T2xC25 - El despertador

Neusward. ¡En compañía!

La Renaixença.

El despertador és un invent. Dels vendrosos, Peyu. Jo ho pots ben dir. Digo, digo. És un invent dels vendrosos. Jo no ho anava a dir, això. Sí, a veure, una persona com cal? Una persona de seny. Un català, de veritat, s'ha de despertar sense cap parell estrany. Va, home, va.

S'ha de despertar per ell mateix. Ets un fantasma. No sóc un fantasma. Sí, perquè si t'has de llevar a les 6 del matí, què?

No s'hi ha llevat mai a les 6 del matí.

Perquè és un fantasma. No senyor, no senyor, jo ho noto. Ho noto quan són les 6 del matí i me desperto. Però què nota? Què has de notar? Què notes? Noto la cosa, noto que. Es nota, esclar que ho noto. Sí, notes que t'has de despertar. No n'he fet servir mai de despertador, això, no? Mai, eh? No, però creus que t'ho digui què, eh?

Fel, Fel. Què? N'ha fet servir mai de despertador? Mai, mai, mai. I ha fet mai tard? Mai, mai, mai. Ha fet mai tard? No, no, no, no, no. Vull dir, un prei de cops com a màxim. Com a màxim. Com a màxim. Amb dos cops, com a molt. Quatre, cinc vegades, potser, com a màxim. En tota la vida, això? No, no, en tota la vida. En tota la vida, potser, 15, 17. Bueno, en tota la vida. Si anem mirant la vida, potser 30, 40, eh? 30, 40 vegades ha arribat tard. A l'any, a l'any. A l'any. A l'any, més o menys.

Això seria màxim, màxim. 30, 40 vegades a l'any, potser és una mica massa,

Collons, que tu t'adormes. Però jo no he fet servir mai despertador, això és veritat. Bueno, això sí, això és veritat. Mai, eh? És veritat que cada cop que s'ha adormit era a primera hora del matí. Això sí, quan ha arribat tard. No sé si fa despertador o no, però que arriba tard és a primera hora del matí.

Deixeu-me explicar la història del despertador. El primer sistema per despertar-se a una hora determinada el van inventar els grecs cap al 250 abans de Crist. Collons, de grecs. Sí, era una mena d'ocell mecànic, sabeu com el dels cucuts, i funcionava amb la marea. Van fer un sistema que quan pujava l'aigua del mar sonava el cucut. Poc precis, perquè la marea no puja mai a la mateixa hora. Sí, és una mica tonto, perquè com a excusa m'agrada, eh? Arribes tard a treballar, perdoni, però és que avui la marea ha pujat a les 11, jo no ho tenia previst, em sap greu. Llavors, els romans van anar sofisticant tot el sistema, tot i que. Sovint, en els romans, qui s'ho podia permetre es feia despertar pels esclaus. Perquè el despertador, anem a dir, és una mica de pobre, no? Sí. Tu creus que el rei, el Felip VI, es desperta amb l'alarma del telèfon? Hi ha algú que li pica la porta, algú que fa sonar una campaneta, no?

Majestad, es hora de levantarse. No joda, si son las 10 solo. ¿Quiere usted que despierte a doña Letizia? Ah, sí, cuando la encuentre sí, porque aquí no está.

De fet, es llevar molt d'hora aquella senyora. Es llevar tant d'hora que no es troba en el llit la Letizia. Es llevar tant d'hora que quan el rei desperta, ella ja no hi ha. I a vegades quan se va a dormir tampoc. Va a dormir tard. Sí, no sé, o va a un altre puesto. Aquella dona està molt prima, no us he fixat. Ho trobo una falta de respecte. Li paguem el menjar. Hòstia, no? Vull dir.

Que no ens facis llet!

Home, és molt llet, després hi ha un regalo. Ara que ho dius tens raó, eh? A la Letizia li haurien de fer allò de. Mira, si no t'ho menges per dinar, tindràs per sopar. Exacte. Si no t'ho menges per sopar, tindràs per esmorzar. Sí, senyor. Sí menjaria, aquesta dona.

Home, la revolució dels despertadors arriba lligada sobretot a la revolució industrial i la puntualitat que es demanava a les fàbriques. El 1847, un rellotger francès, patenta el primer despertador on es podia escollir l'hora. I recalco aquest fet perquè. 50 anys abans, un americà, un boig, un tal, Levi Hutchins, va inventar un despertador que sonava a les 4 del matí. Però no podies canviar l'hora. A ell li anava bé. A les 4 del matí. Mira, jo he inventat aquest despertador que sona a les 4. Si a vostè li quadra i això li va bé, se'l queda. I si no, l'inventa vostè, tu. L'he inventat jo. Ben vist. Clar que sí. En fi. Bé, avui veureu que tenim la Pau Albert tocant la flauta travessera, ho dic jo, i substituint l'Alaia Gluck, que no hi podrà ser durant aquesta setmana perquè ha perdut un familiar molt proper. I com que nosaltres som una família molt petita a la Renaixença, deixeu-me que dediqui el capítol d'avui i els de tota aquesta setmana a l'Alaia Gluck i a la seva família. Carles, Júria, Rafael, Faixedes, Pau Albert, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a la Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Sabi per conèixer. Un home que ha explorat les cavitats més fondes de la Terra, allà on viuen les aigües subterrànies, creixen les estalactites i ressona un silenci profund. Tan profund com aquell record d'infantesa que la teva psicòloga et va fer aflorar a l'última sessió de teràpia. Sigui com sigui, és un home que ha descobert i cartografiat galeries, coves i avencs. Un aventurer acostumat a moure's per llocs estrets, sense cobertura, foscos i humits, on fins i tot un talp tindria claustrofòbia.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Víctor Ferrer! Bravo!

El Víctor que m'ha fet entrega d'un llibre, la cova urbana de Tarragona. Hi ha coves a Tarragona?

Sí, és una mica perquè heu d'agafar una mica de cultura geològica, no? Carai, comencem bé, eh? Gràcies. Està dit ignorant, si només t'han hagut de començar, eh? Una mica ignorant, soy aquí. Sí, sí, sí. Ara i tu.

Bueno, per això t'hem convidat, perquè ens il·lustris una mica. Comencem pel principi. Víctor, què has menjat avui per esmorzar?

Avui, com que sabia que a l'hora de dinar no dinaria, m'he fotut un parell d'ou ferrats de la meva gallina, amb una mica de can salada, mig tomàquet també una mica fregidet, i unes patates fregides, i una estrella. I després un. Después un carajillo de ron. Sí, senyor! Perquè no tenia ratafia, si no, després també li fot, no?

Carai, carai. És la dieta dels paleòlegs. És aquesta, llavors. Llavors passa el que passa.

Sí, sí. Quan estem a dintre dels avencs o de les coves, jo personalment no menjo, aprofito per baixar una mica la panxa. Quants anys tens, Víctor, ara? 72. 72, i segueixes fent espaliologia? Sí, vaig començar als 13 anys, sí, perquè jo m'he dedicat professionalment, encara segueixo fent llibres, he publicat més de 35 llibres, tots del Mediterrani i 4 de Brasil, i també faig museus i coses d'aquestes.

Dius que vas començar amb 13 anys, i quan descobreixes amb aquests 13 anys, com descobreixes.

Doncs jo soc d'un poble de València que allà hi ha una cova, un dia em vaig ficar i em vaig adonar que era el meu. De quin poble ets? Com es diu el poble? Es diu Quesar. Quesar. A Quesar hi ha una cova. És un nom castellanissat que en realitat es vol dir queixa. Queixa. Queixent. Molt bé. De queixar-se perquè allà la van palmar tots els moros per una riuada al mateix riu que després es va carregar el pantano de Tous. Mira, no s'aprèn mai. No gaire, ens costa aprendre. El pantà de tou se'l va carregar al mateix riu. Després d'això han fet una altra presa i 300 preses petites per tot arreu i ara ja està més controlat.

Víctor, llavors descobreixes que t'agrada l'espaleologia i enfoques la teva carrera i la teva vida cap aquí. No sé si has tingut mai algun ensurt dins d'alguna cova.

Home, clar, perquè això, aviam, és com la vida, això. Vull dir, tu comences a posar les coves i tal, i amb tants anys, un dia et quedes sense llum, no? Doncs mira, és com que comences a palpar, a tocar les parets, i al final recordes una mica com era i acabes sortint. Sí? Sí, sí. Completament a les fosques, eh? Això t'ha passat a tu? Sí, sí, m'ha passat, més o menys. D'una vegada. Jo estaria mort. Perquè abans anaves amb carburero i a vegades fallava, el carburero s'espatllava o el que sigui.

Carburero vols dir amb llum en flama, amb un llum que cremava. Exacte. Amb un dipòsit penjat a l'esquena.

Sí, sí. I clar, doncs què passa? Que després vaig aprendre que es val la pena portar un matxero. Sí. Perquè encara que s'acabi la flameta del matxero, només amb la xispa. Ja t'hi veus una mica. Ja fas alguna cosa, clar. Clar. Fas xaf i veus i camines dos metres i així, així. Clar, si hi ha pous i tot, és més malparit, no?

I la flama i el foc allà sota no és perillós? Si hi ha algun gas o?

Eh. En realitat, gasos, gasos no hi ha. D'acord. El que passa, per exemple, que a Garrap va haver una desgràcia molt gran, perquè van fotre allà el vertedero a Gabà, el vertedero de Barcelona, i nosaltres anàvem a les manifestacions els crisos es fotien cop de. Els agradava donar coscorrons, no? I anàvem rebent, al final ho vam fer. I després, què va passar? Un tio, un dia, que anava a explorar un avenc, amb la flama va explotar el metano que hi havia dintre de l'avenc.

De l'abocador. Exacte. El metà que havien generat les deixalles que abocaven.

Avui en dia, l'Ajuntament de Barcelona es va expedientar perquè ha contaminat tot l'equífer del riu subterrani de Garraf. I a més a més ha arribat fins a Sitges, una urbanització, i li vam haver de donar nosaltres un estudi que ja el teníem fet fa 30 anys.

Per això no ho hem explicat al Víctor, tu cartografies, has descobert i cartografiat diverses coves subterrànies?

Jo he explorat més de 100 km de conductes subterrànies.

És gros això, no sé com es fa el mapa d'una cosa que està sota terra.

Sí. Tu arribes allà i a partir d'aquí el millor és fer un mapa, perquè si és una cova gran, així cada vegada que vas i vas explorant, això és com els fontaneros, anem fotent conductes i connectant-los i tal i qual. Al final tens una red de conductes que si has fet el mapa està clara. Hi ha molts de rius subterranis, el Garraf. La falconera només, però està contaminat. Tot, eh? Han hagut inclús explosions del metano que hi ha dintre i pels diaris van dir que era un terratrèmol. Terratrèmol, res. De què? És que peta, allò peta. Quan agafa certa calor, peta. I, evidentment, aquest riu subterrani no es pot bussejar avui en dia. Això ja el comte Güell ja donava calés a Font i Seguer perquè busqués el riu subterrani, a l'època del Gaudí, imagina't. Aquí a Catalunya som pioners de l'espeleologia mundial al mateix temps que a França. Però el món té més considerat França no sé per què, d'alguna manera tenen més marketing i han anat donant-los una mica de cultura de tant en tant als francesos, als italians i a tots que van una mica ignorants, saps?

Com els faries perdre la por a la gent, no? Que diguis, hòstia, ficar-te dins una cova no és tan perillós com sembla?

Home, amb les edats que estic veient per aquí, que sou bastant avançadets, més val que aneu a coves turístiques ja pobrets, no? Però què és aquesta, sobretot? Ho teniu negre, xavals.

Jo m'he ficat al Montgrí, al massís del Montgrí, que és Calcari, doncs allà hi ha molts avencs i coves i m'hi he ficat.

Sí, a l'avenc de Montgrí, per exemple, sí. Que té una reixa, oi? Bueno, aquest és un i prou. I t'has quedat mai encallat, Víctor? Això és el que em fa més por, perquè tinc ciàtica fa 30 anys. Hòstia, clar. I per això he fet 35 llibres, per si les mosques. És el que s'ha de fer quan eres jove cada vegada que jo surto em passa factura em fa mal i m'és

igual és com el fumador que li diuen a vostè de deixar el tabac però segueix fumant has de deixar l'espeleologia

masoquisme a tope i ja està saps què vull dir? s'ha de seguir visquent

has viatjat pel món també a buscar coves?

Sí, he fet expedicions a Indonèsia, a Irianjaia, també he estat a Brasil. La més profunda del món, quina és? Es diu, en una cova que es diu la Crubera Boronja, és la segona, que té 2.300 i pico metres de fundària. Més de dos quilòmetres en avall. Sí, hi ha un parell allà per Abcàcia que tenen. És a valls, això, eh? És a valls, sí. 2.300 metres de fundària, que és una barbaritat.

225 quilòmetres vol dir que jo, en línia recta, diguéssim, faig 225 quilòmetres? No, no, no. Ojalà sigués així perquè

agafaries una moto i vinga, li fotaries candela, no? Cada trosset sumat. Això pensa que té 24 entrades que s'han anat descobrint des dels anys 60 per diversos grups. Això no ho explora un tio. No hi ha un tio que coneixi tot el sistema. Per exemple, els catalans tenen una part que té 35 quilòmetres i són de Mataró i del meu club, del club muntanyer barcelonès de Barcelona. Aquesta red té 35 quilòmetres. Quan l'han empalmat fa un parell o tres d'anys, el van empalmar amb uns altres parts del sistema, va passar de 160 a 210 quilòmetres. I aquest any qui ha estat allà ja li han fotut deu quilòmetres més.

Has estat mai moltes hores dins d'una cova, al màxim que hi has?

Jo he estat he dormit tres nits A dins d'una cova? I m'hi he quedat quatre dies. Quatre dies sencer. A la cova de los Chorros, al Bacete, que és una cova de 40 quilòmetres, que he fet dos llibres. Com que allà hi ha un pas tan malparit i escarrós per entrar i jo amb l'asiàtic em costava sortir i després, a més a més, Cada dia t'havies de llevar a les 6 del matí. Quan arribaves allà i començaves a baixar cap a dintre, ja eren les 10 del matí. I després, clar, tornaves i una altra vegada no podia ser. De manera que em va sortir més pràctic quedar-me en una tenda de campanya tres nits i quatre dies. I allà dins no hi ha dia, no hi ha nit? Allà era una tenda petita, tenia tot de menjar. Treia la roba, la posava a estendre, i llavors em fotia un tiberi de collons. Sí senyor. Després tenia el carajillet que em feia. Carajillo, no se l'emporta tot arreu, el carajillo. Molt important, això psicològicament. Si no, és com que estàs sol. El carajillo està sol. El carajillo fa companyia, no? Llavors, després de fotre's a dormir i les gotes les gotes de les estalatites a poc a poc és com que s'amplia el soroll clanc, clanc aquí els paios aquells que ja estan allà fotent el control, li foten reverberància d'aquesta collons tio a les 6 del dematí ja estàs, te despertes acollonit perquè penses que està passant un riu subterrani per allà i no. És que la teva percepció s'ha anat. Clar, perquè això pot passar.

Si tu estàs, per exemple, tres dies allà dins d'una cova i de cop i volta a fora plou molt, pot ser que un riu d'aquests ompli la cova d'aigua i tu quedis allà sota.

Però jo ja estava a les galeries superiors en un puesto que sabia que no passaria. Molt important, això. Perquè a sota, al riu subterrani, aquell quan fa una cosa que es diu el rebentón. Cada any van 120.000 persones a mirar això del Reventón perquè és la bestiesa més gran que hi ha. Què és el Reventón? Explota la cova i surt allà una cascada que cau 80 metres i llavors tot el poble s'omple de turistes i els restaurants es forren. Has tingut mai alguna

situació de dir aquí m'hi quedaré, és el meu últim dia, m'he fotut aquí dintre, no sortiré.

Home, doncs sí, perquè la veritat que sí, perquè mira, una vegada la Berger ens va agafar amb una crescuda que baixant, és un avenc de mil metres que hi ha a França, baixant hi havia un riu i quan vam arribar a un lloc s'hi fonava i vam tornar i hi havia quatre rius, ens vam posar dalt d'unes pedres i l'aigua anava pujant, pujant, pujant. Tot això tancat dins d'una cova. Sí. I llavors es fa una cosa que es diu la tortuga, que és que tu poses el carburero aquí i et poses una capa i amb la calor que passa aguantes el fred, perquè allà estàs a 13 graus de temperatura. I com en va sortir d'aquí dins? Pues va deixar de ploure i vam sortir nedant com vam poder i ja està, i festa. Vas tenir sort. Déu-n'hi-do. Vas tenir sort. Joel, picaves el timbre. Una altra vegada també em va passar amb una vent que té un pou de 320 metres. No molestis, Joel. Una mica més que la Torre Eiffel. Sí. Però així A baix. Has de tocar la paret. A baix. Sí, sí, sí. I en aquella època, que era l'any 76, crec, no sabíem si les cordes aguantaven. Ah, molt bé.

Això sempre ho has de comprovar abans, això. Això dona seguretat, sempre. Ha, ha, ha.

Vaig anar a comprar una corda Toulouse, que juraven els francesos que aquella aguantava, i un mono impermeable i tal, i bueno, vam anar allà. I resulta que hi havia un tio de l'equip de pollo, que això era la Setmana Santa. L'equip de pollo? L'equipo de pollo. Ah, de pollo, de recolzament. L'equipo del pollo, no, l'equip de pollo. De recolzament. Aquests tios només tenien que baixar 60 metres i poca cosa més. I resulta que hi havia un que no va dir ni pio, havia tingut hepatitis. Maca, com el Maradona, tu. I llavors. Fins que vam entrar, vam arribar a 150 metres a l'entrada del pou de 300 i 320, no, 339, perdó. I vam sentir de les parets com si tiréssim de la cadena i de cop van començar a sortir xorros com a la pel·lícula aquella del Cameron. Sí, sí, sí, de Titanic. Hòstia, tots acollonits, comencem a pujar cap amunt i sentien crits. I resulta que el xavala, que havia tingut hepatitis, havia encallat a la corda al mig de la cascada i estava fent així.

Hòstia, però què té a veure l'hepatitis aquí?

I. No molestis. Tots deien, hi havia qui puja per la mateixa corda, ningú pujava. I jo, com que soc el més gilipolles, qui va pujar jo? Allà, a buscar-lo. Arribo allà i me'l trobo aquí i diu que m'estic morint. Estava ja tieso, ja d'hipotermia. I bueno, vaig passar per sobre d'ell. Sí. I quan vaig arribar a dalt, de l'esforç i del fred, hi havia una corda que la volia lligar i baixar, i tallar la corda i baixar-lo, però ja no vaig poder. Tenia les mans així, com rebentades, del fred. I va ser sortir de la vent i em vaig desmaiar. Hòstia, fort, no, l'esforç. Llavors, vaig desmaiar, però vaig dir, tu, desperta, desgraciat. Vaig despertar. Com et tractes, no? Em va vindre com una llum.

Ah, d'acord, vinga. Sí, sí, el típic, el típic.

Saps, com la llum de llorja que no té coneixement, apretes la claueta i ella sordeta. Ah, amigo. Bueno, doncs la qüestió és que hi havia uns francesos en un refugi i vaig anar corrents i els hi vaig explicar. I aquests països van despenjar el tio i després va començar a entrar un riu tan gran que no van poder sortir. I em vaig quedar allà del sol. No tenia carnet d'identitat, perdó, de conduir, i hi havia dos cavalls. Agafo els dos cavalls i vaig aprendre a conduir baixant per la muntanya. Era de nit i vaig arribar a una discoteca.

Però podien anar fins a l'hospital, més que a la discoteca.

Amb el mono d'Espelio, tot fet una merda, saps què vull dir? I arribo allà, eh? Eh? S'il vous plaît, s'il vous plaît, Ale, que les amis són. Hi ha un problema a la Gufre, no? Sí. I van, amb no res, estaven els bomberos, 100 bomberos allà. És que França és una meravella. Sí, sí. Va, això funciona.

França funcionava ja als anys 70. Sí, sí, sí. Quina anècdota.

Déu-n'hi-do. Una passada. Déu-n'hi-do. Molt completa. Joel, volies fer una pregunta, potser? Sí, però ara em fa una mica de por perquè aquest senyor té molt de caràcter i és una pregunta molt dolenta. Llavors, potser em fot un. Juga-te-la, juga-te-la. No em pegui, senyor Víctor. Les que baixen, què són? Les estalagmites o les estalactites? Les que baixen són les estalactites. I les que pugen són les mites, eh? Estalagmites, sí. A veure si em queda ja d'una vegada. Has de posar els noms més diferents un altre dia.

Sí, clar. La baixa, no? S'ha de fer així.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

Víctor, et dic una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ral de vinyó gentilesa de. La paraula d'avui és galivar. Galivar. Ah, galivar.

Saber beure quelcom difícil de copsar. Tinc un sisè sentit, jo. Quan la meva cunyada es va començar a embolicar amb el capellà, ho vaig galivar de seguida.

B, galivar. Produir un excés de saliva quan alguna cosa t'agrada molt.

Quan sento aquell olor de pollastre, vas, començo a galivar i no puc pas pensar en res més.

O C, galivar. Acció de definir les altures màximes dels vehicles que poden accedir

a una carretera o a un túnel. El meu home, que treballa a Cedinça, i és el que va galivar tots els túnels de l'estransversal. A, B o C. Espera, que he patinat molt aquí, trobo. No passa res. Estic tenint un ictus. A, B o C, Víctor.

Tu diràs. La A, la B o la C, Víctor.

La A era la que salives molt, no? No, aquesta era la B.

Galivar la A era saber veure quelcom difícil de copsar. Jo ho intueixo de seguida, això. És aquesta. Doncs has galivat bé perquè és correcte! Bravo, Víctor! Molt bé, Víctor. Molt bé, eh? Víctor, s'emporta la llengonissa. Gràcies, Víctor, per venir a ser una estona a l'escó de la Renaixença. Fort aplaudiment. Bravo, Víctor.

Penses que els de la Renaixença hauríem de conèixer la teva història? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Adéu, Víctor. Adéu, Víctor.

Està marxant el Víctor, que es mou més bé entre coves que la masia. Sí, sí, sí. Mercè, què dius? No et sento, Mercè. Estic fent ASMR. Ah, sí, perquè vull dedicar amb el capítol del despertador i el polo posat del despertador hi hauria l'ASMR. Però què és això de l'ASMR? Bueno, l'ASMR, gràcies a Déu, ha passat una mica de moda, però hi va haver un moment en què només apareixien vídeos de gent fent ASMR. Són gent que parla molt fluixet i fa sorollets estranys. Són sorollets relaxants, en principi, per agafar el son. A mi em posen nerviós. Doncs a mi em posen una altra cosa. Ah, sí? Mira. Que xondo, concretament. Tenim amb nosaltres una de les pioneres de l'ASMR a Catalunya, que és la senyora Serena Sort. Com estàs, Serena? Gràcies per convidar-me. De res, home. Sí. La sentim poquet, eh? Poquet. He dit que gràcies per convidar-me. Però pot parlar una mica més alt o és tota l'estona així? No, és que faig ASMR. Benvinguda, eh? Sí. Pot explicar a la gent que no el coneix com en Xuriguera què és l'ASMR? Sí. Ui, ara sí que estic posant, jo. T'està agradant, Joel. Home, t'ho dirà. Eh, però hauríem de mirar O sigui, està bé. En Joel ja té dos ulls. Silenci, silenci. Tanqueu els ulls. Concentreu-vos en la respiració. Sí o no?

Ho sentiu? Sí, però podria contestar

Ho sentiu? Sí, però podria contestar la pregunta que li he de fer? Sí, contesto. Si pot explicar què és l'ASM.

No, Mercè, prou. Has de tots, eh?

S'estava fent picar el boli a les dents, eh? Una cosa una mica. Què fas? Què fas? Ah, mira, s'està picant les ongletes. Això, això ho fan, això. Això ja no. Això ja no t'agrada tant, eh? I això ha de fer agafar el son, en principi? Sí, sí, no sé què dir-te. D'aquesta manera. I t'hi guanyes la vida. I la gent s'ho mira.

Va, s'ho miren els tios. No, exacte. No ho sé, no ho sé, si soc sencera, no sé si són tios, ties. Diria que la majoria que sé que són homes. Serena. Que mentre jo faig. Ells fan.

Serena! Hòstia, que coixina que arribes a ser, Serena! No, home, no, Peyu,

jo així no puc treballar. Prou, prou, prou, home, no. Aquesta hora del matí que estic jo. Home, és la meva hora tonta. Sisplau, sisplau. Algú té el telèfon de la Serena? La podem buscar. Serena sort, es diu aquesta senyora. Va tenir un bon ensurt amb un despertador, va ser en Matt Berninger. Matt Berninger. El cantant de The Nationals. No sé qui són aquests. Una banda d'Ohio. No els conec, Arnau, no els conec. Ja arriba l'altre. No els conec, no els conec. Bé, la qüestió és que durant una gira. Sí, sí, sí, no he dit-te. No, no, vull dir que a mi m'agrada molt. Algún dia hem d'anar a sopar, tu i jo. Calla boig! Calla boig, que em passarà com un jugal, eh? Durant una gira a Tòquio, en Matt va veure un objecte que li va cridar l'atenció. Era un despertador, però amb una forma peculiar. Molt atractiva. Té una forma de bomba clàssica. De bomba clàssica? Sí, cartutxos de dinamita, cables. El temporitzador, que era pròpiament la part del despertador, li va fer gràcia i s'ho va comprar. El problema va venir uns quants mesos després a l'aeroport de Honolulu. Que malauradament l'equip de seguretat va percebre que hi havia un objecte misteriós en el seu equipatge, van evacuar l'aeroport durant tres quarts d'hora, van clausurar-ho tot plegat, van parar els vols, fins que van adonar-se que en realitat aquell objecte amb aspecte de bomba era simplement el despertador d'en Matt. Molt bé, Marc. Un geni. El tema és que, clar, un despertador que està pensat per fer que la gent es desperti i arribi d'hora o a l'hora al lloc, doncs va ocasionar que molta gent arribés tard al seu destí. Sí, senyor.

Ara t'ho dic en sèrio. Buscadí i anem a sopar. Et convido, hòstia. T'ho convides?

Si convides, quan vulgui. Escolta, tot això t'ho saps de memòria, no? Tot de memòria. Increïble, eh? Joel, tenim alguna cosa més del despertador? Home, sí, bueno,

d'entrada que el despertador, per molta gent i moltes cases, ha deixat de ser un objecte en si mateix, sinó que ha passat a ser una aplicació. El mòbil. Del telèfon. Jo el primer consell que voldria donar a la gent amb el tema dels despertadors és, sobretot, no fer allò de posar-t'hi la teva cançó preferida. No. Perquè l'acabes odiant profundament. No, vull dir, la desperdicies. Per exemple, la teva cançó preferida quina és? All You Need Is Love. All You Need Is Love. Al cap d'una setmana, ja la voldries sentir mai més, All You Need Is Love. All You Need Is Love. Vaya merda la cançó també per despertar-se. Tampoc és bona idea agafar-se un so despertador massa agradable. Ara no sé si us heu fixat quan entres allà a la configuració del despertador, que et dona. Ho tens en castellà, això? Bueno, no. Francament, no. No ho sé, no ho sé, em surt així, em surt així, tinc aquesta. És una cosa que. Sóc idiota, vale, ja està. No, vas allà i trobes sons de Rianou, so del bosc, sí, so d'onades de la platja, so de pluja. Bueno, jo em vaig posar un dia el so de les onades de la platja, per dir, bueno, anem-ho a provar, i clar, què em va passar? Em vaig adormir, evidentment. Mira, l'he portat perquè el sentiu. Aquest era el teu despertador. Escolta-lo. No, vas a tenir molt fort. No, espera't, que el so es va integrar a dins del somni i jo el que vaig fer va ser seguir somiant el que somio sempre, que és que feia l'amor amb una professora meva de matemàtica que se'n quedeja bé, però a la platja. Ah, molt bé. I no canviava res. Llavors és molt mal assumpte. Llavors vas pensar, has de fer la tàctica contrària. Jo li dic despertador per contrast. I és fotre't un so tan merdós, tan horrible, que després la vida, a partir d'aquell moment, et sembli fantàstica. Per exemple, jo vaig tenir aquesta. És el nòvio de la muerte, eh? Compositor català, si no vaig errat. Bueno, tu no vas mai errat, Arnau, en principi hauria de ser veritat. No, és que crec que ho vam comentar aquí. Sí, crec que ens ho vas explicar. El novio de la muerte es català. El compositor. Som capaços del millor i del pitjor, eh? Sí, noi. Com a societat. L'himne de la legión, clar, tu et despertes de mala llet igual, però almenys content de no ser legionario. Això està molt bé. I això et va funcionar? Fins que me'n vaig cansar, vaig acabar assumint-ho, llavors em vaig posar el himne de l'espanyol, que em servia exactament igual. És a dir, hòstia, em llevava i diria, almenys no soc de l'espanyol. Estava bé això. Tenim molts seguidors de l'Espanyol. Sí, i ara m'agradaria fer. En sèrio? No ho sé, no ho sé. Segur que sí. Una abraçada, una abraçada fortíssima. Una abraçada virtual. Física, no, en principi. No passa res. Cadascú té les seves filies. Jo tinc un amic de l'Espanyol. Jo és una bellíssima persona. No el veig mai. I ara, si no us importa, m'agradaria fer un petit exercici. Aviam. Jo m'he adonat que pots saber com és una persona només a través del sol despertador. Com que tampoc us conec gaire, perquè fa poc que treballem, dic calla, començarem a analitzar els sons dels despertadors. Els nostres? Els vostres. Els he demanat a producció. A veure. Ara sentirem el de l'Arnau.

No. Estàs desagradable, Arnau. Què collons és això? A veure, jo és que per no molestar la meva parella, en el meu despertador em vaig comprar una polsera que a priori només vibrava, però després em vaig adonar que en la vibració feia tant o més so que el meu despertador que tenia abans.

Això a mi el so, jo he estat analitzant, sembla que quan el barbet està afaitant la zona aquesta que és a prop de l'orella. Ah, sí, quan passa molt a prop és molt desagradable. Que fa molta porca, dic, bueno, ara m'arrencarà l'orella, el Van Gogh, això. Jo crec que és el so d'una persona. Que, bueno, el que diu el que ja sabem tots, que ets un aficionat al bondage.

És una teoria que fa dies que vas elaborant. Sí. No està fonamentada en cap coneixement. No, és el que estic fent, fonamentar-la.

Està buscant raons, és com. Digues, digues. Escoltem el del Fel? Sisplau. Vinga, va. Això en Fel, tens.

Aquesta mena de Michael Phil de xixinabos. Això fa molta pinta de ser la que et surt per defecte. M'equivoco, Fel? Jo me l'acabava amb el mòbil. Què diu de tu? Mira, això diu de tu que ets poc detallista. És l'alarma d'una persona que no és nadiua digital. Tu no ets nadiu digital. I tu què? Jo tampoc. Però tu ets molt menys en diner digital que jo. És l'alarma en definitiva que fas servir quan ja tens el mòbil en format lletra molt gran. Sí. Però la molt gran, eh? Quan la tens a la dreta de tot. Només em falta portar panyols i el tindria en tot. Bueno, dona't dos dies. Es veu que és molt còmode, eh? Xuriguera. Va, a veure la xuriguera. Tens la xuriguera. Ep, aquí tenim una altra cosa. Aquest so, em confirma el que ja sospitava. Està molt més elaborat això, Arnau, tu que en saps de música, autopau.

Home, sí, sí, aquí hi ha timbres més acústics, no? Què ens diu això? A mi m'agrada com fa això.

Tu et despertes cada dia amb això, Juri. Normalment me desperto abans que soni, eh? Però mira com se li il·luminen els ulls. Què hi ha darrere d'aquest so? Doncs una persona que en la seva vessant mediàtica és veritat que és una mica tarugo. Què puc dir? Però d'aquest tarugo mediàtic, darrere s'hi amaga un home d'una gran sensibilitat i delicadesa. Un home que es pot emocionar, per exemple, amb els colors d'un crisantem. Amb el so d'una cadernera. Sí, ja l'he vist. Amb un crisantem. Sí, ben jugat, però. I ara tenim el so que compartiu tu, Peyu, i la Mercè. Tenim el mateix despertador, Mercè? Sí, escoltem-lo. Bueno, fixa't, eh? És molt tecnològic, això. S'ha acabat. Era aquest, era aquest. Jo estic desperta de seguida. Jo quan l'he escoltat penso, això són dues persones apassionades pel cosmos. Dues persones. Us podeu passar nits senceres imaginant les estrelles, no? Sabeu l'ossa major, l'ossa menor. Jo sí que ho sé. De petits volia ser astronauta, que sí. No, però m'interessa, m'interessa molt, sí. Jo volia ser cap allà. Tu volies ser cap allà, eh? També miraves cap a dalt. El fort és que m'ho crec, eh? Sí, sí, sí. I escombria aire. Bueno, ojo, ojo, exacte. Es toquen, es toquen. I per tu, Peyu, he pensat que el dia que et cansis d'aquest soso, he pensat que en tinc un de millor. Per mi? Sí. A veure. Aviam què et sembla.

Perdona, senyor Peyu. No, perdona, senyor Peyu. Què és això? Però no l'ha posat. No, perdona, senyor Peyu. Tu imagina't cada dia

cada dia llevar-te amb el Vicenç Sánchez.

Perdona, senyor Peyu. No, això és el Peyu una vegada. Un petit dilema que vam tenir a la visió en directe. Vam tenir un petit problema amb la Letizia Ortiz en un capítol de Brico Heroes i llavors vam fer una tertúlia i estava A mi no se'm va convidar a la tertúlia, que vaig pensar, bueno, soc el principal implicat. Vas trucar des de casa. Llavors vaig trucar quan vaig veure que estaven parlant de mi a la tele i hi havia allà el Vicent Sánchez i que va dir, perdona senyor. Perdona senyor Peyu, no, perdona senyor Peyu. Jo crec que seria molt bo que et despertessis cada dia amb això. A veure quants dies que m'hi despertava, eh? Gràcies, Joel. A tu, home, a tu.

Propaganda del segle XIX.

Cansat de no saber què fer un cop arribes de la feina?

Cansada que el teu marit s'estigui engreixant com un toixonet?

La solució als seus problemes és el Club de Futball Saligarda. Al Club de Futball Saligarda busquem integrants per

completar el nostre equip. Vine i gaudeix d'un esport innovador provinent d'Anglaterra.

Jugant a futball m'oblido dels problemes del meu dia a dia. Qui se'n recorda del fill mort? Podem pensar en aquell gol que vaig fotre.

I mentre ell és al camp jugant, no l'he d'aguantar a casa emprenyant.

De moment el pressupost és justet, això sí, tenim un camp de sorra artificial.

Ja n'hi ha prou per practicar el futball. Va venir un suís, un tal Joan Gamper, i em volia fitxar pel Barcelona Futball Club.

El vaig engegar a prendre pel cul. Jo soc del Saligarda. Ara, bona decisió, no se'n penedirà. Visca el Saligarda. El soci del Saligarda, allà on va, sempre enfarda. Club de Futball Saligarda.

Patrocina Històries per passejar el gos.

Aquest gos tan preciós és en Tobi. Tobi. És un mascle de 13 anys.

Els porta bé, 13 anys. Vull dir, la foto és anterior. Sí. Com aquella gent que van amb la foto de la comunió tota la vida, que dius, canvia-la ja, noi, canvia-la. Sí, això al Tinder també passa. Sí. No amb la de la comunió.

No, perquè. Tu tens Tinder? Què mires? Eh? Tens Tinder? No, però m'ho han explicat, home. Tu em veus a mi cara de necessitar Tinder? No.

Bueno, per això ho demanava. Bueno. Deixeu, em deixeu presentar el Tobi. El Tobi és de la. No, no n'he tingut mai. No sabria quina foto posar. Això no era poder de Tinder.

No sé dir el que és el Tinder.

En Tobi és de la Cristina de Casar i es veu, bueno, ens han dit que és com un rellotge amb potes. Té molt clar les hores, és de rutines. Sap l'hora de menjar, l'hora de passejar. La de pixar, sobretot.

Amb 13 anys la de pixar la tenen molt clara.

Doncs de rellotge s'anirà la cosa. Coneixerem un rellotger aficionat que es va proposar solucionar els problemes de navegació dels vaixells de l'època. Avui passegem el gos per Fulby,

Anglaterra. Ens situem al 1750. Som a casa d'en John Harrison. Home, el dels Beatles. No.

El dels

Beatles es diu

George Harrison. En John Harrison, que hem vingut a conèixer, ha nascut 200 anys abans que el dels Beatles, i no és músic, és rellotger. De fet, per ser concrets, és rellotger i fuster. Ah, això són dos epígrafs, llavors, a l'IAE. Dos, eh? Foten unes hòsties després. Sí, per això t'ho dic. El nostre amic Joan és autodidacte. Tot el que sap ho ha après sol. Ningú li ha ensenyat l'ofici. I se'n surt la mar de bé. És un professional de cap a peus. Sí, senyor.

Tant te monto la calaixera com te recloncassi, eh? Sí, eh? Va, rellotge i futs. Va, que vulguis. En Joan té molts clients

i molta feina, però sempre es guarda una estona per treballar en un projecte que l'il·lusiona molt. Construir un cronòmetre marí. Què collons és un cronòmetre marí? Bueno, un moment, Joel. No en tinc ni idea, ara mateix, però ara li preguntarem aquí al seu inventor.

I tant. Pregunta. Espera, no m'enganxi el dit. Mira, te puc contestar i se'ns separarà de picar. Te volia fer la pregunta. I no te m'enganxo el dit. Amb què estàs treballant? Què piques aquí? Què fas? No, estic fent una cosa molt bé. Tu pregunta el que vulguis. Aquí aquest taller no serà jutjat ni tu amb llibertat. És que jo no tinc ni idea de física ni de

com funciona res. Sí, que vols preguntar. Ben bé, què és un cronòmetre, Mari? Què és un cronòmetre?

Que santa, nano, quanta ignorància, fill meu. Hòstia, venir aquí a preguntar aquestes merdes. M'has dit que podia preguntar? I no m'has sentit com picava, que estic clavant aquí un armari que tinc per entregar la setmana que ve. No em vinguis amb merdes aquí, eh? Són les impacibilitats, aquestes preguntes. No saps que és un cronòmetre marí? No, no. Mare de Déu, quanta ignorància. La prepotència d'en John no. Quina prepotència? Sí que és prepotència. És prepotència. Potent. Mira, vols veure com te pico així mentre te miro? Ei, ei, ei, ei, ei,

ei, ei, ei, ei, ei, ei, ei. Em pots explicar per què serveix un cronòmetre marí, sisplau? Directament. Com? Però m'ho has fet aquesta pregunta. Jo vull saber, no, jo he preguntat què era un cronòmetre marí. Ah, d'acord. I no m'ho has volgut contestar. Jo et pregunto ara per què conserveix un cronòmetre marí.

Ara, ara, ara sé on soc. Un cronòmetre. Un cròmetre marí serveix per evitar que els vaixells que naveguen es perdin al mig del mar. En la pregunta aquesta és directa. Sí, sí.

Resulta que en l'època en què ens situem els navegants es guien per l'astronomia. O sigui, tu vas amb barco i has d'anar mirant amunt. A les estrelles. A les estrelles i vas guiant. I així, clar, és fàcil perdre's de nit, clar, perquè de dia no hi ha estrelles. Per millorar la navegació es fan servir sistemes mètrics de rellotgeria complexos que ajuden a mesurar les distàncies, però són sistemes poc eficaços. Els rellotges es van enterrarint i això provoca que els mariners s'acabin perdent.

Bueno, llavors entenc que això que vol inventar el John arreglaria aquest problema. Home, això espero, eh, perquè he fotut mitja vida aquí treballant. Sí, sí, John, ja veuràs.

En John pretén construir el cronòmetre marí per solucionar el problema i té un motiu de pes, els diners.

Va, com sempre. Poderoso caballero, que dic jo, eh. Don dinero. Esteve, aquesta? No.

Resulta que si els vaixells acaben a la deriva, hi ha pèrdues econòmiques molt elevades. A més a més, també comporta una bona mà de mariners morts. Això és el de menys, eh? Perquè el que ens dona pel sac són els calés. Bueno, i els mariners morts, eh? Sí. I els calés. Sí, i els calés. Aquest que sentiu parlar és un membre del Parlament Britànic. Fa temps que la Corte ha promès una recompensa perquè inventi un sistema que solucioni el merder de les embarcacions que es perden al mar.

Cada cop que un vaixell es perd, ens costa una milionada. Així que recompensarem amb 20.000 lliures a qui ens solucioni el problema. 20.000 lliures. Són cèntims, això. Són calés, això.

Perdona, Peyu, li puc fer un parell de preguntes a la senyora de la Corte Britànica? Aquí darrere, des de la Renascença, Joel Díaz. Miri, senyor de la Corte Britànica, 20.000 lliures no són molt pocs diners en comparació als que es perden quan un vaixell a la deriva? Què diu? Què diu? Què diu? És el que acabo de dir. 20.000 lliures són 5 milions d'euros d'aquesta època. De l'època meva. Clar, si li poses l'IPC, la inflació, tot això. No, no, no, sense posar-li res. 5 milions d'euros. 5 milions d'euros. D'acord, doncs, senyor membre de la Corbitàrica, li vaig a fer una segona pregunta. Només li preocupen les pèrdues econòmiques? No, és que em fa la sensació que sí, perquè clar, no ha dit res dels mariners que es moren, i clar, podria semblar que a vostè li preocupen més els diners que les persones.

No, no se'm malinterpreti, no se'm malinterpreti. No, a veure, els mariners que es moren també ens emprenyen, saps? Ens pesa. Però si tu fots una balança, un mariner i els calés. A veure, soc polític.

La cabra tira el monte, no, senyor de l'acord britànic?

A l'any en què ens situem, el 1750, en John frega la seixantena i fa molts anys que treballa en el projecte. De fet, ja ha presentat uns quants prototips al govern britànic, però no n'hi ha hagut cap de prou eficaç i fiable perquè li paguin la recompensa.

Mira, senyor John Harrison, espero que lo dels Beatles li vagi bé, perquè fins ara l'únic que ens ha presentat són merdes, eh?

No és el dels Beatles, en John Harrison. Sí que és cert que els prototips de cronòmetre americà inventat fins ara no funcionen bé. Fel, no funcionen bé. Se endarreixen i això fa que a la llarga fallin a l'hora de navegar. A sobre són enormes i pesen una bestiesa, així que són de molt mal transportar.

A veure, carinyo, ja n'hi ha prou, no?, de perdre el temps. Vull dir que, a veure, estàs fregant la seixantena, eh?, que ho ha dit el més, eh? Sí, sí, sí. I qui fan aquestes merdes? El plac talent no arriba sol, eh, a casa?

Aquesta que sentiu és la dona d'en John, i de l'ensurt gairebé maten Tobi,

el nostre gosset. És que no entenc, no entenc per què perds el temps inventant aquest cony de trastos. Si dediquessis la feina a fer mobles i rellotges normals,

que és el que dona quartos, sí o no, Narodó? Si aconsegueixo que funcioni, és que ens fotrem rics. 5 milions d'euros, ha dit. Si ho aconseguissis,

sí, però és que saps quants anys fa que treballes en això? Saps quants anys fa? Molts. És que no sé què hi vaig veure, tu. Molts em fa. Això no funciona.

És veritat que ni l'H1, ni l'H2. Ni l'H2, ni l'H3. No, el 3 tampoc. No el res. Però ara estic treballant amb l'H4. L'H4, sí. Estic amb l'H4.

Aquest sí que funcionarà. I aquest fot pinta que m'anirà bé. Mira què et dic, que val més que funcioni, perquè si no, saps què hauràs de construir? El teu taulet!

Hòstia! Què passa? Home, dona del John, no cal que piqui tan fort, per favor.

Posem-nos en situació perquè la dona d'en John té motius reals per estar emprenyada. Resulta que fa 30 anys que el nostre amic gasta temps i diners en un invent que no acaba de funcionar mai del tot bé. Bueno, és que al final és tot

qüestió de temps, eh? Sí. Mira jo. Jo, un desgraciat, i mira'm ara. M'ha arribat l'èxit, doncs, quan t'arriba. Quan t'arriba, t'arriba. A gent que l'arriba molt tard. Exacte, i gent que no l'arriba mai.

Mai. No, però a mi em sortirà, eh? A mi em sortirà. Sí, Joan. Ho tinc a tocar, eh? Sí, tu creus que sí, Joan? Sí, sí, és per coses alienes, amic. Estic de mala sort, hòstia. Home, ja m'estàs. Estic de mala sort.

Estàs de mala sabor, però també és veritat que els invents no funcionen massa bé perquè no tens cap coneixement de física. Això també ho hem de dir. Tu feies rellotges, eh? Bueno, eh, calma't, eh?

No fots pintar gaire llest, tu, per entendre. No, jo tampoc. Jo no he intentat inventar res. M'has dit prepotent i vas pel camí,

també, eh? Sí, que sí, que sí. Bé, avancem una mica en el temps fins a l'any 1761. Hem saltat una dècada i el panorama continua sent força similar al que teníem fins ara. En John, que ja s'acosta als 70 anys, encara treballa en el seu projecte.

A veure, John, també t'he de dir una cosa, s'ha de saber parar en aquesta vida, eh? Que estàs, que si amb la X1, la X2, la X3, s'ha de saber dir prou i ja està. Igual que et defenso, també et dic això, John.

Compta que avui és un dia especial, ara sí. Cuidado, aquest cop a en Joan li sembla que ha aconseguit un model que anirà com un rellotge, mai millor dit. Es tracta del model H4, el més precís que ha inventat fins ara. Li ha quedat molt millor que la resta. És més petit, més precís, bueno, més tot. I en aquests moments, un dels seus fills es disposa a provar-lo. Se'l pararà en vaixell. Fent servir aquest nou model de guia. Si funciona, en Joan presentarà a la cort el trasto per cobrar la seva recompensa.

El trasto, eh? Què vol dir, trasto? Aquí li has faltat el respecte. Aquest cop funcionarà, eh? Eh, carinyo, aquest cop funcionarà.

Ens forrarem, eh? Mira amor, que ja et dic jo que creu-me que val més que funcioni. Funcionarà, funcionarà. Perquè si no, pobre de tu, que no funcioni.

Els amics meus, funciona, tu. Oh, ho sabia, Joan. S'endinsa el mar en una ruta que el porta fins a Jamaica i quan torna el nostre inventor s'emporta una alegria. Malgrat les inclemències, el rellotge només s'ha endarrerit 5,1 segons. Us ho deia, us ho deia. Clar que sí que ho deia.

Carinyo, amor meu, és que jo. Saps una cosa? Què? Que sempre he cregut en tu. Que és mentira.

Tu calla. No, no callo. Tu calla. Ah, no, vale, callo.

Ilusionat, en John se'n va cap a la cor britànica amb el seu invent a la mà. Per fi podrà cobrar la recompensa que fa tota

una vida que espera. Senyors de la cor, senyors de la cor, prepara els calés que ara vinc a curar. Senyors de la cor.

Malauradament, quan hi arriba, rep una resposta que no s'esperava. Sí.

Bé, el senyor John Harrison Ford. Ford? No, Ford. No, Ford. No li podem pagar una recompensa per un invent que potser, què vol que li digui, potser ha funcionat per casualitat, sap? Em sap greu, però és que no ens ha demostrat que això sigui. Bé, no sé com dir-li.

Això m'ha fet mal a mi fins i tot, eh?

És cruel. Amics meus, la plantofada que s'endú en Joan és mastodòntica. La cort li nega un premi que mereixia perquè, segons diuen, com que no té coneixements de física, no pot demostrar que allò funcioni realment. Potser ha sigut casualitat i prou. Quins collons que tenen, eh? Pobre Joan. En Joan encara li esperen uns quants anys més de feina. La seva única sort és que, ves, la feina li agrada prou com per no matar-se, almenys. Per sort, en els darrers anys de la seva vida, per fi li arriba el dia, i tot gràcies al rei d'Anglaterra, Jordi III. En John, que ara té 80 anys, presenta una nova versió del seu cronòmetre marí, l'H5. Hola, monseñor. Ei.

Monseñor Jordi, què tal? Mira, li vinc a presentar l'H5 aquí. Aquest sí que funciona. Ah, sí? Li prometo, ja ho veurà. Per cert. Deixa'm ser una mica, que m'han operat aquí, m'han fotut una prótesi aquí a un maluc. T'has fotut, ja. Eh, hòstia, 80 anys, fot 30, que estic aquí palallant amb això.

El rei se n'apiada i li deixa anar una frase que passa a la història marítima.

Per Déu, Harrison, faré que et faci injustícia.

Gràcies, gràcies. Acte seguit li entrega 8.750 lliures.

Gràcies, gràcies. Acte seguit li entrega 8.750 lliures. És menys de la meitat del premi que li havien promès.

Bueno, no, és que és el de sempre, dels reis no te'n pots enfiar, eh?

No, malgrat la decepció, les 8.750 lliures són el més similar a haver cobrat el premi que prometia la cort. I que quedi clara una cosa, gràcies al cronòmetre marí d'en John, navegar per alta mar deixa de ser una condemna. El seu esforç serveix per salvar la vida de milers de mariners i evitar que centenars de vaixells acabin al fons del mar. Ens falta saber si ha sobreviscut en Tobi, el nostre gosset. Mercè, qui ho decidirà, això, avui? Doncs ho decidirà el Pere. Que d'on ets, Pere? De Sant Joan de Vilatorrada. Mira, Pere, de Sant Joan de Vilatorrada. Un poble que toca la costa i que segur que sabrà respondre aquesta pregunta. No gaire la costa. Com s'orienten els vaixells actualment? Amb el cronòmetre, Mari, que va inventant John. B, amb un rellotge de quarts. O C, amb un GPS, com el nostre quan conduïm el cotxe. Jo pensaria que el millor és el GPS. GPS. Doncs en Tobi és viu! Bravo!

En Tobi és viu i torna a ser a caçar de la selva, perquè, bueno, a mitja història l'hem fet tornar cap a casa. Si us en recordeu, tenia 13 anys, i hem estat molts anys amb en John, allà, que s'inventava, s'hauria mort de vell, i encara no hauria arribat l'hora. Fins. Ai, hòstia, perdoneu, el telèfon, un segon. Perdoneu, un moment. Sí. Ei, mama, què dius?

No, jo no ho vaig veure. Ah, jo sí que me'l miro, jo. Sempre penso, aviam, si n'hi ha algun que s'entrebanca o com aquell any del paracaidista aquell que va quedar enganxat a la farola.

Sí, sí, no se'ls veu massa riats, pobrets. I a més porten aquell casco, aquella mena de gorra amb la cinteta aquella que els queda com per aquí. Aquella cinta hauria de ser com un casco de moto, no? Sí, sí. I de fartos sota.

Sí, però ells ho porten per sobre la barbeta. Això anava jo. Just sobre el llavi. Per què ho porten a sobre la barbeta, allò? Sembla que hagin posat.

Sí, la gràcia d'allò seria que t'aguantés el gorro, perquè amb una ventada, llavors et pots marxar el gorro volant i et sortirà.

Bueno, això, i que semblen mig idiotes amb aquella tira aquí per aquí sota de la boca. Sí, bueno, semblen. No vas a veure el teu cosí? A quin cosí, home? Collons, en Francesc. En Francesc. El meu cosí, en Francesc. S'ha fet de l'exèrcit espanyol. Què dius? Ai, ai. Es va enamorar d'una mossa de Valladolid. Ai. Bueno, ara ja no es diu Francesc, eh? Es fa dir Paco. Collons. I està a l'exèrcit. Doncs primera notícia, mama. Però en Francesc era independentista. Ah, noi, mira, va com va això. Aquí la gent canvia d'idea més ràpid que de colsotets. Sí. I abraça les eleccions de l'any que ve. Ai, collons. En Francesc, de Déu, no ho hagués dit mai, doncs. Tienen más dos tetes que dos carretes. Sí que ho diuen, sí, sí. Escolta, has de passar per casa quan puguis, eh? Que tinc. Sí, bueno, va venir allí y me va a decir, revisión del gas. Yo le voy a decir, bueno, hasta que venga mi hijo, usted no puede hacer nada, que eso seguro que es una estafa. No, no, no, el voy a hacer pasar, le he donado galetas y bueno, ha dormido a casa. Ya vendrá mi hijo, espérese que ya vendrá. Tens un desconegut fotut a dins de casa, mama. Bueno, mama, acabo el programa i vinc jo de seguida, vale? Adeu, adeu.

Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. Que el Senyor sigui amb vosaltres.