T2xC35 - La bossa d'escombraries

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Adéu, busuarts! I fins a la balla!

La Renaixença.

La bossa d'escombraries, malgrat que sembla una cosa bastant indispensable per viure, l'ésser humà va tardar molt a inventar-les. Les primeres bosses apareixen als anys 50 del segle XX, del segle passat. Vull dir que abans les prioritats eren unes altres. Hi ha gent més vella que les bosses d'escombraries. Sí, senyor. El globus aerostàtic, per exemple, s'inventa al segle XVIII quan la gent llançava la merda en unes galledes i la llançava al carrer. Que dius, hòstia, vols dir que abans d'inventar artilugis per voltar pel cel no hem de mirar d'inventar alguna cosa per treure la merda de dins a casa? Sí, senyor. Molt bé. Ah, No ho sé. La bossa d'escombraries s'inventa al Canadà. Collons de canadencs. Sí, sí, sí. El 1950, però no era per ús domèstic, va ser un encàrrec d'un hospital, primer. És que un hospital sense bosses d'escombraries, nano, ha de ser complicat de gestionar. Abans ho feien amb galledes, llavors hi havia una infermera o un infermer encarregat de buidar la galleda quan era plena. Hòstia puta. No vulguis ser el que recull la galleda aquella, eh? Home, allò ha de ser maco. És que, a més que permés que la netegessin, era difícil evitar infeccions. No sé, els hospitals, ara, si em fan servir. No sé si fan servir bosses compostables d'aquelles. Bueno, a veure, orgànica tenen. Sí que tenen. Orgànica tenen.

Que sigui un tumor per aquí, una placenta, un peu amputat, unes amígdales. Tot això és orgànic. Tot això és orgànic. Se va al marrón.

No sé què em fan. No, no, no, no, no, això ho tiren els gossos. Els gossos. Els gossos. Fixeu-vos sempre, darrere d'un gran hospital hi ha una manada de gossos allà. Ai, ai, ai. Sí, sí, sí, te mengen de tot, te mengen, vull dir, els quistes, perros. Ai, ai, ai, ai. La pell de fimosis ho acabàvem buscada.

No crec que ho facin servir als hospitals, les bosses compostables, perquè si amb els quatre macarrons de casa ja se t'estripen, a la que hi comences a fotre placentes històries allà, lo de la bossa orgànica no està recordat, això. A mi ja em sembla bé que sigui biodegradable, però si podem intentar que es degradi. Abans d'arribar al contagi. És que és un drama. És que es desfà allà dins de casa. És dramàtic. Si al final va un abocador això, en què la bossa es degradi d'aquí un any o d'aquí 15, quina diferència? No passa res. El 80% de vegades les tires i et queda tota la merda dins el covell, en el millor dels casos, perquè hi ha un altre tant per cent molt gros que cau a mig camí pel terra de la cuina. És fastigós. És un negoci, Peyu,

no és fastigós, és un negoci. Perquè així la gent hi acaba posant dues bosses i se'n venen més d'aquesta manera.

Està molt ben vist, això. Als anys 80 es popularitzen les bosses d'escombraries d'ús domèstic i no és fins als 80 que apareixen també les bosses aquestes amb cintetes per lligar, sabeu?

Aquelles cintetes, home, són valentes, eh? No es trenquen allò. Abans se't talla el dit, eh? I tant! Si vas xerrant un rato amb aquella bossa allà.

No t'arriben els dits, eh? Jo el que no puc són les perfumades, eh? Hi ha gent que ho compra, això. Jo en compro. Això. Què passa? Són terribles, aquelles. Quan es barreja la maduixa. La llimona. Amb la pudor de la merda.

Allò no combina bé, allò. A mi m'agraden, eh? Sí? Jo me la foto al cap. Què dius, eh? I de colors. De colors. Hi ha gent que els compren de colors. Per què foteu els vostres convellers de colors?

Ja va bé, pel reciclatge, això. És com la groga aquella, semitransparent. Pots veure, pots espiar si el que hi ha dins és el correcte o no. Terribles, aquelles.

Aquelles no es rebenten, d'entrada. Per pes no es rebenten. O sigui, pots fotre-hi tant pes com vulguis. Però, si fots un tetabric una mica escantonat. O una cosa que tingui una mica de rebaba una mica de rebabeta i ja l'has cagat allà amb els enginyers si us foteu les piles amb les bosses d'escombraries que anem 40 anys enrere Carles Churiguera, Fel Feixedes, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez benvinguts a la Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Un savi per conèixer. Doctor en Psicologia

i actualment regidor a la Paeria de Lleida. Una persona que no l'espanta res ni ningú. Tampoc un entrenador llençant improperis des de l'àrea tècnica. Ha aixulat partits de la Lliga, la Champions i també ha estat àrbita del VAR. És a dir, que ha passat bona part de la seva vida prenent decisions que poden fer enfadar molta gent. Avui esperem no rebre cap amonestació i també que les nostres preguntes no el deixin fora de joc.

Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Xavier Estrada.

Xavier, què has menjat avui per esmorzar?

Doncs avui. Doncs avui per esmorzar he menjat el que menjo cada dia. Doncs plàtans, cereals, navius. Sí? Sí, sí. Et cuides, eh? Intento, intento. Però plàtans? Vull dir, més d'un plàtan? No, un plàtan. No tinc un plàtanero.

Un, un. No sé si és el mateix que menjaves abans d'arbitrar o quin tipus de dieta seguies abans de començar un partit.

Bueno, més o menys, perquè al final, quan ets esportista del rendiment, el que busques és estar sempre en la millor condició possible, més que res perquè després, durant el partit, no et repeteixi allò que has menjat.

Fots uns callos i. No passem per allò, el fet que acabes de dir que els àrbits sou esportistes del rendiment. Sí, ho ha dit. Això serà ara. Fa 30 anys, aquell senyor.

Jo, els que m'arbitraven a mi d'alt rendiment. D'alt rendiment no eren, eh?

Almenys a les meves categories. Home, Ramos Marcos, aquell senyor del bigoti, fotia una panxa que no. D'alt rendiment no era. Uriza Raspidarte.

En aquella època el bar era en ve alta, no en ve alta. Sí, exacte. Bravo. Bravo.

Escolta, ser àrbitre a Espanya és un esport de risc? Més que a altres països? Ser àrbitre és un esport de risc.

Jo crec que a Espanya i arreu del món. Jo crec que no hi ha cap jove que vulgui ser àrbitre, malauradament. Tu? Sí, perquè m'agrada el risc, però. Com ho vas decidir, això? Doncs és curiós, perquè mai m'havia plantejat ser àrbitre. De fet, mai m'havia fixat. Amb la figura arbitral, però a més a més estava jugant a futbol sala en aquells temps, parlo de 20 anys, quan tenia 20 anys, i un company que ja era árbitre em va incentivar a provar-ho.

A més a més, àrbitre de futbol, perquè hi ha molts esports i n'hi ha que no t'insulten tant. Però el de futbol concretament?

El de futbol concretament a la meva mare l'han

recordat molts cada setmana durant molts anys. Encara ara ja no soc àrbitre. Et venia a veure la teua

mare als partits? No, un cop va venir. I em va tenir prou. Ja vam decidir que millor que no vingués, ni la meva mare ni el meu pare, perquè evidentment tu com a àrbitre estàs més pendent de l'exterior que no pas del partit. Millor afrontar-se el perill sol, que no.

Escolta, ets dels pocs catalans que ha arribat a categories bèsties, no? Has arbitrat el Leo Messi, potser? He arbitrat el Leo Messi. Ojo, eh? Cuidado. És gros, això.

He tingut el privilegi d'arbitrar-lo dos cops a la meva ciutat, a Lleida, quan era un juvenil, el juvenil divisa d'honor, i posteriorment, a segona B, al Ministadi, que no existeix. Sí, sí, amb jugadors com Oriol Riera. Recordo el partit, era contra el Terrassa. He tingut aquest privilegi i ara queda mal dir-ho, però també és veritat que en aquella època. Tu ja ho veies, eh? Sí, era un fora de sèrie. Seguia sent un fora de sèrie, però clar, 30 anys enrere, doncs és evident. Que amb la joventut que tenia i amb la qualitat tècnica que tenia era de. No ho diem. Jo no l'he vist mai errant, en Messi.

No l'has vist mai errant. No t'ha acabat d'agradar mai. I això és en sèrio, eh? Un dia estàvem mirant el futbol junts i va dir, no sé què li veieu.

De veritat? No sap com emprenyar,

no sap com fer emprenyar la gent. Escolta, Xavier, tinc la sensació que hi ha pocs àrbits catalans, pot ser, a la Lliga Espanyola? No, potser no.

Malauradament hi ha poquíssims àrbitres catalans. A què es deu això? A la catalanofòbia. Sí? Sí, sí, i tant. Només hem de pensar que tenim més de 2.000 àrbitres federats a la nostra comunitat i que, malauradament, si mirem històricament quants àrbitres catalans han estat a primer nivell o han estat internacionals, els comptem amb els dits de la mà. Però no vol dir que siguem més dolents arbitrants a Catalunya, diguéssim. No, en revés. Diria que és la comunitat que més fitxes federatives té quan parlem de jugadors, d'entrenadors i d'àrbitres. Sí. I tenim els equips que tenim. A Espanya l'hem tingut Girona, també. Fins i tot la Unesportivella i de Primera Divisió. I és surrealista que no tinguem representació arbitral o no en tinguem més de la que hauríem de tenir.

Hostia. Joel, vols fer una pregunta? Sí, sí, perquè és que ve el tall, ve el tall, no? Perquè és que jo pensava, potser ets conspiranoic, però potser no tant. En una entrevista d'aquest mateix any he llegit que vas explicar que molts àrbitres són expolicies nacionals o exmilitars. Llavors, unint una mica els punts, tenint en compte la profunda estima que sempre han tingut aquests dos col·lectius per Catalunya i tot el que representa, tu creus que pot haver perjudicat històricament, ja no els àrbitres catalans, sinó els equips d'aquí que demostren una certa catalanitat, el fet que tants àrbitres siguin tirant a fatxes?

Bueno, és una pregunta complexa. Jo no em voldria trobar ara al terreny de joc amb Pulido Santana, per exemple, al bar. Pulido Santana, eh? Mare de Déu. Que de fet ha fet públiques amb les seves declaracions. Sí, sí.

Una vegada pleguen, tots diuen, ah, sí, del Madrid a tota la vida.

Ah, molt bé. Clar, però què? La problemàtica que tenim, malauradament, és que s'hauria de valorar l'àrbitre per les seves habilitats, les seves destreses, la seva actitud, no pas per d'allà on ve. El que és curiós. El país també ve d'on ve. Sí, no, correcte, correcte. I tenim molta feina per fer, eh? Tot i ajuda. Molta feina per davant, eh? Moltíssima. Perquè aquests àrbits

fem com aquests en Sant Apolí, posar-los a camps de regional una temporada.

Home, als camps de regional et puc assegurar que tens molt més risc que a un camp professional. Per això t'ho dic, per això t'ho dic. Et jugues el físic. Sí, sí, per això t'ho dic. Malauradament tots hem tingut alguna experiència.

Has hagut de marxar mai per camp? Has d'algun camp o no? M'han agredit en un camp.

Ah, sí? M'han agredit? Sí, sí. Hòstia, a on, es pot dir? En un municipi molt proper a Lleida, que és Belllloc. Belllloc d'Urgell.

Som bona gent. Ja fa un mes, ja hem actuat. Fa un mes hi vam estar, maco. No us van pas, hòstia, vosaltres?

No, ja els havíem d'esfogar també. Fa molts anys, eh, però, de fet, hi havia la Guàrdia Civil, imagina't. Hòstia. Però sí, sí, va ser una experiència bé, vaig pecar una mica de novell, no? De fet, no vaig suspendre el partit, vaig voler continuar amb la meva valentia d'aquells 22 anys. Sí. I, de fet, et replanteges continuar o no al món de l'arbitratge. Jo, com que era un inconscient, doncs, vaig voler continuar i, mira. Vaig tenir l'oportunitat d'arribar a primera divisió.

Primera divisió, eh? Aquest home aquí on el veieu ha arbitrat diverses vegades al Real Madrid, per exemple. Sí, més de 20. Més de 20 vegades, eh? Quantes ha guanyat?

No t'ho sabria dir, bastantes. Però també és lògic perquè són equips que estan sempre guanyant la Lliga.

Això és targeta. Mira, tu vas amb targeta. No, no, targeta. M'he preparat. Però fer guanyar el Madrid, me caguen diners. Me ha traut ràpid, ja.

Tarjeta groga. N'hi ha una que és especial, un arbitratge contra el Real Madrid, que no sé si el recordes. Què va passar?

Me'l recorden els marrecs que no havien nascut. Imagina't si la recordo, la del 2009. Suposo que et refereixen a l'expulsió de Cristiano Ronaldo. Vaja, jo sempre fico un símil de quan arribes a Primera Divisió és com portar un cotxe de Fórmula 1. Llavors, fins que no arribes a Primera Divisió sembla que vaguis als cars, però quan realment. Tens un enfrontament, has de prendre una decisió, com el que vaig prendre expulsant a Cristiano Ronaldo, te dones compte realment d'en quin escenari estàs. Era el primer dia que arbitraves el Real Madrid? Era el primer cop que arbitrava el Real Madrid, correcte.

I quan vas tardar a tornar-lo a arbitrar? Perquè normalment quan perjudiques el Madrid et foten a la nevera, diuen allò de la nevera. Dos anys. Dos anys a la nevera. A tu et van posar el congelador.

Però això ho conservo també. Clar, clar, clar. Se'l mereixia. Home. Jo no recordo, però se'l mereixia. Jo crec que eren dues grogues, no?

Una perquè és idiota i es va treure la samarreta, no?

I l'altra I l'altra perquè va fer un rifirrap amb

un jugador d'Almeria. Però jo pregunto, a la segona, quan veus que és la groga, l'ensenyes la groga, que després magues la groga i treus. No ho vas fer? Jo hauria fet.

Us he de dir que aquella tarja encara la guardo. Crec que tindria bon treball per a tot. Però sí, la veritat és que, vaja, no perquè sigui Cristiano Ronaldo, però saps que estàs expulsant un jugador molt mediàtic. I bé, les conseqüències venen després del partit.

Com s'organitza el tema dels àrbits per la gent que no hi estan molt ficats? Bueno, que no hi estem molt ficats. Qui decideix? Qui arbitra qui? Com funciona tot això?

Doncs a vegades sembla que estiguin realment en un bar a peu alta. Sí, sí, això us ho dic. I sembla que ahir acabin de fer les designacions dels partits, el que no pot ser. Tenim la implementació del bar des del 2018-19 i cada vegada tenim més polèmica amb la qual cosa sembla mentida, que tenim més recursos, tenim més eines encara cada cap de setmana, darrere cada cap de setmana, tenim jugades polèmiques que costa de resoldre. A favor del bar o en contra? A favor del bar. A favor de la tecnologia. I a favor de poder explicar les coses com d'humana, de fer pedagogia, d'utilitzar l'eina com

s'ha d'utilitzar. I posa al bar, a cada bar, un exjugador per allà? O dos? Bueno, llavors,

si poséssim exjugadors. No, però no dels equips, vull dir, massa gent opinant. No, però hi ha moltes jugades. O sigui, ficaries un exjugador del Barça en un partit del Madrid, no vols dir? No, un de l'esporting de Gijón,

però aquell tio sap el que passa allà. Molts cops tens la sensació que l'àrbitre no sap què passa allà. Sabeu què passa?

Sí, jo entenc aquest punt de vista. El que passa és que jo m'he trobat amb jugadors de primera divisió que desconeixen les regles de joc. També és veritat. Llavors, clar. No, no, jo no he dit això. No, no, jo dic jo, jo dic jo. No, no, jo dic jo.

En si et traurà vermella en Judiquera. Tinc aquí, eh? Tinc aquí.

Escolta, no sé si t'has hagut d'enfrontar mai amb algun jugador, si algun jugador de primera divisió t'ha insultat, fins i tot, això ha passat?

Si m'ha insultat, sí. Sí, eh? Sí, sí, sí.

És que ara hi ha aquella càmera tan ben parida amb el micròfon, allò és guapo, allò, eh? Ah, la ref, la ref camp. La que veus l'àrbitre

com parla amb els jugadors, xarreu molt, tio. Sí, però sí, evidentment, quan has de prendre decisions, si algun jugador t'insulta, el que no pot ser, precisament ara que tens una ref camp, que tens un àrbitre al bar que sent com estan insultant el seu company i no són capaços d'intervindre, com Bellingham quan li diu fuck off, ostres, és que a mi se'm cau una miqueta la cara de vergonya, no? De que no pugui reaccionar davant del menys teniment

que tenen alguns joves. Si en comptes del Bellingham fos el lateral de l'Elch, segurament no tindrien cap problema amb expulsar-lo. Tres vermelles de cop, li diuen. Sí, sí. Això de la Ref Camp, potser, Peyu, ara estic pensant que seria molt més divertit per l'espectador si la Ref Camp la portés un àrbitre, per exemple, de tercera catalana. Home, això seria un format televisiu increïble. Allò arbitrant un, jo què sé, un Centelles, no sé què.

Jo recordo la meva època, hi havia un pare del meu equip que sempre que l'àrbitre pitava a l'inici del partit,

cridava, què pites, idiota?

Marcant terreny. A l'arrencada, eh? No, es faria viral, eh? Jo penso que. Home, seria molt bo, allò.

Sobretot el moment que heu de marxar per potes amb els Mossos d'Esquadra.

O fins i tot els assistents, a vegades les coses que has d'escoltar des de la banda. Jo recordo, si em permeteu, un partitap preferent, parlo de fa molts anys, en una barria de Sabadell, que sense girar-me em deien, como levantes la bandera, te rajo. I et quedes petrificat perquè dius, bueno, ara, dic, no sé, això.

La levanto o no la levanto, hòstia, Déu-n'hi-do. Escolta, dona la sensació, quan parles del col·lectiu, una mica, que és una cosa una mica corrupta, no?, que està una mica bruta.

Sí. I el problema d'això és que, fixeu-vos, fa molt pocs dies ha sortit també un cas de pressió de corrupció, no només aquí, a Turquia, però és que fa molts pocs mesos a Itàlia. I fa uns quants anys també amb altres països. I el Negreira. I el cas Negreira, que la pena de tot plegat és que han passat tres anys després que es denunciés el cas i no hi ha interès en resoldre aquest tipus de situacions. Ah, perquè no passa res.

Sí, però és curiós que porten part d'un col·lectiu arbitral, no? Jo ho arxivaria, ja. No va ser res, això del Negreira, no va ser res. Res. El xocolata dels llors.

Res. Escolta, Xavier, tu ets psicòleg, també. De fet, vas escriure el llibre El partit que no veus, que no sé si és el més dur emocionalment, ara que domines la psicologia del món de l'arbitratge, perquè tu quan estàs allà a punt de prendre una decisió i tens 100.000 paios allà mirant, això també no sé com s'afronta.

Doncs mira, jo precisament em vaig incentivar i em vaig motivar per la psicologia arran de l'expulsió de Cristiano Ronaldo que us comentava abans, perquè jo em vaig graduar precisament. Vas pensar, aquest noi necessita teràpia? Bueno, no, vas pensar, ostres, hi ha que gestionar més enllà del partit, hi ha que gestionar les decisions que prens, però tot l'entorn i malauradament veiem encara a dia d'avui. Jugadors i jugadores de primer nivell que manifesten problemes de salut mental. I sembla mentida que jugant amb clubs, amb la projecció que tenen, no tinguem la capacitat entre tots de crear un entorn per acompanyar l'esportista. I ja no parlo de l'aval que la tenim abandonada. Jo anava aquí.

I amb tots aquests coneixements. Parla el president de l'Arbússia. Vinga, endavant, president de l'Arbússia. Amb tota aquesta cosa que hi ha, els pares dels nens no podrien fer alguna acadèmia o alguna cosa que aprenguessin a anar a veure futbol mentre juguen els seus fills?

Doncs estaria bé. Si més no, en lloc de crear tantes expectatives i posar tanta pressió als seus fills i filles que no els ajudem per a res, millor que s'anessin a fer un cafè. Que els deixin gaudir.

Però si és que el millor d'apuntar als nens extraescolars és que te'l guarden dues hores. Els pares que aneu a veure'ls mentre fan els extraescolars, és que per què els apunteu als extraescolars?

Però el problema és que el dissabte, quan els extraescolars s'ensenyen, els pares hi van. Però quan van a dansa no insulten. Bueno, bueno, bueno. Aquesta gira volta bé, Gamarós. Aquesta senyoreta que no t'ensenya res, home, borra.

Va de vore, va de vore, venga.

Escolta, Xavier, a banda de psicòleg, actualment també ets regidor de la paeria de Lleida.

Com hi vas entrar en política? Com t'hi van enredar aquí? Doncs mira, m'ho van proposar i al final bé, també era una cosa que veia interessant. Bàsicament he viscut tota la meva vida, soc nascut a la ciutat de Lleida i sempre penses que des del teu vessant, en aquest cas de l'esport, de la psicologia, hi pots aportar un granet de sorra tenint en compte que al final un regidor és un càrrec elèctric que et permet fer de cadena de transmissió entre la ciutadania i l'administració.

Està molt bé, ajudar la teva comunitat, implicar-te, no criticar des del Twitter. Per què em mires a mi? Jo vaig fer molta

feina jo. Tens responsabilitats municipals en un partit que és Esquerra Republicana. No sé si t'has tancat una mica les portes a poder tornar a arbitrar mai a Espanya Primera Divisió.

Home, les tens tapiades.

La meva etapa arbitral ja s'ha acabat. I no ho trobes a faltar? Doncs t'he de dir que després d'estar. Jo vaig acabar el camp el 2021 i vaig estar posteriorment dos anys al videoarbitratge. També és veritat que, imagineu-vos que no és fàcil.

Perquè no és per edat, diguéssim, vull dir que hi ha gent

de la teva edat arbitrant. No, l'excusa per a ells és l'edat, perquè al final el que haurien de valorar és que tu físicament, tècnicament, psicològicament estiguis en condicions. Abans li he donat la mà, li he donat la mà a aquesta home. Sí, sí, se la pot arrencar, eh? Però no, no, és cert que l'últim any, precisament amb el cas negre que comentàvem abans, jo havia de, d'alguna manera, compaginar, arribar a la ciutat del futbol a les Rozas, m'obrien la barrera, nois, i clar, aquest és el que ha denunciat un vicepresident del comitè tècnic d'àrbitres. No és fàcil compaginar això. Deu-n'hi-do, eh? Deu-n'hi-do, eh? Valent, eh, també? Bé, jo penso que la societat, el món en general, juga amb la por. La por és una emoció molt forta, no dic negativa, però que cal gestionar. Llavors et dones compte que quan t'afrontes a segons quins tipus de situacions, aquesta por que tens en un principi acaba una mica desapareixent. I precisament jugaré amb això, que no denunciis coses, que no facis coses, que no et moguis, que no et moguis de la foto.

És una mica una màfia, no? Estàs definint el que vindria a ser una màfia, perdona'm.

No, jo el que penso és que, ostres, jo crec que cal renovar tot plegat, és a dir, aquí hi ha gent que està vivint del xollo i penso que hi ha molts professionals i gent que penca cada dia, que s'aixeca cada dia a les 6 del matí, si no abans, i no arriba a final de mes. Llavors, d'alguna manera hi ha una responsabilitat. Ara, sabeu què passa? Que això és com el país circ, no? És l'opi del poble. Llavors, com que és una cosa molt emocional, doncs la gent no acaba una mica de pensar. Avui, aquest matí, mira, venia mirant això del Clàssic, no? I penso que l'entrada més barata, no sé si la posàvem pels no socis, 2.000 euros. No basties, això, eh? Sí, sí. El futbol des d'una visió molt elitista.

Vaig veure un que deia, no pagaria 2.000 euros ni que ressuscitessin els Beatles per anar-los a veure. És molt bèstia.

Jo abans vaig al Barça-Madrid. Que els Beatles? Ni Paul Lennon, ni John Harrison. Ni John Harrison.

No, no, però és veritat, hòstia, són uns preus increïbles.

Hi ha una família de quatre membres, per exemple.

Bueno, per això cada cop té més força l'Europa, el Sant Andreu, el Nasti, etcètera, etcètera. El nen no ha pogut estudiar, però vam anar un any

a veure el Barça-Madrid, eh? Ah, sí, sí.

El que no acabo d'entendre és que hagis marxat del món de l'arbitratge perquè el trobaves tòxic i t'hagis ficat en política. Sí?

No, no, té la seva raó de ser, perquè s'han demostrat moltes targetes vermelles. Ah, home, bravo!

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Xavier, una paraula i tres definicions, si l'encertes t'emportes una llangonissa, ralda, vinyó, gentilesa de. Pera! La paraula d'avui és esgüell, esgüell, enviaràs-hi a la U. Ah, esgüell, nom amb el qual es coneix a les persones que semblen ser deixebles d'Eusebi Güell. Es diu sobretot de persones riques que es converteixen en mecenes d'artistes. La Montserrat Caballer,

sort em va tenir de l'esgüell milionari que li va pagar els estudis al Liceu.

B, esgüell, xiscla del porc, del conill o de la rata.

O C, esgüell,

sinònim de desaigua, lloc per on s'extreu aigua que està empentanada o aturada. Em va donar l'anell de compromís,

em vaig emocionar i vaig anar al lavabo a jugar-me les llàgrimes i em va caure l'anell per l'esgull de la pica. Hòstia, quina putada.

No, què et sembla? Ah, bé, hòstia. Que difícil. Però va, me la jugo i si no l'encerto es la que del públic.

Sí, la sortegem entre el públic. La B. Doncs no l'haurem de sortejar. El xisco del porc, el conillo, el garrata. Xavier Estrada, escolta, gràcies per parlar com parles i per denunciar el que denuncies i explicar-ho així obertament. Gran entrevista. Sí, sí, sí. A vosaltres. Gràcies per venir a seure amb nosaltres a l'escola de Renascença.

Creus que ets un boig digne de ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Avui dediquem el capítol a les bosses d'escombraries i encara no hem tocat el tema del reciclatge. Tema, bueno, que hi ha molta gent que ho fa molt malament encara avui, 2026, eh? Bueno,

és que és molt difícil, la Peyu. Hi ha molts de colors, eh? Això és del tònic, eh?

El meu cunyat és del tònic. I què? I fot uns merders amb la bossa blava dins la groga i la blava i el cartró i el.

Una mica de ganes no és complicat, nois. Sí que trobo que s'hauria d'unificar el criteri, perquè cada poble ho fa com vol, també, això. A Osona, per exemple, el cartró i els envasos van junts, a Osona. Ah, mira, això és el que diu el meu cunyat sempre.

El cartró i els envasos junts? Sí, multiproducte, en diuen.

Un cunyat sempre diu

que no cal reciclar perquè ho barregen tot després. Bueno, a Barcelona no ho sé, però aquí ens ho fan posar al mateix contenidor, llavors hi ha unes empreses que cobren uns diners públics per separar-ho. Durant molts anys ho feia una empresa del

Florentino Pérez, això. Florentino Pérez us separa la merda a Osona? Sí, senyor. Home, com a titular és fort. És mac. Aviam, no ho feia ell directament,

però una empresa d'ACS, sí. Més enllà d'això, avui tenim una responsable de l'Agència de Residus, la Josefina Trias. Hola, què tal? Josefina, ens resoldrà alguns dubtes vostè? S'intentarà, sí. Si voleu preguntar també, company.

Endavant, endavant. Sí, aquí. Mira, els pots de tomàquet, el tomàquet fregit, són de vidre i tenen la tapa de xapa. La tapa, saps? La tapa de xapa. Va, igual, la gent l'agafa i la fot en el vidre. Ah! Amb la xapa i tot. Sí que ho fan, això. S'ha de treure la xapa. Sí. Però llavors,

la xapa, a quin contenidor va? La xapa. Sí. A veure, el que està clar és que el vidre. Sí. El vidre va al vidre. Això sí. Això ho tenim clar. No hi ha pèrdua, no hi ha pèrdua. Sí, però la tapa l'idea. Sí, sí, la tapa. No, la tapa no és vidre. Molt bé, molt ben vist. Més preguntes? Bueno, és que no ha contestat aquesta encara, no l'ha contestat. Bueno, jo és que el que vull deixar clar és que la importància del reciclatge ara mateix, no? Sí, sí. Claríssim, això queda claríssim. Això és molt clàssic. La idea és que s'ha de reciclar. De què en fem, de la tapa? A veure, la tapa. El que és important és que la tapa ha de quedar ben neta. No em poseu la tapa bruta, per favor, perquè això és molt de porc. D'acord, no, de porc. A quin contenidor va, però, la tapa? A contenidor. De quin color és la tapa? Què més dóna, de quin color? No, no, és que, a veure, és important, és important. Tenim contenidors de tots els colors, tenim tapes de tots els colors. Calli, senyora Trias, un moment, per favor. La de conserves Ferrer és negra, és de color negre. La negra, negra. Bé, doncs, si és negre, en el cas del. El de Conserves Ferrer és negre, sí. Conserves Ferrer. Aquesta jo la tiraria al marró, és el que se sembla més una mica, no? Al marró. Al negre, sí, al marró. Escolti, vostè treballa a l'Agència de Residus? Sí. Sí, sí, sí. Que no li sembla? No. Sí, sí, sí. El que passa és que, mira, és que com que subcontractem tot, oi? Jo no sé ben bé com funciona això del reciclatge. Molt bé. Sí. Senyora Trias.

Sí. Trias, remenes, recicles. Moltes gràcies. De res.

Vinga. Espero que els hagi ajudat

aquesta masterclass de reciclada. Torni com vulgui.

Sabíeu que una bossa d'escombraries també pot ser un element de moda contemporània? Home, i tant. Això ho va demostrar el músic André 3000, de nom artístic. André 3000, eh? Home, és aquell noi afroamericà. De quina banda? Outcast. Quina és la seva pesa més exitosa?

Ah, baby, Montana, Wendy, Bonnie, Franny, Franny.

Sí, s'està quedant amb tu, eh? Se les sap totes, eh? És com si tingués el guió escrit davant. No, perdona. No ho ha mirat, no ho ha mirat. Jo no ho he mirat. És un mag del coneixement musical. Doncs sí, l'André 3000, aquest icònic músic estatunidenc, va demostrar que es podia assistir a una gala benèfica vestit de la següent manera. Amb un piano de cua penjat darrere l'esquena. Hòstia. No era real, però era una rèplica. Petitó, una maqueta. Bastant gros. Bastant gros, eh? Sí, sí. I amb una bossa d'escombraries a la seva mà dreta. Carai.

Sí, sí, tot plegat és una mica estrambòtic, però es veu que formava part d'una campanya publicitària perquè aquella mateixa nit publicava un nou disc que es deia 7 esbossos per a piano. Era tot, saps? Marketing, marketing.

La cosa més irònica del cas és que, en realitat, el que la gent va interpretar com un acte revolucionari en relació a la moda, que era portar la bossa d'escombraries a la mà, era una qüestió. Simplement pragmàtica perquè la portava per. Allà hi portava la roba que es posava després de la gala, diguéssim. Ah, mira! I la gent va interpretar que era un acte com això, de gran sofisticació i de pensament filosòfic en relació a la moda. Estan contra el canvi climàtic o és pel medi ambient o ves a saber, pel reciclat. Sí, no, veus, de vegades els artistes. És més interessant el discurs que es fa a posteriori per part de la gent que analitza l'artista que no pas el que. Ja en saps de coses d'explicar. Laia, vols anar a sopar amb mi? Sí.

Joel, vols afegir alguna cosa de les bosses d'escombraries? Que vols una opinió controvertida? La tinc, eh? Les bosses d'escombraries són increïbles perquè són l'única cosa. Que tu quan la compres, ja és brossa. Sí senyor. Tu quan estàs comprant bolsa d'escombraries, estàs comprant brossa en si mateix. Això ho llençaràs. Ara esteu fent allò de, sí senyor, però no ho havia pensat mai. Mai en la puta vida. És una cosa que just al moment de començar-la a fer servir, tu quan la treus del rotllo, fas el rec, aquest, aquest, aquest, aquest. Ja perd valor, és com un cotxe. Automàticament perd. No, no, perquè. És com el que treus del concessionari i ha perdut valor.

I ha perdut 1.000 euros. O 2.000. Jo me'n vaig comprar un de cotxe i encara és el concessionari. Perquè no perdi valor. Ah, molt bé. Molt intel·ligent per part teva.

És com les iaies que vam parlar l'altre dia que forren el seu mobiliari amb plàstic transparent perquè no perdi valor. Les bosses, literalment, d'escombraries, són merda. Sí senyor, sí senyor. No sé, em sembla que és una idea molt interessant. Tens raó. El tema de les bosses perfumades, ja ho hem comentat. Em sembla d'una hipocresia terrible. Terrible que la combinació de olor de merda amb l'olor de lavanda, per exemple. Terrible. Dona un resultat similar a abans. Sabeu quan abans les iaies fumaven? Que ara les iaies ja no fumen, perquè la dictadura huoque escarrenosa ens ho ha robat, això. Sí, que és veritat. La de Colau i tot això, ens han robat les iaies que fumen. Abans fumaven, les iaies. Abans les iaies fumaven.

I era més maco, jo. La tieta Antonieta fumava. I feia els cigarros llargs. I quan li quedaven perill, feia.

I I després el treia una altra vegada. Així va enamorar, segurament, el seu marit en el seu moment. Bueno, va estar viu de molts anys. Bé. Bueno, és igual, ara tampoc entrarem en aquest detall. Perquè també fumava l'home. Vull dir, antigament, les iaies, quan fumaven, i després es perfumaven, tu coincidies a l'ascensor amb aquella persona, i el resultant de les dues olors era molt pitjor que la del tabaco negre que fumava la senyora. Doncs amb les bosses d'escombraria perfumades passa una mica el mateix. O sigui, la merda ha de fer dolor de merda. No amaguem l'olor de merda. I la bossa ha de ser negra, òbviament, que és el color de la mort i el dol. O sigui, les coses que llancem mereixen un respecte. Tu, Peyu, per exemple, t'agradaria que t'enterressin amb un taüt lila? No. O un tegut lila perfumat de lavanda. Menys. Eh, que no? No. Doncs fes el mateix amb els teus cadàvers. Ara. Que al final, què? Quan tires allà mitja patxuga. Això és un cadàver. Són cadàvers. La bossa d'escombraries no ha de fer olor, ha de ser negra, ha de ser resistent, que no es trenqui el mínim contacte. Sí, senyor. I sobretot ha de ser totalment opaca. Opaca. Opaca. Les pot veure. Perquè ara les fan que transparentes. Sí, sí, sí. Això és una barbaritat. Fàstica. De la dictadura woke, també. Que volien fer-ho així, en alguns llocs, em sembla que es fa així perquè així pots controlar a veure si la persona realment. Fas de policia. Fas de policia, que converteixi tothom en policia. Sí, la gent no capesat amb això. No, no, recicles bé, escolti, cuidis de lo seu. La brossa és un àmbit de màxima intimitat, sobretot perquè s'hi poden veure coses molt contradictòries. Cafè i diazepam. A la meva passa això, cafè i diazepam no. Danacols i Kinder Buenos. No. Jo quan veig un senyor remenant el contenidor de sota casa, fa una vergonya. Ai, que trobarà aquest somni. Com a societat, eh? Ai, que trobarà. Perdoni, com a societat. Sí, sí, sí. Perquè això, tinc aquí apuntat la brossa, és l'autèntic mirall de l'ànima. Bueno, són frases d'aquestes que queden a la memòria de la gent.

Molt maques, molt maques. És així, això. Què hi trobaríem a la teva brossa, Xuriguera?

No ho sé. A casa ho conservem tot, vull dir. Us ho mengeu tot, el plàstic també, eh? No en fem servir, de plàstic, nosaltres. No en feu servir? No pot ser.

Una mica, mica de plàstic has de fer servir. Mil poc. Molt poc, eh? Mil poc. A les gallines, jo ho tiro a les gallines. A les gallines és increïble, eh? S'ho mengen totes, les gallines. Bueno, i els porcs també, però no. No tinc cap ganes de matar algú, però estic temptat de cometre un assassinat per tirar-lo allà dintre a veure si se'l mengen. Desapareixeria. El carderan.

Què dius? Ho has provat? No, no ho he provat, perquè jo tinc unes gallines ecològiques i els he de donar pinso ecològic.

Has de buscar una persona ecològica. Has de buscar una persona que mengi verdures ecològiques. Un ecologista. T'has d'enrotllar amb una vegetariana. Fins aquí abans que sigui delicte, això. Que vagi bé, gràcies.

Propaganda del segle XIX Tots els seus amics encara tenen la pell morena de l'estiu i vostè sembla un albí. És que aquest any no vam poder anar de vacances. Empastifis la pell amb el batum del doctor Gibrell.

Es que no l'entenc, pot parlar més a poc a poc? El batum del doctor Gibrell és el millor per la seva pell.

Escolti, aquestes taques a l'esquena són normals?

El batum del doctor Gibrell.

Patrocina històries per passejar el gos.

Aquest és en Teddy. És un mascle de 3 anys. A veure, maco. A veure, sí. Porta els ulls aquells

de la disfressa de Dràcula que et poses. Estem d'acord que sembla una figureta d'aquestes de guix. No és real, aquest gos. Sembla una figureta pintada. És boníssim, perdoneu-me.

Està a la Fundació Enxova Peluda de l'Escala i busca una nova llar. Venem-la una mica bé perquè és preciós. Mira que bonic.

Mira que simpàtic. La Fundació Enxova Peluda. Ell sí que sembla una Enxova Peluda, segons com t'almito. És ben maco, aquest gos.

No us agraden els gossos, acceptem-ho.

A mi sí que m'agrada, Mercè. A mi m'agrada el gos. Un gos que està en una Fundació que es diu Enxova Peluda, quin lligam hi té? No té cap sentit.

Perquè està a l'escala. La gossera de l'escala, que hi ha moltes enxoves, es diu l'enxova peluda.

Tu coneixes l'enxova milionària, no? Tot es diu l'enxova, l'escala. Tu obres un concessionari de cotxes i es diu l'enxova

amb rodes. L'enxova Toyota.

Passa que l'enxova peluda pot donar algun tipus de confusió. Si és de nit i veus uns llums. En Teddy és valent.

Hi ha una palmera, Daniol. Hosti, no m'he fotut veure l'enxava peluda.

Va, prou, prou. En Teddy és valent, però és més petit del que sembla. És com un bidonet. Un bidonet, eh? És ben maco, si algú el va a adoptar, és ben maco. És un encant, li encanta sortir a passejar, però també li agrada que el rasquin i quedar-se al sofà sense fer res. I aquí no. I una altra cosa és que és un gos saltador. Quan està content, fot uns salts de més d'un metre. A l'enxava peluda. No hi ha problema.

El pobre Teddy avui no té motius per saltar. El passejarem per un camp de batalla on tindrà

lloc un dels combats més absurds de la història. Avui passegem el gos per Caranxeves. Ho he dit bé o no? No ho sé.

Caranxeves. Sembles una mica el Rajoy quan deia el de les olillos

de plastilina. Caranxeves, sí, es unos olillos de plastilina. Caranxeves, ha pasado una cosa curiosa que no estoy entendiendo mi letra. Avui passegem el gos per Caranseves.

Es diu així. Es diu Caranseves. Caranseves. Som al setembre de. És a Romania, per cert. Caranseves. Setembre de 1788. Ha tardat 3 minuts a arrencar la història. En aquest passeig el context històric és important. Vull dir que és més important del normal perquè és un pèl complicat d'entendre. La passejada Mantedi comença en plena guerra austro-turca. Jo ja m'he perdut. Home, Fel, un moment. És simple. L'imperi d'Otomà està en plena ofensiva. Ha travessat el riu de Nubi i amenaça d'endinsar-se cap al centre d'Europa per aturar l'avenç dels turcs i tenim.

Sí, però una cosa, Peyu, és que diria que ja t'has equivocat, eh? Per què? Perquè abans has dit els otomans i ara has dit els turcs. És el mateix, idiota. Els turcs i els otomans. Són el mateix? Són el mateix. Bueno, amb matisos, eh? Ah, amb matisos. Deixem avançar. És que ho fots tot el mateix sac, tu.

Els turcs estan entrant cap al centre d'Europa i alguns territoris s'han aliat per aturar-los. Atenció a la barreja. Els que estan en contra, a l'altra bàndol. Turcs contra austríacs, hongaresos, croats, italians, serbis, romanesos i eslovacs. Aquests s'han unit per frenar l'abans musulmà. Ara és musulmà.

Bueno, estic d'acord amb ell, això és un merder.

Això és un merder, Peyu. Tria un. Jo me'n vaig a dinar un rato. No sé pas on passem, jo. Anem canviant de nomenclatura

cada frase. Els de Villabajo. Vale, és un fàcil. Els de Villabajo són els otomans.

I el faig i qui el fa anar? Els de Villarriba.

Ja us ho he dit que era difícil. Però l'únic que heu de saber és que és una barreja de regions que s'han unit per fer front als de Villabajo. D'acord. Sí? Aquesta col·lisió de nacionalistes, perdó, nacionalitats, està comandada per l'arxiduc Josep II d'Habsburg, que és un home molt il·lustrat, però que resulta que és un inútil al camp de batalla.

Sí, bueno, també és que costa molt demanar tota aquesta colla de pòtols. Vull dir, els romanesos i els serbis. No vull dir res, no vull ser racista, però. Són ganduls, eh? Ah, sí? Són ganduls.

Són de fer la migdiada fort, eh? Sobretot els romanesos. Com tot bon austríac, Josep II és un home ordenat. Se li fa molt feixuc haver de liderar un exèrcit format per italians, romanesos i serbis. El millor de cada casa. I també fan molta pudor, eh? Què diu, què diu? No, sense ser racista, és que fan. Josep II ha instaurat l'alemany com a llengua oficial per comunicar-se amb la tropa, però la majoria dels soldats no el parlen. Què pot sortir malament, no? Som el 21 de setembre de 1788 als afores de la ciutat romanesa de Caranseves. Aquí és quan el passeig ja manté di. Es torna perillós. Els exploradors de Josep II han informat que darrere del turó hi ha el gruix de l'exèrcit de Villabajo. Els turcs, otomans, musulmans. Exacte. S'està fent de nit i Josep II decideix atacar amb la seva millor cavalleria, els hongaresos.

Ens toca a nosaltres. Ara veureu de quina pasta estan fets els úsers hongaresos. A l'atac! A l'atac. Uita'ls, uita'ls, els hongaresos. La cavalleria carrega

en formació d'atac el xoc contra els otomans. Serà ferotge, però quan els hongaresos arriben a l'altra banda. Allà no hi ha ningú. Com? Collons.

No hi ha ni un ànimo aquí. On són els de Villabajo? Estan netejant la paella. Estan netejant els plats. Amb el Fairey. Amb el Fairey.

Poca s'entendrà res d'aquest.

La informació era falsa. Allà no hi ha cap enemic. L'única gent que volta per aquell descampat són un grup de gitanos romanesos.

Signori, signora, aquí no hi ha cap turc, no. Som nosaltres que. Què passa, signori? De què ries, signori? Fa gràcia, signori, li fa gràcia. No, aquí no hi ha turcs, només som nosaltres que estem acampats per passar la nit, signori. Que no ens estigui quedant una miqueta racista. Una mica rona. Una mica rona.

Els gitanos romanesos són gent amable i tenen unes begudes alcohòliques que han fet ells mateixos amb fruites silvestres. Li ve de gust prendre alguna cosa,

senyor, i tenim un aiguardent boníssim.

La digestió, home, després d'aquest esforç que hem fotut, un gotet a mi em ve de gust.

Home, i tant, eh? Ja sabeu que tot el que expliquem en aquests passejos és real, eh? Ho recordo perquè hi ha coses que semblen. Els hongaresos s'han fet amics amb els gitanos i han decidit comprar-los tots els barrils d'aiguardent.

Gitanota? Home, no, Gitanota. Gitanota? No, Gitanota. Què vol dir, Gitanota? Ha sigut soldat hongaresa, eh? Ah, ja, no era.

Al cap d'una estona arriba Josep II

i arriba amb la resta de l'exèrcit.

En Josep tenia ganes de combatre l'enemic, però avui no serà el dia. Com que ja s'ha fet fosc, va al mes a acampar al costat dels gitanos. El passeig amb en Teddy serà ben tranquil. Però llavors la resta de soldats també reclamen la seva part d'aigua ardent.

Sí, escolti, escolti, Josep II, els hongaresos estan emborratxant, vull dir, nosaltres també podem fotre el got,

no? No, no, senyor, és impossible, no. Els hongaresos ens han comprat tot l'alcohol, no ens en queda.

La resta de soldats també volen fer el seu gotet, però els hongaresos no volen compartir l'alcohol amb la resta. Resulta que els hongaresos tenen molt mal veure. Fins i tot han construït una barricada al voltant de l'únic barril que queda. El defensaran amb la vida.

No creen, no creen, però si som del mateix bany. No fotos res.

Anem a la mateixa bany, som els de Villar de Arriba. No fotos res, Villarriba i Bajo. Vosaltres no heu entrat a combat. Collons, ni vosaltres tampoc. Heu arribat allà i no hi havia ningú. No me la sort, m'he jugat la vida. Amb què t'has jugat la vida? Si arribo allà i me trobo 30.000 de Villar, a Bajo arribo a casa. Què eres tu, cobarde? Que eres un cobarde.

Els serbis, els croats i els italians també volen fer un got, però els hongaresos diuen que són els únics que han arriscat la vida. Amb això tenen raó. Ells són els únics que han carregat contra l'enemic.

Ah, que tenim raó. Ah, que tenim raó.

Sí. Però quin enemic? Quin enemic, no? Quin enemic? Quin enemic? Què me seria això?

Quin enemic? És que estic indignat. Ah, clar, clar. Quin enemic? No n'hi ha cap d'enemic. No, però. No l'han vist, l'enemic. Podria haver sigut. Hi havia un grill i la gitana.

Sí, sí, sí. És veritat. L'exèrcit de Josep II està fent aigües. Els soldats de diferents nacionalitats s'estan

barallant entre ells. L'exèrcit de Josep II està fent aigües.

El capítol tonguerès dispara un tret a l'aire.

Atenció ara, que ara és quan es complica la cosa. Els soldats romanesos creuen que aquells dos trets els han disparat franc tiradors enemics.

Entre que és de nit i que els soldats no parlen el mateix idioma, que molts van borratxos, comença una confusió que es va fent cada vegada més grossa. Et volen robar l'aire d'erdet! Dispareu! L'arxiduc Josep II està superat. Els seus soldats disparen a tort i a dret contra un enemic inexistent. ¿Què esteu fent? ¡Alto el foc! ¡Alto el foc, home! Josep II i els seus homes comencen a cridar "Halt!", que en alemany significa "pareu". ¡Halt! ¡Halt! ¡Halt, collons! ¡Halt! Però recordem que la resta de soldats no saben alemany i els soldats entenen que en vez de cridar "Halt!", són els enemics que estan cridant "Hala!". No, home, no!

Peyu, Peyu, Peyu, perdona aquest talli, però, a veure, això que estàs relatant és fidedigna perquè no ens podem inventar les coses. No m'estic inventant res, està tot documentat, Arnau. Tot. Però a veure,

això necessita rigor, això. Van confondre Haut amb Alà. T'ho prometo. Penseu que aquells soldats no havien sentit mai ni l'alemany ni el turc. És igual, en aquell moment, enmig d'un descampat, rodejats de boscos i de foscor I borratxos. Comença la batalla més absurda de tota la història militar europea, la batalla de Karencebes, en què soldats del mateix bàndol van estar disparant-se tota la nit. L'endemà al matí els primers rajos de sol mostren 1.200 homes morts. 1.200 homes morts. Per foc, amic, en aquest cas.

Home, els que van sortir vius, l'endemà t'havies quedat un fart de riure. L'anècdota que et queda per explicar. A la com la vam liar ahir. Aquest me diu, han dit a la. Jo li dic, que han de haver dit a la. Ja li foto, tiro el cervell, a bandera. Com vaig veure que era el meu cosí. Molt bé.

El més trist de tot és que quan els otomans van arribar de veritat van trobar la ciutat de Caranceves indefensa. Ah, clar, la feina estava feta. Sí, sí. Les tropes de Josep II estaven tan desgastades de lluitar tota la nit entre ells que van decidir tocar el dos. Finalment, els otomans van conquistar la ciutat sense disparar ni un sol tret. Acollonant, eh? Hòstia, és fort, eh? Sí. Trobo que hi faltava l'exèrcit espanyol aquí al mig. No hi hagués desentonat, eh? No. Un soldat penjat d'una farola. Sí. Hòstia. Les cabres. Sí. Bé, ens falta saber què ha passat amb en Teddy, el nostre gos de l'enxova peluda de l'escala, que està en adopció. Fora bo no matar-lo, perquè l'han d'adoptar, aquest animal. Per tant, posarem la pregunta. Intentaré que la pregunta sigui més o menys fàcil. I Mercè, tria'ns algú del públic que es vegi arriat. Arriat al Santi. Jo he anat directe al Santi. A veure, Santi. D'on ets, Santi? De Castellnou de Bages. Castellnou de Bages. Santi, perfecte. Avui hem parlat molt de l'imperi otomà, però d'on ve el nom? El nom d'imperi otomà. Ah, d'un postre àrab fet de dàtils? B, del fundador de l'imperi Osman I? O C, d'una mena de sofà turc? Jo diria. La dona li fa el dos. La segona. La segona.

Ho he endevinat. En Teddy és viu! Olé!

Es deia Osman Utman, Otoman, Osman Utman. Entedi el nostre gos que desitja que l'adoptin ha pogut superar el passeig tot i l'escabatxina que ha viscut. Esperem que algú l'adopti ben aviat. I fins aquí la. Ui, perdoneu, perdoneu, que hi ha trucada. Un segon. Sí.

Ei, mama. Aquest diumenge és tot sants, eh? Sí que és veritat, ja. Demà morirà.

Demà? Hòstia, jo no. No hi pots anar sola, tu mama? Bueno, dissabte ja hi aniré jo sola, eh? No és diumenge a tots sants. Sí, però dissabte he d'anar a posar les flors. No dius que t'acompanyi demà, jo, que és divendres? Bueno,

és que s'hi ha d'anar tres dies. Aviam, demà m'acompanyes que no hi ha gent, saps? I és quan es van els ninxos dels més rics i els agafem les flors. Què estàs dient? Llots són rics, en tenen moltes. Si n'agafes una mica d'aquí, una mica d'allà, saps? No passa res. Mama, sisplau, va. Aquí és quan has de venir a ajudar-me, perquè necessito. No ho penso fer, això, mama. Llavors a casa les triem bé. I dissabte les anem a posar al ninxo el nostre, el dels avis. És que ja fa estona que t'hauria d'haver penjat el telèfon, perquè això no. Llavors diumenge estem sants i anem a lo que seria la visita oficial. És que no vindré ni demà, ni demà passat, ni l'altre, mama. Ai, mare, si et sentissin els avis, pobrets. Pobra iaia.

La iaia, però si la iaia es caga amb Déu matí i tarda i ves, però. Però si la iaia no volia ni que l'enterréssiu, que va dir que la llencessiu al mar i que se la mengessin els peixos, que me'n recordo. Ja ho vam provar, això, però ens van dir que no es podia. Vols alguna cosa o puc penjar, ja?

Escolta, ahir van venir les nenes a casa i hem fet panellets, eh? Els hauries de venir a buscar. És igual, mengeu-vos-els vosaltres, mama, jo m'és igual. No, no, ni pensar-ho, jo no m'ho vull menjar, això. Aquella teva filla li anava amb qui en els mocs a la massa, tu m'ho penses, eh? Quin fàstic. Mama, escolta, ja passaré. Si no ho vens a buscar, ho llençaré, eh?

Doncs ja vindré a buscar-ho, va, adéu, adéu. Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. Que el Senyor sigui amb vosaltres.