T2xC31 - Els esclops

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el Batlle!

La Renaixença.

Avui dediquem el capítol a l'esclop. L'esclop? Programa pel jovent, avui. Escolta, el jovent. No saben què són els esclops, però saben què són els crocs. Ah, és veritat. Els crocs, que és aquest calçat tan transversal, que tant el pot portar un cirurgià del Vall d'Hebron com un tio arrossegant un carro del Mercadona ple de ferralla, com un pijo amb un iate d'Eivissa. I a les cuines també van amb crocs. També van amb crocs, mira. Al final, els crocs no deixen de ser una evolució dels esclops, no? Per mi, igual d'incòmodes, tots dos, tant els crocs com l'altre. Hi ha una cigala que es diu esclop.

Què dius tu? Una cigala? Què dius? És una llagosta, una llagosta que viu al Mediterrani i es diu esclop.

Molt bé, gràcies per la informació, Xuriguera. Els esclops no tenen un inventor concret, apareixen a diferents parts del món cap al segle XII, més o menys. Els primers no tenien peu.

Esclar que no tenien peu, collons. Li has de posar tu el peu. Què dius? Els han de vendre buits per dins.

Vull dir que no tenien mà, Fel. Quina mà vols que tinguin si has de posar el peu? Vull dir que no tenien dreta i esquerra, que els dos eren iguals. Tant et fabricaven el de la dreta com el de l'esquerra. Eren idèntics. Saps què vull dir? No, ja al rato estaré converses amb tu que no. Tant fa el del peu dret com el del peu esquerre.

Això està molt bé com els polítics, professionals sobretot, que també tants els hi han fot, eh? Tant a la dreta com a l'esquerra.

Noms, va, volem noms. No sé, l'Espadaler, per exemple. No, que sempre ha estat. Polítics que s'han passat de l'esquerra. De l'esquerra a la dreta no n'hi ha tants com de la dreta a la esquerra. O sigui, en general, el recorregut habitual és de l'esquerra a la dreta, potser. De la dreta a l'esquerra no n'hi ha tants.

Això és el que t'anava a dir. De comunista a fatxa n'hi ha moltíssims. Però de fatxa a comunista, troba-me'n un. No, no, no. Ah, perquè els comunistes tenen el somni de fatxes. Bueno, tornem a l'esclop, sisplau. Això ho ha dit en sèrio, eh? Això ho ha dit en sèrio. Això ho ha dit en broma, eh? Aquí no hi havia gens de broma, eh? Ai, ai, ai, ai, ai, ai.

Els Països Baixos és potser on l'esclop encara té més presència, encara es fan servir, alguns pagesos encara els fan servir. Sí, i, bueno, al final, no deixa de ser una bota molt forta, com aquelles que es van posar de moda als 90, que els quillos duien aquelles botes amb puntera de ferro, recordeu? Sí, els esquins. Sí, els esquins anaven amb allò que. Hi havia uns a Sant Quirsa de Besora, que hi ha el semàfor a la carretera, i es posaven a la tarda allà per provar la puntera de ferro, quan el cotxe era parat en vermell, entre la roda davant i la de darrere posaven el peu, així és. Ah, molt bé. I llavors arrencava el cotxe i la roda de darrere els passava per sobre la bota i els hi aguantava i deien, mira, hòstia, que bona la puntera de ferro, com aguanta, com aguanta. Després ens preocupem ara perquè estan enganxats a les pantalles i als 90 s'enganxaven unes coses que val més que mirin l'Instagram també els esclops, hi ha una dada històrica que m'ha fet gràcia, els esclops es van anar mantenint, van arribar a la revolució industrial hi havia gent que encara en duia i algunes fàbriques els van prohibir perquè quan tots els treballadors anaven amb esclops el soroll era tan bèstia més fort que les màquines feien molta fresa, imagina't 150 tios terrible. Carles Churiguera. Hola. No, ha presentat a l'equip. Ah, val, val. Has clavat amb mi. S'ha tallat l'embranzida, eh? Ara què fem? Ara l'arrengo, ara l'arrengo. Carles Churiguera, Felme Xedes, Laia Lú, Carnau Tordes, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un savi per conèixer. Un home amb pinta de Robinson Crusoe que va decidir plantar cara a excavadores per salvar un dels paisatges més bonics de Catalunya. Si avui els aiguamolls de l'Empordà continuen sent refugi daus i altres animalons, és en part gràcies a persones com ell. Avui. Ah, perdona. Tens molta pressa. No. Veí de Sant Pere Pescador, tinc encara un trossarro de paràgraf. Ja m'espero, ja m'espero. Veí de Sant Pere Pescador, fa tres anys que es va jubilar, però diu que hi ha una feina de la qual no es jubilarà mai, la d'activista. Un home curiós de mena, un savi que ens ha ensenyat que estimar la natura també és una manera de defensar el país. Avui s'asseu a l'escó

de la renaixença Josep Espigoler. Bravo!

Josep, què has menjat avui per esmorzar?

Mira, doncs amb un amic hem anat a un bar que acostumem a anar-hi i un parell d'olfarrats amb pa amb tomàquet xocat pels dos costats.

Ah, sí? És gros, això. Ho demanem, eh? Perquè s'ha de demanar, si no, no t'ho fan. Normalment, sí, les formalitats diuen que només d'un costat ho fan així.

A Sant Pere Pasqual el mateix, això? Aquesta vegada a Castelló d'Empúria. A Castelló. A costat, és el que diem. Sí, sí, sí. Josep, escolta,

tu ets educador ambiental, activista, ets exdirector del Parc Natural dels Aigua Molls de l'Empordà, tota la vida t'has dedicat al medi ambient, sempre.

Sí, sobretot a sortir, a sortir fora i comunicar això, no? Vull dir que la gent no es quedi a casa, que surti. És un agraïment, potser va ser una formació espiritual dels meus pares en el seu temps. Sí, van col·locar. Eren caçadors, saps? Ah, sí. El pare, no? Llavors, esclar, te fa incorporar ràpidament a tocar el tita sota una olivera, mentre els tors se venen allà, i quan acaben morts, tu els agafaves, no? Mira. Hi ha un moment que reveles, el d'en Freud, que. Sí, sí, sí. Contra el pare, i llavors el que faig és. Acostar-me als moviments que són proteccionistes. Proteccionistes dels animals. Però donat això, moltes vegades passa que val més educar amb força una cosa que sembli negativa per manipular. Tot està molt manipulat. Cuidado, eh?

Neus seguint o no? Neus seguint. Has vist quin silenci aquí hi havia? Estem tots pendents. Escolta, com està el Parc dels Aigua Molls? Està millor ara o estava millor abans quan tu n'eres director? No quan era director,

quan vam començar, l'any 83, i abans era una zona que existia. Els primers anys va anar molt i molt bé, perquè un cop la pau en el territori, la natura és agraïda, però no deixem els homes de continuar volent treure un profit d'això. I fora de les reserves integrals, l'altre costa molt, perquè el 80% és un territori que no és reserva integral, que no és màxima protecció, per tant, s'hi poden fer activitats del sector primari. El sector primari t'hi has d'entendre, la pagesia ho té difícil i, per tant, també utilitza. Tècniques que a vegades no són d'acord amb la natura. Amb la fauna, que poden perjudicar la fauna d'alguna manera. Imagina, un monocultiu, allà hi ha menys vida que amb una closa. Una closa és un prat de pastura que és on hi ha la màxima riquesa, la màxima biodiversitat que teníem al parc, més que en els canyissars. Això, per culpa de la comunitat europea, et donen ajudes perquè arrenquis aquesta closa centenària, un lloc preciós, i valuós, que hi podies engegar les vaques, les millors vaques que anaven a l'Eixample de Barcelona fa 70 anys, encara arribaven en tren amb uns vagons especials, evidentment, a Barcelona, però les que més agradaven eren les que venien de les Closes, les braves, les que encara no eren velles, per tant, que venien de les Closes dels Aigamolls de l'Empordà, que no es deien ni Aigamolls, del litoral de Castelló, de les maresmes, perquè elles havien sentit l'olor del mar, d'aquelles herbes fresques, plenes d'ioda, eren les més sanes que les presoles.

Les que es valoraven més a Barcelona. Perdó, perdó. Ha dit vaques a l'Eixample?

Sí, sí, sí. I va haver-hi una època que això passava. Penseu que tinc una certa edat, eh? Ja, ja. Quants anys tens, podem dir, Josep? Sí, home, els 60 més 10. 60 més 10, 70. Sembla que sí, sí.

No ho sembla, eh? No, no, no.

Però ara de cop aquesta faceta presumida del senyor no m'agava de. No te l'esperaves. No me l'esperava, no. I sí diu que hi havia vaques a l'Eixample, eh?

Sí, sí, hi havia vaqueries, eh? Vaqueries, eh? Sí, sí.

Escolta, Josep, tu vas formar part de les lluites per la defensa dels aiguamolls empordanesos per evitar que s'hi edifiqués, perquè allà s'hi anava a edificar.

Un altre empolivrava. Sí. Volien fer un altre Emporia Brava, els Aigua Moll. De més qualitat, havien anat a prendre'n una mica més a Florida, i volien anar a fer una cosa molt arruinyonada, preciosa, amb uns camps de golf en què hi posarien caixetes pels ocellets, vull dir que ja ens explicaven que ja ho farien bé. Respectuosament. Respectuosament. S'hauria acabat per sempre. Tot i que els catedràtics, quan jo era jove a Figueres, d'Història i Geografia, deien que el futur havia de ser això, una espècie de Benidorm tot l'Empordà. Veus, que maco. Era el valor. Per això hi va haver aquest canvi amb la mort del dictador i tota la història. Catalunya va poder tornar a ser i nosaltres també vam poder entrar en aquest moment, si no, a cops de. Com ho vau impedir, això, que passés? Va ser llarg, va ser llarg. Jo no soc dels principals. Jo sé que hi ha el Jordi Sergatal, hi ha altra gent, però vaig poder-hi participar. Érem amics d'excursionisme, de la muntanya i per tant també quan tocava, tocaven el pitones, teníem que anar allà i en alguns moments vaig tenir la sort de ser a l'acampada més que vam posar les tendes davant dels camions que amb tot el dret havien comprat uns senyors i per tant els volia construir allà amb un dret i vam posar les tendes per aturar-ho i per sort vam poder-nos agafar amb un petit decret.

Una etiqueta que era zona pintoresca. Això ho havia vist un informador d'en Franco, en el seu temps, que voltava pel país, no només per Catalunya, sinó per tot. I aquests informadors donaven valor al paisatge. I aquesta d'això no ho havien tingut en compte, aquesta urbanització. I a partir d'aquí, bueno, hi va haver tota una sèrie de presentacions. En aquest moment estaven allà, sí, vam ser els onze. Davant de les màquines que anaven a construir. Sí, a vegades havíem vingut a tirar sucs de porc perquè marxessis. Ah, sí? Sí, bueno, aquestes coses. Nosaltres allà aguantant, eh? I hem aguantat, sí. Aquestes coses simpàtiques. Has dit que ero onze? En un cert moment, en aquest moment, sí. Que sembla un moment clau, però hi havia hagut molta més gent i durant aquests estius hi havia gent que anava i tornava, es muntava un campament allà. Sempre hi havia algú allà protegint la zona perquè no. Sí, alguna vegada un company molt trampat. En Jordi Mestre, on s'estava tot sol. I va venir el guardia civil i li van dir, bueno, quantos són ustedes? Muchos. D'on estan? Ara vendran. I es havia posat hasta una mica de tapa-rabos perquè ja s'estava molt bé. I si noies, tot estava molt bé. Ah, també aprofitàveu. Això sempre els haig a molls, si aneu acompanyats, us produirà una efervescència d'aquestes. Mira, veus? Sobretot si porteu antirrepel·lent,

perquè hi ha moments que hi ha mosquits. Però si no hi ha mosquits, aquesta il·lusió de veure l'ànec, el mascle d'ànec, són molt libidinosos, no tenen només una parella, en aquest cas, en aquesta espècie. Mira. I veus alguna femelleta d'ànec, d'ànec pelada del clatell, és que deu ser guapa, perquè la persegueixen tots. Ai, li queda el clatell pelat. Això li deu ser guapo, doncs. Hi ha d'altres que són fidels, que fa una mica de pena això, si ha mort la parella, mai més es tornen a parellar. També passa, hi ha de tot. Hi ha animals que ho fan. Hi ha que enreden, comencen el mas que fa 4 o 5 nius, i llavors enreda 4 o 5 i les visita cada dia totes.

A mi em sembla curiós el tema de les cigonyes, que se'n van a l'Àfrica i tornen aquí i es tornen a trobar amb la mateixa parella.

Però si ha arribat, normalment el mas que es comencen a preparar el niu, i si n'arriba un altre. També són oberts. Sí, i llavors s'han de barallar les parelles. Normalment es barallen i la que és més veterana no es pot quedar. I, Josep, una pregunta.

Vostè que té tanta experiència, què ens recomana ara als que estem intentant aturar tots aquests projectes, macroprojectes, els senyors especuladors, com l'ampliació de l'aeroport, com tot això, què ens recomana ara? Perquè ara tornem a estar amb el tema de l'aeroport.

Mira, això mateix que estàs fent, fer-ho saber, fer-ho saber. Encara no ens hem fotut davant de les màquines nosaltres, davant dels avions. No, no, però sí que heu sortit el dimens aquest de setembre, que vau sortir tota la colla, que em deien que eren 5.000 la Guàrdia Municipal, que seria el sistema, i els altres en cap a 30. Sí, sí, sí. Això no canvia gaire, van passant els anys. Sí, van passant els anys i sempre hi ha aquests que tornen a estar a punt per aprofitar-se d'alguna cosa. A les alberes tindrem molins? Jo espero que no, no, no, és un pas, penseu que les alberes és algo excepcional, si hi veniu a la primavera, que és quan hi ha el viatge pre-nutcial, que tothom torna això, sap, se recorda de petit que va viure molt bé i ara li ve l'instint d'aparellar-se i tots els ocells tiren amunt el lloc, van amunt, cap allà al lloc on s'han un tant nidificat, aquest instint els torna a pujar. Josep, hem de dir-te les alberes que són. Sí, ho explicaré. I tothom va, diguéssim, de l'Àfrica cap al nord d'Europa, al centre d'Europa, i alguns es quedaran allà als aigamolls. Però abans de passar als aigamolls, just, hi ha moments que no són els gendarmes, la frontera queda tancada per aquest viatge. Qui són que aturen la frontera? Qui són? No és la tramuntana, són els Pirineus. La tramuntana i els Pirineus fan de barrera? No es poden passar, normalment passen pels colls, i nosaltres ens van sedimentant, vam baixant en els aigamolls, a tota aquesta zona que cada dia potser no ens pateix més de llocs a poder-los acollir, però és el que hem fet un esforç a l'Empordà, tenim cinc zones protegides. Aleshores, és sedimentar allà i pot durar, la tramuntana cada vegada, cada any ha anat més enrere de durada, però pot ser 5-7 dies. Veus que es va acumulant milers d'ocells, molt bonic veure allà la quantitat que s'han sedimentat. Però el dia següent que fluixi la tramuntana, aquest dia és per anar a l'albera, que és, diguéssim, de la Jonquera per Bou. Quan els Pirineus arriben al mar, se puja a subir les urnes. I en aquests colls veus passar milers i milers d'ocells tots en direcció al nord. Hi ha vegades que tenen tant l'instint de trobar-se amb la seva parella i, per tant, pujar amunt, que hem vist en dies de tramuntant i tot, en el coll de Banyols, aquest lloc de migració per on van entrar també les urnes catalanes, recordeu? Sí, sí. Sí, sí, sí. Doncs, amb el sentit d'anar cap al nord, hem vist tot de famílies, o famílies, o grupets d'amics, cuaretes, o cellers petits que no poden volar, però, en canvi, arrastrant-se, passen el coll i tiren endavant. L'esforç de trobar el teu parell. I per amor, eh? Per amor. No sé si és amor, però si és amor.

Ho faràs tu, Joel. No, no, no.

Del que n'estàs més orgullós de la teva carrera, diguéssim, d'alguna cosa que diguis, hòstia, jo hauré marxat d'aquest món, a banda d'impedir que els aiguamolls de l'Empordà siguin una altra Emporia Brava, diguéssim, què has fet que diguis, hòstia, d'això estic especialment orgullós?

Bueno, a més dels fills, que això, he sortit, també he tingut fills. Han sortit nets. Sí, han sortit nets i han tingut il·lusió, els he manipulat tot el que he pogut. Això està bé, també, està bé. He acabat estudiant i tot, vull dir que. Vaig fer coses perquè no semblés, però de sort que darrere hi havia una mare que. Biologia, algun ha estudiat biologia, també? Bueno, no, totes van ser coses de física i matemàtiques. Sí, sí, però bueno, el fet és que. A banda dels fills? Sí, a banda, és el que anava a dir. He tingut molt de fills que no són propis, en el sentit no d'aparellaments, sinó d'haver-los il·lusionat per sortir fora. Perquè ets un mestre, has fet de mestre. He mirat de creure-m'ho jo, perquè hi ha vegades que costa creure, però creure que val la pena la natura, que val la pena sortir fora. Sortir de la teva zona de confort, sortir fora del que t'imagines. Sortir d'excursió, el normal, un bon excursorista surt a les 5 o a les 6 o a les 7 del matí, però més tard ja no, a la muntanya. Doncs jo. Podia trencar els esquemes i sortir a migdia i arribar de nit, diguéssim. No a dalt, fins i tot a casa, diguéssim. Per això, tot això dona una diversitat, també, d'experiències. L'aventura de viure qualsevol racó d'una manera diferent. I això he intentat aplicar-ho quan he sigut mestre, quan he sigut educador ambiental a la natura, que visquéssim moltes. És que tenim moltes, totes, possibilitats de viure coses diferents. Sí, i tant. Sí, i tant, i interessants.

Escolta, Josep, no sé si els aiguamolls de l'Empordò tenen alguna cosa d'especial que no tinguin altres espais naturals a Catalunya. Sí, sí que ho tenen. I què tenen d'especial?

Bé, ho tenen d'especial que estan en una comarca singularíssima. No hi ha altra comarca que tingui tants. Pots veure al capvespre fins a arribar a 10 gradacions de blaus i de les muntanyes. És com un teatrillo, com aquí que teniu diferents. Enfocaments a l'Empordà això, i hi ha un punt que jo crec que deu ser el centre de Catalunya a Maragall també li agradava molt el poeta, quan arribava de París i travessava, arribava a l'Empordà havia arribat a dir, si tot Catalunya desapareixés però que des de l'Empordà podria tornar a ser Catalunya, però si desapareixés l'Empordà no seria Catalunya i llavors hi ha un punt entre la Muga i el Fluvià hi ha un punt entre la Muga i el Fluvià que és la zona de la Rogera, que ara està super protegida, no s'hi pot ni anar a passejar. Fora d'algun moment guiat, al mig de l'abadia de Roses, que des d'allà tens la possibilitat d'observar milers d'ocells a l'hivern, i aquestes postes de sol, aquestes sortides, és una cosa magnífica.

Què et preocupa ara, diguéssim? O sigui, en els propers anys, allò que diguis, ostres, a mi em fa patir que passarà això.

Estem lluitant molt en aquest sentit de d'aquesta emporda que hem lluitat molt, i això ens ha ajudat fins i tot diàlegs he tingut amb gent del sud de Catalunya, que ja tenen molins de vent, que ja tenen les centrals nuclears, i diuen no us deixeu enredar, si la vostra heu fet un esforç de tenir el parc de l'Albera, el parc de Cap de Creus, el dels Aigamolls, el de Montgrimedes, Tot això, doncs, heu de lluitar perquè continuïs tinguin aquest aspecte. I per tant, tenim el patiment d'un que pot haver-hi alternatives, eh? Amb energia sostenible. Però que impedirien, que no es fessin els molins aquests a l'abadia de Roses. Això ens donaria una imatge degradada al nostre paisatge, perquè el que se'n pot treure d'allà es pot aconseguir en altres llocs d'altres maneres. I ets optimista en aquest sentit? Sí, soc optimista perquè no sóc només d'una creença o d'un impuls emocional, sinó d'una raó de gent que ho han treballat a la universitat. I per tant tot un grup de científics que estan totalment oposats pel mal que podria passar en els fons marins creus que ens en sortirem? en aquest cas si altra cosa és que haurem de tornar que aquesta agricultura per exemple que no esdevinguéssim. Sabeu que quan aneu al Maria, si arribeu de nit, pot semblar que està tot nevat. Això seria trist que ens passessin aquí. I comença a passar amb una gran producció, que està bé que es faci producció de fruita dolça, que és la poma, també a l'Empordà, i pot sortir bé. Però és que hi ha maneres de fer-ho molt agressives i altres que són molt ecològiques. En els que són més agressives, allà dins no hi ha vida. D'invertebrats, d'ocells. Productes d'insecticides, fungicides. Per tant, en canvi, n'hi ha d'altres produccions que potser acaben sent menys rendibles inicialment, perquè són productes més cars, en el cas de comprar el producte ecològic, però en el que faria compatible l'explotació, el treure un rendiment i la biodiversitat. Això és possible. I hem de tornar, perquè s'han arrencat moltes fileres d'arbres, l'emportador del Teatre de Tramuntana, la Tramuntana s'aturava i se'n treu més rendiment. D'una pastura o per aturar que facin caure les pomes o si hi havia fileres d'arbres. Ara s'han arrencat totes per aprofitar el màxim i fer-ho tot amb malles. Sembla una agroindústria. Per tant, hauríem de tornar i crec que és possible. Parlant-ne, que hi torni a haver-hi arbres que donaran biodiversitat que pot ajudar les marietes per controlar els acres.

Em consta que comencem a tenir explotacions importants, no dic explotacions, però vull dir casos importants en ecològia, ecològics, de pomes, per exemple, a l'Age Empordà.

I a l'Age Empordà fins i tot han tingut un premi a nivell de tot l'estat, un premi de medalla d'or, això que fan igual que els vins, que els són reconeguts, aquí també hi ha pomes. Sí, esperem que sí. Sí, home, sí. Sí, home, sí, no? Sí.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Josep, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ral de vinyó. Gentilesa de. Pera! La paraula d'avui és blastomar. Blastomar. A, blastomar. Acció d'agafar quelcom sense permís del propietari.

L'última vegada que vaig anar al metro a Barcelona, anàvem com en xoves i algú em va blastomar la cartera.

B, blastomar. Sinònim de blasfemar. Preferir blasfèmies, insultar.

Quan va veure que el nano s'havia tatuat l'esbàstic al front, vaig sentir blastomar l'avi com no l'havia sentit mai. O C, blastomar.

Acció de pagar, fer una bufetada a una altra persona perquè no s'ha comportat com un creu convenient. Vaig demanar un cafè

amb gel i em porten un cafè amb llet. En comptes de queixar-me, li vaig blastomar un hosti al cambrer amb la mà dreta que déu-n'hi-do.

A, B o C, Josep? Jo diria amb la C. Diries la C, eh? Vinga, fot-li fort. Doncs no. No, que la primera. És la B, Blastomar, sinònim de blasfemar. Proferir blasfèmies, insultar. Blastomar. Devia ser per això de voler repartir llenya. Escolta, Josep Espigoler, un exemple de com mantenint-se ferm en una ideologia es poden aconseguir coses. Vam salvar els aiguamolls de l'Empordà, d'alguna manera, entre tu i molts altres que hi van ser-hi, i en un moment com el d'ara, que crec que, com deia la Laia abans, la gent que hi creu s'ha de mantenir ferma, amb segons quines coses. Aquí teniu un senyor de 70 anys que ho va fer-ho, cosa que vol dir que no és impossible. Josep Espigoler, gràcies per venir a seure una estona a l'escó de la Renascença.

Tens una vida tan interessant per ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Bueno, com ja us he dit al principi, els Països Baixos actualment encara s'utilitzen els esclops. Se'n fabriquen 6 milions cada any, eh? Vull dir que, eh? Déu-n'hi-do, eh? Home, alguns simplement són per vendre com a souvenir, altres són per portar-los al dia a dia, com qui porta unes sabates normals i corrents. Això a Holanda, a Catalunya, no és tan habitual portar esclops, però hem trobat una catalana que porta esclops de manera regular, que és la Marta Juanete. Sí. Com estem? Sí, sí, jo, mira, bé, bé, bé, estic aquí. Com li he de dir? Li dic Marta? No. Senyora Juanete? No, no, senyora Juanete està molt bé perquè tampoc ens coneixem tant, eh? D'acord, senyora Juanete. Vostè diu que sempre porta i ha portat esclops.

Sempre, sempre, sempre he portat esclops i els porto, eh? És una cosa que sempre, sempre. Per què? Bueno, per què què? No, perquè els porta, vull dir. Per caminar. Sí. Què vol dir, per què els porto? Serà difícil. No, a veure, i quan no camino te'ls porto, eh? Vull dir que, no és que ara que estic parada no me'ls he trepats, eh? Vull dir que els he portat. Ja, ja m'ho penso. Aquest per les entrevistes? Sí, sí. Hòstia, que estem arreglats.

A veure, jo preguntava per què els porten en el sentit que no és un calçat gaire habitual el 2026. Vull dir que per què van esplops i no van bambes, per exemple.

Home, que jo ho trobo molt pràctic. Sí, eh? No, no, és que serveix per. Un bon esclop? Sí. Un bon esclop et serveix de tot. Si és de fusta, eh? Si és d'aquells que has dit abans, els. Els crocs. Els crocs. No, això no serveix de res. No m'agraden els crocs, eh? Esclop de fusta. No, han de ser de fusta. Ferma, ferma. Però per què pica tan fort? Sí. Bé, perquè. A mi m'agrada la fusta. A mi m'agrada la fusta. Està fotent nerviós. A principis és de marbre, la barra. Jo què sé, per exemple, t'emprenya algú, com aquest d'aquí darrere, tu et treus els clops i faig el clap. No? A veure, altres utilitats. Que dius, ha agafat una mica de ganona. Ha agafat una mica de ganona. Una mica de ganona, eh? Jo sempre una mica de gana. Ah, gana, menjar. Allò que t'ha quedat un budellet buit, no? A veure, tu agafes la llengonissa que s'ha emportat aquell senyor. Jo sempre porto. No se l'ha emportat perquè ha fallat. Ah, no, ha fallat, ha fallat. La llengonissa que és el gentilet de l'Avignon. Vera, de Vera. Vera, Vera. Doncs tu les agafes, fots l'esclopa sobre la taula i. Ah, per fer com de fusta, per fer de fusta. És una mica irregular, eh, senyora Juanete. Que tens fred, tu tens fred. Escolti, no s'enfadi en mi, eh. No, estic enfadada, que m'ha vist enfadada.

Una mica, sí. Una mica.

Si estigués enfadada ja t'hauria fotut l'esclop pel cap. Ai, Juanete. No, tu tens fred, no? Sí. Agafes l'esclop, no? I el fots a la llar de foc. I això t'escalfa. El foc et queda sense esclop, eh?

Menús! Escolta, però jo en tinc molts, eh? Esclops. Ah, d'acord. Com el Sala i Martín, que té diverses americanes de colors. Exactament. Exactament. Té esclops de.

Que t'agafen A veure, allò del budellet. Sí. Tens un budellet. Ja ho ha dit, el de la llengonissa. No, no. Però si el tens ple, el budellet. Ah, què? Què fas? Tu te treus l'esclop. Tens la manga en la faldilla. Ja sé per on va, eh? De jups, eh? Que em foco, que em foco cap aquí, eh? No, que tens una caca, eh? Tu agafes així i apretes i ja està.

Està cagant dins l'esclop, diguéssim. Ho estic veient i realment està cagant. No, però ara netegis la mà d'alguna forma.

No has sentit com queien? Sí, és veritat que ha fet un perfect.

Ja està, ja està. Em pensava que l'entrevista donaria per més, però ja n'he tingut prou. Gràcies. Senyora Juanete, molt amable. Un aplaudiment per aquesta senyora. Bravo, la Juanete. Senyora Juanete.

Els esclops d'en Pau van cap a Sant Joan i ja va gran Sant Joan.

Li va enrere amb el tripi-tripi-trap. Què és això?

És una cançó molt bonica dels esclops.

Vostè pot marxar i que

torni la Mercè. Ah, bueno, bueno.

Això s'ho sap tothom, els esclops d'en Pau. No sé quin és. Jo entro a un teatre i el que veig és que jo estic molt bé. Sí. Sí, sí. Jo, de banda en banda, dic que no estic de bé.

Però això és una cançó tradicional catalana, amics. No l'havies sentit mai, tu. Jo no l'havia sentit mai. Mira, la primera referència històrica on hi consta aquesta peça és del 1903 perquè surt citada a l'esquetxa de la Torratxa. Als esclops d'en Pau. A l'esquetxa de la Torratxa. Allà no surt aquella. Allà no surt, a l'esquetxa de la Torratxa. Allà no surt citada exactament amb aquest nom, dels esclops d'en Pau, sinó amb el nom dels esclops de Déu, tot i que en altres llocs surt com els esclops d'en Jau. Sí. Fins i tot, hi ha documentació que explica que diversos voluntaris catalans, durant la Primera Guerra Mundial, que estaven per les trinxeres de França, la cantaven per apavegar una mica el dolor de les seves circumstàncies. Veus? Tot plegat,

és una peça que té aquest. Tu ets francès i vas a. No, eren catalans. No, però els que van atacar-los amb ells, diguéssim. Ah, no, lluitaven amb els francesos. Sí. Però bueno, vull dir que a tu ets l'enemigo.

No em parles de francesos. Perdó, perdó. Estàs al pis de la guerra i sents una gent. Els esclops, en pau. Mereixem que som perillosos aquí. Els francesos no s'hi ha de tenir compassió en cap de les circumstàncies. Els esclops d'en Pau.

Escolta, Joel, no sé si vols afegir alguna cosa sobre els esclops. A veure, voler, voler, sí.

No, no, sí que vull. Imagina que dic que no. Seria un mal rotllo, ara, eh? Un tros de programa. A veure, primera cosa important dels esclops, et diria jo. Esclop és una paraula molt Adrià Puntí. Això és una cosa que la deixo aquí, i hi ha if you know, you know, que diuen en anglès. A mi esclop em sembla una paraula. Estic d'acord. Estic bastant d'acord. Estic d'acord. Es que em sona. És una paraula seva. Més coses. És una d'aquestes. Esclop de què? Esclop de cop. Això és un tintín. Això és un tintín. No, però li faria una cançó a l'Adrià. Esclop de cop. Esclop de cop.

Nois, podem avançar. Ho dic pel públic més transversal. Que no és droga, que també ens escolta. I que puguin entendre alguna cosa. M'explico? Sí. Mira, doncs esclop, això t'interessarà. Hi ha un percentatge de drogadictes que ens escolten, però n'hi ha un altre molt més gran.

Perdona, però és que estàs tractant l'Adrià Apuntí d'una cosa que és molt més que les drogues, que evidentment es va fotre. No és l'Adrià. No és l'Adrià, sou vosaltres. Ah, sou vosaltres. Sisplau. D'acord. Doncs ara molt seriosament, eh? Sisplau. Mira, l'esclop és una paraula que té la onomatopeia pròpia integrada en el seu nom. Això em sembla que és bastant divertit, no? Què vols dir, l'esclop? Sí, no, no, és així, és així. Perquè fa el soroll d'esclop. Ja sé que no t'agrada que llegeixi, però mira, esclop sona molt similar al so que fan els esclops sobre un terra dur. I he mirat l'etimologia, és molt curiós perquè ve del llatí esclopus, que és l'etimologia, que és l'onomatopeia llatina de l'esclafit o soroll sec. Ah, sí. Llavors, d'aquí ve també la paraula esclopètum, del llatí medieval esclopetum. O sigui, entre el contingut per

drogadictes i aquest que estem fent ara, hauríem de trobar un entremig.

Escopeta. Escopeta. Però també perquè és la onomatopeia del PAM. Ja, ja, ja. La meva àvia, ja sé que teniu una imatge de mi molt urbanita. La meva àvia Esperança. És la gallega. És la gallega, que és ben morta ja. Fa molt que es va morir. Moltíssim. Però hi érem tots, donant-nos la mà. Que maco. Això va ser molt bonic. Tu no has fet allò que vas dir que feies sempre. El què? Ah, no, per això ho faig amb l'Olga. Ah, qui és l'Olga? L'Esperança, la meva altra. L'altra iaia. Hi ha una iaia que quan la recordes fas un pet al cel i l'altra no. No, l'altra no, perquè jo sé que a ella no. No. D'acord. A l'Olga li agradaria, en canvi aquesta no. Estava amb la iaia de Galícia. Aquesta realment és l'única persona a la meva vida, jo, que he vist que portava esclops d'una manera no folclòrica i no irònica. Sí, pel dia a dia. Ella portava. Bueno, clar, allò, estàvem parlant de la Galícia més rural i més. Més humida. I llavors posava un parell de mitjons i després fotia les sapatilles d'anar per casa i a sobre els esclops i anava a

fer feina amb allò perdó, salvant totes les distàncies una generació més cap aquí la meva mare també ho feia, el que passa és que els esclops eren de goma la meva mare era peixetera i a l'hivern doncs dos mitjons d'aquests i les sapatilles, que sí i l'esclop de goma mira, mira, mira,

en Joel, escolta al final. Llavors, altres coses que es puguin dir dels esclops. Home, que com a arma arrojaditza, no és el mateix que una mare, per exemple, t'amenaci amb una sabatilla normal d'anar per casa, que tu saps que allò a punts de sutura no te'n fotrà, que amb un esclop et pot obrir el cap. Pots matar la criatura amb un esclop. És un altre punt d'autoritat que s'ha perdut amb aquesta societat moderna woke que estem construint entre tots. Que ja no és que no els podem pagar sinó que a sobre no els podem ni amenaçar amb una cosa dura si els pares i mares anessin amb esclops la canalla pujaria amb més rectes l'informe PISA sortiria collonut informe PISA, d'aquí el nom què? vols que t'expliqui alguna cosa més o no?

no, ja en tenim prou, gràcies a vosaltres hola,

soc en Josep president de l'associació de firaires desganats.

Vingui aquest cap de setmana a la fira trista.

Una fira com qualsevol altra, però sense que els fireires hagin de fer veure que són feliços.

Activitats, tallers, jocs per la canalla. Ah, i de què són les activitats? Traes tastos, fem música en directe, també, més activitats, i així des. Ah, i de què són els tallers? No ho sé, no ho sé, vingui, vingui, ho veurà.

Si plou, ho anul·larem, eh? I si fa una mica de vent, també ho anul·larem. I escolta, no hi ha aparcament, eh? Home, home, doncs pinta prou bé, eh? Potser li traurem el cap a la família. A veure, a veure, res de fer una volta amb la família, ni de treure el cap, eh? Si és bé, és per fer gasto.

Sí, qualsevol cosa que toquin els nens, l'haurà de comprar, eh?

Fira Trista Patrocina Històries per passejar el gos.

Quina cosa més ridícula. És molt simpàtica. Ui, tinc aquest terra a casa. Ah, sí? Aquestes rajoles les tinc igual. Jo aquestes ulleres. Ah, sí? Les ulleres del gos les tens tornau? Les porto igualment.

La Mel és un gos que va amb ulleres. És una Jack Russell que viu a Sant Llorenç d'Hortons i viu amb el Pau. Molt bé. És una gossa de treball. Què vols dir? Cuspilotes per la Nike? No, no. Detecta canvis de sucre en pacients d'ibet.

És una broma de mal gust, que es digui mel i que detecti baixades de sucre. També és veritat. És allò que deien un colmo.

Això existeix, hi ha gossos que treballen amb l'olfacte. Ens ho havien explicat en aquest programa. La Marina Casaneres que va venir aquí a aquest programa i va seure aquí a l'escola de la Renaixença.

Quan el pau té una alteració del sucre, la mel comença a bordar. La mel ho sap gràcies al seu olfacte i pels canvis en l'alè i en la suor del pau. És llista la mel, tu.

Sí. Mira que no us sembla per la foto, eh? La llesta. Tornem a una de les nostres ciutats predilectes per passejar el gos. Boston, que l'any 1919 va tenir la desgràcia de patir una greu inundació. Una inundació que no va tenir res a veure amb cap fenomen climàtic.

Avui passegem el gos per Boston. Som al gener de 1919.

Som al 1919 a Boston. A Boston.

Com que ja hem passejat uns quants cops per Boston, no cal que us diguem que la ciutat era un dels principals motors econòmics dels Estats Units a principis de 1900.

Doncs si no, què li he de dir avui? T'hi ja ho has dit, saps? Bueno. Què ha de morir avui?

És una manera de parlar, eh, Xurí? Sí, però. No ha de morir ningú. No morirà ningú. Boston és una ciutat pròspera, molt industrialitzada, eh? Ben connectada. És la ciutat. Eh? Amb què vindrà la gent? Patinete, eh? Necessiten infraestructures, la gent. Què dius? Aeroports necessiten. Què li ha passat, ara? Necessiten carreteres necessiten. S'ha d'ampliar més aeroports, s'han d'anar a fer més. Tot més. Penses que vindrà la gent aquí.

Amb patinet. Vindran els turistes amb patinet. Hostia, sí. Boston. No, hostia, sí. Hostia, sí, però no has entès la broma.

Saps què m'ha passat? Què? Perquè l'Aurelia m'ha dit, trucava al 112, i en lloc de dir-ho he dit, hostia, sí. La broma ha quedat interna.

Meu. Boston és una ciutat pròspera i molt industrialitzada. Passegem amb la mel per la zona nord, que és el barri on hi ha les fàbriques. A nosaltres ens interessa la fàbrica Purity Distilling Company.

Carai, carai, la Purity. La PDC, que dic jo. La Purity, la Purity, la PDC.

El primer entrebanc del passeig quan arribem amb la mel és que es nega a entrar la gosseta al magatzem que tenim just al davant. Alguna cosa li ha fet saltar l'instint de detectar sucre i no para de lladrar. L'explicació és ben senzilla,

és que el magatzem està ple de malassa. Sí, escolta'm, això de la malassa sempre surt a les pelis dels americans. La tira a mi el dret, eh? Tiene la malassa. A mi sempre em sona com a mel barata,

mel guarra. O sigui, s'assemblen les paraules mel i malassa, però no tenen res a veure l'una amb l'altra. La malassa és una substància negra, molt densa i llafiscosa, com una espècie de resina. Això s'obté després de processar el sucre de canya, o sigui, és el residu que queda després de fer sucre. Però com que l'ésser humà és espavilat, ha sabut trobar-li una utilitat aquest residu. Sí. Bueno,

i ara l'utilitat ens l'explicaràs, perquè si no, no haguessis dit això de l'ésser humà trobat. La malassa es fa servir per fer alcohol. Àngela Maria, que ve a començar per aquí.

L'any 1919, la malassa servia per donar aquell punt ensucrat a la majoria de les begudes alcohòliques de l'època. A nosaltres, el magatzem que ens interessa és el de la Purity Distilling Company, que està gestionat pel senyor Arthur Gell. Ell ens ensenyarà les instal·lacions.

Bona tarda, mireu, mireu quin bon guinsem que tenim, eh, fotgoig, eh, maco, eh. Bueno, aviam, goig no gaire. Fotgoig, sí que fotgoig.

Està una mica deixat, eh, vull dir que el terra està enganxós, fa una mica de furtuda de la malassa aquesta, és insuportable. Sí, això sí. Si la pudor és inaguantable pels humans, imagineu-vos per una gossa que detecta el sucre de la gent diabètica. La mel està desesperada. Potser val la pena aturar-nos un moment per descriure el lloc on som, imagineu-vos una mica. A veure, és un magatzem, molt gros. Un magatzem gegantí. Una nau industrial. Amb uns dipòsits de cer de 15 metres d'altura. No, no, això la gent ha de saber el que és. Aquells dipòsits que tens tu, Xuriguera, com me deixen? Com a molt, 3. 3 metres, com a molt. És un edifici de 5 pisos. Doncs aquí s'hi guarda la malassa. 15 metres. A més a més la dada bona és el diàmetre els 15 metres d'altura són impressionants però és que els dipòsits fan 27 metres de diàmetre com fan de diàmetre aquells teus? un i mig, dos com un 27 per 15 sabeu quina capacitat tenen? Agafeu-vos fort. Un sol dipòsit de la Purity Distilling Company té la capacitat d'emmagatzemar 8 milions de litres. Jo no me'ls imagino.

Quants n'hi caben, aquells teus, Xuriguera? El meu, res, 5.000. 5.000 litres.

Doncs estem parlant de 8 milions.

Quina merda de dipòsits que tens, eh, Xuriguera? Bueno, i tu, què tens a casa teva? No, és veritat que no tinc res.

Aquesta dada és real, un sol dipòsit equivale al volum d'aigua de tres piscines olímpiques i mitja.

Què? Dipòsits ben parits, eh? Fot un gots, eh? Home, fot un gots, que em va a parir. És com una piscina, això, tres piscines.

Sí, grossos ho són, però I mitja, tres piscines i mitja. Ayam, des del dia que es va inaugurar el magatzem, els dipòsits han tingut fissures i han perdut malassa sense parar. Per això el terra està tan enfigassat i la mel està ben marejada. Bé, jo entenc que una mica de malassa sempre el perd, no el dipòsit. A veure, sí, però és que els dipòsits perden tanta malassa que els nens i nenes del barri van allà amb galledes a recollir el producte que s'ha vessat. N'hi ha molta, per terra, per tot arreu.

No, imatge dura, eh? De les nens allà recollint, allà a terra. Home, una mica, sí. Pujats de sucre que deuen anar tots. Home, home.

Aquesta és l'altra cara de la moneda, com que totes les ciutats amb indústria, doncs, com totes les ciutats, tenen també barris marginals. Al costat de la fàbrica hi ha una barriada i els nanos es colen a la fàbrica per robar

una mica de malassa. Oh, són terribles, eh? Me cago en dec, tu, collons de nano, fot el camp d'aquí.

Déu-n'hi-do, senyor. He vingut a recollir una mica de malassa que ha caigut del dipòsit. A veure, tampoc faig mal a ningú.

No fas mal a ningú, no fas mal a ningú. Deixa de llepar. Es foten per aquí a la fàbrica i després tot són problemes, saps? Per què la vols, la malassa? És que a mi i als meus

amics ens agrada molt llepar la malassa. És que és tan dolça. Ens agrada la malassa molt, però saps què ens agrada també? Es ni fa pega. Hosti,

com que hi haien els nanos a Boston, eh? El 1919, eh? Sí, sí, sí. Que sapíeu que això és real, eh? Els nanos pobres del barri estaven obsessionats amb la malassa. L'anaven llepant, bueno, era la seva manera de passar la tarda.

Bueno, és que el sucre és la cocaïna dels nens, jo sempre ho he dit. Sí, és així. I els cromos.

Llepen altres coses, però mira. Què vols dir? No, res, no. Ara n'hi ha que passen la tarda allà menjant pipes allà a l'aeroport. Sí. Hi ha un banc allà a l'aeroport. A l'aeroport. A l'aeroport del Prat.

A veure què diràs. Tu laies d'allà, tu ho sabràs.

Sí, malgraciadament. No a l'ampliació de l'aeroport. Allà, abans que aterrin els avions,

hi ha uns bancs i hi ha canalla que van a passar la tarda allà a menjar pipes. Ah, no! Mentre els van ruixant.

És la zona d'avistament d'avions. Tant de bofos, canalla.

Són quillos grans. Hi ha ben grandets. Jo hi he anat algun cop.

Sí, jo també, a fer fotos dels avions per sota. I et van ruixant amb carrosser i vas menjant pips. Anem-hi un dia, anem-hi un dia, veuràs. Anem amb bicicleta, Fel. Després que vagis a sopar amb l'Arnau, després hi anem.

Bueno, tornem a la història, sisplau. Podreu anar a la Ricard, als llocs macos.

Sí, els quatre ànecs aquells que ara ja esquifits.

El dipòsit, el tenim en compte, el dipòsit de 8 milions de litros de malassa, doncs bueno, hi ha un tema que és que se n'escapen uns quants litros cada dia, no és un drama per l'empresa, ells prefereixen, o sigui, és més barato. Una mica de merma. Més barato que es perdi una mica de malassa, que no pas bèlsa d'arreglar. Ui, tinc 8 milions de litros lleis, m'ha cagat. El senyor Arthur, en lloc de reparar les fuites dels tancs, decideix pintar la serra de marró perquè el regalim de la malassa quedi dissimulat. Un treballador de la fàbrica ens explica el truco. Sí, sí, mireu.

Fotem una capa de pintura i així és com venen els clients a la fàbrica a veure la fàbrica, això queda dissimulat i passa desaperçat.

Doncs mira, podríeu fer. Podríeu fer. Podríeu fer. Calla, home. Podríeu fer. Home, treballador, al final ets un treballador. Ah, però està ben pagat, eh? És veritat, és qualificat. Ets l'encarregat. Podríeu fer visites guiades aquí a sobre. Avui en dia, al segle XXI.

Ho he pensat, fotre una mica de visita guiada.

Senyor, avui aquesta malassa té gust com de pintura. Deixa de llepar el terra, gamarús. És dolça, però col·loca una mica. Tota la tarda llepant el terra el tinc. Fot-ho fora, fot-lo al camp d'aquí.

Així de trist és el dia a dia d'aquell magatzem de Malassa. Però avui, 15 de gener de 1919, passarà un fet extraordinari. I tot per culpa d'un carregament de Malassa que acaba d'arribar al port de Boston. Atenció a la conversa entre el transportista i el treballador.

Hola, bon dia. On li deixem el carregament de Malassa que ha arribat avui al matí?

Mira, el senyor Artur. El tinc aquí. Sí, ja l'he vist. És tot això que portes aquí. Tot això que porto aquí?

Tots aquests vagons del trailer? Calli, sisplau, que ara em toca parlar a mi.

El senyor Artur ha dit que el deixi a dintre del dipòsit gros que encara ni cap. No,

si a mi m'és igual. El important, el gros. Doncs una firmeta aquí i el tindrem. Sí, mira, i fot-hi una X. Fot-hi una X, home. Empat, perquè és que no sé firmar. Clar, que tots em firmen amb una X, al final no sé qui m'ha firmat què, però bueno. Sóc analfabet. Sí, ja ho veig, ja. No cal que filmi, ja es veu.

Aquí és on hi ha l'error. No en l'analfabetisme del treballador, sinó en les instruccions del senyor Arthur. Com que ja hem fet uns quants passejos per a Boston, no cal que us diguem que a Boston els hiverns són d'allò més freds. Però la malassa que prové del Caribe encara està calenta del viatge. Ai, ai. Malassa calenta. Quan la malassa calenta entra en contacte amb la malassa freda del dipòsit, es produeix un xoc tèrmic.

El ser. Merda. Veus? Veus? El ser es dilata una mica, però aquest soroll és ben normal, eh? Sí. Això m'ho fa sempre.

La mel, la nostra gossa de treball, és la primera que ens avisa del perill. Al cap de poc, el mateix treballador alerta de la desgràcia.

Senyor Artur, senyor Artur, el dipòsit s'està escardant.

El dipòsit està a punt d'explotar per culpa de la pressió que hi ha dins, els cargols comencen a sortir disparats.

Sembla una serpetana, eh? Sí, sí, sí. Ja ho ha de fer, això? Sí.

És difícil de descriure i també de sonoritzar. En qüestió de segons, el dipòsit explota i 8 milions de litres de malassa surten en forma d'una gran onada.

Imposible, tío.

Mare de Déu. Això no ho reclamo.

¿Algú té una fragona? Atenció, perquè l'onada negra i la fiscosa destrueix la fàbrica i es comença a escampar pels carrers de Boston. Estem parlant d'un monstre, un monstre semilíquid de 7 metres d'alçada. Tothom que estava a pocs metres de la fàbrica queda engolit.

Hola, soc el transportista que he vingut abans, que he tornat perquè m'han dit que la firma. Hòstia! Epsa!

Els carrers de la ciutat també fan que l'onada pugi d'alçada i avanci amb més velocitat. En el pic de la tragèdia es calcula que l'onada arriba a avançar a 60 km per hora. Perdona, però és de les històries

més difícils d'imaginar. Sí, sí, sí.

Doncs està ben documentat. A internet trobareu les fotos de la tragèdia. El famós diari local The Boston Globe és qui ho descriu millor.

L'esclat inicial va sonar com una ràfaga de metralladora a mesura que els raplons saltaven pels aires. Els edificis es van arronsar com si fossin de cartró. Els equips de rescat es movien lentament, enfonsats fins a la cintura, en una malassa espessa i sufocant. Les persones atrapades lluitaven per respirar abans de ser arrossegades pel corrent d'aquell fang dolç.

La gran inundació va deixar un total de 21 persones mortes. Els treballadors i sobretot els nens que rondaven per allà van ser els més mal parats. Per sort, l'onada no va tenir prou força per arribar a tota la ciutat. Ironies del destí, el senyor Arthur es va salvar perquè va marxar de la fàbrica una estona abans.

O sigui que el transportista, el nano pobre, jo mateix, morts, i aquests sòmines. L'Arthur s'ha salvat.

Exacte, s'ha salvat. I no anirà ni a la presó, tu, imagina't. Mercè, ens falta saber què se n'ha fet de la nostra gosseta, la mel. A veure qui decidirà quin és el seu futur.

Doncs soc aquí amb la Maria. La Maria. D'on ets, Maria? Manresa.

Manresa. Maria de Manresa. Pregunta. Quina coneguda beguda alcohòlica es fa amb malassa? Bosca, B, el ron, o C, el patxarán. B. B. Ron. Ron. Ho ha dit amb timidesa. De manresa. De manresa. Val igual, eh? Timidesa, de manresa. El gos és. Viu! Viu! La mel, la pobra gossa que detecta les baixades de sucre, està viva de miracle. El seu sentit per detectar el sucre ha fet que hagi pogut fugir minuts abans de la gran inundació de Malassa de Boston. Ui, telèfon, perdoneu, un segon, ja l'agafo. Sí. Ei, mama, què dius?

Escolta, ja estàs al cas que aquest cap de setmana canvien l'hora? Ah, sí, és aquest cap de setmana, ja? És veritat, pot ser? Sí, la nit de dissabte, diumenge, a les 3. Bueno, aquesta és la bona, que dormirem una hora més. No sé per què, collons, no ho deixen tot l'any igual. M'hauràs de venir a fer un repasso, perquè hi ha aquell rellotge que hi ha a la cuina que no sé pas com va. Ah, bueno, ja ho mirarem, no pateixis, mama, ja vindré. És que és una merda, perquè n'hi ha que canvien sols, llavors n'hi ha que no. Ja vindré, ja vindré jo. O sigui, bueno, quan vindràs, perquè sempre ja vindré, ja vindré. I t'anirem 15 dies malament. Doncs vindré aquest diumenge,

no pateixis. Si és veritat.

Què vols dir, si és veritat? Ja sabem el que passa. Què passa, mama? Que el fi de setmana aneu més a dinar a casa d'ella. A casa de qui? Bueno, dels altres.

Qui són els altres, mama? Els teus sogres, collons. No és veritat, això, mama. No, no, si esteu més bé allà, oita, jo. Mira, no sé què ve això ara, mama, però tant anem a casa vostra com a casa.

Mama, mama, no anem per aquí sembla que l'últim dia que vau venir com vau venir? la petita encara no caminava mama, ja en parlarem, va, Pencho, que hem d'acabar el programa que vagi bé bueno, vine a canviar l'hora del rellotge a la cuina sí,

sí, adéu, adéu, ja vindré, adéu, adéu, perdoneu fins aquí la renaixença, ens trobareu com sempre al segle XIX que el senyor

sigui amb vosaltres.