en teoria tot volta nosaltres també això t'ho explica un tio de 82 anys.

És que és un tio de 18 anys amb un coneixement

que llogar paria no tant com et penses, vull dir és tot a vegades sortir a improvisar una

mica i a vegades el que trobes un dia a dia teu, per exemple, què fas ara? ara tens 18 anys, què estàs fent?

jo estudiar, si no la meva mare em renyo si no la meva mare

i què estudies? No, ara, mira,

ara tot just he començat fotografia a Barcelona, un institut que es diu Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya, i la veritat és que molt bé. Barcelona, eh? Vigila, eh?

No se'ns desmadris ara, que anaves molt bé. Allà hi ha molta droga. No, t'ho dic jo, t'ho dic jo que no. Sí, perquè a Berga no n'hi ha, a Berga no. No ho toquen, això. Una mica de tot, una mica de tot. No, droga no. Vols fer una pregunta, Joel? Sí, crec que és el moment adequat. És molt bonic, Jofre, veure un jove de 18 anys tan trempat com tu. És que t'abraçaria. És pràcticament un miracle, als meus ulls, amb tanta consciència social i ecològica, que no estàs obsessionat amb els teus abdominals ni amb farmejar la teva pròpia. Aura, et volia preguntar per això, pels teus companys de generació, perquè jo, des dels meus 45 anys, tinc tendència, i crec que no estic sol aquí, a pensar que, jovent d'avui, sou una colla de narcisistes ignorants, però, en canvi, tu no ho ets, no? Llavors, no sé si ens pots ajudar a confiar en la teva generació.

Aviam, al final, jo crec que cadascú fa el que li agrada, no? O sigui. Els teus amics són idiotes? Clar, no t'ho puc preguntar. N'hi ha algun més que l'altre, però. Però bé. Però som molt bona gent.

No, però mira, em serveix la pregunta per recollir-la una mica. No sé si la teva afició a la fotografia dels animals t'ha comportat alguna vegada ser criticat o que hi hagi gent que s'hagi enrigut de tu. Aquest és aquell que va fer fotos del salt

en Martins i tal. Sí, bueno, al final, com he dit abans, és una mica freaky, però també et dona personalitat, imagino. Al final no deixaré de fer alguna cosa que m'ha agradat sempre per l'opinió d'algú, llavors, bueno. Bueno, bueno. No, bueno, al final és la meva vida i jo crec que m'ho he de passar bé, no? I si m'agrada fer això,

doncs ho seguiré fent. Escolta, tu. És un tio madur, és un tio madur. És que és un tio madur. Bueno, bueno.

Bueno, bueno, bueno. No, el tirem i guapo. I guapo. I guapot. És guapot, també.

Sí. Home, i això. Jo soc una nana de 14 o 15 anys. Digo, digo.

No, si pots ser de més. És que jo el miro i li faig 15 o 16 anys.

És que el meu fill té 15 anys,

vull tirar un. Sí, sí, 18. Un noi o una noia de 18 anys i veig aquest paio amb les fotos i tal, home I dius, porta'm a buscar papallones. Porta'm a buscar papallones.

No, la veritat és que marxarem les expectatives, eh?

Vas guanyar el Premi Internacional Nature and Human Photo en la categoria Joves Fotògrafs amb la imatge d'un mico dins d'una gàbia. No sé els premis, com els reps, a més aquesta fotografia que estem veient, ens l'expliques una mica?

Sí, aviam, això va ser l'estiu passat que vam anar amb la meva família a Marroc i la veritat és que em vaig fer un fart de córrer perquè em perseguien la gent local d'allà. Ah sí? Per fer fotos de denúncia, perquè això és una foto de denúncia en la qual jo vull denunciar la sobreexplotació per beneficis propis, que la gent d'allà, local, agafa animals i els posen, per exemple, a la plaça local de Marrakech, i la gent s'acostuma a fer-los fotos i llavors els has de pagar per. Per haver fet la foto al mico. Sí, per fer-te la foto amb el mico, la cobra africana, el que sigui. I clar, tu en el moment que vas a fer fotos. Per fer la denúncia i amb merders. Vas haver de córrer. Sí, i també posar els meus pares de models davant i fer la típica de. Posar-vos a les teves. Estic fent vosaltres i llavors amb el tele estàs enfocant al final.

Ah, fent veure que feies una foto als teus pares i estaves fotografiant el mico de darrere, tu.

Sí, era una mica i amagat, també, sota les cabanyes. Sí, no, no. I com et van pillar? T'acabaven pillant, perquè no n'hi ha un individual, o sigui, no és una persona només. Es vigilen entre ells. Són grups de 6-7 persones. En el moment que et veuen una mica que ja fas algo que no t'agrada, ja.

Tu quan surts a la muntanya ja vas amb una idea de caçar un animal, diguéssim, de fer-li la foto a un animal o vas a veure què trobes?

Hi ha dies de tot. I hi ha dies que tornes sense cap foto? La majoria. Sí? La majoria, sí, sí.

Escolta, com n'has après, tu, de fer fotos? Me'n va ensenyar el meu professor.

El teu professor aquest, aquest teu veí. Sí, sí, però al final també és sortir fent moltes fotos i és com se n'acaba aprenent.

Hi ha alguna altra imatge que tinguis atrevesada que diguis em falta fer aquesta foto, que en tinc moltes ganes, a part d'aquella papallona que ja ens has explicat? Home, ara m'has pillat en fred ah, no sé, no sé, no sé algun animal un rinoceront, una girafa un senglar,

un ornitorrinc exemple doncs m'agradaria anar molt a Costa Rica perquè em mires a mi però a tu t'agrada la fotografia o t'agrada viatjar, diguéssim les dues les dues coses i això del National Geographic tu creus que arribarà o no? Home, esperem. Sí, eh? A veure, és molt d'hora, tinc 18 anys i em falta aprendre molt, però s'intenta, s'intenta. Què s'ha de fer? S'ha d'enviar un currículum? Si t'he de dir la veritat, no ho sé ni jo. No, eh? No ho sé ni jo.

Ja t'ho miraré, ja t'ho miraré. Xuriguera té contactes del National Geographic, eh? Sí, perquè, bueno, estic pendent d'un reportatge que m'han de fer amb mi.

A mi. Ah, doncs si em convides em faries un favor, així ja. Escolta, tu pots identificar un estil, per exemple, en els fotògrafs de fauna? Perquè a vegades és, hòstia sí, les fotos són molt boniques dels animals, però que el fotògraf llueixi i que arribi a tenir personalitat i la gent digui, hòstia, aquesta foto és d'en Jofre.

Això com s'aconsegueix? Home, jo crec que al final és com. Com qualsevol artista. Cadascú dona la seva forma de veure el món i cadascú vol ensenyar d'una manera o altra els animals, en aquest cas, o un paisatge. Llavors, cadascú agafa una mica el seu estil i la seva forma de fer i de treballar. Sí, jo crec que cadascú s'identifica per un estil i per una forma. Crec que això també és la gràcia.

¿Els teus amics t'ensenyen les seves fotos, també, o no? De festa, sí.

¿Fas fotos de festa, així, artístiques? De festa, tot és artístic. Ara vas sortint, ara vas sortint. Ara vas sortint. Bueno, és que té 18 anys, què vols? Hi havia un punt que em preocupava jo.

S'ha de fer de tot, vull dir, quan se surt de festa, jo sempre ho dic, s'ha de ser bo per sortir al matí. I sempre. Sorto amb palma de nit. Això ho fas ara que tens 18. Sí, ja veuràs.

Ves de festa, balles, el que sigui, la musiqueta, i llavors t'agafes el cotxe, te'n vas al mig del bosc

a fer fotos a alguna sargantana. El cotxe no, perquè encara no tinc. Bueno, ara tot just m'he tret el teòric, però encara em porten els pares. Ah, estàs tenint el carnet.

O sigui, totes les fotos, o sigui, quan t'envi a les fotos que veiem, dels risars, dels d'allò, no sé què, sempre hem d'imaginar-nos darrere la foto, la teua mare amb el cotxe parat, allà esperant que el nen faci la foto del cérvol.

És així, això? Sí, sí, la veritat és que té molt mèrit, però sí. I quan li dic al meu pare, acompanya'm a rescatar animals a tal lloc i trec una serp de metro seixanta i. Hòstia. Agafa-me-la. Agafa-me-la. Deuen estar contents.

Sort que el meu juga a futbol. Escolta, Jofre, anem a posar a prova el teu català. Vinga, va. No pots anar a dormir

sense millorar el teu llamusí.

Te'n sortirà segur. Eres bon estudiant, a part de la fotografia, l'altre t'interessava o no?

Bueno, interessar, interessar, potser. Bueno, a cadascú li agrada el que li agrada.

Ja està el respost. S'ha de fer el que s'ha de fer.

Ja està el respost. S'ha de fer el que s'ha de fer. S'ha d'estudiar, s'ha d'estudiar. Ho vas passar-ho i ja està. Ja està. Ara estem amb la fotografia que ja t'agrada. Foll i fort. Ara ja s'ha passat. Vinga, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ral de vinyó. Gentilesa de. La paraula d'avui és espaternagar. Espaternagar. Ah, espaternagar, expressió que s'utilitza quan es perd el rastre d'alguna cosa, quan es perd i no es localitza.

Juraria que vaig deixar la cartera sobre la tauleta, però l'he buscat tot el matí i res. No sé pas on deu haver anat a espeternegar.

B. Espeternegar. Fer una sèrie de moviments més o menys violents amb les potes o les cames.

La meva filla, quan li he dit que no li comprara més cromos de la patrulla peluda, s'ha fotut a plorar i espeternegar les cames 10 minuts.

O C. Espeternegar. Mod tècnic que s'utilitza en l'àmbit del dret per descriure quan un fill es nega a rebre l'herència que li ha deixat el pare.

Es portaven tan malament amb el seu pare que el notari li va dir que li tocaven deu cases i dos pisos i va espeternegar l'herència. Que burro.

A, B o C?

Home, jo així diria la B. La B, eh? Però si la fallo els anirà bé, els del públic.

Diria que la sortegeu. A veure, la B és fer una sèrie de moviments més o menys violents amb les potes o les cames, espeternegar les potes. Correcte!

T'emportes la llangonissa, Jofre. Et seguirem a xarxes socials. Com et dius a xarxes, per si la gent et vol seguir? Jofre Wildlife. Jofre Wildlife. Barra baixa. Barra baixa. Molt important, la barra baixa. Barra baixa, sí. Perquè hi havia un altre Jofre Wildlife. Efectivament. Ah, sí? Ah, no, no ho sé. Home, clar que no. Per què li vas posar la barra baixa?

O perquè diria que ho demana Instagram. No ho demana.

Jo és fel, fel, barra baixa, faixetes. Vull dir que els bons anem amb barra baixa.

No, perquè abans tenia un altre nom, perquè em feia una mica de vergonya ensenyar-ho, i llavors tenia posada la barra baixa, i quan vaig voler posar el meu nom, perquè al final, quan ja em vaig mostrar més, ensenyar el que feia, ja. La vaig posar al final.

Ja està. Va passar de davant. Un sello. Una rèmora del passat. Jofre, anirem seguint a veure si aconsegueixes el teu somni que estarà per National Geographic. Si ho aconsegueixes, et tornarem a convidar i vens a explicar-nos-ho. Perfecte. Moltíssimes gràcies. Gràcies per venir.

Tens una vida tan interessant per ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Avui dediquem el capítol a l'altaveu i estarem d'acord que hi ha un tipus d'altaveus que no s'entén com el segle XXI, any 2026 que estem, som al 2026, sonen encara tan malament que són els altaveus dels avions. Quan parla el pilot i et diu tota aquella informació del vol, la temperatura prevista a l'hora d'arribada. Això és veritat, no s'entén res. I sempre s'ha culpabilitzat els altaveus, però es veu que l'altaveu no és el problema.

És que alguna cosa hi deu haver, veieu? O sigui, tu compres un cotxe, 20, 25.000 euros. Sí. Un equip de so perfecte, impecable. I jo peta que flipes. Sí, sí. Què val un avió? Un milió d'euros? No sé què val, no estiesa. Hòstia, no podem fotre una mica d'equip de música? Ara, ara. Sí, senyor. Doncs que el cotxe sí, l'avió no.

És que es veu que és un tema físic dels propis pilots, que l'exposició constant a altituds de 10.000 metres els va afectant en la parla i la vocalització.

Vols dir que en el seu dia a dia també parlen. Sí, senyor. Sí, senyor.

El que sents tal qual ens ho confirmarà un pilot d'avió que la tenim avui al plató de la Renaixença, que és la senyoreta Meg Ryan. És l'actriu? L'actriu? No, no, no té res a veure amb l'actriu. Es diu Meg Ryan, també. Meg Ryan, benvinguda.

Bona nit, good night. A temperatura de prevista. Eh? A temperatura de prevista d'aquesta entrevista és de 22 graus. D'acord.

A veure, Meg, li dic Meg, eh? O no sé com m'he de referir a vostè. Meg, li va bé, Meg? Meg, Meg, Meg. En realitat, no m'hi dic Megan, però em pot dir Meg. Fa gràcia que es digui com l'actriu, però. A mi em fa molta gràcia, també. Es diu Meg Ryan, que era maricà, el seu pare, potser.

Sí, sí, el meu pare era maricà, la meva mare també era maricà. Tots érem americans. Tinc una embola agradable.

Perdoni, com es diu de segon cognom? Perquè diu que el pare era americà, la mare també era americana. El segon és. R. R? R. R. Es diu R? R. De segon es diu R. R, d'acord. Meg Ryan. Sí, Meg Ryan R. Meg Ryan R. Vostè abans de ser pilot d'avió tenia una veu com la que podem tenir nosaltres, entenc, i l'altitud li ha anat fent perdre l'addicció.

Això és així. Sí, sí, sí. Vaig pensar de ser pilot d'avió als 11 anys. I després ja portava 20 anys amb els avions, doncs ja per la.

Pot fer l'esforç de vocalitzar una mica, perquè si no ens costa

una mica seguir-la. Sí, sí, ho intento. Senyors positius, després us estava explicant que després de 20 anys. No pot, no pot. A mesura que passen els anys anem perdent la parla.

Hem d'imaginar-nos que vostè en el seu dia a dia també parla. O sigui, si va a comprar el pal de matí, parla així.

Sí, sí, sí, em llevo una tia, vaig a la fornada que és meva, em posen una mena, perquè ens perdi una altra, que també està molt bé, però no hi vaig mai, perquè el pa no m'acaba d'agradar tant. Això ho he entès,

el pa no li acaba d'agradar.

El de l'altre forn, crec, no li acaba d'agradar.

Tot és una qüestió de costum, si esteu moltes estones amb mi, al final.

Ara ho entenc tot. El pilotí seria, aquest dialecte, no? El pilotí. Ben vist. Li ha fet gràcia això al senyor Mac Ryan. Mira com riu la Mac. Escolti, em sorprèn que sempre sigui així. Vull dir que ha de ser carregó sempre parlar d'aquesta manera. Sempre, sempre, sempre. De fet, ahir vam entrar al meu avi. El què? A mi. Van enterrar un avi. Què? Van enterrar el meu avi. Van enterrar el seu avi? Ho he entès bé? Sí. Però no rigui. Si va enterrar el seu avi, no rigui. No rigui, mec.

I jo vaig ser juntíssima.

Home, ho trobo de. És una frívola, mec. És d'una falta de respecte increïble. Són els nervis, són els nervis.

No estic acostumada a parlar amb tanta gent aquí i tantes càmeres.

Vostè deu portar 200 o 250 passengers. Però no els veig, els tinc tots a cuar.

Clar, clar, clar. Deia que havia enterrat el seu avi. Sí, vam enterrar el meu avi. Jo tinc el text escrit aquí, si vols que ho deixi així.

El text que va llegir a la missa, l'enterrament. Ah, sisplau, adéu, adéu. Silenci. Un moment, silenci.

Una mica de respecte, sisplau, si no, no. Ahir ens va deixar John Ryan amb l'avi. Moltes gràcies, amics, coneguts i saudats, per assistir a l'acte de comiat. Que sàpiguen que la missa durarà al voltant d'una hora i mitja. És important que s'aixequin de la candira quan el capellà els demani. L'avi John va morir ahir a la nit d'un infart. Es va constatar la seva mort a les 6 i 47 minuts de la tarda, quan al metge França li va haver de recuperar la temperatura a 22 graus. Acabada la cerimònia, es pot centrar en el recés de l'incineració. Tots estimàvem l'avi. Segur que me'l trobaré pel cel mentre piloti un Boeing 747 a 30.000 peus. Que descansi en pau i que el Senyor sigui en vosaltres i en el nostre esperit.

En el seu esperit, senyora. Sí, senyora. Gràcies, Meg Ryan. Bueno, Meg Ryan, un aplaudiment. No es veu cada dia això. Tinc la sort avui de tenir aquest testimoni. Mec, mec, mec, mec.

Home, mec, quina veu tan clara i prodigiosa. Ja ha arribat un punt que l'entenia bastant. Sí, sí. Aquest tipus de coses, a mesura d'acostumar-se, doncs un ja arriba a entendre. És com els nens petits, que al principi, no? S'entén res dels nens petits. Després n'aprenen i ja els entens. Retornant als altaveus, sabeu que un altaveu pot arribar a fumejar? Eh, Pep, Pep, ja hi som. Sí, que una altra veu pot arribar a fumejar, a treure fum.

A treure fum, sí. Quan s'espatlla, si el fas anar molt fort.

Això és el que li va passar al guitarrista Eddie Van Halen. El coneixeu, no? Mític guitarrista, inventor, entre altres, de la tècnica del tapping. Què és el tapping? El tapping.

Això, eh? Tocar el màstil de la guitarra molt ràpid amb dos dits.

Jo li deia tiruriru. Amb més dits, el que faci falta. En tot cas, és un virtuosístic guitarrista que va passar a la història, entre altres coses, també per col·laborar amb Michael Jackson a la cançó Beat It, concretament. Va fer un dels solos legendaris de la seva discografia. A veure, fes-lo. És que no el porto preparat i l'hauria de fer amb guitarra elèctrica. Aquesta no és elèctrica, però si està enxufada. No, home, no.

Està ben enxufada, eh? Ai, que t'has fet cacones. Bé, no em distraieu, sisplau.

La qüestió és que durant l'enregistrament. Fes-li un solo de guitarra, Anna. Fes-n'hi un altre. Va, una miqueta. I que calli. Va, fes tan xulo.

Perquè calli. Oh!

La qüestió és que quan Eddie Van Halen va gravar aquell solo mític de la peça de Michael Jackson, Beat It, va començar a sortir fum d'un dels altaveus de l'estudi. I el tècnic, esperbarat per aquella circumstància, va intentar veure què passava i va trobar que un dels altaveus estava en roig incandescent i que d'ell hi emanava tot de fum. Evidentment, la mitologia del rock va generar la idea i la llegenda que. L'altaveu no va poder aguantar l'aura fermejada d'Eddie Van Halen. Però la realitat era més prosaica i és que simplement hi havia una mala connexió que hi havia darrere. Però tot i així, en el món del rock sempre ens ha agradat aquest tipus de llegendes i de mitificacions. Per tant, jo penso que va ser justament. Saps de coses, eh? Un rato hem d'anar a sopar, tu i jo, que m'ho expliquis. No, no vull sopar amb tu, Fer.

A mi el que m'impressiona és que. Tot de memòria, eh? Tinc tot aquí, Peyu. Isabel, anem a disseccionar l'alta veu.

Si et plau. Utilitat en una illa deserta. Sí, hi he estat pensant molt. Sabeu la gent que va a la platja amb un altaveu Bluetooth gegant i toquen els ous a tothom? Doncs a una illa deserta no tocarien els ous absolutament a ningú. Però és que després he pensat, si existís una societat distòpica. Però, segons com pot ser interessant, en què les persones que porten l'alta veu a la platja i posen la música tota castanya fossin directament enviades a una illa deserta, en plan, t'enviem allà a l'exili, aleshores ja no posarien l'alta veu. Perquè la idea no és escoltar música, sinó tocar els collons a tothom. Una cosa no serviria de res. Vos dic que ells no gaudeixen la música pròpiament. No, el que gaudeixen, el que gaudeixen, de que tu escoltis aquella música. Sí, sí, sí. Saps què vull dir? Sí, sí, sí. Perquè ningú va amb una altaveu lúdica a escoltar Bach a la platja. Vull dir-te com ho ha pronunciat. Es nota que fa dies que està aquí la renaixença. Veus? No van amb aquelles altaveus que, a més, són de colors? Sí. No van amb allò. Es veu com la cara d'un mico que es va apagant. Sí, no, bueno, escolta'm. Increïble. La, sí.

Utilitat com a joguina sexual. Aviam.

Jo li veig possibilitats i bastant interessants pel tema de la vibració dels baixos. Els músics ho sabran perfectament. Vibració dels baixos? Quins baixos? Els greus. Els baixos. No, és que mira, ja me va bé perquè. El Satisfyer funciona així, i ho he estat mirant, és com un altaveu molt petit, no sé si Mercè o Laia o Peyu. He perdut el carregador. Però no funciona per vibració, eh? Són com uns. No, és succió. No! O sigui, és una succió que funciona. Però que m'he estat mirant un PDF dels plànols per dins d'un Satisfyer. Ho has fet tu, això? Si estàs dient que el Satisfyer és un altaveu. Estic fent mansplaining de Satisfyer, que és una cosa que crec que no s'havia fet mai i és el campió mundial de mansplaining. En fi, de la mateixa manera. Que l'alta veu emet unes ones. Aquell pum-pum, aquest dels baixos que fa pum-pum. Si te'l poses molt a prop. Si te'l poses als ous, per exemple, doncs igual fa gustir-ne. No ho sabem. No en tinc ni punyeteres. Proveu a casa. Es pot provar, es pot provar. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Bueno, jo mateix l'he utilitzat en algun conflicte veïnal. Per exemple, vaig viure durant un temps a un pis de protecció oficial. Això és verídic. I a les parets eren una merda i se sentia tot. I els meus veïns eren una parella que discutia crits cada dos per tres. Deien coses molt grosses. Com per exemple? Molt grosses, tota la setmana. Joder puta, te voy a matar. Te voy a matar. Sí, sí, sí. Te voy a matar, per exemple, la filla a la mare. Ai, ai, ai. A la filla a la mare. És que això a Barcelona és terrible. Bueno, tots érem tots contra tot. Sí, sí. No, això només. Bueno. Jo en el poble no ho he sentit mai. Te voy a matar. No ho he sentit mai. Allà se sentia bastant. I què feia jo? Posar els altaveus forts, mirant cap a la paret, els hi posava el We are the world, We are the children. Que maco. Eh! Al cap d'un rato, perquè és una música que ja s'ha fet per això, perquè tan papa de la bondat. De la pau i de la bondat, sí. Els van trobar tots morts, no? Sí, mira. En la mateixa línia també el vaig fer servir el dia que Espanya va guanyar el Mundial. Ben fet. Tenia uns veïns que estaven molt contents, celebrant, cridant. Això també es passa a Barcelona, també. No, però jo cap problema, eh? Escolta, que la gent. Sort en tenen de tenir una selecció que representa ells mateixos. Al final és enveja. És enveja pura i dura. Almenys que ho disfrutin. L'únic que van celebrar la victòria de la Roja, doncs van haver de celebrar-la amb el virolà i a tota punta castella. Mira, de fons. Era una imatge curiosa. Utilitat metafòrica. Vull dir que també els hi vaig posar després tota l'obra completa de Ramon Calduc. És una cosa que volia explicar.

El Virolai fa referència a Espanya en un dels versos. El Virolai original de Verdaguer. Fa referència als espanyols. Pels espanyols, estrella d'Orient. Fixa't. En referència a A la Moreneta. La Moreneta no fa distingus. Justament allà sí que en fa, entre catalans i espanyols.

Bueno, Arnau, és que fa rato que estic pensant en el que he de dir i no. Què tocava? L'utilitat metafòrica.

Metafòrica, Joel, sisplau. Té utilitat metafòrica l'alta veu?

Es diu molt, per exemple, allò de tal mitjà de comunicació és l'alta veu de tal partit polític. Jo què sé. La cadena CERN és l'alta veu polític del PSOE. No ho crec. Ho he dit a l'atzar. M'ha vingut això de casualitat. Si haguessis pogut dir el d'OSCAT, també. Per exemple, o tres cats és. L'altaveu de Jan Alpeso. No. Tot és d'Altona d'Alpeso. Ho has dit a l'atzar. Ara mateix crec que sí. Ho has dit a l'atzar,

Peyu, creu-me que sí que ho has dit a l'atzar.

És que fa rato que no t'escolto, estic pensant en el que he de dir. Bueno, quan diem això, en Alpeso he estat. Bueno, doncs quan diem això, per exemple, la SER és l'altaveu polític del PSOE, no estem dient directament que la SER amplifiqui directament físicament el discurs de Pedro Sánchez. Evidentment que no és així. El canvien una miqueta. El canvien una miqueta i ja està. O sigui, no és que Pedro Sánchez qui ho digui, sinó que agafen una altra persona per dir el mateix que està dient el Pedro Sánchez. D'acord. S'entenen o no la idea? Perfectament. Voleu que ho expliqui en TV3? Aviam. Ai, ai, ai.

Propaganda del segle XIX.

Aquest any m'agradaria fer un petit viatge, però és que no tinc prou diners.

Vol guanyar un sobressou sense renunciar a la seva feina? I tant que sí! Què s'ha de fer? L'únic que ha de fer és contactar dos amics i preguntar-los si volen guanyar un sobressou. D'acord. Fel, Laia, voleu guanyar un sobressou? I tant que sí! Què s'ha de fer? I que aquests dos amics contactin amb dos amics més. Joel, Peyu, voleu guanyar un sobressou? I tant que sí! Què s'ha de fer? Doncs anar engrandint la bola de neu fins a arribar a construir una de les formes geomètriques més formidables i segures. La piràmide! I quan s'acabin els amics, què passarà? Doncs vostè i jo ja farà estona que haurem marxat de vacances! Escolti, això no és la típica estafa piramidal? Negoci piramidal. Estafa. Negoci. Estafa. Negoci. Com diem sempre, a un negoci piramidal procuri ser dels que estan a dalt.

Negoci piramidal SLU.

Patrocina Històries per passejar el gos.

Que és gros! Aquest aquí que sembla que hagi caigut d'un quart pis és en Pincho, és un mastic de prats de llucenès.

Està una mica com. Gordo.

No, el que passa és que en Pincho és un gegant, és un gegant que pesa 80 quilos.

Per la gent que no pot veure l'imatge que estan a la ràdio, us heu d'imaginar com quan vas a buscar el gos al veterinari i s'està despertant de l'anestèsia. Que està com tombat a terra, una mica. Que el gos vagat.

Que el gos vagat.

La Sandra, la seva responsable, ens explica que és molt

La Sandra, la seva responsable, ens explica que és molt dormilega i una mica poruc. Ui.

En aquells temps, i més tard encara, hi havia gegants a la Terra, perquè de la unió d'algun dels fills de Déu amb les filles dels homes, en van néixer herois, homes de renom, des dels temps antics.

Ara no s'ha entès això, però ja s'entendrà. Avui passegem el gos per Cardiff, Nova York. És l'any 1869. Venga, som-hi. El passeig amb en Pinxo, el nostre gos gegant, també gira al voltant de George Hall, un empresari que s'ha guanyat prou bé la vida amb el seu estanc de tabac. En Jorge, potser no té estudis, però és un home molt espavilat.

Sí, potser no tinc estudis, eh? No sé, pac, si tinc estudis. O caldón, diu-se que espavilat. Ah, sí? Hòstia, va a parir. Vényame al darrere. Sí, sí. Hòstia. Una situació de. Po! Amb una cosa del dia a dia. Me'n surto, me cago en dena, que vényame al darrere. Vine. Sí. Vine al darrere. Has de punxar la roda del cotxe. Hòstia, te'n canvio dues. Sí. Hasta el que no s'ha punxat. Ets un tio espavilat. I a més, de gratis, eh? Sí, sí, sí. Vaig del cotxe davant, trec aquella roda, munto la meva. Sí, sí, sí. I em venc l'. Tot això a 1.800 que no hi havia cotxes, eh? Ai, que gires! Que gires! Molt espavilat, de fet, vas un segle per davant. Hòstia, és que sóc l'hòstia.

La passejada amb en Pinxo ens porta fins a casa de la Meri, que és la germana d'en George. Sempre que pot, en George li fa una visita. Però qui ens obre la porta no és la germana, és el mossèn de la parròquia.

Mossèn! Què hi fot aquí? Hola, fill meu. Mira, jo estic a passar pel barri i he vingut a saludar la teva germana.

Carai, tu, el mossèn. Resulta que al mossèn li agrada molt visitar els seus feligresos, eh? Sí, que m'agrada molt. T'agrada visitar. M'agrada molt. Sobretot una feligresa en concret. Ah, mira. La germana d'en George. M'agrada molt, també, la germana d'en George. És bo creient. Sí. Ella creu molt, molt creu. De tota manera, la Meri treu ferro a la situació.

A veure, és que només som amics, eh? Jo li confesso els pecats i ella em dona la pau espiritual.

A veure, a veure. Una cosa, Joan Manet, vull dir. Una cosa, o sigui, que el mossèn sigui tan per aquí, tu soltera, i el mossèn rondant per aquí, vull dir, a mi és que no.

Mira el meu germanet, eh? T'has posat gelós, eh, ara? Manu, Manu, Manu, gelós. T'has posat gelós!

Gelós, no, però, hòstia, he trucat al timbre, m'ha obert el mossèn, collons, que anava amb calçotet.

Ah, sempre una explicació molt senzilla. Explica-l'hi, explica-l'hi, Mercè. Ja l'hi explico. Meri, Meri. Meri, perdona. Sí. És que resulta que hem fet un cafetó, no? Resulta que pam, se li ha passat tot per sobre i jo he anat així a treure. Bueno, que total, al final no n'he hagut prou expulsant-li, que l'he hagut de treure per rentar. Bueno, és igual. Sí que l'he expulsat.

Bé, sigui com sigui, un cop resol el malentès i amb els ànims més calmats, la germana prepara una mica més de cafè i en George i el mossèn es posen a conversar. Bueno, qui diu conversar diu discutir. En George és ateu fins al moll de l'os. Oh, i tant.

Sí, eh, George? A mi m'ha venut una història d'aquest mossèn que dic, apa, mossèn. Home, tu ets molt espavilat. Hòstia, jo soc un A mi se'm va petar la moto l'altre dia i el tubarro. Sí. Hòstia, soc un aficionat, eh? Sí, sí, sí. M'agrada molt el motor. Molt! El problema és que el

mossèn és d'aquells mossèns americans tan radicals. Llavors tenim un ateu i un mossèn molt radical. Això xocarà, eh? El mossèn pensa que tot el que surt a la Bíblia s'ha de creure al peu de la lletra i posa com a exemple el Gènesi 6-4.

En aquells temps, i més tard encara, hi havia gegants a la Terra. Això vol dir que abans del diluvi universal van existir els gegants, seguríssim.

O sigui, vostè, la Bíblia se l'agafa literalment. Bueno, com vols que l'agafi, si no?

Alguna metàfora, no? Metàfora ni què polles. O sigui, si vostè lo que surt. Home, evidentment. Si parla de gegants, és que hi havia gegants.

I si aquell va sortir de la costella de l'altre, doncs també. Tal qual. Tal qual. En George i el mossèn discuteixen sobre l'existència dels gegants bíblics.

A veure, mossèn, hòstia, d'acord que hi ha gent més gran de lo normal, saps què vull dir? Sí. Vull dir, en duenyes o en gasol. Sí. Bueno, ja els coneixerà. D'acord. Són presos d'espavilada. Sí, gent per l'espavilada com jo, saps què vull dir? Però, hòstia, gegants no existeixen, mossèn. El gos aquest de 80 quilos, dius, és gros, cosons, molt, és sobrenatural. Sí, però no, no, vull dir. Ets espavilat, tu, eh? No, soc llest, jo, eh? Ets llesta. Que ràpid, que ràpid. Sí, vols dir que el gos és gros. Sí. Però no és sobrenatural. Ara. Però ho he fet i em siqueia la trampa. No, hòstia.

L'entén, mossèn, el que li explica? Sí.

Sí que l'entenc, clar. En George té certa raó,

igual que en Pincho, el mestí de Prats de Lluçanès. També hi ha gent amb una gran dària descomunal. El problema és que la Bíblia ens parla de gegants transversals. Tan grossos,

que un home al seu costat sembla una llagosta. Se la sap de memòria, la Bíblia. Vaig començar a llegir-la i quan la vaig acabar, una altra vegada i una altra vegada. Una mita fora de qualsevol explicació racional, la dels homes, segons la Bíblia. Doncs si ho diu la Bíblia, segur que va a ser així. Vull dir, no podem admetre res que no estigui escrit a les Sagrades Escriptures.

A veure una cosa, mossèn, hi ha algú pur a les Escritures que digui que s'ha d'anar al llit

amb la meva germana? Ai, Jorge, per favor, no és que ens estàs deixant amb evidència, eh? Sí, sí. Ho diu o no? No, no ho diu, però bueno, tampoc diu que he d'anar a cagar, per exemple, i a vegades.

Que sapigueu que aquesta conversa va anar no exactament així, però més o menys sí. La discussió era aquesta, la dels gegants, la caca i tot això ja ho hem afegit nosaltres. En George Marx emprenyat de casa de la seva germana, però la discussió amb el mossèn li ha donat una idea de negoci. En George encarrega a un escultor amic seu que li talli una escultura de guix. L'escultura serà una figura humana de tres metres d'alt.

Haureu. T'espavilat, oi? Hòstia, haureu quina pensada que he tingut, la mare que em va. A primera vista aquella

escultura sembla el cadàver petrificat d'un gegant, però si la mires més detingudament de seguida t'adones que és, bueno, una simple figura de guix. Ara, ara. Com que en George ha vist que la gent creu en aquella mena de relat bíblic, vol treure en profit. Ell i dos homes que ha contractat per Lucas i jo traslladen el gegant fins a una granja als afores del poble. En aquella granja hi viu un seu cosí, en William, un home, bueno, no tan espavilat. És un home amb poques llums. Penseu que li diuen William dues vegades. Sí. Com els dic? És en William Twice. En William Twice? Sí. Perquè qualsevol cosa que li expliquis es veu que l'has de repetir dues vegades perquè no. Això per això és veritat? Això és així, és real. Qui farà aquest paper? Aquí amb qui el farà, aquest paper? Aviam, aviam, aviam.

Ai, quins nervis! Aquí li toca.

A veure. Aviam, aviam, aviam. William! Hombre! Ei! Hombre! Què tal? Soc en William.

Sí. Que fots cosinet per aquí, aquí a la granja? Eh? Bueno, mira, passava per aquí i he pensat, vés a veure en William. Oh, molt bé, com és que has vingut aquí a la granja? Eh? Mira, passava per aquí i he pensat, vés a veure en William. Oh, ja m'agrada, ja m'agrada.

Segons en George, el seu cosí William és la peça clau de tot plegat. Diu que és tan ruc que se'n passarà que aquella escultura és un gegant fossilitzat. Serà en William que l'ha de trobar i escampar a la notícia. Ara només falta que el trobi, bueno, com per casualitat.

William. Què? Què dius? És també la teva finca i d'orre de l'estable crec que hi passen aigües subterrànies. Diria que hi podries construir un pou. Anem-ho a mirar? Què hem d'anar a mirar? Què hem de fer? Què hem de fer ara? Darrere d'aquella estable. Darrere l'estable què has vist? He vist que hi creix molt de verd. Segur que hi ha aigua que passa per sota terra i podríem mirar de fer-hi un pou. Ah, pot ser que sí que hi hagi aigua per sota terra.

Sembla una excusa molt dolenta, però això és el que en George li va dir perquè comencessin a acabar un forat darrere de l'estable. Els dos homes es posen, bueno, a fotre, es foten a acabar tot el dia. Vinga, vinga, vinga, vinga. Fins que, de cop i volta, en William topa amb alguna cosa. George! Mare de. Oh! Mare de Déu, George!

George! George, que he trobat una cosa! Em sembla que és important, eh? Vine cap aquí! Què passa? És que a mi aquestes coses em foten molt respecte, eh? Què passa? Guita, guita! Dins d'aquesta pedra hi ha com un. Bueno, això és com un home, no?

Sí que sembla important, eh? Tu, fem una cosa. Ves cap al poble i digues a tothom que hem trobat el fòssil d'un home mitològic. Ai, del fòssil, del mòtil, què?

En William, dues vegades, fa bé la seva feina i escampa el rumor per tot el poble de Cardiff. Al cap de poques hores, la notícia de la troballa ja s'ha estès per tot l'estat de Nova York. Aquella mateixa tarda s'organitza una expedició per retirar les despulles del suposat gegant bíblic. Un cronista de l'època en dona fe en la seva crònica.

Han calgut diversos homes i un sistema de politges per retirar les despulles d'aquest home sagrat. Quan es mira el gegant, un no pot evitar pensar que es troba en presència d'un ésser superior. La multitud que ens hem reunit al seu voltant semblàvem embolcallats per una aura divina.

Hòstia, la premsa d'època també. Rigor, eh? Bon periodisme.

Rigor, eh? Bon periodisme, eh? Res a veure amb el d'ara. No, per l'amor de Déu. Ara hi hauria un tuit que diria. ¿Qué podría decir? ¿No creerás lo que ha pasado en tal sitio? En Cardiff. Clica y lo verás. Un famoso presentador de TV3. De moment, al nostre amic George Hall li ha sortit bé la jugada. I compte, perquè ja ho tenia tot pensat. Ell i el seu cosí, William, han instalat una petita carpa de circ amb una pancarta. El Goliad Patrificat de Càrdif. Allà és on tenen el gegant exhibit. Amb tots vostès, el gegant de Càrdif. I per un dólar més també podreu veure en Pinxo, el gos mitològic de 80 quilos. Al cap de pocs dies en Jorge també ha muntat una carpa on s'ofereixen begudes, menjar per emportar i atraccions per la canalla. És com una fira, eh? Una pireta. També ha habilitat un servei de carruatge perquè la gent dels pobles més petits puguin venir fins a Cardiff i veure el gegant. Els dos hotels del poble no havien tingut mai tanta ocupació. Heu de pensar que durant el primer mes en George i en William recapten 7.000 dòlars, una fortuna l'any 1869.

És una fortuna. Ja us dic que funcionaria.

És una mica com els festivals d'estiu que es fan ara, que al final són tot d'imbècils anant a veure una puta merda. Què dius, Joel? No, però no he dit el nom de cap festival. Però has dit els festivals. Alguns. Quins, per exemple? Jo què sé. Quins no? El Primavera Sau. Quins no? Ara, no, digue-ho tu. Digue-ho tu, Arnau. Jo?

No. Ets tu que t'has posat en aquest jornal. Evidentment, la comunitat científica té dubtes sobre l'autenticitat del gegant bíblic, sobretot quan el doctor Oliver Wendell Holmes aconsegueix perforar el cap del gegant i comprova que allà no hi ha rastre de cervell. El

doctor

opina que per molt que el gegant estigui fossilitzat, hauria de tenir òrgans interns, però allà només hi ha guix.

Jo, doctor Oliver Wendell Holmes, confirmo que aquesta torovalla no és cap gegant bíblic. Però compte amb la rematada final del doctor, això és ben real. Tanmateix, tampoc tinc cap dubte en afirmar que aquesta escultura és d'un ésser mitològic d'una cultura prehistòrica i que té un valor incalculable.

La comunitat científica es fot de peus a la galleda. Afirma que allò no és un gegant, però que sí que és una escultura amb mil anys d'antiguitat. George Hall aprofitarà la confusió per continuar fent-se d'or. Al cap d'un temps, ara sí, es desmuntarà la farsa. Aquesta ha sigut l'estafa del gegant de Cardiff, una escultura de marbre, de perdó, de guix, de 3 metres d'alt, tallada de presa i corrents, però que va servir per impressionar tot un país. Déu-n'hi-do, abans també era més fàcil prendre el pèl a la gent. Sí, sí. No com ara. No, ara no. Res a veure. Anem a veure què se n'ha fet d'en Pincho, aquest gos de 80 quilos, al mestí, si haurà sobreviscut o no la passejada.

Qui ho decidirà, Mercè? Això ho decidirà la Núria, que d'on ets, Núria? De Vidreres.

Vidreres. Núria, de Vidreres. En el mite de David contra Goliat, quina professió té el jove David? De què treballava, David? Ah, amigo. Dissenyador gràfic, poder. Ah. Mosso d'esquadra. És un pastor d'ovelles? B, és un soldat? O C, és el rei d'Israel? No. David, eh? És el petit, eh? Dels dos. David, és el petit. Goliat. Sí, sí, Goliat és el gran. Ah, un pastor d'ovelles, eh? Ovelles petites. Ai, petitones. En Pinxo és.

En Pincho, el nostre gegant de Prats de Lluçanès, ha pogut superar la passejada sense problemes. Ell i el suposat gegant bíblic desenterrat han format una bona parella que li ha fet guanyar molts diners al bandarra d'en George Hall. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres i en el vostre esperit.