T2xC39 - El got de plàstic reutilitzable

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el barca!

La Renaixença.

L'objecte d'avui és un objecte, bueno, és un generador de polèmica habitualment. La bomba atòmica, la bomba atòmica segur. No tant, no tant. Parlem del got de plàstic reutilitzable. El que donen els festivals de música, sabeu el típic aquest. Em sembla menys polèmic que no pas la bomba atòmica. Em sembla menys polèmic que la bomba atòmica. Vols dir poder, que era el que hi havia al guió? Sí, què he dit? Al contrari.

Ah, no sé què he dit. Has dit al revés. Ho he dit al revés. Sí, però està perfecte. Gràcies per participar. Ja et trucarem. Si vols aquí tens una altra frase. Tu saps la quantitat de gots que tinc a casa.

I bosses. Les totebags. Tu saps la quantitat de bosses aquestes de les totebags i els gots que tenim tots a casa?

És que no ens hi caben. Ara, Mercè, m'estàs fent pensar una cosa. Aviam si el problema de l'habitatge serà aquest. Ah! Que els pisos potser no són petits, sinó que només s'han de treure els gots de plàstic i les totevacs

i ja tindrem espai per veure les persones. Doncs si odieu el got de plàstic, em fa greu dir-vos que és un invent català. No!

No té per què ser una cosa dolenta, tampoc. El got de plàstic reutilitzable es va pensar inicialment perquè fos una mesura de sostenibilitat, per no malgastar centenars de milers de gots de plàstic d'un sol ús.

Realment, la idea és bona, però per anar bé hauríem de retornar-los als llocs i no emportar-nos-els a casa.

És el fallo de sempre. Aquests gots apareixen per primera vegada a les festes universitàries de la Universitat Autònoma l'any 1989.

Quins putes aquests de l'Autònoma, eh? Deuen haver forrat, eh? Vull dir, s'han fotut milionaris, eh? No, exactament, no.

Els que es van fer milionaris van ser tres amics de Seret, a la Catalunya Nord. Tres nanos que van veure això dels gots reutilitzables a una festa de l'Autònoma. Tres friquis importants, eh? Eren un professor de matemàtiques, un repartidor de menjars, de menjadors escolars, i un forestal. I aquests tres què fotien a una festa universitària?

Semblarien policies secretes, d'aquests que després se'n van amb els de la CUP i. No ho sé, no ho sé.

Eren tres amics que jugaven junts a rugby i se'n van anar a una festa de la CUP.

Ah, ho entenc. És que els jugadors de rugby oloren la cervesa a quilòmetres de distància. Ho veuen moltíssims, els jugadors de rugby. El tercer temps. El famós tercer temps.

És mamà, allò. És mamà. Doncs aquests tres amics que jugaven a rugby habitualment organitzaven festes populars a Saret i, bueno. Veient que un cop acabada la festa quedaven tots de gots de plàstic per allà a terra tirats, i veient el que havien vist a l'Autònoma, van decidir aplicar el tema del got reutilitzable a la festa major del seu poble, i més tard van crear una associació i posteriorment una empresa que es diu EcoCup. EcoCup, que el 2018 ja facturava 19 milions d'euros. Què dius? Me disculpes, per favor. Sí, sí, sí. Els tres amics del Rupi? Sí, senyor. De seret, eh?

De seret. El professor de matemàtiques, el repartidor i el forestal. Te volaven frikis, eh? Sí, sí. Ens en fotien fa un moment, eh? Fa un minut que ens n'estàvem fotent.

Els pares milionaris anar-se gastant calés perquè el nen i la nena estudiï ADE, eh? I aquests van cardar el negoci de la vida anant a emborratxar-se una festa de l'autònom, eh?

Bueno, què penses que fan els que estudien ADE avui en dia? Sí, també és veritat, sí, sí.

Carlos Churiguera, Fel Faixedes, Laia Glucarnau, Todera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Avui ens visita un savi per conèixer, una persona que abomina el branx, la brioixeria industrial i tot el que això representa. Un lleidatà que ha convertit l'esmorzar de Forquilla en una experiència catàrtica, col·lectiva i gairebé mística, que reivindica la cuina casolana, les fondes de tota la vida i els plats que no necessiten una traducció a l'anglès. Probablement el coneixereu per un crit de guerra que resumeix perfectament la seva filosofia de vida. Salut i al lío!

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Jonathan Nuevo!

Jonathan, la pregunta que et faré ara la fem sempre en aquest programa, però avui és més apropiada que mai. Jonathan, què has menjat avui per esmorzar?

Doncs, Peyu, bona nit a tothom, bona tarda, vinc. D'una fonda de caldeu, que és aquí a la Catalunya Central, a Rajadell, calmílio, i hem fet amb uns amics un mix de plats, capipota, cuba de bou, callos, tripa, perdó. Hem gaudit. Hem gaudit fort.

Hem xelat fort. I tot això amb aigua, segurament, no?

Bueno, un bitxi català mai pot faltar,

però bueno, el nostre porro de vi, que tampoc falti. Quin és l'esmorzar més èpic que recordes, Jonathan?

Bueno, n'he fet uns quants, però sí que recordo un esmorzar de collons, que dic jo, que el vaig emportar a Can Casadellà, que el seu propietari, l'Eduard, ens va fotre una estesa d'embutits artesans de casa seva, unes cassoles de caps de cordé, d'espatlla de cordé, bueno, va ser una animalada. Estem veient imatges.

Aquest lloc no és on treballava el fill del rei?

Correcte, en Pau Descansa. Sí, que va morir, sí. Tens algun dato sobre aquest tema? Bueno, segons diu l'Eduard Can Casella, que és el seu propietari, que treballa allí aquest difunt,

El Solà, l'Albert Solà. L'Albert Solà, correcte. Que deia que era fill del rei. Sí senyor, no deia, no, ho era, si era ben clavat. Se semblava més a ell que a Felip.

Jo tinc una anècdota, quan hi vaig anar, quan hi vaig anar, l'Albert Solà era molt baixet, i jo li vaig dir, com pots ser tu el fill del Juan Carlos I, si és tan baixet? I diu, és que lo fill de puta em va fer de ginolls.

Recordeu que va tenir

una mort sospitosa. Sí, bueno, hi ha un moment que les càmeres de seguretat del bar queden parades i és just el moment en què representa que li agafa l'infart, diuen. Estrany com a mínim.

Curiós, curiós. Crec que no l'havíem avisat, eh? Et trobaran amb una coneta, et trobaran. El coneixies tu, també. Erem amics. Ah, sí? Erem amics. Abans de treballar a Can Casadellà, treballàvem en un bar a les voltes de l'Abisbal i allà ens hi anàvem molt, sí, sí. Ai, carai. I tu què creus, que era fill o no era fill? I tant, que era fill i el van matar. Sí? I tant.

Això ho estàs dient a la ràdio, eh? Això ho estàs dient de veritat, eh? L'han matat. L'han matat, eh? L'han matat. Qui? Jo no puc dir-ho.

Bueno. És broma, eh? Serveix secrets.

Jonathan Nuevo, anem a explicar una mica la teva aventura. Tu apareixes de cop i volta a les xarxes socials, a Instagram, i et fas més o menys famós perquè vas esmorzant i penges uns vídeos. Com arrenca tot això?

Bueno, jo tenia un Instagram personal, com podem tindre gairebé tota la ciutadania, i bàsicament penjava només menjar, i molt especialment els melons de forquilla, que és un hobby que tinc. I un col·lega meu em va dir, Jonathan, això devia ser del 2018, diu, en la de pàgines que hi ha de foodies, gurmet i tal, fes una pàgina d'esmorzars, que aquí potser hi ha un linxo que no existeix. I dic, aguanta'm el cubata. I aquí comencen les fotos dels peus de porc, de les tripes, de les cugues de bou, etcètera, etcètera.

I amb el temps va tindre cert èxit, sí. Què estaves fent en aquell moment? A què et dedicaves, tu?

Perquè. Bueno, això, Peyu, és un hobby que tinc. Sí que és veritat que col·laboro amb algun diari i tal, però jo tinc una empresa de productes químics i em dedico a això. L'Instagram és un hobby pur i duro. O sigui, la teva feina, de veritat, tu et dediques a productes químics.

Correcte. Podem saber de què, exactament.

Bueno, tractaments d'aigües, materials de productes de neteja, etc. Molt bé.

I llavors, com a hobby, comences a penjar aquests vídeos. Correcte. I això sí que arriba un moment que dius, hòstia, gairebé no és una feina, però és un hobby que algun rendiment en treus, d'això.

És que és un hobby que mai m'hauria pensat acumular 80.000 seguidors entre totes les xarxes. I és un hobby que se m'ha fet gran, evidentment. I sí que és veritat que col·laboro amb algun diari, amb alguna marca. Evidentment, traus alguna cosa de ràdio econòmic, però bé.

Voltes una mica tot Catalunya. No sé si esmorzem diferent a Catalunya, segons tu.

Sí. Sí, eh? Sí. Jo quan vam sortir del Covid, que jo soc de Lleida, Segrià, que si us recordeu el Segrià ho vam passar bastant malament amb el tema del Covid, jo em vaig inventar una ruta per tot Catalunya, les 42, ara 43, en Lluçanès, i vaig fer una ruta per tot Catalunya, visitant totes les comarques, I vaig fer 15.000 quilòmetres, vaig gaudir de la bona gastronomia. I sí que és veritat que no es menja el mateix al nord, que podem trobar uns embutis de collons, que al delta de l'Ebre, que pots trobar un suquet d'anguila. Està clar, està clar.

Jonathan, tu quan fa que no vas al metge i et fas una anàlisi de sang? Això és una pregunta, ja, Joel. Ai, perdó. Has gastat una pregunta? Disculpa. Que només n'hi deixem fer tres. Digues, Joel, pregunta. Quan fa que no vas al metge i et fas una anàlisi de sang?

La pregunta és molt clara. Jo cada any al gener febrer me faig la revisió mèdica laboral, que estem obligant les empreses, tal, tal, tal, tal, i hasta la data, per tots els haters que sempre m'han dit, bueno, mira, estic molt bé de colesterol i de tot.

De sobre continuo. Bravo!

De sobre un kilo, evidentment, soc conscient,

però estic molt bé de salut. Mira, veus que bé. I així ja ho dono per finiquitat. Jo li he preguntat això, perquè la meva pregunta en realitat havia de ser. Si tu un dia vas al metge i et diu, mira, Jonathan, estàs fotudíssim del colesterol, de les transaminaces i tal i qual, a partir d'ara t'has de fer vagar. No vegetarià, eh? T'has de fer vagar. Tu et suïcides en aquell moment?

Sí, dius. Suïcidar no, però crec que no li faria gaire cas. Seguiries. Què dius? No em suïcidaria, me moriría. Morirías?

Morirías matant, literalment, animals, en aquest cas. Sí, sí, molt bé, molt bé.

Estupendo, molt bé. Escolta, fa temps que, sobretot a Barcelona, i ja es va escampant per tot Catalunya, que està molt de moda això del brunch, no? Brunch. Vaig a fer-te un joc. La proposta és la següent. Jo et trauré. Mira, tenim una pissarreta, un suro. L'última vegada que va sortir ens va portar alguns problemes. I llavors, hi ha diferents tipus de plats. Ai, espera, que tinc totes les fotos aquí. No s'aguantarà, no s'aguantarà. És que tinc masses coses. Sí, però si són minuts de tele que estem perdent. Al final, pel que fan els altres canals, al final, hi ha més gent mirant aquesta tonteria. Això és veritat. 5 estan fent first dates, ara. Oh! Aquí tenim diferents tipus de brunch i brunch, d'aquests, eh? Jo te'ls vaig dient i me'ls hauries de classificar en aquestes sis posicions a veure quin odies més. En primera posició, el que et faci més ràbia, i en última posició, el que toleraries, el que et menjaries. Vas de brunch, ja m'has dit? Brunch, bro, brunch, sí. Vaig de brunch, sí. Per exemple, Ous Benedict.

Bueno, l'ou ferrat i ous benedict, en ficaria els cinc. Si portes ou, tira que te va.

Vinga, va, això ho donaríem com una cosa més o menys correcta. Sí. Tenim, a part d'ous benedict, bol de granola. Uf, això se'n va directament a l'1, eh? A l'1, eh? O el de granola, eh? No t'agrada, eh? No.

Ho veig un branx bastant contundent. Això és pinso, no? Podríem dir.

Una mica de pinso, eh? Salmon bone salad. Hòstia, merda. Uf, això vaig provar algo similar a Polònia. Sí. Un 2. Un 2, eh? Déu-n'hi-do, eh? Estem aquí amb la manideta de salmó, una mica. Això costa de clavar. Sí. Ara, eh? Ha tocat pel culo. Matcha Latte Aist. Oh, quina ràbia. El té matcha ara. Sí? Això està pujant molt, eh? És aquella mandanga verda. A mi m'agrada. Això t'agrada, Mercè?

Això t'agrada, eh? Sí, sí. Jo n'he vist abans aquí, a la cuina de la Renaixença. No era meva. Per qui envolta, eh? Joan, per qui envolta la Renaixença? A mi em fa molta ràbia

perquè sota casa han obert un lloc d'aquests i tota la gent que hi ha allà consumint els matches els escanyaria a tots. No tant pel té com per la gent que beu el té. On te vols que te'l posi? Mira, jo te'l posaria aquest, el 3, fàcil. El 3, eh? Bastant odiat, eh? És un agent gentrificador.

El matxa. Avocado toast. Això és el bocat sobre una. És un clàssic, aquest.

Atorrada amb el bocat. Si porta el bocat, un 4, va. A veure quina.

Ai, que patirem. Pancakes amb sirope. Bueno. Aquest fora, aquest fora. És dolç.

Ha de quedar al 6 perquè no tenim altra opció. És com una crema catalana, això. Mira, més o menys. Mira, jo us he de dir que del que hi ha a la pissarra, crec que només he menjat els crispis aquests.

Els Benedict, poder, no? Jo he de dir que els ous Benedict d'aquest estan bons. Jo a vegades quan vaig a Igualada me'n menjo tuns de Benedict. A Igualada. Vas a Igualada a menjar ous holandeses d'aquest?

No, vaig a Igualada i me'n

menjo tuns Benedict en un lloc concret. Els fan especialment bons. Els fan molt bons. Qui ha de tenir un bon esmorzar, a part d'un bon producte, suposo?

És que un bon esmorzar, jo crec que és tot el que envolta l'esmorzar. Des d'un local xulo, la companyia, la companyia és el 90% de l'èxit de l'esmorzar, evidentment el menjar, un bon porro de vi, el cigalo de turno, la conversa.

Hi ha alguna cosa que a Osona, el cap de setmana, hi ha bastants bars d'aquests on es fan esmorzars de forquilla, i passa una cosa que és que habitualment hi ha poques dones aquí al. El dissabte, diumenge al matí, hi ha molts ciclistes, motoristes i poques dones. Però què deu ser això?

Sí, sí, és completament cert. Abans ja ha dit l'Alanau quan m'ha presentat que el crit de gara saluta el lío, però jo quan inicio els vídeos sempre començo amb un bon dia esmorzador i esmorzadores. I això ho vaig fer per intentar introduir encara més a la dona en aquest mundillo. O sigui que és veritat que tu entres a un restaurant d'Osona o del resto de Catalunya. Diumenge al matí només hi ha home. I dones, hi ha molt poca dona. Vull dir, no sé per què, no vull fotre'n cap fregat, però les dades són les que són. De fet, ara jo i uns fiquis esmorzadors amics meus. Ep, te truquen, cuidado. És l'alarma de la mitjana. Ah, la mitjana. El Danacol, és l'alarma del Danacol. Doncs ara hem fet una associació, un grup d'amics, es diu ACEF, Associació Cultural dels Morals de Forquilla, i dels socis que ens hem amuntat, crec que seran amuntats 400 dones.

O sigui que també són dades A poc a poc. Sí, sí, sí. Escolta, Jonathan,

quin és el teu dia a dia? Vull dir, quant de temps dediques a aquests vídeos a l'Instagram?

El cap de setmana. És pel cap de setmana, això. Jo entre setmana tinc la meva feina, m'intento cuidar una mica perquè, si no, fotre'm un pet com una glaia tampoc és plan, i el cap de setmana és quan intentem apretar.

Hi ha gent que no ho sap, segurament ningú, però tu vas ser àrbitre de bàsquet de la Federació Catalana. Hòstia. Correcte.

Ah, això. I no era dels dolents, era. Mira. Pesava 30 quilos menys. Vas arribar a alguna categoria? Estava en una categoria l'equivalent a una segona B de futbol, rodava per tot Catalunya, campionats d'Espanya, m'he voltat bastant. I va haver un moment que em vaig il·legionar i vaig dir, hasta aquí hemos llegado. Vaig esmorzar. Correcte. Almenos per aquí van els tirs, sí.

Acabes els vídeos, perquè el vídeo, no sé si. Sempre corre el rumor aquest que els programes de cuina al final ho llencen tot, o que la gent, aquests crítics de cuina i tal, que no s'ho mengen tot. Tu t'ho menges tot?

Per l'home en general sí, perquè. Però és impossible, Joan, atenció. A veure, Joan. Tot i que el pallasso que surt al vídeo soc jo, entre cometes, hi ha el noi que englave, que és un company, sempre hi ha algun acompanyant, i després de tot això ens entaulem els tres o quatre que estem. Us ho repartiu. Correcte, sempre fem un mix de plats i ho tastem tot. Evidentment que alguna vegada, com aquesta foto que hem vist, aquesta animada del que han casat allà, que l'Eduard, el propietari, no es va fotre aquella estesa, perquè el vídeo va fer super viral, 800.000 visites, però bueno, aquell embotit la veritat va tornar a la cuina.

A la cuina o al rebost i llavors la resta del dia al dinar i al sopar també vas fort o no?

penso que després de l'esmorzar ja cap a casa i si es pot dir alguna vegada si estem per lleida ja fotem algun gintònic i tot de l'esmorzar ja

aneu als gintònics alguna vegada si us assalteu al dinar i al sopar. Un gintònic a casa. I a dormir, segurament. Has viatjat mai expressament per anar a esmorzar a algun lloc? M'han dit que hi ha un lloc i viatges expressament.

Sí que és veritat que ara quan. Tampoc és que ja he viatjat molt, però sí que des que tinc la pàgina he anat alguna vegada a França, l'any passat vaig estar a Polònia, i intento fer un vídeo de les tradicions més culinàries i a Polònia l'esmorzar era molt semblant a aquestes imatges que has ensenyat abans.

Jonathan, una mica pels que no estem molt avesats a voltar, ¿hi ha algun senyal d'un restaurant o d'un bar que diguis, aquí s'esmorza bé? Alguna cosa que diguis, això no falla, si hi ha camions al pàrquing, se menja bé.

Un altre senyal clàssic és, si és una masia o un lloc així apartat, el fum que surt de la xamaneia. Correcte. Això et diu si hi ha brasa o no hi ha brasa. Correcte, i aquella oloreta que sents. Sí, perquè és un clàssic que tampoc mai falla. Pero que esta de la chimenea, también os la recomano, que desde fora una bona brasseria, dius, ep, aquí ha fatto del bo.

Estàs content de la feina que has fet de xarxes socials? T'ho han agraït, alguns bars on hi has anat, i han notat a nivell de clientela? Jo estic molt content de la feina,

del hobby, feina, que faig, de tasques que he fet, i sí que hi rebo un retorn de. Recomendes d'estima o restauradors que, hòstia, Jonathan, evidentment que no som Messi, jo no soc el xicote de que, escolta, vine aquí i recupera'm el local, que si no, t'he de tancar, senyora. Però, bueno, locals històrics que estan fotent 100 esmorzars cada dissabte i sent diumenge, vaig jo, feia un vídeo i em diu, Jonathan, abans n'hi feia 100 i 100, ara estic fent 150 i 150.

Almenys aquell primer mes que. Sí, que surts. Però llavors tu no pagues, no, Jonathan, digues la veritat. Ni pago pocs.

Ara, jo sempre soc dels que, eh, cobren. No, no, que sí, que no, que sí. El gesto el fas, el gesto el fas. Jo una vegada, mira, aquest dia a casa d'ella, aquest vídeo que va fer Viral, que m'ha ensenyat aquesta animalada, que va tenir 800.000 visites, me va trucar el propietari, al cap d'una setmana, i mi diu, Jonathan, ets un cabró. Dic, collons, Edu, què passa? Si això s'ha fotut viral. Vegem Està de França, que he vist lo puto vídeo. Hòstia! Quina feinada m'has fotut.

I t'ha passat mai d'anar a un lloc i no penjar el vídeo? Perquè dius, bona merda d'esmorzar, m'acabo de fotre.

M'hi va passar una vegada que no. Una vegada m'ha passat. Una vegada que tenia una reserva feta, vaig entrar allí amb tota la bona fe, el propietari em va dir, perquè per molt que sigues aquí de Instagram, no pensis que no pagaràs. Ja m'ha fotut quatre minuts més entrar. Carai, no. Mal servit, mal això, i. Tanto. No ho he pensat, evidentment que no ho he pensat, perquè la meva tasca no és fer mala propaganda de ningú. No, no, no. O sigui. No sóc astrònom, no sóc xicote, no sóc ningú.

Si el veieu a un bar i després busqueu el vídeo i no hi surt. És una merda. És una merda. No pots anar a

dormir sense millorar el teu llamusí.

Jonathan, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa. Ralda Vinyó, gentilesa de. La paraula d'avui és camàndula. Camàndula. Ah, camàndula. Insecte de la família de les libèlules que té les potes més llargues i fines.

Vaig anar a Indonèsia i em van fer menjar una camàndula fregida i llavors vaig tenir cagarrates tota la nit. Bé, camàndula. Raó o explicació hipòcrita

i inoportuna que no treu cap a res.

El meu fill diu que ha sospès totes les assignatures perquè no se queda no sé què més. M'ha explicat una camàndula

de les seves. O C, camàndula, sinònim de maca o gandula, paraula que es fa servir sobretot a la zona de la Costa Daurada.

Entre les dues palmeres del jardí i just davant dels nans de pedra hi hem posat una camàndula

per fer-hi la mitjiada. A, B o C. Jo

me decanto per Descartes, perquè no en tinc ni una idea. Crec que la B. La B. M'ha agradat. Correcte! Vamos! M'has dit que si fallo, si fallava era pel públic? Sí, senyor. Bueno, si se pot donar al públic. La pots donar al públic igual.

Venga, al públic, us la dono. Sí, senyor. Com sap ficar-se la gent a la butxaca. No he de seguir, eh? Et seguirem, et seguirem. Ja et seguim i segur que hi ha molta gent que també et seguirà a partir d'avui a les xarxes socials. El Jonathan Nuevo, que va esmorzant a Parc Catalunya i reivindicant l'esmorzar de Forquilla. Sí, sí, sí. El de tota la vida. Què portes aquí, Jonathan?

Sí, he portat. M'han dit, Peyu, que tu ets que no beus licors i tal. No bec alcohol, jo, no. He portat una botella d'aquí d'un licoret que. Gràcies. Artesà, licor d'herbes. En Joel beurà, en Joel. Aquí teniu bar i voleu fer de tant en tant un xupitet?

Mira, pots guardar-lo aquí, directament. Una mica de licor. Eh, si surts tu, l'ampolla i tot.

Sí. Soc jo un guapo. I què és? Què porta? És un licor d'herbes artesà que em fa un company del Maselles, el Segrià. Molt bé. I és un licor xulo. Fantàstic. I Peyu, t'he portat aquí dos pegatinetes que donem quan anem als bars. Mira, un adhesiu. Li dic l'estrella Michelin dels esmorzars. Esmorzars de Forquilla. Per la guitarra de l'Arnau. Fantàstic. L'enganxarem aquí al nostre bar. I un plaer que m'haguéssiu invitat i parlar de. Mira, un caragolet. Sí, sí. Que simpàtica.

Ja te'l menjaries, eh?

Que no et despisto, eh? Jonathan Nuevo, gràcies per venir a seure una estona a l'escola. Salut! Y al lío, som-hi!

Creus que ets un boig digne de ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

El Jonathan està marxant, ara, ara. Quin tio, eh? Sí, sí, sí. Ostres, tu. Aviam, avui estàvem parlant de, si no recordo malament, que ja no sé ni on soc, el got de plàstic. El got de plàstic reutilitzable. Tu, Fel, has dit que en tenies molts a casa.

Sí, sí, sí. Tu això l'intens? Sí, jo el faig servir. Ah, sí? Tinc cap a 250. Oh, m'hi dius, ara. Què dius? Molts? 250? Què fots amb tants gots? Poder 260. Ah, sí? Els faig servir els clavo a la paret i els faig servir com a test i tinc maduixeres amb els gots de plàstic torratxes hi ha una persona que

té més gots de plàstic que en Xuriguera encara és una dona que es diu Núria Fergot. Hola. La tenim aquí.

Què tal, Núria? Com estem? Toc una sàvia per conèixer-ho.

Bueno, això de sàvia. Què vols dir? Per conèixer-ho, sí, però sàvia. Escolta, maco, ja està bé. Núria, tu ens vas enviar un correu electrònic i ens vas dir que tenies molts gots de plàstic d'aquests

que donen als festivals. Bueno, donen. Donen, donen, donen aquí. El país no ens dona res, eh? No, t'han de pagar. Un euro, eh? Escolta, hi ha llocs que encara més, eh? Dos euros. Ha pujat el preu, ara. Sí, va pujant, va pujant. Quants gots tens, Núria? A veure. Ara em faràs comptar, eh? A veure, en tinc. Ara aquest senyor d'aquí ha dit que en tenia 250, eh? El Xuligueres. El Xuligueres. Xuligueres. No sé com es diu. Carlos Xuligueres. Sí, el Xuligueres, aquest. Sí, ah! Les cucharas. Potser no en tinc tants, en tinc A veure, deixa'm comptar, és que jo. Bueno, senyora, per l'amor de Déu.

Quants en té, aviam? Dos. Dos. Què vol dir, dos?

Tinc a la cruïlla. Sí. I un d'una festa major que vaig tenir a Santa Margarida i els. Però dos gos.

Vostè ens va trucar i ens va dir que tenia molts gos de plàstic. Sí.

Jo és que tenia ganes de morir. Jo volia venir a la nascença. Avui és l'aniversari del meu xicot. I si volia felicitar-lo, Josep, aquesta és la meva càmera. Josep, t'estimo molt. T'estimo molt, Josep, per molts anys. I pensa que quan torni a casa et faré l'amor.

Ai, ai, ai. Mare de Déu, senyor. Prou, prou. Talleu-li el micròfon. Talleu-li el micròfon, sisplau. Talleu-li el micròfon. Núria, tranquil·la. Núria Fargot.

Déu-n'hi-do. No és la d'Operación Triunfo, eh? No. Que ella, que per cert, es deia Fernández Gómez. Què dius? I per això es feia difergó. Hòstia! Mira quin dato, eh?

El més sorprenent és que tu coneguis aquesta dada.

Bueno, jo sé de tot. Ara, l'artista que diràs ara segurament no el coneixeré.

A veure si és veritat. Arnau. Doncs és un artista que fa servir justament got de plàstic per veure. Una llegenda, una llegenda del rock. Kate Richards, guitarrista del Rolling Stones. Que te'l conec jo i tot.

Doncs es veu que l'any 2011, la revista de moda masculina

Gentleman Quarterly. Quina inglesa tens! Bona pronúncia, aquesta joventut.

Pública, pública sempre. Bé, van a casa seva i el periodista, quan va arribar allà a fer-li l'entrevista, es va trobar que el Kate estava bevent amb un got de plàstic. Era una mica raro, perquè clar, un artista d'aquestes mides,

un got de plàstic fa una mica així. Sí, li va semblar que era poc l'amorosa la imatge d'una llegenda del rock bevent amb un got de plàstic, però ràpidament, quan va recapacitar, es va preocupar per ell, ja que bé, per tothom és sabut que en Kate, al llarg de la seva trajectòria, s'ha begut de tot, fins i tot el gel hidroalcohòlic. No, no, no.

Es veu que aquell cop no era alcohol. Ah, no? Ell va explicar que darrerament estava deixant davant d'una mica les begudes. Alcohòliques, i en aquell got hi havia una inigualable Fanta de Tronja!

Mira! Quin fàstic! Quina decepció! Com cauen els mites, eh?

Fanta de Tronja o Trino? T'agrada la Fanta de Tronja? Jo sóc més el Trinarajos. Ho trobo tan dolç, allò. Massa dolç.

El Trinarajos, mira, encara. El Trinarajos funciona.

Jo sóc més de Sweps.

Ui, no és tan dolç. No beveu aquestes coses. Beveu el licor que ens ha portat. Ara, ara. Barrejat amb Tronja. Sí? No, doncs. Resulta que en Kate va explicar al periodista que ara havia deixat l'alcohol mentre era de dia. D'acord. Quan era de dia bevia refrescos d'aquest tipus, però un cop es ponia el sol,

llavors botques, martinis, tònics i tot el que trobava. Un rato et conviaré a una Fanta. Trina, sisplau. Joel, vols afegir alguna cosa

sobre el got de plàstic reutilitzable? La majoria de coses ja s'han dit. És un invent que en principi havia de ser ecològic i al final no ho és perquè la gent se'ls endú. Els col·lecciona. No els col·lecciona. No els col·lecciona. La majoria de casos el que passa és que quan tu és el moment de tornar al got. Vas borratxo. A part que ja estàs borratxo, són les quatre i mitja, has discutit. Tens ganes d'anar a casa. Vols anar a casa i estàs pensant ja en la ressaca que tindràs l'endemà, t'espera allà 40 minuts de cua per recuperar dos euros. Llavors, quan tu comences a relativitzar. Els dos euros. Els dos euros. Escolta, m'ho puc permetre o no? No, no, no, però això està bé perquè llavors el got de plàstic reutilitzable es converteix en una mena d'impost progressiu de les festes majors. Està molt ben pensat en realitat perquè la idea és que els rics paguen més per la festa que els pobres. Perquè si tu ets pobre faràs la cua per recuperar els quartos i els rics diuen me'n pago l'alcohol i m'enduc el got. Però això són diners que guanya l'organitzador. Això no es diu. El problema és que el pobre quan va borratxo es pensa que és ric. Això també passa. Bueno, es veu que a nivell estrictament ecològic és el que ja hem dit, que són una puta estafa, perquè es veu que per sobre de 20.

Consumicions per sobre de 20 usos ja estaria amortitzat el got aquest de plàstic reutilitzable però per sota no i amb molt. Poca gent que begui 20 cubates en una nit. Home, alguns. No sé, si a tu et ve al cap algú. Pocs, pocs, pocs. El que seria realment ecològic és que els anessin netejant i reutilitzant la pròpia organització. Difícil. Però jo crec que el que realment seria ecològic de veritat, sense pèrdua, seria que la gent begués directament a morro del sortidor. Llavors allà hi hagués com un comptador de centilitros. Com a la solenera. Quan compres el dipòsit a la gasolinera. Què t'has fotut? 40 centilitros, pam, i pagues els centilitros. Però això, les grans corporacions plastiqueres de Tarragona no volen que se sàpigui. I per això ara ja ho he dit. Això és el senyor de. Bueno, aquests, els tres amics del rugby, els de la Catalunya. Àngela Maria. Els de l'EcoCup, aquest. Hi ha un altre problema, i és l'estona que tu vas a un festival. Sí. Tens el got de plàstic. Sí. Que te l'has de quedar, t'acabes la cervesa. Què fots amb el puto got de plàstic? És veritat. Butxaca? Raro. Queda un volc estrany. Hi ha vegades que hi ha gent que va amb un cordillet i això sembla gilipolles. Si estàs disposat a semblar gilipolles, és pràctic, perquè el got queda així i ja te'l pots transportar quan encara està ple.

Un altre problema, Mercè, per exemple. L'últim. Tu vas a un concert, digue'm un grup que t'agradi, ràpid, un grup que t'agradi. No cal que parli's com de nubia. Els obeses. Estàs al concert d'obeses, amb quatre amics. Això és un problema de salut pública que no se'n parla gens. Vas a un problema, no, a un concert d'obeses. D'obeses, hòstia! Llavors estàs en aquest concert d'obeses. I llavors tu dius, va, vaig a la barra a demanar un cubata. Què voleu? Doneu-me els gots, què voleu? Beure l'Arnau Tordera. No, collons! Què voleu? Jo vull una cervesa. Tots volen cervesa. Llavors tu t'endus els quatre acots més, el teu, de cervesa dels teus amics. Llavors tu quan arribes a la barra, després de l'odissea que has hagut de fer per arribar a la barra, demanar els tíquets, la puta mare que ho va per i tot. Ja no és cert de qui és qui. Però tu quan tornes, tu dones els gots amb molta seguretat. Mira, aquest és el teu, Arnau, aquest és el teu. Però no és veritat. I llavors allà és quan la mononucleosi, el coronavirus, es pot anar a ballar a la conga les bactèries. Per això aquest programa vam posar noms a les tasses. I una altra cosa que volia dir, que això és verídic. Els gots de plàstic, en els pisos d'estudiants sobretot, a la llarga, si tu els conserves, són com àlbums de foto olfactius.

Jo, per exemple, recordo molt poc la meva adolescència, perquè fumava molts porros. Llavors jo tinc un got de plàstic d'aquests reutilitzables a casa, que de tant en tant l'oloro, canto els ulls i em teletransporto. A la meva joventut torno a viure-ho tot. La primera borratxera. Aquell calimocho. Aquella vomitada. Aquell cunilingüis que també va deixar una mica de coseta allà. És maco. És preciós. I fastigós, també. Tot això ho tens a la cuina, eh? Sí. La xicota deu estar encantada. Bueno, m'estima moltíssim. I jo amb ella, eh? A tu sempre.

Propaganda del segle XIX.

Li és difícil enganxar la ironia? Li costa llegir entre línies? Contracti els serveis de l'intèrpret social. A les relacions de parella.

Estimat, aquestes setmanes m'ho he passat molt bé amb tu, però és que els estudis m'ocupen molt de temps i jo és que.

Ja t'entenc, ja. Què ha volgut dir? Simplement vol tallar amb vostè. Intenti que el sopar el pagui ella perquè no la veurà més.

A la feina? L'he fet venir al meu despatx perquè l'equip directiu està molt content amb la seva feina, però estem valorant una reestructuració. Moltes gràcies, senyor director.

Gràcies. Què ha volgut dir? Que vagi buscant feina perquè d'aquí a quatre dies el foten al carrer. Contracti l'intèrpret social i aprengui a anar per la vida com cal. I tot això per un mòdic preu. Què ha volgut dir? Que li arribarà una factura que quedarà ben distreta. Xxxt, calla! L'intèrpret social.

Patrocina Històries per passejar el gos.

Oh, que bonica. Això és un gos. Això sí que és un gos.

No és un gos, és una preciositat. És un gos i han tingut el detall de ficar el sòcol i la paret a joc amb el gos, que això és preciós. És blanc i negre, igual que el husky.

És una husky que es diu Daina, que viu a Badalona amb en Xavier.

No us fan ganes de posar els dits a les orelles? Aquestes estan peludetes. És graciós, eh? Jo sí, no sé.

A la Daina ens expliquen que és una husky com Déu mana, no? O sigui, li agrada el fred, la neu, és valenta, atlètica, és antipàtica i descreguda com a bona husky que és. Perfecte. I tu n'has dit que era de Badalona. De qui és aquest gos? Del Xavier. No és igual, no ho diguis. De l'Albiol.

A mitjans segle XIX, gran part dels Estats Units eren encara una terra gairebé verge, poblada únicament per les tribus indígenes. L'home blanc, Curiós de Mena, va voler colonitzar cada racó del continent. M'agrada molt l'eufemisme de colonitzador, que és Curiós de Mena.

S'ha de ser curiós per ser colonitzador. Sí, sí, i tant, i tant. Avui passegem el gos pel centre dels Estats Units. Som a l'any 1846. No, no, no, no, no. Estem de sort de tenir una husky com la Daina en aquest passeig. Potser no és la gossa més simpática del món, però ens pot servir en cas d'emergència. Els Estats Units es van independitzar d'Anglaterra fa 70 anys, però ara mateix gran part del continent americà encara és una terra per descobrir. Per això constantment s'organitzen caravanes de pioners disposats a travessar Amèrica del Nord i establir-hi noves ciutats. Gent curiosa, eh? Sí. Gent curiosa. En aquest passeig acompanyarem a una d'aquestes caravanes. En concret, sortirem des de Missouri, des del centre del país, fins a California. Que ho veurem tots morts, ja es veu. És un viatge perillós, és veritat, però és una ruta que ja han recorregut altres pioners. El viatge comença a la primavera de 1846 i en principi arribarem a Califòrnia al setembre d'aquest mateix any. Ha dit en principi, t'has fixat que ha dit en principi? En principi. És bravo que no, si no no ho explicaríem pas. Això com vas amb l'incerso també t'ho diuen. Estarem 15 dies a Benidorm en principi. En principi.

Perquè hi ha gent que als 7 o 8 ja I ara el portarem a una fàbrica de productes i vostè gastarà quartos aquí.

Jo vaig parlar una vegada amb una gent que té una cadena d'hotels a Almeria. Sí. Molt potent. Que a l'hivern hi envien gent de l'Inserso. A l'hivern. A Almeria està molt maco l'hivern. Sí, perquè els omplen a l'època que va barato. A l'estiu ve gent pagant normal. Però els avis de l'Inserso i molts avis, autocars d'avis d'Alemanya, els envien allà a l'època d'hivern. I diu que cada estada en recullen bastants de l'habitació de morts. Hi ha un tant per cent que ja compten han mort feliços s'alliberaran habitacions a mitja temporada ja ho compten. Bé, en aquest cas som a l'estiu, estem travessant Amèrica.

Hi ha un detall de la història. Has dit que travessem Amèrica a l'estiu. Per què portem un husky, doncs?

No se sap mai, xuriguera, no se sap mai. Abans de començar el viatge ens convé saber el perfil dels expedicionaris que formaran la caravana. La majoria no són aventurers, sinó que són burgesos adinerats que volien comprar noves terres a la costa oest.

Confirmat, faixades, tots morts.

Ja veurem, l'organitzador de tot aquest viatge és ni més ni menys que en George Donner. Kebab. Donner Kebab. Què deu voler dir, Donner, davant de kebab? Tinc ni idea. No ho sé, això hauríem d'investigar. Va junt, va junt. Perquè sempre és Donner Kebab. És com el don castellà. Ah, clar. Donner Kebab. Senyor Kebab. Ah! Doner Kebab. Vol dir això? Doner's World.

Ja ho investigarem, ja ho investigarem. Doner Aranau. Molt inventat, eh? Ara que ningú es pensi que és real.

Nois, sisplau. L'organitzador de tot aquest viatge deia que és en Doner Kebab, aquest, el senyor. En George Doner, eh? L'expedició porta el seu nom, eh? Expedició Doner, en honor seu, eh? Bon dia. Bon dia.

Bon dia, soc en George Doner. En Doner. Cap de l'expedició Doner, eh? No sé si ho saben, però l'expedició es diu així en honor meu. Sí. Ho ha dit ell. Ho acabo de dir. No calia, ja. Jo us ho repeteixo, clar. Com heu pogut veure,

el senyor Donner és bastant peculiar. En Jorge és un terratinent que vol buscar la fortuna a Califòrnia. És d'aquella gent que ha fet fortuna ell solet i ara és, bueno, d'aquests de la mare de Déu del puny, eh, que us costa deixar anar. No sé què us dic, què us dic. Que ets agarrador, ets garrepa, ets. No, no. Sí. Pots dir? Sí, coet, sí. Ets d'aquests milionaris que volen ensenyar que ets milionari, però que al mateix temps sou ben garrepes. Una mica com tots els milionaris, eh?

Sí que és veritat. Si no, no ho serien de milionaris, eh? Sí. Va. Pocs milionaris generosos, en general. Sí. Per això en tenim. Clar.

En George és un home curiós.

Heu de saber que sempre va amb les butxaques plenes d'or. Literalment, en George no surt de casa sense les butxaques dels pantalons plenes d'or. Això està documentat, és real, és així.

Has vist? Però vosaltres no porteu or a les butxaques? Normalment no.

Monedes d'or? Una pel carro de l'esclat. D'or, eh? Sí, d'or, d'or, m'agrada. Jo porto fruit secs. Veus? Una mica de fruit secs. Fruit secs i portes a la butxaca. Sí, per tant. I de la butxaca cap a la boca, directe, amb aquella mica de burrisol d'allà a les pazzes.

De la butxaca, que si estan setmanes, eh, a la butxaca, el fruit secs.

Va, va, va. Bé, aquest és el líder de l'expedició. Com que és tan garrepa, en George ha considerat que no cal contractar ni un sol guia. Ell i els seus socis ja són prou espavilats. El millor de tot és que en aquest viatge hi van famílies senceres, amb dones i nens. Què, nois, marxem o no, que se'ns farà de nit aquí, eh? L'expedició d'Honor comença amb bon peu. La moral és alta. I la caravana tirada per ous va a un ritme força bo. Bé, bé. Els dies passen i de moment sembla que la daina, la nostra husky atlètica, s'ha equivocat de passeig. No hi ha neu per enlloc aquí, tu. Al contrari, és una expedició que passa pel costat d'un desert. Ai, madre. Això no li va bé al husky al desert, eh? No. Ni a Badalona, eh? No, ni a Badalona tampoc, no. A mesura que avancem, el paisatge es torna més i més àrid. I en aquest punt en George ha de prendre una decisió. Continuar el camí normal o agafar una suposada drecera pel mig del desert. Agafem la drecera, no?

Tan per tant, no? Va, fotem-li.

Però hi ha gent de la caravana que, bueno, prefereix agafar la ruta que ja havien estipulat.

George, a veure, un moment, para't a pensar. Vols dir que no és millor que agafem el camí que agafa tothom? Va, deixa-ho petit.

Però pensa. Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh? Eh?

Un convoy format per 90 persones. I recordem que molts són famílies, amb canalla petita, eh? Finalment, en George es collenar la suposada dressera. Un camí per on no transita ningú. És més curt, però també hi ha. Això és com als restaurants. Si tu veus que no hi ha ningú, doncs per algo serà. No t'hi fiquis. I tu cap allà, eh? Resulta que el camí és més complicat del que semblava. Els líders de l'expedició es desorienten i acaben fent vols pel mig del desert.

Jorge, Jorge, és que em sembla que ens hem perdut, eh? No crec que sí. Jorge. No, home, no.

Jo no sé on soc. Aquest cactus l'heu vist quatre vegades, ja. Resulta que el camí és molt complicat, eh? Van tan perduts que no saben ni tornar enrere. Els que primer ho paguen són els bous, les feres que han de tirar els carros. La falta d'aigua fa que els pobres animals comencin a caure desplomats. Ai, ai, ai.

Mira com cau l'animal. És que un bous no li dones aigua. Pum, un altre bous. Amb penes i treballs,

el grup aconsegueix sortir d'aquell desert mortal i arribar fins a les muntanyes de Sierra Nevada. Oh, collons, som a Andalusia? Home, ens hem desviat molt, eh? Home, no. Home, quin desvio que hem fotut. Als Estats Units hi ha un Sierra Nevada, també. Un Sierra Nevada. Era Nevada. Li podíem posar un altre nom, no? Que no tens Apple, tu. No tens Macintosh. Què té a veure això, Peyu? Ah, hi va haver un sistema operatiu de Macintosh. Un sistema operatiu de Macintosh? Que es deia Sierra. Sierra, no Nevada. Però era de Sierra Nevada. Com ho saps? Perquè sí, perquè tots els sistemes de Macintosh estan basats en coses d'Estats Units. Hi havia el Yosemite. Ja, però és que es deia sierra. Però per sierra nevada. Llavors li hauríem posat sierra nevada.

No, però es deia sierra per sierra nevada. Jo diria que t'ho estàs inventant, però jo no m'encallaria.

També hi ha un fort que es diu sierra. Sí, sí. Per sierra nevada.

Es una bona notícia, total.

Almenys tindrem aigua. Això sí, això sí. Això s'ha de dir. A veure, en fi, no sé si era millor estar al desert per això, perquè la suposada dracera els ha jugat una mala passada. L'expedició d'Honer va tan endarradida que ja som a la tardor. Ai, ai, ai. En aquest punt del passeig, la daina comença a prendre importància. El pitjor de tot és que Sierra Nevada fa honor al seu nom. Està nevada? Sí, noi. No està a sierra. També està a sierra. Està a sierra i està nevada. És un sistema operatiu. Sí que ho era. Us encardeu de mi? Perquè us penseu, aquest nen d'Osona no sap res d'això dels Estats Units? No, no és per això, és perquè t'estàs confonent. No m'estic confonent. Bueno, ja ho podré dir. Que truqui, que truqui la gent. No podem. Que truqui l'audiència. El telèfon el té la meva mare punxat. Obrim telèfon. Amb l'arribada de les primeres nevades la cosa es complica encara més.

Malaïda, dracena. Ja sabia jo que no t'havíem de fer cas i que no l'havíem d'agafar.

Tranquil·la, dona, segur que ens venen a rescatar.

Segur. Hi haurà, hi haurà. Té molta pechorra, el Jorge. Sí, noi. Hi ha diverses persones de Califòrnia que saben de l'existència de l'expedició. Com que fa dos mesos que haurien d'haver arribat a destí, potser algú sortirà a buscar-los. De moment, però, cau una gran nevada que els deixa colgats i llavors arriben les primeres morts per esgotament. El menjar cada cop és més escàs i només els huskies, com la Daina, poden sobreviure en aquelles condicions de fred extrem. Sense menjar i sense gaires alternatives, els quatre bous que havien aconseguit superar el desert són sacrificats per fer-ne estofat.

Uita quina cua de bou no us queixareu està

tremenda el carro no sé qui l'empenyarà i

poses una mica de vi? i vermut vermut no també

és veritat que 4 bous prims i femolens com eren per alimentar 50 persones que queden al menjar s'acaben menys de 15 dies has dit que ja són 50 persones érem 90 fa un moment ja n'hem perdut 40 40 s'han mort ja nois durant la travessa aquest detall és important els bous que fa una setmana es van morir al mig del desert i els van deixar allà abandonats doncs mira mal fet perquè si els haguessin recollit ara tindrien menjar ara mateix però a falta de bous hi ha un altre tipus de carn que també es protege no Peyu no que? No. No. No, és que ja sabem tot. Tothom sap quin és el següent pas, nois, però la gent de la caravana s'hi nega. Primer volen provar d'agafar tot el que sigui mínimament comestible i fer-ne una sopa. Catifes, robes, cinturons de pell, barrets, fins i tot els sostres dels carros, que estan fets de cuir. Tot això ho agafen i foten una mena de caldo pestilent.

Ai, ai, ai, ai, ai. Quina bona olor. Què hi ha per sopar? No, no, això, miri, jo, i de veritat és que ja en tinc prou, eh? No aguanto més. Porteu, mira, ho diré jo, em porteu un cadàver que el tallo jo mateixa.

Ai, a la caníbala, tu. Ha arribat el moment, eh? Els superviviments es plantegen el canibalisme.

Què? Però què fots? Que aquest imbècil m'ha mossegat? Bueno, perquè allà dic cannibalisme.

Sí, bueno, però refereix a menjar-nos els morts,

no els vius. Ah, no podia mossegar? No. Home, no, juriguera. Has d'esperar que es mori, almenys. A més, mossega el fel que el tens al costat, perquè véns a mossegar-me a mi. Això m'està dient, és molt magre. Ai, tu ets imbècil. Bueno, ara ja estem perdent els personatges.

Els supervivents accepten el canibalisme, però amb certes normes socials. Els cuiners que preparin el menú hauran d'assegurar-se que la resta de supervivents no es mengin cap membre de la seva pròpia família, que també és lleig, diguéssim, no? Passa que és complicat. Un cop morts, s'assemblen molt tots. Quan ets estofat. No és el mateix, eh? Home, complicat, eh? Mercè, serveix alguna cosa? Perdoni.

A veure, la seva esposa era la Lluïsa? Sí. Ai, pobleta meva, tan bona que era. Sí que era bona. Dona'm un momentet el plat, que em sembla. No, és que em sembla que ens hem confós. Maria Teresa!

Has vomitat la teva dona, eh? Lluïsa. Has deia Lluïsa, perdoni. Mira com te l'estimaves. No saps ni com es deia. Lluïsa. La segona norma és que els nens que encara sobreviuen també menjaran carn humana, però sense saber-ho. Els hi mentiran i els diran que és carn de bou.

Però quina carn més bona! Mama, mama, em puc tornar a repetir un altre cop? Porta'm aquest tallet bo.

Nen, menja amb la boca tancada almenys, que faig un fàstic així. Veig l'ull del teu pare des d'aquí. Veig la Maria Lluïsa.

Veig la Lluïsa dintre. Maria Lluïsa Teresa.

I què hi diu en George Donner de tot això? Fa estona que no el sentim parlar, George, eh? Doncs el pobre George ja fa dies que ha perdut el cap, nois. Ei. Es passa les hores en un racó comptant les monedes d'or que porta la butxaca. Les compta de forma compulsiva, quan tot sembla perdut, però per fi arriba un grup de rescat. Gràcies a Déu. Gràcies a Déu.

18, 19. Ja us dic que ens vindrien a buscar. 30, 31, 32.

Hem vingut a rescatar-los! Estàs salvats! Per casualitat, no tindríeu pas una mica de menjar per nosaltres? És que hem tingut un imprevist de tot plegat.

Ironies del destí, l'equip de rescat ha enganxat una tempesta de neu i han perdut totes les provisions. Ara els rescatistes també necessiten que el rescatin.

Ah, qui rescata el rescatador?

Finalment, ara sí, el febrer de l'any següent, els supervivents i els rescatistes acaben sent rescatats per un nou grup de rescat una mica més competent. 46 persones van aconseguir sortir en vida i 44 hi van morir. És molt, eh? Però van guanyar els vius, eh? Per dos només.

Això és com si la meitat del públic es morís, eh?

Bueno, algun dia passarà això.

Jo em sembla que hi ha algun dia que ha passat i no ens hem adonat. Hi ha gent que és morta en aquest programa? Sí. Anem a veure si el gos és viu o és mort. La Daina, aquesta husky d'en Xavier Albiol. No ho sabem. Xavier de Badalona. Mercè, qui ho decidirà, això? La Núria. Que d'on ets, Núria? D'Argentona. Vinga, Núria d'Argentona. Sierra Nevada té el pic més alt de tota la península ibèrica. La Sierra Nevada d'Espanya. De Lusia. D'aquí, la d'aquí, la d'allà. Quin és aquest pic? A. El Cartujo. B. El Molacén. C. El Puigmalo. La B, la B. El Molafén, eh? Tu tens claríssim, eh? Tens claríssim, ja has estat, eh? No, geografia. Però ha fet EGB. He fet EGB. Abans estudiava això. Abans no estudiava. Ara no, ara. Ara estudiem per projectes. Ara som projectes. Per competències. Doncs la Daina és. Viva!

La pobra Daina, la nostra husky atlètica, amb penes i treballs, ha pogut superar la passejada. El problema no han sigut les temperatures sota zero, sinó la possibilitat d'acabar dins de l'olla de la carn. Però ha sobreviscut. I fins aquí la. Ui, perdoneu. Truc en Peyu. Ja l'agafo jo, no patiu. Un dia podríeu agafar el guatre, també. Sí. Ei, mama, què dius?

Escolta, tu que tens contactes a la teletreja i Catalunya Ràdio. Pocs contactes, jo, pocs contactes. Ai, digues-li que la gent estem fins als collons de les eleccions d'Estats Units i el Trump i el Trump i el teu que els va per i tots. Mama, mama, que et veig molt esverada, calma. És que prou, tu, prou, és molt pesat. Que hi visco, jo, als Estats Units. No, però és important pel món, això. Saps el que és important? No. El temps. Que comencin les notícies dient el temps que farà. Sí, sí, sí. Si m'apures llavors que diguin quina hora juga el Barça. Sí, això.

Sí, sí, però mama, havíem d'explicar alguna cosa més a les notícies, m'entens? Va, penjo o has de preguntar?

Mira, mira, escolta, m'has de dir aquest any aviam com ho vols fer per Nadal. Per Nadal, mama, però si falta un mes i mig. Oh, coi, però això s'ha de començar a planificar. Pensa que el tiet ara va amb una dona i potser la voldrà portar. Bueno, mama, ja ho parlarem, vale? Ja ho veurem. Tot i que no sé pas si celebra el Nadal aquella dona. Eh? Clar que deu celebrar el Nadal, pobra dona. No sé pas d'on és, no sé pas d'on la va a treure. Sisplau, que et veig a venir, eh, mama, eh? Bueno, oi. Clar que sí. Déu està ben content, el tiet, amb aquesta. Eh, fins que miri el compte corrent. Mama, va, parla. No sé, no sé, no sé. Bueno, escolta, si vols fer llagostins, digue-m'ho, perquè els aniré a buscar ara i congelarem abans que pugin de preu.

Sí, sí, penjo, d'acord? Vale, adéu. Adéu, maca, adéu, adéu.

Esteve, ja li he dit al nen lo dels llagostins de Nadal i que conti que potser vindrà aquella fulana que va al teu germà.

Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX.

Que el Senyor sigui amb vosaltres. Ja no, no? Sí, sí.