T2xC37 - El cub de Rubik

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el barri!

La Renaixença.

El CUP de Rubik, que l'inventa, evidentment, un senyor que es deia Rubik, un hongarès. Collons d'hongaresos. Què passa amb els hongaresos, a tu?

L'Adislau Kubala era hongarès,

eh, Fel? Sí. Ah, ah. Collons, collons. Va, va, va. Del 50 al 61, eh? Quatre lligues, eh? Sí, senyor. Quatre lligues, eh? Sí, senyor. 194 gols en competicions artificials, eh? Hosti, tu t'has. Ho sé tot de memòria. Ho sé tot d'en Kubala. Està molt bé, nois,

però l'inventor del CUP de Rubik no és en Kubala. Esclar que no.

Esclar que no. Si no, es diria CUP de Kubala.

Sí, sí. Es diu CUP de Rubik. Erno Rubik, es deia. Era un arquitecte i professor hongarès, un paio molt interessat en la geometria tridimensional.

A la gent també li interessen unes coses que.

La geometria tridimensional, noi, no ho sé. El cub de Rubik l'inventa l'any 1974, aquest professor, però no era per treure-lo al mercat com a un joc, com un trencaclosques. Ell el que inventa és una mena d'artilugi per poder-los explicar bé als seus alumnes les formes tridimensionals, diguéssim, els moviments, l'espai, tot això. Llavors, la gràcia de tot plegat és que, un cop inventat el cub, ell s'adona que és incapaç de tornar-lo a deixar en la seva configuració inicial. De fet, Ernest Rubik, el que el va inventar, Va tardar un mes a resoldre'l. En el seu propi cup? Sí, senyor. Vol inventar, eh? Mira, he inventat això, però no sé com funciona. Sí, exacte. És que no va inventar això perquè funcionés d'aquesta manera. Llavors aquí s'adona que té a les mans un trencaclosques amb un potencial enorme i el 1975 el patenta. En Tiullest. Sí, senyor. 5 anys més tard, el CUP de Rubik ja s'internacionalitza i es converteix en un èxit mundial, tant que el senyor Rubik passa a ser, bueno, era un simple professor de geometria i passa a ser una de les persones més riques de l'Hongria dels anys 80.

També et dic que l'Hongria dels anys 80, una persona rica no era gaire rica allò eren els últims colatassos de la Hongria comunista molta inflació hi havia allà hi havia tanta inflació que tu agafaves un pot de farina de l'estanteria i quan arribaves a la caixa ja havia pujat de preu de la inflació que hi havia en aquell moment a Hongria dels 80 això hi ha algun poble de Catalunya que també passa aquesta part economista no te la sabia bueno,

també m'agrada sobretot la part comunista i per l'altre ja Sala i Martín. Bueno, però aquest senyor va fer uns calés, eh? Es va fer. Bueno, va fotre quartos, el tio. Vull dir que és un tio que. Va cardar calarots, eh? No, s'ha mort, no? Eh? És mort? És viu, és viu. És viu, el senyor. Ernest Rubic és viu. Té 82 anys i encara viu a Hongria, tu. Les dades més recents que tenim en quant a vendes de cups de Rubic són del 2021 i s'havien venut fins llavors 450 milions de cups de Rubic de tot el món, eh? 450 milions. En què di un euro? Un euro per part. Mare meva! Hasta mig céntimo, eh? Ai, mig euro, eh? Ja me conformo, jo. Sí, sí, sí. Cullons. Mig céntimo. No, mig céntimo era massa just. En sabeu de resoldre el cup de Rubik? No, no, no. I amb una aplicació. Tu xuriguera, sí? Sí, amb una mà, si vols.

Eh? Amb una mà.

Ah, sí, eh? Què dius? Jo ho feia, jo també, però era diferent com ho feia. Si agafes, agafava el secador de la meva dona. Sí. Llavors. Escalfes els adhesius, els arrenques els deixem allà sobreposats i després els vermells tots posats encolats,

pam, pam, pam i anava pel poble 37 segons la gent

m'aplaudia molt. Has de vendre-ho com a bolo, això. Un espectacle, anar pels pobles, resolent el CUP de Rubik. Mira, veus? Això no estaria malament. No ho has pensat. En fi, al final, l'objectiu del CUP de Rubik és una mica despertar l'enginya a la canalla. Vull dir que això que feia en Feld,

també, no? És enginyós. És enginyós. És fer trampes. Bueno, és enginyós. És buscar una altra solució, un altre punt de vista. És fer trampes, faixades. És una falta de respecte. Em van posar alguna denúncia, em van tancar a la presó. No, perquè no són trampes. És una solució que dono alternativa a molta gent. És una falta de respecte en els que ens hi hem

passat hores i hores si fos una falta de respecte m'hauries d'haver denunciat no acusar-me aquí sense proves no discutiu, no discutiu jo m'he estat dies sense menjar sense menjar? quantes tu no els voleu sentir discutir? quan em digueu els tallaré el nano passa gana el nano passa gana em vaig aprimar 10 quilos no es va notar era del disgust que tenies és una falta de respecte tan gran. Jo, que sortint d'aquí anem llamanera, tu juts a llamanera. Quin llamanera?

Vinga, Carles Choniguera, Pau Faixedes, Laia Gluc, Arnaldo Tortera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Un savi per conèixer. Un micòleg apassionat. I no, Joel, un micòleg no és un expert en micos, sinó en bolets. Perdona, ja ho sabia, jo. Què és aquesta tendència d'aquí? Jo soc idiota. M'ha semblat necessari aclarir-ho. He dit Joel com podia haver dit. No, no, si està aquí jo, ja ho sé, que no m'ho he apassionat. És un barceloní transplantat al solsonès, un buscatar que passa el dia mirant a terra. Busca bolets, observa les plantes o mira també com creixen les hortalisses. En definitiva, una persona que ha fet una cosa que molts diem que voldríem fer algun dia, allunar-nos de l'asfalt i apropar-nos a la natura. Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Marc Casabosc.

Marc, què has menjat avui per esmorzar? Ostres, molt bé. Esmorzo sempre com un rei de bastos. Ah, sí? Pebrot escalivat. Bé. Un parell d'ous ferrats, cada dia no falten. Sí? Uns fredulics i unes llanaguetes blanques saltades. Molt bé, tu. I una mica de pull estret. Sempre. Un iogurt amb granola. Collons, tu. I una infusió.

Para, para, para. És el que hi ha. Llevis a l'hora que et llevis?

Em llevi a l'hora que em llevi. Mora meva. I després el lavabo, clar. No, no, no. Ah, no, eh? No, no, no et pensis, no. Hòstia, bolets per esmorzar. És anar fort bolets per esmorzar, eh? Quatre bolets saltats, home. Però tot l'any, eh? Tot l'any bolets. Tot l'any, si n'hi ha. Jo no els puc fer créixer. M'agraden, però màgia no em foto.

Una pregunta obligada. És any de bolets.

És any de bolets. Tots els anys, en algun lloc, són anys de bolets. I més aquí a Catalunya, o considerant la part aquesta de la Península Ibèrica, que hi ha moltes particularitats, i llavors, potser, a la costa de Barcelona han passat set, i a la Vall d'Aran ha plogut. Llavors, a tot arreu, un lloc o altre, n'hi ha. I aquest any, Déu-n'hi-do.

Hi ha alguna comarca de Catalunya on és impossible que es facin mai bolets?

No n'hi ha, no? No, no n'hi ha cap. Sí que és cert que la més estupenca pels bolets, una mica de comarca, potser és el Pla d'Urgell. Però també es fan els seus boletets, també allà a la zona estapària.

I què ens passa a Catalunya amb els bolets? O sigui, la febre que hi ha aquí hi és a tot el món o som raros aquí?

No, la febre que tenim aquí hi és en altres llocs del món, eh? A Bòsnia hi és. A Bòsnia. A Bulgària hi és, a Turquia hi és, al Perú hi és, per exemple, o a Xile. Grans països, eh, tots? Sí, tot, eh? Grans països. Sí, bueno, i. Bastant, però bé. Hi ha llocs que també els tenen molta tirria,

perquè A Itàlia també, no? A Itàlia els irà. A Itàlia també. Funghi porcini.

A Itàlia fan un mundial, fins i tot. Mira, què vols dir? En una estació de muntanya que es troben allà mil persones i surten tots de cop a buscar bolets com si anessin a buscar coses que aquí em sembla que fem coses molt estranyes, però ja em fan agradar alguna mica. I això no pots dir que no arribarà aquí, això? Esperem que no, potser no cal. No t'agrada, tu, això? Una mica estrany, no? A més, és tothom a la Molina, mil persones o dues mil persones allà, amb un sisli de bolets, corrents, a veure qui l'omple abans, jo ho trobo una mica

I són amb uns esquís, eh? Exacte. Sí, fan això, una mica, això.

Bueno, aquí, quan es feia un programa de bolets per la tele. No valia rellotge.

Es va convertir en una bogeria. Va tenir molt d'èxit, eh, Xori? Sí? És que no valia res. No ho vaig mirar mai.

Mira si va deixar petjada, caçadors de bolets. Que quan passa alguna cosa, algun propietari que s'enfada perquè algú ha anat a buscar bolets al seu tros. Sempre es busca algú per fotre-li la culpa. Caçadors de bolets, encara en té la culpa, per molta gent. Caçadors de bolets i de vegades també alguns llibres d'aquests que fem nosaltres, que expliquem llocs i.

Ah, mira, tu, ara ens ha portat aquí. El Marc ens ha portat aquí unes guies que ha elaborat amb la guia alpina. Són fantàstiques, eh, per cert. Aquí tens, per exemple, bolets en família per Catalunya. Llavors tens guies per comarques, els solsoners, no? Tu, Xuriguera, quina tens? La del Berguedà. El Berguedà. Volats en ruta. I aquí expliques la veritat o no? Perquè suposo que hi ha llocs secrets que te'ls guardes per tu i no els publiques. Moltes mentides.

Moltes mentides. No, en sèrio, sí, expliquem les coses tal com són perquè ens agrada fer divulgació precisament per anar generant consciència i anar generant aquest coneixement que hi ha gent que el té innat perquè l'ha viscut de l'avi, de la padrina, de qui sigui. Sí. O perquè ha estudiat Biologia i li agrada i ho sap, però hi ha molta gent que no. Llavors, ens agrada que la gent s'atenci al medi natural, amb respecte, amb consciència, i que es vagi transmetent aquesta afició.

Perquè ets partidari de regular-ho d'alguna manera, això? Perquè abans t'he vist com, hòstia, fotre 2.000 persones a la Molina, el tema de regular l'accés als boscos, que hi pugui entrar tothom, o que s'hagi de pagar per anar a buscar bolets, tot això com.

És una mica complex tot plegat, perquè el criteri íntim seria no regular, precisament perquè anar a buscar bolets encara acaba sent una d'aquelles activitats de les poques que ens queden. Gratis. Gratis i lliure, és a dir, amb un sentiment de. Sí, sí, gratis, és a dir, per la percepció de la persona que és, vaig allà esvergir-me, escoltar el silenci, a no haver d'estar traient-me amb un QR un tiquet per entrar en aquell tros de bosc, i això té un encant. El que passa, que en paral·lel cada cop són més, cada cop són més la gent que també vol accedir al medi natural, i no sempre tothom té la conducta que hauria de tenir quan accedeix al medi rural.

No, no porteu el flotador d'unicorni allà als gorgs de Candabano, no ho feu.

No ho feu, això. És que no cal.

No cal. Però és que fins i tot, jo visc a Pagès, vivim a Pagès, tenim un accés a casa que arriba a un bosc i molta gent ve a buscar bolets. És que hi ha molta gent que ve i veuen que estàs a casa teva, surts a saludar, els nostres nens surten a saludar allà a veure, a fer de policies, allò de xera, i d'aquí ve aquí, no? Sí, sí, sí. Aquí a buscar camagrocs. I és que la gent ni saluda. Bé. La gent gira la cara cap a l'altra banda.

Jo crec que acabarem rebent els de Barcelona en algun moment o altre. Està a punt de caure. Està a punt de caure. Està a punt de caure. Jo, que sàpigues que jo saludo tothom quan vaig a Pagesa. Jo l'altre dia vaig a. No t'hi vaig, eh? No, de veritat. Bueno, hi vaig poc, però quan hi vaig saludo.

Vaig anar a córrer per Manlleu, que hi vaig habitualment, al passeig del Ter, i estaven rodant una pel·lícula, allà a la Colònia Rosinyol, i hi havia tota gent descarregant camions i tal. Vaig passar anant i vaig dir, bon dia, que vaig fer l'esforç, perquè jo estava corrent, i ja sabeu, corrent, el que costa saludar, perquè estàs afogat, no tens esma. No em va saludar ningú, vaig tornar passant, tornant, vaig tornar a dir bon dia, adéu-siau, no em va contestar ningú. De veritat? Uns que estaven descarregant un camió, que eren coses de cinema, però descarregaven un camió, vull dir que també la xularia fins a cert punt.

Eh, eh, eh. Saps què vull dir? Bueno, vos anàte a dir-los i punxes les rodes del camió.

Doncs mira, doncs mira. Doncs sí, és el que fem. Bueno, és que els que fan pel·lícules, de veritat, que sembla que pixin Colònia, també.

Això passa una mica a tot arreu. Jo quan entro en una botiga dic bon dia i si no em contesten em contesto jo a mi mateixa.

Bon dia, bon dia. Sempre ho faig. Ja tornem a tenir l'esquizofrènic a buscar cigrons. Marc, que ens desviem del. Escolta, tu et dius Casabosc. Estaves com predestinat a. No està triat expressament.

No, eh? No, i a més a més, en part m'he dedicat als bolets, entre altres coses, però pel meu avi, pel Tom Casabosc, i no deixa de ser com una mena de llegat. I de Casabosc en som molt poquets, eh? Crec que quan vam haver de posar els cognoms a la canalla a casa, que dèieu, a veure, aquí posem primer el de la mare, el del pare. La Vanessa, la meva companya, diu, no, no, posem el teu, perquè és que Mirati només n'hi ha 13 o 14 a tot el món, tu. A tot el món, eh? O sigui que tots som de la mateixa família, els quatre que quedem. La teua dona, que es diu González? No, no, es diu Besora.

Besora, home. També fa pachoca. I això sí que és català.

Joel, vols fer una pregunta? Sí, la Mercè s'ha. Perdona, Mercè, un dia que faràs un cobriment. Marc, no sé si com a mitòleg controles també el tema dels bolets al·lucinògens. A tall d'anècdota t'explicaré que a la meva escola hi havia un nano que després vam seguir a l'institut, emprenia bastants, i un dia me'l vaig trobar pel carrer amb una gabardina sense res a sota. Que anava dient, bon dia, i es contestava ell mateix. Com la Mercè. I descalç anava, també. No sé si tu controles, perquè al final també són bolets. Fixa't que primer et

corregiré una coseta que has dit, molt divertida, que me l'he trobat moltes vegades, i és molt entranyable, eh? Has dit mitòleg. Micòleg. Qui explica mites. Que existeixen els. Eh que sí?

I l'he intentat deixar clar. Què et sembla? Perquè a tu em sembles un mite i aquí. Però Joel, és que tantes vegades que ho han dit, i què ens explicaràs? Com si hagués d'explicar allà una llegenda. Bueno, pots parlar dels bolets al·lucinògens? A veure, va.

Els bolets al·lucinogens. N'hi ha a Catalunya? Se'n fan? Se'n fan, se'n fan. Quina comarca, quina comarca? Per què no fas una guia? El vaig sobrecar. El vaig sobrecar. Me n'han demanat molts, eh? Sí? I que me'ls pagarien cars. No he anat a buscar mai per ningú, eh? Hòstia. Però sí, per exemple, el silocibe és la silocibina que pren molta gent. Sí. El silocibe sembla enceata, que es fa molt al Pirineu, a la Cerdanya, al Pallars, a la Vall d'Aran. Mira, mira, mira. Jo no n'he menjat mai. Ah, no, eh? No, no és el meu fort. Soc una mica finoli, es bec aigua i no menjo

bolets psicotròpics. Salveu molt son, aquest nano. Escarta dels ferrats cada dia per esmorzar.

I pollastre, eh? I pollastre. I fredolics. I fredolics. Perdoneu, que hi ha una trucada, un segon. Un moment. Qui serà? No ho sé. Sí? Ei, mama, és que estic a mitja entrevista.

Sí, sí, surt aquest noi dels bolets, no? Sí, sí, el dels bolets. Això vei, és guapo, aquest noi. És guapo, sí. És que això dels bolets. Sí, i aquest noi és jove, eh? Sí, sí, ha quedat clar, mama. Vols fer alguna pregunta? Sí, sí, escolta, pregunta-l'hi, aviam, si me pot dir un bolet. No verinós, aviam, allò per matar algú. O sí, vaja, saps? Bueno, mama, concretem,

anem de cara al gra. Va, passa-m'ho amb ell. No, amb ell, és que no te'l puc passar perquè el cable no m'arriba, mama, no.

Aviam, si sap un bolet, que es pugui cuinar, que no. L'Antonio va quedar mort i no sabem pas què li va passar.

Cuidado què fem, eh? No matis el papa, eh, mama? Ja com vols que mati el teu pare? Dic per la teva dona, jo. Com la meva dona? Per què l'has de matar, la meva dona?

Bueno, bueno, ara esteu bé, però fia-te'n d'aquella. Qualsevol dia se t'aporta la canalla i et deixa per una altra.

Va, mama, penjo. Adéu, que vagi bé. Bueno, tu pregunta'l. Sí, no pateixis. No és brinós, però que sigui bo per ficar-lo.

Brinós, però bo, sí. Adéu, adéu, adéu. Existeix això, Marc? Un verinet que. Un verinet. Ai, perdó, un bolet. Un verinet? Hòstia, això és molt ben parit. Un verinet. Un bolet que es pugui cuinar, diguéssim, no sigui sospitós, però pugui matar una persona.

Hòstia, bueno, primer de tot m'ha dit jove, que això està molt bé. Sí, i guapo t'ha dit. Bueno, això és igual, però jove. Bé, bé, bé. Quants anys tens? Sí, sí, clar, ja camino cap als cinquanta. Què dius, ara? No pot ser. I camino, encara no hi he arribat, però hi camino. Són els dels ferrats. Pots dir quants anys tens? Sí, sempre en tinc vint. No, no, digues. Ara volem saber l'edat. No sortiràs d'aquí fins que no diguis la cosa. Ah, bé o sé, a veure que l'encertes. 40 què? 45, em porto prou bé.

45. Ah, et mato molt. Són els que tinc jo a peu. Mira quina diferència de cara. Jo et veig molt bé. Guapo i jove. La diferència és que

ell va a buscar bolets i tu te'ls fumes.

Amanita faloides, tu, el tòxic. El tòxic i que es pot cuinar. Aquest es pot cuinar i és bo. Un dels bolets més tòxics que tenim aquí a Catalunya. N'hi ha moltíssims. De fet, a tota la zona periurbana, diguem-ne, de Collserola, Maresme, Vallès, n'hi ha moltíssims. Jo sempre dic que hi ha prou amanita faloides per. Per matar pràcticament tota la ciutat. I per sort, clar, quan a vegades hi ha algun incident i algú en menja per accident alguna, es munta un drama, que sempre dius, o sigui, algú s'ha menjat un bolet tòxic, però és que n'hi ha molts. Sort que només hi ha una persona que de tant en tant té la poca consciència d'acollir-ne un. Cada any em maten algun. És que hi ha molta gent que va al bosc i tenint en compte que també hi ha molt gripau que corre sol, doncs.

Molt gripau. Però ja es veu, la manitafaloides quin és? Ja no sembla pas un rovelló, hòstia, no el agafeu, no?

Però la manitafaloides hi ha molta gent que la confosa amb l'ou de reig. I de fet, al mercat, quan arriben els ous de reig al mercat, si són encara en forma d'ou, tancadets, que tenen la vulva blanca, se'ls ha de fer un tall perquè es vegi el color taronja de sota. Perquè quan el veus en forma d'ou, una faloides d'un ou de reig és exactament igual. Ui, ui, ui. A Collserola jo he trobat ous de reig. Sí, n'hi ha, n'hi ha, n'hi ha. Bastants, a més a més. I de fet aquest any, que amb les pluges que hi va haver ha sigut un any espectacular al litoral, ha sigut un any de molts, molts ous de reig a la zona propera a Barcelona. I més morts.

De gent que es pensa que és la Manita Faloides. S'ha d'anar amb compte, eh? Cuidado. I què fem malament? Els que anem a buscar bolets, perquè hi ha gent que vol anar a buscar bolets i, evidentment, no podem pretendre que tothom sigui expert a moure's per la muntanya. Doncs no hi aneu. Bueno, no, xuriguera. Doncs no hi aneu. Si ha de poder anar. Jo no hi he anat mai, jo. No, tu no hi has anat mai.

Soc expert. No. Doncs no hi vagis. I llavors, saps què vull dir? Vés a mirar el mar. Vés al Carrefour.

Què fem malament, Marc?

Potser el que fem malament, com tantes altres vegades en tants altres àmbits, és creure'ns que en sabem més del que en sabem, que això és el que pot fer que algú de vegades es confongui, que hi hagi les males conductes, que primer no siguem conscients que molts cops quan anem a bosc estem entrant a finques de propietat privada, que no passa res, en general es tolera, si ve algú a casa, hi ha el dret de pas aquí a Catalunya, però com a mínim el respecte, la mesura, també hi ha gent que va a buscar bolets. I si en pot collir 10 cistells, no en coll mig.

Això és l'avarícia aquesta. Això s'hauria de limitar, poder, una mica, no? Si tu ja tens un cistell, deixem-ne pels altres, no? Sí. Màxim un cistell.

El limitar-ho, si no posessis policies a cada cantonada, és molt difícil, però sí que estaria bé anar caminant. Jo sempre intento convidar a fer-nos conscients de quants bolets necessites. És a dir, si tot plegat és per fer la foto, que te la faci la IA, no cal que els vagis a arrencar del bosc. Exacte. Si és per fer-se el xulo, ja no cal. Total.

Això serà una nova moda ara. I a la discussió clàssica

de si s'han de tallar, s'han d'arrencar, perquè jo he sentit de tot, sempre estem igual. Què s'ha de fer?

Mira, per sort, si es fa amb cura, si es fa bé, és a dir, que no ens posem allà a saltar a ballar la conca sobre d'un miceli de bolets i fer coses estranyes, ni gretem amb rasclets com es feia als anys 60, 70 del segle passat, que la gent anava A la grossa, eh? Sí, sí, ens rasclejaven per la pinassa i veure quan ens trobaven allà sota amagats. Tallar o arrencar no fa gaire la diferència. La cosa més pulcra sempre diem que és extreure'ls. Jo parlo com si fos una intervenció quirúrgica. Extreure'ls. Quan l'hem extret. Llavors tallem i netegem. I fins i tot si hi ha un bolet que trobem que té larves i que no ens l'hem de menjar, no cal que faci bulto al cistell. Es pot quedar al bosc. Algun animal se'n beneficiarà. O el propi bolet deixarà anar les seves espores i s'acabarà reproduint, també.

Quina entrevista tan maca, Peyu. Està agradant, Xuriguera?

Estan dient coses molt ben parides. I per què s'amaguen els bolets? És a dir, té alguna funció en la natura que no siguin allà al costat del camí, fàcils de trobar?

I amb un cistell al costat?

Clar. I el prellats, tallats i nets. Agafa'm, agafa'm, agafa'm.

Mira, s'amaguen en funció també una mica de l'hàbitat, perquè hi ha boscos, tu vas a un bosc pasturat, on tens l'herba rasa, i el bolet, pobret, no es pot amagar. És a dir, quan surt qualsevol bolet el veus a 25 metres. I en canvi, en boscos on hi ha fenars, on hi ha un herbassar més alt, clar, allà no es costen més de veure. Però jo tinc un bon amic, el Pere, el Pere de l'Estany. Jo el conec. Pere de la Fura dels Baus. Ah, mira. Ah, collons. Un dels directors de la Flor dels Baus, que és un boletaire fenomen, sempre diu, hòstia, sempre m'ho ha dit, i sempre em quedo així, diu, jo no trobo bolets, són ells que em troben a mi. Ah, va. La seva teoria és que trobes els bolets que es deixen trobar. I n'hi ha que no els trobarà mai ningú.

Això és autoajuda per boletaire. Sí. Home, canyaràs. Pot ser.

En Pere és més dels d'en Joel, de bolets. Sí, sí. Ara us ho anava a dir. La fura dels baus.

Algún bolet allà sí que seria. Hòstia, home. Hòstia, tu. No sé si hi ha algun altre depredador, a part de l'home. Hi ha animals que mengen bolets.

No, no, és que nosaltres som l'últim micu, mai millor dit, en aquest cas, perquè quan anem a bosc trobem els que ens han deixat. Qui menja bolets? Els ongolats, tot el que són cavirols, d'aines, cérvols, que cada cop n'hi ha més, aquí a Catalunya mengen moltíssim bolets. Les llenegues negres mateix, el cavirol s'hi pot no en deixar cap. Veus?

Com el cavirol dels collons. Com no es fa la foto, el cavirol no ho saps. Hem de matar els cavirols.

Abans hi havia llanegueres de 100 llanegues i ara en trobes 3 i totes les altres esmicolades que ja se les ha menjat el cavirol.

Abans collia més raïm, jo, i el cavirol també em passa davant. Ah, és que el cavirol té gana. El raïm fa els postres.

Ja t'ho juro. El que passa és que és una cadena. Si no hi ha més bolets, els caçadors no poden esmorzar fort, no hi ha més caçadors que poden menjar cavirol, mengem bolets. Tot el cicle, eh? Si no hi havia els caçadors de Kendra. Ja no surten, ja no surten. Està acabant tot això.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Marc, una paraula i tres definicions i l'encertes t'emportes una llangonissa ral de vinyó gentilesa de. La paraula d'avui és blair, blair. Ah, blair, so que fan els xais després de passar-se moltes hores pasturant i menjant herba.

No hi ha res que em relaxi més que jaure terra i sentir el blair dels xais remugant de fons.

Bé, blair, sinònim de beneir, invocar la protecció de Déu sobre algú o alguna cosa en paraules o cerimònies

rituals. Per Sant Antoni vam anar a la plaça i el capellà ens va a blair el gos, i just sortint de plaça el va atropellar un cotxe.

O C, blair, sinònim de cremar, produir una cremada en una part del cos a algú.

Érem a la platja i fèiem un airet molt bo, però el sol mal parit em va blair el clatell que al vespre em vaig cagar. Amb el sol, l'airet, la platja i amb tot el Mediterrani.

A, B o C, Marc. Totes les traieu, aquestes paraules? Del diccionari? Són totes aquí dintre? Hòstia, no em sembla que serà pel públic, eh? Noi? Va, la A. La A, eh? Doncs, efectivament, serà pel públic. Home, és que. Perquè la correcta era la C, sinònim de cremar, blair, produir una cremada a una part del gol. Bona, bona. Doncs mira, sí, sí, sí. Escolta, la gent potser es pensarà I aquest noi a què es dedica? A part de buscar bolets, què fa?

Bueno, és que, de fet, els bolets són un pretext. Jo faig divulgació, nosaltres tenim el col·lectiu Eixarculant. Explica què és això del col·lectiu Eixarculant. Vinga, va. Col·lectiva Xerculant ens dediquem, som, diem col·lectiu perquè hi ha una base social a part de la gent que hi treballem, diguem, i que l'impulsem, eh? I ens dediquem a la recuperació de les plantes oblidades, ens dediquem a l'etnobotànica, i que la part dels bolets no deixa, l'etnomicologia, no deixa de ser una part de la botànica. Recuperar llavors antigues. Recuperar llavors, recuperar el saber, el coneixement, fer que tot això torni al plat en algun moment, perquè. Explica'ns els singulars, va! Hòstia, el projecte Singulars! Estàs molt ben informat, eh? Home, us conec molt bé. Singulars és un projecte d'articulació agroalimentària per cobrir un buit que considerem que existeix, que és que la distribució alimentària està en mans d'empreses que, òbviament, prioritzen el benefici. El benefici empresarial. Quina novetat, eh? Els grans supermercats, per exemple. Clar, Singulars, per intentar millorar el que es paga a productors i millorar també el tracte a botigues i que les persones consumidores puguin accedir a aliments de qualitat a un preu més raonable, es crea aquesta articulació agroalimentària que és sense ànim de lucre. O sigui, és una mica de logística de distribució. Logística, comunicació, catàleg compartit. Camions, cambres frigorífiques. Cuidar el sector primari. Bàsicament, tot el que fa mandra tant a productors com a botigues, no? Està bé. I omplir aquest buit en base, evidentment, doncs en aquest cas, en un projecte sense ànim de lucre, que hauria de permetre, ha de permetre, doncs, plantejar un futur per a la mitjana i petita pagesia.

Estem tots pendents, eh? Estem tots allà a la white. No, tots no, eh? Ahir arribaràs. Jo no en tenia ni idea d'això.

Ahir arribaràs. O sigui, ja tenim un fan més, doncs.

Sí. Saps per què? Perquè divulgues molt bé. Molt bé. Ets un gran divulgador. Ets un mitòleg. Mitòleg.

Però no sé què vol dir blair, tu. És que jo no em blaeixo el clatell.

Marc Casabos, gràcies per venir a seure amb nosaltres a l'Escola de la Renaixença.

Avui que dediquem el capítol al Club de Rubic, heu de saber que hi ha un club a Catalunya. El Futbol Club Barcelona. Eh? No. Per se! No, no, no. De Club de Rubic. Ah. Hi ha un Club de Rubic, és que costa, he dit Club de Rubic. Club de Rubic. Club de Rubic de Catalunya que es va fundar el 2008 a Terrassa.

A Terrassa. A Terrassa. Hòstia, doncs trobo que Rubí va perdre l'oportunitat de la seva vida. Ai, sí. Perquè el Club de Rubic. Home. Hauria d'estar a Rubic, no?

Total. Sí, seria divertit, però no, està a Terrassa. Organitzen diferents campionats i trobades. És bestial veure com resolen el CUP amb segons. A mi em fa una mica de por quan veig aquesta gent. Aquests no estan bé del cap. És que a mi no em van tan ràpid els dits. Podrien ser carteristes, aquesta gent. No et descartis que no ho siguin. El rècord mundial el va establir el 2023 un tal Max Park, que el va resoldre en 3,13 segons. 3,13 segons? 3,13 segons.

Hòstia, jo agafo el cup de Rubik i només mirar les cares ja estic 23 de segons. Quan trigaves tu a treure les etiquetes? Sí, cada mitja tarda.

A Catalunya tenim una noia, Premià de Mar, que es diu Berta Garcia, que ha guanyat diferents campionats mundials.

No, europeus. Que vingui. Berta Garcia. Ja està convidada.

Una altra que també feia anar al CUP de Rubic era l'estatunidenc Farrell Williams. Autor de Happy, un èxit. I'm happy. Exactament, i també té una gloriosa col·laboració amb Daft Punk, Get Lucky. Ah, sí?

Correcte.

Se la sap tot, aquest nano. És un mitòleg. De veritat, ens està passant lo de les portres, que no tenim els drets de la música. Però en Joel les canta. La cantem nosaltres. No sé què és més trist. Ha acabat amb que nosaltres mateixos cantem les cançons, igual que les portràs mirant el futbol. És fantàstic.

Però no ens fan pagar. Si ho cantem nosaltres, sí, igual.

No, perquè s'assembla tan poc a l'original que no es detecta. En definitiva, en Farrell Williams feia anar el cup de Rubik.

Però el seu cup de Rubik es veu que no era com el que segurament teníeu vosaltres, Felixuri, sinó que era una miqueta més car.

Sí, concretament el seu valia vora 20.000 euros. Sí, perquè en definitiva no era un joc com a tal, sinó que era una joia. Estava fet d'or blanc amb tot de diamants incrustats. Collons, Ferrel, tu. Tenim un vídeo seu on el mostra públicament. Mireu-lo. Ahorita, veus?

És com un penjoi, com un clouer, no?

I. El clouer de 20.000 euros. Es veu que en aquella època ja estava una mica bastant obsessionat amb les joies extravagants i va encarregar a la joieria Jacob& Company aquesta joia i el joier estava molt orgullós d'haver construït aquest tros. Crec que tenim una peça audiovisual,

Arnau. Mira el Juller aquí. Aquí el Juller fent el. Una mica més de detall. Molt bé. S'ha de dir a favor d'en Farrell que anys després, quan un periodista el va interpel·lar en relació a aquesta extravagància, sin escabar dir que no n'estava orgullós, al cap d'uns anys ja se sentia una mica culpable d'haver comprat una peça d'aquest tipus, i quan el periodista li va demanar a veure si no li voldria deixar com a herència el seu fill, ell va dir que no, que el que tenia pensat deixar-li era una bona educació. Molt maco.

Anem a fer un Frankfurt un rato i una cervesa.

Frens Frankfurt, Arnau. I m'expliques coses d'aquestes.

Mira, us haig de dir que, per qüestions de la vida, a prop del meu estudi, tinc un Frankfurt de nom Frankfurt Mireia. Molt bé. O n'hi vaig habitualment, la veritat és que sí. Veus? Ja vindré un rato.

Pagues tu? Joel,

vols afegir alguna cosa respecte al CUP de Rubic? Si vols, sí. Endavant. Endavant, eh? Mira, la cosa més curiosa m'ha semblat el fet aquest que el seu propi inventor no sabés com funciona. És curiós, eh? La idea aquesta d'inventar una cosa molt guapa de puta xorra, no? Com si diguéssim. A mi m'ha recordat una mica el Joan Laporta amb aquest Barça actual. Ah, sí? Que també ha creat una cosa molt guapa i no té ni puta idea com ho ha fet. Total, no. Laporta, com ho has fet, això? Ho he fet jo o no? Ho he fet jo o no? Sí, senyor, és mèrit seu. A mi m'ha passat una vegada conduint que, bueno, anava a Nacional, llavors anava a 90, allò que surt un cotxe d'un camí i et sota el morro, bueno, no sé, vaig tancar els ulls, t'ho juro, vaig tancar els ulls, vaig evitar aquell cotxe, vaig acabar ben aparcat al voral, I tot amb els ulls tancats. Hostia. Li treu algun mèrit, això? No, no. A la meva maniobra? No. Saps què vull dir? El fet de no pretendreu? Pixat, vas a acabar pixat. I cagat, i cagat. I amb latigazo cervical. És que per això et dic que aquestes coses són molt heavies, eh? Sí, senyor. Sí, senyor. Més coses del Club de Rubik que em semblen interessants. Hi ha una discordança molt grossa entre aparença i funcionalitat. L'aparença és molt divertida i la funcionalitat és avorridíssima. És veritat. Saps què vull dir o no? Sí, sí, sí. I una altra cosa bona. Sí, és a dir, tu mires el cub de Rubik, és maco. És maco, és ben bonic. Sembla una joguina, però no, és gens una joguina. És un puto avorriment. Hi ha gent que els agrada, hi ha gent que s'ho passa bé. Llavors, el que m'he adonat és que el cub de Rubik és una cosa que funciona amb la gent o molt curta o molt intel·ligent. O sigui, tu li dones el cup de Rubik a un nen de dos anys i jugarà, i li dones el cup de Rubik a un tio superdotat i jugarà. Però li dones el cup de Rubik a la gent que estem entre mig d'aquestes dues. Que som la majoria de la població. És veritat. Per una persona normal, el cup de Rubik és el contrari d'una pilota antiestrès. Correcte. Et desestressa, jo agafo un cup de Rubik i ja em poso nerviós. Una mica. Ja tinc ganes de cridar, ja.

Perquè sempre hi ha un punt de fracàs, sempre hi ha una sensació de dir, hòstia, això hi ha gent que ho sap resoldre i tu estàs

aquí encallat. Exacte, jo soc el tonto. Una altra reflexió, aquesta més arriscada. No sé si dir-la, perquè és bastant arriscada. No passa res. El cop de Rubik és modernisme endreçat. O sigui, és gaudir si no hagués menjat bolets al·lucinògens. I hagués tingut toc, els mosaics del Parc Güell serien com el cop de Rubik. No deixa de ser un trencadís de Rubik. Exacte. Sí que era més arriscada, aquesta. Sí, bueno, però al final que he vingut jo aquí. No, no, arriscar, arriscar. Tu vas dir, Joel, porta'm disrupció i conoclástia, però sense cridar. No recordo aquesta trucada. Sí, home, sí. Allà davant del Clínic. És veritat.

Això sí, la trobada aquesta sí. Davant del Clínic. El Joel el vam fitxar davant de l'Hospital Clínic de Barcelona. Ens vam trobar allà. Sí, per uns temes. Estàvem en dues situacions complicades tots dos en aquell moment.

Sí, jo encara hi soc en aquella situació. Tu no saps com la tens. Jo l'estic resolent. Bueno, poco a poco. Gràcies, Joel.

Propaganda del segle XIX.

Aquest cap de setmana, a Sant Feliu de Saltapaca, sisena trobada anual del solter català, la festa del qui no calen dones per ser feliç. Com cada any, els solters de Catalunya ens reunim per celebrar la nostra condició d'homes lliures. A nosaltres no ens mengonegen, oi que no? I tant com no! I això compensa el fet d'haver de dormir sol i tenir algunes nits on les ganes de plorar s'intensifiquen, oi? I tant com sí! Si ets solter, t'esperem a la sisena trobada anual. Vine i comparteix experiències

amb homes que, com tu, no tenen a ningú al seu costat! I si ets soltera, també pots venir? Què dius, beneita? Això és una festa d'homes. Ja veig per què esteu solters. Ep, algú s'ha tret un rot.

Encara no. Me l'estava intentant tirar i no em sortia. Tira't un pet, tira't un pet. És que fa estona, tot el guió de l'anunci, que estic intentant fer allò d'empassar aire per treure el rot i no m'estàs portant. És que és molt més fàcil fer un pet. Sí que és veritat, sí.

Ara, al costat tira't un pet.

Paradetes, música, el tradicional concurs d'acudits verds i l'esperada conferència de. Ara m'has portat. Com gaudir de l'unanisme sense caure en la rutina.

Jo m'assec una estona així sobre la mà. Sí, gent, la trobada anual del Solter Català,

a Sant Feliu de Saltapaca. La trobada anual del Solter Català. Patrocina Històries per passejar el gust.

Ui, quina poseta més. Més. En fi. No, a veure.

Perdoneu. Que no és real.

No, sí que és real. Això és intel·ligència artificial. No, no, no. Aquest és un pelín.

No és un gremlin, és un chihuahua. És que aquí està el tema. Està molt a prop. Jo no ho havia vist mai. No havia vist mai un chihuahua pelut. Neurodivergent, també, eh? A veure, és molt graciós. Sí. És un chihuahua de 10 anys d'en Sergi, de Guardiola de Berguedà. És molt petitó, no pesa ni un quilet. I és molt valent. I sempre que pot es baralla amb els ocells. No riguis del pobre Felip.

És que no, aquest gos. No està bé. És molt bonic. No és un gos. Té cara de sismesor. És impossible que pugui mirar una sola cosa.

Mirada perifèrica.

Mercè, mal dia per portar un enemic dels ocells, perquè la història gira al voltant d'un animal d'aquesta espècie.

Avui passegem el gos per l'illa del príncep Maurici de Nassau, actual República de Maurici, finals del segle XVII.

Això de finals de segle. A mi em sembla una mica poc precis. És un mes menys molts anys, això. Podria ser el 70, el 80, el 95.

Costa saber exactament l'any en què ens situem. Podríem haver dit que som al 1693. Passa que se'ns sortirà un ornitòleg que dirà.

No, això que expliqueu no va ser el 93, va ser el 94. Parlen així els ornitòlegs? Són molt primirats.

Jo em conec, eh? D'ornitòlegs? Sí. Són gent curiosa, eh? I parlen així? Sí. Són molt. Parli's del que parli's, sempre surten els ocells. Sempre. Ah, els ocells. Això és un ornitòleg? Sí. O és un ocell? És un lloro imitant un ornitòleg. Bé, l'important de tot plegat és que ens situem en un territori llunyà, inhòspit i pràcticament verge. Sembla un paradís terrenal. Tot és verd i ple de fauna. Som a una illa perduda de l'oceà Indi, que a 800 quilòmetres de Madagascar, que Madagascar ja és lluny, imagina't, a 800 quilòmetres de Madagascar, eh? I la calor i la humitat que hi ha ens fa suar per llocs que no cal ni comentar. Sabeu per què hem vingut? No. Doncs per poder contemplar un exemplar d'un animal que avui ja ha desaparegut. Volem veure un dodo. Un dodo? Un dodo.

Un dodo és aquell que és enormement gros. Sí, senyor. Tonto, també.

Bueno, no. Sí que té fama de tonto. No, té fama, però no té per què ser tonto. El que passa és que hi havia un personatge que sortia, Alicia, al País de les Meravelles. Ah, sí que és veritat. Hi havia un dodo que allà era una mica idiota i ens ha quedat aquesta imatge de la bestiola, pobreta. Però és idiota o no és idiota, el dodo? No ho sé. Ah, no ho sabem. Si en trobem un, te'l presento i ja decideixes tu si és idiota o no és. Potser quedem així. En aquesta illa l'estampa és molt bucòlica. Només l'espatllen els lladrucs d'en Felip. Hi ha molts ocells i animals i el millor de tot és que la majoria són ben estranys. Quines espècies tan curioses que s'hi troben, tu, en aquesta illa.

Hem emparit tot això, eh, Narodó? Hòstia, està ple d'animals raros, això, eh? Patamam! Ja l'he fet puixar. Mira quina cosa tan estranya que ha caçat, nano. Ho veus?

Ho vols? No, jo no. Jo tampoc no fotré raia d'això. Home, però perquè ho caça, que és beneit, hòstia. O sigui, vejam, primer de tot, vostè qui és? Llavors, per què ha matat aquesta pobra bestiola si no la vol? Quan soc caçador, jo. A mi m'agrada caçar. Bueno, foturrà jo després d'això. Ho vols o no ho vols? No, no, jo no ho vull, això, no. Mira, una altra cosa rara.

Això no és cap ni un, eh? La mare que em va. Ah, sóc un màquina.

Ens acabem de trobar amb un caçador de gallet fàcil, semblaria. A l'illa hi ha uns quants caçadors com ell. Els primers colonitzadors holandesos van arribar fa un segle i des de llavors el número de caçadors només fa que augmentar. Uh, uita, una altra cosa que es molt. Para, para, para, sonat, home. Prou, home. Hòstia, és en Felip aquest, és el gos no el mati. És raro perquè és pelut, és un xihuahua pelut no el mati.

Ma, cago'n, ja no es pot ni disparar contra els animals, ara, tampoc. Què? Ja veus, ja, i sobretot, ma, cago'n, me la hi de tirania guoc.

Ens emportem en Felip abans que prengui mal i ens endinsem a l'illa. Al cap de poca estona ens trobem a un altre colonitzador. Ell, per sort, no va armat. Adéu-vos, guard. Què se us ha perdut per aquesta illa? Doncs, miri, hem vingut per veure un exemplar d'animal molt i molt especial. És una au de grans dimensions que, bé, a la nostra època ja és impossible de trobar. El dodo. Sabeu si n'hi ha, per aquí, de dodos?

Mare de Déu, si n'hi ha. No està ple, no està ple. Passa que no els veus perquè busques a dalt. Clar, clar. No miris amunt. Ah. Has de mirar avall.

Avall? Has de mirar avall. És que jo, al pensar que era un ocell, he pensat, mira si el veus. Ets burro. Ja, ja. No volen. No volen? No.

Mira. Van per terra. Com ara què? Com un cuc de terra d'aquests que van per terra. Sí, sí. Un papaterra. Un papaterra. Un papaterra va molt per terra. Va molt per terra. Què és un papaterra? Un papaterra és una cosa que va per terra. No, és un cuc, és un cuc. És un cuc marró.

Deix d'anar a pescar. No sabia que hi havia. Com és clar que és marró. Un cuc marró. Bueno, nois, prou. Hem de fer un programa un dia del papaterra. Ja el farem, ja el farem. Però avui no buscàvem un papaterra, buscàvem els dodos. Un dodo. Que no saben volar. Van perdre aquesta facultat fa molts anys. I això té una explicació. Per començar, la seva mida. Els dodos són unes bèsties enormes. Pesen de 10 a 17 quilos. Disculpem? De 10 a 17 quilos. Això t'arregla un sopar de Nadal,

però de família nombrosa, eh? De lòpus, eh? Sopar de Nadal de lòpus, tu. Tots els de lòpus mengen pa de dodos, d'aquests? Es veu que sí. Es veu que sí. Si t'arreglen un sopar de Nadal, i tant.

I, mare de Déu, si te l'arreglen. I això, i fas unes papaterres al forn, per acompanyar, per acompanyar, i tens el sopar. Cruixents, cruixents, les papaterres. Sí, sí, sí. Us ho mengeu, això, eh? Collons, si ens ho mengem.

La meva dona és especialista.

Ah, que sí, nena? Ai, sí, ai, sí. Mira, tu tens el tècnic aquest que tens. Em podries posar una sintonia de cuina? Oriol. Sí, jo crec que tu. Oriol. Has dit Oriol, el tècnic. Encantada, jo em dic. Jo em dic Peyu. Ah, Peyu. Encantada.

Aquesta persona que has assenyalat així com d'expectativa, el tècnic aquest que tens.

El tècnic aquest que teniu. Encantada. I jo em dic Maria Teresa. Què necessita, Maria Teresa? Jo ara m'aniria molt bé per parlar. No cridi. M'aniria molt bé que em posessis. No cridi, de veritat, no cridi. Que poséssiu una sintonia de cuina. Perfecte. Mira que bé, mira que bé. No sé si estic en una cuina o en un ascensor. La cuina de la Maria Teresa. Avui, dodo amb patates. Dodo, el dodo. Per fer un bon dodo al forn, hem de començar primer espallufant traient i desplomant el dodo cosa que no costa gaire perquè són ben pelats a mi em fa calent entre la música i aquesta jo li cuino un dodo al meu marit. Després, el que hauria de ficar-lo és al forn, perquè obre la foc lent, perquè com que és un bitxarrot molt gros. Pot agilitzar una mica la recepta, perquè com que tampoc el cuinarem, tampoc ens interessa massa. Si tu vols quedar com una reina, el que has de fer són uns ous de dodo a la benedictina. Oh, els convidats se'n lleparan els dits,

eh? Sí que és bo el dodó, Peyu. No m'estranya que els meus gossos es tornin bojos quan ens n'hi donem un parell. Els gossos. Prou, prou, prou. Traiem la sintonia, Oriol, sisplau, i feu callar aquesta gent, aviam. Sí, també t'he de dir, Peyu, que està quedant un programa una mica estrany. Sí, que raro. La gent igual no ho està entenent, això. Hem de mirar de no deixar ningú enrere, Peyu. Sí, també a vegades,

quan es queda algú enrere. Ja va bé. Bé, la intenció simplement era veure un dodó, us heu de quedar amb això, però de moment ens està costant trobar-lo. Els únics que els han vist són aquest parell, que tot el dia se'ls mengen i els donen als seus animals perquè s'alimentin. A veure, a veure una cosa,

a veure, noi, a veure, si et queda gràcia veure un dodó. Sí. Ui, tu!

Volies veure? Ja el tens. Per tu. Però el volia veure viu, idiota, no mort. El volia veure viu.

Volies veure viu, volies veure viu. T'anés, t'anés, poc et dirà res, tampoc, eh? Eh? Que vull dir, poc i parlaràs, eh? No, però em feia gràcia veure.

Trobo que tens moltes manies, eh? Sí, sí, veio. Tens moltes, moltes manies. N'hi ha més de Dodo.

I tant si n'hi ha. I tant si n'hi ha. Marxem, marxem, que m'estic fotent nerviós, eh? Entre caçadors, colonitzadors del Morrofí i bestioles invasores introduïdes per aquesta colla comencem a sospitar que ens costarà una mica trobar un exemplar de Dodo, eh? Ep, ¿qué passa?

¡Abrava!

Hòstia. Ara, bueno, han talat un arbre, eh? Han talat un arbre, sí. ¡Ara! Ara.

Entrecaltades i cau. Sí, sí, sí. Passa estona, eh? Estava patint, jo. És allò que no sap per quin cantó caure? Sí.

Jo us aviso amb temps perquè no us passi res. Si jo dic, arbre, va, i cau. Bueno, és que ara no dóna temps.

Una mica més i xafes el gos i ens xafes a nosaltres, eh?

Alerta, que ve un altre arbre!

Jo crec que hi ha gent que està canviant d'emissoria. No, de veritat. Matem animals, tallem arbres. Dodo, ningú sap el que és. Dodo, estem fent. Escolta, és un programa de culte. Sí, però molts tiros, molts arbres.

És aquest empeio que es posa aquí al mig. Aquí estem treballant. Hem de fer una mica de lloc per instal·lar-hi les colònies. Ens falta llenya per caure, home. Això és cert, els colonitzadors estan

massacrant els boscos per encabir-hi les seves colònies i estan trinxant els arbres. S'estan carregant l'hàbitat natural d'aquelles pobres bèsties.

Serà que no n'hi ha de dodos, eh? Mira, jo ara et faria un carpaccio de dodo, eh? Aquest matí el meu marit ha aparegut amb mitja dotzena d'ous de dodo i mira'ls he d'aprofitar, eh?

Amb mitja dotzena d'ous? Vostè és conscient que el dodo no és com una gallina? Sap que el dodo només pon un ou. I ho fa un cop l'any. Un cop l'any.

I a mi què m'expliques? No, no, és que no et segueixo.

Què vols dir amb això? Fes-li un preu. Una truiteta. Una truita, un prei d'uns dododosos que el fan. A veure si li passa aquesta tonteria d'una vegada.

Per què li dius dodos, si es diuen dodos? Dodos. Dodos. Dodos. Dodos, dodos.

La situació s'està torçant i comencem a adonar-nos de per què avui en dia ja no hi ha dodos. Entre caçadors, golàfares, animals introduïts que se'ls mengen i destruccions d'hàbitat, els dodos estan llepant molt fort. En Felip s'haurà d'anar fent la idea que costarà trobar-ne.

A dodos n'hi ha i de sobres n'hi ha. Només has de saber-los veure. Has d'estar atent. O sigui, no volen. Si estàs al cas, els veus.

Com passen corretagents,

saps què vull dir? No miro l'aire, ja ho sé, que és a la terra. Què? Està a punt de treure el cap, eh? Ah, sí? Ja, clar, hòstia!

Veus? L'altra vegada l'has matat, idiota.

Hòstia! Ja em veio, al final és un caçador. No n'hi ha gaire de premis, no ve els caçadors, no n'hi ha gaires. Que tu m'entenguis.

La passejada s'està convertint en un malson. Mirem on mirem, hi ha persones fent coses que fan baixar el nombre d'exemplars de Dodo. Aquest animal tan curiós, de gairebé un metre d'alçada, està sent eliminat del mapa sense cap mena de contemplació. I no sembla que ningú en sigui conscient.

Noi, si encara n'hi ha, eh? N'hi ha molts de Dolors. N'hi ha, n'hi ha. Clar que n'hi ha. N'hi ha. Passa que costa de veure'ls. Sí. És veritat, és veritat, que abans se'n veien més.

Sí, sí, sí. Abans molts més, eh? Abans molt més. Ara costa una mica més. Ara, si els busques. Sí. Maria Teresa. Es troben. Es troben. Es troben. Ah, però quin preu, eh? Ha pujat el de Dolors. Uuuh! Va cara, ara, el Dodó. O s'ha enfilat, s'ha enfilat molt.

És la llei de l'oferta i la demanda, noia.

Si no n'hi ha, prou puja. Passem uns quants dies a l'illa,

voltant com desesperats, amb l'esperança que en trobem algun exemplar. Busquem pertot arreu, però és impossible de veure en cap. La decepció d'en Felip és tan gran com la nostra.

Sí, no ho entenc, però és veritat que costa trobar-ne últimament. No sé què deu haver passat.

No sé, la veritat que no s'entén. Jo la veritat és que enyoro aquelles truites tan bones que em feia la Maria Teresa. Home, però si és culpa seva, si és culpa seva i de la seva dona, que tot el dia ha menjat dodo. Què és culpa, dius? De la seva, de vostè, eh? No. Sí, home. I del caçador.

Finalment, després de molts dies de recerca, comencem a assumir que no en podrem veure cap. Potser hem fet tard. De fet, el 1693, l'any de la discòrdia amb què hem iniciat la passejada, es considera l'any de l'extinció del dodo. Qui sap si hem fet tard i no hem pogut veure'l per minuts.

No perdis la fe, Pey. Busca més, busca-ne. Ni que sigui un dodo petit, un dodito. Un dodito.

Busco un dodito. Un ou, un ou.

Que pugui sortir un petit dodito. Que a la llarga sigui un dodo.

Bé, és la nostra intenció. I estem posant la màxima atenció caminant entre herbes per estar de sort i trobar el que sembla que és l'últim ou de dodo de la història. De vigilar prou on posem els peus perquè. Com que no se sap. Bueno, l'animal no sap volar. No vola. Un papa a terra. Els nius i els ous els fa a terra, també. N'hi ha molt pocs, eh? Molt pocs. Pot ser que només quedi un ou ara mateix. No. Hem de vigilar molt on trepitgen. Perquè molta tensió a qualsevol. Ai, no!

Ya em sap greu, noi. Ara sí que. Ens acabem de carregar l'últim exemplar de Dodo de la història. L'extinció d'aquesta pobra bèstia és oficial. Ja em sap greu, nois. Falta saber si s'ha extingit aquell chihuahua pelut que ens acompanyava, en Felip. I això ho decidirà Mercè.

La Montserrat. Montserrat. De Canet de Mar. De Canet de Mar.

Molt bé, Montserrat. Quants animals en perill d'extinció hi ha ara mateix a Catalunya? Atenció. A. 226. Molt són, això. B, 30. Ostres, són pocs, això.

O C, 111. Home, això és el correcte. No li faci cas, eh? Bueno, si vol fer-li, faci-li, però. No ho sé. No ho sap, eh? No ho sap.

Hi ha rebot? No, no hi ha rebot. Montserrat, et tiris a la piscina. Que no estigui a la piscina, aquesta dona. Metafòricament, eh, Montserrat? Ara perdrà el cotxe. La A, eh?

La A. Doncs, Felip, és.

Mort. Era molt difícil. Si no doneu pistes. La Montserrat ha volgut

sacrificar el gos directament. En Xuriguera tenia raó.

111 espècies en perill d'extinció a Catalunya. Avui és dels dies més tristos del programa perquè hem vist extingir-se un pobre animal i a més també ens hem quedat sense gos. La colla d'inconscients que han acabat amb el Dodo també han acabat matant en Felip. Li ha caigut un dels arbres que talaven al mig del cap. Pobre. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. Que el Senyor sigui amb vosaltres.