T2xC28 - La ronyonera

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el banca!

La Renaixença.

La ronyonera és un invent. Dels yonkis dels anys 80, de tota la vida de tu, s'ho van inventar ells. Joel, sisplau. Home, tu no havies vist abans?

Eh? No, no, no, no n'havia vist. També vaig néixer l'any 86, vull dir que era difícil abans dels 80 veure gaires ronyoneres. Està on allà la droga. No ho sé. És veritat que els 80-90 van ser anys gloriosos de la ronyonera, això sí, amb aquells models fets com de diferents colors fluorescentes. Allò també, allò també, peio de unidor, eh? Hòstia, fot, per uns programes parlàvem

de les sabates amb velcro, vull dir, això està més o menys.

Sabates amb velcro i ronyonera, mala combinació, eh?

Genètica, sobretot. Aquesta persona que t'ajuda a aparcar el cotxe, saps aquells que et diuen.

És això. En fi, la ronyonera és un complement que es diu així perquè originalment es duia

a l'alçada dels ronyons. Originalment i ara també, no? A banda dels modernets aquells que la porten creuada.

Mercè, calma'm, els modernets. Perquè també miren aquest programa. Cada programa. M'agrada cuidar-me en aquest sentit.

Hi ha molts de col·lectius que ens miren en aquest

programa els modernets ens miren però destranquis queda malament és com

la seva droga a la nit no ho puc dir però miro un rato la renaixença tens una mica de renaixença diuen en els locals.

Originalment es duia a la ronyonera a la ronyonada, però de veritat al revés, no, no, a darrere o sigui, la part de la bossa es duia a darrere, als ronyons amb el pas del temps, per això, per tenir els objectes més a l'abast i per evitar robatoris i tenir-los més controlats, va passar a dur-se a la part de davant, m'enteneu això?

Ja no s'hauria de dir ronyonera, s'hauria de dir estomaquera, per exemple. M'he comprat una estomaquera. Hòstia, per anar a l'hort no sona gaire bé, no? No, no. Una estomaquera. Una estomaquera.

Me fan un tomàquet, nen, la estomaquera. Diuen que l'Otzi, aquell cos mumificat de 5.000 anys enrere, sabeu aquell que van trobar congelat? Sí.

El van trobar que portava una ronyonera, tu. Però això és de fa molt. Quan has dit? 5.000 anys. Si m'estàs dient que la ronyonera podria ser més antiga que la pròpia roda,

per exemple. Sí, senyor. És que heu de pensar. Més de 5.000 anys. Les butxaques dels pantalons no s'inventen fins al segle XVI. Llavors, si no tens butxaques, al final la ronyonera és una cosa indispensable. És bàsica. Pots portar un sac. Sí. Sí, no? Sí, una mica estrany. Anar pels llocs amb un sac a l'esquena. Bueno, l'home del sac. Sí, sí, ja, ja, ja. No, però jo què sé, si tens un recado, he d'anar al banc de Sabadell a ingressar un cèntim. Si entres amb un sac, és estrany. Porta't, porta't. Bé, les coses. Vull dir, la ronyonera és de les coses menys sexys que existeixen, no sé si treu d'acord amb mi, no? La que es porta sota la panxa, sobretot. Estrictament sota la. Aquesta és una cosa molt d'homes amb panxa. Panxa prominent i una ronyonera allà sota que els veus que els costa fins i tot accedir a la cremallera. Clar, perquè queda. Té com dues tapes. Té la tapa de la ronyonera i la pròpia panxa. No ho sé. És que la ronyonera es pot portar de moltes maneres, però posar-te-la just davant dels ous, sí, vols dir. No. Has fet pràctica, Peyu?

Sí, no. No t'han fet mai la broma aquella? Quina broma? Collons, aquella. No ho sé. La broma aquella? Hi havia un d'Arbúcis que la feia molt aquesta broma. Antonet, Antonet, Antonet anava sempre

amb una ronyonera, que s'ho portava aquí davant, i s'hi fotia un forat a la ronyonera i fotia la quita a dins. No, no. I llavors anava, per exemple, amb una xíndria, no deia, vinc de comprar una xíndria, haig d'agafar les claus del cotxe, obre'm la ronyonera. Busca, i foties la mà. Jo li arrenco, jo li arrenco. Jo després ho vaig fer una temporada, això, era una broma que m'agradava. Jo la veritat que ho trobo una mica barroer. Però saps el riure que feies.

A mi em faria gràcia si la portes a l'extrem. En un context de à l'estànding, per exemple, una reunió entre Carles Puigdemont i Pedro Sánchez, per exemple. A Waterloo. I llavors el Carles Puigdemont, per alguna cosa té les mans ocupades. Pedro, tinc una proposta. Tinc una proposta per a vostè. Me l'he apuntat en un paper i te la tinc aquí en la rinyonera. I llavors que el Pedro Sánchez obrís la ronyonera i pam. Aquí em fa gràcia. En gent normal com nosaltres ho trobo barroer. Però en el cas de Puigdemont. Però aquest que té era l'alcalde, eh? Ah, d'acord, d'acord. Carles Soriguera, Fel Feixedes, Pau, Arnau Tordera, Joel Líaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boig conegut, Peyu. Un periodista que va començar a retransmetre partits de futbol a la ràdio local de Súria amb només 15 anys. Aquest va ser l'inici d'una trajectòria com a periodista esportiu que el va acabar portant al periodisme internacional als Estats Units. Ara ha decidit que les tardes de Catalunya Ràdio són la seva hora preferida del dia, tot i que li agradaria jubilar-se vivint al capdamunt d'un gratacel de Manhattan. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença. Francesc Garriga!

Gràcies.

He deixat el suc de taronja. Dia amb poques expectatives, també, et diré. No, no, perquè és un moment de calma, de començar. No, perquè. Sí, sí, sí. A partir d'allà, ja dius que ja va cap avall. Perfecte. L'entreprenet de tonyina, un cafè amb llet, i ara faig un aigua amb gas. Aigua amb gas. I per què dius que has deixat el suc de taronja? Perquè estem retallant calories. Ah, sí? Però si estàs bé.

El suc de taronja té calories. Alguna importa.

Si vols menjar una taronja, te'n menges una. Ara el problema serà el suc de taronja. Ara el problema serà. Era el suc de taronja.

Pese a que et menges una caixa de risquetos.

No, no, això intento evitar-ho. Et cuides, eh? Intento, intento. Estàs fort, estàs valent. Faig gimnàs i coses, sí. Per sostenir el pes de la tarda fa falta. Que maco, això.

Nosaltres com que no tenim cap pressió per això estem així tots una mica. Escolta, tu vas començar a fer ràdio amb 15 anys? Ah, sí. A Súria, ets de Súria? A Ràdio Súria, sí. Què feies allà?

Doncs vaig començar fent el tonto a la ràdio, fent imitacions i. Imitacions? Ah, sí? Què dius ara? Què imitaves, què imitaves? A veure, llavors, el Maurinho tenia, el Xavier Trias, els que ha fet tothom alguna mica.

I ha encarat l'esport o feies algun altre contingut?

Una mica ha encarat l'esport i de seguida vaig començar a fer transmissions de partits del Súria. Del Súria, apassionant. Sí, segona regional, havia sortit d'algun camp corrent perquè no havia agradat el que havia dit. O sigui, estaves allà en directe al camp del Súria. Sí, amb un mòbil gegantí, allà no es devia entendre res per la ràdio, però sí, sí. Tens constància que t'escoltés algú? Mira, només ens deien que ens escoltaven quan es penjava, quan no se sentia bé. Collons, foteu, no se sent re, aquest dia sí que t'ho deien. Els altres dies no, però vaja, devien ser 5 o 6.

Ràdio Súria, eh? El Dial, te'n recordes o no? 107.8. 107.8, com Ràdio Boldregar, jo també.

Les municipals quedaven ja al final del Dial.

107.6, Ràdio Urbana. Eren fàcils de trobar aquestes però no estaven al final i has d'anar fins al final i tornar una mica enrere hi havia els de

Ràdio Montesquieu que en una època aquí a Osona el potenciòmetro li van fotre més hòstia i llavors no s'agafava Ràdio Voltregà s'agafava Ràdio Montesquieu des de molt lluny Montesquieu se n'han mort 7 o 8 em sembla per la radiació que li van fotre a l'antena. Escolta, tu ets del Barça, entenc, eh? No em vull emportar una sorpresa ara de cop i volta. Sí, sí, sí. Del Barça. Com seguies el Barça a l'època que vas estar als Estats Units? Tenies un bar de confiança que fessin el Barça?

Sí, hi havia un bar, vaja, era la penya blaurana de Washington, que era un megabar que feien tots els partits, però normalment el veia a casa. Sol? Bé, no, mentida. Alguns dies sol, i altres dies, la delegació de TV3 Catalunya Ràdio, amb el Guillem Ayats, que és el càmera de la Liderèdia, amb ell ens posàvem a veure els partits molt sovint. Vas fer amics allà? Vas conèixer gent? Sí, allà sobretot fas amics amb l'entorn més professional. Els nord-americans, especialment a la ciutat de Washington, són complicats. Són tancats. Són tancats. No sé si dic que són tancats, però la gent allà va a la idea. A treballar i prou. I és una ciutat que la gent no hi va a viure per sempre. No és un Madrid, no van a fer una estorrada. No, jo vaig viure a Madrid. Els meus millors amics a Madrid els vaig conèixer el primer dia. I a la primera gent que coneixes, i el primer dia ja em van convidar a una festa allà a l'Antón. Recordo, vente a mi casa que mi compañero de piso celebra. Dic, però jo què collons pinto a la festa de tu company? El bañador de piso, claro que sí. Són catalanes i d'un parell d'anys i mig. Exacte, exacte. Amb prou feina, no et conec ni a tu. Allà, de seguida et convidaven. I en canvi als Estats Units són molt simpàtics de façana, però portar-te a casa o establir relació a Washington és més difícil. I més si no tens una feina que els serveixi d'alguna cosa. Els russos també són molt així, són molt com de Washington. Sí, no? Sí. Jo sempre que hi vaig penso el mateix. Sembla Washington.

És el Washington català. Ah, això et diuen. Pràcticament. Recordes què et va passar el 2014?

Home, si acotem en el mes, poder. Més d'abril, poder? Més d'abril? Vas pel mes d'abril? En una roda de premsa. Amb el Pep Guardiola? Sí. A un hotel de Madrid, sí. Recordem. Ja va passar. Francesc Garriga, Catalunya Ràdio. La UEFA me reprendió ayer por preguntarte en catalán, así que lo haré en castellano. T'equivoques, pots fer-ho en català. Doncs bé, ara comentaves que estaves satisfet de la manera que heu jugat, que us ha faltat marca algun gol més. Creus que heu de canviar coses? Heu de fer alguna cosa diferent? Le pregunto si tienen que hacer cosas distintas en el partido de vuelta para poder remontar esta eliminatoria. Sí,

tot dependrà del que vulguem jugar.

O sigui, la UEFA et va arrenyar per fer les preguntes en castellà?

El dia abans, que era la prèvia, a l'hotel de Madrid on es feia la prèvia, jo vaig anar a parlar amb el cap de premsa del Bayern, el Pep era l'entrenador del Bayern, i vaig dir, escolta'm, li puc preguntar en català al Pep els idiomes oficials de la premsa en castellà i alemany? Dic, però jo li puc preguntar en català? I aquell senyor em va dir, el que et dongui la gana amb el Pep. Em va dir, mentre tu tradueixis a l'espanyol i a l'anglès, cap problema. Dic, sí, sí, jo cap problema. I vaig fer això, vaig preguntar al Pep en català, no recordo què li vaig preguntar, el Pep em va contestar en català, vam traduir tots dos, cap problema. I quan acaba la roda de premsa, un senyor de la UEFA molt enfadat, esto no se puede hacer, esto no se puede hacer, no puedes hacerlo más. Era castellà? Era portuguès. Batista. Senyor Batista. I em va arrenyar molt fort. És una rima. És una rima que no he inventat jo. És una frase feta. És Joan Amades, Cultura Catalana. I doncs aquest senyor em va arrenyar molt fort i l'endemà. I jo vaig pensar, a veure.

Ranyar molt fort perquè la gent ens entengui les pressions quines són, diguéssim. Si tu et tornes a preguntar en castellà, què? Ah, i en català, què?

Doncs potser no m'acrediten al següent partit i per tant deixo de poder cobrir i de poder fer la meva feina. Llavors jo l'endemà vaig pensar a mi se m'ha donat una instrucció per part de l'organització que no puc fer una cosa. Però a mi, jo sentia que jo no podia sortir a preguntar-li al Pep sense dir-li, Pep, t'estic preguntant en castellà perquè m'ho estan obligant. No és que m'hagi agafat una embòlia de cop i volta. Llavors, el Pep de seguida, clar, en el fons el Pep manava molt més que aquell senyor de Bauer. I per tant, si el Pep diu, pots fer-ho. ¿Por qué no se lo dices ahora? ¡Paliente! ¡Eh! Joao. Jorge Batista. No, no, no vaig dir-li res més a aquest senyor, preferia. És un tio elegant.

El Jorge Batista, eh? Una abraçada des d'aquí.

Porta'l, portem-lo un dia. El Jorge Batista l'entrevistem. Però en castellà l'hi haureu de fer.

Sí, no tenim cap problema. Bueno, sí, de fet, no entrevistem ningú. O en portuguès, eh? En portuguès. Tu el parles bé, el portuguès. Jo el parlo el que tu vulguis. Ha pensat que ho feies en portuguès, això, ara. Fa-lo el que tu queres. Quan estaves a Madrid era perquè estaves fent

de corresponsal d'esports. De Catalunya Ràdio, sí. Em vaig enganxar l'últim any de Mourinho. Hostia, déu-n'hi-do. Va ser molt guapo aquell any.

Tu també, o sigui, vas a Madrid, Mourinho. Estats Units, Donald Trump. Vas enganxant lo bo i millor de I a Catalunya. Illa. Hòstia, no. A Catalunya tot bé. No fa de corresponsal, a Catalunya. No, aquí estic fent una altra cosa. Estic fent una altra història, escolta. Els 40 anys aquests. Ai, els 40 anys, perdó, els 4 anys que has estat als Estats Units, no sé si has tingut algun ensurt, alguna anècdota, perquè, bueno, allà la gent va amb pistola, no sé si tu vas.

Home, el primer gran impacte que vaig tenir va ser. Jo vaig aterrar el novembre. I al gener vaig fer el meu primer viatge fora de la ciutat de Washington, vaig anar a Texas. Bon puesto. A cobrir el primer acte, o un dels primers actes que feia Trump després de les eleccions. A Texas. I vaig anar a Conroe, Texas, un lloc inhòspit absolutament. I l'impacte és, estem parlant de gener de 2022, Covid encara. Bastant extesa, per entrar als Estats Units necessitaves un permís especial, vull dir que hi havia una certa psicosi encara, tothom amb mascareta a tot arreu, i arribo a Texas, un estat molt conservador, que no creuen en vacunes, no creen en no creen pràcticament en Covid, i em trobo que arribo a l'aeroport i dic. Hòstia, ningú porta mascareta. I en canvi, surto a la ciutat, a l'aeroport no, però surto a la ciutat i començo a veure gent amb pistoles. Vaig veure més gent amb pistoles. No tothom, eh?

Si dispares el Covid, el maten. Doncs sembla que a Texas sí, eh?

Perquè vaig veure més gent amb pistola que amb mascareta a Texas. Però hem de pensar pistola com. De cartuchera o costat. Com de vaquera. Ah, per fora, eh? No hi ha una mica amagada, no? No, perquè a Texas es pot portar visible. Hi ha estats que no, a Texas es pot portar visible. No era pas Carnaval, allò que et disfà? No, era el gener, crec, el Carnaval de Houston, que això era Houston, crec que no és el gener.

Joel, vols fer una pregunta? Sí, perquè ve el cas.

Joel, vols fer una pregunta? Sí, perquè ve el cas. Ara que estàvem parlant dels coneixements sobre els Estats Units del Francesc, fa poc vaig penjar jo una foto a Instagram d'una excursió a una zona del Bierzo. Molt maca, molt maca. Fas propaganda de les teves xarxes socials. No, al revés, que em segueixin menys, sisplau, perquè per insultar-me no cal que em seguís. Bueno, doncs, vaig anar a la zona aquesta del Bierzo, que es diu Las Médules, una zona molt maca, i per fer. Això és una conversa privada, una conversa privada. Si vols explicar, home, si vols explicar perquè la gent rigui. Per fer la broma vaig posar, amb la foto de Las Médules, jo vaig posar que estava al Gran Canyón del Colorado, allà, localización, Gran Canyón. I el Francesc Garriga ho va, bueno, ho va veure, s'ho va creure, i em va escriure recomanant-me que després d'allà anés a Utah. Utah. Que està a tocar. Voldria saber si ja t'has recuperat d'aquest moment i com ho portes.

És molt vergonyós que ara ho sàpiga ja també tota Catalunya.

Vas confondre el Bierzo. Perdona, doncs.

No, no, ara hauríem de. Ets molt malparit perquè ara hauries de posar les imatges i que la gent veiés una foto del Gran Canyón i del Bierzo i dirien. No, no, francament era impressionant.

Pot colar, pot colar. I t'hauria agradat que la corresponsalia no hagués. Bueno, topat amb Donald Trump? No, no. Va a la marxa.

Bé, és a dir, Biden era un altre ritme. Molt ben dit. I llavors. És viu, Biden? Sí, en principi sí.

Ara està malalt, el pobre home. A 19 d'octubre no ho sabem.

Podem discutir si ho era de viu, ja, en el seu moment. Sí, sí que ho era. Hi ha gent que diu que el movien amb un mando a distància.

Bé, amb Tram acabarem igual, eh? Dien el mateix, sí, perquè aquest senyor va cap avall i cada cop diu més tonteries. Jo estic content d'haver coincidit un temps amb Tram i d'haver-lo pogut explicar, però també vaig arribar al límit. Jo en vuit mesos no vaig tenir por. Era molt pesat.

Has anat tres cops als Oscars, també. Sí. Però no has anat mai a la gala de la Pilota d'Or, per exemple. No té cap sentit, això.

Home, vull dir, vaig fer 20 anys d'esports i quatre a Amèrica i he anat tres vegades als Oscars.

Entenc que allò dels Estats Units t'ha obert unes portes a fer coses que no t'haguessis pensat mai que faries. Sí, això mateix. Feies retransmissions per Ràdio Súria.

Home, anar a uns Oscars, anar a la Super Bowl, que tampoc és que m'interessés molt, però.

Vas a morir per això, allà, als Oscars? Amb qui xerres, allà? Si tothom va engalanat i tothom va.

No, jo també anava engalanadíssim. Ah, clar, clar. Perquè a la premsa t'obliguen a anar igual. Allà volen que l'experiència per l'actor sigui top. Llavors vol dir que ells han de veure tothom al seu nivell. Supertrejat. Llavors els tècnics que posen, tiren cables. També trejat. El senyor de l'ADSL que et col·loca l'ADSL. Amb smoking. Amb smoking. Què dius? Sí, sí, sí, tothom. Qualsevol persona que un actor nominat, actors i tècnics, qualsevol persona que un nominat vegi aquella nit, ha d'anar vestida de gala perquè l'experiència sigui, és una nit de gala.

Diré una cosa, això ho haurien de fer també els Premis Gaudí, perquè la gent va d'una manera. No els tècnics, la gent.

No, la gent. Però aquí ens hem de llogar els vestits, aquí no anem.

Hi ha gent que va descalçada. Jo me'l llogava. Què val llogar un smoking als Estats Units? Em feia un descompte a la senyora perquè li vaig caure bé perquè era una iraniana armènia i li feia bé sí, sí, jo també a 200 dòlars que era 250 dòlars i el pica-pica dels Òscars. El dels. Què fan els americans? El de la premsa era bastant bo. Sí? Sí, hi havia unes gambotes jumbo. Sí, sí, sí. El pacífic. El que passa que eren molt putes, perquè la gala allà és a les 3 de la tarda. Sí. Sí, o a les dues, ara no recordo. Era passada l'hora de dinar. I el menjar, en comptes de treure-te'l a la una per abans de la gala. No, no, treien el menjar quan començava la gala. Ah, cabrons! Llavors només podem sortir a buscar la gamba a la pausa. I la pausa dura dos minuts. No miraria pas la gala, jo. Hi havia gent acreditada que dius, senyora, cada cop que surto la veig d'aquí agafant gambes.

Amb els porros bruts. De salsa rosa. I dono el premi i lloro, xuc i xuc i els porros.

Hi va haver algun moment fan? Vas dir, hòstia, ara que estic aquí vaig aprofitar per saludar Brad Pitt perquè l'admiro de.

No, perquè els Oscars, aquests superestrelles, generalment van per. Bé, mentides, sí. Mira, ara m'ha vingut. A la sortida dels Oscars, amb uns companys periodistes, ens vam equivocar de sortida i en comptes d'anar a parlar de la premsa,

ens vam colar a parlar dels actors. I de cop i volta. No s'equivoquen mai al revés, no? I de cop i volta.

I de cop i volta veiem una noia amb una estatua. Dic, collons, però si és. Ara no recordo. Era actriu secundària, amb la seva estatueta, i al cap d'un moment apareix un senyor de dos metres, que era el Chris Hemsworth, el Thor. No sé pas qui és.

El Thor. Aquell ros guapo. Sí, sí, sí. I fem així. El marit de la Pataki. Hòstia! O sigui.

Saps que hi ha gent que dius, hòstia, la pantalla molt bé i després en persona. No, no, aquest tio era igual de gros, sapat, guapo, tot allà en persona. No em vaig atrever a demanar un selfie. No em vaig atrever.

Aquest parla català, es veu. Sí, segur. La intimitat. L'Elsa Pataki. Ben catalana, l'Elsa. És de Vidreres. Sí, de Camp Pataki. Escolta'm, de vacances encara veig que tornes als Estats Units. És una mica síndrome d'Estocolm o?

Segurament. No, això és que tens allà algú, amics. Algú et deixa una casa.

No, no, no. Bé, bé. Perquè tu ni vas anar amb la família, perquè no. No, no, jo estic sol. Tu ets solter. I això, diguem-ne, que em va ajudar a poder tenir més mobilitat i a moure'm més, no? És a dir, jo crec que un corresponsal en família. Clar, en Toni Bassas, que hi ha anat, la Raquel Sanz, que van marxar totes. Anaven en família, això t'obliga també a viure una mica més lluny del centre, perquè l'habitatge al centre de la ciutat és inassumible per una família gran. Jo vaig anar sol i vaig tornar de vacances aquest estiu perquè m'anyorava una mica. On vivies? Quan hi vivies? Jo vivia molt al centre, en una zona que es diu Logan Circle. Ah, ja sento que parles. Sí, Logan Circle. Puges el carrer 14. Hi ha el Mercadona allà al fons. No, l'han tancat ara. L'han tancat. Han tancat el Mercadona de Logan Circle. Sí, perquè es veu que hi havia una mica de conflictivitat laboral.

Quin és el supermercat d'allà? Quina és l'estrella? N'hi ha dos.

Hi ha el barato i el car. Ah. El barato donava. Perquè em quedava més de passada. I perquè ho pagàvem nosaltres. No, això m'ho pagava jo amb el meu sou. I d'on et penses que venia el teu sou? Home, sí, clar. I el vostre? Del mateix puesto.

Ja és el titular pels del Triangle, que ja els hi donem fet, ja està. Se'n riuen els catalans. Doncs Whole Foods.

Whole Foods. A veure, ara no farem propaganda gratuïta, però seré com un cas amb matller, així una mica tot posadet i tal. Però en mides més grosses tot, suposo. Mides més grosses i preus més cars. I el barato era el Giant, que era un supermercat d'aquests, que jo el Giant ja havia vist entrar un senyor amb una navalla amenaçant les dependentes. Jo em vaig cagar de por i les dependentes. Aquí algú. Veu que allò era un dimarts, qualsevol.

És habitual, és habitual. De cop i volta a Terres, a la tarda de Catalunya Ràdio. Sí, fa un any i poc. Fa un any. Bueno, aquesta és la segona temporada. Sí, vam estrenar la mateixa temporada, la Renaixença i la Tarda, amb el Francesc Garriga. No sé com t'arriba la proposta i com recordes aquell moment. I si vas dir que sí, el minutzeno.

No, el minut 0 no. El minut 1. El 3. El 3. No, la proposta m'arriba que jo ja començo a notar, jo ja estava en el meu quart any a Washington i per tant, després de 4 anys ja tens la sensació que ja ho has fet una mica tot. En una entrevista vaig dir, és que clar, què t'aporten a uns Oscars més? I queda com molt de sobrat això. Sí que queda de sobrat, sí. Però és veritat, és a dir, un cop ja has anat tres vegades als Oscars, una quarta vegada està molt bé, però amb l'emoció de la primera vegada ja l'has viscut. Ja ho hem vist. A mi anar als Estats Units era sobretot per veure l'experiència, de veure com hi havia un canvi a la presidència. En aquest cas va guanyar Trump i va ser molt interessant cobrir-ho. I sabia que no m'hi podria estar quatre anys més. Per tant, ja veia que això s'havia d'acabar. Si no era aquest l'estiu del 25, seria el del 26. I vaig optar per acabar-ho el 25 perquè em va arribar la proposta del director de la ràdio, el Jordi Borda, de dir, escolta'm, m'agradaria que fessis la tarda de Catalunya Ràdio. I després de rumiar una mica vaig acceptar. És veritat que no hauria acceptat si abans no hagués passat per l'estiu aquell que vaig fer el matí de Catalunya Ràdio i que allà jo vaig veure que era, entre cometes, capaç de fer alguna cosa més. Clar, jo havia fet només programes d'esports, després de corresponsal. A mi, quan em deien la tarda així com a concepte d'entrada. Home, és gros, eh? Em semblava un programa difícil, perquè. És difícil de definir, també, què fas en un programa de tarda, però fas de tot. És un magazín, no? Sí, però és un magazín molt. És a dir, al matí potser està una mica més centrat, has d'explicar les notícies del dia, després fas altres coses, però l'objectiu bàsic és informar. A la tarda has d'informar, has d'entretenir, la gent s'ha de divertir. Masses coses, masses coses. Sí, a vegades, quan en vols fer moltes. Has de parlar de collonades a la tarda. Ja està. No, no és veritat, no només de gatets, una mica parlar de gats no parlem de gatets segur que algun dia has parlat de gats algun dia hem parlat de gats, però algun dia no cada dia i vius al centre de Barcelona o estàs a Súria? no, no, jo vaig fer vas abandonar Súria ràpid sí, jo quan vaig començar a estudiar vaig anar a viure a Barcelona el primer any sortia cames ajudeu-me els divendres per tornar al poble amb renfe, amb les facilitats que això suposava ajudeu-me doncs no. No, de fet, tren, ajudeu-me. I a partir del segon any ja em vaig començar a acostumar a la ciutat i allò que al principi em semblava horrorós, que era sortir de casa i trobar cotxes. Ara t'agrada. No sé si m'agrada, però ja m'hi he acostumat. Ha viscut als Estats Units, vull dir que Barcelona és lo de menos. No, però Logan Circle és una zona tranquileta. Ah, sí, es veu que ho diu. Només va haver-hi un mort. Hi ha un Mercadona allà.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

Francesc, una paraula i tres definicions i l'encertes te'n portes una llangonissa ral de vinyó gentilesa de. Perra! La paraula d'avui és sàtrepe. Sàtrepe. Ah, sàtrepe, adjectiu que fa referència a quan una persona es col·lapsa i no sap sortir d'un estat mental angoixant.

Ui, l'Antonio, quan li agafa la lleure que el venen a buscar els extraterrestres, s'atrepa? I no pots pas fer tant raó, eh?

B, s'atrepa, adjectiu per fer referència a una persona hàbil per enganyar els altres, persona despòtica i cruel. L'alcalde va fent bona

cara als vells, però per darrere s'ha venut l'edifici de la residència i diu que hi posaran un mercadona, el s'atrepa fastigós.

O C, s'atrepa, ofici antic dedicat a la reparació de calçat i altres complements. Doncs, noi, avui hauràs d'anar amb

la cremallera oberta. Demà ja portarem els pantalons al sàtrepe. Aviam si t'ho pots arreglar.

Has dit la paraula malament, eh? Sí. Sàtrepe. Has dit sàtrepe i és sàpetre. Ai, la dislexia. A, B o C, Francesc? La B. La B, eh? Adjectiu per fer referència a una persona hàbil per enganyar els altres. Ets un sàpetre. Correcte! Correcte! Francesc Garriga, doncs, et seguirem escoltant cada tarda a Catalunya Ràdio. Això espero. I ja està. Convida'ns a nosaltres un dia. Quan vulgueu. Entrevistats. Tots? A mi ja em va convidar.

Ah, hi vas anar-hi? I el Fel i el Xuri també. I a mi em va trucar també un dia.

Falta la Mercè i el Pey. Ah, home, a veure, ho arreglarem. Abans de acabar l'any ho fem. Francesc Garriga, gràcies per venir a seure una estona a l'escó de la Renaixença. Gràcies.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. I així ho podràs explicar al dinar de Nadal.

Avui dediquem el capítol a la ronyonera, aquest complement tan bonic. Qui va tenir un bon ensurt

amb la ronyonera és l'ex-cantant, la que havia estat la cantant de Suprems, Diana Ross. Diana Ross. Què li va passar? Tens alguna per explicar o què? En tinc una i tant que sí. Resulta que en una ocasió va anar a un d'aquests grans magatzems de Los Angeles, de compres, com a bona estrella de la música que és, doncs anava envoltada d'un seguici de seguretat privada, segurates. Això li passa a en Xuriguera, sempre. Sí, a en Xuriguera va. Doncs bé, malgrat que anés acompanyada d'aquesta seguretat, sorprenentment va perdre la seva reunió personal. A veure, s'ha de dir que no són els més espavilats, el gremi més espavilat de tots els que hi ha. Els guants de espatlles? Exacte. No saps, hi ha categories. Tots coneixes? En conec algun. No generalitzis, Arnau. De fet, en conec diversos i tots ells responen al mateix patró. No, hi ha de tot. El teu home assegurat, no, Mercè? Què dius? Bé, la qüestió és que quan va perdre la ronyonera va trucar desesperada la seva filla amb plors i una devastació absoluta. Però per fortuna seva, una persona anònima va trobar-la i va poder-la recuperar i ella va fer una publicació a les xarxes definint aquesta persona i aquest acte realment com un acte angelical.

Que bona, que bona. Ja en saps de coses. Un rato et convidaré a sopar, m'acabarem d'anar explicant. Ah, jo no vaig mai a sopar.

I això ho saps tot de memòria, eh? Tot està aquí per jo. Joel, anem a disseccionar la ronyonera.

Bueno, disseccionem-la, però és que és un objecte complicat. Sí. Sí, perquè és un objecte que t'obliga a triar, te posa davant d'una diatriba. Has de triar entre funcionalitat i dignitat. Sí. Què tries? És com, per exemple, els pantalons d'aquests que porten moltes butxaques. Bueno, allò està molt bé, perquè són molt pràctics. Bueno, tampoc han pràctics, eh? Perquè agafar coses d'aquelles butxaques, quan són molt grosses, costa una mica. Sí, però depèn de les coses que porti. Pot semblar molt pràctic. Però, a canvi, has de prestar-te el fet que pot semblar el número 10 de la CUP per Santa Eugènia de Bergana. És una cosa que pot passar. Un respecte. Sí. O els famosos crocs. Famosos crocs. Hi ha molta gent que va amb crocs. Cada vegada més genia amb crocs. Bueno, però jo entenc que és pràctica la croc. Però has de prestar-te que la gent pensi que ets una persona que es dutxa una vegada per setmana o molt dues. Dignitat o. Doncs amb la ronyonera és igual, dignitat o funcionalitat. És cert que permet buidar-te les butxaques de tot el que portis, i això millora la qualitat de vida, perquè queda tot. Què s'hi ha de portar? Les claus, la cartera, el diazepam, els tampons, si en fas servir. Una navalla. Una petita palleresa, que no superi els tres dits, sobretot perquè llavors hi ha arma blanca 11

centímetros és la mida legal que es pot portar. Amb el mànec o sense? Sense, la fulla. Fulla, home. La fulla d'11 centímetros. Sí, és molt. Ja pots traçar altra persona. Ja t'arriba el cor, allò. Sí, però mira, es considera que. Estan bojos. Es veu que si no la pots fer girar com un pollastre a l'as no passa res. Bueno, doncs clar,

tot això ho pots tenir aquí centralitzat, però una altra vegada, què et passa? Doncs que el preu a pagar és que pots semblar el cantant de bues sortint d'una fira medieval. Per exemple. I això ens porta a una altra cosa molt interessant, que és per què collons s'hi venen tantes ronyoneres a les fires medievals. Sí que és veritat. Està ple de ronyoneres a les fires medievals. I la majoria amb la bandera de Jamaica. Llavors hi ha una relació encara més estranya entre l'edat mitjana i Jamaica. Que no sé com era l'edat mitjana a Jamaica. Com se relacionen aquests dos conceptes? No n'hi va haver ningú. Un tio allà fumant canutos venent ronyoneres. Per això, què té de medieval? No té res. Ell. Ell és el medieval. Aquell tio no duraria ni dos dies a la de Pijara. Ni dos dies.

Bueno, perquè t'has centrat en les ronyoneres,

però a les fires medievals A les coses ben estranyes. Bueno, hi ha el mateix fuet que te compres al bon preu, però tres vegades més car. Li treuen l'etiqueta i hi ha-ho. És així, és així. És moda, ara, o no? Està de moda, la ronyonera? Jo porto. Porteu, eh? Jo sí. Sí. Per passejar el gos. Ara està de moda portar-la creuada. Sí, creuada, creuada. Sí, però jo crec que allò ja no és una ronyonera, allò passa a dir-se un bolso. Clar. Que en el cas de l'home, com que tenim la masculinitat fràgil, no volem dir-ne bolso, li diem mariconera. És veritat, això. Què passa? Bueno. D'on ve? No, xuriguera, tu d'on creus que ve el concepte mariconera? No me ve, ara no.

Realment els tenien ben quadrats abans.

Jo he fet la recerca. Nace una pàgina que podeu buscar que es diu mariconeras.com Això existeix? Sí, obro cometes. Nació como una burla en el siglo XX y reflejaba el estereotipo machista de que los hombres no debían llevar bolsos ni accesorios de mano por considerarlos propios de mujeres o de homosexuales. Caray.

Sí, sí. Perdona, o sigui,

Sí, sí. Perdona, o sigui, la pàgina web mariconeras.com a què es dediquen, diguéssim? Venen cotxes. Algú paga el domini només per incloure aquesta

descripció que has llegit? Venen ronyoneres, tant te'n pots fer de personalitzades, per exemple, tu podries fer ronyoneres de la Renaixença, o les cabres, o del catòlic a puta gana, tu. Sí, sí, sí. Em sembla que només tinguis dues coses. Sí. Jo vaig fer servir molt la rona ronyonera, dels 15 als 25, que és quan la pots portar amb una mica de dignitat, després ja no, amb la bandera de Jamaica, òbviament, perquè ningú no tingués absolutament cap dubte de quina era la meva activitat principal a la vida, que era fumar canutos, però com si no hi hagués un demà. No és veritat això, eh? Sí. Jo me'n recordo que s'acabava la mandanga. Sí. I llavors és quan girava la ronyonera. I encara que hi ha algo allà. I amb allò tiraves un dia o dos. A tot el que havia quedat allà. Aquesta senyora riu perquè li ha passat també. Jo? Jo també esforava la ronyonera, sí.

Me vaig deixar una ronyonera penjada una vegada en una terrassa d'un bar de la Rambla de Barcelona, vaig estar caminant mig hora per Barcelona i, hòstia, la ronyonera, vaig tornar allà i seguia penjada,

penjada a la mateixa cadira. Saps per què és això, Peyu? Perquè ningú pensa que hi hagi res de valor en una ronyonera. Ah, mira, ben pensat. Va, perquè és desgraciat portar la ronyonera. Si teniu 4 o 5 mil euros, a dins la ronyonera. Ara m'he quedat una mica intranquil perquè sembla que has fet una mica apologia de fumar els porros. No, perquè dic que fumar porros, la gent em veu aquí, una persona d'èxit absolut, i diuen que fumar porros deu anar bé. No. Jo sempre ho comparo, el de fumar porros, amb una cosa. Te l'explico? Sisplau. És com si la vida fos un videojoc d'aquests que tu te l'has de passar amb un personatge, no? Que tries el karateka, l'escopeta, no sé què. És com si triesis passar-te el videojoc de la vida amb un personatge que és retrasat. Voluntàriament. És que no té cap sentit. No, no, no. Doncs no fumeu porros perquè és exactament això. Gràcies. A vosaltres.

Hola, soc la Carmeta i faig aquest anunci perquè necessito que algú m'ajudi a trobar el meu periquito Abelardo, que se m'ha escapat.

Molt bé, Carmeta, explica com és l'Abelardo a la gent perquè ens pugui ajudar a trobar-lo.

Sí, l'Abelardo és el meu amic i sempre juguem junts, però l'altre dia. Vaig treure de la gàbia i se'n va anar.

Oh, pobret, clar que sí, filleta, molt ben explicat. Però ens has d'explicar a la gent com és l'Abelardo, perquè si no, no ens podran ajudar a trobar-lo.

Descriu-lo una mica, sisplau. Doncs mira, l'Abelardo és molt bonic. Oi que estiguis bonic, papa?

Sí, sí, sí, és molt bonic, però descriu com és, coi, Carmeta. Encara que ens hagin ajustat el preu, aquest anunci m'ha costat uns calés.

La Belardo és el meu amic. Que això ja ho has dit, collons, hòstia! Em pots dir d'una vegada que el collons és la Belardo?

¡Abelardo ha marxat! ¡I a més el meu pare em crida! ¡Quina vella tan desgraciada que tinc!

No, no, perdona filleta, filleta, perdona, perdona. Bueno, l'Abelardo, per la gent que ens està escoltant, és un periquito de color blau, dels normals. Bueno, és com qualsevol altre periquito, vull dir que si l'han vist.

L'espatll publicitari per a gent pobra.

Patrocina Històries per passejar el gos.

Aquest que veieu aquí és en Cobi, és de Sant Boi de Llobregat i viu amb l'Adrián Casado. Grès, bon grès, eh?

Sí. Socol blanc, que ara es posa molt el socol blanc. Ara tots els pisos són socol blanc. Més modern.

Bé, quan van comprar el Cobi, els van assegurar que era un bitxom maltès d'aquells de pura raça. Això que hem vist? Un bitxom maltès. Doncs això, que els van estafar. Sí, sí, els van prendre el peu. Cap a què els va costar aquest gos?

Pots comptar 800-900 euros. Aquest preu és tant. I més car. Més petits, més cars. Un Dogo argentí te poden fotre 500 euros i un Chihuahua 1.500. I t'hi va la meitat de gènere.

I quanta gent et menja?

No, ningú. Va, va, va. El Covid té por dels vehicles grans i sobretot dels autobusos. I també em va dir que el Covid és epilèptic.

Vigilem amb els. Els gossos tenen de tot avui en dia. La por als autobusos. M'agrada perquè la por als autobusos és una por genèrica. Si em ve un autobús de cara. Fa cert respecte. No conec ningú que s'hi encari. M'agrada, m'agrada. No ho veig obrir allà, hòstia! Estiro davant del surfa.

En aquest passeig ens traslladem fins al sud dels Estats Units, a l'Amèrica Profunda, una zona marcada per les tradicions rurals, pel fervor religiós i per la seva societat obertament racista.

Avui passegem el gos per Montgomery, Alabama. Som a l'any 1955.

Bon programa. Sí, quedarà alegre, això. Jo ja tinc calor. No teniu calor? Sí. Amb aquesta música i a la bama. Tinc ganes d'agafar cotó. Sí.

El passeig en Vancouver, el nostre gos epilèptic, comença a l'Alabama dels anys 50. Aquest lloc és el somni humit de qualsevol feixista d'avui dia. Alabama funciona sobre una estricta segregació promoguda per les institucions. La població afroamericana són a tots els efectes ciutadans de segona classe. Els alumnes de les escoles, per exemple, estan separats segons el seu color de pell. Els nens blancs van a uns centres educatius més preparats i amb més recursos que els afroamericans.

Les escoles pels afroamericans no feien l'informe PISA? No. Passa com aquí, que ens oblidàvem alguns centres. Què va passar aquí? Uns datos que van ballar una mica. Justament ens vam oblidar d'uns alumnes molt concrets.

Sí, dels negres, no. No, no, no. Jo canviaria de tema, Peyu, però així d'una manera natural. Pensa que es noti gaire. Els comerços també estan segregats pel color de pell dels clients. Hi ha botigues i restaurants exclusius per la població blanca. El cartell Whites Only es troba a cada racó de la ciutat de Montgomery. Fins i tot les fonts públiques estan dividides. Hi ha fonts que només les pot fer servir la gent blanca.

Escolta, i el pobre gos epilèptic aquest, no el podíem passejar

per un lloc una mica més agradable? Ha tocat aquí, tu. D'acord que el gos és blanc, però no veig la justificació. Ell no tindrà cap problema. El que passa és que la gent que no els agraden els negres, els epilèptics tampoc els acaben mai massa bé, tampoc. Tot el que surt de la norma no acaben de tolerar massa. Si ets negre epilèptic. Ens situem a Montgomerí perquè ens interessa la història d'una dona molt especial.

Vivir a l'estat d'Alabama és un infern. I no per la calor, eh, sinó perquè els afroamericans encara som esclaus. És Rosa Parks,

una afroamericana de 42 anys que li ha tocat viure en el lloc i el moment equivocat. El millor per ella seria marxar cap al nord del país, on la segregació racial no és tan extrema i les persones tenen més oportunitats de prosperar.

Sí, això és el que voldrien ells. Però jo no penso marxar. Vaig néixer aquí, a Montgomery, i aquesta ciutat és casa meva. Quanta dignitat, quanta dignitat. Quanta rosa. Parks és de. Parks i jardins, si et sembla.

A la seva mare es deia Àngeles i jardins. Tot això està molt bé, però atrevir-se a plantar cara no és cap joc, eh? Heu de pensar que Alabama està ple de grups paramilitars que s'agafen la llei pel seu compte. Organitzacions com el Ku Klux Klan. Hòstia, ho he dit bé. És que costa de dir, eh? Sí, però és que hi ha una L aquí que jo no la tenia controlada, eh? El Klux. Klux Klan. No he dit mai a dir-la aquesta L. No l'ha dit mai ningú. No, però hi va, eh? Sí, però ningú lo diu, eh? Jo dic KKK. El KKK. El Ku Klux Klan. Estomaquen o fins i tot assassinen a qualsevol afroamericà que alzi la veu.

Home, a veure, et sortiria una mica content marxar cap al nord?

No, no, ni parlar-ne. No, no, ja n'hi ha prou de deixar-nos trepitjar, prou.

La Rosa és una dona valenta, compromesa amb la seva comunitat. Fa mitja vida que combina l'activisme polític amb la seva feina de modista. Ja en sap greu per en Covi, el gos epilèptic que té por dels autobusos, però el moment més interessant del passeig passarà en una parada d'autobús. Veus? Després d'una llarga jornada treballant, la Rosa es disposa a agafar l'autobús que la porta fins a casa seva. Ai, sí, tu, estic baldada, avui. Els autobusos també tenen les seves normes. Els afroamericans han d'entrar per la porta del darrere i seure els seients que queden a la part posterior.

Sí, sí, però, narrador, saps què? Que abans. Abans hem d'anar a pagar el bitllet. Ah, sí? És veritat.

Això és del tot delirant, eh? Atenció, l'autobús s'atura a la parada. La Rosa ha de pujar per la porta del darrere, travessar l'autobús per dins, anar cap al conductor i pagar el bitllet. Llavors, ha de tornar a baixar de l'autobús. Però per on baixa? Per davant o per darrere? Per davant. I llavors tornar a pujar

per darrere per anar a seure al darrere. No té cap mena de sentit. Tornar a baixar per què? No s'entén, això. S'ha de baixar, però llavors pujar per darrere. Però que és el gran prics del verano, això.

Que sortirà la vaquilla, ara, eh? El Ramon García. El Ramon García. O sigui, el Ramon García. Aquell home està per anar a una residència. Bueno, i el Gran Prix del Verano. No saps on viu, eh? Que potser ja l'hi tenen, eh?

El treuen a l'estiu per anar a gravar. Venga, Ramon! Però no sap ni. No sap ni on té, que allò me'l deixa allà. ¡Hoy de Villacampa del Vivio! Ui, és terrible, és terrible.

Bueno, en fi, és igual. A mi m'agrada, aquell programa. Sí? Sí? Mira, jo em feia vergonya dir-ho, però el que ha dit el xuricrata m'ho diu.

L'altre dia vaig llegir que els de Tordera van guanyar una edició.

Què dius? Mira si és fàcil. Contra qui lluitaven?

Contra rússies. Bé, anem a la història. Per fi arriba l'autobús que estava esperant la Rosa Parks, l'autobús 2857. Després de fer el ritual amb el pagament, la Rosa decideix seure als seients intermedis, uns seients que estan entre la zona destinada per negres i la zona destinada per blancs. Què vol dir intermedi? Intermedi. Intermedi? Però què és? La mare és blanca i el pare és negre? Mira, hi ha uns seients a mig camí dels de davant i dels de darrere. Que queden una mica en terreno de nadie.

Al final això no s'ha sent racisme o toc, també, una mica. És més un feng shui que un racisme. Una mica de feng shui.

Espera que aquí dintre m'han posat els colors. Per colors, sí, perquè si no despista. Com una caixa de colors de.

Ah, exacte. Hi ha gent que té els llibres, els colors de colors, doncs aquest xófer devia volar els així.

En aquesta zona intermèdia hi poden seure els afroamericans, però amb una condició. Poden seure-hi sempre que els blancs tinguin lloc a la zona dels blancs. En altres paraules, si un blanc s'ha quedat sense seient a la seva zona, la zona intermèdia també passa a ser pels blancs. El pobre Cobi, el gos epilèptic que té por dels autobusos, està collonit amb el soroll d'aquell vehicle atrotinat. I en aquest punt es produeix el conflicte. Just abans que l'autobús arrenqui, uns quants passatgers pugen de sobte. L'autobús estava a punt d'arrencar, però els han esperat. Això fa molta ràbia.

Home, si tu fas la correguda, aquell sprint que fas per agafar l'autobús. Ha sonat molt malament. Depèn de què tinguis al cap en aquell moment, sonarà fatal.

O sigui, estem parlant d'un conflicte, del racisme, i vosaltres. Ejacular, ejacular.

Tu fas una correguda per anar a buscar l'autobús, que sense meniscus, normalment va la gent. Molt poca gent queda amb meniscus. Llavors t'esperes que vinguin els que no han corregut. Saps què vull dir? Sí senyor.

Injustícia. Injustícia, completament. És com a teatre que deixarem 10 minuts, no deixarem res. Començarem puntuals. I la senyora aquesta que fa 40 minuts que ha arribat, que s'està esperant aquí.

També és el seu problema, arribar 40 minuts abans. Fins que no fem anuncis, com al cinema. Jo vaig anar a veure en Fel i en Xuri, vaig arribar una hora abans. Vaig dir, hòstia, quan arribo, no sabia que havia arribat una hora abans. Vaig pensar, ostres, has arribat justet. Pensava que aquests dos arrossegaven més gent, perquè era jo sol. Al final és que havia arribat una hora abans. Jo era aquesta senyora. Ens van entrar al camerino i em van dir, hi ha un loco allà? Amb unes ganes d'entrar.

Bé, hem esperat uns blancs, que els hem esperat perquè eren blancs, bàsicament, eh? L'equació és que els passatgers que han pujat a l'últim moment s'han quedat sense lloc i llavors el conductor mira pel retrovisor i diu aquestes paraules.

Eh, a veure, els negres que esteu a la zona mixta, ja podeu aixecar el cul que hi ha un blanc que s'ha quedat sense seure.

Els passatgers afroamericans primer fan una mica, bueno, els despistats, eh? Potser a aquell senyor blanc no li importa quedar-se dret a la zona dels blancs, no? Però el conductor, que és blanc, evidentment, insisteix.

Eh! Em sentiu o no? Els de darrera! Us voleu aixecar o m'he d'emprenyar de veritat? Me cago en Deus!

I els passatges negres s'aixequen i es dirigeixen cap al fons de l'autobús. Tots, menys la Rosa. Ai! La Rosa. Es diu és negra, però és. Que també dir-se. En un conflicte de colors, també anar-se a dir Rosa. Deu ser Rose. Rose, clar. Rose Parks. Rose. No Pink. La Rosa es queda allà, quieta, immòbil. Mira a darrere. Mira a darrere. Raúl, què fas aquí? Va, vine a darrere amb nosaltres. La Rosa no es pensa aixecar. No s'aixeca? No, no, no, de veritat. És que no em penso aixecar. L'altre passatger afroamericà insisteix.

No siguis així, Rosa. No veus que els blancs te la fotran? Vine a darrere amb nosaltres, va. Mira, crec que ha arribat el

dia de dir prou. Deixa'ls-hi el seient.

Eh, prou. Deixa'ls-hi el seient. Va, des de casa aquesta xermeca. Me cago en des, eh. No podem xerrar? No podeu xerrar tampoc.

Com podeu veure, no tothom és tan valent com la Rosa. Ja, ja. Rosa, va, aixeca't.

Senyor conductor, a veure, jo no tinc res a veure amb aquesta A mi no em representa, eh? La Rosa ja ha vist que jo m'he aixecat i me n'he anat a darrere. Sí, sí, el conductor és en fel, eh? És que estic tan espantat que no sé què parlar.

El Peyo és el conductor del programa, Jordi. I el Fel, el de l'autobús.

Amb la discussió ja fa més de 10 minuts que l'autobús està parat.

Que jo no sóc racista, eh? No em malinterpreteu a mi, eh? Ho dic perquè ara quedaré com el dolent. Jo tampoc es tracta d'això, eh? Però és que m'emprenyo arribar tard. A mi, collons, la meva feina.

Sí, els comentaris xenòfobs responen més a la puntualitat que. Ara! És això, hòstia! Un senyor que vol fer la feina ben feta.

Ara! No he fet mai tard, eh? És que no he arribat ni, me cago en Déu, ni 8 segons tard mai de la meva vida, eh? I ara pel que collons de mossa.

Què? Que no ho veu que és una forma de protestar pacíficament?

A mi això maca em sembla meravellós.

No li digui maca. No, pobreta. Pobreta tampoc. És que no. No.

A dins de l'aire, a dins de l'autobús, l'aire es pot mastegar, hi ha molts de nervis. En Cobi està a punt de patir un atac d'epilèpsia. Però què opina el senyor Blanc que s'ha quedat sense lloc?

Home, jo si et dic la veritat, a mi m'agradaria seure. Em fa una mica de mal l'esquena.

És que la situació. Jo m'imagino tota la discussió aquesta i un idiota allà a dret esperant.

He de seure, eh? No, escolta, jo no tinc cap culpa de ser blanc. Mira, doncs sap què li dic?

Saps què li dic? Doncs que segui el darrere. Amb els negres, miri, hi ha lloc de sobres.

Au, ja pot anar tirant. En aquest cas ja no em fa mal l'esquena. Totes són dues parades. Vaig aquí a Montgomery Sud. A Montgomery Sud.

La Rosa té raó, al fons de l'autobús hi ha lloc de sobres, però cap blanc és capaç de seure al costat d'algú que no sigui del seu color. El conductor baixa de l'autobús i truca a la policia.

Bueno, la policia d'Alabama, eh? Als anys 50, eh? Simpaticíssims devien ser aquests dies.

Mira, doncs som bastant més respectuosos amb la Rosa que no pas el conductor. Ah, mira. No la detenen? No la detenen, no. Bueno, sí que la detenen. Però vull dir que no són mala gent, tampoc. Anem a reproduir la conversa exacta entre la Rosa i el policia.

Rosa. Per què ens tracten d'aquesta manera?

No ho sé, però la llei és la llei. Està detinguda.

Per ser un policia dels anys 50 no està mal. Són el més sensible de la meva promoció. Traslladen la Rosa a la comissaria i li fan pagar una multa de 14 dòlars. 14 dòlars.

Sí, però paga'ls alhora, que si no. Treuen ni de ric ni de pobre, 14 dólares.

A l'alabama dels anys 50, aviam.

Depèn que cobris. Si comptem l'IPC. L'endemà, el gest de la Rosa s'escampa per tot el país. La comunitat negra està indignada i fa boicot als autobusos de Montgomery. El cas de Rosa Parks va ser la gota que va fer vessar el got. Un any més tard, i després de judicis i protestes en públic, el Tribunal Suprem dictamina que la segregació dels autobusos és inconstitucional. Una petita lluita que s'acaba guanyant d'un conflicte que encara dura. Ens falta saber si el nostre gos epilèptic ha sobreviscut aquesta passejada pels Estats Units. Mercè, qui ho decidirà? Doncs sóc aquí amb la Carme.

Que d'on ets, Carme? De Terrassa. Oh, mira! De Terrassa.

Carme, als anys 70, un grup de música va decidir fer un homenatge a Alabama, tot i l'historial de violència i racisme de la regió. La cançó va ser Sweet Home Alabama. De qui és aquesta cançó? Ostres. Ah, de Mames and the Papas? B. Leinert-Scheinert o C. Aerosmith? Mamas and the Papas. Conec la cançó, però no. Sweet Home a.

Mamas and the Papas.

Mamas and the Papas. Ojo a l'atac d'epilèpsia, perquè el gos és mort. No.

No te'n refies mai d'una senyora de Terrassa.

¿Por qué es de esta falta de respecte? La cançó la van composar. Tu ho he dit bé? Ara ja ho has dit pitjor. En Còvio, el nostre gos, que tenia por dels autobusos, ha acabat morint. Bueno, pobre. No passa re, era pilèptic.

Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX.

Que el Senyor sigui amb vosaltres. I amb el vostre esprit.