T2xC40 - La biga

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

La Renaixença La

Renaixença. La viga.

La viga? La viga, sí. La viga. La viga. La viga, viga, la viga. La viga. La viga d'aguantar el sostre. Sí, la viga. Es van acabant els objectes interessants, no?

Escolta. La viga? Una mica de raó té el xurí. No, és veritat. Anem a la viga. La viga és molt important, eh? Només heu de mirar amunt. Aquí dalt, guaita, una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, deu o dotze, tres més de travesseres. Què? Quantes vigues hi ha aquí? Bastantes vigues. Tenim alguna domida, eh? No miris amunt, xuriguera, que et mareges. Baixa el cap, baixa el cap. Es mareja?

Sí. Ui, mira amunt, llavors un li pinça a la bèrbara. Ah, sí? I, hòstia, després, saps, queda com marejat, comença a dir bestieses, i ui, per com amunt de vista, eh?

A vegades parlo en castellà i tot. Què dius, ara? Em va passar mirant el castell de Focs de Torroella, i les vaig aixecar el cap, Mira el castell de foc. L'any que vienes del pregó i va acabar insultant l'alcalde. Què dius ara? Alcalde, vaya mierda de castillos de foc que tenemos aquí en Terroella. Castellà, eh? Castellà en va sortir.

Sí, sí, sí. El dia de l'eclipsi va estar arrojant tot el rato. Ui, ui, ui. Tant de temps.

Bueno, em deixeu explicar una mica la història de la tira?

Lo que t'ha anat bé, eh? Perquè no hi ha res per explicar. Aquest temps que t'hem fet guanyar.

Sí. De veritat que sí, perquè no hi ha massa a explicar, la veritat. A veure, les vigues, fins al segle XIX, les vigues bàsicament eren troncs d'arbre, més o menys treballats, però troncs d'arbre, al cap i a la fi. Llavors, amb la revolució industrial arriba el gran salt i comencen a fabricar-se les de ferro i acer, que permeten construir vigues molt més grans, més resistents. De formigó. Són molt lletges les de formigó Això també és veritat Ara venen una cosa per tapar les vigues de formigó que és com d'imitació de

fusta Ho heu vist això? Són posar la mateixa gent que posa plantes de plàstic que són la mateixa gent. Que es posen gest artificial al jardí, que justament són la mateixa gent que es posen aquell paper pintat de paret perquè sembla que

hi és de pedra. Hi ha pedres pintades. Allò és de les pitjors coses que s'han inventat mai. O sigui, el paper de paper. Ai, el paper de paper. El paper de paret ja sempre m'ha semblat una cosa horrible, però els models concrets que intenten imitar coses que no pots. Pagar, bàsicament. No, no, no. Aquell bulli no puc. Exacte. Aquell bulli. Allò em sembla de és horrorós. El model de paper aquell d'obra vista. No, no, no. No, sisplau. A mi fa molta gràcia els bars aquests que intenten, no? Hi ha bars que dius, bueno, anem a intentar. Hem vist alguna cosa de disseny a Instagram i volem fan l'esforç de fer alguna cosa de disseny, una mica de decoració, saps? Una mica com de disseny, no? Sí, exacte. Eh, com que disseny, em cometes? Què? Què vols dir? El Joel ha dit disseny amb cometes. Sí que ho he dit. Una mica respecte. Sí, perquè és disseny. Jo recordo un bar amb un polígon industrial, no sé si era Polinyà o Mollet del Vallès, el típic polígon industrial.

Sí, home. El bar de polígons. Vols dir el típic bar de polígons que es foten uns callos collonuts, però llavors l'amo es jubila i els fills no segueixen el negoci perquè es fan policies locals. Sí. Llavors ho agafa una família signitzada, que són molt bona gent, però no tenen ni puta idea de fer callos.

És aquest bar. Doncs me'n recordo que a la paret d'aquest bar hi havia una sèrie de rellotges posats amb les hores de diferents parts. New York, London, Nueva Delhi. Amb les hores que no hi havia cap canessa quadrada, evidentment. Tampoc era una cosa que semblava que. No importa la clientela. No, els camioners de la Panrico no se'ls veia preocupats. Per l'hora de Nueva Delhi. A veure, us n'adoneu que no hem dit res de la viga? Sí. Sí, què? Sí, s'ha dit que abans eren de fusta i ara són de formigó. Noi! I de cer i de ferro, i ja està. És tota la història de les vigues. Ja ho tindríem. És que es veia venir. Carles Churí, Gerafel Faixedes, Laia Glucarnau, Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Vots conegut, Peyu. La majoria de gent ens passem la vida intentant entendre els vius, però el nostre convidat ha dedicat bona part de la seva vida a escoltar, entendre i fer parlar els morts. Segurament és el català que millor coneix la mort perquè treballa cada dia agafant-li la mà, intentant entendre i buscant les respostes que deixen tots aquells que han marxat. Una feina que el porta a mirar a la cara d'allò que tots, tard o d'hora, haurem d'afrontar. Avui s'asseu a l'escó

de la renaixença Narcís Vardalet! Molt bé!

Narcís, què tal? Bon dia. Bon dia. Què has menjat avui per esmorzar?

Avui he empratat una mica més perquè m'he aixecat aviat. He menjat dos ous i un tros de xulla.

Ah, bé. Bé, bé, bé. Narcís, escolta, ets conscient, suposo, que ets el forense més famós de Catalunya?

No, no en soc conscient, i a més. En primer lloc, perquè m'agrada ser senzill. Em vull morir siguent senzill. I en segon lloc, perquè a Catalunya, i us ho asseguro de forma contundent, hi ha molt bons forenses. Tenim un bon nivell de medicina forense. Això és veritat o no?

Absolutament cert. En comparació amb qui, per exemple?

En primer lloc, a l'Institut de Medicina Legal. Bueno, por ahí, por ahí. L'Institut de Medicina Legal de Catalunya és l'Institut de Medicina Legal de tots els que hi ha a Espanya, cada comunitat autònoma. Que hi ha més número de forenses. En cada número és sobradament el més alt. Per exemple, hi ha comunitats autònomes que hi ha molt poc forenses, com per exemple Navarra. És uniprovincial. Aquí som quatre províncies. O La Rioja. Que sí, que sí, que sí.

O sigui, som referència una mica en aquest sector. Catalunya, no tinc cap i cap dubte. Veus que bé. Està bé fer-nos el xulo.

No ho sabíem, això, no ho sabíem. Doncs en podeu estar segurs. Sí, ja ho faré, ja fareu xulo ara.

Nosaltres tenim els millors forenses de.

Vas perquè ens morim més que els altres o perquè.

No, perquè han estudiat més,

probablement. Exacte. Probablement. Escolta, Narcís, és un món estrany, el de la mort. Suposo que és perquè és una mica tabú i ens costa, però sempre fa. És difícil imaginar-te que un nen petit digui, jo de gran vull ser forense. Quan et ve, tu, aquesta vocació? D'on et surt, això?

A mi em ve de petit, petit. De petit, petit. Que a mi la mort m'aterrava molt, molt i molt en general les criatures comencem a conèixer i a contactar la mort allà als 7-8 anys que és quan comencen els terrors nocturns a tots, a tu i a tots i llavors jo vaig tenir una experiència amb un mort que me'l van fer veure que era una dona. Que cada dia em preparava el berenar amb un meu amic i és mort. Jo sabia que la gent es moria, a mi m'ho havien dit. Jo no havia vist cap de mort. Descobreixes tot això cap allà als 7-8 anys. Llavors arriba el moment crucial, els 15 anys. 14, perdó, 14-15, que es mort una persona electrocutada, una persona que no coneixia. Jo era d'un poble petitet. Quin poble? Sils. De Sils, eh? Sils. A Mallorquina és aquells esmorzars. Sí, aquests són uns parents meus. Ah, sí? Són uns parents meus. Mira. Sí, sí. Llavors tenies 14 anys a Sils, es mor un senyor electrocutat. Electrocutat, i avui vull veure l'autòpsia. A veure, anem a situar-nos. Què vol dir, vull veure l'autòpsia? Que volia veure l'autòpsia, el que vull dir literalment, el que dic, que vaig demanar al meu avi si podria veure aquesta autòpsia. El meu avi, en aquella època era el jutge de Pau, i va dir sí, però jo t'hi acompanyaré. Hòstia, l'avi, modern. I l'avi, bueno, sí, un home ben parit. El que jo diria, ben parit, i la prova és que han passat 50 anys o 60. No, 60, i me'n recordo, amb un bon record. Llavors ell m'hi va acompanyar.

Narcís, tu que has estat en contacte amb la mort, diguéssim, perquè és la teva feina, el teu ofici, el teu objecte d'estudiar, no sé si creus en el més enllà.

Això és molt complicat, diguem, molt complicat. I la veritat és que tot el món no s'ha posat d'acord. És molt significatiu que totes les religions, inclús enfantades entre elles, es posen d'acord en que hi ha un cert superior. Probablement és necessari el creure en coses. Això és importantíssim. La gent ha de creure. Jo com arribo? Com arriba Narcís Berdalet després d'haver vist 10.000 morts? 10.000 en portes? Els comptes? Bueno, no, però 10.000 sense comptar els que vaig veure a Tailàndia quan vaig estar identificant cadàvers. Allà en vaig veure 5.323. De cop i volta. Una bogeria, una animalada, 5.323. La bogeria. Una borrada, una borrada. Però sabent les autòpsies que he fet cada any, multiplicat per 35 anys de funció.

Després d'aquest gran nombre de morts, a quina conclusió arribes tu?

Jo arribo a la conclusió que quasi segur que hi ha alguna cosa després. Sí? Alguna cosa. Quasi segur. Analitza, Peyu. Quasi segur. Canvia la perspectiva a mesura que fas gràcia. Jo crec, també tinc la ferma convicció, amb aquesta evolucionar, que com més gran et fas, més necessitat tens de creure. Home, sí, clar.

Però una altra cosa no vol. La necessitat jo ja la tinc ara, perquè em calda molt de mandra morir-me i que no hi hagi res més. Només morir-te, Peyu, és dolent per la salut, no ho faig jo. Miraré de no fer-ho, mentre està miraré de no fer-ho. Bueno, tu de fet no t'has ni segueixes exercint encara, encara treballes.

Segueixo exercint més que mai, perquè tinc la convicció. Ferma, que si tu quan et jubiles no fas res, et dediques, caus en picat i això és periosíssim. Tu has de treballar. I tu pots crear licències. Treballar per treballar, per distreure't, per tocar el collons a la gent. Això m'agrada. L'important és fer alguna cosa. I si res més no, per si et sembla poc també, intentar recuperar el que l'Hisenda t'ha anat fotent fins als 90. Recadeta Hisenda, eh? Sí, sí, sí.

Un recado pels Hisenda. Joel, vols fer una pregunta? Sí, per això he tocat el timbre, clar, si no l'hagués tocat, peio. Escolti, senyor Bardalet, últimament està molt de moda el gènere aquest del true crime. Què? El true crime. Trucrime? Crims? Ah, val! Trucrime. Ah, ben dit. Per algun motiu a la gent sembla que li relaxa veure assassins en sèrie, la crueltat humana en la seva màxima expressió, sang i fetge, una cosa que jo no acabo d'entendre. Voldria saber si a vostè li agrada aquest gènere. Sí, m'agrada. Vostè n'ha fet de Trucrime, amb el Manel Alías va fer una.

Sí, amb el Manel Alías vaig fer la nostra sèrie. El Forense. Es deia El Forense, i també amb en Carles Porta.

Sí, però jo no acabo d'entendre on hi ha la frontera entre la divulgació i el que ja vindria a ser el morbo d'escarat, no? Perquè a vegades sembla que això apuntem una mica així de blanc i negre, una veu xula, i ja no estem fent morbo.

Jo crec que de morbo no n'hi ha. No es pot dir que a la Crimps o a la meva sèrie hi hagi morbo. A la seva no ho sé, a la de Crimps. No hi ha sang innecessària, no hi ha imatges tremendes. Ara, el que sí que hi ha és que la ciutadania, que som tots. Està molt cansada de política, de debats, de martes, d'històries, d'hòsties, de lios, de tanganes. I vol una cosa encara pitjor. No, no, no. Llavors, procedeixen a donar-te un tipus de menjar visual o intel·lectual, on tu et poses allà, tu fas de detectiu, tu. Ah, aquesta és la conya. El cervell el tens actiu quan mires aquestes pel·lícules. Sí, això és veritat. Molt sèries. Perquè tu penses, serà aquest, serà aquell altre I llavors, una cosa fonamental. Quan acaba la pel·lícula, no tens el cap calent. Sembla poc, això. Home, no, no, no.

No tens el cap calent. Home, jo a vegades pago. He vist algun capítol de Crimsy, després dormo. Sí, preocupat, a vegades. Dormo preocupat, sí.

Narcís, tota aquesta moda també de retardar l'envelliment, la criogenització que es fan alguns milionaris, aquests canvis de sang i tot això, tot això al final és por a la mort o què?

Bueno, mantenir siguent guapo, que no sé què vol dir ser guapo, ho tinc més o menys, però no ho tinc clar, mantenir siguent guapo, siguent la pell tersa, sense arrugues. Xorrades, que diria jo, xorrades, acollonades en català. I el Walt Disney que el van congelar, per exemple? Bueno, jo també et congelaré tu si em pagues 100 milions. Amb 100 milions et congelo i et congelo. Tu em dones, que és el que fan pagar Estats Units, tu pagues 100 quilos, aviat està dit, que es diu, eh? 100 quilos i et congelo. O sigui, ara tenim gent congelada al món, o no? Sembla ser gastat, ho he dit, sí, aquí no. Aquí sí que hi ha algun morc congelat amb algun frigorífic d'Institut de Medicina General pendent d'identificació. O sigui que n'hi ha, però no el concepte aquest. Millonaris que s'han fet congelar. El congelaré perquè quan se solucioni el tema. Ja et descongelarem. Ja em descongelaran, sí, bueno, però tu de moment et consents. Però els congelen abans de morir? No. Si primer es moren. Quan encara està calent. Exacte, por ahí, por ahí. Que no sé què vol dir estar calent i estar fred. El millor és no trencar la cadena del fred. Si et vols fer congelar. No, no, perquè si et vols fer congelar quan t'has mort, com els de. Com els del Balendrau, que t'has mort congelat, doncs ja estàs congelat. Però no estan, estan enterrats i. No, no, no. De res. Xorrades. Xorrades. Collonades. No hi creus, amb això. No, home, no. És una estafa, eh? Un negoci. Bueno, sí, aquí ja. Sempre hi ha espavilats. Ja, ja, ja.

El que ho ha pensat, vull dir, qui ho va parir?

Saps? Sí, sí. Et congelo i em dono 100 milions. Home, em dono 100 milions i d'aquí. 150 anys, ja te'ls tornaré. Ja serà mort. Ja te'ls tornaré, ja te'ls tornaré. Només tenim que esperar un temps.

Què et sembla? Hi ha alguna part del cos, diguéssim, que d'un cadàver et reveli quina vida ha tingut? Una part del cos que diguis, hòstia, si treballes molt, si pateixes molt i tal, això es desgasta. Hi ha dues parts del

cos que són molt importants. Mira, mira. Perquè els forenses hem de saber interpretar el vocabulari no parlat. Sí, perquè no parla el mort. El vocabulari no parlat, que nosaltres cada dia en fem molts. Un clocar l'ull, guinyar l'ull, fer així, fer així, fer així. Comunicació no verbal. Llavors, hem de mirar el cadàver. Ja en què et diu aquest noi o aquesta dona? Hi ha dues parts fonamentals, com tu molt ben dius, que són les mans. Les mans d'entrada a tu ja et suggereixen a aquesta persona si ha tingut un treball dur. No són les mateixes mans d'un paleta que un tio que no ha fotut mai cap cop a l'aigua. Exacte, un funcionari d'Hisenda, per exemple. Un diputat, un diputat. Un diputat que no agafa pic ni pala. Sí, sí, sí. Està allà assegut, per tant són mans diferents. Estàs d'acord? Correcte. Les mans. I llavors una altra cosa, la boca. La boca, clar. La boca és importantíssima inclús per identificar cadàvers. Però quan una persona té un bon nivell, diguem, social, econòmic, un bon nivell d'higiene, té una dentadura conservada. Correcte. Si és una persona. Pobre persona, pobre, pobre, que no té medis, té una dandadura feta un desastre.

Sí, també perquè els dentistes van al preu que van, també. Sí, sí.

Sí, sí. També. Però el cert és que hi ha dues parts importants. Boca i mans, eh? Boca i mans. No sé si esteu d'acord. Sí, sí, és el forense.

Imagina't que ara ja veig que no. Una de les coses que t'ha fet més famosa en la teva carrera és l'embalsemació de Salvador Dalí. No sé com arriba aquest encàrrec. Això t'ho va demanar ell abans de morir? Et truquen un dia i et diuen. De Torre Galatea.

Els que manen. I l'alcalde, el senyor Maria Lorca. De Figueres? Sí, uns 15 dies abans, que li era com un espelma que s'està apagant, morirà, no sé si tardarà 8 o 10 dies, però no viurà un any més. S'està apagant, l'espelma s'apaga. Llavors em van dir que volien fer una capella ardent per ell i que es tenia que embalsamar. Es tenia que embalsamar per dos motius, dos, tècnics, motius tècnics. Un, perquè es volia fer una capella ardent i que no s'enterraria fins al cap de més de dos dies. Llavors la llei del moment, pensa que estem parlant de fa prop de 40 anys, 35-40 anys, la llei del moment obligava a embalsamar el cadàver. Perquè no es descomposés. Ara hi hauria altres tècniques, potser. No, igual. I llavors, per un altre motiu clave, administratiu, que com que en Dalí anava enterrat en un lloc que no era un cementiri, en Dalí està enterrat al museu, llavors, per evitar que la putrefacció del cadàver, si no se'n volsa més, entrés en el terra, al subsol a les aigues del subsol, ferèptiques, la llei obliga a embalsamar. O sigui que tècnicament, tècnicament, una persona es pot enterrar en el seu xalet. Tècnicament. He de demanar permís a la sanitat i li faran una sèrie obligada. I la prova és que en Vandalí es va fer. Vandalí no està enterrat en un cementiri, està enterrat a casa seu.

Hi ha gent que t'hagi demanat el servei abans de morir? Que dirà, hòstia, Vardalet, si mai em moro.

Sí, sí, molta gent. Molta, i serveis inimaginables. Quin tipus de serveis, aviam? Doncs barra lliure. Sí, sisplau.

Barra lliure. Barra lliure, vinga. Barra lliure. Ara que s'acaba, ara es posa interessant.

Barra lliure. Barra lliure. A l'Empordà hi ha un important. Propietari del restaurant, molt important, propietari d'un restaurant molt famós, que ara està jubilat. Que molts jugadors del Barça, perquè era un fenòmeno del Barça, de futbol cada diumenge al Camp Nou, i seguia el Barça a l'estranger, em van carregar una cosa, davant de la seva dona i els seus fills, que ara està viu. Què és? Que vol que li embalsami el pene. Què dius? Sí, sí, sí, sí. Bueno, tothom escoll. Sí, sí, sí. Tothom pot escollir. En quina finalitat? Ah, algun delimbell, no ho sé. Home, conservar-lo en un pot, no? No, no, no, en el cos. En el cos, eh? Només embalsamat a la part del penis. Només embalsamat. Només embalsamat a l'Empordà, a un poble petit. Home, molt aficionat al Barça. Ja pots dir nom i cognoms. No, no, no. No el vull dir. No el vull dir. Però bueno, ell m'ha donat permís que això ho faci públic. Em van convidar a l'Ajuntament d'aquest poble a fer un. El pregó de festes d'aixòs, i em vaig dir, bueno, aquí de ventos importants aquí al teu poble hi haurà aquest. Em dones permís, la plaça hi havia els fills, la dona, i ell em va dir, sí, sí, digo, digo. Ja el deuen conèixer prou, sí. Només pot passar a l'Empordà, això. Déu-n'hi-do, eh? No, ja t'has puestos. Perquè de històries, de històries, com et diria jo. Anecdòtiques d'embalsements i de morts.

I algun en surt, algun dia? Algun que se't desperti mig fe, no? No, això no. La mort, hi ha diversos tipus de mort. No em refereixo a mort suïcida, mort natural, mort criminal, no em refereixo a això. Hi ha la mort aparent, mort aparent, quan tu, aquella persona, aparentment està morta, Però no ho està. Està bastant baix. Està a la llista d'embarque, que jo dic. Està bastant baix. Està fent cua allà. Sí, està fent cua, exacte. Està a les escales de l'avió, però encara no està a l'avió, però no toca terra. Muerta aparente. Que si aquesta persona, tu, no la recuperes amb una reanimació cardiopulmonar, se'n va irremediablement cap a la mort. Però. És una mort aparent, que si tu li fas una sèrie de maniobres de recuperació als serveis sanitaris, el recuperen i torna a baixar de l'escala i torna a tocar. Aquests són els que veuen la llum, no? Bueno, la llum o la foscor, no sé el que veuen. Jo ja t'ho explicaré quan hi vagi, però no ho sé. Discutiria moltes coses d'aquest tema i durarà molt de ratos. Però llavors hi ha la mort real, quan tu estàs mort. Jo t'asseguro que quan tu estàs mort, mort, estàs mort. Sí, sí, sí. Estàs irrecuperable. Estàs mort, nano. O nana. Sí, el que sigui. Estàs mort. Aquests no es belluguen, ja. No es belluguen, però la mort instantània en el sentit literal no existeix.

Què vols dir? Que no existeix. La mort instantània de tot l'organisme no existeix. O sigui. Si primer mor una part del cos. Es va morint gradualment. Per exemple, el que primer es mort és el cervell. D'acord. Hi ha d'altres parts que tarden més en morir. Per exemple, els espermatozoides a la bufeta. La vesícula seminal tarda dos dies en morir. I la prova evident i patent és la llei de trasplantaments. Quan a tu et treuen el cor, el pulmón, el fetge, els ronyons, tu estàs mort i ben mort. Els òrgans encara són vius. Però els òrgans encara són vius. I les ungles? Sí, però les ungles no es trasplanten. No em lis, no em lis. No em lis, no em lis. Les ungles no es trasplanten. Els cabells creixen també. Jo tinc aquesta esperança. Bueno, no és que creixin, no és que creixin. No és que creixin. Entre tu i jo no tenim cap esperança. Ja no, eh? Cap esperança. Ara bé. Els cabells han embarcat. El que passa és que, com que el teixit dèrmic disminueix de volum perquè el cor no bombeja i disminueix d'altura, dona la imatge que els cabells han crescut. Som nosaltres que som més petits. Concretament creix. Aquesta pèrdua de volum 0,5 mil·límetres de. Carai, la diferència, diguéssim. Sí, sí, sí. Però la mort instantània no existeix. La prova és això de la llei dels trasplantaments. Mira, mira. Estaries mort?

Està mort aquell noi que s'ha matat en un accident de moto i té el cap absolutament aplastat? Està mort. Una part. Una part és morta, però hi ha una part que és viva. Evidentment, la proveix que segueix bategant aquell cor i aquell ronyó i aquell pulmó i aquells ossos i aquells ronyons. Segueixen. I aquelles cornes que els van trasplantar al barraquer, segueixen veient. Per tant, està mort, sí, però sí, però la mort instantània

no us enganyen. No existeix. Amb aquest titular ens quedem.

La mort instantània no existeix. Fixa't.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Narcís, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangoni serral de vinyó. Gentilesa de. Fera! La paraula d'avui és ullpendre. Ullpendre. Ullpendre. Ullpendre. Ah, ullpendre. Maledicció que fan o tiren els bruixots i bruixes que viuen a les guilleries.

Tota la vida solter, noi. Estic segur que la bruixa de la meva veïna em va fotre un ullpendre d'aquests per no trobar parella.

Mira. Bé, ullpendre, encantar, captivar amb la mirada.

El dia que ens vam conèixer amb la meva dona, me'n recordo com si fos ara. Jo treballava a la peixateria, ella va entrar i va dir, vull un llobarro. I em va ullpendre com mai ningú ho havia fet.

O C, ullpendre, durícia que es forma pel fregament habitualment als peus i que endeforma la seva silueta habitual.

Saps que vaig anar a fer aquelles caminades per la independència? Vols que et digui què em vaig treure? Un ull pendre al peu i poca cosa més. A, B o C?

Jo diria B. Diries B? Doncs has dit B, sí senyor. Ull pendre, encantar, captivar amb la mirada. Correcte!

La llangonissa per tu, Narcís Vardalet, que puguis dedicar-te a això durant molts anys més, encara, i, ostres, és apassionant. Jo l'estic escoltant tot el dia, fent preguntes. M'han quedat 300 preguntes, no n'he fet cap de les que havíem apuntat, però és igual, no passa res. Sí, hòstia. Pediatra, aquest senyor, també. És curiós, això, també. Pediatra i forense. L'edici i el final.

Alfa i l'omega. Perquè quan naixem, igual que quan morim, no escollim. No sabem ni on naixerem ni on morirem. Naixem sense saber qui som morim i hem oblidat qui érem naixem sense dents les dents ens han caigut naixem menjant biberons acabem menjant sopes naixem que ens foten panyals i acabem amb dos banyes naixem que els primers banys ens els tenen que fer morim que els últims naixem que el pito no serveix per res i acabem amb el pito embalsamat aquest ja és el final apunta, apunta. I morim que casi no serveix per res.

Narcís Vardalet, gràcies per venir a caure una estona a l'escola de l'Abra Nascença.

Avui dediquem el capítol a la viga, l'objecte en si, que no té gaire història i per això no ens has explicat res i jo seguiré sense explicar-te res sobre la viga. Però a Barcelona, al segle XV, us sonarà que va haver-hi dos bàndols polítics enfrontats que es deien la viga i la busca.

Sí que em sona això, la viga i la busca. Uns de dretes i uns d'esquerra. Els de la viga eren els terratinents,

els rendistes, els que dominaven el govern d'aleshores. Llavors eren més de dretes que el cony de la Carmen Polo. Això ho deia el tiet meu.

Està bé. Et fas la idea.

Doncs això. Els de la Viga se'ls veia. És com una peça de fusta que aguantava l'edifici. Per això se'ls diu Viga. El seny, la força, el que aguantava tota la ciutat.

El nom se'l devien posar ells. Se'l van posar ells, clar que sí.

I la busca, es deia la busca perquè es diu així d'un trosset de fusta, d'un encenall, d'una cosa petitona, allò sense substància, de la contraposició de la viga, doncs ferma i robusta, doncs era la busca.

El nom els hi van posar els anys.

Estaria bé mantenir aquest tipus de noms, no? Que ara es compliquen molt els noms amb el màrqueting, sempre, hòstia, Junts per Catalunya, que no acaben de trobar, Esquerra Republicana, que han tret Catalunya també del Republicana, vull dir, per dir. La Viga i la Busca, per exemple, no? El gat i la rata. I quin seria quin? Jo aquest any votaré la rata, jo votaré el gat. Però vols dir que Esquerra Republicana sigui el gat i Junts la rata? No ho he dit això, jo no ho he dit això.

La puta i la Ramoneta també seria. Aquí has votat a la puta. Mai he sabut què és la puta i què és la Ramoneta. Algú m'hauria d'explicar molt a poc a poc.

Són una mica tots plegats que tenen aquesta dualitat existencial. Qui té una bona anècdota amb una biga és el músic anglès Elvis Costello. Joel, entones alguna peça icònica? No, ara no voldria jo trair la memòria d'Elvis Costello. L'any 1977 va actuar un pub soterrani d'aquells típics de Liverpool que es deia Eriks. L'Eriks va tocar a l'Eriks. És un pub mític on hi havia actuat gent de l'escena punk de l'època, com The Clash, Ramones o Sex Pistols. Sex Pistols, també. Lluís Llach. Lluís Llach no em sona que hi actués, però podria haver-hi actuat. Pep Sala, podem, Pep Sala.

Amb això segur. I la banja del pub. Sí, senyor. Com diu el Joel,

el paper era subterrani, llavors el sostre era bastant baix. Llavors persones com tu i com jo, Peyu, de mida mitjana, no teníem problema, però clar, persones d'una altura més alta, com el Joel, costava una mica entrar-hi, bàsicament.

La qüestió és que durant l'actuació, l'Elvis Costeló va estampar el seu cap contra una d'aquelles vigues baixes i va haver d'abandonar l'escenari durant una estona fins que va recuperar una mica el seny. I per si fos.

Fots una hòstia que no t'entons. Fa mal. Fa més mal, eh? I quan estàs sol és molt ridícul. A mi em va passar una vegada amb el porticó del cotxe, que estava sol a casa i anava a tancar-lo i em vaig ficar amb el cap i em va venir aquell mareig, aquell blancó, estirat a terra.

Em trobaran aquí. A mi em passa amb el rasclet,

però cada setmana el posen, és que me'l deixen posat amb el rasclet així, apujat a terra, el trepitjo i pam!

Ves que em passa cada setmana, eh? Ves que no estic tenint conseqüències. Això s'ha de ser molt burro.

Si no hi ha, si no hi ha.

Bé, però per si fos poc, a sobre, el pap Erics aquest, pap Erics, ho he dit, va haver de tancar les portes anys després per una batuda policial per presumptes delictes relacionats. Amb les drogues, cosa que no se podia saber.

El 2011 va tornar a obrir i els nous propietaris, a l'hora d'anunciar el PAP i la reobertura, ho feien donant a entendre que allà hi havia la mítica viga on Elvis Costello s'havia estampat anys enrere. Mira, aquí s'hi va estampar el cap Elvis Costello. Don Reclamco. Anem a fer una birra un rato? No, jo no bec alcohol.

Joel, vols afegir alguna cosa més sobre la viga? T'apassiona la viga?

No, m'apassiona en absolut, però què puc dir de la viga? Deixa'm-ho mirar, aquí ho tinc apuntat. Home, doncs que és un perfecte exemple. Hauríem d'aprendre tots de la viga, del poc ego que té la viga. Sí. La importància de la viga. Sí, senyor. I la poca importància que es dona ella mateixa a la viga.

Sí, perquè quan vas a veure un pis, no, hi ha cap. No! L'immobiliari no et diu, oita quines vigues. Hi ha unes vigues.

O quan venen amics a casa que els vols ensenyar el pis. No els ensenyeu, d'entrada. Mira quina illa de cuina que tinc, mira quina campana extractora que surt, ara xupen de baix. Sí. No sé si ho heu vist. Ara xupen de baix, què vol dir? Les campanes extractores, ara n'hi ha que xupen de baix. Ah, No està per dalt, la campana. Estan a l'encimera.

Veus, el fum surt de l'olla i se'n va cap avall. És curiós, això. Sembla que estiguis cuinant amb nitrogen líquid. És increïble.

En tot cas, estem vivint d'esquenes a la viga. No li fotem ni puto cas. Tota la glòria és per la paret de totxos, que la decorem, la pintem, li pengem quadros. I la viga és una cosa de culte. És només pels entesos que valoren la viga. I aquelles jarces. A mi m'agrada molt, allò. Les jaces de fusta, aquelles coses, aquells encreuaments. I les xumergues. Les creus de Sant Andreu. Les jales, eh? Una bona xumerga. Va, sisplau, nois, embalsam-la. Escolta'm, la Viga, a mi em recorda molt el Sergio Busquets, en el sentit que només l'aprecia la gent que en sap. Sergio Busquets, quan va sortir, jo, per exemple, no tinc ni puta idea de futbol. Deia, aquest tio té les cames molt primes, aquest tio no ho farà bé. Però la gent que en sabia deia, aquest tio està aguantant l'equip. Una mica la Viga és el mateix. Jo soc els que deia això. Va bé. Llavors, en modo d'homenatge, avui Peyu m'arranca amb una cosa que no sé com sortirà. Aviam. En modo d'homenatge li he escrit uns versos a la Viga. Què dius? Poema. A vegades les coses no les pots dir en prosa i me surt el vers de natural. Una poesia dedicada a la Viga, una oda a la Viga. Jo soc com un autopista i la poesia passa per mi. Vols música de fons o no? Vinga, per favor, sisplau. Es titula Viga, la nostra amiga. I diu així. Serà tot rima consonant? Absolutament. Perfecte. Viga, la nostra amiga. Ella juga a una altra lliga. No la trobes a botiga. Escalet que mai fa fica. Sosté el sostre que ens abriga. De la inclimència enemiga. Discreta, abnegada, antiga. Mai no es queixa de fatiga. I és important que se diga que li devem molt a la viga. Ai, viga meva, viga. ¿Acaso no ets de casa, espiga? I com el blat sosté la vida, la viga sosté la llar. Cal que es diga i que s'escriga. La Laia s'està morint. Que a la vista o amagada, estiga feta del que estiga, de ser o de fusta antiga, no hi ha casa sense viga, i per això és la nostra amiga.

Propaganda del segle XIX. Ha rebut una citació judicial on l'acusen d'haver actuat de manera il·lícita? Prepari la seva defensa amb el bufet d'advocats Covarsí.

A vegades la llei ens busca les pessigolles, però pot estar tranquil, perquè tot judici es pot guanyar si hi ha

una bona defensa al darrere. Vaig falsejar el testament del meu pare per tal de quedar-me amb tota l'herència familiar i m'han enganxat. Em podeu ajudar? Sí.

Dit així sembla greu, però, si diem que el que ha fet és interpretar les veritables voluntats del seu pare amb la millor de les intencions.

Un artista m'acusa de plagi. Diu que la meva cançó, Foll per tu, és una còpia d'una cançó seva. Bé, a veure, si li soc sincer, la veritat és que.

La veritat és que vostè no l'ha plagiat. Vostè l'ha homenatjat. És diferent. Amb la nostra defensa té el cas guanyat. No s'amoïni.

Ah, jo he apunyalat en repetides ocasions el director de la meva oficina bancària perquè em cobrava comissions ocultes de manteniment del compte. Ja pensarem alguna cosa per defensar-lo, no pata així.

Bufet d'advocats Cobercí. Perquè una bona defensa és el millor atac.

Bufet d'advocats Cobercí. Patrocina històries per passejar el gos.

Aquest que veieu és en Teddy, que és un canitx.

Els canitxs sí que t'agraden, eh? Jo no en tindria. Els hi has d'anar tallant el cabell perquè si no s'hi veuen. No en tindria, però els respecto, diguéssim.

La Laura Escanes té un d'aquests.

Veus? Ja és aquest perfil. Vinga, entendi-nos de la Laura Escanes. Ara no sé de qui és. De la Irene. De la Irene de Girona. És un gos molt viatger i en set mesos t'he de dir que ja ha creuat l'Atlàntica. Què dius ara? Ha viatjat en avió sis vegades.

Més vegades. Que jo. Ni penso fer-ho, eh? Tant rato sobre l'avió.

Doncs més vegades que hi viatjarà el navió, perquè ens l'emportem a viure una aventura amb una de les dones més icòniques de la història de l'aviació.

Avui passegem el gos per Miami, als Estats Units, 1 de juny de 1937.

Bailar pedados es bailar.

¿Qué dices? ¿Qué dices?

Som en un aeròdrom i portem en Teddy sota el braç. Hem quedat amb una dona molt important i admirada, una estrella, una celebritat, l'Amelia Erhardt. Home, l'Erhardt, tio.

Hòstia, quina il·lusió que avui la dediquem al programa amb ella. Una de les millors actrius

que he vist mai. Però què dius? No, no, no. No soc actriu, ignorant. No, soc una pilota avió.

Exacte. L'Amèlia és pilot d'avió. Fel. I quina pilota, eh? Les seves gestes són tan impressionants que és habitual que li facin reportatges i entrevistes.

Senyoreta Amèlia, sí, aquí, aquí. Soc del New York Times. Em concediria l'honor de fer-li una entrevista. Ho volem saber tot, tot, tot de la seva nova aventura.

Ai, que bé. Doncs mira, sí, sí. Però hauries de parlar amb el meu marit, perquè és ell qui em porta l'agenda.

Sí, no, és impossible. No? Per què? Tenim la data ocupada, està tot ple. Ah, s'ha ocupat. Ho sento. Però si encara no li he proposat el dia. Ah, millor, millor, perquè igualment no podríem, ho té tot ple. És que és una estrella.

Ah, sí.

L'aventura de què parla el reporter és el que provoca que a l'aeròdrom hi hagi una gentada de por. La premsa s'ha reunit aquí per saber els detalls de l'última bogeria que planeja l'Amèlia. Ai. És portada a tots els diaris i les revistes. Que quina importa de cap aquesta dona, vei. Ara us ho explico. Explica'ns-ho, va. Ara us ho explico, però abans deixeu-me que us expliqui totes les bestieses que ha fet fins ara, perquè podeu veure quina mena de dona ets. L'Amèlia, que es dediqui a pilotar avions, us pot fer creure que és la filla capritxosa d'uns milionaris, però res més lluny de la realitat. La moça va tenir una infància difícil. Era pobra, era pobra, l'Amèlia. Igual que la Montserrat Caballer. Què rius? Ho era, la Montserrat Calle. Ah, sí? Sí, perquè va trobar uns mecenes que li van pagar els estudis, però la Montserrat Calle va. Hi va haver una època que va dormir a Plaça Catalunya. Calla boig.

Allà fora, amb els coloms. A la campada de l'habitatge. Que la van fer.

Ja sé, ja sé que sona estrany ara, diguéssim. Hem vist de com va anar el personatge després. Sí, perquè va acabar allà. No a la infància. A la seva infància les van passar magres a casa seva. Però és que quan tens talent, tires-nos abans. Que sí, que sí. Estàs la Montserrat Caballer de l'aviació, no? No, no. Sí, sí, vindré. El pare d'aquesta noia, quan era petit, el pare era un advocat sapastre, impresentable i borratxo, que les feines li duraven el que dura un carmel

a la porta d'una escola. El meu pare, de briquet. Sempre amorat al tetrabric. Sí, eh? Sí, sempre amorat.

L'Amèlia es va passar els primers anys de vida enganxada a les faldilles de la seva mare. Era ella qui tirava la família endavant. Sí,

és que la meva mare era un sol, eh? Era bona, bona, bona, bona.

El millor d'aquella època és que l'Amèlia va descobrir la seva passió per les avionetes. Vivia a tocar d'un aeròdrom i em va acabar ben enamorada.

Jo és que de veritat, mira, els explicava als meus pares, un dia, papa, mama, seré pilot d'avió. I la meva mare, encantada de la vida. Ara, en canvi, el meu pare, saps què em deia? Porta'm el whisky! Era un bon tarambana, el meu pare.

La passió per les avionetes era tan gran que gairebé tots els dibuixos que feia l'Amèlia quan era petita i apareixia un avió. I apuntar a maneres, la nena.

Bueno, a veure, si un nen dibuixa moltes vegades un avió, realment és possible que vulgui ser pilot. Si dibuixa un avió i després, per exemple, uns gratacels al costat i l'avió anant cap als gratacels, porta-me'l al psicòleg, que potser té TDA o alguna cosa d'aquestes. Exacte.

Més tard, l'Amèlia va encaminar la seva carrera cap a l'aviació. Era infermera en una base aèria i atenia els pilots ferits a la Primera Guerra Mundial. Estampa curiosa, eh, també, no? Estàs fent infermera, tens un ferit davant. Sí que és veritat. I a tu allà fent-li preguntes d'avions, també. Amèlia!

Ah, Amèlia! Digues, digues. La cama! Sí. Ah, quin mal que em fa la cama, Amèlia! No pateixis.

Dalla-me-la si cal, però treu-me aquest dolor tan insoportable. No pateixis, no pateixis, que ara ho arreglarem. Dalla'm la cama, Amèlia. Una coseta, una coseta. Una coseta. Quina és la palanqueta que ha de baixar per fer baixar el. La cama, Amèlia, per favor, que tinc gangrena. Sí, ara va, ara va, ara va. Però, escolti'm, quina és la palanca? La de dreta, la del mig o la de l'esquerra? Jo què sé.

Amb el que va guanyar curant ferits, l'Amèlia es va comprar una avioneta. Colló, colló. Sí que paguen bé.

Pagaven bé, pagaven molt bé. Per cuidar ferits de guerra. Home, és que aguanta'ls, eh? Són tots com aquest.

Collons, però t'has comprat una avioneta.

Era una merda d'avioneta. Però, bueno, anava prou bé per aconseguir la llicència de pilot d'avió. I des de llavors l'Amèlia ja s'ha passat el temps volant. Té milers d'hores de vol a sobre i ha aconseguit rècords que semblaven inimaginables a l'època en què ens situem. Perquè us feu una idea, és la primera dona que vola de Ciutat de Mèxic fins a Nova York en avió i va completar el repte en menys de 14 hores. També és la més ràpida volant des de Los Ángeles a Mèxic i des de Mèxic a Nova Jersey. I a més a més és la primera que completa la ruta entre Honolulu i Oakland. Molt bé! Amèlia, Amèlia, Amèlia. Ara ho fareu portar vermella, ben vermella. Mira, i tot això perquè vivies al costat de l'aeròdrom quan eres petita, eh? Sí, sí, sí. Tu, Laia, vius allà al Prat de Llobregat, no t'ha agafat aquesta dèria.

No. Els ascens als avions o no? Vaig haver de començar a tocar la gralla per poder treure'm aquest soroll que em tornava boja allà. O sigui, amb la gralla mates els avions. Sí, i els veïns també. Tot el barri queda content.

Ara a l'Amèlia li ha caigut a les mans el repte definitiu de la seva carrera. Una altra dona aviadora, una milionària que es diu Amy Guest. La pija, aquesta és la pija. A veure, li ha posat un bon grapat de calés a sobre la taula perquè es converteixi en la primera dona a fer la volta al món amb avió, des de la línia de l'Equador. Ho volia fer ella, però es veu que el seu

marit no la deixa. Ai, se'n tornem i sempre igual. Coi de 0-4.

De fet, l'Amèlia també s'ha trobat amb una situació similar. El seu marit tampoc la deixa acceptar l'encàrrec,

però ella passa d'ell, bàsicament. Amèlia, Amèlia, carinyo, Amèlia, vols dir que t'has d'emmerdar amb tot això ara? Vols dir que val la pena prendre tants riscos? Però és que, clar que val la pena, és una qüestió d'honor. Ja, no? Si l'honor està molt bé, Amèlia, l'honor està molt bé, però, vull dir, és que matar-se no està bé, saps, Amèlia? És que hi ha molt de perill.

Per què m'hauria de matar? Què passa? No em veus amb les capacitats necessàries? Una gesta similar?

Sí, i tant, si ets molt bona. Ets la millor, Amèlia, ets la millor. Però és que jo soc molt jove ara per quedar viuda. I per què t'hauries de quedar viuda? Què passa, que ho dius perquè sóc una dona?

No, sí que ho diu. Ets un patronalista, Carinyo. Sí que ho ha dit perquè sóc una dona. Et vol tallar les ales, a mi.

No, totalment, si et tallo les ales sí que me les foto. Joel, si tuem-nos, sisplau. Ves-ho fent la teva dona.

Escolta, la meva dona deixa-la en pau. Adéu, Carinyo, me'n vaig a volar. Exacte. Som a l'aeródrom de Miami,

altra vegada, al costat d'en Teddy. Hosti, ja ni me'n recordava ni del Teddy ni que estàvem a Miami.

De les voltes que hem donat amb l'Amelia Hartman. Som a Miami, allà on viu l'Alejandro Sanz. I la Shakira. I el Messi.

Molta gent viu a Miami. Narcotraficants, així. Julio Iglesias. Putacana, Julio Iglesias.

No ho sé, francament. Bé, avui és el dia en què l'Amèlia s'enlairarà.

Avui comença una nova aventura. Doncs res, apa, que vaig marxant, eh? Adeu, a veure. Ves amb compte, Amèlia. Ves amb compte, eh, sisplau. Ves, carinyo, deixa'm estar. Va,

que ens celebrarà el Nadal junts, eh?

L'Amèlia viurà l'aventura al costat d'un dels pilots més reputats del món, en Frederik J. Nunen. Com? Eh? Com? Què?

Com? Que l'Amèlia tindrà una aventura? Amb un pilot? No, no, jo no he dit això.

Què? He dit viurà l'aventura al costat d'un pilot. És la meva dona, l'Amèlia.

Perdona, sóc en Frèdric J. Nuna. No, no, estigues tranquil. És cert que sóc un paio súper atractiu, amb moltes més coses en comú amb ella que amb tu. Però no has de patir per res. En principi. En principi. Que sexy. Sí, eh? Molt sexy.

Molt sexy, Fer. Sí. Mentre en Teddy se la mira amb cara d'admiració l'Amèlia s'enlaira. Surt des de Miami i en la primera etapa arribarà fins a Caracas. La primera etapa va perfectament, eh? La nostra amiga i el seu acompanyant sexy arriben sants a destí. Estan radians de felicitat. Ho has sentit, nano? La teva dona i jo estem radians de felicitat. O sigui, de ràbia. L'endemà és el torn de la segona etapa. De Caracas cap al Mar Mort. Bueno, Mar Mort, ja està, ja està, no?

És un bon lloc per matar-t'hi, anem fent-lo del gos, després ja anem avançant amb el programa. Pareu l'avió, aquest sona molt fort, aquest avió. Sí. Hòstia, has dit alguna cosa? Jo no t'he sentit. No, jo dic que si ha d'anar al mar mort, que ja tot apunta que això acabarà fatal,

ja podem anar avançant. Sempre acaba el mort tothom. La segona etapa també és un èxit. L'Amèlia es fa anís com una anís.

No, és que estic tan contenta. Li vaig prometre al meu marit que aquesta seria la meva última expedició, no? I que després ja ho deixaria. L'última. Però em sembla que no. Em sembla que seguiré.

Què passa? No, aquí hi ha un detall que no us havia comentat, això. Què vols dir? Diu que és la seva última expedició.

És el que has pactat tu amb la teva dona. Sí, ja ho hem dit, però. Vau acordar que aquesta seria l'última gran aventura de la moça. Ella es va comprometre a parar com a mínim durant un any després d'això. Un any, com a mínim.

Xurigida, vols que et passi el telèfon d'Ocaso? Ja, directament.

L'aventura està funcionant molt bé, de moment. En Teddy, el gosset i la resta de fans de l'Amèlia estan ben il·lusionats perquè la dona ja encara al Paquistan i arriba sense problemes, tot i que allà menja alguna cosa que se li posa malament i acaba agafant un brot de disenteria que la deixa mig esquelètica.

A veure, Amèlia, bonica, hem de compartir avió i això pot ser un pèl incòmode.

Tranquil, Frederic. He lluitat contra coses molt pitjors. Un mal de panxa, eh? Acabarem l'aventura. N'estic. M'estic ben segura. Tu confia en mi.

D'acord, d'acord. Però si hem de parar, parem. Si us m'estic cagant.

No es pot obrir la finestreta a l'avió per vomitar. No es pot, no es pot. Malgrat la disenteria, l'Amèlia vol seguir amb l'aventura. Venen dies difícils i els cal empenta, perquè ara han d'anar cap a Austràlia. Pobre dona, s'està cagant, i ha d'anar de coi, d'on? Eh, de Pakistan. Al Pakistan, a Austràlia. Sí. Bueno, rebentarà. Home. Rebentarà. Has de tenir capacitat d'aguantar la caca bastant,

diguéssim. Perquè si, com dius tu, treus el cul per la finestra, el que passa és que per la història de la física, la caca entraria cap a dins de l'avió. Clar, clar.

I et pot passar tota la descompressió de l'aire per dins el cul. Exacte. Ai, no! T'infles com un zeppelin. Sí, sí, sí. Aquest és el tram més problemàtic de tots els d'aquests dies. Tot per culpa d'una tempesta terrible que fa trontollar l'avioneta amunt i avall.

Hòstia, hòstia com es mou tot això. Entre tu amb caguetes i jo amb ganes d'escorxar l'aguilla, l'avió quedarà fet un casc. Què vol dir escorxar l'aguilla?

Què vol dir escorxar? Vomitar, vomitar. Ah, bruja. Això es diu a Osona. Sí, sí, escorxar l'aguilla. La cosa empitjora, eh? No es diu a Molins de Reis, això? No es diu això.

Jo pensava que volia dir. La Mercè ja es veia calces ball aquí en aquest. No, no.

Hi ha una senyora que també s'ho pensava. No, no. Escorxar la guilla. Vaig a escorxar la guilla al lavabo un moment. No es diu això. No? Escorxar la guilla és vomitar. No es diu res més. Home, s'ha d'aclarir, trobo, per la resta de Catalunya. Fes atenció perquè els nostres amics s'acaben d'adonar que ara estan amb molt poc combustible a l'avió. Això s'està complicant, eh? La Meli una mica de previsió, coi. La Meli envia un missatge d'emergència, però tot i que li envien un vaixell de rescat, no arriben a trobar-se els uns amb els altres per les condicions meteorològiques. El 2 de juliol de 1937, la Meli envia el que serà el seu últim missatge.

Mayday, mayday. Sabem que hi sou, però no us veiem.

Aquest missatge és real, eh? Va anar així, tal qual, eh? Dramàtic, eh? Acte seguit, estalla la comunicació amb l'avioneta per sempre més. És l'últim cop que se la sent parlar. Se'ls perd el rastre a ella i a en Frédric. Ni se'n troben els cossos ni les restes de l'aparell.

Home, d'això ja fa 90 anys. Jo els donaria per mort. A veure. Per mort, sí. No sé.

Segueixen buscant, però de moment no apareix res. Això fa que hi hagi tota mena de teories. El més probable és que s'estableixin al mar, però hi ha qui diu que van aterrar en una illa deserta on van haver de sobreviure com si fossin salvatges. En canvi, d'altres diuen que l'Amèlia i en Frederick els van capturar tropes japoneses i que van ser torturats i assassinats. Jo particularment prefereixo que ens haguem matat amb accident, eh? Sí, l'únic que sabem del cert és que la pilot d'avió més important de la història i el seu copilot van desaparèixer i mai més se'ls ha trobat, cosa que ha fet que esdevinguin tot un mite. Quines històries més tristes. Falta saber què se n'ha fet d'en Teddy, el nostre canitx. A veure si ha sobreviscut aquest vol d'avió. És impossible. Aviam. No ho diguis. Mercè, d'aquí depèn la vida d'en Teddy. Doncs del Jordi. Que d'on ets, Jordi? De Canovelles. Canovelles. Canovelles, molt bé. Com es deia el primer avió que va tenir l'Amelia Erdhardt? Dona una pista, l'avió era de color groc. L'avió es deia A, el Platan, B, el Canari, o C, el llacet groc. Quina merda de pista, Peyu.

El llacet groc. El llacet groc, eh? Anava a Puigdemont a Nadal. Aquelles ganes d'independència a la gent. Sí, sí, sí. Ell sap que s'equivoca, però cap allà, eh? Doncs en Teddy és mort. No! L'avió es deia el Canari. El Canari, eh? I la passió pels avions d'en Teddy era tan gran com la de l'Amèlia, i això ha estat la seva condemna. A última hora, el nostre quiso de Girona ha fet un salt i s'ha colat a l'avioneta. Així doncs, a hores d'ara deu estar sorant pel mar, la pobra bèstia. A hores d'ara ja no. No queda res. 90 anys després. Res, res. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. I amb el vostre Espírit.