T2xC30 - El sofà

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença. Déu vos guard! I visca el batlle!

La Renaixença.

La paraula sofà prové de l'àrab, que vol dir, bueno, la paraula àrab sufà, que vol dir bango, plataforma. De fet, el sofà a Europa el vam copiar de l'imperi otomà. Els primers viatgers, als segles XVI-XVII, els primers europeus que visitaven l'imperi otomà, van quedar fascinats amb aquells bancs entapissats, plens de coixins. Hòstia, això ha de ser més còmode que aquelles fustes que tenim nosaltres, no? Perquè és que un sofà no és perquè el tenim molt comprat però si el descobreixes per primera vegada hòstia ben parit eh ja t'hi vols quedar allà és el millor moble de la casa bueno vull dir que no sé si us ha passat mai que us traslladeu que vas a viure en un pis sí i t'instal·les però el sofà encara no ha arribat no és el primer que has de portar ah. És que, clar, sense llit pots estar-hi, perquè, mira, pots dormir al sofà, però seure al llit és horrorós. No és horrorós.

Home, t'hi pots posar uns coixins. No, no, però acabes així amb l'esquena mal posada.

Pots intentar convertir el llit en un sofà, però no I els grecs i els romans no tenien sofà? Els grecs i els romans no tenien aquella bestiesa, els romans feien allò que menjaven el menjador amb una mena de sofàs, tenien aquells bancs i menjaven estirats que aixecaven, bueno, es recolzaven sobre el cantó esquerre i la mà dreta quedava lliure per agafar menjar, allò no sé per què.

Triclinis. Triclinis es deien. Ara m'ha vingut, es deien triclinis. Ah, m'ha vingut. Sí. No, no, val, val. Que dius que està escrit aquí? No, no, no. No ho he pasat així. No, no, no, es deien triclinis i servien per dissimular la taja que portaven. Si tu ja estàs estirat aquí, desmanegat, que tu pots anar mamant, que ningú se adona. És veritat. També servien per menjar el raïm de dalt a baix. Molt important això. Els calçots. Els calçots, també, sí senyor. A mi m'agradaria ara poder anar amb un menjador a casa i que tinguéssim un triclínic. No és que has menjat l'escudella? Home, hòstia, justament l'escudella amb el triclínic. Potser queda ser gaire còmode. Pots els fideus als ruïs.

El que costa és trobar un sofà que sigui còmode. Difícil, això. No trobeu que anar a una botiga de sofàs costa molt?

Molt difícil triar-lo, perquè tampoc te'l deixen provar bé. Et deixen seure un moment a la botiga, però no tens temps. O sigui, el de la botiga, tu t'hauries de poder quedar en calçotets allà, un moment. Per veure si se'ns enganxa o no se'ns enganxa. Exacte. Posar una pel·lícula, menjar unes crispetes allà a sobre. Un patarrot. Exacte. Aquella moqueta si rebenta o no rebenta. Quan vas a comprar un cotxe, te'l deixen portar un rato. Ara, és veritat.

Pots provar-lo i vas a donar una volta per allà al polígon i tornes. Has de portar-lo quan ets pare, portar-hi un nen petit que vomiti allà.

A veure si es neteja. A veure si es neteja. A veure si es neteja. Li sap greu si fem l'amor un moment amb la meva xicota? Llavors ja decidim si el comprem o no el comprem. Això hauria de passar. Hi ha gent que està malament del cap, Peyu. Compren sofàs de pell. Però per què malament del cap? Has d'estar molt malament

del cap per comprar un sofà de pell. El meu és de pell. Sí, sí, és de pell, el meu. Què vols dir que estic malament del cap? Ja veus qui ho diu, ho diu la Mercè.

No estic malament del cap. Però no saps d'estar

malament del cap per tenir un sofà de pell.

Home, no s'hi pot seure amb un sofà de pell. No? No, home, no. Per què no? Mira, una vegada. No, no, no. Què no? No m'ho expliquis, home. Això saps. No m'ho expliquis. Ja fa temps, això. No, home, no. Una vegada ens vam quedar a casa d'un amic. Ah, no cal, home, no cal. Ah, ja sé fer-lo, home. Ah, però no cal. Ens va dir, quedeu-vos a dormir, però si no tens puesto. I va dir, quedeu-vos al sofà. Al sofà, va dir, quedeu-vos al sofà. I què? Tots dos, al sofà. Un sofà gros, eh? Un sofà gros. Era el mes d'agost. Una calor. Unes suades que vam fotre. Tots dos al mateix sofà. Que els sotets. Que els sotets. Tots dos allà. El sofà de pell. Va començar, vam començar a fer suc. Ai, ai, ai, per favor. Va començar a suar, aquest. Bueno, i tu també suaves. Bueno, jo també suava. Tothom suava allà, eh? Però esteu així fent la cullereta, que es diu. Acoplats. Va ser una nit llarga. No, vam dormir un rato de cullereta. Un rato de cullereta, sí. Tu l'abraçaves amb ell. Jo l'abraçava amb ell. Allò és cullereta? Sí. Allò era cotxerilla. I no, però molta calor. Bueno, vam començar a soquejar. Semblava un plat de callos, allò, pràcticament. Gràcia i anivia també de greix. Vam començar a quedar enganxats, veieu? Al sofà, aquest senyor, jo, la cullereta. Tot enganxat. El dematí eren tres estirant-nos i no ens podien aixecar. Vam quedar enganxats. Amb la pell del sofà. Vam haver de portar una carxa. Encara tinc un tros de sofà enganxat aquí a la floreta. No me l'han pogut treure mai.

Carles Uriguer, Rafael Faixedes, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a la Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Bojos coneguts i uns bojos que porten més de 20 anys dalt d'escenaris catalans i de tot el món. Van néixer i créixer a Montcada i Reixac i la seva rumba Sky Festa han convertit la seva energia en un fenomen internacional. Després de més de dues dècades de trajectòria, continuen demostrant que la seva festa no té final, que potser mai trobaran el fill de la Mari Carmen, però que sempre seran uns gats rumberos.

Avui s'asseuen a l'escó de la renaixença, la Pegatina!

Adrià, Rubén, què has portat? Una tote bag. Una tote bag. El que hi ha a dins. Bueno, la tote bag també ens la podem quedar. També. Hi ha un parell de discos. Va, que hi ha més coses.

Què és això? La pegatina.

Què és això? La pegatina. Una salsa que hem fet. De xipotle. Una mica, no gaire picant, però una miqueta picant. Això m'encanta a mi. Per què heu fet una salsa? Perquè el disc es diu Fuegos del Barrio, llavors vam pensar en coses que vam fer mistos, i llavors vam dir, bueno, algo que piqui, que faci com treure foc per la boca, o sigui, no és tan picant. Sou uns màsters del màrqueting, una mica, eh? Sí, sí, sí.

Vau estudiar màrqueting, no? Jo, publicitat i relacions públiques. Mira, a on ho vas estudiar? A la UB, però era l'escola superior de relacions públiques a l'Hospital Clínic.

A l'Hospital Clínic? Bueno, a la parada d'Hospital Clínic. Escolta, que m'he saltat la pregunta que fem sempre, això podríem tastar, puc tastar-ho? Mercè, tens algo per tastar una mica la salseta aquesta? Què heu menjat avui per esmorzar? Que això sempre ho preguntem a la Renaixença. Sacsejo una mica, Peyu, abans d'obrir-la. Sacsejo primer? Estic sacsejant, ara. Jo, kèfir i plàtan. Kèfir i plàtan? Hòstia. Per què? I per què no? Kèfir i plàtan, eh? És duríssim, eh?

Kèfir com un iogurt i el plàtan I un cafè o alguna cosa?

I tu, Adrià? Un cafè descafeïnat i ja està. Sou ben iguals, eh? És molt bona, aquesta salsa. Ah, que ja n'esteu tastant, vosaltres? No, no, pica, pica. Jo encara estic intentant obrir-la. Ara l'he obert. Ui, ui, m'ha saltat el tap. M'ha saltat el dosificador. Un glopet directe. No, ara, feu-me acostar. Acosteu-me al pa quan pugueu, escolta. Quin ambient. Suposo que heu menjat de tot, també, voltant pel món, perquè vosaltres heu fotut aquestes gires. Sou dels que us animeu amb tot o. Jo em porto sempre pernil de casa. No, no, sí provem.

O sigui, a mi, per exemple, m'agrada quan anem por aire, no?, una mica tastar allò. Alguna vegada sí que ens hem trobat algun problema, allò que vas a Segovia i et volen posar un. El cochinillo. El cochinillo aquell, dius que he de tocar en un parell d'hores. Clar, cargarem una soada a l'escenari que. Potser no toca, però quan hem viatjat a altres països i així, home, si intentem provar. Si no, després pots anar a fer un italià hi ha a tot arreu, o sigui, no va amb tu aquell tipus de menjar. Però a Xina, per exemple, vam estar O sigui, vam arribar a menjar vespes, paneroles.

No, paneroles no, eh? És una línia vermella. Paneroles em sembla molt fort.

Però eren així, molt petitetes, i ens vam estar tots mirant com una broqueta d'aquestes així, mirant-nos tots de veure qui és el primer, saps? I ningú volia, i vam tancar els ulls i vam fer I és com paper. És com paper. Sí, com menjar paper. És fregit. Ha rebussat a Sibosho. Bueno, és que ja ho ha rebussat. Les vespes han rebussat a Estambul. Ah, veus? No tenien gust de truita francesa. Ja. Les vespes, eh?

Sí. D'on neix aquesta vostra vocació mundial, diguéssim, i totes aquestes gires que feu arreu del món? Què passa, que teniu millor mànager que els altres grups de música? Què va passar? No, és que jo crec que al

final teníem aquesta intenció sempre de. Li punxàvem al mànager de dir-li cada any volem anar a un país nou. És com el nostre regal, com el nostre premi.

Volíem invertir en algun país nou, però tot va començar. Anys abans, perquè nosaltres tots els grups que seguíem de l'escena de la Barcelona Mestisa i tal, tocaven tots a França, Suïssa, Alemanya, tot això, i aleshores nosaltres el que fèiem era mirar on havien tocat tota aquesta gent i oferir-nos, i dir, mira, som amics d'aquests i tal, llavors a vegades dormíem que acabava el concert, traiem tots les eines de música i tal, i posàvem allà uns matalassos i ens posàvem a dormir. I així vam fer les primeres gires a Suïssa, França. I després ja es va professionalitzar i ja podíem anar a dormir a llocs descents.

Més correctes, més correctes. Sou nou persones en tot. Avui heu vingut l'Adrià i el Rubén, però nou persones durant 25 anys. No us heu barallat mai? No m'ho crec.

Francament 9 persones eh perdó que he saltat així però és impossible que no us hagueu barallat

si debatim i si ha costat trobar però clar portem 23 anys i aleshores ja és com una família que al final ja saps com es posarà un com es posarà l'altre i trobaràs un punt comú abans que esclati res i és veritat que hi ha hagut moltes discussions de debatre coses que un estava en un lloc i un altre en un altre però hem trobat un punt mig i hem arribat al moment en què la pegatina té una veu pròpia que no és cap de la dels seus integrants això

està molt bé és una suma holística una suma holística

una suma holística portau-li més salsa m'enxurriguiré. A mi no m'heu fet arribar el pa, encara no l'he pogut provar. Una mica de pa, sisplau, escolta. Tens aigua per beure, Peyu? Tens aigua per beure? Sí, tinc aigua. Que pica, eh? Bueno, pica d'aquella coseta calenta a la boca, que està bé, és bona, hòstia. Sí, sí. Escolta, i com treballeu? Espera, que m'acosta el pa, un moment. Gràcies, Adrià. Com treballeu? Vull dir que sou nou persones, dieu que no us discutiu massa, però anem a crear un disco. Qui ho fa, això? Com us trobeu?

On us trobeu? Al final, el que fem sobretot, fem assemblees cada setmana. Avui venim d'una. Fem assemblees i si són assemblees per fer un nou disc, cadascú porta bocetos, esposos o parts de cançons o si és per parlar d'una altra cosa, cadascú porta la seva part. Llavors es debateix i.

Sí, el que fem, o sigui, quan hem de crear un disc, és veritat que hi ha idees, i el Rubén, el Roman, bueno, hi ha més gent que aportem idees, i a partir d'aquí les intentem treballar totes. N'hi ha un que no foti res, n'hi ha un. Sempre hi ha algú. No direm el nom. No, res, aleshores agafem totes aquestes idees, les toquem en directe, les gravem i les escoltem al cap d'un temps i diem, d'aquestes hi ha potser 7, 8, 9 que ens convencen, les altres les descartem. Per exemple, per aquest disc crec que havíem fet com 20 poques cançons i ens en vam quedar 11 i després en feia una més extra en el propi estudi, allà improvisant per la nit amb el amb el productor, que ens va posar una cúmbia i vam dir, vinga, doncs anem a cantar alguna cosa a sobre.

Escolta, és que a més a més clar és això, no és només aguantar-se 9 persones durant tots aquests anys de trajectòria, són 9 persones convivint en unes gires, en viatges molt llargs, aeroports. Entenc que hi ha algú. Tu, Adrià, tinc entès que et deien el nen Bombolla una època.

Ui, fa molts anys, ja se m'ha passat. Perquè quan tu comences a cantar i comences a cantar molts concerts seguits, Cada cosa que notes a la gola és, bueno, escau el món sencer, no? Ai, ai, que quedaré fònic, que quedaré fònic. I pateixes moltíssim. Després ja tens callo i ja, bueno, ja tires. Però al principi veia que em donava una mica d'aire, no sé què, i ja dic, ui, demà no toco. I així anava, llavors, anava tapant i, bueno, anava a la furgoneta, així, que no se'm veiés, perquè no em donés l'aire. Perquè aquí hi ha un debat que jo vull proposar. Aviam. Un debat. Aviam. Aire condicionat. Sí, aire condicionat. Que això ho han parlat tots els músics, que tots els cantants tenim baralles amb la resta de músics. Perquè dic jo, si tu a l'estiu, que estàs a 30 graus, vols posar l'aire a 16, 17, 18, que és el que fa el meu grup. Quan a l'hivern estàs a 16, 17, 18, que seria una temperatura ideal segons el teu parer, per què me'l vols posar a 25?

Aquí està. Sí, senyor.

Sí, que és veritat. És veritat, és veritat.

Aire condicionat, no, sempre. No com que no. Si has de cantar, no.

Aquí has fet una trampa, i és evident la trampa que has fet, i és que si estàs a 30 graus, per molt que tu posis l'aire condicionat a 16, no hi arribaràs mai a 16 graus. Bueno. Eh que no? Tu ets de l'altra bàndola. Hombre, el Rubén és el del 16. Va, va. Joel, vols fer una pregunta? Sí, m'ha semblat bon moment. Et sembla a tu bon moment? Sí, sí, pregunta. Mira, vosaltres sou un grup que ha tingut gran èxit, encara el day, i per tant, jo sé que heu fet molts estadis. Heu fet estadis. Alguns, sí. Heu fet estadis i heu fet grans pavellons. Heu fet estalvis. No, i estalvis espero que també. Perquè vosaltres sou de l'època que encara es venia algun disc al principi. Sí, però ara inverteixes en discos i no. Ja, ja, no, però és que aneu portant els CDs aquests, la gent no sap on fotre'ls. Fem salses, fem salses. Però de les salses, molt. Això acaba als balcons de la gent per espantar els coloms. Però en fi. Al respecte d'això, d'aquesta mena d'actuacions de gran format, una vegada vaig llegir el Josep Montero, d'Ocas Grasses, en una entrevista dient que si tu vols fer música així, festivalera, grans recintos, que no hi ha més collons que posar-te a fer de monitor d'aeròbic. O sigui, que el tio deia, bueno, jo, i es referia a monitor d'aeròbic, a fer. Pues ara piquem de mans, ara ens veiem cap aquí, ara tots cap allà, ara endavant, ara endarrere. I el tio deia, a mi això em dona pel cul moltíssim, no m'agrada gens fer-ho, però he entès que a la gent li agrada que ho facis i així la gent també es mou i tal. Volia saber si a vosaltres us agrada fer el monitor aeròbico. Anava a dir, doncs se li dona bastant bé. Sí, però és bo que no li agrada. Però tu també ho fots, això.

Sí, home, i tant. A mi m'agrada ballar i. Ah, sí, eh? Sí, m'encanta. I si ens agrada, perquè sento que si a la gent la fas aplaudir, la fas moure, la fas interactuar més amb tu, i a la que ja fas cantar i no sé què, ja estan més atents. Aviam què és el següent, i crec que és important, això. I a la resta de la banda també li agrada?

Sí, i al final, ja no només d'aeròbic, de zumba, saps? Perquè al final són de salts. Fas cardio. Fem cardio, de saltar, de pujar per les tarimes, per baixar de les escales. Una gincama.

I llavors, quan et jubiles, tot això que has après, ja quan vas a classes de zumba,

ja ho saps. Ja ho saps fer, perquè d'això ho havies practicat. Molt bé. Escolta, vosaltres, no sé si encara esteu afincats a Moncada i Reixac, veu néixer allà. Jo sí. Jo m'he canviat al poble del costat. M'he canviat de Vallès. Un altre Vallès?

Sí, clar, Moncada és occidental i la Llagosta és oriental.

A la Llagosta has anat, eh? Com tots els millonaris. Ha, ha, ha! No saps ni on és la llavors. No tinc ni puta idea d'on és la llavors. Entra a Montcada i Mollet. Perfecte. A Montcada passa una cosa. És dels llocs poc coneguts de Catalunya.

Vull dir, la gent coneix l'estació. Per algo serà, també. Sí, pel trànsit, no? Quan hi ha aturades a l'alçada de O l'estació de Renfe.

Sí, Montcada i Bifurcació, Montcada i Santa Maria, Montcada, no sé què més.

Ara, si passes per la C17, tenim un mural.

De la Pegatina, molt gros. L'he vist, sí senyor. Podríeu destacar alguna cosa del Moncada? Això és Moncada. A banda del mural de la Pegatina? Sí, i tant.

Mira, de Moncada. S'ho està pensant, eh? No, no, és que a Moncada tenim molta gent que tothom ens diu, però què hi teniu a Moncada, que hi ha tanta gent coneguda? Aviam. La Clàudia Pina, jugadora del futbol femení. El Carles Cuevas, actor. El Zladija Rusa. Teníem el primer ciclista que va guanyar una etapa al Tour de France, el Miquel Poblet. És el que li dona nom al nostre pavelló. Núria Gago. La Núria Gago també és d'allà. Bé, tenim molta gent.

Estem destacant la gent, eh? El poble, fixa't que ha passat una mica.

El poble és el més extens, té 23 quilòmetres quadrats de tota l'àrea metropolitana. Mira, mira. Com a motiu per anar-lo a veure.

Bueno, no m'ha dit que l'hagués de vendre, eh? Destacen alguna cosa. I el 15 de maig toquem a la festa major de. De Moncada i Reixar.

Bé, bé, bé. Heu voltat per molts països, que ja ho hem dit diverses vegades, però no sé si l'heu liat mai amb algun tema cultural, perquè, clar, toqueu a llocs que no tenen res a veure amb la Xina, el Japó. Hi ha coses, a vegades, que no les saps i potser la pots liar. Fangai, no?

Amb el Hangai, amb el. Ai, ai. Ah, bueno,

però jo pensava en directe, sí. Ah, vale. No, no. No, no, no, Hangai, Hangai. No, els Hangai, no, perquè són un grup de mongoli amb els que havíem girat i deien que, bueno, que el foc interior els surt de les patlles i del cap, no? I llavors que no els hi pots tu agafar o tocar o abraçar perquè els hi apagues i llavors es posen violents. Carai. I clar, això va haver-hi un moment que. Clar, que ja ens havíem fet molt amics i abraçaves la gent. I ens va endur algun cop de puny.

Sí o no? Sí.

Sí o no? Sí. Hòstia. Un mongol. No pots abraçar-lo. No hi vagis amb un mongol, això. No, eh? Tu t'hi has trobat, Xuriga. No, bueno, a mi em passa a mi.

La pegatina baixarà mai dels escenaris o no ho contempleu, això?

Jo crec que van parar un any.

Sí, la gent es va espantar molt. Sí, però tenim cor de barra, tu. Sí, o sigui, tenim moltes coses pendents de fer i tenim ganes de fer coses que no hem fet encara i d'anar a països en els que no hem estat. Sí, us queden països encara. Sí. I idiomes per cantar,

perquè sempre heu cantat en mil llengües, en català, en castellà, en italià, en francès. No sé si us queda algun idioma pendent. Eh. Pues no ho sé, el trobarem. Sí. Amb Aranés.

Amb Aranés no hem cantat. Estaria molt bé.

No sé si es pot cantar amb Aranés. Clar, collons. Aquí va venir.

Aquí va venir l'Alide Sanz a cantar en directe.

Va ser espectacular. Va ser espectacular.

Molt guai. Sí, perdó. No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

És que tinc la taula plena de coses, entre la salsa, caleta estàtica. No pica tant, eh? No, no, s'aguanta bé.

Es calva, es calfa la boca, està bé. Si l'has de fer per tots els públics.

No, a mi m'ha agradat molt, eh? És molt bona. Això la pots comprar sense comprar el CD? Sí, a la botiga online nostra.

Però a l'esclat no hi és, això, a l'esclat? No. Ja us ho veuré. Ja us ho veuré. Ja parlarem en font que us ho posi a l'esclat, això. En fi, us diem una paraula, tres definicions, si l'encerteu us emporteu una llangonissa, ralda, vinyó, gentilesa de. Vera! La paraula d'avui és baldraga. Baldraga. Hòstia. Amb V, balda. Ah, baldraga, persona que es deixa governar per la seva parella, sinònim de calçasses.

El meu fill és un encantat. La seva dona s'ha embolicat amb un altre i el tio,

quan acaben de marxar, encara els hi fa el sopar a tots dos. És un baldraga. B, baldraga. Persona poc seriosa que no té formalitat en res. S'utilitza generalment acompanyat del mot baliga.

El meu fill va començar a estudiar filosofia al setembre i a l'octubre ja havia plegat. És un baliga baldraga.

O C, baldraga. Adjectiu per definir una persona desmanegada, bruta, feta i deixar d'estar.

És l'amo de l'empresa més important del poble, carregat de calés. Però si el veus quan va vestit, és un baldraga, pobret.

Molt difícil, trobo, molt difícil. Sí, sí que ho és, sí. Per mi seria la tercera. Ah, per mi la primera.

A veure com discuteixen. Ah, feu l'assemblea ara. Ara què, ara? No s'han barallat mai i serà avui. Anem a la tercera. A la tercera. A la tercera. A veure qui tindrà raó amb l'aire condicionat. Mentre la tercera i la primera es decanten per la tercera, doncs és la primera. Oh! Un calçasses, un calçasses. Sortejarem la llangonissa entre la gent del públic, em sap greu. On us podem veure, ara, a banda del concert de Festa Major de Moncada i Reixac?

Doncs ens queda, bueno, aquest any ens queda una gira per Holanda. Mira, a Holanda.

Si voleu. Ens va bé. Vindrem amb el furgonet amb vosaltres. Anem en avió, però si voleu. Em fotia gràcia venir amb el furgonet, a mi.

17, 18, 19, 20 de desembre. A Holanda. És molt guai, eh? Home, sí, clar, suposo. No, però dic que el públic és dels millors d'Europa. Els holandeses, eh? I és molt divertit. Per què? És molt divertit. Què fan? No ho sé, però munten molts festivals, hem tocat molt i ens coneixen molt, i clar, són. La majoria del públic és holandès, de totes les edats, i no sé, tenen un ambient, una forma de gaudir. Es pensen que són mexicans, això sí, però.

Però no els dieu Johan Cruyff? Si us diu Jochen Cruyff. És que no es diu Cruyff, es diu Cruyff. Cruyff? Cruyff? Què dius, ara? Sí, sí. És el Jochen Cruyff? Cruyff. Diem Cruyff, però no és Cruyff, és Cruyff. Hòstia, ara que dius això, no us podeu endur el Frankie de Jong? Ja que aneu cap allà. Ja deixem per allà.

Foteu a la furgoneta i que no tornis. He acabat amb avió. Bueno, és igual, home. Pobre, ell dient cada dia que li encanta estar a Barcelona

i nosaltres el fent-ho fora. Sí, bueno, és que a nosaltres no ens encanta això.

Aquest petit problema, no? En fi, Adrià, Rubén, gràcies per venir a seure una estona a l'escola de l'Arnau. No marxareu abans, però sense cantar amb l'Arnau Tordera i la Laia Gluck, el gat rombero!

I en una altra vida vaig ser estudiant, tirant, tirant i anar tirant, patava el cul, roba la porta, morir d'espavilar. Vaig voler salvar 100 vides amb el castabomber, però tot just en duia quatre, que el foc se m'endugué. Serà que no he nascut per ser un heroi, carai, carai, serà el destí, serà la sort, ja no tinc solució perquè sóc el gat, el gat rumbero. Ni poeta ni estudiant, ni pagès ni advocat, perquè sóc el gat, el gat rumbero. Ni un bé ni conseller de la Generalitat. Tirant, tirant, i anar tirant. Tirant, tirant, i anar tirant. Tirant, tirant, i anar tirant. Tirant, tirant, i anar tirant. Sóc inconformista o és que em falta decisió? He gastat sis vides i ara em queda la pitjor. Al carrer siempre si esta vez cuando quedo yo con Ana, la rumba ando a la trampera, que ahora no costaría pa'l gaso calgar. Al gaso calgar, ni poeta ni estudiant, ni pachas ni advocat pa'l gaso calgar. Ni un beniconseller de la Generalitat. Perquè sóc el gat, el gat rombero, i em tiren monedes del sombrero. Perquè sóc el gat, el gat disparat, aquell que balla pel terrat. Perquè sóc el gat, el gat rumbero i em tira en monedas el sombrero, perquè sóc el gat, el gat disparat, aquell que balla pel terrat, perquè sóc el gat, el gat rumbero i em tira en monedas el sombrero, perquè sóc el gat, el gat disparat,

aquell que balla pel terrat, tothom amb nosaltres. El gato disparat,

el gato disparat, aquel que balla falta el rap.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. Coneixem un metge que et pot fer un justificant.

Si hi ha un sofà famós és el de Sigmund Freud. És veritat que parlàvem del sofà avui. Sí, parlàvem del sofà. Doncs això, és aquell sofà que tenia instal·lat a la seva consulta on feia estirar els pacients. Com un divan,

si pogués parlar d'aquell sofà. Ai, si parlés. Seria raro.

És un sofà que li va regalar una pacient seva l'any 1890 en agraïment a la teràpia que li havia fet el Sigmund.

Veus, jo a la meva psicòloga no n'hi he regalat mai cap. Jo tampoc. Vas al psicòloga, tu? Collons, sí, la mateixa que tu.

En fi, aquell sofà es va convertir en el centre de la consulta d'en Freud, no? I d'aquí va sortir la tècnica aquesta que feia servir ell de fer-los estirar i ell feia la teràpia des de fora del seu camp de visió. Així el pacient es relaxava i podia anar deixant informació.

I així també, si ets el psicòleg i mentre ell xerra tu vols estar fent un sudoku. Exacte. A mi m'ha passat això. Ah, sí? Has enganxat el psicòleg despistat?

Sí, sí. No, despistat no. Dormint? Tancar els ulls.

Però tens una vida molt

avorrida per avorrir el psicòleg, eh? Sí, sí.

avorrida per avorrir el psicòleg, eh? Sí, sí. Més que avorrida és que sempre l'explicava el mateix. Jo també ho entenc, eh? Jo li anava sempre amb el problema i era el mateix problema. O fuma els bucles. Doncs si el voleu veure, està a. És que me fa gràcia. Sí, sí, me vaig enfadar. És que és un tema seriós, tío. Me va emprenyar molt, Mercè, perdona. Però l'hi vas dir, l'hi vas dir, en vell o no? Escolti, estava dormint. Sí, sí, em vaig aixecar i vaig marxar. Sí? Sí, sí. No vol estar-lo, perquè no vol estar-lo. És que és molt pobre i no va estar. Però era un tio que era una mica patillero, eh?

Ja. Potser formava part de la tècnica de la teràpia que portava a terme, que tu no reaccionaves davant la vida i et va confrontar en una situació difícil. Una teràpia d'aquestes.

No va passar que t'anessis a caminar per dalt a Montserrat?

Vigila, eh? En fi, que si voleu veure el sofà aquest, el podeu veure al Museu Freud de Londres.

No hi aneu pas. Sí, aneu-hi. Què et cobrava? No, en aquella època ho pagaven els meus pares. Això és com m'hi van enviar des de l'institut. Quan eres jovenet, això, eh? Sí. Un altre que va passar

unes quantes setmanes en un sofà va ser Led Sheeran, el cantautor anglès. El panotxe, el mateix. A l'inici de la seva carrera, quan tot just tenia 19 anys, va fer un viatge a Los Angeles amb la voluntat de tocar on fos. Es va plantar a Los Angeles disposat a tot.

Sí, llavors una nit estava allà i va pujar, sabeu, allò que fan del micròfon obert, que pot pujar tothom al seu gran poder, doncs ell va pujar a cantar.

I aquella petita actuació va tenir cert ressò, de manera que es va començar a fer famosa en aquells petits cercles elitistes culturals estadounidens. Això li va permetre anar a interpretar una de les seves peces al programa de Jamie Foxx, un tio que té un Òscar, actuar i cantar. I gràcies a això, en Jamie va quedar meravellat del seu talent i el va convidar a casa seva i el va acollir al seu sofà, on va estar-hi dormint durant sis setmanes. I anava només a dormir, no va dormir sis setmanes seguides. Correcte. S'entén, s'entén. S'entén, sinó que anava cada dia a la nit a dormir. Durant sis setmanes. I en aquell temps va començar la seva carrera. Hòstia, que en saps de coses, eh?

Posa dia, va, posa dia que anem a sopar,

que et convido. No, no, no, fes-lo. Només sopar amb mi, l'Arnau. Sabeu de memòria, tot això de memòria? No, ell m'ho explica.

Ja, ja, ja. Llavors tu. Està bé, està bé, està bé. Joel, alguna cosa més a banda del teu terapeuta?

Explicar sobre el sofà, Pablo. Bueno, el sofà, el que està passant últimament és que cada vegada són més grans, no sé si us heu adonat amb això. Sí, molt grossos. Depèn del pis que tinguis. No, és igual, és igual. Estan colonitzant els menjadors de la gent, els sofàs. No sé, potser a casa teva no, eh? Potser ho fèieu en cada dia. Jo tinc un sofà ben parit. Cada vegada són més grans, cada vegada són més grans. O sigui, si el menjador fos Palestina, el sofà seria Israel, en aquest cas, en el sentit que va ocupant. Terreny que a priori no era seu. S'entén, s'entén. Una mica de reivindicació. Què has dit, Laia? Digues-li-ho, reina. La reina sóc jo. Aquí som així. Escoltem, clar, suposo que jo entenc que la idea, a la llarga, és que tota la casa sigui sofà. Estem anant cap aquí. Llavors ens mourem rodolant. De mal fregar, també, t'ho diré. No, però ja heu volgut fregar. Veio, estàs pensant en mentalitat. T'has obsessionat amb la neteja, nano. No caldrà fregar. Aspiradora, aspiradora, i et mouràs rodolant com les foques a la platja. I una altra cosa també, el sofà. Cada vegada és més difícil de mantenir la compostura i estar assegut bé. Tu vas a casa d'algú, i tu estàs tenint una conversa seriosa, tranquil·la, tal com et va, la feina no sé què, llavors t'asseus al sofà i comences a. O sigui, no pots estar amb dignitat allò a l'esquena recta. Correcte. Va com absorbint el sofà i acabes allà espert a regat, així. Sí, sí, sí. Bueno, jo venia aquí per la normal. Però també ho fas perquè així. Estem a punt de menjar-nos. També ho fas perquè així no vinguin a tabalar-te a casa, saps què vull? Ah, jo ho fases precisament. Vens a explicar la vida a casa i dius, nois, vés a casa teua a explicar-me la vida. No hi vull ningú, jo, a casa. Ningú? Ningú no hi vull. No hi posis sofà. Si no hi poses sofà, no vindrà ningú. No hi ha ningú. Més coses. Els sofàs crec que han involucionat. El 90% són grisos. És veritat. La gent compra. Tia, hi ha molts colors. Per què tria la gent? A què el tens gris? Blau. Tu? Gris. Gris. Marró. Marró. Marró. Negre. Gris. Pràcticament tots grisos. Quina enquesta té la mateixa fiabilitat que la GM. I llavors voldria. Tinc una estona. Això li agradarà sobretot al Xuriguera i al Fel, perquè són d'una generació. Voldria recuperar una cosa dels sofàs d'abans que s'està perdent i que em semblava meravellosa, que és aquella gent que es comprava el sofà nou i llavors ja ràpid el rentapissava amb un plàstic transparent molt grossot. Plàstic no. Plàstic no, però roba sí. No, no, no. I tota la vida. Tota la vida no ho veies mai. No, podies seure mai. L'original mai. No, perquè es trencarà, es farà molt bé. Calla, senyora, el teu costat va dient que sí. Eh, que sí? Tinc les butaques. Plàstic blanca. Tinc les butaques dels meus pares, que ja fa 30 anys que són morts. Les butaques impecables. Clar, aquesta és la gràcia. Aquesta mentalitat de postguerra jo la trobo fantàstica. És increïble. No ho hem de conservar.

Sí, que si mai ho hem de vendre de segona mà,

que ho disfruti l'altre, llavors. Bueno, i a casa és que no només. Això és verídic, jo tenia una amiga de la meva àvia que ho tenia tot plastificat, eh? O sigui, el sofà, la tauleta, els quadros, tot, tot, perquè la dona no volia que es gastés res. Hasta la dentadura. No, però el marit, algun dia jo crec que li va anar. Antonio, vine cap aquí, que. Casi me'l plastifica, sí, sí. Gràcies, Joel. També et conec un noi? No, no, ja està. Un senyor que no traia el cotxe quan plovia. Quan plovia preferiria anar caminant que no que es mullés el cotxe. Perquè es feia malbé. El sofà ara m'ha recordat això. Entens el que vull dir o no? Ha acabat molt amunt, això.

Propaganda del segle XIX.

L'incomoda estar a l'ascensor i que tothom faci silenci? Bueno, no vull jugar al Barça, eh? A veure què fem. Aquells segons en què ningú diu res se li fan eterns. Quin pis va vostè?

Jo sóc el del tercer primera. Veig que va carregada, ha anat a fer la compra. Ara ja està bé, eh? Jo sempre vaig a comprar aquí al mercat.

La tita. La què? La teràpia d'incomoditat i tractaments Andreu té un nou curs per aguantar el silenci en els ascensors. Doctor Andreu, sí, ja me n'havien parlat. A nou de cada deu homes els funciona la tita dins els ascensors.

Oita, ara ha passat un àngel, eh? Com que tothom ha callat, eh?

La Tita, teràpia d'incomoditat i tractaments a Andreu.

Patrocina històries per passejar el gos.

Oita! És ben tacada. Té un ull blanc i un ull negre. Bueno, té el cap partit per la meitat, la meitat és blanc i la meitat és negre. Aquesta és la Bela,

és una pointer de 4 anys, és de la Laura i viu a Barcelona. Ja, es veu perquè està amb un pipí cant, eh? Sí. Bueno, en tenim a tot arreu, eh, de pipicans.

Sí, però vull dir que. Sí, junta una gent curiosa, els pipicans, eh? Hi ha de tot, hi ha de tot i fort. Però aquí a Osona n'hi ha, de pipicans? Sí que n'hi ha. A Osona és un poquet. Per vos si us puc, n'hi ha de pipicans. No, que no en teniu, encara. A Vic n'hi ha arribat. Sí, a Vic n'hi ha un, és veritat. Crec que és dels puestos que es passa més droga de Catalunya,

els pipican. Pipican i tot de màquines

per fer exercici al costat. També és veritat. Veiem si li posen herbúcies, doncs, aviam.

A la Bela la van rescatar d'un abandonament i quan veu algú corrent, és d'aquells típics gossos que no es poden contenir, se li tira a sobre i fa caure tothom. Això passa, eh? Això passa, heu d'anar amb compte.

Haurem, doncs, sí, d'anar amb compte si fa caure la gent que corre, perquè ens n'anem a presenciar una cursa olímpica.

Avui passegem el gos per Sant Lluís, Missouri, als Estats Units. Som a l'estiu de 1904.

Ensituem a un dels esdeveniments esportius més importants del món, els Jocs Olímpics, i la vela està neguitosa, se celebra el plat fort, la Marató. La Marató, truca. La Marató no, la de TV3 no, truca no. Estem parlant d'un altre Marató. No, no, truqueu. No és l'època encara. Som a l'octubre, això és el desembre.

Poseu-me el telèfon de la Marató. Truca. 900. T'alçats? 921 50 50.

No, és aquest. Truca. Aquest és el de. Abans era 902 11 12 30. Ah, aquest era el que jo recordo. Llavors el van canviar. No sé qui es va quedar aquell. No ho sé, però potser hi ha gent donant-li diners. Clar, clar. Allà, si ets una mica viu, et quedes el telèfon antic de la Marató.

Hola, que vull donar 20 euros. Dongui, dongui. Ara li dono un número de compte. Sí, però també hi truquen i et diuen, estic explicant cada misèria. Jo vaig estar, vaig anar-hi un any, he anat de voluntat. I tant que hi hem anat. Jo vaig anar a agafar telèfons una vegada i. Truca. Bueno. Deus parlar amb gent molt jove. En qui parles? Jo els hi deia, soc la Terribas, els hi deia.

Doncs vinga, Mònica. Per això estem amb el nostre gos en aquest ambient ple d'atletes que estan fent l'escalfament, però escalfen de manera més laxa que els esportistes d'avui en dia, perquè als Jocs Olímpics de 1904 heu de saber que només hi participaven atletes aficionats. I això es nota.

L'esperit aquest aficionat és amable. Bueno, bueno, què? Vinga, anem a córrer una micota? Va, li fotem una mica. Eh? Sí. D'on ets tu, Blanquet? Jo? Ets de per aquí? Sí, jo sóc d'aquí mateix, sóc americà. Ah, sí? Sí, em dic Fred Lords. Lords. I tu? Tu deus ser de més lluny, perquè ets així com una mica fosquet, no? Sí, sóc fosquet, sí. Ets fosquet, per ser d'aquí ets massa fosquet. Perquè vinc de l'Àfrica. Hòstia, l'Àfrica. I a l'Àfrica ho som així. Sí? Jo i el meu company hem vingut de l'Àfrica. De quina deus ser d'una tribu? Som una tribu de Suana. Què? Som els primers africans que participem en uns Jocs Olímpics. Sí, senyor. Ho sabia, això, al redor? No ho sabia, no. Els primers, eh? Sí, senyor, jo i el meu company. Bueno, escolta, negrito. Tu pren-t'ho en calma. Sí, perquè a l'Africa no sabeu córrer maratons. Et costa molt. Recorda, l'important és participar. I divertir-se. I divertir-se.

Els participants hauran de fer 40 quilòmetres corrent, dos quilòmetres menys que ara, però resulta una bestiesa en aquells temps, sobretot tenint en compte que gairebé cap té experiència en l'especialitat.

És que, i aquella allà, què fa a vacil·lar-s'hi? Sembla que va a ser un casament, sembla un banquer. Hola, hermano, hermano. Què fas? Soc un atleta cubano, soc cubano i vinc a córrer la marató.

Sí, perquè més que un cubano sembla un andalús cridant, diguéssim. ¡Hermano! ¡Hermano, ¿qué pasa, pachi? Has barrejat moltes coses. Sí, perquè soc molt internacional. La sorpresa està justificada perquè l'atleta cubà, que el nostre amic ha dit que va vestit com un banquer, això és així, eh? El tio s'ha presentat a fer la marató amb pantalons llargs de vestir, camisa blanca i moquesins. Això és real, eh?

Collons, però què passa? Que s'ha d'anar com un poto per córrer, hermano, o què? L'elegància? On està l'elegància?

L'atleta de Cobà s'assembla tan poc a un esportista que és l'únic corredor a qui la nostra gosseta, la Bela, no ha intentat fer ensopagar. A la resta sí, eh? A tots. S'acosta a l'hora de la cursa. Els atletes han ajudat el corredor Cobà a millorar la vestimenta. Amb unes estisores li han tallat els camals dels pantalons.

A veure, que tallo les estisoles. Ara sí correràs millor. Sí, home, sí. Cobano, tu tira milles.

El d'Estats Units tampoc no. No és el que està pitjor de tu. No! Ui, què m'ha passat a la veu? Vostè és la magafonista.

Ah, mira, doncs, senyores, senyors, la cursa està a punt de començar. Que tots els atletes se situin a les seves marques. 3, 2, 1.

Ja corre, ja corre.

Ja corre, ja corre. Com a sortida ha sigut poc. Justeta. Tampoc eren gaires. No, eren 32. La marató olímpica de 1904 ja ha començat. Els atletes ja maleeixen la vela que només ha de sortir. Ja s'ha creuat pel mig i gairebé els fa caure. En total, us deia, hi ha 32 corredors. Han sortit en unes condicions molt dures. És ple d'estiu i fa una calor asfixiant. A més a més, la pista per on han de córrer no està pavimentada, així que la polseguera els complica veure-s'hi i respirar.

Quina merda, hermano! Corre amb aquesta puta. Deixa respirar, ja! M'està deixant els meus cosins, fets un desastre!

Has dit els moquesins o els meus cosins? Perquè s'ha entès. M'està deixant els meus cosins, fets un desastre!

És que he vingut amb els cosins que són aquí a la banda però també porto els cosins ui si, ui si, us queixeu per tots aquests blanquets no tenim problemes no els de l'Àfrica no tenim cap ni un de problema amb els que venim de l'Àfrica és que estem perfectes. I tu company, com estàs? No, jo també, molt bé estic, estic molt bé, corrim, corrim. Els fas tots dos,

els dos africans els fas tu, xuriguera, tots dos?

Sí, tot el que seria tema Àfrica ho porto jo en aquest programa. Llavors, hi ha dos personatges, ja veureu A més, els fas molt diferents, xuriguera, que això s'agraeix perquè així es distingeixen bé. Et presentaré dues factures aquesta vegada. Perfecte.

Que sapigueu que tot el que surt en aquesta història és real. L'atleta cubà vestit de banquer es va presentar així a córrer. Li van tallar els pantalons. I més coses que ara anireu descobrint.

La cursa està en marxa. L'atleta cubà estossega, els africans no callen i Fred Lords està patint rampes, senyors. 5 quilòmetres i ja no pot ni caminar.

L'atleta americà, un dels favorits, està patint rampes a

L'atleta americà, un dels favorits, està patint rampes a les cames als 5 quilòmetres. O està en mala forma o s'ha preparat molt malament.

Vinga, ànims corredors, que ja queda poc per arribar a la zona d'habituellament.

Compte aquí, perquè això no és mentida i és un punt interessant. Pot semblar que amb la importància d'uns Jocs Olímpics l'organització ha pensat en tot, però resulta que només hi ha una zona d'avituallament en els 40 quilòmetres. Està situada a la meitat de la cursa,

al quilòmetre 20. Això és una vergonya, això és una vergonya d'organització. Tenim ganes d'avituallar-nos i no podem avituallar-nos. Desgraciats. De què teniu ganes? D'avituallar-nos. Jo no em sento bituallat. No, no aguanteu res. Te'n quedaves de mi i jo i el meu company. Com estàs, company? Bé, estic bé, estic bé. Ens donen una mica d'aigua i corrim 15 maratons com aquesta. Atenció, que s'amunteguen els problemes. Tinc un moment que no he parlat del company encara. A veure. Sí, tens raó. Quin era? Ara quin és? El 1 o el 2? Era el 2.

Adéu, adéu. Se munteguen els problemes. Si fins fa un moment l'única gossa que estava emprenyant els corredors era la vela, ara acaba d'aparèixer una manada de gossos salvatges i persegueixen

els corredors africans. Apa, va! Què dius? Gossos racistes! Racistes! Prometo que això.

És veritat, eh? Estem relatant tal qual els fets van passar. Però només els africans, eh? Va ser així, no? I mira, més enrere hi ha l'atleta cubà, també, que s'ha aturat davant d'un camp de pomes. Li ha vingut gana i s'està fotent pomes com si s'acabés el món. Boníssimes, eh?

Sí, eh? Ja puta'm, són boníssimes aquestes pomes, eh? Home, cantar-te-s'ho és una i ja no pots parar, eh?

Per desgràcia seva, la fartenera de pomes li provoca un atac de son d'aquells tan traïdors. I ara s'està dormint a mitja cursa, de manera que no n'hi queda un altre que estirar-se un marge i fotre's a clapar una estona. A veure, senyors,

això no és seriós, d'acord? El que s'ha fotut a clapar, per favor, que això és una cursa olímpica, eh? Una mica de respecte, sisplau.

Doncs a mi m'està semblant divertidíssim. Tant de bo que les maratons d'ara es fossin així. Home! Jo les miraria. Sí, perquè les d'ara. Mare de Déu, és admirable allò, com a espectacle televisiu no veus res. És horrorós. Si tu sabessis que a cada recta t'hi tens un tio pixant, la te dormint, de mig drogat. O menjant pomes. O menjant pomes. Home de Girona. Sí.

El que és avorrit de veure també són els que fan marxa, aquells. Ah, sí. Aquells vols dir que estan fills d'aquella gent? Sembla que s'estiguin intentant col·locar bé alguna. Té la pèlvis dislocada. Aquell caminar, aquella cosa. Bueno. Els corredors ja han completat la meitat del recorregut, han passat pel punt d'avituallament i han recuperat forces. I això també té conseqüències. Corre amb la panxa plena, fa patir de valent a alguns dels participants. Els hi puja tot? Més aviat al contrari, els hi baixa.

El senyor narrador no sabria pas si per aquí pròpia ve un raconet a algun lloc que sap que és que haig d'anar separant l'obra de l'artista. No ho volia fer aquí davant de tothom. Mare meva, aquests blanquets, és que no aguanteu res. Ui, sí, ara haig d'anar de ventre un màximo.

Ves a cagar allà darrere aquelles mates, home.

Centrem-nos en la cursa. En Fred Lors, l'atleta nord-americà, va molt llançat. Va molt llançat, molt llançat. Us en recordeu que al principi de la història patia rampes a les cames? Sí. Doncs ha revifat d'una manera ben sorprenent. Resulta que ningú sap com, però de cop i volta, està liderant la cursa amb molta autoritat. Va tan endavant que ni la nostra gosseta Bela el pot atrapar.

Foteu-vos, toma, toma, toma, estic guanyant, vaig ser el primer. He, he, he. He, he, he. Vaya idiota. No sí, eh?

Estic esperant. Senyores i senyors, atenció, perquè entre la polsallera em sembla que puc veure un dels corredors que s'acosta a la línia d'arribada, eh?

Efectivament, l'home que està a punt de creuar és en fred. Està destrossant la resta de competidors amb una superioritat total. Ja no hi ha cap rastre de les molèsties físiques que tenia. Es podria dir que és un miracle.

Fred Lord crea la línia de meta en primera posició, senyors i senyores. Toma!

L'alegria d'en Fred és immensa, però li dura ben poc, perquè de cop i volta un dels espectadors alça la veu per queixar-se.

No, no, no, senyor jutges, aquest home és un impostor, ha fet trampes.

Una acusació així és l'únic que li faltava a una cursa tan estranya com aquesta. De moment hem tingut atletes vestits com qui va a treballar a l'oficina, altres que han estat atacats per gossos salvatges, uns altres que s'han adormit per una fartenera, uns altres que els han rebentat els budells a mig fer, unes quantes tones de pols que els ofegaven, i ara, a més a més,

tenim una acusació de fer trampes. Falsa, és una acusació falsa. A la feina senyora aquella hippies. Falsa, falsa, tu. El carro aquell que t'ha portat 15 quilòmetres queixa, tu. Ai, racista. Un carro? A veure, si posem tiquismiquis.

L'acusació és tan greu com certa. Resulta que en fred estava tan rebentat de cames a l'inici de la cursa que ha pujat a un carro per recuperar el terreny perdut, però ha abusat un pèl massa de la tècnica. S'hi ha recreat tant que al final ha acabat avançant a tots els corredors i ha acabat guanyant la cursa. La marató dels Jocs Olímpics és la més estranya de la història i està plena de rècords. Per exemple, com que en fred se'l desqualifica per fer trampa, el títol de guanyador se l'emporta el següent atleta que creu a la línia. El títol de guanyador i resulta que tarda tant arribar a la línia de meta que fa un temps històric. Tarda 3 hores, 28 minuts i 53 segons a completar la cursa. És el temps més lent registrat en una victòria d'una marató olímpica.

Jo havia fet menys, eh? Jo havia fet menys. Sí, però amb un carro. Vas fer 15 quilòmetres amb un carro.

L'arribada del guanyador és esperpèntica. Creua la línia mig mort, amb els ulls en blanc i les cames agarrotades com si fossin dos taulons. Està tan fet caldo que creua la meta recolzat al seu entrenador perquè ni s'aguanta. Això no és fer trampa, això? Ah, sí. Suposo que sí, però tampoc és qüestió d'eliminar tots els corredors. Al cap i a la fi, prou va costar que la resta arribés a la meta, perquè en aquest sentit la de Sant Lluís també és històrica. És la marató en la que menys corredors han arribat a creuar la meta. Sabeu que van participar 32 atletes? Voleu saber quants en van quedar? Ens ho respondrà algú del públic, que també ens farà saber si la nostra gossa, la Bela, ha sobreviscut o no a la marató. Mercè, qui ho dirà, això? Ens ajudarà el Jordi, que d'on ets, Jordi? Jo, de Manlleu. Jordi de Manlleu. La pregunta és aquesta. Entre desqualificacions i abandonaments, quants dels 32 participants van aconseguir completar la marató dels Jocs Olímpics de Sant Lluís el 1904? 22. Un moment. Donaré unes opcions, si vols. No t'aventuris. Mira com anava el tio, eh? Ah, fort, eh? A. 3. B. 14. O C. 22. No, 20. 20. 20, eh? Tu convençut amb els 20, eh? Sí, sí. Doncs la vela és morta. No. 14 només. 14. 14. 14. Lamento dir-vos que la vela no tornarà a Barcelona. L'únic consol que tenim és el motiu. És viva, però ha marxat amb la manada de gossos salvatges que perseguien els corredors i no l'hem tornat a veure més. Haurem de confiar que estarà bé. Confiar-m'hi. Confiar-m'hi. Sí, home. Sí. No vols. No li farem pas mal. No. Truca. Barató, fins aquí a la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. I amb el vostre esprit.