T2xC38 - La pipa de fumar

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Adéu-vos-guards! I visca el bany de.

La Renaixença.

La pipa de fumar és un invent que arriba a Europa des de l'altra banda de l'oceà. I atenció, la pipa més antiga que s'ha trobat és a un jociment d'Alabama, als Estats Units, i se situa cap al 1600 abans de Crist. Abans de Crist?

Sí, sí. Això podria voler dir que Jesucrist potser fumava tabaco. I en Joan ha estat amagat.

Ho canviaria molt, la història. Ho canviaria. Si el tio resulta que fumava. Dubto que fumés Jesús, perquè era de Nazaret, i d'on era ell, el tabac no va arribar-hi fins molts segles després. A més, si tot el que surt a la Bíblia ja costa a vegades, és poc per semblant, si per aquí al mig hi apareix una pipa de fumar,

encara perdria més credibilitat. No ho sé, Peyu, però a mi, si m'haguessin venut Jesucrist com un fumeta, a mi la religió m'hauria entrat diferent. I amb ell també. I amb ell també. A veure, era una colla d'amics

que fotien xapos. Sí, sí, al final. Eren 13 que es reunien per. La liàvem bastant, eh? Perquè no havia arribat el tabaco, que si no. Mare de Déu. Però tu imagina't el miracle dels pans i els peixos, no? No hi havia prou pans ni peixos i Jesús, en aquell moment, fot una pipada ben forta a la pipa i es multiplicaren els pans. És sospitós.

És de la Bíblia de Montserrat, això. Sí, sí.

Això que dius, això de la pipa que van trobar la mama, això, com ho saben, que és una pipa i que no és un cullerot o, què sé, un xiulet de fusta? Collons, perquè és una pipa. Si veus una pipa, ja ho saps que és una pipa, perquè una pipa és una pipa. Bueno, saps com eren fa 3.500 anys? Com una pipa? No, no ho saps.

És que no eren exactament com ara. Ah, mira. Té raó en fel, eh? Saben que era una pipa perquè a dins hi van trobar restes de nicotina. Però les pipes d'aquella època, ojo això, la majoria tenien forma d'igrega. Acabaven amb dos tubs que es ficaven pel nas. T'ho prometo. La pipa es bifurcava i s'inalava el fum pel nas, com quan et posen aquests tubets d'oxigen a l'hospital. Sí. Això s'hauria de recuperar, eh? És molt desagradable, no? Molt més pràctic. Vols dir?

No, vull dir que la pipa sempre ha tingut un aire de ric, d'aristocràcia i tal, i això.

Tampoc serà la primera vegada que un ric es fica alguna cosa pel nas. Tens tota la raó. Amb el descobriment d'Amèrica, el tabac i les pipes fan el salt a Europa. La ciutat de Saint-Cloud, de França, a tocar de Suïssa, es converteix en un dels principals centres de producció de pipes. Churruques, francès? No. Què dius? Pipes de fumar estem parlant. Pipes de fumar. A veure si estem una mica més al cas.

No en tenies raó.

Bé, per cert, a Catalunya heu de saber que hi ha clubs de fumadors de pipa, uns clubs que de tant en tant organitzen fumades. A principis de setembre es va organitzar la setena fumada lenta de Massanet de Cabrenys. No m'agradaria caure en el prejudici,

Peyu, saps que és una cosa que ho diu profundament, però el club aquest fa pinta que no hi havia cap senyora, això d'entrada. I que el 100% de senyors fa molts anys que ja no es veuen la tita directament mirant-se-la ell. Han de posar un mirall a terra. No tinc les dades a la mà ara mateix.

Escolta, i per què es deia fumada lenta?

Es diu fumada lenta perquè és una mena de competició i guanya el que fuma més a poc a poc. Tots competeixen amb la mateixa pipa, la mateixa quantitat de tabac i l'objectiu és a veure qui aguanta més estona fumant sense que s'apagui la pipa. Quina festa. No és fàcil, eh? No, no, no. Quina festa. El 2017, la Copa del Món de fumada lenta es va celebrar a Catalunya. Copa Mundial, eh? Es va fer al restaurant El Pa Volador de Vilatenim, a Figueres. Hòstia.

El 2017 ho teníem tot, eh? Ho teníem tot a tocar. Ho teníem tot a tocar. Se'n va anar tot a l'aire. Quina època, aquesta.

Hòstia. El campionat de fumada lenta i tot tot a l'Empordà que per cert la va guanyar un rus un rus que va aguantar amb la pipa encesa dues hores i quatre minuts això ho haurien d'haver fet per Esport3 és un format boníssim de tele però sense imatges

comentant la fumada en

color amb això suposo que tindríem els drets. Ritme-la en tot, com ha format televisió. Però estaria bé, eh? Jo crec que t'ho compren. Poses la Dolceida o la Laura Escanes i t'ho compren. Home, i tant.

Llavors no es podria emetre. No, perquè els senyors llavors farien bromes. Amb la Dolceida. Seria trist.

Carles Llorig, Erafel Faixedes, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez. Benvinguts a la Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer.

Boiges conegudes, una banda nascuda al barri de Gràcia de Barcelona que fan indie rock. Havien de començar la seva carrera musical a principis del 2020, però la pandèmia les va avançar per la dreta. Ara, però, fa sis anys que pugen als escenaris del país per acostar-nos cançons complicades, però que també ens fan sentir més vius que mai.

Avui s'asseuen a l'escó de la renaixença, Alergicas al Polen. Molt bé. Molt bé.

La Joana, la Maria i l'Emma, sou tres de les sis. Què heu esborzat? No hi cabíeu totes al sofà. No hi cabíeu totes, és veritat. Això com un dia que vingui un segon escó. Dos escons. Ah, és un escó? És un escó, sí. Robat? Robat, no, ja era en aquesta. De fet, ja hi ha en aquesta sala, abans que ho convertíssim en aquesta mena de bar, només hi havia dues coses, una era aquest escó, que ja era de la casa, i la moreneta que tenim allà sobre l'Arnau i la Laia. Això és original. Institucional. Què heu menjat avui per esmorzar?

I un cafè i una torrada. Un sàndwich de benzínera. De benzínera.

Aquell cangrejo, mal parit. No, de mixto. Amb una mantega. No m'hi trobaràs. Però m'encanten. És el meu guilty pleasure. M'encanten els sàndwichs de benzínera. Sí, sí. I Emma, què has menjat?

Jo, un entrepà. Un entrepà normal. Normal, normal. De què, per favor? De pernil. I del meu pare. Tu pare fa pernil. De la cuixa.

El meu pare l'anem rebaixant la cuixa. És viu encara, però l'anem traient de mica en mica. El tenen en una pernilera d'aquelles, pobre home.

Que es dedica al món del pernil no, no, no li regala té sobres de pernil trefica és

interessant la branca de la família de l'Emma és interessant ens està agradant això escolta, vosaltres sou totes 6 del barri de Gràcia de Barcelona no sé si encara queden bars per esmorzar entre pans de pernil a Gràcia molt pocs i no els direm perquè si no ja no en quedaran i tampoc hi

vivim perquè ja no es pot viure.

Exacte. Heu marxat? Heu hagut de marxar? Més o menys. Jo sí, jo. Realment no és barri de Gràcia, jo visc a la Salut, però. Sí, jo a Pallcarca. I jo al Forpienc.

Perquè Gràcia està més de moda que la resta de barris i. Està xungo, està xungo. Que es paga ara, Gràcia, un lloguer. Per habitació, jo crec que. No ho sé, per habitació. 600. 600 per habitació. Pots pagar 600. Sí, home, sí. Pots pagar,

també n'hi ha de menys, eh? I de més, també.

Sí. Costa trobar-ho. Hosti, estic flipant. Estàs flipant, eh? Sí, sí. És que Arbúcies queda lluny, això. 600, gairebé tens una opció.

Home, si el pis et costa 1.800 euros, una habitació t'anar a costar 600. Sí, sí. És així.

Al·lèrgiques al polen van començar la seva carrera musical el 2020, i si encara no les coneixeu, que té delicte, sonen així.

Ah, carinyo meu.

Ah, que no reconeixíeu la vostra cançó.

No, no. No sabíeu qui cantava, eh? És que com que ha sortit el nou disc, estem molt atrapades amb les noves. Ah. O sigui, amb les antigues. O sigui, exacte, estem com amb les noves i les antigues les tenim aparcades.

Sí, és carinyo meu. Sí? Sí. És que la Maria encara estava dudant si era de les noves o de les antigues. És de les antigues, o de l'anterior disc, sí.

Escolta, he trobat que dèieu en alguna entrevista que vosaltres feu petard de cuquitron. No, això està molt. Ja ho heu abandonat. És antic. Passat de moda.

Això és de les antigues, ja. Ja no feu petard de cuquitron.

No sé ni què és això.

Això ho va inventar la Rico un dia fa molt.

Ara fem indie rock. Indie rock, li direm. Sí. Indie rock. Però és guai, no? Torna el rock una mica o no? Sí, jo crec que està tornant. Perquè hi ha gent que estem una mica enyorats d'això. Bueno, vull dir que hi ha molt de que ja està bé, no?, la música urbana i tot plegat, però, hòstia, les guitarras. No, no està bé, no està bé. No està bé, no. No t'agrada gens. A mi no m'agrada absolutament. A mi m'agraden més les guitarras i les distorsions i aquestes coses. Bé, bé, bé. Contents, contents. De petites, escoltàveu rock? Veníeu de famílies, a part de. Sabem que el pare de l'Emma és un senyor que refica pernil salat. O que cobra en pernil. Però la resta, veníeu de família de músics?

Jo, de pares músics, no. De família, potser sí, més. I l'únic de rock que escoltava de petita era U2, que mon pare m'ho posava al cotxe. Jo, els pets, els meus pares, els que xifraven.

Pink Floyd. Pink Floyd. Estrokes, al principi.

Home, van sortint coses grosses, eh? Sí, sí. X. Bé, bé, bé. Els Beatles. Sí, sí. Si voleu saber què passa amb el pare de l'Emma i el Pernil, quedeu-vos fins al final de l'entrevista, perquè no marxarà de aquí sense explicar-nos el Pernil. Escolta, com arrenqueu vosaltres? Arrenqueu el 2020, com us coneixeu? De què us coneixíeu? A part de viure a Gràcia.

Ens coneixíem de diferents llocs que ens havíem anat trobant per la vida. Algunes a l'institut, algunes per amics en comú, algunes perquè havíem fet música juntes. Sou les originals, totes? Sí, sí. Des del principi. Ningú ha abandonat el barco. No, el primer dia vam dir, va, no, ja comencem, poc compromís, chill, i mira.

Temptacions alguna d'abandonar el barco en algun moment

de la trajectòria? Cada dia, eh? Cada dia. Que ens reiem, algú amenaça. Ho deixo, ho deixo.

Quan vau decidir arrencar, va arribar la pandèmia i vau haver d'anul·lar tots els concerts. Això és una bona arrencada.

No, és que això és com algo que no entenem per què se li dona tant de bombo. Home, és gros, vull dir. A veure, va ser xulo el dia aquell. Sí, o sigui, és veritat que el dia que havíem de fer el primer concert de les Cidalèrgiques es va. El 13 de març. Es va cancelar perquè ens van confinar. Estava tothom a casa tancat. Però bueno, això va ser l'inici. Després ja vam. Mascaretes. Sí, vam començar a fer concerts.

O sigui, els primers concerts que feu vosaltres eren mascaretes. Sí, això sí. La gent separada amb aquelles cadires blanques.

Bueno, més o menys. Clar, el primer disc va sortir quan estàvem confinats. Llavors, va anar molt bé, perquè la gent tenia molt temps per escoltar-lo.

Sí, sí que ho diuen això, els músics. Que els va anar bé. Bueno, van sortir els. Bueno, de quartos no, però de difusió sí.

Escolta, de quartos aquells bé que en van fer aquells del terrat. Ah, i els homes aquests sí. Els homes aquests has dit, eh? Sí. Bueno.

Existeixen encara? No, ja no. Una mica de patilla, no? Una mica de patilla llarga.

Una mica de patilla llarga. No? Són bons músics. Sí, sí, home. Sempre tocaven una galleta, eh?

Una galleta. Però la gent els hi comprava, eh? Vull dir que no sé qui. Tu estaves allà.

Entrevisteu-los, al·lèrgics.

Entrevisteu-los, al·lèrgics. Gràcies, gràcies. Perdó. Les al·lèrgiques que primer es deien al·lèrgiques al polen. Què va passar aquí? Pobres, la cara t'ha plogat. Es gros, això.

Eh. No s'ha de contestar.

Voleu que parlem del pernil del pare de l'Emma?

No, no. No, que abans cantàvem en castellà. Al principi, molt al principi. Aquests concerts de pandèmia

eren en castellà. Per això es van suspendre. Hola, buenas noches.

Només les lletres. O sigui, jo he de dir que érem molt petites en aquell moment. Teníem 19 anys. Jo menys. Tampoc és que tingueu 40 anys ara. Ja, però els anys ens han fet canviar molt ràpid, saps?

I abans ens encaminaven cap als 20 i ara els 30 ja estan aquí. I de sobte, en aquesta dècada es canvia molt. És el que canviareu.

Ja estem aixeco i marxo, estic a punt de marxar ja.

I quan passeu als 40 ja tornareu a tendir cap al castellà, no patiu. Sí, sí. Sí, és una cosa natural.

I si tornem I quan se'n diu 60, ja parlareu escocès.

Hòstia, però. Ep, Joel, vols fer una pregunta? Tinc una pregunta que podria ser una merda, però hi ha possibilitat que no ho sigui. Realment sou totes al·lèrgiques al polent? Perquè jo sí que ho soc i no voldria haver de cancelar-vos per apropiació cultural. La meva cultura no és una disfressa.

Doncs, de fet, la teva cultura, que és l'al·lèrgia al polen, és una excusa perquè totes som intolerants a la lactosa. No! Però era un nom massa. Llarg. No, lleig i una mica. Si l'al·lèrgia al polen fos molt maco, no? És com Fecal, de sobte, no? Et recorda a Pets i a Cacarta. Sí, no. Perquè l'al·lèrgia al polen. És com tinc una mica de moc. Sí, el nas vermell, però. L'intolerància a la lactosa. És pitjor.

Per tot ací sou intolerants a la lactosa? Sí. Però és que avui en dia els nanos surten així.

Miops i amb intolerància.

Jo soc miop, però. Ah, no, jo també. A casa, no, intolerància a la lactosa no, però al·lèrgiques al polen sí. Lactosa prenem, però no ens senta bé.

O whisky. O la coca. Una cosa que té bona, per cert, el nom que s'han triat, és que té dues geminades. Sí, senyor. No crec que hi hagi cap altre grup de la història de la música. Pot ser que no.

Aquest és un dels motius pels quals el Principil Castellà va ser com perquè. Clar, ara ens coneix la gent i és més fàcil que es quedin amb el nom, però per escriure al·lèrgiques al polen. Complexa. T'hi has d'esforçar un ratll. I has de tenir temps amb el mòbil de buscar. Has de tenir el teclat en català.

Clar, bueno, el domini de la pàgina web, quin és? No, no tenim. No en podeu tenir.

Seria el Pollent. El Pollent.

El Instagram ho tenim sense, no? Sense i el YouTube al·lèrgiques, al·lèrgiques, el Pollent, 5, 2, 8, 7.

El número que et diuen.

El generi que et va fer. El codi postal de Gràcia. Déu meu. A mi un dia em va aparèixer un vídeo vostre amb una col·laboració que poc em podia imaginar que és aquesta. Mira, el meu pare. Hòstia, mira. El meu pare. És Joan Manel Serrat, el teu pare.

On serà el teu pare? El meu pare li agafa la mà així.

On és això? Situeu-nos una mica.

A la Polo. A la Polo, eh? Joan Manel Serrat al públic. Carai, carai. I cantant amb vosaltres, quina relació hi teniu? Com va passar això?

Nosaltres vam fer la versió de Paroles d'Amor pel desconcert d'ICAT amb la Venus i quan la vam fer, que va agradar moltíssim i a ICAT després la posaven i tal, estàvem fent el nou disc i vam dir, hòstia, m'agradaria molt gravar-la. I vam enviar la versió d'ICAT al Serrat. I ens va contestar que li havia agradat molt, llavors quan vam decidir que la volíem posar al disc, li vam escriure i. Sí, ens va dir,

si voleu us ajudo amb el que vulgueu, amb el que necessiteu, i nosaltres. Vols cantar? I va dir, clar.

Per què no havíeu d'haver demanat cèntims? Va, exacte. Paga'ns l'Emilio. Va, hòstia, paga'ns una gira per. Anar a tenir molts de quartos, eh? Els ha d'anar a tenir molts de diners. O m'assinar a tenir. Mora de Déu. Clar. Sí, sí, i serrat sona igual en català que en castellà, que aquí tens un avantatge. Exacte, serrat. Bé, vau començar amb 19 anys. A mi, quan veig gent que. Ara, quan fa que des del 2020, 6 anys, aneu aguantant. Com vas prenent les decisions a cant al·lèrgiques al polen?

Uh. Col·lectivament, col·lectivament. Difícil, eh? L'hem après, l'hem passat per moltes etapes. És que podeu empatar, a més, sou sis, eh? És que és molt divertit perquè es fan molts equips, o sigui, hi ha moltes possibilitats de. Pots fer parelles, pots fer dos nubs.

Intenteu fer una mica el de la política de fer un dinar, només dues, intentar convèncer l'altra abans de reunir-vos amb els sis.

Encara no hem arribat aquí, jo crec, però.

No específicament, però quasi, eh? A vegades es fan. WhatsApp a la reunió.

Eh, digues el mateix que jo. Teniu grups de WhatsApp on no hi ha, o sigui, un grup de WhatsApp sense tu,

un sense tu, un sense tu? Sí, nosaltres en tenim un. Però pels aniversaris. Pel regal d'aniversari

tenim un grup de WhatsApp de cada una.

Hòstia, bona excusa aquesta. I llavors serveix per rajades.

No, si ja. Aquest imbècil que no es recull mai.

El seu. Escolta, sou sis, això fa ràbia perquè per una sola persona, si us hi fixeu a nivell logístic, no pots anar amb un cotxe de cinc places. Tens tota la raó. Mira. No sé si us hi heu trobat. Ara anem amb una gran furgoneta. De sis places? De nou.

Oh! Mira, que bé. Perquè som nou a l'equip. O sigui, anem de concert nou persones. Perfecte. Amb el road manager, la tècnica de llums i el tècnic de so.

I els instruments també queven aquí? Sí, tenim una furgoneta molt grossa. Molt bé. I al principi com ho fèieu? Perquè devíeu anar amb dos cotxes.

Sí, però perquè sempre hem anat amb el tècnic gairebé. Llavors ja érem set de per si. Correcte. Més tots els instruments, bueno. Déu-n'hi-do. Moltes aventures. De cotxes que es trenquen pel camí i coses així.

Es trenquen, eh? Sí, va haver-hi un cotxe que va anar callant. Anàvem al Pallars. Anàvem al Pallars. Llavors hi va anar callant. A trossos de cotxe.

Sí, sí. El de Rick, o no? Vam parar allà a una. Com a 40 graus. Va ser molt fort, sí. A una àrea de servei molt mítica d'allà, que no me'n recordo. La Panadella? No, no, una mica més amunt. Més amunt o més amunt? A Gramunt, et diria. A Gramunt? Hi ha un restaurant, és com un lloc que pares i és un restaurant que tens tota la vida. No és una àrea de servei.

No, és un lliurant. És un polígon. És un polígon, eh? Un polígon voltant a Gramunt. Jo crec que el nom tampoc no. A tarda que n'hi ha un.

No, és més. És igual, és igual.

Ara ho vull saber. No podem dedicar cinc minuts d'entrevista a intentar trobar una àrea de servei a Catalunya. Que hi ha el cotxe, a trossos. És igual. Escolta, no marxareu sense abans interpretar-nos una cançó aquí amb l'Arnau i la Laia i, sobretot, l'Emma no marxarà sense aclarir-nos què passa amb el seu pare i el pernil salat. Sisplau, Emma.

Pobret. No, és això. Ell cada any agafa un pernil i el talla i el congela i va traient sobres durant l'any.

Això no ens ho havies explicat mai.

Home, sí, a tu sí. Això ho va dir en l'altre grup de WhatsApp. Exacte. I ja està. El meu moment preferit de la setmana. Cada setmana tens un sobre?

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

Una paraula i tres definicions. Si encerteu la paraula, us emporteu una llangonissa ral de vinyó. Gentilesa de. La paraula d'avui és farfolla. Farfolla. Ah, farfolla. Promesa o assegurança que enganya, que segurament no es complirà com un es pensa.

Això que diu el candidat aquest de Convergència pels Comuns d'Esquerra Socialista és una farfolla. Quan sigui al poder no fotrà res, com tots. Bé, farfolla.

Fer l'acte sexual de manera histriònica, amb molta passió, gestos, gemeks, de manera molt escandalosa. Per la festa major em

vaig embolicar amb la dona de l'alcalde. Una nit i vaig quedar mort. Mare de Déu, com farfolla aquella dona.

C, farfolla. Es diu d'una persona que no té massa senderi, que es comporta de manera erràtica.

La meva germana, tot plegat, diu que m'estima, com l'enganxo llençant dards a la foto de la meva comunió. És ben farfolla, pobreta. A, B o C.

Ara veurem com prenen les decisions. Bueno, l'assemblea al final és. S'estan discutint, eh? Hauríem de decidir-ho avui per anar bé. Perquè no podem congelar. Ja ho tenim, la C, va.

Ens ha obligat la Joana.

He tingut una intuïció. Doncs sortejarem la llengonissa entre el públic perquè. Joan! Era la A, era la A.

Era la A. Era la A.

Una promesa, una assegurança. Ho he fet pel públic. Era la A. I si les bones de les alèrgiques són les altres tres?

Podria ser. Probablement. Sabeu per què no estan aquí? Perquè tenim feines de veritat. Tenim una infermera pediàtrica, o sigui, és una persona molt important, i dues mestres. I vosaltres no foteu res més. Som autònomes i venim a les entrevistes.

Molt bé, és fantàstic. Al·lèrgiques al Polen, on ens podrem veure els propers dies? A Razmataz, el 13 de febrer. Perfecte, 13 de febrer. Presentació del disc. Ara hi som a temps, encara teniu temps de regalar-vos les entrades per Nadal i anar a tots a Razmataz. Farem una campanya de Nadal. El 13 de febrer, ara sí, la Joana, la Maria i l'Emma, les tres autònomes d'Al·lèrgiques al Polen. Amb un sobre de pernil. Ajuntament amb l'Arnau Tordera i la Laia Grull, que ens interpreten PPP.

Cada cop era millor prova, treure'm la guitarra de les putes mans pels sentiers. Després em dónes invís per venir al teu festival per set dies Un dia veig per la Amalbla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla bla.

6 noies excessivament joves. La de grup de noies no tenint classe en general ha de massa i la de grup joves sí, perquè són joves. Això ho tenen bé. Vols dir que assembleu més joves d'excessivament?

Sí, jo és que personalment estic cansada i he de parlar d'això.

6 noies, eh? Doncs parla'ns del teu paper com a productora. Estas 6 amigues del barri de Gràcia. No teniu pas a la llengua. Que això segurament no és un dit més d'una vegada.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. Saps que estaràs millor aquí que a casa teva.

Avui dediquem el capítol a la pipa de fumar. Sí, senyor. No sé si ets de fumar amb pipa,

tu, Xuriguer. Vaig tenir el meu moment. Ah, sí? I vaig passar-hi. Ja fas aquí, ara. Vaig passar-hi i, bueno, ja me n'he tret. Fa anys, fa anys, fa anys. Però les guardo, eh? En tenia més d'una.

És difícil? No. No. No. Pot fer qualsevol idiota, pot. Collons, sí, sí. Tufel, no?

No, no. No, jo fumava amb un noi ràpid, ràpid.

Cigarros, eh? Home, jo, com que et vaig conèixer, fumaves molt. Molt. Com havies fumat, tu? Jo. Dos paquets. Dos paquets de tabac.

Això vol dir. Està tot el dia. Tota l'estona que estàs despert està fumant. Sí, sí, sí. Jo despertava i fumava. Fins i tot mentre menges, eh? Sí, sí, sí. Oh, i 10 euros al dia, eh? Eh? 10 euros al dia. Sí, i tant, sí, sí. De l'època. Ah, clar, clar. De l'època.

Per què no m'ho preguntes a mi? 10 per 7, 700. Ui, si fumava pipa. Tu fumaves pipa? No? És un pèl masclista, trobo, això. Ara t'han enganxat, Peyu. Bueno.

No, Peyu. Ara ja està. Tarjeta lila. Pregunta-m'ho. No, no. Ah, no t'ho vull preguntar.

Fumaves pipa, Mercè? No. Veus? Després que si els prototips, els estereotips, els no sé què, doncs. Ella vol que li preguntis. Jo, de fet, he anat directe amb Xuriguera, que és de tot l'elenco, el que m'ha semblat. El que m'ha semblat que I l'has encertat. I tu, Arnau? L'Arnau també fa cara de fumar amb pipa.

Jo fumo pipa, aquesta pel nas. M'agrada dinar mentre vaig fumant. El que es bifurca. Molt bé, molt bé. Uns altres que fumaven pipa, i de fet, gràcies al fet de fumar pipa van començar la seva banda, són ni més ni menys que els Beatles, senyor. Home, sí, senyor. Eren de fumar pipa. Sí, però d'adolescents. Això és curiós, això. Quan tenien 15 o 16 anys. És molt inquietant un nano de 15 anys fumant amb pipa, eh? Paul McCartney i John Lennon quedaven a les tardes, s'escapaven fent campana d'escola, anaven a casa en Paul, que el seu pare treballava, i buscaven una pipa que tenia guardada el pare en un calaix, però només hi havia un petit problema, que és que no tenien tabac. I van descobrir que hi havia un producte d'aparença similar al tabac, que era el te. Mira. Fumaven te. I els tios es fumaven una pipa de te mentre tocaven la guitarra i cantaven durant tota la tarda. I això es pot fer, es pot fumar te, eh? No ho sé, ja ho provaré. Mira quines cançons han fet.

Però es veu que el te era realment horrible i que no produïa cap efecte divertit. És com la gràcia, no? Si et fumes una mica de te, jo què sé.

Ha acabat molt quillo, això. Anys després ja van trobar altres substàncies que sí que eren més divertides. Però, en tot cas, quedeu-vos amb això. Els Beatles, un dels grans grups de referència del segle XX, va néixer gràcies a una pipa plena de te. Un rato quedarem per fumar, tu i jo. Tu fumes pipa pel nas o no?

Me n'ensenyes. Perfecte. Joel, vols afegir alguna cosa sobre la pipa de fumar?

Sí, sí, que és una d'aquestes coses que si t'agraden i la vols fer en públic, has d'assumir que t'encasellarà. Sí. O sigui, tu no pots anar pel món, avui en dia, 2026, anar pel món fumant pipa i no pretendre que tu no estàs donant un missatge al món. És estrany. És estrany, és estrany. Passen moltes coses, també. Per exemple, tu vas per la vida, vas amb un Lamborghini, tu ja saps que la gent sabrà que ets hortera i ric. Sí, senyor. Vas, per exemple. Amb dues coses. Hi ha tractors, eh, al Lamborghini? Sí, sí, sí. Igual o més car que els cotxes.

De veritat? Sí que existeix, això.

Tu tens, per exemple, 55 anys i una Harley-Davidson, tu has d'estar disposat a que la gent digui que ets divorciat. Ets el màgic Andreu. El màgic Andreu. Que no està divorciat. Ni té 55 anys. En té més, no? Sí, home. Tu ets un home i vas per la vida amb les ungles pintades de negre. Sí. La gent dirà, ets gilipolles? Ja està. Ets gòtic? No. O et vas passar per feminista per follar. Segurament està passant. No ho sé, no ho sé. No passa res, no passa res. M'aneu seguint, no? Sí, sí, sí. I si fumes amb pipa, on te encaselles? Si fumes amb pipa, passa el mateix. Més ara, a l'any que estem, 2026, que ja és una cosa estranya, ja no és mainstream la pipa com ho era al segle XIX. Llavors, jo el que he preparat aquí és. Una llista de coses, o sigui, en funció. Espera't, eh? I si ho llegeixo directament? Sí, sí, no ho sé. He fet una llista de coses que.

És que no sé què diràs, perquè jo el guió me'l repasso tot, però la teva part m'agrada que em sorprengui. Va, doncs ara et sorprendré. Bueno, us sorprendré tots, eh? Ja veureu. He fet una llista de

coses que pots semblar si vas pel món fumant pipa en funció també de la resta de la teva posada en escena. Calla un moment, home. Per exemple, anem a lo fàcil. Si porto cabardina, barret tipus fedora, i pipa, què sóc? Un inspector. Un inspector. Molt bé. Un inspector. Important aquí la pipa, perquè sense la pipa, si només portes la gabardina i el barret, pots semblar un exhibicionista d'aquests que van endavant dels col·legis.

Això és el que em passava a mi. És el sàtir del Guinardó. És el que em passava a mi. Un altre, un altre. El sàtir del Guinardó? Sí. Qui és aquest? Hi ha un couplet que fa referència a aquest personatge. Era un senyor que anava ensenyant la tita. El Guinardó.

Ja queda tot dit. Si porto jersei de collal, sabates brutes, cabells llardosos, signes de desnutrició i faig autèntica llàstima, però sorprenentment tinc un posat. El tio, què sóc? En Pipa, eh? Què sóc? Un moderno. Un poeta? Un poeta. Ah, mira. Un poeta, molt bé. Si tinc 72 anys i porto pantalons de pana, camisa de quadres, ulls tristos, sóc calvo, però amb granyes per darrere, patilles frondoses i pipa, què sóc? Barragant. Un filòsof. No, sóc un comunista de la vella escola, que veu com la lluita de classes ha desaparegut i ara els partits d'esquerra semblen els teletubbies. Mira. És això. Voleu un altre exemple? Va, l'últim, va. Camisa remengada, taxant, posse així guai, culleres de pasta, barba de 5 dies i pipa, què sóc? Un modern. No, soc un professor universitari d'alguna carrera tipus Humanitats, d'aquests que seuen a la vora de la taula, i són molts amics, molt amics dels alumnes, però sobretot de les alumnes. Sí. Ah, perillós. Saps què t'estic dient, eh? N'he trobat. Sí, sí, sí. Jo també, jo també. I en algun cas denunciable, també. Tinc l'últim. Digues. Si tinc 75 anys, estic bastant per sobre del meu pes ideal. I m'importa una merda, aquest fet. Porto bambes d'aquestes amb la sola flonja perquè pateixo dels genolls. Pantalons extremadament amunt, molt per sobre del melic. Soc una bellíssima persona i m'agrada tancar-me durant 6 hores a escoltar cants guturals de monjos russos mentre la llegeixo teologia i fumo pipa. Qui soc? A mi per què m'ho vas explicar? El meu pare! Soc el meu pare! Un aplaudiment pel meu pare, que fa tot això. I ara s'ho està cagant en la meva persona.

El teu pare és així? El meu pare és aquesta persona. El teu pare té una entrevista, doncs, eh? Home, i dues. Home, portà-me'l. I dues. Com es diu el teu pare? Sergi. Sergi.

A mi m'agradaria conèixer-la. Sí, us faríeu. Sergi no és nom de pare. Ens faríem, ens faríem. No, tothom diu que no és nom de pare. Sergi no és nom de pare. No, no, no. Com es diu el teu pare? Sergi. No t'agrada com a pare, Sergi?

Em donen la sensació que té 13 anys. És original, és original. No, està bé, està bé. Li podem dir senyor Sergi. Senyor Sergi queda més bé. Senyor Sergi Díaz, el dia que vulguis. Ferrer, Sergi Díaz Ferrer. L'entrevistarem. Gràcies, Joel. A vosaltres, sisplau.

Propaganda del segle XIX. La seva filla és curta com les mànigues d'una armilla? El seu fill té menys llums que una mina? Porti'ls a l'ERDA, l'escola de reforç dels autorats.

La meva canalla no servia ni per a gent de protecció civil. I goit i els ara, com s'han espavilat. Opositaven per ser mossos d'esquadra.

A l'ERDA espremem el cervell dels seus fills per tal que el dia de demà tinguin un futur mínimament digne.

Tinc una neboda que semblava idiota, però va passar per l'ERDA. Sí que passava per l'ERDA, la teva neboda, sí?

Va passar per l'ERDA, l'escola de reforç dels aturats. Escolti, tinc 40 anys, puc formar part de la comunitat l'ERDA? I tant,

oferim cursos per totes les edats. Fins i tot per algú com jo. Tinc 82 anys, eh? Soc de l'any 40. Passi per l'ERDA i s'adonarà que si és de l'any 40, ara mateix no té 82 anys, en té 86. Sempre m'han costat els números. Matriculis a l'ERDA, perquè ser un ignorant és una merda. Escola l'ERDA.

Patrocina històries per passejar el gos.

Ai, ai, ai, sis.

Aquest és en Toti. Pensava que era el Dani Olmo.

És que va amb la samarreta del Barça. És un gos vestit amb la samarreta del Barça. O del Lourdes, eh?

Doncs no, és el Toti, és un Yorkshire Terrier, viu a Sabadell, amb la Berta, i com heu pogut veure, és un hooligan del Barça. Juga pilota tot el sant dia. Gésper artificial de la barata, també. És el que arribem.

N'hi ha de cara? N'hi ha de cara. N'hi ha que sembla gairebé natural, eh? I és molt cara.

Els primers temps. Després ja va semblant tota la mateixa, em sembla, no? Sí, amb el sol va quedant malament la llesta artificial. Bé, el Toti juga sempre pilota sobre herba natural o sobre. Pedres? Ja ho diràs. No, no ho diràs. Herba artificial? I mira tots els partits de Barça i celebra tots els gols. El gos, eh? El gos celebra els gols, eh? Va, home, va, sisplau, eh? Què et passa? Eh? Què? Què et passa? No, res, endavant. No t'agraden els gossos a tu fel. Que celebrin els gossos del Barça no m'ho crec. En aquest espai tu no pots oprimir. Quan fan gossos no m'ho crec.

Exacte. És el que li passa. Sí. Gràcies per explicar-te.

Segles abans que s'inventés el futbol, ja existeixen els hooligans, persones fanàtiques que anaven a les carreres de quàdrigues a defensar els seus colors i que no dubtaven a fer servir la violència contra l'afició rival. Avui passegem el gos

per Constantinopla. Som a l'any 532. Constantinopla? Has dit Constantinopla? Ui, que ho ha dit, sí. Hòstia, els almogàvars, ja veuràs. Apareixeran els almogàvars segur. Cada cop que hem anat a Constantinopla, almogàvars. Falten 800 anys, xuriguera, perquè arribin els almogàvars. Tranquil. Però a Constantinopla no li calen almogàvars per tenir problemes greus. Les polítiques del seu emperador, Justinia I, han fet que la ciutat sigui una olla de pressió. Avui el passeig amb en Toti. El gos hooligan del Barça, no serà fàcil. Sense voler, Justinia ha aconseguit una cosa fascinant. Fer emprenyar els més pobres i al mateix temps fer emprenyar els més rics.

Mira com el Pedro Sánchez, amb el decreto Mari Carmen. Ningú està content. Ningú, ningú.

És ben bé igual. El més curiós de tot és que Justinia desitja ser un bon governant. És un home culte i un expert en lleis, però tot li surt malament.

Intento ser un bon polític, però no, ei, soc ben impopular, saps?

El problema és la seva obsessió per les lleis. L'home passa les nits sense dormir, redactant i canviant decrets. La falta de descans i la seva obsessió han fet que les últimes lleis siguin ben absurdes. Sí, són absurdes una mica. Per exemple, mireu, hi ha la seva llei que es titula Novela 77. Novela? Ja comencem a la ment, no? Sí, mira. Que diu, la llei diu, que els adulteris són la causa dels terratrèmols i les sequeres. Què diu? Em seguiu, de moment? Sí, bueno. Per aquest motiu, la gent de Constantinople no pot fer el salt a la seva parella. Qui sigui infidel rebrà una ronda de fuetades.

Riuen, però des que hi ha la llei, no hi ha terratrèmols. Ah, mira. Vull dir, no us en foteu.

No, no, no, just que n'hi ha. Tots aquests aigats que hi ha hagut aquests mesos de tardor a Catalunya, tot això és infidelitats de gent que van calents. I molt de catalans infidels. Gent que va calents, com deies, i guaita llavors. Si s'arriba una mica el fred I el mini huracà al Mediterrani, ja ho tens aquí. Ja ho tens aquí, eh? Bé, imagineu-vos si era avançat Justinià que l'any 532 fa una llei sobre la regulació urbanística. Aquesta llei multa la gent que ha construït una casa per sobre de la mida estipulada.

Si un propietari es passa de llest i fa la casa molt gran,

doncs li fotem una multa. Això hauria anat molt bé a la Catalunya dels anys vuit anys. La meitat de les urbanitzacions

foten bastanta pena. Cuidado, eh? Hi ha pobles que hi vas i jo sempre penso que l'arquitecte municipal es devia suïcidar, pobret. Un pintat d'un color, l'altre d'un altre color. Uns gratxos de 20 metres d'alçada al costat d'una casa. Mare de Déu. És bestial. Hi ha cada desastre per Catalunya. Els catalans hi fem bé perquè ens ho estimem tot,

però hi ha trossos molt llejos. No diguis noms. Si ho tirem tot a terra i ho tornem a començar.

No està mal pensat. Tot a terra.

Donaríem feina a molta gent. Tornaria a invertir. És una mica el que s'ha fet a Palestina. Home. S'ha tirat tot a terra. I algú hi farà negoci. Això sí. Florentino Pérez. Segurament. Segur que sucre. Bé, sembla una llei raonable, la dels edificis, la urbanística. El problema és que, com que a Constantinopla necessiten molts diners, mira, la llei sobre l'altura de les cases es converteix en una taxa per tota la població. Encara que no tinguis ni casa, Justinia et fa pagar l'impost. Ah, molt bé.

Aquí potser no està gaire encertat. Aquí no massa. No, Justinia, no. És gaire populat, això. Igual que et diem el bo, també et diem el dolent. Exacte. Ja ho accepto jo.

Ha de pagar. Pagar perquè la casa és massa alta. No tinc casa. Pagui igual. En el fons, en Justinia també ha fet servir les lleis amb benefici propi. Ara ha redactat una llei que permet a l'alta noblesa que es casi amb ballarines exòtiques. Llei molt concreta. Sí, sí. Vaig anar a afinar molt. Qui vas anar? No sé si t'hi voten en contra els de Junts, amb aquesta. No n'hem parlat encara. Hi ha gent de Junts amb ballerines exòtiques? No ho sé, segur de tots els partits. Les ballerines exòtiques són molt transversals en aquest sentit. Sí, transversals. Prou. Bé, aquesta llei l'ha redactat en Justinià, ara ens ho explicaràs, Justinià, perquè trobo que és una llei molt concreta, però la redactes per un motiu també molt concret, i és que la redactes la nit abans de casar-te amb la Teodora, la ballerina exòtica més popular de la ciutat.

És casualitat. És casualitat. A veure, no, ex ballarina exòtica. Ja no ho ets. No, no, no, perquè ara sóc la dona de l'emperador. Oi, reieta o meu?

Però exòtica no ets ex exòtica. No, sup exòtica.

Gràcies a la llei ens hem pogut casar i ara la teodora és una dona com cal.

No sé com cal, eh? Carinyo, allò que em demanes que et facis. Va, calla, calla. No, no, parlem-ne. Et semblo una dona com cala? No, va, ja, ja. Saps on. Què li fas? Vine un dia i ho veuràs.

La Teodora i l'emperador es van conèixer fa un temps a l'hipòdrom de la ciutat. Ella oferia valls exòtics durant els descansos de les carreres de quadrigues.

Ai, sé quins temps aquells te'n recordes, carinyo. Que t'aquí la lentilla.

Estàs emocionat? Estic emocionat. Veig per què et treus les ulleres. Per què?

Per recordar aquells primers ballos que feia allà a casa. Ja, ja, ja.

A l'hipòdrome també ha canviat una mica el tema, no? A l'hipòdrome. Sí, ara ja no n'hi ha. No hi ha n'hipòdromes. Bàsicament ha canviat això. A Bàsquera n'hi ha un, a Bàsquera. N'hi ha un? Sí, però no em consta que a la mitja part hi hagi ballarines exòtiques. No, bueno. A la NBA sí. Tot s'han de buscar. A la NBA. I a les cheerleaders. Sí, senyor. Al final és això. Bé, ser el mateix. És el mateix, sí. Bé, la Teodora ha deixat aquella vida llibertina que tenia per convertir-se ara en una de les noies més influents del regne. Precisament el passeig amb en Toti, el nostre gosset del Barça, continua per l'Hipòdrom de Constantinople, que està just al costat del Palau. L'Hipòdrom és un lloc molt especial. Us heu d'imaginar un estadi gegant en forma ovalada on es fan les famoses carreres de quadrigues. Si a Roma tenien el Coliseum, doncs l'edifici més famós de Constantinople és l'Hipòdrom. A part de les carreres, aquest lloc també serveix perquè la gent tingui ocasió de veure Justinià. Sempre que l'emperador treu el cap per la llotja, doncs la gent. Normalment les cridassa de mala manera, li poden onfar de termòmetre social.

Borra! Borra!

Borra! Amor, deixa'ls estar. Som uns desgraciats. Hijo de puta! Hijo de puta! Però com s'atreveixen a criticar-nos d'aquesta manera, amor? És que no els entenc.

Deixa'ls fer, deixa'ls fer, que s'espravin una mica, pobrots. Els aficionats de les. Hi ha un que és molt curtot, que el sento cridar. Deixa'l fer. Això estaria bé, que.

Que un cop al mes, el president de la Generalitat, el president de la Generalitat, sortissin al balcó. Perquè la insultin. Perquè la gent els poguessin insultar. Tens 20 minuts per dir-li tot d'improvis.

La gent es calmaria. Quan van allà l'11 de setembre a l'oferna de Rafael Casanova, ja és una mica això.

Ja sí. És veritat.

No hi va ningú a aplaudir. Normalment no. Els aficionats de les carreres de l'hipòdrom es divideixen per equips, igual que els hooligans d'avui en dia. Hi ha dos equips de quadrigues principals. Per una banda, hi ha els vers, que estan vinculats a les classes comercials,

els del comerç marítim. A casa sempre hem sigut els vers. És una cosa que portem a la sang. Endavant, vers! Endavant, vers! De quina casa ets tu? De la casa verda. Sí. Ah, vols dir, de quina casa? Bueno, de la família. De Calvert. De Calvert, tota la vida. Després hi ha els blaus,

que estan vinculats amb els terratinents. Albert, em dic Albert. No, tu ets el. No, que em diga Albert. Ah, Albert, d'acord. Em diga Albert. De Calvert, d'acord. Llavors deia que en contrapartida als verds hi ha l'altre equip, que són els blaus, que estan més vinculats als terratinents i a la gent de l'aristocràcia.

Els blaus som gent seriosa. No com aquesta colla de pollosos dels verds. Força, blaus! Mira quina merda que han dit. Força, blaus!

El que es viu a Constantinopla és molt pitjor que la rivalitat entre els equips de futbol d'avui en dia. En tot i, el nostre gos hooligan no els hi arriba ni a la sola de la sabata. Aquella gent sí que són hooligans de veritat. Ah, tipus boixos nois, deuen ser. Pitjor, eh? Pitjor, eh? Bueno, són gent que. Penseu que els radicals dels dos equips van armats amb punyals i després de cada carrera a l'hipòdrom la festa acostuma a acabar ganivatada. Com els boixos, no? Evidentment, els aficionats d'una banda tampoc poden tenir xicotes ni relacions amb gent de l'altre equip.

Mira, saps què et dic? Jo abans de llitar la mona aficionada dels blaus, agafo un cadivet i me la tallo. Endavant! Ben!

Estic a punt de fer-me verd, eh?

T'agrada el càntic. El càntic és maco. El càntic és molt millor que el teu. A veure, el dels blaus,

quin és, de càntic? Força, blaus! És així. És molt fàcil. Segur que se t'acabin les piles, a tu. Sí. Ho has de dir amb energia.

Bé, com podeu veure, la cosa va més enllà de la rivalitat esportiva. Els verds i els blaus actuen com màfies, controlen negocis i barris sencers.

Això sí que ho tenim. És gros, això. Això sí que ho tenim. Els blaus controlem bastant.

Sí, és controlable. Bueno, perquè els blaus som els. Aristòcrates. La celta. Aristòcrates, ara. La celta. Estàs a punt d'agafar un nictus per dir aristòcrates, eh? Com ja és habitual, després de les carreres de quadrigues, les dues aficions es troben per estomacar-se, però avui la cosa ha anat més enllà i hi ha hagut una víctima mortal. Ai, ai. Per acabar amb aquesta rivalitat d'una vegada per totes, l'emperador Justinia decideix capturar els seus dos líders, el dels verds i el dels blaus. Hola. L'endemà, totes dues aficions es tornen a veure les cares a dins de l'hipòdrom, a l'espera de saber què passarà amb els seus líders. Jo, Justinia I.

Per acabar amb aquesta rivalitat absurda, he decidit fer executar els dos líders. ¡Hostia! ¡Vers! Tots dos morireu a la forca.

Pena de mort, eh? L'emperador els farà executar aquella mateixa tarda, just abans que comenci la primera carrera de quadrigues. L'execució començarà amb el líder dels vers.

Té dret a dir unes últimes paraules abans de ser penjat.

Va bé, però diré, verd és el color de l'herba del camp. I endavant, verd, endavant. Últimes paraules. Això són les teves últimes paraules. No, són aquestes. No, són aquestes. A mesura que vas parlant. Ei, idiota, pobret.

No sé com han arribat tan lluny, eh? Amb el líder aquest.

Ara et tocarà a tu. En Justinia dona l'ordre

de penjar-lo pel coll, però a l'últim moment la corda es trenca. Sembla que el líder dels verds ha estat de sort.

Ara li toca al líder dels blaus. Vol dir unes últimes paraules.

Sí. Blau, blau, blau, és el vestit que porto. Blau, blau, blau. Déu-n'hi-do.

Vaya dos idiotes, eh? I són els líders, aquests. Som hooligans. Sí, sí. El líder està a punt de morir executat, també, però el patívol de fusta no aguanta el pes dels homes i acaba trencant-se per la maita. A hores d'ara, els dos condemnats encara continuen vius, i compte perquè la incompetència de Justinia ha aconseguit una cosa impossible. Les dues aficions, aquells hooligans que s'odien a mort, han fet les paus per rebel·lar-se contra l'emperador. Home, és que el govern aquest

és tan patètic que no m'ha pogut ni matar.

És tota la raó, company Blau. A mi se m'ha quedat la corda, se m'ha trencat el botán del coll.

Ha sigut una mica el de Junts pel Sí, una mica, eh? Que es va aconseguir ajuntar Esquerra i Convergència. No, el que s'ajuntarà. Ara, ara.

Ara ens ajuntarem i serem Junts pel Sí, ara. Què vols dir? Ara. Els bars, els blaus i els verds. I els blaus. Era exactament el que estava explicant. No, no, però ara ens ajuntarem i serem Junts pel Sí. He dit que com que us ajuntàveu semblava Junts pel Sí. No, no, però jo el que he dit és que com que ara ens ajuntarem.

Sí, és que ens ajuntarem, eh? Bueno, estem ja junts, ja, pràcticament.

El crit de Nika, criden Nika, que en grec vol dir guanya, els verds i els blaus s'uneixen per calar foc a l'hipòdrom. Durant dies Constantinople viu sota el caos dels hooligans. En tot i, el nostre gos del Barça no ha vist mai res semblant. L'emperador està a punt de fugir, cames, ajudeu-me. Votem al camp, ja tinc els vaixells a punt. En canvi, la seva dona té altres plans.

Si desitges fugir, emperador, tens diners, els vaixells estan llestos i el mar obert. Però pensa-t'ho bé, eh? Jo prefereixo morir com un emperadriu que viure com una fugitiva.

Aquest discurs finalment fa que Justinia canviï d'opinió.

D'acord, ens quedem, vale. I ara què? Eh? Què? Doncs ara, estimat,

ara els hem de matar tots. La

Teodora

ho té clar. Els soldats de Justinia ofeguen la revolta de forma imparable. La sang tenyeix els carrers de Constantinople i Justinia, al final, conserva el poder. Aquests van ser els disturbis de Nica, quan un grup de hooligans van estar a punt de fer saltar l'emperador de l'imperi romà d'Orient del seu tron. Ens falta saber què ha passat amb en Toti, el nostre gos del Barça, i això ho decidirà una persona del públic, Mercè. La Mònica ho decidirà, això. Mònica. Quasi no arribo,

perquè tenia l'última frase aquí molt justa. Sí, això ho hem de mirar, eh? Ho hem de mirar, ho hem de mirar.

No passa res, estàs en forma, Mercè. D'on ets, Mònica? De Cardedeu. De Cardedeu. Mònica, et direm tres noms de grups de hooligans de la Lliga Espanyola de Futbol i ens has de dir dels tres quin ens hem inventat. N'hi ha dos que són reals i un és inventat. La peña mújica B, los trapis o C, el frente boquerón. El frente boquerón. Un d'aquests és inventat. Els altres dos existeixen. Peña mújica, trapis, frente boquerón. Los trapis, eh? No, la B. La B és los trapis. Sí, això, perdó, la B. Los trapis. En Toti és viu! Molt bé! Gràcies, Mònica. L'ha encertat, la Mònica, tu. La penya Mújica és la penya de hooligans de la Reial Societat i el Frente Boquerón són els del Màlaga. Bon nom, també, eh? En fi, en Toti ha sobreviscut a la passejada per Constantinopla. Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. Que aneu vostres filles.