T2xC27 - El càntir

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

La Renascença.

El canti és un dels invents més antics que han passat per aquest programa. Bueno, apareix fa uns 5.000 anys a Mesopotàmia. Argentona. Argentona va aparèixer. No.

El canti va aparèixer a Argentona, que tenen el museu del canti i tenen una col·lecció de canti. 5.000 cantis tenen. Què dius, ara? 5.000 cantis. On vas amb un canti? Que porta un canti? Sempre ho porta. Cada any en fan un de canti a Argentona. Sí, sí, sí. Ui, te va traient cantis de sota la taula. Sí, sí, sí. Carai, xuriguera. I tant. Veus amb canti, tu? Sí. Està molt bé lo d'Argentona

és cert hi ha un museu ens ha creu dir-te però que els primers cantis es troben fa més de 5.000 anys a Mesopotàmia no

a Argentona exactament què és un canti? un canti és un canti però n'hi ha de molts tipus un ànfora és un canti la pregunta no

és dolenta esclar és dolentíssima la principal característica del canti és que està fet d'argila i és porós i llavors això permet que l'aigua que emmagatzemes a dintre amb la calor s'evapora i la que es manté dins del canti es manté fresca. S'entén, això? S'escalfa a marxa, diguem. Exacte. I, en canvi, les àmfores, per exemple, les impermeabilitzaven per poder-hi guardar líquids més temps, però si s'escalfava, s'escalfava, diguem.

Aquell que tens allà, Churiguera, està ben vernissat, eh? Aquest sí, però. Aquest és d'un perfil més clàssic i aquest és un perfil I en temps de cantis, Churiguera. Una de les coses que m'agraden més d'aquesta vida,

el canti. Ui, en té a casa seu. Ui! No hi cabem, a casa. Quants cantis tens? I fas veus del canti, també.

Sí. I et fas el xulo d'això. Aquí hi ha una aigua de Mesopotàmia i m'estimo més no veure-la.

Fa tants anys que tens el càntic com l'aigua que hi ha dins.

Mira. Sí, sí, com la fa rejar. Ja ho estàs embrutant. Mare de Déu, senyor. El canti et dona aquell perfil d'home, també, solen ser homes, que ja ho fan amb el porró, que és que es fan el xulú ensenyant com saben beure del canti sense atacar-se, que és una cosa que dius, bueno, tampoc requereix una tècnica com per fer-se el xulú. Hòstia, sé disparar una fletxa de 250 metres de distància i encerto al mig de la diana. Perfecte, però sé beure un canti que no siguis mig idiota

o si la fas baixar d'aquí al front i comença a baixar el vi, el vi i ho faig amb el porró però amb el broc gruixut mira, mira. Déu n'hi do.

No confonem el porró amb el canti. És uns mínims, el canti, saber beure d'un canti. Seria una de les proves que podria passar una persona per poder accedir a ser president de la Generalitat, per exemple. No, que es presentaria qualsevol idiota. El topo del poble. No, perquè ara no passa això. És que per ser president de la Generalitat no fa falta tenir graduat escolar.

Què m'estàs dient? És més difícil entrar a estudiar a l'ESMUC que ser president de la Generalitat. Tens raó.

Estem dient que, per exemple, Salvador Illa podria no tenir el graduat escolar?

El té, però si volgués no li faria falta. Per ser president no has de superar cap prova. Bueno, la prova de la democràcia. Sí, però vull dir que no. Jo faria fer uns mínims d'una mica d'examen de català. Història de Catalunya, veure'm canti, per exemple. Coses que això s'ha de saber. Necessites més estudis per ser policia local de Sant Feliu de Guixols que per ser president de la Generalitat de Catalunya.

Què dius? Que Sant Feliu de Guixols? També s'ha de parlar de policies locals que

tampoc són el col·lectiu que no. M'enteneu, no? Per ser president, jo crec que unes proves has de passar. Teòriques.

Físiques. Físiques també. Perquè, no, que al capdavant del país hi hagi un tio.

Sí, senyora, sí. No, perfecte.

Sí, senyora, sí. No, perfecte. Mira, això t'ho compro. El president de la Generalitat ha de ser una persona. Ferma. Estigui mamada. Sí. Ja fas por. L'Illa ja fas por. Va, corre, l'Illa. Estigui forta. L'Illa fa maratons. Però li fallen les cames, li fallen les cames. Tarradellas. En Tarradellas? Tarradellas és un tros, home. Aquest home et fotia un hòstia i et girava la cara.

Però dels que hem tingut últimament, Pere Aragonès era més baixet que jo. No, Pere Aragonès, pobret. Ah, Quim Torra tampoc feia cara d'esportista. No, precisament. No, precisament. L'Artur Mas, potser era el més fort que hem tingut. Puigdemont, eh? Una baralla hòsties entre Puigdemont i Artur Mas, no sé qui guanyaria. A Sílvia Oriols. Carles Uribe, Rafael Faixedes, Pau Albert, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Avui ens visita una sàvia per conèixer. Una dona que perfectament podria ser descendent directa de la reina Violant de Bar. Historiadora, divulgadora, nòmada, creadora de paisatges sonors i propietària del millor somriure del solsonès. Amb ella, avui viatgem uns quants segles enrere fins a la Catalunya medieval. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Laura de Castellet.

Laura, què has menjat avui per esmorzar?

Home, és que ja era aquí passat per tavernoles i m'he fotut un pa amb tomàquet, un porronet de vi i una mica de motet. Molt bé, molt bé. Així es comença bé el dia. Tavernoles, eh? S'ha d'anar? Sí, com que només hi ha un lloc, així no faig propaganda. És aquest, ja està.

Hi ha el restaurant de tavernoles allà a l'entrada a la dreta. Ah, exacte, aquest. A veure, Laura, tu ets historiadora especialitzada en història medieval i paisatges sonors, que és la cosa curiosa, diguéssim. Què vol dir ben bé això de paisatges sonors?

Vol dir que jo no soc descendent de la Violanda Barca, aquesta era pija. Era pija? Sí. Segur. Home, si era així de la noblesa o reialesa, aquesta era pija. Jo no, jo no. I paisatges sonors, què vol dir? No només música, sinó també objectes sonors que serveixen per avisar, per comunicar-se. Ah, per exemple, tu estàs aquí a Gurb, hi deu haver un castell. Sí. Estàs allà i veus que ve l'enemigo. Sí. Com avises en el següent que es prepari l'és alert

de l'època fa vent

plou això no existia la parlant tampoc existia s'havia d'avisar d'alguna altra manera de les coses importants. Què és això? Això era la banya d'una vaca, però li talles la banya, no la vaca. Vull dir que no li fa mal, és com tallar les ungles.

A la banya li talles la vaca, això sí.

Sí, exacte, i et quedes amb la banya. La vaca, no sé si en fas alguna cosa.

El meu avi tenia unes ungles, el meu avi, que eren bastant similars.

Sí, sí. Home, per rascar-se l'esquena no aniria malbé. No, perquè allà li talles la punta. La banya de dintre és buida. Tens un tendromet, l'hi treus I això s'utilitzava

per avisar la població. Tens aquí un forat i. Com sona, aviam?

Com sona? Això sona així. Cuidado. Hòstia.

Se m'ha ficat pel cul, eh? Sí o no, Mercè? No ho has notat, la vibració?

Això és per esperonar-te

a anar a rebre l'enemic. Mira que maco. Com t'especialitzes en aquest tipus d'història? A mi em crida l'atenció els sons que hi havia a l'edat mitjana.

Per exemple, això de la banya, jo vaig pensar molt bé, tenim una banya, tens un capitell amb alguna banya, on se sent? A on se sent? Fins a on se sent. Fins on arriba. O depèn del vent, no poder. Pot dependre del vent, de si fa boira, de si és de nit, si és de dia. Mil coses. Però això més o menys se sent un quilòmetre i mig.

De un i dos. Ja està bé.

Però llavors mires d'una torre a l'altra i potser hi ha més distància. I com ho feien? Llavors, clar, no només mirant això, senyor, arqueologia, trobes que hi ha corns de ceràmica. Sí. Textos diuen, en aquest castell hi ha un corn de terra apte per cornar. Dius, bé, és de ceràmica, però que està sencer, perquè si no, no seria apte. I és això, això és un corn de ceràmica. És més maco, aquest, trobo. Sí. Home, aquest és maco perquè li he posat aquí unes decoracions que estan. L'has fet tu, què?

Això ho construeixes tu, també.

Uita! Tot tu. Mira que ets apenyada. No, què penses, que vas aquí. Posa'n mitja dotzena de consoceràmica. Això si no ho construeixes, no. Els has de fer. La vaca encara. Però costa, perquè d'ençà de les vaques boges no et deixen agafar res d'un escorxador. La feina que ja m'ha aconseguit jo.

Això vol dir que ho has robat. No! Home, has prestat.

No, llavors, ja no passo per l'escorxador, vaig en el pastor directament.

Ben fet, sí. I el pastor normalment en negre us enteneu, super. Sí, sí. Sempre.

Bueno, ara estic buscant un os de xai per fer un flaviol. Ara et passaré el telèfon. Però. De xai? Sí. Però tu tens cabres. Sí, però algun xai tenim. De 17 centímetres i mig, eh? De què parleu?

De xai. Tu tens xais? No, xais no. Gallines. No, amb les gallines no pots pas fer cap cor. Hòstia, sonaria molt agut. Bueno, has de fer servir la gallina sencera. A veure com sona.

Jo vull sentir com sona el de ceràmica. Això és de ceràmica. Li he posat la decoració d'Esterri de Cardós, que és molt xuli. Molt bé. I llavors això. Espera, recordo com sona. El de banya sona així. El de banya. Sí, sí. I el de ceràmica? I el de ceràmica. És més fort, eh? Sembla la sirena d'un barco. Ha fotut una cara de susto. Això menys arriba a 4

o 5 quilòmetres. Sona més fort. Encara que se trenqui, passa res, perquè en fots mitja dotzena et sortirà més barato que fer mitja dotzena de torres. Clar, clar, clar.

Vas fer una tesi doctoral sobre això, una tesi amb la que vas guanyar un premi, vas ser premiada.

Sí, sempre va bé que et donin un premi. Era pasta, eh? Ah, sí? Quanta, quanta, quanta? 150 euros, poder? No, una miqueta més. En aquell cas, la cinquena part del meu sou anual, perquè ja soc autònoma i vaig replegant el que puc fer. Va anar molt bé.

I hi ha algun sou medieval que diguis, hòstia, a part dels corns, però una cosa més de la vida quotidiana, que diguis, hòstia, això a l'edat mitjana se sentia, ha desaparegut i aquest sou no el sentirem mai més. Per exemple. Què portes?

És que portes tants de trastos.

Aquí porto la caixeta amb tots els trastets. En aquí, per exemple, hi tinc. Això, clar, ara ja no es fa servir.

Què és això? És un os. Això és el famós os de Xai?

No, aquest no és de xai, perquè si tens un xai amb aquestes cames.

Ha de ser d'algun parent teu, això, no? Ha de ser d'algun parent teu, això. Això d'aquí és, d'aquí és.

No, no, no és humat, tampoc seria més gruixudet,

perquè això no aguanta una mica. Deu ser d'un cavirol. Aquí fots un cavirol, a part d'aquest salt d'una valla a l'altra. Podem estar una hora així.

No, és un animal que té les extremitats molt llargues, però que no pesa.

Una girafa. Una girafa. No, hi havia girafes a la plana de Vic,

al segle XIII hi havia girafes. És un ocell. Un voltor.

Ara. Molt bé. El de la ciutat ens ho ha anat a dir. Ha hagut de venir Joel de Barcelona.

Un bastró. Un bastró és tu. Un bastró. Això és un voltor.

No he dit res. Ho he dit jo.

Sembla realment treta de l'edat mitjana i deixar d'anar aquí en aquest escó.

Home, em va més bé el segle XII que el XXI. T'agrada, eh? I això per què servia? És una flauta? Això és un flavial. Perquè una flauta es toca amb dues mans. L'esquerra a dalt i la dreta a baix. I això està reproduït d'un trasto que es va trobar entre els dos, que només quedava la part de baix. I van dir, aquest deu ser escarrà perquè hauria de tocar al revés. No és que fos escarrà, és que un flavial es toca amb l'esquerra, perquè amb la dreta tens el tamborí. I això, doncs, és. I primer va ser trobar el voltor buscar un voltor mort i quan el vaig trobar allà al fons d'un barranc jo tot feliç baixant el problema va ser pujar allà li tallo les ales llavors vaig provar per ser un Flavio se li ha de posar aquí el bloc aquí hi ha una flautista i deu entendre la Pau està aquí que està flipant en colors. Però la flauta que tens tu va amb bisell i plou, i prou. Sí, sí, és una flauta travessera. Exacte, però en canvi n'hi ha que han de tenir un bloc per dirigir. Que ja em tens aquí provant de fusta. No, esclar, un os és irregular.

Fixeu-vos que la pregunta la gent l'ha oblidat ja.

És igual, però és molt interessant. Però tu no ho estàs veient, que és el que m'interessa a mi.

És la passió. Jo oferiria venir cada setmana aquestes flors. Però tocar-ho no tocarà, eh?

No, no. Al final el vaig fer de suro,

perquè s'hi adapta més. Toca, toca. Toca, Laura, per favor.

Sona ben igual que un Flavio.

Ni tant, ni tant. És un Flavio. Sí senyora. Doncs això està tret d'un jaciment del Montsec de mitjans del XIII, ja està.

Dona la sensació que l'edat mitjana la tenim una mica mitificada, no? I sempre penso que és perquè no sentim l'olor, només veiem les imatges.

Ah, olor. L'olor, què? L'olor, sí. Però ja t'he ensenyat aquí el flac, que prou. Ara que traurà. Ara aniré a l'olor, però hi ha una cosa intermitja. Tinc aquest instrument, que això es va trobar en un jaciment del segle XI. Molt bé. Sí. I. Es va trobar això i es va pensar, guaita una flauta, però clar, li falta el bisell aquest famós. Llavors vol dir que va amb canya, que la canya és aquest tubito, que és com allò del cap d'any amb una paperina. Sí, les pantes sobres. Sí.

Es una manera

molt hàbil de no contestar les preguntes. Jo ara m'estic imaginant si tingués aquí el Salvador Illa assegut amb tots aquests instruments i li preguntes. Tot i Salvador Illa. L'ensenyament què? Mira quina flauta que té.

Seria molt bé això. Sí, sí. Ara no t'he contestat la pregunta i t'has picat. Clar, és que no me'n contestes cap. Espera, espera. No, perquè llavors això ho poses aquí i això sona així. Aviam.

Oh, que maco. Sí. Sí. Aquesta és maca, eh?

O el que passa és que per sonar això, a la ràdio no es veu, però en imatge sí, ho fot unes galtes així.

Has de bufar fort, eh? Et fots ben bé 5 o 6 centímetres dins la boca, eh? Garganta profunda. Garganta profunda.

Sí que és trepada la mitjana, eh? Laura, per l'amor de Déu. Ah, ho has dit tu?

Jo només he descrit una cosa. M'has provocat el personal tu.

I tota aquesta informació, perdona. Tu com saps que a l'edat mitjana feien els instruments amb aquests materials i que eren així i tota la història. Però tu vas preguntant, eh?

Això s'ha trobat en un gestiment del segle XI amb un estany. Perquè és fusta i s'aconsegueix com si fos Banyoles però a França. Fixa't que he anat a fer la pregunta i he anat a buscar un altre instrument. No, llavors aquest era el que em preguntaves. Per què? Perquè he d'ensenyar-lo de les galtes així i la garganta profunda. Llavors, per evitar-ho, el que es van fer va ser inventar-se una galta artificial. Que és això que tenen aquí. Això què és?

Això és l'escorot d'un elefant.

Sembla, eh? No, no, no. És com un sac de gemer, eh? No, hi havia elefants al planeta,

dic, al segle XI. Merda, merda. Cuidado, que tocarà. Apa, estudiant.

Els dinars a casa teua deuen ser bons. Al cap d'any ha de ser ben parit. Al cap d'any? Ja es deveu tirar confeti. Laura, és molt interessant, però sona fatal, això.

Primer, sonarà fatal, però això s'ha d'escalfar. És un budell, això. És un budell?

No t'ho dirà, soriguera, no t'ho dirà. Què és aquest material?

No és un budell per una raó, perquè guita el cul d'aquest instrument. No té cap forat. Ah, és un penis. No té cap forat. Tindria forat. Tindria forat. Podem anar directament a la resposta? I això, mira, t'ho passo perquè ho ensuma. Ensumo. Ensumo.

Ara anem a l'olor. La meva pregunta era l'olor. Per això te la passo. Oh, quina furtó més dolenta.

He dit furtó. Tu entres en un obrador d'una carnisseria i és el mateix. No ho dirà, no ho dirà. Això és un estómac. Ah, és un estómac. Això és un estómac. Que no sabia ben bé què era, llavors vaig agafar la foto del capitell on surt això, l'hi vaig ensenyar a una dona d'una carnisseria. I aquí hi havia la vella, que tenia 90 anys. I dic, i això què és? I em diu, això és un bull de la culana. I ja està. Escolta, Laura, aviam si ens contestes alguna pregunta. A veure, quina pregunta.

Tu també ets expert en el cant de la Sibila. També. Has publicat llibres sobre el tema i organitzes des de fa anys el cant de la Sibila a la seu d'Urgell. Què és el que més et fascina d'aquest cant medieval català? I explica'ns una mica què és per a la gent que no hi estan avesats.

Home, català, per què va arribar a Catalunya? Però el divertit és que la melodia es pot remuntar al segle VI, al mig de França. I reviure això, doncs, és tremendo. I la Sibila, el mite de la Sibila, segurament se'n va. Pels grecs antics, la Sibila ja era antiga. Fixa't. Vull dir que ve de molt lluny, això. En conservo bé, eh? Sí.

Però qui és la Sibila? Per tenir com uns 4.000 anys. Qui és la Sibila?

És una, diguem-ne, una oracle, seria profetessa, però com que no és hebrea se li diu oracle, que predeia el futur. Ah, molt bé. Llavors, amb la versió catalana de Can de la Sibila diu que vindrà una inundació a Guitaladana, ja l'he predit. Això ja sortia en el Can de la Sibila? Sí. Mira. Lo sol perdrà sa resplendor, fa quatre dies, l'eclipsi.

L'eclipsi. Ens pots fer una demostració de com seria el Can de la Sibila?

Home, el Can de la Sibila és bastant diferent de la carniceria i tot això, però.

Però sí. L'Arnau, mira, i la Pau et poden acompanyar una mica, ho sembla o no?

Ara per la Sibila trauré una cosa que quan he entrat a tothom li he fotut molt de petxoc. Què és?

Ai, atenció que s'aixeca la Laura. És una sorpresa a cada

moment aquesta senyora. Una espasa.

Se han acabat els jijis que has, eh?

Sí, mentre anaven traient budells i ossos.

Això és una espasa de.

Això és una espasa perquè el discurs de la Sibila diu que el seu missatge és contundent talment com l'espasa que portava Goliat.

Bona espasa. Vas amb això pel carrer, no? Vas amb això pel carrer. I a la seu? Bueno,

hi vaig anar una vegada l'any passat, perquè em van demanar de fer un bolo de la Civil a Barcelona. Jo que pujo al sorro

que és de la Generalitat i m'aturen. Home, home, clar. T'estranya, eh? T'estranya.

Mira que hi he anat de vegades. Eh, no, m'ha d'aturar. Sort que hi anava en temps, bé, tornar al cotxe,

deixar l'espasa custodiada pels Mossos. M'hauria agradat que el vigilant no piés l'espasa, és simplement, que té el bitllet, sí? Que ell va dir, és per a ser teatro. No, no, no. Hem de fer la demostració del cant de la Sibila, vinga. Vinga, Laura.

Aquesta és una versió catalana de la Seu d'Urgell i és la que canto cada any per Nadal. La tornada va dient, lo jorn del judici parrà qui haurà fet servici. Ho hem de fer tots, això? Començarà Bernoull si us hi voleu apuntar endavant. No, jo no ho sé, jo toco la guitarra. No, no, que abans hem fet.

Lo jorn del judici. Lo jorn del judici.

Parrà, apareixerà, qui haurà fet servici. Qui haurà fet servici. Qui haurà fet bones obres. Endavant, Laura. El jorn del judici final.

Laura, va.

El jorn del judici. Parrà qui haurà fet servici. Un rei vendrà perpetual vestit de nostra carn mortal. Del cel vindrà certament per fer del segle jutjament. El jorn del judici. Parraqui haurà fet servicis. Vosaltres tots qui escolteu, devotament a Déu pregau, d'acord amb gran devoció, que us porti a salvació. El joc.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Laura, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ral de vinyó. Gentilesa de. La paraula d'avui és esborbat, esborbat. Ah, esborbat, sinònim de celebrat, persona que obre sense reflexió, sense mirar el que fa. El que és ben esborbat és l'Antonio dels pollastres a l'ast.

El rostidor aquell li ha acabat rostir el cervell, em sembla.

Bé, esborbat, es diu de la persona que porta una barba prominent i sobretot mal tallada, bruta, deixada.

Què se n'ha fet d'en Duran i Lleida? Perquè l'altre dia em va semblar veure l'ajogut a terra davant dels rits. Brut, esborbat, potser no era ella.

Sí, esborbat, insecte de la família dels caoleòpters que viu a zones humides del Pirineu. Vinga tots junts, canalla!

Esborbat, bum, bum, oh senyor, rieu.

Esborbat, bum-bum. A, B o C? La primera. La primera. Un esbatanat. Un aixalabrat, un esbatanat. Un esborbat. Correcte! Bravo! Gràcies, Laura, per oferir-nos tot aquest. Un espasa i una llengorissa. Un espasa i una llengorissa. És el pac. Laura de Castellet, gràcies per venir a seure una estona a l'escó de la Renaixença. Bravo!

Creus que ets un boig digne de ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Doncs va, avui que dediquem el capítol al canti, us explicaré una història de l'Ejército

Español.

Doncs durant la Guerra del Rif, al Marroc, als anys 20, els legionaris van ascendir un canti a suboficial de tercio d'estrangeros. Com ho dius, això? Bueno, això. No, un canti, eh? Era el més llest de la promoció. Era el més llest de la promoció.

Són una gent que surten a desfilar amb una cabra, eh? No podeu esperar aquí gaire. Els legionaris sempre

duien un canti per portar l'aigua fresca, per anar a les batalles amb l'aigua fresca. Doncs, en una ocasió, els drets de l'exèrcit enemic, els del RIF, van fer-lo malbé. Van ferir el pobre canti. Però com has de ferir un canti?

Doncs això, el van ferir. El van escardar. Mira, pels legionaris era un mes. A mi em passa això. A mi em toques un canti d'aquests i et trenco la cara. Sí.

T'ho agafes com una cosa personal. Se'ls estima, eh? No passa res. Ja la veig, ja.

Els legionaris, que també se l'estimaven molt com el Suri, era un membre més de l'exèrcit. Us puc llegir la resposta d'un legionari quan un periodista li va preguntar precisament que per què havien ascendit un canti a suboficial. Sisplau, aviam. Aquí a nadie se le pregunta de dónde viene ni lo que es. Se castiga al que se lo merece y se premia al valor, sea quien sea el que lo demuestre. Como este botijo se ha portado valientemente en lo más recio de la campaña, lo hemos hecho suboficial del Tercio de Extranjeros.

Allà on la cabra. Molt bé, home.

Què et sembla? Déu-n'hi-do, eh?

Hòstia. I s'ho creus? És que tenim de tot, eh? I contents allà d'haver fet. Però tu no els has vist quan desfilen? Sí, sí. Amb aquelles cares. Sí, sí. Que porten aquell barretet que no sé per què no es fan la cinta més llarga. Jo m'hi podria apuntar, ara, a la Legió, per exemple. Sí.

Sí. M'hi podria apuntar. I tant, que sí. Busquen gent. Ah, sí, busquen gent, Arnau. Busquen gent, sí, sí, però ho vaig estar consultant fa poc. Ah, sí? Que t'interessa. Bé, aquest hipern començo.

Sí que dóna poc, això, la música. Ui, dóna menys del que t'imagines.

Qui també feia servir un canti era un dels membres de Mungo Jerry. Mungo. La banda britànica. No ho coneixeu, Mungo Jerry? Evidentment, Mungo Jerry. Quin tema coneixes, Seu? Home, aquell.

El segon del primer disco. El segon del primer disco. Sí. Ah, sí. Sí. Bueno, si jo tonto no ho he sigut mai.

Doncs aquesta gent que bàsicament tenia aquest gran èxit, un dels seus membres, en Paul King, habitualment sortia a l'escenari amb un canti ple de citra. La qüestió és que a mesura que anava evolucionant el concert, el canti s'anava buidant. I al final, aquell canti formava part del seu arsenal d'instruments, és a dir, com la Laura l'interpretava en directe i formava part de. Què vols dir? Bufava el canti? Bufava el canti i sonava un so greu, tipus un trombó, alguna cosa similar, i l'incorporava a la interpretació de la banda. És un dels casos de. Això que diuen els anglesos, upgrade, més destacables, en els quals surts a l'escenari com un canti ple de cidre i esdevens finalment un membre de la banda. És bona aquesta, és bona aquesta.

Un rato m'acabes condenat, convido a sopar i me n'expliques.

Jo no vaig a sopar amb tu. Això, això, tu saps tot de memòria, eh? Tinc tot d'equip, eh?

Anem a disseccionar el canti, Joel. Què dir, no? Del càntir? Doncs mira, lo primer que diré és una cosa que no s'ha dit i em sorprèn perquè sóc jo l'urbanita i he de venir a donar lliçons, fins i tot una senyora que havia vinguda directament. Os de voltor has encertat, eh? Has dit os de voltor, eh? I la segona cosa, un càntir no és només un objecte. Què vols dir? També és una unitat de mesura. Ah. Ho tinc aquí apuntat. Ho sabíeu o no? No. No ho sabies, xuriguera? Sí que ho sabies. No. Un càntir són dotze petrequins i cada petrequí és un quartal. Ah. Quartal? No ho sé. Doncs no! He enganyat, xuriguera! Perquè et posessis nerviós. Un càntir són 12 burrons i cada burró són 4 patricons. Un patricó. Un patricó de llet. És com una tasseta. Senyora, doni un patricó de llet. Venien a comprar un patricó de llet a casa. Has de ser pobre per

comprar només un patricó. Un bar de tones, deies? No, però la meva mare tenia

una botiga i venia a comprar patricons de llet. Però tu no tenies una peixateria? Sí, però la meva mare va començar treballant en una botiga. La seva mare era una magnat.

La meva mare va fer el somni herbosieng. Va començar a venir amb patricons de llet. I va acabar amb llobarros i escamarlats.

Mira, ara que parlem de la teva mare, el canter és sexy, també. No, coi. No, no, ho era. La meva mare ho era. Jo t'he vist a tu en un teatre fent de ta mare. M'has agradat. Bé, la mare devia fer per l'estil. Per què és sexy el càntir? Perquè recorda una mamella. Ah, sí? I la mamella ens recorda atàvicament aquella època, que és la millor de tota la nostra vida, que és quan podíem mamar directament de la mamella de la nostra mare. També recorda un micropenis. No. Tu no has vist gaires micropenis, eh? Ah, vols dir només la part de. Sí, té el mugró i ho té tot. Podem desvincular el canti del tema sexual, ja, potser. Arrel d'això voldria, que estem parlant de Mamà de la Mamella, una anècdota molt ràpida que volia explicar, que és que el Joaquín del Betis. Va mamateta fins als 6 anys. Ho va explicar la seva mare un dia a la tele.

Imagina't, eh? Avui dia se'ns han anat de les mans.

Jo vaig veure, això us ho prometo, que els meus han vist

un nano mamant a peu dret. Això passa, i no passa res. Ho hem de normalitzar, que la senyora diu que sí. Clar que sí. Sí, és de veritat. Bueno, no vull preguntar. Una altra cosa molt interessant és saber d'on venen els càntirs. La gent es pensa que els càntirs venen dels llocs on que hi ha una gent fent càntirs amb fang. Això és mentida. Els càntirs neixen als marges de la carretera C66, entre Girona i Palafrugell. Neixen allà en grans famílies, de petits i grans, que esperen a ser adoptats per gent amb jardí. Jo no sé què passa entre Girona i Palafrugell. Hi ha 34. Establiments de càntirs. Ben iguals, ben iguals. Els nomos de jardí. Nomos de jardí i càntirs. I unes torratxes infectes. I grans ànfores. I francesos comprant. I catalans. Sí, també. I catalans, també, peio. Sí, n'has comprat allà. Molts. Sí. No me'n puc estar. Fel, ja ho deus saber que el Càntir ha estat també font d'inspiració artística. I tant. I se li han dedicat grans obres d'art. En el camp de la literatura, per exemple, tenim Càntir, jo i la Muntanya Valla. Noi! Una d'allò. I en el camp de la pintura, què dir, no? Sí. Tu, Xuri, m'ho invento que pintes una mica, també, Xuri, de tant en tant? Deixa'm estar a mig. Vale. En el cap de la pintura, el càntir ha estat sempre el protagonista dels bodegons, que és com si diguéssim la tercera divisió regional del que venia a ser la pintura. Bodegons. Sí, per què els bodegons? No és veritat. Perquè serveixen per practicar la llum. La meva àvia, la meva àvia, en pau descansa, ja li haia Olga. Sí. Estimo que. Hòstia, com en Messi, eh? Hòstia, en Messi, ara. Ha fet un petó. He de fer un petó al cel. Tot i que està incinerada, la vam tirar en un pi de. Sí, hauries de fer el petó cap avall. Sí, exacte. Ella feia bodegons i feia molta gràcia perquè. El domini de la perspectiva era lliure. Li deia perspectiva freestyle.

La Pilarín també el fa servir, li ha anat bé. La perspectiva lliure. La Picasso mateix.

Està sobrevalorada, la perspectiva.

Escolta, en el terreny dels bodegons, en la pintura amateur, sí que es valora molt, jo ho he vist això en converses de senyors grans que pinten, el raïm. Perquè és molt entretingut de fer, el raïm. Sí, el raïm. La poma també agrada molt.

Saps el que és més important? El brillo. Amb una natura morta. Què? L'aire. Ara ho has dit. Ara ho has dit. L'atmosfera. Pintar l'atmosfera. Ah, dius això i sembles intel·ligent i no has dit res. Escolta, i allò de l'ànima de canti? Mira, ara, ara. T'ho anava a dir. Algú sap per què es diu? Aquest noi és l'ànima de canti. Es fa servir per referir-se a una persona pusilànima, ingènua, perdilla, podríem dir. Per què te bloquea entre surt? Sí, tu m'has dit abans això i t'he donat la raó, eh? Però per dins pensava, no ho veig, no ho veig. Aquest noi és un ànima de canti. O és que té l'ànima molt gran, perquè és com càndid, no? Ja. No ho sé, no ho sé. També es diu, també es diu que ho he trobat, que això sona espanyol, però no hem de pensar que tot el que sona espanyol és perquè sigui espanyol. No. No, passa que com que ells tenen molts més parlants, no? Sembla que sigui espanyol, però no és. No, tant va el canti a la font que al final es trenca, per exemple. Sí. Això és una metàfora, perquè en realitat no es fa servir per gent que està portant un canti a la font. Per exemple, si et diuen, hòstia, saps el Joan, el que sempre agafa el cotxe borratxo i es posa 150 a la Nacional? Doncs al final s'ha estampat i ara menja per un tubet. Llavors tu dius, tampa el canti a la font, que al final es trenca. Si busques el perill, al final el trobes. A més, diu cantiret que a la font vas, al final la trencaràs. Aquest es diu preventivament abans del desastre. Abans que tingui l'accident de cotxe. Per exemple. Aviam. Jo què sé. Digues. No, és que em pensava que tenia algun exemple, Peyu, i t'he de reconèixer ara en directe que no en tinc cap. Si ens llegíssim

el guió abans d'allò, tant anar a buscar l'aigua a la font i el canti.

Al final es trenca. El guió es trenca. Sí, ànima de càntir. Antes, antes, antes. Per favor, eh? I gràcies.

Propaganda del segle XIX Amb

el meu company ens volem comprar un pis, però tenim pocs estalvis i ens és impossible pagar el que ens demanen. Què podem fer?

Venir-nos a veure apartaments a ribes. Com? Que apartaments a ribes és una entitat financera? No, res d'això.

Nosaltres només vam heretar uns pisos dels papàs i els hem convertit en apartaments turístics. Els apartaments a ribes.

Ah, molt bé, però a mi el que m'agradaria és comprar un pis. Sí, ja ho sabem,

però no podreu mai perquè sou massa pobres. En canvi, sí que us podeu permetre venir a passar uns dies als apartaments a Ribes. Mossa, si mai haguéssim pogut comprar-nos un pis, m'hauria agradat que fos tan bonic i tan econòmic com els apartaments a Ribes. Perquè comprar-te un pis no, però venir a passar un cap de setmana als nostres apartaments, aquí sí que. Hi arribes!

Apartaments a Ribes. Patrocina Històries per passejar el gos.

Mira que mono. És ben bonic. Oita. Però escolta, és un border collie però és ben blanc. Escolta, sí.

És el vi. És el vi. És el vi com les peres. Escolta'm, el paisatge és molt llumiós. Això és intel·ligència artificial. Sembla intel·ligència artificial, eh?

Però gran de casa seu. Ah. A veure, deixeu-me explicar. Això és el cegre, home, això és el cegre.

Aquest que veiem és l'Oli, que viu a Lleida, és un border collie, com us he dit, i la seva responsable és l'Àfrica.

Tota l'Àfrica? Tota l'Àfrica té aquest gos.

L'Àfrica ens ha explicat que l'Oli és un gos de teràpia. És un gos que fa companyia a persones amb mobilitat reduïda. Ah, molt bé. Però l'Oli també es veu que també hauria de fer una mica de teràpia per superar la seva por als ponts. Ah, no li agraden els ponts? No li agrada travessar els ponts, sobretot els ponts metàl·lics.

Bueno, és que ho passen molt malament, eh? Ah, sí? Quan els ponts són d'aquests que tenen quadradets, aquests metàl·lics, i ells beuen a sota. Ui, ui, ui.

Això a la meva dona també li passa. Ah, sí? També. I se'n fot de quatre grapes. Se'n fot de quatre grapes i. Bueno, és estirar pel coll. Sí.

Uh! És de por, eh? Com els senglars, no? Que els posen aquelles passeres. Tu, si no vols que entri una part de casa, li fots una passera d'aquesta i no passa.

No, no, de veritat, ho dic en sèrio. Com un senglar. Té com una mica de vèrtex. No, no, ja, ja. I passa això.

Sí, sí, sí. Fa unes quantes setmanes varen passejar el gos per la construcció del pont de Brooklyn, una obra descomunal que va connectar les ciutats de Brooklyn i Nova York i que va costar la vida a 27 treballadors. Si la construcció va ser un desastre, la inauguració també serà entretinguda. Avui passegem el gos per Brooklyn. Per on pello?

No és fàcil. No és fàcil. I aquest tel aquí al mig que avui passegem

el gos per Brooklyn. Bravo! Bravo!

Americano! S'està aplaudint un L, eh?

Sí, sí, sí. Necessito un gos de teràpia, jo també. 30 de maig de 1883. Arribem per fi al final de la construcció del pont de Brooklyn. Només han calgut 14 anys i la vida de 27 persones. Recordem que les morts van ser d'allò més variades, eh? Des de despreniments de vestides fins a submarinistes que van morir perquè no van fer la descompressió com tocava. De tota manera, la mort més sonada va ser la de l'enginyer en cap, en John Roebling, que, bueno, una viga, li va esclafar un peu i llavors va morir de tètanos.

Mira que m'heu matat a vegades, eh? Els meus personatges aquí. Però, hòstia, aquella mora va ser la més patètica. Bé, vas ser tu que vas dir que tirant-hi aigua ja. Sí, sí, sí. Hòstia, és que.

Deixem de banda les desgràcies. El pont de Brooklyn ara ja és una realitat. L'any 1883 és el pont penjant més llarg del món. Una fita històrica. Però, en fi, té que no ha convençut a l'Oli, el nostre gos de teràpia, que té por de travessar els ponts com la dona d'en Xuriguera. Sí. La veritat és que el pont de Brooklyn impressiona. Són dos pilars col·locats a cada extrem del riu i, bueno, la resta està subjecta per cables de cer. I gran part del mèrit el té el nostre amic Emily Roebling. L'amiga, perdó, Emily Roebling.

Amiga, amiga, perdona. Bé, jo l'únic que vaig fer va ser posar el meu granet de sorraet. O sigui, és modesta, Emiliana. Sí.

Recordeu que després que en John Roebling, que era el personatge d'en Fel, morís de tètanos, va heredar la construcció al seu fill, que es deia Washington. Llavors, és el que va continuar amb la tasca fins que el pobre home també va patir la síndrome de la descompressió mentre soldava sota l'aigua. Aquesta gent no feien els cursos de riscos laborals. No, no, no. Tota la família a prendre pel sac. Sí, sí, sí. És d'altra època. Al final, els últims anys, els últims anys de la construcció, els va capitanejar l'Emily, que va ser l'encarregada del projecte, l'Emily.

Jo. Vaig ser jo, tu. La primera. Sí, sí. Vaig ser la primera. És la primera enginyera de camp de la història. Està considerada la primera. Què et sembla? Molt bé.

Una dona que ha liderat la construcció sense

cap títol d'enginyeria. Cap ni un, tu. Però a veure, el que necessites més que res, fer un pont així, és intuïció.

Sí, senyora. No fotem. L'enginyeria o l'arquitectura són carreres que demanen intuïció.

No, tu. Enriotant. Escolta'm, el pont encara s'aguanta. Ah, sí, sí.

Tu has fet un pont? No, no, no. No, doncs ja està.

Aquests en calatrava, aviam quant duren. Ara, ara. No, que la gent rellisca. La gent rellisca amb el calatrava. Té la carrera, té la carrera. Carrera, malo. No sé si la té, eh. Merda de ponts, aquells.

Anem a situar-nos el dia 24 de maig de 1883. Tot està a punt per la inauguració. L'únic que no queda clar és quin dels dos alcaldes ha de tallar la cinta. En el passeig anterior ja us vam mencionar que aquells anys Brooklyn era una ciutat independent i estava enamistada amb Nova York. Frank Edson, que ha sigut nomenat alcalde de Nova York fa pocs mesos, vol tallar la cinta. Serà la millor manera de començar el mandat.

A veure, us hem deixat que el pont es digui pont de Brooklyn. Ara, qui toca tallar la cinta per inaugurar el pont,

vull dir que sigui jo, no? És potser el de Nova York. Sí, sí, sí. Ah. Però en Seth Lowe, que és l'alcalde de Brooklyn, no ho veu clar.

Els de Nova York us penseu que sou el centre del món.

Jo, Seth Lowe, alcalde de Brooklyn, declaro inaugurat el pont.

Eh, un moment, home! Home, soc jo que haig de tallar la cinta. Eh, no, calma, eh, calma, calma. Tranquils, tranquils.

Ah. Resulta que aquest ridícul entre els dos alcaldes va ser real, eh? Finalment, amb una decisió solomónica, no va inaugurar el pont cap dels dos alcaldes. Va ser el senyor Chester Arthur. Qui és aquest imbècil? Pues respecta, eh? És el president dels Estats Units. Ah, collons.

Ah, fel. Mira, mira com reculls cable, eh? Mira com reculls cable. Bueno, bueno, bueno. Tot el pont has recollit.

Eh. Jo, Shester Arthur, president dels Estats Units, declaro inaugurat el pont. Algú hi té alguna objecció? Cap ni una, president. No, no, no, no. Pensava. No, no, totalment d'acord. Malgrat tot, el passeig inicial no

el fan ni el president ni els alcaldes. El fa Emily Roebling, dalt d'un carruatge. Un carruatge? Sí.

Emily?

Sí. Però que diva, no? Bueno, tinc més cosetes. Sí, però. Has fet mai cap pont, tu?

Ah, no? No, no, no, no he fet mai cap pont, ja. Doncs ja està. És que el pont fa gairebé dos quilòmetres de llarg, eh? Vull dir que peu tardes 30 minuts a creuar-lo. Fa clar. És un senyor pont, eh? Sí, sí, sí. Coita-la, ella, dalt del carruatge. Mira-la. Hola!

Hola! Mireu quin gall que porto. Sí, no ho hem dit això.

I per què porta un gall? Porta un gall a les mans. Per fer caldo després? Un gall viu, eh? Sí, sí, ben viu.

Mira, hola. La desfilada amb el gall a les mans.

És la desfilada de l'orgull gall. Perdó, perdó. Portes un capítol, Peyu. No, no, no, és que no enteneu res de res. Us preguntareu per què porta un gall a la desfilada inaugural aquesta senyora. Jo m'ho estic preguntant. Us explico? Pac, us ho explico. Ja ho explico jo. Als organitzadors de l'acte els hi ha semblat que un gall simbolitza el triomf, l'èxit de la construcció del pont.

És així o no, Emily? Sí, sí, el gall el que fa és anunciar l'arribada d'un nou dia. Sí que és veritat que ho fa això. Doncs és la victòria de la llum, de la humanitat.

Fixa't que al final que no tingui la carrera d'enginyeria serà el de menys, eh? Perquè tinc intuïció. Ja m'havia fumat un porro, la Emily. Bé, la construcció ha quedat inaugurada d'aquesta manera tan peculiar, amb un carruatge, amb la seva enginyera en cap, travessant-lo amb un gall viu a les mans.

Ojo, ojo, ojo al quadro, eh? Sí, sí. No, no, però. No, no, visualitzem-lo una mica.

Centenars de curiosos decideixen fer el seu primer passeig a peu per sobre del pont. Llàstima que l'Oli, el nostre gos de teràpia, encara no l'ha volgut creuar. Li fa por. Les hores passen amb normalitat. Tota la població de Nova York i de Brooklyn han vingut a fer el tafaner i el pont s'ha omplert de gent. I en aquell instant passa un fet que ho canviarà tot.

Una velleta adorable

que va travessant el pont vol agafar-se la brana. Pobre. Però al mig de tanta gent li està costant una mica.

Ai, ai, ai, disculpe, deixi'm agafar la brana, que és que sap que em roda el cap. Ai, ai, ai, que cauré.

El problema és que les autoritats han deixat entrar massa gent i el pont s'ha taponat. El marit de la velleta

prova d'ajudar-la. Ajuda, sisplau, jo no provo d'ajudar-la perquè soc massa vell. La meva senyora li ha agafat un cobriment. No! Per favor, que algú m'ajudi. La velleta ens ho pega i acaba caient a terra. Ah! Ai, quina merda. Ostres, quin efecte. S'ha tornat a trencar la cadera. Una altra vegada. Però no es preocupin, eh, perquè estic bé. Aquests ossos de vidre.

No ha caigut a baix del pont, eh. No, no, no. No, perquè ha fet patapam i ho he entès de seguida.

Si hagués caigut a baix, hagués fet xoc. Exacte.

Sí, senyor, ben fet, molt ben fet. Sóc una velleta molt alta. ¿Algú vol fer el favor d'ajudar-la, per favor?

Sí, sí, la gent del voltant ha vist que la velleta ha caigut i que el senyor està nerviós, però la gent que està una mica més enllà no han vist com queia la senyora Terra i només han sentit el crit. El caos que vindrà a continuació ve d'aquí. A veure, què passa? Què són aquests crits? Crec que una dona ha caigut. Aquesta frase crea un efecte bola de neu. Què passa? Què són aquests crits? Diuen que una viga del

pont ha caigut. Ha caigut una viga? Sí. Ai, mare meva! Què passa? Que jo arribo ara i no veig res. Diuen que hi ha una part del pont que ha caigut a terra. Ai, Déu meu, que diuen que el pont s'està enfondrant. Tots morts! Merda. Què passa?

Que van enviar un autocar d'idiotes a la inauguració? A Brooklyn, aquesta por.

Sí que és una mica el perfil de la gent que va a les inauguracions, també és veritat.

A la que dius que hi ha pica-pica, quan hi ha pica-pica a les inauguracions. És tonto, sempre.

La gent entra en pànic. Hem passat de la caiguda d'una abella a creure que l'estructura del pont està cedint. Només falta un últim ingredient. Com que el pont és nou de trinca, l'estructura fa una mica de soroll.

El pont està caient! El pont està cap de qui pugui! No volia fer així, però pensava que s'ho feia normal.

No s'ho creuria, la gent. En menys d'un minut es provoca una estampida humana. Els policies intenten controlar la massa, però no hi ha res a fer. Hi ha 12 persones que moren aixafades per la multitud. Aixafades, tu. I centenars de persones que queden ferides. El més curiós de tot és que la velleta que ha caigut s'ha recuperat, tu.

Ai, sí. Mira, gràcies, eh, jove, per ajudar-me, però que ha passat res.

Si ha passat res, 12 persones han mort per culpa seva.

Señora, histérica. Amb tot el caos, hem perdut l'oli. De manera gradual, la gent abandona el pont. Deixen enrere 12 cadàvers que ha mort esclafats de la manera més tonta possible. Finalment, el pont s'acaba buidant, es retiren els cadàvers i els enginyers comproven que l'estructura està perfectament. Però ja sabeu que quan un rumor s'escampa és molt difícil tirar-lo enrere. Ara tothom de la ciutat es pensa que el pont caurà en qualsevol moment. Durant els dies següents no passarà pel pont absolutament ningú. Cap carruatge ni cap vianant s'atrevirà a creuar-lo. Curiós, això. 14 anys, eh?

14 anys. 14 anys fent el pont, treballant com mai havia treballat a la vida. Se li va morir l'home. He perdut tota la família. Tota la família he perdut. I ara ningú vol creuar el pont per aquell cuny de vella.

Emily, no et trenquis.

L'home se li va. Jo com a home mort. Has de confessar que veientela ara no vaig morir, em vaig suïcidar. Per què aguantar-la?

No, home, sense intuïció.

Llavors, els alcaldes de Brooklyn, quan veuen que la gent té por, que ha agafat por després d'aquesta inauguració fatídica, tenen una idea, bueno, una idea revolucionària.

Sí, sí. Senyor Narredó, aquí els dos alcaldes

hem tingut una idea revolucionària. Sí, de quin tipus? Quina és la idea? Mira, el meu monòleg i jo. No, homòleg, el seu homòleg. Homòleg, homòleg. Ah, no ho sé, jo. Vol dir jo, vol dir jo.

Mireu, els dos alcaldes. Els dos alcaldes. Estan parlant l'alcalde de Brooklyn i el de Nova York. Jo soc el de Brooklyn i el de Nova York.

Sí, sí. La gent diu, ai, no hi passo, que tinc por. Aquest diu, no hi passo, saps? I em dic, me cago en dena. Em dic, me cago en dena. Me cago en dena. Ah, perquè no hi passareu. I fotrem una exhibició. Farem una exhibició.

Que passaran. Que passaran. Elefants. Elefants i camells. I camells. Camells, també. I elefants. Jo tinc un amic que té 16 camells.

Sí. L'aníbal. I elefants? 20. 20 elefants. 20 elefants i 16 camells. Sí, són 17, al final.

Bueno, per què on li va deixar un seu cosí? Perquè ell, ell antisensa. Ja, ja, ja. Però no ho diu el guió on li va deixar el seu cosí. Heu de llegir dos números. 20 i 17. Però és que és darrere el número. Sí, 17.

Aquesta és la solució que troben els dos alcaldes. Que sapigueu que això també és real. Els dos alcaldes contracten un circ amb 20 elefants i 17 camells perquè desfilin pel pont i es confirmi que la construcció és ferma. D'aquesta manera s'acaba la inauguració del pont de Brooklyn, una construcció que es va cobrar un total de 39 morts, 27 en la construcció i 12 el dia de la inauguració. Un pont que encara aguanta i que és una de les principals artèries de la ciutat de Nova York. Anem a veure si ha sobreviscut l'oli, el gos a qui li fan por els ponts. Això ho decidirà algú del públic,

Mercè? Ho decidirà l'Anna. Anna. Que d'on ets, Anna? De la Garriga. De la Garriga.

Anna. Avui hem parlat de l'alcalde de Nova York del 1800, però actualment l'alcalde de Nova York és Zoran Mandani i ha fet història perquè s'ha convertit en el primer alcalde de Nova York musulmà. Però on va néixer l'actual alcalde Zoran Mandani? A. Va néixer al Canadà. B. A Espanya. O C. A Uganda. A, B o C? Doncs la A. El Canadà. La A. Doncs l'oli és morta.

Pobre. Pobre, però guapo que era.

Va néixer a Uganda, eh? Loli, el pobret, el nostre gos de teràpia, que tenia pànic de travessar ponts, ha mort esclafat per una allau humana, també. El seu trauma no era infundat. Ja feia bé de tenir por dels ponts. Sobretot, el dia que els inauguren. No hi aneu. No, mai. Que no hi hagi fantes i patates. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres.