T2xC34 - L'impremta

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el baile!

La Renaixença.

La impremta. Gutenberg, Gutenberg. Gutenberg. La impremta es Gutenberg. Aneu-li a la pastilla, per favor. Tranquil, xuriguera. La impremta la inventa Johannes Gutenberg. Molt bé, xuriguera. Molt bé. Pels vols de 1.400. Sí que és veritat, però, que 400 anys abans, un xinès, un tal Bi Cheng.

Perquè ara hi fots aquest accent andalús. Quin accent andalús? Has dit, Vicenç. Què passa, Vicenç? Qui jo? Què passa?

Jo conec el Vicenç Xanchis. Ah, sí? El Vicenç Xanchis. Sí, jo també el conec. Era director de TV3. És l'autor de la famosa frase Senyor Peyo.

No. Vi Cheng, us deia. El xinès aquest es deia nom de vi. Vi, el nom era vi i de nom Cheng. Vi Cheng. Aquest senyor, 400 anys abans que Gutenberg, va inventar els tipus mòbils, que són aquelles peces metàl·liques petites, aquelles lletres en relleu, que llavors les has de sucar en tinta i imprimir-ho sobre un paper. Home, Peyu, però això no és la imprenta. No, no, aviam. Ho havia de fer manualment. Llavors li faltava inventar el sistema. Saps què vull dir? Això és el que inventa Gutenberg, que inventa la premsa. Inspirat en les premses de Raim, de la Varema, de Premsalvi, doncs inspirat en allò fa la impremta i pot ficar totes aquestes peces mòbils i fer la pàgina sencera. Fins que no apareix aquest senyor, cada llibre, heu de pensar que era una obra única. Una obra única feta a mà per escribents i copistes. Perquè us feu una idea una mica de la bestiesa que va ser la imprenta, abans d'aquesta aparició es calcula que a Europa hi havia 30.000 llibres manuscrits i només uns anys després de la invenció de la imprenta ja hi havia 10 milions de llibres impresos. Bestiesa, eh? Aquí hi ha algú que s'espanta

una mica. Què vols dir que s'espanta?

Doncs els fusters es devien espantar. Far de fer prestatges 10 milions de llibres? Ens entraran una comanda que no donarem la baixa. Sí, sí, sí. L'Església.

S'espanta l'Església, en aquest cas. El 1487, el papa Inocenci VIII prohibeix que s'imprimeixi cap llibre que no hagi provat prèviament el Vaticà.

Llavors no era tan Inocenci. Era més aviat culpable. Sí, sí, sí.

Bé, no era innocència. Ha entrat bé, aquest. Sí, ha entrat bé. La impremta es va veure com una amenaça, un invent que podria difondre idees contràries a l'Església. Per això es van espantar. És un dels invents més importants. Sí, probablement. Però el pobre Gutenberg, heu de saber que no s'hi va fer pas milionari. Sempre passa això. Es va arruïnar. Resulta que un milionari de l'època li va deixar diners perquè pogués fer els seus primers prototips i abans que Gutenberg pogués fer diners amb el seu invent de la impremta i tornar-li els cèntims al milionari, el milionari va perdre la paciència, li va dir que estava malversant els clés que li havia deixat, li va demanar que li tornés el deute amb interessos i llavors. Es va quedar tots els invents que havia fet Gutenberg. Pobre Gutenberg. Bueno, ell ho va intentar, ho va seguir intentant uns anys i tal, però no se'n van sortir, por broma, va quedar completament arruïnat, un desastre. Bueno, mira, pobret, els prestamistes, és el que tenen els prestamistes.

D'aquesta gent hi ha hagut tota la història de prestamistes, eh? Jo els prestamistes crec que se'ls hauria de poder caçar com els senglars, saps? Jo hi hauria una regla. Tres setmanes se pot casar per estamista. Que anessis per allà. Una escopeta.

Carrer de Barcelona i. Pum! Estamista, pum! Davant del banc de Sabadell un senyal d'aquells d'atenció. Coto de caza privado.

Però si et travessen a la carretera a la nit, ets un prestamista. El seguro no t'hi està. No t'hi entra.

El prestamista et deixa la xapa ben xapada.

És valent, el prestamista. Però és millor accelerar

que intentar esquivar-lo. Si no, vas avall. Sobretot si és el prestamista. Exacte. En Gutenberg, l'inventor de l'eina que va permetre la revolució cultural, que va fer que el coneixement estigués a l'abast de tothom, el pobre home, és que va viure pobre, va morir encara més pobre, van trobar el seu cadàver a prop del riu Rhin, i a dia d'avui encara no se sap ni on està enterrat, si és que ho ha estat mort. El pobre home. Quina depressió, començar el programa així. Començar el programa d'aquesta manera. Ja plegaria jo. Pobre Guti. Avui ha durat 5 minuts. Carles Uribe, Rafael Faixedes, Laia Glucarnal, Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Boig conegut, Peyu. Compositor, cantant, pianista, guitarrista i una de les ànimes creatives d'una de les bandes més emblemàtiques del rock català. Hi ha artistes que escriuen cançons i n'hi ha que acaben escrivint la banda sonora de diverses generacions. La seva música ha travessat dècades sense perdre l'emoció ni la passió i Peyu és tan usonenc que fins i tot es podria dir que ve de les entranyes de Sau. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença.

Pep Sara. ¡Oma! ¡Oma! Pep, què has menjat avui per esmorzar?

Jo sempre esmorzo una mica de pa amb llangonissa. Pa amb llangonissa. Sempre, eh? Cada dia? Sí, sí, sí, sí. És un costum que tinc.

Escolta, Pep, tu vas entrar al sector musical per la porta gran, perquè tinc la sensació que ho vau petar de seguida, no? No. Vau picar pedra fort.

A part que jo portava anys fent. Amb altres grups, i amb Sàudio vam començar quan jo tenia 27 anys.

27. O sigui, ja portava bastanta mili. I quin era el teu primer grup de música? Com es deia?

Un grup d'aquí a Osona, que ens dèiem Clau. Clau. I d'allà en vam sortir, teníem 15 anys, i allà han sortit músics cèlebres, com el Pep Simón dels Troglodites, el Quim Soler, que havia estat a primera nota, i ara és el director de Tradicionarios, el Quim Soler és. Tècnic. Després en Lluís Montells, que és un guitarrista de jazz, en Saja Serra, en Jordi Puigdollers, ha sortit. Vull dir que vam començar, érem autodidactes 100%. Els clau, eh? Els primers assajos teníem, el coneixeu, el Jaume Iats, el gran musicòleg i violinista increïble. Cantant. I en teoria ell havia de tocar amb nosaltres el violí. El problema és que la distància de coneixement entre el que ell sabia i nosaltres era tan gran. Que l'home fos-me fora. El vau fer fora vosaltres? Per massa bo. En sabia massa. Quedava una evidència a vosaltres. Nosaltres érem autodidactes i no sabíem encara per què servien les tecles negres al piano. I aquell home portava sis anys tocant la violina. I en sabia realment molt. I el vau fotre fora. És una manera de dir, però vam dir, escolta, em sembla que perds el temps. Sí, vés a. Aquí perdràs el temps. És un home extraordinari, un músic increïble.

Escolta, tinc entès que hi ha una cançó molt famosa de Sau que va estar a punt de no publicar-se, que és aquesta. El

tren

de mitjanit va estar a punt de no sortir a la llum. Sí, això és una mostra més del nostre talent. Com vam fer. Nosaltres vam enregistrar el més gran dels pecadors i era una època que hi havia una creativitat enorme amb nosaltres. I vam enregistrar 21 cançons. 21? Per un sol disc? Sí. La bestiesa. Amb aquestes el vam enregistrar. Vam mesclar-lo a Londres, a uns estudis fantàstics, i teníem un enginyer i productor que es deia Keith Bessey, Aleshores, és clar, en aquella època, situats, situar els anys, els discos es feien en vinil. Sí. I els discos, cada cara, cabien 20, 21, 22 minuts com a màxim. Aleshores, el mèrit que tenia aquell home era intentar col·locar en quatre cares, que era un disc doble, en quatre cares, com compilar les cançons que hi cabessin, era extremadament complicat. Amb el caset era més senzill, però bé. I l'home que allò ens va dir, diu, escolta'm, si no ho aconsegueixo, quina decidiu treure? I el Carlos i jo m'hem tardat tres segons a dir, el tren de mitjanit, aquesta és una merda, treu-la.

Home, hagués sigut gros, eh?

I si d'allò pots partir, també el pots treure.

Però ja estava publicat però bàsicament és perquè a mi m'ha agafat mania perquè hi ha cançons que surten a la primera tornes al local d'assaig, fas una cançó ja la tens més o menys clara això pim pam i surt, i el tren de mitjanit és que no hi havia manera vam estar una època assajant el disc començàvem cada dia amb el tren que jo portava una versió nova uns arranjaments nous per provar-ho i ho provàvem i no funcionava i vam agafar mania i no es va.

Un segon, Pere. Perdoneu, perdoneu. Un segon, un segon, perdoneu. Sí, escolta. Nen? Mama, ja ho sabia.

Estàs a mitja entrevista. Sí, ja ho sé. Per això truco. Ai, què vols, què vols? Hola, Pep. Sí, un saludo a la meva mare. Hola, ja l'hi hem dit a la mare. Li volia fer una pregunta a Pep Sala. A vegades el veig que posa gasolina allà a l'esclat i penso,

li diràs, però no vols molestar-lo. No, ja fas bé, millor no molestar-lo, mama.

Això que quan està allà a la gasolinera, penso, és un bon moment perquè si l'enganxes allà, el rato que està posant gasolina no pot marxar. Sí, però tampoc és qüestió de cribillar la gent, mama, m'entens? A veure, jo li volia. Més que una pregunta és una crítica perfecte, molt bé a la cançó de boig per tu hi ha un moment que diu reflexada la teva llum i en català no és correcte això no li deuen haver dit mai mama en català s'hauria de dir reflectida és una llàstima tan maca que és la cançó mama, penjo digue-li aviam què vol dir setrilla acabat setrilla acabat? que és una metàfora de que s'ha acabat l'oli on te surt això de setrilla acabat? al final.

Servir li ha acabat, mama. Pregunta-l'hi, pregunta-l'hi. Sí, ara li pregunto, no pateixis. Perdona, Pep, eh? T'han dit molt això del reflexar de la teva llum, eh?

Sí, i la veritat. Ara, perdoneu que faci una mica de propaganda, però s'està fent una pel·lícula sola amb nosaltres. I surt aquesta escena. L'han reproduït. On s'explica el per què de reflexar en comptes de reflectida. Sí, perquè vam enregistrar reflectida. Però no ens agradava gens la sonoritat. No. És que no ens agradava gens. Reflectir. Ah, no, no. No, no, no ens agradava. I al Carles li sortia més normal, reflexada. Però més o més, d'aquelles paraules que s'utilitzava moltíssim pel carrer.

Ei, nou, ara es fan unes cançons en català perfectes. Sí. No pateixis.

Mira, veus, se pionesen, això. I nosaltres vam dir, doncs, que donguin pel sac els libres.

I aquest tema, això, que és el que ens és bé de gust. Sí, sí, sí. Deies que s'ha fet una pel·lícula ara, precisament. Què tal, això, aquesta experiència?

Home, dona una mica de vertigen, no? És a dir, quan a mi em van trucar per. L'actor que fa de tu el vas triar tu, no? No, no, no, el que va. Nosaltres som. Jo he col·laborat amb la música, els vam explicar la nostra història, els vam assessorar amb el més que el guió de la trama. Sí. Els vam explicar les nostres aventures i desgràcies. Que deuen ser unes quantes. Sí, i tant, i tant. Però dona una mica de vertigen i sempre dius que et facin una pel·lícula sobre la teva història però bé, un cop ja hi ets doncs va som-hi hem vist imatges hem vist trossos i realment a vegades t'emociona fins i tot ens hem emocionat una miqueta han reproduït molt bé situacions han tingut molta cura de reproduir han filmat moltes coses en l'espai que va passar sí. La casa que nosaltres vam començar hi estava una casa a les Tallades i han rodat a dintre la mateixa casa on estàvem nosaltres. A Sau, eh? Sí.

Sempre havíeu assajat a Sau o primer vau.

Vam començar a Sau. O sigui, per. Ara hi ha bucs d'assaj i la gent té més fàcil. Abans assajar era un problema molt gran. Bé, de fet, assajar no era un problema, el problema eren els veïns, diguem-ne. Aleshores vam aconseguir una casa, com no era de pagèssia, una petita casa al costat d'una casa de colònies, I era fantàstic, perquè teníem un lloguer baixet, que ens ho podíem permetre, i assajàvem allà en aquella casa, i a més teníem una piscina de la Casa Golonis, que no hi anava mai ningú. Vam viure un any meravellós.

D'on surts tu, Pep? Perquè la vinculació amb la música ve de casa? A casa hi havia gent

dedicada a la música? Al contrari, al contrari. A mi, el meu pare m'ho tenia més que prohibit. Ah, sí? Sí, va veure que jo de petit a petit m'agradava molt la música, I va veure que, i va començar a entrar en pànic, perquè jo havia de ser enginyer físic i coses d'aquestes, i pobre home, i va entrar en pànic, i jo volia anar a l'escola de música i ni somiar, i em va portar a una escola de dibuix, que jo dibuixant, escolta, en Riguteda o Guernica? A la venda artística, a veure si amb el dibuix li passa una mica. No, no, no, i vaig començar fent de músic, de margatotis del meu pare.

Joel, vols fer una pregunta? Sí, m'he permès el luxe. Hola, Pep, què tal? Hola, què tal? Aquí, Joel Díaz, per la Renaixença. Mira, hi ha una cosa que, des que la sé, o me l'han explicat, tinc moltes ganes de preguntar-t'ho, i és què hi ha del cert a la llegenda, que a mi m'ha arribat dos o tres vegades a la meva vida, que diu que tu et va reconèixer Mick Jagger per Nova York. T'ho juro que hi ha gent que diu que tu i Mick Jagger us vau trobar a Nova York i ell et va reconèixer a tu.

D'on surt això? T'ho prometo, eh? M'han passat coses bastant increïbles en aquesta vida, però aquesta no. No tens res a veure amb Mick Jagger, eh? No, no, no.

Jo ara faria un concurs d'això, eh? Sí. Ara tinc moltes ganes de saber les coses de

veritat i les coses de ràdio. Jo en tinc una altra. Ah? Vau estar a punt de fer una cançó amb Queen? Sí. Aquesta és certa.

Aquesta és més forta que l'altra. A veure, no vam estar a punt de fer una cançó Queen nova. Nosaltres, quan vam enregistrar el més gran dels pecadors, estàvem en uns estudis de Metropolis, i el nostre enginyer era un home que col·laborava solament amb Queen i havia treballat en molts darrers discos, i vam agafar tot l'equip que ens va suggerir ell, i van ser encantats, diguem-ne tot l'equip de gravació, assistents, tècnics, bueno, tot, eren la gent de Queen. D'acord. Amb aquestes jo vaig tenir la sort de conèixer-los i vaig tenir la sort de conèixer fins i tot el Freddie Mercury quan estava ja bastant molt fotut. Ostres. Estava en un registre en el 90, precisament. I jo he de confessar que m'agraden molt Queen però no era un fanbot els havia vist en directe dues vegades em va sorprendre perquè a vegades quan coneixes estrelles et sorprenen pel cantó negatiu perquè tens un bord i en una gent es van portar amb nosaltres d'una forma meravellosa increïble el Roger Taylor el Brian May tots es van portar super bé. I xerrant, el productor els va dir, hòstia, per què no veniu amb una cançó de sau i us apunteu i feu quatre coses? Hòstia, és una col·laboració increïble, no? Nosaltres, uau, i tal. Clar, clar, clar. Amb tanta mala sort que els disc que estàvem registrant allò, aquell disc, doncs al mat ens van dir, ostres, el Freddy està molt malament, i quan el Freddy Mercury es va morir, estàvem nosaltres a Londres registrant-lo. Va ser just aquell moment. Inclús van fer una cerimònia, ells ens van convidar i vam anar a volcar-los això, perquè era. Van fer una mena de cerimònia ells, perquè, esclar, estàvem amb tot l'equip de gravació, que estaven tots fets caldo, i van parar d'anar a l'enregistrament i tal. I, òbviament, doncs, esclar, ni ells hi van pensar, ni nosaltres ens vam atrevir a dir, escolta, i vindreu a gravar, no? Era el moment, no? No, no, no. Però, haig de dir que. La relació va ser increïble. Ens vam tractar tan bé que els equis faria sempre més agrair.

Suposo que és un exercici que deus haver fet diverses vegades. Què seria Sau avui en dia si el Carles no s'hagués mort? Això? Has jugat mai a imaginar-ho?

Jo estic convençut que haguéssim seguit. Igual, és a dir, fent els nostres perons, nosaltres fèiem el que se'n deia anys sabàtics, ens en dèiem, i aleshores el Carles aprofitava perquè feia sèries, pel·lícules, teatre musical, de tot, sí. A més, jo teníem, amb els músics de Sau, teníem un grup paral·lel que es deia La Banda del Bar. Sí, home, el que a mi que porta la taverna del Joan és

plena de deseneganys. Sí. Molt bé, molt bé.

I això estava muntat perquè. Quan els anys que aturàvem la màquina amb Sau i el Carles feia cinema, tota l'empresa, els treballadors, tots seguíem fent la banda del bar i així no aturàvem l'empresa. Per això quan es va morir el Carles i Sau va deixar d'existir, doncs també va deixar d'existir la banda del bar perquè no tenia cap sentit.

A la gira aquesta que esteu fent ara d'un concert de pel·lícula, se sent la veu del Carles Sabater? Hi ha gravacions inèdites del grup? No sé, la sensació, com heu preparat això?

A veure, això va arreu de la pel·lícula, que encara no s'ha estrenat, però en principi s'havia d'haver estrenat i vam muntar aquest espectacle, es deia una nit. Concert de pel·lícula. Concert de pel·lícula, exacte, ja m'estic liant. I portem una pantalla i la gent de la pel·lícula ens ha fet els editors d'imatges i hi ha moments una mica esquizofrènics que. Que hi ha el grup, els actors, interpretant una cançó, nosaltres a baix l'estem interpretant de veritat, i la veu és el Carles, aleshores anem tots sincronitzats a les imatges, la veu del Carles, nosaltres, i és. A veure, els concerts, a més estem de sort, que ha sigut un regal que ens ha fet la vida, perquè la gent ens ha recollit aquest espectacle de forma increïble, pensàvem fer-ne 10 concerts i en portem 30, i ens està anant molt bé, hem fet quasi tot arreu, hem escoltat les entrades, i ho portem molt bé a l'escenari, però els primers assajos. De tornar, esclar, hi ha un moment que la veu del Carles que està gravada i jo, doncs, fem veus, no? I tornar, els primers assajos, tots, allò, uf, tornar a treballar una mica, d'una certa manera, amb el Carles, no? Era una cosa. Els primers assajos ens vam emocionar més d'una vegada. Veies, no, parem, no fem. Anem a fer cigarro un rato, un moment, ens esvergim una mica i. Perquè era realment allò, i. Però és molt maco, perquè és tornar a reviure. A més la banda és la primera l'original de Sau que estàvem l'any 1987 a les tallades de Vilanova de Sau esclar són gent que són ja més que família la relació és molt gran i hi ha molta complicitat i poder estar a l'escenari i girar-te i veure'ls allà és collonut és un regal que ens ha fet la vida aquesta gira

Pep no marxaràs sense interpretar una cançó abans però una petita prova que fem a tothom.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ralda, vinyó, gentilesa de. Venga! La paraula d'avui és acotxar. Acotxar. Ah, acotxar.

Fer que la roba abrigui bé algú, especialment el llit. Encara me'n recordo quan era petit i la meva mare venia acotxar i em feia un petó. Aquella leda whisky et feia dormir de cop. B. Acotxar.

Acció de jupir-se lleugerament per superar un obstacle per sota.

O C. Acotxar.

S'utilitza popularment per descriure l'acció de parar l'orella, prestar atenció al que es diu. Com vols enterar-te de

les coses si no prestes atenció, Antonio? Que has d'escoltar lo que te diuen.

A, B o C. El tercer m'agrada molt, però jo votaria A. A escoltar, fer que la roba abrigui bé algú. Correcte!

Pep Sala, moltes gràcies per venir a seure una estona a l'escor de la Renaixença. Moltes gràcies per convidar-me, ha estat un honor molt gran. Sempre ets benvingut. Abans ens interpretarà, abans de marxar, amb l'Arnau Tordera i la Laia Gluc, la cançó Gloria.

Tú que m'has vist caure a terra, tú que siempre. En las noches de luna plena, durmiendo en tu sofá, tú me ayudas sin prisa. Si caldeces o quietas, mueves siempre casa tepa. ¿Por qué no em quedé al carrer? Ens fem vells, però no hi ha presa. Entre copes em vas llir. Col·locats quasi com sempre, sense un duro comestil. No decidi una altra cosa del meu món, els meus amics i la vida. Que tingué un ros als dins.

Entre mig de vells poemes de la glòria del passat he trobat aquesta història de la nostra amistat.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. Coneixem un metge que et pot fer un justificant.

El primer llibre que va imprimir Gutenberg, el 1454, amb el seu invent, va ser. La impremta. La impremta. Va ser la Bíblia. La Bíblia. Però quin és el llibre més antic publicat en català? Els Odempitus.

Sí. Podria ser. Suri, per favor. Això ha de ser la plaça del diamant o alguna d'aquestes.

Què dieu? No, home, no. El llibre imprès més antic en català és un recull de poemes dedicats a la Mare de Déu. Ah, mira. M'has fet així com si fos jo. Com si fossis tu la mare de Déu. Ets una mare de Déu. Un llibre del 1474. És molt antic, això? 474. No hi érem pas, eh?

És la jove, tu, Mercè. La Bíblia. Has dit que la Bíblia, la que va imprimir el Gutenberg, era del 54. Són 20 anys després de la primera Bíblia. És que érem molt punters, eh?

Érem punteríssims. Érem a tope. Ja no ho sé. El títol no té gaire ganxo. Es diu. Trobes el lleó de Nostra Dona Santa Maria. Trobes el lleó de Nostra. Ja em torno a immersar. Trobes el lleó.

El lleó? El lleó, trobes?

Què és el lleó? El lleó. Trobes vol dir poemes, de trobar. Trobes el lleó de Nostra Dona Santa Maria.

D'acord. I el lleó, què pinta aquí, un lleó? Poemes de la Mare de Déu. Exacte, escolta, sí. És un llibre. Per lluar. Ah. Poemas per lluar la mare de Déu.

La mare que em va parir. Que no sabeu parlar català?

Home, català del 1400, no, carinyo? Per això ja et dic tu, Marçal, que ets una mica més jove, però no gaire més, eh?

En tot cas, que és el llibre més antic que es conserva. Visca Catalunya! I també el més antic de tota la península. Visca Catalunya!

Doncs qui no era català però va tenir un cert conflicte amb l'impremta va ser un premi Nobel de literatura. Ja ho diràs, ja. Bob Dylan. L'any 2022.

El van anar a recollir o no, al final? No, ara està allà esperant. Ara el tenen allà en un armari. Amb ell i el Premi. No, encara no està en aquestes

condicions. No, no. El 2022, com que hi havia la pandèmia i no podien girar, etcètera, va decidir reeditar, fer una edició especial del seu llibre Philosophy of Modern Song. No t'ha agradat la pronúncia tonenca de l'anglès? Bé, filosofia de la cançó moderna, d'acord?

Què teniu vosaltres dos? Esteu com picats, veig. Bueno, som dos galls en un galliner.

No, aquí només hi ha un gall i es diu Joel Díaz. Aquesta dimensió ocellívola no la tinc. Va, tira, tira. La qüestió, com us estic dient, és que va fer una edició especial de només 900 exemplars d'aquest llibre que tenim aquí en pantalla. A veure com funciona, Joel. Les letres de dalt no les llegeixo. La peculiaritat d'aquesta edició és que només hi havia 900 exemplars i que l'editorial assegurava que estaven firmats. Com veieu aquí, de la mà directa del Premi Nobel de Literatura Bob Dylan. Tots ells, eh? Tots ells,

i amb un certificat d'autenticitat, o sigui que era verídic 100%.

Sí, el problema va venir després, quan la gent que es comprava el llibre va començar a compartir imatges d'aquesta firma única i es van començar a adonar que, malauradament, s'assemblaven sospitosament les unes a les altres. Se semblaven tant que era evident que no els havia fet algú a mà, sinó que havia fet servir una cosa increïble que s'anomena Autopen. Què és això? Què és un Autopen? En aquest programa només treballem amb ignorants. Ha, ha, ha!

I no ho explica. Avui està, Joel. Però per què no ho explica? Perquè ho ha d'explicar la Laia.

No, la teva frase, és que clar, ell va a que s'ho sap de memòria, no s'ho sap de memòria.

Espera't, que anirà caient tothom.

Aquesta secció funcionava més bé quan la feia jo, saps? Bé, la qüestió és que l'autopent, com el seu nom indica.

Que estem tots barallats en aquest programa i no me negues cap a tant, eh? Hi ha una tensió. És un bolígraf?

Sí, ara. És que no vull dir la teva part.

No, tu dius, una màquina que té un bolígraf connectat a tot un sistema mecànic. I jo explico el que és.

Doncs això, és una màquina que té un bolígraf connectat a tot un sistema mental. Així s'ho porta escrit, això, Laia? Té tot escrit, això?

Tot escrit, és tot mentida, us estava prenent el pèl, però com anem a sopar ella em diu, tu, Laia, si jo, si no, que em cau la feina. Va, explica'm l'anècdota que està bé. Tu fas la firma i llavors aquesta màquina com s'aprèn els teus moviments, Mercè, de Mercè s'està pixant, tu t'aprens els moviments, la màquina se'ls aprèn i llavors. És com un robot, diguéssim, que firma per tu. Exacte. La. Com es deia? La Imma. La dona que va venir que et va analitzar tu? Sí, la grafòloga. Aquella dona, què? Ho hagués notat de seguida.

Doncs bé, no és exactament una impremta, però és la cosa més similar que hem trobat i que fos atractiva. S'ha de dir que llavors l'editorial va demanar disculpes i va retornar. L'editorial, eh? No en Bob Dylan. És que poca broma perquè valien 600 euros cada dia.

Hòstia! Què dius? Ja saps que et dic una cosa? Peyu, vols anar a sopar amb mi? Perquè.

Joel, vols afegir alguna cosa de la impremta? Sí que vull afegir una cosa sobre la impremta, però serà impopular, segurament. Tu recordes quan em vas dir vull que vinguis aquí a provocar una mica, però sense cridar? Quin mal dia que vas tenir, Peyu. Doncs avui provocaré sobretot a la gent que és fanàtica de la impremta, perquè jo crec que és un invent sobrevalorat. És un invent de suma zero, en el sentit que si tu analitzes la història de la humanitat, crec que la impremta no ha sumat més del que ha restat. Per què això? Vull saber el Tomàs. Hi ha un senyor que diu que sí. L'ibuprofeno. L'ibuprofeno és un invent de suma 100%. Per què? Perquè l'ibuprofeno ha arribat a fer el bé al planeta Terra. No ha matat ningú, l'ibuprofeno. Bueno, bueno. No hi ha hagut guerres en nom de l'ibuprofeno. Als hipertensos no els hi convé el ibuprofeno. Bueno, però si ets hipertens i prens ibuprofeno, ets gilipolles.

No és un problema de l'ibuprofeno. I l'ibuprofeno que barregen amb la cocaïna? Ara.

I això de no estret, Fem. Jo no sabia que es feia això, de no estret, això.

Al final, aquí, ajudant en Joel, també fa el bé a la humanitat, perquè és menys cocaïna que prens.

Més o menys s'ha entès. A l'altra banda hi tindríem, per exemple, la puta merda de la salsa de vinagre balsàmic. Tot el que ha portat ha estat nefast per la humanitat. Aquesta escarosa, que a més la foten a sobre del taco de formatge de cabra en si mateix, que ja costa d'empassar allò. Cap amanida ni cap plat a la història de la humanitat ha millorat, gràcies. Hem de dir que el vinagre del Modena, el de veritat. Jo dic el sucedànic. Aquell amb caramel. Doncs la impremta. Estaria com en un punt intermig. O sigui, té bona premsa com a invent, jo crec que hauria d'estar al nivell de la dinamita, el besoca o la fusió nuclear. En el sentit que és bona o dolenta en funció de contra què o per què la faci servir. Ah, sí, clar. Els besoques han matat gent que s'ho mereixia, per exemple. Això és veritat. I els tenim mania. Oh, besoca, no vull besoca. La mineria ha avançat molt gràcies a la dinamita. Sí, sí. Però també ha fet molt de mal. Sí, sí. La impremta. Jo ja sé que hi ha gent en aquesta sala i a casa seva pensant que soc idiota. Però penso anar fins al final amb aquesta. Però abans que comencessis el discurs ja hi eren aquestes. No, és que la impremta va democratitzar l'accés a la cultura. No, és que va servir per alfabetitzar milions i milions de persones. És que va ajudar a la difusió de la ciència. Qui és que parlava així? La gent que defensa la impremta, són així. Sense impremta no tindríem Shakespeare, ni Tirant lo Blanc, ni Bademekums. Ni la enciclopèdia catalana. Tot això és cert. Això està en un punt de la balança. Però sabeu que també és gràcies a l'emprepta. El Mein Kampf, els Rebuts de la Llum, tota l'obra de Paulo Coelho. Tota l'obra de Víctor Amela. Tota l'obra de Màrius Carol. Els avisos d'embargament de la Seguretat Social són gràcies a la impremta. Les invitacions de boda amb número de compte amb l'Ivan. Allò, amb què es fa? Amb una impremta. Els llibres de la Lucía Echeverría. Els guions de l'Hormiguero. La propaganda electoral. Els llibres que treuen els programes de tele per Sant Jordi que només són els guions reciclats. Això també és gràcies a la impremta. O per culpa de la impremta. Abans de la impremta, els fills de puta havien d'anar poble per poble. A difondre les seves merdes. A dir-li. En canvi, apareix la impremta i el fill de puta difon la seva obra còmodament des de casa. Sense haver d'anar poble per poble. No, no, si m'has convençut. Gràcies.

Propaganda del segle XIX.

Per la casa de 700 pams t'ofereixo 5.000 euros.

I massa que te'n pago. Seràs fill de puta. Això és 10 cops menys del preu que em demano. El perill, què dius? Ets un estafador. Liadre. 5.000 euros.

No és una tasca senzilla. Aprengui els secrets d'aquest art a l'escola de negocis Rata.

Hola, sóc Ramon Terrats, creador de Rata, i li ensenyaré tots els detalls perquè aprengui a negociar com un professional.

Al preu de la casa són 50.000 d'urus, ni un de menys. Tinc desenes de compradors que li van al darrere.

Això és mentida, home. Fa molts anys que la tens a la venda, i si encara la tens és perquè en demanes molts més diners del que val. Te'n dono 5.000 d'urus i punt. Tss, tss, tss. Company completador,

recordi el que ha après a Rata. Ai, sí. Fem un tracte. Jo en vull 50.000 d'oros, però per ser tu et faig un descompte del 50% del preu. Per ser tu, eh? Així tots dos fem un esforç. Ah, val. Llavors sí.

Si cedim una mica tots, sí, sí que hi haurà un acord.

Saber negociar és un art. Aprengui com fer-ho com cal a l'Escola de Negocis Rata.

Escola de Negocis Rata.

Patrocina històries per passejar el gos.

Mira. Ui, quina coseta. Ui. Aquest gossot tan gros, perquè és molt gros.

El gos és maco, ara. Han combinat dos tipus de gest artificial al jardí. Se fa barato. La darrera és més barata. Se fa barato. És en Vader.

És un pastor francès de 12 anys, de la Susi, i viu a Sant Pol de Mar. Molt bé. Conviu amb una tortuga i és molt silenciós. Suposo que ha après de la tortuga, però es veu que no borda mai.

Ni la tortuga ni el gos.

Això està bé, un gos que no borda. Sí, així no em foten sustos. Doncs un gos silenciós és just el que ens calia, perquè posarem els peus en un lloc on s'han de tenir sempre uns nivells de concentració molt elevats.

Avui passegem el gos per Atlantic City, Nova Jersey, als Estats Units. Ens situem al febrer de 1990. Avui ens movem al costat d'un japonès, l'Akyo Kashiwagi, però som als Estats Units, eh? On acabem d'arribar per arreglar uns assumptes personals.

A veure, Peyu, quina mena d'assumptes personals? No, assumptes personals. Sayonara! Ei! Soc Akyo Kashiwagi.

A la cultura japonesa, els assumptes personals es tracten amb molta confidencialitat. Li prego que faci el mateix amb mi i no faci preguntes oportunes, ni molt menys inoportunes.

A veure, senyor japonès, ben corregit, ben corregit. Foto cara de japonès, jo? No. Soc d'Arbúcies, jo, eh? Sí. A mi no m'atabali, eh? Els seus temes personals a mi m'importen. Saps què vull dir? Què ha fet aquest tio aquí, Peyu? Què vols que t'ho expliqui?

Sí, sisplau. Mira, aquest senyor ha vingut a jugar una partida de cartes al casino. Ah. Però abans de situar-nos a la partida de cartes en qüestió, us volia parlar dels orígens de l'Akio. Sí, va bé, puc parlar-ne? Puc parlar dels orígens de l'Akio, sense problema. L'Akio va néixer en una família pobra. Éreu nous germans, eh? Pobres, pobres. Nous germans. Molt. ¿Què és el més gran, el petit? M'ho poc suci. Com es deien?

M'ho poc suci. Com es deien els seus germans? Yamaha. Vinga, va, anem a faltar al respecte.

Els seus pares van haver de fer. Nissan. Nissan també és japonès. Mitsubishi. Mitsubishi. Toyota. Tots els cotxes els han fet els japonesos. Casio. Tota la vida. Sony. Ara que el petit es digui Citroën. Citroën. Va, sisplau, vinga. Deia que eren 9 germans molt pobres, els seus pares van haver de fer mans i mànigues per aconseguir que els fills arribessin a adults. Per tant, el nostre amic tenia tots els números per ser un pobre mort de fam. Però ell tenia una cosa que el feia diferent a la resta dels germans. Mentalitat de tauró. I la va saber aprofitar per convertir-se en un milionari.

Oh, va començar amb un garatge, eh? Com l'Stiff Jobs o la Mansió Ortega. Depèn de com t'ho miris, eh?

Si ens ho mirem com que va esclafar a qui li fes falta per progressar. Doncs sí, igual. Bueno.

El que ja ho diu el haiku, trepitja tants caps com calgui, per tal de ser ric, diu el haiku.

Falten síl·labes aquí. Un haiku té més síl·labes. Tu què, aquí, esperta'n, haikus.

La Kio es dedica al món immobiliari, en què va entrar quan era jove. Es va convertir en un magnat dels negocis gràcies a una bombolla immobiliària que hi va haver al Japó als anys 80. Ara bé, tot ho ha aconseguit perquè no té cap escrúpol. No sé ni lo que son. Escrúpol, no sé lo que es. Cuidado que te'n vas a Ferran Adrià.

Ah, a Ferran Adrià. I a Ferran Adrià. Tots ens hem quedat mirant en plan, hòstia, ha aparegut Ferran Adrià?

Les ha fet de l'alçada d'un campanar per fer-se milionari. Han derrocat escoles i ha desnonat tantes cases com ha calgut per construir-hi pisos. Ja

t'entenc.

Com mantenent el moving immobiliari que es fa a vegades, no? Perdó, perdó. En fi, el senyor aquest és bastant perillós, eh? Fa servir la màfia japonesa, la Yakuza, per aconseguir els seus propòsits. Hòstia, doncs sí que és igual que la Mancia, sí? Sí, més o menys. Una manera de ser tan implacable l'ha convertit en un home fastigosament ric. La seva empresa factura una barbaritat, però ell és poc extravagant. En comptes de gastar-se els calés amb cotxes de luxe i mansions, com els rics, viu en una casa que sembla més una masia. Que una menció. Ho trobo perfecte. Tu fes el mateix.

Tu segueixes vivint a Bússia. Jo allà m'agraden i ja estaveix descalç. Per milionari que sigui. I a vegades vaig així, de genolls. De genolls? És tan humil que va de genolls a comprar el pa, per exemple. No compro pa, dic, me deixo un poco de pan.

En castellà els dius? En castellà a Bússia, sí. La Kio és del puny estret, menja'm la seva debilitat. El joc, aquí sí que és un ludòpata que cada vegada que posa els peus a un casino dilapida una fortuna.

Bueno, home, petit bici, qui no ha dilapidat una fortuna alguna vegada? Que tiri la primera pedra. Fortunes petites. Una fortuneta. Els que hem tingut, els que som aquí. Jo dilapidava fortunes de fumar, de cigarros. Ah, sí? Aquest ràpid, eh?

Bé, per això és ara mateix als Estats Units, aquest home, per una partida de cartes. El coneixen a tots els grans casinos del món i el casino on ens situem l'han rebut com si fos una estrella del rock. Fins i tot en Vader, el gos silenciós, que l'hem fet bordar, perquè si no, com ho fas? Quin efecte de sol hi poses, un gos que no borda? Clar, és veritat.

Fins i tot els Alex Moots criden. Fixa't. Això sí que és un haiku. Això sí.

Deia que fins i tot en Vader el gol silenciós s'hi ha interessat. Per cert, quan us digui el nom del propietari d'aquest lloc, del casino on som, caureu de cul, eh? Som el Trump Plaza, propietat de Donald Trump.

Encara pastanaga. Encara pastanaga. Sí que fa cara. Bueno, té aquell cap, sembla un núvol de sucre. És a pocs metres de nosaltres,

Donald Trump, parlant amb el personal del seu casino. Què faràs de Donald Trump, Arnau? Ho intentarem. Home, porteu el mateix toper, més o menys. Pobre Arnau, t'has passat tres cops. No marxis, no marxis. Rectifico, rectifico. No és exacte. Aquí s'ha aplaudit, eh?

La falta de respecte s'ha aplaudit, aquí, eh?

Ara ho he d'encarar, això. Sisplau.

On és l'odop de Benja Tallarines? Ei. El bull davant meu, right now. Mira, és un bon Donald Trump.

Sí, senyor. És vostè. No, jo sóc el que serveix. Sí, ara mateix, senyor Donald Trump. Ara mateix el vaig a buscar, ara mateix. No pateixi.

Oh, eh. Trobo que ets una mica massa moronet per treballar aquí. Sí.

Arriba l'hora de la partida. Atenció, que és una partida molt especial. Resulta que l'últim cop que la KIO va a venir a aquest casino, gairebé la ruïna. El casino, eh? Perquè aposta tan fort que si guanya els hi rebenta l'economia. Així que hi ha un cert neguit. Vull everybody ben atent

amb el que faci el menja tallarines, ok?

Menja tallarines, pobre home. La Kio està preparat per destrossar la banca del casino,

eh? Una altra haiku. Haiku. Una victòria de cartes. Només és victòria de cartes quan el concurs de creditors plana per sobre del cap de l'adversari. Hi ha massa síl·labres. Ho heu entès o no? Una victòria de cartes. Només és victòria de cartes quan el concurs de creditors. Plana. Plana. Plana. Per sobre. Del cap de l'adversari. Que la ruina és del tot, no? La idea aquesta. O sigui, una victòria. Una victòria. De cartes. És la millor derrota. El millor atac.

Ara t'estàs emmerdant. Ara t'estàs emmerdant, sí. Per tal d'evitar la desfeta,

Donald Trump ha preparat un pla. No patiu.

Groupies, he estat estudiant el menjar tallarines i sé com fotre-li.

Jo no li diria menjar tallarines, pobre. A veure, Peyu, estic fent de Donald Trump. No em demanis aquí escrupols. Una persona infecta. El fet és que la Kio juga un joc anomenat bacarà, que depèn molt de l'atzar, el bacarà. Heu jugat al bacarà? No, no, no. Doncs mira, us ho explico. És dels jocs més igualats que hi ha pel que fa a probabilitats de victòria del jugador i de la banca. El percentatge frega el 50% per cadascú. Frega, eh? Sí, frega. Està més o menys. Per assegurar-se la victòria, Trump ha contractat un matemàtic perquè l'ajudi a dissenyar una estratègia per guanyar a la KIO.

Com a matemàtic que soc, us dic que la manera de guanyar-lo és fer que jugui el màxim d'estona possible. Com més jugui, més opcions té de perdre.

Sembla una parida, però és real, això. És així, eh? El bacarà dona un avantatge d'un 1,1% a la banca. Bueno. Us he dit abans que era el 50, més o menys. Doncs és 51-49. Bueno, bueno, de tenir-lo o no tenir-lo, que té un 1,1%. Com més estona jugui l'Akio, més opcions té de perdre. Està tot pensat, però hi ha un altre detall.

Hem vist que l'Akio perd més sovint si el corrupia que li dona les cartes és una dona women. Tits, hey! Hi ha homes que els hi pasen.

Tits, hey! Una petita llicència que m'he permès amb el personatge. Que fa el mètode Stanislavski.

Sí, sí, sí. Bé,

això que heu escoltat és real, eh? Ho han calculat tot, fins al punt de saber que, estadísticament, la Kio perd més mans si la corupia és una dona, tu. Normal, no? O sigui, els nervis. Hi ha gent que els passa hasta la cua de l'esclat, això. Si els atén una caixera, que es posen nerviosos. Ah, sí, eh? I què? Que paguen de més? Vol un número de la grossa? Sí, sí, sí, posa'm en quatre. Vol arrodonir? Vol arrodonir? Sí, sí, arrodoneix. Arrodoneixi, arrodoneixi. Es posa nerviosa amb les dones, però perquè és un misògen. Ara bé, el que està clar és que perd més amb una dona al davant. Així que, Mercè, et tocarà fer de croupier. Vinga. Que sàpigues que tens en Vader gegudet als peus.

Senyor Kio, el casino li proposa una partida en la que el primer que arribi als 12 milions de dòlars de pèrdua perd la partida. Ho veu bé?

Ho veig bé, ho veig bé. Lo que no veig bé, que vostè sigui una dona. No, no m'agrada la pulva.

I a mi no m'agrada que m'escupin gargalls a la cara, que no para de fer-ho. Vinga, s'haurà de fotre perquè és el que hi ha.

Comencem? No, no comencem. Abans m'aportes un te, sisplau. Senyor, aquí, jo soc grupier, no soc cambrera. Uy, a ver que tu i jo acabarem malament.

La partida comença i va tota màquina des del principi. Com a qualsevol joc de ratxes, ara guanya un, ara guanya l'altre, però sí que es nota que la Kio se sent poc còmoda amb una crupia.

Menda, he donat a perdre. Tú, chata, bota'm un sándwich. Quan perdo, menys la gana.

Senyor, aquí jo li he dit en nombroses ocasions que no soc la seva cambrera personal. No, no, no, si vol, va allà darrere, que hi ha el servei de catering, i va allà i s'ho agafa vostè.

Aquell calvo, és un calvo. Que el calvo, el calvo és un home. És vostè, que és una senyora vulva. Hauria d'estar servint. De debò. A mi aquestes merdes em posen nerviós. I nerviós jo no puc guanyar.

Calvo ho ha dit a mi o t'ho ha dit a tu? No sé. Si ho ha dit a mi, ja se pot anar a la merda. I si ho ha dit a mi, també.

Atenció, perquè ja fa moltes hores que juguem. De fet, la intenció de Donald Trump és que la Kio jugui un mínim de tres dies seguits. Per tant, sempre és a la taula de joc. Menys quan dorm. A l'habitació més luxosa de l'hotel, per cert.

Senyora Colpierre. Senyora de la Pulva. Avui el llit no estava tan ben fet com a mi m'agrada. Molt malament.

I a mi que cony m'importa, tros d'idiota.

Anem a fer uns quants números, perquè us adoneu de la bestiesa de diners que hi ha en joc. La Kio porta tres dies jugant a raó de deu hores diàries. Moltes hores, eh? S'ha de fer carregosa al final, també. És maratonià. A cada mà que jugues hi deixa 250.000 dòlars. A cada mà, eh? Si tenim en compte que juga unes 70 mans cada hora, a la taula de la quió s'han mogut. Jugo matemàtic. Ah, si m'ho pots contar.

T'ho diré. Aviam. 250.000 per 70 hores. Sí. Són 17 milions i mig cada hora. Exacte. A 10 hores al dia, 175 milions. A 3 dies, 525 milions de dòlars.

S'han mogut 525 milions en 3 dies. Una quantitat de milions boja. I tot amb un marge que no pot superar els 12 milions de pèrdua. Recordeu, el primer que perd 12 milions, perd la partida. O sigui que ara, bueno, veurem. De moment guanya la KIO, no? Perdó, està igualat, guanya la KIO, després guanya la banca, van fent així, no? Van fent pim-pam, pim-pam, pim-pam. Bueno, jo ja estaria guanyant, si no fos per la vulva. Bueno. Vulva durieta. En quin moment em passaré

a dir-li vulva directament a aquesta senyora?

És una paraula A cap moment hi ha el guió. No, no, no.

El becarà va a ratxes i ara la Kio entrevista una de molt dolenta. Està a prop d'un límit perillós. Ha perdut 9 milions. És a 3 milions de perdre.

A veure tu, japonès masclista, no siguis vulva i plega.

La Kio no té intenció de plegar, eh? No vols plegar, eh? No. No vols plegar. Becarà. Fa just el contrari, demana al casino ampliar el límit de la partida. Vol tenir més marge per tenir temps de remuntar. Però Donald Trump s'hi nega en rotund, fins al punt que, fart de sentir les queixes de la KIO, ordena acabar la partida abans d'hora. Trenca les normes que s'havien pactat i liquida la partida quan matemàticament la KIO encara no havia perdut.

Ah, puto Donald Trump! Jo ja l'odio, abans que es posi en moda, anys després odiant-lo.

Jo ja l'estic odiant. Entenció, perquè en Trump liquida la partida, eh? I a més expulsa la KIO del casino. Eh, eh tu, bulbu! Què?

La Kio se sent humiliat. Marxa dels Estats Units emprenyat com una abella. En conseqüència, deixa deure 4 milions de dòlars al casino de Donald Trump.

Ojo, ojo, m'entram aquí, ojo, que aquest tio té mala llet, eh? Vull dir, et fotrà un missil al cap que no et trobarem, eh?

A partir de llavors l'Aquio entra en desgràcia, comença intentant recuperar els diners perduts a altres casinos, però surt amb 15 milions més de pèrdues.

Mira, doncs jo que l'he hagut de tractar me n'alegro molt, però és d'idiota.

Però això només és el principi, la ruïna de l'Aquio arriba quan peta la bombolla immobiliària que l'havia convertit en un home ric. El sector de la construcció se'n va a Norris, la seva empresa fa fallida i ell s'arruïna del tot. D'aquella muntanya de deutes n'hi ha una d'especialment preocupant, la que té amb la màfia japonesa. Un dia la Yakuza li truca a la porta.

Déu us guard. Hola. Ah, Maria, aquí sou. Hòstia, quin mafiós, me pare. Ja no sóc un matemàtic, ara sóc de la màfia. Escolta, maca, vinc a veure el senyor aquí, que ens deu sentim. Ja és el teu pare?

No, no ho sento, senyor mafiós, però el meu pare diu que no hi és.

Vaja. Els deutes amb la Yakuza fan que el 1992 aquest senyor aparegui cosit a cops de catana. Hòstia. Ben morto. Sí. Ens falta saber si ha mort també el gos que ens acompanyava, en Vader. I això ho decidirà algú del públic, Mercè. Ho decidirà el Ricard. Que d'on ets, Ricard? De la Garriga. Ricard de la Garriga. Atenció a la pregunta. Quants anys té actualment Donald Trump? És bona, aquesta. Donald Trump. És del 1966, per tant té 60 anys. Normalment hi ha una música de tensió aquí que no hi és avui.

Cada pregunta ja té una tensió. Ara, ara, ara.

Bé, és del 1956, per tant té 70 anys. O C, és del 46 i en té 80. 60, 70 o 80? 80. 80. 80. En Vader és. Viu! Haureu notat que en Vader el gos silenciós ha passat força desapercebut. És normal, perquè és com un ninja, no se'l sent. Torna a ser Sant Pol de Mar, silenciós i contemplatiu, com sempre. Un gos ben parit. Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. I el nostre Espíritu.